Francesca Pérez i Badal

Agroecologia per a un paisatge en extinció

Accions per la natura a l’horta del Millars

BIBLIOTECA LA NAU, 9

benicarló, 2009

Primera edició octubre de 2009

© Francesca Pérez i Badal

© D’aquesta edició Onada Edicions

EditaOnada Edicions

Plaça de l’Ajuntament, local 3Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló

www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com

Disseny Ramon París PeñarandaMaquetació Paül Peralta

Correcció lingüística: Maribel Sospedra i Sospedra

ISBN: 978-84-96623-57-6Dipòsit legal: BI-2797-09

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesaen qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia,

per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

índex

agroecologia per a un paisatge en extinció

accions per la natura a l’horta del millars

introducció 11

- Què és l’agroecologia? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .12- Propostes per a la protecció de l’horta del Millars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .14

1. Benvinguts al paradís 17

- Un bosc d’oms a la vora del Millars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .18

1.1. en la recerca del paisatge original. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19- Conceptes que cal conéixer sobre la vegetació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19- El carrascar, el coscollar i la pineda de pi blanc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20- El bosc de ribera i l’omeda quaternària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .23- Les comunitats lacustres d’aigua dolça: la vegetació d’aiguamoll . . . . . . . . .27- Les comunitats litorals: platges, dunes i saladars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .29

1.2. una passejada per l’horta del millars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31- Tres paisatges, una identitat: l’horta històrica, el secà i la marjaleria . . . . . . .33a) La cultura del reg i de l’aigua. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .36b) L’ordenació del territori: les parcel·les i les vies de comunicació. . . . . . . . . .40c) Els cultius: de l’autoconsum al producte d’exportació . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41d) La vivenda rural i les arquitectures de l’horta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .44e) La vegetació dispersa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .46

2. horta i riu. els valors d’un paisatge unitari 49

- El coneixement agrari local com a base per a la sostenibilitat . . . . . . . . . . . . .51

2.1. la desemBocadura del millars, un espai protegit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55- La fauna del riu i les goles del Millars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57- Les figures de protecció de la biodiversitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .60- Les funcions ecològiques de rius i zones humides . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .62

2.2. l’horta del millars, un model agroecològic a preservar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .63a) Les microparcel·les, la diversitat de cultius i la gestió de les plagues . . . . .70b) La conservació de fauna silvestre: els tarongerars i els ocells . . . . . . . . . . . .75

- El paper dels ocells insectívors en l’equilibri ecològic dels cultius . . . . . . . . . . . . .77

c) Les sèquies de terra, el bosc de ribera i la gestió agrícola forestal . . . . . . . .79d) De les cobertes vegetals i la flora espontània: la conservació

de l’aigua i del sòl . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .81

3. els processos de destrucció 85

- Ciència i agricultura industrial: la producció de desconnexions . . . . . . . . . . .88

les externalitats negatives de l’agricultura industrial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96- Plaguicides contra la biodiversitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .97- Erosió i etrofització de les aigües superficials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .99- Regadiu vs riu? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .101- Contaminació i salut humana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102

4. agroecologia per al Futur 107

annex FotogràFic 111

“La ginesta floreix,arreu als camps hi ha vermell de roselles.Amb nova falç comencem a segarel blat madur i, amb ell, les males herbes.”

Inici de càntic en el temple (fragment)salvador espriu, raimon

introducció

E s pot considerar la pèrdua de paisatges rurals i cultures agrà-ries tradicionals com una de les crisis ecològiques i socials més importants que pateix en l’actualitat el País Valencià.

Les diferències pel que respecta a climatologia, edafologia o recur-sos hidrològics han generat al llarg de centenars d’anys solucions agrícoles adaptades al medi i al conreu específic. A partir d’aques-ta coevolució entre agricultura i cultura humana, continguda dins dels límits energètics i materials que caracteritzen cada ecosistema i gràcies únicament a l’aportació energètica del sol, el resultat ha sigut un compendi de coneixements locals, un “art de la localitat” i un mosaic d’agricultures arreu del món.

Si més no, les pautes de la industrialització aplicades al procés de producció d’aliments han introduït factors de degradació de l’agri-cultura i cultures agràries locals i, en conseqüència, paisatges rurals difícils de corregir perquè s’han mercantilitzat els recursos naturals i alhora eliminat les xarxes socials de resistència. Les fonts de soroll són múltiples i sovint tenen causes aparentment diferents: salinitat, disminució de la biodiversitat, degradació i pèrdua de sòl agríco-la, degradació general dels espais naturals que envolten les zones agrícoles… Si més no, totes aquestes problemàtiques són expressió d’una mateixa forma de gestió dels recursos.

agroecologia per a un paisatge en extinció12

Aquests factors de degradació afecten especialment les zones agrícoles amb més valor agroecològic, és a dir, aquelles que confor-men espais on les cultures agrícoles i la natura han teixit relacions íntimes fins a formar paisatges humans molt productius per obte-nir aliments, estables en el temps i diversos genèticament. Aquest és el cas de l’Horta del Millars, que abraça sis nuclis de població que comparteixen el mateix territori agrícola: Castelló, Almasso-ra, Borriana, Vila-real, Les Alqueries i Nules, amb pedanies com Mascarell, barris i alqueries dispersats al seu voltant. El resultat és un espai on cultura i natura s’han unit per crear un paisatge de gran valor ecològic, històric, social, lingüístic…, un patrimoni per a tothom. La sort futura de l’Horta, la seua conservació o degra-dació, corre parella a l’evolució de l’espai fluvial responsable de la seua existència: el riu Millars.

Aquest estudi fa una aproximació al paisatge rural i natural de la Plana de Castelló i avalua el paper que juga cada factor de degra-dació en el medi rural, l’Horta del Millars, i natural, les Goles, a la desembocadura del Millars. Es consideren dos espais indissolubles perquè, des del moment que l’ésser humà ha transformat el paisatge natural de la Plana, l’evolució futura d’aquest es troba supeditada a les activitats que les societats humanes hi desenvolupen, en especial l’agricultura. La degradació d’aquesta suposa, també, la degradació del medi natural de la desembocadura del Millars, i a l’inrevés.

Què és l’agroecologia?

Els sistemes agrícoles tradicionals han acumulat al llarg de la seua evolució tot un conjunt de coneixements de maneig i gestió agrí-cola que, des de la perspectiva actual, poden considerar-se propis de l’agricultura sostenible. Les tècniques de conservació del sòl, l’aigua, la matèria orgànica i la biodiversitat pròpies de cada lloc són solucions que han sigut experimentades i contrastades, en la seua majoria, pels individus de tota la comunitat i transmeses de generació en generació. Aquests coneixements formen part de les cultures i inclouen instruments, varietats hortícoles locals i races de bestiar autòcton, arquitectures funcionals i vivendes, fins i tot paraules precises per a descriure realitats agrícoles i naturals que eren útils en l’economia agrícola preindustrial.

13introducció Francesca Pérez i Badal

També és cert que l’expansió de les cultures humanes a la Plana s’ha donat gràcies al sacrifici de les zones per a la vida silvestre. Els espais naturals situats a la línia de costa valenciana, els trams bai-xos dels rius i les desembocadures, amb els seus aiguamolls, albu-feres, clots o goles, ja no representen en cap cas ecosistemes verges. La mà de l’ésser humà és present en parts de la seua estructura, composició i fisonomia actuals. Dels boscos de ribera que creixien vora els rius mediterranis i de la vegetació semiaquàtica dels aigua-molls costaners, hom extreia fusta, canyes i aliment, aclaria per a afavorir el desenvolupament de pastures per al ramat o directa-ment transformava en parcel·les de cultiu. La vegetació potencial i la fauna silvestre s’han anat adaptant a la presència humana contí-nua, a l’empenta de la roturació agrícola que ha destruït el seu hà-bitat, amb evidents canvis en la distribució de les espècies dins dels ecosistemes. D’altra banda, però, també s’han pogut establir nexes ecològics entre agricultura i natura molt positius per a ambdós espais, com l’acció dels depredadors sobre les plagues, que troben el seu refugi a les illes de biodiversitat que encara sobreviuen a les hortes històriques. Aquesta i altres funcions han sigut reconegudes i incorporades dins les cultures rurals. Per tant, més enllà de les proteccions actuals que s’atorguen als espais humits costaners, la recuperació ecològica d’aquests estarà inevitablement relacionada amb el model agrícola que domina i amb els usos del territori que els envolta.

A l’Horta del Millars l’agricultura industrial té el seu màxim exponent amb el monocultiu de taronger destinat a l’exportació i predomina de forma aclaparadora sobre qualsevol altra forma d’organització alternativa de la producció d’aliments. El vell conei-xement rural es troba pràcticament extingit ací, i a tots els països rics del nord, de manera que ha passat d’ésser un coneixement útil a estudiar-se des de l’etnografia o l’arqueologia, en definitiva, com una cosa que pertany al passat. L’agroquímica ha submergit els nostres agricultors en l’economia del capital i, com a resposta, s’ha trobat en ells una adhesió absoluta als nous valors de producció: més adobs químics, més pesticides, més producció, i, finalment més diners. Aquest nou estat mental els impedeix, pràcticament i vital-ment, lluitar per la conservació de la seua diversitat agrícola o con-tra la gestió privada dels drets històrics d’accés a l’aigua del riu.

agroecologia per a un paisatge en extinció14

Enfront d’aquesta situació apareix l’agroecologia, una ciència integradora de diferents disciplines que es centra en l’estudi dels models culturals humans que generaren les pràctiques de gestió correctes per a cada agrosistema: tècniques de reg adequades per a controlar l’erosió, varietats i races adaptades a cada territori i clima, sistemes de rotacions per mantenir el nivell de matèria orgà-nica al sòl i mantenir la producció d’aliments, coneixements d’usos de plantes i de les funcions dels diferents elements de l’ecosiste-ma… L’agroecologia realitza una crítica molt interessant a l’eco-nomia capitalista com a responsable de l’erosió d’aquests conei-xements en les cultures agràries tradicionals europees i l’acusa en l’actualitat de l’espoli i privatització dels béns de producció de les comunitats de camperols humils als països pobres, amb la compli-citat dels seus estats. Al llarg d’aquest estudi es posaran exemples d’uns i altres casos.

Propostes per a la protecció de l’horta del Millars

El llibre que es presenta argumenta, en la línia de l’agroecologia, que encara és possible recuperar a l’horta del Millars una fracció, tot i petita, d’aquest coneixement per posar-lo en valoració actual. El paisatge agrícola de la Plana realitza un conjunt de funcions actuals que no són valorades adequadament per l’economia, o per desconegudes no són reflexades en el preu final de la terra. Si s’ela-boraren estudis sobre els mil aspectes que pren la cultura agrícola local, recopilacions sistemàtiques de les pràctiques agrícoles autòc-tones de l’horta que conservaven els recursos naturals, per poder actualitzar-los, en combinació amb les actuals pràctiques d’agri-cultura ecològica, es podria donar un gran valor afegit a noves iniciatives agrícoles, forestals o artesanes de la comarca. L’horta del Millars és natura, però també podria ser una font de llocs de treball que operen en l’àmbit de la sostenibilitat: agricultors i ra-maders ecològics, artesans, transformadors de matèries primeres d’alta qualitat, educadors ambientals… L’Horta, amb el preu que es paga per la seua destrucció, es ven barata.

La conservació de les Goles està supeditada al retorn des de l’agricultura industrial al maneig agroecològic. Així, altra qüestió que aborda aquest estudi és la següent: és possible la conservació

15introducció Francesca Pérez i Badal

dels espais humits valencians sense la protecció de les hortes que els envolten i sense una reconversió total cap a l’agricultura sos-tenible? La protecció d’aquests espais agrícoles tan especials pren en aquesta argumentació tot el seu sentit. Caminar cap a una ges-tió global i sostenible del territori, en aquest cas, significaria per exemple connectar els diferents espais humits protegits de la costa, incloent-hi les Goles, a través de les hortes històriques. L’horta del Millars és un paisatge d’alt valor cultural, un museu viu resultat de la nostra història com a poble; també és un espai que ajuda a la conservació de la fauna salvatge, però també, i molt especialment, podria arribar a ser un espai de producció d’aliments sans i eco-lògics per a tothom. La feblesa amb la qual s’enfronta l’Horta als reptes del segle XXI reclama, a hores d’ara i de manera urgent, la seua protecció total.

Benvinguts al paradís

L es persones traiem molt a sovint conclusions simples sobre els territoris quan les nostres mirades són superficials. A la majoria, pobladors o visitants, només els cal un segon d’ob-

servacions per refermar alguns dels nostres més coneguts clixés: la Plana és equivalent a indústries del taulell i camps de tarongers. La quotidianitat, les presses, el costum de veure-la al nostre voltant, o per què no, el fet que nosaltres hi habitem, fa imperceptibles els delicats matisos dels objectes que la formen. Però si ens rega-làrem poc més d’un hora per passejar, a peu o en bicicleta, per les rodalies dels nostres pobles, descobriríem, amb sorpresa, altres paisatges. Darrere de les autovies, de les subestacions elèctriques, de la brutícia abandonada vora qualsevol camí rural, existeix a la Plana un paisatge construït a mida de l’ésser humà, que és el nostre paisatge cultural tradicional, l’horta del Millars, i un altre encara més amagat, menys obvi, un paisatge natural fet d’omedes i boscos de ribera. Ambdós paisatges passen desapercebuts per a la ciu-tadania. Per veure’ls no són imprescindibles ulls molt educats en coneixements complexos; només cal estar despert, ser una persona curiosa i oberta a la vida.

agroecologia per a un paisatge en extinció18

Un bosc d’oms a la vora del Millars

Al costat del molí de Serra, just a la vora del caminàs de Sant Anto-ni a l’altura d’Almassora, es pot gaudir encara d’alguns oms d’in-teressant port. També, si passegem vora riu pel camí de Vila-real a Almassora, al costat de la sèquia mare que porta el mateix nom, un bosquetó d’oms prou atacats de grafiosi, reverdeix any rere any amb l’arribada de la primavera. És freqüent també, si hom observa amb paciència, trobar arços blancs i rosers silvestres cultivats a pro-pòsit prop de les alqueries, o també dispersos ací i allà, on poden, entre el poc espai que roman entre la profitosa horta i el caixer del riu. Només a algunes poques persones la trobada casual d’aquesta vegetació silvestre, enmig de l’avorrida homogènia dels tarongers, els ha servit com a punt de partida d’un viatge de descoberta del seu passat natural. Però escasses vegades té lloc aquesta connexió emocional. En la societat que ens pertoca viure, la barbàrie es con-sidera tradició, i allò vertaderament propi, allò que ens diferencia d’altres cultures, s’arracona per desconeixement, o per orgullosa ignorància, i es deixa arrasar. El camí de l’Om Blanc, com altres topònims de l’Horta i alguns indrets especials dels seus termes, fan referència a un bosc perdut, extingit, un bosc que probablement, i segons les relacions dels diferents geobotànics del país, s’estenia per tota la Plana, a banda i banda del riu Millars. Aquest també és el patrimoni de tots, un patrimoni del passat, però que pot ser reivindicable encara.

Per entendre el paisatge de l’Horta sembla necessari aproximar-se al paisatge natural de la Plana, a l’original, aquell que exis-tia probablement abans de l’impacte brutal de l’espècie humana. Abans que els humans li donaren nom, ací existien boscos exten-sos i en ells es desenvolupaven espècies de plantes i animals que des d’aleshores han anat sent desplaçades cap a les zones menys poblades i transformades, o bé han desaparegut per sempre del país. Caldrà forçosament posar-hi molta imaginació i aventurar-se per les terrasses del Millars en la cerca de formacions vegetals resultat de la regressió d’aquells últims boscos. Sembla obvi, però a la nostra ciutadania, tan poc acostumada ja a la contemplació de la biodiversitat en el seu dia a dia, aquesta revelació els hauria de resultar colpidora.

19Benvinguts al paradís Francesca Pérez i Badal

1. en la recerca del paisatge original

Conceptes que cal conéixer sobre la vegetació

La vegetació potencial o clímax d’un territori és qualsevol comu-nitat estable que hom esperaria trobar en un indret de manera natural sense la intervenció de l’ésser humà. Equival al concepte de vegetació primitiva, és a dir, encara no alterada per l’home, en funció, això sí, de la naturalesa del sòl i del clima de cada àrea. Un exemple en aquest cas seria el carrascar, que dominaria tot l’arc muntanyenc i el peu-de-mont que guareix la comarca.

Per altra banda, és freqüent que dins d’aquest territori on domina un clima determinat es desenvolupen comunitats diferents a la vege-tació potencial. Als pendents abruptes, a les terrasses espadades dels rius, als aiguamolls o a les zones amb clara influència marina es creen condicions dels sòls tan diferents als de llur immediata perifèria que s’impedeix el desenvolupament de la vegetació potencial, i n’aparei-xen d’altres. Per comunitats vegetals permanents quedarien engloba-des les salzedes, xopades i omedes al llarg del riu, els baladrars a la rambla, els canyissars a la vora de les albuferes, o la vegetació dunar a la línia de costa, és a dir, gairebé tot l’espai físic de la Plana.

De fet, però, contínuament hi sorgeixen accions que tendeixen a desestabilitzar l’estructura d’un bosc o qualsevol altra formació ve-getal. Posem per cas un incendi, per exemple, que pot destruir tota la vegetació clímax d’un territori. Les noves condicions ecològiques que es generen són, entre d’altres, una major insolació, a causa de la inexistència de competència per la radiació solar, ja que les capçades dels arbres i arbusts que projectaven la seua ombra sobre el sòl han sigut eliminades. Aquest s’empobreix de matèria orgànica, n’aug-menta la taxa d’erosió i en disminueix la humitat. Apareixen a partir d’ací les comunitats secundàries: primer, colonitzaran el terreny nu les espècies que suporten condicions més extremes, que poden dis-persar grans quantitats de llavors ràpidament; a poc a poc, al llarg del temps, aquestes mateixes espècies creen amb la seua activitat bi-ològica noves condicions per a la germinació i supervivència d’al-tres més exigents ecològicament. Cap d’aquestes comunitats que se succeeixen són definitives, sinó que són un pas més en un camí cap a l’estabilitat final: el bosc original. Cada comunitat vegetal potenci-