Al rescat d'en David
-
Upload
hospital-sant-joan-de-deu -
Category
Documents
-
view
233 -
download
3
description
Transcript of Al rescat d'en David
En David tenia 8 anys i era Mariner. Li agradava navegar amb la seva barca, la Dalilama, i la seva germana Laura. A vegades sortia un cop al dia, de vegades dos, i alguns dies fins i tot tres! Li agradava navegar quan la mar estava tranquil·la i aquell dia era ideal. Com sempre, després d'una estona de navegar en David començava a quedar-se dormit i la seva germana l’esquitxava amb l'aigua de mar per fer-li la broma! - Si m'esquitxes li diré a la mare! - Li deia en David posant cara d'enfadat - Doncs jo li diré que avui no t'has volgut prendre la medicació! –li
deia la Laura més aviat seriosa.
En David va callar.
De vegades callava i s'estava una estona mirant l'horitzó. La seva
germana el deixava fer. Ella sabia que havia d'esperar-se, agafar-
li la maneta i no enfadar-se amb ell; perquè ell necessitava
somniar una mica més que la resta de nens.
En David va tornar dels seus somnis amb un sospir, i va dir a la seva germana... - He sentit que està arribant una tempesta ben forta; potser
hauríem de tornar.
Però tots dos sabien que ja no estaven a temps.
- I ara, què farem?- Pensava la Laura preocupada, i en David, com
sentint els pensaments de la seva germana li va dir:
- I què hem de fer doncs? Lluitar! Sempre lluitem germaneta!! – Va
dir amb una rialla.
La Laura se’l va mirar amb tendresa i li va dir:
- Lluitem petitet! Prepara't per a la batalla!
En David ràpidament va enfilar-se al pal del veler i va cridar: - Aquí t’esperem tempesta!! No enfonsaràs pas la Dalilama!
- Doncs preparem les defenses David - va dir la Laura, agafant la
medicació d’en David de la seva bossa i donant-li ràpidament. Ell no
la volia prendre, però quan la Laura li va dir que si ho feia els seus
amics dofins, en Depa i en Kine, vindrien a ajudar-los, va accedir.
En Depa i en Kine van arribar de seguida que el David es va
empassar el xarop. Tenien com sempre moltes ganes de jugar i
donaven voltes al voltant de la Dalilama. La Laura els hi feia carotes i
ells saltaven per sobre d'en David, que ja s'havia llençat a l'aigua per
nedar una mica amb ells.
Al cap d'una estona en David es va girar a l'aigua i no va veure la
Dalilama! Juraria que estava allà però ja no hi era!. Potser jugant-
jugant... s'havia allunyat massa.
I la tempesta ja estava a sobre!
L'aigua s'havia tornat verda.
El cel fosc, com de nit.
Feia molt de fred.
En Depa i en Kine ara estaven molt a prop. En David va pujar a
sobre d'en Depa, però va venir una onada i el va tornar a llençar a
l'aigua. Xof!!!. Llavors ho va intentar amb en Kine i el mateix. Xof!!!
De sobte, quan en David pensava que no podria trobar la Dalilama
va aparèixer un altre vaixell. Un de molt estrany. En David s'ho
mirava i no s'ho podia creure!
Tot i que les onades eren cada cop més fortes, el vaixell, que era
molt més gran que la Dalilama, avançava molt segur. A la coberta
en David veia uns mariners ben curiosos.
Hi havia dues marineres, una rossa, l'altra morena, una alta i l'altre
una miqueta més baixa. Elles dues anaven a proa amb la mà de
visera i mirant i mirant!. Hi havia més mariners. Un amb barba
blanca, molt calladet i prenent notes; d'altres que corrien per la
coberta amb uns estranys vestits de colorins.
El vaixell feia llums intermitents, verdes i vermelles, així en David
no el podia perdre de vista. Les marineres de colorins anaven
canviant les llumetes, ara blaves i grogues i en David no podia
deixar de mirar.
De cop i volta les dues marineres, la rossa i la morena, es van posar a
cridar:
- Allà el tenim, allà està! Preparats pel rescat! - Deia la rossa.- Tot
llest!!! - deien les marineres de colorins amb veu ferma i segura.
Una de les marineres de colorins li va llençar una màscara de
submarinista! De color blau!
- Quina xulada! El meu color preferit! - va pensar en David. I va
posar-se la màscara a la cara i respirava molt bé!. Mentre, d'altres
marineres de colorins donaven de menjar als pobres Depa i Kine que
estaven molt i molt cansats!
Quan ja tenia la mascareta blava posada, i els dofins havien menjat
una mica, ja es va sentir amb força per a cercar la Dalilama, però les
marineres no volien deixar-lo sol i li van llençar una corda. Una corda
màgica i transparent!
-No la deixis anar! Li deia la marinera rossa. - T'ajudarà a trobar
la Dalilama.
-Ni la mascareta, David! - I en David pensava...però com saben el
meu nom aquestes marineres?
Ben enganxat de la corda, amb la mascareta posada, l'aigua ja
més calenteta i amb el Depa i el Kine que li feien de matalàs, en
David es sentia còmode. Sabia que des del vaixell el vigilaven i
vetllaven per ell.
De cop i volta, va sentir que algú estirava la corda. Qui era? Era
la Laura!! Que tenia agafada la corda i l¡ apropava a la Dalilama a
gran velocitat!
- Per fi germanet! Hem tornat a vèncer la tempesta! Gràcies Depa,
gràcies Kine - i els va donar un petonet.- Ja podeu marxar! En David
ja està bé!
En David que no entenia com la corda que li havien llençat des del
vaixell ara la tenia la seva germana, li va explicar tot a la Laura.
-Au va petitet! Què això t'ho inventes!
I en David li deia ... -Què no! Què no!
I li parlava de les marineres, la rossa, la morena, el mariner de la
barba blanca i moltes marineres de colorins, i de la mascareta de
submarinisme blava que li donava aire, i de les llums verdes i
vermelles, i de la corda transparent que li donava vitamines i
escalfava l'aigua!
- Que si, que si...carinyet, va au, dorm una mica - li va dir la seva
germana mentre li petonejava les galtes i el ficava entre els seus
braços acollidors.
Just quan en David es va adormir i la Dalilama ja enfilava cap a
port, la Laura va veure un vaixell. Asseguts fent un cafè a coberta
estaven una marinera rossa, l'altra morena, un mariner amb la barba
blanca i moltes marineres de colorins. Tots la van saludar amb la mà
al passar i amb un somriure. El mariner de la barba blanca li va picar
l'ullet. Va ser molt ràpid i la Laura no va tenir temps de fixar-se en
massa més. Ah, si... que en Depa i en Kine anaven al costat del
vaixell...i que el seu nom era:
Esperança!
Alguns dels pacients amb errors congènits del metabolisme
pateixen una epilèpsia que potser, de vegades, molt difícil de
controlar i que produeix, sense dubte, una disminució de la
qualitat de vida dels nens i les seves famílies.
La Síndrome de Lowe és una rara malaltia en la que l’epilèpsia pot
aparèixer fins en la meitat dels pacients, normalment durant la seva
infantessa.
Al rescat d’en David! és un preciós conte dedicat a en David,
un nen amb la Síndrome de Lowe i epilèpsia de difícil control l’autor
del conte (el pare d’en David, Manuel Armayones) i la il·lustradora (la
seva germana, Laura Armayones) intenten desdramatitzar la situació
que es viu amb l’epilèpsia i oferir-nos una vessant imaginativa i
optimista.