ERRADES USUALS EN LA MÈTRICA CATALANA ARRAN DE TEXTOS DE L'ALUMNAT DE BATXILLERAT

Josep Cristià Linares BayoDEPARTAMENTO DE EDUCACIÓN. ÁREA DE DIDÁCTICA Y ORGANIZACIÓN ESCOLARUniversitat Jaume I (Castelló)

RESUM:

L'estudi de la mètrica catalana sovint queda rellegada a un segon terme en els currículums actuals de secundària, tant de l'ESO com del Batxillerat, quedant a l'emparament del professorat corresponent. La voluntat de conéixer els trets més vesemblants de la nostra literatura i l'anàlisi d'una part fonamental d'ella són els poemes, esdevenen els fils conductors d'aquest article. A partir dels errors comesos per l'alumnat d'un institut públic de Castelló de la Plana1, en la interpretació del poema Sol i de dol, de J.V. Foix, hem pogut exemplificar quins són els aspectes que encara ens queden per reforçar en la mètrica catalana i que es repeteixen comunament arreu del domini lingüístic.

PARAULES CLAU: mètrica, poemes, llengua, literatura, didàctica, errades.

1 Proves realitzades a l'alumnat de 1r de Batxillerat científic de l'IES la Plana (Castelló de la Plana), durant l'any 2009.

1.-INTRODUCCIÓ

La mètrica, com és ben palés, no es troba entre els principals objectes d'estudi de la llengua en l'actualitat, ni tampoc de pràctica comuna en les aules docents de les nostres escoles i dels nostres instituts. No es tracta d'una tasca agraïda si pensem en la feixuga càrrega dels continguts curriculars i en la mancança temporal per aprofundir en molts aspectes de la programació didàctica.Moltes vegades la mètrica ni tan sols és abordada per part del professorat, que atorga preeminència total a altres aspectes de la llengua: l'ortografia, la gramàtica, la sintaxi, les tipologies textuals... no sempre però per manca d'interés.Vam creure oportú dissenyar una unitat didàctica en el currículum de Batxillerat del nostre institut, aprofitant l'explicació que anàvem a desenvolupar al voltant del comentari de text poètic. Els resultats foren els que ara exposem, gairebé una desconeixença generalitzada de la mètrica, dels diferents tipus d'estrofes i de la relació dels poemes amb un context i un referent social i històric, a la qual cosa calia afegir la interferència més o menys freqüent, de la mètrica castellana.

2.-UN PROCÉS EN CONTÍNUA INTERFERÈNCIA. SUPÒSITS BÀSICS DE LA MÈTRICA CATALANA I CONTEXTUALITZACIÓ DEL POEMA. Qualsevol procés de llengües en contacte, i més encara en societats legalment bilingües com la nostra, presenta interferències lingüístiques freqüents. La mètrica no resta exempta d'aquesta anàlisi, per la qual cosa no sols haurem d'abordar l'explicació dels continguts competents per a la llengua catalana sinó que caldrà cercar els trets essencials de la mètrica castellana per equiparar-los i inserir-los paral·lelament en les nostres exposicions. En aquesta empresa pot plantejar-se un treball comú i efectiu entre el professorat de les dues llengües, per procedir a aplicar el mateix procediment en les seues explicacions o, preferiblement, per tal d'economitzar i coordinar esforços per no repetir continguts.Aquest tractament integrat de les llengües permet a l'alumnat poder diferenciar i contrastar els aspectes convergents i els supòsits divergents de les respectives convencions lingüístiques. El quid de la qüestió que ens ocupa en aquest article és, per tant, detectar quins són els errors més usuals que comet l'alumnat de batxillerat a l'hora de l'anàlisi mètrica, no sols aquells que interaccionen les llengües catalana i castellana, sinó altres aspectes erronis que cometen que són comuns als dos idiomes.Les pautes per tal d'explicar tots els aspectes de la mètrica catalana a l'alumnat hem hagut de marcar-les el professorat, de manera complementària al que concep el llibre de text triat per explicar el comentari de text poètic, que ens venia marcat obligatòriament per decisió departamental.D'ací que, abans d'aprofundir en la matèria, calia refermar alguns conceptes bàsics a tindre en compte per tractar els aspectes formals de la poesia en vers, molts dels quals ja havien estat abordats en cursos de primària i secundària de la vida acadèmica de l'alumnat. Sobtava, d'altra banda, un reduït però gens menyspreable grup que mai o a dures penes havien rebut coneixements sistematitzats de la mètrica catalana i dels comentaris de text poètics. En primer lloc, calia fixar-se en el nombre de síl·labes de cada vers, abans d'entrar a analitzar formalment el poema, per tal de delimitar el concepte de rima i diferenciar la rima assonant de la rima consonant. En la llengua catalana, en la rima consonant coincideixen tots els sons a partir de la darrera vocal tònica i en la rima assonant, sols coincideixen els sons vocàlics a parir de la darrera vocal tònica. Com veurem en els exemples estudiats, aquesta diferenciació esdevindrà un motiu usual entre els errors de l'alumnat.

En l'esquema mètric, quan es tracta de versos d'art menor (fins a 8 síl·labes), les lletres vénen representades en minúscules, mentre quan es tracta de 9 o més síl·labes, d'art major, les grafies s'escriuen en majúscules. La mala aplicació d'aquests supòsits aparentment senzills, també suposaran un altre parany per a l'estudiantat.

Cal incidir contínuament entre l'alumnat que en català, a l'igual que en el provençal, es compta fins la darrera síl·laba tònica. Per tant, si un vers acaba en mot agut es compta fins al final, si és pla es

deixarà de comptar una síl·laba i si és esdrúixol, en deixarem dos per comptar. Quan procedim al recompte de síl·labes, a més, hem de fixar-nos en l'existència o no de sinalefes (unió en una síl·laba de la vocal final d'un mot amb la vocal inicial de l'altre), d'elisions (supressió de dos vocals en contacte o reducció en una), sinèresis (separació d'un diftong en dues síl·labes) o dièresis (unió de dues síl·labes que formaven hiat). Potser aquest paràgraf, juntament amb els dos precedents, acull el major nombre de confusions, especialment pel que fa al recompte sil·làbic quan tendeixen a aplicar-lo com en el cas de la llengua castellana, en el qual se suma una síl·laba si acaba en paraula aguda, es deixa igual si acaba en plana i se li'n resta una si acaba en esdrúixola, a més de comptar totes les síl·labes fins a la fi de vers.

Per la seua banda, a més del repàs de la mètrica catalana, calia contextualitzar l'alumnat pel que fa a l'obra en qüestió i l'autor de la mateixa. Així, previ a la realització de la prova, vam cercar els trets més versemblants de la biografia de Josep Vicent Foix i concretament de Sol i de dol.

3.-PER QUÈ SOL I DE DOL?A l'hora de plantejar la tria del text poètic per al posterior comentari, teníem diverses opcions. La primera passava per triar algun dels autors treballats més temps a classe, per tal de conéixer la biografia i alguns trets de les vides que els pogueren ajudar a desxifrar el contingut global del mateix, com era el cas d'Ausiàs March, Joan Roís de Corella o alguns autors del segle XX, com Vicent Andrés Estellés. En un segon terme calia contemplar la possibilitat de plantejar-los un text desconegut, sense cap coneixement previ per part de l'alumnat, amb la qual cosa els resultats podien ser diferents als esperats d'un text del qual tenim certes dades prèvies. En aquest sentit, la peça poètica s'esdevé com a resultat d'un procés creatiu mixt on l'estètica primava a priori, a l'hora de delimitar certs apartats com el tipus de rima i l'estrofa resultant; però gaudeix d'una segona part d'interpretació i d'interacció contextual que calia refermar amb la recerca d'informació al voltant de l'obra de Foix.El fet de triar a J.V. Foix es degué al caràcter de llengua moderna i depurada que representava, amb molts recursos medievals i arcaismes que ens permetien jugar amb la llengua i el seu procés creatiu. A més a més, el fet que en Sol i de dol trobàrem sonets regulars, ens permetia començar les explicacions de manera clara i pausada.

Com vam detectar els errors? Posteriorment a la tasca de recerca d'informació individual, els vam plantejar una prova escrita, remarcant alguns trets que reproduïm tot seguit, a partir de la qual vam poder observar quins eren els apartats on més s'equivocava el nostre alumnat:

PROVA ESCRITA

Sol, i de dol

JOSEP VICENT FOIX

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,em veig sovint per fosques solituds,en prats ignots i munts de licorellai gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,per quin cel mort--, o pasturatges muts,deleges foll? Vers quina meravellad'altre ignorat m'adrep passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present al paisatge

de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

o en tuc de neu, jo retrob el paratgeon ja vaguí, i, de Déu, el paranyper heure'm tot. O del diable engany.

QÜESTIONS

1.-Indiqueu el tipus de vers i de rima.2.-Tipus d'estrofa.3.-Analitzeu l'esquema mètric resultant.4.-Què podeu extraure al voltant del contingut del text?5.-Relacioneu el contingut amb els trets generals dels textos poètics i amb la intencionalitat de l'autor.

4.-SOBRE EL TIPUS DE VERS I DE RIMA

Tots coincideixen a afirmar que es tracta de versos d'art major perquè tenen més de vuit síl·labes, la qual cosa indica que han aprés bé la teoria. Pel que fa a la rima, la gran majoria diferencia la rima assonant de la rima consonant, però són pocs els que expliquen perquè es tracta d'una tipologia o de l'altra:

Text 1. D.R. (1r de Batxillerat). En aquest text s'exemplifica un exemple de les marques del còmput sil·làbic i de la rima dels versos, a més de l'esquema mètric final.

Text 2. E.C. (1r de Batxillerat). Un error comú és la confusió de la nomenclatura entre versos de 10 i d'11 síl·labes. En tractar-se de versos de 10 síl·labes reben el nom de "decasíl·labs" i alguns alumnes confonen el terme amb "hendecasíl·lab".

Altres errades que cometen sistemàticament a l'hora d'establir el tipus de rima, tenen a veure amb la confusió entre la rima consonant i la rima assonant quan els sons són coincidents, però canvia alguna grafia:

L'alumne argumenta que predomina la rima consonant però el segon vers rima assonant

(solituds / astuts). Text 3. J.N. 1r de Batxillerat.

El mateix succeeix en el següent exemple, en què un altre alumne comenta presenta una rima consonant (excepte el segon vers, "solituds", que després rima amb "astuts", "muts", i "retuts". Text 4. D.R. 1r de Batxillerat.

En canvi, una altra alumna del mateix grup, així com més de la meitat de l'aula, afirma que la rima és consonant. En el segon i quart vers es considera consonant uds-uts perquè sona igual. Text 5. V.M. 1r de Batxillerat.

El recompte sil·làbic, de vegades presenta errades inclassificables:

Text 6. V.G. 1r de Batxillerat.

5.-CARACTERITZACIÓ DEL TIPUS D'ESTROFA

Malgrat ésser una de les estrofes de més fàcil reconeixement, sempre hi ha casos dins l'aula que no arriben a reconéixer la nomenclatura de les diferents composicions. En aquesta ocasió però, la responsabilitat de no haver estudiat correctament o de manera suficient els continguts teòrics facilitats pel professorat, recau exclusivament en l'alumnat. Així, en algun cas, no saben explicar adequadament que el sonet és una estrofa composada per dos quartets i dos tercets. Utilitzen expressions no massa treballades com el poema està compost per 2 estrofes de 4 versos i 2 de 3 versos, per tant és un sonet o bé la que reproduïm les estrofes, es componen de dos quartets i dos tercets. (Text 7. V.B. 1r de Batxillerat).

En altres casos es manifesta una clara mancança de recursos lingüístics en l'expressió i en la redacció dels continguts, que abraça des d'errades teòriques (hendecasíl·labs), incorreccions

ortogràfiques (accentuació deficient), a una dolenta presentació i a un inadequat ajustament del discurs (quatre estrofes de quatre...) que ha elaborat l'alumna:

Text 8. J. M. (1r de Batxillerat)

6.-ANÀLISI DEL CONTINGUT DEL TEXT

Al voltant del contingut del text, tenen problemes en la comprensió global del text però també a l'hora d'expressar el que realment volen dir, la qual cosa és preocupant si pensem que es tracta d'alumnat de batxillerat, i se suposa, per tant, que ja ha adquirit una sèrie de destresses que avalen la seua aptitud:

-Un home que es troba sol, no té dona i pensa que li espera la vida fins a la mort. (J.N.)-L'autor parla de la mort d'algun ser volgut. També parla de la solitud (V.B)-L'autor escriu aquest poema per la bogeria que sent davant de la mort d'alguna persona estimada (M.N.)-El poema tracta d'un home que es troba sol i que observa el món i no li pareix gens estrany (J.M.).-La intencionalitat de l'autor és transmetre'ns els seus sentiments, que en aquest text ens està descrivint un paisatge que ha canviat molt. (V.G.)

Així i tot, hi ha un grup marginal d'alumnat que ha deixat l'apartat en blanc. Per últim, altres interpreten el contingut d'acord amb el que li suggereix el text:

-La intencionalitat de l'autor és dir que a soles també es pot estar bé i que hem de valorar la natura. L'autor pretén fer el poema amb bellesa, al mateix temps que fa l'ensenyament que de vegades més val estar sol que mal acompanyat. (V.M.)-L'autor expressa els seus sentiments i pretén entretenir el lector (I.P.).

7.-RELACIÓ DEL CONTINGUT AMB ELS TRETS GENERALS DELS TEXTOS POÈTICS I LA INTENCIONALITAT DE L'AUTOR.

El fet que l'autor reflexione freqüentment de manera metafísica, sobre alguns temes fonamentals de la modernitat, com la crisi d'identitat, en la qual es fa palesa la soledat de l'home, és un al·licient perquè l'alumnat desenvolupe la seua actitud crítica envers el món que l'envolta. Algun dels alumnes sí que s'ha adonat d'aquest estat d'ànim:

-El contingut és la solitud d'un home que no sap a on és, però li agrada estar a soles perquè pot observar la natura. La poesia és fruit d'un treball molt elaborat i complex que busca l'estètica. L'autor volia expressar els seus sentiments en aquest sonet i això es nota per l'abundància de metàfores i imatges amb les quals vol comparar les seues emocions. A més a més, la rima és perfecta (E.C.)

8.-SINALEFES, ELISIONS I ALTRES FENÒMENS LINGÜÍSTICS.La majoria d'alumnat, en plantejar-se un poema regular, marca correctament les sinalefes, tal i com s'aprecia en el següent exemple:

Text 9. A.B. 1r de Batxillerat

En canvi, altres incorreccions detectades en l'anàlisi de la prova s'esdevenen a partir del recompte erroni de les síl·labes d'un vers, pel desconeixement de les regles i per la vacil·lació amb el castellà, d'una banda, o per haver oblidat marcar una sinalefa, com és el cas que reproduïm tot seguit, en el primer dels tercets del sonet:

Text 10. J. N. 1r de Batxillerat

9.-CONCLUSIONS

En primer lloc, cal parlar dels errors més usuals de l'alumnat envers la mètrica catalana, com la confusió de rima pel que fa als sons i a les grafies. (solituds/astuts). No tenen clar que la rima és representada pels sons, en veure una grafia diferent a una altra interpreten que no es dóna la rima consonant.

Pel que fa al còmput sil·làbic i nomenclatura dels versos, sovint, confonen els decasíl·labs i hendecasíl·labs i, de vegades, vacil·len si es tracta de versos d'art major o d'art menor quan aquests tenen entre 8 i 9 síl·labes. A més a més, representen el mot hendecasíl·lab en català sense h inicial, per interferència directa amb el castellà.No compten adequadament les sinalefes que apareixen als textos. En alguna ocasió, el còmput sil·làbic total no els concorda amb la resta perquè potser hagen oblidat marcar les sinalefes o forçar alguna dièresi que l'autor havia creat.Al voltant del contingut del text, tant la comprensió global del mateix, així com l'expressió del que interpreten, també sol ser prou deficient per a nivells de Batxillerat, però cal incidir en la lectura de textos poètics per tal de millorar aquestes destresses.Per últim, en relació amb altres factors aliens a l'alumnat, assenyalem la nul·la o escassa presència de la mètrica en els llibres de text, així com la feixuga càrrega de continguts dels plans d'estudi i de les edicions dels llibres, que dificulten la incorporació de reforços i d'activitats complementàries per part del professorat, la qual cosa relega quasi sempre a la mètrica a un espai subsidiari.

10.-BIBLIOGRAFIA

ARGENTE, J.A. (1980): “Teoria de la mètrica i mètrica catalana a propòsit d'un llibre recent”. Vic.

Reduccions núm. 12. pp. 43-45.

BARGALLÓ VALLS, J. (1991): Manual de mètrica i versificació catalanes. Barcelona. Ed.

Empúries.

BUSQUETS, L. (1986): “Ritme i melodia a Sol i de dol”. Barcelona. ELLC, XII, Miscel·lània A. M.

Badia i Margarit, IV. pp. 191-220.

DOMÍNGUEZ CAPARRÓS, J. (2005): Elementos de métrica española. València. Ed. Tirant lo

Blanch.

DOMÍNGUEZ CAPARRÓS, J. (1993): Métrica española. Madrid. Ed. Síntesis.

OLIVA, S. (1980): Mètrica Catalana. Barcelona. Edicions dels Quaderns Crema.

OLIVA, S. (1986): Introducció a la mètrica. Barcelona. Quaderns Crema, Assaig 5.

TORRE, E. (1999): El ritmo del verso : estudios sobre el cómputo silábico y la distribución

acentual a la luz de la Métrica Comparada, en el verso español moderno. Murcia. Universidad de

Murcia.

Fitxa biogràfica de JOSEP CRISTIÀ LINARES BAYO

Llicenciat en Humanitats, funcionari de carrera del cos de professorat d’ensenyament secundari de la Generalitat Valenciana, i professor de l’Àrea de Didàctica i Organització Escolar del Departament d’Educació de la Universitat Jaume I de Castelló. Ha realitzat treballs d’investigació sobre didàctica de les ciències socials, així com de les llengües castellana, catalana i romanesa en contacte i té algunes publicacions i comunicacions sobre aquesta temàtica.Les seues línies d’investigació actuals són la didàctica de les ciències socials, l’ensenyament de llengües i la didàctica i organització escolar.

Universitat Jaume I de Castelló. Facultat de Ciències Humanes i Socials. Departament d’Educació. Àrea de Didàctica i Organització Escolar.