GUIA DIDÀCTICA

EL CAFÈ DE LA MARINA

de Josep Maria de Sagarra

2

El Cafè de la Marina No estem acostumats a sentir parlar de Catalunya com un país pobre, sense recursos, primari, on la gent desitja emigrar a Amèrica per enriquir-se. Tot al contrari. Fins i tot la història oficial intenta reduir els capítols de la misèria enfront de l’extensió dels capítols de la burgesia més pròspera. Josep Maria de Sagarra a El Cafè de la Marina ens parla de la pobresa i de la supervivència, del món dels pescadors catalans de principi del segle XX. Pescadors que, tal com diu el cafeter Libori, sovint s’estan al cafè sense prendre res o sense poder pagar, i que, si el Libori no els fiés, «més d’un home del poble, ell i la barca / ja s’haurien petat contra les roques / de fàstic que fa tot [...]». Josep Maria de Sagarra va definir El Cafè de la Marina com «un assaig de comèdia amarga sobre el món dels meus pescadors de la Costa Brava». Un poema dramàtic construït amb versos decasil·làbics sense rima. Quan va traduir l’obra Màrius, de Marcel Pagnol, es va decidir a escriure El Cafè de la Marina, un món que ell coneixia molt bé a través de les seves estades al Port de la Selva i dels seus amics pescadors. De les temporades viscudes en aquesta antiga vila marinera, Josep Maria de Sagarra ens ha regalat poesia, novel·la, teatre i articles periodístics i ha transitat entre la visió nostàlgica de la bellesa del paisatge natural (Cançons de rem i de vela, Àncora i estrelles, Cafè, copa i puro) i la visió dura i monòtona de la vida dels habitants d’aquest poble (All i salobre, El Cafè de la Marina). Josep Maria de Sagarra en cada un dels seus versos d’El Cafè de la Marina (i quins versos!) hi aboca la desesperació d’una realitat social que ell ha viscut de prop. La mateixa desesperació que nosaltres hem sentit cada nit, després dels assajos, quan a la televisió hem vist els pescadors gallecs davant el desastre ecològic del Prestige. El mar és un mitjà de vida esgotador. Els pescadors depenen de la collita diària, estan obligats a viure al dia. Si no hi ha feina, no hi ha guanys. Els pagesos, en canvi, disposen de temps des de la sembra fins a la collita. Tanmateix uns i altres pateixen igual si la meteorologia no els és favorable. I al llarg del treball m’ha acompanyat una història semblant a la dels pescadors de Sagarra: la dels pescadors sicilians de la pel·lícula La terra trema de Visconti, un argument, també, dur i colpidor i amb el mateix mar Mediterrani com a teló de fons. El Cafè de la Marina es va estrenar l’any 1933 al teatre Romea de Barcelona i des d’aleshores ha esdevingut una de les obres de Sagarra més representades. S’ha escrit molt sobre aquesta obra i podríem escriure molt més sobre aquest retrat moral i social que gira al voltant de les vivències de la protagonista, d’una societat terriblement masclista, de la condició submisa de la dona, de la manca de transgressió en el plantejament dels tabús, etc. És cert, però, que unes confessions de l’autor m’han fet molta companyia i m’han ajudat a resoldre alguns enigmes, i des d’aquí li agraeixo la seva insòlita sinceritat: «El Cafè de la Marina em penso que hauria pogut ser un drama important, si jo m’hagués decidit a tirar al dret, i no hagués donat a la meva obra aquell final de les comèdies en el qual tot acaba bé. […] Confesso que vaig ser esclau del públic i de la companyia, i sobretot esclau de la mandra de noves provatures i de superiors exigències amb mi mateix.» Se’m fa difícil parlar del muntatge escènic, en el moment d’escriure aquestes ratlles: encara ens queda molt per fer. D’entrada puc dir que l’intent d’aixecar El Cafè de la Marina l’hem fet amb tot el rigor que hem sabut. La feina és seriosa. La història que expliquem no està tan lluny de nosaltres com algú pot arribar a creure. Malauradament encara hi ha molta gent que es troba en situacions semblants i no se’n sap sortir o no té

3

recursos. No oblidem que molts dels personatges que fan mal, en el fons, no deixen, també, de ser unes víctimes. Del final sí que en vull parlar i dels mals de cap que encara em dóna. Sagarra diu que al final tot acaba bé. Home! bé, bé, allò que es diu bé, no ho crec. Aquest final de castanyoles i d’«engega la tenora que no ha estat res» a nosaltres ens fa arrufar bastant el nas. Rafel Duran El Cafè de la Marina Pròleg a l’edició del text (TNC-Proa) Quan Josep M. de Sagarra va estrenar El Cafè de la Marina, el 14 de febrer de 1933, al Teatre Romea, ja era un escriptor prestigiós com a poeta, dramaturg, articulista i crític teatral i, a més, gaudia d’una gran popularitat. Fins llavors havia publicat volums de poesia tan rellevants com ara Primer llibre de poemes (1914), Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928) o El poema de Nadal (1930) i havia estrenat, entre d’altres, els poemes dramàtics Marçal Prior (1926), La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930) o L’hostal de la Glòria (1931) i les comèdies Un estudiant de Vic (1927) o La Llúcia i la Ramoneta (1928). D’altra banda, havia estat col·laborador del diari La Publicitat (1922-1929) amb uns articles que l’acreditaven com a prosista esplèndid i n’havia reunit una tria en l’obra Cafè, copa i puro (1930). Entre 1922 i 1927 també havia exercit la crítica dramàtica al mateix diari.1 I en aquell 1933 era una signatura habitual de les pàgines del setmanari Mirador. El 1936 va publicar una selecció d’aquests articles amb el títol L’aperitiu, que era el de la seva secció en el setmanari esmentat.2 D’altra part, Sagarra era autor de les novel·les Paulina Buxareu (1919), All i salobre (1928) i Vida privada (1932). L’aparició de la segona va anar precedida d’un escàndol considerable: Sagarra en va fer estampar un capítol que va titular «Les pedres de Girona» en el setmanari barceloní L’Opinió, quan l’obra encara era inèdita, i el fet va provocar la reacció irada dels sectors conservadors de Girona, que hi van veure una ofensa a la dignitat de la dona gironina. L’escriptor va haver de demanar disculpes i introduir, en el moment de publicar la novel·la, esmenes i supressions en el capítol que havia motivat el conflicte.3 En estrenar El Cafè de la Marina, encara era recent l’edició de Vida privada, sens dubte la millor de les seves novel·les, i un retrat esplèndid, desencantat, de l’aristocràcia i l’alta burgesia barcelonines dels darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera i dels primers del règim republicà. Altrament, la poesia de Sagarra havia de prendre un tomb intimista, nou en l’obra de l’escriptor, en La rosa de cristall, un llibre que es va editar el mateix 1933. Per tant, veiem que El Cafè de la Marina arriba a l’escenari en un moment àlgid de la trajectòria de l’autor, tot i que encara que el van precedir dues comèdies –Les tres

1 Veg. Josep M. de SAGARRA, Crítiques de teatre. «La Publicitat» (1922-1927). Edició a cura de Xavier Fàbregas. Barcelona: Publicacions de l’Institut del Teatre: Edicions 62, 1987 (Monografies de Teatre, 21). 2 Recentment, Narcís Garolera ha editat un volum excel·lent que aplega tots els articles de Sagarra apareguts en La Publicitat que l’autor no va incloure en Cafè, copa i puro. Veg. SAGARRA, L’ànima de les coses. Edició i presentació de Narcís Garolera. Barcelona: Quaderns Crema, 2001 (D’un dia a l’altre, 9). El mateix Narcís Garolera també ha publicat les Crónicas de Alemania, que Sagarra va escriure per al diari madrileny El Sol el 1920. Veg. SAGARRA/ José PLA, Cartas europeas. Crónicas en «El Sol», 1920-1928. Barcelona: Destino, 2001 (Áncora y Delfín, 924). Les cròniques sagarrianes hi ocupen les pàgines 29-185. 3 Els capítols de la novel·la no duen títols i van numerats amb romans. «Les pedres de Girona» es correspon amb el III de la segona part d’All i salobre. Veg. les disculpes de Sagarra en «Incident clos. Una lletra d’en Josep M. de Sagarra al Diario de Gerona». En SAGARRA, L’ànima..., pàg. 657-659.

4

gràcies (1931) i L’alegria de Cervera (1933)– i un poema dramàtic –Desitjada (1932)– que no figuren entre les peces més destacades del teatre sagarrià ni entre les més ben acollides pels espectadors.4 Però l’obra teatral de Sagarra –l’únic dramaturg català, juntament amb Carles Soldevila, que va tenir la possibilitat d’estrenar normalment durant els anys vint i els trenta–, cal veure-la també, més enllà d’encerts i errors, com una aposta per la continuïtat, com un conjunt de perfil inconfusible distribuït al llarg de més de quaranta anys d’estrenes. En definitiva, tal com ell la va entendre i com la va rebre el públic del seu temps.5 Segons afirma l’escriptor mateix, amb El Cafè de la Marina pretenia portar a l’escenari «un poema de caire realista i pintoresc, amb una tendència més aviat cap a la fotografia que cap als símbols i les abstraccions».6 I per tal d’aconseguir-ho, opta per ambientar la peça en un indret que coneix bé: «Jo sóc un enamorat de la Costa Brava del nostre país, especialment dels pobles veïns a Cap de Creus, i més encara del Port de la Selva. La vida dels pescadors i dels mariners d’aquells indrets, la conec bastant, i ja fa molt de temps que tenia ganes de dur-la al teatre, en una forma estilitzada i poètica, inventant un argument sentimental qualsevol i fent-la viure dintre l’aire que respiren els pescadors empordanesos. L’argument és el que tindria menys importància; l’ambient i la vida del poble mariner damunt l’escenari és precisament allò que em temptava i volia jo resoldre dins una forma teatral».7 Per tant, la voluntat realista es combina amb el desig de mantenir el text en l’àmbit del teatre poètic, tot i que l’autor encari l’obra com «un assaig que surti una mica del camí rutinari», que sigui parcialment diferent d’allò que el públic espera de Sagarra com a dramaturg. D’altra banda, l’autor recorre al vers blanc, que és el que usa quan el diàleg és «explicatiu [i] s’acosta més al parlar corrent i només té el ritme que el cenyeix».8 I acaba bastint un text en què conflueixen diversos subgèneres dramàtics perfectament definits. En primer lloc, l’autor, amb el propòsit de superar-la, situa el text en la tradició de les marines, aquelles comèdies de pescadors –i de vegades, d’indianos– que, en la dramatúrgia catalana del segle XIX i de la primeria del XX, van conrear autors com ara Frederic Soler –Els pescadors de Sant Pol (1869), Donya Guadalupe (1870)–, Josep M. Arnau –Un embolic de cordes (1866), La mitja taronja (1868), A bordo i en terra (1871)– o Apel·les Mestres –La sirena (1906), La senyoreta (1909), La barca dels afligits (1926).9 Tampoc no hem d’oblidar que la suggestió del mar és freqüent en tota l’obra de Sagarra, sobretot en les Cançons de rem i de vela, prou explícites, en la novel·la All i salobre –un antecedent directe d’El Cafè de la Marina, encara

4 El manuscrit original autògraf està dipositat a la Biblioteca del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre, amb la referència ms. CIII. Encara que no hi figura la data d’escriptura de l’obra, podem conjecturar que va ser escrita al final de l’estiu o al començament de tardor de 1932. 5 Unes línies de l’homenot que Josep Pla va dedicar a Sagarra resulten especialment aclaridores en aquest sentit, també vàlides si les cenyim al teatre –i canviem Verdaguer per Guimerà: «Per fer-ho curt: Sagarra ha escrit el que algú –algú, no sé qui– hauria hagut d’escriure entre el segle XVI i Verdaguer. Sagarra ha escrit el que s’hauria d’haver escrit i no s’escriví, tot el que s’hauria hagut d’escriure –el que indispensablement s’hauria hagut d’escriure.» Josep PLA, «Josep Maria de Sagarra i el seu teatre». En Homenots. Quarta sèrie. Barcelona: Destino, 1975 (Obra Completa de Josep Pla, XXIX), pàg. 44. 6 SAGARRA, «Unes paraules de Josep M. de Sagarra. Una comèdia que és un nou intent dintre el seu teatre», La Publicitat, 14/II/1933, pàg. 3. 7 «[...]el públic està avesat a una mena de teatre que jo li serveixo, i en certa part, com ja he dit altres vegades, jo sóc esclau del públic i em veig obligat a escriure allò que els espectadors esperen de mi», SAGARRA, «Unes paraules...», pàg. 3. 8 SAGARRA, «Unes paraules...», pàg. 3. 9 «Els temes de mar no abunden en el nostre teatre, i sempre han estat tractats [...] d’una manera cromada i afectada, excessivament literària, i d’una literatura no pas de la més acceptable», SAGARRA, «Unes paraules...», pàg. 3.

5

que presenta una anàlisi molt diferent de la realitat–10 i en articles de La Publicitat o de Mirador dedicats a la gent i al paisatge del Cap de Creus. Posteriorment, a més de la presència del món mariner en els poemes d’Àncores i estrelles (1935), l’escriptor va donar a conèixer dos volums que són fruit del seu viatge a la Polinèsia durant la Guerra Civil, i en els quals el mar és un element fonamental: Entre l’Equador i els tròpics (1945), una altra col·lecció de poemes, i La ruta blava (1964), un llibre de viatges.11 Amb la intenció de dotar el seu poema dramàtic d’una certa atmosfera contemporània, l’autor buscarà un referent en el drama portuari, i el trobarà sobretot en la primera peça de la trilogia escènica de Marcel Pagnol formada per Marius (1930) –traduïda per Sagarra i estrenada en català el 1931–, Fanny (1931) i César, l’acció de la qual transcorre a Marsella.12 De la mateixa manera que l’esperit de Maya (1927), de Simon Gantillon, es feia present en Gardènia (1930), un poema dramàtic de Sagarra amb una prostituta com a figura central, trobem reflectits el bar que regenta César en els textos de Pagnol, uns quants personatges i algun fragment argumental en la realitat escènica creada per l’autor per a El Cafè de la Marina.13 En un article no gaire llarg, però molt ben documentat, Xavier Fàbregas es va referir al cafè com a espai dramàtic,14 i després d’esmentar La bottega del caffè (1750), de Goldoni, com una de les primeres mostres de text escènic ambientat en un establiment d’aquesta mena, i de subratllar la importància estructural que el cafè té en La cacatua verda (1898), d’Arthur Schnitzler, indicava que autors catalans anteriors a Sagarra ja hi havien situat peces diverses: Juli Vallmitjana, pintor de tipus i situacions miserables, hi fa transcorre L’abella perduda (1910), La tasca (1911) i A la Costa Brava (1923), i Ramon Vinyes, el sabio catalán al·ludit per García Márquez en l’obra Cien años de soledad (1966), al qual també evoca en Vivir para contarla (2002), el volum de memòries d’aparició recent, també hi situa Peter’s Bar (1929), una vaga aproximació al model de teatre expressionista dels anys vint. Precisament, és característic del teatre expressionista alemany i nord-americà posar en el primer pla de l’acció dramàtica personatges empesos a una forma o altra de marginalitat, tal com podem observar en les obres de Georg Kaiser –Von Morgens bis Mitternachts (Del matí a mitja nit, 1917)–, Ernst Toller –Masse-Mensch (Home-Massa, 1919), Die Maschinenstürmer (Els destructors de màquines, 1922)– o Eugene O’Neill –The Emperor Jones (1920), Anna Christie (1922). De fet, una part significativa de la dramatúrgia dels anys vint es fa ressò d’aquest component del teatre expressionista. I fins i tot hi ha autors de bulevard que incorporen als seus textos personatges i ambients marginals, encara que, de vegades, es tracti d’una marginalitat socialment selecta, com veiem en La prisonnière (1926) o La fleur des pois (1932), dues peces en què Edouard Bourdet porta a escena l’homosexualitat femenina i masculina respectivament.15 És ben clar que aquesta moda 10 Enric GALLÉN; Marina GUSTÀ, «Josep M. de Sagarra», dins Martí de RIQUER; Antoni COMAS i Joaquim MOLAS, Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, 1987, vol. 9, pàg. 486. 11 Molts anys abans, el 1942, n’havia aparegut la traducció castellana, davant la impossibilitat política d’editar-la en català. 12 César no va ser concebuda com a obra teatral sinó com el guió cinematogràfic, que va donar lloc a una pel·lícula filmada el 1936 i dirigida pel mateix Pagnol. En la versió dramàtica va ser estrenada el 1937. Marius i Fanny també van ser dutes al cinema, els anys 1931 i 1932 respectivament, la primera dirigida per Alexander Korda i la segona per Marc Allegret. 13 César és el patron du bar de la Marine, segons la caracterització del personatge de Pagnol. D’altra part, Sagarra també es va inspirar en el Cafè de la Marina, establiment històric del Port de la Selva. 14 Xavier FÀBREGAS, «El Cafè de la Marina y otros cafés», La Vanguardia, 17/04/1983, suplement La Vanguardia domingo, pàg. 39-44. 15 En el teatre català de l’època, l’homosexualitat és tractada en peces com l’esmentada Peter’s bar, Viatge i la inèdita L’adolescent dels ulls d’or, de Ramon Vinyes, i en Una mena d’orgull, de Joan Oliver, encara que, en aquest últim

6

de la marginalitat –perquè hem de parlar de veritable moda– enllaça temàticament amb el melodrama social d’origen vuitcentista que, durant els anys vint, a Catalunya, va aconseguir èxits de públic mot notables des dels escenaris del Paral·lel barceloní, amb textos que volen recollir la vida del Districte Cinquè, el famós Barri Xino, amb una finalitat més o menys didàctica. Autors com ara Josep Amich i Bert, conegut pel pseudònim Amichatis, –Les dones de tothom (1918), Els fills del carrer (1930)–, Joaquim Montero –La “Paralela” (1916), La vida bohèmia (1921), en realitat l’adaptació, feta en col·laboració amb Amichatis, d’una peça francesa–, Lluís Capdevila –La tragèdia del xalet (1921)–, Manuel Fontdevila –L’auca de la cupletista (1920), amb Lluís Capdevila; La dona verge (1926)– i altres obtindran repetidament el favor d’una concurrència popular amb obres d’aquestes característiques.16 En escriure El Cafè de la Marina, l’autor també té present aquest tipus de teatre que s’aproxima a la marginalitat autòctona i contemporània més arquetípica, i dos dels personatges del poema dramàtic, una artista que passa pel poble de pescadors i el seu acompanyant, en són ben representatius. I encara més: tot i que d’una manera velada, podem pensar que circumstancia el poema dramàtic a través de Caterina, la noia gran del cafè, sobre la qual corre el rumor que va anar a l’altre costat de la frontera francesa a desfer-se del fruit d’un amor desgraciat. Si Sagarra hagués estat del tot fidel als components melodramàtics que aprofita, hauria pogut emmotllar el personatge de Caterina en les figures arquetípiques de la pecadora corrompuda o de la pecadora penedida. O dur-la d’un model a l’altre mitjançant l’acció del poema escènic. Però l’autor fa una altra cosa: evita la condemna moral del passat de la noia, i alhora, la presenta com una dona soferta i coratjosa que té dret a un futur millor. Em sembla que aquesta actitud seva pot ser una resposta a una certa sensibilitat entorn de l’avortament que es va anar estenent per Europa després del trasbals de la Gran Guerra; una sensibilitat desvetllada per la reflexió agònica sobre les condicions físiques i morals de la vida humana. L’encíclica del papa Pius XI De casti connubii (31 de desembre de 1932) també va incidir en aquesta reflexió, i va revifar el debat en els primers anys trenta; un debat del qual trobem mostres significatives a Espanya –on l’avortament, a més, va continuar plenament tipificat cop com a delicte en els codis penals de 1928 i 1932–, que van des del rebuig absolut de l’avortament en acord estricte amb les posicions de l’Església17 fins a les propostes de liberalització,18 passant per la defensa de la permissivitat de l’avortament, amb anuència judicial, en els casos de violació i per una atenuació de la pena en el cas de l’avortament honoris causa.19

cas, d’una manera molt tangencial. Agraeixo al professor i amic Jordi Lladó les informacions que m’ha fet arribar, totes valuoses, sobre l’obra de Ramon Vinyes. 16 Des d’una altra perspectiva, els vodevils, les revistes i els cuplets també es faran ressò d’aquest món bigarrat i pintoresc. Sobre aquest teatre de la marginalitat, veg. Enric GALLÉN, «La literatura popular i de consum. El teatre», dins Martí de RIQUER et al., Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, 1988, vol. 11, pàg. 312-325; Pep VILA, «L’erotisme en l’escena catalana», L’Avenç, 123, febrer de 1989, pàg. 24-27. Sobre la narrativa corresponent, veg. Jordi CASTELLANOS, «El districte cinquè i la novel·la catalana dels anys trenta», Els Marges, 26, setembre de 1982, pàg. 115-119; «Narrativa catalana i erotisme (1862-1936)», L’Avenç, 123, febrer de 1989, pàg. 28-33. Altrament, J. Castellanos, en el primer dels articles citats, subratlla que narradors com ara Paul Morand, Henri de Montherland, Francis Carco, Mac Orlan, Pío Baroja o Benjamín Jarnés faran proliferar els temes barcelonins en la novel·la de l’època, sovint aplicant-los una perspectiva reductora, superficial, propera a la tipificació romàntica. Al mateix temps, diversos narradors catalans, com per exemple Carles Soldevila, C. A. Jordana, Carme Montoriol o el mateix Sagarra –precisament amb Vida privada– recorren als ambients del Districte Cinquè per plantejar la crisi de la família tradicional i els canvis en la moral sexual que es produeixen «enmig de la bona societat, però que, per fer-los presentables cal desplaçar cap a altres sectors». 17 R. P. Jaime PUJIULA, ¿Es lícito el aborto?, Barcelona: Tipografía Católica Casals, 1932. 18 Dr. Moisés A. VIEITES, El aborto a través de la moral y de la ley penal, Madrid: Editorial Reus, 1933. 19 Eugenio CUELLO CALÓN, Cuestiones penales relativas al aborto. ¿Punibilidad del aborto o libertad de abortar? El aborto «honoris causa». El aborto terapéutico. El aborto en caso de violación, Barcelona: Bosch, 1934.

7

2

Sagarra dibuixa en El Cafè de la Marina tres cercles de personatges: en el primer, hi situa Libori, el cafeter, i les seves filles, Caterina i Rosa; en el segon, els pescadors del poble del litoral empordanès on transcorre l’acció del poema dramàtic, i en el tercer, els personatges que arriben al poble procedents d’altres indrets, és a dir, monsieur Bernat i l’artista i el valent que l’acompanya. A més, l’autor esbossa un triangle amorós i el projecta sobre aquests tres cercles: Caterina, la filla gran del cafeter Libori, és motiu de disputa entre monsieur Bernat i un pescador jove, Claudi.20 Es tracta, però, d’una disputa latent, insinuada més que mostrada, que Sagarra sap graduar perfectament. En el litigi, els dos pretendents tenen suports decidits: el de Libori en el cas de monsieur Bernat i el de la mare pròpia en el cas de Claudi. Per tant, són uns pretendents que, estructuralment, no es representen a si mateixos només sinó que assumeixen els interessos del pare de Caterina i de Salvadora, mare del noi, respectivament. Uns interessos, d’altra banda, que resulten completament oposats: el cafeter Libori vol aconseguir, per damunt de tot, un bon matrimoni, econòmicament sòlid, de la filla, encara que monsieur Bernat no sigui del gust de la noia, que sembla no tenir prou en compte, en opinió del cafeter, la seva situació de soltera «després del que ha passat i del que es conta» pel poble; Salvadora, en canvi, és l’expressió màxima del crèdit que mereixen l’honestedat i l’enteresa de Caterina, que, segons la dona, pot exercir una influència benèfica sobre el fill, Claudi, esquerp, de vegades brutal, amic del joc i de la beguda per causa d’una vida sense objectiu, però capaç d’estimar amb passió la noia, és a dir, segons deixa entendre Sagarra, d’estimar-la de veritat. Per consegüent, l’autor oposa a la desconfiança i l’escepticisme de Libori, sensible només a les possibilitats de seguretat material, la confiança de Salvadora en valors més profunds; una confiança que afecta tant al fill com a Caterina. És evident, doncs, que Sagarra usa el recurs argumental, tan antic –perfectament operatiu des del teatre clàssic grecoromà fins a la comèdia de costums de la primera meitat del segle XX–, del pare que desitja per marit de la filla un home ric, però vell i sovint grotesc, que no provoca gens de simpatia en la noia, abans que un jove que s’ha guanyat el cor de la filla, però que és més pobre que el galant provecte. Com també recorre a la figura clarament melodramàtica de la mare pacient i abnegada, fins a l’heroisme quan cal –i sovint, cal–, per reforçar el possible patetisme de les situacions. D’altra banda, el triangle amorós, molt ben construït, col·loca en el nucli mateix de l’acció dramàtica personatges que procedeixen dels tres cercles esmentats: Caterina, del primer; Claudi, del segon, i monsieur Bernat, del tercer. Per tant, aquest triangle és una síntesi perfecta del cosmos d’El Cafè de la Marina, que s’hi reconeix indubtablement. Perquè Caterina i Claudi hi representen el món del poble mariner en tota la seva força: ella, la realitat estricta del cafè; ell, la vida dels pescadors, d’aquests homes que duen al cafè les circumstàncies i les conseqüències del treball diari al mar, i hi esmicolen l’existència pròpia i, de vegades, la dels altres. Monsieur Bernat hi encarna l’element aliè al poble, l’individu que, vingut d’un altre indret, porta al cafè uns valors –en aquest cas, la primacia de l’estabilitat material– que la gent de la vila marinera no s’atreveix a compartir decididament, amb l’excepció de Libori, que veu com el seu desig més profund es fa realitat amb la proposta de matrimoni del banyulenc.

20 Monsieur Bernat parla una llengua elaborada per Sagarra en un exercici esplèndid, paral·lel al que va fer Víctor Català en Solitud (1905) mitjançant el personatge del pastor Gaietà.

8

Prescindint ara del triangle amorós i de les figures que el reforcen, cal observar dues parelles que tenen un paper important en el desenvolupament del poema dramàtic: Rufí i Rufina i l’artista barcelonina i el seu valent. En la primera, formada per personatges del món dels pescadors, s’hi combinen els aspectes estructurals de duo còmic, bastit sobre la tradició del marit calçasses i la muller que porta els pantalons,21 i de veu del mal en l’àmbit vilatà. Perquè Rufina, murmuradora i hipòcrita, és la llengua més activa del poble en la labor de bescantar el passat de Caterina i, a través d’aquest passat, el present. Ella –i alguna altra dona com ella, segons podem deduir– serà decisiva perquè monsieur Bernat retiri la paraula de casament amb Caterina donada a Libori. Actuant com ho fa, Rufina perjudica l’interès material objectiu de Caterina, encara que, per ironia afortunada de la vida, n’afavoreix l’espiritual subjectiu. Amb l’artista i el valent, Sagarra dóna a aquell ambient mariner, en aparença intemporal, una pinzellada moderna i ciutadana evident, històrica. Però al mateix temps, la dona –amb pretensions de femme fatale, un altre arquetipus de gran tradició– esdevé la temptació carnal de Claudi, el miratge que el pot extraviar definitivament.22 En conseqüència, l’artista barcelonina de pas pel poble és l’altra veu del mal, complementària de la que surt de la boca de Rufina; una veu, la de l’artista, que també fracassarà davant la dignitat despectiva de Claudi. En ambdues parelles, les dones dominen els antagonistes masculins –un calçasses i un covard, respectivament, ganduls l’un i l’altre, especialment ridículs segons la mirada de l’autor–, i tant Rufina com l’artista, amb la malignitat burlada, acaben contribuint a l’acostament de Caterina i Claudi. La resta de personatges del poema dramàtic no passen de l’apunt de caràcter, però l’autor té prou habilitat per proveir-los d’una entitat escènica suggeridora: és el cas de Rosa, la filla petita del cafeter, contrafigura de la gran. El casament de la germana petita actua de motor argumental de l’acció perquè fa possible la irrupció al cafè de monsieur Bernat, convidat a la celebració, i, d’altra part, prefigura el de Caterina: ambdues mariden homes com Rafel –certament, mesquí– i Claudi, decidits i imperiosos, tan diferents com a tipus humans del Rufí. En aquest aspecte, els dos gendres de Libori seran dos marits respectables, perquè sabran imposar la seva autoritat legítima a les mullers respectives i, per tant, mantenir l’ordre natural del matrimoni.23 Igualment són secundaris els homes i les dones de la vila marinera, als quals Sagarra recorre per crear l’ambient visual i verbal adequat a la peça i per delinear els caràcters de Caterina i Claudi i les situacions en què es troben. En destaca la figura de Luard, escèptic i comprensiu, fantasiós, i confident ocasional de la noia.24 L’autor sap triar molt bé el tret que defineix cadascun d’aquests personatges i suggerir-ne un arquetipus convincent a través d’un llenguatge acolorit i plàstic, rotundament expressiu.

21També trobem personatges d’aquesta mena en peces anteriors de Sagarra: només cal recordar la senyora Flora i el senyor Ventós de L’hostal de la Glòria. 22 Sobre la femme fatale, veg., entre d’altres, Lily LITVAK, Erotismo fin de siglo, Barcelona: Antoni Bosch, editor, 1979; Patrik BADE, «Femme fatale»: images of eviland fascinating women, Londres: Ash & Grant, 1979; Virginia M. ALLEN, The femme fatale: erotic icon. Troy, Nova York: Whitston Pub. Co., 1983; Bram DIJKSTRA, Les idoles de la perversité: figures de la femme fatale dans la culture fin de siècle. París: Seuil, 1992; Rebecca STOTT, The fabrication of the lat-Victorian femme fatale: the kiss of death, Houndmills, Basingstoke, Hampshire: Macmillan, 1992; Mireille DOTTIN-ORSINI, Cette femme qu’ils disent fatale: textes et images de la misoginie fin de siècle, París: Grasset, 1993. 23 Rafel també és el nom del destinatari d’«Elegia a Rafel», que figura entre els poemes d’Àncores i estrelles. 24 El personatge ja era present en «La balada de Luard el mariner», inclosa en Cançons de rem i de vela. Un altre dels pescadors de l’obra és anomenat Rafel, com el destinatari d’«Elegia a Rafel», que figura entre els poemes d’Àncores i estrelles.

9

Hem vist, doncs, alguns dels elements i dels recursos més notables amb què va treballar Sagarra en la redacció d’El Cafè de la Marina. Però ara ens hem de preguntar pel sentit d’aquest artefacte teatral tan ben rebut pel públic l’any de l’estrena.25 Al meu entendre, l’autor pretén assolir amb l’obra dos objectius bàsics. En primer lloc, usa el món mariner, encara pròxim, simple, perdurable, gairebé etern, com a afirmació que contraposa a una realitat aliena, complexa i dubtosa –monsieur Bernat, català de Banyuls, sí, però súbdit francès i que actua segons un suposat sistema de valors francesos–, o ciutadana, inevitablement corruptora –l’artista i el pinxo. De fet, es tracta d’una variació de la dialèctica entre camp i ciutat, un tema molt grat als escriptors de la Renaixença, que inspirant-se, en darrer terme, en la idea del bon sauvage, acostumaven a resoldre en un cant a la puresa de la vida rural, molt superior, per consegüent, a una vida urbana –industrialitzada i conflictiva–, forçosament impura.26 Àngel Guimerà, tan admirat per Sagarra, ens en dóna dos exemples magnífics, en La festa del blat (1895) i, amb una radicalitat extraordinària, en Terra baixa (1898). Però Sagarra escriu El Cafè de la Marina en començar els anys trenta del segle XX, i ja no li és possible de veure el món mariner com una realitat idíl·lica o, si més no, pura i gran en les seves passions. L’evolució històrica del país –que ha viscut, des de començament del segle, l’experiència d’autogovern de la Mancomunitat, les lluites i l’enfortiment del moviment obrer, la Dictadura de Primo de Rivera, l’experiència reformista dels primers anys de la Segona República i de la Generalitat republicana, i les conseqüències econòmiques, socials i ideològiques de la Gran Guerra i de la Revolució Russa– no ho fa viable. El món és irreductiblement contradictori, impur, i aquest fet contamina la realitat sencera. Això sí, no la contamina tota amb la mateixa força. I per aquesta raó, Sagarra tria com a lloc de l’acció dramàtica una vila marinera –reflex literari del Port de la Selva, que coneixia tan bé–, perquè creu que és un àmbit on la impuresa i la complexitat tenen unes proporcions abastables i on sobretot és possible de combatre la primera amb una certa possibilitat d’èxit i de reduir a límits suportables la segona. A diferència de molts homes de la Renaixença, l’autor d’El Cafè de la Marina veu en la impuresa una realitat inherent al món, també al rural o al mariner, i per consegüent ha d’acceptar que la realitat sempre ha estat impura, però no pas complexa, i que la modernitat no fa altra cosa que potenciar-ne la impuresa i afegir-hi la complexitat. Però Sagarra va més enllà en l’assumpció de la idea d’impuresa, i col·loca Caterina –responsable, encara que per submissió al pare, d’un avortament no desmentit, i que, així doncs, no sembla pas víctima d’una calúmnia, tan freqüent en novel·les i drames del segle XIX– com a punt de referència de l’acció dramàtica, i no trobem en l’obra, com ja he dit abans, cap rèplica que signifiqui una condemna moral de la noia per part de l’autor. En canvi, sí que hi veiem el dibuix de dues soledats, les de Caterina i Claudi, que semblen irremeiables. Altrament, la construcció de Caterina com a personatge –com a tal, més interessant que Claudi– és un dels grans encerts d’El Cafè de la Marina, com ho són les de monsieur Bernat i de Libori, i el caràcter de comerç equívoc que Sagarra sap

25 El Cafè de la Marina es va dur al cinema el 1933, en una pel·lícula dirigida per Domènec Pruna. Se’n va fer una versió doble, catalana i castellana. Veg. Miquel PORTER MOIX, «“El Cafè de la Marina”, primer film sonor a Catalunya», dins «El Cafè de la Marina», de Josep M. de Sagarra. Direcció de Juan-Germán Schroeder, Barcelona: Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, 1982, pàg. 19-20. Com a peça dramàtica, va ser reestrenada, sota la direcció d’Ernest Serrahima, el 21 d’agost de 1971 al Port de la Selva, en commemoració del desè aniversari de la mort de Sagarra. Veg. Jordi COCA, «L’estrena d’El Cafè de la Marina», dins «El Cafè de la Marina»..., pàg. 17-18. Juan-Germán Schroeder en va presentar una nova versió al Festival Grec de Barcelona l’estiu de 1982, que va ser reposada el 18 de gener de 1983 al Teatre Romea pel Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, amb Carme Sansa, Josep Torrents, Pau Garsaball i Josep M. Angelat en els papers principals. 26 Escriptors modernistes com ara Raimon Casellas, en Els sóts feréstecs (1901) i, més matisadament, Víctor Català, en Solitud, van capgirar els termes i la solució literària d’aquesta oposició dialèctica.

10

donar a les relacions que s’estableixen entre ells. D’altra banda, com hem vist, l’autor situa els tres actes del poema dramàtic en un cafè, un dels espais impurs per excel·lència, de mescla indiscriminada de realitats, encara que amb una significació matisada en aquest cas per l’espai mariner general en què s’emmarca. De fet, aquest sistema d’equilibris i de pactes que és El cafè de la Marina culmina amb un final feliç en què Caterina, circumstancialment pecadora, és salvada –que aquí vol dir alliberada– del seu passat per l’amor de Claudi, en una versió renovada del mite de la perduda redimida per l’amor d’un home –sacrificat o enamorat, depèn dels casos–, que així esdevé reflex de Crist i el seu amor. Altrament, aquesta redempció té, com hem vist en parlar de la figura de Rufina, una força irònica considerable, perquè transforma la murmuració en un instrument del bé: és més que probable que, sense la murmuració, Caterina no hauria arribat als braços de Claudi. Com passa sovint en el seu teatre, també en El Cafè de la Marina Sagarra ha acabat establint un gran pacte amb el seu públic, però ara després d’haver recorregut un camí molt meditat d’atreviments i de concessions, bastant més minuciós que altres vegades. I és que en el final feliç mateix no hi ha una redempció única –la de Caterina per Claudi– sinó doble, perquè l’amor de la noia –des d’aquesta perspectiva, una pecadora, no ho oblidem– és capaç de redimir un home de la desesperació sorda i de la seva possible perdició. La victòria de l’amor i de la puresa última, essencial, arriba en aquest àmbit mariner a través d’un pacte de solituds que es fonen i d’impureses que es dissolen a l’escalf de la passió redemptora i, tinguem-ho present, mitjançant els personatges sorgits d’aquest mateix món de pescadors, i no per la via dels personatges que li són aliens o la de les solucions que l’esquerdarien –el projecte de Claudi d’emigrar a l’Amèrica. L’amor triomfa, per consegüent, a través d’un pacte regenerador intern. Quin era l’abast simbòlic d’aquest pacte en el context català de 1933? El Cafè de la Marina s’estrena quan el règim republicà espanyol i la Generalitat de Catalunya han aconseguit una certa consolidació, tot i les dificultats internes i externes amb què s’han d’enfrontar. Una coalició republicanosocialista, presidida per Manuel Azaña, governa l’Estat i la Generalitat ha passat de ser provisional a estatutària amb l’aprovació a les Corts espanyoles de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (15 de setembre de 1932) i amb la celebració de les primeres eleccions al Parlament (22 de novembre de 1932), que han donat la majoria absoluta a Esquerra Republicana de Catalunya. ERC forma un govern monocolor que té el suport extern de la Unió Socialista de Catalunya, i després de la crisi de final de gener de 1933, també d’Acció Catalana. Però les noves institucions han de fer front, d’una banda, a l’agitació obrera encapçalada per la CNT i secundada, de vegades, per les diverses fraccions comunistes i per l’ala radical del Partit Socialista, i de l’altra, als primers intents de reacció ultraconservadora, que ja havien donat lloc a un aixecament militar frustrat (10 d’agost de 1932) dirigit pel general José Sanjurjo. Un mes abans de l’estrena de l’obra es van produir uns fets, a conseqüència d’una vaga revolucionària convocada per la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), que culminaran en un episodi sagnant: un agent de la Guàrdia d’Assalt va morir víctima d’un tret a Casa Viejas davant la casa, encerclada, d’un anarquista revoltat, i això va provocar una repressió ferotge per part d’una companyia d’aquest cos armat, que va acabar amb la mort de l’anarquista i la seva família dins de l’habitatge incendiat i l’afusellament, in situ i sense formació de causa, de dotze joves del poble. A més, encara no feia encara un any que s’havia produït l’alçament miner de la conca del Llobregat (19-23 de febrer de 1932), on havia estat proclamat el comunisme llibertari... En l’àmbit internacional, són temps molt difícils per a les democràcies liberals: el feixisme està completament afermat a Itàlia; Oliveira Salazar ha imposat un règim dictatorial a Portugal; el nacionalsocialisme alemany continua el camí ascendent, i el 30 de gener d’aquell 1933, Hitler es converteix en canceller; el

11

comunisme soviètic ha derivat cap a l’estalinisme i règims autoritaris dominen la vida política de diversos països, com ara Polònia, Romania i Iugoslàvia. D’altra banda, la literatura sagarriana té com a fonament una insatisfacció profunda davant del món, que s’allunya, cada dia més, de l’ideal que hauria de fer visible i al qual, en el passat, es va aproximar. Però l’autor, tot i sentir l’encís de la nostàlgia, no s’hi refugia gairebé mai, sinó que opta per un escepticisme molt sòlid en el fons i molt canviant en la superfície. Perquè Sagarra es permet una llibertat en l’anàlisi de, posem per cas, Vida privada que no es pren mai en el teatre. I és que sap molt bé que aquesta novel·la no va adreçada al mateix públic que segueix els seus poemes dramàtics. I tampoc no oblida, considerant les coses des d’una perspectiva més àmplia, que les llicències tolerades en el llibre imprès no ho són, o ho són molt menys, en el text dit en un escenari. Per això, Sagarra pot ser simplement i radicalment escèptic en Vida privada, i de vegades amarg, mentre que en El Cafè de la Marina ha de fer, d’acord amb l’antiga voluntat didàctica i moralitzadora del teatre, alguna proposta que inciti el públic fidel a l’esperança; un públic que no vol sortir de la representació desmoralitzat en cap sentit... Així doncs, encara que sigui obvi que Sagarra no escriu ni estrena El Cafè de la Marina com una resposta directa a la realitat immediata, sí que, en el context de 1933, l’obra pot ser interpretada com una proposta de conciliació de les forces i els interessos que conviuen al país –i que ell trasllada al camp moral, que és l’àmbit en què teatralment es mou amb agilitat.27 Es tracta, a més, d’una proposta idealitzadora i molt imprecisa, però basada en una solució interior dels conflictes possibles –no ho oblidem: resolts en el poema dramàtic només amb els personatges del poble mariner–, a partir de l’acceptació de la realitat i de les seves limitacions i mancances –el pecat probable de Caterina, però també l’aferrissat egoisme de Libori, l’escepticisme desesperat de Claudi–, però sabent-ne extreure el que hi ha de més net i de més perdurable, a través de la comprensió i el perdó.28 Sigui com sigui, avui allò que realment perdura d’El Cafè de la Marina és la capacitat suggeridora d’uns caràcters, l’expressivitat de la passió soterrada i l’ambigüitat atractiva d’unes quantes situacions. En definitiva, elements que aproximen la peça a allò que podríem convenir –si pot ser, sense gaires escarafalls– que és una obra clàssica.29

Miquel M. Gibert

Glossari de termes utilitzats a El Cafè de la Marina 27 Malgrat alguna declaració ocasional en sentit contrari, Sagarra era un home atent a la vida política dels anys trenta, tal com evidencien diversos poemes satírics publicats anònimament en El be negre, els poemes patriòtics «1931», «A Francesc Macià» i «El Cant del Poble» –aquest últim convertit en himne amb música d’Amadeu Vives– i l’«Himne de l’Olimpíada Popular» (L’Olimpíada Popular va ser suspesa a causa dels esdeveniments de juliol de 1936. Havia de ser una resposta als Jocs Olímpics de 1936, organitzats pel règim nacionalsocialista alemany). Veg. SAGARRA, Poemes satírics, Barcelona: La Campana, 1990 (4a edició, revisada); Lluís PERMANYER, Sagarra vist pels seus íntims, Barcelona: Edhasa, 1982, pàg. 62-79. D’altra part, és evident que Vida privada revela un autor que coneix bé una part important de la societat barcelonina de l’època. 28 Potser Sagarra ja apuntava a la creació d’un espai simbòlic que es correspongués amb allò que, a partir del febrer de 1936, seria anomenat l’oasi català en al·lusió a la diferència, real o suposada, entre el clima polític i social que hi havia a Catalunya i el que dominava a la resta d’Espanya. 29 Agraeixo al professor i amic Enric Gallén les dades que m’ha facilitat, molt útils per a la redacció d’aquest pròleg.

12

antena (f.) Verga llarga fixada a l’arbre per a la vela llatina.

arjau (m.) Peça que serveix per governar el timó.

artó (m.) Art petit de pesca que es cala i es lleva de mar estant.

calar (v.) Abaixar una vela. / Tirar les xarxes al mar.

encesa (f.) Acció de pescar de nit, amb fanals que serveixen per a enlluernar els peixos. escanyapits (m.) Cigar dolent i molt fort.

estibar (v.) Apilar, distribuir la càrrega de la nau.

ganya (f.) Cada una de les obertures de respiració dels peixos.

grop (m.) Nuvolada tempestuosa formada sobtadament.

lluert (m.) Llangardaix.

mec-a (adj.) Babau, enze.

migrar-se (v.) Consumir-se sense arribar a la maduresa.

ormeig (m.) Eines o aparells d’un ofici, aquí de la pesca.

orsar (v.) Navegar a la vela contra vent. Fig. Anar malament.

palangre (m.) Art de pescar en què pengen cordetes amb hams d’una corda principal. prisa (f.) dial. Un rom amb un terròs de sucre.

quintar (m.) Pes antic: aproximadament 41,5 Kg.

rantell (m.) Mosquit.

sàgola (f.) Corda que passa per dins les anelles de la part inferior d’un ormeig o estri de pesca. sucar (v.) col. Llançar. tranyina (f.) dial. Xarxa d’uns 200 metres que es cala en un indret. Embarcació de pesca amb aquest ormeig. vaca (f.) Embarcació de pesca equipada amb bou-vaca, un art d’arrossegament més petit que el bou. vogar (v.) Remar. vol (m.) Conjunt d’ocells. Fig. Esbart, munió, pila de peixos.

13

Noms de peixos anxova (f.) Seitó.

bis (m.) Peix blau, gros i amb ratlles o faixes grogues.

boguet (m.) Boga petita. Peix de cos allargat amb quatre ratlles longitudinals laterals grogues. caua (f.) dial. Peix poc apreciat, amb poca carn i molta espina.

clavellada (f.) Peix en forma de disc que habita en els fons sorrencs.

congre (m.) Peix semblant a l’anguila de 30 a 70 centímetres de llarg.

corball (m.) Peix ample de color alegre i de cap pla. Fig. Noi jove i fort.

déntol (m.) Peix de 30 a 80 centímetres de llarg amb dues dents sortints.

escorpra (f.) col. Escórpora. Peix vermellós que pot provocar punxades doloroses. franquet (m.) Cranc. gallimó (m.) Peix blau, verat petit. garneu (m.) Peix de color vermell molt viu. Fig. Fer-se la garneua. (fr.f) Fer-se l’enze. gòbit (m.) Peix de cos cilíndric i cap rodó.

grota (f.) Col. Garota. Eriçó de mar.

guiula (f.) Peix amb flancs roigs i ratlles longitudinals. Fig. Donzella.

malarmat (m.) Peix vermellós amb plaques ossificades com una armadura.

morena (f.) Peix llargarut com el congre.

pagre (m.) Peix de color vermellós i forma aplanada, molt saborós.

rap (m.) Peix de metre i mig de llarg, de cap molt ample i boca grossa.

roger (m.) Moll. Peix vermellós d’escates grosses.

senyora (f.) Peix molt fi i estimat.

tonyina (f.) Peix d’uns dos metres de llarg de carn molt apreciada.

verat (m.) Peix de 30 a 40 centímetres de llarg de carn apreciada.

14

GUIA DIDÀCTICA: EL CAFÈ DE LA MARINA

1. EL CAFÈ, UN ESPAI DE TROBADA I DE PARAULA Un cafè d’un petit poble és un lloc de trobada, obert a tothom. En un cafè la gent té la possibilitat de comentar les coses que succeeixen. Al cafè, s’hi va per parlar, per trobar-se, per veure i ser vist, per menjar i beure i, especialment, per conversar. Perquè l’eix de relació en un cafè són els intercanvis verbals entre els usuaris. Josep Maria de Sagarra construeix la seva obra en aquest marc i pren les converses dels parroquians i de la família que el regenta com a mirall del drama. Recull les maneres de parlar, els costums, els hàbits d’aquella gent marinera, però també els sentiments, els projectes de vida i les decepcions d’aquest petit univers entorn del Cafè de la Marina. Activitats 1. En Libori parla amb aquestes paraules del cafè: LIBORI: No t’enfilis!

Si no hi hagués cafè ja fores morta. Pobres pescaires si el cafè se us tanca i un dia en el taulell no hi ha beguda! Si això és el cor de tots, i és l’alegria dels mals xarrecs i les samarres negres! Si no fiés el cafeter, Rufina, més d’un home del poble, ell i la barca ja s’haurien petat contra les roques de fàstic que fa tot... Si el nord apreta, i s’acaba el vermut, ai, pobres dones, al llit, hi trobaríeu mossegades i res més...

(Acte primer. Escena V) Quina funció compleix el cafè per a en Libori? Coincideix el seu parer amb el que podrien expressar altres personatges com ara la Rosa, en Claudi, en Rufí, etc. Comenteu en quins punts podrien coincidir o discrepar. 2. Llegiu de manera atenta aquests dos monòlegs: CATERINA: Sí, em sap greu separar-me de la Rosa,

no per la feina ni per res; és que ella, distreta i tot, em feia companyia. I el pare és vell, i aquí tot cares d’homes que t’han vist de menuda, que et coneixen, però per ells ets sempre això: la mossa, la noia del «Cafè de la Marina», que ha de somriure sempre, mal que troni i s’ofegui de fum i de baralles, que el cafè és el cafè, com diu el pare, i s’ha d’aguantar tot, per una mica de sous que comptes a la nit, i encara, morta de son, has d’esperar els que arriben

15

amb les primeres barques, i ara torren, i ara volen un got i un joc de cartes. I després, a la cambra, t’hi estàs sola, sola en el llit, tan trist, tan quiet, tan negre, amb el nord arrapat a la finestra, i aquest soroll de l’aigua, i cada dia sempre el mateix, i les mateixes cares, sense arribar a sortir-ne mai, sent cosa de tots i de ningú, i els que t’espien, passavolants o mariners del poble, no saben el teu nom, ni el cor que gastes, no saben res de tu, ni els interessa: serveixes per cobrar i abocar el beure, per esmunyir-te d’alguns dits que salten, i si piquen l’ullet, quan tu te’ls mires i els pregunten qui ets, només responen: «La noia del “Cafè de la Marina”», com volent-ho dir tot en tres paraules, com volent dir que no ets ningú i que et migres i se’t fon la rosella de les galtes, sense pena ni glòria ni alegria.

(Acte primer. Escena X) CLAUDI: El passatge és aquí...Veus?, és l’Amèrica;

un bitllet d’emigrant no val gran cosa, però vol dir unes llunes desinflades sobre el mar gran, la manta a la coberta, i uns dits en unes cordes de guitarra, i les cançons dels italians, que riuen bruts i estibats dintre el celler de proa. I després vol dir molt: potser fortuna, pala de fogoner o la trista màrfega, o l’hospital, o quatre dents de negre blanques de llum, que xisclen mentre peta un sol de foc damunt de la camisa, i un camp de cafè verd, i una taverna amb la púrria del món, i el got de canya, i al capdavall potser vol dir una dona... o moltes dones o qui sap... Fa gràcia que un bitllet d’emigrant, tant curt de lletra, pugui dir això... No ho trobes, Caterina?

(Acte tercer. Escena XIII) Feu una anàlisi dels dos monòlegs i indiqueu el contrast entre els conceptes següents: — dos programes de vida: la rutina i l’aventura; — dos moments: el present i el futur; — dues actituds: el desencís i l’emoció; — dues maneres d’observar: les cares i paisatges coneguts i el món per descobrir. 3. Busqueu fotografíes de diferents pobles de la Costa Brava al començament del segle XX

per imaginar millor l’entorn en què Josep Maria de Sagarra va ambientar El Cafè de la Marina. Fixeu-vos especialment en les fotos de cafès, tavernes, restaurants, etc.

16

4. Imagineu-vos que el Cafè de la Marina reobre avui les portes, amb la voluntat de respectar fins allà on sigui possible l’ambient dels anys trenta. Elaboreu la carta d’aquest estimat cafè, en què s’ofereixen tapes, entrepans i altres menjars que considereu adequats. Pel que fa al contingut, heu de tenir en compte que el cafè està situat en un poble de pescadors; pel que fa a l’estètica, procureu que la carta estigui en consonància amb la resta de l’establiment. 5. El cafè és un espai tancat en què es barregen les vides de persones que viuen immerses en un món també molt limitat. El cafè és un context específic, el marc a través del qual podem descobrir cada un dels protagonistes de l’obra. Recordeu les tres últimes pel·lícules que heu vist, o els tres últims llibres que heu llegit. Quin era l’espai –o els espais– vertebradors de l’acció? Es tractava d’espais tancats o d’espais oberts? Considereu que aquesta distinció és rellevant? 6. L’oferta actual de llocs de trobada s’estableix, en general, sobre diferents bases de convivència i de relació. Quines característiques considereu que ha de tenir el lloc on us agrada trobar-vos? Per què? Per exemple: — una discoteca — un club — una sala de concerts — una taverna — un centre comercial — un local de menjar ràpid — … 2. EL CONFLICTE, EN UN MÓN EN QUÈ MAI NO PASSA RES El cafè és el centre d’un poble on la vida transcorre sense grans novetats i sempre de manera convencional. Sobre aquest fons estàtic destaca el drama de la Caterina, la noia marcada per haver dut a terme una acció no acceptada socialment. Les murmuracions de la gent del poble sobre la seva honestedat la condemnen a dur una vida tancada, o, com a màxim, a un matrimoni de conveniència. L’amor d’en Claudi l’allibera de la seva condemna i li retorna l’honor que havia perdut. Però aquest conflicte d’honor n’amaga un altre de més profund, que és la lluita que s’estableix entre la subjecció i la llibertat, representades aquí per la immobilitat del cafè i el desig de fugir d’en Claudi i, fins i tot, de la mateixa Caterina. Activitats 1. Adopteu el paper d’un dels personatges de l’obra i exposeu quin és el vostre parer respecte a l’acció que va dur a terme la Caterina i respecte a la decisió de casar-se amb en Claudi. Feu una llista de decisions personals que avui podrien provocar el rebuig de determinats sectors socials. A continuació, penseu en el tipus de personatge que podria encarnar aquest rebuig: — Viuria sol? — Com vestiria?

17

— Treballaria amb la família? — Tindria amics? — Com es relacionaria amb la seva germana o amb el seu germà? 2. En un moment de l’obra, en Luard i altres personatges parlen sobre la lectura. En Luard té tres llibres: LUARD: En tinc tres, i en tinc prou, i va donar-me’ls

un noi d’Espolla ja fa temps, i em penso que va morir del pit.

I, al contrari que en Tià, el qual llegeix el diari, en Luard prefereix llegir llibres: LUARD: Sí, mira-te’l! Sabessis que les lletres

que llegeixes aquí tot és mentida. I, a més, què se te’n dóna, del que passa arreu del món, si som pobres pescaires? ¿Que en trauràs res, beneit, de la política, si t’has de mullar el cul a la barcada i no has de sortir mai de la misèria? I jo, ho veus?, en tinc prou amb tres històries del temps passat; les penso i les repenso, i en sé trossos de cor...

TIÀ: De què et serveixen? LUARD: Em serveixen per fer-me companyia

i per imaginar que jo m’hi trobo, enmig d’aquelles dames i princeses.

(Acte primer. Escena XI) a) Què us fa pensar l’al·lusió a «un noi que va morir del pit»? b) Considereu que el fet de llegir llibres ofereix a en Luard una perspectiva diferent

d’allò que succeeix al poble? c) Feu una selecció de: — els tres únics llibres que tindríeu; — els tres llibres que regalaríeu a un personatge com en Luard. Argumenteu les vostres opcions davant la resta del grup. 3. A continuació trobareu una llista dels llocs geogràfics que es mencionen a l’obra: Figueres, Barcelona, Cervera, Banyuls, Cotlliure, Portbou, Perpinyà, França, Mallorca, Amèrica i Costa Rica. a) Què en sabeu, vosaltres, d’aquests llocs? Per què són coneguts? Què us recorden en

concret? Amb què els associeu? b) Recordeu com parlen d’aquests llocs els diferents personatges de l’obra? Discutiu què

signifiquen per a la gent del poble. 4. Quan la Caterina s’assabenta que el rossellonès ja no la vol per esposa, pensa a fugir del cafè, del poble. Aquestes són les seves paraules:

18

CATERINA: Sí, sí, vaig a la cuina! Que a mi, sabeu?, pel cap també m’hi passa com tot un gran rampell de bogeria: una barca amb tres pals, neta de veles, sense ningú en el pont, que fuig ben lliure qui sap a on...

(Acte tercer. Escena X)

En Claudi, per la seva part, té la intenció d’anar-se’n a Amèrica. A partir d’aquests indicis, penseu un final per a l’obra i contrasteu-lo amb el final real. 3. QUAN EL VERS ENNOBLEIX LA PARAULA 1. Llegiu aquest fragment d’un dels monòlegs que fa en Claudi i distingiu com es distribueixen els accents. CLAUDI: [...]

un bitllet d’emigrant no val gran cosa, però vol dir unes llunes desinflades sobre el mar gran, la manta a la coberta, i uns dits en unes cordes de guitarra, i les cançons dels italians, que riuen bruts i estibats dintre el celler de proa.

(Acte tercer. Escena XIII)

Heu de tenir en compte que quan ens centrem en el ritme de cada vers, és a dir en la distribució de la intensitat dels accents, pot succeir que les síl·labes tòniques esdevinguin àtones. Així, en el primer vers podem localitzar dos ritmes ternaris i dos ritmes binaris distribuïts de la manera següent: un bitllet d’emigrant no val gran cosa _ _ ‘ _ _ ‘ _ ‘ _ ‘ Després d’analitzar el ritme, el nombre de síl·labes de cada vers i la rima, construïu el vostre monòleg poètic. Aquí teniu algunes idees com a punt de partida.

«Un bitllet d’Interrail...» «Un estiu capgirat...»

2. Busqueu al llibre Cançons de rem i de vela, de Josep Maria de Sagarra, el poema «La balada de Luard, el mariner». Prepareu una lectura del poema per a un grup de companys que no el conegui. Cada un de vosaltres haurà de recitar-ne un fragment atenent sobretot al ritme intern de cada vers. 3. Aquests són alguns dels noms de peixos que se citen a l’obra:

caua - congre - déntol - escorpra - guiula - morena - rap - roger - tonyina - verat

a) Busqueu en bibliografia especialitzada descripcions d’aquests peixos i reproduccions o fotografies. Observeu també els noms diferents que pot tenir un mateix peix. Feu una il·lustració per a cada un d’ells.

19

b) A l’obra, sovint els personatges usen els noms de peixos o d’altres animals per definir la manera de ser o de fer dels altres: CATERINA: Amb aquell rap voleu que me les hegui?

(Acte segon. Escena XIII) CLAUDI: No sóc un pop com el Rafel...

(Acte primer. Escena XIII) LIBORI: però tu ets un franquet...

(Acte primer. Escena XVIII) Amb quin peix us podríeu identificar vosaltres? Per què? Davant dels vostres companys i companyes, preciseu quines qualitats teniu del peix seleccionat. Deixeu que després tothom hi pugui dir la seva. 4. Comenteu el significat que tenen les expressions següents: RAFEL: Doncs au, pela els teus congres

i deixa estar tranquils als que treballen. (Acte primer. Escena I)

CATERINA: [...] sóc dels meus mals, que quan l’escorpra et punxa

t’hi deixa el senyal tota la vida. (Acte primer. Escena X)

LIBORI: Mussiú Bernat, la vida: tu les puges,

et costen treballar, i arriba l’hora que un malarmat et veu l’artó i s’hi fica, et forada l’ormeig i et fuig l’anxova! És la vida, sabeu?

(Acte segon. Escena IV) CLAUDI: Quan els rogers s’afaitin el bigoti...

(Acte segon. Escena XVI) RUFÍ: [...] que tot eren escates de palangre

i peix del més salat?... (Acte tercer. Escena II)

LUARD: Jo els deixo dir perquè no saben lletra

i tots calen curtet, nassos de congre, tous de moll i amb l’esquina trencadissa.

(Acte tercer. Escena VII) LIBORI: Volia engalipar amb esquer de trampa

i el banyulenc s’ha endut l’ham i la fluixa! (Acte tercer. Escena X)

5. Josep Maria de Sagarra fa aparèixer a l’obra un personatge que parla un dialecte del català molt proper al rossellonès; es tracta d’en Bernat, el comerciant que vol casar-se amb la Caterina. El rossellonès és el parlar propi del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i el

20

Capcir. Una de les característiques més remarcables d’aquest dialecte és que, d’una manera sistemàtica, desconeix el mots esdrúixols: musica. Altres característiques remarcables les podreu descobrir vosaltres mateixos si analitzeu algunes de les paraules i de les expressions que utilitza mússiu Bernat. Redacteu per a cada un dels casos que trobareu a continuació una regla que pugui explicar-lo: — sum ballat; sum estat; sum parlat — seriusa (seriosa); casadur (casador); — juri (juro); camini (camino); — pas vell per ara pas malatís; pas que serà la dona d’aquest home — histori (història). Comenteu les conclusions a què heu arribat i després contrasteu-les amb les que concreti algun llibre on pugueu consultar quines són les característiques dels diferents parlars del català. 6. El Cafè de la Marina mostra la capacitat que tenia Josep Maria de Sagarra per observar el món dels pescadors i sobretot la seva manera de parlar. Imagineu-vos que us fan l’encàrrec d’escriure un esquetx en què tingui una especial importància la manera de parlar pròpia d’alguna professió específica (lampistes, programadors d’ordinadors, metges, etc.). Escriviu els diàlegs i representeu-los davant altres companys i companyes. 7. Feu un recull de poemes que tinguin el mar com a tema principal. També podeu escriure els vostres propis poemes a partir d’aquest tema. Organitzeu després una sessió de lectura dels poemes escollits. A l’hora de fer la lectura de poemes, podeu portar fotografies o reproduccions d’obres d’art en què el mar tingui un paper important. 4. L’OBRA AL TNC En Josep Maria de Sagarra fa la descripció següent de l’escena per a l’acte primer: «L’escena representa un cafè de mariners d’un poble de la costa empordanesa, vora el cap de Creus. És un establiment pintoresc i irregular, tocant a la platja. Hi haurà un taulell, una porta interior a mà dreta, un gran portal amb vidrieres , que dóna a la platja, i una altra porta que dóna al carrer... El cafè donarà la sensació d’una casa molt orejada, amb taules a fora i a dins.» 1. Imagineu que us proposen fer el disseny d’aquest cafè: — Feu un esbós de l’espai (interior i exterior) i de la distribució en aquest espai dels

elements que considereu necessaris. — Preciseu quin tipus de mobiliari escau a aquest cafè. — Acordeu quins altres elements de decoració hi incorporaríeu. 2. La primera escena de l’obra presenta l’ambient del poble, la vida quotidiana dels pescadors, les relacions entre els protagonistes, etc. A l’escenari hi ha els personatges següents: Rafel, Baldiri, Gallaret, Antonet i Moreno, jugant a cartes en una taula; el Rufí, sol en una altra taula; en Libori darrere del taulell, i la Salvadora parlant amb en Libori i amb els de les taules.

21

Feu un croquis de l’escenari i dibuixeu la posició de cada personatge a l’inici de l’escena i el seus moviments mentre aquesta progressa. Comenteu diferents aspectes relacionats amb la interpretació: On estan situats els personatges? Com es mouen a l’escenari? Com van vestits? Porten alguna cosa a les mans? Què fan quan parlen? A qui miren? Què fan quan no parlen? etc. 3. La segona escena exposa el conflicte principal de l’obra, la desgràcia de la Caterina. Mentre els pescadors juguen a cartes, un pare, en Libori, i una mare, la Salvadora, parlen dels problemes dels seus fills, la Caterina i el Claudi, respectivament. Distribuïu els papers per a aquesta escena i assageu diferents maneres de representar-la. Congeleu l’acció un minut després que en Libori diu: LIBORI: La Caterina és allà dins; vol riure, fins vol fer veure i tot que està contenta; prepara el casament de la menuda, cus la roba, es distreu... Comenteu la conveniència de la disposició dels personatges a l’escenari en aquest moment, la direcció de les mirades, l’expressió de les cares, la posició de les mans, etc. 4. A les acotacions l’autor també especifica com serà la llum en els tres actes: «El primer acte és amb llum de tarda. El segon acte és a l’hora de fer-se fosc i acaba amb un llum encès que deixa anar el raig damunt del taulell. El tercer acte és a ple sol.» Discutiu diferents maneres de suggerir amb la il·luminació aquests tres moments del dia. 5. Com es pot portar el mar a un escenari? Quins sons, quines músiques el poden evocar? Si ja heu vist l’obra, recordeu de quina manera s’aconsegueix suggerir la presència del mar en la creació del TNC. PROJECTE DE RECERCA: EL TEATRE DE JOSEP MARIA DE SAGARRA Sagarra començà a escriure teatre el 1924 i continuà fins al final de la seva vida. La seva producció és formada per obres de diversos gèneres –peces costumistes i poemes dramàtics, especialment– situades en diferents ambients i amb un seguit de personatges que sovint comparteixen característiques comunes. Per damunt de tot, la força del llenguatge, del vers i de les imatges tot sovint convertien el teatre de Sagarra en un èxit de públic estimable.

22

Proposem un treball de recerca a partir de les peces centrals de la seva obra: les escrites entre 1929 i 1936. Esmentem, especialment: La filla del Carmesí (1929) La corona d’espines (1930) L’Hostal de la Glòria (1931) Desitjada (1932) El Cafè de la Marina (1933) La rambla de las floristes (1935) A partir de la lectura d’aquestes obres, feu un estudi comparatiu tenint en compte els aspectes següents: — ambientació cronològica: època reflectida; — ambientació espacial: lloc i ambient triat per al desenvolupament de l’acció; — naturalesa dels conflictes: l’amor, els triangles amorosos, els sentiments en joc, les

tendències dels personatges; — tipus de personatges: paral·lelismes; creació de figures secundàries; — llenguatge: ús de les figures retòriques, mètriques i rítmiques més comunes. El treball es pot complementar amb un seguiment a la premsa de l’època del ressò de les estrenes. Isabel Civera Ana Diaz-Plaja Juli Palou Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura Universitat de Barcelona Barcelona, gener de 2003

23