L’argot juvenil i el codi d’escriptura al web adolescents.cat

Autor: Albert Tantinyà Calm

Treball final de carrera de Filologia Catalana

Universitat Oberta de Catalunya

Curs 2012-2013

Directora: Elisenda Bernal Gallén

Consultora: Maria Gené Gil

2

ÍNDEX

1. Introducció ................................................................................................................ 3 1.1. L’argot juvenil ................................................................................................. 3 1.2. Els joves i el codi d’escriptura ......................................................................... 3 1.3. Objectius i hipòtesis inicials ............................................................................ 4

2. Marc teòric ................................................................................................................ 5 2.1. La llengua col·loquial i l’argot juvenil .............................................................. 5 2.1.1. Definició de llengua col·loquial .................................................................... 6 2.1.2. Definició d’argot juvenil ................................................................................ 6 2.2. La llengua escrita a l’entorn digital .................................................................. 8

3. Estat de la qüestió .................................................................................................. 10 3.1. Estudis sobre l’argot juvenil català ................................................................ 10 3.2. Estudis sobre el codi d’escriptura a l’entorn digital ....................................... 13

4. Metodologia ............................................................................................................ 15 4.1. Justificació de la mostra i confecció del corpus ............................................ 15 4.2. Mètode d’anàlisi ........................................................................................... 16

5. Principals processos de creació d’argot .................................................................. 17 5.1. Derivació ...................................................................................................... 17 5.1.1. Prefixació .................................................................................................. 17 5.1.2. Sufixació .................................................................................................... 18 5.2. Composició .................................................................................................. 19 5.3. Onomatopeies .............................................................................................. 20 5.4. Abreviació .................................................................................................... 20 5.5. Resemantització ........................................................................................... 21 5.6. Incorporacions .............................................................................................. 22 5.7. Manlleus ....................................................................................................... 23 5.8. Conversió sintàctica ..................................................................................... 24 5.8.1. Conversió sintàctica de mots ..................................................................... 24 5.8.2. Conversió sintàctica de sintagmes ............................................................ 24 5.9. Calcs ............................................................................................................ 25

6. Convencions gràfiques............................................................................................ 25 6.1. Recursos expressius .................................................................................... 26 6.1.1. Emoticones................................................................................................ 26 6.1.2. Onomatopeies ........................................................................................... 27 6.1.3. Altres recursos expressius ......................................................................... 28 6.2. Estratègies d’estalvi tipogràfic ...................................................................... 28 6.2.1. Codi simplificat .......................................................................................... 28 6.2.2. Processos creatius .................................................................................... 32 6.3. Recursos estilístics ....................................................................................... 33

7. Conclusions ............................................................................................................ 34 8. Bibliografia .............................................................................................................. 36

Annex I. Mostra...............................................................................................................39 Annex II. Taules ........................................................................................................ 579 Annex III. Exemples .................................................................................................. 590

3

1. INTRODUCCIÓ

1.1. L’ARGOT JUVENIL

“L'argot català [...] pateix d'un mal mortal: el d'haver passat a ser constituït, de manera

gairebé exclusiva, de calcs de l'espanyol”. La frase és de Lluís (2011) però serveix per

resumir una opinió compartida per un gran nombre de persones que reflexionen sobre la

llengua col·loquial, tant professionals de la llengua com aficionats. Que el català no crea

argot o que es limita a adaptar-lo de l’espanyol és una sentència tan reiterada que ha

arribat a ser un tòpic que es repeteix —moltes vegades sense basar-se en cap estudi

concret— gairebé cada vegada que es parla d’aquest tema.

Però, és certa l’afirmació de Lluís (2011)? Sembla lògic pensar que el pes de la llengua

espanyola en l’argot català, per veïnatge i convivència entre les dues llengües, ha de ser

considerable però també sembla sensat creure que, encara que sigui en un percentatge

petit, el català també deu ser capaç de generar lèxic argòtic genuí i d’importar-ne i

d’adaptar-ne d’altres llengües que no siguin el castellà. Si s’accepta que una part

important de la població usa el català habitualment —en major o menor mesura— és

lògic pensar que hi ha d’haver expressions que tinguin el seu origen en la llengua

mateixa. A més, en un món globalitzat com l’actual, amb l’omnipresència de les

tecnologies 2.0 en les nostres vides, la influència de la llengua anglesa com a llengua

franca mundial s’ha de fer palesa d’alguna manera en la nostra llengua en les seves

varietats més col·loquials. En aquest punt, però, sempre serà difícil establir quins

anglicismes han arribat a l’argot català directament des de l’anglès i quins ho han fet

mitjançant el castellà.

D’altra banda, també seria ingenu negar que, en un context on la majoria de parlants són

bilingües, on el castellà juga un paper decisiu en els mitjans de comunicació de masses i

a internet, els manlleus del castellà són una de les principals vies de formació d’argot.

Caldrà veure si tenen raó els que afirmen que és pràcticament l’única.

1.2. ELS JOVES I EL CODI D’ESCRIPTURA

“Los SMS aumentan un 40 % las faltas de ortografía de los escolares de León” (San

Juan, 2005: 1). Davant d’aquesta afirmació tan rotunda apareguda en un titular del Diario

de León l’any 2005, es podria comprendre que els pares haguessin prohibit l’ús del mòbil

als escolars. Si van continuar llegint l’article també seria comprensible que els haguessin

prohibit l’ús del Messenger, ja que al principi de l’article també se l’assenyala com a

coculpable de les limitacions ortogràfiques dels escolars lleonesos. Si els pares

haguessin continuat llegint l’article amb esperit crític haurien vist que aquesta afirmació

que sembla amagar un estudi seriós i científic al darrere es basa, simplement, en l’opinió

d’una professora d’ESO que afirma que “en tan sólo un año el porcentaje de faltas

ortográficas ha aumentado entre los alumnos, al menos, en un 40 %” i que aquest

fenomen es deu al fet que “el uso continuado de las nuevas tecnologías por parte de los

escolares acarrea graves consecuencias, ya que se acostumbran a este modelo de

4

escritura y luego, inconscientemente, lo trasladan incluso a los exámenes” (San Juan,

2005). El rigor d’aquestes afirmacions és bastant dubtós: es determina el percentatge

d’increment de faltes d’ortografia i se n’identifica la suposada causa sense recolzar-se en

cap estudi seriós.

Tot i que l’article citat és un cas extrem, fa uns anys, quan els SMS i certes formes de

comunicació en línia encara no estaven tan assentats a la societat, era més habitual

escoltar opinions com la d’aquesta professora que preveien un futur apocalíptic per a

l’ortografia i la gramàtica amb l’ús de les noves tecnologies. Una institució tan important

com el Parlament de Catalunya va arribar a discutir l’any 2004 una proposició no de llei

per instar al Govern de la Generalitat a establir (Parlament, 2004: 2) “una normativa

codificadora de la llengua catalana susceptible d’ésser adaptada pels usuaris del Short

Message Service (sms) en telefonia mòbil”. Entre els arguments que es donaven, la

diputada Carme-Laura Gil sostenia (Parlament, 2004: 25) que calia “una guia, unes

normes que puguin fer que no s’empobreixi la llengua catalana en aquest ús”. Si bé la

idea de crear una guia pels usuaris que vulguin emprar una forma d’escriptura adaptada

a les exigències dels formats tecnològics i al mateix temps respectuosa amb la llengua

no sembla una mala idea, el que ens interessa, sobretot, és aquesta percepció dels nous

codis com un “empobriment” de la llengua.

Avui en dia, encara que aquests estereotips persisteixen en la percepció popular, han

perdut potència i es comença a mirar aquesta manera d’escriure més positivament. Els

estudis acadèmics tendeixen a afirmar que els nous codis responen a noves necessitats

sorgides de nous contextos d’ús de la llengua escrita que no podrien satisfer-se

mitjançant la llengua escrita tradicional i no al desconeixement de la normativa (Torres i

Payrató, 2003: 13). En un discurs directe en primera persona, l’expressivitat, els estats

d’ànim, el to de veu, etc., no es podrien reflectir en un text escrit sense transgredir la

norma o fer molt feixucs els textos. La voluntat (i, en molts casos, necessitat) de brevetat

en la mida del missatge o en el temps d’escriptura tampoc es podrien resoldre sense

aquestes transgressions. Paral·lelament, Cassany (2011: 52-53) considera aquests usos

com l’adquisició d’una nova competència més que com la deformació d’una competència

ja adquirida. En altres paraules, l’individu és capaç d’interpretar la llengua normativa

apresa a l’escola com un codi i la llengua que empra a internet i als SMS com un altre de

diferent que no s’interfereixen mútuament, igual que una persona amb un domini escrit

sòlid d’una llengua no perd competència quan en comença a estudiar una de nova.

1.3. OBJECTIUS I HIPÒTESIS INICIALS

El treball pretén fer una anàlisi del discurs escrit juvenil en contextos informals amb un

enfocament dual: conèixer les característiques de l’argot juvenil i determinar quines són

les peculiaritats del codi d’escriptura emprat en aquest context.

Els objectius del treball relacionats amb l’estudi de l’argot es poden resumir en els

següents punts:

5

Determinar quins són els processos de creació de lèxic i expressions argòtiques i

veure’n la productivitat i la recurrència.

Establir quin és el pes dels processos interns de la llengua catalana i quin el dels que

es deuen al préstec d’altres llengües (manlleus i calcs) —en especial del castellà

però també d’altres com ara l’anglès.

En relació amb el codi d’escriptura, els objectius es resumeixen en els següents:

Identificar les transgressions del codi d’escriptura normatiu i les innovacions

expressives i estilístiques i classificar-les i analitzar-ne la recurrència i la productivitat.

Explicar les motivacions que poden originar aquests processos més enllà del

desconeixement de la norma.

Aquests objectius serviran per validar o refutar les següents hipòtesis prèvies:

L’origen de l’argot juvenil utilitzat en llengua catalana és divers i s’explica tant per la

creativitat interna de la llengua com per l’aportació d’altres llengües que hi tenen

alguna relació per motius de veïnatge o d’influència cultural.

La voluntat d’agilitzar el procés d’escriptura, d’aconseguir nivells d’expressivitat

semblants als de la llengua oral i de projectar una determinada imatge es troba a

l’origen de molts usos innovadors en l’escriptura informal en entorns digitals —encara

que en alguns recursos d’estalvi tipogràfic es fa difícil determinar quin pes hi té el

desconeixement de la norma.

2. MARC TEÒRIC

2.1. LA LLENGUA COL·LOQUIAL I L’ARGOT JUVENIL

Partint de la divisió feta per Coseriu (1996: 25-29), els tipus de variacions de la llengua

es divideixen en dos grups: les variacions diacròniques i les sincròniques. El primer grup

aglutina aquelles variacions que presenta una llengua en funció del moment històric en

què s’ha produït. El segon grup, el de les variacions sincròniques, es divideix, al seu torn,

en tres tipus de variacions segons el lloc geogràfic (variació diatòpica), l’origen social del

parlant (variació diastràtica) i el context (variació diafàsica). El mateix Coseriu, però,

remarca que parlar de variacions sincròniques sense tenir en compte les variacions

diacròniques és una abstracció irreal necessària per a l’estudi de la llengua.

En aquest estudi, seguint la nomenclatura usada tradicionalment en l’àmbit català i que

cita Payrató (1996: 52), s’agruparan els tres primers tipus de variacions que s’han

mencionat anteriorment (Payrató fa servir la mateixa denominació per als dos primers

mentre que per al tercer fa servir el terme variació social) sota l’etiqueta de varietats

dialectals i el quart tipus de variació (que Payrató anomena variació funcional)

6

s’anomenaran varietats funcionals o contextuals. Com Payrató (1996: 53), per sintetitzar,

quan ens referim a les varietats dialectals es parlarà de dialecte (com remarca Payrató

“en sentit ampli, no merament geogràfic”) i quan es faci referència a les varietats

contextuals es parlarà de registres.

2.1.1. DEFINICIÓ DE LLENGUA COL·LOQUIAL

Per a Payrató (1996: 27), “la caracterització d’una modalitat lingüística va aparellada amb

la del context o àmbit d’ús en què s’utilitza” i, en el cas del llenguatge col·loquial, es

refereix al context amb l’expressió món col·loquial i el defineix així: “el món col·loquial

s’identifica en bona mesura amb la vida quotidiana entesa aquesta com un conjunt

d’activitats que es porten a terme de manera regular, ordinària, no excepcional, dins d’un

cercle vital més o menys ampli i de contorns més o menys difusos”. Per caracteritzar el

context d’ús d’un registre, Payrató (1996: 59) segueix el model proposat per Halliday,

McIntosh i Strevens (1964) i reformulat per Gregory i Carroll (1978) que es fixa en

aquests quatre aspectes: camp (la quotidianitat en el cas del col·loquial), mode (oral

espontani), tenor (interactiu) i to (informal).

Quan un individu parla usa la llengua pròpia del seu temps (variació diacrònica), la

modalitat pròpia del seu lloc de procedència (dialecte en el sentit restringit, variació

diatòpica), els girs propis de la seva procedència social (variació diastràtica) i les

expressions adequades al context en el qual es troba el parlant (variació diafàsica). En

aquest sentit, encara que qualsevol discurs emès es podrà analitzar des de qualsevol

d’aquests quatre vessants, per definir la llengua col·loquial aquest estudi se centrarà en

el quart (la variació diafàsica) i farà abstracció (si això és possible) dels altres tres. Per

aquest motiu, es parlarà a partir d’ara de registre col·loquial.

2.1.2. DEFINICIÓ D’ARGOT JUVENIL

Per la seva funció de marca de classe social, es podria dir que un argot és una varietat

dialectal i, més concretament, una varietat social segons la distinció de Payrató (1996) o

una varietat diastràtica utilitzant la terminologia de Coseriu (1996), però, si tenim en

compte que un argot funciona també com una adequació al context on es troba el

parlant, també es pot concloure que és una varietat contextual o registre segons Payrató

o una varietat diafàsica segons Coseriu.

De fet, com afirma Payrató (1996: 176), “un argot neix del registre col·loquial o corrent,

amb el qual conviurà i del qual sempre continuarà aprofitant materials”. I, en certa

manera, continua formant part de la llengua col·loquial i n’esdevé un subsistema

particular dins d’un sistema més ampli. S’hi pot afegir que l’aportació de materials no

serà unidireccional, l’argot aprofitarà materials de la llengua col·loquial però, alhora, la

llengua col·loquial també es nodrirà de recursos creats dins d’un argot per enriquir-se, en

paraules de Pujolar (1997: 81):

7

És sabut que part del vocabulari de l'argot sol passar als parlars populars d'ús general i fins

arriba, amb el temps, als nostres diccionaris, com ha passat amb alguns mots del caló dels

gitanos. Això vol dir que hi ha uns processos d'incorporació dels recursos lingüístics de grups

marginals.

Per tant, l’argot compartirà la majoria de característiques que són pròpies de la llengua

col·loquial. En què es diferencia, doncs, l’argot juvenil del registre col·loquial? En dues

característiques pròpies:

La primera diferència és que un argot té la vocació d’esdevenir un codi de

comunicació propi d’aquells que l’utilitzen i vedat als qui no formen part del grup,

mentre que la llengua col·loquial té la voluntat de ser compartida per tothom en

un context determinat. Segons Payrató (1996: 174),“quan l’ús d’una varietat

lingüística dut a terme per un grup d’usuaris respon al propòsit —almenys

originàriament— que la varietat esdevingui inintel·ligible per als qui no són

membres del grup, podem parlar d’un argot o d’una varietat críptica”. En

definitiva, l’argot afegeix la dimensió diastràtica a la dimensió diafàsica pròpia de

la llengua col·loquial. Per a Pujolar (1997: 82), “quan adoptem les formes

d'expressió d’un grup social concret, els parlants estem intentant també adoptar

d'alguna manera les formes de pensament, de projecció d'imatge i els valors

d’aquest grup, encara que sigui ‘en broma’ o ‘per jugar’”. Així doncs, quan el

parlant es decanta per l’ús de mots d’un determinat argot està intentant mostrar

als qui l’escolten que és part integrant d’aquell grup.

En segon lloc, l’ús de determinades formes argòtiques juvenils respon a la

voluntat de projectar una imatge determinada, que situï l’emissor com a membre

d’un grup, però que, alhora, el distingeixi de la resta d’integrants del grup. En

paraules de Payrató (1996: 177), “conjuntament amb les finalitats pràctiques

críptiques, la recerca d’expressivitat és fonamental en el naixement d’un argot, i

trasllueix una voluntat estilística comparable a la de qualsevol escrit literari”.

En resum, doncs, podem considerar l’argot una especialització dins del llenguatge

col·loquial, amb el qual comparteix el camp, el mode, el tenor i el to: es tracta d’una

especialització en termes diafàsics ja que es tracta d’un registre adequat a un context

més restringit (la conversa informal entre gent jove, o, si més no, amb audiència juvenil)

que el col·loquial (restringit només a un context informal). Per altra banda, es tracta

també d’una especialització en termes diastràtics (i, per tant, de varietat dialectal), ja que

el grup social al qual va dirigit (el jovent) és molt més limitat. Per Payrató (1996: 175),

encara que un argot presenta característiques de varietat funcional (registre) cal

considerar-lo com una varietat social (i, més genèricament, varietat dialectal) perquè el

pes de l’adequació diastràtica és molt més important per la seva voluntat d’esdevenir

críptic per als que no formen part del grup social.

8

2.2. LA LLENGUA ESCRITA A L’ENTORN DIGITAL

Payrató (1996: 62)1, considera que el llenguatge col·loquial escrit només existeix en les

obres literàries (en una obra de Pitarra, per exemple) i que, per tant, es tracta d’una

col·loquialitat planificada que no es pot considerar genuïna. Alhora, també parla d’alguns

exemples de col·loquialitat escrita en textos com ara les anotacions a l’agenda o en una

llista de la compra que considera un registres simplificats de la llengua ja que tendeixen a

emprar simplificacions com ara l’ús de l’infinitiu en lloc de les formes conjugades.

Cassany (2011: 63), en plena era digital, reprèn els mateixos exemples (anotacions a

l’agenda, llistes de la compra, diaris personals...) de l’aportació de Payrató (feta en una

era predigital) per parlar del concepte de vernacle. Per Cassany (2011: 63):

La denominació vernacle (pràctica vernacla, domini vernacle) fa referència precisament a les

formes lletrades de l’àmbit privat (familiar o d’amistats), que ocorren fora de l’escola (a casa, al

carrer o als espais de relació personal). Les persones les fan per voluntat pròpia i sense

normes preestablertes; cadascú llegeix i escriu aquests textos vernacles com vol i amb els

seus recursos personals, a voltes manllevats d’altres dominis.

En els nostres dies, a part de les pràctiques vernacles tradicionals (diaris personals,

receptes de cuina) que han vist multiplicat el seu públic gràcies a la xarxa, cal sumar-hi,

segons Cassany (2011: 64), “tot un reguitzell de noves formes de comunicació que ens

han portat les noves tecnologies: xats, fòrums, xarxes socials, blocs...” I s’hi podrien

afegir els SMS, els serveis de missatgeria instantània gratuïts, els fanfic2... Torres i

Payrató (2003: 5) també distingeixen entre una “llengua estàndard que s’usa en registres

formals” i que s’aprèn a l’escola i unes “varietats informals que s’empren

espontàniament” en contextos d’ús de tecnologies digitals. Torres (2003: 80) proposa un

nom per a aquesta manera d’escriure que també utilitza Cassany (2011: 50) i que aquí

s’utilitzarà a partir d’ara: escriptura ideofonemàtica. En paraules de Cassany (2011: 51):

“...aquest tipus d’escriptura que aprofita els recursos del teclat per emular la transcripció

fonètica (que hem quedat > kem kedat; qué hacemos > keasemos) i que incorpora

signes i icones (“estic content” > ) per representar les emocions que cara a cara

mostrem amb gestos i expressions facials”. Així doncs, sota l’etiqueta d’escriptura

ideofonemàtica s’hi poden trobar les emoticones, l’ús de xifres i signes matemàtics per

representar sons, l’ús de consonants amb caràcter sil·làbic, etc. Evidentment, els que

l’usen no l’anomenen així col·loquialment i, en aquest sentit, és destacable per la seva

expressivitat la denominació idioma Messenger que cita Cassany (2011: 51).

Reprenent el concepte de registre simplificat que s’ha citat més amunt, Payrató (1996:

168) al·ludeix a les necessitats que poden portar a simplificar una varietat i les resumeix

en “circumstàncies contextuals, en especial segons els interlocutors i segons el canal de

transmissió”. En aquest sentit, l’escriptura ideofonemàtica pot considerar-se un registre

simplificat (tot i que en aquest estudi es preferirà parlar de codis simplificats com ho fan

Torres (2003: 80) i Cassany (2011: 51) perquè s’ha cregut que es tracta més aviat de la

1 Encara que l’edició consultada en l’elaboració del present estudi va ser publicada l’any 1996, cal tenir en

compte que la primera edició d’aquest llibre és de 1988 i, en aquells moments, la presència d’internet a la societat era nul·la. 2 Acrònim de fan fiction; ficcions creades pels fans de pel·lícules, llibres o grups de música.

9

plasmació gràfica d’un registre que d’un registre pròpiament dit), ja que acompleix

aquestes dues característiques:

S’adapta al canal de transmissió. Ho fa, segons Torres (2003: 77-79) per dos motius:

o Mida del missatge:

- Un dels motius que sembla més important en el naixement de l’escriptura

ideofonemàtica és la llargada limitada dels SMS, limitada per una capacitat de

buffer (espai limitat per a escriure el missatge) de 160 caràcters. Alhora, el

format de les finestretes dels xats (i actualment dels microblogs com ara

Twitter) on s’escriu el missatge convida a ser breu.

- Torres parla també de “les normes de netiqueta”3, entre elles la norma de

cortesia d’escriure textos breus que no robin gaire temps al lector. Per altra

banda, als xats, els missatges llargs trencarien la fluïdesa de la conversa.

o Mitjà de comunicació mediada per ordinador:

- Sobretot en el cas del xat, cal ser ràpid a l’hora d’escriure intervencions per no

perdre el torn de paraula o quedar exclòs de la conversa i per mantenir la

fluïdesa de la comunicació. Per tant, doncs, trobar maneres d’estalviar temps

a l’hora d’escriure serà un estímul important per desenvolupar un codi

simplificat.

- Torres i Payrató (2003: 16) parlen de les emoticones com a “recurs per a

transmetre afectivitat [...] però també per a guiar inferències”. És a dir, les

emoticones s’usen per expressar estats d’ànim o sentiments però també per

resoldre dubtes en la interpretació de certs enunciats que en la conversa oral

es poden resoldre mitjançant expressions facials, gestos o modulacions de la

veu.

S’adapta als interlocutors: si el punt anterior intentava explicar els motius pràctics que

van provocar el naixement d’aquest tipus d’escriptura, aquest apartat hauria de

permetre explicar per què s’ha estès a àmbits i usos tan diferents als que el van

originar (bàsicament, SMS i xats), com poden ser fòrums, blogs, xarxes socials,

correu electrònic, etc., on la seva utilització perd la justificació pràctica i respon, més

aviat, a una voluntat estilística de l’emissor.

Tot i que popularment pugui persistir el tòpic que l’escriptura ideofonemàtica és una

mostra del desconeixement de la llengua escrita normativa, els estudis que tenim avui en

dia demostren que l’ús d’aquest codi és fruit d’una decisió conscient. Els qui l’utilitzen

tenen clar en quins contextos cal usar-la i en quins cal decantar-se per l’estàndard;

segons Cassany (2011: 52), “l’anàlisi dels seus escrits digitals mostra que són conscients

de la diversitat de registres i que usen selectivament l’ideofonemàtic segons la situació”.

3 Que Torres relaciona amb la màxima de relació o pertinença de Grice (1975).

10

Els joves, doncs, apliquen a la llengua escrita el mateix criteri que a la llengua oral:

s’adequa el missatge (el codi en el cas dels contextos escrits) en funció del grau de

formalitat del context i dels interlocutors. Per tant, per als joves, la utilització de

l’escriptura ideofonemàtica no deixa de ser un tipus d’adequació diafàsica i, en la mesura

que també s’usa per mostrar la pertinença al grup social dels joves, diastràtica. Per a

Cassany (2011: 52), “[...] els joves distingeixen els escrits dels seus amics més propers

per la manera particular d’utilitzar els recursos...”. Així doncs, la voluntat estilística dels

joves en usar l’escriptura ideofonemàtica transcendeix el concepte de registre i arriba a

esdevenir un idiolecte, ja que els joves intenten distingir-se de la resta.

3. ESTAT DE LA QÜESTIÓ

3.1. ESTUDIS SOBRE L’ARGOT JUVENIL CATALÀ

L’estudi de Bernal i Sinner (2009), on s’analitza la manera d’expressar-se dels joves

oients del programa de ràdio Prohibit als pares, s’aproxima bastant a aquest treball pel

que fa al corpus que s’hi estudia. Tot i que en aquell cas les intervencions dels joves

havien passat per un filtre de correcció ortogràfica mentre que en el nostre cas no, el

públic objectiu a qui anava destinat aquell programa i els temes que s’hi tractaven no

difereixen gaire dels del web adolescents.cat –del qual s’extraurà la mostra estudiada4.

Les conclusions que n’extreuen els autors en aquell cas són que “les formes que podem

considerar típiques del llenguatge juvenil s’ajusten perfectament als processos de

formació de mots de la llengua catalana” (Bernal i Sinner, 2009: 31). En definitiva, doncs,

l’estudi de Bernal i Sinner (2009) conclou que la formació d’un tipus de parla juvenil

catalana es fa recorrent als mateixos mecanismes emprats habitualment per la llengua

catalana. Sobre la suposada influència omnipresent del castellà en la formació d’argot

català, els autors afirmen que, encara que molts mots poden explicar-se com a calcs,

també es pot afirmar que es tracta de casos de convergència o de casos que, tot i haver

nascut en la pròpia llengua, s’han vist beneficiats per la convergència. Pel que fa a

aquest aspecte també destaquen que “la influència lingüística externa forma part dels

processos innovadors de la llengua que demostren la seva mobilitat i flexibilitat i que, a la

fi, són una bona prova de la vitalitat de la llengua” (Bernal i Sinner, 2009: 31). Així doncs,

no cal estigmatitzar qualsevol influència del castellà, ja que és normal que una llengua

adquireixi mots d’una altra per crear argot. Per altra banda, el castellà no és l’única

llengua de la qual es nodreix el català per crear argot; la influència que exerceix l’anglès

com a font de neologismes i manlleus sobre gran part de les llengües del món és

innegable.

A la tesi de Pujolar (1997), per bé que l’autor es fixa sobretot en la manera de relacionar-

se de dues colles de joves barcelonins i en els rols i identitats que adopten els integrants

de cada colla, l’autor també para atenció a la llengua que utilitzen. En aquest sentit, és

significatiu el recull de vocabulari d’argot (una mena de petit diccionari) amb les entrades

en català i castellà en la majoria de casos (moltes vegades només es tracta d’una

adaptació ortogràfica al català) que s’hi inclou. Tot i que Pujolar (1997) circumscriu les

4 A l’apartat 3.1 es presenta el web i la s’explica mostra.

11

conclusions del seu estudi als casos dels dos grups de joves que estudia, arriba a

consideracions generals com ara que “l’argot català és majoritàriament manllevat de

l’espanyol” (Pujolar, 1997: 110).

Per altra banda, encara que es refereix més aviat als motius que guien l’elecció d’una o

altra llengua (català o castellà), l’explicació que l’autor dóna a aquest fet ens pot servir

perfectament per entendre la presència abundant de lèxic castellà en l’argot català.

Segons Pujolar (1997: 284), “la cultura catalana posseeix, naturalment, un ric repertori de

veus transgressives i oposicionals. Però, pel que es veu, aquestes no tenen la difusió de

les seves equivalents castellanes [...]. Les veus transgressives no es poden ensenyar a

l’escola perquè pertanyen per definició a manifestacions culturals simbòlicament

subversives”. Seguint el fil d’aquestes paraules, es pot entendre que el fet que els joves

adoptin lèxic del castellà a l’hora de crear el seu argot es deu a la manca de referents

transgressors en llengua catalana. Encara que avui en dia els mitjans de comunicació en

català són molt variats i tenen unes quotes d’audiència considerables, potser no

ofereixen als joves els referents transgressors que ells desitgen. En aquest mateix sentit,

si la llengua emprada pels professors a les escoles és majoritàriament el català, no ens

hauria de sorprendre que els joves associïn el català normatiu amb una figura d’autoritat

de qui cal distanciar-se i que la tria d’un lèxic que subverteixi la norma esdevingui una

mostra de transgressió. Un dels referents transgressors que identifica Pujolar (1997: 110-

111) per a una de les colles que estudia són les bandes de joves de classe baixa

pròximes al món de la delinqüència que s’expressen en castellà i d’ells n’assimilen l’argot

que usen quan parlen en castellà. El que a vegades s’ha vist com un canvi en la

procedència de l’argot català —fins als anys seixanta el lèxic de l’argot venia

majoritàriament del caló i ara ve del castellà) (Payrató, 1996: 176) — es podria entendre

com la continuïtat d’un mateix procés: el món de la delinqüència actua com una autoritat

transgressora de la qual s’agafen mots i expressions amb independència que l’argot de

la delinqüència provingui d’una llengua o d’una altra. En canviar de llengua i passar al

català, les expressions argòtiques es mantenen amb una mínima adaptació fonètica.

A l’estudi de Galtés (2010), que analitza el llenguatge utilitzat en un episodi de Plats

bruts, una comèdia de situació juvenil emesa entre 1999 i 2003, també es conclou que

“de tots els casos detectats com a expressions argòtiques, la majoria, de manera

aclaparadora, són calcs i manlleus del castellà” (Galtés 2010: 31). Encara que la mostra

és bastant diferent ja que es tracta d’una col·loquialitat planificada (Payrató, 1996: 62)

caldria esperar que es busqués un argot juvenil versemblant que connectés amb

l’audiència i que, per tant, reflectís la realitat. En tractar-se, com s’ha dit abans, d’una

col·loquialitat planificada, sembla que l’elecció d’un lèxic d’origen majoritàriament castellà

per reflectir el jovent catalanoparlant caldria atribuir-la a les mancances de la llengua: el

català només té argot si s’usen manlleus del castellà. Caldria, doncs, que un guionista

que es trobés en aquesta situació hagués de triar entre la genuïnitat i la versemblança.

Per altra banda, aquesta abundància de manlleus del castellà també es podria explicar

com un recurs humorístic més: posar en boca d’algú una manera de parlar que no li

escau sol ser un recurs efectiu per fer riure (els personatges de la sèrie s’allunyen una

mica de l’edat i l’extracció de la gent que es consideraria normal que fes servir aquest

tipus d’argot). Prenent les expressions argòtiques del castellà es pot exagerar encara

12

més el recurs que si s’utilitzessin expressions genuïnament catalanes. Galtés (2010: 30),

citant Segarra (2009), ho sintetitza així: “tant la mescla de llengües com el canvi de codi

són emprats per fer riure, ridiculitzar situacions i també per caracteritzar personatges.”

Les conclusions de l’estudi de Barber (2007: 23), que intenta trobar equivalències

catalanes per a les expressions argòtiques i col·loquials extretes d’un còmic en castellà,

són molt descoratjadores per al català:

1. El percentatge de col·loquialismes catalans en ús és molt baix.

2. Bona part dels col·loquialismes catalans que es proposen com a

equivalències de col·loquialismes castellans presenten una clara pèrdua de

matisos, tant de significat com d’expressivitat.

3. Determinades equivalències que es presenten com a equivalents de

formes castellanes tenen significats completament divergents o, si més no,

molt inexactes.

4. Pràcticament la meitat dels col·loquialismes que s’han recollit no té una

forma equivalent en català.

L’estudi analitza l’argot del català des de la perspectiva de la traducció i es fixa en les

eines a disposició de l’usuari per a traduir textos col·loquials i argòtics del castellà al

català. La conclusió a la qual s’arriba mitjançant diccionaris bilingües és la següent:

moltes expressions del castellà no disposen d’un equivalent en català o amb la traducció

es perd informació. Tot i això, sobre la pèrdua de matisos entre mots més o menys

equivalents de llengües diferents, es podria afegir-hi, en paraules de Carner citat per

Valls (1998: 52), que “no es tradueix per paraules destriades, sinó per frases senceres”.

A més, més enllà dels diccionaris, la llengua potser disposa d’expressions argòtiques

equivalents que, per algun motiu (perquè es tracta de localismes, per exemple), no

gaudeixen de prou difusió.

Tot i les objeccions que s’hagin pogut fer sobre alguns dels estudis que s’han comentat

fins aquí, cal admetre que la principal conclusió a la qual arriben tots és que l’argot del

català estudiat prové majoritàriament del castellà, encara que la lectura que se’n fa

depèn de cada cas. En un estudi que analitza les divergències entre el llenguatge juvenil

i el llenguatge dels mitjans de comunicació que es dirigeixen a la gent jove, Wieland

(2009: 6) sosté que “... es fa palès el conflicte entre la norma i la creació individual de la

llengua i entre el castellà i el català. Per als joves, quan es comuniquen entre ells, aquest

conflicte és relativament poc important”. Amb aquesta afirmació, l’autora vol posar de

manifest que, en usar calcs i manlleus del castellà, els joves no ho fan de manera

conscient o, si en són conscients, no hi donen massa importància, ja que per ells és molt

més important la voluntat expressiva o estilística que la normativitat d’una expressió.

També és interessant l’explicació que dóna a la gran presència de manlleus i calcs del

castellà en l’argot dels joves catalans (Wieland, 2009: 6):

Tot i així, el bilingüisme constitueix un component interessant. El fet que els joves se saltin les

normes lingüístiques manllevant elements castellans no impedeix la comunicació, encara que

la presència d’aquests elements en el català sigui molt forta. La intel·ligibilitat per a tots els

participants bilingües de la conversa […] queda garantida en tot moment.

13

Si més amunt s’apuntava la manca de referents transgressors en català (i, en canvi,

s’admetia l’existència d’aquests referents en castellà) com a factor determinant per

l’assumpció del castellà com a font prioritària de creació d’argot, amb la reflexió de

Wieland (2009) es pot comprendre per què el cabal lèxic provinent del castellà és tan

majoritari en l’argot dels joves: el bilingüisme efectiu de tots els joves catalanoparlants

permet la inclusió d’expressions castellanes sense cap mena d’adaptació ni cap filtre.

3.2. ESTUDIS SOBRE EL CODI D’ESCRIPTURA A L’ENTORN DIGITAL

Sobre la vella polèmica sobre la influència negativa del tipus d’escriptura dels joves a

internet i al mòbil en les habilitats d’escriptura tradicionals, cal dir que, en el món

acadèmic, no suposa la primera preocupació ni de bon tros. En els estudis que hi fan

referència la conclusió sol ser que unes habilitats no interfereixen en les altres. Simón

(2011: 14) opina que:

Las incorrecciones ortográficas y de puntuación de los estudiantes, fundamentalmente de

secundaria, no se ven agravadas por el uso de los géneros electrónicos, sino que la

desatención, junto con la ausencia de hábito lector, está en la base de estos errores

ortográficos que se cometen en esta etapa escolar; y suele originarse en una actitud de

indeferencia hacia la escritura correcta.

Cassany (2011: 53), per la seva banda, va més enllà i citant un estudi de Plester i Wood

(2009) assenyala que la pràctica habitual d’enviar i rebre SMS afavoreix les capacitats de

lectoescriptura dels joves i n’incrementa “l’ús i la sofisticació lingüística”. Paral·lelament,

com a efecte positiu col·lateral, també afirma que els autors de l’estudi consideren que

aquesta pràctica també pot “afavorir la consciència fonològica dels usuaris.”

Els estudis sobre aquest tipus d’escriptura són molts i molt variats, alguns tan innovadors

com el de Pedrola (2009), que compara les abreviacions usades en l’escriptura dels SMS

amb les que s’usaven en els manuscrits medievals. Per Pedrola, els motius que van

portar a l’ús d’abreviacions en època medieval coincideixen amb els que han provocat les

innovacions en l’escriptura d’SMS: per una banda, en tots dos casos, l’espai disponible

per escriure el text és limitat (en el cas dels SMS per la limitació de caràcters propi

d’aquest sistema de comunicació i per l’elevat preu del pergamí en el cas dels textos

medievals). En segon lloc, en època medieval els textos es reproduïen manualment i, per

tant, calia economitzar al màxim el temps per tal d’aconseguir una productivitat més

elevada. En el cas dels SMS, la necessitat de la immediatesa en les comunicacions

també ha provocat una simplificació del codi per tal d’agilitzar l’escriptura. Un tercer

motiu, que Pedrola només apunta, és una certa voluntat estilística ja que, en tots dos

casos, es detecten abreviacions que no s’expliquen ni per l’estalvi de temps ni per

l’estalvi d’espai, sinó que només es poden justificar per una voluntat de deixar una

empremta personal en el text. De la comparació que es fa dels dos sistemes de

simplificació el que sorprèn més és que alguns recursos que poden semblar molt

moderns ja s’usaven en època medieval: només cal comparar, per exemple, l’abreviació

nq (‘nunc quondam’) amb la moderna pq (‘per què’). En aquesta aportació, també es

posen exemples d’altres codis simplificats d’escriptura que hi ha hagut al llarg de la

14

història justificats també per la voluntat d’estalvi d’espai (els telegrames, per exemple), o

de temps (la taquigrafia).

En aquest camp, en l’àmbit català, cal destacar l’aportació de Torres (2003) amb

diferents articles i estudis on s’aborden diferents aspectes de la pragmàtica i l’escriptura

dels SMS i els xats5 i fòrums d’internet. La seva aportació més important és la

denominació escriptura ideofonemàtica (Torres, 2003: 80) per referir-se al codi simplificat

d’escriptura usat en comunicacions mediades per ordinador o telèfon mòbil. Aquesta

denominació, que ha estat aprofitada per altres autors com Cassany (2011), té com a

principals virtuts la capacitat d’englobar sota una mateixa denominació diferents

processos d’innovació en el codi (ús d’emoticones, abreviacions, números amb valor

fonètic, etc.) i la de ser un terme vàlid per referir-se a diferents contextos (una virtut que

no tenen altres termes proposats com ara llenguatge SMS, llenguatge Messenger,

llenguatge xat, etc.).

També és destacable l’estudi de Torres (2004) sobre la netiqueta. Sota la denominació

netiqueta s’hi agrupen les normes de cortesia que haurien d’observar tots aquells que es

relacionen amb els altres en contextos mediats per ordinadors. El terme és l’adaptació al

català de netiquette, la contracció de network etiquette, extret de diferents versions

d’aquestes normes: Shea (1994), Rinaldi (1995), Hambridge (1995), entre d’altres. La

netiqueta afecta bàsicament els aspectes més pragmàtics del llenguatge, però per al

present treball també ens interessa, ja que Torres també la relaciona amb les alteracions

en el codi d’escriptura que es donen en aquests contextos. Les emoticones, per exemple,

serveixen per evitar tensions ja que poden ajudar a explicar el sentit d’una frase (com

ara, perquè s’entengui la ironia, la complicitat o la voluntat humorística). L’ús de

l’escriptura ideofonemàtica també contribueix a la netiqueta ja que ajuda a produir

missatges més curts que contribueixen a assolir la norma que diu que cal respectar el

temps dels altres usuaris. S’hi podria afegir que l’ús del codi ideofonemàtic també

contribueix a acomplir el principi de la netiqueta que demana adequació de l’enunciat al

context, ja que, en un context informal, on la gent es relaciona utilitzant aquest codi,

participar-hi respectant l’ortografia normativa seria contrari al que dicten aquestes

normes.

Per al present estudi també són interessants les aportacions de Torres (1999, 2001) a

l’estudi de les emoticones i les seves funcions. En aquests articles, Torres cita els

repertoris proposats per Godin (1993) o Sanderson (1993) i posa exemples de cada un

dels tipus d’emoticones proposats. Més que el repertori, però, el que ens interessa més

d’aquestes contribucions és la proposta que fa —ampliant les que havien fet Wilson

(2003) i Marcoccia (en premsa)— de classificació de funcions de les emoticones en el

context d’una conversa informal mediada per ordinador. L’autora divideix les emoticones

en cinc funcions principals:

5 A partir d’ara, sempre que es parli de xats, es farà en sentit ampli. En aquesta denominació s’hi inclouen

també altres recursos diferents dels xats originals (on la gent no s’agrupava per coneixement previ sinó per afinitats, procedència geogràfica, etc.) com ara el xat del Facebook, el Messenger, etc.

15

Emoticones que expressen l’emoció que sent l’emissor: expressen els sentiments

del qui els usa.

Emoticones que ajuden a la interpretació del missatge: sobretot ajuden a la

interpretació dels missatges com a irònics o humorístics.

Emoticones de complicitat: funcionen com a marca o demostració que es

comparteix un codi determinat i, per tant, que es pertany a un determinat grup

social.

Emoticones preservadores de la imatge o “anti AAI6”: ajuden a desfer

interpretacions ofensives o equivocades de determinats enunciats. En un context

oral aquesta informació es transmetria amb gestos facials.

Emoticones amenaçadores de la imatge o “pro AAI”: remarquen el caràcter

burleta o ofensiu d’algun comentari. Per bé que tenen un caràcter mofeta no són

necessàriament ofensius, ja que en un context de confiança entre emissor i

receptor poden ser entesos com una broma.

4. METODOLOGIA

4.1. JUSTIFICACIÓ DE LA MOSTRA I CONFECCIÓ DEL CORPUS

Per al camp d’estudi i els objectius del treball, es va optar per triar una font que aportés

una mostra fidel i representativa de la realitat. Després de sospesar altres possibilitats

com ara l’enquesta directa a joves, buidatges de revistes adreçades a públic juvenil, etc.,

es va decidir optar per buscar una mostra ja existent, creada d’una manera espontània i

no dirigida i que no hagués passat cap mena de filtre ortogràfic, lingüístic o de censura

de continguts: el web adolescents.cat es va revelar com el més adequat per als objectius

que es pretenen assolir. El web té uns espais que no difereixen gaire de les revistes

tradicionals en paper per a adolescents: notícies de famosos, consells per lligar, tests per

saber si s’està enamorat, moda, acudits, entre d’altres. Però, a diferència d’aquestes

revistes tradicionals en paper, la part que el fa interessant, des del punt de vista del

treball, és que permet la interacció entre lectors del web i amb els redactors.

Adolescents.cat, va néixer el juliol de 2010 i forma part del grup Nació Digital (Aquitània,

SL) de mitjans de comunicació.

La part del web més important per a l’estudi, de la qual s’ha extret la major part del

corpus que s’ha analitzat, és el fòrum on els joves proposen els temes i interactuen

sense interferències dels redactors. En comunicació personal, els administradors del

portal van confirmar que no hi ha cap mena de censura ni correcció per part dels

administradors i redactors, que els únics que poden decidir que un comentari és

6 Actes d’amenaça de la imatge. Actes que poden ser entesos com un atac directe vers una persona.

16

inapropiat són els mateixos usuaris utilitzant un sistema de votació de positius i negatius

que permet amagar comentaris votant amb un negatiu.

El seguiment del fòrum ha durat dos mesos, des del 17 d’octubre de 2012 al 17 de

desembre de 2012. En principi, el seguiment havia de durar tres mesos però, veient la

gran quantitat d’intervencions al fòrum (més de 6.600 en dos mesos), es va decidir que la

mostra ja era prou extensa amb aquest període. El fòrum funciona de la manera següent:

a mesura que els participants van afegint nous temes de conversa es van eliminant els

temes més antics. L’espai del fòrum té de sis a vuit pàgines (en funció de la quantitat de

respostes) i els temes solen ser accessibles durant sis o set dies en funció de l’activitat.

Davant la negativa per part de l’equip d’adolescents.cat a facilitar l’accés a un arxiu amb

les intervencions del fòrum es va haver de crear manualment un registre que serviria de

base per a l’anàlisi posterior (vegeu ANNEX I. MOSTRA. Recull d'intervencions al fòrum

del web adolescents.cat del 17/10/2012 al 17/12/2012) i d’on s’han tret tots els exemples

que apareixen al treball.

4.2. MÈTODE D’ANÀLISI

Després d’haver recollit totes les intervencions al fòrum, es va fer una lectura de tota la

mostra tot recollint les expressions i el lèxic que s’aparten del llenguatge estàndard i les

convencions gràfiques (emoticones, abreviacions, etc.) que s’allunyen de les pautes

habituals. A mesura que s’anaven detectant exemples rellevants dels processos que es

pretenia estudiar, s’anaven marcant per, posteriorment, classificar-los i analitzar-los més

detalladament. Durant aquest procés es van presentar un parell de problemes: d‘una

banda, a l’hora de seleccionar quines expressions s’han de considerar argot juvenil i

quines són expressions col·loquials. Tal com diu Payrató (1996: 176): “Un argot neix del

registre col·loquial o corrent, amb el qual conviurà i del qual sempre continuarà aprofitant

materials”. S’hi podria afegir que el registre col·loquial també aprofita materials dels

argots. Aquesta interacció fa que les fronteres entre un i altre siguin difuses i, a vegades,

costi destriar què es propi de cadascun. Per altra banda, a l’hora de seleccionar quins

usos gràfics són marques estilístiques, també es presenten algunes dificultats. L’ús

d’emoticones o abreviacions és fàcilment constatable però, a l’hora de detectar altres

usos estilístics (majúscules, transgressió de la norma ortogràfica com ara l’ús de la k o

l’ús de y en lloc de ll, etc.) és difícil establir quins es deuen a una voluntat expressiva de

l’autor o es deuen, simplement, al desconeixement de la norma o a la deixadesa.

En una segona etapa, amb l’ajuda de la bibliografia consultada, es va procedir a fer una

classificació més acurada i, en alguns casos, a redistribuir els exemples detectats a la

mostra analitzada. En aquesta fase, també es va fer una petita anàlisi estadística —

mitjançant un programa informàtic de fulls de càlcul— de les dades obtingudes per tal

d’obtenir dades absolutes i relatives dels nombres de casos i aparicions de cadascun

dels processos per tal de determinar-ne la productivitat i la recurrència. Totes les taules

que es veuran en els apartats d’anàlisi de les dades es van elaborar durant aquest

període a partir de les dades obtingudes a la mostra.

17

5. PRINCIPALS PROCESSOS DE CREACIÓ D’ARGOT

En aquest apartat s’analitzaran els principals processos de creació de lèxic detectats a la

mostra. Per fer la divisió dels diferents processos s’ha pres com a referència la proposta

de Vila i Castañedo (2012), tot adaptant-lo a les necessitats del present estudi i obviant

aquells processos que no s’han documentat al corpus.

A la Taula 1 podem veure els diferents processos de formació d’argot, la seva

productivitat, la seva recurrència i els percentatges de productivitat i recurrència sobre el

total:

5.1. DERIVACIÓ

Segons l’IEC (2004: 291), “la derivació és el procés que permet obtenir noves unitats

lèxiques mitjançant l’adjunció d’un afix a un radical”. En aquest apartat, doncs, veurem

aquells mots detectats a la mostra que s’han format per aquest procés mitjançant l’ús de

prefixos i sufixos.

5.1.1. PREFIXACIÓ

El prefix més productiu a la mostra estudiada és, sens dubte, el prefix super-, que

apareix utilitzat 113 vegades en més de 70 formes diferents (vegeu la Taula 2). El seu ús

més habitual és el de modular adjectius i adverbis (la forma més utilitzada, 26 vegades,

és superbé) per afegir un matís d’intensitat al significat de la base similar al que aportaria

l’ús de l’adverbi molt o del sufix -íssim. Tot i això, encara que el seu ús és més residual,

també apareix acompanyant substantius fent la funció d’un adjectiu o d’un adverbi

(superescrit ‘escrit molt bo’, superpollastre ‘pollastre extraordinari’). Cal destacar dos

casos que s’han observat de recursivitat en l’ús del prefix super-, ja sigui reduplicant-lo

(supersuperamics, supersuperbé) o encadenant-lo amb altres prefixos

(superextramegadirectionner) (vegeu Exemples 1, 2 i 3). L’ús d’aquest recurs té una

finalitat intensificadora que no n’altera el significat original (IEC, 2004: 315) i es deu,

probablement, al fet que l’ús reiteratiu d’aquest prefix li ha fet perdre expressivitat.

En alguns casos —en un ús que també es dóna en la llengua col·loquial— també s’usa

lexicalitzat, sense acompanyar el substantiu, per referir-se als supermercats. En un cas,

però, s’usa sense acompanyar cap base per denotar que una persona té qualitats

extraordinàries.

El prefix ex-, queda totalment restringit per referir-se a antigues relacions de parella

(exnòvio, ex-xicota) i, en la majoria dels casos (24 de 26), apareix lexicalitzat com a

substantiu sense acompanyar cap substantiu i amb el mateix significat (vegeu Exemple

4).

18

El prefix anti- és molt poc productiu i, generalment, apareix en mots habituals en la

llengua estàndard com ara anticonceptives o antiestètic. Només a antibullying s’utilitza

com a procés creatiu per crear un neologisme per definir l’actitud contrària a la base a la

qual precedeix.

El prefix des-, amb el valor d’inversió de la base a la qual s’adjunta, apareix utilitzat tres

vegades acompanyant un verb: desenfadar, desenamorar i desinstal·lar; dues en forma

d’adjectiu: descerebrada i desgenerada (sic), i una acompanyant un nom: desmotivació7.

5.1.2. SUFIXACIÓ

S’ha dividit l’ús de sufixos (vegeu Taula 3) segons la seva aportació a la base a la qual

s’incorporen: apreciatius, quan donen un matís de significat al radical, i derivatius, quan

modifiquen la categoria gramatical, el gènere o donen un nou significat al mot.

En el primer grup els més productius són sufixos plenament catalans com el diminutiu -et

-eta (40 mots i 74 aparicions) que s’adjunta a bases catalanes (culet, noieta) o a

manlleus del castellà (pijeta) i que en molts casos s’han d’entendre com un recurs

estilístic més enllà del diminutiu. El seu equivalent castellà -ito -ita només apareix al

costat d’arrels castellanes en mots com piquito o bomboncito i la seva productivitat és

molt limitada. També s’han detectat altres diminutius castellans amb una connotació

estilística més marcada, com -ete, que només s’usa en dos mots (rollete i xoxete), i,

sobretot, -illo -illa que s’adjunta a arrels castellanes (catxondillo, guarrilla) però també a

arrels existents en català (culturilla, truquillo). Tots aquests casos d’ús de sufixos

diminutius castellans s’han considerat manlleus del castellà ja que la limitació de casos

observats i el fet que s’adjuntin sempre a bases existents en aquesta llengua indueixen a

creure que s’han manllevat els mots sencers i no els sufixos.

La productivitat del superlatiu -íssim -íssima és molt elevada (27 mots i 119 aparicions) i

acompanya principalment a adjectius (contentíssim) però també a adverbis (tantíssim).

Els casos que s’han trobat de mots amb el mateix sufix modificant arrels d’origen castellà

(feíssima, loquíssima) s’han comptabilitzat com a manlleus (apartat 5.7) perquè s’ha

considerat que —tot i que en tots dos casos s’escriu el sufix amb ss, com en català— el

procés de sufixació s’ha dut a terme en castellà.

S’han detectat casos de sufixos apreciatius castellans amb sentit augmentatiu com -ón

(problemón, putón, bajón), -ote (malote, pechotes), -orro -orra (buenorra, calentorro), -

azo -aza (anyazos, textazos) i -aco -aca (pestaca). En tots els casos, es tracta de sufixos

que modulen bases castellanes —fins i tot en el cas de currasso en què el sufix s’adapta

7 Sota aquesta denominació (usada en català i en castellà però que té el seu origen en l’anglès demotivation)

s’inclou tot un gènere que té el seu origen en la paròdia dels cartells motivacionals amb fotografies acompanyades d’una sentència de caràcter humorístic. L’eslògan d’una web que ven productes d’aquest tipus (despair.com) és bastant aclaridor: “Motivational products don’t work. But our Demotivator® products don’t work even better”. En el seu pas al castellà i el castellà s’ha perdut una mica la referència paròdica inicial i s’entén per desmotivació un format d’una fotografia amb una sentència però no és necessàriament

paròdica ni tan sols humorística; en molts casos és, fins i tot, melancòlica.

19

a la fonètica catalana— i que, per tant, s’analitzaran com a manlleus a l’apartat 5.7. L’ús

del sufix apreciatiu augmentatiu català -ot -ota, si bé no és gaire elevat (set casos), sí

que és un recurs plenament productiu (gaiot, bonot, guapota, etc.).

Curiosament, els sufix derivatiu -er no s’ha detectat cap cop amb un ús argòtic original —

més enllà de les paraules comunes amb la llengua col·loquial. El sufix derivatiu castellà -

ero s’analitzarà a l’apartat de manlleus 5.7 ja que només apareix dos cops (pajero,

poligonero) adjuntat a bases castellanes. En el cas del femení -era, per la coincidència

entre les formes catalana i castellana, tot i que és més difícil determinar en quina llengua

s’ha fet el procés de sufixació, classificarem bollera (lesbiana) com un manlleu i trempera

‘erecció’ i metalera ‘aficionada als estils de música metal’ com un procés de sufixació —

encara que el cas de metalera és difícil afirmar amb rotunditat que no es tracta d’un

manlleu. Cal destacar l’ús que es fa del sufix equivalent en anglès -er8, sobretot en mots

que es consideraran com un manlleu de l’anglès (belieber ‘fan de Justin Bieber’,

directioner ‘fan de One Direction’, youtuber ‘aficionat al Youtube’, hater ‘persona que odia

alguna cosa’) perquè, en ajuntar-se a mots procedents d’aquesta llengua, es pot

considerar que el manlleu s’ha fet amb la forma ja derivada.

El sufix derivatiu -ada, afegit a verbs, s’usa per formar substantius (quedada, ratllada) i

afegit a un substantiu genera un altre substantiu amb un nou significat (putada). La seva

productivitat és força limitada, es redueix als tres exemples que s’han citat. En el cas de

ratllada, cal entendre el seu significat com a ‘preocupació’ i no confondre’l amb el de

‘persona preocupada’ (vegeu Exemples 5 i 6) que també pot tenir el mateix mot i que

s’analitza a l’apartat 5.5.

El sufix -ejar (putejar, xulejar, trolejar) és usat per crear verbs a partir de substantius. El

sufix -ció forma un substantiu deverbal en el cas de trolació pel procés

trola>trolar>trolació.

El sufix anglès -ing, tot i que apareix en nombroses ocasions en manlleus on el procés de

sufixació s’ha dut a terme en la llengua d’origen, apareix dues vegades en una mateixa

intervenció amb un ús innovador bàsicament estilístic —ludolingüístic— per emular la

llengua anglesa (maribeeling, calenting) (vegeu Exemple 7).

5.2. COMPOSICIÓ

En aquest apartat s’hi tractaran aquells mot nous creats a partir de la suma de dos mots

existents. Vila i Castañedo (2012: 28), citant Almela (1999: 130), defineix el resultat del

procés com “una unidad cuyo significado ni es deducible necesariamente del significado

de sus componentes ni es ajeno al mismo”.

La productivitat d’aquest recurs no és gaire gran (només tres casos, vegeu Exemples 8,

9 i 10) però cal prendre’l en consideració per la seva expressivitat i cal tenir en compte

8 Encara que la forma coincideix amb la patrimonial -er, s’ha considerat que s’utilitza la forma anglesa perquè

es combina amb arrels angleses.

20

que només s’han inclòs en l’estudi aquells casos que no formen part del llenguatge

estàndard. Els casos que s’han observat són la suma d’un verb i un substantiu

(xupaculs), la suma de dos substantius (ànegahorse) i un substantiu amb un sintagma

preposicional amb valor de complement del nom en què s’omet la preposició

(caraprinceses). En tots tres casos el resultat és un substantiu.

En dos dels tres casos s’utilitza algun mot manllevats d’altres llengües (xupar i horse).

Pel que fa al procés de composició de caraprinceses, amb l’elisió de la preposició de, és

propi de la llengua catalana i es dóna en altres casos de composició com ara a filferro

(IEC, 2004: 326).

5.3. ONOMATOPEIES

Encara que, com apunta Vila i Castañedo (2012: 30) “no es un fenómeno muy productivo

dentro de los procedimietos de formación de palabras en el argot”, s’han detectat alguns

casos d’ús d’onomatopeies amb significat lèxic més enllà de la simple imitació d’un so

(aquest ús es tractarà al punt 6.1.2). Els casos detectats són els següents (vegeu Taula

4):

Fap-fap: l’onomatopeia imita el so de la masturbació masculina i s’usa com a

eufemisme per referir-se a aquesta acció (vegeu Exemples 11, 12 i 13).

Mua/muac/muacs-muacs: l’ús de l’onomatopeia (repetida o no) del petó adquireix el

valor d’una interjecció de comiat que substitueix petó o petons (vegeu Exemples 11,

12 i 13).

Xof: reprodueix el so d’alguna cosa que cau i xoca contra alguna superfície i d’aquí

pren el significat de ‘decaigut’ o ‘deprimit’9 i s’usa com a adjectiu (vegeu Exemples

11, 12 i 13).

5.4. ABREVIACIÓ

En la mostra analitzada s’han detectat quatre processos d’abreviació: l’apòcope, l’afèresi,

la siglació i els acrònims (vegeu Taula 5 i Exemples 14,15, 16 i 17). L’apòcope

(abreviació de la paraula eliminant l’última o les últimes síl·labes), que Payrató (1996:

179), citant Vinyoles (1978), destaca com un dels procediments de recerca

d’expressivitat típics de la formació d’argot, és el més productiu: se n’han trobat vint-i-un

casos diferents utilitzats en 417 intervencions. El més repetit (179 vegades) és face per

referir-se a la xarxa social Facebook i el segon més utilitzat és insti per abreujar institut.

Com apunten Bernal i Sinner (2009: 26), predominen els “mots que resulten de la

truncació de cultismes o compostos a la manera culta, llatins o grecs, fet que demostra

clarament la tendència a la truncació i, així, ‘adequació’ dels cultismes al llenguatge

juvenil”; mots com hetero, bi, lesbi, pel·li, col·le, profe, admi, popu o disco en són una

9 Segons Bernal i Sinner (2009: 27), “es va popularitzar gràcies a una campanya de tampons l’any 2002”.

21

bona prova. Cal destacar també altres abreviacions de mots d’origen menys culte com

tranqui o bote (com a apòcope de botellon). Un cas curiós és el de nopopu, paraula

composta a partir de l’apòcope popu (de popular, persona amb èxit social) i l’adverbi no.

El segon procés detectat, amb una productivitat molt menor (només dos mots i quatre

aparicions) és el d’afèresi (abreviació de la paraula eliminant la primera o les primeres

síl·labes de mot). El primer cas és el de joputa eliminant la primera síl·laba de la

lexicalització (hijoputa) del sintagma castellà hijo de puta. L’altre cas també prové d’un

mot manllevat del castellà (cachondo -a) però segueix, com apunten Bernal i Sinner

(2009: 27), “les pautes d’hipocorització en català, és a dir, a partir de la síl·laba tònica”

per formar xondo -a.

En aquest apartat també s’hi han inclòs els processos de siglació i acronimització de

sintagmes per crear lèxic argòtic. El primer, la siglació, pel fet de tractar-se d’un mitjà

escrit, és difícil de determinar amb precisió si es tracta d’un recurs d’estalvi tipogràfic

(que s’estudiarà més endavant) o d’un reflex gràfic d’un procés oral. En tot cas, s’ha

limitat l’estudi a aquells casos en què, per context, s’interpreta que la pronunciació

equival a la realització fonètica de les sigles. A part de les més clàssiques (CD, SMS i

PC) que ja formen part de la llengua col·loquial i han estat recollides pel TERMCAT, se

n’han detectat de més innovadores com ara MG (sorgida de la xarxa social Facebook i

amb el significat de me gusta) o BF/BFF (best friend forever), que actua com a correlat

femení de l’acrònim BEFFO que s’ha detectat dues vegades a la mostra. El fet que

sempre que es refereix a una persona de sexe femení s’utilitzin les sigles mentre que

quan es refereix a una persona de sexe masculí s’opti per l’acrònim demostra que la

pronunciació d’un i altre només varia en l’última vocal. A la mostra s’ha detectat, a més,

la siglació equivalent en català (MA) tot i que en aquest cas no és tan clar que no es

degui únicament a un procés d’economia tipogràfica.

5.5. RESEMANTITZACIÓ

En aquest punt es tractaran aquells mots que han sofert un procés de transformació del

seu significat. Com es pot veure a la Taula 6, s’han dividit els mots objecte d’aquest tipus

de canvi en tres categories diferents:

Ampliació del significat: aquells mots que han passat de tenir un significat més

restringit a un de més general. No és un procés gaire productiu quant a varietat (tres

mots) però sí que és molt freqüent (entre tots tres apareixen en 417 intervencions). El

cas del verb encantar és un bon exemple: des d’un significat més restringit (‘sotmetre

a una influència irresistible, fascinar’, segons el DIEC) s’ha passat a un significat molt

més ampli equivalent al del verb agradar (vegeu Exemples 18 i 19). Ha sofert el

mateix procés el mot perfecte —que segons el DIEC significa “que té totes les

qualitats requerides, que no li manca res” — que ha patit una extensió en el seu

significat que fa que, en algun cas, s’hagi d’especificar que una cosa és ‘molt

perfecta’ (vegeu Exemples 18 i 19).

22

Canvi de significat: quan un mot, bàsicament per processos metafòrics veu alterat el

seu significat original. De fet, per ser precisos, s’ha de dir que conserva el seu

significat original però que n’hi afegeix un de nou. Per exemple, el verb petar, per un

procés metafòric ha passat de significar ‘una cosa que es trenca [...] fent un cop sec’

(DIEC) a ser emprat per expressar que una cosa va bé o està molt bé (petar-ho;

vegeu Exemples 20 i 21). També s’observen altres exemples de canvis originats per

metàfores abstractes com ara ratllar (fer-se pesat), ratllar-se (capficar-se) o ser

orgasme una cosa (ser una cosa molt bona, vegeu Exemples 20 i 21). Un exemple de

metàfora menys abstracta basada en una semblança més formal és el cas de

lleterada per referir-se a l’ejaculació masculina.

Restricció de significat: el significat dels mots continguts en aquest grup ha sofert un

procés de limitació en l’abast del seu significat. Els adjectius popular i marginat han

vist reduïts els seus significats a dos extrems d’una escala imaginària d’èxit social en

els àmbits adolescents (vegeu Exemples 22, 23, 24 i 25). Verbs com obrir i seguir

emprats en les xarxes socials Facebook i Twitter respectivament tenen un significat

molt més restringit: ”obrir el xat” en el primer cas i “seguir els comentaris d’algú” en el

segon (vegeu Exemples 22, 23, 24 i 25).

5.6. INCORPORACIONS

En aquest punt s’hi inclouen mots procedent d’altres registres o argots que s’incorporen a

l’ús de l’argot juvenil. S’han detectat incorporacions de tres àmbits diferents (vegeu Taula

7):

Incorporacions de registres científics: es tracta de mots procedents de registres

científics que s’han adoptat amb el mateix significat o amb poques variacions.

Bullying s’ha adoptat amb el mateix significat ja que no hi havia una paraula

equivalent en català i que la que s’ha proposat (assetjament escolar) no s’ha

popularitzat. Masturbar-se i masturbació (95 aparicions en total), s’han incorporat a

l’argot juvenil per referir-se sobretot a la masturbació femenina, que fins no fa gaires

anys era tabú i per això no tenia les formes populars de referir-s’hi de què disposava

la masculina. Potser el cas més paradigmàtic és el de tragus (el cartílag situat al

davant del conducte auditiu), un mot que és necessari perquè des de fa un temps s’hi

posen pírcings (vegeu Exemple 26).

Incorporacions del caló: encara que en altres èpoques aquesta era una de les vies de

formació d’argot català més importants (Payrató, 1996: 176), en aquest estudi només

s’ha detectat paio (vegeu Exemple 27).

Incorporacions de dialectalismes: s’ha classificat en aquest apartat l’ús del verb

comodí cardar (vegeu Exemple 28) propi de la llengua col·loquial o vulgar d’una part

del domini lingüístic.10

10

Segons Pujolar (1997: 143), “degut a la manca d'un llenguatge popular generalment reconegut, he detectat el fenomen que molts barcelonins catalanoparlants adopten expressions provinents de parlars de la

23

5.7. MANLLEUS

Segons Payrató (1984: 53), un manlleu és “un procés d'importació o trasllat d'un element

d'una llengua A a una llengua B i element lingüístic (de qualsevol nivell) que ha sofert el

procés”. En aquest apartat s’hi inclouen aquells mots o expressions que no es poden

explicar per processos interns de la llengua i s’ha d’atribuir el seu ús a aquest fenomen.

En total, s’han detectat 1.940 casos d’ús de manlleus dividits en 190 expressions

diferents (vegeu Taula 8) repartits en manlleus provinents de cinc llengües: castellà,

anglès, francès, italià i japonès (vegeu Exemples 29, 30, 31, 32 i 33).

La llengua que té un pes més important en la creació d’argot català és el castellà amb

1.396 (71,96 % del total) repartits en 117 (61,58 % del total) mots o expressions

diferents. La diferència entre el percentatge d’usos i el de varietat d’expressions es deu a

l’ús recurrent d’algunes formes (tio/tia, liar-se, polla, guarro/guarra, lio) que sumen 878

aparicions. La recurrència d’aquests mots denota que estan tan plenament integrats a la

llengua i que els parlants no són capaços d’identificar-los com a manlleus o que, en tot

cas, els equivalents genuïns no són prou expressius per ser emprats.11

L’anglès és la segona llengua en ordre d’importància com a font d’adquisició d’argot amb

451 usos (23,25 % del total) dividits en 69 casos diferents (36,32 % del total). En el cas

de l’anglès, els mots no s’usen amb tanta recurrència però, en canvi, el recurs gaudeix

d’una productivitat molt elevada. Només alguns mots com link, like (en l’ús que se’n fa a

Facebook per comentar aportacions), freaky, cam, ok i please s’usen de manera més o

menys habitual i semblen plenament assumits pels joves com a expressions pròpies. Els

altres casos varien entre alguns mots que, encara que tenen poca presència, s’han creat

en anglès per definir conceptes nous (swag ‘manera de vestir i comportar-se relacionada

amb el rap’, fanfic ‘acrònim de fan fiction; ficcions creades pels fans de pel·lícules, llibres

o grups de música’), d’altres que substitueixen mots existents en català (track ‘cançó’;

cover ‘versió d’una cançó’) i d’altres que tenen un ús plenament estilístic. Mostra

d’aquest ús estilístic de l’anglès, que Bernal i Sinner (2009: 30) defineixen així: “els

manlleus de l’anglès responen a la voluntat, més o menys inconscient, de mostrar

modernitat i, fins i tot, poden explicar-se per un cert regust esnob”, és la inserció de

frases en anglès en intervencions escrites en català sense que hi hagi un motiu aparent

més enllà de l’estilístic.

L’aportació de les altres tres llengües és molt reduïda. En el cas del francès es limita a

l’aparició de merci que és un mot present en el llenguatge col·loquial. En el cas de l’italià,

l’únic mot que s’ha documentat és birra. Si bé es podria considerar que birra ha arribat al

català per via del castellà també és possible que hagi arribat directament de l’italià o que

hi hagi hagut un doble procés d’adquisició. En aquest sentit, també és complicat delimitar

Catalunya interior (per exemple, el famós verb "cardar", equivalent al verb "fotre" usat com a comodí verbal)”. I també “els joves de fora de Barcelona que conec exageren la ruralitat del seu parlar perquè això forma part dels jocs, actuacions i escenificacions propis de les seves formes de cultura juvenil”.

11

Lluís (2011) ho exemplifica en el cas de polla: “Així, la paraula que sembla avui en situació d'obtenir el monopoli gairebé absolut per descriure el sexe masculí en català és la paraula espanyola polla. Adéu-siau

pixes, pardals, perdius i cigales...”

24

quins anglicismes ens han arribat per via directa o ho han fet a través del castellà. Un

altre cas on es planteja aquest dubte és en el cas dels dos manlleus japonesos que s’han

documentat (hentai ‘còmic japonès de contingut pornogràfic’ i bukkake ‘pràctica de sexe

en grup’); si bé poden haver arribat per la via de l’anglès —que les hauria pres

prèviament—, també poden haver arribat al català per la via del còmic manga japonès

(sobretot en el cas de hentai).

5.8. CONVERSIÓ SINTÀCTICA

5.8.1. CONVERSIÓ SINTÀCTICA DE MOTS

A la mostra s’han detectat sis casos de conversió sintàctica de mots: tres casos de mots

utilitzats com a interjeccions: déu, merda i avera (vegeu Exemples 34, 35 i 36) i dos

casos de prefixos lexicalitzats (vegeu Taula 9). El primer cas és el d’ex- que ha passat

de ser un ‘prefix que indica que algú ha deixat d’ésser el que diu el radical’ (DIEC) a

utilitzar-se com a substantiu amb el significat d’‘exparella’. L’altre prefix que ha canviat de

categoria és super-, que ha passat a un ús adverbial amb el significat de ‘molt’ (vegeu

Exemples 34, 35 i 36). Super també ha canviat de categoria per convertir-se en un

substantiu per designar supermercat (vegeu Exemples 34, 35 i 36).

5.8.2. CONVERSIÓ SINTÀCTICA DE SINTAGMES

Dels 45 casos observats de conversió sintàctica d’expressions, la majoria (38) són

estructures verbals. La resta es divideixen en sintagmes preposicionals amb valor

adverbial (4; a saco, de pena, del pal i de puta mare); sintagmes adverbials amb el

mateix valor (1; com el cul) i una construcció amb valor pronominal (tot déu).

Tot i que dels casos que s’han inclòs en aquest grup alguns són clarament calcs del

castellà (pillar-se per, sudar de, posar palote, a saco) i d’altres es poden considerar, amb

tota probabilitat, un calc (suar de, del pal), en gran part d’ells és difícil d’establir amb

certesa si es tracta de calcs del castellà o de processos paral·lels en ambdues llengües

(de puta mare, voler polla, anar pet, cagar-se en tot, engegar a cagar, fer pal...) (vegeu

Exemples 37,38, 39 i 40).

Per altra banda, també s’han trobat casos en què el procés sembla que s’hagi dut a

terme en català ja que s’han format usant verbs comodins molt característics del català

col·loquial (o vulgar) com són fotre i cardar (cardar pena, fotre pena, fotre merda) (vegeu

Exemples 37,38, 39 i 40).

El mot més productiu a l’hora de formar expressions és el substantiu merda que apareix

en set casos (dir merda de, enviar a la merda, estar fet una merda, fotre merda, sentir-se

com una merda, ser com una merda, ser una merda). Cal destacar també la productivitat

del substantiu sexe que intervé en la creació de quatre construccions (fer sexe, practicar

sexe, voler sexe, tenir sexe) (vegeu Exemples 37,38, 39 i 40).

25

5.9. CALCS

Segons Payrató (1984: 54) es pot parlar de calc quan ens trobem davant d’un cas

especial de manlleu “en què s'importa un model (= serveix d'inspiració), però que es

realitza amb elements propis del sistema receptor”. Un dels problemes principals que ens

trobem a l’hora de classificar els calcs és la de determinar si un mot o una expressió s’ha

incorporat al català seguint el patró del castellà i adaptant-ne els mots o bé si hi ha hagut

un procés paral·lel en les dues llengües. Es fa difícil, per exemple, constatar si l’ús de

merda com a interjecció o en expressions com engegar a la merda es deuen calcs dels

seus equivalents castellans o s’han format mitjançant els processos de formació d’argot

que s’han analitzat en els apartats precedents. Davant d’aquesta dificultat, encara que

durant tot aquest estudi s’han analitzat com a processos genuïns tots aquells mots o

expressions que es podien explicar d’aquesta manera, en aquest punt veurem quins

mots i expressions es poden explicar com a calcs del castellà.

Descomptats els casos de manlleu (190) —que s’han analitzat al punt 5.7 —, han restat

358 mots o expressions considerades com a argòtiques (vegeu Taula 10). D’aquests, 90

casos s’han localitzat en un diccionari d’argot castellà (Sanmartín, 2006)12, un altre

(perfa) que no apareix al diccionari esmentat però sembla clar que s’ha format adaptant

la forma castellana (porfa) als mots catalans i quatre casos de manlleus de l’anglès

relacionats amb la tecnologia (cd, pc) i les xarxes socials (seguir) i l’acrònim ma ‘millor

amic’ (calc de l’acrònim anglès beffo ‘best friend forever’).

Tot i això, a les dificultats que s’han esmentat anteriorment cal afegir-n’hi d’altres

derivades del contacte constant entre dues llengües que comparteixen molts àmbits com

el català i el castellà. Durant la recerca de mots al diccionari d’argot castellà s’han

detectat dos casos il·lustratius: paio i trempera. La definició que dóna el diccionari per

paio no es correspon amb el significat que té en català (equivalent al tio castellà) sinó

que té el significat de ‘policia’ o ‘guàrdia civil’. Si tenim en compte que en la definició, a

més, s’apunta que l’expressió té el seu origen en un mot usat pels gitanos catalans,

sembla més lògic pensar que el procés d’incorporació en català no té res a veure amb el

castellà. D’altra banda, a la definició del mot trempera, s’apunta que és habitual en

català, sobretot en el sintagma trempera matinera. A la definició del verb trempar es diu

que es tracta d’un catalanisme. Aquests dos casos ens serveixen per comprovar que,

encara que en aquest apartat s’hagi considerat com a calcs aquells mots que apareixen

en un diccionari d’argot castellà, no podem assegurar de cap manera que ho siguin ni

que el procés no hagi estat invers i que hagin passat del català al castellà.

6. CONVENCIONS GRÀFIQUES

12

El procés que s’ha utilitzat per classificar els calcs és el mateix que s’utilitza a Bernal i Sinner (2009).

26

Els processos que s’analitzaran en aquest apartat són —amb alguna mínima diferència—

els que Cassany (2011: 51) inclou en la denominació escriptura ideofonemàtica. Els

processos que cita Torres (2003: 80-81), en proposar el terme per primera vegada, són

més restringits i es corresponen amb l’apartat Estratègies d’economia tipogràfica del

present estudi. Els apartats Recursos expressius i Recursos estilístics formen part de la

redefinició més àmplia del terme que fa Cassany (2011: 51).

A la Taula 11 següent podem veure les diferents convencions gràfiques innovadores, la

seva productivitat, la seva recurrència i els percentatges de productivitat i recurrència:

6.1. RECURSOS EXPRESSIUS

Els recursos expressius emprats en l’escriptura en entorns informals mediats per

ordinador es caracteritzen per la voluntat d’aportar a l’expressió escrita les informacions

no verbals pròpies de la conversa col·loquial i dels registres informals de la llengua. La

manca dels recursos de la gestualitat i l’entonació en aquest contextos s’intenta

compensar amb l’ús dels recursos gràfics que veurem a continuació.

6.1.1. EMOTICONES

Analitzant la mostra, s’han detectat 2.858 usos del que s’anomena emoticona i que

Torres (1999) defineix com un tipus pictogrames que, mitjançant l’ús de lletres i signes

del teclat, representen expressions facials. Se n’han documentat 52 tipus diferents que

van de la poca productivitat de (H) (una cara amb ulleres de sol), amb una única aparició,

a l’omnipresent que, amb diferents versions, arriba a aparèixer 1.050 vegades dins

una mostra de 6.636 intervencions (a la Taula 12 es pot veure el nombre d’aparicions de

cada emoticona i una petita explicació del seu significat).

En parlar d’emoticones, cal fer una petita distinció entre les emoticones tradicionals

(occidentals) que suggereixen els trets de l’estat d’ànim facial de forma horitzontal (:-D,

per exemple) i les emoticones kaomoji (japoneses), que, segons Goda (2012), imiten

l’expressivitat d’una cara de manera vertical (*_*, per exemple): mentre que per

descodificar els primers cal girar-los 90°, els segons es poden llegir tal com estan escrits.

L’altra gran diferència entre uns i altres que aporta l’autora rau en el fet que l’expressivitat