ATADOY BIEN ATADO

NI SEGONES NI SISENES PARTS MAI NO HAN ESTAT BONES...

HUMOR DESAFORAT2

AntArasa

L’AviManel Cruz

DevilErmengol

GrasKap

MarcNapi

NéstorPuigbert

RaquelSoler

Tres

www.nuvol.com

www.elwebnegre.com

Ho hem de reconèixer. Som culpables. Som reincidents. Si la setmana passada celebràvem amb joia i

alegria la coronació del nou rei espanyol avui hi tornem i ens fotem amb aquella barra del nou i flamant i borbònic Rei d’Espanya i de la Reina, i de la Princesa i de la Infanta, i dels avis, les germanes els cunyats i tota la parentela legítima i il·legítima (que es veu que n’hi ha per donar i per vendre), oncles i cosins (com més cosins més endins), i tots els secretaris, assessors, llepaculs i llepacrestes (que gairebé son tants o més que la colla de la parentela il·legítima), saltataulells i cortesans que envolten la família reial.

Sí. Ens en fotem, ens en riem, ens en cardem, els fem pam-i-pipa, llengotes, ganyotes, els traiem la llengua, els fem botifarra, els diem el nom del porc... i, en definitiva, intentem deixar-los amb el cul a l’aire. I no per res. Però és que el cul, justament, el tenen lluent i enganxós de tanta bava que s’hi ha vessat. I el seu forat del cul, punt tel·lúrgic central de la indissoluble nació espanyola, resulta que és l’únic espai lliure de merda.

Perquè a banda del trau culà, la merda, merda seca i merda tova, merda que resulta de les tèrboles martingales corruptes i podrides que han vingut realitzant fins avui amb total impunitat, merda que els enllarda i empastifa de dalt a baix, de

la punta dels cabells, al fons de les butxaques. Butxaques, per cert, que els hem omplert nosaltres amb els nostres impostos.

Visca el Rei, i visca la mare que el va parir, sí. Però visca l’humorista que li planta un pastís de nata a la cara. Visca l’humorista que demostra que el Rei és el Rei, però també és una persona. Que si es tira un pet també fa pudor i que si ens ha robat bous i esquelles és perquè ens hem deixat.

L’humor ens fa una mica més lliures. Bé, senyor jutge, fa lliures a tothom menys a l’humorista, perquè encardar-se del monarca està castigat pel Codi Penal i referendat per la Constitució. Però com que els humoristes es passen la Constitució pel mateix lloc que els polítics i els monarques es passen l’ètica, doncs som culpables. Ho reconeixem, i aquí estem. Que ens vinguin a buscar i ens tanquin a la cangrí d’una vegada, que ja no podem pagar el pis, la llum i l’aigua i això de la presó (ens han dit que la droga te l’has de pagar tu, però la resta és de gorra) ens sol·lucionaria la vida per una temporadeta…

Ens fotem del rei, la reina, la princesa, la infanta, l’avi i tota la parentela legítima i il·legítima

NAPIteca

El Rei plega perquè està fet una merda

ERMENGOLarium

ERMENGOLarium

I jo que em poso?pe

r Jos

ep Ig

nasi

Gra

s

Això de l’abdicació i la coronació ha caigut com una galleda d’aigua gelada sobre els ja de per sí

castigats i menystinguts membres de l’alta societat capitalina.

El portantveu del grup més qualificat ens ha declarat: “Això no que ens ha fet aquest camàndules d’en Joan Carles no té perdó de Déu! Mira que si és veritat que fa mesos que ho té coll avall i que fins hi tot en Rajoy i en Felipe González, que fet i fotut són uns poca pena, estaven avisats!”

El fet és que aquest corre-cuita que han organitzat a l’entorn del Joan Carles, que cada dia està més feble, pobret, similar al d’aquelles parelles que feien Pasqua abans de rams i la seva benemèrita família procurava amagar les vergonyes de la millor manera possible, caient en situacions estrafolàries i ridícules, doncs bé, com dèiem, amb aquest corre-cuita desaforat i sense avisar... ara mateix, els pobrets de l’alta societat no saben què posar-se per a l’ocasió.

I mira que l’ocasió és de les que no es donen cada dia, eh! Com si es tractés de passejar per la catifa vermella d’un festival cinematogràfic o fins i tot dels Òscar! Que estaran les càmeres de la tele retransmetem l’esdeveniment, calgui o no calgui, matí, tarda i nit. I els fotògrafs, ah,

mare meva, els fotògrafs! Què dirà la gent si no ens veu estrenar roba de grans dissenyadors!

Bé, mirat amb el desassossec que pateixen, ells, els mascles, encara tenen un passament. Se’ls engomina de dalt a baix i la cosa pot funcionar. Només han d’estar atents a no tocar-se perquè quedarien enganxats.

Però elles! Elles no poden sortir en qualsevol cosa i aquests dies els ha enxampat en molt mala situació i predisposició: en calces, per entendre’ns. Ara mateix no tenien previst, de cara a l’estiu, cap esdeveniment important per lluir vestit, barret, sabates i bossa, s’entén, perquè el més important és ensenyar pell morena i peces de roba minúscules... no, no, impossible, fins hi tot fins i tot hi ha alguna que no vol anar-hi perquè no té res a punt, nou i vistós, car i llampants que posar-se a sobre i a sota, que mai se sap tractant-se de la monarquia.

Però, encara que el disgust no els hi tregui ni el Jorge Javier donant-lis la raó, a les penes punyalades i darrere

L’emprenyament de l’alta societat madrilenya i la seva circumstància

Aspectes col·laterals de la coronació. Capítol I

gots de vi! Sempre hi ha solucions, per poc que t’hi posis a pensar. Cosa difícil, evidentment, però sempre hi ha qui neix amb un do natural, ves a saber qui són els seus pares!

El cas és que un dels més eixerits i preparats de la colla va dir “Eureka! Ho tinc! Sastreria Cornejo!.” I es va quedar una estona complagut recordant com de collonut era ell mateix i que no se’l mereixien. “Sastreria Cornejo?” van preguntar els altres. “Sí, en Cornejo ens salvarà!”, que respon l’espavilat. I els problemes s’han acabat de sobte fent una visiteta els magatzem d’aquesta centenària o mil·lenària sastreria teatral i cinematogràfica, famosa en el món mundial dels professionals d ela cosa. Aleshores, per evitar baralles i allò de “jo vull el de Maria

Cristina”, “jo el de Isabel II”, “jo el de Isabel la Catòlica”, “jo el de Joana la Grillada”..., s’ha acordat no anat vestit de rei ni de reina, i sí de personatges modèlics de la història de les espanyes.

Així, davant de la incrèdula i espaterrada mirada del món, i els seus representants a la capital del regne, durant el fastos de la coronació i entronització hi haurà grups (com les colles de Carnestoltes, per entendre’ns) de “gente bien” vestit de succedanis de glòries pàtries (aquí s’ha d’entendre que s’ha hagut de fer coincidir els gustos personals amb el vestits que hi ha als penja-robes, és a dir, que se n’hagi fet una pel·lícula històrica, a poder ser una gran superproducció hollywoodenca): una comparsa anirà

amb les vestimentes de don Pelai i els seus sequaces; una altra, amb les del host del Cid; l’Agustina d’Aragó també tindrà els seus imitadors; se sap que hi ha hagut batusses per anar vestits coms el herois del 2 de maig, dels invasors d’Amèrica i de tot tipus de generals: Moscardó, Prim, Primo de Rivera, Tejero (no cal mirar prim), el Capità Tro, Franco, Armada..., mentre que els místics, escriptors, artistes plàstics i altre tropa no han aconseguit massa adeptes.

Un cas especial són els que aniran guarnits de cantants famosos: així, hi veure’m una comparsa del Ramoncín i els seus col·legues de la SGAE; una altra de folklòriques d’ahir d’avui i de sempre; encara una més dels protagonistes de l’anunci de loteria del Nadal passat...

PUIGBERTades

PUIGBERTades

L’AVI

PUBLICITAT

enXARXATS

La grandesad’Espanyape

r Jos

ep Ig

nasi

Gra

s

S’ha parlat molt (encara que potser menys del que es podria haver parlat) de la pena de ses majestats, tant

el d’ahir com el d’avui, provocada per l’absència obligada en aquesta marató a corre-cuita d’actes que resumirem anomenant d’abdicació i de coronació, d’alguns éssers que estimen i han estimat al llarg de la seva vida. Presències que els hauria revisat l’esperit, l’ànima i potser altres coses.

I sí què n’hi ha per plorar a bots i barrals, sí, encara que hi ha insensibles que primer mol fer la gara-gara i després, hipòcrites, se n’enfoten que no vegis. És cert, per exemple, que per circumstàncies X, filla i germana no hi seran presents, ni gendres, ni alguns néts i nebots entranyables (que ja veurem com s’ho expliquen els cosinets: tu en la tele i jo en el cole!), en fi, que la família no estarà junta en un tràngol com aquest. O, més ben dit, que potser hi seran de cor, però no de cos, en uns moments tant importants, emotius, i de tanta transcendència com aquests.

I també és evident que no hi seran aquelles belles amigues d’un i altre, entranyables també, amb les que han passat tantes i tantes hores d’entusiasta esbarjo tendres i, potser, esbojarrades i que ha deixat llurs llavor per al futur.

Però, no patiu, la reialesa, sigui d’on sigui, mai està sola, afortunadament, que per això sempre queda la grandesa, en aquest cas d’Espanya, que sí que estarà fent costat als reis, com ha de ser i és de patriòtica noblesa, això sí, representada per uns quants, perquè com heu d’entendre a Espanya hi ha tanta grandesa que no hi caben tots a Palau.

Primer de tot, aquesta cosa que en diuen la grandesa d’Espanya no s’ha de confondre ni amb els que són els

subdits més grans, ni més grossos, ni més forts, ni més intel·ligents, ni més res de tot això, ni s’ha de confondre amb la selecció de futbol (la roja), ni amb la Marca Espanya. Res de tot això, encara que tot va una mica lligat.

Quan parlem de la grandesa estem parlant de nobles i cavallers espanyols de l’Ordre del Toisó d’Or. I aquest sí han fet costat al rei, com a mínim en la signatura solemne de la llei d’abdicació, per exemple. De fet, una representació de la Diputació Permanent del Consell de la Grandesa que agrupa la jerarquia nobiliària espanyola, va estar convidada i ser testimoni de primera línia de l’últim acte oficial de Joan Carles I com a rei d’Espanya.

La Grandesa és la màxima dignitat que pot tenir un noble. Des del segle XVII l’atorga el rei de forma expressa i escrita i generalment recolzant-la sobre un títol. Per això podem parlar de títols nobiliaris amb i sense grandesa. Per exemple, Vicente del Bosque té títol nobiliari,

No patiu, no us hi amoïneu, ja us ho diem nosaltres: els reis mai estan sols

Aspectes col·laterals de la coronació. Capítol II

¿però tindrà grandesa alguna vegada, sobretot després de lo del Mundial de Brasil? No ho creiem pas.

El que sí podem dir és que des del 1815 els gran d’Espanya s’estructuren al voltant d’una Assemblea i un Consell i Diputació Permanent. Actualment té per missió assessorar (es veu que la missió va evolucionant segons les necessitats) a l’administració

pública i al rei pel que fa la seva prerrogativa constitucional sobre honors i distincions i sobre successions i rehabilitacions de títols nobiliaris.

El fill de la duquessa d’Alba (no cal que us expliquem qui és ni que fa...), Alfons Martínez d’Irujo i Fritz-James Stuart, duc d’Híjar és actualment el degà de la Diputació Permanent, mentre que el secretaria general és Carles Espinosa de los

Monteros i Bernardo de Quirós, duc de Valtierra i, entre altres feinades, alt Comissionat del Govern per a la Marca Espanya.

Un cas especial són els que aniran guarnits de cantants famosos: així, hi veure’m una comparsa del Ramoncín i els seus col·legues de la SGAE; una altra de folklòriques d’ahir d’avui i de sempre; encara una més dels protagonistes de l’anunci de loteria del Nadal passat...

KEEPCALM

&ESTIC

AFORATDel mateix autor de “La Justicia es igual para todos” i altres èxits

ww

w.el

web

negr

e.co

m