La personalitatAntonio Andrés Pueyo

L'edició d'aquesta obra ha comptat amb el suport del Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya i la col.laboració del Departament d'Universitats, Recerca i Societatde la Informació.

Coordinació editorial: Lluís LópezEdició: Jordi Pérez ColoméDirecció editorial: Lluís Pastor

Disseny del llibre i de la coberta: Natàlia Serrano

Primera edició en llengua catalana: novembre 2005© Antonio Andrés Pueyo, del text© Editorial UOC, d'aquesta edicióAv. Tibidabo, 45-47, 08035 Barcelonawww.editorialuoc.comImpressió: ReinbookISBN: 84-9788-340-3Dipòsit Legal: B-43.058-2005

Cap part d'aquesta publicació, inclòs el disseny general i la coberta, pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap forma, ni per cap mitjà, sigui aquest electrònic,químic, mecànic, òptic, gravació, fotocòpia o qualsevol altre, sense la prèvia autorització escritadels titulars del copyright.

2

Què vull saber

Lectora, lector, aquest llibre li interessarà si vostèvol saber:

· Què és la psicologia de la personalitat.· Quines són les seves aportacions i limitacions.· Com es pot descriure científicament la personalitat.· Què són els trets.· Per què som iguals i diferents alhora.· Què significa realment caràcter, temperament,

constitució i intel ligència.

3

4

Índex de continguts

Què vull saber 3

Com som les persones? 7

SOM DIFERENTS, PERÒ NO TANT 9

Individu 12Organisme 12Persona i personalitat 12

L'ESTUDI DE LA PERSONALITAT 15

Tantes teories com teòrics 15Un origen doble: filosòfic i científic 17No és fàcil definir la personalitat 18Un conjunt de trets 19La definició dels termes 22

INSTRUMENTS PER A L'ANÀLISI 30

Una explicació científica és necessària 31Per què les nostres conductes són diferents 33Dues etapes per explicar el psiquisme 39Hi ha una teoria de la personalitat? 49

ELS TRETS PSICOLÒGICS 51

5

Definició i naturalesa 57Identificació i utilitat 61Tipus i estats psicològics 68

LA PERSONALITAT COM ASISTEMA

72

La constitució 72El temperament 76El caràcter 77La intel·ligència 81Estils psicològics 85Un model 86

Bibliografia 90

6

Com som les persones?

Podem saber científicament, amb objectivitat irigor, com són les persones? O dit d'una altra manera:sabríem justificar per què un individu és com és, comes comportarà en el futur, com reaccionarà davant unfet imprevist? Això és el que intenta contestar lapsicologia de la personalitat. Però com succeeix ambtot avenç científic, la psicologia de la personalitat nosolament troba respostes a les preguntes plantejades(de vegades insuficients), sinó que també es plantejaaltres preguntes: de quins elements està composta lapersonalitat? És la personalitat una característicapsicològica dels individus consistent en el temps? Lapersonalitat té arrels biològiques o socials? Un delspsicòlegs més importants del nostre entorn, José LuisPinillos, diu: "Un dels camps més complexos, per nodir confús, de la psicologia actual és el de lapersonalitat humana".

En aquest llibre es presenten els principalsconceptes dins el camp de la psicologia de lapersonalitat i de les diferències individuals. Primerveurem l'estudi de la personalitat des del punt de vistacientífic, amb referència a les principals qüestionsmetodològiques que s'han de tenir presents.

7

Després entrarem en els conceptes bàsics com elstrets fisiològics, els estats i els tipus de personalitat. Entrobareu la definició i la manera d'identificar-los.Finalment presentarem un model de personalitat coma sistema complex integrat per la constitució física, eltemperament, el caràcter i la intel ligència.

8

SOM DIFERENTS, PERÒ NO TANT

"Totes les persones som diferents". "Digues-meamb qui vas i et diré qui ets." Aquestes duesafirmacions són compatibles perquè fan referència adiferents aspectes de com som les persones. Somiguals o diferents quant a la nostra manera decomportar-nos davant diverses situacions quotidianes,quant a les experiències que ens han anat formant,quant a les reaccions que mostrem davant notícies oesdeveniments inesperats, som diferents o iguals en lesnostres aspiracions, en les creences i sentiments queens identifiquen. En una paraula, som com som,cadascú diferent de tots els altres, però no tan distintsque no puguem trobar força coses comunes amb els"altres".

Les raons per les quals som diferents i semblantssón molt diverses. Però la raó última és que som elresultat d'una combinació del que som en néixer i delsefectes de la nostra biografia. Això és el que justifica lamanera de ser característica de cada persona. Per aixòdiem que tota persona és única.

Des d'una perspectiva psicològica, aquestesafirmacions són el resultat d'unes observacionsrealitzades sobre fenòmens naturals quotidians.

9

Precisament, la perspectiva psicològica es basa en lesdiferències i similituds, en la manera de ser i decomportar-se de cadascú i en el coneixement acumulat(inicialment filosòfic i més recentment científic) que espregunta quines en són les causes.

El fenomen de la variabilitat del comportamenthumà ha estat font d'inspiració per als filòsofs que hanreflexionat sobre la personalitat, per als literats i fins itot per als polítics i religiosos, com també per alscientífics interessats. Els canvis en la manera de ser ide comportar-se dels individus és un fenomen naturali, com a tal, susceptible de ser estudiat amb el rigor deles ciències. Aquesta és l'opinió de la investigaciódiferencialista de la psicologia de la personalitat. Latradició diferencialista ha considerat la persona com unorganisme dotat d'un conjunt d'aptituds que lipermeten adaptar-se a la realitat quotidiana, cosa quees pot entendre també des d'una perspectivaevolucionista. En el següent requadre trobem els puntsessencials d'aquest enfocament diferencial.

10

Decàleg sobre la personalitat1. Una persona, encara que sigui única, en alguna cosa s'assembla a les

altres.

2. La millor manera de comprendre les personalitats dels individus éscomparant-les entre si.

3. No es poden comparar les personalitats senceres, ja que lacomparació ha de ser analítica.

4. Les persones, com les coses o com qualsevol altre fenomen natural,es coneixen i es descriuen per les seves propietats. Aquestespropietats són sempre abstraccions derivades de l'observació.

5. Les comparacions entre individus s'han de fer en termes d'unadeterminada propietat en un moment donat.

6. Les comparacions també es poden fer entre una persona i la mitjanad'un grup o mostra de persones de la població a la qual pertany.

7. Les propietats de la personalitat són trets.

8. Aquests trets poden ser molt generals o específics.

9. La personalitat es pot caracteritzar per un patró únic de trets.

10. Hem de construir models conceptuals dels trets a partir dels seusindicadors observables per a poder descriure la personalitat delsindividus, per a predir i explicar-ne el comportament.

L'individu és un conjunt (això és molt important)que, encara que els estudiosos el descomponguin enelements més senzills, actua sempre de manera global iintegrada. És precisament el comportament del'individu el que en reflecteix la personalitat.

Abans d'endinsar-nos en més detalls propis de la

11

psicologia de la personalitat, ens serà molt útildefinir-ne quatre termes.

Individu

Un individu és un exemplar concret d'una espèciequalsevol d'ésser viu. Un individu no és un fragmentde substància inerta, sinó que té cert nivelld'organització interna que és la responsable de la sevaunitat. Pel fet de ser un individu és intrínsecamentindivisible i distint de la resta. La individualitat és unapropietat dels individus que destaca el conjunt decaracterístiques que (com que són més o menysestables) en constitueixen la identitat.

Organisme

Des d'un punt de vista funcional, podem distingirdos aspectes de l'individu: organisme i psiquisme.L'organisme fa referència al conjunt de funcionsfisicobiològiques de l'individu; el psiquisme, a lesfuncions psicològiques. En el nostre context, podemsubstituir fàcilment el terme organisme pel deconstitució i el de psiquisme, pel de personalitat.

Persona i personalitat

No s'ha de confondre persona amb personalitat.La persona designa un individu humà concret; lapersonalitat, al contrari, és un terme científic que hanformulat els psicòlegs amb la intenció de formar-seuna idea de la manera de ser i d'actuar que caracteritza

12

l'organisme psicofisiològic que denominem persona.Les persones posseeixen una personalitat pròpia, quedesigna la manera de ser i de funcionar d'un psiquismehumà, tal com ha estat construïda gràcies a lainvestigació psicològica.

En el conjunt d'atributs que constitueixen totapersonalitat, se'n distingeixen diversos tipus quecorresponen, aproximadament, a les grans categoriesfuncionals del psiquisme humà segons la psicologia.Així, distingirem els processos cognitius (la percepció,la memòria, el raonament, etc.), els processos conatius(motivació, voluntat, interessos) i els processosemocionals (ansietat, por, ira, etc.). En aquestesquema, convé introduir-hi els processos biofísics(activació, funcions neuroendocrines), que formen partd'allò que determina el comportament humà.Cadascun d'aquests tipus d'atributs s'han identificattradicionalment amb unes "etiquetes", que són lesaptituds o capacitats intel lectuals, el temperament, elcaràcter i la constitució.

Cadascun d'aquests elements actua específicamentsobre un àmbit de la conducta, de manera que lesaptituds es veuen reflectides en el rendiment delsindividus; el caràcter, en les seves actituds, creences ihàbits socials; el temperament, en l'expressió afectiva, ila constitució, en el funcionament biològic. Lapersonalitat, reflectida en cada una d'aquestes facetes,és el conjunt de tots aquests tipus d'atributs, conjunt"únic" perquè resulta de la combinació de tots aquests

13

components, amb la seva idiosincràsia peculiar, que ésúnica i irrepetible.

14

L'ESTUDI DE LA PERSONALITAT

L'estudi de la personalitat té molta importància,sobretot per dos fets evidents. Primer, l'interès quemostren per la personalitat diversos tipus deprofessionals: psiquiatres, psicòlegs clínics,especialistes en selecció de personal, criminòlegs,treballadors socials i fins i tot novel listes i periodistes.I segon, l'existència de diferents definicions de lapersonalitat en àmbits distints, com ara en l'àmbitclínic, l'organitzatiu, el legal i jurídic, l'educatiu, elvocacional i la mateixa investigació bàsica delfenomen.

Tantes teories com teòrics

L'estudi científic de la personalitat humana, desdels anys 30, és l'objectiu de la psicologia de lapersonalitat. En aquesta àmplia disciplina s'estudienuna sèrie de fenòmens associats al concepte depersonalitat i les seves implicacions. Un dels fenòmensmés importants que hi fan referència és la variabilitat.De vegades passa que els arbres no ens deixen veure elbosc: concentrar-nos en els detalls no ens permetveure el conjunt. Aquesta característica de l'observadorha estat fatal per a l'estudi de la psicologia de la

15

personalitat. Des del principi dels anys 50 fins avui hanestat tants els estudiosos de la personalitat que hanproposat la seva manera de veure aquest complexfenomen, que avui parlem de teories de la personalitatmés que no pas de la teoria psicològica de lapersonalitat. Les teories de la personalitat que tenimsón tantes i tan variades que en algunes universitats hiha una assignatura formal que se n'ocupa.

La situació de la psicologia de la personalitat, acausa de la coexistència de tantes i tan diverses teories,era a la dècada dels 80 deplorable. Però en els darrersanys sembla que els estudis psicològics de lapersonalitat han tornat a encarar el problema bàsicamb una nova empenta i sembla que amb èxit, ja quehi ha un consens per tornar als orígens de l'estudicientífic de la personalitat. Per a veure el bosc és millorallunyar-se'n. Aquesta distància s'aconsegueix tornantals orígens del problema, en aquest cas la descripciódel complex fenomen psicològic que és lapersonalitat.

Per entendre-ho millor, actualment coexisteixenen l'àmbit de la psicologia de la personalitat almenysset teories diferents que segueixen enfocamentsdiversos (conductual, psicoanalític, diferencial,humanista, etc.), i encara dins de cadascun d'aquestsenfocaments podem distingir models distints (el modelde tres factors d'Eysenck, el de setze factors de Cattello el de cinc factors de McRae i Costa). Però això noho és tot: la terminologia s'utilitza de forma diversa. El

16

que per a uns autors és ansietat, per a d'altres ésestrès.

Hi ha autors, com el professor Oliver P. John, queconsideren que el camp d'estudi de la personalitat éscom una torre de Babel terminològica. Per aquestmotiu, molts estudiosos de la personalitat s'hanentestat a obtenir un sistema descriptiu de lapersonalitat que sigui integrador i que pugui servir enun futur com a punt de partida per a una investigacióunitària de la personalitat. Així, aquesta dramàticasituació sembla que està en via de solució, però elritme és tan lent que és millor acostumar-se a lavarietat de teories.

Un origen doble: filosòfic i científic

L'origen de l'estudi sistemàtic de la personalitatdes d'un punt de vista psicològic és doble: una tradicióque prové de l'especulació filosoficoliterària sobre lanaturalesa humana i una altra que prové de l'estudicientífic també sobre la naturalesa humana.

La tradició filosoficoliterària (com l'hadenominada Pelechano recentment i en la qual incloules aportacions de la filosofia i la saviesa populars ialtres fonts del coneixement no científic) va aportarsota el terme "caràcter" moltes de les consideracionsque avui estudiem en el camp de la personalitat.

L'estudi científic de la personalitat, desenvolupaten el marc general de la psicologia, és la continuïtathistòrica de la tradició medicoclínica de l'estudi del

17

temperament i de la tradició filosoficoliterària delcaràcter. A partir de la tradició medicoclínica arribarà ala psicologia diferencial tot el coneixement acumulatdes dels metges grecs fins als treballs del psiquiatraErnst Kretschmer. El terme "temperament"(indissolublement lligat al de "constitució") i els seusmodels explicatius seran l'aportació més significativad'aquesta tradició.

Així, en l'origen de la psicologia de la personalitatmoderna als anys 30, autors com Gordon Allport oHenry Murray, entre d'altres, però també KurtGoldstein, Kurt Lewin i Steve Sheldon, en començar aelaborar les seves teories sobre la personalitat es vantrobar amb aquestes dues tradicions.

No és fàcil definir la personalitat

El terme "personalitat" i els seus sinònims tenenmoltes aplicacions en la vida quotidiana. Simplementdonant una ullada a un diari podem trobar frases comaquestes: "Aquest equip de futbol té una personalitatpròpia", "Es busca venedor amb personalitat", "Nodeixi de visitar l'hotel, és únic, amb personalitat","Fumi cigarretes, agraden pel seu temperament". Ocom aquestes: "Gràcies al caràcter del director,l'orquestra va realitzar un concert inoblidable". Ennombrosos contextos s'utilitza el terme "personalitat"per a destacar una propietat que converteix allò que laposseeix en alguna cosa única, identificable. Aquest úsindiscriminat que fem en el llenguatge quotidià del

18

terme "personalitat" no ha d'influir en la seva definiciócientífica. Tanmateix, no és una tasca fàcil: des de famés de 60 anys, els psicòlegs intentem aconseguir unadefinició única i consensuada de personalitat.

Una manera de distingir la concepció de lapersonalitat és la classificació dels individus en actors iobservadors, és a dir, la persona que sosté l'acció ques'analitza (actor) o la persona que analitza el qui actua(observador). Des del punt de vista de l'observador, lapersonalitat, segons el psicòleg John Hogan,"consisteix en la reputació de l'actor, és una atribuciósocial que té valor distintiu. Aquesta reputació no té unvalor neutral, les reputacions sempre tenen un valorsocial explícit i en el fons constitueixen la potencialitatde l'actor o la seva contribució demostrada en el seugrup social". Des del punt de vista de l'actor, lapersonalitat és "un conjunt d'estructures psíquiquesinternes, qualitats i característiques que "causen" lareputació inicial dels individus."

Un conjunt de trets

L'estructura de la personalitat és un conjunt defactors psicològics interns: aquesta és la ideafonamental que hem de retenir. Aquests factorspsicològics poden denominar-se de moltes maneres:instints, desigs, motius, creences, interessos, actituds,emocions. Les diferents teories posen l'èmfasi en algund'aquests conceptes.

19

En l'enfocament diferencial que estem explicant,aquests factors s'anomenen trets, que són, segonsHogan, "característiques psicològiques disposicionals,àmplies, consistents i estables durant el temps ques'utilitzen per a descriure, avaluar i predir lapersonalitat dels individus". Són molt importantsaquestes quatre característiques.

Amb detall, "disposicional" vol dir que predisposaa realitzar un tipus de conducta (per exempletendència a actuar sense pensar o a tenir por); "ampli"es refereix que els seus efectes no provoquenconductes específiques, sinó generals (no hi ha un tretque produeixi somriures, sinó que el mateix tret fa quela persona tingui facilitat per a somriure, riure, estaralegre, animada, com és el cas de l'extraversió);"consistent" significa que actua de manera similar enuna gran varietat de situacions, i "estable", que ésconstant en el temps i per tant que el podrem observar(amb certes variacions) al llarg de la vida de l'individu.

20

Primer van ser els tipusEls estudiosos de la personalitat, abans d'utilitzar el tretcom a unitat d'anàlisi de les característiques individuals, vanutilitzar el concepte de tipus. En essència, els teòrics delstipus consideraven que tots els individus es podenclassificar en uns quants tipus o categories d'éssers humans(generalment pocs i que oscil len entre quatre i setze). Perexemple, la classificació astrològica indica que hi ha dotzetipus, mentre que els antics grecs reconeixien quatre tipusdiferents de personalitat (malenconiós, flegmàtic, sanguini icolèric).La diferència més important entre una teoria de tipus i unade trets és que la primera considera que els individuspertanyen a una o a una altra categoria (peixos o lleó;malenconiós o flegmàtic), mentre que la segona consideraque els trets són propietats comunes de tots els individus,però que estan distribuïts de manera desigual. Així, tots elséssers humans tenim cert grau d'ansietat, de sociabilitat id'originalitat, però ens distingim per la quantitat del tret queens identifica. En general, s'assumeix que els trets depersonalitat es distribueixen de manera normal com lamajoria de trets físics (alçada, pes, etc.), cosa que significaque si podem considerar l'"activitat" com un tret, aleshorestots els individus tindran aquest tret en un grau diferent,uns quants seran extremament inactius o actius, uns altresseran molt actius o inactius i la majoria tindran un graud'activitat intermedi.

21

La definició dels termes

Conceptes i constructes

La personalitat és tant un terme corrent en elllenguatge quotidià com un concepte que forma partde la psicologia. En el llenguatge científic tant s'utilitzael mot "concepte" com el de "constructe" per areferir-nos als elements més importants de qualsevolteoria. Els conceptes i els constructes tenen significatssimilars.

Un concepte expressa una abstracció formada perla generalització a partir del particular i un constructeés un concepte, però integrat dins un marc o teoriacientífica. Així, l'ansietat és un terme quotidià delllenguatge, un concepte d'ús múltiple en les ciències i amés un constructe psicològic molt específic que té unafunció diferent segons el marc teòric en què s'inclou(psicoanàlisi, teoria de la personalitat de trets,aprenentatge).

Personalitat, intel ligència, temperament, igual quegravetat, acceleració o viscositat, són termes queutilitzem en el llenguatge quotidià amb naturalitat. Sialgú ens pregunta el significat d'aquestes paraules, totsen tenim una idea, que no sempre correspon a la sevaaccepció científica veritable. Així, per exemple, elterme "histèric" s'utilitza per a qualificar certs individusque no es corresponen estrictament a la categoriaclínica de "neurosi d'histèria" que els assignaria un

22

psiquiatre expert. Aquests termes són conceptesabstractes que en el llenguatge científic s'anomenenconstructes. Els constructes són eines científiques quetenen el seu valor en la mesura en què s'utilitzen ambprecisió i exactitud.

Així, la personalitat és un constructe complex decaràcter molt general: en certa manera és un constructeque alhora és una suma de constructes! La definicióque Eysenck ofereix per a la personalitat és unexemple del que diem: "La personalitat pot entendre'scom una organització més o menys estable i duradoradel caràcter, el temperament, l'intel lecte i el físic d'unapersona, que determina la seva adaptació única al'ambient. El caràcter denota comportament conatiu(voluntat); el temperament, el sistema delcomportament afectiu (emoció); l'intel lecte, el sistemade comportament cognitiu (intel ligència), i el físic, laconfiguració corporal i la de la dotacióneuroendocrina".La capacitat de fer coses

El terme "capacitat" (de l'anglès ability) necessitatambé en el context de la psicologia certa precisió.Capacitat o aptitud és un terme que s'atribueix a lapotencialitat dels objectes o de les persones per arealitzar alguna cosa. Així, diem que una broca de vídiaté capacitat de travessar el formigó o que una moto éscapaç de córrer a més de 180 quilòmetres per hora. Lacapacitat ens indica també cert tipus de potencialitat

23

que es pot atribuir a l'individu. Molt freqüentmentutilitzem aquest terme per a parlar d'atributspsicològics i diem que els individus tenen aptitudscognitives, esportives o artístiques.

Traduccions inexactesEls anglesos i els nord-americans utilitzen molt més elterme ability que el terme aptitude per a designar unapredisposició cap a una determinada activitat o a les sevesaplicacions pràctiques. En el llenguatge quotidià, de fettrobem que capacitat, aptitud, habilitat o destresa sóngairebé sinònimes. En el context de la psicologia, tampocno estan gaire diferenciades, cosa a la qual han col laboratles diferents traduccions d'aquests termes procedents del'anglès. Així, el mot ability de vegades es tradueix percapacitat i altres vegades per habilitat. D'aquí derivenimportants confusions. Nosaltres, per a poder delimitaraquests termes quant al seu significat, hem utilitzat lestraduccions següents: ability és capacitat o aptitud, aptitude ésaptitud, skill és habilitat o destresa i, finalment, achievement ésrendiment (també i especialment en el context experimentals'anomena performance).

Per exemple, la capacitat d'esforç físic es mesurasobre la base del rendiment individual davant diversesproves de resistència física (córrer 10 quilòmetres,caminar-ne 50). L'aptitud s'expressa en la conductaquan les condicions de les tasques són favorables per afer-ho. Generalment, aquesta potencialitat no estàmesurada en termes probabilístics. Així, l'aptitud per alsalt d'alçada d'un atleta no és la mitjana dels seus salts,

24

sinó el màxim aconseguit en una ocasió determinada(de vegades excepcional). Aquesta manera de definirl'aptitud està relacionada amb el grau màxim derendiment que un subjecte pot aconseguir i no éshabitual en el context de la mesura psicològica de lescapacitats cognitives.

Generalment s'accepta, en la psicologia de lapersonalitat, que una capacitat o aptitud és un tret,amb cert grau d'estabilitat i consistència, quecaracteritza el rendiment i el comportament habituald'un individu (en comparació amb altres individus).

Hi ha autors que volen distingir entre capacitat iaptitud. L'aptitud tindria una connotació mésrestrictiva i un contingut més específic que la capacitat.Així, mentre que és lícit parlar d'una capacitat dememòria general, també seria correcte parlar d'unaaptitud per al record de cares o d'imatges. La definicióde les aptituds prové de l'observació sistemàtica de lesdiferències entre individus en la realització de certestasques. Aquesta observació constitueix la base de lamesura de les aptituds.Les habilitats i l'entrenament

Les habilitats o destreses són competències quesón presents en el subjecte en el moment de realitzaruna tasca, que han estat desenvolupades per mitjà del'entrenament o la pràctica.

Els conceptes d'habilitat o destresa tenen a mésuna altra connotació. El seu aspecte més peculiar és

25

que pertanyen al domini de les potencialitats. De lamateixa manera que les aptituds tenen un fortcomponent genètic –sense excloure'n l'efecteambiental acumulat– les habilitats o destresess'implanten en el subjecte per mitjà de l'experiència i lapràctica. Per exemple, un nen pot tenir aptitudsmusicals, però el seu rendiment musical amb uninstrument determinat depèn del fet que hagi après autilitzar-lo i que hagi desenvolupat les destreses que lipermetin executar una melodia o peça musical. Ladiferència entre aptitud i habilitat és patent en aquesttipus d'atributs: una aptitud és la resistència a l'esforçfísic o l'elasticitat muscular; una habilitat és jugar altennis o pilotar una moto de competició.

Davant d'aquests conceptes descrits, que fanreferència al "quant" del comportament (al rendimentdels individus), hi ha altres conceptes vinculats al"com" o l'estil de conducta. Aquests termes s'handesenvolupat per a identificar els atributs delsindividus que justifiquen les variacions en el seucomportament habitual. Definirem alguns dels termesmés importants.Constitució, la dotació biològica

La variabilitat individual en els aspectes físics és elfet més evident que diferencia els individus d'unamateixa espècie. Aquesta diferència es prolonga mésenllà del que és simplement superficial i observable.Així, nombroses observacions confirmen que hi ha

26

una "individualitat bioquímica o fisiològica". Des del'antiguitat es va considerar que aquestes variacionsmorfològiques eren la base de les variacionspsicològiques o socials. Per a formalitzar aquestesidees es va proposar el terme "constitució".

La constitució és la dotació biològica d'unindividu, que està composta d'elements estàtics idinàmics. La referència més o menys gran a la partestàtica (anatomia, relació entre teixits) o a la partdinàmica (funcions hormonals, funcionsbioquímiques) depèn del moment i dels coneixementsbiomèdics de l'època. Alguns dels adjectius que esrefereixen a la constitució són rabassut, voluminós,musculós, fornit, prim, magre, esquelètic, fort, robusto corpulent.Temperament, les característiques emocionals

El professor polonès Jan Strelau ha definit eltemperament com "un conjunt de trets relativamentestables de l'organisme, determinats primordialmentper la seva biologia, que es manifesten en trets formalsde reacció en les característiques energètiques itemporals de la conducta". En termes més generals, eltemperament fa referència a les característiquesemocionals de la conducta. Aquests trets estan moltdeterminats per la configuració morfològica ifisiològica de l'individu i en certa manera expressen elsdeterminants genètics de la personalitat. Alguns delsadjectius que qualifiquen el temperament són audaç,

27

nerviós, inquiet, actiu, emotiu, apàtic, flegmàtic,inhibit, comunicatiu, temorós, enraonador oimpulsiu.

"Temperament" és un terme que ha tingut moltsavatars en la història de l'estudi de la conductahumana, però s'ha mantingut viu en moltes tradicions.Per a nombrosos autors, els trets del temperament sónla "veritable essència" de la personalitat i per aixòs'atribueix el qualificatiu de "tret de personalitat o deltemperament" a les mateixes dimensions. Això noobstant, aquesta és una llicència del llenguatge parlat.Convé distingir en tot moment aquestes categories.Així, la impulsivitat, la sociabilitat, l'estabilitatemocional o el psicoticisme són tretstemperamentals.Caràcter, barreja de sentiments i actituds

El concepte de caràcter prové de la psicologia detall filosòfic prèvia a la psicologia empírica iniciada elsegle XIX. Per comparació amb el temperament, elcaràcter representa un altre element que, atès queconstitueix l'estructura de la personalitat, ha rebuttradicionalment un tractament no científic.

El caràcter, malgrat que és un componentfonamental de la personalitat humana, és un tòpic ques'ha resistit tradicionalment a l'estudi científic. Labarreja de valors, sentiments i actituds queconstitueixen el caràcter són fenòmens massa matisatspels valors eticomorals de la societat en què viuen els

28

individus i necessiten un estudi més qualitatiu quequantitatiu. Els adjectius que millor defineixen elscaràcters són orgullós, hipòcrita, fraudulent,deshonest, autoritari, vividor, intrigant, embolicador,desconfiat, creient, pietós, recte, educat o caritatiu.Personalitat per enfrontar-se al medi

Els psicòlegs defineixen la personalitat com elconjunt de formes i maneres característiques que té unindividu d'enfrontar-se al medi. Aquesta definició ésmolt genèrica i en la psicologia actual coexisteixendiferents enfocaments per a comprendre lapersonalitat. Cadascun d'aquests enfocaments disposad'una definició més precisa. Aquestes definicionspoden posar més èmfasi en la conducta, en la vidaemocional del subjecte, en les seves creences o els seussentiments. En qualsevol cas, totes estan d'acord aacceptar que la personalitat és un constructe complexque fa referència a la totalitat psicològica de l'individu.Aquest constructe és el que millor reflecteix lesdiferències entre conductes de les persones.

29

INSTRUMENTS PER A L'ANÀLISI

La majoria d'atributs que caracteritzen lespersones són constructes basats en les teories sobre lanaturalesa humana. Els constructes poden ser més omenys simples. Un criteri útil per a comprendreaquesta propietat és considerar que els constructescomplexos són la conjunció d'altres de més senzills.Per exemple, el clima és un constructe complex. Elclima el determinen la temperatura, els vents, la pressióatmosfèrica i la humitat, i és una qualitat diferencialdels distints biòtops de la Terra (zones continentals,selvàtiques, alpines). El clima és, per tant, unconstructe complex format per molts altresconstructes. Cap dels constructes més simples queconstitueixen el clima en representa la totalitat.

Els constructes psicològics s'utilitzen per adescriure i classificar els individus. Per tant, un copformulat un constructe, com ara la creativitat, ques'observa en el rendiment humà i es pot mesurar permitjà de diferents tests, podem classificar un conjuntd'individus d'acord amb aquest constructe. Així,podem parlar d'individus molt creatius o poc creatius,o podem identificar els individus que tenen unacreativitat vinculada a l'activitat científica o a l'artística.

30

Per exemple, la personalitat és un constructe quen'inclou d'altres de més simples, com ara les emocions,els pensaments o les actituds.

Els constructes que constitueixen la psicologia dela personalitat s'han formulat amb la intenció nosolament de classificar les diferències individuals, sinótambé de comprendre'n el significat i controlar-ne ipredir-ne els efectes i les conseqüències.

Una explicació científica és necessària

Explicar un fenomen científicament requereixconèixer les causes que el produeixen. L'explicaciód'un eclipsi solar consisteix en una declaració que ensdiu per què durant el dia (quan ocorre l'eclipsi) el solqueda ocult per un altre satèl lit i la lluminositat esredueix. L'astronomia coneix les lleis que regeixen elmoviment dels astres i així pot explicar el perquè del'eclipsi. Aquest mateix tipus d'esquema es voltraslladar a l'explicació del comportament.

La psicologia busca el coneixement de les lleis queregulen la conducta per poder, igual que fanl'astronomia o la química, comprendre els perquès dela conducta. Una explicació científica és bàsicamentuna descripció de com es produeix un fenomen.Comprendre els fenòmens naturals requereix conèixerles causes que els provoquen. Les causes delsfenòmens poden ser de dos tipus: proximals i distals.

Les causes proximals de la conducta són lescircumstàncies immediates, en un sentit

31

espaciotemporal, que envolten l'acció del subjecte quevolem explicar. La causa proximal que un individuengegui el seu aparell de ràdio pot ser escoltar laprevisió del temps per a escollir la roba amb què esvestirà, ja que l'observació del temps no és suficientper a decidir-se.

En canvi, les causes distals tenen a veure amb fetsde la vida dels subjectes que han succeït anteriorment icorresponen, per tant, a les seves experiències prèvies.Per exemple, en el cas d'escoltar la ràdio, és possibleque el subjecte aprengués a relacionar la utilitat delpronòstic del temps i el fet de vestir-se adequadamentper a no passar fred o calor.

Un exemple dubtósS'ha observat que les dones tenen un rendiment pitjor queels homes davant de proves que requereixen una majorcapacitat de processament de la visió espacial. És possibleque l'explicació proximal es basi en diferències educatives i,per tant, en un tractament sexista en l'educació, mentre quel'explicació distal es basa en una hipòtesi d'organitzaciócerebral distinta per a homes i dones. Aquest exemple espot estendre a les discussions sobre la naturalesa heretada oadquirida del fracàs escolar i a d'altres problemes amb unagran transcendència social que en part tenen fonament enles diferències individuals.

32

Per què les nostres conductes són diferents

Tot el que hem dit fins aquí és vàlid per a l'estudicientífic de qualsevol fenomen natural. Apliquem araaquests coneixements a l'estudi de la personalitat. Per acomprendre la personalitat, haurem d'utilitzarconceptes artificials que ens permetin observar ianalitzar les diferències en els comportaments. Aquestsconceptes són el que abans hem anomenatconstructes. Les causes de la variabilitat de la conductacal situar-les en dos plans de naturalesa diferent. Peruna banda, hi ha un conjunt de causes externes alsubjecte. Són els fenòmens ambientals, que enpsicologia reduïm al concepte d'estímul.

Tot el que envolta l'individu i que és susceptibled'impactar el subjecte s'anomena genèricamentestímul. Així, el significat d'una expressió facial d'unindividu pot ser estímul tant com de la temperaturad'una sala o del senyal horari de final d'una classe. Amés dels estímuls externs al subjecte hi ha un conjuntd'estímuls interns. Ens referim a les sensacionsinternes com el dolor, la fam o la set. També podenfuncionar com a estímuls certs records o pensaments.En termes funcionals, aquests fenòmens, malgrat quesón interns i propis del subjecte, tenen un significatd'antecedents de la conducta i són anàlegs als externs.

Aquests antecedents són les causes proximals delcomportament, que també anomenem exògenes. Alcostat d'aquestes causes n'hi ha d'altres que són

33

pròpies del subjecte i que modulen l'efecte de lesprimeres, i la seva acció o influència s'observa en lavariabilitat de la conducta entre individus. Aquestescauses, que anomenem endògenes, poden ser denaturalesa molt diversa, però tenen un paper diferentde les causes externes en la determinació delcomportament.

En termes de variabilitat del comportament, totesles diferències en la conducta s'han de justificar sobrela base dels efectes de les causes externes al subjecte(estímuls) i les causes internes del subjecte(disposicions). És a dir, si observem que les respostesd'un grup de subjectes davant un conjunt d'estímulsdeterminat són diferents, tota la variabilitat d'aquestconjunt de respostes s'ha d'atribuir a les diferències enels factors estimulants i a les diferències en lespropietats dels individus.

A la psicologia de la personalitat li interessa la partde variabilitat de les respostes que procedeix de lamanera de ser de les persones, de les sevesdisposicions personals. Per exemple, si proposem 25preguntes diferents sobre la conducta social delssubjectes (et comportes tímidament?, t'agraden lesreunions?, prefereixes anar sol al cinema?), i n'obtenimles respostes en un grup de cent persones, lavariabilitat total de les respostes dependrà del tipus depregunta i de la manera de ser de les persones que hancontestat les preguntes.

Els estímuls antecedeixen sempre la conducta i la

34

provoquen. Els factors individuals són els quemodulen aquestes conductes i són els responsables dela seva variació. Excepte en les respostes psicològiquesmés simples (reflexos), les variables individuals sónmolt importants.

Davant la majoria de tipus d'estímuls iguals, totesles persones responen de forma variada. Així, quan unindividu es troba amb un escarabat o una serp, lesseves respostes es poden classificar en tres categories:apropament (el subjecte mostra interès per l'animal is'hi acosta), evitació (el subjecte se n'enretira) opassivitat (el subjecte és indiferent a l'estímul). Dins decada una de les tres categories encara podríem fer unaclassificació quantitativa aproximativa sobre quants'acosta a l'estímul o quant l'evita. Per què hi haaquestes diferències? Una explicació podria ser queuns individus (els que eviten) tenen por als insectes oals rèptils, i els altres, al contrari, no solament no elsatemoreixen, sinó que els atrauen (per exemple, si sónbiòlegs o afeccionats a la zoologia). La causa de laconducta és la presència de l'animal, la causa de lavariació de les respostes depèn de certescaracterístiques pròpies dels individus (personalitat).

Per què uns individus es comporten d'una manerao d'una altra davant un mateix estímul, és el queinteressa a la psicologia de la personalitat. Si prenem ladistinció distal o proximal podríem dir que els queeviten el rèptil ho fan perquè els provoca por, béperquè van tenir una experiència anterior desagradable

35

amb aquest animal (proximal) o bé perquè són porucsper naturalesa (distal).

Així doncs, la psicologia de la personalitats'interessa per les propietats i els atributs psicològicsdels subjectes que els fan individus diferents entre si ique són la base de les diferències en la seva conducta.Aquests atributs s'identifiquen com a conceptes oconstructes psicològics que poden ser comprovats iformar part d'un model teòric que pretén explicar elfenomen al qual es refereixen.Què són els constructes psicològics

Els constructes psicològics propis de l'estudi deles diferències individuals i de la psicologia de lapersonalitat són mediacionals. En el model de causacióde conducta, E-O-R (estímuls-organisme-resposta), elsconstructes referents al subjecte ocupen un llocintermedi entre els antecedents (estímuls, situacions) iels consegüents (respostes, conductes ocomportaments), de la qual cosa en prové elqualificatiu de mediacionals.

Els constructes mediacionals poden ser de dostipus: variables intermediàries i constructeshipotètics.

Una variable intermediària no conté res més queallò que està definit i que es formula a partir de lageneralització empírica. Per ser exactes, les variablesintermediàries corresponen a variables latents, que adiferència de les variables observables no es poden

36

mesurar directament però es considera que existeixenperquè els seus efectes es noten en algun fenomenobservable. Per exemple, suposem que una persona ésagressiva (l'agressivitat és una variable latent) perquèles seves verbalitzacions i les seves accions tenenaquest caràcter (les verbalitzacions i les accions sónobservables).

Per contra, el constructe hipotètic sol estarformulat en termes teòrics, racionals, i conté elementsque no són necessàriament operacionals (per exemple,l'ansietat). En la psicologia de la personalitat escombinen els dos enfocaments, de manera que aixícom el terme caràcter és un exponent adequat del queés un constructe hipotètic, el terme sociabilitat és mésapropiat comprendre'l com una variableintermediària.

L'ús dels constructes mediacionals és útil per a lacomprensió científica, però també pot ser nociu, ja queofereix una oportunitat a l'especulació sense base. Elsconstructes hipotètics serveixen com a ponts perrelacionar uns successos amb altres, però si nos'estableixen de manera adequada poden convertir-seen paranys que fan fracassar els models explicatius quesostenen. Per exemple, el tremolor pot ser unindicador d'ansietat, però també pot ser-ho d'unamalaltia neurològica. Confondre una malaltianeurològica amb l'ansietat o etiquetar la malaltia d'unamanera hipotètica seria un error. Quan ocorre això, ésa dir, quan formulem un constructe que no té la base

37

empírica corresponent, diem que són constructes desobresignificat.

Protuberàncies al capLa frenologia va ser una disciplina clínica que va tenir el seuapogeu a Catalunya a mitjan segle passat. Marià Cubí en vaser un dels representants més destacats. La frenologia creiaque les facultats psíquiques humanes eren al cervell i quemitjançant l'exploració de les protuberàncies cranials espodien identificar aquestes facultats, realitzar una exploraciópsicològica de l'individu i identificar-ne les aptituds ifacultats. Van proposar que hi hagués un catàleg extensd'aquestes facultats, a les quals van donar denominacions devegades molt estranyes. Aquestes facultats exemplificavenels constructes de sobresignificat. El desenvolupament de lapsicologia moderna es va encarregar de demostrar la feblesacientífica d'aquesta disciplina, que, això no obstant, va teniruna acceptació popular molt gran.

Tipus de constructes psicològics

D'acord amb el professor Oliver Ross, elsconstructes ens ajuden a conceptualitzar, investigar iexplicar els fenòmens que s'observen en la conductade les persones. Els constructes psicològics es podendividir en tres tipus.

Els processos que, com tots els constructes, fanreferència a fenòmens no observables, pretenendescriure i explicar un conjunt d'operacions mentalsper les quals la informació que rep el subjecte esconverteix en un tipus de resposta determinat. Són els

38

més propis de la psicologia general i tenen una utilitatexplicativa. Són un exemple d'aquest tipus deconstructes la memòria, la percepció, el repàs en lamemòria, la inducció.

Les disposicions són els constructes que fanreferència als atributs dels individus entesos com atendències persistents a actuar d'una maneradeterminada. Es postulen a partir de l'observació de lesdiferències individuals del comportament davant desituacions similars. Corresponen a fenòmens com arales actituds, els motius, els trets i les capacitats.

Els estats són constructes. Són fenòmens pocduradors però que poden tenir un efecte determinantsobre la conducta del subjecte. Aquest tipus deconstructes són molt utilitzats en l'explicació delscomportaments anòmals dels individus. Així, la por, laràbia, l'amor, l'odi es poden entendre com aconstructes de relació del tipus estat. De fet, ladenominació corrent que reben aquests constructes ésla d'estats psicològics (estat d'ànim).

Dues etapes per explicar el psiquisme

Qualsevol ciència aconsegueix la comprensió delfenomen del qual s'ocupa quan arriba a formular-neuna explicació causal. Aquest objectiu és el de lapsicologia de la personalitat, però per a assolir-lo calcobrir unes etapes. La primera etapa de qualsevoldisciplina científica és la descripció objectiva delfenomen que s'estudia. Després es pot procedir a la

39

formulació de models hipotètics que s'acostin més omenys a l'explicació causal.

La psicologia de la personalitat actualment estroba en la important tasca de descripció de lapersonalitat i per això les explicacions causals encarano estan enllestides. La psicologia de la personalitat haadaptat els procediments científics a la peculiaritat delseu objecte d'estudi: el funcionament complex delpsiquisme humà. Aquests procediments es descriuen acontinuació.La descripció objectiva

Totes les ciències s'inicien en l'observació defenòmens que s'esdevenen de forma natural oprovocada i que són públics. Tradicionalment, lesciències modernes enregistren aquests fets i elsquantifiquen per a manejar-los i explotar-los millor. Enpsicologia, el fenomen que s'ha d'estudiar és elcomportament com a indicador dels processospsicològics que el sostenen. Les mesures de lesvariables es realitzen sobre els fets observables: en elnostre cas, la conducta, tant en un sentit estricte(respostes i conductes moleculars, per exemple córrer,cridar o saltar) com en un sentit més ampli (conductesmolars, categories com ara l'agressió, l'ajuda, lacol laboració). És a dir, característiques que es podenobservar i enregistrar: per exemple, 160 pulsacions perminut per a referir-nos al pols cardíac.

Així, per exemple, si nosaltres observem en un

40

individu que mira una pel lícula amb esdevenimentssagnants o amenaçadors fenòmens com ara l'aparicióde tensió muscular facial, l'increment del ritmerespiratori, suor, crits, agitació, diem que l'individupassa por. Fem una inferència en la qual utilitzem elterme "por" com un concepte explicatiu de lesreaccions observades. La por és un constructepsicològic.

Els fets que podem observar es poden mesurar ies converteixen en indicadors dels efectes delconstructe. Hem dit que qualsevol explicació científicad'un fenomen s'emmarca dins una teoria on esbarregen constructes teòrics i operacions funcionalsque s'han formulat empíricament. La psicologia de lapersonalitat s'ha constituït com una branca de lapsicologia seguint, majoritàriament, un enfocamentempíric, cosa que vol dir que la majoria delsconstructes provenen de l'observació sistemàtica delcomportament. Quina mena de dades i quina menad'observacions són la base empírica de la psicologia dela personalitat?

El fenomen que ens permet operar científicamentper a inferir l'existència de variabilitat en els atributspsicològics és la conducta. Com a tal, la conducta ésun continu d'activitat que emet l'organisme en totmoment i que, d'una manera artificial i amb l'objectiud'estudiar-la, podem dividir en segments identificablesque es converteixen en les unitats d'anàlisi de laconducta.

41

Com observem la conducta? La podem observarde forma natural, tal com es dóna en el seu contextoriginal, sense que interferim en la seva producció, obé la podem enregistrar en condicions més o menyscontrolades, en experiments.

No ens interessem pels aspectes biofísics de laconducta, sinó per l'estudi de la conducta en tant queindicador de processos i capacitats psicològics que lasostenen. La velocitat de resposta ens interessa en tantque ens informa del grau intencional d'una persona; laforça d'una reacció emocional ens interessa en tant queens indica els canvis emocionals en el subjecte davantuns estímuls determinats.

Quines dades obtenim de l'observació? Les dadesque provenen de l'observació, perquè es puguinconsiderar científiques, han de complir tres condicionsmínimes: han de ser objectives, fiables i vàlides.

Les dades observades són objectives només si sónindependents de l'observador. Aquest criteri escompleix si quan comparem el resultat de lesobservacions de dos observadors independentsaquestes són iguals. Si un observador A enregistra queun individu fa uns ulls com unes taronges i indica quel'individu està sorprès, aquesta observació és objectivasi un altre observador independent B, que realitzasimultàniament l'observació, coincideix ambl'observador A.

La fiabilitat és el segon criteri d'adequaciócientífica de les dades. Aquest terme va adquirir el seu

42

sentit en el context dels tests psicològics. S'entén perfiabilitat el grau de precisió que mostra una tècnica deregistre. La fiabilitat es quantifica mitjançant elsdenominats coeficients de fiabilitat, que deriven de lescorrelacions entre els valors de dues provesindependents però realitzades en condicions iguals.

Per contra, la validesa de les dades, tercer criteri,fa referència a l'ajustament que tenen les dades amb elfenomen o constructe que les produeix. Aquestconcepte costa molts esforços als investigadors quevolen demostrar la validesa dels tests psicològics.

Però també ens podem trobar amb tres problemesque poden perjudicar la qualitat de les dades. Enprimer lloc, la distorsió deliberada. En aquest cas, lesdades podrien ser deliberadament distorsionades pelpacient. Per exemple, un grup clínic que freqüentmentdistorsiona les dades és el psicòpata. La distorsió solaparèixer quan el pacient creu que la prova no es faper a l'interès propi. Per això sorgeix la necessitat deles escales de sinceritat. El segon problema, ladesitjabilitat social, és la manera més comunad'autoengany (per manca d'introspecció), és a dir, laproducció d'una gamma de respostes que pot serpositiva o negativa. I tercer, l'aquiescència o tendènciaa estar d'acord amb els elements, del contingut delsquals es fa abstracció.

Com mesurarem i analitzarem les dades? La millormanera de comparar els atributs (també per aconèixer-los millor) és mitjançant la seva mesura. Quin

43

tipus de fenòmens mesurem? Per mitjà de la conducta,mesurem les dimensions de les capacitats i els trets delsubjecte. Com ho mesurem? Per mitjà d'instruments(usualment tests) i escales de mesura de tipus diversos.Mitjançant la mesura aconseguim tenir unes dades quesón el material empíric en què es basa tot l'edificiestadisticometodològic.

L'anàlisi de dades en la psicologia de lapersonalitat és complexa, ja que cap dimensiópsicològica és independent o actua aïlladament.Normalment, un comportament complex determinat,com ara el rendiment, depèn de l'actuació de processosi dimensions psicològics de naturalesa cognitiva,emocional. Per tant, l'anàlisi de dades sol ser complexaperquè s'enfronta a l'anàlisi de la realitat empírica,representada per les fonts de variació de les dadesobtingudes de la mesura.La formulació de models hipotètics

Un cop enregistrada la conducta i mesurades lesseves característiques, hem d'analitzar les dimensionsque justifiquen la variabilitat de les dades.Normalment, hi ha diverses dimensions que laprovoquen. La pregunta científica és quin és elnombre mínim de dimensions suficient per a explicaraquesta variabilitat. L'estadística ha posat en mans delspsicòlegs dos procediments per a analitzar les dadesobtingudes. Un correspon a l'anàlisi de les dades (sabersi les dades són distintes i si aquesta diferència és

44

significativa) i l'altre correspon a les relacions mútuesentre les variables que determinen les dades (anàlisi deles correlacions).

Els psicòlegs diferencialistes, a partir d'aquestasegona forma d'anàlisi de dades, han desenvolupatdues tècniques molt importants: la correlació(regressió) i l'anàlisi factorial, que ens permet descriureles relacions entre dimensions i identificar els factorslatents que provoquen les relacions mostrades per lescorrelacions.

Aquests factors són l'expressió abstracta,matemàtica, de les dimensions psicològiques que sónsubjacents a la variabilitat del comportament. A partirdel coneixement del patró d'intercorrelacions entre lesvariables que determinen la variabilitat de lesconductes observades i d'haver identificat el nombrede factors latents que justifiquen aquesta variació(resultat de l'anàlisi factorial en la majoria dels casos),la tasca que resta depèn dels objectius de l'estudi.

Aquesta última etapa està més vinculada a lescategories i als models de funcionament psicològic deles persones que a la simple observació empíricaingènua. Aquesta etapa té molta importància i permetdescobrir els determinants de les diferènciesindividuals i la seva acció concreta en el camp de lapersonalitat.

Ni els mètodes de la correlació ni els mètodes decomparació de grups no ens diuen res per si mateixossobre les causes de les diferències entre els individus.

45

Extreure precipitadament conclusions sobre les causesa partir dels resultats de les anàlisis estadístiques és unerror que cal evitar. La correlació entre les puntuacionsdel quocient intel lectual i el nivell socioeconòmic ésconsistentment positiva i baixa. Això pot significartant que els subjectes menys intel ligents es produeixenen els nivells socioeconòmics més baixos, com que elssubjectes que pertanyen als nivells socioeconòmicsmés alts hi pertanyen perquè tenen una capacitatintel lectual més gran.

Els factors causals poden actuar en ambduesdireccions: el quocient intel lectual pot determinar elnivell socioeconòmic de l'individu o el nivellsocioeconòmic de l'individu pot ser la causa de la sevapuntuació de quocient intel lectual. Hi ha encara unatercera possibilitat, que és que la relació aparent entreel quocient intel lectual i el nivell socioeconòmic esdegui al fet que ambdós estan relacionats amb aquest"altre aspecte". L'anàlisi i interpretació de la correlacióno és suficient per a decidir-nos per una de les trespossibles explicacions de relació causal.

Els problemes de causalitat són especialmentcomplexos i intricats, com han assenyalat moltsfilòsofs. Hi ha nombrosos psicòlegs que creuen queaquest problema de la causalitat cau lluny de lametodologia científica i que pertany al terreny de lafilosofia. Per a d'altres, el desenvolupament de lametodologia experimental permet acostar-nos alconeixement de les causes dels fenòmens de la

46

conducta de manera molt segura. En qualsevol cas, lacausalitat mai no deriva d'un índex o valor estadísticper si mateix, sinó d'un conjunt de restriccionsmetodològiques en què la manipulació de l'estimulació,la selecció de les mostres, l'organització de dissenys derecollida de dades, l'adequació de les anàlisis delsresultats i la interpretació d'aquests resultats sónelements que garanteixen que les relacions entre causai efecte siguin unidireccionals, seqüencials i funcionalsalhora.

La causalitat no es pot observar (no és una entitatfísica, és una relació), s'ha d'inferir. Potser la millormanera d'expressar-ho sigui dient que es pot advertir laseqüència, però no la conseqüència. Cal diferenciaruna observació d'una inferència. Per mitjà dels nostresòrgans dels sentits (i del nostre coneixement), quanobservem enregistrem un esdeveniment públic. Encanvi, la inferència és un exercici de la nostra capacitatde raonament gràcies a la qual a partir de certselements observats extraiem conclusions.

En la recerca de relacions sistemàtiques podemobservar tota mena de relacions coordinades(correlacions) entre les variables. Això no obstant,aquestes observacions de cap manera no podenimplicar una relació causal. Podem observar quedesprés d'obrir una aixeta surt l'aigua o que desprésd'accionar un interruptor canvia el nivell de llum d'unahabitació. Cap d'aquests exemples il lustra unacausació, ja que aquesta no és demostrable. Les dades

47

científiques solament ens permeten dir estrictamentque hi ha una associació de fenòmens amb un ordretemporal determinat: primer accionem un mecanisme idesprés succeeix un fenomen. Quan passa això diemque dos esdeveniments estan correlacionats. Podemobservar la correlació, no la causació.

És necessari cert conservadorisme científic per aextraure inferències causals de les observacionscorrelacionals. La causació és sempre una relacióinferida, mai no pot observar-se i sempre implica anarmés enllà de les dades observades immediates. Elcientífic observa la correlació o l'associació (devegades, probabilísticament), però no la causació.

48

L'asfíxia i els gelatsUn grup d'investigadors de la salut infantil han estudiat elsaccidents infantils que provoquen la mort per asfíxia en lespiscines o el mar en una comunitat concreta. Després demoltes anàlisis complexes han descobert que hi ha unaassociació entre la mort per asfíxia i el consum de gelats.Basant-se en aquests resultats, els investigadors conclouenque l'asfíxia estava d'alguna manera lligada causalment alconsum de gelats. Tal conclusió és aparentment plausible. Siels nens consumeixen una gran quantitat de gelats abans debanyar-se o de nedar, és possible que pateixin talls dedigestió i s'ofeguin més fàcilment. També és possible unaexplicació alternativa, que és que, com que el consum degelats augmenta a l'estiu per la calor i pel mateix motiuaugmenta la probabilitat de banyar-se i alhora la d'ofegar-se,la causa possible sigui la influència mútua de l'augment de latemperatura a l'estiu en el consum de gelats i l'increment deles morts per asfíxia. L'associació de les variables consumde gelats i morts per asfíxia, la seva correlació, és el quehem observat, però la causalitat la podem inferir utilitzantuna tercera variable, no observable, que mitjançant lainferència i coneixent-ne la relació sistemàtica amb lesvariables observades té la capacitat d'explicar l'associació defenòmens observats.

Hi ha una teoria de la personalitat?

Podem dir, a tall de conclusió d'aquest capítol, quehi ha una teoria psicològica de la personalitat querepresenti tot el que hem dit fins aquí? La resposta ésque no. Les diferents formulacions teòriques de la

49

personalitat són nombroses. Les teories que hi haactualment no segueixen els mateixos postulatsmetodològics i algunes no estan ni situades en l'àmbitde les ciències naturals, que consideren insuficients pera comprendre la complexitat de la naturalesa de lapersonalitat. Les raons i els motius d'aquesta situaciósón molt diversos i justifiquen una comparació amb latorre de Babel. En qualsevol cas, és cert que des demitjan anys vuitanta s'observa un canvi en la direcciódels estudis sobre la personalitat. Si entre els anysseixanta i vuitanta la recerca independent de models depersonalitat alternatius era la norma, des de mitjananys vuitanta hi ha un intens debat per a aconseguiruna integració entre els distints models de personalitatseguint un enfocament empíric.

Una concepció moderna de la personalitatcomporta la integració d'una sèrie de dimensionsdiferents que configuren la individualitat. Per a assolirla comprensió d'aquesta estructura, que justificarà lafama del complex constructe que té la personalitat,encara calen dues consideracions noves que permetinpassar d'aquesta modelització teòrica de la personalitata un model contrastable. Aquests dos elements són elconcepte de tret, en tant que és una unitat d'anàlisi dela personalitat, i el mètode per a la seva identificació,que és l'anàlisi factorial.

50

ELS TRETS PSICOLÒGICS

Les conductes dels individus depenen de lessituacions. En un context familiar és habitual que lespersones es comportin relaxadament. Si estemesperant per fer un examen important, el nostrecomportament estarà marcat per cert grau denerviosisme. Les situacions determinen les conductesdels individus. Però també és fàcil observar que lespersones tendeixen a comportar-se, en situacionsrelativament distintes, d'una manera semblant. De fet,habitualment diem que l'ésser humà és un animal decostums i que es pot conèixer les persones pels seusactes.

Així, malgrat que les situacions determinen lesconductes, les diferències entre nosaltres depenen decaracterístiques pròpies dels individus. En psicologia,les conductes habituals o consistents es denominenhàbits. En un sentit rigorós, el concepte hàbit s'aplica ales conductes observables. Això no vol dir que nos'utilitzi també el terme hàbit per a referir-nos amaneres de pensar o sentir que són consistents. L'úsd'estereotips per a jutjar les persones ens ofereix unexemple d'hàbit cognitiu.

51

Quan ens colpegen amb un martell de reflexos laròtula, la part inferior de la cama s'eleva de maneraautomàtica; si veiem una serp lliure ens n'apartem(llevat que siguem ofidiòlegs afeccionats); si viatgemen un cotxe i el conductor fa una frenada, ens agafemfort al seient, i en un funeral no és probable que elsassistents esclatin a riure. Aquests són exemples delque hem denominat especificitat de la conducta.Aquesta especificitat és molt important en l'explicaciódels comportaments automàtics i en la conducta de lesespècies animals en què l'instint és la força reguladoradel comportament.

Com es pot suposar de qualsevol observació decomportaments complexos, l'especificitat perd bastantrellevància, per la qual cosa, llevat de casos i situacionsmolt especials (reflexos, alteracions emocionals), hi hauna gran variabilitat individual de la conducta il'especificitat queda molt limitada en el comportamentquotidià. Hi ha molts aspectes que la desfiguren: elmateix estímul pot produir distintes respostes segonsla situació en què s'emmarca, segons el tipus d'individuque el rep, segons el moment.

No cal estar gaire atent al nostre entorn per aobservar que la variabilitat de la conducta es potmanifestar per l'efecte d'una situació, d'un estat o d'unindividu. És a dir, una situació determinada potprovocar unes conductes específiques; un individu potactuar d'una manera davant un estímul avui i al capd'uns dies pot fer-ho d'una altra manera (variabilitat

52

intraindividual) o bé dos individus davant el mateixestímul simplement reaccionen de manera distinta(variabilitat interindividual).

Per exemple, imaginem un cas en què observemconductes de diferents individus davant una mateixasituació: un individu és davant un estrany que portasubjectat d'una corretja un gos gran i amb un aspecteferotge.

Comparant les respostes dels subjectes implicatsen aquesta situació, podem observar la variabilitatinterindividual. Aquest mateix tipus d'observacionspodrien provenir d'un protocol (test) en què esdemanés al subjecte que contestés a un conjunt depreguntes determinades sobre com reacciona endiferents situacions (entre d'altres, davant un gos ambel seu amo). De l'observació de la variabilitat el primerque podem fer és descriure com varien les conductesentre els distints subjectes, però exclusivamentd'aquesta observació no podem explicar el perquèd'aquests comportaments singulars.

Per a explicar la conducta de cada individu, hemd'inferir uns conceptes, bé perquè coneixem elssubjectes (sabem que uns tenen por als animals i altresno) i deduïm l'explicació de la seva conducta, béperquè hem vist en ocasions repetides aquestsindividus davant altres gossos o animals similars i pergeneralització del que hem observat anteriorment encomprenem la resposta (a partir de conceptes com lapor o el gust pels animals). Aquests conceptes

53

s'utilitzen per a explicar la variabilitat de les respostes ies consideren propietats dels individus, de les sevesconductes.

És necessari passar del nivell de l'observació a lageneralització de les conductes observades en altresmoments i en altres contextos per a aconseguir unaaproximació que pugui explicar la varietat de laconducta.

Aquesta generalització es pot donar en dos plans:el del temps i el de les situacions. Quan generalitzemles conductes dels individus a través del tempsdescobrim l'estabilitat d'una conducta, d'un hàbit od'un tret. L'estabilitat fa referència a la suposició queels individus mostren, sota les mateixes condicions, laseva conducta típica en diferents moments.

Quan, al contrari, generalitzem les conductesd'acord amb les situacions en què s'esdevenen, estemrealitzant una generalització transversal. En aquestsegon cas, estem descobrint la consistència de laconducta, dels hàbits o dels trets. La consistènciaassumeix en general la pressuposició que no hi ha en laconducta una certa independència davant l'especificitatde les condicions contextuals.

L'estabilitat i la consistència de les respostes espoden explicar gràcies a la teoria de l'aprenentatge. Peraixò parlem d'hàbits que són connexions apreses entreestímuls i respostes. L'hàbit és un concepte psicològicque va ser formulat precisament per poder explicar laconsistència de la conducta. Els hàbits o costums són

54

les bases de la conducta i permeten una explicació deles tendències a comportar-se del subjecte, que sónuna alternativa a la suposició que l'estabilitat de laconducta es deu als trets del subjecte.

El concepte d'hàbit prové directament del'observació de la conducta i de les seves propietats i esformula per la generalització d'aquestes propietats.Això no obstant, per a explicar-nos l'estabilitat de laconducta habitualment ens basem en descripcions deles persones, en atributs dels individus que justifiquennormalment qualificatius com ara servicial, intel ligento conservador, per a descriure el comportament deconeguts nostres, utilitzant-los com a propietatsestables del seu comportament i gràcies a les quals ensés possible predir-ne el comportament futur irelacionar-nos-hi amb unes expectativesdeterminades.

Les disposicions no són atributs de les conductes,sinó dels individus. Les disposicions o atributspsicològics no es poden observar directament i esdistingeixen dels hàbits per la seva majorindependència de les situacions. Les disposicions, pertant, són constructes teòrics inferits i suposats. Entreaquestes disposicions destaquen els denominats tretspsicològics.

Un tret pot entendre's com una disposiciópersonal a comportar-se d'una manera semblant endiverses situacions. Un tret, alhora, pot definir-se comun constructe hipotètic que resumeix la tendència d'un

55

individu a comportar-se d'una manera similar endiverses situacions.

Si diem que una persona és honesta no vol dir queinvariablement i d'una manera fixa ho sigui, sinó quetendeix a comportar-se de manera honesta en lessituacions adequades per a executar conducteshonestes, és a dir, sota certes circumstàncies. Lageneralitat d'aquestes circumstàncies i el seu efecte enles disposicions mantenen una relació estreta, demanera que les disposicions molt àmplies s'observenen una gran diversitat de situacions. Els tretsòbviament inclouen una generalització de respostesque s'esdevenen en situacions diferents.

El concepte de tret és una categoria essencial en lapsicologia de la personalitat i té un paper crucial en elsmodels de personalitat i intel ligència. Això no obstant,han sorgit nombrosos crítics que han considerat que lacategoria de tret no és adequada per a una comprensiócorrecta de l'activitat psíquica. A l'entorn dels trets esplantegen nombrosos interrogants en la investigaciódiferencial de la personalitat. Per exemple: quants tretsdefineixen una persona?, o bé: quin és l'origen delstrets?, hi ha o no hi ha trets?, quina naturalesa tenen?La majoria de respostes a aquestes preguntes ensaporten informacions destacades sobre la personalitat,la intel ligència i molts altres fenòmens que mostrengrans diferències individuals.

56

Definició i naturalesa

L'estudi dels trets és part integrant de certes àreesde la psicologia, com ara la personalitat, eltemperament, la intel ligència o l'avaluació psicològica.En totes aquestes disciplines es pretén identificar elstrets psicològics, però a més també es pretén trobar laraó de l'origen i la naturalesa dels trets. El tret és elconcepte que representa millor la unitat de l'anàlisi deles diferències individuals. Aquest terme usualment fareferència a un conjunt d'hàbits de conductacorrelacionats. Els trets agrupen un conjunt derespostes que no són específiques d'una situacióconcreta, sinó que poden aparèixer davant situacionsdistintes.

Ajudar una persona anciana a pujar a l'autobús ésuna conducta que pot ser habitual i ser qualificadad'altruista; en canvi, ser altruista i atent són trets del'individu. De fet, la consistència entre situacions ésuna característica pròpia dels trets que no es potassociar directament als hàbits, ja que aquests tenenuna dependència més gran de la situació.

El tret és la unitat de mesura que la psicologia dela personalitat va plantejar per a l'estudi dels invariantsde la personalitat, de la mateixa manera que haviaformulat el concepte de capacitat per a classificar lesdiferències individuals en el rendiment cognitiu.

Hi ha autors que consideren el tret com un

57

conjunt d'"actes" (conductes autopercebudes més queno pas enregistrades) més o menys freqüents; altresautors el consideren una simple etiqueta verbal quepermet identificar els aspectes idiosincràtics d'unapersona; finalment, n'hi ha d'altres que consideren queel "tret" és simplement una construcció cognitiva queés a la ment de l'observador.

Malgrat la importància del tret en la psicologia dela personalitat, hi ha nombroses opinions entorn de laseva naturalesa i del seu paper en l'estudi de lapersonalitat. Recentment, un especialista de prestigi, elpsicòleg Laurence Pervin, ha demostrat que la crítica ala teoria dels trets genera confusió entre els psicòlegsde la personalitat i no ajuda a comprendre laindividualitat.

El concepte de tret té dos referents fonamentals:el primer en la teoria, que el vincula de maneradefinitiva a una dimensió psicològica (variable, atribut)del subjecte, i el segon en la realitat empírica, que elrelaciona amb un factor que identifica la dimensiósuposada de l'individu.

A la taula que es presenta a continuació hemresumit els principals elements que diferencien elshàbits dels trets. Entre les qualitats més destacades decadascun hi ha la de ser una propietat de la conductaatribuïda al subjecte (tret) o una propietat de lesrelacions específiques entre estímuls i respostes (hàbit).És ben clar que la psicologia de la personalitat opta perla primera, ja que, com a interessada a conèixer les

58

causes de les diferències individuals, la psicologia de lapersonalitat opta sempre per escollir variables delsubjecte.

Els trets, per la seva mateixa naturalesa, poden seragrupacions més o menys extenses d'hàbits deconducta i per tant hi ha trets més amplis que d'altres.Així, podem parlar d'ansietat com a tret ampli id'ansietat fòbica com a tret més específic. Segons elgrau més o menys elevat d'extensió dels trets, aquestspermeten un coneixement descriptiu de les persones ouna capacitat predictiva més o menys generalitzable.Quan aquests trets es defineixen molt àmpliamentsolen denominar-se tipus, per exemple l'extraversió.

Quin grau de generalitat té un tret de personalitat?Prenguem un exemple d'un tret de personalitat,l'expressivitat emocional. Certes persones tenen unaforma d'expressió de les emocions en la qualimpliquen nombroses verbalitzacions, mentre que n'hiha d'altres que a penes fan res. Certes persones fangrans gestos i moviments molt amplis, mentre que aaltres persones amb prou feines se'ls nota en els seus

59

moviments els canvis emocionals. Aquestes duesmaneres d'expressar les emocions (verbalitzar igesticular) s'han de considerar com un sol tret depersonalitat, o bé constitueixen factors independentsde l'expressió de les emocions i, per tant, sónindependents? Davant aquestes situacionsaparentment contradictòries, l'anàlisi factorial permetconèixer com es relacionen aquestes dimensions de lapersonalitat a partir de les anàlisis de les correlacionssobre com aquestes característiques apareixen en larealitat.

Una altra manera de considerar el "tret" (i una deles més antigues) és com una etiqueta verbal queidentifica les característiques de la conducta(generalment social) d'un individu. Aquesta concepcióde tret, inicialment plantejada per Allport als anystrenta, no pressuposa cap altra implicació quant a laseva naturalesa. En el llenguatge quotidià hi hanombrosos termes que fan referència a característiquespsicològiques dels individus. De fet, Allport vadescriure 4.050 noms de trets pròpiament dits. Enalemany es van comptabilitzar també més de quatremil termes del llenguatge que identifiquem com atrets.

Si volem entendre el tret en termes de llenguatge,el podem utilitzar de tres maneres distintes. Suposemel tret "sociabilitat" com un adverbi ("aquesta personaes comporta sociablement"), com un adjectiuqualificatiu ("aquesta persona és sociable") i com un

60

substantiu ("la sociabilitat d'aquesta persona éssuperior a la d'aquesta altra persona"). Aquesta tripleconsideració del tret, a partir del seu ús en el llenguatgequotidià, no afavoreix la distinció entre el tret com apropietat de la conducta (la seva conducta ésintel ligent) i el tret com a propietat de la persona (ésintel ligent).

Identificació i utilitat

En la vida quotidiana es realitzen atribucionsincorrectes a trets mal definits. Quan ens veiem forçatsa pitjar amb força el fre de manera improvisada perquèun vianant es posa en el nostre camí inesperadament,nosaltres concloem immediatament que és un idiota,un incompetent, un temerari o tot alhora. Si ensadonem que un gos corre per la via per on anava elvianant que s'havia posat en el nostre camíprobablement canviarem l'atribució i consideraremque és un amant dels animals. D'altra banda, si aquestvianant camina al llarg de diversos quilòmetres per lacarretera per on hem passat, potser tornarem a laconsideració inicial i veurem justificada la nostraprimera opinió.

Aquest exemple pot il lustrar com inferim un treta partir de patrons de conducta evidents. Els psicòlegsdels trets fan el mateix, però d'una manera méscautelosa: observen patrons de conducta i realitzeninferències sobre els trets que són la base d'aquestspatrons.

61

Els trets poden identificar-se empíricament gràciesa l'ús de l'anàlisi factorial o bé es poden definir a partird'una sèrie de pressuposicions teòriques. A partir delmoment en què es va reconèixer que els tretsobservats corresponien a dimensions de la personalitates va plantejar la necessitat de descobrir quines erenles variables latents que hi havia darrere aquestesconstants. Atès que el tret es considerava un conjuntd'hàbits correlacionats, es va creure que la tècnica del'anàlisi factorial era la més adequada per a la sevaidentificació.

Inicialment, els metges holandesos Heymans iWiersma van intentar fer aquesta tasca mitjançantprocediments experimentals complementats ambenquestes que no van tenir resultats gaire valuosos.L'anàlisi factorial que el matemàtic Charles Spearmanhavia desenvolupat en el camp de les aptituds es vamostrar molt més adequada. Un alumne seu, Webb,l'any 1915, va aplicar per primera vegada l'anàlisifactorial a l'estudi del temperament i va descobrir lautilitat d'aquest procediment. Si Spearman va descobrirel factor g (intel ligència general), Webb va descobrir elfactor w (consistència resultant de la constància).

Aquest va ser l'inici d'un model d'investigació ondestaquen els treballs del psicòleg americà Joy P.Guilford, el psicòleg anglès Raymond B. Cattell, elprofessor Hans Eysenck i altres autors que considerenque els factors obtinguts corresponen a dimensionspròpies de l'estructura psicològica. Molt aviat

62

l'estratègia factorial aplicada a l'estudi dels trets depersonalitat ens permetrà parlar de trets primaris isecundaris, de jerarquia de trets.L'exemple de l'honestedat

Estudiar l'estructura de la personalitat vol dirsistematitzar una varietat enorme de trets quecaracteritzen els individus. Amb l'estudi de l'estructuras'ha necessitat dilucidar els mecanismes que sostenenaquella varietat de trets.

Vegem en un exemple els elements essencials delstrets de personalitat. Un tret del caràcter, per exemplel'honestedat. Els trets que atribuïm espontàniament alsnostres semblants tenen quasi sempre un grau elevatde generalitat. Certes persones diem que són honestesde la mateixa manera que diem que tenen bonamemòria. Paguen els impostos, no enganyen lespersones amb les quals es relacionen, no s'amaguen nieviten les seves responsabilitats i els seus deures. Nolimitem aquesta atribució a certes situacions concretes,en les quals inevitablement hem vist una sèrie decomportaments que són la base de la nostra atribució.

Comportar-se honestament constitueix una unitatsignificativa que deriva de la conformitat de laconducta a certes regles o certs principis morals i ètics.Aquesta atribució que fem ¿és una propietatgeneralitzada de les conductes de l'individu en qüestióo és una propietat del caràcter, un tret, que té una

63

entitat psicològica arrelada en el psiquisme individualque justifica les propietats que mostren aquestesconductes que hem qualificat d'honestes? Si optem perla segona explicació, la conducta honesta es deu al fetque l'individu té una propietat que el predisposa aactuar de la manera observada? Totes aquestespreguntes fan referència als trets de personalitat.

Però tornem a la relació entre els trets i l'anàlisifactorial. Necessitem mesurar l'honestedat si volemobservar-ne la funcionalitat i l'existència en elsindividus reals. Per a mesurar-la podem utilitzardiferents estratègies que van des de la simpleobservació de certes conductes de les persones (tornarel canvi equivocat en un supermercat, respectar la cuaen un cinema), fins a preguntar-los sobre els seuscomportaments en aquesta esfera (a ells directament oals seus familiars i amics) o bé, fins i tot, realitzar unpetit experiment trucat per a comprovar-nel'honestedat.

Vegem un exemple d'aquesta última estratègia:imaginem-nos que volem saber l'honestedat d'un grupd'estudiants de batxillerat. El mestre els proposarealitzar un exercici de dictat a classe i després els elpermet corregir amb un original del text dictat i elsindica que ell no revisarà el nombre de faltes que cadaestudiant faci i que es refiarà de les puntuacions que lidonin. Després es compara el nombre de faltes quereporta l'estudiant amb el nombre real de faltescomeses i així es podrà estimar el grau d'honestedat

64

dels estudiants.A partir de diferents estratègies es poden mesurar

diferents graus d'honestedat en diferents conductes. Sicorrelacionem aquestes mesures en un grup nombrósde persones heterogènies és possible que lescorrelacions no siguin gaire elevades. Volem dir quemolts estudiants que falsejarien les sevesautoavaluacions no són necessàriament molt mentidersa casa seva. La característica de l'honestedat depèndoncs de la situació on es dóna més que no pas de latendència de la persona. Potser l'estudiant a l'escola, amés d'altres coses, aprèn a aconseguir com sigui elmàxim rendiment, encara que de vegades no sigui unfidel reflex del seu esforç.

Com podem saber, per tant, si aquestacaracterística del comportament s'ha d'atribuir a untret de l'individu o a un aprenentatge seu? Únicamentpodem distingir aquestes dues alternatives siconsiderem dos elements diferents. Que l'individu escomporta de manera consistent honesta en situacionsmolt diverses i que l'individu mostra aquestesconductes de manera estable en el temps (de jove o degran).

Aquests elements fan referència a dues propietatsque són la consistència entre situacions i l'estabilitat alllarg del temps. Però parem atenció a un petitproblema que de vegades passa desapercebut: parlemde consistència i estabilitat de la persona, i això no ésel mateix que parlar de l'estabilitat i la consistència de

65

la conducta. Així, per exemple, l'honestedat d'unadolescent es presenta en unes conductes (no passar aldavant en una cua del cinema, no deixar de pagar enuna botiga, no mentir als pares) diferents del'honestedat de l'adult (pagar impostos, no robar enuna empresa), i per això comparar conductes honestesen lloc del tret d'honestedat pot oferir resultatsdiferents.

La realitat empírica ens ensenya que si realitzembé la selecció de conductes indicadores d'un tret –enaquest cas, l'honestedat– i n'analitzem les correlacionsentre un grup heterogeni de persones, la correlació quehi ha entre elles és, habitualment, significativa. Això noobstant, trobaríem que certes conductes honestes odeshonestes sembla que són consistents entre si i síque ens mostrarien correlacions més significativesentre elles. Aquest fet ens permet deduir que aquestesconductes són degudes a l'efecte d'una variable latent oun factor que correspon a un tret (en aquest cas decaràcter).

L'anàlisi factorial parteix d'aquesta premissa peridentificar aquests trets latents que determinenl'aparició de correlacions entre conductes que esdonen en situacions distintes i que constitueixen launitat d'anàlisi de l'estructura de personalitat.

A partir de la intercorrelació de les mesures decomportaments honestos (observacions naturals,resultats d'informes), la tècnica de l'anàlisi factorial enspermet conèixer quants factors hi ha que constitueixen

66

la base de la variació d'aquelles mesures i com estanorganitzats. Una anàlisi factorial és, per tant, unprocediment que parteix de la variabilitat delscomportaments observats entre les persones i enspermet conèixer quines són les propietats comunesdels individus que causen aquesta variació.Classificació dels tipus de trets

Un tema que té una importància especial a l'horade considerar la personalitat com un sistema complexde trets són els tipus de trets. La distinció d'Allportdels trets és simple: distingeix entre trets motivacionals(la majoria i els més importants) i estilístics. Mésendavant, Cattell, Guilford, Eysenck o Klineespecificaran més aquesta classificació i distingiranentre trets de naturalesa cognitiva (aptituds), denaturalesa estilística (estils cognitius), de naturalesadinàmica (sentiments, necessitats) i de naturalesaemocional (temperament).

Altres autors han proposat noves classificacions.Els tipus de trets on més acord hi ha són elstemperamentals, els constitucionals (biomorfològics) iels de capacitat (intel ligència). Buss i Poley considerenque a més dels temperamentals i dels cognitius hi haels trets motivacionals.

En general, es considera que poden haver-hi entotal entre cinquanta i seixanta trets diferents queconstitueixen la personalitat. No tots són de la mateixanaturalesa ni tenen el mateix paper en la determinació

67

de les diferències individuals en el comportament.Segons el tipus de tasques i d'exigències, l'individuutilitza més uns trets o uns altres.Utilitat dels trets

Quina funció tenen els trets en les diferènciesindividuals? En general, considerem les funcionssegüents: predictiva, és a dir, que permet conèixer quèes probable que faci el subjecte en situacions futures;descriptiva, per a identificar fàcilment les persones;classificatòria, que agrupa l'individu en una categoriad'individus, i explicativa, que facilita la comprensió il'explicació de la conducta individual.

Les funcions més importants que compleixen elstrets són la descriptiva i la classificatòria. Aquestaspecte està directament relacionat amb la mesura delstrets i ha sostingut els tests. La funció predictiva fareferència a la perspectiva de futur en elcomportament del subjecte. Per contra, l'aspecteexplicatiu dels trets no es pot basar en el raonamentcircular, en el qual la mateixa disposició es converteixen causa d'aquella conducta de la qual va ser inferidaprèviament. Un és amable perquè es mostrenconductes d'amabilitat. La característica explicativadepèn en gran mesura de la naturalesa que s'atribueixals trets.

Tipus i estats psicològics

El concepte de tret porta associat els conceptes de

68

tipus (conjunt de trets) i d'estat (fluctuacions del tret).Juntament al concepte de tret, d'origen clàssic, en lapsicologia de la personalitat tenim dos conceptesassociats: el de tipus i el d'estat. En una analogia sobreels trets, podríem dir que l'estat és el resultat delsefectes de les situacions sobre els trets, mentre que untipus és un conjunt de trets.

El pensament tipològic, aplicat a l'estudi de lapersonalitat, és pròpiament europeu i difícilment hatingut un impacte en la psicologia nord-americana. Elpensament tipològic el trobem en importantspsiquiatres europeus, com Carl Jung o Kretschmer, itambé en Freud, entre psicòlegs com Jaensch oEysenck i també entre els estudiosos de laintel ligència com Louis L. Thurstone o Lewis M.Terman.

Des dels grecsL'existència de tipologies ha estat una constant des del'època dels grecs en l'estudi de tots els fenòmens de lapersonalitat humana. Així, s'han formulat tipologies de laconstitució (astènic-pícnic, endomorfectomorf), del caràcter(apàtics, afectius, intel lectuals; sensitius, actius; introvertits,extravertits) i del temperament (vascular, muscular, nerviós;somatotònic, viscerotònic i cerebrotònic). La realitat actualés que amb la dimensionalització i la substitució dels tipuspels trets cada vegada són menys utilitzades.

Els tipus de personalitat que s'han proposat mésrecentment són els que presenta Myers, que es basen

69

en la tipologia de Jung. D'acord amb Myers, hi hasetze tipus de personalitat que resulten de combinardues formes de percebre (sensacions i intuïcions), duesformes de jutjar (pensar i sentir), dues formes derelacionar-se amb els altres (introversió i extraversió) idues formes de relacionar-se amb l'ambient extern al'individu (judici i percepció).Els estats psicològics

Abans de concloure el tema dels trets, cal fer uncomentari breu sobre la relació entre estats i trets.Aquesta distinció s'ha plantejat com una manerad'entendre una reacció complexa immediata, però demés durada que la d'una simple reacció emocional, queés una característica o disposició de resposta habitualdavant de certs canvis del mitjà i que com qualsevoldisposició del subjecte hi és quasi permanent. Ladiferència bàsica entre un estat i un tret referit a lapersonalitat o al temperament és anàloga a la que hi haentre estar i ser.

No hi ha cap mena de dubte que el que observemen enregistrar la conducta és l'efecte d'un estat, ja queaquests representen la plasmació concreta dels efectesde la situació sobre les disposicions del subjecte. Elstrets mai no són directament observables, simplements'infereixen de les conductes enregistrades. Elproblema de la diferència entre tret i estat és meramentmetodològic.

Així, ens queda clar que una resposta ansiosa

70

l'hem de considerar de durada breu, però de granintensitat. Per contra, un estat és una respostacomplexa caracteritzada per la seva intensitat inferior ila seva durada superior. A la fi tindríem la categoria de"sentiments", on la durada pot ser més gran i laintensitat de la conducta, molt inferior.

Al final d'aquest continu situaríem el tret.Precisament la característica més peculiar del tret és elseu efecte llunyà sobre la conducta i a més l'estabilitattemporal del tret. D'altra banda, per mitjà de lautilització de factors disposicionals, bé trets o estats,s'aporta un element de gran utilitat per a la psicologiaaplicada i que en la mesura que la psicologia de lapersonalitat vagi aportant coneixements sobre aquestsconstructes disposicionals, més utilitat tindran en elcamp de la clínica, l'educació, el rendiment laboral i entotes les facetes de la vida quotidiana dels individus.

71

LA PERSONALITAT COM A SISTEMA

La constitució

Al segle XIX, la constitució adquireix el seu sentitmodern. Dels nous tipus dissenyats (atlètic, pícnic,digestiu) es pot continuar predient tipus de malalties,de tractaments. No s'accepta, però, cap continuïtatdirecta entre aquestes peculiaritats morfològiques i elsatributs psicològics. És més, ja en els anys seixantas'indicava que si entre constitució i temperament hihavia alguna relació era de tal manera que s'iniciava enl'organisme i actuava sobre la conducta mitjançant elcervell.El metge Viola

En el segle XX, especialment en els primers trentaanys, els treballs mèdics sobre la constitució es vanapropar a l'antropometria i s'hi va donar un rigormètric que s'afegiria a les concepcions que basaven lestipologies constitucionals en els subsistemescorporals.

Mereix una menció històrica especial Viola, unmetge italià per al qual la ciència de la constitucióequivalia a l' "antropometria de les variacions

72

individuals en els caràcters físics". Va desenvoluparmesures i índexs corporals que ratificaven lesconcepcions clàssiques sobre la constitució (hàbit tísici apoplètic) i que més tard es van confirmar en elsestudis factorials de Rees dels anys cinquanta. Unseguidor i deixeble de Viola, el metge Pende,desenvoluparia encara més el model de Viola i donariaun impuls important a l'estudi científic de laconstitució. Pende va ser el creador del termebiotipologia, que "tracta d'estudiar les persones en laseva unitat vital psicosomàtica, en què s'integra la sevamorfologia, fisiologia i psicologia diferencials". Aixòno obstant, el seu esforç en el desenvolupament d'unsistema tan complet va ser més ambiciós que sòlid i haresultat un conjunt de generalitzacions sense gairesuport empíric.

El desenvolupament modern i amb un impactemés gran en les ciències psicològiques del concepte deconstitució és d'ascendència alemanya. La constitucióno és solament referent a l'estructura corporal, sinóque representa també les predisposicions a maneresd'emmalaltir, és el seient del temperament i d'altresdisposicions psicològiques, està determinadagenèticament, és difícilment modificable. Totesaquestes idees són en l'obra de Kretschmer.

Després de l'aportació a l'estudi del temperament ila constitució de Kretschmer, destaquem els estudis deles escoles anglesa de Burt i especialment del'americana de Sheldon.

73

W. Sheldon (1898-1977) va ser un metgenord-americà que va rebre influències directes de Jung,Freud i Kretschmer durant la seva estada a Europa. AHarvard (Estats Units) va desenvolupar la sevainvestigació sobre les relacions entre constitució itemperament, amb un sistema original que es basavaen l'anàlisi detallada de fotografies estàndards del cosdels subjectes per a destacar qualsevol variaciód'aquesta estructura corporal. Va identificar tresdimensions (endomorfia, ectomorfia i mesomorfia),que permetien tipificar la constitució corporal. Vaadscriure un origen embriològic a cadascunad'aquestes dimensions i va assignar-hi una dimensiótemperamental definida per les activitats i conductesprototípiques. De la mateixa manera va assignar tipusde malalties mentals i conductes socials a lesdimensions. Per a tot això, llevat de l'esquematipològic i la causalitat de les dimensions, va seguircompletament Kretschmer.

Malgrat que Sheldon representa l'aportaciómoderna més rellevant en el terreny de la biotipologia,els seus mètodes d'obtenció de dades i les sevesanàlisis estan afectats per nombrosos problemes queen posen en dubte els resultats. Més recentment s'hademostrat que de les anàlisis de les seves dadessolament es deriven dues dimensions constitucionals ique la seva pretesa causalitat embriològica és moltdubtosa. Per exemple, el tipus atlètic és definit perKretschmer així: "Un gran desenvolupament de

74

l'esquelet ossi, de la musculatura i de l'epidermis.L'individu té una estatura mitjana o superior a lamitjana, amb unes espatlles especialment amples ipotents, amb un tòrax important, un ventre tens. (...)El desenvolupament gras és moderat (...) El seucaràcter i temperament el caracteritzen com unapersona constant, enèrgica, dominant, equilibrada iextravertida".

O veiem aquest exemple de tipus leptosomàtic:"Creixement mediocre pel que fa a l'amplada unit a uncreixement no disminuït pel que fa a l'alçada".L'individu és esvelt i prim, sembla més alt del que ésrealment. La pell és seca i anèmica; els braços, prims;de músculs escassos; amb unes espatlles estretes, etc.El seu caràcter i temperament el caracteritzen com unapersona solitària, imaginativa, idealista, retreta, sòbria itendent al fanatisme.

Una de les conclusions que s'extreu de revisar laconsideració moderna de les relacions entreconstitució i personalitat és que s'han de formular entermes de relacions entre subsistemes neurofisiològicsi dimensions temperamentals. El 1966, Pinillosresumia d'aquesta manera les relacions entre sistemesneurofisiològics i personalitat: "En el camp hormonalla situació tampoc no acaba de resoldre's, ja que no estroben relacions entre els trastorns tiroïdals i els canvisde conducta de l'individu. Pel que fa a les relacionsentre sistema nerviós central i personalitat la situacióés prometedora i confusa. Hi ha indicis que en els

75

extravertits hi ha un nivell menor d'acetilcolina que enels introvertits, amb la qual cosa la conducció sinàpticadels primers seria més baixa que la dels segons".

Aquestes referències fetes fa uns quaranta anyssón l'avantsala del gran desenvolupament que hantingut els models psicobiològics de la personalitataquests anys.

El temperament

Els plantejaments del fisiòleg Wilhelm Wundtsobre el temperament van ser recollits indirectamentper H. J. Eysenck i inclosos en el seu model depersonalitat. El d'Eysenck, un dels més sòlids en elterreny de la psicologia diferencial de la personalitat, elva facilitar l'obra de Heymans (1857-1930), psicòlegexperimental holandès molt conegut pel seu estudirealitzat conjuntament amb Wiersma sobre lestipologies temperamentals.

Una definició de temperament podria ser lad'Allport, que té l'avantatge de ser molt descriptiva: eltemperament fa referència a les característiquesemocionals del subjecte, que inclouen de lasusceptibilitat a l'estimulació emocional, la seva força ivelocitat habitual en les respostes, la qualitat del seuestat d'ànim predominant, a més de les peculiaritats deles seves fluctuacions de sentit i intensitat. Totsaquests fenòmens es poden veure com acaracterístiques dependents de l'estructuraconstitucional de l'individu i, per tant, altament

76

hereditàries.El terme temperament, encara que té una relació

estreta amb l'emoció, no n'és un sinònim. Eltemperament es refereix a les diferències estables enparàmetres de to hedònic, d'emocions puntuals com lapor o l'ansietat, mentre que les emocions es refereixenals mateixos processos afectius i expressius. Així, totsels éssers humans poden manifestar alegria, por oansietat, però l'existència de variacions individuals enels paràmetres d'aquesta expressió és el que s'had'atribuir a les dimensions temperamentals.

El caràcter

El terme "caràcter" (que ve del grec charassein)significa etimològicament "marca, marca gravada,signe gravat en un objecte que el fa recognoscible".Aquest terme s'utilitza poc en el context de lapsicologia científica. La raó principal és el rebuig quehan demostrat els psicòlegs nord-americans. Als EstatsUnits el caràcter es considera un terme que no es potutilitzar en el context científic perquè té unaconnotació ètica i moral, i per tant no és susceptibled'una investigació objectiva.

Aquest fet es podria generalitzar al terme de"personalitat", però als Estats Units l'opiniómajoritària considera que el terme "caràcter" s'ha desubstituir pel de "personalitat", i així ha succeït. De fet,als Estats Units es parla de temperament i depersonalitat i el terme "caràcter" ha quedat exclòs.

77

El terme "caràcter" s'ha mantingut a Europa,especialment en la tradició clínica centreuropea, on esconsidera sinònim de temperament. Malgrat això, latradició anglosaxona manté les diferències entre elstermes "caràcter", "temperament" i "personalitat".Aquesta diferenciació és molt adequada i així lamantindrem per a una anàlisi científica de lapersonalitat des d'un punt de vista diferencial.

El concepte de caràcter es va mantenir en l'estudide la personalitat en autors com Adler, Jung i Stern.Això no obstant, a partir d'Allport desapareix i quedasubstituït pel concepte de tret. Amb la desaparició delcaràcter, desapareix també tot el que fa referència a lavoluntat.

El caràcter és una col lecció d'hàbits i de reglesadquirits propis d'un individu, el qual els utilitza en laseva vida. Aquestes regles i hàbits influeixen sobre lanostra conducta social, el nostre treball, elscomportaments que afecten la salut (alimentació,consum de substàncies tòxiques, exercici físic), lesnostres respostes a les exigències del medi(especialment quan són negatives) i també afecten lanostra conducta sociopolítica o manera de pensar.Precisament per aquestes connotacions el caràcter ésun fenomen molt relacionat amb la socialitzacióindividual.

En general, es considera que les dimensions depersonalitat, a diferència de les aptituds, no tenen unpol negatiu i un de positiu. Això no obstant, en el

78

caràcter sembla que socialment hi ha una sèrie d'hàbitsque són positius enfront d'uns altres que són negatius.Els aspectes del caràcter que són positius, que podemidentificar amb les virtuts, són l'honradesa, laprudència o el coratge; al contrari, en el pol oposatsituem la part de la mesquinesa, la debilitat o ladeshonestedat. És obvi que aquestes característiquesformen part de la personalitat, però també és veritatque el qualificatiu de positives o negatives depèn d'unaconsideració moral o ètica.

L'interès pel caràcter ha estat primordial en lapsicoanàlisi i ha estat utilitzat pels seus seguidors per afonamentar una classificació coneguda (caràcter anal,oral, etc.). Altres psicòlegs de la personalitat s'hanocupat també d'aquest fenomen orientats especialmentcap a l'anàlisi cognitiva de la personalitat (optimisme,felicitat). És en aquest context on s'han desenvolupatles investigacions que fan referència al jo o self delsubjecte. El jo (self) és un sistema cognitiu que inclou laintegració, percebuda pel subjecte, de totes lesinstàncies emocionals, afectives i cognitives de la sevapersonalitat (inclou a més aspectes com la identitat degènere, les estratègies d'afrontament); per això es parlad'autoconcepte.Diferències entre temperament i caràcter

En la taula següent es resumeixen les principalsdiferències entre els dos conceptes més transcendentsde la psicologia diferencial de la personalitat. De fet,

79

per raons de tradició i d'aplicabilitat de mètodecientífic, la psicologia de la personalitat ha continuatconsiderant el temperament com a conceptefonamental de les diferències individuals en lapersonalitat. Aquest concepte, no obstant això, haperdut la seva significació tipològica i ha interessat elspsicòlegs de les diferències individuals perquè delimitai caracteritza una sèrie de dimensions que són els tretsque constitueixen l'estructura fonamental de lapersonalitat.

80

La intel ligència

Fins ara hem insistit en la importància de lavariabilitat del comportament per identificar la unicitatde la personalitat i hem descrit una sèrie de conceptesútils per a acostar-nos a una comprensió científicad'aquest fenomen complex. Introduïm ara un aspectede la personalitat que generalment en queda allunyat, ien canvi n'és un dels components més importants: laintel ligència.

La intel ligència és el fenomen psicològic mésimportant per a entendre les variacions delcomportament humà. Aquesta afirmació té duesconseqüències molt importants: no podem deixar debanda la intel ligència en l'anàlisi de la personalitat, i lapersonalitat no es limita únicament a lescaracterístiques afectives i emocionals de la persona.

És fàcil acceptar aquestes dues conseqüències, jaque en demanar a les persones que descriguin els seuscongèneres, de la mateixa manera que fan referència acategories temperamentals (impulsiu, passiu) ocaracterològiques (prudent, ben educat), tambéal ludeixen a categories de capacitat cognitiva (llest,àgil mentalment). A més, com ja hem dit, totes lesinstàncies psicològiques distintes actuen conjuntamenten la determinació del comportament del subjecte.Quant a la segona conseqüència, cal fer notar quetradicionalment es confonen amb massa freqüència elstermes "temperament" i "personalitat" (tradició

81

anglosaxona) o "caràcter" i "personalitat" (tradiciócentreuropea i francesa). No s'ha de confondre ladissecció científica dels components de la personalitat,que es realitza amb l'objecte de descriure i explicar lapersonalitat amb una major simplicitat, amb l'evidèncianatural que tots aquests components actuenconjuntament sempre en qualsevol situació de la vidaquotidiana de les persones.

La intel ligència s'entén actualment com unconglomerat d'aptituds organitzades que tenendistintes característiques bastant ben conegudes. Totesaquestes teories consisteixen en una sèrie d'operacionsque permeten un tractament de la informació externaal subjecte per a aprofitar-se'n en la tasca d'adaptar-seal medi. Aquestes aptituds es caracteritzen pel seu graudiferent d'especificitat. De fet, l'organització d'aquestesaptituds és jeràrquica i s'han distingit tres graus oestrats d'organització que, per mitjà de l'anàlisifactorial, determinen la posició i les relacionsd'aquestes aptituds.

En el primer estrat se situen les anomenadesaptituds primàries específiques, com ara la fluïdesaverbal, la comprensió verbal, la capacitat perceptiva onumèrica, també la memòria associativa i l'originalitat.El nombre d'aquestes aptituds primàries no estàdefinit d'una manera absoluta, però pot oscil lar entreun mínim de vint i un màxim de cinquanta.

En el segon nivell apareixen un conjunt d'aptitudssecundàries, entre tres i set, amb un nivell de

82

generalització més gran i que són l'anomenadaintel ligència fluida, la intel ligència cristal litzada, lavelocitat cognitiva general i altres de similars.

Finalment, en el tercer nivell i al cim de lajerarquia se situa l'anomenat "factor g" o intel ligènciageneral, que per la seva posició ens indica unainfluència inespecífica en cadascuna de les conductesimplicades en l'aprenentatge, l'adaptació, la formacióde conceptes, el raonament, és a dir, en qualsevol deles facetes cognitives de la intel ligència humana.

Des dels anys setanta fins avui, acceptada ja demanera generalitzada aquesta idea de com estàestructurada la intel ligència, s'ha realitzat unainvestigació massiva per a descobrir la funcionalitat iels mecanismes cognitius que operen en la conductaintel ligent. Els resultats d'aquests estudis han destacatque la intel ligència és una propietat que fa funcionareficaçment totes les operacions cognitives. Aquestaeficàcia es basa en la velocitat del processament de lainformació en un sistema de capacitat limitada.

Què vol dir això? La base operativa de laintel ligència són els anomenats processos cognitius:l'atenció, la sensació, la recuperació en la memòria,l'emmagatzematge de la informació en la memòriapermanent. Aquests processos cognitius enregistren,transformen i produeixen informació que permet alsubjecte el seu comportament, i pel fet que formenpart d'un organisme biològic són de capacitat limitada.Els individus que tenen sistemes cognitius eficaços

83

obtenen avantatges més grans en el processament de lainformació precisament per a aprofitar al màximaquesta capacitat limitada i en aquest aprofitament lavelocitat té un paper definitiu. Per tant, d'una maneramolt abstracta podríem dir que la intel ligència(especialment l'anomenat "factor g") es fonamenta enla velocitat de processament de la informació. Però,velocitat per a què?

En última instància, la intel ligència té una funcióespecífica que consisteix a generar o crear informaciónova a partir d'elements dispersos i d'informacionspresents o passades. Mitjançant aquesta funció elsindividus obtenen un aprofitament més gran del seuentorn per a adaptar-s'hi millor.

Les relacions entre personalitat i intel ligència sónmolt complicades i la investigació no ha aportat novesinformacions rellevants, ja que els seus resultats sónmolt confusos. Recentment, Eysenck ha revisat aquestcamp temàtic. Diversos enfocaments s'han seguit per aevidenciar quines relacions es mantenen entre aquestsdos fenòmens. Aparentment, sembla que han d'estarrelacionats i ho estan si considerem que tots dosafecten el rendiment. El que no sembla una bonaestratègia és pensar que la personalitat influeix en laintel ligència.

Des dels anys quaranta s'han realitzat estudis per averificar la relació entre intel ligència i personalitat apartir de la mesura psicomètrica d'aquests constructes.Utilitzant escales com l'MMPI (inventari de

84

personalitat multifàsic de Minnesota), el TMAS (escalad'ansietat manifesta de Taylor) i altres tests denaturalesa clínica, i comparant-ne els resultats amb lespuntuacions en intel ligència obtingudes en els testsmés típics, com ara el WAIS o el Raven, lescorrelacions són, habitualment, no significatives. Aixòvol dir que la intel ligència i la personalitatpsicomètrica no tenen cap relació? Sí i no. Parlantd'una manera estricta, en termes de mesurapsicomètrica, és evident que no. Això no obstant, ésnecessari analitzar amb més detall les causes d'aquestsresultats que presenten certa contradicció amb moltesobservacions que indiquen el contrari, és a dir, que laintel ligència té un paper important en la personalitat ia l'inrevés. Una de les raons importants és la confusióhabitual entre tres tipus diferents d'intel ligència que hiha i que no són del tot intercanviables.

Estils psicològics

Els professors José Sánchez-Cánovas i PilarSánchez han recollit en un original treball una sèrie deconsideracions sobre el concepte d'estil aplicat alcomportament humà. Aquests autors indiquen que elterme "estil" apareix en la literatura psicològicaconnotat amb diversos referents. Així trobem estils devida, estils de salut, estils d'aprenentatge, estilscognitius, estils de consum, i, en la mesura que aqueststermes fan referència a formes de comportament delsindividus, proposen que s'agrupin sota el terme "estils

85

psicològics". L'estil, per a Sánchez-Cánovas i Sánchez,és "un conjunt de modalitats de funcionamentobservables que tenen diverses propietats relacionadesamb la seva posició en la jerarquia de trets depersonalitats i els seus efectes en la conducta del'individu".

Els estils cognitius es defineixen com adimensions de diferències individuals que caracteritzenla forma de l'activitat mental dels individus. Són, enprincipi, independents del contingut d'aquesta activitatmental, per bé que aquesta interdependència ésrelativa, ja que la forma i el contingut estangeneralment relacionats en el si de l'activitatpsicològica. Els estils cognitius fan referència a laforma i a l'"estil" d'aquestes activitats.

L'efecte d'aquestes activitats es reflecteix ennombroses situacions i contextos on s'emet laconducta. Els estils cognitius sembla que sónfenòmens distints als de les aptituds, que caracteritzenl'activitat mental per la seva eficàcia. Els estilscognitius són dimensions que integren diferentsaspectes cognitius i no cognitius del funcionamentindividual i que tenen un èmfasi especial en el plaqualitatiu i no exclusivament quantitatiu.

Un model

Per l'anàlisi conceptual i històric presentat semblaque poques coses han canviat en la concepció de lestipologies temperamentals i de l'estudi de les

86

diferències individuals des de la teoria dels quatretemperaments de fa segles. Això, malgrat tot, no ésaixí, ja que s'han fet passos importants per a unaconcepció científica de la personalitat.

El canvi més important ha estat la introducció delconcepte de disposició i el de tret com una unitatd'anàlisi de les diferències individuals en l'esfera de lapersonalitat. El concepte de tret té dos referentsfonamentals: el primer en la teoria, que el vincula demanera definitiva a una dimensió del subjecte, i elsegon en la realitat empírica, que el relacionadirectament amb un factor.

Actualment, concebem la personalitat com unconjunt de trets de naturalesa distinta que configurenuna estructura psicològica que sosté la individualitatdel subjecte i ho fa a la vegada d'una manera semblanti diferent a la de tots els seus congèneres.

Una vegada la psicologia de la personalitat vaformalitzar el concepte de tret, la feina delsinvestigadors va ser aplicar la metodologiacorrelacional a l'estudi de l'estructura de la personalitat.Però abans de veure quines han estat les principalsaportacions –els models més rellevants de trets de lapersonalitat–, volem concloure amb una petita reflexióque permeti veure el complex constructe de lapersonalitat.

Hem vist que en la tradició d'estudi de lapersonalitat des del plantejament diferencialista s'hanutilitzat diversos termes que en certa manera feien

87

referència al mateix fenomen: constitució,temperament, caràcter i també hi hem d'incloureintel ligència. Cadascun d'aquests termes téconnotacions una mica diferents. El desenvolupamentde la psicologia de la personalitat ha aclarit aqueststermes i actualment sembla que hi ha un consens en lamesura que quasi tots els autors accepten la idea depersonalitat com un complex sistema on s'integrenaltres subsistemes que permeten un acostamentcientífic i parsimoniós a l'estudi de la personalitat.

Hi ha autors que proposen que la personalitat s'had'entendre com un conjunt de tots els tòpics de lapsicologia. Dins aquesta concepció l'enfocamentdiferencialista planteja que la personalitat és el conjuntintegrat de la intel ligència, la constitució, el caràcter iel temperament.

A aquesta conclusió s'arriba a partir de lesinfluències bàsiques que han constituït la psicologia dela personalitat, és a dir, l'impacte de l'enfocamenttipològic, la importància de la fonamentació biològica ila relació teoria/observació que fa de la metodologiaempírica el jutge per a resoldre les hipòtesisplantejades. En qualsevol cas, la personalitat entesaaixí és un constructe hipotètic que tant es pot entendrea partir dels mecanismes com a partir dels processos, ila seva estructura és complexa però organitzada.

Segons la nostra opinió, seguint els treballs deGuilford, Cattell, Royce i Powell i Eysenck, es potformular un model complet de la personalitat que

88

combini la concepció dimensional dels constructes detemperament, aptitud, caràcter i constitució amb laidea dels trets/tipus com a unitat d'anàlisi de lesdimensions i els aspectes de la determinació hereditàriao ambiental. En aquest complex constructe hauríemd'incloure quatre tipus de components o tretsdisposicionals: els físics o estructura neurofisiològicade l'individu com a base dels recursos energètics delprocessament de la informació (constitució); elsemocionals, que són els factors de disponibilitat delsrecursos energètics (temperament); els cognitius ofactors de maneig i gestió dels recursos mentals segonsles demandes (intel ligència), i el caràcter o factors decontrol del temperament per la intel ligència i lesactituds.

En aquest model que presentem hi ha una granllacuna: la funcionalitat dels trets i especialment a lesrelacions interactives que entre aquests es produeixen.De fet, l'enfocament de trets té aquest problema com agran mancança en l'explicació completa de lapersonalitat. El model de trets permet descriure iidentificar quins components formen la personalitat iquina relació estructural tenen entre si, però encaraestà poc desenvolupat en un sentit funcional. Elsprocessos dinàmics que relacionen aquestscomponents encara són una mica misteriosos per a lacomprensió funcional del comportament. És feina dela investigació futura aprofundir en aquest apartat de lapsicologia de la personalitat.

89

Bibliografia

· Andrés, A.; Colom, R. (coords.). (1999). Hans JürgenEysenck: 1916-1997 : psicólogo científico. Madrid :Biblioteca Nueva.

· Andrés, A. (1999). Manual de psicología diferencial. Madrid: McGraw Hill.

· Colom, R.; Jayme, M. (2003). ¿Qué es la psicología de lasdiferencias de sexo?. Madrid: Biblioteca Nueva.

· Eysenck, H.J. (1994). Tabaco, personalidad y estrés.Barcelona: Herder.

· Harris, J. (1999). El mito de la educación. Barcelona.Vergara.

· Lewontin, R. (1982). La diversidad humana. Barcelona:Labor.

· Lluís Font, J. M. (2004). Mente y personalidad. Madrid.Biblioteca Nueva.

· Martínez Kleiser, L. (1953). Refranero general ideológicoespañol. Madrid: Aguilar.

· Neubauer, P.; Neubauer, A. (1992). El sello de laNaturaleza. Buenos Aires: Sudamericana.

90

· Pervin, L. (1998). La ciencia de la personalidad. Madrid:McGraw-Hill.

· Thayer, Robert E. (1998). El Origen de los estados deánimo cotidianos : el equilibrio entre la tensión, la energía y elestrés. Barcelona: Paidós.

· Tobeña, A. (2003). Anatomía de la agresividad humana.Barcelona: Debolsillo.

· Wittkower, R.; Wittkover, M. (1985). Nacidos bajo elsigno de Saturno. Barcelona: Cátedra.

· Wright, W. (2000). Así nacemos. Taurus. Barcelona

91