Tema 3: ARISTÒTIL o la virtud del terme mig

1.Vida

Neix a Estagira 384 aC.El seu pare fou un metge al servei del rei de Macedònia.Ingressà l'any 366 en l'acadèmia Platònica i l'abandonà a la mort de Plató (348 aC.)

L'any 343 aC. torna a Macedònia on fou mestre d'Alexandre Magne.335 aC. Torna a Atenes i fundà la seva pròpia escola: El Liceu (annex al temple d'Apol.lo Lici).

Al 323 aC. Fuig d'Atenes (Mort d'Alexandre Magne)322 aC. Mor a l'Illa d'Eubea.

2. Obres: "Enciclopèdia"

Andrònic de Rodes s.I aC. recull i ordena les seves obres, de les quals cal destacar :

• L’Organon: Recull d'Escrits de lògica Categories, Interpretació,Tòpics, Refutacions, Primers Analítics, Segons Analítics.

• Metafísica: Recull de textos sobre filosofia primera.• Física: Recull de textos sobre la naturalesa.• De ànima: Tractat de psicologia.• Ètica a Nicòmac i Ètica a Eudem.

3. Introducció a la filosofia d'Aristòtil

El projecte filosòfic

És de caràcter totalment científic. Vol desenvolupar, amb una metodologia apropiada, la ciència empírica i seguir la tradició dels presocràtics jònics.

Els homes comencen a filosofar, i que així ho van fer originalment, perplexos davant del món; s'interroguen, sobre tot, sobre les perplexitats òbvies, per continuar investigant, segons una progressió gradual, altres qüestions més importants com, per exemple, els canvis de la Lluna i del Sol, els estels i l'origen de l'univers."Aristòtil, Metafísica, 982b 10.

La reflexió filosòfica estricta és orientada a establir els fonaments teòrics de la investigació científica de la naturalesa (al contrari que Plató).

Aristòtil sempre es va interessar pels problemes pràctics de la vida a la ciutat. Però mai va somniar una ciutat ideal com Plató, l’ètica i la política tenen una finalitat pràctica.

Crítica a Plató i la Teoria de les Idees

Aristòtil està d'acord, amb Parmènides i Plató, en què el coneixement vertader, sobre l`essència de les coses, només pot venir donat a través del que és permanent i estable, perquè el que canvia només proporciona opinió

(doxa) i no coneixement vertader (Episteme).

La crítica d'Aristòtil es dirigeix contra la ruptura o dualitat ontològica (els dos móns) que estableix Plató, situant l'essència de les coses en un altre món (món de les idees).

Por otra parte, los demás objetos no pueden provenir de las ideas en ninguno de los sentidos en que les entiende de ordinario esta expresión80. Decir que las ideas son ejemplares, y que las demás cosas participan de ellas, es pagarse de palabras vacías de sentido y hacer metáforas poéticas. El que trabaja en su obra, ¿tiene necesidad para ello de tener los ojos puestos en las ideas? Puede suceder que exista o que se produzca un ser semejante a otro, sin haber sido modelado por este otro; y así, que Sócrates exista o no, podría nacer un hombre como Sócrates. Metafísica I, 9.

Per Aristòtil no és possible que l'essència, entesa com el que determina la manera de ser de les coses, existeixi separada d'allò que determina; és per això que Aristòtil desplaça la ruptura platònica dels dos móns dins de la única realitat existent. (Allò sensible conté l'intel·ligible)

Sócrates no concedía una existencia separada, ni a los universales ni a las definiciones. Los que vinieron después de él las separaron, y dieron a esta clase de seres el nombre de ideas. La consecuencia a que les condujo esta doctrina es que hay ideas de todo aquello que es universal. Metafísica XIII, 4.

Per altra banda, el món de les idees no és capaç d'explicar res sobre les coses sensibles, sobre el seu origen, canvi, esdevenir... En primer lloc, les idees estan fora del món sensible i no tenen res a veure amb ell ; i en segon lloc en elles no hi ha cap principi d'acció perquè, són sempre estables, immutables... Aleshores, com és que les coses és mouen? Com s'explica el moviment de la naturalesa?

Aristòtil vol tornar al discurs sobre la importància de la naturalesa (Physis), iniciat pels pre-socràtics que la consideraven com a dinàmica, amb moviment propi. Segons Aristòtil no es pot negar el moviment de la naturalesa, perquè precisament, en la naturalesa de les coses hi ha el principi de moviment.

Aristòtil també ataca la matematització de la Teoria de les Idees. No és possible, segons ell, que les matemàtiques esdevinguin en filosofia. Les deficiències de la teoria no se solucionen recorrent a les matemàtiques, més aviar s’agreujen.

A més, Aristòtil entén la universalitat de la ciència com a la unió de tots els sabers. Un saber articulat en diverses ciències particulars i autònomes:

- Teòriques que volen conèixer la realitat des del punt de vista de la física (o filosofia segona), i la filosofia primera o teologia (que Aristòtil acabarà anomenant Metafísica).

- Pràctiques que estudien les accions humanes de forma individual: l’ètica i la política.

- Poètiques, que s’ocupen de la producció de les coses i constitueixen les diferents arts: poètica i retòrica.

Compara actituds entre Plató i Aristòtil:

Interés per les ciències empíriques i un escàs interés per les matemàtiques

Coneixement per observació

La realitat no és dual

4. La Ciència

Aristòtil proposa una metodologia apropiada per a la ciència empírica. Aquesta metodologia és el que es coneix com a lògica, que significa instrument de la ciència.

a. l’Episteme té diferents característiques:

- Només hi ha ciència d’allò universal, no del que és singular. Per tnt la sensació no és ciència.

- És un coneixement d’allò necessari, “d’allò que no podria ser d’una altra manera”.

- És un coneixement obtingut per demostració i no és basada en laDoxa.

- És un coneixement per les causes. El coneixement ens explica el per què.

- És un coneixement veritable i cert.

La ciència en resum versa sobre allò que és universal i necessari, que per a Plató eren les Idees, i per Aristòtil són les essències de les coses singulars: no hi ha ciència sinó de les essències.

b. Lògica "Organon"

Segons Aristòtil només hi ha ciència quan d’un objecte coneixem:

o Si és, si existeix

o El que és, la seva essència

o El perquè, la seva causa

Com ho fa la ciència per conèixer això? A través de la Lògica que significa: “Mètode o instrument de la ciència o coneixement del que és universal i necessari”. També rep el nom de "propedèutica" o “preparació per al

coneixement”.

La lògica d'Aristòtil és un estudi de les estructures del llenguatge i, al mateix temps, del raonament (s'expressa mitjançant les paraules). Aquest estudi no és purament formal, cal verificar-lo en la realitat.

Hi ha diferents tipus de raonament que seran estudiats de diferent manera:

A) Raonament Inductiu: Dels elements més simples als més complexos. Quins són els elements més simples? i, a través de quin mètode o tècnica es poden descobrir?

El mètode és l'Anàlisi: seguint un procés d'abstracció va del particular al que és més comú o universal. D'aquesta manera es descobreix que el que hi ha de més simple i universal, en el raonament, està constituït per les Categories o predicats que podem atribuir a les coses.

B) Raonament Deductiu: Del que és universal, que es dóna per suposat, al que és particular o conclusió derivada de l'anterior. Què és el que es dóna per suposat? Primers principis (No-contradicció, identitat...) constituïts per Axiomes i definicions.

Quin és el procés o mètode a través del qual es pot estudiar aquest raonament? El Sil·logisme ja que a través d'aquest, es mostra l'estructura formal de la Demostració, que és la manera com s'expressa el raonament deductiu.

Amb la Lògica, Aristòtil pretén reflexar quina és l'estructura de la realitat a través de l'estudi de l'estructura del raonament i, al mateix temps, mostrar la necessitat d'una essència permanent (comú i universal) a la qual es pugui referir aquesta estructura. L'estudi d'aquesta essència permanent serà duit a terme en la Metafísica.

Formalitza:

Totes les criatures brunzidores són molestesTotes els mosquits són brunzidors_____________________________________

Totes els mosquits són molestos

Tots els lleons són reis de la selvaAlguns lleons són exhibits al circ________________________________________________Alguns animals exhibits al circ són reis de la selva

 5. La Metafísica (Saber Teòric). Conjunt de petits tractats sobre filosofia primera.

"Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber. Així ho indica l'amor als sentits perquè, al marge de la seva utilitat, són estimats per si mateixos, i el que més de tots, el de la vista. En efecte, no només per tal d'obrar, sinó també quan no pensem fer res, ens estimem més la vista, per dir-ho així, a tots els altres. I la causa és que, d'entre el sentits, aquest és el que més ens permet conèixer i els que ens mostra moltes diferències". Aristòtil, Metafísica, I, 1.

Es pot començar una anàlisis de la Metafísica d’Aristòtil recordant el Problema del Canvi dels filòsofs presocràtics (Heràclit i Parmènides). Els físics grecs s’anadonaren que la naturalesa està en contínua i perpètua transformació. La teoria platònica representava una síntesi de les concepcions anteposades. Però Aristòtil vol anar més enllà, intentant superar la seva dualitat ontològica ja que negar el moviment és absurd:

" La naturaleza es -en todas las cosas que poseen un principio de movimiento- la forma y la esencia- que no son separables sino por el pensamiento. En cuanto al compuesto de materia y forma, hay que decir que no es una naturaleza, sino un ser natural o por naturaleza, como es el hombre." (Física, II, 193b 3-7)

Els dos móns platònics esdevenen dues dimensions presents en tot ésser sensible, dues cares (matèria i forma) d’una mateixa realitat: la substància. Segons Aristòtil allò real –la substància primera- són els individus i el signe distintiu d’allò real és el moviment. Tot allò estàtic és irreal (objectes matemàtics). Per explicar el moviment i en canvi, crea dues teories: la de la matèria i la forma; i la de la potència i l’acte.

La Metafísica es pot entendre en dos sentits: com a ontologia (què és l’ésser) i com a teologia (quina finalitat té l’ésser).

I. Ciència de l'universal i necessari: Ontologia

La Metafísica, com a ciència de l'universal es preocupa per trobar el sentit unitari de l'ésser (crítica a Parmènides).

"Hi ha moltes accepcions de l'ésser però totes elles es refereixen a un terme o sentit únic i a una mateixa naturalesa (substància)". Metafísica, IV

Així, l'ésser es refereix a un únic principi que li dóna sentit, que fa possible poder parlar d'ell. Aquest únic principi és la substància (primera o individu concret). En canvi, per Plató el que fa possible poder parlar de l'ésser són les Idees. (Cometari text 2 de les fotocòpies)Cal tenir en compte que per Aristòtil hi ha diferents substàncies. Si no existeixen Idees com a realitats separades, no existeix el món platònic de les Idees: no hi ha més món que aquest. Aquestes coses són allò veritablement real. Aristòtil empra el concepte substància (oussia) per designar l’ésser real. Les substància són únicament els idividus concrets (com Sòcrates o Miquel). No existeix més realitat que les coses o els individus particulars! Tanmateix distingeix entre substància primera (l’individu concret) i la substància segona (l’espècie i el gènere, ésser humà). Així dons, espècies i gèneres són una cosa real. Si la substància primera és l’ésser propiament dit, Aristòtil anomena accidents les maneres de l’ésser: quantitat (dos peus de llargada); qualitat (blanc), relació (doble, triple); lloc (Liceu, Coliseu); temps (ahir); posició (assegut), estat (calçat, nuu); acció (crema) i passió (és cremat!). Substància primera i accidents són les categories o els gèneres de l’ésser, i permeten una classificació de tot el que existeix.

(Comentari del text 3 de les fotocòpies)

A) Teoria hilemòrfica

La Substància (primera -ens- o l'ésser pròpiament dit) està composada per dos elements fonamentals: Matèria (hyle) i Forma (morphé). A més s'hi poden afegir els accidents o gèneres de la substància.

La Matèria es divideix en:

-matèria prima que és el substrat etern, constituent de totes les coses i és incognoscible.

-matèria física, sensible.

La forma constitueix l'essència de l'individu doncs a través d'ella aquest es pot conèixer i definir. Aristòtil parla d'ella com a substància segona. És eterna, però no existeix per separat de la matèria sobre la que actua.

La matèria és el suport de la forma: la fusta és el substrat de la taula; sense matèria no hi ha substància: sense fusta o ferro o marbre, no hi ha taula. La matèria sense forma no és res i la forma sense matèria tampoc té sentit.

“De manera que resulta evident del que hem dit que tot el que s'esdevé és empra compost, i hi ha d'una banda alguna cosa que esdevé, i de l'altra allò que això esdevé i això en un doble sentit: o el substracte o el seu oposat. Dic que és oposat I'inculte, i que està a la base, com a substracte, l'home; així mateix, la manca de figura, de forma i d'ordre són l'oposat, mentre que el bronze, la pedra o l'or són el substracte".

Aristòtil, Física, 1, 7.

Es pot parlar de matèria en dos sentits: la matèria pròxima és el bronze, aquest os, i matèria primera, que és quelcom absolutament indeterminat i comú a totes les coses (Apeiron d’Anaximandre). També s’ha de recordar que Aristòtil admetia els quatre elements d’Empèdocles, però per sota dels quals hi col·locava la matèria primera.

Aristòtil es refereix a una clara superioritat de la forma sobre la matèria. La forma és essència (el que quelcom és) i la naturalesa (physis) de cada cosa. Per naturalesa s’entén el principi i la causa del moviment i del repòs de la cosa a la qual pertany, primàriament i per si mateixa.

La forma és allò comú a tota l’espècie, per això té un caràcter supraindividual (preexisteix). En canvi la matèria primera individualitza la forma.

B) Potència i Acte

La Teoria de la potència i de l’acte és la generalització de la teoria de la matèria i la forma: permet explicar qualsevol canvi o moviment

Ja hem vist quina és la concepció de la realitat: tot el que és, és una substància. Ara bé, totes aquestes substàncies es transformen, apareixen, desapareixen. Aristòtil introdueix en la substància (primera) el concepte de devenir, canvi. El canvi, vist des d’aquesta perspectiva, no és sinó l’adquisició d’una forma de la qual la matèria substrat, o el subjecte, està privada. Com s'explica el canvi en la substància? Parmènides el negava: del no-ser no pot provenir res; i canviar a no-ser no és canviar, sinó desaparéixer. El nostre autor pensa que cal utilitzar un tercer concepte: el poder ser.

Així, Aristòtil s'explica, mitjançant la Potència i l'Acte, perquè en la substància sempre hi ha (v. teoria hilemòrfica) la matèria que està en potència de ser una altra cosa i la forma que posa en acte el que està en potència. Així, el moviment o canvi que es produeix en la substància es pot definir com "el pas de la potència a l'acte" (La manera com es produeix aquest moviment és estudiat en la Física).

“Hay dos clases de ser: el ser en potencia y el ser en acto; todo cambio se verifica pasando de uno a otro, de lo blanco en potencia a lo blanco en acto. Lo mismo sucede respecto al aumento y disminución. Se sigue de aquí que no es siempre accidental el que una cosa provenga del no-ser. Todo proviene del ser; pero sin duda del ser en potencia, es decir, del no-ser, en acto.” Metafísica, XII, 2

Així dons, en tot ésser hi ha el que ja és aquest ésser: l’acte; i el fet de poder arribar a ser el que encara no és: la potència. Així, acte i potència estan en la mateixa relació que la planta i la llavor.

La Potència (dynamis) es divideix en: Activa (poder o facultat de produir una acció o un efecte) / Passiva (possibilitat de passar d’un estat a un altre.

La potència activa es troba en l’agent, i la passiva en allò que experimenta l’acció

L'Acte (enérgeia) pot ser entès com: Energeia (és l’acció d’allò que té una potència. L’acció del foc és cremar) / Entelechia (és el perfeccionament i l’acabament del que era en potència. Podem dir que una llavor és arbre en potència; quan es desenvolupa totalment, ja és arbre en acte, acabat i perfecte).

Qualsevol canvi consisteix en l’actualització d’una potència. La matèria és o està en potència (passiva) de la forma. La forma és allò que actualitza la matèria, la perfecciona.

II. Ciència dels primers principis i de les primeres causes: "Teleologia".

Aristòtil difereix del mecanicisme de Demòcrit i la ciència moderna actual. No existeix l’atzar. Res no és casual, sinó causal: tot obeeix a una finalitat pretesa per la naturalesa.

Estudi de la forma pura o acte pur, que l'ésser o substància primera no

assoleix mai perquè sempre hi ha la matèria en potència. També és un estudi o recerca del sentit únic de l'ésser que trobarà els seus fonaments en els primers principis (Lògica).

L'essència pura on l'ésser té un sol sentit és l'Ésser per excel·lència o entelèchia (allò acabat, perfecte), que dóna unitat al món i on tot tendeix (Teleologia), i del qual també Aristòtil dirà que és la causa primera de tot el moviment o Primer motor immòbil.

Elaborau un mapa conceptual de la Teoria més famosa d’Aristòtil:

"Tot allò que es mou, és mogut per una altra cosa. Això es pot entendre de dues maneres: o bé el motor no mou per si mateix sinó a través d'una altra cosa que mou el motor, o bé el motor mou per si mateix, i en aquest cas o bé va immediatament abans que l'últim terme de la sèrie, o bé està separat d'ell per molts intermediaris; per exemple, el bastó mou la pedra i és mogut per la mà, la qual, al seu torn, és moguda per l'home; però aquest ja no és mogut per cap altre. De tots dos, tant l'últim (el bastó) com el primer (l'home) afirmen que mouen, però és el primer aquell que mou més pròpiament, perquè mou l'altre, mentre que aquest no el mou, a ell, i el bastó sense l'home no pot moure la pedra, mentre que aquest ho pot fer sense aquell; així, doncs, el bastó no mourà la pedra si l'home no el mou. Per tant, si tot el que es mou ha de ser mogut per alguna cosa, tant si això altre també és mogut per una altra cosa com si no, i si allò que mou i és mogut, ho és per quelcom que al seu torn és mogut, cal que hi hagi un primer motor que no sigui mogut per cap altre; però quan es tingui un primer motor com aquest, no n'és necessari cap altre. En efecte, és impossible que hi hagi una sèrie infinita de motors, cadascun dels quals sigui mogut per un altre, perquè en una sèrie infinita no hi ha cap terme que sigui el primer. Així, doncs, si tot el que es mou és mogut per un altre, i si el primer motor es mou però no es mogut per cap altre, és necessari que es mogui per si mateix."

Física, llibre VIII, 4-5 (256a 3-20)

 6. La Física (Filosofia segona o Estudi de la Naturalesa)

L'estudi del món natural és un estudi científic limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera parcial i es realitza mitjançant el coneixement sensible, que proporciona una visió aproximada de les coses. És per aquesta raó que, si volem tenir un coneixement més complet de la realitat, hem de recórrer a la Metafísica que parteix del coneixement intel·lectual.

L'objecte d'estudi de la Física són els éssers en moviment (kinesis), les causes i els elements que constitueixen aquest moviment en la naturalesa.

El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat (potència) a un altre (acte). El moviment és una mena d’acte incomplet: és l’actualització del que és en potència, però mentrestant continua sent en potència.

“El acto imperfecto de lo que está en potencia en tanto sigue estando en

potencia" . El movimiento es un estado intermedio entre la potencia y el acto, no siendo ni lo uno ni lo otro, sino el tránsito del uno (la potencia) al otro (el acto).” Física, II

Aquest canvi pot ser de diferents tipus:

-Substancial: Generació i correupció de la substància;

-Accidental: moviment que es divideix en: qualitatiu, quantitatiu i local.

Aristòtil també distingeix entre moviments naturals (motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics).

De l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes:

* Quin és l'origen del moviment? La forma (finalitat del procés natural) és la que posa en acte el que està en potència (matèria).

* Quines són les causes del moviment?

Per a Aristòtil la ciència ha de ser explicativa és a dir, ‘han de poder mostrar les causes, els perqués, dels fenòmens

Hi ha 4 causes.

(Comentari del text 4 de les fotocòpies)

Intrínseques:

- Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....)

- Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores -nombres)

Extrínseques:

- Causa eficient: Tot el que es mou es mogut per un altre.Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen.

- Causa final: Determina la direcció del canvi.

7. La Psicologia o Antropologia

Estudi de la propietat comuna a tots els éssers dotats de moviment: l'ànima, considerada com a principi de moviment i de vida.

(comentari del text 7 de les fotocòpies)

L'ànima és l'acte del cos, és la realització final de la capacitat pròpia del cos orgànic i juntament amb el cos forma una única substància. A més a més, l'ànima no té coneixement independentment del cos. Aristòtil es distancia de la dualitat antropològica platònica, la transmigració i la preexistència.

Tot això implica una visió jeràrquica dels éssers vius i de les seves ànimes corresponents. S'estableixen diferents funcions o facultats en l'ànima segons l'ésser viu en que es troba:

- Vegetativa o nutritiva: pròpia dels vegetals. Regeix l'instint de conservació.

- Sensitiva: pròpia dels animals. Regeix les funcions primàries.

- Racional: pròpia dels humans. Regeix el pensament o intel·lecte que es divideix en :

-Agent o actiu (abstracció)

-Pacient (memòria, sentiments...)

“Los seres vivos están organizados en una jerarquía que se corresponde con sus funciones anímicas: 1. El reino vegetal posee sólo la función nutritiva.2. El reino animal (excepto el hombre) posee las funciones nutritivas y sensitivas.3. El hombre posee las tres funciones: nutritiva, sensitiva y pensante. Es ésta última la que le caracteriza esencialmente como hombre.”

La doctrina aristotèlica suposa la negació de la immortalitat i defensa la unitat de l’ànima (en contra de les tres ànimes de Plató).

 8. El coneixement.

Els Filòsofs presocràtics en general, desvaloritzaven la sensibilitat perquè era quelcom enganyós (dóxa). Tan sols la raó és apta per a conèixer la realitat.En canvi, Aristòtil té una postura empirista, donant importància a la sensació (aísthesis), en contra de l’existència innata de les idees platòniques.

“La vida humana, la del compuesto, es mortal; mientras que la vida divina (cf. Del alma 430 a 22-24) es inmortal”

L’ànima és un full en blanc on no hi ha res escrit, malgrat tot pensa que podem arribar a un coneixement estable, segur i universal.

Els sentits són receptacles de les formes sensibles sense la matèria (cosa individual).Així, els sentits són facultats de l'individual. L'enteniment (nous) és la facultat que pensa l'universal.Per conèixer primer cal partir de la sensació, i, tot acumulant experiències, arribar per inducció a l'essència universal comú. Es per això que la imaginació (phantasía) i les seves imatges són un ajut imprescindible.

A més, l'ànima no pot pensar sense imatges. En absència de tota sensació no és possible conèixer ni comprendre res, i l'activitat de l'enteniment ha d'anar acompanyada d'imatges.

El mecanisme del pensament fa una distinció de dos enteniments:

a) En potència (possible, pacient). Per a rebre i conèixer els intel•ligibles (formes universals). "El entendimiento, en sentido pasivo, es tal porque viene a ser todas las cosas" (Del alma, lib.3, cap.8).

b) Agent: "la causa eficient". Produeix tots els intel•ligibles i és una espècie d'estat anàlogue a la llum. "separat, immortal, etern".

(comentari del text 8 de les fotocòpies)

9. Ètica

La teoria ètica d'Aristòtil es desenvolupa en tres llibres: La gran Ètica, Ètica a Eudem, i Ètica a Nicòmac. Es en aquest últim, dedicat al seu pare, on es troba l'expressió més madura de la seva teoria.

L'ètica aristotèlica es fonamenta en la creença que totes les coses i totes les accions tendeixen a un fi o bé que estan subordinades a altres fins o béns superiors i, en última instància a un fi últim o bé suprem i constata que hi ha un acord general en anomenar-lo felicitat, encara que no hi ha acord en el que pot ser aquesta felicitat.

Exercici. Què és la felicitat?

Una cosa individual, per tant defineix-la el més concret possible.

Posa les teves definicions en comu i fés-ne una llista

Quina és la definició més encertada?

“Por ser hombre tendrá necesidad del bienestar externo, ya que nuestra naturaleza no se basta a sí misma para la teoría, sino que necesita de la salud del cuerpo, del alimento y de los demás cuidados. Pero no se ha de pensar, ciertamente, que no pudiendo alcanzar la felicidad sin los bienes exteriores, el que quiera ser feliz los necesitará en gran número y calidad, pues la autarquía y la praxis no requieren superabundancia de ellos, y sin dominar el mar y la tierra se puede hacer cosas hermosas […] tratándose de cuestiones prácticas se juzga por los hechos y por la vida.” Aristóteles, Ética a Nicómaco, X, 8.

Així, l'ètica d'Aristòtil és una ètica finalista o Teleològica perquè parteix del supòsit que tot tendeix a un fi. Aleshores una acció serà bona o dolenta si aconsegueix la seva finalitat; per exemple:

Estudiar - Serà bo si s'aconsegueix la finalitat proposada: Aprovar, assolir nous coneixements...

Treballar: Tenir diners, realitzar-se...

Ara bé aquesta finalitat que hem descrit té també una finalitat, per això és important saber quina és la finalitat última de tota acció. Per Plató era ser bo i essent-ho s'era feliç, en canvi per Aristòtil és la mateixa felicitat el fi últim. Aquesta teoria que considera que la felicitat és el fi últim s'anomena Eudaimonista. Però, seguint la teoria aristotèlica, podem dir que si som feliços serem bons? Per contestar aquesta pregunta primer haurem de saber com s'aconsegueix i en què consisteix la felicitat. Això ens condueix a analitzar la felicitat, i partint de la idea de que la felicitat és un bé, Aristòtil

dedueix que el bé de qualsevol cosa s'ha de cercar en allò que la fa apte per complir amb la seva funció natural = virtut, per la qual cosa el bé de l'home s'haurà de cercar en la seva funció pròpia que és l'activitat racional. Dit d'una altra manera, la virtut ens permet aconseguir la felicitat i aquesta consisteix en actuar d'acord amb la virtut.

La virtut, segons Aristòtil, és trobar el terme mitjà entre l'excés (vicis) i el defecte; aquest terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica o hàbit (ethos). En definitiva, la virtut es presenta com l'hàbit d'evitar els extrems en les nostres accions.

“Per tant la virtut concerneix a les passions i a les accions en què l’excés és una falta i el defecte és censurable; i al contrari, el mig aconsegueix alabances i èxits, resultat doble que és propi de la virtut. La virtut és, doncs, una mena de terme mitjà, ja que el fi que es proposa és el mig.

Afegim que hi ha mil maneres de faltar, però una sola d’obrar rectament. Per això és fàcil no aconseguir el fi i difícil aconseguir-ho. Per totes aquestes raons l’excés i el defecte denuncien el vici, mentre que la virtut està caracteritzada pel punt mitjà.” Aristòtil, Ètica a Nicòmac.

(Comentari del text 10 de les fotocòpies)

Hi ha diferents tipus de virtuts:

· Virtuts Intel·lectuals (dianoètiques, que poden ser ensenyades): Saviesa, activitat racional de l'ànima, vida contemplativa, la qual proporciona la màxima felicitat.

· Virtuts Morals (ètiques, que depenen de la part irracional i que són les que ens fan bons o dolents: Prudència, valor, voluntat, coratge...

Aristòtil atesa la naturalesa social de l'humà, que només es pot realitzar plenament en la societat, culmina l'ordre de les virtuts morals amb la Justícia.

10. La Política

Aristòtil defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal polític o social per naturalesa.

(Comentari text 9 de les fotocòpies)

Segons aquesta definició l'humà hauria de ser feliç vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil no és així. Aristòtil considera que en la societat en la qual li ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica situació fa un estudi de l'origen de la societat i de com aquesta ha anat evolucionant. (El mateix faran al s. XVIII J.J.Rousseau i T. Hobbes )

La intenció d'Aristòtil és la de trobar quina és l'essència constitutiva de la

Polis i estableix que la primera forma de comunitat fou la família, la qual servia per a satisfer les necessitats més elementals. Però, va arribar un moment en el qual la família ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a altres famílies formant petits poblats o llogarrets on els era més fàcil el treball i on podien satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquests llogarrets varen anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis, la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus ciutadans (polites) i permetre la seva realització com a tals.

És gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal, perquè és en la polis on neix el llenguatge el qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i el qual dona lloc al mateix humà. Per Aristòtil el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament com a humans i sense aquest no hagués estat possible la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil afirma que la Polis és anterior a l'humà.

Si la finalitat de la Polis és la de fer feliços als humans, com és que en l'època d'Aristòtil això no és així? El que ha passat és que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat.

Aquesta pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat només pels interessos particulars d'uns quants i no de tothom.

Aristòtil fa una classificació de les formes de govern correctes i de les incorrectes:

Formes correctes de govern Formes incorrectes de govern

Monarquia..................................................TiraniaAristocràcia

OligarquiaPoliteia..................................... Demagògia

La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitja. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mig. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com:

Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats;

Commutativa : equilibri en les penes.

Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

Història de la Filosofia

Selecció de textos d’Aristòtil

Aquests texts han estat modificats per tal de fer-los més assequibles i adequar-los al teu nivell. Els comentaris introduïts són tan sols orientatius per a facilitar la comprensió dels texts; en cap cas s’han de considerar un model de comentari de text per a l’examen tal com apareixen aquí.

Quatre causes:

«Però de ‘causes’ se’n parla en quatre sentits: d’elles, una causa diem que és l’entitat, és a dir, l’essència; la segona, la matèria, és a dir, el subjecte; la tercera, d’on prové l’inici del moviment, i la quarta, la causa oposada a aquesta última, allò per al qual, és a dir, el bé (tot moviment i generació tendeixen al bé)»

El text es refereix a la teoria de les causes d’Aristòtil. La primera causa que anomena és la que hem explicat com a Causa Formal: «una causa diem que és l’entitat, és a dir, l’essència». L’essència (allò que fa que quelcom sigui el que és i no una altra cosa) s’identifica aquí amb l’entitat, que és una de les maneres que té Aristòtil de fer referència a la substància (allò que existeix per si mateix i que pot existir independentment de les seves característiques o accidents). La segona causa a què es refereix el text és la Causa Material. Aristòtil diu que la matèria és el subjecte i hem d’entendre que la forma seria en aquest cas el predicat. En tercer lloc es cita la causa eficient afirmant: «d’on prové l’inici del moviment». Com hem explicat, per Aristòtil, el concepte de moviment és sinònim de canvi. Aleshores «inici del moviment» significa: fet, cosa o persona que provoca un canvi en un altre fet, cosa o persona. Finalment, es fa referència a la causa final: «allò per al qual»(que vol dir, la intenció última que té el canvi que s’ha produït). Endemés, s’apunta que aquesta finalitat que té tot canvi és, en definitiva, el bé. Com vàrem veure, la naturalesa és teleològica, és a dir, tendeix sempre a passar de l’acte a la potència (p. ex. La llavor acaba essent un arbre), aquest moviment constant fa que tot acabi per desenvolupar totes les seves potencialitats i esdevingui acte definitiu (o entelèquia). Quan un ens (quelcom que és) assoleix l’entelèquia podem dir que és perfecte, i per tant que és bo o que ha arribat al bé, com ens explica el següent text.

Perfecte / Complet:

«En un sentit, ‘Perfecte’ és allò que no és superat per res en el seu gènere en quant a l’excel·lència i bondat.

Endemés, es diu que són perfectes les coses que han assolit la plenitud del fi, essent aquest bo: són, efectivament, perfectes en la mesura en què posseeixen la plenitud final.»

La substància:

«Allò que és causa immanent de l’ésser d’aquelles coses que no es prediquen d’un subjecte: així, l’ànima per a l’animal.

Endemés, les parts immanents de tals coses si les delimiten i expressen quelcom determinat, i si la seva eliminació implica l’eliminació de tot.

Endemés l’essència, l’enunciat de la qual és definició, també ella es diu que és la substància de cada cosa.»

Analitzem la primera frase: «causa immanent» és aquella causa que forma part de la cosa i que no es pot separar d’ella. Concretament, afegeix que la substància és la causa immanent «d’aquelles coses que no es prediquen d’un subjecte»; això vol dir, de les coses que existeixen per si mateixes, sense necessitat de cap altra cosa per existir. Per tant, la substància és el subjecte, que té com a predicat una sèrie de característiques que no poden existir en si mateixes i que Aristòtil anomena accidents.

La substància és fins a tal punt autònoma (existeix fins a tal punt per si sola) que l’existència d’una cosa depèn de l’existència o no de la seva substància, si desapareix la substància desapareix tota la cosa. En canvi, si tan sols canvia o desapareix un accident (característica de la substància) la substància, i per tant la cosa, queda inalterada.

Finalment, la substància està fins a tal punt unida amb l’arrel de cada cosa que es pot dir que és la seva essència: quan es parla de la substància, al mateix temps es parla i es dóna la definició del que aquella cosa és; i això és, en definitiva, l’essència («l’essència, l’enunciat de la qual és definició»).

L’accident:

«’Accident’ s’empra també en un altre sentit: així, es diu de les propietats que pertanyen a cada cosa per si mateixa sense formar part de la seva substància...»

Potència:

«En general doncs, s’anomena potència o capacitat: d’una part, al principi del canvi o del moviment que es dóna en un altre, o bé en allò mateix que és canviat, però en tant que altre; d’altre part, el principi segons el qual quelcom és canviat o mogut per l’acció d’un altre.»

En primer lloc, Aristòtil ens dóna un sinònim de potència que ens serà útil per a l’explicació: capacitat. En efecte, la potència de quelcom és la seva capacitat per a arribar a ser una determinada cosa. La potència és a més, «el principi del canvi o del

moviment que es dóna en un altre». Això significa que la potència és el punt en el qual s’inicia qualsevol canvi, perquè tot canvi és el pas d’un acte (llavor en acte) a un altre acte (arbre en acte). Ara bé, és evident que entre un acte i l’altre (no es poden donar tots dos al mateix temps) hi ha la potència o capacitat del primer acte d’arribar a ser el segon acte; per això es diu que la potència és el principi del canvi o moviment.

En un segon sentit, Aristòtil es refereix al concepte de potència dient que és: «el principi segons el qual quelcom és canviat o mogut per l’acció d’un altre». Aquesta definició s’aplicaria a aquells objectes, fets o persones que canvien, no per si mateixos, sinó per la intervenció d’altres objectes, fets o persones externs a ells. En aquests casos la potència és el principi del canvi perquè és l’objectiu final que té aquest canvi i el que determina l’inici del camí a seguir per tal d’assolir aquest objectiu. En cert sentit, podríem dir que la potència és en aquests casos el mateix que la causa final.

La virtut:

«La virtut és doncs una disposició voluntària que consisteix en el mig amb relació a nosaltres, definit per la raó i conforme a la conducta de l’home savi. Ocupa el just mig entre dos extrems viciosos, l’un per excés i l’altre per defecte. En les passions i accions la falta consisteix unes vegades a quedar-se més ençà i altres a anar més enllà del que convé, però la virtut troba i adopta el mig. Perquè si, segons la seva essència i segons la raó que defineix la seva natura, la virtut consisteix en un mig, està en el punt més alt respecte del bé i de la perfecció.»

La virtut, base de l’ètica aristotèlica, és abans de res voluntària, és a dir, duta a terme amb tota la intenció i de manera completament conscient. És un hàbit que es pot aprendre i ser entrenat, no és una mera facultat humana ni un sentiment. La virtut, continua Aristòtil, és un terme mig que té com a segona característica fonamental el fet de basar-se en la raó i de ser pròpia de l’home savi. En tant que terme mig, la virtut es situa sempre entre dos extrems que s’anomenen vicis (el vici és sempre negatiu i és una corrupció de la virtut). Aquests vicis es caracteritzen, o bé per una falta absoluta d’allò propi d’una virtut concreta (defecte), o bé per una exagerada presència d’allò propi d’una virtut concreta (excés). Si, com diu el text, diem que la virtut és sempre «el que convé», els extrems o vicis es situaran sempre fora del que és convenient fer.

Finalment, Aristòtil recorda que la virtut «està en el punt més alt respecte del bé i de la perfecció», perquè és a través de l’actuació a partir de la virtut com l’home pot desenvolupar la seva pròpia naturalesa (les potències que faran que pugui esdevenir una entelèquia) o essència, i com explicàvem en el text referent a la perfecció, això és en darrer terme el bé. Aquesta entelèquia o perfecció humana és la felicitat.

La felicitat:

«Si la felicitat és una activitat conforme a la virtut, és raonable que sigui conforme a la virtut més excel·lent, i aquesta serà la virtut del millor que hi ha en l’home. Sigui, doncs, l’enteniment o sigui alguna altra cosa el que per natura sembla manar i dirigir i posseir intel·lecció de les coses belles i divines, sent diví això mateix o el més diví que hi ha en nosaltres, la seva activitat d’acord amb la virtut que li és pròpia és la felicitat perfecta. Que és una activitat contemplativa, ja ho hem dit.»

La felicitat (eudaimonia) és l’objectiu final de tota vida humana i, per tant, l’assoliment d’aquest objectiu és el que fa bo i perfecte a l’home. Si hem dit que la virtut és el camí que condueix al bé, és lògic que Aristòtil afirmi que l’assoliment de la felicitat «sigui conforme a la virtut més excel·lent». La virtut més excel·lent és per Aristòtil aquella que es basi en l’enteniment (intel·ligència), i la vida basada en l’enteniment és el que en la filosofia aristotèlica s’anomena «Activitat contemplativa».