Argentina

Extensió: 2,8 milions de km2 Població: al 1800, 1,8 milions

al 1914, 7,9 “al 1970, 23,4 “al 2013, 42,0 “

ArgentinaProvíncies Capitals

El folklore argentí: breu història• El folklore argentí està arrelat en els pobles indígenes i va créixer amb la influència dels missioners després de la conquesta i dels esclaus arribats d’Àfrica. A tot això cal sumar-hi també, altres moviments migratoris posteriors, que també portaven la seva cultura, costums i tradicions. Al segle XVII, la música, la dansa i el cant arribarien a un progrés més que interessant, llavors diverses províncies del territori nacional començarien a organitzar reunions on predominarien totes aquestes formes d’expressió artística. L’aportació europea s’intensificà en el transcurs del segle XVIII, però és al segle XIX quan la música popular copsaria el cim. Van sorgir les primeres orquestres i cors, les quals difondrien la musica folklòrica per tot el territori.

• En arribar el segle XX, Argentina estava embarcada en una audaç croada modernitzadora, i al socaire d’aquest entusiasme començaren a sorgir grups representatius de cada regió que interpretarien tot tipus de musica popular: “chacareras”, “zambas”, “vidalas”, “huaynos”, “gatos”, “cuecas” i altres ritmes. Tot i que seria als anys 40 quan va començar a difondre’s a les grans ciutats i als 60 quan va aconseguir la màxima expressió amb el Festival de Cosquin. Tornant a principis de segle: la música era cultura local, la forma d’expressió d’un espai i d’un poble, impulsada per les elits locals. En el transcurs dels anys es projectarà a la resta del país amb molta força, però no exempta de contradiccions, perquè el seu origen reaccionari donarà pas a un ampli ventall reivindicatiu de les classes camperoles pobres i oblidades. Les “zambas”, “chacareras”, “vidalas” i altres estils cantaran a l’amor, al paisatge i a les traïcions, però també cada vegada més, a la vida pobra dels “hacheros” i el “gauchaje, a la explotació de tots els treballadors i a la llibertat en general. L’esquerra s’incorpora al cançoner i els cantautors són l’expressió màxima del folklore. De la dansa popular, gairebé només queden els estils.

• Per citar només alguns dels intèrprets i autors més destacats, hauríem de començar amb el mestre Andrés Chazarreta, el primer. I després un gran seguit: Hilario Cuadros, Alejandro Carrizo, AtahualpaYupanqui, Los Hermanos Abalos, Los Chalchaleros, Los Fronterizos, Eduardo Falú, Jaime Dávalos, Jaime Torres, Los Quilla Huasi, Los Cantores del Alba, Ariel Ramirez, Mercedes Sosa, HoracioGuaraní, José Larralde, Hedgar i Carlos di Fulvio, i així fins a ultrapassar el centenar.

Andrés ChazarretaEl mestre recopilador del folklore

Andrés Chazarreta (Santiago del Estero (1876 - 1960), va ser un músic investigador argentí del folklore. Va estar el primer difusor de la música folklòrica argentina, estenent-la per tot el país des de 1906 amb el seu “Conjunto de Arte Nativo”. Va recollir temes clàssics del folklore com Zamba de Vargas, La Telesita, El kacuy, Criollita santiagueña, entre altres.

Balls i estils folklòrics

• Zamba: dansa argentina de ritme mixt, basat en el compàs ¾. Els musicòlegs coincideixen en què, apareguda al segle XVII, prové de l’antiga zamacueca peruana, Estructuralment es similar a la cueca cuyana. El mot “zamba” es refereix a les mestisses (indi+negra o l’inrevés) a les quals volien seduir mitjançant el ball. Se l’ha volgut declarar com a dansa nacional. Instruments: guitarra ibombo “legüero”.

• Chacarera: dansa i música popular originaris del nord-oest argentí, del segle XIX. Alguns sostenen que és una dansa bi-rítmica. Es balla per parelles formant grups. Sembla que el seu nom prové de la paraula "chacra" (granja) de les àrees rural on, en general, va ser ballada, però a poc a poc va anar arribant a les ciutats. Instruments: guitarra, violí, acordió i bombo “legüero”, tambécharango i altres.

• Milonga: música i dansa de compàs binari, nascuda al segle XIX a l’Argentina i l’Uruguai, emparentada amb el tango, però més vivaç. Té variants urbanes i rurals. Milonga significada en la llengua “quimbunda” (Brasil) —dels bundes provinents d’Angola—, paraula o paroleria.

• Chamamé: d’arrels indígenes guaranís de les províncies del litoral d’Argentina i Paraguai, amb moltes influències espanyoles. Polirítmica, potser alegre i també trista. Instruments: Guitarra, acordió, bandoneó i altres.

• Baguala: gènere no ballable, originari del nord-oest d’Argentina de les valls Calchaquís, derivada d’antigues tonades espanyoles. De versos octosíl·labs i ritme ternari, marcat per la “caja coplera” o per un tambor amb l’agregació de la quena i algun altre instrument andí.

• Vidala: composició poètica amb diverses melodies, “quintilles” o “sistilles” amb tornada. Es diu que va néixer a “los montes santiagueños”. De rituals desconeguts dels “hacheros”. D’una sola veu i s’acompanya amb la “caja” i la guitarra, molt condicionada pel text.

• Vidalita: de versos octosíl·labs amorosos i no ballable, i més ràpida i alegre que la vidala, del nord-est (Catamarca i Tucuman). Quan es canta s’intercala moltes vegades la paraula “vidalitá”.

• Tonada: es toca amb un conjunt de guitarres i guitarró. No és ballable. Va néixer a Cuyo (San Luis) com a melodia tradicional. A l’Argentina s’anomena també “cogollo”.

• Chamarrita: dansa de parelles soltes dins del grup, “litoraleña” de Entre Rios i Corrientes, d’Agentina i part d’Uruguai, amb ingredients afros i parenta de la milonga. Alguns la consideren oriünda de les illes Açores, d’on passaria a Brasil i després a Argentina.

• Cueca: principalment de Xile i derivada, sembla, de la jota espanyola, De Xile va passar a l’Argentina per Mendoza i es va estendre per Cuyo (Mendoza, San Juan i San Luis) com a “cuecacuyana”, “cueca riojana” o “cuequita”. Una molt famosa és “Los 60 granaderos” de HilarioCuadros.

• Gato: música i dansa de gairebé tota Amèrica del Sud, de ritme viu i d’expressió picaresca. A l’Argentina n’hi ha de molts tipus: “cuyano”, “encadenado”, “polqueado”, “cordobés” “correntino”...

• Bailecito: de Bolivia i Argentina i d’influència incàica. Mitjan segle XIX va entrar a l’Argentina per la província de Jujuy i es va estendre pel centre i regió cuyana.

• Taquirari: dansa i ritme bolivians i del nord-est d’Argentina. El nom prové de la paraula “moxenya takiríkire” (cant en honor de la fletxa per caçar) de Beni, província de Mojos (Bolivia). Algun autor li ha trobat influencies de la sardana catalana.

• Carnavalito: abans de l’arribada dels conqueridors ja es ballava a América. Avui perdura al Nord d’Argentina (Jujuy, Salta, part de Catamarca i Tucuman, en Xile i Perú. Instruments: quena, charango, erque, caja chayera, sikus i bombo.

• Pericón: és una dansa evolucionada a partir de la contra dansa europea. Alguns autors la consideren una variant del “cielito”, i així es denomina “cielito apericonado”. Apareix la primera meitat dels segle XIX. Argentina i Uruguai. Arribada a Xile l’anomenaren “pericona”. Actualment es sol ballar a les escoles. Al 2007, el Congrés Argentí el va declarar dansa nacional.

• Refalosa (resbalosa): d’origen peruà es va estendre a mitjans del segle XIX per Xile i Argentina. Es ballava arrossegant els peus. Gairebé desapareguda.

• Chaya: Dansa de galanteig de la província de La Rioja, de moviments vius. No ha estat dansa tradicional ni popular, atès que va ser una invenció de Juan de Santos Amores, folklorista deixeble d’Andrés Chazarreta.

• Malambo: pertany a la dansa “sureña”. Naixé per l’any 1600 a les “soledades pampeanas”. Com a excepció de les danses argentines, li manca la lletra. Influencia africana.

• Candombe: d’origen negre-africà, originada per l’arribada d’esclaus d’Àfrica. Molt significativa en la cultura de l’Uruguai i amb manifestacions pròpies a Buenos Aires, Santa Fe, Parana i Corrientes.

Instruments típics

Audició d’uns quants vinils

Hilario Cuadros y los Trovadores de Cuyo

Hilario Cuadros Poeta, cantant i folklorista, va nàixer a Guayamallén (Medoza), regió de Cuyo, el 1902, i morí a BuenosAires el 1956.És un dels grans referents del folklore cuià. Al 1920 va crear un duo amb Domingo Morales. Al 1928 van anar a Buenos Aires on formarien amb dos components més, Los Trovadores de Cuyo. Va escriure i van cantar multitud de temes històrics, religiosos populars, amorosos, costumistes i paisatgístics. Van arribar a ser “una legítima expressió harmoniosa i autòctona de la meravellosa latitud argentina on el nèctar del bon vi paga diàriament el bes del bon sol”.

Audició: la cueca Los 60 granaderos de Hilario Cuadros i Pérez Cardozo de l’LP “Clavelesmendocinos”, de l’any 1975, reconstrucció tècnica d’enregistraments dels anys 1936 al 1954. La cançórelata com un “arriero” prega pels 60 granaders de la seva terra que van travessar els Andes, el 1817, amb el general San Martín, molt malalt per alliberar Xile dels espanyols.

Ante el Cris, ante el Cristo Redentor (obra realitzada per l’escultor argentí Mateo Alonso,se arrodi, se arrodillaba un arriero. erigida al pas d’Uspallata)Y roga y rogaba por las almasde los bra, de los bravos granaderos.Eran se, eran sesenta paisanos,los sese, los sesenta granaderos.Eran va, eran valientes cuyanos (províncies de Mendoza, San Juan i San Luis)de cora, de corazones de acero.Quiero elevar mi cantocomo un lamento de tradición,para los granaderosque defendieron a mi Nación.Pido para esas almasque las bendiga nuestro Señor!

Nuestra Se, nuestra Señora de Cuyocontempló la cruzada de los Andes.Y bendijo al General San Martínel más gra, el más grande entre los grandes.Cuna de, cuna de eternos laureles,con que se, con que se adorna mi Patria.Es Mendo, es Mendoza la guardianapor ser la, por ser la tierra más gaucha.

Disc en audició

“Los 60 granaderos” (cueca)

Atahualpa Yupanqui

Atahualpa YupanquiPseudònim d’Hector Roberto Chaveo, va néixer a Pergamino el 1908 (Nord de la província de BuenosAires) i va morir a Nimes el 1992. Cantautor, guitarrista, antropòleg i escriptor. De jove va viatjar per l’Antiplà estudiant les costums dels indígenes d’Amèrica. Indignat per la pobresa s’afilià al Partit Comunista. Se’l considera el músic més important de folklore d’Argentina. Al 19 anys va escriure la famosa cançó Camino del indio. Va compondre 325 cançons i va escriure 12 llibres. Va jugar al tenis, boxa i exercí el periodisme. Va viure a Jujuy, Bolivia i molts altres llocs. Va cantar per Amèrica i Europa. De les cançons més conegudes podem citar a: La añera, El arriero, Camino del indio, Los ejes de mi carreta, Le tengo miedo al silencio, El poeta, Tu que puedes vuelvete, Zamba del grillo...

Audició: El aromo (milonga) de A. Yupanqui i P. del Cerro, de l’àlbum “El hombre, el paisaje y sucanción, editat a Madrid el 1968. Pablo del Cerro, pseudònim de "Nenette", era l’esposa y companya de A.Yupanqui. L’ortodòxia de l’època no hagués acceptat una dona compositora de folklore. El veritable nom era Paule Pepin Fitzpatrick, nascuda a Canadà, morí a Buenos Aires l’any 1990.

Hay un aromo nacido (aromer, mimosa, floreix a l’hivern)en la grieta de una piedra.Parece que la rompiópa’ salir de adentro de ella.Está en un alto pelaono tiene ni un yuyo cerca (yuyo, mala herba)viéndolo solo y floridotuíto el monte lo envidea.Lo miran a la distanciaárboles y enredaderas,diciéndose con rencor¡pa’ uno solo, cuánta tierra!En oro le ofrece al sol (magnífica metàfora poètica)pagar la luz que le prestay como tiene de más,puñaos por el suelo siembra.

Salud, plata y alegríatuíto al aromo le suebraasegún ven los demásdesde el lugar que lo observan.Pero hay que dir y fijarsecómo lo estruja la piedra,fijarse que es un martirio la vida que le envidean.En ese rajón el árbolnació por su mala estrella,y en vez de morirse tristese hace flores de sus penas.Como no tiene reparotodos los vientos le pegan,las heladas lo castigan,l’agua pasa y no se queda.Ansina vive el aromosin que ninguno lo sepacon su poquito de orgulloporque justo es que lo tenga.Pero con l’alma tan lindaque no le brota una quejaque no teniendo alegríasse hace flores de sus penas.Eso habrían de envidiarlelos otros si lo supieran.

Disc en audició

“El aromo” (milonga)

Los Chalchaleros

Los Chalchaleros

Los ChalchalerosGrup creat i presentat a la ciutat de Salta, l’any 1948. Va començar el seu creixement el 1953 (Lloraré, la primera cançó gravada) i es van consagrar el 1966.El seu nom es refereix a l’ocell “zorzal” anomenat “chalchal” que s’alimenta d’un arbust anomenat també “chalchal”. Han gravat, tenint en compte les recopilacions, més de 80 discs. L’únic component que ha romàs sempre actiu ha estat Juan CarlosSaravia. Del 1953 a 1960 va destacar Hernesto Cabeza amb la seva afinada i brillant guitarra. Entre les interpretacions de “Los Chalchaleros” podem destacar les “zambas”: Lloraré, De mi esperanza, La LopezPereyra, Zamba del chalchalero, Sapo cancionero, Doña María Ríos, A qué volver... Han cantat per tot el món.

Audició: la zamba Guitarrero de l’àlbum “Los Chalchaleros for export” (1963). Amb les cançons d’aquest disc es van presentar a Espanya. Força reproduït a la radio a Cataluya.Lletra y música: Carlos di Fulvio, gran compositor i “guitarrero” argentí

Guitarrero, con tu cantarme vas llenando de luz el alma, porque tu voz temblando está, corazón adentro de la farra. (Reunió bulliciosa i alegre, generalment amb músic i ball)Como un puñal clavado estáel grito arisco de la bagualay el eco de tu corazón, bombo se vuelve en las cacharpayas. (Festa d’acomiadament d’un familiar, o de Carnaval)EstribilloSi alguna vez el tiempocalle para siempre, tu guitarra, sobre tu suelo irá el vientoquebrando maderas de jacarandá. (Arbre alt i fragant de flors blaves duradores, en català xicranda)Adiós... adiós guitarrero, tu viejo sendero que rumbo h'ai tomar. I Bis

Hijo de aquel viejo cantor que se fue al cielo de las vidalaspor la noche manchaditacon las estrellas de su guitarraNo te vayas, guitarrero, que se me apaga la luz del alma; quiero volver a amanecerpara morir en las cacharpayas.

Estribillo Si alguna vez el tiempo calle para siempre, tu guitarra, sobre tu suelo irá el viento quebrando maderas de jacarandá. Adiós... adiós guitarrero,tu viejo sendero que rumbo h'ai tomar.

Disc en audició

“Guitarrero” (zamba)

Mercedes Sosa

Mercedes SosaNascuda a San Miguel de Tucuman el 1935, va morir a l’octubre del 2009. Era mestissa i coneguda com “la Negra”, cantant i activista. Va xuclar de les arrels del més autèntic folk argentí. Va participar en el Movimiento de la Nueva Canción i va ser arrestada durant la dictadura. Amb mes de 60 discos i 6 pel·lícules, recorregué mig món, cantant al Teatro Colón de Buenos Aires, Téatre Mogador de París, Carnegie Hall, Lincoln Center, Capilla Sixtina i Colosseu de Roma... Al seu cor tres ciutats benvolgudes: Mendoza, Tucuman i Buenos Aires. Una carrera plena de premis i reconeixements. Potser la més gran d’Argentina. A la Casa Rosada s’hi por veure la seua fotografia al Saló de les Dones. Els discs més coneguts: La voz de la zafra (el primer, 1962), Hasta la victoria (1972), Gracias a la vida (1976) Cantora 1 i 2 (l’últim, 2009)...

Audició: Alfonsina y el mar (zamba) (1969) d’Ariel Ramírez i F. Luna, de l’àlbum “Gracias a la vida”(1976). La cançó es refereix a la mort de la poetessa argentina, Alfonsina Storni. El 1938 amb 46 anys es va suïcidar a Mar del Plata. Si aneu a Buenos Aires, la trobareu a una taula amb Carlos Gardel i José Luis Borges, al Café Tortoni. Por la blanda arena que lame el mar su pequeña huellano vuelve másun sendero solo de pena y silencio llegóhasta el agua profunda un sendero solo de penas mudas llegóhasta la espuma. Sabe Dios qué angustia te acompañóqué dolores viejoscalló tu vozpara recostartearrullada en el canto de las caracolas marinasla canción que canta en el fondo oscuro del mar la caracola.

Te vas Alfonsina con tu soledad¿qué poemas nuevosfuíste a buscar? una voz antigüade viento y de sal te requiebra el almay la está llevandoy te vas hacia allácomo en sueños dormida, Alfonsina vestida de mar.

Cinco sirenitas te llevarán por caminos de algas y de coral y fosforescentes caballos marinos harán una ronda a tu lado y los habitantes del agua van a jugar pronto a tu lado.

Bájame la lámpara Poema d’acomiadament al diari La Naciónun poco más Dientes de flores, cofia de rocíodéjame que duerma manos de hierbas, tú, nodriza fina,nodriza, en paz tenme puestas las sábanas terrosasy si llama él y el edredón de musgos escardados.no le digas nunca que estoy di que me he ido. Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.Te vas Alfonsina Ponme una lámpara a la cabecera,con tu soledad una constelación, la que te guste,¿qué poemas nuevos todas son buenas; bájala un poquito. fuiste a buscar? una voz antigua Déjame sola: oyes romper los brotes,de viento y de sal te acuna un pie celeste desde arribate requiebra el alma y un pájaro te traza unos compasesy la está llevando y te vas hacia allá para que olvides. Gracias... Ah, un encargo,como en sueños dormida, si él llama nuevamente por teléfonoAlfonsina vestida de mar. le dices que no insista, que he salido

Primer disc de Mercedes Sosa i disc en audició

“Alfonsina y el mar” (zamba)

Jorge Cafrune

Jorge CafruneVa nàixer a Perico, província de Jujuy, el 1937 —els seus pares eren d’origen libanès—i va morir el 1978 a Tigre, província de Buenos Aires, atropellat per una furgoneta quan anava a cavall. Cantant molt popular, investigador, recopilador i difusor de la cultura. Va començar a Salta i no va parar fins a la mort. Amb l’estil dels vells “gauchos” va recórrer el seu país, y molts d’altres, però l’èxit més gran el va tenir a Espanya. Amb el nen Marito va cantar amb força d’èxit. Va gravar més de trenta LP’s i intervindria en 6 pel·lícules. Audició: Zamba de mi esperanza (zamba) (1950) de Luis Morales, pseudònim de Luis Profili. Malgrat no tenir aquesta cançó cap contingut polític va estar prohibida per la dictadura militar. Del LP “Yo he visto cantar al viento” (1970)

Zamba, de mi esperanzaamanecida como un querer.Sueño, sueño del almaque a veces muere sin florecer.Sueño, Sueño del almaque a veces muere sin florecer.Zamba, a tí te cantoporque tu canto derrama amorcaricia, de tu pañueloque va envolviendo mi corazóncaricia, de tu pañueloque va envolviendo mi corazón.Estrella, tú que mirastetú que escuchaste mi padecer.Estrella, deja que cantedeja que quiera como yo sé.Estrella, deja que cantedeja que quiera como yo sé.

El tiempo, que va pasandocomo la vida no vuelve más.El tiempo, me va matandoy tu cariño será, será.El tiempo, me va matandoy tu cariño será, será.Hundido, en horizontesoy polvareda que al viento va.Zamba, ya no me dejesyo sin tu canto no vivo más.Zamba, ya no me dejesyo sin tu canto no vivo más.Estrella, tú que mirastetú que escuchaste mi padecer.Estrella, deja que cantedeja que quiera como yo sé.Estrella, deja que cantedeja que quiera como yo sé.

Disc en audició

“Zamba de mi esperanza” (zamba)

Hedgar di Fulvio

Hedgar di FulvioVa néixer a l’estància de Sosa de Carrilobo (Córdoba) el 1933. Poeta, investigador, guitarrista i compositor. Mentre estudiava va actuar de ballarí. Va estudiar medicina a la Universitat de Córdoba, especialitat de pediatria, i a això es dedicà. Tot i que no va deixar mai la música, però no va actuar pas a nivell professional comercial. D’ell són les cançons Yo soy de aquel pago pobre, Gallocalavera, Zambita para mi ausencia, Araucano, entre moltes altres. Ha publicat libres de poesia i de investigació. Un intervenció quirúrgica li impedeix cantar. Per a mi és un dels millors folkloristes argentins.

Audició: la chacarera Yo soy de aquel pago pobre (1964) d’Hedgar di Fulvio, del disc del mateix nom.

Yo soy de aquel pago pobre (“pago”, poble, lloc)de aquel pago y es verdaddonde a los perros los vendeny a los changuitos los dan. (“chango”, nen jove, infant)Donde pa’ matarlo al hambrese prienden y nada másy en esos pechos de madreque ya sin carnes están.Yo soy de aquel pago pobrede aquel pago y es verdaddonde se teje el silencio (callar)sin encontrarlo al telardonde la suerte no llegani siquiera pa’ golpear (ni tan sols per colpejar)porque esa es la vida de unoandar, sufrir y callar.

Hedgar di Fulvioyo soy de aquel pago pobreque lo llaman Pucará. (en llengua “runa simi”, fortificació andina. Hi ha uns quants pobles amb

nom Pucará a l’Argentina)Yo soy de aquel pago pobrede aquel pago y es verdaddonde se palea arena (treure sorra d’un riu o rierol)desde que empieza a clarearsabiendo que pa’ la nocheno ha alcanzao ni pa’ sudar. (expressió que significa “ben poca cosa”)Yo soy de aquel pago pobrede aquel pago y es verdaddonde la muerte de miedono se quiere ni arrimar.Donde si pasan los ricosdesprecean el lugarporque la miseria de unono se arregla con pasar.Yo soy de aquel pago pobreque le llaman Pucará.

Disc de l’audició

“Yo soy de aquel pago pobre” (chacarera)

Carlos di Fulvio

Carlos di Fulvio:Guitarrista autodidacta, poeta, compositor, va néixer el 1939. De guitarra finíssima i espectacular, germà d’Hedgar di Fulvio, va fer la seua presentació a la radio de Córdoba el 1958. Aviat molt conegut per tota Argentina. Ha rebut multitud de premis i distincions, una cinquantena. Ha publicat més de 40 discs i cd’s. La primera cançó que va escriure va ser la conegudíssima zamba Guitarrero. Entre les obres integrals més conegudes podem citar: Concierto supersticioso, Del Antiplano a la Pampa, Canto Brocheriano, La Conquista del Desierto...

Audició: La chacarera La tulumbana de Carlos Di Fulvio, del disc “Del Antiplano a la Pampa” del 1979.

Tulumbano es mi canto, (Villa Tulumba,capital del depart. de Tulumba (Córdoba)casi monte, digo río...Lo hallé en la flor de la tuna (figuera de moro “chumbera”)bañándose en el rocío

Cada yuyo de mi tierra (mala herba)tiene un secreto guardado,lo teje doña Maríaen sus telares de palo. (petits telers artesanals)

Camino’e San Pedro norte, (depart. de Tulumba)palmar y rojas arenas...Yo vi en su luna grandotabrillar esta chacarera.

Hoy te canta un peregrinoque por tu senda cruzó,con una guitarra de almay un canto en el corazón.

Quisiera volver un díasenditas del “Salamanca” (Cova màgica de bruixeria, pacte amb el diable d’un artista a canvi de l’ànima: inspiració)y que me tope la nochecomo a una copla olvidada.

Tulumba, pago querido,si vuelvo no me detengas,dejame rumbear p’al monte (dirigirse cap a un lloc)buscando la chacarera.

Chacarera tulumbanano te olvides cuando muera,d’echarme sobre los ojosun puñadito de arena.

Hoy te canta un peregrinoque por tu senda cruzó,con una guitarra de almay un canto en el corazón.

Cova de Salamanca. Escola del Diable

Disc en audició

“La tulumbana” (chacarera)

Los Fronterizos

Los FronterizosConjunt format a la ciutat de Salta el 1953, amb diversos canvis, però la Veu, Gerardo López, es va mantenir sempre. El 1964 es van consagrar amb la Missa Criolla d’Ariel Ramírez (Isella, López, Madeo i Moreno). Veus força diferents, però tan ben conjuntades! Per idees polítiques van haver-hi tensions al grup. Van viatjar per tota Iberoamèrica, EEUU i Europa. César Isella va estar un temps al grup. Van començar gravant en 78r. Entre tots els títols podem citar: La tristecita, Zamba del Gitarrero, La López Pereira, Guitarreando, La Felipe Varela, Se lo llevó el Carnaval... Recentment ha mort Eduardo Madeo als 82 anys.

Audició: No te puedo olvidar (zamba canción) de Eduardo Falú, cantautor, gran guitarrista i compositor, i J. P. Castilla. Un bonic poema com tants altres que ha compost Eduardo Falú, de El Galpón (Salta). El poeta J. P. Castilla, de Salta pot emmarcar-se dins del “Movimiento del NuevoCancionero”. Del LP (1963) “Voces mágicas” .

No te puedo olvidar cada tarde tus ojos tristes vuelven a míy lejanos se van por la calle donde miramos herido el cielo crepuscular.Alumbraba tu voz nuestro paso en la noche clara llena de tiy la niebla del mar nos rodeaba de un leve sueño y era infinita la soledad.Yo busco un olvido, dónde lo hallaré.Si lo encuentro, qué triste ay con mi sombra me quedaré.

Siempre vas junto a mícada cosa que miro ya la vimos los dos cuando en lento vagar se quedó el Lucero en tus manos en el dorado tiempo de amar

No te puedo olvidarando solo en la noche siemprenombrándotea la orilla del mary si el viento que oye tu nombreamor que nunca regresará.Yo busco un olvido, dónde lo hallaré.Si lo encuentro, qué triste ay con mi sombra me quedaré.

Disc en audició

“No te puedo olvidar” (zamba canción)

Alfredo Zitarrosa

Alfredo ZitarrosaVa néixer el 1936 a Montevideo i morí el 1989. Cantautor, poeta, escriptor i periodista. Als pocs mesos de néixer, sa mare el va deixar a un matrimoni que es van moure molt per la ciutat de Montevideo, Santigo Vázquez i Trinidad (1937-47). Tornà a retrobar-se amb la seua mare biològica i va viure amb ambdues famílies. Va tenir diversos oficis i en 1954 treballà a la radio i com a actor. Per casualitat a Perú va començar a cantar, després a Bolívia, Uruguai i Argentina. Va militar en l’esquerra i va a haver d’exiliar-se. Al tornar va fer tres recitals a Buenos Aires, el juliol de 1983, (disc en audició) i després a Montevideo. De les cançons escrites per ell destaquem: Doña Soledad, P’alque se va, Recordandote, Stefani, Adagio a mi país, El violín de Becho, Guitarra Negra... Va rebre molts homenatges i s’han escrit 30 cançons i llibres en honor seu.

Audició: Stefani (canción) de A. Zitarrosa, del disc, gravat en directe en Buenos Aires en 1983, “Zitarosa en Argentina”. És una de les mes belles melodies mai escrites, per a una prostituta brasilera de Montevideo. Stefanie, no hay dolor mas atroz que ser feliz,decías anoche ouvi-me, por favo, bésame aquí. (dime, por favor)Stefanie, sé que tu corazón fala ye mim (a mi)y eso es dolor, Stefanie.

Stefanie, yo ayer estaba solo y hoy tambiénpero en mi cama ha quedado el perfume de tu piel.Te veo salir, correr por el pasillo del hotel,la vida es cruel, Stefanie.

Stefanie, hay una sombra oscura tras de ti;de tu ternura, recuerdo la mirada azul turquí,los pies calientes, tus palabras de amor en portugués,pero no a ti, Stefanie.

Stefanie, hazme saber si va a sobrevivirentre la gente, el color de tu pelo, Stefanie.Debes vivir la soledad que sales a vender (gran metàfora)sé más mujer, Stefanie.

Stefanie, yo tampoco te quiero, mas tu amor por el dinero ha olvidado al obrero y al Señor;esta canción que pregunta por ti, que no ha dormido,es puro olvido, Stefanie.

Pa’l que se va (chamarrita)No te olvides del pagosi te vas pa' la ciudadcuanti más lejos te vayasmás te tenés que acordar.Cierto que hay muchas cosasque se pueden olvidarpero algunas son olvidosy otras son cosas nomás.No eches en la maletalo que no vayas a usarson más largos los caminospa'l que va carga'o de más.Ahura que sos mocitoy ya pitás como el que másno cambiés nunca de trillo (no canvis d’opinió)aunque no tengas pa' fumar.(no tenir gaire cosa)Y si sentís tristezacuando mires para atrásno te olvides que el caminoes pa'l que viene y pa'l que va.No te olvides del pagosi te vas pa' la ciudadcuanti más lejos te vayasmás te tenés que acordar.Cuanti más lejos te vayasmás te tenés que acordar.

Disc en audició

“Stefani” (canción)

José Larralde

José LarraldeVa néixer a Huanquelín (Buenos Aires), el 1937, cantautor i compositor, després de moltes altres ocupacions. Descendent d’àrabs i bascos. Va treballar de paleta, mecànic, peó del camp, soldador i altres. Va començar a cantar el 1966 de la mà de Cafrune. En 1967 va gravar el primer LP, al qual li seguirien una trentena i totes les reedicions. Ha cantat per tota Sudamèrica, Alemanya, Australia, Espanya, etc. El seu cant és d’autèntic folklorista, “gaucho” en la veu i en l’esperit.

Disc en audició: El Tamayo (milonga) de José Larralde, del LP “Y un porque sin final” (1975). Es tracta d’un home pobre del seu poble, Huanguelén (Buenos Aires) abans havia tingut diners. Estava assabentat de tot el que succeïa i era molt sentenciós.

Quién tiene tanta riquezacomo la tiene el Tamayo,(malnom d’un personatge pobre dels seu poble)alguna vez tuvo pilchas (roba i vestits)y otra vez tuvo caballo.Alguna vez galopiócontra el viento y como un rayo,la tropa se fue en camióny el camión le echó un soslayo.Quién tiene tanta riquezacomo la tiene el Tamayo, (segons declaracions de Larralde, el Tamayo sabia força de tot el que passava)chuspa flaca sin tabaco (bosa per guardar el tabac i per a la coca)y una historia en cada callo.

Lo hallé chupao en el pueblo, (begut, borratxo)consuelo zonzo, tal vez, (insuls, neci)una vez no son dos veces,me dijo, y vos lo sabés.Pa qué guardar patacones (diners, pesos)si el saco tiene un aujero,yerba, tabaco y fideos, (yerba mate)la paga de un mes entero.Con agua, trampa y cuchillo, (amb una trampa, fil a la má, ajudat pel gos)la nutria deja su real, (el Tamayo caçava llúdries per guanyar uns pesos)mejor que el güinche es el perro (es refereix al rifle Winchester)y le llaman animal.Quién tiene tanta riquezacomo la tiene el Tamayo,alguna vez tuvo pilchasy otra vez tuvo caballo…

Disc en audició

“El Tamayo” (milonga)

Suma Paz

Suma PazVa néixer el 1939 a Bombal (Santa Fe) i morí el 2009. Al 6 anys va començar a estudiar guitarra. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres, D’ençà 1959 va treballar a la radio i TV. Al 1968 va fer 40 recitals al Japó, cantà per l’Argentina, i va mantenir un programa de radio durant 6 anys. De veu especialment fina i guitarra dolça i precisa. Entre els seus treballs, citarem: La incomparable Suma Paz (1960, Guitarra dimelo tu (1965), Lo mejor de Suma Paz (1970), Homenaje a Atahualpa Yupanqui (1994) i Ultima guitarra, obra pòstuma. Va publicar 4 llibres de poesia i va rebre moltes distincions.

Audició: El árbol que tú olvidaste (canción) d’Atahualpa Yupanqui (1966), de l’LP “Recital” de 1971El árbol que tú olvidaste siempre se acuerda de ti, y le pregunta a la noche si serás o no feliz.

El arroyo me ha contado que el árbol suele decir: quien se aleja junta quejas en vez de quedarse aquí.

Al que se va por el mundo suele sucederle así, que el corazón va con uno y uno tiene que sufrir, y el árbol que tú olvidaste siempre se acuerda de ti.

Arbolito de mi tierra yo te quisiera decir que lo que a muchos les pasa también me ha pasado a mi.

No quiero que me lo digan pero lo tengo que oír: quien se aleja junta quejas en vez de quedarse aquí.

Disc en audició

“El arbol que tu olvidaste” (canción)

Eduardo Falú

Eduardo FalúVa néixer a Galpón (Salta) al 1923, gran guitarrista i compositor. Ha mort recentment a Buenos Aires (el 9 d’agost). Fill d’emigrants sirians. Al 11 anys va començar a tocar la guitarra i va estudiar a Salta. En 1946 va anar a viure a Buenos Aires, fins la seva mort. Va compondre peces d’inestimable valor estètic i musical com: Zamba de la Candelaria, Tonada del viejo amor, Renacer, Milonga del alucinado, India madre. Va col·laborar amb Ernesto Sábato i Jorge Luis Borges. Les Suites Argentinas és la prova dels seus coneixements acadèmics i l’alt nivell interpretatiu a la guitarra. Molts premis i condecoracions.

Audició: Zamba de La Candelaria de Jaime Dávalos, poeta i músic argentí (1921-1981), i Eduardo Falú. De l’LP “Jaime Dávalos, su voz i su guitarra” (1975). La Candelaria és un poble del nord-oestd’Argentina, província de Salta.

Nació esta zamba en la tarde,cerrando ya la oración,cuando la luna lloraba,astillas de plata, la muerte del sol. (Quina descripció de la posta de sol!)La acunaron esos ríos,que murmuran al pasary el viento de los inviernosle dio la tristeza que la hace llorar.Cuando madure la noche,zumo de mi soledad,se ha de alegrar el camino,zambita nochera: la Candelaria.Que se duerma la guitarra,hueca de voces que vansacando a flor de la tierra,recuerdos queridos que no volverán.

Zamba de la Candelaria,que cuando amanezca irásrejuntando estrellas altas:los ojos que me hacen a mí trasnochar.

Disc en audició

“Zamba de la Candelaria” (zamba)