8. Planificació urbana i habitatge. Anàlisi i propostes ......través de l’aplicació d’una...

LLIBRE BLANC DE L’HABITATGE A BARCELONA

PART II. ANÀLISI DE LA DEMANDA, L’OFERTA I LES POLÍTIQUES D’HABITATGE A BARCELONA

8. Planificació urbana i habitatge. Anàlisi i propostes per a Barcelona.

Jaume Barnada. Doctor Arquitecte, Professor de tercer cicle de l’UPC. Director de Política de Sòl i Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona.

Setembre 2006

Part II. ANÀLISI DE LA DEMANDA, L’OFERTA I LES POLÍTIQUES D’HABITATGE A BARCELONA

8 PLANIFICACIÓ URBANA I HABITATGE. ANÀLISI I PROPOSTES PER A BARCELONA

2

ÍNDEX

Introducció ......................................................................................................................................... 3

1. Planejament urbanístic i el pla d’habitatge de Barcelona...................................................................... 4

2. Polítiques urbanes......................................................................................................................... 11

3. L’estat urbanístic de la ciutat........................................................................................................... 14

4. Reforma, transformació i rehabilitació urbana................................................................................... 21

5. Creixement i desenvolupament de Barcelona. ................................................................................... 24

6. L’equilibri metropolità de la política urbanística i l’habitatge. .............................................................. 26

7. Conclusions.................................................................................................................................. 28

8. Bibliografia. .................................................................................................................................. 28



3

Introducció

La preocupació per la qualitat de vida, i com a conseqüència per l’habitatge, és una de les principals de la ciutadania europea, en especial en aquella que viu a les grans ciutats, les àrees metropolitanes i les aglomeracions urbanes extenses. L’augment constant dels preus ha propiciat que disposar d’un habitatge sigui quasi un luxe, tot el contrari del que marquen la majoria de les legislacions europees, que reconeixen l’habitatge com un dret més de la ciutadania. Sense cap dubte, ha estat un greu error deixar que l’habitatge sigui un producte més del mercat, ja que la seva tinència implica molts més valors, en especial socials, que els d’una simple transacció immobiliària. El preu de l’habitatge puja si baixen els tipus d’interès i si les hipoteques tenen terminis llargs d’amortització, cosa que té poc a veure amb la planificació urbanística de la ciutat. Actualment, l’esforç econòmic que ha de fer una família que visqui en una gran ciutat de l’estat espanyol per fruir d’un habitatge (de comprar o lloguer) pot arribar a situar-se en quasi un 50% dels seus ingressos mensuals, clarament per sobre d’una mitja raonable i creant situacions de llarg endeutament, freqüentment insostenibles. Tot això ho devem a les polítiques neoliberals que ens han imposat els nostres dirigents, on la cultura que prima és la d’afavorir la compra de l’habitatge en contra del lloguer d’aquest.

No està gens clar si a Espanya hi ha o no una bombolla immobiliària, ni tampoc els efectes que aquesta pot produir. El que sí afirmo és que hi ha una sobrevaloració de preus que en alguns casos pot oscil·lar entre un 10 i un 30% del valor actual en el mercat. Per tant, si bé una correcció a la baixa pot produir efectes no desitjables en la nostra economia, si que seria important una estabilització de preus, en especial en els centres de les zones urbanes consolidades.

L’habitatge hauria d’haver estat una preocupació constant, ja que és l'element que assegura una major cohesió social i que defineix el tipus de societat i ciutat en què vivim. Per contra, la seva planificació sols s’ha produït en moments concrets, en especial en el període d’entre guerres i després de la segona guerra mundial. Han estat pocs els moments en què l’habitatge ha estat pensat i desenvolupat intel·lectualment, ja que fa anys que és només un producte de mercat i son poques les excepcions on es cerca alguna cosa més que construir i obtenir un ràpid benefici. Avui poques ciutats i territoris estan treballant de manera decidida en una transformació urbana basada en l’habitatge, activitat que no representa en absolut construir més edificis residencials sinó fer més i millor ciutat. Es tractaria realment d’aconseguir una nova transformació dels sistemes econòmics urbans, basada en el mètode de la renovació i allunyada de l’expansió sobre el territori. Es tracta de consolidar un model dens i divers de ciutat, on no importi la quantitat de sòl lliure sinó la capacitat de trobar espai per transformar, és a dir, una ciutat amb gran flexibilitat interior.

Malgrat tot, avui podem trobar excel·lents i aïllats projectes contemporanis d’habitatge a Holanda, Alemanya, França, etc., evidentment molt allunyats del moviment modern però que entenen la residència col·lectiva com un element essencial i actiu de la nostra societat.

Mentre, a Espanya, en els darrers deu anys s’han construït més habitatges que en els països líders de la Unió Europea. A més, aquests habitatges s’han edificat majoritàriament de manera dispersa en urbanitzacions suburbials definides per la baixa densitat, cercant solament rendiments econòmics i amb una mala o nul·la arquitectura. Es fa imprescindible aplicar models de major sostenibilitat per fer altra vegada ciutat. Per tant, ara cal reciclar, treballar sobre els teixits existents i actuar proposant sistemes compactes i inclusius capaços d’entendre la sostenibilitat i l’arquitectura com una qüestió imprescindible de la racionalitat del desenvolupament.

En la meva opinió, en la construcció de l’habitatge contemporani i la seva arquitectura s’han d’observar com a mínim tres principis. El primer, ha de fer referència forçosa a la modificació del procés quasi artesanal del mètode constructiu i dels materials utilitzats, s’ha de tendir a l’aplicació de processos de major industrialització que reflecteixin la innovació dels materials i de la tecnologia. El segon, ha de procurar que qualsevol projecte contempli sempre nous criteris de sostenibilitat de manera natural i no imposada com un afegit. Finalment, la tipologia i dimensió de l’habitatge s’ha d’adequar a la demanda de la ciutadania i s’ha de donar flexibilitat els models per aconseguir una major satisfacció d’ús i de reutilització dels espais ja construïts.



4

Es fa difícil proposar canvis substancials en l’arquitectura i l'urbanisme que defineixen l’habitatge tant perquè els operadors sempre temen un augment dels costos, com perquè la ciutadania habitualment no vol experimentar i prefereix la tradició ja assajada. Els arquitectes i urbanistes hem de projectar i fer pedagogia d’una nova ideologia, no és necessari inventar un nou habitatge sinó que s’ha d’avançar en la transformació dels seus valors.

1. Planejament urbanístic i el pla d’habitatge de Barcelona.

1.1 Estratègies urbanístiques

L'urbanisme contemporani ha de respondre amb precisió a les demandes dels ciutadans i ciutadanes, així com tenir la capacitat per redefinir en gran part les ciutats en les que vivim. La historia mes recent, l’època democràtica, ens ha permès tornar a formular les formes d’actuar a Barcelona. A través de la incorporació de principis com el reciclatge, enfront d’altres tipus d’intervencions del passat recent (on per introduir infraestructures s’empobria irreversiblement els teixits tradicionals), el desenvolupament urbanístic de Barcelona s’està fent amb una especial meticulositat selectiva i un progressiu canvi d’escala de les intervencions, així com una implicació de tots els actors socials.

Els processos urbanístics de remodelació urbana no poden ser autistes, ni posar en perill l’equilibri ecològic del territori. L’aplicació de nous models més sostenibles i capaços d’aportar solucions convincents arquitectòniques i urbanístiques és la via per aconseguir una ciutat amb major diversitat i per tant cohesió. La millora de l’espai públic ha estat des de l'inici l’objectiu de les operacions de requalificació urbana a Barcelona, a la vegada que no es creia en la necessitat ni en l’eficàcia d’un Pla General i si en la capacitat regeneradora del “Projecte Urbà”. L’adequació realista entre el tipus d’actuació, l’escala de les propostes i la capacitat de fer de l’Ajuntament de Barcelona ha suposat un procés de requalificació iniciat amb petits projectes, d’exclusiva responsabilitat municipal, per avançar de manera progressiva fins a uns altres de major complexitat i mida (on és precís concertar amb altres administracions públiques i/o amb el sector privat i comptar amb el concurs social). La transformació urbanística és un procés de col·laboració que fa de la ciutat un espai més equilibrat, on la sostenibilitat i la diversitat en són peces claus. Es poden explicar les transformacions urbanístiques d’aquests anys dividint-se en tres etapes que no s’exclouen sinó que es sobreposen unes a altres:

- Entre 1980 – 1987 s’inicien les intervencions puntuals de petita escala, que fan una especial atenció als espais urbans i l’equipament. En els primers anys es va fer un esforç per definir el caràcter dels llocs a través de l’aplicació d’una tècnica “d’acupuntura urbanística” a tot el territori de Barcelona. El primer objectiu era millorar la qualitat de la ciutat, però també proposar una major implicació entre els ciutadans i els fets del seu entorn, ja que la ciutat és de tothom. Cada lloc ha de ser part integrant del conjunt urbà i ha de ser identificat com un espai de relació social i pública. Un altre dels objectius de la transformació de Barcelona és la consolidació del projecte de l’espai públic com un fet unitari i universal, on es valori el buit urbà com lloc generador d’activitats, i que té capacitats de vertebració urbana a través de cercar la relació adequada amb el seu entorn i els seus usuaris potencials. Evidentment, aquest procés busca que l’habitar la ciutat sigui un espai de privilegi, per tant l’habitatge (la seva rehabilitació i/o la nova construcció) en serà una de les primeres conseqüències. així doncs, des d’un primer moment també es realitzen plans urbanístics interiors que proposen nous espais residencials.

- A partir de 1987 s’inicia l’execució dels projectes que doten de noves infraestructures a la ciutat, així com la transformació de grans espais urbans motivats pels Jocs Olímpics. Si el primer pas va suposar la millora urbana dels barris tradicionals de la ciutat, Barcelona ha afrontat també reptes no assumibles des d'una petita escala. Els Jocs Olímpics van ser el catalitzador que va permetre tant intervencions de major dimensió com replantejar les tesis urbanes de caràcter general. A més, va ser l’aglutinador d’una participació massiva de la ciutadania en el projecte de la ciutat. Les Àrees Olímpiques de Montjuïc, Diagonal, Vall d’Hebron i Poblenou van ésser projectades amb criteris de qualitat i incorporant objectius sols possibles des de l’escala de la ciutat. La integració de les infraestructures va representar un fet fonamental per a la nova realitat. Les



5

transformacions urbanístiques van posar a Barcelona al costat de les grans ciutats contemporànies i la seva manera de fer va ser sintetitzada com el “Model Barcelona”. Tot això va ser possible gràcies a una implicació entre els sectors públics, privats i els ciutadans, cosa que va permetre abordar molts dels dèficits històrics de la ciutat. En aquests moments la ciutat comença a disposar de nou habitatge i de nous barris on viure, però l’habitatge no és encara abordat com un tema essencial, és a dir, es fa ciutat i com a conseqüència es construeix habitatge. El preu d’aquest és considerat per molts assequible (tot i que amb esforç), per tant les regles del mercat funcionen, havent-hi alguns projectes d’habitatge protegit, fets per operadors públics i privats, que solucionen els problemes en molts altres casos.

- Des de mitjans dels 90 fins avui es treballa en actuacions que consoliden Barcelona com centre metropolità. Les noves infraestructures i la continuïtat dels projectes han propiciat que la ciutat esdevingui l’àrea central de la Regió Metropolitana. Un territori on la recentralització, i no la dispersió, serà l’estratègia, i on la centralitat es basarà en la concertació, la complexitat i el civisme. Perquè això sigui possible és necessària una mobilitat més sostenible, on hi hagi una forta inversió en transport col·lectiu i on es creïn noves xarxes capaces d’absorbir importants nivells de comunicació. Un dels reptes ha de ser la ciutat del coneixement. Barcelona s’equipara a les grans ciutats europees i comparteix amb elles els seus problemes: l’habitatge assequible és un d’ells, potser el més important per alguns segments socials. El preu de l’habitatge nou o de segona mà de compra o de lloguer ha pujat massa ràpid respecte al poder adquisitiu, per tant, viure al centre de la ciutat es converteix en un luxe. El planejament urbanístic no ha estat capaç de preveure la situació i el mercat lliure ha estat l’únic element Regulador.

1.2 El territori

L’urbanisme tradicional es fonamenta en la idea del creixement il·limitat de la ciutat sobre el territori, entenent aquesta com un continu de xarxes i zones. Aquests dos elements són els punts de referència: la zonificació del sòl i les ordenances esdevenen l'essència dels plans. D’altra banda, la infraestructura, en especial la de connectivitat, és l'ens configurador (vertebrador) del creixement. Aquesta visió feta a vol d’ocell sovint ens mostra una abstracció teòrica del creixement ordenat i un fals desenvolupament de la ciutat on el ciutadà és un objecte més que cal ordenar i que no precisa de participar.

Aquesta manera de veure el planejament era l’imperant als anys 60 i 70, i encara avui moltes ciutats la consideren essencial pel seu desenvolupament. Fruit d’aquesta forma de composar el territori són els plans generals i moltes de les dificultats de la ciutat d’avui., com és el cas de les extenses perifèries suburbanes, espais de falsa qualitat que no tenen cap capacitat per integrar i si per dispersar. Precisament en la capacitat integració estarà una de les claus del nostre futur com a societat. Els plans abstractes que poc tenen que veure amb el coneixement real del lloc son substituïts a Barcelona per una forma distinta de comprendre la ciutat. El pla no serà un bonic plànol de colors o d’àmbits, sinó que serà assimilat al projecte arquitectònic, allò que la gent coneix i veu cada dia, allò que sap interpretar i usar. Evidentment, tot això lligat a un projecte estratègic que dona solucions a les necessitats del lloc i a través del qual sumarem i podrem entendre la requalificació urbana com un fet renovador. Barcelona, com qualsevol ciutat, necessita de tres fets fonamentals per esdevenir un territori capaç de proposar activament la cohesió social de la seva gent:

- La qualitat de vida dels ciutadans i la seva capacitat per fruir de la ciutat han de ser elements no renunciables. Solament a través d’un diàleg continu i l’execució continuada de projectes de millora urbana es podran assolir els estàndards necessaris per la nostra ciutat.

- L’activitat contemporània és la segona volta de clau, la que dóna un pas més i fa sentir a la ciutadania com a part integrant d’un conjunt més ampli del que és la ciutat. A través de nous projectes que incorporen les noves necessitats, Barcelona esdevé un lloc central i divers, on l’habitatge n’és peça clau.

- L’estructura que li dóna forma al territori és l’altra peça del sistema urbà, és aquesta la que dóna caràcter a la ciutat, però també és la que permet identificar la ciutat amb el seu medi i propiciar un just equilibri entre les formes, les activitats i els ciutadans.



6

A Barcelona s’apliquen diferents estratègies de planejament per resoldre aquestes problemàtiques, i solament a través de la seva suma i superposició és quan la ciutat es retroba i es reforma en un tot dinàmic gens abstracte. En aquest moment l’urbanisme és allò que coneix la gent: un projecte d’arquitectura, elaborat de manera estratègica sobre el territori, però en forma de projecte físic i real a través del que es pot entendre la ciutat. Amb la col·laboració de tots els agents que treballen i viuen a Barcelona i amb una autentica participació es poden assolir aquests objectius.

1.3 La urbanització i l’equipament dels barris

La perifèria de la ciutat ja no és entesa avui com un lloc d’autoconstrucció i exclusió, tal com ho era en la segona meitat del segle XX. Aquests espais tenen una gran potencialitat urbana, ja que la ciutat no és l’ens tancat de fa anys, sinó un de continu amb activitats disperses sobre el territori. La perifèria, segons Rem Koolhaas és l’espai idoni per la localització de nous artefactes arquitectònics capaços de produir centralitats actives, i tal vegada mutants, que a la vegada es troben allunyades de la realitat urbana tradicional, social i humana. Lluny d’aquesta darrera idea, Barcelona considera els llocs perifèrics com espais potencials amb capacitats per desenvolupar la nova ciutat metropolitana. Les eines per aconseguir aquesta transformació no es basen en les zonificacions que provenen dels plans, ni en l’espectacularitat d’algunes arquitectures, sovint importades, i aïllades.

El mètode utilitzat és el “Projecte Urbà”, única eina que té la capacitat de requalificar a través d’augmentar les qualitats pròpies de cada lloc de la ciutat, d’acord amb les necessitats i voluntats dels seus usuaris. La integració de la perifèria a la ciutat és, doncs, el camí indispensable per la seva consolidació com àrea activa i irrenunciable; i una de les claus del desitjat equilibri territorial. L’aposta de la ciutat per donar valor a la perifèria ha estat forta i exemplar, molts són encara els que recordem barris amb un marcat caràcter marginal a Barcelona, on els seus habitants patien de les mancances urbanes. L'anomenat procés de “monumentalització de les perifèries” ha suposat en poc temps un èxit rotund que ha facilitat la integració d’aquests barris a la ciutat. Avui ja no es pot parlar de perifèria de manera despectiva, sinó com a realitat geogràfica. La ciutat és un aglomerat de llocs qualificats, que tenen voluntats centrals i diversos potencials urbans, tots ells amb un marcat caràcter urbà on es pot habitar amb qualitat.

Les actuacions que es varen iniciar als anys 80 van ser capaces d’establir uns criteris que han estat exemple. La ciutat, llavors, era entesa com diversos espais més o menys qualificats on s’expulsava a l’exterior els conflictes. El nou urbanisme de Barcelona proposa una integració a través de reconèixer el Territori com un lloc d’oportunitats diferenciades. Per tant, és necessari actuar amb rotunditat i amb una volguda implicació ciutadana per retrobar el valor urbà. Barcelona ha treballat de manera continua en aquesta línia aplicant complexos mecanismes urbanístics que han produït millores apreciables en la seva perifèria i que han assolit importants efectes que poden ser exemple i mètode a la vegada. El territori de la ciutat és un lloc únic que està diferenciat per xarxes urbanes distintes però amb potencialitats semblants; la requalificació d’aquestes és un fet que cerca la cohesió social a través de processos d’asimetria urbana. Tots els ciutadans han de gaudir de les mateixes possibilitats que pot oferir la ciutat.

La ciutat ha de tenir una homogeneïtat necessària en els aspectes dotacionals. Solament així tindrem nivells idonis de qualitat urbana i la gent de la ciutat gaudirà del fet urbà diferencial. En aquest mateix sentit, per dotar als barris dels elements propis de la ciutat cal que els diferents equipaments (consistents en conjunts d’elements) suposin un fet complementari a la urbanització de la ciutat ja consolidada. A través d’aquest procés, on es superposen actuacions de caràcter molt divers, es pot garantir la centralitat perifèrica. És aquí quan podem tornar a composar i reciclar els centres urbans consolidats, entenent aquests no com els cascs antics de la ciutat, sinó com l’espai edificat i real del policentre metropolità, és a dir, com els llocs on viu la gent.



7

1.4 La mobilitat

Un altre dels elements innegociables en la ciutat contemporània, clau de la requalificació entesa d’un mode global i universal, és la optimització de la mobilitat. Avui els ciutadans precisen de desplaçaments àgils i curts sobre el territori per desenvolupar les seves activitats. Les infraestructures, tant de transport públic com privat, recuperen en aquest nou model el sentit, i ja no són simples canals de connectivitat, sinó elements mixtos i complexos d’activitats i usos diversos que recusen el territori metropolità a través d’una comprensió precisa del lloc i de les seves necessitats. Un dels factors bàsics de la ciutat és la seva capacitat per ser un espai de moviments, la seva efectivitat és un dels elements claus que precisen els ciutadans per valorar positivament el conjunt urbà. Podrem parlar de tres nivells de mobilitat:

- La local o veïnal (més lligada al barri, a l'entorn immediat on vivim), que ha de ser suau i a la vegada efectiva per tal de facilitat la quotidianitat. És aquí on sovint precisem de vies per vianants o per trànsit amb velocitat reduïda. Evidentment, l’accessibilitat serà irrenunciable per garantir els desplaçaments de tota la població.

- La de ciutat o urbana és aquella que proposa importants moviments transversals per la ciutat. Ha d’estar forçosament interrelacionada i recolzada per un bon sistema de transport públic, així com per una completa xarxa viària de vies principals. Aquí encara ens cal optimitzar el nostre model, cal millorar/ampliar urgentment les xarxes de transport públic (en especial del metro), i per a fer-ho cal més voluntat política.

- Finalment, la metropolitana és aquella que facilita la relació de la ciutat amb el seu l’entorn immediat, però també aquella que proporciona uns accessos correctes a la ciutat central. Aquí, a Barcelona, tenim uns límits físics que cal optimitzar, però que també cal que els ciutadans coneguem i sapiguem utilitzar.

En l’equilibri i la superposició d’aquests nivells trobarem una de les garanties per que en la Barcelona d’avui els ciutadans gaudeixin de la suficient capacitat de desplaçament com per produir la desitjada interrelació que propiciï la integració i la correcta activitat del conjunt. Si volem crear nous barris on visqui la gent, i si es vol obtenir un autèntic ens metropolità on abordar en global l’habitatge com a tema fonamental, caldrà primer cercar una correcta mobilitat que generi l'homogeneïtat d’oportunitats territorials.

1.5 El medi ambient urbà

Tal vegada el simple fet de poder passejar per un carrer i/o estar en una plaça és de les coses més importants que podem trobar en la ciutat que habitem. A Barcelona, els recorreguts i els itineraris són del tot necessaris, per això s’ha treballat amb especial atenció el disseny de l’espai públic, ja que aquest és el lloc a partir del que la gent comprèn el seu entorn. L’existència d’una bona xarxa d’espais públics que acompanyin l’habitatge és essencial per la ciutat, ja que aquests garanteixen els nivells d’interrelació social (i per tant garanteixen la mateixa existència de la ciutat, i fan dels seus habitants ciutadans).

L’espai buit de les ciutats no és sempre igual, cada una té una estructura i forma característiques del buit urbà: llocs que amb la imatge ens identifiquen la ciutat d’origen. Podem recordar els carrers estrets i laberíntics de les ciutats àrabs, els grans parcs de les ciutats centreeuropees, o les petites places italianes que són espais propis i poc transportables a altres llocs. L’espai urbà ens dona caràcter i identitat. A Barcelona s’ha produït un procés de constant millora dels espais de la ciutat, a través d’aplicar principis d’arquitectura contemporània al buit urbà. El disseny s’ha anat associant cada vegada més als desitjos dels ciutadans, per tant la participació ha estat sovint fonamental. El resultat ha estat una nova qualitat de les estructures i una reactivació de les activitats bàsiques urbanes. Els processos de redefinició del lloc no tenen que variar les característiques pròpies d’aquests, i en això recau la seva idoneïtat. La ciutat ha intentat aplicar aquest principi, però també el de la qualitat de disseny, amb independència del lloc d’actuació: la perifèria té el mateix valor urbà que el centre.

Degut a l’estructura de Barcelona, l’espai públic de gran dimensió és exterior a ella, és un lloc situat dintre de la Regió Metropolitana. A l’interior dels teixits de la ciutat, sols s’admeten espais concentrats de reduïda mida i molt relacionats amb el seus entorns, és a dir, llocs amb forta pressió i ús de la ciutadania. El buit urbà



8

s’ha de projectar de manera que es generin diverses interpretacions d’ús, per tal d'establir un diàleg amb la complexitat de la ciutat.

L’espai públic ha d’anar associat a l’habitatge, son dos elements claus i indissociables de la ciutat, sense ells no es pot parlar d’espai cívic, sols tindrem construcció marginal. A Barcelona, la historia i també el present, han permès disposar d’un equilibri entre el lloc per viure i el lloc on moure’ns, que ha definit un tipus de ciutat sovint equiparable al mediterrani. El planejament urbanístic te l’obligació d’equilibrar l’espai edificable amb el lloc públic i de preservar les estructures necessàries i compatibles amb la ciutat que vivim. En aquest sentit, es poden diferenciar dos tipologies d’actuacions:

- Aquelles que provenen dels plans de reforma i millora interiors de la ciutat, i que proposen qualificar el lloc públic completant els sistemes, per tal de ser el suport necessari a l’activitat ciutadana.

- Aquelles que provenen de planejaments que configuren nous barris o transformacions radicals dels teixits de la ciutat i que han de garantir el fet urbà, i en conseqüència el model territorial. Els nous llocs públics han de contemplar tres aspectes: tenir una forma compatible amb la ciutat consolidada, i efectiva com a sistema per la proposta de nou barri; servir d’unió amb les xarxes veïnes existents; i proposar un nou sistema contemporani on la natura hi sigui present, garantint prou espai no edificat (entre un 40 al 60% de l’àmbit d’actuació) per definir una ciutat contemporània.

La recerca de la sostenibilitat urbana és avui un principi bàsic per moltes ciutats, i sovint és un mot utilitzat de manera banal o com a símbol polític. L'evident dificultat de reciclar una ciutat històrica i compacta com és Barcelona i cercar un major equilibri ecològic d’aquesta és una qüestió encara pendent i no resolta. L’aprofitament dels valors dels llocs és feina de l’arquitectura a partir del diàleg amb els ciutadans. Només a través de la projectació de l’espai urbà es pot trobar amb precisió el caràcter de les estructures públiques i, en conseqüència, el de la ciutat.

1.6 La renovació de la ciutat

Després d’anys d’actuacions diverses, on les millores s’obtenien a través de projectes urbans limitats (en mida), però capaços d’integrar els elements necessaris per consolidar la ciutat, s’ha donat un pas significatiu en la metodologia. La renovació ja no és entesa com una revisió d’un lloc on integrarem elements o activitats deficients en ell, sinó que avui aquesta serà una transformació controlada. Sols a través de transformacions puntuals que reconeguin el lloc i cerquin la integració a la ciutat es pot renovar aquesta. Cal tenir present el fràgil equilibri que pot produir l’execució de la transformació i la permanència del veïnat, per tant és cada dia més necessari la implicació i l’acord de tots nosaltres en els projectes de la ciutat. Així doncs, avui a Barcelona parlar de renovació o transformació és parlar de temes complexos i interrelacionats, que es poden resumir en el reciclatge dels teixits i les de activitats de la ciutat.

Fa uns anys podíem separar els plans urbanístics en dos grans categories: aquells que proposen la millora i reforma interior (com eren els PERIs de renovació dels barris tradicionals, Raval, Gràcia, etc.) versus els que projectaven nous barris a través de l’enderroc de les preexistències i la conformació de noves xarxes i teixits (com és el cas dels PERIs de transformació de l’obertura de la Diagonal o del Front Marítim al Poblenou). Avui aquesta visió és obsoleta: el planejament que es redacta i gestiona tendeix, cada vegada més, a disposar d’una major complexitat, ja que sovint proposa una renovació regulada de la ciutat consolidada, reconeixent allò essencial del territori on s’actua (a la vegada que s’aplica una transformació puntual que genera una nova ciutat més diversa i densa). En són exemples les Modificacions de PGM de Sant Andreu – La Sagrera, 22@ al Poblenou, La Marina de la Zona Franca, etc.

En aquest sentit, el llevant de Barcelona és on s’estan produint en gran mesura els projectes urbans més interessants d’aquests moments. La configuració d’aquesta àrea ens ve donada per la seva peculiar conformació geogràfica, situada en el delta del riu Besos: un territori pla, canviant i creixent, sobre el que històricament s’han allotjat activitats necessàries per a la ciutat, però de difícil integració al seu esperit central. Camps de cultiu, indústries, polígons d’habitatge per immigrants, línies ferroviàries... es confonen en un caos urbà, sobreposant-se a alguns teixits històrics, com els barris del Poblenou i Sant Andreu, o a les directrius que provenen del pla de l’Eixample. Sobre aquesta confusió i discontinuïtat s’està treballant des de



9

la darrera dècada del segle passat de manera intensa, a través de l’aplicació dels processos de millora urbana propis del denominat “Model Barcelona”. La creació de nous espais centrals, relligats als teixits més tradicionals i a la transformació dels eixos urbans sobre els que es recolza la ciutat, han iniciat un procés irreversible de millora i qualitat que avui ja és apreciable en algunes àrees concretes del territori.

Tot això no exclou, evidentment, el debat social i arquitectònic del procés. Són discutibles certs elements singulars, si l’arquitectura que es produeix té suficient qualitat, si hi ha d’haver més participació ciutadana, certes polítiques concretes o alguns projectes com les torres de la plaça de les Glòries i l’avinguda Diagonal,. Segurament, alguna d’aquestes critiques tenen suficient justificació, però també és cert que la millora urbana d’aquesta perifèria central de la ciutat és innegable, de tal manera que avui ja no es pot parlar d’aquesta àrea com un espai amb zones i activitats marginals de Barcelona, sinó com una àrea central metropolitana. Un lloc amb amplies possibilitats de desenvolupar activitats productives, residencials o culturals... capaces de mostrar un model urbà divers i compatible amb el medi ambient i la gent de la ciutat.

A la vegada, el nord-est de la ciutat és, sense cap dubte, un dels majors laboratoris urbans d’Europa: no hi ha ciutat en el continent que proposi i executi un programa tant extens i complex. Aquests projectes urbans es situen en el que són els eixos i espais essencials de la ciutat, creant una nova estructura que generarà la renovació dels Districtes de Sant Andreu i Sant Martí a la vegada que respectarà la forma i usos essencials. La situació de partida d’ aquesta actuació és la recomposició urbana a través del desenvolupament de grans plans urbanístics que connectaran les àrees més consolidades de la ciutat amb els teixits de marcat caràcter perifèric i àrees on és precís abordar una important recuperació d’espais industrials, avui obsolets, a través de la integració de nous usos, com l’habitatge.

1.7 L’habitatge

La realitat de Barcelona sobrepassa els seus límits administratius. La ciutat és un conjunt de municipis, un continu urbà que, per tant, s’ha de veure i analitzar com un tot. És per aquest motiu que la planificació de l’habitatge s’ha de fer a nivell metropolità i tenint en compte la ciutadania. També hem de pensar en la diversitat i complexitat de la ciutat. Mai existeix una sola solució sinó que sempre s’ha de parlar d’una suma de propostes o de possibilitats que donen resposta a la multitud de situacions que es plantegen, que es generen dintre de la ciutat.

L’habitatge considerat com un producte de mercat esdevé un element de consum, però en realitat estem parlant d’un be imprescindible, un dret constitucional. És necessari, doncs, que l’administració intervingui de manera directa. A més, cal un pacte amb els promotors privats, perquè canviïn la seva filosofia a l’hora de programar noves promocions. Altres països europeus, com per exemple Alemanya o Holanda, han establert canals de col·laboració d’aquest tipus amb bons resultats que milloren les expectatives dels ciutadans i ciutadanes a l’hora de cercar pis, ja que, de manera sistemàtica, es genera constantment tant habitatge lliure com de protecció.

Existeix, a més, un problema de manca d’ajudes a productes concrets com la rehabilitació, el lloguer o al primer habitatge dels joves, etc. Fins que totes les administracions no destinin més partides especifiques a la construcció d’habitatges públics, via pressupostaria, difícilment es podran aplicar programes realistes, coordinats des de l’administració local, i acordes amb les previsions de desenvolupament del planejament per a poder generar més habitatge assequible.

Els Plans actuals l’Habitatge de l’Estat i la Generalitat estan pensats de manera continuista, tant pel que fa al finançament de la construcció o com per les subvencions a la compra de pisos. Aquest sistema funciona quan existeix una gran demanda per part dels promotors, però aquest no és el cas actualment, ja que s’està oferint subvencionar un crèdit que resulta igualment assequible en el mercat. Així doncs, aquests diners no son utilitzats. Es fa necessari redactar nous plans que incentivin la construcció d’habitatge protegit amb promocions concretes, que destinin més recursos a la rehabilitació, a la compra i gestió de sòl i al lloguer; que estiguin dissenyats per les administracions locals, que son les que més coneixen la gent de la ciutat. En aquest cas el paper de l’Estat hauria de consistir en concretar la dotació econòmica corresponent.



10

A Barcelona s’ha proposat, per primera vegada en una ciutat de l’estat espanyol, un Pla d’Habitatge pensat des del potencial del planejament urbanístic, la gestió del sòl i la promoció concreta de promocions d’edificis residencials, sense oblidar en cap cas els aspectes més socials i d’adjudicació. En aquest pla s’ha diferenciat la promoció de l’habitatge (que és una qüestió urbanística i sobre la que l’Ajuntament té plenes competències) de com ha de ser l’ocupació de l’habitatge protegit (una qüestió més de “benestar social” on totes les administracions hi tenen paraula).

La idea d’aquest Pla es fonamenta en el seu tipus, no es proposa un pla normatiu, ni tant sols un que doni subvencions, això ja ho fan l’Estat i la Generalitat amb els seus plans respectius. L’Ajuntament aplica un Pla amb accions directes i concertades per promocionar i impulsar habitatge a la ciutat, accions que es basen en les polítiques urbanístiques i que proposen optimitzar les previsions del planejament a través de l’aplicació de noves intervencions estratègiques. És un Pla amb una concepció contemporània que prima la idea de ciutat i cerca el projecte urbà com a mètode d’actuació. El Pla d’Habitatge de Barcelona 2004 – 2010 té quatre objectius generals:

- Millorar i facilitar l’accés a un habitatge digne i adequat als ciutadans i ciutadanes de Barcelona, d’acord amb les noves necessitats i en coordinació amb l’àmbit metropolità.

- Promoure la rehabilitació dels habitatges i barris de la ciutat.

- Coordinar les actuacions de totes les administracions públiques en matèria d’habitatge.

- Potenciar el model de ciutat compacta, diversa i mediterrània que representa Barcelona.

Per tal d’aconseguir els objectius fixats en el termini de vigència establert, el Pla d’Habitatge de Barcelona s’inscriu de manera complementaria dintre de polítiques d’àmbit més general, amb un requeriment especial per concertar les actuacions proposades amb les noves polítiques i plans d’habitatge dels governs de l’Estat i la Generalitat (que contemplen accions prioritàries i anàlogues als objectius de la ciutat). A més, i per pròpia definició, el Pla d’Habitatge precisa articular-se en quatre eixos claus, que són:

- El foment de la rehabilitació dels habitatges en sòl urbà consolidat, dels barris de la ciutat i de les àrees que requereixin d’atenció especial.

- Impulsar una política de sòl amb reserves d’habitatge protegit en els planejaments, així com gestionar integralment el patrimoni de sòl.

- La promoció de l’habitatge assequible a través de programes d’intervenció directa pública i d’impuls concertat amb altres operadors, donant prioritat al lloguer i determinant una nova figura d’habitatge concertat.

- L’orientació i els serveis a la ciutadania a través del desplegament de l’Oficina Barcelona Habitatge, així com garantir l’accés transparent i equitatiu a la ciutadania a totes les promocions d’habitatge protegit de la ciutat.

El Pla, d’acord amb la Carta Municipal, proposa, a més a més, concertar activament les polítiques municipals i de la Generalitat a través de la creació del Consorci d’Habitatge de Barcelona, ens que serà un instrument clau per a la promoció d’habitatge. Per tant, l’Ajuntament delegarà les competències de planificació urbanística, i la Generalitat les pròpies en política d’habitatge en el moment de planificar, en fer el seguiment d’actuacions i coordinar atenció ciutadana, en gestionar ajuts i subvencions, programes etc.

Finalment, el Pla d’Habitatge de Barcelona contempla deu Programes d’Actuació. D’aquests, els dos primers, estan lligats als processos de rehabilitació dels edificis i teixits de la ciutat amb l’objectiu d’impulsar la rehabilitació i mobilització del parc d’habitatge buit (Programes per a la rehabilitació del parc d’habitatges i dels barris de la ciutat i Mobilització del parc d’habitatges buits). Tanmateix, es proposen quatre programes més que fan referència a la promoció de nous habitatges assequibles, a l’execució dels nous planejaments en sòl urbà i a l’obtenció de sòl.

Aquests programes garanteixen un desenvolupament racional i equilibrat del territori (Gestió de sòl, Noves àrees de transformació urbana, Promoció de l’habitatge protegit i Construcció d’habitatge dotacional). El Pla d’Habitatge, en darrer terme, determina finalment quatre programes instrumentals que proposen una innovació en el procés urbanístic i garanteixen a la ciutadania informació i transparència en la producció i



11

adjudicació dels habitatges (Foment de l’oferta d’habitatge de lloguer, Modificacions normatives en matèria d’habitatge, Atenció al ciutadà i suport en l’accés a l’habitatge i Optimització del procediment administratiu).

2. Polítiques urbanes.

2.1 Forma Urbana i/o Gestió Urbanística

Tant les actuacions derivades del planejament com els projectes urbans que es desenvolupen han d’actuar sobre un territori dens i que sovint considerem com acabat, és a dir, com un espai ja construït. En realitat el que es tracta és de potenciar actuacions de reciclatge urbà, i per tant no importa tant la capacitat d’obtenir sòl o trobar-ne de vacant com la capacitat de transformació o de flexibilitat urbana de la ciutat. Això ho podem definir a través de l’aplicació de nous models de planejament interior de reforma /transformació i millora, que propiciïn el canvi de la ciutat cap a estats de major complexitat, sempre amb densitat i diversitat.

El procediment urbanístic és sovint llarg i complex, i podríem dir que la seva dificultat d’implantació territorial és proporcional a la diversitat de la xarxa urbana on ha d’aplicar-se. En ciutats, denses i compactes, com és el cas de Barcelona, el territori on actuem està sempre edificat, amb parcel·lacions diverses i múltiples, per tant l’actuació urbanística produirà una renovació i/o transformació del teixit, però també de les seves activitats, usos i formes. Per tant, hem d’assegurar un gran rigor en el projecte i en el procediment de cada actuació.

No podem deslligar la gestió urbanística de la resta de passos del procés del projecte. El planejament, la gestió, el projecte i l’execució material representen una continuïtat d’actuació que no pot ser trencada i que sovint és realitzada per diversos agents públics i privats, per tant precisa de coordinació.

Sovint deslliguem del projecte urbà (l’arquitectura de la ciutat) de la gestió, ja que aquesta sol representar el pas d’implantació del planejament sobre el territori. Associem massa sovint la gestió a un procediment regulat i administratiu, on els deures i drets urbanístics de les parts afectades són allò essencial. L’equilibri econòmic dels operadors, la justa indemnització dels afectats, els percentatges d’aprofitaments, etc. amaguen freqüentment el resultat arquitectònic que s’ha de produir, i en especial el valor de la forma de la ciutat.

La gestió del sòl no pot esdevenir sols un instrument del procediment que té la capacitat legal de donar valor d’execució al procés urbanístic, sinó que ha d’implicar-se en el resultat final, valorant el planejament aprovat i la seva proposta arquitectònica. No ha de cercar de manera matemàtica la seva finalitat, si no que ha d’observar-la i reinterpretar-la per tal de analitzar “el joc” de la transformació de la ciutat amb valors positius i complexos.

L’abstracció del procés global de la gestió respecte a la compressió dels ciutadans s’ha de superar a través de la incorporació de mecanismes que mostrin la renovació de la forma urbana de manera positiva i física. No ens podem limitar a seguir escrupolosament el procediment i limitar la gestió a un esdeveniment administratiu. Hem de donar un pas més i integrar la gestió al projecte de la ciutat, i democratitzar el fet a través d'una màxima transparència, objectivitat i flexibilitat, per tal de facilitar l’execució posterior i no retardar terminis d’execució ni perjudicar als afectats del procés. Segurament l’equilibri és difícil però ha de ser un repte lògic a tenir en compte i superar.

El procediment administratiu i, en el cas que ens ocupa, la gestió), han de ser prou flexibles per apartar-se i regular eficaçment el projecte que hem d’executar i els seus objectius, sols així podrem garantir l’èxit de l’actuació. Ara bé, això en cap cas significa la deixadesa de les funcions, ni dels valors de la gestió ni del pla, ans el contrari: s’ha de reinterpretar el procés urbanístic deslligant-lo dels seus valors més administratius, flexibilitzant-lo i posant-lo en relació en totes les seves parts. Cada pas que es dóna no pot ser deslligat de l’anterior; ha de ser capaç de donar una resposta ràpida i complexa que verifiqui la globalitat de l’actuació, però que no la converteixi en un simple pas tècnic.



12

Sovint pensem que hem de regular i predir tot el procés urbanístic com si aquest fos una complexa equació matemàtica que finalment ens oferirà uns resultats inalterables, precisos i sense error. Res més lluny de la realitat. Hem de flexibilitzar la metodologia per introduir arquitectura i democràcia. Un procés complex no es pot predir mai completament, l’anomenat “efecte papallona” sempre serà present i les petites diferencies en els inputs poden provocar efectes intensos, i a vegades indesitjables, en el procediment global. Per tant, l’ampliació d’un petit error en les dades del planejament o de la gestió pot representar la variació del global del procediment, i hem de ser capaços d’acceptar i modificar les variables fent possibles els objectius i el seu horitzó d’execució.

2.2 L’impuls d’un programa complex

Al maig de 2004 es va informar al Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona del Pla d’Habitatge de Barcelona. Aquest té com objectiu bàsic facilitar l’accés a un habitatge digne i adequat als ciutadans i ciutadanes. Per això, es proposa augmentar un 10% el parc d’habitatges de la ciutat sense ocupar nou sòl, és a dir construir entre 65.000 a 100.000 nous habitatges a l’interior de la ciutat a través d’aplicar processos de renovació dels teixits lligats a planejaments interiors que evidentment precisen d’acurats projectes, gestió i plans. D’aquests habitatges entre 19.000 a 37.000 tindran algun règim de protecció, cosa que incrementarà considerablement el percentatge de construcció a Barcelona, així com la seva oferta. L’Ajuntament es compromet a l’impuls d’uns 20.000 habitatges protegits entre l’any 2004 i el 2010. El potencial de construcció d’habitatge a Barcelona en els propers anys es planteja a través de distints àmbits d’actuació i amb un període d’execució emmarcat entre el 2004 i el 2010.

La justificació del termini d’execució és deguda a l’horitzó temporal del programa i conseqüència del procediment urbanístic, en especial de la seva gestió de sòl. El curt termini d’execució d’aquestes previsions fa que s’hagin d’activar tots els mecanismes possibles per aconseguir els objectius del Pla d’Habitatge, cosa que sols s’esdevindrà si es proposen accions per tal d’optimitzar el procediment urbanístic, per exemple a través de la revisió i millora dels processos de tramitació i temps de resposta, així com la implantació de nous protocols d’actuació i coordinació.

Aproximadament un 50% de les previsions del Pla d’Habitatge consisteixen en el sostre existent en solars buits o substitució d’edificacions o en les actuacions de rehabilitació que es podran impulsar a través de les noves polítiques dels governs de l’Estat i la Generalitat. Podríem dir, doncs, que sense actuacions urbanístiques els potencials de nova construcció estan limitats per la manca de sòl disponible. La gran proposta del Pla d’Habitatge recau en el reciclatge urbà que genera l’aplicació sistemàtica del planejament i la gestió sobre el teixit urbà consolidat i per tant la capacitat d’obtenir nous espais per a construir ciutat sense expandir els límits ni l’ocupació territorial.

Per tant, l’altre 50% del Pla d’Habitatge s’obté a través de processos urbanístics. Els nous habitatges en àmbits de nou planejament aprovat i els nous habitatges en àmbits de planejament en tràmit i/o estudi, representen el potencial de construcció sobre sòl ordenat urbanísticament o que està en procés de ser-ho. En alguns casos el sòl on està prevista la construcció dels nous habitatges encara està en procés de gestió, per tant no hi ha una disposició directa entre l’aprovació del planejament i la disposició efectiva de Sòl. Sembla evident, doncs, que caldrà donar prioritat a aquelles actuacions on la gestió, a més de ser una garantia per l’execució, sigui més factible. Per tant, els sistemes de gestió, a més de prioritzar actuacions, hauran d’ésser flexibles i diversos per tal d’impulsar l’execució de les propostes contemplades per les diferents tipologies de plans i operadors.

Sembla evident que sense sòl no podem construir, però no és exactament així, com a tesi podríem dir que en una ciutat ja construïda, com Barcelona, el sòl és escàs i per tant el que cal és cercar nou espai a través de la reinterpretació dels teixits i els seus usos. Aquí, la gestió té un valor especial que ja no es limita sols a ser una part d’un procediment urbanístic complex, la gestió pren part i actua decididament per facilitat l’execució del projecte i donar una correcta relació entre el planejament, les seves previsions, la realitat construïda i la ciutadania. El Programa de Gestió de Sòl proposat pel Pla d’Habitatge defineix la gestió com un instrument estratègic i essencial per portar a terme l’execució de les previsions, així com del procés urbanístic que te la capacitat de garantir una transformació adequada per la ciutat.



13

2.3 El Programa de Gestió de Sòl del Pla d’Habitatge de Barcelona

Barcelona és una ciutat densa i cada dia és més difícil trobar sòl lliure per a la construcció d’habitatges: els solars buits són escassos i el seu preu (dintre del mercat lliure) és elevat. Les dades que donen les llicencies d’obres per la construcció d’habitatges concedides en els darrers anys indiquen que disminueixen les actuacions en solars qualificats directament pel PGM com edificables mentre que augmenten les llicències concedides dintre dels polígons d’actuació dels plans urbanístics aprovats. Des de l’any 2003 quasi s’han igualat aquestes tendències i els habitatges construïts en solars que provenen de la gestió de nous planejaments ja representen a l’entorn del 50% del total. Per tant, la gestió de sòl és imprescindible en una ciutat que vol transformar-se a través de processos lligats al reciclatge urbà.

A més, la gestió de sòl és l’eina necessària per portar a la realitat les previsions del planejament, i per tant, la concreció dels paràmetres bàsics de qualsevol actuació urbanística. Aquest procés representa un important esforç econòmic de tots els agents implicats en la transformació de la ciutat, i en especial de l’Ajuntament de Barcelona. En aquest sentit, a més d’optimitzar els recursos del Programa d’Actuació Municipal aplicant-los a actuacions estratègiques, cal modificar diverses normatives com és el cas la llei de valoracions.

L’Ajuntament de Barcelona, a través dels seus operadors, proposa actualment una gestió que es podria definir com innovadora, i que està enfocada a l’obtenció de sòl per la construcció d’habitatge. L’eficàcia en els processos de gestió (tant a través de l’expropiació com per la reparcel·lació) serà la garantia de l’execució del Pla d’Habitatge, que haurà de concertar-se amb diversos operadors. El repte és important, ja que mai s’ha proposat un pla de xoc d’aquestes característiques en cap ciutat europea. En els propers anys s’ha d’augmentar considerablement el parc d’habitatges amb nous habitatges lliures i protegits, i es farà sense ocupar nou sòl, és a dir, es treballarà sobre la ciutat consolidada a través de delicades i precises intervencions, a partir de les quals obtindrem l’espai necessari per construir la nova residència sense variar les característiques essencials de la ciutat ni la seva densitat mitja.

2.4 Àmbits urbans consolidats

La ciutat ha de ser entesa com una àrea consolidada on calen processos urbanístics intensos per reformular els teixits que la composen, així com les seves activitats. Barcelona ha apostat pel reciclatge interior enfront del model expansiu sobre el territori, qüestió que comporta un gran esforç en matèria de gestió de sòl. Sols a través de la reforma interior podrem afrontar un futur amb garanties suficients. La rehabilitació urbana, la mobilització dels habitatges buits o la protecció del patrimoni seran objectius en els barris on no hi ha potencial de nova construcció però sí hi ha potencial de renovació (a través d’aplicar planejaments de reforma i millora interior). Per tant, s’ha de pensar i actuar amb els instruments capaços per cercar un millor equilibri amb el territori. Cal treballar sobre els teixits i actuar proposant models compactes i diversos capaços d’entendre la sostenibilitat com una qüestió que va més enllà de la racionalitat de la transformació de Barcelona. És aquí on la gestió té un paper fonamental, si contempla la forma dels teixits com a objectiu.

La “cultura urbana” és un concepte bàsic de la nova renovació de la ciutat i de la compacitat dels teixits i activitats. És un primer element que cal valorar, acceptar i assumir. La ciutat ha de ser compacta i densa amb suficient activitat per esdevenir un lloc capaç d’acostar-se a la diversitat. Per tant, les actuacions han d’admetre unes necessàries flexibilitats de forma i concepte, que les capacitin per ser una de les claus del futur urbà. S’haurà de renovar de manera continuada, a través del reciclatge que reinterpreta la ciutat i que no ocupa més territori. Les polítiques urbanístiques de la Barcelona democràtica dels darrers anys han optat clarament per desenvolupar aquesta idea i actuar en conseqüència, així doncs, no podem seguir utilitzant mètodes tradicionals de gestió i planejament.

La transformació de la zona industrial del Poblenou en un nou barri d’activitats econòmiques i també residencials, el “22@”, representa el lloc on es materialitzen molts dels criteris exposats i l’àrea de la ciutat on es podran assajar nous models. També és l'indret on la nova filosofia de la gestió de sòl haurà d’aplicar-se de manera efectiva i coherent, amb els objectius de donar resultats immediats i ser un exemple contrastat per altres actuacions.



14

2.5 Expropiar i/o reparcel·lar.

Les administracions públiques obtenen habitualment sòl per a usos públics de dues maneres: expropiant o col·laborant amb els operadors privats a través de reparcel·lacions, tal com s’ha definit prèviament pel planejament. Encara que solem equiparar de manera immediata l'obtenció de sòl amb l’expropiació, aquest sistema no hauria de ser el normal. L’expropiació és la manera més directa i efectiva, però també és aquella que s’ha de reservar per actuacions especials o per moments concrets on s’ha d’executar algun projecte d’especial interès. A Barcelona va ser la forma habitual de treballar durant la preparació dels Jocs Olímpics, i ho és també per projectes com l’obertura de la Rambla del Raval, l’avinguda Cambó o el Primer Cinturó en el tram del Guinardó. Però l’expropiació és evidentment la manera més cara per l’administració i segurament una de les més enutjoses pels ciutadans.

En períodes especials, o per obres singulars, hauria de ser un sistema ordinari de treball, ja que hi ha moments que la ciutat o el territori precisen de sistemes que requalifiquin els seus estàndards de vida. A través de l’expropiació podem obtenir sòl per usos determinats d’una manera ràpida però també econòmicament cara. problema rau en saber si, avui, encara estem en un moment especial o si tenim dèficits que cal solucionar ràpidament i per tant hem d’actuar decididament i invertir en sòl, o si ens trobem en una posició acceptable per poder treballar de manera més pausada i selectiva a través de l’execució de programes a mig termini.

Cal, doncs, aplicar un segon sistema que podríem definir com “més sensible”, basat en models de “planejament més democràtics”, és a dir, gestionar a través de col·laboracions público–privades (reparcel·lacions per compensació o cooperació). Per això cal una legislació clara, i en la meva opinió intervencionista. És un deure de l’administració intervenir decididament en els criteris i models territorials quan hi ha desequilibris notables o dèficits estructurals. La legislació actual, tant la de l’Estat com la de la Generalitat, no determinen suficients instruments contemporanis ni paràmetres que permetin actuar de manera clara, precisa i decisiva en una nova gestió que es podria anomenar critica. En el cas de l’habitatge, per exemple, les reserves de sòl per habitatge de protecció (un 20% més un 10% en sòl urbà; i un 50% en sòl urbanitzable de la llei catalana d’urbanisme; o el famós 25% que s’aplica en els plans de la ciutat de Barcelona), són del tot insuficients. No podem compensar el desequilibri actual a través de minsos percentatges, cal precipitar el desenllaç a través d’aplicar legislacions rotundes. Els problemes urbanístics de la ciutat es solucionen amb polítiques amplies i amb estratègies que proposen la renovació de l’ús del sòl.

La planificació urbanística del territori no es fa sols a través de transaccions urbanístiques que estan regulades per la gestió, la situació política i la situació econòmica de cada moment. S’ha de planificar el territori d’una manera rigorosa i taxativa a través de models concrets que produiran formes urbanes efectives. El tipus de ciutat que volem (i en el cas de Barcelona el tipus de regió metropolitana) ha de tenir prioritat enfront de diàlegs desfasats i políticament incorrectes i partidistes. Hem de reforçar la idea de ciutat compacta i mediterrània, així com estendre aquest sistema òptim sobre la regió. Segurament si actuem en aquest sentit i utilitzem de comú acord els instruments legislatius i urbanístics precisos tindrem molta feina feta i ens podrem oblidar de diàlegs absurds i que poc aporten a la definició d’un model urbà.

3. L’estat urbanístic de la ciutat.

3.1 Evolució de l’atorgament de les llicències d’habitatge

La situació de Barcelona com a ciutat consolidada fa que l’evolució del nombre de llicències d’habitatge d’obra nova es mantingui estable al llarg dels darrers anys i lleugerament per sota del que seria desitjable. Podríem diferenciar tres tipus bàsics de llicències a la ciutat:

- Les que es sol·liciten sobre els escassos solars vacants o solars on hi ha edificació: En aquestes es produeix un canvi d’ús o ampliació de l’ús existent, i es mouen entre un 60 al 40 % del total de llicències atorgades, i any rera any, s’observa major tendència a la seva disminució (cosa que no ens ha d’estranyar



15

ja que de solars d’aquest tipus cada cop n’hi ha menys i el seu reu fa inviable el rendiment econòmic d’una nova promoció). En molts casos el manteniment de les sol·licituds es deu a l’estoc de sòl adquirit pels operadors privats en els darrers anys. La majoria d’aquestes actuacions produeixen habitatge lliure i no sempre representen un augment net del nombre d’habitatges construïts, ja que sovint hi ha preexistències.

- Les llicències sol·licitades dintre dels àmbits de nou planejament: S’apropen al 50% del total (en els darrers 10 anys mai han estat per sota del 40% del total) i el seu nombre varia amb la capacitat municipal de generar nous àmbits d’actuació i dur la gestió del sòl a terme en un termini ajustat. Aquestes són vitals per a la ciutat, i demostren la capacitat de flexibilitat urbana interior de Barcelona. Sense elles hi hauria un col·lapse del sistema d’habitatge lliure i protegit. El potencial de planejament aprovat actualment i les previsions em fan dir que durant els propers 20 / 25 anys es podran mantenir com a part substancial de la producció d’habitatge de la ciutat, i que a través d’elles es podrà actualitzar el parc d’habitatge i crear nous barris urbans. Dintre d’aquest paquet és on avui en dia es produeixen la majoria d’habitatges protegits de la ciutat, per tant aquí també tenim la clau del seu manteniment i planificació. Per localització podríem comprovar com en els darrers anys aquestes actuacions es concentren bàsicament en el llevant de Barcelona, és a dir, on hi ha planejament de transformació en els Districtes de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí.

- Finalment, les llicències d’habitatge reformant o de gran rehabilitació: Es mantenen per sobre de les 1.000 per any, amb una lleugera tendència a alcista. Sense dubte seran el gran camp on actuar en els proper anys. Dintre d’aquest apartat no tenim en compte les petites actuacions de rehabilitació (20.000 / 30.000 anuals) que suposen la majoria d’obres de rehabilitació a la ciutat i que serveixen per adequar els habitatges a les necessitats actuals. Sovint aquestes obres estan relacionades amb la compra d’un habitatge de segona mà, i el tipus de llicència es correspon al d'una obra menor i/o assabentat d’obra.

Per altra banda, les estadístiques comparades ens indiquen que en una ciutat com Barcelona s’hi haurien de construir com a mínim 10.000 habitatges nous per any, és a dir, incrementar la producció de l’any 2005 en un 35%. Aquest augment a curt termini es fa difícil d’executar, no tant pel potencial del planejament aprovat com per les estrictes dinàmiques urbanístiques i del mercat immobiliari de la ciutat. Aquesta manca de producció d’habitatge nou a Barcelona la podem compensar amb la gran rehabilitació d’edificis i amb l’oportunitat que aquesta ens dona per anar creant poc a poc nou habitatge, és per tant que s’han d’impulsar les polítiques de rehabilitació com una alternativa a la construcció de nova planta.

3.2 Estat de desenvolupament del planejament aprovat

El Pla General Metropolità de Barcelona ha significat un marc estable on inscriure les actuacions de planificació urbana, en especial des de l’arribada dels governs democràtics (1979), i ha permès un desenvolupament racional de la ciutat allunyat dels antics models de “desarrollismo” prioritzant la ciutat amb qualitat. La decisió de no revisar el PGM i de realitzar modificacions puntuals que l’adeqüessin als planejaments interiors i als projectes urbans ha estat molt encertada i la ciutat s’ha modificat positivament a



16

la vegada que ha esdevingut un model urbanístic de referència. En el terme municipal de Barcelona, després de l’aprovació del PGM s’han realitzat 183 modificacions puntuals d’aquest, per tant quasi hem fet un de nou en tot allò substancial que calia.

El planejament aprovat en els darrers anys té un potencial total de sostre d’uns 12.000.000 m2st, d’aquests uns 4 milions corresponen a plans aprovats i gestionats abans de l’1 de gener de 2004, i la resta al planejament aprovat durant els anys 2005 i 2006, essent quasi 6 milions el potencial de sostre dels barris de transformació (Sant Andreu – La Sagrera, 22@ i La Marina de la Zona Franca). Podem diferenciar clarament l’estat d’execució dels plans de caràcter històric (abans 2004), ja que s’han realitzat quasi en un 70% de les seves previsions, mentre que els nous estan majoritàriament en procés de gestió de sòl i per tant l’estat d’execució és incipient i està situat a l’entorn del 5%.

D’altra banda, cal fer una reflexió sobre el model global, i tot i les veus que demanen una revisió del PGM, no crec que en cap cas això, avui, sigui justificable, i tal vegada seria un pas endarrere en la política urbanística de la ciutat que ens tornaria a situar en l’aplicació de sistemes d’actuació poc contemporanis. El que cal és proposar un model flexible territorial que substitueixi l’antic PGM per un pla amb estructura regional de referència, on s’indiquin els criteris bàsics de les polítiques urbanes i es deixi autonomia local de planificació interior. Aquest pla hauria de tendir a corregir la tendència a la segregació de l’espai en àrees d’activitat i àrees d’habitatge, i mantenir tant com sigui possible la capacitat residencial de les àrees urbanes consolidades, així com promoure polítiques de renovació urbana.

3.3 Potencials urbanístics

La ciutat disposa en aquest moment de grans àrees de planejament aprovat que cal gestionar i executar, així com de perspectives per la creació de nous barris residencials amb activitat econòmica inclosa. L’àrea del llevant de Barcelona, amb els plans de Sant Andreu – La Sagrera, Glòries i Poblenou (Diagonal, Front Marítim i 22@), es presenta com l’espai urbà més important d’aquesta transformació de la ciutat, i l’avançada execució d’alguna d’aquestes actuacions ja fa entreveure els seus òptims resultats, encara que de segur també cal realitzar una critica positiva ajustant alguns dels seus paràmetres.

Per altra banda, el planejament de La Marina de la Zona Franca obre una nova perspectiva de desenvolupament sobre l’àrea del Delta del Llobregat que cal executar i verificar.



17

D’aquestes dades podem fer una primera classificació segons el moment de la seva aprovació i a l’estat d’execució. Disposem de més de 8 milions de metres quadrats de sostre (dels que hem executat un 5%) en els plans aprovats i en gestió a partir de l’any 2004. Per tant, tenim capacitat per mobilitzar moltes actuacions tant residencials com d’activitats econòmiques. El potencial de construcció d’habitatge a Barcelona en els propers anys es planteja a través d'accions combinades de distintes línies d’actuació i amb un període d’execució emmarcat entre els anys 2004 i 2010, d’acord amb les previsions del Pla d’Habitatge de Barcelona (que no proposa cap acció nova no prevista pel planejament de la ciutat). El Pla reinterpreta els potencials previstos i els objectiva amb la finalitat de cercar un desenvolupament urbà racional i sensible amb les necessitats de la ciutadania i les polítiques d’actuació urbanística.



18

Pla d’Habitatge de Barcelona 2004 – 2010

- La rehabilitació d’habitatge i mobilització del parc vacant de la ciutat s’inscriuen en el Programa de Rehabilitació, havent de generar una important dinàmica de rehabilitació del parc d’habitatges i edificis de la ciutat. El Pla d’Habitatge proposa que aquest procés de clara millora urbana en els sectors de la ciutat més consolidats s’estengui a noves àrees de Barcelona a través d’una actuació més generalitzada. Aquesta proposta es regula a través un Programa específic de Rehabilitació que ha d’anar vinculat a les previsions pressupostaries dels nous Plans d’Habitatge de l’Estat i la Generalitat.

- Els nous habitatges en àmbits urbans consolidats són aquells que venen regulats directament pel planejament general de la ciutat i que per tant són d’aplicació directa de les normes urbanístiques del PGM. Aquesta línia d’actuació fa referència a la construcció d’habitatges, majoritàriament lliures, que els operadors privats construeixen en solars sense edificar o a través de substitucions d’edificacions. La regulació d’aquests habitatges es fa a través del tràmit habitual de sol·licitud i atorgament de llicència d’obres i no precisa de planejament específic.

- Els nous habitatges en àmbits de planejament són el capítol del potencial de construcció sobre sòl ordenat urbanísticament o que està en procés de ser-ho. Els planejaments on actua el Pla d’Habitatge 2004 – 2010 es poden classificar en tres categories: Plans en Barris de Remodelació Urbana, Plans Urbanístics d’Impuls Municipal i Plans Urbanístics amb Impuls per Operadors Privats. En aquest apartat també s’inclouen les actuacions d'habitatges en nous barris de transformació.

- El Programa d’Habitatge Dotacional segueix les actuacions, ja en execució, de l’Ajuntament de Barcelona per impulsar un important nombre d’habitatges assequibles (tots ells protegits i en règim de lloguer), per a col·lectius amb necessitats especifiques com son els joves en el moment de l’emancipació, la gent gran, etc.

3.4 Reserves de sòl per habitatge protegit

A Barcelona cal cercar una manera especifica de produir una important oferta d’habitatge en els propers anys a través d’aplicar processos de remodelació urbanística de la ciutat. En el marc legislatiu, l’Ajuntament no disposa de competències ni de finançament suficient en aquesta matèria, però si de prou competències urbanístiques per planificar. Tanmateix, després de l’aprovació del Pla d’Habitatge s’han impulsat la construcció de 20.000 habitatges protegits, dels quals l’Ajuntament en promou directament més d’un 30%.

Un aspecte essencial en la planificació de l’habitatge a la ciutat és determinar la seva posició urbana i tipologia. No crec que puguem relacionar directament sòl vacant amb construcció d’habitatge protegit, ja que això implicaria construir sovint barris perifèrics especialitzats. Cal actuar sobre el territori consolidat aplicant models de reciclatge i ciutat compacta. S’ha de donar encara més flexibilitat a les normes urbanístiques, per tal d’assolir un major aprofitament del sostre residencial i desintoxicar sobre conceptes tradicionals com la densitat. Potser caldria parlar de “compacitats urbanes”: Això no ha d’implicar desregularització dels sistemes urbanístics, tot el contrari, es tracta d’assolir el màxim d’optimització d’aquests i adequar-los a una realitat ciutadana específica. Les noves actuacions s’han d’enfocar cap un canvi de filosofia no cal fer més plans sinó planificar noves polítiques.

El model de reserva d’habitatge protegit és correcte, però cal donar-li un major abast. A Barcelona, des de 1995 s’aplica una reserva en els planejaments d’un 25% del sostre destinat a habitatge per a protecció, però aquest està matisat per la Carta Municipal, el que ens indica que això es farà quan tècnicament sigui possible. La Llei Catalana d’Urbanisme, menys ambiciosa que la d’altres comunitats, indica que els percentatges de protecció en els nous planejaments es fixaran en un 20% d’habitatge protegit més un 10% d’habitatge concertat, fent una absurda distinció entre aquest dos tipus de protecció, i oblidant l’habitatge dotacional. La filosofia barcelonina dels darrers plans proposa que en nombre d’habitatges (i no sempre en sostre), el percentatge de protecció s’equipari al d’habitatge lliure situant els dos a l’entorn del 50%, i precisant sempre que la protecció serà una suma de totes les seves classes (règim especial, general, concertat i dotacional).



19

De totes maneres, aquesta formula no és general, i preval la prescripció de la Carta Municipal (i sovint la voluntat dels tècnics redactors del pla, així com dels acords amb els propietaris del sòl i els futurs operadors). No es tracta, doncs, de cercar una regla fixa, però si de trobar una forma que no faci ambigua l’aplicació d’un percentatge i que generi suficient habitatge assequible per la ciutadania.

3.5 Perspectives urbanes de planejament

La planificació urbanística d’una ciutat no és una qüestió puntual de la seva historia, sinó que es refà al llarg del temps cercant cada vegada més models complexos i superposicions d’activitats, si més no això és el que ens ha ensenyat la cultura mediterrània. La Barcelona contemporània ha sofert una historia atípica degut a l'anterior situació política de la dictadura i a la seva capacitat per tornar a esdevenir una ciutat important europea. Els models aplicats a la ciutat, derivats dels planejaments interiors, i el mètode del projecte urbà han configurat un model que proposa la continua verificació i evolució del sistema urbà i que té com a peça clau l’arquitectura. En cap cas el gran nombre de plans aprovats i les seves perspectives d’execució donen per finalitzada la tasca urbanística, que pels propers anys podríem dividir en quatre facetes:

- Nous habitatges en àmbits urbans consolidats: Són aquells que es deriven de l’execució de petits plans de barri, habitualment plans de millora (que, tot i estar inscrits en àmbits tradicionals de la ciutat, es deuen més a l’efecte de la renovació del barri i de l’interès posterior immobiliari sobre els seus potencials que a l’aplicació directa del planejament).

- Nous habitatges en àmbits de nou planejament: Es tracta del potencial de construcció sobre sòl ordenat urbanísticament (i que avui no podem considerar com a consolidat) o que està en procés de ser-ho. Podem diferenciar pel seu tipus tres categories: Plans en Barris de Remodelació Urbana per Patologies Estructurals i/o urbanístiques (Polvorí, Vivendes del Governador, Turó de la Peira, Sud-oest del Besòs, Via Trajana, Trinitat Nova i Bon Pastor); Plans Urbanístics d’Impuls Municipal (Illa Robadors, Can Batlló, Colònia Castells, Hospital Militar, Primer Cinturó, 22@, Fòrum, Vall d’Hebron, Sant Andreu – Sagrera, etc.); i Plans Urbanístics amb Impuls d’Operadors Privats (Anglesola, Porta, Santa Coloma, Can Portabella, Bilbao, Diagonal, Rodalies, etc.). En qualsevol d’aquests casos sempre hi haurà importants reserves d’habitatge protegit, i ja que aquest planejaments tenen diverses localitzacions, són la garantia de la construcció d’habitatge assequible a tota la ciutat.

- Nous barris: La ciutat de Barcelona no disposa de suficient sòl vacant per construir habitatge en les quantitats necessàries, però sí hi ha suficient espai per reciclar. En aquest sentit cal interpretar les zones industrials i els seus entorns, per tal de propiciar la creació de noves àrees residencials. La indústria es desenvolupa habitualment en tipologies edificatòries horitzontals, mentre que el terciari i l’habitatge ho fan en edificis verticals, per tant precisen de menys sòl. És aquí on trobem el nou espai, en donar major complexitat als sistemes urbans. Barcelona té qualificat com a sòl industrial més d’un 10% del seu territori, i sobre aquest espai podem actuar si tenim en compte dos premisses: a) el sòl industrial serà sempre igual al nou sòl terciari més el sòl residencial (i per suposat al sòl dedicat a les dotacions i les zones verdes); i b) el nombre de llocs de treball del sector industrial a transformar sempre serà igual o menor al nombre de llocs de treball del nou sistema econòmic. La indústria tradicional i algunes zones obsoletes obliguen a expulsar del seu entorn la residència o bé a tenir uns espais tancats. Per contra, la ciutat, en especial la mediterrània, és diversa, mixta, integradora. Cal analitzar aquests àmbits i introduir en ells l’habitatge de tal manera que la residència sigui un ús compatible amb l’activitat econòmica, essent aquesta una obligació urbanística contemporània (Sant Andreu – La Sagrera, Poblenou i Zona Franca).

- Un quart aspecte fa referència a la flexibilització de les normes metropolitanes que regulen l’habitatge, tant les de caràcter general com les especifiques per alguns àmbits concrets. Si realment volem fer ciutat hem d’entendre que la densitat de persones que hi viuen ha de ser alta, i el seu lloc de residencia ha d’estar integrat a tots els teixits urbans. Així mateix també cal una flexibilització que permeti la diversitat tipològica d’habitatges. Aquests conceptes segurament s’han de definir amb diferents paràmetres dels utilitzats actualment, com els d’edificabilitat o densitat (paràmetres del segle passat que cal posar al dia). No podem fer planejament contemporani amb eines obsoletes. En aquest sentit, es fa necessària una revisió



20

del 22@ per tal d’introduir-hi més habitatge, augmentant les seves capacitats i cercant mètodes compensadors de retorn a la ciutat de les plusvàlues.

3.6 Habitatge dotacional com a parc de lloguer públic

La ciutat no disposa d’un parc ampli de lloguer públic, parc que sí existeix a les grans ciutats europees i que s’ha creat a través de la constant activitat i preocupació dels seus dirigents. La cultura imperant de la compra de l’habitatge ha creat un sistema, erroni, pel qual l’administració construeix habitatge assequible per vendre’l a particulars. Des dels anys 60 del segle passat fins avui, aquest ha estat el mètode utilitzat, cosa que es comprova poc idònia, ja que en el moment que els habitatges son excessivament cars no es pot oferir un important parc de lloguer assequible que estabilitzi els preus. Les diverses administracions tenen un parc de lloguer inferior als 10.000 habitatges a Barcelona, és a dir tant sols un 1% del total de l’habitatge de la ciutat. Enfront aquesta mancança en els darrers dos anys s’està impulsant la construcció i per tant augmentant el parc públic d’habitatges de lloguer protegit, per tal de garantir l’accés a l’habitatge dels ciutadans amb major dificultats econòmiques.

En gran part es fa a través d’un mètode que podríem denominar substitutori i d’emergència, ja que realment no s’utilitza sòl qualificat com habitatge ni es construeix habitatge a la manera tradicional. Es proposa un Programa d’Habitatge Dotacional, ja que sovint comprovem que molts dels habitatges de protecció, per la seva necessitat social, són més semblants a una dotació urbana que a un producte del mercat immobiliari. Hi ha diversos sectors de població amb problemàtiques diverses que no poden accedir a un habitatge digne. Els joves en el moment de l’emancipació en són un clar exemple, com també ho és part de la gent gran. L’Ajuntament de Barcelona ha cercat sistemes per tal de produir un parc d’habitatges que es troba en el llindar entre els usos residencials i/o l’equipament. Per aquest motiu es van redactar alguns plans especials que proposaven la construcció d’apartaments amb serveis per a la gent gran en solars qualificats urbanísticament com a equipament, entenent que aquests edificis acolliran un ús que és una evolució natural de l'antic geriàtric. De tots és coneguda la rigidesa en molts aspectes del PGM, en especial en el moment de definir què és un equipament i quins en són els tipus possibles.

Fent un pas més en aquest sentit, es va fer una segona proposta regulada per modificacions del Pla General, coneguda com “10hj”, avui HD/7, consistent en assignar a un nombre limitat de solars d’equipament un nou tipus:l’habitatge per a joves. La seva tipologia és una de les claus de la proposta, ja que sense allunyar-se de l’habitatge tradicional es projecten models innovadors d’apartaments adequats a les característiques dels usuaris. El disseny d’espais comuns en cada edifici i la seva utilització com a llocs satisfactoris permet la reducció dels apartaments a superfícies a l’entorn dels 40 m2 construïts (habitatge mínim segons la normativa vigent a Catalunya).



21

4. Reforma, transformació i rehabilitació urbana.

4.1 Reforma, millora i remodelació de barris

Des dels anys 80 es treballa a la ciutat per consolidar una línia de millores continuades que afavoreixin el desenvolupament d’un model. Aquest ha produït importants efectes que han servit per definir un mètode de treball. El territori de la ciutat és un lloc únic diferenciat per teixits que tenen potencials semblants, la requalificació és un fet que cerca la cohesió social a través de processos d’asimetria urbana. En aquest sentit s’ha dotat a tots els barris d’elements i usos propis de ciutat. A través d’aquest procés de superposició d’actuacions de caràcter divers podem recompondre i reciclar els centres urbans, entesos no com els llocs tradicionals de la nostra ciutat, sinó més aviat com el lloc edificat i real de l’àrea metropolitana. Els plans urbanístics (en especial els PERIs) redactats i executats en els darrers anys han representat una millora considerable per a molts barris de la ciutat i la consolidació d’àrees veïnals. En aquest procés, el paper desenvolupat pel Departament d’Urbanisme de l’Ajuntament ha estat fonamental, ja que ha tingut capacitat per integrar els diversos operadors implicats en l’execució d’un projecte acordat i únic que ha possibilitat una renovació efectiva i apreciada. També ha estat el líder en la planificació urbana, ja que ha disposat, tant tècnica com políticament, de tots els elements necessaris per projectar i/o coordinar les actuacions durant un llarg període de temps.

S’ha treballat intensament en l’aplicació dels processos de millora urbana propis del mètode de Barcelona, amb la creació de nous espais lligats a les xarxes més tradicionals i la transformació dels eixos urbans sobre els quals es recolza la ciutat, iniciant-se un procés irreversible de millora i qualitat, que avui és una realitat i que es sustenta en aspectes fonamentals, creant estructures que generen renovació i que respecten les formes essencials i tradicionals dels llocs on s’actua.

Tots aquests projectes, derivats de gestió dels PERIs, evidentment influeixen en la ciutat i en el seu parc d’habitatge, ja que aporten una nova qualitat central a la ciutat. Sovint aquests processos són capaços de generar sòl per a la construcció d’habitatges, però també per als altres usos de la ciutat; i aquí és on veiem la idoneïtat del mètode i on observem la transversalitat real del fet de la millora i reforma dels centres urbans.

La transformació d’àrees interiors a Barcelona possibilita la reserva d’espais per a la construcció d’habitatge de protecció. És molt interessant aquesta idea, ja que el nou habitatge per a les classes socials amb més dificultats econòmiques es inclòs dintre dels processos de recomposició de la ciutat, i acaba formant part íntegra del projecte global. La integració social en ciutats com la nostra, en l’àmbit mediterrani, és un fet real i té el suport de la història i la conformació urbana del territori. En moments en que es preveu una immigració important, o quan hi ha un nombre elevat de ciutadans amb recursos limitats, el sistema de no exclusió resulta realment efectiu i garanteix una ciutat més diversa i rica. En altres èpoques no massa llunyanes, entre els anys 1950 i 1970, per tal de garantir habitatges suficients per l’augment ràpid de la població en les àrees urbanes, es van construir diversos polígons d’habitatge deslligats completament de la ciutat central, tant en el sentit estructural com en el tipològic.

Aquestes àrees han resultat ser barris amb fortes problemàtiques on sovint s’ha hagut d’invertir de manera forçosa i continuada. A més, en alguns casos les deficiències també han estat constructives i els defectes estructurals de les edificacions han significat patologies no recuperables. Sovint ha estat necessària la completa remodelació del barri a través un procés molt costós tant per a les administracions com per als veïns afectats. La remodelació de barris és una realitat avui però l’execució és lenta i difícil. Primer s’han hagut d’acordar plans urbanístics capaços de proposar una millora real en el barri que siguin de fàcil execució, però també que recullin la major part de les demandes veïnals. La col·laboració entre l’Ajuntament i la Generalitat ha estat fonamental per abordar aquest objectiu i plantejar solucions i calendaris de remodelació, com també l’acord amb les associacions de veïns.



22

4.2 Nous barris

La complexitat proposada per la ciutat mediterrània i les actuacions urbanístiques de Barcelona ens acosten a la revisió de la globalitat del territori urbà. Avui la ciutat ja no ha de disposar d’àrees industrials d’ús exclusiu i s’ha de compondre a partir de barris inclusius on la residència i la resta d’activitats es complementen. A la ciutat encara disposem de grans àmbits excloents, heretats del segle passat, on la indústria domina el territori. Aquestes peces representen bombolles de discontinuïtat urbana on es trenquen els sistemes de la ciutat i on hi ha una clara marginalitat. No són àrees realment productives en la seva totalitat sinó que hi conviuen altres activitats com son els magatzems, els transports, etc. Es tractaria de donar una major complexitat a aquestes peces urbanes creant nous barris i proposant un tipus de ciutat més contemporània.

Si bé el problema de la densitat no hauria de marcar la transformació i s’hauria de parlar de termes (encara no definits urbanísticament) tal com la “compacitat urbana”, la qüestió serà que la transformació proposi un espai final amb molta activitat i ús, però equilibrat a la vegada amb la natura. Aquí l’habitatge i totes les seves dotacions juguen un paper fonamental. Ja no podem pensar en l’equilibri territorial ni forçar els d’usos si no hi ha una presencia important d’habitatges, i per tant de residents, en els nous barris. Establiríem que qualsevol dels nous barris la densitat s’hauria d’acostar als 150 habitatges/ha, considerant una mitja de 80 m2 per habitatge i una ocupació de 2,2 persones per habitatge. Dos paràmetres més d’aquesta transformació serien: en primer lloc l’espai no edificat (on està per suposat inclòs les zones verdes), que hauria de situar-se entorn del 50% del sòl total del barri.

Un altre paràmetre a tenir en compte són els llocs de treball, que, un cop executat el projecte, sempre es situarien per sobre els inicials, amb un increment que ens hauria de permetre obtenir-ne almenys entre un 30 al 50% de més. La proposta urbanística de transformació està regulada primer per la delimitació d’àrees concretes a les zones del Poblenou, Sant Andreu i la Zona Franca; i després per la redacció de Modificacions puntuals de PGM. Aquests nous plans cal tractar-los de manera diferenciada de la resta d’actuacions urbanes, tant pel concepte de la transformació com per la seva magnitud. En aquests moments s’està proposant la transformació de dues àrees urbanes, la zona industrial de Sant Andreu i La Marina de la Zona Franca, a través d’un equilibri entre densitats, activitats, infraestructures, zones verdes i dotacions. En aquests nous barris es podran construir a curt termini més de 20.000 habitatges amb unes importants reserves per l’habitatge protegit (que poden arribar fins el 50%). És a dir, barris per 40.000 / 45.000 residents. Per tant, es proposa un procés urbanístic que densifica i compacta el territori donant al sòl usos mixtos compatibles amb la residència. Així doncs, es fa la ciutat més complexa i inclusiva a la vegada que s’optimitza i es recicla el sòl, proposant una major sostenibilitat urbana i integrant el barri resultant als sistemes urbans de la ciutat.

Dintre d’aquestes perspectives no cal oblidar el projecte, i model, del 22@ al Poblenou. La reutilització d‘aquest barri és un dels arguments principals del procés de transformació urbana. Aquest representa un nou enfocament per a la revitalització de l’antic barri del Poblenou. És l'actuació de futur, ja iniciada, més important de Barcelona, tant pel seu sistema de planificació com per la dimensió i situació estratègica. La proposta cerca construir un barri paradigmàtic i de múltiples usos, on es pugui treballar i viure, anar de compres i estudiar, on l’oci i el desenvolupament tecnològic no siguin elements contraposats. L’antiga àrea industrial del Poblenou es transforma amb l’aplicació de diversos principis que generen noves formes d’organització urbana. Les actuacions seran elements identificables que han d’ajudar i definir aquesta part de la ciutat. La seva posició urbana serà determinant per la definició dels usos i la seva especificitat formal. Serà essencial també el manteniment d’elements d’identitat històrica i la complementació d’aquests a la contemporaneïtat.

És necessari fer menció a la normativa d’aquest pla: en ella els coeficients d’edificabilitat no són rígids, sinó que s’adeqüen a l’activitat, ús i morfologia del projecte. Lluny de ser una desregularització, o un motiu de preocupació que propicií l’especulació, és una oportunitat per produir l’aparició de models espacials diversos i allunyats dels de l’Eixample central, així com afavorir la creació de nous sistemes complexos i complets en allò que és refereix a la forma de l'espai públic i a la reinterpretació dels teixits i activitats de la ciutat. Cal fer un notable esforç en pedagogia urbanística, cal implicar més els afectats del projecte en la transformació.



23

Segur que així, entre tots, podrem desenvolupar el barri amb una qualitat que serà exemple per la ciutat contemporània. Tot i les lloances, voldria acabar amb tres observacions:

- La primera està referida al tipus i configuració de l’arquitectura que es comença a detectar: sovint es confon edifici singular amb objecte de valor, segurament caldria accentuar la presencia de models arquitectònics clars i una certa modèstia de composició, ja que el que es busca és la creació d’un barri (per tant d’un espai de conjunt) i no sols de singularitat especifiques.

- Una segona fa referència a l’oportunitat de donar valor i rehabilitar el patrimoni industrial de la ciutat. Això no pot estar limitat a escassos edificis i a moltes xemeneies. Es tracta de valorar, protegir i reutilitzar, a la vegada que es completa el territori amb nova arquitectura.

- Finalment, en la meva opinió, cal una urgent revisió del model urbanístic del 22@, per tal d’introduir més habitatge (lliure i protegit), impulsar el model d’inversió d’activitat econòmica, i revertir les seves plusvàlues en la ciutat. D’aquesta revisió els altres nous barris n’hauran de ser partícips.

4.3 Polítiques de rehabilitació (ARIs, Barris d’Atenció Especial, etc.)

La rehabilitació és sens dubte una de les línies d’actuació amb més incidència en el futur de Barcelona; l’antiguitat del parc d’habitatges la fa necessària, però també les característiques pròpies de la ciutat. La densitat, la història, la forma de molts barris… fan necessari intervenir sovint amb cura, i sols ho podrem aconseguir si trobem un equilibri entre la rehabilitació dels edificis i la nova construcció. No hem de rehabilitar solament per motius sentimentals; la rehabilitació s’ha d’implementar amb l’arquitectura contemporània i així mateix s’ha d’obtenir sòl, però la cura amb el patrimoni i amb el conjunt ja construït de la ciutat és un fet essencial a potenciar. No es pot dir que la manca de sòl sigui el problema principal del preu de l'habitatge, ja que aquest no es calcula pel seu valor real, sinó per un de teòric que surt d’anar restant al preu màxim de venda de l’habitatge conceptes com els beneficis, el cost de l’obra, els impostos…

A Barcelona s’ha d’actuar decididament en el camp de la rehabilitació, el per què és obvi, la ciutat està construïda i cal reciclar-la. Evidentment, l’escala de la intervenció de rehabilitació pot ser molt diversa i dependrà del tipus d’actuació i del resultat que vulguem; això és un avantatge fonamental sobre l’obra nova, ja que aquesta sempre ha de ser complerta. La rehabilitació haurà d’afectar els paràmetres necessaris per actualitzar l’edifici d’habitatges, i pot anar des d'una simple millora de les seves instal·lacions fins a tenir un caràcter de reforma total. La millora de les façanes, el canvi de les instal·lacions, la reforma interior dels habitatges… són alguns dels aspectes possibles que cal considerar.

Rehabilitar també pot ser entès d’una manera més àmplia: podem parlar de rehabilitació de sectors de la ciutat, i aquí haurem de forçar les nostres eines, ja que estarem treballant sobre edificis, però també sobre el teixit urbà. A més, sovint en aquests casos haurem d'introduir noves peces que forçosament hauran de ser acceptades pel total de l'àrea d’intervenció. Aquí és on hi ha d’haver més equilibri entre les actuacions impulsades per l’administració i la rehabilitació privada. La inversió pública ha de ser el motor de la renovació de la ciutat, que serà forçosament completada per la inversió privada. Els plans d’habitatge no tenen aquest tema com a fonamental ja que es centren en altres aspectes. La inversió en rehabilitació ha de ser considerada i ajudada de manera decisiva per l’administració. Un pla d’habitatge efectiu hauria de tenir en compte les diversitats del territori de l’Estat i de les seves ciutats, no és el mateix actuar en petites ciutats on el creixement és fàcil i factible que fer-ho en espais metropolitans on hi ha importants àrees ja consolidades. És per això que reclamo un pla d’habitatge més pròxim i elaborat a través del coneixement de cada ciutat i amb un indispensable diàleg amb els ajuntaments.

Amb la constitució de l’ARI de Ciutat Vella és va fer un primer pas per tal d’activar i programar actuacions de rehabilitació a escala de barri vinculades a estratègies amplies urbanístiques i de gestió. Avui, l’extensió d’aquests programes als barris de Sants, l’Eixample, Gràcia, Horta, Sant Andreu, Poblenou i altres de caràcter tradicional determinen un nou panorama que implica una visió amplia de la rehabilitació sobre la ciutat consolidada. Juntament amb aquestes actuacions més clàssiques, la proposta de la Generalitat per crear ajudes especifiques per a la millora i rehabilitació de Barris d’Atenció Especial genera uns interessants projectes a mig camí entre el planejament interior i la rehabilitació que obren la porta a una nova qualitat



24

urbana. Barcelona te cinc barris d’atenció especial (Roquetes, santa Caterina, Poble Sec, Torre Baró – Ciutat Meridiana i Trinitat Vella).

En conseqüència, els programes de rehabilitació a més de donar òptims resultats han significat un important impuls de la inversió pública i privada en la ciutat, i han incrementat el nombre d’habitatges disponibles de la mateixa. Avui, Barcelona disposa de més d’una trentena àrees repartides pels 10 Districtes on s’efectuen distints processos de rehabilitació, i on hi ha un potencial de més de 25.000 edificis protegibles amb quasi 250.000 habitatges.

5. Creixement i desenvolupament de Barcelona.

5.1 Potencials i perspectives

Les estimacions demogràfiques pels propers 10 anys situen la ciutat en una tendència de lleuger creixement de població fins arribar a superar els 1.600.000 habitants, encara molt per sota de les previsions del PGM per la mateixa data (2.200.000 / 2.400.000 habitants). A la vegada que s’estima que hi haurà una demanda sostinguda d’habitatge (no tant pel creixement sinó pel tipus de nova llar), composta per menys persones per habitatge, amb una tendència mitja a l’entorn de les 2 persones per habitatge. Aquesta previsió situa les necessitats de Barcelona sobre els 800.000 habitatges principals, cosa que voldria dir incrementar un 10% el nombre d’aquest en l’actualitat.

El terme municipal de Barcelona té prou potencial urbanístic per assegurar la promoció sostinguda d’habitatge i altres activitats en els propers 20 / 25 anys. Per aquest motiu s’han redactat o estan en estudi diversos planejaments que asseguren aquests objectius. Els planejaments, ja aprovats, ordenen més de 12 milions de metres quadrats de sostre per edificar, dels que quasi un 50% es destina a habitatge (més de



25

70.000 habitatges). D’aquests planejaments (la majoria en gestió urbanística avançada i amb polígons executables d’actuació) ja s’ha executat un 25% de les seves previsions, però encara queda per fer la gran part de les seves propostes més innovadores.

Els programes de gestió de sòl i actuació urbanística dels propers anys es centraran en optimitzar els àmbits de planejament per tal de concentrar l’activitat urbanística en àrees estratègiques pel desenvolupament. Aquestes actuacions prioritàries es localitzen en el que podríem denominar la corona del terme municipal, bàsicament en els districtes d’Horta-Guinardó (als barris de la Vall d’Hebrón), a Nou Barris (als sectors situats al nord de les Rondes) i entorn del riu Besos (a Sant Andreu al llarg del corredor ferroviari de la Sagrera i en el sector industrial del Bon Pastor, el Poblenou), i a Sants-Montjüic (a la Zona Franca i en el terme municipal amb L’Hospitalet).

A través d’aquestes actuacions, alguna més que està en estudi però que també s’inscriu en els mateixos àmbits territorials, i les actuacions més interiors (de reforma i millora el que podríem denominar la ciutat clàssica), Barcelona estarà projectada i configurada com un ens central consolidat i centre indiscutible de l’àrea metropolitana. Sense dubte hi haurem de seguir fent retocs urbanístic durant encara molts anys, però els planejaments d’avui hauran de deixar pas a noves concepcions urbanístiques més basades en el reconeixement del territori consolidat, proposant accions més per completar els teixits que per transformar-los.

Al mateix temps que executem aquestes previsions la ciutat han de repensar-se i introduir-se noves maneres d’actuar, així com seguir revisant el seu territori. En aquesta línia, crec que en poc anys haurem de replantejar per complert la Zona Franca. És impensable que un territori tant central de l’àrea metropolitana sigui usat bàsicament com un magatzem en horitzontal, caldrà completar-lo amb usos urbans a la vegada que es repensa la seva funció.



26

5.2 100.000 nous habitatges

Barcelona disposa d’uns potencials de planejament que a curt i mig aportaran de sòl suficient per a la construcció de més de 100.000 nous habitatges, dels quals una gran part (entre un 35 i un 50%) seran habitatges protegits. Això no representarà cap esforç suplementari, ni en cap cas augments de densitat que la ciutat no pugui absorbir d’una manera raonable i justificada. L’èxit d’aquesta operació el trobarem altre cop en la planificació urbanística i en els paràmetres i propostes que ella defineix.

És, avui, una prioritat ètica de l’administració (en termes econòmics i socials) proposar una amplia política de construcció d’habitatges urbans si es vol evitar la problemàtica que generen els desmesurats preus de l’habitatge, d’avui i del futur, en el centre de la ciutat. L’habitatge ha d’esdevenir el nou sistema impulsor de la ciutat i ser la seva primera matèria. Per tant, s’ha de pensar en la construcció de nous barris que han de transformar a l’entorn d’un 8 / 10% del terme municipal de Barcelona.

El creixement de les infraestructures urbanes i en especial de les línies de metro ha d’acompanyar aquesta proposta per tal de relligar els projectes a la ciutat consolidada creant un únic espai de relació. La capacitat d’allotjament d’aquests barris la podem situar entre les 200.000 i 250.000 persones, xifra que encara es troba per sota dels 2 milions d’habitants, i que s’ajusta a les previsions demogràfiques actuals que situen Barcelona per sota de les que tenia el PGM.

Aquesta política d’habitatge, allunyada dels plans tradicionals i que s’ha obert amb el Pla actual de Barcelona i les seves prospectives, ens indica, també, que els nous barris han de generar suficients llocs de treball per donar feina als seus residents, evitant així desplaçaments inútils. Tots aquests projectes s’han d’acompanyar de correcta arquitectura, en el meu parer allunyada de la banalitat de la singularitat i de la moda on sovint l’epidermis (la façana) defineix el producte. S’ha de fer barri, per tant conjunt edificatori. Caldrà cercar sistemes i regles de composició urbana capaces de crear-lo. L’espai no edificat esdevindrà en aquest cas una peça fonamental amb la capacitat d'interpretar el territori, i crearà les relacions precises entre ell i la ciutat. No podrem actuar amb les regles excessives que proposa el paisatgisme, i per tant haurem de reformular els tipus de llocs públics que necessita la ciutat contemporània.

Finalment, crec que cal pensar en el model metropolità, ja que es fa absurd dissenyar aquestes polítiques sense tenir coneixement del nostre entorn immediat, i proposar solucions conjuntes que facin relatius els problemes comuns. El planejament general que disposa la ciutat en aquest moment és suficient per acordar el sistema metropolità, i no cal perdre temps amb la seva reforma parcial o total. Cal tornar ordenar el territori, però no amb un PGM nou sinó amb un Pla Territorial Regional que sintetitzi i proposi un nou urbanisme pels propers 50 anys.

6. L’equilibri metropolità de la política urbanística i l’habitatge.

La ciutat és un fet metropolità, això ja no és una qüestió a debatre, és una evidencia. La consolidació del territori de Barcelona i la compressió global d’aquest ens apropa a una nova realitat amplia, complexa i diversa, on el suburbi passa a ser peça essencial de la globalitat. Cal un esforç d’integració de tota la ciutadania. Per aquest motiu els processos de millora i integració d’espais a la ciutat seran bàsics per assolir una ciutat real i qualificada, que tingui la capacitat d’integrar la diversitat cada dia major de les nostres urbs. Però és aquí on s’ha de reflexionar i tenir capacitat per escollir el tipus de ciutat que desitgem. No rotund a la ciutat extensa que ocupa cada dia més territori, a través de la falsa construcció planificada de suburbis il·lustrats desintegradors de la societat; sí, a la ciutat compacta, densa i mediterrània aquella que cerca la cohesió social. És un punt i apart a la tradició recent i imperant, i també una decisió costosa, políticament parlant, però sens dubte socialment rentable a mig i llarg termini.

La Regió Metropolitana de Barcelona té una població entorn al setanta per cent de la de Catalunya i sols representa el deu per cent del seu territori. És la sisena àrea en població a escala europea. Avui és una realitat innegable configurada per diversos elements comuns, tant en el camp físic com en l’econòmic i



27

social. La no existència d’elements comuns de govern que planifiquin el territori sols és possible per la miopia política.

Aquest territori té una dimensió d’uns 3.500 quilòmetres quadrats. Està composat per municipis de diversa entitat, situats a la franja costanera i en les comarques del prelitoral. La Serralada del Litoral és el fet geogràfic que separa el sistema, i el rius Llobregat i Besos els eixos bàsics de connexió d’aquest. Tot i l’alt índex d’ocupació i de l’alta densitat de les activitats que s’hi produeixen, des de la residència fins l’industrial…, és un territori avui encara pendent d’ordenació. La suma i diversitat de les activitats, bàsicament la residència i les associades a aquesta per una banda, i les productives per una altra, configura un espai d’important de relacions econòmiques i socials que representen la primera aglomeració industrial i la segona en renda, ocupació i població de l’Estat.

Les infraestructures hi juguen un paper fonamental, tant en el camp de la mobilitat com en el de la comunicació. És per aquest motiu que les propostes de millora d’aquestes per tal d'aconseguir unes xarxes eficaces són essencials pel correcte funcionament del sistema regional metropolità. La superposició de la diversitat dels sistemes de comunicació és vital, així com la seva planificació. Tot això ha de ser compatible amb les importants reserves naturals, com és Collserola, que ha de ser protegides com espais públics per tal d’assegurar un major equilibri ambiental.

Barcelona representa, sense complexos, la ciutat central i necessària del sistema metropolità policèntric, lloc on es desenvolupen les activitats de capitalitat, que seran complementades necessàriament per la resta de ciutats de la regió. Les característiques d’aquesta relació es faran a traves d’un sistema isotòpic, on els espais interurbans tindran una importància cabdal, ja que assumiran funcions de lligam del territori. Dintre d’aquesta estructura apareixeran grans punts singulars que no han d’anular les àrees tradicionals, però que donaran valor a les perifèries i centralitats positives a aquestes. La capacitat del sistema en estructurar-se a través de les diverses escales urbanes serà l’eina clau i d’ella dependrà la qualitat del territori. En això el paper de la ciutadania serà imprescindible, ja que solament amb la seva compressió el sistema serà real i cohesionat.

La necessitat de regulació i planificació comuna del territori metropolità és una evidencia avui inajornable. La seva manca provoca un retard important en la consolidació de la Regió Metropolitana com una nova ciutat rica en diversitat. No es pot deixar tot aquest espai a voluntats diverses i a vegades enfrontades, així com criteris distints de desenvolupament. Els retards en la redacció d’un pla territorial són injustificables i generen dificultats serioses d’entesa i execució dels projectes, tal com per exemple el polèmic traçat de la xarxa d’alta velocitat. La regulació del territori és un fet cabdal i necessari, per tal de cercar l‘equilibri d’aquest. Així com millorar la qualitat de vida a través d’una vertebració real, on es redefineix el paper de la ciutat central, Barcelona, i la consolidació d'un model policèntric urbà. El reciclatge farà d’aquest espai una ciutat contemporània més sostenible i capital important del nord-oest de la mediterrània.

En el camp de residencial es calcula que en els propers 20 anys la Regió Metropolitana necessitarà uns 500.000 habitatges addicionals al parc existent, a l’entorn de 45.000.000 m2 de sostre). Haurem de fer un ús intensiu del sostre residencial, ja que en alguns casos serà impossible encabir nous habitatges en les àrees urbanes, tot i que es fa imprescindible potencial les polítiques de renovació interior de les ciutats (el sòl s’haurà exhaurit, per tant s’haurà de racionalitzar l’ocupació territorial amb uns models d'estricta precisió que poden arribar a ordenar fins un 50% de la demanda estimada). Caldrà, doncs, pensar en un procés d’urbanització i gestió del territori metropolità i cercar noves polaritats.



28

7. Conclusions.

1. La planificació de les polítiques d’habitatge, tant lliure com protegit, s’ha de realitzar a nivell metropolità. Per tant, s’ha de redactar un Pla Territorial Regional que substitueixi el Pla General Metropolità, i que proposi actuacions pels propers 50 anys, a la vegada que es garanteix suficient autonomia local.

2. S’ha de tendir a corregir la tendència a la segregació de l’espai en àrees d’activitat i àrees d’habitatge, i mantenir tant com sigui possible la capacitat residencial de les àrees urbanes consolidades.

3. La construcció de l’habitatge s’ha de fer pensant en la ciutat, per tant no es tracta de construir edificis d’ús residencial sinó de fer nous barris urbans amb tot allò que ells precisen, a la vegada que es complementen els usos amb altres activitats que generen suficients llocs de treball pels nous residents. Aquests barris sempre han de disposar d’alts percentatges d’habitatge protegit.

4. Els nous barris han de disposar d’infraestructures eficaces per absorbir les necessitats de la ciutat que a més disposin de capacitat per relligar tot el sistema urbà.

5. S’ha de potenciar i ampliar les xarxes transport públic, en especial les de metro, per tal de connectar tots els nous sistemes metropolitans.

6. La construcció de noves àrees urbanes anirà acompanyada per la definició de l’estructura de verd urbà i complementada per la de verd metropolità, on Collserola esdevindrà el parc central.

7. Aquestes noves àrees han de comptar amb suficient densitat i diversitat per tal de ser parts centrals i actives dels sistemes urbans, així com per ser capaces d’esdevenir llocs d’atracció per a nous residents.

8. S’ha de garantir la diversitat tipològica de l’edificació integrant distints usos en cada projecte, així com també en l’habitatge, per tal d’adequar-lo a les necessitats reals de la ciutadania.

9. Els nous barris han de garantir els principis de sostenibilitat tant en la seva ordenació con en les condicions de l’edificació, a la vegada que esdevenen garantia d’equilibri entre la ciutat i el territori.

10. Finalment, tot aquest procés, tant de disseny urbà com d’edificació i espais públics, ha de comptar amb les garanties d’una correcta arquitectura que en faci d’ell un model i exemple contemporani.

8. Bibliografia.

AD. Informe final dels treballs de les subcomissions de Prospectiva del Pla estratègic metropolità de Barcelona. PEMB / Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2003.

AJUNTAMENT DE BARCELONA. Espais i Escultures. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1986.

AJUNTAMENT DE BARCELONA. Urbanisme a Barcelona. Plans Cap el 92. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1986.

AJUNTAMENT DE BARCELONA. Barcelona. La segona renovació. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1996.

AJUNTAMENT DE BARCELONA. 1999, Urbanisme a Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1999.

AJUNTAMENT DE BARCELONA – INSTITUT MUNICIPAL D’URBANISME. Pla d’Habitatge de Barcelona 2004 – 2010. Barcelona, maig de 2004.

J. BARNADA. Qüestions d’Habitatge, núm. 9, Reflexions sobre les polítiques d’habitatge. Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona, Barcelona, juny de 2002.

J. BARNADA. Barcelona societat / 13. El projecte urbà en la renovació de la ciutat. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2005.

J. BARNADA. Barcelona economia, núm. 58. Barcelona, noves accions pera l’habitatge. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2005.



29

O. BOHIGAS. Reconstrucció de Barcelona. Llibres a l’abast, 198. Edicions 62, Barcelona, 1985.

J. BORJA, Z. MUIXÍ. L’espai públic: ciutat i ciutadania. Espai Públic Urbà, núm. 2. Diputació de Barcelona, Barcelona, 2001.

J. BUSQUETS. Barcelona. Evolución urbanística de una capital compacta. Ciudades de iberoamérica / Editorial Mapfre, Madrid, 1992.

C. GASPARRINI. L’attualità dell’urbanistica. Etaslibri, Milano, 1994.

P. MARAGALL (ED). Europa próxima. Europa, regiones y ciudades. Ed. Universitat Politècnica de Catalunya i Universitat de Barcelona, Barcelona, 1999.

T. MARSHALL (ED). Transforming Barcelona. Routledge / Taylor & Francis Group, London and New York, 2004.

J.M. MONTANER (ED). Barcelona 1979 / 2004. Del desarrollo a la ciudad de calidad.Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1999.

R. ROGERS, A. POWER. Cities for a small country. Faber and Faber, London, 2000.

8. Planificació urbana i habitatge. Anàlisi i propostes ......través de l’aplicació d’una...

Documents

Transcript of 8. Planificació urbana i habitatge. Anàlisi i propostes ......través de l’aplicació d’una...