Masovers:memòria de quan Alella era un poble pagès

alella

L’Associació Cultural Revista Alella presenta el web lescasesdalella.cat

Núm. 337agost-octubre 2015 any 55

3,50 €

2

3

L’Associació Cultural Revista Alella celebra amb goig que el web lescasesdalella.cat ja es pot consultar per internet. En un extens article que podreu llegir en aquesta mateixa re-vista us expliquem la gènesi i la història d’aquest projecte.

Aquesta crònica comença l’any 1993 (si! fa vint-i-dos anys) quan els membres de l’Associació Cultural, després de l’èxit de l’Alella, recull d’imatges decideixen preparar un nou llibre dedicat a les cases d’Alella. Però l’estudi de les cases d’Alella encara ve de més lluny. Ja l’any 1959 tingué lloc una Exposició de Cases de Pagès, que es po-dia visitar a la Sala del Front de Joventuts. Els promotors d’aquella mostra pertanyien a una generació d’alellencs que han participat en les activitats culturals a Alella durant els darrers seixanta anys. Algun d’ells encara està en actiu. Aquells mateixos protagonistes també son els que, l’any 1960, tingueren l’impuls de crear la revista Alella.

D’alguna manera ens trobem doncs amb el fruit de seixanta anys de vida cultural al nostre poble. Des d’uns ini-cis precaris en plena repressió franquista fins a un present on noves generacions de joves, cada cop més preparats, si hi incorporen. Les formes de fer han evolucionat en aquestes dècades. Per exemple, que uns voluntaris sense gaire preparació acadèmica es dediquin a excavar un ja-ciment arqueològic els diumenges al matí es impensable avui en dia. Algunes de les mancances que, amb bona voluntat suplien els voluntaris, en l’actualitat han passat a l’àmbit professional.

Però hi ha tanta feina a fer, malauradament no només en l’àmbit cultural, que la figura del voluntariat segueix vigent i adaptant-se als temps actuals.

Volem dedicar doncs l’efemèride de publicar lesca-sesdalella.cat a les diferents generacions de voluntaris que directa o indirectament l’han fet possible. A tots els activistes culturals que ens han precedit, a tots aquells que ja no hi son i que apreciarien el valor de la feina feta, i encara també, als que n’han pres el testimoni i estan en plena activitat avui en dia. Cal atribuir, doncs, la creació d’aquest instrument, que a partir d’ara estarà a disposició pública, a un mèrit col·lectiu.

Malgrat que tot el que hem dit enalteix la figura del voluntari cultural, no voldríem deixar de dedicar unes línies a l’altra cara de la moneda. Les reunions als vespres on prens compromisos difícils de complir i que t’ocuparan unes hores que hauràs de restar de les obligacions fami-liars, laborals i dels teus projectes particulars. La constata-ció que Déu n’hi do el nivell assolit en acabar el projecte, però te’n adones del que es podria millorar si disposessis de més recursos i ajuda. La soledat de qui constata que a l’hora de la xerinola hi ha molta gent, però que quan arriba el moment d’arromangar-se, en desapareixen molts i acaben quedant el mateixos quatre gats de sempre...

Però no es aquest el moment de posar-se tràgics, a la vida els moments amargs serveixen per assaborir més inten-sament quan arriben els dolços. Evidentment que la feina del voluntari a vegades és feixuga i que ens ocupem d’unes tasques que, en molts casos, quedarien sense fer si no ens en ocupéssim nosaltres. Però també es just reconèixer que la majoria dels que practiquem el voluntariat, ho fem per que ens ve de gust i el principal retorn que en trèiem es el plaer de poder-te dedicar a allò que t’agrada i et satisfà.

Ramon RuizDirector

PRIMERA PLANA

EDITORIAL01 Coberta Treballs de verema a la vinya de Ca l’Antic el setembre de 1931. Fotografia que forma part del banc d’imatges de Cerquem les Arrels, centre de recerca històrica d’Alella.

05 Cartes al director

07 Del poble• Junts pel Sí s’imposa a Alella

el 27-S amb el 82% de participació.

• L’exposició El Mundo Bíblico, de nou a Alella.• Alella estrena Oficina d’Atenció

Ciutadana.• Alella, Vila Florida.• 800 kg d’aliments solidaris.• La Comissió de “Savis i sàvies”

comença a treballar.• IV edició de la marxa de torxes

per la independència. Del ple• Alella, poble refugi.• Gd’A, CiU i PP carreguen contra

l’Alcalde.• Alella reclama elaborar un nou

Pla del Litoral. • El PP reclama que la bandera

espanyola onegi al municipi.

10 Actualitat• Entrevista amb Mercè Marzo:

“El Govern funciona com si estiguessin ells sols a l’Ajuntament”.

• L’Ajuntament confia que Alebian XXI adquireixi la totalitat dels Escolapis abans de finals d’any.

• Parlem amb FEM Arquitectura, els creadors del projecte del nou Casal “És un projecte icònic, però no pretensiós”.

• Les mares de dia generen polèmica a Alella.

19 Opinió• Alella, història i cintes de vídeo.

20 Què fà...• Oriol Lugo.

21 Cultura• Vi, alimentació i paisatge als

Juliols de la UB.• L’Arxiu Parroquial d’Alella

reprèn la seva digitalització.• Verema i Transmèdia. • Repensant el paisatge des de la

subjectivitat.• lescasesdalella.cat.• Història de la Pessetita. • Ludwig Van Beethoven en pantalons curts.

35 Personatge• Nicolás i Nico García, viticultors

del celler Roura.

37 Dossier Masovers. Una forma de

vida en extinció.• Apunts sobre la masoveria• Sis masovers• Un llop amb pell de xai: el

masover de les Quatre Torres

49 Magazín

56 Esports• De l’Alella a Primera Catalana. Entrevista amb el futbolista Àlex

Pompido.• Poliesportiu. 27 equips federats

alellencs competeixen en la nova temporada esportiva 2015-16.

• Escola iniciació esportiva. En marxa la nova temporada amb un renovat programa d’activitats.

• Futbol sala. El Papparazzi Bar, nou patrocinador de l’Alella FS.

• Taekwondo. Alella torna a ser l’epicentre del Taekwondo català

• Protagonistes.

4

Vine a dinar i fes el menú a la teva mida!

Àngel Guimerà, 18 · 08320 Alella · Tel. 93 555 10 45 · alelladuran@gmail.com # www.duranalella.com

5

CARTES

alellaRevista independent d’informació local

EditaASSOCIACIÓ CULTURAL REVISTA ALELLAEduard Serra i Güell, 2 08328 Alellarevista.alella@gmail.comwww.revistaalella.cat

Director Ramon Ruiz Bruy

Sots-director Eudald Serra

Redactor en cap Òscar Pallarès

Redactors Albert Alabau, Ramon Anglada, Jordi Albaladejo, Víctor González, Anna Guasch, Sigrid Guillem, Queralt Morros, Carla Riverola, Laura Ruiz, Elisabet Solsona i Pep Vidal

Col·laboradorsMontse Donada, Alex Fraguas, Jordi Galbany, Glòria Olivella, Jordi Ribas i Keco Santos

Publicitat: Òscar Pallarès (Tel. 654 40 40 43)

Subscripcions: www.revistaalella.cat/subscripcio

Correcció: Laia de Bobes / Aïda Estrada

Disseny gràfic i maquetació: Josep Puig

Producció: RRB

Impressió: Comgràfic

Dipòsit legal: B-24.950-62

Col·laboració: 3,50 euros

Amb el suport de:

Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa comarcal. Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i Güell. Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de 1989 a 1994.

La revista Alella no es responsabilitza necessàriament de les opinions que continguin els articles signats.

TIRA CÒSMICA Keco Santos

Cartes al director

Departament de la Presidència

GRÀCIES! Ens plau comunicar que, com cada any, coin-cidint amb la Festa de la Verema, l’Agrupació local de la Creu Roja ha celebrat la tradicional “Diada de la bandereta”, aconseguint recaptar la suma de 700 euros. Volem donar les més sinceres gràcies a tots els alellencs i visitants per les seves aportacions.

Carol Laurenti de Roura i Mariví Pascual de Gallo

ACCÉS A L’ESCOLAHavia sentit mil llegendes sobre la circulació de vehicles a l’hora d’entrada de les escoles. Fins ara, havia creuat el poble moltes vegades abans de les 9 i havia comprovat que sí, que hi ha força trànsit. Però no ha estat fins que

el meu fill ha començat a cursar P3 a l’Escola Fabra que no he estat conscient de l’abast de la qüestió. La primera sorpresa me l’he endut en veure la boníssima gestió que policia local i voluntaris fan del trànsit. La segona, en prendre consciència de l’agressivitat amb que circulen alguns pares a aquelles hores i amb criatures dins del cotxe. I la tercera, la manca de civis-me que gasten molts d’aquests pares que, per no caminar 100 o 150 metres, deixen el cotxe aparcat de qualsevol manera impedint que al-tres pares conductors no puguin bellugar el seu vehicle fins que ells han marxat, o bé forçant que pares amb criatures hagin de caminar pel mig de la calçada per evitar-los. En fi, que anar a l’escola és una aventura nova cada dia... i no només per al meu fill!

Manel Garcia

CAQUES DE GOSSOSBenvolgut senyor director. Tinc la sensació que, darrerament, ha augmentat el nombre de defecacions canines que hom ha d’anar esquivant quan camina pel poble. Segura-ment n’hi ha prou que un parell d’incívics hagin adquirit un gos, com qui es compra un telèfon d’aquests intel·ligents, perquè ara hi hagi més possibilitats d’empastifar-se les sabates que abans... Havia pensat enviar-li fotos de deposicions de gossos alellencs, però penso que les pàgines d’aquesta mag-nífica revista no mereixen ser embrutades d’aquesta manera, així que em permeto remetre-li aquesta imatge que va fer servir l’Ajuntament de Badalona per convidar, de manera original, als amos de gossos a reco-llir les caques de les seves bestioles. No sé si serà necessari que a Alella acabem prenent mesures com aquesta...Rosa Maria Janer

FOTODENÚNCIA

6

L’Associació Cultural Revista Alellaus convida a l’acte de presentació del web

Departament de la PresidènciaAmb el suport de:

lescasesdalella.cat

Les golfes de Can Lleonart Dijous dia 5 de novembre de 2015a les 8 del vespre

7

DEL POBLE

Junts pel Sí s’imposa a Alella el 27-S amb el 82% de participació La llista més votada en les eleccions al Parlament del 27-S ha estat la de Junts pel Sí, que ha obtingut el 53,65% dels vots -3.149 pape-retes-, seguida de Ciutadans amb el 14,51%, el PP amb el 8,19% i la CUP amb el 7,99%. El PSC ha rebut el suport del 6,51% dels electors, Catalunya sí que es pot, el 4,50% i UDC, el 3,53%. Tot plegat, en una jornada amb una participació de rècord: el 82,68% dels alellencs van anar a les urnes, 7 punts més que el 2012 i també 7 punts més que la mitjana catalana en aquest 27-S. Precisament, l’alta participació va ser el que més va cridar l’atenció als tres observadors internacionals que van visitar Alella durant la jornada electoral. Eren diputats d’Uruguai, Argentina i Regne Unit convidats pel Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya que van estar a Alella en el marc d’una visita a diversos municipis catalans.D’altra banda, una trentena d’afiliats i simpatitzants del PP d’Alcalá de Henares van participar com a apoderats a les eleccions en diferents municipis catalans, un dels quals va ser Alella.

L’exposició El Mundo Bíblico, de nou a AlellaEl Cercle Filatèlic Bíblic ha organitzat, un estiu més, una exposició per difondre tot el seu material. En aquesta ocasió, la mostra s’ha realitzat a Can Lleonart i ha tingut una gran afluència de visitants. La conferèn-cia inaugural sobre la Historicitat de la Bíblia, a càrrec de Pere Pagès, ha donat pas a aquesta mostra relacionada amb les Sagrades Escrip-tures. Com és habitual, en aquesta quarta edició de l’exposició, també s’han editat dos segells commemoratius: un en honor a la Bíblia, on hi surt un pentagrama amb el nom de Déu escrit en hebreu; i un altre en honor a la Premsa situada davant de Can Lleonart, del qual se n’han fet 200 exemplars i que se suma a la col·lecció iniciada amb els segells commemoratius de l’Alella Vinícola, Can Lleonart i les Escoles Fabra.

Alella estrena Oficina d’Atenció CiutadanaDurant el mes de juliol es van posar en marxa les noves dependènci-es de l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), situades a la planta baixa de l’Ajuntament. Amb aquest nou espai, s’ha pogut agrupar en un mateix lloc l’OAC i l’Organisme de Gestió Tributària de la Diputació. Les obres per adequar les oficines i dotar de mobiliari aquest espai han costat a l’entorn de 120.000€. Paral·lelament a l’habilitació d’aquestes noves oficines, també s’ha millorat el sistema de rea-lització de tràmits i gestions a través d’Internet amb la posada en marxa de l’Oficina Virtual d’Atenció Ciutadana (OVAC), que permet consultar i descarregar formularis de més d’un centenar de tràmits i gestions.

Alella, Vila FloridaAlella s’ha incorporat a la llista de Viles Florides, una iniciativa promo-guda per la Confederació d’Horticultura Ornamental de Catalunya per fer un reconeixement a aquells municipis “que destaquen per l’ac-tuació real, conscient i de llarga durada en matèria d’enjardinament i millora de l’espai urbà i la qualitat de vida dels seus habitants”. De fet, el jurat de les Viles Florides ha reconegut la tasca feta per Alella per la millora de l’espai verd i el seu sosteniment amb dues flors d’honor. Una seixantena de municipis de Catalunya, entre els quals també hi ha, per exemple, Vilassar de Mar, Cabrera, Cabrils, Argentona i Premià de Dalt, formen part d’aquesta iniciativa.

800 kg d’aliments solidarisCàritas Alella distribueix cada mes a l’entorn de 800kg d’aliments entre la població que més està patint els estralls de la crisi econòmica. El mes de juliol, prop d’un centenar de veïns del poble estaven censats com a persones necessitades, veïns als quals cal sumar-ne més que, malgrat necessitar ajuda, no estan censats. D’altra banda, des del Banc dels Aliments es fa una crida a la població per participar a la nova edició del Gran Recapte que se celebrarà els dies 27, 28 i 29 de novembre, i es proposen com a repte superar els 5.625 kg que es van recollir l’any passat en aquesta mateixa iniciativa. Els productes que es requereixen són oli, llet i llaunes de conserves.

La Comissió de “Savis i sàvies” comença a treballarEl mes de setembre van començar les trobades dels membres de la comissió que ha promogut l’Ajuntament d’Alella amb l’objectiu d’organitzar la celebració dels 75 anys de l’Homenatge a la Vellesa. Tot i que la comissió està oberta a noves incorporacions, en aquesta primera trobada s’hi van convidar diversos veïns del poble a títol individual, treballadors del consistori i de serveis socials i les entitats Cerquem les arrels i Revista Alella. La regidora de Serveis Socials, Laura Ribalaiga, explica que l’objectiu d’aquesta primera reunió va ser fer un intercanvi d’idees sobre quina seria la millor manera de “fer-la grossa” el 22 de maig de 2016 per celebrar aquest aniversari. Encara no hi ha res decidit, però el que sí sembla clar és que es farà un recull de la història d’aquests 75 anys en forma d’audiovisual o d’exposició.

8

Tradicionalment, la DO Alella es considera un territori de vins blancs. Val a dir, amb tot, que des de temps dels romans en aquest territori s’han fet també vins negres, molts dels quals elaborats amb la varietat negra autòctona més arrelada: la garnatxa. El vi que Papers de vi presenta per al 2016 és, doncs, doblement autòcton: perquè és un vi blanc i perquè s’ha elaborat amb garnatxa negra. Un blanc de negre creat per Enric Gil, enòleg del celler Can Roda, criat durant sis mesos en barrica de roure francès, i afinat durant vuit mesos abans de sortir a la venda: primer en dipò-sit d’acer inoxidable i més tard en ampolla.

AUTÒCTON, el nou vi

de Papers de vi

www.papersdevi.catALELLA DENOMINACIÓ D’ORIGEN

A la venda a partir del mes de desembre

9

DEL POBLE

Alella, poble refugiEl Ple ha aprovat una moció per mostrar la seva solidaritat amb la població refugiada víc-tima dels conflictes armats a la Mediterrània amb l’aprovació d’una moció el passat 24 de setembre. L’Ajuntament es compromet a col-laborar amb les entitats catalanes que treba-llen en l’acollida de les persones refugiades, així com a facilitar l’empadronament i garantir l’accés als serveis bàsics a les persones que declarin viure al poble. A través d’aquesta moció, Alella també insta el Govern Espanyol, entre altres, a augmentar el nombre de places d’asil i la dotació pressupostària i a ampliar fins a un mínim de dos anys el període d’aco-llida de les persones refugiades en funció de la seva vulnerabilitat. La proposta va ser pre-sentada per ERC, PSC, Gd’A i CUP. CiU, que en va presentar una d’alternativa -que va ser rebutjada- també va acabar votant a favor, i el PP es va abstenir.

Gd’A, CiU i PP carreguen contra l’AlcaldeGent d’Alella, CDC i PP denuncien “males for-mes” de l’alcalde, Andreu Francisco, a qui acu-sen d’actuar “amb supèrbia” i de “maltractar i menystenir” els regidors de l’oposició, que representen “més de 1.500 ciutadans”. Per als portaveus d’aquests tres grups, a Francis-co li han “pujat els fums” i està donant mos-tres “d’autoritarisme a plantejaments fets des d’una vessant col·laboracionista”. En un co-municat conjunt, Mercè Marzo (Gd’A), Esteve Osorio (CiU) i AnneRose Bloss (PP) asseguren que, en els últims plens, Francisco ha donat

respostes “plenes d’ironia i passotisme” sobre temes tan fonamentals com la seguretat o la gestió del patrimoni d’Alella.

Per la seva banda, l’Alcalde nega rotun-dament que hagi canviat la seva manera de fer, i assegura que tant el seu tarannà com el del govern que encapçala “és el mateix de sempre”. Francisco subratlla que sempre hi ha hagut voluntat de diàleg i d’intentar a ar-ribar amplis acords amb tots els grups muni-cipals, i posa com a exemples l’aprovació del POUM, que es va fer pràcticament per una-nimitat; l’aprovació de les ordenances fiscals i els pressupostos, que van rebre el suport de totes les formacions; o l’aprovació de la lici-tació de les obres del nou centre cultural, on s’han incorporat en la seva pràctica totes les al·legacions de la CUP, l’únic grup que ha fet aportacions.

Alella reclama elaborar un nou Pla del Litoral

El Ple reclama un nou model de gestió del li-toral i la regeneració de les platges de la co-marca. El consistori va donar suport a una proposta de la CUP, presentada en nom de la Plataforma Ciutadana Preservem el Litoral, en què es denuncien les mancances del pla d’actuacions de l’“Informe Técnico de Estra-tegia de Actuación en el Maresme” aprovat pel Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Aquest pla, segons la moció, no abordarà les causes de la regressió del litoral, sinó que proposa aplicar “pedaços provisio-nals” perquè la majoria d’actuacions es basen en dragats i moviments de sorres. En aquest sentit, Alella s’ha sumat a la petició d’iniciar

un procés per elaborar un Pla del Litoral on hi puguin participar tots els agents implicats i que abordi el problema de regeneració de les platges de manera integral per donar-hi una solució definitiva. D’altra banda, també s’exi-geix el compliment de les actuacions als ports amb derivació de sorres, tal com s’estableix per llei, que “actualment no s’estan duent a terme”. La moció va ser aprovada amb els vots favorables d’ERC, PSC, Gd’A, l’abstenció de CiU i el vot en contra del PP.

El PP reclama que la bandera espanyola onegi al municipi

La regidora del PP d’Alella, Annerose Bloss, va presentar una moció sobre el compliment de la normativa vigent en matèria de ban-deres. La regulació preveu que “la bandera d’Espanya, juntament amb la de Catalunya, la del municipi i l’europea onegin a la faça-na del edificis municipals de l’Ajuntament”, així com a la “sala de plens i el despatx de l’alcaldia”. El grup municipal del PP denuncia, segons la moció, que la falta de la presència de la bandera espanyola en els edificis muni-cipals constitueix una “manifesta il·legalitat”, motiu pel qual reclamen a l’Ajuntament el “compliment de la normativa vigent en els interessos de la normalitat democràtica, per respecte a les institucions i per garantir la co-hesió social”. Tot i així, la moció no va ser aprovada pels vots en contra d’ERC –que va declarar que només compliria la normativa si un jutge ho aprovava-, CiU, CUP i l’abstenció de Gd’A i PSC.

DEL PLE

IV edició de la marxa de torxes per la independènciaConvertida ja en tradició, la nit del 10 de setembre és sinò-nim de recorregut, torxa en mà, per reivindicar la llibertat de Catalunya. Per quart any consecutiu, les entitats CAL, Cer-quem les Arrels, La Garnatxa i les seccions locals d’Òmnium i l’ANC van organitzar la marxa de torxes amb un parell de novetats. La primera, el tipus de torxa i el seu preu. Enguany es van deixar de banda les torxes de cera, tot abaratint el seu cost a la meitat. La segona, centrada en el seu recorregut que, per primera vegada, s’endinsaria al barri del Rost. Tres van ser les parades de la marxa on es van llegir les declaraci-ons d’independència de Cuba, Irlanda, Finlàndia i el Congo. L’acte es va tancar a la Plaça de l’Ajuntament amb la lectura del manifest unitari “Tornem a Caminar” amb l’assistència d’un centenar de persones. JO

RDI R

OVI

RA

10

ACTUALITAT

Entrevista amb Mercè Marzo, cap de l’oposició

“El Govern funciona com si estiguessin ells sols a l’Ajuntament”

Mercè Marzo, cap de llista de Gent d’Alella, l’agrupació d’electors que per tercer mandat conse-cutiu tindrà representació a l’Ajuntament, ens visita a la redacció de la revista per parlar sobre els temes d’actualitat. En les darreres eleccions, Gent d’Alella és l’única formació que ha resistit l’huracà Francisco i ha mantingut els dos regidors amb què ja comptava en l’anterior mandat, convertint-se així en la força principal a l’oposició. Tot i així, Marzo no té por. Accepta el paper: “Em sento cap de l’oposició. No defallirem”.

ÒSCAR PALLARÈSMercè Marzo va triar la vinya de pansa blanca i pansa rosada que hi ha a La Serreta per a la seva sessió de fotos.

11

CARLA RIVEROLA / RAMON RUIZ

Mercè, et coneixem en la teva vessant de política municipal, però, a més, seguei-xes una carrera professional... En què consisteix actualment la teva feina i on la desenvolupes? Principalment, a Ubiquiti, una empresa for-mada per diversos socis que ens dediquem a noves tecnologies aplicades a la comunicació. Treballem físicament al CityLab de Corne-llà i el client que tenim és de mitjana o gran empresa.

Això vol dir que, entre la política munici-pal, la feina i la família, estàs força ocupa-da. Com reparteixes el teu temps? Bàsicament, fent malabarismes! Normalment hi ha dos matins que estic a Alella, a banda del cap de setmana, i òbviament els dijous de ple. Tota la resta m’ho combino en funció de les prioritats de cada cosa.

Ets una persona estressada per culpa de l’acumulació d’obligacions?Sí. En èpoques ho estic molt!

Quan algú que no sap que és Gent d’Alella i t’ho pregunta, com li expliqués qui sou? Li explico que és un moviment de gent del poble que tenim ganes d’intervenir en la polí-tica municipal. Volem portar la veu de la gent a l’Ajuntament.

Gent d’Alella ja comença a tenir una mica d’història. Com ha evolucionat?Encara estem en el moment dolç d’anar crei-xent i consolidar-nos, i esperem que continuï així.

I dins d’aquesta organització, quin és el teu paper? El meu paper està en el grup municipal. Sóc la portaveu del grup.

Per triar-te com a número 1 de la llista vàreu fer un procés de primàries. S’hi va presentar algú més? Es va presentar gent per incorporar-se a la llista de regidors, però no per ocupar el primer lloc. A mi m’hagués agradat i, de fet, ho vaig intentar promoure perquè crec que amb dos mandats ja era suficient, però no va haver-hi ningú més i, en canvi, hi havia moltes ganes de continuar.

Ara que es parla dels dos eixos dreta-esquerra i independència-unionisme, on cal situar Gent d’Alella? No la podem situar en cap d’ells perquè Gent d’Alella són persones i dins del grup hi ha per-sones que estan en un eix i persones que estan en l’altre. Gent d’Alella és la suma, per això prenem les decisions de forma assembleària.

A vegades deu ser difícil, doncs. Sobretot si aquests eixos són els conductors del problema. A vegades es fa molt complicat.

Alguna vegada t’has mostrat pròxima als moviments com 15-M, Procés Constitu-ent, Podemos.Més Procés Constituent que Podemos, però sí. Sóc pròxima als moviments ciutadans que volen fer política. Hi ha molta gent a Gent d’Alella, en canvi, que no.

Cal Gent d’Alella? Ompliu algun buit que el ventall de partits oficials deixa sense representació? Això ho diuen les urnes! [Riu] Ja es veu. Vam passar de ser l’última força, a ser la tercera i ara la segona. Suposo que sí!

Dins la política alellenca, quina és la vostra aspiració? Creus que algun dia arribareu a governar, encara que sigui en coalició? Si arribem, tant de bo. El fi mateix és poder participar, fer les assemblees abans dels plens, revisar els temes de l’ordre del dia i debatre’ls entre nosaltres; portar una posició no només amb els temes del dia, sinó amb el que preocupa a la gent del poble. La feina és el dia a dia. La finalitat no és arribar al poder.

Quina relació teniu amb l’equip de go-vern? Se us va plantejar alguna possibili-tat de participar-hi? No, en absolut. Nosaltres vam demanar una reunió amb l’Alcalde perquè enteníem que ens havíem de veure abans de constituir el consis-tori. Vam ser nosaltres els que vam prendre la iniciativa per trobar-nos. El plantejament d’inici de l’Alcalde va ser que descartava abso-lutament proposar-nos entrar al govern.

Gent d’Alella s’hagués plantejat entrar al govern?

Ho haguéssim valorat, per què no. I tant que sí. En funció de per fer què, això sí.

Posteriorment vàreu signar un manifest on us queixàveu de menyspreu per part de l’Alcalde... Un cop investit alcalde, crec que li tocaria a ell cridar l’oposició de tant en tant per parlar. No ho hem fet i ja han passat els 100 dies de ri-gor. El govern funciona com si estiguessin ells sols a l’Ajuntament, com si no hi hagués ningú més. Hi ha una manca absoluta de relació i de treball conjunt, a banda de les ironies o de comentaris sòrdids que puguin produir-se.

Quin tipus d’oposició us heu plantejat: marcatge dur o de col·laboració?Hem mirat de fer un tipus d’oposició proposa-dora. No volem, en absolut, fer una oposició ni agressiva ni dura ni enrocada. Senzilla-ment, intentar fer valer el nostre paper a l’Ajuntament per tirar endavant allò que ens interessa. El que passa és que amb aquesta majoria tan impressionant, no hi ha manera. Ja poden haver-hi 100 persones en una plaça reclamant més seguretat, que si portes una proposta per millorar la seguretat, t’acusen de demagògia.

Teniu sensació de frustració per tenir ganes de col·laborar i trobar-vos amb un mur…Sí, i tant. Però després tenim els ànims de la gent que ens anima a continuar. No defallirem.

En la legislatura anterior, fins que CiU no va entrar al govern, els representants de l’oposició anàveu units. Passa el mateix ara? Encara ha passat poc temps, però jo diria que hi ha una bona entesa i una relació de diàleg i respecte per les postures de cada grup. És l’entesa correcta que aspiraríem a tenir amb el govern.

En l’anterior mandat, la Cristina Xatart, que tenia tres regidors, feia una mica de cap de l’oposició. Fas aquest paper? I tant. Em sento cap de l’oposició. El que pas-sa és que els estils són diferents i també els punts de partida. Nosaltres entenem molt més l’horitzontalitat i la transversalitat, i no tant les jerarquies o les posicions més de domini. No és una qüestió que siguem 2-1-1.

Aparentment, la maquinària de l’Ajunta-ment d’Alella funciona com un rellotge. Aquesta és, potser, una de les claus de l’èxit de l’Andreu Francisco. Si tinguéssiu oportunitat de millorar-ho, com ho faríeu?Seria fàcil. Només necessitaríem, primer, tenir uns mínims indicadors de seguiment i d’avaluació dels projectes i dels serveis que ara no hi són. Una cosa és la percepció que

ACTUALITAT

“A l’Ajuntament hi ha una mancança absoluta de relació i de treball conjunt”

“Hi ha d’haver els mecanismes i els instruments perquè qui vulgui pugui participar”

“Hem d’estar dins la xarxa de ciutat-refugi que s’està impulsant”

12

puguem tenir que tot funciona com un rellotge i, l’altra, quin sistema d’avaluació tenim per veure si això és així o no. Jo no tinc aquesta percepció cada vegada que veig per la finestra que és de dia i els fanals segueixen encesos. No sé si és un rellotge. Que surti el full cada mes o que la festa de la Verema comenci quan ha de començar no vol dir que funcioni com un rellotge.

Repassem ara els grans reptes que en l’actualitat té plantejats el nostre poble. El primer seria el Casal. Quan s’anava a fer a Can Calderó us hi vàreu oposar per la desmesura econòmica que suposava. Creus que el projecte actual és més viable econòmicament? I tant. És molt més viable. Semblava que la força d’oposició eren els 7,3 milions d’euros, però des del nostre punt de vista la ubicació tampoc era la correcta perquè estàvem urba-nitzant una part de la riera que volem mante-nir agrícola. El projecte actual és molt més viable, tant per ubicació com per cost. També he de dir que no és el projecte que més ens agradava i, sobretot, pensem que en qualsevol inversió s’hauria de fer un procés participatiu. No calia cuinar-ho tant dins de l’Ajuntament, sinó portar-ho al carrer i a la gent. D’aquesta manera haguéssim triat un projecte més con-sensuat i desitjat.

Hi ha molta preocupació des del Govern de no denominar “Casal” al nou projecte. Què n’opines?No se’n sortiran. És com intentar canviar el nom al “bolet”!

La Biblioteca. Caldria tirar-la endavant paral·lelament al Casal o és assenyat fer primer una cosa i després l’altra? No hi ha recursos per fer les dues coses al-hora. S’ha de fer primer una cosa i després l’altra.

Us sembla bé que primer sigui el Casal?No. Haguéssim preferit començar per la bi-blioteca. Crec que hi ha tres grans inversi-ons a fer: el passeig fins el mar, la biblioteca i l’equipament cultural. El que haguéssim vol-gut és un procés participatiu previ perquè la ciutadania es pronunciés per quina d’aquestes opcions es decantava.

Els Escolapis. Recentment ha sortit pu-blicitat de la venda d’una finca particular que incorpora el llac i can Xeco Monnar. Què n’opines? S’han fet bé les coses? Que caldria haver fet diferent? Hi som a temps?Som molt crítics en com s’han fet les coses, no compartim ni l’estratègia que s’ha dut a terme ni el procés, que ha estat molt poc transparent i molt conduit per l’Alcalde. La realitat és que

hi ha una empresa darrere de la qual hi ha un prohom català que s’ha fet amb un bombó que hagués pogut estar el gran parc del Baix Maresme sense cap mena de dubte. Nosaltres ens hem quedat sense res.

Hi ha tornada enrere?Difícilment. No sabem què serà, però ara serà molt difícil que puguem tirar endavant un pro-jecte públic-privat amb el conjunt del recinte.

S’ha consolidat la partició dels Escolapis. Totalment. En el seu moment ja vam dir que era un error permetre que aquesta propietat quedés dividida en dues hipoteques. D’algu-na forma era la mort del potencial que els Escolapis tenia com a gran equipament. En aquell moment, fins i tot, es va prendre com una bona notícia. De cop i volta passàvem a tenir uns propietaris seriosos.

Passeig de la riera. Amb tot això que hem dit, sembla que aquesta millora cal-drà que es posi a la cua d’espera. Esteu d’acord en que sigui així? Estem perdent una gran oportunitat de tenir un eix de comunicació fins al Masnou. No sembla que en aquests moments la riera sigui una prioritat per al govern.

Els pressupostos municipals: encara no podem parlar del de l’any vinent, per tant en parlarem en genèric dels pressupostos dels governs Francisco. Si en fóssiu res-ponsables serien molt diferents? En què? Serien diferents perquè segurament no fa-ríem un copiar-enganxar del que es va fer l’any anterior. Nosaltres creiem que els pres-supostos s’han de fer mirant els objectius i les propostes que es tenen per l’any següent. Aquí moltes vegades la forma de gestionar és primer solucionar una cosa i després demanar el pressupost.

Quina opinió tens del nivell de pressió fiscal que assumim els alellencs?

Està més que demostrat que tenim una de les fiscalitats més elevades. Nosaltres creiem que s’hauria de promoure una petita rebaixa de l’IBI per situar-la en una mitjana acceptada en pobles amb una renda i població similars a les nostres.

Transparència i participació: Sembla que l’actual Govern vol incidir en aquest tema que de sempre ha sigut una de les vos-tres prioritats. Anem pel bon camí? Anem molt tard... Només tenim un reglament de participació aprovat que ni s’ha començat a aplicar. En aquest poble la participació s’entén com la distribució d’una sèrie de recursos i subvencions entre les entitats. Fora d’això no hi ha cap altra política.

També és cert que esperar que el ciutadà participi més enllà de la seva capacitat és arriscat…Hi ha gent que en té ganes. No s’ha d’obligar ningú, però ha d’haver-hi els mecanismes i els instruments perquè qui vulgui pugui par-ticipar. Jo crec que hi ha ganes de participar, moltes més de les que sembla.

Respecte al POUM, vàreu fer un sí crític i una abstenció. Si tinguéssiu oportunitat, en què el milloraríeu? Segueix sent una espina clavada el tema de les vinyes de la Serreta? Evidentment, ho canviaríem. Cada vegada es revela més innecessari ocupar més espai per urbanitzar. La història ens acabarà donant la raó. Hauríem d’estar cuidant l’espai natural com si fos el més important que tenim. Hem de mantenir els espais lliures sense urbanit-zar-los

En l’àmbit social, s’atenen suficientment els més desvalguts d’Alella?Qui realment atén els més desvalguts són Cà-ritas i l’Associació de Dones Montserrat Roig. El gran percentatge d’aliments els recullen els voluntaris, coordinats per aquestes dues entitats.

Al ple del 24 de setembre es va aprovar una moció presentada pel govern, Gd’A i la CUP de suport a l’acollida de refugiats de guerra. Quines propostes teniu i com es podria organitzar tot plegat? Aquesta és una de les coses que a nivell local tenen un sentit relatiu. Per descomptat, sí o sí hem d’estar dins la xarxa de ciutat-refugi que s’està impulsant i que ha estat idea de Bar-celona. Però en aquests moments ja podríem estar fent petites coses des de l’Ajuntament: a través dels canals que tenim, informar la ciutadania de totes les entitats que donen ajuda als refugiats en el camí que fan des del seu país fins a la seva destinació. Aquí, si te-nim l’ocasió d’acollir famílies, l’Ajuntament

ACTUALITAT

“Tenim una percepció crítica amb la Verema: acaba sent un aparador bastant artificial del que hi ha darrere”

“El Consorci de la DO Alella acaba essent més una joguina en mans de l’Alcalde que cap altra cosa”

13

ha d’estar disponible per l’empadronament, l’atenció als serveis bàsics i un registre de famílies que tenen les condicions apropiades per poder acollir aquestes persones.

On es podrien allotjar?Ara per ara, a cases particulars, almenys pro-visionalment. Es tracta d’ajudar-los a trobar una feina, escola per als nens, els joves estudi-ants... Això crea unes complexitats, és evident.

S’organitzen i es gestionen correctament les festes a Alella?Nosaltres pensem que potser morim massa d’èxit amb les festes. Hi ha massa atenció dedicada al gaudi, i això és en detriment de coses que per a nosaltres tindríem un bene-fici més important de cara a la ciutadania en general. D’alguna manera, ens conduïm per proveir de satisfacció immediata. A vegades hem pensat que hauríem de fer una reflexió sobre si podem mantenir les dues festes o no, i quina dimensió hauria de tenir cadascuna d’elles. Què volem que sigui la Verema? ¿És un aparador o hi ha polítiques reals per fer

real el creixement de la producció vitivinícola a Alella? Tenim una percepció crítica amb la Verema: acaba sent un aparador bastant artificial del que hi ha darrere.

Dediquem massa energia a les festes?Totalment. Massa energia i segurament mas-sa recursos també.

Estàs d’acord amb la promoció turística del municipi? I en la promoció del món del vi i el Consorci de promoció turística de la DO Alella? Hi ha hagut avenços molt tímids. No ens en-frontem al Consorci com ho va fer CIU en el seu moment, però també ens preguntem si és necessari tenir tants consorcis. Tenim po-lítiques que acaben duplicant molts esforços. El Consorci acaba sent més una joguina ens mans de l’Alcalde que cap altra cosa.

Finalment, una pregunta de país: després de les eleccions del 27-S, com analitzes la situació actual? Quin seria el teu desig de futur per a Catalunya? A mi m’agraden els resultats. Confio moltís-sim en el pes que pot tenir la CUP per conduir el procés d’una determinada manera i estic molt il·lusionada amb el que vaig sentint. És tot molt incert i hi ha moltes incògnites, però confio que es faci un referèndum i la gent pu-gui votar. Aquest és el meu desig.

PERFILLa teva principal virtut? La paciència.

I el principal defecte? La impaciència.

Quin do t’agradaria tenir? La música.

Un personatge històric que admires? Gandhi.

Qui t’ha fet políticament? No crec que hi hagi una persona en concret. M’influeix molt més el que fa la gent del carrer. Les CUP, per exemple, les sufragistes. Els mo-viments socials o ciutadans, en definitiva.

Espiritualment com et definiries? Hu-manista.

Vi o cervesa? Vi!

La darrera vegada que vas fumar ma-rihuana? No ho recordo.

Amb quina llengua parles amb els pa-res? I amb els fills? Castellà, tant amb els pares com amb els fills.

S’ha publicat alguna mentida sobre tu o s’ha fet córrer algun rumor que t’hagi molestat? No en recordo cap.

Et guia algun lema? “Llibertat és igual a responsabilitat”.

De la resta de regidors de l’Ajunta-ment d’Alella, quin seria el millor al-calde? Josep Bardés.

“Confio moltíssim en el pes que pot tenir la CUP per conduir el procés d’una determinada manera”

ÒSCAR PALLARÈS

14

15

ACTUALITAT

ELISABET SOLSONA L’Ajuntament d’Alella va aprovar la renúncia al dret de retracte per a l’adquisició dels jar-dins de la Torre del Governador, contemplat al conveni signat el passat mes de març amb l’empresa Torrebernades SL. El consistori va donar el vistiplau a aquesta decisió a fi-nals de juliol, després que el propietari for-malitzés l’escriptura de compravenda amb l’empresa de capital rus Alebian XXI SL el passat mes de maig. La renúncia al dret de retracte va ser aprovada pel ple amb els vots a favor d’ERC-SxA, Alella Primer i CiU i els vots en contra de Gent d’Alella, Alternativa per Alella-CUP i PP.

Jardins nets i sanejatsL’alcalde, Andreu Francisco, explica que l’Ajuntament va decidir renunciar a comprar els jardins perquè el consistori entén que, des-

prés d’haver abonat 1,2 milions d’euros per adquirir aquest espai verd de més de 17.000 m2, hi ha una “voluntat real” d’Alebian XXI SL de tirar endavant el nou projecte hoteler de luxe. En aquest sentit, l’Alcalde apunta que una prova d’aquesta voluntat és que aquest mateix estiu els nous propietaris del terreny

ja han començat les tasques per desbrossar i sanejar els jardins, fet que Francisco valora “molt positivament” perquè “dóna una mica més de llum a aquesta sortida que volem per

al futur dels Escolapis”. Una solució, la de convertir aquest espai en un complex hoteler de luxe, que té un doble objectiu: aturar la de-gradació que pateix la Torre del Governador i rehabilitar aquest patrimoni i, a la vegada, donar-hi una viabilitat econòmica.

Ara, el proper pas previst és la formalitza-ció de l’operació de compravenda de la resta del sector dels Escolapis, on es concentren els edificis, per poder tirar endavant el projec-te de construcció del complex hoteler. L’Alcal-de es mostra expectant i recorda que la firma de capital rus Alebian XXI SL ja fa mesos que té sobre la taula una opció de compra. En aquest sentit, Andreu Francisco confia que Buildingcenter SA –immobiliària del grup de La Caixa, propietària d’aquesta part de la finca– i Alebian XXI SL arribin finalment a un acord per fer efectiva aquesta operació de compravenda “abans que acabi aquest any”.

En les darreres setmanes s’han dut a terme treballs de desbrossament dels jardins de la finca.

L’Ajuntament confia que Alebian XXI adquireixi la totalitat dels Escolapis abans de finals d’anyL’empresa, de capital rus, ja s’ha fet amb una de les dues peces que necessita per tirar endavant el seu projecte hoteler

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

QUEDA PENDENT QUE LA CAIXA VENGUI A L’EMPRESA RUSSA LA PART DE LA FINCA QUE INCLOU ELS EDIFICIS

OpinióRamon Ruiz BruyTant de bo aquestes perspectives que apunten la informació adjunta arribin a bon port. Alella es mereix una sortida digna pels Escolapis. Dit això, no podem deixar de lamentar la pèrdua d’una porció de la finca en el projecte actualment en procés. Can Xeco Monnar i, sobretot, el sector del llac eren una part significativa de la propietat, i la seva pèrdua significa una dolorosa amputació.

A nivell de finances globals, els fons que busquen oportunitats entre les em-preses fallides s’anomenen fons voltor. Un cop podrida una situació, aquestes negres aus sobrevolen la seva presa a punt per tirar-s’hi al damunt.

Una vegada més s’ha fet certa aquella frase que es referix al joc i als casinos: la banca sempre guanya.

16

VÍCTOR GONZÁLEZ / ÒSCAR PALLARÈS FEM Arquitectura és l’empresa que ha guanyat el concurs del projecte del nou espai cultural. Entrevistem el seu responsable, Pol Femenias, i els seus col·laboradors, Ramon Cisa i Joan Escanelles.

En primer lloc, ens agradaria que us presentéssiu. Qui sou?Jo sóc en Pol Femenias, de l’empresa Pol Fe-menias Arquitectes: un despatx d’arquitectura petit, jove, que ja ha dut a terme feines per a l’Administració a llocs com Sant Feliu, Hostal-ric, Santa Eulàlia de Ronçana, etc. Jo, en Ramon Cisa, de l’empresa Betarq; som aparelladors i ens dediquem a mesuraments i controls d’obra.I jo sóc en Joan Escanelles, de l’empresa A380, que gestiona qüestions d’instal·lacions i de normativa contra incendis. Per quina raó penseu que el vostre projecte ha estat el guanyador?Pol: Plantejàvem una cosa que cap dels altres feia, que era reconsiderar l’espai de Can Pa-tatina, una plaça molt agradable. Nosaltres l’aprofitaríem com a accés al nou espai cul-tural. A més, volíem aconseguir que el local

del Casal d’Alella tingués protagonisme dins l’edifici, que no fos una peça més. Volíem que tingués una funció urbana important, com si fos un carrer obert. També, moltes propostes posaven la sala d’actes transversal al carrer, però nosaltres ho veiem millor donant-li una dimensió lineal a aquest, obrint un gran atri cap a la plaça de Can Patatina. Ramon: És un projecte icònic però no preten-siós, volem que s’integri bé amb el poble. No volem portar res de fora que no dialogui amb el nucli urbà.

Amb quines dificultats o limitacions us heu trobat a l’hora de definir el projecte?Joan: És cert que el desenvolupament del pro-jecte ve donat per un programa i que no hem volgut separar-nos molt d’ell, però...Pol: Per exemple, nosaltres hem volgut canviar l’espai dedicat a les escoles de dansa i música, plantejar-les al pis superior. Posar-les totes en un mateix espai, no a plantes diferents, perquè comparteixin espai i generin sinergies entre elles. Volíem que, d’alguna manera, s’escoltés la musica només entrar a l’edifici. Hem apurat al màxim per treure la màxima explotació de la parcel·la.

Joan: També el tema acústic. L’acústica del recinte implicava una certa dificultat perquè s’ha d’emmotllar a diferents activitats, ja sigui teatre, música o conferències. Per tant, s’ha hagut de fer un estudi per donar flexibilitat a aquesta qüestió. A més, hem tingut en compte el soroll que això pugui generar ja que es troba al nucli urbà, amb veïns molt propers. Hem estudiat tot un sistema de silenciament per a que l’activitat nocturna no molesti els veïns.

Potser a cap alellenc li hauria passat pel cap posar l’entrada del Casal a un lloc que no fos el carrer Santa Madrona...Pol: De fet, al local del Casal s’hi podrà en-trar pels dos cantons. L’entrada principal del complex serà per la plaça, però. Can Patatina serà un espai expositiu, un vestíbul amb mol-ta vida. La plaça entrarà dins l’espai cultural i l’espai sortirà a la plaça. Crec que serà un espai molt potent per a Alella.Ramon: Hi haurà unes portes basculants que podran obrir-se totes, de manera que el foyer de la sala sigui també part de Can Patatina. Pol: Quan s’obrin les portes no sabràs si ets a la plaça o ja dins la sala.

“És un projecte icònic, però no pretensiós”Parlem amb FEM Arquitectura, els creadors del projecte del nou Casal

ACTUALITAT

Nou espai cultural o Casal?Ramon Ruiz BruyA totes les comunicacions de l’Ajuntament d’Alella, el nou equipament cultural rep el nom (potser provisional?) de “nou espai cultural”. Els alellencs, però, segueixen refe-rint-s’hi com a Casal. És ben cert que el lo-cal de l’entitat Casal d’Alella ocuparà només una part del nou edifici, que tindrà un bon nombre d’altres usos (entre ells una sala po-livalent amb escenari, que quedarà segrega-da del local del Casal). La pregunta és: Se’n sortirà l’Ajuntament? ¿Aconseguirà que els veïns distingeixin entre el Casal i la resta de l’equipament o tothom s’hi acabarà referint com El Casal? Ja entenem que es tracta de dos equipaments diferenciats que compar-teixen seu, i que amb les dues denominaci-ons es pretén crear la consciencia d’aques-ta realitat, però conservar la denominació Casal d’Alella, a més d’un homenatge a les generacions d’alellencs que van contribuir a crear aquesta institució i la sostingueren en el temps, també és un bonic nom per a un equipament al servei dels alellencs.

Femenias, Cisa i Escanelles, responsables de Fem Arquitectura, al davant del solar del Casal.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

17

ACTUALITAT

CARLA RIVEROLA Monamour era un centre de mares de dia per a infants de 0 a 6 anys. Estava ubicat a la Riera Coma Fosca número 40, a una de les cases de la finca de Cal Doctor. El passat curs escolar va obrir les seves portes per oferir un servei de mares de dia a càrrec de dues noies ti-tulades en Educació Infantil. Tot i així, el centre no ha pogut engegar aquest nou curs escolar 2015-2016 per no complir les condicions que li va imposar l’Ajun-tament. Tres de les principals escoles bressol de la zona −El Campanar, La Ca-seta i El Petit Vailet− van presentar una instància al consis-tori per informar-se sobre l’activitat que s’estava duent a ter-me quan es van as-sabentar que existia aquest centre. Arran d’aquesta instància, l’Ajuntament va de-cidir anar a compro-var quina activitat s’estava realitzant a Cal Doctor. “Se’ls va demanar el compliment d’una sèrie de requisits, però mai van iniciar el tràmit d’entrada de la documentació i, al cap d’un temps, se’ls va obrir un expedient sancionador des de l’Ajuntament”, explica Teresa Vilaró, regidora d’Educació. Malgrat tot, més tard, Monamour va comunicar que cessava la seva activitat.

Alternativa a les escoles bressolLes mares de dia són educadores professio-nals que acostumen a cuidar nens menors de 3 anys al seu propi domicili. S’ha convertit en una alternativa a les escoles bressol tra-dicionals molt estesa a Europa. Les mares de dia tenen un número molt limitat d’infants, per la qual cosa poden donar una atenció

molt personalitzada. No obstant això, tot i que a Europa sigui una activitat reconeguda oficialment i fins i tot finançada, ni a l’Estat ni a Catalunya existeix una regulació per a aquesta activitat. Només Navarra comp-ta amb les anomenades “Casas Amigas de Navarra”, que van ser iniciatives pioneres

recolzades pel govern autonòmic. La manca de regulació converteix els centres de mares de dia en activitats alegals, la qual cosa no significa que siguin il·legals. Des de l’Ajun-

tament es defensa que, atesa la manca de regulació, es va notificar a Monamour que havia de “sol·licitar una llicència per a acti-vitats innòcues”. Tot i així, les representants de Monamour no han volgut fer declaracions i es desconeixen els motius pels quals la do-

cumentació requerida per l’Ajuntament no va ser presentada.

El cas de Monamour és, almenys que se’n tingui constància, la primera iniciativa de ma-res de dia que existeix al municipi. Segons han declarat les escoles bressol d’Alella, la instància no va ser presentada per compe-

tència deslleial, sinó amb la voluntat de conèixer l’activitat que s’hi realitzava. El motiu de la disputa, en paraules de Lour-des Pijoan, directora de l’escola bressol El Campanar, i Vicky Saurí, directora de La Caseta, era la de-nominació que dona-ven al centre, ja que la pàgina web definia Monamour com a “escola especialitza-da”. La reivindicació de les escoles bressol del municipi era que, si es definien com a “escola”, havien de complir les mateixes condicions que totes les altres i adaptar-se a la legislació vigent per a centres del pri-

mer cicle d’educació infantil que marca el decret 282/2006.

En aquesta línia, Teresa Vilaró, regidora d’Educació, defensa la importància de distin-gir entre “una mare que viu al seu domicili i cuida el seu fill i algun més” i l’establiment “d’una petita llar d’infants”. Les mares de dia, molt sovint, són mares que cuiden els seus fills i un rati de dos o tres infants més. Des de l’Ajuntament, reconeix Vilaró, “no hi ha cons-tància que Cal Doctor sigui l’habitatge de les noies que portaven el centre Monamour”. Cen-tres i iniciatives com Monamour són cada cop més comuns i estesos a Europa. Tot i la man-ca de regulació existent al nostre país, s’han convertit en una alternativa, lícita per a molts pares, al model tradicional d’escoles bressol.

Les mares de dia generen polèmica a AlellaMonamour, l’únic centre de mares de dia que existia al municipi, tanca les seves portes per no complir les condicions de l’Ajuntament

En centre tenia la seva seu a la finca de Cal Doctor.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

LES RESPONSABLES DE MONA-MOUR NO HAN VOLGUT FER DE-CLARACIONS A AQUESTA REVISTA

18

19

OPINIÓ

ÀLEX ASENSIO Notícia d’estiu, aparentment intranscendent: aprofitant el 35è aniversari de la televisió de Cardedeu, la degana de Catalunya, el canal 3/24 emet de manera reiterativa una càpsula informativa sobre els problemes de conser-vació de les cintes de vídeo i els esforços que estan realitzant algunes emissores locals i arxius municipals per convertir en format di-gital les velles imatges analògiques. Segons la veu en off de la notícia, les televisions locals catalanes atresoren 250.000 hores de grava-cions corresponents a programes d’informació i d’entreteniment, i a esde-veniments socials: entre-vistes, festes populars, plens municipals, cam-pionats esportius i ma-nifestacions culturals de tota mena. Tots aquests records corren el risc de perdre’s per sempre més si no s’hi posa remei.

Doncs bé, una petita porció d’aquestes 250.000 hores –que no semblen gaires, la veritat– són nos-tres, de la Televisió d’Ale-lla vull dir, més coneguda com a TVA. La va fundar, a mitjans dels anys 80, Lluís Miñana, que alesho-res era un home pròxim a CiU avesat al negoci im-mobiliari. El seu fill, que després ha fet carrera en el món de la producció audiovisual, feia de cà-mera i d’editor. TVA tenia un horari restringit, per la qual cosa l’inici de cada emissió s’anun-ciava llançant un coet des del campanar de l’església (realment era així, o són imagina-cions meves?).

Recordo els estudis de l’emissora, situats en els baixos –o era el soterrani?– de Fin-ques Miñana al carrer de Santa Madrona, i una mena de Trivial d’Alella: un programa en què els equips concursants s’enfrontaven a preguntes com la que li va formular Joaquim Godàs a la candidata del PP, Annerose Bloss, en el debat electoral: “com s’anomenen els ge-gants del poble?”.

Vistes ara, aquelles imatges ens farien riure. Tot hi ajuda: la producció amateur, el record de les persones que hi surten –el ma-teix Al Fenici hi té una aparició estel·lar– i les pintes que lluïen; definitivament, en moda i

perruqueria, els vuitanta van fer molt de mal. Un altre element a considerar són els anuncis comercials dels negocis i botigues de la pobla-ció. Moments únics i memorables, certament. Tot plegat pot semblar cutre, però era el batec d’un poble. Jo encara diria més: la geografia humana d’un lloc i d’un temps concret.

Ben conscient del valor del fons audiovisu-al de TVA, el 2010 vaig citar el senyor Miñana a la sessió preparatòria per a l’elaboració del Mapa de Patrimoni Cultural d’Alella, finan-çat per la Diputació i redactat per l’empresa

alellenca Actium. Llavors jo feia de regidor a l’Ajuntament. Es tractava bàsicament de fer un inventari del patrimoni material i immate-rial de naturalesa històrica, cultural i etnogrà-fica, tant de titularitat pública com privada. Per això, al voltant d’aquella taula hi havia altres veïns convidats, però justament va ser amb Miñana amb qui, un cop acabada la re-unió, vaig tenir una llarga conversa amanida amb sucoses anècdotes sobre el seu servei mi-litar al Marroc en què l’antic director de TVA em va expressar el seu neguit per les cintes de vídeo i es va mostrar obertament predisposat a cedir aquell material.

Casualitat o no, fa pocs dies, l’alcalde, An-dreu Francisco, em feia saber que totes dues parts n’estan parlant i que, probablement, arri-baran a un acord aviat. Simultàniament, sem-bla que l’ ssociació ultural Revista Alella, amb el seu director Ramon Ruiz al capdavant,

hauria fet gestions amb la família de Salvador Artés interessant-se pel seu arxiu particular. I en relació a l’Arxiu Municipal, que és un ve-ritable desastre, l’Ajuntament ha encarregat a l’empresa Olim Liber un estudi sobre l’estat actual i les condicions en què s’hauria de con-servar la documentació antiga més valuosa; una iniciativa que va en la línia de la diagnosi sol·licitada a l’equip de govern per part d’Alter-nativa per Alella-CUP. Uns i altres creuen que cal prendre mesures pal·liatives amb relativa celeritat mentre el nou arxiu municipal no si-

gui una realitat.La idea, expressa-

da des de fa una colla d’anys, és vincular el futur arxiu al trasllat de la biblioteca a la Fàbrica de Pintures del torrent de Vallbona. El projec-te, però, va per llarg, ja que no s’entomarà fins a finalitzar les obres del Casal. Disposem, doncs, de tres o quatre anys, a tot estirar, per definir-ne bé tant el continent com el contingut. De la pri-mera qüestió me’n des-vinculo per manca de coneixements; pel que fa a la segona, en canvi, m’atreveixo a somiar.

A més del fons his-tòric procedent del con-sistori, en el futur Arxiu Municipal s’hi podrien

consultar còpies digitalitzades de diverses col·leccions particulars, una mica a l’estil del banc d’imatges que han fet Cerquem les Ar-rels i la Biblioteca Municipal Ferrer i Guàrdia amb les col·leccions de postals antigues d’en Benjamí Sanahuja i en Ñito Valero, o les fotos particulars de la Montse Figueras.

Quan parlem d’imatge gràfica se m’acu-den els noms de la col·leccionista Maria Mo-ller i dels fotògrafs Joaquim Fabregat, Quico Lluch o Pep Sabaté, i de Foto Baena, és clar. Si parlem de vídeo, de TVA, ja ho hem dit. I si parlem de documentació històrica, pagaria la pena arribar a acords amb l’Arxiu Parroquial i els propietaris de can Calderó, cal Marquès i les Quatre Torres. I vosaltres, en què i qui penseu?

Text publicat originalment el 27 d’agost al bloc 08328alella.com

Alella, història i cintes de vídeo

A C

20

CEDI

DA

QUÈ FA

ALBERT ALABAU L’Oriol confessa que, des de ben petit, sem-pre ha tingut curiositat sobre el funciona-ment de la ment humana i sobre com resol-dre traumes. Per aquest motiu va decidir estudiar la carrera de Psicologia. En acabar, en part sorprès per la poca innovació que va trobar en la corrent convencional de la Psicologia i, en part, motivat pels corrents més moderns que la psicologia oficial mirava amb cert recel, va decidir seguir investigant i formant-se. Primer va fer un Màster en As-sessorament Executiu i Personal. Tot seguit, va fer un Màster en Psicologia de la Salut i Psicoteràpia. Mentrestant, al llarg d’aquests anys s’ha anat interessant i formant de for-ma creixent tant en Assessorament Psicolò-gic com en Teràpies Neurocientífiques.

Però què és això de les Teràpies Neuroci-entífiques? Doncs són teràpies d’última ge-neració, basades en els darrers avenços de les Neurociències (que són un conjunt de disciplines científiques a partir de les quals s’obtenen les bases biològiques de la con-ducta humana). “A través de l’ús de les Terà-pies Neurocientífiques treballem en nivells cognitius més profunds, el que permet des-bloquejar traumes o emocions tòxiques més ràpidament que usant les teràpies convenci-onals, tot aconseguint una reprogramació cerebral que es manté en el temps. Estan especialment indicades per a la superació de fòbies i casos d’estrès post-traumàtic. Jo mateix vaig superar la meva fòbia als gossos a través de l’aplicació d’aquestes teràpies”, ens explica l’Oriol.

Realitat o Ciència-ficció?Tot i que això sona una mica a ciència ficció, la magnífica capacitat pedagògica de l’Oriol fa de fàcil digestió comprendre més en detall una matèria tan complexa i sensible: “És com si la psicologia actual seguís usant el correu postal per enviar cartes a l’altra punta del món, quan aquest procés lent i feixuc ha estat superat clarament per l’ús de les noves tecnologies, com el correu electrònic o el WhatsApp. Això és el que s’aconsegueix amb l’adequada apli-cació de les neuroteràpies. Un resultat òptim i molt eficaç amb molt poques sessions, fet que garanteix que els pacients puguin fer front a capítols de superació personal d’acord als temps que corren, on tot va molt ràpid i tenim poc temps lliure i encara menys paciència”.

Llançar-se a la piscinaLes principals Teràpies Neurocientífiques són: l’EMDR (permet reprocessar les experiències viscudes basant-se en el moviment ràpid ocular present en les fases reparadores de son pro-funda), el Coaching Wingwave (que permet arribar a l’arrel d’un trauma o del que causa bloqueig), les TIC (Teràpies d’Integració que se centren en la resincronització dels dos he-misferis cerebrals) i el Brainspotting (a través de la qual s’aconsegueix que la persona pugui treballar en un fet traumàtic fins a aconseguir eradicar qualsevol sensació, emoció o pensa-ment pertorbador). El que diferencia l’Oriol de la resta d’especialistes en la matèria, és el seu interès multidisciplinari. “M’he esmerçat en aprendre i posar en pràctica cada una d’aques-tes tècniques fins aconseguir dominar-les, el que em permet emprar la que funciona millor en cada pacient en funció del trauma que pateix”.

Actualment, a banda d’estar realitzant un Doctorat en Psicologia per la Universitat Ramón Llull i d’impartir classes de Psicolo-gia aplicada al Coaching a la UPF Barcelona School of Management, l’Oriol dirigeix l’OWL Institute, la seva pròpia empresa (amb seu al Masnou) centrada en psicoteràpia, life coac-

hing i Teràpies Neurocientífiques adreçades a infants, joves i a adults.

Què fa… Oriol Lugo?L’Oriol Lugo és un jove emprenedor, doctorand en Psicologia i es-pecialitzat en Teràpies Neurocientífiques. Resident a la frontera entre Alella i el Masnou, l’Oriol diu que el Masnou és on viu i tre-balla, i Alella on busca la pau interior a través de passejades pels camps i les vinyes

21

CULTURA

SIGRID GUILLEM El passat mes de Juliol es va desenvolupar “Vi, alimentació i paisatge”, un curs organitzat per l’Ajuntament d’Alella en col·laboració amb la Universitat de Barcelona en el marc dels Ju-liols de la UB. A partir de l’experiència local d’Alella, el curs tenia per objectiu la interpre-tació del vi i l’alimentació des de la cultura i el paisatge per apuntar reptes i projectes de futur en aquests àmbits. Així es van tractar, de manera interrelacionada, la Denominació d’Origen d’Alella, el turisme cultural, les es-tratègies sobre el paisatge, l’enoturisme i els sentits en l’alimentació.

Coordinat per la periodista Montserrat Serra, el programa del curs incloïa ponènci-es d’experts en la matèria del temari i una

part pràctica, amb tasts de vins i visites a dos cellers de la DO Alella i al campus de l’Alimentació de Torribera de la UB. El curs es va desenvolupar del 13 al 17 de juliol i va tenir molt bona acollida, tot comptant amb un alumnat de perfil divers: estudiants uni-versitaris, professionals del sector motivats a ampliar la seva formació i persones mogudes per inquietud personal.

País, paisatge i futurJoan Nogué, director de l’Observatori del Pai-satge de Catalunya, va obrir el curs amb la ponència “País, paisatge i futur” on va parlar sobre el paisatge com a bé comú i valor d’iden-titat. A partir del repàs a la nostra història re-cent, Nogué situa la construcció d’un discurs

evident i modern del paisatge a finals del segle XIX i principis del XX, tot coincidint amb els orígens del catalanisme polític, la Renaixença i el Noucentisme. A partir d’aquí, apunta els diferents moviments culturals i fets històrics que permeten entendre com s’ha gestat i ha evolucionat el concepte de paisatge fins al dia d’avui, quan, en paraules del catedràtic, “ur-geix una revisió de tots els principis que han regit la vinculació del ciutadà amb l’entorn, doncs ha canviat la seva manera de relacio-nar-s’hi”, en part per una major consciencia-ció social sobre la importància del paisatge en la seva qualitat de vida. En aquest sentit, i entenent el paisatge com a fet dinàmic i des de l’àmbit del progrés social, Nogué traça un nou full de ruta per a la gestió del paisatge

Els pisos socials de Can Doctor no es venen

La Generalitat posa al mercat la principal promoció d’habitatges públics del poble, davant el rebuig general de veïns i Ajuntament. Al final, ningú els compra

PRISCILA DERGARABEDIAN

El periodista Àlex Asensio va conduir una ponència en ruta a la Vall de Rials per donar a conèixer el valor del nostre territori.

Vi, alimentació i paisatge als Juliols de la UBCan Manyé va acollir una nova edició d’aquest cicle formatiu d’estiu

MONTSE SERRA

22

amb perspectiva futura, en el qual destaca la importància de la “internacionalització des de la singularització”. És a dir, “els paisatges que mantinguin, reforcin i desenvolupin la seva identitat tenen més possibilitats de prospe-rar que aquells homogenis”. Alhora, “s’han de crear nous paisatges referencials” en els quals la gent s’hi senti emmirallada; que transmetin valors i aportin diàleg.

En un context d’economia globalitzada, la qualitat del paisatge es converteix en un fac-tor decisiu per a l’atracció d’empreses, princi-palment les més innovadores. Segons Nogué, viurem i produirem en un entorn de qualitat si som capaços d’introduir les innovacions socials i tecnològiques sense perdre la iden-titat del lloc, de fomentar la sensibilització i l’interès pels valors del paisatge i d’educar en el valor de la transformació, la comunicació i el canvi climàtic; l’emprenedoria, la recerca, la creativitat i la innovació són altres factors influents i de competitivitat.

En l’àmbit local, a Alella s’ha fet un esforç en la fixació i la protecció del territori amb l’ampliació del Parc de la Serralada Litoral, que s’inclou dins el Pla d’espais d’interès na-tural (PEIN) de la Conreria-Sant Mateu-Cé-llecs. També, amb la revisió del planejament urbanístic del municipi i l’aprovació del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), que posa en valor les potencialitats del sòl no urbanitzable. Precisament, els assistents al curs van tenir l’oportunitat de conèixer el Pla de la mà del seu artífex, l’Àlex Asensio, exregidor de Sostenibilitat (2003-2011), tot fent una caminada a la Vall de Rials, un dels aspectes més polèmics del Pla.

Els sentits en l’alimentacióUna segona jornada va versar sobre els sen-tits. Toni Massanès, director general de la Fundació Alicia (ALImentació i ciènCIA) i especialista en la cuina catalana, va fer una xerrada amb base teòrica sobre els sentits humans i com aquests afecten la nostra re-lació amb l’alimentació. Així, tot i que perce-bem des de tots els sentits alhora, preval el de la vista; el tacte influeix significativament a l’hora d’escollir els aliments; i difícilment podem distingir tres olors diferents alho-ra. El noranta per cent del gust és l’aroma, i diferenciem cinc sabors bàsics: dolç, salat, amarg, àcid i umami (“saborós” en japonès, és la sensació gustativa produïda per l’àcid glutàmic).

Massanès també va donar a conèixer el pro-jecte empès des d’Alícia, un centre amb voca-ció social, dedicat a la innovació tecnològica en cuina, a la millora dels hàbits alimentaris i a la valoració del patrimoni agroalimentari.L’escriptor Vicenç Pagès Jordà va aprofundir en el sentit de l’olfacte amb una divertida i evocativa presentació sobre les olors (pudors) en la literatura universal, en què va citar dife-rents fragments d’obres on es fa palès el gran

poder evocatiu de les olors. La sessió va per-metre prendre consciència de la importància de la literatura per construir un imaginari so-bre un paisatge, per donar-li visibilitat i fer-lo transcendir en el temps. (1)

La jornada es va arrodonir posant a la pràctica els sentits amb un tast de vins de la DO Alella conduït per la sommelier Rosa Vila. El tast va anar acompanyat d’una presentació de la Denominació d’Origen i els seus trets diferenciadors: els municipis, cellers i viti-cultors que la conformen, així com dels vins que s’hi elaboren.

El programa va dedicar un dia a visitar el Campus de l’Alimentació de Torribera (UB) a Santa Coloma de Gramenet i conèixer les especialitats docents que s’hi imparteixen, la recerca en nutrició, dietètica i ciència i tecnologia dels aliments; així com també la transferència de coneixement en els àmbits relacionats amb l’alimentació que s’hi desen-volupen. El Campus acull la UB-Bullipèdia, una unitat acadèmica de suport i assessora-ment al projecte Bullipèdia liderat per Ferran Adrià.

El director del Campus de l’Alimentació Torribera, Màrius Rubiralta, va exposar el projecte central i de gran abast que avui per avui impulsa des d’aquest àmbit universita-ri, el Projecte d’Especialització Territorial, vinculat als fons europeus Feder: “Eix del coneixement Besòs-Marina. Alimentació i Indústries de la Salut”.

La visita va cloure amb un instructiu taller a càrrec de Susana Buixaderas a la “Sala Ale-lla”, un nou espai d’anàlisi sensorial de vins i aliments, resultat del conveni de col·laboració entre l’Ajuntament d’Alella i la UB, a través del campus de l’Alimentació, amb la finalitat de promoure l’estudi, la recerca i la difusió de les activitats relacionades amb l’agroali-mentació i la gastronomia, en especial en el sector del vi.

TONI MASSANÈS (FUNDACIÓ ALICIA) VA FER UNA XERRADA SOBRE ELS SENTITS I COM AQUESTS AFECTEN LA NOSTRA RELACIÓ AMB L’ALIMENTACIÓ

Toni Cerdà, enòleg i copropietari de Bouquet d’Alella va rebre els estudiants al Celler.

Jornada al Campus de l’Alimentació Torribera amb el seu director, Màrius Rubiralta

MO

NTS

E SE

RRA

MO

NTS

E SE

RRA

1.Una primera part de la seva ponència s’ha publicat en el número 36 de la Papers de Vi i la segona part es publicarà en el número 38 de la mateixa revista.

23

CULTURA

Turisme cultural, gastronòmic i enoturismeJordi Tresserras, expert en turisme enogas-tronòmic i director del Laboratori de Patri-moni i Turisme Cultural (LABTAC) de la Uni-versitat de Barcelona, va conduir una sessió sobre el turisme gastronòmic i l’enoturisme, i els perfils d’usuaris i models turístics que se’n deriven. Tresserras entén que el turis-me ha d’anar lligat a la cultura i al patrimoni (donar-lo a conèixer i preservar-lo). I apunta la necessitat i la importància del treball en xarxa per establir sinèrgies: “treballar amb la competència -pensant en termes de col-laboració- per ser més competitius”.

En aquesta línia, aconsella dissenyar pro-ductes i serveis pensant en els destinataris per crear experiències úniques: “passar de gestionar visitants a gestionar experiències per als visitants”. Això implica “pensar en per-sones”, tant en la comunitat local (residents) com en els turistes (residents temporals). Precisament, l’enoturista i el turista gastro-nòmic busca viure experiències vinculades amb un paisatge. I “la força d’Alella està en el paisatge”, en les vinyes a tocar del mar i la proximitat amb Barcelona.La proposta enoturística del celler Alta Alella respon a la línia apuntada per Tresserras, i la seva intervenció va anar seguida de la de Jo-sep Maria Pujol-Busquets, propietari d’aquest celler. Per a Pujol-Busquets, “el vi s’ha de sen-tir –i entendre- com a patrimoni (territori). Nosaltres intentem fer vins transparents –que reflecteixin el terrer- i treballem perquè el nostre vi es converteixi en identitat del poble, que la gent el senti seu; de la mateixa manera que del territori n’hem fet casa nostra”. I el seu

és un “enoturisme obert, basat en que la gent senti el celler com a propi”.

Finalment, es van visitar dos cellers per conèixer d’a prop la seva feina i les seves propostes enoturístiques: Alella Vinícola i Bouquet d’Alella, el celler amb més història i un dels més joves de la DO d’Alella respec-tivament.

L’experiència Prioritat i CA TarragonaEl curs es va tancar amb dues sessions que tenien per objectiu servir de directrius per a la Denominació d’Origen d’Alella. D’una ban-da, l’experiència del Priorat a càrrec de Roser Vernet, coordinadora de l’associació Prioritat, entitat que aglutina el teixit socioeconòmic i cultural del Priorat al voltant dels valors del paisatge cultural de la comarca. Té l’objectiu de tirar endavant la candidatura del Priorat a la UNESCO com a paisatge cultural agrícola

de muntanya medi-terrània. Vernet va descriure el procés que ha viscut aquest projecte, començant per la necessitat pri-mera de preservar un patrimoni natu-ral i la construcció gradual d’un paisat-ge referencial –“El paisatge és el rostre del territori”– que s’ha convertit en el centre del model territorial. De la fi-nalitat d’establir un model de desenvolu-

pament territorial que preservés el paisatge agrícola (agricultura extensiva) mitjançant un procés participatiu, va sorgir la identifica-ció-proposició “El Priorat, un paisatge singu-lar, patrimoni cultural per a la humanitat” per marcar el full de ruta, i es va fundar Prioritat. Segons Vernet, “ens interessa sobretot el pro-cés per extreure els valors que ens identifi-quen. Per donar-nos a conèixer ens hem de conèixer i respectar primer”. I aquest procés l’han fet extensiu a tots els àmbits: social i territorial, acadèmic i institucional, impli-cant tots els agents amb projectes concrets per fer-lo col·lectiu: “Hem passat de l’auto-odi a l’autoestima”, va dir Vernet.

Jordi Boldú, actual responsable d’activi-tats de Vinseum, el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, va presentar una metodo-logia de treball per a articular projectes en xarxa a partir del coneixement del territori de la DO Alella. Amb aquest objectiu, propo-sa posar en contacte primer els seus agents (pagesos, viticultors, comercials, botiguers, restauradors, sommeliers, enòlegs, periodis-tes especialitzats, polítics, docents, funcio-naris municipals, agents turístics, gestors culturals…) per fomentar la interrelació des de la pròpia experiència i, després, establir un projecte compartit de treball. Aquest mo-del posa en evidència la necessitat d’establir sinèrgies dins del territori i la manca de conei-xement mutu i de relació entre la ciutadania i els agents vinculats al món del vi existent. Aquesta metodologia s’inspira i parteix de l’experiència del projecte “Obert per refle-xió”, que va dur a terme el Centre d’Art (CA) de Tarragona entre el novembre de 2011 i el gener de 2012.

ELS PARTICIPANTS VAN VISITAR DOS CELLERS DE LA DO ALELLA, ALELLA VINÍCOLA I BOUQUET D’ALELLA

Jordi Boldú, responsable d’activitats del Vinseum, a Can Manyé.

Toni Massanès, director general de la Fundació Alicia.

MONTSE SERRA

MO

NTS

E SE

RRA

24

RAMON ANGLADA Llibres sagramen-tals, pergamins, lli-bres d’àpoques, cap-breus, testaments o el plànol original de la Capella del Santíssim, amb la signatura d’Antoni Gaudí, conformen part del ric i des-conegut fons docu-mental de l’Arxiu Parroquial d’Alella. Patrimoni que, a dia d’avui, gaudeix d’un grau més alt de preservació, i en un futur de difusió, gràcies al procés de digitalització encap-çalat per l’arxiver Jordi Prats i Bonet, l’empenta del rector Josep Fàbregas i la col·laboració de Jo-sep Fluixà.

Després d’anys d’aturada, la feina s’ha reiniciat amb força. Amb l’objec-tiu final de digita-litzar tot el fons de l’arxiu, amb els do-cuments contem-poranis inclosos, el projecte acumula ja més de 18.000 imatges. I és que aquesta digitalització es porta a terme tot fotogra-fiant els documents pàgina per pàgina per, posteriorment, desar-los i realitzar la con-frontació amb el document físic original. L’objectiu és poder agilitzar la consulta al mateix temps que es guanya un grau més alt de preservació.

Els primers llibres tractats han estat els sagramentals −baptismes, matrimonis i defuncions- que han generat el volum més

gran de feina. Prats explica aquest procés tot destacant que “un cop s’ha obtingut la imatge, aquesta s’ha de quadrar amb la pà-gina exacta del llibre original. Per fer-ho, s’ha de col·locar com a nom d’aquesta fo-tografia el número de pàgina concret del llibre físic”. Els llibres d’àpoques, capbreus o actes del Comú no es confronten amb l’ori-ginal perquè no disposen d’índexs. Amb el treball fotogràfic molt avançat, la resta del tractament documental es realitza de forma

progressiva. Pel que fa als sagramentals, els baptismes i ma-trimonis, estan di-gitalitzats des dels inicis del registre, des de voltants del 1500 fins al 1975. Pel que fa als òbits, des dels inicis fins a l’any 1930. D’en-tre totes aquestes imatges, aproxima-dament la meitat ja estan llestes per ser consultades. Els lli-bres de testaments, excepte els més an-tics, i els pergamins, alguns d’ells del se-gle XIV, ja han estat també digitalitzats.

Conservació i difusió del fons:Un dels principals objectius del projec-te és la conservació d’aquest patrimoni documental. Prats destaca com les actes i manuscrits dels segles XIV i XV estan escrits amb tinta amb base de ferro que, un cop oxidada, es menja

el paper. Hi ha pàgines d’aquestes obres on la tinta es desfà literalment i ja no es poden pràcticament ni tocar. Gràcies a les fotogra-fies realitzades, es preserven aquests docu-ments amb alt risc de destrucció, al mateix temps que es continua oferint la possibi-litat de consultar-los en format digital. El mateix passa amb els llibres sagramentals: la seva digitalització permet una consulta més ràpida, i l’original no pateix cap mena de desgast.

CULTURA

L’Arxiu Parroquial d’Alella reprèn la seva digitalitzacióJordi Prats és al capdavant d’un projecte indispensable per preservar un patrimoni documental únic

Prats mostrant una de les joies de l’arxiu: el projecte original per a la Capella del Santíssim d’Antoni Gaudí.

RAM

ON

AN

GLA

DA

25

Un cop fotografiats els diferents documents, s’ha aprofitat per portar a terme feines de restauració, tot prioritzant els exemplars més malmesos. Josep Fluixà és l’encarregat de portar a terme aquesta tasca amb l’ha-bilitat d’un veritable mestre artesà. Ell ha estat l’encarregat de reparar les portades de molts llibres, folrats amb pergamins an-tics reaprofitats, després de desmuntar-los i estovar-los.

Pel que fa a la difusió, tot l’arxiu es podrà consultar digitalment. El primer pas serà la consulta dels índexs d’aquests llibres des de la web de l’Església de Sant Feliu d’Alella −molt més dinàmica des que el mateix Prats la gestiona- i el segon, en cas de disposar de pressupost, la consulta a través d’Internet de tot el seu fons.

I és que aquest projecte es porta a terme exclusivament amb recursos propis de la parròquia i la feina desinteressada dels seus impulsors. Tot i la manca de mitjans, les ganes de tirar endavant aquest projecte el fan possible. Amb l’ordinador parroquial, la càmera i les targetes de memòria propietat del mateix arxiver, tres còpies de seguretat i moltes hores de feina, la salvaguarda de part destacada de la nostra història és fa realitat.

En aquesta nova etapa, l’arxiu és obert a tota aquella persona interessada en consultar el seu fons documental, des d’investigadors a particulars que cerquen dades de la seva fa-mília. Els documents digitals es poden con-sultar lliurement amb una única limitació. La consulta de la documentació de menys de 100 anys d’antiguitat −i que contingui dades de caràcter personal-només és possible si la persona que fa la petició té un parentiu directe amb els noms que apareixen al docu-ment en qüestió o si aquesta està motivada i justificada, per exemple, en el marc d’una investigació de caràcter històric. Si no és així, no es facilita cap mena de dada. Per contra, els documents amb més de 100 anys d’antiguitat no tenen limitació de cap mena, ja que s’entén que els seus protagonistes són morts.

Un arxiu que, a més de rebre els seus usuaris, acull visites guiades que perme-ten copsar la seva riquesa, conèixer algun episodi històric com l’aiguat de l’onze de setembre de 1714, o observar la disposició dels materials dins d’armaris ignífugs. Per gaudir-les cal concertar cita prèvia pel cor-reu electrònic o el telèfon de l’arxiu, dis-ponible a la web parroquial. És el mateix

Jordi Prats l’encarregat del guiatge a l’arxiu i a la parròquia, on sorprenen interessants detalls de la seva antiga estructura i acces-sos originaris explicats de forma didàctica i amb rigor històric.

Els microfilms dels mormons:L’Església de Jesucrist dels Sants dels Dar-rers Dies, més coneguts com a mormons, té com un dels seus objectius bàsics la re-cerca dels seus avantpassats i els estudis de genealogia. Segons la seva fe, cal ajudar els membres vius i morts de la seva comu-nitat a quedar lliures de pecat. Per ajudar els morts, cal conèixer els noms i el màxim possible de dades dels seus ancestres. Uns esperits que, un cop nets de qualsevol as-

pecte negatiu, es mantenen al costat dels vius tot esperant el dia de la resurrecció. És per això que els mormons han anat creant una extensa biblioteca amb aquestes dades procedents de tots els racons del planeta.

Fou l’any 1981 quan la Societat Genealò-gica d’Utah portava a terme la microfilma-ció de part dels llibres de l’Arxiu Parroquial d’Alella, tot convertint-se en precedent del procés de digitalització actual. A canvi de l’accés i el permís per microfilmar els ar-

xius, els mormons cedien una còpia a les parròquies que, en el cas d’Alella, es con-serva a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. La documentació alellenca centrada en llibres sagramentals la conformen 5 carrets de mi-crofilm de 35mm. En concret, baptismes de 1524 a 1584, de 1608 a 1613, de 1624 a 1672, i de 1673 a 1907. Pel que fa als matrimonis, de 1566 a 1584, i de 1624 a 1913. Finalment, pel que fa a les defuncions, es van microfilmar els llibres de 1524 a 1559, de 1566 a 1584, de 1600 a 1615, i de 1624 a 1899 . Els mormons també es van interessar pels capítols ma-trimonials i els inventaris testamentaris de 1500 a 1794. Els microfilms alellencs es troben custodiats al gran arxiu-búnquer de la comunitat mormona anomenat Granite Mountain Record Vault i a la Family His-tory Library a Salt Lake City. Tot i aquest emplaçament, és possible la consulta de còpies previ pagament de les tarifes cor-responents a les seus d’aquesta comunitat a Badalona i Barcelona. Pel que fa a muni-cipis propers, només l’arxiu de Sant Martí de Teià −escrit Teyá– i el de Sant Esteve de Vilanova de la Roca van ser microfilmats el mateix 1981.

Tot i que gràcies als mormons part dels llibres sagramentals d’Alella resistiran una guerra nuclear, us recomano la consulta de l’arxiu parroquial sense intermediaris. Per dos motius: el rigor, la professionalitat i l’amabilitat del Jordi; i perquè els docu-ments que custodia són indispensables per entendre la lenta transformació, amb infi-nitat de sacrificis, d’un petit poble agrícola en l’Alella actual.

CULTURA

JORD

I PRA

TS

LA CONSERVACIÓ DOCUMENTAL ÉS UN DELS OBJECTIUS DEL PROJECTE

EL 1981 LA SOCIETAT GENEALÒGICA D’UTAH MICROFILMAVA PART DE L’ARXIU

Llibre sagramental de baptismes corresponent a l’any 1839.

26

QUERALT MORROS Què és el paisatge? Com entenem el territori que ens envolta? Hem pensat mai en com es construeix aquesta percepció? El vint-i-set de setembre una quinzena de cadires buides esperaven l’arribada dels visitants a pocs minuts de les dotze del migdia. Col-locades de manera desigual, però no a l’at-zar, restaven immòbils davant d’una gran projecció. No era pas l’única. L’audiovisual central, sorgit del binomi entre la imatge indagadora de Carlota Castells i el so te-naç de Xavi Saucedo, s’acompanyava amb el resultat del taller realitzat, ara fa un any, a les escoles Fabra i La Serreta. Ambdues creacions, amb l’objectiu compartit de trac-

tar la verema utilitzant les possibilitats de la narració transmèdia.

Les múltiples mirades de l’entorn“El paisatge pot semblar un concepte molt senzill, però alhora és molt complex, no està definit, els diccionaris en donen una idea molt simplista. El paisatge pot tenir mil i un signi-ficats” assegurava Carlota Castells Puig, tot obrint la visita comentada i el pertinent debat. La projecció de Castells, un estudi de caire acadèmic amb elements cinematogràfics i de disseny, plantejava diverses qüestions entre els assistents: Què entenem com a paisatge d’Ale-lla? Són tan vàlides les vinyes com el centre urbà? Quin paper hi juga l’imaginari col·lectiu?

L’anàlisi audiovisual assolia així la seva funció vertebradora de diàleg entre visitant i obra.

Tanmateix, entre la cerca i exposició d’una definició més àmplia per al terme, el projecte preguntava en veu alta de manera clara: És possible desgranar la idea de paisatge defu-gint la seva inherent subjectivitat? “L’entesa del paisatge pot tenir moltes contradiccions”, responia l’autora, “no el veiem tal com és, sinó com nosaltres el percebem, hi ha un paisatge col·lectiu, però també un de propi”.

El punt de vista, la realitat en constant canvi, l’homogeneïtzació, l’entorn com a producte, la fragmentació de la nostra percepció o el buit en el paisatge. Tres minuts i un total d’onze exerci-cis projectats per tal de situar el raïm, el vi, els espais i el patrimoni d’Alella en plena reflexió so-bre el territori que ens envolta. Una oportunitat per aprofundir en conceptes de diversa tipologia que no acostumem a afrontar i que, d’altra ban-da, observem i vivim de manera diària.

La poesia de Khayyam El dimecres 30 de setembre, a quarts de vuit del vespre, es convocava una nova cita ineludi-ble a Can Manyé, Literatura amb els cinc sen-tits, conduïda per la periodista Montserrat Ser-ra. Una edició centrada en l’obra del reconegut poeta persa Omar Khayyam, tractada des de les veus del doctor en filologia romànica An-ton Maria Espadaler, l’editor Jordi Raventós i l’actor Mark Ullod. Activitat inscrita dins el programa de la VI Setmana del Vi DO Alella, amb la col·laboració de Bouquet d’Alella i la Biblioteca Ferrer i Guàrdia.

CULTURA

Verema i Transmèdia. Repensant el paisatge des de la subjectivitatL’Espai d’Art i Creació de Can Manyé acull fins el proper onze d’octubre Paisatge transmèdia, un projecte de Carlota Castells i Xavi Saucedo amb la col·laboració de dos centres educatius alellencs

CEDI

DA

Carlota Castells, a Can Manyé.

“QUÈ ENTENEM COM A PAISATGE D’ALELLA? SÓN TAN VÀLIDES LES VINYES COM EL CENTRE URBÀ?”

27

Una de les imatges del web, en aquest cas, Can Sopa.

lescasesdalella.catDesprés de més de vint anys de treball multidisciplinari, l’Associació Cultural Revista Alella posa a l’abast del públic una pàgina web de divulgació històrica i patrimoni

arquitectònic d’Alella. Aquesta és la seva gènesi i història:

RAMON RUIZ BRUY

La revista Alella Per entendre el projecte lescasesdalella.cat, primer cal explicar la revista Alella, la publi-cació que edita l’Associació Cultural Revista Alella, entitat responsable d’aquesta web.

La següent cronologia serveix per situar en quin moment va néixer la revista:Octubre de 1959: neix Serra d’Or, la prime-ra revista íntegrament en catalàGener de 1960: s’edita el primer número de la revista Alella, també únicament en català Juliol de 1961: es funda Òmnium CulturalDesembre de 1961: surt el primer número de Cavall Fort

Desembre de 1961: neix els Setze Jutges

Desembre de 1962: primer concert de Rai-mon a Barcelona

A principis dels seixanta sorgeixen els pri-mers brots de represa catalanista i s’inicia la publicació del butlletí mensual de l’Asso-ciació Cristiana d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia que, de seguida, es va convertir en la revista Alella, una publicació generalis-ta dedicada a la informació local.

El principal impulsor de la revista va ser Eduard Serra i Güell; va ser-ne el director fins a la seva mort l’any 1989. En va prendre el relleu Esteve Riambau i Saurí, que també va ocupar el càrrec fins el seu traspàs l’any 1994. Tots dos són personatges molt enyorats a Alella.

Des d’aquells inicis i fins l’actualitat són nombrosos els alellencs de diferents gene-racions que han integrat el cos de redacció o han col·laborat amb la revista Alella. En aquest sentit, cal destacar com, en el passat

i fins a l’actualitat, a les pàgines de la revista, diferents fornades de joves alellencs han tin-gut l’oportunitat de fer els seus primers pas-sos en el món del periodisme. Alguns d’ells han esdevingut destacats professionals que exerceixen en diferents mitjans de comuni-cació.

L’any 1991 la revista Alella va publicar Ale-

lla, Recull d’imatges, un gran llibre il·lustrat amb fotografies històriques del municipi i les seves famílies. L’any 1992 va editar el llibre L’home del carrer, una antologia d’articles d’Esteve Riambau.

L’any 1993 l’associació fundadora es va dissoldre i se’n va crear una de nova, l’Associ-ació Cultural Revista Alella, amb uns estatuts més moderns i adaptats a la nova legalitat. Des d’aleshores, aquesta és l’entitat que edita la revista.

CULTURA

LESCASESDALELLA.CAT / JOAQUIM FABREGAT

28

CULTURA

Després de més de cinquanta-cinc anys de se-guiment de l’actualitat alellenca, la col·lecció dels números de la revista Alella ha esdevin-gut una font fonamental per al coneixement i la història del poble d’Alella d’aquestes dè-cades.

Des d’aquell primer senzill butlletí amb continguts de to cristià, de mica en mica se’n van incorporar d’altres temàtiques i va esde-venir una eina d’informació útil per al debat ciutadà i polític. El progrés del nostre país, Catalunya, també es veu reflectit en les pàgi-nes de la publicació i en l’evolució dels seus continguts.

El vi ha estat present a les pàgines de la revista Alella des del primer número. De fet, el vi és un element quotidià a la vida de tots els alellencs. L’any 2003, coincidint amb la Fes-ta de la Verema d’Alella, va sortir un número especial gratuït monogràfic de vins. Aquest número especial de la revista va anar evolu-cionant any rere any, amb més pàgines i con-tinguts cada vegada més elaborats. L’any 2008 va canviar de nom per passar a dir-se Papers

de vi. El número següent va veure la llum per la Festa de la Verema de 2009 i, des del Nadal d’aquell mateix any, l’associació n’edita sis números anuals que es distribueixen per tot el territori de la DO Alella. Papers de vi ha estat i és una eina destacada que contribueix a la renaixença del sector del vi i a l’actual esclat de l’enoturisme en el territori de la DO Alella.

Evolució de l’estudi de les cases d’AlellaPer cercar els orígens del projecte lescases-

dalella.cat ens hem de traslladar a la post-guerra. En aquell temps, Alella era un petit poble pagès de poc menys de 1.500 habitants que vivia atemorit després de la greu sotraga-da. En aquell ambient d’escarment va sorgir una generació de joves que, degut a la seva edat, ja no havien participat directament en els fets de la Guerra Civil: majoritàriament integrats en l’Associació Cristiana d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia. A aquells

joves dels anys 40 i 50 del segle passat els va tocar viure els pitjors anys de la repressió franquista i van ser els que, a mesura que van poder, van reprendre la vida cultural i asso-ciativa d’Alella. Els primers anys, sobretot, a l’empara de l’església.

Així, amb motiu de la celebració del V Cen-tenari de la col·locació de la primera pedra de l’actual Església Parroquial, l’any 1959, es va organitzar tot un programa de festes. D’aques-tes celebracions volem destacar dues expo-sicions. La primera duia per títol Exposició

d‘història i arqueologia, i es va fer a la Sala de Sessions de l’Ajuntament. En aquesta mos-tra es va exhibir tota una sèrie de materials

i objectes procedents dels arxius municipal i parroquial i, sobretot, de les pròpies famílies alellenques. La majoria d’aquestes peces van constituir el Museu de Can Magarola, un pro-jecte a hores d’ara en procés de revisió.

L’altra mostra que ens interessa és l’Expo-

sició de Cases de Pagès, que es podia visitar a la Sala del Front de Joventuts. Consistia d’una sèrie de cartolines, cadascuna dedicada a una de les diferents cases singulars d’Alella: hi havia una fotografia, una breu descripció i una cronologia de propietaris.

De les festes d’aquest V Centenari, amb les diferents activitats i exposicions, hi ha un àl-bum a l’Arxiu Parroquial d’Alella que en recull el programa, la difusió, fotografies i retalls de premsa.

A partir de 1960, mercès al naixement de la revista Alella, ja podrem seguir l’activitat cultural d’Alella a través de les seves pàgines. Fent aquest seguiment, ens adonem, tal com passa sovint, que alguns personatges de l’èpo-ca eren molt actius i apareixen relacionats en moltes de les diferents iniciatives. A l’hora de redactar aquest escrit, se’ns ha plantejat l’etern dilema de si és injust no mencionar-los per por deixar-nos-en altres. Finalment, hem optat per mencionar només uns pocs noms i demanar comprensió perquè, malaurada-ment, no tenim la capacitat d’esmentar-los tots. Dit això, hem de reconèixer que, si par-lem dels orígens de l’estudi del patrimoni arqueològic, històric i patrimonial d’Alella, és obligat mencionar en Salvador Artés i en Lluís Galera, autors d’un llibre fonamental per a la història d’Alella: Notes històriques de la

Parròquia de Sant Feliu d’Alella.Artés i Galera, malgrat la manca de forma-

ció acadèmica especifica en aquests àmbits, enceten multitud d’estudis d’arqueologia, ge-nealogia, història i patrimoni, que són la base de la majoria d’estudis posteriors en aquets àmbits. Aquesta curiositat multidisciplinària queda reflectida en nombrosos articles que van publicar durant les primeres dècades de la revista.

A partir d’aquí, seguirem cercant menci-ons de l’estudi de les cases d’Alella a les pà-gines de la revista Alella...

El dia 21 de juliol de 1978, el Grup de Re-cerca del Casal d’Alella va presentar una re-copilació fotogràfica “de la munió de masies que encara queden al nostre poble.” (...) “Foren projectades més de 150 diapositives en color.” (rev. Alella 162, pàg. 16)

A partir de novembre del mateix any, el mateix grup de recerca va començar una sèrie

PER CERCAR ELS ORÍGENS DEL PROJECTE LESCASESDALELLA.CAT ENS HEM DE TRASLLADAR A LA POSTGUERRA A PARTIR DE 1960, MERCÈS AL

NAIXEMENT DE LA REVISTA ALELLA, JA PODREM SEGUIR ’L ACTIVITAT CULTURAL D’ALELLA

A TRAVÉS DE LES SEVES PÀGINES

Foto de l’esquerra: D’esquena Jesús Barnadas, Pepet Aymar, Salvador Artés i Joaquim Noguera. Foto de la dreta: Agustí Jardí, Josep M. Mas, Salvador Ribas, Jesús Barnadas, Maria Möller, Esteve Riambau (assegut al darrere), Salvador Artés, Joaquim Fabregat i Ramon Ruiz. Revista Alella 221. Any 1993.

ARXI

U

“

”

“

”

29

CULTURA

de visites mensuals guiades pel poble en què es visitaven masies i cellers. La revista Alella se’n va fer ressò en els números successius.

A la revista Alella núm. 173 de l’estiu de 1981, s’informava de l’acord per convertir Can Magarola en Masia-Museu. D’una altra banda, en la notícia sobre la inauguració de la nova Casa de la Vila, s’explicava que “es va presen-tar al públic l’exposició de fotografies sobre patrimoni arquitectònic del nostre poble.”

En el núm. 188 de la primavera de 1985, es va publicar l’article Les Masies d’Alella, signat per en Salvador Ribas. L’aleshores jove ar-quitecte va començar a desenvolupar els seu discurs sobre les masies d’Alella que ha anat enriquint i evolucionant al llarg dels anys.

En la crònica de la XI Festa de la Verema, tot referint-se a l’exposició titulada Cases i

famílies d’Alella, podem llegir: “ens ha donat

una visió del que van ser el nostre poble i la nostra gent a través dels segles” (rev. Alella 190, tardor 1985). En aquesta exposició es podia contemplar una gran fotografia “presa fa només un quart de segle” que constatava “els grans canvis produïts en tan sols aquests anys”.

El setembre de 1988, el Patronat Munici-pal d’Informació i Comunicació d’Alella va presentar l’exposició Alella, recull d’imatges. El gerent d’aquest Patronat, Joan J. Ramos i Lepe, va seleccionar una sèrie de fotografies dels arxius familiars d’Alella (rev. Alella 202).

La revista Alella 205 de l’estiu de 1989 relata l’èxit de la II Exposició Alella, recull

d’imatges a la Sala d’Exposicions Municipal durant la Festa de la Verema.

A la revista Alella 208 de l’estiu de 1990, podem llegir el següent titular: “Alella tindrà

el seu llibre”. Efectivament, Joan Josep Ramos es va aliar amb l’Associació Cultural Revista Alella per tal d’editar un llibre que recollia una selecció de les fotografies que s’havien pogut veure en les tres exposicions Alella,

recull d’imatges.A la portada de la revista Alella 212 de

l’estiu de 1991, apareix un triangle que diu: “El Llibre, ja a la venda!”. I en el número 213 de la tardor de 1991, hi podem llegir una crònica de la presentació del llibre el dia 3 d’agost de 1991 dins de la programació de la Festa Major.

El número següent, el 214 de l’hivern de 1991, es va fer ressò de l’èxit del llibre i es va publicar tot de retalls de premsa que n’hi feien referència; entre d’altres, un article de Josep Maria Espinàs a l’Avui, i un de Lluís Permanyer a La Vanguardia.

A la primavera de 1992, al número 215, la revista parla de l’edició de l’antologia d’arti-cles L’home del carrer amb motiu del nomena-ment com a fill adoptiu d’Alella del seu autor i director de la revista Alella, Esteve Riambau.

Les cases d’AlellaL’equip que vam idear els continguts del llibre Alella, recull d’imatges, quan en determinà-vem els capítols, vam optar per no dedicar-ne un d’específic a les masies i cases de senyor d’Alella. En aquell moment es va decidir que, un cop publicat el recull d’imatges més en-davant, l’Associació Cultural Revista Alella entomaria el repte de fer-ne un altre dedicat exclusivament a les cases d’Alella. Així, en aquell primer llibre hi trobem imatges on hi surten cases, però només són l’escenari d’un moment particular.

Malgrat la garantia de l’èxit del llibre Alella, recull d’imatges, de seguida ens vam adonar que un nou llibre dedicat a les cases era un repte encara més gran. Efectivament, en un recull d’imatges. no calia ser tant ex-haustius, havíem publicat una selecció del material recollit fins aleshores. Ningú troba-ria a faltar una imatge més. En canvi, un llibre dedicat a les cases ha de poder dedicar un espai a cadascuna d’elles, almenys a totes les que tenen una certa categoria. La dificultat no és tant establir el llindar d’aquesta classi-ficació, quines publiques i quines no, sinó re-copilar un mínim d’informació de cada casa. D’algunes, la informació és força a l’abast, en altres, la dificultat per obtenir-la és més gran.

En aquells primers passos es va plantejar la possibilitat de publicar les cases per fasci-cles i encartar-los en els números ordinaris de la revista. D’aquesta manera ens hauríem creat l’obligació de preparar almenys una casa per a cada número i, al cap dels anys, s’haurien pogut relligar tots els fascicles junts i fer-ne un o més volums. Però aquesta pro-posta no va reeixir.

L’any 1993, a la revista Alella 220, hi tro-bem una mena de pàgina anunci on s’explica que “els treballs en relació al llibre que vol

Revista Alella 220. Any 1993.

ARXI

U

30

CULTURA

publicar la revista sobre les cases d’Alella ja estan en marxa”. I continuem llegint: “Els objectius que ens hem fixat són molt ambici-osos i és evident que la tasca no és senzilla ni fàcil, i que pot durar anys”. De ben cert que aquesta darrera suposició va resultar premonitòria.

En el següent número de la revista, el 221, veiem una altra vegada tota una pàgina dedi-cada als treballs del llibre. Es dóna compte de noves incorporacions i es fa una crida perquè s’hi afegeixin nous voluntaris. La notícia es complementa amb dues fotografies de l’equip treballant a Can Bertran. Malauradament, moltes de les persones que hi figuren ja no són amb nosaltres.

Certament sempre vam tenir la sensació que la recopilació de dades i la redacció del llibre podia durar uns quants anys, però cap de nosaltres, en els transcurs d’aquests més de vint anys, va preveure que es perllongaria tant. Si a la no previsió d’aquesta durada i la implicació de tantes persones diferents hi afegim que no es van aixecar actes en molts dels períodes, comprendreu la dificultat ac-tual de poder fer un relat acurat del que va anar succeint al llarg d’aquests anys. Tal ve-gada regirant arxius, documents, factures i extractes bancaris podríem arribar a bas-tir una cronologia més aproximada que ens ajudaria a rememorar les diverses etapes i entrebancs que composen el camí recorregut.

Precisament, la dosificació d’esforços és una altra de les causes que expliquen que s’hagi invertit tant de temps. Els voluntaris que fem la revista Alella mai no hem anat sobrats ni de temps ni d’efectius. L’associació cultural que ens aplega es diu precisament revista Alella, per tant la publicació de la revista és allò que ens defineix i la finalitat primera del nostre esforç. Qualsevol altra de-dicació ha estat sempre suplementària. Tirar endavant la revista Alella d’una forma ama-teur, a base de voluntaris, no genera gaires excedents per dedicar-los a altres tasques.

En aquets punt cal recordar com el nostre home, que històricament havia estat relaci-onat amb els primers estudis de les cases d’Alella, va ser en Salvador Artés. A principis dels noranta, un cop publicat Alella, recull

d’imatges, en Salvador era el president de l’Associació Cultural Revista Alella; gairebé no intervenia en el consell de redacció, però, en canvi, era la persona que liderava el nou projecte. L’any 1995, la renuncia d’Artés a la presidència de l’Associació i a qualsevol tas-ca relacionada amb la mateixa per passar a dedicar-se a la política local, va significar un fre al desenvolupament del projecte.

La malaltia i posterior mort de l’Esteve Riambau l’any 1994 també van perjudicar el desenvolupament del llibre. Hem de pensar que el nostre director estava laboralment retirat, per tant disposava de temps i, a més, estava avesat al món de l’edició i tenia un do per l’escriptura, com a excel·lent professional

de la traducció. En aquest sentit, cal destacar com Riambau havia estat un dels principals artífex de l’èxit d’Alella, recull de imatges. Va ser, sens dubte, una gran pèrdua.

Per tant, en l’absència d’aquests perso-natges clau i la revista en mans de volunta-ris més joves que, a més del seu voluntariat, havien d’atendre les seves obligacions fami-liars i professionals, el projecte de les cases va quedar frenat. A més, després d’aquella eufòria inicial que havia aplegat tants volun-taris, l’entusiasme s’havia anat refredant; el projecte era molt ambiciós i els voluntaris més preparats ja tenien prou feina en anar tirant endavant la revista.

Llavors vam constatar que en el cos de redacció comptàvem amb diferents estudi-ants i joves professionals que podien fer-se càrrec de les tasques que calien per avançar,

però que la dedicació que requerien era ex-cessiva com per pretendre que la fessin d’una forma altruista. Per això vam decidir cercar recursos econòmics per tal de remunerar la feina de la persona que hi hagués de dedicar més hores.

Així, amb una primera beca que ens va concedir el Sr. Pere Altimira de Crison Ins-truments, vam poder encarregar a la jove llicenciada Berta Rodríguez Vilar que reco-pilés la informació de les diferents fonts i col-laboradors, i redactés un primer esborrany del que podria ser el futur llibre.

Aquest esborrany va consumir un temps i uns recursos que no van complir els objectius inicialment fixats i va caldrà la convocatòria d’una segona beca, que es va encarregar a la jove arquitecta Mireia Barnadas. Ella va ser qui va verificar i actualitzar totes les dades. Per poder finançar aquesta tasca es va comp-tar amb una segona ajuda, en forma de beca, que ens va atorgar el Sr. Alfons Garcia Grau d’Alella Vinícola Can Jonc.

Pel que fa als capítols d’història del poble, els també molt joves historiadors Cristina Armengol i Ramon Anglada van tenir cura d’actualitzar i ampliar els capítols d’història. Aquesta tasca es va finançar amb fons propis de la revista. En aquest cas va ser necessa-

ri amalgamar les visions i mètodes de dues generacions diferents d’historiadors. Creiem que el resultat final en va sortir beneficiat perquè, a la base indispensable dels primers historiadors amateurs, s’hi va sumar el rigor dels nous historiadors professionals.

També va ser delicat en aquella època, a finals del segle passat, com encarar el relat de la guerra civil i la repressió franquista. En aquell moment vam optar per ometre algun detall d’aquest període, la memòria dels quals afortunadament s’han anat recuperant des-prés d’aquella fase de redacció.

L’any 1999 dos dels components de l’equip, Joaquim Fabregat, fotògraf, i Ramon Munta-das, aleshores responsable de l’Arxiu Munici-pal, van organitzar una exposició fotogràfica sobre el tema Fotografies d’Alella dels anys

40 i 50. (rev. Alella 245).L’any 2000, en el número en què celebrà-

vem el quarantè aniversari de la revista, a l’editorial dèiem: “Una de les fites que ens hauria agradat acomplir era la publicació del Llibre de les cases d’Alella. No serà possible, però ens plau comunicar-vos que el projecte segueix ben viu i, encara que aquest any no serà el de la seva edició, podem assegurar que no pot trigar gaire”.

Aquesta afirmació agosarada, com el temps ens va encarregar de demostrar, va fer de preàmbul a una època confusa del pro-jecte. No només vam avançar poc, sinó que es van crear malentesos que van consumir temps i energies. Afortunadament, malgrat les dificultats, el caliu mai no es va apagar del tot. Així que va caldre recapitular, i el 2008 es va decidir encarregar a Laia de Bo-bes, una altra vegada amb recursos propis de la revista, que recopilés tota la informació procedent dels diversos autors i redactors, i establís una redacció definitiva. Aquesta es va assolir cap a l’any 2009.

Per fi comptàvem amb un text definitiu. Ara era qüestió d’ajuntar-lo a la part gràfica, maquetar-ho tot i ja podríem editar el llibre. Un cop més, ens vam fer la il·lusió d’estar propers a assolir l’objectiu. Existeixen actes de reunions del 2008 i 2009 en què ens fèiem el propòsit de presentar el llibre el 2010, any del cinquantè aniversari de la revista. Aquest cop, però, vam ser més prudents i ens vam abstenir de comunicar-ho.

Malauradament, allò que feia anys que donàvem per descomptat, que un cop dispo-séssim del text la resta de feina es podria fer tota de seguida, va resultar ser fals. Amb els anys que havien passat des que s’havien fet les primeres visites a les cases, per diferents motius, part del material gràfic s’havia dis-persat. Una altra part consistia en diapositi-ves que s’haurien d’escanejar i digitalitzar, en una època on aquesta pràctica ja havia deixat de ser habitual i que, a més, representava un nou cost no previst. A sobre, d’aquestes trans-parències, algunes no eren ni les originals, sinó rèpliques amb els colors distorsionats.

DESPRÉS D’AQUELLA EUFÒRIA INICIAL QUE HAVIA APLEGAT TANTS VOLUNTARIS, L’ENTUSIAS-ME S’HAVIA ANAT REFREDANT ELS OBJECTIUS QUE ENS HEM

FIXAT SÓN MOLT AMBICIOSOSI ÉS EVIDENT QUE LA TASCA NO ÉS SENZILLA NI FÀCIL, I QUE POT DURAR ANYS”.

“

”

“

31

CULTURA

Aquesta nova etapa la vam encarar conjunta-ment Joaquim Fabregat com a fotògraf, Joan Marquès, dissenyador gràfic, els arquitectes Salvador Ribas i Mireia Barnadas i Ramon Ruiz com a expert editorial. Junts vam com-partir infinitat de reunions intentant empè-nyer la maquetació d’un llibre que avançava molt lentament. El propòsit era intentar ma-quetar el llibre i anar fent noves tandes de fotografies per suplir les mancances. Aquí voldria destacar la gran feinada que durant dos o tres anys va desenvolupar Joaquim Fa-bregat, el qual va tornar a visitar en solitari la majoria de les cases i en va obtenir noves fotografies digitals. Moltes de les fotografies que ara es podran gaudir en la web les va fer en Joaquim en aquesta època.

D’aquesta manera arribem a l’any 2012, quan vam constatar que havíem avançat molt poc malgrat el munt d’hores invertides en reunions. A sobre, el poc que havíem avan-çat no ens acabava de satisfer i, a més, l’es-til gràfic pensat feia uns anys havia quedat desfasat.

En aquest punt, la crisi econòmica i el canvi d’hàbits en el consum cultural ens va fer pensar que finançar l’edició d’un llibre de luxe i després intentar recuperar la inversió en base a les vendes, era una idea viable en el passat, però cada cop més complicada en el futur.

Ateses aquestes circumstàncies, vam co-mençar a dubtar si pagava la pena fer l’esforç que encara calia per tal d’aconseguir tenir el llibre a punt per portar a impremta, i després donar-li viabilitat econòmica. Així és com va sorgir la idea que, potser, seria millor bolcar tota aquesta informació en una web.

Els avantatges d’una pàgina web eren di-versos. En primer lloc, ens alliberava del cost industrial de produir un llibre d’aquestes ca-racterístiques (amb tapa dura, gran format i de prop de cinc-centes pàgines en color). A

més, una web és quelcom viu, un cop inaugu-rada i posada a disposició del públic, segueix essent susceptible d’ampliació i millora. Si es disposa de nou material, es pot afegir i si es detecta qualsevol errada, es pot esmenar. Si no disposem d’una informació o fotografia, ja l’afegirem quan la tinguem.

Aquesta reflexió ens va portar a propo-sar-nos un nou objectiu: calia crear una pàgina web, adaptar els continguts al nou format i, finalment, penjar-los a la xarxa. Les persones que han dut a terme aquesta tasca que s’ha allargat uns tres anys, han estat Jor-di Albadalejo, Àlex Asensio, Mireia Barnadas i Ramon Ruiz.

Primer de tot, vam gestionar una ajuda ex-traordinària de la Generalitat de Catalunya que ens va permetre encarregar a l’empresa Tirabol la creació d’una pàgina web d’acord amb les nostres instruccions i l’assessora-ment gràfic del dissenyador de la revista Ale-

lla, Josep Puig. Un cop aconseguida aquesta primera fita, durant dos anys, el 2013 i 2014, vam demanar l’ajuda de l’Ajuntament d’Alella per tal de poder dotar de pressupost la tasca d’adaptació de textos i fotos al nou format, feina que han realitzat Àlex Asensio i Jordi Albadalejo.

Per a aquesta transformació a web s’ha tingut una especial cura per tal d’enriquir el fons fotogràfic. Per un cantó Cerquem les Arrels ha proveït de fotos històriques i de cases, a més s’han incorporat fotos actuals de Jordi Albaladejo, Òscar Pallarès i Mireia

Barnadas. També vam localitzar un fons de 44 fotografies de masies existent a l’Arxiu Fo-togràfic del Centre Excursionista de Catalu-nya, així com també hem incorporat 82 foto-grafies de cases d’Alella provinents d’aquella exposició que hem esmentat al principi i que es va celebrar l’any 1959 i que es conserven a l’Arxiu Parroquial d’Alella.

I aquesta és la llarga història de la web lescasesdalella.cat, creada amb la col-laboració de tantes persones i el suport de les diferents institucions esmentades.

Tot i que, fins a la inauguració de la web, aquest bagatge no ha estat a la lliure dis-posició del públic en general, al llarg dels anys, aquest material ha estat útil en nom-brosíssimes ocasions. Entre altres, ha estat una font de documentació recurrentment emprada pels redactors de la revista Alella i per les activitats i estudis de Cerquem les arrels, el col·lectiu d’historiadors del poble, la majoria de membres del qual han estat col·laboradors del projecte. Amb Cerquem les Arrels ens uneix una excel·lent relació d’intercanvi d’informació i imatges del qual se n’ha beneficiat aquest web. També, sovint hem tingut el gust de facilitar informació a persones que se’ns han adreçat, moltes ve-gades redirigits des de la biblioteca Ferrer i Guardia, una institució que fa molts anys que realitza una gran labor d’arxiu i recopilació de tot allò que fa referència a Alella.

Preparar el llibre per al web ha signifi-cat adaptar-se a aquest mitjà. Finalment s’ha optat per dividir la informació en dos grans capítols: Història i cases. Hem sacrificats doncs una part de informació que al llarg del procés anomenàvem capítols previs, una mena de miscel·lània d’Alella on hi ha-via altres informacions, sobretot d’aspectes geogràfics. Com que disposem del manus-crit unificat per Laia de Bobes, de moment el que farem serà fer lliurament d’una còpia en format pdf a la biblioteca d’Alella per què així estigui a disposició pública per a la seva consulta.

També en la vesant arquitectònica, els llargs anys de treball han servit per enriquir el bagatge i arxius dels nostres infatigables col·laboradors, els arquitectes Salvador Ri-bas i Mireia Barnadas. Ambdós grans conei-xedors i enamorats del patrimoni alellenc.

Desitgem que la web lescasesdalella.cat sigui ben útil i constitueixi una bona base pels que continuïn l’estudi de la història i el patrimoni d’Alella. Nosaltres, si trobem les complicitats necessàries i els col·laboradors que s’engresquin, pensem que aquesta eina és molt susceptible d’ampliació i millora.

En aquest sentit, serà benvingut tothom que vulgui col·laborar en el desenvolupa-ment i millora del web o que simplement vulgui esmenar una dada o disposi d’alguna fotografia inèdita. En el propi web existeix un enllaç ben visible que hi posa contacte. Tant de bo l’utilitzi força gent.

VA SORGIR LA IDEA QUE, POTSER, SERIA MILLOR BOLCAR TOTA AQUESTA INFORMACIÓ EN UNA WEB

Mercès a l’exposició de l’any 1959 recuperem una vista de Can Salellas.

LESC

ASE

SDAL

ELLA

.CAT

“

”

32

LÍDIA RUIZ Només quedava un tros de metall per encu-nyar i dos homes discutien.- És millor fer un duro.- No!!! Una pesseta.Sí, aquell tros de metall era massa gran per fer una pesseta i justet per fer un duro.Ho van decidir a la sort i va gua-nyar el que volia que fessin una pesseta amb el metall. Va ser encunyat amb molt de compte i amor, ja que el senyor que el va encunyar, que es deia Ramon, estava molt enamorat i va co-mençar la vida d’aquell tros de metall convertit en pesseta.El primer que van fer amb ella va ser posar-la en un grup de pessetes, embolicades totes en un paper, i les van portar al banc. Al banc, molts clients vo-lien pessetes, i Pessetita es va anar acomiadant a poc a poc de les seves amigues pessetes. Ja només quedava ella, i un home se la va emportar; va ser la seva primera experiència com a pesseta.L’home es deia Àngel i era bastant nerviós, doncs no feia més que ficar la mà a la but-xaca i remenar els diners. Allí va conèixer els duros. No eren mala gent! Però una mica creguts perquè valien més.Com el senyor Àngel remenava tantes vega-des els diners de la seva butxaca, Pessetita va caure a terra i, desesperada, va començar a cridar:- Eh, senyor Àngel, que sóc aquí, he caigut! Que no m’escolta?Però ella no entenia que els humans no sen-tien les coses, i menys a una simple pesseta. Pessetita, se sentia sola i tenia fred, era de nit i el carrer estava desert, amb la qual cosa ningú la va poder veure. Va cridar una fulla que havia caigut d’un arbre −era tardor− per-què l’abrigués.Va arribar el matí i va sortir el sol, es va aco-miadar de la fulla que es deia Toñi i que era molt agradable i riallera. Pessetita va veure com els nens anaven a l’escola, molts la tre-pitjaven i ella inútilment començava a cridar perquè li feien mal.De sobte, una nena la va veure i amb gran joia la va agafar. La nena, que era molt bonica, es deia Laura i estava molt orgullosa d’haver trobat una pesseta i això també era un orgull per a Pessetita. La Laura no la va tenir molt de temps perquè va entrar en una botiga de

llaminadures i se la va gastar comprant un xupa-xups.Pessetita anava de mà en mà i estava far-ta perquè era molt avorrit, va pensar amb amargor. Va estar alguns dies a la caixa d’un supermercat, allà va sentir moltes xafarde-ries perquè a la caixera li agradava parlar de

tothom quan sortien per la porta, fins que va anar a parar a un moneder. Allà va trobar una amiga pesseta que havia conegut al banc, es van explicar la vida i van veure que les pesse-tes havien nascut per anar d’un lloc a l’altre.Tampoc va estar massa temps al moneder, però aquesta vegada que va canviar de mà, va anar a parar a la butxaca d’un capitalista que es deia senyor José. Allà va conèixer els bitllets, aquests sí que n’eren d’antipàtics. Es burlaven d’ella perquè mai, en aquesta butxa-ca, havia caigut una pesseta i la veien insig-nificant. Li deien: – Hoooohoooooohooooo, tu no vals res, ets petita i amb tu no es poden comprar coses grans, hooooo, hoooo, hoooo.Pessetita va acomplexar-se bastant i es va escapar; aquesta vegada va tenir una experi-ència que mai havia sentit, doncs el petit de la casa que es deia Miguel Ángel i era molt entre-maliat i ploramiques la va agafar. Era un nen que tenia una síndrome que es deia síndrome de X fràgil, i que sí que l’escoltava i es podia comunicar amb ella. Ella li va explicar la seva curta vida; mentrestant, ell l’escoltava amb molta atenció i ell també li va explicar coses, com ara: que anava a una escola especial, que tenia dos germans grans que l’estimaven molt, que al seu pare li agradaven les motos i que la seva mare era molt lluitadora i que ell la necessitava molt. També li va dir que els

nens i nenes amb aquesta malaltia es poden comunicar de manera secreta entre ells, en-tre les coses, els animals i les plantes perquè tenen un do invisible que les altres persones no poden veure. Miguel Ángel va començar a jugar amb ella i se la ficava a la boca. Un dia, sense voler, el nen se la va empassar i

Pessetita va anar a parar a un lloc molt fosc i humit.Tenia por perquè no sabia com sortir d’allà. Tampoc va trigar gaire i es va endur una gran sor-presa en veure que tots l’espera-ven impacients encara que feia una mica de pudor… La van col·locar en un quadre amb un marc preciós, darrere d’un vi-dre i, a sobre, van posar-hi una placa on es llegia “La pesseta digestiva” i d’allà no es va mou-re mai més i va viure contenta i feliç fins que van arribar els euros; ella estava molt conten-ta perquè cada dia podia parlar amb el Miguel Ángel….I vet aquí un gat, i vet aquí un

gos, i vet aquí que el conte ja s’ha fos.

Dedicat al meu X fràgil, Miguel Ángel Montes Ruiz, amb tot el meu amor.

Història de la Pessetita

CULTURA

L’amor de la tieta

La síndrome del cromosoma X fràgil (SXF), tam-b é cone guda com a síndrome de Martin & Bell, és una malaltia genè t i c a que

provoca retard mental a causa d’una al-teració del cromosoma X. És la primera causa hereditària de retard mental i la se-gona associada a factors genètics, després de la síndrome de Down.La Lídia Ruiz és una dona de 48 anys que es declara enamorada d’Alella i dels seus tres nebots. Entre ells hi ha en Miguel Án-gel, un nen de 9 anys que pateix aquesta malaltia. La Lídia ha escrit aquest conte per donar a conèixer la malaltia del seu nebot. Un nen que “per la seva síndrome no parla gaire, però té uns ullassos que ho diuen tot”, explica.

33

GLÒRIA OLIVELLA Estava asseguda a dos metres de la violinista. Exacta-ment a cinc rajole-tes quadrades i ver-melloses. I el violí no estava sol, no. L’acompa nyaven una viola, un vio-loncel, un contra-baix, una trompa, un fagot i un clari-net. Així, en aquest ordre, tot formant un mig cercle; en-filats en un petit escenari. Petit i no gaire alt, ja que el contrabaix quasi arribava al sostre.

Quan van co -mençar a sonar, jo era tota sola a la sala. Jo era EL PÚ-BLIC. Em vaig emo-cionar.

Em trobava a Can Lleonart, en un dels assajos oberts al públic dels Músics en Re-sidència que fa sis estius que ens fan gaudir amb els seus concerts a Alella. I no només amb els seus concerts. A mi personalment, amb els seus assajos.

Perquè tots aquests set instruments abans mencionats eren aguantats, supor-tats, abraçats per set joves molt joves. Amb sandàlies i pantalons curts. Cinc parells de cames peludes i dos de blanques. I aquests set músics tocaven i paraven, tocaven i paraven. Molts, moltíssims cops. I quan paraven, suggerien, feien propostes cre-ativament, apassionadament. D’això se’n diu un assaig.

Per cert, tots set s’entenien en anglès; entre ells les llengües emprades eren tam-bé l’alemany, el català i el castellà. “It’s too closed; klingt einfach schnell; hi tornem?”, però el que més se sentia era: “pum, pum,

pum; tararim, tararim; pa, pa, pam; tirari-rari” i expressions similars. Tot això ana-va acompanyat de braços amunt i avall, de

cops de peu, de bufades entusiastes. Molt sovint de sorolloses riallades.

I un cop fets els suggeriments i discu-tits, arribaven a un pacte. I continuaven.

Us explico tota la meva vivència: he en-trat poc abans de les 10h a Can Lleonart tot admirant els balcons florits i els dibuixos esgrafiats que grimpen fins al rellotge de sol, rellotge que no ha deixat de funcionar

ni un dia aquest estiu. He pujat fins a les golfes, una sala magnífica amb vistes a mar i a muntanya, amb aire condicionat, amb dues rengleres de seients còmodes. M’he instal·lat. La meravella que es deia “Septet en mi bemoll major, op. 20, de Ludwig van Beethoven”, ha durat quasi dues hores. No és que els seus creadors no em miressin, és que no em veien, és que jo em sentia trans-parent. Ells simplement s’ho passaven bé i m’ho feien passar bé a mi.

Estic segura que els concerts, tots els concerts, estaran plens a vessar, però aquest d’avui me l’han dedicat. I ells sense saber-ho!

Sóc del poble del costat i vull donar les gràcies a l’Ajuntament d’Alella per aquest festival, per aquests músics i per aquests assajos.

En avant la musique! com diuen els francesos

Ludwig Van Beethoven en pantalons curtsRelat d’una experiència especial durant un dels assaigs públics dels Músics en Residència a l’edició 2015 del Festival d’Estiu

“NO ÉS QUE ELS SEUS CREA-DORS NO EM MIRESSIN, ÉS QUE NO EM VEIEN, ÉS QUE JO EM SENTIA TRANSPARENT”

COL·LABORACIÓ

AJU

NTA

MEN

T D’

ALEL

LA

34

35

PERSONATGE

JORDI ALBALADEJO / FOTO: ÒSCAR PALLARÈSEl valor del treball i de la dedicació el tenen molt arrelat. De seguida ho veureu. També la seva relació, que podria arribar a ser tibant entre pare i fill, és superada amb pragmatisme. Així en Nico −com és conegut per tal no prestar-se a confusió amb el pare- explica: “generalment estem bastant d’acord en les decisions que cal prendre, però si no hi estic d’acord, jo li ho faig saber”, tanmateix “qui mana és ell” bromeja. Nicolás somriu en senyal d’aprovació.

Nicolás s’ha obert camí a Alella Nicolás va néixer fa 57 anys a Bogarra, un poble de la Serra d’Alca-raz, a Albacete. Una zona de Castella-la Manxa on l’emigració ha estat històricament força important. El seu pare va ensenyar-li “a espavilar-se, a moure’s per treballar”: “a casa nostra mai va faltar de res, però ens ho havíem de guanyar”, i així ell ben jovenet feia la temporada de ve-rema. Als 14 anys va venir a Catalunya per tal d’aconseguir unes millors perspectives laborals, i ja abans havia “marxat a veremar a França, a Carcassona i Narbona, zones productores del sud”; també va treballar dos mesos “recollint ametlles a Mallorca per 25 pessetes al dia”; i va treballar a Múrcia en una conservera de préssecs i albercocs en almívar.

Quan va venir a Catalunya: “primer vaig viure a casa d’una tieta a Badalona” i “vaig posar-me a treballar en una foneria d’alumi-ni a Sant Fost de Campsentelles fins als vint anys”, “l’any 1980 l’empresa va tancar”. La crisi econòmica va fer-se present i calia “espavilar-se”. Al cap de poc temps “vaig començar a treballar a les residències Les Hortènsies i a Can Torras com a home de manteniment: repartia menjar, cuidava l’hort...”.

A l’entorn de 1983, va compaginar la seva feina pels matins a les residències “amb el treball per al Sr. Roura que va anar guanyant importància i dedicació plantant vinya fins esdevenir completa”. Els anys vuitanta “a Rials hi havia poca vinya, estava tot abando-

nat”; “hi havia una finca en el dipòsit d’aigua amb garnatxa blanca i picapoll i la resta eren cirerers”. El celler “va començar en la casa del Sr. Roura” i “per fer les primeres proves i vins teníem unes barriques de roure i dipòsits d’acer inoxidable”. Quan va créixer el negoci va construir-se “el celler nou, de baix, on porto 28 veremes, des de 1987”.

Nicolás, per experiència i temps, va obtenir homologat el títol de viticultor i enòleg l’any 2006, i en aquest àmbit recorda en la trajectò-ria de Roura l’enòleg Joan Milà, professor de l’Escola de Viticultura i Enologia a Espiells, “un enòleg molt bo, explicava el que s’havia de fer com un professor, no es limitava a dir fes-ho i ja està”.

Nicolás, en el conjunt de la seva vida laboral, va camí dels 42 anys. Té l’habitatge familiar a les instal·lacions del celler Roura i es coneix pam a pam les vinyes de Rials. En aquest sentit, Nicolás i Nico, expliquen que “actualment, Bodegas Roura, disposa arreu de 23-24 hectàrees, i els seus vins i caves es troben acollits en la DO Alella, la DO Cava i la DO Catalunya”.

Nico, un jove experimentatNico resideix al poble veí del Masnou i tre-balla a les vinyes Roura des de 1998. Ens explica que “cada dia és diferent segons les èpoques, des d’ensulfatar a embotellar, pas-sant per un munt de tasques que m’omplen”. Amb ell ja són tres les generacions dedica-des al món de la vinya i el vi.

En Nico reconeix que de jove “estudiar no el motivava massa” i veia que treballant

“podia disposar de diners i sortir”. Precisament el món laboral “l’ha fet créixer i adquirir experiència”. Discret i tranquil, els anys tre-ballats són tot un orgull per a ell i un bon motiu per a superar-se.

Sobre el mercat del cava i del vi, en Nicolás i en Nico coincideixen en la diagnosi: “hi ha una revifada de vendes, sobretot al mercat d’exportació nostra, principalment de cava, on exportem un 50%”. Nico ens fa observar que “a Alella el que més es ven és el cava, més que els vins pansa blanca”.

Nicolás i Nico García Viticultors del celler Roura

Amb el mateix nom, pare i fill treballen tots dos de viticultors al celler Roura instal·lat a la Vall de Ri-als, i fan més o menys les mateixes tasques. I com no pot ser d’una altra ma-nera, us els presentem a tots dos a la vegada.

alellaSubscriu-te!Per només 17€ a l’any rebràs la revista Alella a casa tevaEntra a www.revistaalella.cat/subscripcio o truca’ns al 654 40 40 43

Vols estar assabentat de tot el que passa a Alella?

Revista independent d’informació localrevistaalella

36

Masoversrecords d’un passat recent

DOSSIER

A la imatge superior, Can Casals a principis del segle XX, amb Ca la Madame i el Mas Coll al fons.

Durant segles, l’estructura social dels pobles com Alella va anar evolucionant lentament però mantenint una distribució molt semblant: un nucli urbà petit i una munió de cases de pagès disperses per tot el territori. Aquestes masies eren propietat d’uns senyors que normalment vivien en altres indrets, sovint a ciutat, i les habitaven famílies que les regentaven sota la modalitat de masoveria. Aquesta distribució de la propietat i l’explotació de la terra, com tants altres costums que han arribat fins els nostres dies, tenen un origen profund en el llegat romà, tal com ens explica Jordi Albaladejo en l’article introductori de context que obre aquest dossier. Amb la industrialització, i al nostre poble accentuat amb l’arribada de la fil·loxera, els amos, majo-ritàriament pertanyents a la noblesa, donaren pas a fabricants i burgesos. Bona part de les cases i casalots s’arranjaren per esdevenir centres d’estiueig per a les famílies propietàries. Els masovers habitaven en ales menys afavorides de les cases o en construccions auxiliars a les finques. Tot aquest esquema es va trencar cap els anys seixanta i setanta del segle XX, quan s’inicià el procés urbanitzador. Aleshores els masovers i els seus fills es reconvertiren en diversos oficis com ara paletes, lampistes i jardiners. Uns quants, mercès al seu esforç esdevingueren empresaris d’èxit. D’altres derivaren cap a la indústria i altres fórmules per guanyar-se la vida.

Mitjançant el dossier que podreu llegir a continuació, pretenem retre memòria a un passat no pas tan llunyà on la masoveria a Alella era una de les formes de vida més comuna.

CERQ

UEM

LES

ARR

ELS

JORDI ALBALADEJO / FOTOS: LESCASESDALELLA.CATEns acompanyeu, al llarg de les properes pàgines, en un viatge per la història rural del nostre poble i del país? Ho farem a partir de la masoveria al camp.

A Catalunya, la parcel·lació de les propietats agrícoles, principalment dels camps i de les vinyes, forma part de

l’empremta deixada al territori pels romans. La transformació del paisatge rural preromà, dels Ibers laietans al Maresme, va inici-ar-se al final del segle II i l’inici de l’I aC. A l’època imperial d’Au-gust, van començar a proliferar les villae, assentaments rurals de caràcter residencial i de producció agrícola amb una certa vocació autàrquica. Molts propietaris eren absentistes, residents a ciutats com Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona) o Barcino (Barcelona), i deixaven un capatàs o responsable al capdavant, tot establint-se categories de treballadors entre lliures i esclaus.

A Vallmora, entre els actuals municipis d’Alella (Ibars-Meia) i Teià, al Parc Arqueològic de la Cella Vinària (jaciment documen-tat entre els segles I aC i V dC), trobem un exemple entenedor i proper, corresponent al segle II dC (tal i com es va trobar inscrit en un signaculum o segell de plom): Epictet era un esclau grec que s’encarregava de dirigir l’explotació vinícola, mentre el seu amo, Luci Pedani Clemens, residia a Barcino. El seu bon ofici el va fer guanyar la llibertat i va arribar a ser augustal, càrrec que podríem equiparar-lo al de masover.

La necessitat de gestionar la propietat i treure’n beneficis per part dels terratinents, va fer que sorgís i s’organitzés aquest primer precedent remot de la figura de la masoveria.

Quan apareix la masoveria a Catalunya?Les vicissituds històriques com les lluites socials del baix imperi, les invasions germàniques, la conquesta musulmana, l’expansió dels comtats catalans, el feudalisme i les lluites remences contra “els mals usos” dels senyors... van prendre protagonisme en uns períodes d’inestabilitat i lluita social. Cap a finals de la baixa edat mitjana podem situar l’aparició de la masoveria a Catalunya, generalitzant-se a partir del segle XVI a partir de l’arrelament de les masies, construcció característica de la Catalunya Vella. El Maresme comparteix aquest procés d’as-sentament rural amb altres comarques gironines i barcelonines.

Expliquem-nos, què entenem per masoveria? Es tracta d’una situació contractual entre un propietari i un masover, en virtut del qual el masover i la seva família tenen l’obligació d’habitar i cuidar la masia (la casa de pagès, el celler, l’era, l’estable...) sense haver de pagar renda específica, tot i que es pot pactar, i han de dirigir l’explotació agrària i ramadera del mas formada per la terra de conreu de cereals, vinyes, oliveres, horts i boscos... El propietari, absentista, estableix així un contracte de masoveria pel qual per-cep una sèrie de rendes en espècie (part dels fruits collits en el mas, fet que condueix a identificar contractes de masoveria amb contractes de parceria) o bé rendes econòmiques del masover que habitualment vivia en la planta baixa de la masia i cuidava les estances als pisos superiors dels propietaris.

La masoveria, igual que la parceria, es basa en un contracte de confiança mútua pel qual, a més, el masover haurà de fer allò que el propietari li encomani fruit d’aquesta íntima relació. Regirà

38

Cal Vegetalí.

Can Sans, l’edifici antic enderrocat el 1934.

Cal Marquès.

Can Magarola.

DOSSIER

Apunts sobre la masoveria

¿

allò que pactin les parts; en el seu defecte, els usos i costums de la comarca; i en darrer terme, el disposat per l’arrendament rústic en allò que sigui compatible, també per a la durada que, si no es pacta, seria anual prorrogable automàticament. Tanmateix no es contemplen drets d’adquisició preferents.

La masia ha esdevingut un instrument colonitzador del territori, com en el cas d’Alella, sobretot a l’entorn de les dues comes d’aigua, la Coma Clara i la Coma Fosca. Els masovers, com era freqüent al Maresme, dirigien les masies dels propietaris que, sovint, eren al seu torn masovers d’altres masos. Va ser el cas, per exemple, de Francesc Sanmiquel, masover de Can Magarola ben entrat el segle XVIII, que tenia a cura de la seva pròpia casa −Can Sanmiquel, una finca menys important− al masover Jaume Guardiola, motiu pel qual la casa durant anys va anomenar-se també Can Guardiola.

La masoveria vista des del pairalismeL’anomenat pairalisme de finals del segle XIX és, sobretot, una construcció ideològica (com tots els “ismes”) forjada des del món urbà de caire conservador que va fixar un especial interès en l’es-tudi de les masies i va estendre una visió idíl·lica de la vida a pagès, glossant aspectes de la vida rural i tradicional, i convertint-los en elements suposadament propis i constitutius del tarannà originari dels catalans.

Al costat de la casa pairal d’on sorgia una nissaga i les figures de l’hereu, el fadristern i el cabaler, la masoveria era considerada una fórmula d’estabilitat social i laboral a partir de generar una via d’ascens social per als fills cabalers i per als jornalers.

Una realitat dinàmica que no pot amagar, però, unes relacions socials de subordinació, la vinculació a un tipus d’explotació con-creta i al propi mas, i la possibilitat de desnonament.

Els conflictes sorgien sobretot alhora de redefinir “tractes vells” per tal d’augmentar els rendiments de les explotacions, principalment motivats per la continuada i creixent transformació capitalista de l’agricultura catalana. Tanmateix, els masovers, des de la segona meitat del segle XVIII, es desplaçaven amb relativa freqüència d’un mas a un altre, sovint d’un poble a un altre poble, de vegades en els masos d’un mateix patrimoni en busca de millors condicions, fet que contrasta amb la suposada quietud i harmonia d’aquesta institució social.

A Alella, l’arribada de la plaga de la fil·loxera va arruïnar molts dels grans propietaris locals i forçosament va afectar també la masoveria i els parcers que treballaven les vinyes. Els propietaris es van veure forçats a segregar o vendre les seves finques a bon preu. En alguns casos es van edificar noves torres d’estiueig o es va reconvertir l’estètica o la funció de les antigues masies, a més de sorgir jardins que van integrar-se paisatgísticament amb l’horta i la vinya, atencions que van fer canviar les tasques dels masovers que cuidaven les propietats al llarg de tot l’any.

Intent reformista i canvi econòmicLa Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament català el 1934 va introduir un seguit de canvis que afectaven la masove-ria: eliminava les prestacions més servils, facilitava l’accés dels arrendataris a la propietat de la finca, limitava les causes de des-nonament, estipulava indemnitzacions per millores, prohibia el pagament de quantitats no incloses en el preu de l’arrendament per la casa −adjutori− i també negava la qualitat de parceria a la masoveria tradicional, ja que exigia que el propietari apor-tés, a més de la finca, el 25% del capital d’explotació. Però els efectes d’aquesta llei van ser pràcticament nuls perquè va ser suspesa pel Tribunal de Garanties Constitucionals, a instànci-es dels interessos conservadors dels terratinents, pocs mesos després de la seva promulgació, i els successos posteriors van convertir la reforma en paper mullat. No ha estat fins la Llei 1/2008 de contractes de conreu de 20 de febrer que s’ha legislat específicament sobre l’arrendament, la parceria i la masoveria, així com també altres tipus contractuals.

Durant la Guerra Civil, davant la fugida de molts propi-etaris rurals, si les terres no van ser col·lectivitzades, com va ser el cas de Les Quatre Torres a Alella, els masovers van continuar de facto al capdavant de la gestió del mas. Aquest darrer aspecte va donar-se en el cas de Can Calderó, tot re-gularitzant-se per part del jutge municipal la situació per la qual el masover juntament amb un jornaler es feien càrrec i es responsabilitzaven del mas, dels béns inventariats i de les seves terres adscrites a Alella, Tiana i Montgat. En acabat la guerra, va retornar-se la propietat sense més estralls que els provocats, per incontrolats, a la capella. D’altra banda, Cal Marquès va ser incautada i va acollir població refugiada per la guerra; i en el cas de Cal Vegetalí, els masovers van continuar al costat de l’ocupació de la finca per part de treballadors del col·lectivitzat restaurant cafeteria “Oro del Rhin” de Barce-lona, propietat dels mateixos amos. Al finalitzar la guerra i retornar els amos, els masovers significats amb el bàndol republicà van ser apartats.

A nivell de país, el pas d’alguns masovers a propietaris va propiciar-se sobretot en les dècades posteriors a la Guerra Civil. Alguns pagesos, pel treball i l’estalvi, en una conjuntura de crisi de postguerra van obtenir mitjans per a comprar, total o parcialment, l’heretat que menaven.

L’èxode rural i la crisi agrària per la caiguda de les rendes han propiciat la davallada de la masoveria. Així s’ha anat defi-nint un nou escenari dual des de la segona meitat del segle XX: alguns propietaris han venut el patrimoni, sovint als mateixos masovers o bé han assumit ells mateixos la gestió directa de les explotacions fins al punt que alguns s’han convertit en agri-cultors o ramaders.

39

Can Pufarré. Can Torras.

DOSSIER

40

DOSSIER

Francesc “Ciscu”GràciaCal VegetalíJORDI ALBALADEJOFill de masovers nascut el 1930, recorda com els seus pares van ser masovers de Cal Vegetalí durant nou anys, després van estar-s’hi nou anys més a Can Poch i finalment nou anys a Can Sopa, l’actual Can Cumellas. Els seus pares van venir del Clot de Barcelona i van instal·lar-se com masovers a Cal Vegetalí. El seu pare cuidava el jardí i la finca, i feia de xofer del senyor, Arturo Jiménez de Blas, un comandant militar que va mantenir-se fidel a la República durant la Guerra Civil; per la seva banda, la mare feia de minyona. Recorda que, durant la guerra, treballadors del restaurant col·lectivitzat Oro del Rhin de Barcelona van ocupar temporalment la casa, propietat familiar dels amos. El seu pare va servir com a ser sergent durant la Guerra Civil i després del triomf franquista va estar un temps detingut. En Ciscu explica que, després de la guerra, els masovers d’Alella que s’havien significat com a republicans van ser apartats pels senyors quan van tornar. Ells, per consell del seu futur sogre, el masover a Can Jonc, van anar a Can Poch. El seu pare era molt amic de Jacinto Pina, masover de Les Quatre Torres que va marxar a Tiana. Finalment, en Ciscu, als vint-i-set anys, va deixar de viure amb els seus pares a Can Sopa per casar-se amb la filla dels masovers de la finca veïna de Can Jonc i formar una família, tot treballant de paleta.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

4141

DOSSIER

Cayetano “Tano” LluchCal MarquèsJORDI ALBALADEJOFill dels masovers de Cal Marquès, Isidre i Bienvenida. Vivien a la part de baix de la casa principal on actualment hi ha el garatge. Ell va estar-s’hi des del naixement fins als trenta anys quan es va cassar. El seu pare dirigia fins a disset jornalers per cuidar les terres i la casa. En Tano recorda com el marquès, Ferran Fabra, visitava la finca un cop per setmana i anava a beure aigua de la font de Can Claresvalls. Els dissabtes carregaven patates, hortalisses, vi i garrafes d’aigua de Can Claresvalls en un camió amb destinació a la residència del marquès a Barcelona. Durant la Guerra Civil el marquès va fugir a Itàlia i la finca va ser motiu d’espoli i apoderament per part de les organitzacions republicanes. El seu pare va aconseguir amagar una talla religiosa de la Mare de Déu, objectes i coberteria de valor. La finca va acollir fins a 250 refugiats de guerra i també la seu de la Creu Roja. Els refugiats passaven força gana, feien foc a tot arreu, el safareig estava brut... Durant la retirada republicana van estar-s’hi a la finca soldats que van marxar precipitadament deixant-se un canó. A continuació, van instal·lar-se els soldats italians que repartien ranxo i cigarretes a la població durant els tres mesos que s’hi van estar. En Tano recorda com, de jovenet, jugava amb la canalla dels senyors que anava amb les seves dides. Als anys seixanta en Tano es va casar i va marxar de la finca, fent el seu convit a Cal Marquès per gentilesa de la família propietària.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

4242

DOSSIER

Núria SoldevilaCan SansJORDI ALBALADEJOFilla dels masovers de Can Sans, Josep i Rosa, que cuidaven la propietat del Sr. Bofill. Ella va néixer l’any 1927 i van anar a viure a Can Sans quan tenia cinc anys, instal·lant-se a la casa del costat de la casa gran. Va estar-s’hi vint anys fins que va casar-se amb Jaume Puig, fill dels masovers de La Miralda, propietat dels Rifà. A Can Sans es cultivaven flors: clavells, gladiols, nards... per comercialitzar (com també ho feia en Cirera de Can Cabús, cosí de la mare), a més d’hortalisses i aviram d’autoconsum. El seu pare tenia un sou per portar la finca i dirigia el jovent que recollia les flors: 5 o 6 nois i 3 noies. A la Guerra Civil, el seu pare, d’idees conservadores i religiós, primer va amagar-se i va esquivar els de la FAI del Masnou que van venir a buscar-lo amb males intencions. A Barcelona, va enrolar-se a l’exèrcit republicà i amb un camió transportava soldats, participant així de la Batalla de l’Ebre. La Núria recorda amb gran estima l’ex alcalde republicà de Badalona, Frederic Xifré, que, vidu i amb tres fills, va refugiar-se cap al final de la guerra a Can Sans ja que era amic del propietari. La tristesa li pot quan recorda com els falangistes van venir a buscar-lo l’any 1939 perquè encara s’hi estava ja que no havia marxat a l’exili per haver salvat moltes vides i no tenir delictes de sang. De res li va valdre ja que va ser afusellat. La Núria va fer el convit de casament a Can Sans i explica l’anècdota que l’autocar amb els convidats no va poder passar pel barri d’entrada de la finca. Als anys cinquanta els seus pares van deixar la masoveria i el seu pare es va dedicar a assessorar sobre el valor dels terrenys i a tasques de gestió en la cooperativa Alella Vinícola. La Núria recorda com el seu pare va ajudar el Sr. Roura a preparar les seves vinyes a Rials els anys vuitanta.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

434343

DOSSIER

Francisco “Quico”RouraCan MagarolaRAMON ANGLADAAmb 87 anys, en Cisco va voltar per moltes cases de la comarca d’Osona abans d’arribar a Alella, va néixer a l’Esquirol. Tal com ell mateix destaca, mai no es va casar amb cap amo i, després de 3 ó 4 anys de servei, feia el canvi amb l’objectiu de poder guanyar més diners a una nova casa. Les coses van canviar a partir de 1957 quan va arribar a Can Magarola per fer de masover de la propietària Montserrat Capdevila. Va arribar tot sol amb 29 anys i ja en porta 58 a la masia, una bona part al costat de la seva família. Amb la mort de Capdevila, la masia va anar canviant de propietaris: primer el seu marit Ignasi Lamarca, després els promotors de la urbanització de Can Magarola i, finalment, l’Ajuntament d’Alella.Com a masover, les seves principals tasques eren cuidar la casa i el conreu de les terres. L’amo era abastit diàriament amb tot el que produïa l’horta, però la gran part de la collita era per al masover. Les gallines i els conills també eren ben presents en temps de la seva masoveria.A dia d’avui continua vivint a Can Magarola -gràcies a un vitalici pel vivent del matrimoni Roura- i trafegant a l’hort de Can Poch.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

44

DOSSIER

Dolors Perich BarcelóCan PufarréRAMON ANGLADATres generacions de masovers a Can Pufarré. Primer els avis, Melcior Perich i Josefa Casals; a partir de 1936, els seus pares: Joan Perich i Conxita Barceló, que s’incorporaven a la masoveria per ajudar en les feines del camp; i, finalment, la Dolors que s’hi va estar dels dos als trenta dos anys, primer sola i després amb el seu marit i fill que va néixer a la mateixa casa. La Dolors manté molt viu el record de l’avi, conseller de finances municipal assassinat pel Franquisme, i com el pentinava asseguts en un banc de la gran cuina amb llar de foc on hi feien vida.El jorn a Can Pufarré estava centrat en les feines del camp: a les feixes plenes de patates i mongetes, i a la vinya on plantaven pèsols entre ceps. L’àvia Josefa tenia una petita parada al mercat municipal on venia la verdura i la resta, cap al Born. Es feien el seu propi vi, i la Dolors encara recorda com el seu pare li va fer una dutxa amb un dipòsit d’aigua que era una antiga bota de vi ranci. Quan va arribar al ball tota ella feia pudor perquè l’aigua havia agafat el gust del vi. El propietari de la casa, el Baró de Ribelles, no hi va viure, fet que els va atorgar gran llibertat. La Dolors va ser-ne masovera fins l’any 1963.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

45

DOSSIER

Jaume OllerCan TorrasRAMON ANGLADANascut a la finca i conegut com en Jaumet de Can Torras encara a dia d’avui, s’hi va estar fins els 35 anys. El seu pare havia llogat els baixos de la casa i una bona part de les seves terres. El propietari, un barceloní de casa bona anomenat Josep Clavell, s’hi instal·lava els estius amb la seva dona i una minyona alellenca. Maçó convençut, va ser desterrat a Reus provocant la separació forçosa del matrimoni. El Jaume va treballar sempre al costat del seu pare. Les terres dedicades a l’horta eren les que tenien arrendades i arribaven fins a la carretera. Just darrere de la casa hi havia un gran camp d’ametllers que era d’aprofitament exclusiu del senyor. El Jaume recorda com, amb molt d’esforç, es feien unes grans piles d’enciams i s’omplien caixes de tomàquets i mongetes tendres. Els altres productes destacats eren les patates i les prunes que es collien pels vols de Sant Joan. A diferència d’altres cases, portaven directament els seus productes cap al Born. Primer amb els carros que els apropaven a Montgat on s’agafava el tramvia i, més tard, amb cotxe i camió propis. Rierades, accidents de trànsit contra el mur de la finca i, fins i tot, el bombardeig del camp d’Ametllers formen part també dels records de 35 anys a Can Torras.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

46

Un llop amb pell de xai: el masover de les Quatre Torres

JORDI ALBALADEJO / RAMON ANGLADAna de les figures més contradictòries durant la Guer-ra Civil al nostre poble va ser la del masover de les Quatre Torres Jacinto Pina Fillola. Nascut a Maella, província de Saragossa, va emigrar cap a França per treballar als jardins de Versalles. L’onze de maig de

1924 naixien a París els seus dos fills bessons, i el 1928 arribava a Alella per intermediació del seu amic Robert Noguera. Parlem de figura contradictòria perquè primer va ser part activa del procés de col·lectivització de les Quatre Torres com a membre de la CNT i va ser representant d’ERC al consistori alellenc a partir del març de 1938, però, amb la desfeta republicana, es va convertir en testi-moni acusatori contra el jutge municipal Artur Suñé, condemnat inicialment a 12 anys i un dia de presó, el conseller municipal Joan Galvany i el rabassaire Antoni Vidal, tots dos condemnats a mort. D’aquesta manera es va convertir en l’alellenc que més activament col·laborava amb les noves autoritats militars franquistes gràcies a les seves declaracions en tres sumaríssims.

La participació del jardiner-masover Pina en el repartiment de terres, productes alimentaris, bestiar i eines de les Quatre Torres és innegable. El 29 de novembre de 1936 els tècnics de

Seguretat Interior de Comarques de Catalunya, un grup de ra-bassaires local encapçalat per Vidal, i dos membres de la CNT, un d’ells el mateix masover, van signar el repartiment de terres i el compromís ineludible del seu conreu de forma individual i col-lectiva. Les condicions del repartiment van afavorir el masover aragonès en gran mesura. Podia seguir ocupant la masoveria, podia fer servir la cavalleria de la casa per conrear les terres que li van ser assignades -que incloïen l’anomenat Hort d’en Ñiga- i no podia ser despatxat. La concessió de les terres, en el seu cas treballades en solitari, només es podia revocar en cas que es quedessin sense conrear. L’antic Mosso no gaudiria ni de bon tros d’aquestes condicions.

Pina també va participar en el repartiment, a parts iguals, dels productes alimentaris de la finca. Amb el Mosso, també de la CNT, es van repartir, a mitges, les eines de treball de la terra, i amb els membres de la Unió de Rabassaires, els productes alimentaris. En concret, els 10 signants es van repartir 928kg de patates, 3.727kg de garrofes i més de 42 càrregues de vi.

Tot i que la col·lectivització va afavorir els interessos de l’an-tic masover, les friccions amb els membres de la Unió de Rabas-saires van arribar ben aviat tot provocant la intervenció de la

ULes Quatre Torres envoltada de part de les terres col·lectivitzades.

DOSSIER / ARRELS

CERQ

UEM

LES

ARR

ELS

47

Junta de Seguretat Interior de Comarques. Els dos membres de la CNT, el mosso i el masover, van elevar una queixa formal tot destacant que els rabassaires no treballaven correctament les terres. Pina, en concret, també destacava que les terres que li van assignar no produïen prou per poder viure i que havia estat coaccionat a ingressar a l’organització rabassaire per tal de se-guir treballant a les Quatre Torres. El creuament d’acusacions va ser mutu i, finalment, el conflicte es va resoldre concedint una peça de terra més gran al masover. A canvi, Pina havia de retirar els rètols de requisa de la finca, on es podia llegir CNT, col·locats per ell mateix.

Amb l’avanç del front de guerra, diferents edificis de la pobla-ció van entrar a formar part del sistema assistencial de l’Ajunta-ment de Barcelona per tal d’acollir refugiats de guerra, especial-ment dones i nens. Aquest va ser el cas de les Quatre Torres, que es va convertir en el refugi de guerra número 5 d’aquesta xarxa. Seguia el treball de les extenses terres de la finca -al voltant de l’edifici principal i en altres indrets de la població-, però el masover es veia obligat a buscar nou allotjament. La Gaseta de Barcelona, del 5 de desembre de 1938 al 23 de gener de 1939, el si-tuava dins de la finca de l’Escola Pia d’Ale-lla, en aquell moment refugi de guerra nú-mero 3. En concret, li va ser cedit, a precari, una part de Can Xeco Monar com a nou ha-bitatge.

Pina també va participar del govern municipal en perío-de republicà. El 31 de març de 1938 es va convertir en con-seller municipal per ERC en substitució del conseller i alcalde Pere Pons, que s’in-corporava a la mari-na de guerra. El dia 1 d’abril de 1938 es va celebrar una sessió extraordinària on es va escollir Antoni Pujadas i Nirell com a nou alcalde president. El 7 d’aquest mateix mes, Pina es convertia en un dels tres con-sellers municipals que integraven les comissions permanents de Cultura i Sanitat del consistori.

Amb la desfeta de la República, el masover va passar a col-laborar amb els franquistes i es va convertir en testimoni in-culpatori en tres judicis sumaríssims contra altres alellencs. El cas més flagrant és el del seu antic company de col·lectivització Antoni Vidal Ventura. El 15 de març de 1939 va declarar que l’acusat “se dedicó al robo y saqueo de las fincas de gente de orden. Que entre las que saqueó y robó, figura la conocida con el nombre de las Cuatro Torres”. En el seu testimoni, però, ob-viava esmentar que ell mateix va participar de la distribució de terres i es va beneficiar del repartiment d’eines del camp i productes de la finca. Les diferències sorgides durant els dies de col·lectivització afloraven ara de forma vergonyant. Pina mentia en la seva declaració. En primer lloc en afirmar que “no tiene amistad, ni enemistad, ni intereses directos o indirectos”. En el cas d’Antoni Vidal, el que precisament existeixen eren interessos absolutament directes entre dos antics companys, un dels quals

ara es convertia miraculosament en testimoni de càrrec creïble amb l’objectiu d’aplicar la repressió. En segon lloc, l’acusació del robatori de tota la collita de garrofes de la finca és també falsa. El robatori de garrofes per part d’una sola persona no va existir mai, tal com demostra l’acta del 4 de gener de 1937 signada pel mateix Cinto Pina, un dels deu beneficiaris del re-partiment d’aquest producte. El cas de Vidal és dramàtic perquè a les mentides de Pina s’hi van afegir declaracions delirants com les de l’alellenc Lluís Arenas Calle. Un testimoni que reconeixia que no havia pogut veure directament l’activitat revolucionària de què l’acusava perquè s’havia vist obligat a amagar-se durant bona part de la guerra.

Jacinto Pina, però, no es va aturar amb la declaració que afec-tava Vidal i feia referència a uns fets viscuts en primera persona, sinó que va declarar contra dos alellencs més. El Jove Joan Gal-bany Oliveras i el jutge municipal Artur Suñé Macià van ser-ne els afectats. El primer, entre altres càrrecs, va ser acusat de formar part del comitè local, del robatori d’objectes de culte de la capella de les Quatre Torres, d’haver-lo amenaçat de mort en intentar im-pedir-ho, i d’haver estat conseller municipal durant la República.

En aquest últim cas, exactament igual que el mateix Pina, que va ser conseller en re-presentació d’Esquer-ra Republicana. Pel que fa a Suñé, el va acusar de ser el jutge municipal i mantenir una estreta relació amb el comitè local, de participar en el saqueig de les Quatre Torres al costat dels rabassaires, del sege-llat del seu celler i de l’intent de robatori de la collita de patates de la finca. Novament una mentida. Les se-ves declaracions van ajudar la repressió feixista a dictar dues penes capitals per a

Vidal i Galbany i una llarga pena de presó per a Suñé.Després de la guerra, ell i la gran majoria de masovers van

perdre la feina en ser considerats partidaris del règim republicà. Malgrat la seva activa participació en el procés de col·lectivització de les Quatre Torres i haver format part del govern municipal, no va patir cap altra conseqüència que la pèrdua de la masoveria. Pina no va haver d’afrontar cap judici sumaríssim, no apareix com a acusat dins de la Causa General -una de les eines de repressió del nou règim-, el seu nom no és present a la gran base de dades estatal de represaliats pel franquisme, i els testimonis contem-poranis dels fets confirmen que no va ser represaliat.

Sembla que els serveis prestats li van servir per començar una nova vida a Tiana, tot i que cal destacar que, possiblement, la delació va ser l’única opció que li van oferir per salvar la vida o per evitar una llarga etapa de privació de llibertat. A la publicació Esquerra per Tiana, de març de 2011, se’n fa un breu esment en detallar la trajectòria del seu fill Antoni Pina, històric regidor electe d’ERC (1991-1995). Les úniques dades aportades vans ser que en Jacinto Pina Fillola havia estat Conseller d’ERC durant la guerra al nostre poble.

Declaració de Pina contra el Jutge Popular d’Alella Artur Suñé Macià.

DOSSIER / ARRELS

CEDI

DA

48

49

Eudald Serra Hi ha sentències que fa anys que s’arrosse-guen i que, per bé que no s’ajusten del tot a la realitat, poden arribar a crear una certa confusió i acabar calant entre un bon sector de la ciutadania.

És allò de: “repeteix una frase les vegades que faci falta, encara que no sigui veritat, que alguna cosa n’acabarà quedant”. Acostuma a ser una estratègia que fan servir sobretot alguns polítics i també, el que en diuen ara, els principals agents socials d’un país, però que per extensió s’acaba fent seva també la gent del carrer.

Una d’aquestes frases tan amani-des és, per exem-ple, aquella de “jo sóc apolític”, com si no tinguéssim tots una idea política sobre les coses; ja no parlo de crite-ri, perquè això és diferent, o com si fer política només fos el que fan els polítics i no moltes de les decisions que tots nosaltres pre-nem cada dia. Per no dir que el mateix fet d’autodefinir-se com apolític ja im-plica en una decisió política si mateix.

En aquesta ma-teixa categoria de sentències hi po-dríem situar aque-lla de: “l’esport i la política no s’han de barrejar”. Aquesta fa anys que corre, però darrerament i coincidint amb el procés que viu el nostre país s’ha tornat a situar al primer pla de l’actualitat.

El fet que diversos esportistes de renom s’hagin pronunciat sobre el que passa a casa nostra i, fins i tot, alguns d’ells hagin format part d’alguna de les candidatures a les elec-cions del 27S, ha provocat molt de soroll a l’estat espanyol; res que no fos previsible.

També ha fet molta remor la campanya “Guanyarem”, engegada per la UFEC i la Plataforma Pro-seleccions, en favor de l’es-port català i en contra dels greuges soferts els últims anys i del reconeixement oficial de les nostres seleccions, una vella aspira-

ció que darrerament ha anat agafant més cos. Mai he acabat d’entendre les crítiques que reben els pocs esportistes d’elit que s’atreveixen a opinar sobre temes d’actua-litat que no facin referència a la seva feina. Automàticament els surten detractors per tot arreu. Normalment reben les bastonades dels mateixos que, en canvi, troben normal que un escriptor, un músic o un actor opinin obertament sobre qualsevol cosa. És curiosa aquesta diferenciació, com si un esportista no tingués una opinió formada sobre les coses. I després ens estranyem que quan

compareixen en conferència de premsa la majoria d’aquests responguin les pregun-tes d’una forma plana i plena de tòpics.

D’altra banda, resulta xocant demanar que no es barregi esport i política quan aquesta última és per tot arreu. Els polítics són els primers que utilitzen els èxits dels esportistes per treure’n redit electoral. Els governs són els primers a presumir del que han aconseguit els seus representants, tot i que oficialment aquests no representen cap país sinó una federació que, sobre el paper, a la pràctica, és una altra cosa: una entitat privada i independent.

O el cas del COI, que des de fa anys impe-deix a qualsevol comitè olímpic que no tingui un estat propi al darrere poder aconseguir l’oficialitat i participar ens uns Jocs Olímpics; norma que cal recordar va ser aprovada du-rant el mandat de Juan Antonio Samaranch i coincidint amb l’època de més efervescència reivindicativa del Comitè Olímpic Català.

A nivell individual, els sentiments de per-tinença i proximitat també juguen un paper destacat en l’esport. I és que tret dels aficio-nats “puristes”, la gran majoria donen suport a un esportista en concret perquè és nascut

al mateix país o en té la mateixa naci-onalitat. Els aficio-nats espanyols, per exemple, no només van amb Fernando Alonso perquè si-gui un bon pilot de F-1 sinó perquè és espanyol i desitgen que guanyi abans que un britànic o un alemany, tot i que aquests ho pu-guin fer millor o no.

I és que ens agradi o no, l’es-port i la política van junts de la ma. Els ciutadans espa-nyols reivindiquen i llueixen els èxits dels seus esportis-tes per un tema de patriotisme, de sen-timents i, de retruc, d’afinitat.

No és d’estra-nyar, per tant, que als ciutadans que només se senten catalans també els agradaria veure al-gun dia les seves

seleccions i esportistes representant-los en competicions oficials. Tot i que, és clar, això s’ha de dir amb la boca petita perquè fa la impressió que només siguin uns els qui bar-regem política i esport.

És curiós que la majoria dels que fan aquestes acusacions després no siguin con-seqüents amb els seus actes i paraules i corrin a festejar un esportista que, amb tot el dret del món, diu que se sent espanyol de cap a peus, o bé no perdin ni un minut en fer-se una fotografia amb ell després d’un títol aconseguit.

Sí, senyors, d’això se’n diu hipocresia

TASQUES DIPLOMÀTIQUES

Esport i política

MAGAZÍN

DIA

RIO

SFO

RMUL

ISTI

COSY

MA

S.BL

OG

SPO

T.CO

M.E

S

Els seguidors de Fernando Alonso, des que va començar a la F-1, animen el seu ídol amb banderes espanyoles i asturianes.

50

Cal Xic

LES CASES DE LA RIERA

Jordi Ribas Arribats a l’Empedrat del Marxant, ens trobem amb l’entrada de Cal Xic, amb el seus dos lle-ons dalt dels pilars del barri d’entrada al pati. És una casa de les més importants del poble, tant per la seva ubicació entre la Riera i el Torrent, com per la feina a què s’han dedicat els seus propietaris durant molts anys i que, segurament, va substituir la d’en Benet de les Tartanes. Primer amb cavalls, carros i tartanes, i després amb autobusos, comunicant Alella, el Masnou i Vallromanes (1890?), i més tard Barcelona amb cotxe directe. (1970?)

Ja no és així. Actualment aquesta feina la fa l’empresa Sagalés, tot formant part de Trans-ports Públics de Catalunya.

En el seu inici, qui va impulsar fortament el negoci va ser l’àvia Francisqueta Ferrer i Matas, nascuda a Badalona, amb residència al Masnou, filla de Josep Ferrer. Dona de forta personalitat, molta empenta i ànima de l’em-presa, es va casar el 25 de maig de 1904 amb el Xic: en Salvador Font Ventura, fill d’en Jau-me Font i Ramonet, tots dos nascuts a Alella.

En la inscripció del seu casament, al pri-mer Salvador Font, li varen posar “de oficio tartanero”, fet que fa sospitar que va ser qui va agafar la feina d’en Benet de les Tartanes.

Aquest matrimoni va tenir set fills: Jaume, Pepeta, Antonet, Salvador, Teresa, Josep i Francisqueta. Sabem segur que la Teresa es va fer monja salesiana, i creiem que un dels seus germans va morir a la guerra civil espanyola i un altre de tifus en aquells temps convulsos de guerra.

Primer varen viure on ara hi ha el quasi extingit Barber de Dalt, i d’allà suposem que

varen anar on actualment és Cal Xic. El mal-nom, certament simpàtic, segurament li devia venir per qüestió de la seva estatura personal.Creiem, sense poder-ho assegurar, que l’edifici i el solar actual que posseeix la família es va obtenir a través d’un vitalici pagat a una se-nyora que es deia Lola Arenas “La Manjoneta”, i sembla ser que en un principi el muntant del vitalici era de 5 pessetes diàries. Sembla una quantitat irrisòria, però no ho és. En aquell temps (anys 1800) era una quantitat respec-table, més que suficient per poder viure una persona.

Innombrables són per la quantitat, els auto-mòbils que l’empresa ha fet servir, com també el nombre de xofers que han passat per la casa i actualment encara hi passen.

Durant molts anys, tots els cotxes que hi havia a la casa varen ser d’un color blau clar, tret d’un que era de color rosa. També en varen tenir un que era de la marca Hispano Suiza, que a tothom impressionava en aquella època (1940?). En alguns moments varen uti-litzar un camió per fer transport públic i, fins i tot, dos taxis varen formar part de la flota de vehicles de l’empresa.

A l’estiu, el públic sempre disposava d’un autobús que tenia un horari exprés per a la gent del poble i de la colònia, que anava als banys de Can Mal - Hivern de Masnou.

Qui va seguir el negoci va ser en Salvador Font Ferrer, que va conèixer una noia a Lloret i s’hi va casar. Es deia Conchita Clausell.

Aquest matrimoni ja desaparegut va viure sempre a Cal Xic i varen tenir dos fills: en Sal-vador i la Maria Glòria.

Si fem cas dels rètols que hi ha al costat

de la porta d’entrada, actualment Cal Xic es la seu de l’agencia de viatges Segur Viatges i de la de transport de viatgers Autocars Font.

La Maria Glòria, que viu a la casa des que va néixer, no s’ha casat.

En Salvador Font Clausell es va casar amb Paquita Segur de Cabo (1965??) i va tenir tres fills: en Salvador, la Marta i la Sandra.

En Salvador Font Segur està casat amb la Lidia Bergadà Mateu, nascuda a Barcelona, que també treballa a l’empresa, i tenen un nen que és un altre Salvador Font. És el cinquè i, fins ara, l’últim de la saga.

Esperem haver encertat en tot el que hi ha escrit aquí, perquè la majoria de les fonts d’in-formació provenen dels records de diferents persones i quasi no està contrastada, però hem cregut que, per la seva importància en el poble, no es podia deixar de parlar d’una casa tan important com és Cal Xic. Si en algu-na cosa hem errat, en demanem disculpes.

MAGAZÍN

Fotografia dels anys (1950?) on veiem en Salvador Font Ferrer vestit amb americana al costat d’un noi que pot ser en Jaume Puig Arisa i, més a la dreta, vestits amb granota, en Jaume Colomer i en Josep Colomer al seu costat. Enmig hi ha un altre home que pot ser en Grané. Al seu darrere, la flota d’autocars de l’empresa.

Cebrià Prat i Francesc Llimona, treballadors de Cal Xic.

D’esquerra a dreta veiem en Josep Rovira “en Guerra”, al seu costat en Lluis Rafa (el germà petit) i l’Antonet Font de Cal Xic, germà d’en Salvador.

CEDI

DACE

DIDA

CEDI

DA

51

MAGAZÍN

La noia del tren*Paula HawkinsLa Campana, 2015

Òscar Pallarès Qui no es fa pel·lícules al tren? Els companys de seient, aquell noi que escolta músi-ca... Això li passa a la Rachel, una noia que cada dia fa el mateix trajecte amb tren, i que imagina una vida perfecta per una pa-rella del carrer Bleinheim Road, el mateix carrer on ella va viure abans amb en Tom. Però allò d’en Tom ja es va acabar, potser per això imagina altres vides que li agradaria viure. La Jess i en Jason són el seu model. Però qui són aquesta gent? Són feliços, com ella es pensa? La Rachel està a punt de descobrir que no, però què pot fer ella al respecte?

L’ànima de l’assassíToni ArencónCossetània, 2015

Òscar Pallarès L’assassinat de la filla d’un di-putat suposa un greu proble-ma per a la policia barcelonina. Som a mitjans del segle XIX i no es disposa de les tècniques moder-nes. Hi ha un testimoni i hi ha un sospitós, però per aclarir-ho caldrà la participació del Mariano Cubí que, amb els seus coneixements sobre la forma del crani i les proporcions dels individus, és capaç de determinar si un sospitós té tendències homicides. En Cubí demostrarà que les seves mesures i les seves dots deductives poden ser molt útils en la resolució de misteris. I potser el cas no està tan clar com semblava.

Alabama ShakesSound & Color

Rough TradePopstock! 2015

Albert AlabauEl segon disc d’aquesta banda ianqui de Southern root és una autèntica delícia, una obra amb un so espectacular. Un disc de cançons, clàssic i poc con-vencional a l’hora, dels que actualment costa trobar, dels que conviden a tirar de fre de mà en el nostre frenètic dia a dia per a seure a gaudir-ne sense pres-ses. Mentre la cançó que obre i dona nom al disc és vibrant, corprenedora i majúscula, Gimme all your Love engendrarà més nadons que el gol d’Iniesta a Stanford Bridge. “Excels”, que diria aquell.

LLIBRES

DISC

*El pots trobar a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d’Alella

Montse Donada Com a tancament del curs passat d’activi-tats parroquials, es va celebrar un esmorzar obert a tothom el diumenge dia 28 de juny en acabar la missa de 10.

Els dies 23 i 25 de juliol van tenir lloc a la nau principal de l’església dos concerts de Músics en Residència en el marc del Festival d’Estiu 2015 que organitza l’Ajun-tament d’Alella.

El dia 1 d’agost hem celebrat la Missa Solemne de la Festa Major en honor del nostre Patró Sant Feliu, enguany presidida per Mn. Segimon García, amb els antics rectors i vicaris, i altres capellans de l’ar-xiprestat. Els cants van anar a càrrec de la Coral Joia i dels cantaires del Moviment Neocatecumenal del Masnou. Al final es van cantar els Goigs en honor de sant Feliu.

També ha tingut lloc la benedicció del primer most, tal com ja és tradició, en l’obertura de les Festes de la Verema.

Amb la missa familiar de les 12 del diu-menge 4 d’octubre iniciem el curs de ca-tequesi per ajudar les famílies a fer crèixer i viure la fe en els seus infants. Ja s’han fet les inscripcions per a tots els nivells, des d’iniciació fins a Confirmació. El dijous 15 d’octubre hi ha programada una reunió amb les famílies per tal d’explicar el curs amb tots els detalls; serà a les 20h als locals parroquials.

A partir del dissabte 31 d’octubre la missa vespertina dels dissabtes torna a l’horari d’hivern, les set de la tarda en comptes de a les vuit.

S’està duent a terme, des de fa un temps, la digitalització de l’arxiu parro-quial amb l’objectiu de salvaguardar-lo i disposar-ne més còmodament aprofitant els mitjans més actuals.

També es pot consultar ja la pàgina web actualitzada de la parròquia: www.

esglesiadalella.org on sempre podreu tro-bar informacions interessants.

Moviment parroquial des de l’1 de gener fins al 31 d’agost:

Bateigs:Maria Verdú Fontova, Edurne Benítez López, Yago Caballero Pérez, Martina González Sala, Luís Enrique Gaona Calvo, Aleix Biosca Vega, Eric Feijoo Alesso, Raúl Carrillo Pedride, Irene Pedride Ferrero, Sofia Cintas Antra, Vera Vi-llaron Reyes, Eric Jiménez Mora, Pol Elduque Mazo, Jesús Ropero Juárez, Daniela Arroyo Martínez, Francine Rodríguez Navarro, Mari-ona Fluriach Pera, Alba Martín Sandín, Arnau Arnela García, Chloé Martínez Grau, Hugo Lorente Bassas, Candela Rafa Gómez, Marti-na Rubio Andrés, Daniela Arquillo Argensola i Tomás Givasa Martínez.

Casaments:Oriol Cruells Parés amb Marta Pahisa Ari-as, Alejandro Villalon amb Margarita Reyes Hontangas, Antonio Gonzalo Barrachina amb Mercedes Alegre Tort-Martorell, Ma-nuel Fernández amb Lorena Díaz Fernández, Oscar Villanueva Chapa amb Eva Guillén Rius, Luis Quinqer Guasch amb Mireia Ruiz Este-ve, Giuliano Marsicola amb Laura Martíez Pitarch i Miguel Hernández Ruiz amb Esther Bassas Soto.

Defuncions:Petra Martínez Portillo, Manel Martínez Guer-rero, Carmen Miguel Menor, Ramona Teixido Guixé, Maria Pijuan Illeuca, Rosa Casals Ca-bús, Jaume Puig Planella, Rosa Tresserra Ca-ballaria, Pepita Mayolas Torá, Joaquim Cortés Jordana, Salvador Oliveras Font, Joan Pujol Font, Pedro Martínez Alonso, Francisco Xarrié Oliveras, Teresa Viñallonga Corbera, Hilario Ochoa Hernández i María Cubells Barroso.

LA PARRÒQUIA AVUI

Castellruf Vi de Taronja (Altrabanda)Un vi de pansa blanca fet per un celler de la DO Alella però que no és DO Alella. El reglament del Consell Regulador de la DO no permet la maceració de fruites en el vi. I aquest és un vi dolç de taronja que es fa macerant taronges dins del vi. Solució? Treure’l al mercat sense Denominació d’Origen.

El raïm prové d’una vinya de 70 anys que Joan Plans, propietari del celler Altrabanda, té a Sant Fost de Campsentelles. És un vi de color ataronjat suau amb aromes dolços de panses i suaus de taronja. En boca resulta no exageradament dolç, amb notes de taronja. És molt adient per a harmonitzar-lo amb tota mena de postres (xocolata, torrons, bombons, foie amb xococlata calenta...) però el seu maridatge perfecte el trobem en les taronges confitades i sucades en xocolata. Altrabanda té un lema: Un vi diferent que no et deixarà indiferent. Sens dubte, el Castellruf Vi de Taronja és el màxim exponent d’aquesta expressió.

AVUI TASTEM...

52

53

MAGAZÍN

Xavier Guasch Anna Guasch Tot va començar quan el seu pare va haver de tornar de Cuba l’any 1928 perquè havia heretat una fàbrica de rellotges del seu tiet. Aquest fet va despertar, anys més tard, la passió per aquestes màquines complexes en el seu fill, en Xavier. Tot i com explica en Xavier, al final va acabar inclinant-se pels rellotges de fàbrica: com ell diu “les màquines més odiades a les fàbriques”.

Amb l’inici de la revolució industrial, el per-sonal anava creixent dins les fàbriques, llavors es va fer necessari mantenir un control sobre els treballadors i els encarregats de gestionar-ho van ser els rellotges de control.

Tots aquests rellotges es composen de dues màquines: el rellotge pròpiament dit i el sistema

de marcatge de numeració que va sincronit-zat amb el rellotge. Alguns d’aquests rellotges s’utilitzaven com a programadors, al principi de l’electricitat, per a encendre les llums o donar un senyal a una caldera de vapor perquè s’en-cengués a una hora determinada.

La seva col·lecció consta de rellotges des de l’any 1800 fins al principi de l’electricitat i, alhora, de vàries nacionalitats: anglesos, ale-

manys, americans, i algun italià i espanyol. Així mateix, en té de molt diversos pel que fa el seu funcionament, ja que en té que funcionen amb un pèndol magnètic i amb piles d’àcid.

Tal com explica en Xavier, aquests rellot-ges actualment són més difícils de trobar. En comparació als rellotges domèstics, que n’hi ha molts, els de fàbrica són més rars i més com-plexos. En el seu moment diu que va ser fàcil trobar-ne, fet que va marcar el creixement de la seva col·lecció. “Malauradament ara fa temps que no amplio la meva col·lecció. A més... l’ofici de rellotger s’està perdent i hi ha pocs rellotgers que els puguin restaurar”.

Com tot mal de col·leccionista, l’espai el limita, ja que si pogués, encara en tindria més. Tot i així gaudeix tenint cura d’ells i posant-los en marxa: “M’agrada passar hores amb els meus rellotges. Quan els encenc és tot un con-cert, ja que cada tic tac és diferent!”.

COL·LECCIONISTES

FITXA

Col·lecció: Rellotges de control de personal

Nombre de peces: 40Any d’inici de la col·lecció: 1977Primera peça: Rellotge patró de fàbricaPeça més valuosa: Rellotge de l’any 1850

Ets col·leccionista? Vols ensenyar-nos la teva col·lecció de sobres de sucre, de sotacopes, de nines Barbie, de llaunes de cervesa o de qualsevol altra cosa? Posa’t en contacte amb nosaltres a revista.alella@gmail.com.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

54

55

Jordi GalbanyConeixem com a rovelló un conjunt d’espècies de bolets molt abundants i gastronòmicament apreciats a Catalunya (en podem comptar fins a 6) de la família de les rus-sulàcies i el gènere Lactarius. De fet, es tracta dels bolets comestibles més ben cone-guts i recol·lectats arreu del territori i també a Alella, com no podia ser d’una altra ma-nera.

El seu miceli, la part ve-getativa, està format per una gran massa de filaments (hi-fes) que es troben sempre sota terra. El fong s’alimen-ta mitjançant l’absorció de nutrients del sòl a través d’aquest miceli i va creixent any rere any. El miceli dels rovellons, però, no viu de forma autònoma, sinó que viu connectat a les arrels dels pins. S’estableix una relació simbiòtica entre el fong i l’arrel –anomenada micori-za– que beneficia ambdues parts. D’aquesta forma el fong té accés directe a nu-trients de l’arbre, mentre que l’arbre guanya capacitat d’absorció d’aigua i minerals del sòl gràcies a la gran su-perfície del miceli.

Cada any, quan les con-dicions de temperatura i hu-mitat són les apropiades, a la tardor i si el miceli es troba en bones condicions, aquest es reprodueix mitjançant la “floració” de rovellons, unes estructures formades per hifes diferenciades que són els bolets que tots coneixem. Aquests acostumen a sortir a les pinedes més joves, que permeten més el pas de la

llum; o en clarianes herbàcies i marges. Cada rovelló està format pel peu i el barret, que sos-té les làmines en disposició radial −la part fèrtil del bolet–, allà on es fan les espores. Quan és jove, el seu barret és còncau i, a mesura que creix, es torna pla o també en forma d’embut. El seu color, tant del barret, les làmines o el làtex (molt evident quan es talla el rovelló), és variable en funció de l’espècie, però sempre de color taronja o vermellós.

Al nostre poble hi ha dues espècies molt abundants, el rovelló vinader (Lactarius vino-sus) i el paratge –conegut en altres contrades com a pinetell– (Lactarius deliciosus). El vina-der és considerat una de les millor espècies de rovelló al paladar, i a Alella tenim la sort de poder-la trobar en abundància perquè aquest bolet només creix en sòls àcids i propers a la costa, i sobretot en zones on abunda el pi pi-

nyoner, o boscos mixtos amb pi i alzina. Aquest rovelló es caracteritza per un làtex de color vermell a les vores del peu, quan el tallem, tot deixant un cercle blanc al mig.

D’altra banda, el paratge també es troba fàcilment al nostre poble, però alhora en qual-sevol bosc amb pins de Catalunya, sigui quina sigui la seva alçada sobre el nivell del mar o l’acidesa del sòl. En aquesta espècie, el barret presenta cercles concèntrics ben marcats, i el color del seu làtex és de color taronja ben viu. És un bolet també molt apreciat, fins i tot més que el rovelló vinader.

Ara que estem en època de bolets, és molt habitual sortir al bosc i buscar-ne. De rovellons, a Alella se’n poden trobar a tota la zona fo-restal on hi hagi pinedes de pi pinyoner, molt abundants al poble, especialment als nuclis de Can Magarola, Font de Cera, Alella Park,

Mas Coll i Can Comulada. En moltes ocasions, però, cal conèixer els racons i les zones més proclius que de-penen de les condicions me-teorològiques de cada any. Aquest coneixement passa fins i tot de generació en generació, i és un dels se-crets més ben guardats. La tradició d’anar a buscar bo-lets ha estat molt lligada a la pagesia i al món rural, però avui dia molta gent s’anima a sortir al bosc i buscar els apreciats rovellons. Això fa que les persones que no co-neixen les espècies es puguin confondre amb facilitat. Pel que fa als rovellons, no hi ha gaire dubtes. És un bolet difícil de confondre, però cal anar amb compte amb els “bolets de cabra” o lletero-la, que s’hi assemblen molt (diverses espècies també del gènere Lactarius), però te-nen un làtex de color blanc o groc. Aquests no són comes-tibles perquè piquen o poden arribar a ser molt indigestos.

La cuina dels rovellons és molt extensa i és considerat una delicadesa a la cuina ca-talana, en part pel seu gust, però també per la seva tex-tura atès que té una “carn” consistent. Això fa que es pu-guin menjar a la brasa, amb oli, all i julivert, o guisats amb carn, però també de moltes altres maneres. Sigui com si-gui, un dels bolets més apre-ciats per la multitud.

NATURA

El rovellóFITXA TÈCNICA

Família: RussulaceaeNom científic: Lactarius sp. (diverses espècies)Nom vulgar: rovelló, paratge, esclata-sangs, pinetell, etc. (cat.), níscalo (cast.), esnegorri (eusk.), fungo de muña (gal.)

BOLE

TAIR

ES.C

ATCE

DIDA

Lactarius deliciosus.

Lactarius vinosus.

MAGAZÍN

56

ESPORTS

PEP VIDAL La temporada passada, l’Alella CF va acon-seguir reunir un grup de jugadors de molta qualitat al seu primer equip. L’inici va ser prometedor i l’ascens de categoria semblava un objectiu accessible per a un equip que il-lusionava fins que la mala sort, les lesions i les baixes van frenar en sec la bona dinàmica de resultats que havia aconseguit mantenir fins poc abans de Nadal. Malauradament, l’objec-tiu de pujar a Segona Catalana va quedar molt lluny, i l’esforç que havia fet el club per dis-posar d’una plantilla d’alt nivell no va tenir la recompensa esperada. Sí que va servir, però, perquè els grans de la comarca es fixessin en els jugadors de l’Alella. Un dels que més va destacar va ser el davanter Àlex Pompi-do, autor de 55 gols durant les tres darreres temporades a l’Alella (29 l’any passat) que li han obert les portes per fitxar aquest estiu pel Vilassar de Mar. El conjunt vilassarenc, un dels més importants del Maresme, sobre-tot en l’última dècada, es troba actualment a Primera Catalana, però té la clara intenció de recuperar una Tercera Divisió Nacional que va perdre el curs passat. Tot i el doble salt de categoria i la gran exigència competitiva que suposa jugar en un equip amb molta més pres-sió i repercussió, l’Àlex Pompido s’ha adaptat molt bé al seu nou vestuari i està sorprenent els aficionats vilassarencs. Ja ha anotat dos gols que s’han pogut veure per televisió en

les sis primeres jornades, i s’està fent un lloc dins l’onze titular del reconegut entrenador mataroní Manel Moya. Amb 22 anys, Pompido, masnoví que va estudiar a l’Escola Santa Ma-ría del Pino, vol aprofitar aquesta oportunitat i demostrar que pot jugar fins i tot en categories encara més importants sense ni plantejar-se deixar de banda la seva formació personal i les seves obligacions.

Què suposa per a tu passar de jugar a Tercera Catalana a Primera Catalana en poc més de tres mesos?Un canvi realment important. Els jugadors són de molt més nivell; l’exigència és molt alta, tant en els entrenaments com en els partits, i hi ha molta més competència. Jugar és molt més complicat, a cada entrenament i a cada minut de cada partit necessites demostrar que pots aportar més que els altres. La Tercera Catalana és diferent i no exigeix estar al 100% sempre.

Quines són les diferències principals que has notat en pujar dues categories de cop?Tots els equips tenen una plantilla molt més àmplia. Tots els jugadors van motivats, hi posen molta intensitat i volen jugar i gua-nyar cada setmana. A Tercera Catalana, a les convocatòries hi van, amb prou feines, setze jugadors i, fins i tot, en alguns trams

de la lliga menys... La majoria de jugadors no tenen experiència, no han jugat en categori-es superiors.... També el físic és un aspecte important, els jugadors de Primera Catalana es cuiden per jugar a futbol i necessiten estar preparats per entrenar i jugar fort.

Com t’has adaptat al Vilassar de Mar? La majoria de companys són més grans que tu, molt diferent respecte al vestuari de l’Alella, no?Sí, és complicat, però de moment m’ho estan posant fàcil. Les coses estan sortint bé i m’es-tan donant l’oportunitat de ser titular, tot i que és cert que els altres davanters han tingut problemes físics. Confien en mi i estic content. És veritat que a l’Alella teníem una plantilla molt més jove; al Vilassar són més veterans, però l’experiència que tenen t’ajuda a créixer.

En els tres anys a l’Alella vas marcar gairebé seixanta gols. Aquest rendiment és el que va fer que et vinguessin a bus-car, no?Sí. Les tres temporades a l’Alella em van sor-tir molt bé, sobretot aquesta última marcant molts gols. Això és el que va fer que l’entrena-dor del Vilassar em truqués perquè anés a fer la pretemporada. No vaig marcar durant la pretemporada, però els vaig convèncer treba-llant fort i donant-ho tot. Ho vaig aconseguir, i ara toca demostrar que no s’han equivocat,

De l’Alella a Primera CatalanaEntrevista amb el futbolista Àlex Pompido

ÒSCAR PALLARÈS

57

que puc estar allà, que puc marcar gols i aju-dar l’equip ofensivament.

Ja has aconseguit marcar dos gols, a més de donar assistències i, sobretot, ser titu-lar. Suposo que d’aquí a final de tempo-rada esperes consolidar-te i jugar molts minuts, no?La meva idea és intentar jugar els màxims minuts possibles. Hi ha molta competència, som molta gent a dalt per poques posicions, tots els companys han jugat en categories més altes que jo i tenen més experiència; però jo crec que puc marcar gols i demostrar tot el que puc donar sigui com a titular o quan em toqui jugar.

El 27 de setembre vas jugar, per exemple, un partit de la dimensió d’un Mataró-Vi-lassar de Mar a Primera Catalana davant més de 500 espectadors al Municipal del Centenari. La repercussió, la pressió, l’am-bient és molt diferent al d’aquí d’Alella?Sí, era un derbi molt important aquell dia, s’enfrontaven els dos únics equips del Ma-resme que estan a Primera Catalana aquest any. Molta gent al camp, això fa que els dos equips encara juguin més motivats, amb més intensitat... Segurament mai havia jugat un partit amb tanta gent. Evidentment, això no ho tenim a l’Alella ni a Tercera Catalana en general; és un altre tipus de futbol i només vénen els pares i alguns amics. En un partit com aquest Mataró-Vilassar, en canvi, hi ha-via gent de tot Mataró i també gent desplaça-da des de Vilassar que venia a veure el partit perquè sabia que era atractiu de veure.

Comparteixes vestuari amb jugadors com Albert Aybar “Peque”, Alberto Manga o Edgar Santolalla que han jugat al futbol professional amb una trajectòria realment important... Com es viu aquesta experi-ència?Constantment t’ajuden, et donen consells, in-dicacions, t’expliquen com posar el cos, com aprofitar millor les teves característiques i, en general, et fan créixer com a jugador. Ofensi-vament, Manga i Edgar, que juguen més a prop meu, sempre m’ajuden molt. Peque que és un defensa que ha cobert a grans davanters, tam-bé em diu com ho he de fer. Ells saben que jo vinc de categories més baixes i que encara no estic acostumat a aquest nivell; estic molt content de compartir vestuari amb ells i amb tots els altres que també m’ajuden.

És molt difícil arribar a Primera Catalana després d’haver jugat només en equips com l’Atlètic Masnou a Segona Divisió de cadets, al Masnou a Primera de juve-nils o a l’Alella a Tercera Catalana. Molts dels teus excompanys en aquests equips, potser alguns amb més qualitat tècnica,

s’han cansat del futbol. Creus que l’acti-tud és més important que el talent?Per a mi, en el futbol, el més important sempre ha estat jugar amb els amics. Tant a l’Atlè-tic com al Masnou hi vaig estar perquè tenia molts amics al vestuari, gent del poble que després sortíem a prendre alguna cosa... A l’Alella, igual; des del primer dia vam formar una família, alguns ja ens coneixíem, però de mica en mica vam anar formant un grup molt maco... Mantinc tots els amics que he fet en aquests equips, però em va sortir l’oportunitat d’anar al Vilassar i ara tot és molt diferent, un altre nivell, unes altres relacions, però jo sempre m’he pres el futbol seriosament. Hi ha jugadors amb nivell a totes les categories, però és difícil tenir l’oportunitat de fer el salt.

Amb 22 anys encara tens temps per plan-tejar-te fites fins i tot més importants que jugar a Primera Catalana. Et marques algun sostre o algun objectiu?

No. De moment estic a Vilassar i estic molt bé. Tot això encara acaba de començar i he de demostrar molt per poder seguir progressant. Només porto dos gols, que jo penso que són pocs, i això em fa pensar que encara he de millorar més.

A banda de tu, fins a cinc jugadors més de l’Alella també han fitxat per equips de categoria superior. Això demostra, per una banda, la bona plantilla que teníeu i, per l’altra, que probablement s’hauria pogut fer millor paper l’any passat sobre-tot a la segona volta...Crec que l’any passat teníem una plantilla bru-tal per Tercera Catalana. Per pujar de carrer, ho dic així de clar, i s’està demostrant amb aquests jugadors que hem pogut fer el salt a categories superiors i amb altres que ho han deixat per lesions i diferents problemes, que perfectament també hi podrien ser. L’any pas-sat vam intentar pujar, durant la primera volta vam aconseguir estar a dalt marcant molts gols i complint amb l’objectiu, però a la sego-na vam patir moltes baixes per lesions i gent que no volia continuar. Amb una plantilla més curta vam patir, vam baixar molt els resultats i no va poder ser.

En les tres temporades que vas estar a l’Alella vas convertir-te en un dels juga-dors de referència. Molts heu marxat aquest estiu en què la directiva ha deci-dit donar un canvi de rumb a la direcció tècnica del primer equip. Què penses de l’actual equip?Tenen molts jugadors nous. Alguns dels ju-gadors que s’han quedat intenten estirar del carro com Berna, Xavi, Nil o Vide, que ha tornat... Jo crec que ells donen molt a l’equip, però sincerament no crec que els que han ar-

ribat estiguin a l’altura dels que han marxat. A més, teníem un grup que ens coneixíem molt i ara necessiten adaptar-se de nou. Començar a sumar punts regularment seria important perquè no es posin nerviosos i puguin complir l’objectiu que tenen.

Hi ha molta gent, molts joves, que juguen a futbol, però pocs arriben a categories com la Primera Catalana. Tu, com a exem-ple d’algú que hi ha arribat després de lluitar molt, què li diries tu al noi que està jugant a l’Alella o a l’equip de la seva es-cola i que veu això tan lluny?Primer de tot i el més important, que gaudeixi del futbol. Això és el que he fet jo sempre, gaudir amb els amics i prendre-m’ho com una afició. Si tens ganes i qualitat per arribar, ja hi arribaràs, però el més important és gaudir de cada entrenament i cada partit. Això sí, posant-hi intensitat i amb la màxima seriosi-tat possible, però tenint sempre clar que si no t’ho passes bé, no val la pena.

ESPORTS

La Mataronesa de Segona Catalana també “pesca” a Alella

Un altre dels equips més importants del futbol maresmenc actualment, la UD Ma-taronesa, també va anar a buscar aquest estiu reforços a l’Alella. L’equip del barri de Cerdanyola de Mataró, que vol esta-blir-se a Segona Catalana després del seu brillant ascens, va oferir a quatre dels jugadors amb més potencial de l’Alella la possibilitat d’incorporar-se a la seva plantilla per jugar també en una catego-ria superior. El porter Rafa Claudel, el de-fensa Xavi Albero i els migcampistes Joan Albert Sánchez ‘Joanal’ i Víctor Pompido van ser els escollits pel cos tècnic d’un club humil, però que busca créixer. Tots quatre ja estan participant habitualment en les primeres jornades d’una lliga que coincideixen en considerar molt més exi-gent. Així doncs, fins a cinc jugadors que la temporada passada pertanyien a l’Ale-lla jugaran a partir d’aquesta temporada en les principals categories del futbol ter-ritorial català i s’enfrontaran a equips de la dimensió del Premià, la Gramenet o el Llefià. El trampolí de l’Alella CF els ha fet arribar fins aquí.

CEDI

DA

58

59

ESPORTS

PEP VIDALJa fa anys que Alella s’està fent un nom dins el món del Taekwondo gràcies a la feina de l’Escola Maresme-Alella amb Ju-lio Sánchez al capdavant. Enguany, i per tercera ocasió consecutiva, el Pavelló Abelardo Vera ha tornat a convertir-se en el centre neuràlgic del Taekwondo català durant un dia. El passat 24 d’octubre, de 9 a 14 hores, es va celebrar una nova edició del Campionat de Catalunya de combat en les categories Infantil, Cadet i Sènior a les instal·lacions alellenques. Un total de 300 taekwondistes es van reunir de nou al Pa-velló i van oferir un atractiu espectacle en el qual els millors de la disciplina es van tornar a disputar les medalles amb una participació destacada de 12 integrants de l’Escola Maresme-Alella que van tornar a mostrar la seva bona feina i van competir amb dignitat davant els rivals preparats en gimnasos especialitzats.

PEP VIDALUn total de 27 equips i més de 300 esportistes han iniciat la nova temporada esportiva 2015-16 defensant els diferents clubs alellencs. Les competicions ja estan en marxa i el nom del poble segueix estant present cada setmana en els diferents pavellons, camps i pistes d’arreu del Maresme i de Catalunya. L’Alella CF i el Bàsquet Alella, amb nou equips respectiva-

ment, continuen sent els dos clubs més repre-sentats quant a nombre. La UE Alella i el Rugby Alella, per la seva banda, només compten amb un equip en competició federada. En aquesta situació també s’hi troba el Vòlei Alella després d’haver de renunciar a la plaça del Sènior, tot i que segueix comptant amb quatre equips de base i un de veterans que entrenen cada setma-na malgrat no jugar una lliga regular.

PEP VIDALL’Escola d’Iniciació Esportiva, el programa d’activitats fisicoesportives organitzat des de la Regidoria d’Esports de l’Ajuntament, tam-bé ha posat en marxa el nou curs amb l’ob-jectiu de seguir promocionant l’esport entre els més joves. A les modalitats ja tradicionals des de fa anys com l’atletisme, el futbol sala,

la gimnàstica rítmica, el judo o el taekwondo, s’hi han afegit aquesta temporada la iniciació al rugbi per a nens i nenes d’entre 8 i 11 anys, i l’Urban dance, una combinació de ball i co-reografia oberta a tots a partir dels 5 anys. L’1 d’octubre van començar els entrenaments i assajos de totes les disciplines i grups en diferents equipaments municipals.

PEP VIDALL’Alella FS ha aconseguit un acord de pa-trocini per a les dues pròximes temporades amb el Paparazzi Bar situat just davant del pavelló. L’acord fa que el nom oficial de l’en-

titat passi a ser Paparazzi Bar Alella FS i dóna estabilitat econòmica al club després del gran esforç logístic i pressupostari que va suposar la participació a la Champions League Futsal la temporada passada.

TAEKWONDO

Alella torna a ser l’epicentre del Taekwondo català

EQUIP CATEGORIA INICI FINALAlella CF Primer Equip Tercera Catalana Grup 4 5-6 de setembre 2015 8-9 de maig 2016Alella CF Cadet Segona Divisió Grup 28 3-4 d’octubre 2015 28-29 de maig 2016Alella CF Infantil Segona Divisió Grup 38 3-4 d’octubre 2015 28-29 de maig 2016Alella CF Aleví Tercera Divisió Grup 35 3-4 d’octubre 2015 28-29 de maig 2016Alella CF Benjamí A Tercera Divisió Grup 26 3-4 d’octubre 2015 28-29 de maig 2016Alella CF Benjamí B Tercera Divisió Grup 27 3-4 d’octubre 2015 28-29 de maig 2016Alella CF Benjamí C Tercera Divisió Grup 28 3-4 d’octubre 2015 28-29 de maig 2016Alella CF Prebenjamí Lliga Prebenjamí Grup 39 3-4 d’octubre 2015 30 d’abril-1 de maig 2016Alella CF Femení Segona Divisió Grup 3 3-4 d’octubre 2015 30 d’abril-1 de maig 2016Unió Esportiva Alella Quarta Catalana Grup 6 19-20 de setembre 2015 16-17 d’abril 2016Bàsquet Alella Sènior Masculí Tercera Catalana Grup 4 19-20 de setembre 2015 7-8 de maig 2016Bàsquet Alella Sots-25 Campionat Sots-25 Grup 6 3-4 d’octubre 2015 23-24 d’abril 2016Bàsquet Alella Júnior Masculí Nivell A Grup 4 3-4 d’octubre 2015 23-24 d’abril 2016Bàsquet Alella Júnior Femení Nivell B Grup 5 3-4 d’octubre 2015 19-20 de desembre 2015*Bàsquet Alella Cadet Masculí Nivell C Grup 19 3-4 d’octubre 2015 19-20 de desembre 2015*Bàsquet Alella Preinfantil Nivell C Grup 3 3-4 d’octubre 2015 19-20 de desembre 2015*Bàsquet Alella Mini Nivell C Grup 21 3-4 d’octubre 2015 19-20 de desembre 2015*Bàsquet Alella Mini B Nivell D Grup 2 3-4 d’octubre 2015 19-20 de desembre 2015*Bàsquet Alella Premini Nivell D Grup 1 3-4 d’octubre 2015 19-20 de desembre 2015*Alella FS Sènior A Lliga Nacional Catalana 10-11 d’octubre 2015 14-15 de maig 2016Alella FS Sènior B Primera Territorial Grup B 10-11 d’octubre 2015 14-15 de maig 2016Alella FS Sènior C Segona Territorial Grup A 3-4 d’octubre 2015 30 d’abril-1 de maig 2016Alella FS Femení Lliga Nacional Catalana 3-4 d’octubre 2015 14-15 de maig 2016Alella FS Juvenil Lliga Nacional Catalana 3-4 d’octubre 2015 30 d’abril-1 de maig 2016Alella FS Cadet Lliga Cadet (grup per definir) 17-18 d’octubre 2015 Per definirRugby Alella Divisió d’Honor Catalana Grup C 3-4 d’octubre 2015 Per definirVòlei Alella Juvenil Preferent Grup 2 10-11 d’octubre 2015 2-3 d’abril 2016

*La classificació del campionat donarà accés a una nova lliga a la segona part del curs.

POLIESPORTIU

27 equips federats alellencs competeixen en la nova temporada esportiva 2015-16

ESCOLA INICIACIÓ ESPORTIVA

En marxa la nova temporada amb un renovat programa d’activitats

FUTBOL SALA

El Papparazzi Bar, nou patrocinador de l’Alella FS

DAVID BERNABEU ‘BERNA’ s’ha convertit en el nou capità de l’Alella CF després de les diverses baixes que ha patit l’equip aquest estiu.

DAVID VÍLLEN, fins l’any passat en-trenador de la UE Alella, s’ha tornat a posar les botes i ara és jugador de l’equip a les ordres del nou entrenador Sergio Da Conceiçao.

RAMON ROCA, golejador internacional amb Catalunya que jugava a l’Alella FS, ha decidit deixar el club i marxar a l’Es-plais FS, l’actual campió de lliga.

MARC CUCURELLA està sent titular amb el Juvenil A del FC Barcelona a Divi-sió d’Honor i segueix destacant com una de les grans promeses del planterblau-grana i del futbol català.

ORIOL BRUTAU va córrer la prestigi-osa cursa de resistència 24 hores de la Vall del Tenes amb l’equip Mobilparc, aconseguint acabar en segona posició de la categoria 2.

P R O T A G O N I S T E S

60

El Nadal ja és al Garden

Coma Fosca 11-29 · AlellaTel. 93 555 12 43www. gardenarenas.com