Àngels Baldó/ Filosofia II 1

Aristòtil, fundador del Liceu

(Estagira 384- Calcis 322)

L’ésser es diu

de moltes maneres…

Imperi d’Alexandre el Gran

Àngels Baldó/ Filosofia II 2

Obra d’Aristòtil

Àngels Baldó/ Filosofia II 3

Ciència i Filosofia

Teòrica Pràctica Poètica

Metafísica Física Matemàtica

Ètica Política

Retòrica

Teologia

Ontologia

Lògica

Pura: Aritmètica, Geometria

Aplicada: Astronomia

Armonia

Cosmologia

Zoologia

Botànica

Comèdia Tragèdia

Àngels Baldó/ Filosofia II 4

Obra d’Aristòtil

• Organon • De la Interpretació • Primers Analítics (dos llibres) • Segons Analítics (dos llibres) • Tòpics (vuit llibres) • Refutacions de Sofismes • Física (vuit llibres) • Tractat del Cel (quatre llibres) • De la Generació i de la Corrupció (dos llibres) • Metereològics (quatre llibres) • Tractat de l’Ànima (tres llibres) • De la sensació • De la Memòria i del Record • De la interpretació dels somnis • De la respiració • De la Joventut i de la Vellesa • De la longevitat i de la brevetat de la vida. • De la Vida i de la mort

• Història dels Animals (deu llibres) • De les parts dels animals • Del moviment dels animals • De la marxa dels animals • De la generació dels animals (cinc llibres) • Problemes (trenta-vuit llibres) • Sobre Jenòfanes, Melis i Gòrgies • Metafísica (catorze llibres) • Ètica a Nicòmac (deu llibres) • Ètica a Eudem (quatre llibres) • Gran Ètica • Política (vuit llibres) • Econòmica (dos llibres) • Retòrica (tres llibres) • Poètica (falta la segona part, sobre

la comèdia) • La Constitució d’Atenes

Aristòtil: punt de partida - 1

• Monisme Ontològic

no hi ha dues realitats, sinó una: el món material que podem observar i palpar.

• Monisme Antropològic:

l’ésser humà no està fet de dues substàncies separades (cos i ànima). L’ànima i el cos no poden existir de forma separada. El cos mor quan l’ànima s’esvaeix.

• Teoria del Coneixement:

Importància del coneixement sensible. Tot el que sabem comença pels sentits. La ment ordena la diversitat del món sensible i li dóna categoria de coneixement universal. La ciència és possible.

• Geocentrisme:

La Terra és el centre de l’Univers

Àngels Baldó/ Filosofia II 5

Aristòtil: punt de partida - 2

• Hilemorfisme: tot el que existeix és un compost de dos principis metafísics, la matèria i la forma

• Teoria del canvi: el canvi és real. Tot canvia perquè tot està sotmès a dos principis metafísics: la potència i l’acte. La matèria és potència. La forma és acte.

• Teoria de les 4 causes: tot el que existeix es deu a 4 causes: material, formal, eficient i final. La més important de totes és la final. L’atzar no existeix.

• Lògica: és l’instrument de la raó. Sense la lògica no es pot pensar.

Àngels Baldó/ Filosofia II 6

Aristòtil: punt de partida - 3

• Teoria Ètica:

La vida feliç es troba en la pràctica de les virtuts morals i en la recerca del coneixement. La virtut sempre es troba en el terme mig de totes les coses.

• Teoria política:

l’ésser humà és un animal polític. Només es pot viure a la polis. La polis ha de ser governada pels millors (Aristocràcia). Masclisme: la dona és un home mal fet.

• Teoria Estètica:

l’art és imitació, perquè la imitació produeix plaer, sobretot si és imitació del que és bell. Funció catàrtica de l’art.

Àngels Baldó/ Filosofia II 7

Aristòtil: Metafísica

• Què és la realitat? La realitat és:

L’ésser Però l’ésser es diu…

de moltes maneres!

• I què és l’ésser? Ésser és tot allò que és, el món que podem veure i tocar amb els

nostres sentits (El món de les idees no existeix).

• Però…

Hi ha moltes maneres de “ser”

• Que es poden resumir en 10, les 10 categories de l’ésser

Àngels Baldó/ Filosofia II 8

Aristòtil: Metafísica

La primera categoria de l’ésser és la de…

Substància

La substància defineix les coses, és ella qui fa que siguin el que són i no una altra cosa.

La substància és, per això, una categoria necessària.

Les altres 9 categories també defineixen l’ésser, però no de forma necessària, sinó accidental

Àngels Baldó/ Filosofia II 9

Aristòtil: Les Categories

Àngels Baldó/ Filosofia II 10

1. Substància

2. Quantitat

3. Qualitat

4. Acció

5. Passió

6. Relació

7. Lloc

8. Temps

9. Posició

10. Estat

Aristòtil: Les 4 Causes

Àngels Baldó/ Filosofia II 11

Aristòtil: Potència i Acte

• Entre l’ésser i el no ésser hi ha doncs un estadi intermedi de l’ésser:

l’ésser en potència

• L’esdevenir en el món és l’actualitzación constant d’allò que està en potència.

• La matèria és la part de l’ésser que sempre està en potència.

• La forma, en canvi, és el que actualitza l’ésser.

matèria Ésser en

potència

forma Ésser en

acte

Àngels Baldó/ Filosofia II 12

Aristòtil: Tipus de canvi

Àngels Baldó/ Filosofia II 13

Aristòtil: Metafísica

“L’ésser es diu de moltes maneres”

Àngels Baldó/ Filosofia II 14

Causa

Eficient

Causa

Formal

Causa

Material

Teoria de la

causalitat

Forma pura:

Pensament

de

pensament

Teoria

Hilemòrfica:

Acte Pur:

Primer

motor

immòbil

Potència

+

Acte

Substància

+

Accidents Déu

Matèria

+

Forma

L’ésser

suprem Dinamisme

de l’ésser:

Categories

de l’ésser

Metafísica (ciència de l’ésser)

Causa Final

Aristòtil: Antropologia

• L’ésser humà és un compost de matèria (el cos) i forma

(l’ànima) que no es poden separar. La mort d’un equival a la

mort de l’altra.

Unió

substancial

ànima

cos

Àngels Baldó/ Filosofia II 15

• En tots els éssers vius, l’ànima és un principi vital, la portadora de vida.

• En l’ésser humà, a més, l’ànima és un principi intel.lectual, perquè és la seu de la raó, qualitat que ens distingeix dels altres animals. (ésser humà = animal racional)

Aristòtil: Teoria del Coneixement

Àngels Baldó/ Filosofia II 16

ciència

Aristòtil: Cosmologia Àngels Baldó/ Filosofia II 17

Geocentrisme d’Aristòtil i posteriorment Ptolomeu (s. II d.C):

• la Terra és el centre de l’univers

• La Terra és esfèrica

• La Terra és immòbil

• Al voltant de la Terra giren esferes transparents, etèries, amb la lluna, els planetes, el sol i les estrelles

•Distinció entre món sublunar i món supralunar

Aristòtil: Ètica i Política

• Ètica i Política estan lligades perquè el bé de l'individu i el de l'estat són inseparables (tot i que Aristòtil posa l'accent sobre l'individu).

• La virtut és un tret del caràcter, la disposició a actuar d’una certa manera en determinades circumstàncies (tant bones com dolentes)

• La virtut consisteix en saber escollir el terme mitjà entre dues actituds extremes, per exemple, el coratge, entre la temeritat i la covardia.

• La bona vida és la vida guiada per la virtut i la raó

Àngels Baldó/ Filosofia II 18

19

• Context històric

• Característiques comunes

• Principals escoles filosòfiques:

1. Estoïcisme

2. Epicureisme

3. Escepticisme

4. Cinisme

• La ciència Alexandrina: Ptolomeu, Euclides, Aristarc i Arquímedes

20

Context històric

• 323 a.C. Mor Alexandre el Gran. El període entre la seva mort i l’establiment de l’Imperi Romà, al 31 a.C., es coneix com a Època Hel·lenística.

• Apareix un nou marc polític i social: els grans estats (en lloc de la Polis) i la burocràcia (cos de funcionaris)

• Alexandria, la “Nova Atenes”, és el nou centre cultural. La ciència desplaça la filosofia: matemàtiques (Euclides), medicina, geografia, astronomia (Aristarc, Ptolomeus), física (Arquímedes)

Alexandre el Gran

21

Marc General SÒCRATES

CIRENAICS

Aristip

EPICUR

CÍNICS

Antístenes Diògenes

ESTOÏCISME

Mitjà: Paneci

Tardà: Sèneca, Epictet,

Marc Aureli

Antic: Zenó

ESCEPTICISME

Tardà: Sext Empíric

Mitjà: Enesidem

Antic: Pirró d’Elis

PLATÓ

ARISTÒTIL

22

Estoïcisme 1

• Fundat per Zenó de Citium al segle III a.C., el qual ensenyava als patis de columnes dels temples (stoa), als mercats i gimnasos,…

• Els estoics proposen viure d’acord amb les lleis racionals de la naturalesa i aconsellen la indiferència (apatheia) i l’ataràxia (pau interior) per a ser feliços.

• Creuen que l’home savi és qui obeeix la llei natural, i es reconeix com una peça més, dins del gran ordre i propòsit de l’univers.

23

Estoïcisme 2

• L’univers s’ordena racionalment: l’atzar no existeix. Creuen en la predestinació: Déu ha escrit el nostre destí. Per tant, la millor actitud davant la vida és la indiferència

• Cal controlar les passions per mitjà de la raó: resignació, acceptació del destí, que no depèn de nosaltres.

• Pessimisme: no hi ha cap raó per pensar que les coses aniran tal com nosaltres desitgem. Un cop això s’entén, es pot arribar a la pau interior (Ataraxia) i l’autarquia (no necessitar res dels altres)

• Materialisme: l’ànima és “matèria fina”. Només Déu és immortal

24

Epicureisme

L’epicureisme, fundat per Epicur de Samos (Carta a Meneceu), basa la seva filosofia en 4 principis, coneguts com el “Tetrafarmakon” o «Teoria del quàdruple remei» que vindran determinats pel “càlcul de plaer i dolor”:

1. «No hi ha cap déu a témer (No s’ha de tenir por dels déus)

2. La mort està fora de tota sensació (No s’ha de tenir por de la mort; és insensible)

3. Es pot accedir a la felicitat (el bé és fàcil de procurar)

4. Podem evitar el dolor (el mal és fàcil de suportar)»

25

Escepticisme

• S’inicia al segle IV a.C. amb Pirró d’Elis

• El terme “escèptic” prové de "skepsis” que significa indagar, mirar o bé investigar.

• No es tracta ben bé d’una escola filosòfica, sinó d’una actitud i una orientació del pensament centrada en l’anàlisi crítica i rigurosa de les possibilitats del coneixement humà.

• Defensen el fenomenisme: no sabem com són les coses, només com se’ns “apareixen”; el subjectivisme: els sentits són la 1a. font de coneixement, però són subjectius, no tenen validesa objectiva; i la suspensió del judici o EPOKHÉ: cal abstenir-se de jutjar sobre res, ni a favor ni en contra. Cap judici està justificat.

• La moral és impossible: tampoc podem fer judicis morals, perquè no podem saber què és el bé i què és el mal, què és just i què no ho és.

http://www.hyperhistory.com/online_n2/History_n2/a.html

Expansió del cristianisme

Problemes de la Filosofia cristiano-medieval

Aspectes generals

Sorgeixen dues grans

qüestions:

• El problema dels

universals

• Les relacions entre raó

i fe

El problema dels universals • Solucions:

• Realisme

1.1. Realisme exagerat: l'universal és quelcom real i és una entitat separada. Es la resposta Ante REM

1.2 Realisme moderat: (Tomàs d'Aquino). Aquesta resposta defensa les següents tesis d'una manera conjunta: -L'universal és ANTE REM. D'aquesta manera s'identifica amb el pla-

tonisme. L'universal existeix separat de les coses: els universals són les idees que s'hi troben en la ment de Déu.

-L'universal és IN RE. Identificació amb Aristòtil. Les idees, a més de trobar-se en la ment de Déu s'hi troben en les coses particulars (d'aquesta manera s'explica filosòficament la creació del món per Déu).

-L'universal és POST REM. Identificació amb Aristòtil. A més de trobar-se en Déu i en les coses, l'universal està en la ment de l'individu des del moment que té lloc el coneixement (mitjançant l'abstracció).

• Nominalisme

-L'universal no existeix en absolut. Les tesis del nominalisme signifiquen la supressió de les idees o forme preexistents o existents en les coses. Cal depurar tot allò que estigui de sobra i que no serveixi per a explicar res. Es la famosa "navalla d'Occam" (non sunt multiplicanda entia sine necesitate: no s'han de multiplicar els éssers sense necessitat).

NAVALLA D’OCCAM

Ex: En la paraula home podríem trobar tres "supositios":

• 1.-"L´home és un mot bisíl·lab": Aquí la supositio d'home seria material. Materialment la paraula home té dos síl·labes.

• 2.-"L´home corre" : La paraula home seria una supositio individual. Hi ha un home que corre.

• 3.-"L´home és un animal racional" : La supositio d´home és simple o general.

"Home" no és cap concepte universal; ben al contrari a cada una d'aquestes frases el mateix mot, "home", té un significat diferent.

Occam és l'iniciador de l'anomenada "Navalla d'Occam", o també, "Principi d'Economia" que està present en tot el context empirista i que formula com: "No cal multiplicar els ens sense necessitat". En el món universitari britànic una dita prou vella afirma que: "la navalla d'Occam serveix per tallar les barbes a Plató"

INFLUÈNCIA DE LA FILOSOFIA ÀRAB:

-Destaquen el persa AVICENA i

el cordovès AVERROIS (S.XII)

-Poseeixen traduccions de les obres

d’Aristòtil, Plató, Ptolomeu,

Euclides i Galè

-La interpretació que fa

Averrois d’Aristòtil, de caràcter

neoplatònic, influirà posterioment

- Influeixen en l’escolàstica cristiana en:

+ La interpretació d’Aristòtil + La distinció entre essència i existència (ALFARABI) + La necessitat i eternitat del món (els cristians ho

conceben contingent i creat del no-res)

Filosofia àrab

El problema de raó i fe: A. EL GIR TEOCÈNTRIC DE LA FILOSOFIA:

Grecs

Romans

(centralitat de la RAÓ)

(centralitat de l’ESTAT)

(creença en DÉU) CRISTIANISME

MÓN ANTIC.

Preocupació

COSMOCÈNTRICA

EDAT MITJANA.

Preocupació

TEOCÈNTRICA

RENAIXEMENT.

Preocupació

ANTROPOCÈN-

TRICA

Jueus

B. ENCONTRE ENTRE CRISTIANISME I FILOSOFIA GREGA: philosophia ancilla theologiae

CONFRONTACIÓ entre RAÓ i FE

ACOSTAMENT/TRENCAMENT: ús

de termes filosòfics (RAÓ) grecs

Per a expressar el missatge (FE)

cristià:

-LOGOS: de raó humana passa a significar “saviesa divina” (Jn 1, 1-14)

- SAVIESA: que s’entén no com a coneixement del món, sinó com a “fe en el misteri” (1 Cor 1, 18-29)

C. El problema de la relació de la RAÓ i la FE:

AGUSTÍ d’ Hipona (354-430)

: “CREDE UT INTELLIGAS,INTELLIGE UT CREDAS”

(mútua col.laboració de Raó i Fe, però

confusió de papers de cada àmbit)

AVERROES (1126-1198), : Tesi de la DOBLE VERITAT, segons la qual

Existeix una veritat per a la fe i una altra per a la raó, ambdues

poden ser vertaderes però contradictòries (ej.: el món és etern per a

la raó i creat per a la fe)

(separació total de Raó i Fe) SANT TOMÀS D’AQUINO (1224-1274): integració

d’ambdues i

Configuració de la Teologia com a una ciència mixta

(Teologia Natural y Teologia Revelada)

GUILLEM D’OCCAM (c. 1280/1288 – 1348/1349),

(NOMINALISME (navalla d’Occam) – via modernorum:

indemostrabilitat de Déu per la Raó.

Demostracions existència de Déu

SANT ANSELM DE

CANTERBURY (1033-1109)

ESCOLÀSTICA INICIAL

SANT TOMÀS D’AQUINO

(1224-1274)

ESCOLÀSTICA

«Creiem que Nostre Senyor és una cosa sobre la qual no podem imaginar res més

gran. Déu existeix?»

«L'impiu dirà que una cosa és existir en l'enteniment, però això no vol dir que

existeixi en realitat»

Anselm justifica la seva suposició, usant l'analogia d'un pintor:

«Quan un pintor imagina el que farà, té a la ment el que encara no ha fet, però encara

no és a la realitat. Però quan ho ha pintat, existeix a la realitat i també al seu

enteniment". Així, fins i tot l'impiu ha de reconèixer que a l'enteniment hi existeix

quelcom sobre el qual no es pot imaginar res més gran, ja que quan ho sent ho entén,

i tot el que s'entén és a l'enteniment.»

Ara Anselm introdueix una altra suposició:

«I certament que una cosa sobre la qual no es pot imaginar res de més gran no pot

existir només a l'enteniment: també es pot imaginar a la realitat, que és més gran i

complet.»

Exemple: la major part de la gent preferiria uns 100 € reals a uns 100 € imaginaris

«Així, si allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran, només existeix a

l'enteniment, es pot imaginar una cosa més gran (aquella que compleix totes les

qualitats de la primera i a més existeix). Però això és impossible.»

Anselm troba aquí la contradicció. D'aquí, n'extreu la seva conclusió:

«Existeix, llavors, allò sobre el que no es pot imaginar res més gran, tant en

l'enteniment com a la realitat.»

Argument ontològic (a priori)

• Déu (def.) Ésser més gran (excel·lència) pensable

• Demostració lògica:

• Ateu: “Déu no existeix” “No existeix el ser més gran pensable”

• Però • El ser més gran pensable ha de tenir l’atribut de l’existència

atès que, en cas contrari, no s’està considerant el ser més gran, el qual per a ser-ho ha d’existir necessàriament en el pensament i en la realitat.

• Ateu: “No existeix un ésser necessàriament existent” (contradicció) • Per tant (per reducció a l’absurd)

• Existeix Déu

Demostració ontològica del matemàtic Kurt Gödel (1906-1978)

• La demostració ontològica de Gödel és una formalització del principi de sant Anselm: el seu argument ontològic per l'existència de Déu pel matemàtic Kurt Gödel.

• L'argument ontològic de Sant Anselm, en la seva forma més succinta, és: "Déu, per definició, és allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran. Déu existeix a l'enteniment. Si Déu existís a l'enteniment, el podríem imaginar a Ell més gran si existís a la realitat. Així, cal que Déu existeixi (Déu existeix)." Gottfried Leibniz va donar una versió més elaborada; aquesta és la versió que Gödel va estudiar i va intentar clarificar amb el seu argument ontològic.

• Encara que Gödel era profundament religiós, mai va publicar la seva prova ja que temia que no s'interpretaria bé i que es pensaria que l'existència de Déu estava demostrada més enllà de qualsevol dubte. En canvi, només ho va considerar com una investigació lògica i una formulació clara de l'argument de Leibniz amb totes les suposicions expresades. Va ensenyar els arguments repetidament als amics al voltant dels anys 1970 i es van publicar després de la seva mort el 1987.

Àngels Baldó/ Filosofia II 38

Argument cosmològic (5 vies tomistes)

• Fenomen del món, entès com a efecte (punt de partida): • 1) Moviment,

• 2) causes eficients,

• 3) del possible i el necessari,

• 4) jerarquia dels éssers

• 5) ordre del món

• Aplicació del principi de causalitat: Tot efecte té una causa explicativa

• Impossibilitat de seguir fins a l’infinit en les relacions causals

• Déu com a causa (primera o darrera) del fenomen. • 1) Déu Primer Motor Immòbil

• 2) 1a. Causa eficient

• 3) Ésser necessari

• 4) Suma perfecció

• 5) Darrera causa final

Les 5 vies de Tomàs d’Aquino

Fenomen del món

(efecte)

Principi causalitat Causa (Déu)

Moviment

a) Tot efecte té una

causa

b) Impossibilitat

d’aplicació infinita del

principi

Primer motor Immòbil

Causes eficients Primera causa eficient

Del possible i del

necessari

Ésser necessari

Jerarquia dels

éssers

Summa perfecció

Ordre del món Darrera causa final

HUMANISME i

S. Botticelli

Acompliment del cercle ficinià

Són característiques del moviment humanista del Renaixement: • Crítica al principi d’autoritat: cap filòsof posseeix per

si mateix la veritat. L’esperit cal que s’obri cap a moltes perspectives filosòfiques.

• Crítica a l’aristotelisme, especialment al logicisme i reivindicació de la importància de la retòrica i l’eloqüència

• Es reclama que la reflexió fonamental ha de girar entorn a l’ésser humà, com a realitat moral i espiritual.

• Defensa d’un profund lligam i harmonia entre la cultura clàssica pagana i el cristianisme.

Platonisme: Nicolau de Cusa, Pico Della Mirandolla, Marsilio Ficino (Escola de Florència).

Aristotelisme averroista (Escola de Pàdua) i Aristotelisme alexandrí (Alexandre de Afrodísia, Pomponazzi).

Estoïcisme (Just Lipsius), Epicureisme (Gassendi), Escepticisme (Montaigne).

Naturalisme: Giordano Bruno, T. Campanella.

Sobre qüestions socials, morals i polítiques destaquen principalment Maquiavel, Tomàs More, Erasme, Luter i Calví.

Cal afegir l’activitat científica representada per F. Bacon, Leonardo, Copèrnic

(Florència 1469 - 1527 )

Iniciador de la ciència política

Separació entre ètica i poder polític (ethos-kratos)

Inversió del model platònic

capítol XV de El Príncep:

"m'ha semblat més convenient anar a la veritat real de la

cosa que a la representació imaginària de la mateixa.

Molts s'han imaginat repúbliques i principats que ningú no

ha vist mai ni s'ha sabut que existissin realment; perquè hi

ha tanta distància de com es viu a com s'hauria de viure,

que qui deixa a una banda el que es fa pel que s'hauria de

fer, aprèn abans la seva ruïna que la seva preservació:

perquè un home que volgués fer en tots els punts

professió de bonhomia, llaurarà necessàriament la seva

ruïna entre tants que no ho són. Per tot això, és necessari

a un príncep, si es vol mantenir, que aprengui a ser no bo i

a fer servir o no fer servir aquesta capacitat en funció de la

necessitat."

cap. XVIII de El Príncep:

Cal, doncs, que sapigueu que hi ha dues formes de combatre: l'una amb les lleis, l'altra amb la força. La primera és pròpia de l'home, la segona de les bèsties; però com amb la primera moltes vegades no basta, convé recórrer a la segona. Per tant, és necessari a un príncep saber utilitzar correctament la bèstia i l'home. Aquest punt fou ensenyat veladament als prínceps pels antics autors, els quals escriuen com Aquil·les i molts d'altres d'aquells prínceps antics foren lliurats al centaure Quiró perquè els eduqués sota la seva disciplina. Això de tenir per preceptor algú mig bèstia i mig home no vol dir una altra cosa sinó que és necessari a un príncep saber usar una i altra naturalesa i que l'una no dura sense l'altra.

REVOLUCIÓ COPERNICANA

L’astrònom Copèrnic conversant amb Déu, quadre del polonès Jan Matejko (1872)

s.XVI-XVII

Cosmos antic Aristòtil (Perí Ouranos; Física):

• etern en el temps, per tant, no creat. Tanmateix amb el cristianisme aquest punt serà revisat.

• esfèric i finit en l’espai.

• geocèntric. La Terra com a centre de tots els moviments celests

• moviment circular i uniforme dels cossos celests coneguts (6: Lluna, Mart, Venus, Sol, Júpiter, Saturn). Esfericitat dels moviments celestes (dogmes platònics).

• revolució diürn de l'esfera de les estrelles fixes (límit del cosmos)

• geoestàtic. Immobilitat de la Terra com a centre del cosmos

• dividit en mons estructuralment i dinàmicament diferenciats: món sublunar (4 elements i generació i corrupció) i món supralunar (cinquena essència: èter, cristal·lí i moviment circular perfecte –derivat del dogma platònic)

• jerarquització ontològica, és a dir, que hi havia lleis i sers diferenciats en el món sublunar i en el món supralunar; i aquest últim era superior en perfecció al món sublunar. En qualsevol cas, per Aristòtil tot ésser mòbil, a diferència de Déu, es podia explicar a partir de la seva teoria de l’hilemorfisme.

• governat per una causa eficient i final, que era el Primer Motor Immòbil (Déu), causa primera de l’existència dels éssers i causa última en relació a l’ordenació jeràrquica dels cosmos (A – W).

Problemes del cosmos antic

• Retrocessió dels planetes. Model ptolemaic (equants,

deferents i epicicles)

• Observació de canvis notables d'intensitat de llum en

els astres

• Dificultats en la capacitat predictiva dels

esdeveniments celestes

• Física aristotèlica: el problema dels projectils.

Comparació model antic i copernicà

Innovacions Tradicions

Heliocentrisme El punt central roman immòbil

La Terra no és el centre del

cosmos, sinó només el centre

del món sublunar

S'adhereix als dogmes platònics

de circularitat del moviments

celests

Ampliació de l'univers a causa de

la paral·laxi (desplaçament

aparent d'una estrella com a

conseqüència del moviment de

translació terrestre). L'augment

és de 5000 vegades els

cosmos aristotèlic

El cosmos és finit i limitat per les

estrelles fixes (si bé no li cal

pressuposar l'existència d'una

esfera perquè no tenen

moviment)

Hi ha dues regions supralunars Admet que els planetes s'inserten

en esferes concèntriques.

Johanes Kepler (1571-1630)

Usant les dades de Brahe, comprovà que les òrbites dels planetes no són circulars sinó elíptiques. Formula les lleis i les publica: Astronomia Nova (1609) i L’harmonia dels mons (1619).

Galileu (1564-1642):

Precursor de la Ciència Moderna.

Imatges

Món físic

Galileu fou el primer en usar el

telescopi en Astronomia. Ell mateix construí el telescopi que utilizà en les observacions (1609). A l’instrument que va dissenyà se’l coneix com:

Telescopi Refractor Galileà.

què va veure Galileu amb el telescopi?

• La lluna: relleu comparable a la superfície de la Terra

(contradiu la jerarquització del món aristotèlica)

• El sol: Existència de taques que apareixen i desapareixen. Això feia pensar que el Sol podia seguir processos de canvi (vida/mort?) (que posa en evidència el problema de la corruptibilitat dels cels)

• Els 4 satèl·lits de Júpiter –que anomenà Medicis-- (contra la teoria homocèntrica)

• Descobreix les fases de Venus. Copèrnic havia dit que si el seu sistema era vertader aleshores Venus presentaria fases). (En la tradició ptolemaica no existien)

• Va descobrir estrelles noves (refutant la possibilitat de generació del món supralunar).

Teoria aristotèlica

• Causes del moviment:

• 2 tipus de causes: natural i violenta

• Natural: tendència a estar en el lloc que ocupa en cosmos (línia

recta Terra, cercles al món supralunar)

• Violent: induït per forces externes

• Moviment dels greus

• (velocitat) = (pes) / (resistència)

• Cossos pesats cauen més ràpidament

• Problemes: Com és el moviment d’un projectil?

Problemes de la teoria aristotèlica

• Problemes amb els

projectils

• Moviment “contranatura” del

cos. Antiperistasis (teoria de

l’envolviment de l’aire)

• diferent pes diferents temps?

“Estimat Kepler, què hem de dir als estudiosos, que, amb la tossuderia de

la víbora, refusen de mirar pel telescopi? Hem de riure o hem de plorar?”

Carta de Galileu a Kepler

La Filosofia és escrita en aquest grandiós llibre que tenim

obert davant els nostres ulls, vull dir l'Univers, però no es pot

entendre si abans no s'aprèn a entendre la llengua, a

conèixer els caràcters en què és escrit. És escrit en

llenguatge matemàtic i els seus caràcters són triangles,

cercles i altres figures geomètriques sense les quals és

impossible entendre una sola paraula; sense ells és com

donar voltes vanament en un obscur laberint.

Il Saggiatore

Galileu • com cauen els cossos!

• Galileu c. 1610.

• cauen els cossos de diferent pes

en temps distints?

• Consultem l’experiència...

Conclusió de Galileu:

• Tots els cossos

cauen amb la

mateixa

acceleració amb

independència del

seu pes!

• principis metodològics: • racionalisme: Atès que la realitat es compon de

propietats objectives o quantitatives, els sentits no són fiables per al coneixement de la realitat. Contra l'aristotelisme.

• matematicisme: La estructura de la realitat és matemàtica i la de la nostra ment també. Per tant, quan pensem matemàticament, la ment és infal·lible (Galileu) i expressa la realitat.

• uniformització matemàtica: Les lleis matemàtiques expliquen tots els fenòmens de la naturalesa.

• principis metafísics • simplicitat i regularitat: La Naturalesa funciona amb

principis simples i cal pressuposar que sempre es comporta de la mateixa manera: no hi ha arbitrarietat.

El 22 de juny del 1633, Galileu fou portat, en mula i amb hàbit de penitència al convent de Santa Maria sopra Minerva, on se li llegí la sentència que el declarava sospitós d’heretgia. La declaració acabava dient: ens alegrem que siguis absolt sempre que, prèviament, amb cor sincer i fe infinita, davant nosaltres, abjuris, maleeixis i detestis els esmentats errors i heretgies contraris a la catòlica i apostòlica Església de la forma i manera que nosaltres t’imposem. Era condemnat, doncs, a abjurar, a reclusió formal en aquest Sant Ofici -que no complí per edat- i a resar durant tres anys un cop per setmana, set salms expiatoris. El text de l’Abjuració és el següent:

Jo, Galileu, fill del difunt Vicenzo Galileu, florentí, de setanta anys d'edat, acusat davant aquest tribunal i agenollat davant vostre, Eminentíssims i Reverendíssims Senyors Cardenals, Inquisidors Generals contra l'herètica perversitat en tota la comunitat cristiana, tenint davant els meus ulls i tocant amb les meves mans els Sagrats Evangelis, juro que sempre he cregut, crec i amb l'ajut de Déu creuré en el futur tot allò que sosté, predica i ensenya la Santa Església Catòlica i Apostòlica; després, però, havent-me estat ordenat per aquest Sant Ofici que abandoni totalment la falsa noció que el Sol és el centre del món i que no es mou i que la Terra no és el centre del món i es mou, així com no haig de sostenir, defensar ni ensenyar de cap manera ni oralment n per escrit aquella falsa doctrina; després d'haver-me estat notificat que aquesta doctrina era contrària a les Sagrades Escriptures, vaig gosar escriure i imprimir un llibre en el qual exposava aquesta doctrina ja condemnada, i vaig aportar arguments de gran força a favor seu, sense, però, presentar cap solució per a ells. I per això el Sant Ofici ha declarat que en contra meva hi ha vehements proves d'heretgia; és a dir, que he sostingut que el Sol és el centre del món i immòbil, mentre que la Terra no n'és el centre i es mou. Per tant, amb el desig d'esborrar de les ments de Vostres Eminències i de tots els fidels cristians aquesta vehement sospita, justament concebuda contra mi, amb cor sincer i una fe que no fingeixo, abjuro, maleeixo i detesto els errors esmentats i les esmentades heretgies i en general, qualssevol errors, heretgies i sectes contraris a la Santa Església i juro que, en el futur, mai més no tornaré a dir i a afirmar res de paraula o per escrit que pogués donar lloc a semblant sospita de mi. És més, si conec algun heretge o alguna persona sospitosa d'heretgia, la denunciaré a aquest Sant Ofici o a l'Inquisidor o a l'Ordinari del lloc on em trobi. Juro també, i prometo complir i observar en la seva integritat totes les penitències que m'han estat imposades, o que puguin ésser-ho més endavant, per aquest Sant Ofici.

I en el cas, que Déu no ho vulgui, que infringeixi qualsevol d'aquests juraments o promeses, em sotmeto a tots els càstigs i penes imposats i promulgats en els cànons sagrats i en altres constitucions generals o particulars contra aitals delinqüents. Així m'ajudin Déu i aquests Sants Evangelis que toco amb les mans.

Jo l’esmentat Galileu Galilei he abjurat, jurat, promès, i m’he obligat com figura més amunt; i com a fe de la veritat he subscrit la present cèdula d’absolució, paraula per paraula, en el convent de Minerva, aquest 22 de juny del 1633.

La gravitació universal de Newton

Isaac Newton (1642-1727)

• Iniciador (amb Leibniz) del càlcul infinitessimal

• Va estudiar l’efecte de les forces sobre els cossos. Establí la llei de la gravitació universal

• Va resumir les seves conclusions en tres lleis: • a) principi d’inèrcia

• b) F=m·a

• c) acció-reacció

Nostranau

“...si he pogut veure més lluny ha

estat perquè m’he elevat sobre

les espatlles de gegants”.

DINÀMICA

•Aristòtil:

•Galileu:

•Newton:

Camp gravitatori

“No hi ha fets sinó per a teories” T.S. Kuhn: L’estructura de les revolucions científiques, 1982

Per a Aristòtil Per a Newton

Una substància

hilemòrfica

Matèria mesurable

Cau perquè tendeix

al seu “lloc natural”

(terra)

Cau per l’acció

gravitatòria de la

Terra

La poma grossa

cau més

ràpidament que la

petita

Tot cos cau amb la

mateixa

acceleració

g = 9,80665 m/s2

El moviment és un

procés que tendeix

a un fi: el repòs

El moviment és un

estat d’un cos

Primacia del repòs

sobre el moviment

Repòs o moviment

són estats

indiferents al cos

Visió antiga (aristotèlica) del

món

Visió moderna (galileano-

newtoniana) del món

Els éssers es componen de matèria

i forma (hilemorfisme)

La naturalesa es compon per

matèria explicable per lleis

mecàniques (mecaniscisme)

La filosofia natural explica les

propietats en base a les 4 causes

(material, formal, agent i final). La

causa final explica el “moviment

natural” d’una substància.

La ciència natural explica el

moviment i les interaccions dels

cossos en termes matemàtics

(lleis de la naturalesa). No explica

ni perquè ni per a què sinó com.

Les hipòtesis s’estableixen a partir

de la simple inducció a partir de

l’observació.

Les hipòtesis explicatives

s’estableixen a partir del control

sistemàtic de les experiències

(mètode científic).

Les qualitats sensibles (calor, olor,

color…) són propietats reals dels

cossos. Veure consisteix en ser

afectat per la recepció de la forma

transmessa pel cos colorat. Les

qualitats sensibles són

objectives.

Les qualitats sensibles són només

els efectes de moviments de les

partícules materials (qualitats

primàries) sobre els nostres sentits.

Les qualitats sensibles

(qualitats secundàries) són

subjectives.

CIÈNCIA ANTIGA I MEDIEVAL

CIÈNCIA MODERNA

Geocentrisme Heliocentrisme

Explicació qualitativa Explicació quantitativa

Cosmos tancat Univers infinit

Cosmos finalista (teleologisme) Estructura mecànica del món

(mecanicisme)

Déu produeix (causa) i conserva

el moviment

Déu només és necessari per a

explicar l’origen però no com a

explicació del mateix moviment