325 agost 2013

En primer pla

El somni de NoèL’Espai Vincles-Rosalia Rendu es consolida com a projecte d’atenció a les persones sense sostre més vulnerables de Barcelona

Samuel Gutiérrez

Trobem el Noè al carrer Escudellers de Barcelona. Són dos quarts de deu de la nit. Una nit calorosa d’estiu, sufocant per a la majoria de gent, però relati-vament agradable per a aquells que dormiran al carrer. Com ara el mateix Noè, un noi amb cadira de rodes, a qui li falta un braç i que està molt delicat de salut. No sabria dir quina edat té. Tants anys vivint al carrer l’han dema-crat i l’han fet envellir ràpidament. Defuig anar a l’hospital i ja fa temps que ni tan sols es planteja accedir als recursos socials estàndards. Amb una llauna de cervesa a la mà explica a les dues voluntàries de Vincles que se li apropen les seves últimes peripècies. Somriu. La conversa és gairebé fami-liar. Els parla d’un tatuatge que es vol fer al braç malalt per dissimular-ne el monyó. La Mariàngels i l’Imma s’ajupen i es posen a la seva alçada. L’escolten pacients. I li diuen que no creuen que fer-se un tatuatge sigui una bona idea. Pels voltants, però, s’acosten unes com-panyies sospitoses que interfereixen a consciència en la conversa. Els amics del Noè, petits traficants coneguts a la zona, no volen que els voluntaris de Vincles influeixin massa en el seu «protegit». Els interessa que estigui com està per així poder aprofitar-se’n més. És la llei del carrer.

El Noè —únic nom real de les per-sones sense sostre que apareixen al reportatge— fa mesos que dorm a pocs metres de la plaça George Orwell, més coneguda com la plaça del Tripi, al pas-satge del Rellotge, un lloc prou tranquil on comparteix espai amb l’Antonio i el seu gos Blanco. A vegades també amb la Irina, que avui no hi és. El Noè és la persona en la qual la religiosa vedruna Mariàngels Segalés va pensar quan va començar a somiar l’Espai Vincles-Rosalia Rendu. La Mariàngels feia sis anys que vivia al carrer amb la gent sense sostre. De la seva experiència neix una demanda que és a la vegada un somni: la possibilitat d’habilitar un espai per a la gent del carrer més mal-mesa. En aquell moment, ella pensava sobretot en persones com ara el Noè. El seu neguit era que aquest noi no morís sol al carrer. I va somiar un lloc més aixoplugat, sense estructures ni grans exigències administratives, per acollir puntualment aquesta gent que no vol res, que està malalta i que és rebutjada per tothom. Un lloc per dormir, descan-sar, estar segur... «Com un caixer, però més digne i amb caliu.» Per això en va voler dir «el somni de Noè».

L’origen del projecte

Juntament amb un grup de persones que compartien la seva mateixa inquie-tud —entre les quals hi havia Pilar Ma-lla, Tano Casacuberta, Josep M. Jubany, Maria Mulet, Salvador Busquets, Laia de Ahumada, Francina Planas, Teresa Vallvé, Catalina Verdera...—, es va co-

mençar a buscar un lloc que permetés fer realitat aquest somni. La resposta va arribar de la mà de les Filles de la Caritat. Immerses en un procés de re-torn als orígens, les deixebles de sant Vicenç de Paül es van sentir fortament interpel·lades pel projecte de Mariàn-gels Segalés. L’origen de la Companyia és el contacte directe amb els pobres al carrer i una de les preocupacions actu-als era com recuperar aquest contacte. Les Filles de la Caritat compten amb molts serveis i recursos, ajuden la gent que es troba pitjor, però són accions molt estandarditzades. «Com a signe d’Església i de la Companyia, calia tor-nar al carrer —explica sor Maria Mulet, titular de l’Espai Vincles—. El projecte de la Mariàngels responia molt bé a les nostres inquietuds, encara que vam considerar necessari donar una mínima cobertura jurídica i contractar alguns professionals.»

La idea originària era una cosa molt simple, sense gairebé estructura, però entre tots van veure clar que calia una mínima estructura professional per garantir el servei independentment del nombre de voluntaris. Així es va començar a gestar un projecte experi-mental d’atenció a les persones sense sostre l’objectiu del qual no és donar serveis, sinó ajudar a refer els vincles, tant al carrer com a l’espai habilitat per a l’acollida: «L’objectiu és ajudar a recu-perar la dignitat d’unes persones que han perdut l’esperança, que es creuen no-res, que han viscut una experiència de fracàs rere l’altra... Volem oferir un escalf humà, que descobreixin que són importants per a algú. No oferim serveis ni coses materials. Oferim pre-

sència, acollida, caliu.»La trobada aquesta nit amb el Noè

a casa seva, al cor del barri Gòtic de Barcelona, és un bon exemple del que se sent cridat a ser l’Espai Vincles. L’essència és establir un lligam afectiu amb les persones que viuen al carrer i, si alguna vegada ho necessiten, oferir-los la possibilitat de passar la nit una mica més aixoplugats.

Preferència pels més pobres

Deixem el Noè amb els seus «amics» i enfilem cap a la plaça de Sant Jaume. En un caixer del carrer Ciutat, gairebé a tocar de l’Ajuntament, ens trobem el Lucca, amb la seva poblada barba blanca, llegint Alguien voló sobre el nido del cuco. «Bona nit, que podem passar?», pregunta educada l’Imma. «Avanti», exclama aquest italià de mitjana edat enganxat als sudokus. Avui, però, assegut tranquil·lament sobre el seu sac de dormir, ha optat

per la lectura i per aprendre espanyol. Aprofita l’arribada de les voluntàries de Vincles per aclarir alguns dubtes de vocabulari. «Què significa sábana?» La Mariàngels s’agenolla amb reverència al seu costat. Sense paraules, sense grans reflexions teòriques, expressa amb el seu gest senzill, gairebé espon-tani, la preferència de l’Església pels més pobres. «L’important no és què fem, sinó des d’on ho fem», confessa malgrat les seves reticències a sortir als mitjans de comunicació: «Sento la crida a intentar donar i compartir totalment la meva vida amb els més pobres.» I afegeix: «El més essencial és que estic enamorada de Jesucrist i en aquest moment crec que Ell vol que visqui amb els més abandonats de la societat.» La Mariàngels defuig tot protagonisme. Ella només intenta respondre amb fidelitat a una crida que li ha estat donada: «Donant tot el que he rebut i el que rebo d’Ell.»

Pocs minuts després de la trobada amb el Lucca arriba l’Angelo, el seu divertit company d’«habitació». Avui ve una mica alegre i parla i parla sense parar. Fa setmanes que porta el braç enguixat, però anuncia content que ben aviat li trauran. Explica que han estat tot el dia a la platja, fent de les seves, i que avui han pogut dinar com uns senyors: «Les restes d’un restaurant, que eren, ni més ni menys, que paella.» L’Angelo, com el Lucca, fa temps que viu al carrer. Ha tingut ocasió d’iniciar algun procés cap a serveis estàndards, però no ha acabat de sortir bé. El car-rer és casa seva i qualsevol norma, per petita que sigui, se li fa costa amunt. Sap, a més, que si alguna nit es troba

«L’objectiu és ajudar a recuperar la dignitat d’unes persones que han perdut l’esperança, que es consideren no-res...»

425 agost 2013

En primer pla

molt malament i ho necessita, sempre podrà anar a l’Espai Vincles-Rosalia Rendu. Els voluntaris passen molt sovint i s’ha generat un lligam que es manté malgrat els alts i baixos de la vida.

Tot i que els voluntaris de Vincles, que acostumen a anar per parelles, es reparteixen cada nit diverses zones «calentes» de la ciutat, la veritat és que la seva missió no se circumscriu a un territori geogràfic, sinó que van a la recerca de persones molt concretes. Abans de sortir es reuneixen a l’espai amb l’educadora i repassen els con-tactes dels dies anteriors. És un temps per recordar històries de vida i per indicar els noms de les persones més vulnerables i necessitades de visita. «És important tenir clar —explica sor Maria Mulet— que el vincle que oferim és amb el servei, és a dir, amb el conjunt ampli de persones que integrem el projecte, no amb una persona concre-ta, encara que els contactes i la relació sempre són ben concrets. Es vol evitar així que aquest vincle es pugui afeblir si el voluntari o voluntària deixa de venir. Gairebé cada nit passen els de Vincles. I ells saben que vindran a oferir tan sols l’oportunitat de tornar a enganxar-se al tren de la vida.»

Comunitat de vida

Aquesta nit l’Imma i la Mariàngels tenen especial interès per trobar la Paula, que acostuma a sovintejar el Portal de l’Àngel. És una dona gran, carregada de maletes, amb una llarga trajectòria de carrer. Sempre els diu que espera l’autobús per anar a casa seva, a Cerdanyola, però aquest autobús sembla que no passa mai. Potser avui l’ha agafat realment, perquè la Paula no apareix enlloc. Fa dies que els volun-taris de Vincles intenten contactar-hi, però no hi ha manera. «Esperem que estigui bé», sospira l’Imma conscient del seu delicat estat de salut.

A qui sí que troben en un banc de la plaça Catalunya, quan ja són gairebé les onze de la nit, és el Faustino i el Joaquim. El Faustino dorm plàcidament mentre el Joaquim rep content la visita de gent coneguda: «Justament fa una estona que acaben de passar els d’Ar-rels.» Té 65 anys i una història de vida realment dramàtica. Pateix una mica de retard mental, al qual cal afegir el deteriorament de molts anys de carrer i d’alcohol. L’Imma i la Mariàngels se’l miren amb un afecte especial. «Sabeu una cosa?», els diu, «jo moltes vega-des penso i parlo amb Jesucrist». El Joaquim, tot i les seves mancances, és un home religiós. Al carrer també hi ha comunitats de fe. Tant és així que el Joaquim acaba dient: «Vosaltres hauríeu de ser monges....!» No sap que davant seu té una filla de la Caritat i una monja vedruna. I ell mateix, sense adonar-se’n, és l’encarnació mateixa

del Crist sofrent. Diuen que els nens i els bojos són els únics que diuen la veritat...

Quan són prop de dos quarts de dotze de la nit tornem cap a l’espai habilitat per Vincles al barri del Raval, prop de les Drassanes. Al llarg de la nit hi han anat arribant una desena de persones amb els quals els voluntaris ja havien contactat anteriorment i que avui dormiran sota cobert: el Joan, la Maria Teresa, l’Ignasi o l’Antònia. Han estat acollits per l’educadora i un voluntari al vestíbul de l’Espai Rosalia Rendu, on es desplega una mena de tendal que evoca els habitacles dels tuaregs. Un lloc provisional, poc estruc-turat, però acollidor, que avui el tenim però demà pot desaparèixer. Vol ser un símbol eloqüent de Vincles, com també ho és el quadre del gra de mostassa de l’entrada. «Els granets de mostassa són molt petits en origen —afirma sor Maria—, com els processos que aquí s’inicien, però que amb paciència i es-timació poden germinar i donar molt de fruit.» Un tercer símbol, aquest una mica més enigmàtic, dóna la benvingu-da als amics de l’Espai. Es tracta d’un gran bloc de pedra, concretament un pedrís: «Rosalia Rendu, una filla de la Caritat del segle XIX que recorria els carrers de París a la recerca de la gent més pobra, deia que la filla de la Cari-tat ha de ser com un pedrís on tothom pugui deixar descansar el farcell pesat de la seva vida.»

A l’Espai Vincles tothom deixa des-cansar el seu farcell, també els volunta-ris, que han descobert en aquest projec-te un lloc privilegiat per apropar-se al món de la pobresa i tocar el misteri de Déu. S’ha creat una mena de comunitat

de vida. Així ho experimenta Mariàn-gels Segalés, que el que abans vivia sola ara ho pot compartir amb altres que tenen les mateixes inquietuds. També a ella, el projecte li ha permès alleugerir el pes, però sobretot compartir l’expe-riència d’aquests anys vivint al carrer, amb serenor, pau i alegria, convençuda que és la voluntat de Déu.

Una abraçada per refer la dignitat

Cap a mitjanit, després de la ronda nocturna, els voluntaris comparteixen les seves experiències i repassen junts les persones amb les quals s’han anat trobant. No és un informe convencio-nal, sinó que és el moment de refermar els vincles que s’han anat teixint al llarg de la nit i que potser algun dia faran possible que aquestes persones tornin a pujar al tren de la vida. A l’Espai Rosalia Rendu les persones sense sostre no re-ben coses materials. Les persones que hi van ja ho saben. Però reben alguna cosa més important. Reben una abraçada en el seu camí feixuc de vida. Com la que

va rebre físicament un matí el Kumar, un home de l’Est amb un alcoholisme sever. La nit anterior havia vingut fet un desastre. L’endemà sor Maria Mulet el va dutxar i li va canviar la roba. Quan sortia, tan polit que no semblava ell, l’home es va adreçar a la germana i li va dir: «Oi que em donarà també un euro?» Sor Maria Mulet, tota decidida ella, li va contestar: «Saps que no do-nem diners, això ho pots aconseguir tu al carrer, però sí que et puc donar una altra cosa més difícil de trobar al carrer: una abraçada.» I li va fer una bona abraçada. Aquell homenot de l’Est no va poder evitar que se li escapessin dues llàgrimes galtes avall...

Aquesta anècdota, real com la vida mateixa, visualitza molt bé el que vol ser l’Espai Vincles. «Ells saben trobar l’euro al carrer, i el dinar, i la roba... Això és més fàcil trobar-ho —explica sor Maria—. El que costa una mica més de trobar és algú que els miri als ulls de tu a tu, algú que els abraci, algú que els estimi... Això, precisament, és el que vo-lem oferir a Vincles.» Els professionals i voluntaris del projecte que es va iniciar el mes de maig de 2012 tenen molt clar que quan surten al carrer i penetren el quart món barceloní la terra que toquen és sagrada. Conscientment o inconscientment fan viu avui l’esperit de Rosalia Rendu. «La imatge que millor expressa la crida que hem rebut —acaba dient Maria Mulet— és la de Jesús rentant els peus dels apòstols en el darrer sopar. Davant de les persones que vénen, l’actitud ha de ser sempre la de rentar els peus, la del servei gratuït. Nosaltres sentim que tots som una ma-teixa família humana de Déu.»

Vols fer-te voluntari de Vincles?El voluntariat de l’Espai Vincles-Rosalia Rendu no és un voluntariat qualsevol. Implica una crida a sortir a les perifèries, als marges, també de la pròpia existència. L’experiència fins ara amb els voluntaris ha de-mostrat que canvia la mirada, la manera de percebre la realitat, i, en alguns casos, fins i tot pot arribar a canviar la vida. Si et sents cridat a fer camí amb altres en aquesta aventura de refer vincles, pots enviar un correu electrònic a cata.veres@gmail.com.

EN CRISI, ES POT PASSAR SENSE RELLOTGE DE MARCA.

SENSE COTXE D’ALTA GAMMA.

SENSE VESTIT D’ALTA COSTURA.

SENSE SEGONA RESIDèNCIA.

PERò SENSE SOSTRE NO ES POT VIURE!

UN SOSTRE AIXOPLUGA, SI MÉS NO, PART DE LA DIGNITAT PERSONAL.

525 agost 2013

En primer pla

S.G.

Tot i la seva discreció, l’Espai Vincles és per a la societat d’avui un signe eloqüent del compromís de l’Església amb els pobres. Sense pretendre-ho, ha respost avant la lettre a les intuïcions del papa Francesc: «Aneu a les peri-fèries!» Vincles toca les perifèries de l’existència, els outsiders del sistema, els qui estan als marges, fins i tot dins del col·lectiu dels sense sostre. Francesc Patricio, director de l’Espai, amb una llarga trajectòria en el camp social, ens explica la raó de ser d’un projecte que ha esdevingut gairebé profètic.

Poc més d’un any després de la posada en marxa de l’Espai Vin-cles-Rosalia Rendu, encara en fase experimental, quina valoració fan del projecte?

Valorem el projecte molt positiva-ment. Primer de tot, pel contacte amb les persones. Realment hem contactat amb les persones més excloses i l’espai té un coneixement del carrer força im-portant. Hi ha un olfacte per detectar i identificar ràpidament situacions, perfils i necessitats de les persones del carrer. També s’ha aconseguit generar un vincle amb elles. La mateixa gent del carrer ens identifica com «els que no donen res» o «els que s’emporten els coixos, els malalts, els més fotuts...» Això vol dir que han entès molt bé el recurs. Això no és un recurs estàndard, això és emergència social. El servei que oferim és el vincle i aquest vincle es fa tant quan els acollim a l’espai físic que hem condicionat al Raval com quan sortim cada nit a trobar-los al carrer, que és casa seva.

És un projecte difícil de definir.És que estem realment als marges! I

no oblidem tampoc que estem en fase experimental. El projecte ha estat con-cebut des d’una doble vessant. D’una banda, el contacte al carrer, que per a nosaltres és fonamental, perquè anem a casa dels sense sostre i allà intentem crear vincles amb ells... Però també oferim als que estan més malament i no poden o no volen accedir a altres serveis, un espai puntual, senzill però acollidor, per dormir.

«És com un caixer, però digne i amb caliu», afirmen algunes de les persones que hi han pernoctat.

La veritat és que sentim que aquí hi ha alguna cosa especial. Ho diuen les mateixes persones del carrer i ho diuen també els voluntaris. «És el millor al-berg on he estat», asseguren, tot i que realment això no és un alberg. Aquí ve gent violenta, malalts mentals, toxicò-mans, alcohòlics severs... però en més d’un any no hi ha hagut cap baralla.

Com és possible?Estic convençut que aquesta cosa

inexplicable que hi ha no és més que la comunitat de fe que posa amor en el que fa i que impregna d’amor l’am-bient. És un intangible que no es veu, però que es detecta. L’Espai Vincles no és només un lloc per dormir, sinó que és una activitat vinculada a l’Església, compromesa amb els més vulnerables, els que han baixat del tren, per tal que tornin a tenir esperança, que sentin

«Les persones més trencades són terra sagrada»Francesc Patricio, director de l’Espai Vincles-Rosalia Rendu

respostes que han anat sorgint sobre la marxa.

Ateneu també toxicòmans i ma-lalts mentals?

No és un servei per tractar toxico-manies ni malalties mentals, no tenim capacitat tècnica per gestionar-les, però hem acollit gent molt col·locada i malalta, perquè és l’únic lloc que tenen i si es queden al carrer es poden morir allà mateix. El que importa és la perso-na. Fem el que faríem per un familiar o un amic, més enllà que tècnicament sigui correcte o no.

Com ha estat la resposta dels voluntaris?

Ens ha sorprès molt positivament perquè no l’esperàvem. S’ha produït un canvi de mirada en les persones que surten al carrer. Els invisibles s’han fet visibles. Per a molts voluntaris aquest projecte ha marcat decisivament la seva vida i ara miren el carrer d’una altra ma-nera. Amb aquest projecte buscàvem també l’impacte social de fer visible la pobresa, que la gent fos conscient que hi ha una part d’exclusió molt servera i molt dura a la ciutat. Això també ho hem aconseguit.

S’ha aconseguit la fita somiada, i prou ambiciosa, dels 300 volun-taris?

No hem arribat encara als 300 volun-taris, però en canvi tenim un bon grup de voluntaris d’intensitat forta. Hi ha una vintena que vénen més d’un dia a la setmana, i una quinzena que ho fan un cop per setmana. En aquests mo-ments, amb els voluntaris que tenim el projecte és sostenible, però aniria molt bé tenir-ne més, sobretot per quedar-se a fer la nit amb l’educador.

Sou conscients que projectes com l’Espai Vincles és l’Església cap a la qual apunten avui les intuïci-ons del papa Francesc?

Potser sí. Però nosaltres no fem cap altra cosa que intentar ser fidels al carisma rebut. Les persones més tren-cades són per a nosaltres terra sagrada. «Només pel teu amor et perdonaran el pa que els dónes», deia sant Vicenç de Paül a les filles de la Caritat. Aquest és el carisma. No ens han d’agrair res, sinó més aviat perdonar que jo tingui coses que ells no tenen. I l’únic que permetrà acostar-me i rebre el perdó és l’amor. El material no és el més important. El que importa és des d’on es fan les coses.

I des d’on es fan?El gruix dels voluntaris ho fa des

de la fe i amb aquesta identificació del Crist amb el pobre. Aquesta és l’opció majoritària. Però també hi ha voluntaris budistes, agnòstics i fins i tot ateus, amb els quals compartim la crida a la solidaritat i a la lluita per la justícia social.

Les Filles de la Caritat han fet una aposta forta per aquest servei. Una aposta forta, però que no fa gaire soroll. Per què?

La Companyia ha apostat per la dis-creció i la humilitat. No ho sabem fer d’una altra manera. Hi ha un treball del cor, del més profund de la perso-na, i aquesta dimensió és molt difícil d’explicar-la amb paraules. Només es pot viure: vine i veuràs.

que algú els estima, que algú viu amb ells, sense preguntar-los d’on vénen i on van. Si, a més, aquesta gent vol enganxar-se a la vida, els ajudem, i si no, els estimem tal com són.

Tot i que les xifres no són el més important, amb quanta gent heu aconseguit establir vincles?

Des que vam iniciar el projecte hem contactat al carrer i hem establert un cert vincle amb més de 200 persones. Amb prop d’un centenar hem establert un vincle més intens i han passat per l’espai en algun moment. És important deixar clar que aquí no ve ningú que no coneguem o que no el porti un vo-luntari. Nosaltres sí que acompanyem a la xarxa estàndard però a l’inrevés no. Això no és un alberg normal. No acceptem derivacions, perquè trenca-ria l’esquema i passaria a ser un servei normal. Del centenar de persones que han passat per l’espai, una trentena han fet un cert procés, amb més o menys intensitat, i una desena de per-sones han estat acompanyades en el seu procés de defunció...

No hi ha cap requisit per accedir a l’espai?

No, aquí no hi ha cap norma, però a la vegada s’ha de mantenir la dignitat de l’espai. No és un servei estandardit-zat, i per tant es pot entrar fet pols, col·locat, ebri... però després d’uns dies i d’establir vincle, se’ls ofereix ini-ciar un camí segons la persona i el seu

procés. És un equilibri complicat, però necessari. Al mateix temps, tenim molt clar que toquem persones, i per tant no podem dir mai taxativament que aquest no és el seu recurs més adient. Depèn de les circumstàncies. No hi ha regles fermes i és bo que sigui així. Qualsevol persona acompanyada d’un voluntari entra. Si el voluntari el porta no s’equivoca mai: potser en aquell moment ho necessita.

Suposo que un servei com el vostre ha d’adaptar-se contínua-ment.

Sovint hem de donar resposta a necessitats que no havíem imaginat, com ara acompanyar alguna persona a l’altra banda d’Espanya, i fins i tot a l’estranger (Bèlgica, Anglaterra), d’on venia; o buscar-li la família; o fer de pont mentre arriba una plaça d’aten-ció social més estandarditzada... Són

«L’Espai Vincles no és un recurs estàndard, això és emergència social»