Gaudir Saber Compartir

Marta Barroso Isidoro 2n Batx A

1. Vida i obra d'Epicur de Samos

Epicur neix a l'illa de Samos l'any 341 a.C, on visqué la seva infantesa. El seu pare Neoclès era el mestre de l'escola, per aquest motiu sovint havia d'aguantar ofenses dels seus companys (Timó).La família era d'origen atenès i estava formada pels seus pares més quatre germans. Aquests mantenien una relación molt estreta. Als 14 anys, en la pròxima illa de Teos, va entrar en contacte amb la filosofia jònica i amb l'atomisme de Demòcrit. Quatre anys més tard es veu obligat a marxar durant dos anys cap a Atenes per servir a l'exèrcit. Paral·lelament la persecució política obliga a la seva família a emigrar, aquest cop a Colofó. Del 321-311 a.C Epicur amb 21 anys retornà amb la seva família. Durant aquest temps va completar la seva formació filosòfica a Mitilene on als 30 anys fundà la seva primera escola Però desgraciadament l'hostilitat dels altres filòsofs i les opinions de la gent de la ciutat van conduir l'escola al fracàs. Epicur abandona la ciutat per instal·lar-se a Làmpsac on es va envoltar d'una colla d'amics i deixebles com : Pitocles, Metrodoro, Leonteo entre d'altres.

L'any 306 abandona de nou la ciutat per marxar cap Atenes després de 15 anys. En un moment de pau, Epicur aprofita per duu una vida reposada destinada al treball intel·lectual. Al districte de Melite compra una casa i un jardí, allà mateix funda El Jardí, una escola filosòfica del període hel·lenístic. Durant aquest temps va desenvolupar una intensa tasca educativa a la vegada que desenvolupà la majoria de les seves produccions filosòfiques. Més de 300 obres escrites que posteriorment van ser recollides per Diògenes Laerci. El jardí es converteix llavors en un punt de reunió d'un conjunt de persones amb les seves pròpies regles ètiques i concepció del món. Hi participaven els seus seguidors de Lámpsaco, algunes dones i esclaus.

L'any 270 a.C Epicur va abandonar el món després d'haver presenciat amb desil·lusió la política confusa atenesa de l'època. Mor als 62 anys a la ciutat d'Atenes envoltat per tots els seus amics dels quals va gaudir de l'amistat i consideració. Encara que va disposar d'una producció molt

Viatges d'Epicur

Entre els anys 307-261 a.C tenen lloc diverses guerres a Grècia, Atenes és quatre vegades assetjada i les seves institucions polítiques són modificades constantment. Per aquest motiu el país s'empobreix i l'activitat política disminueix donat que cada cop són menys les persones que poden pagar l'impost que dona dret a participar en la vida política. Atenes passa d'una democràcia a una timocràcia. Per a molts l'emigració és l'única sortida. Aquest és el cas de la família d'Epicur.

extensa (sobre física, l'amor, la justícia, els deus...) actualment tan sols es disposa de tres cartes, les anomenades Màximes Capitals (Cartes a Meneceu, Pitocles i Heròdot) i alguns fragments breus (Sentències vaticanes). Aquests textos van ser recogits per primer cop al 1887 per Hermann Usener (Epicurea) i reeditada posterioment per Teubner al 1966.

2. Anàlisi de l'obra

És característic de la teoria d'Epicur veure la filosofia com una cura i font d'alliberament. D'aquesta forma sorgeix una analogia : el metge s'ocupa de les malalties i patiments del cos mentre el filòsof s'encarrega de les malalties que turmenten l'ànima humana. La filosofia es converteix en una teràpia per a les infelicitats de l'ésser humà. En un món com aquest, regit per la pobresa material i la insolidaritat, per guerres i persecucions polítiques que sovint són interpretades com a càstigs dels déus, Epicur desenvolupa una obra caracteritzada per un alt grau de positivisme, exaltació a la vida, hedonista , liberal i enèrgica. Motiu pel qual va ser criticada per la majoria dels filosòfs de l'època i per la comunitat religiosa. La importància del cos, el privilegi dels sentits i la predicació del plaer van fer que la seva teoria fos ocultada al llarg de la història.

L'origen del seu pensament el trobem amb l'aparició de l'hel·lenisme. Aquest va constituir un període de la cultura grega que va abastar des de la mort d'Alexandre el Gran (323 a.C) fins la conquesta de Macedònia pels romans. Entre els anys 334 i 331, Alexandre el més famós dels generals macedonis i creador de l'imperi que anava des del Danubi fins a Egipte, des de la península hel·lènica (Grècia) fins a les muntanyes d'Hindukush, va obtenir tres grans victòries sobre l'exèrcit persa. Però amb la sobtada mort d'aquest al 323 a.C tots els territoris es van veure ocupats pels romans.

Això provocà una situació d'inestabilitat política i una accentuació de les diferències entre classes socials. A més l'extensió del territori va fer que la polis sigués rebutjada com a model polític. Per aquest motiu les principals preocupacions dels ciutadans van ser la seguretat personal i la felicitat individual. Culturalment van aparèixer noves idees que van provocar la pèrdua de la cultura “nacional” d'Atenes i la creació de noves escoles marcades per les influències politicoculturals. Les escoles epicúries, estoiques i escèptiques van cobrir bona part de la cultura hel·lenística i van arrencar molts plantejaments de Plató i Aristòtil.

Ciutats fundades per Alexandre el Gran

Epicur va esdevenir llavors en un dels filòsofs opositors als mestres grecs més radicals mai sorgits.

La seva obra es va veure influenciada per aquest període que va marcar considerablement l'essència de la seva filosofia i el seu pensament sobre la política. Durant els anys 323 i 321 Epicur va ser testimoni d'una Atenes sense polítics destacants i d'una democràcia malferida per les successives crisis i conflictes bèl·lics. A més els militars vencedors es van fer amb el control de les ciutats i van excloure a més de la meitat de la població dels drets de la ciutadania. Aquests fets penso que van esdenir en una de les causes que el van empènyer a centrar la seva filosofia en la recerca de la felicitat i en el rebuig a la política. Perquè seguint les teories d'Aristòtil i Plató on el polític no pot tenir família ni propietat hi ha de vetllar per la felicitat del poble i no la seva, qualsevol persona que s'hi dediqui no podrà assolir la felicitat. A més consistia en una tasca que comportava miseria, dolor, enganys, incitava als homes a desitjar el poder...I tot això acabava desembocant en la violència. No és estrany que Epicur perdés l'esperança en la política.

També va rebre influències de Demòcrit en referència a la teoria atomista. Es creu que Epicur va començar a interesar-se pel món de la filosofia quan tan sols tenia 14 anys. Segons una anècdota, Epicur s'enfadà amb el seu professor de lletres (Gramatistés) quan aquest no va ser capaç d'explicar-li el sentit de l'afirmació : primer era el caos. També va tenir com a mestre Nausífanes de Teos, deixeble de Demòcrit i atomista durant 10 anys. D'aquesta manera la seva educació durant la joventut li a provocar el sorgiment d'inquietuts que posteriorment van culminar en la seva pròpia teoria atomista que després comentarem.

Però Plató i Aristòtil no van quedar oblidats, el seu primer mestre de filosofia Panfil el va apropar al coneixement del platonisme. Però s'hi va oposar a la seva teoria, sobretot criticà la distinció de les classes socials i el seu caràcter elistista. També s'oposà a Aristòtil a qui va acusar de depravat, però d'ell es va servir de les teories referents a l'amistat resumides en l'Ètica a Nicòmac. Encara que Epicur defensa que aquesta no és un principi natural perquè neix a partir de l'interés. Però és totalment necessària per aconseguir la felicitat.

Per mitjà de la seva obra, ens fa arribar una filosofia pràctica centrada en l'ésser humà, en aconseguir la seva felicitat i que encara avui dia és totalment aplicable. La podem dividir en tres apartats : lògica (canònica), física (atomisme) i l'ètica (eudemonia).

Lògica Amb la lògica Epicur converteix el coneixement en el centre d'estudi. Es pregunta el seu origen i com podem distingir la veritat de la falsedat. Segons ell tot coneixement neix a partir dels sentits. La sensació és el principi del coneixement. Però al igual que els altres filòsofs, també es va adonar que aquests no sempre ens porten cap a la veritat. Per aquest motiu va escriure un llibre sobre un conjunt de criteris que ens ajudarien a distingir la veritat de la falsedat (canon), però malauradament mai es va trobar. La adequada interpretació d'aquestes sensacions és molt important perquè el que percebem condiciona el nostre pensament, les nostres opinions i per això cal crear uns criteris que ens ajudin a organitzar-les. El incompliment d'aquestes indicacions com és el cas de l'educació condicionada de l'època, provoca pressions , incrogruències sobre l'ésser i corromp la ment. Després l'unic camí és la violència. En conseqüència la manca de llibertat de pensament ens allunya de la felicitat. Per això, Epicur fa molta incidència en la llibertat “ El fruto más importante de la autarquía es la libertad”. Aquesta llibertat juntament amb altres factors com l'absència de les pors i la virtut (la intel·ligència) ens portaran cap a la felicitat.

Física – Teoria atomistaEncara que defensava el món com un conjunt de sensacions, les influències de Demòcrit el van portar a elaborar la seva pròpia física que podem veure recogida en : Carta a Herodot i Carta a Pitocles. Epicur afirma que la realitat està formada pels cossos i el buit. La matèria està formada per àtoms invisibles, indivisibles que presenten les qualitats de pes, extensió i forma. Aquests es mouen per atzar i eternament en el buit (espai), aquest moviment de vegades presenta certes desviacions. Amb aquesta afirmació Epicur vol introduir un principi de llibertat, és a dir, fuig del determinisme, els àtoms mai seguiran el mateix moviment per això existeix la llibertat.

D'altra banda, concrentament en la Carta a Pitocles, podem veure els seus estudis sobre astronomia i fenòmens naturals. Va tractar l'origen i l'estructura de l'univers, el naixement, composició i tamany dels astres, l'origen de la llum, fenòmens atmosfèrics i la duració dels dies. També va afirmar que l'univers és il·limitat, però que el món (kosmos) tenia un límit on s'acabava. I aquell punt significava la mort. Però la realitat sempre ha sigut eterna, perqùe els àtoms mai s'han aturat i mai s'aturaran : “Desde luego el todo fue siempre tal i como es, y siempre será igual”. El nombre de kosmos és il·limitat i poden nèixer o desaparèixer a partir d'altres móns per fluxos d'àtoms (semens).Aquests aspectes no havien estat tractats en la Carta a Herodot i segons Epicur són importants perquè saber que no són creats pels déus ens proporciona tranquilitat i al seu torn felicitat.

I per últim no es va abstenir de parlar sobre l'ànima. Com que tot està format per àtoms, incloent l'ésser humà, la seva ànima també ho està. Però els seus àtoms són esfèrics i per això podem afirmar que l'ànima és material. És l'objecte del coneixement, poseeix tres facultats : raó (funció del coneixement i comunicació) , ment (imaginació) i sensació (contacte amb la realitat). El moviment dels àtoms marca el naixement i la destrucció, quan l'ésser mor, l'ànima també desapareix. Epicur es converteix llavors en un dels primers filòsofs que neguen la inmortalitat de l'ànima.

L'ètica – EudemoniaEn l'ètica Epicur ens parla sobre la vida, els aspectes bons (recerca del plaer), com som , quina és la nostra finalitat com a éssers humans i les nostres pors. Aquestes teories es veuen recogides en la Carta a Meneceu i en les Màximes Capitals. Probablement la impressió que va rebre del món, malalt, sense rumb i sense finalitat va empènyer a Epicur a establir la filosofia com una medicina capaç de apaivagar els terrors que atormenten a l'ésser. Convida a tothom a filosofar perquè ens ajuda a escogir entre el bé i el mar i a conduir les nostres desicions. No entén d'edats, ni de classes socials ni de temps. Per això Epicur sempre va duu a terme una filosofia propera a la societat, oberta a tothom (dones i esclaus) on la riquesa no és necessària per poder entendre la filosofia (oposició dels sofistes). D'una banda perquè tothom té dret de conèixer les claus de la felicitat que Epicur va formular i d'altra perquè la riquesa ens esclavitza i ens priva de llibertat.

Les grans teories dels seus predecesors s'havien centrat en l'organització de la realitat (aspectes ontològics) i no pas en l'home. Epicur va establir com a principi fonamental la felicitat i la reivindicació del plaer com un bé necessari (hedonisme).La consecució del plaer esdevé la norma ètica més important per a Epicur donat que és l'únic camí que proporciona felicitat. I juntament amb el dolor es converteixen en els dos principis que regeixen la carn i determinen el que ens convé. Epicur els concep com els dos grans missatgers de la natura.

Defensà que no existeix cap ésser viu que no el cerqui, ni ningú que no tracti d'evitar el dolor. Però els seus ensenyaments no conviden a qualsevol plaer fruit de qualsevol sensació agradable. Primerament, no pot haver-hi plaer en allò que després pugui seguir-se algun dolor. I d'altra banda, tampoc es pot considerar plaer la satisfacció de les nostres passions, perquè aquestes ens fan menys lliures, ens esclavitzen.

Per això, una de les tasques que es va plantejar va ser preocupar-se per un dels aspectes que fins aquell moment ningú havia considera't important, estem parlant del cos, font de plaer i dolor i mesura de totes les coses. Aquest representa la realitat que som i la nostra essència.

El seu objectiu va ser entendre els seus missatges i plantejar els limits del que som abans que intentar entendre l'exterior. La nostra existència està marcada per la nostra condició carnal, i el cos es converteix en el primer punt de contacte amb els altres (convivència dels cossos). A partir d'aquí també afirma que existeix una mínima igualtat perquè tots els cossos tenen les mateixes parts i les mateixes necessitats que més tard establirà com els desitjos naturals i necessaris. I el seu compliment és el començament per garantir la felicitat : “ La voz de la carne pide no tener hambre, ni sed, ni frío ; pues quien consigue esto o confíe en conseguirlo, puede competir en felicidad con el mismo Zeus”. I en referència a la ment, afirma que hem d'allunyar-nos dels temors i patiments sorgits de l'educació influenciada per la religió (creènça en els déus). Perquè en comptes d'ajudar-nos a aconseguir l'autarquia (autosuficiència), esclavitza el pensament lligant-nos a falses mitologies.

Possiblement aquest enfrontament amb la religió de l'època i l'exaltació del cos el va convertir en un personatge al marge de la història. Va ser criticat injustament , ell no promovia un model de vida eixelebrat. L'hedonisme de la seva teoria a diferència del que creia la gent, era clarament moderat, que inclós per les seves limitacions sembla ascètic però que a la vegada presenta similituds amb teories anteriors com la identificació de la moderació d'aquests límits amb la saviesa. Perquè va considerar que no hi hauria plaer on no hi hagués virtut.El model de vida d'Epicur es basa en l'organització dels desitjos per això se serveix de la virtut. També la podem identificar amb la intel·ligència. Epicur la definirà com l'excel·lència i origen de totes les altres virtuts. És una eina totalment necessària per aconseguir la felicitat perquè és l'encarregada de conèixer els límits, delimitar els plaers, escollir els desitjos i eliminar les pors. Hi ha diferents tipus de desitjos, motiu pel qual es necessari alguna cosa que ens ajudi a distingir quin són els adequats i aquells que proporcionen un plaer més durador. En el cas d'escollir plaers desassenyats la nostra corporeïtat es pot veure malmesa i en conseqüència podem patir un allunyament de la felicitat. Segons Epicur existeixen tres tipus de desitjos : els naturals i necessaris (aquells que són indispensables per a la vida i que responen a les necessitats primàries), els naturals però necessaris (alleugen el dolor però no el fan desaparèixer) i els que no són ni natural ni necessaris (degraden el cos i ens porten cap a la violència).

Per aquest motiu sense la virtut no és possible garantir un equilibri dels desitjos i en conseqüència tampoc la felicitat. Solament l'home virtuós evita el dolor i conrrea la pau (ataràxia) de l'ànima, limitant-se a satisfer les seves necessitats i augmentar la seva autonomia del món (serenitat = llibertat). Epicur estableix el principi de l'autarquia, on per mitjà de la virtut i l'allunyament de les masses és possible aconseguir l'autosuficiència. Solament si vivim d'acord amb la natura, podrem aconseguir l'espai adient per una vida tranquil·la i feliç. Al seu torn, aquest estat ens deriva cap a l'ataràxia, quan l'ésser arriba al plaer, l'ànima arriba a la serenitat. I el cúmul d'aquests principis ens fa arribar a la felicitat.

Aquest model de vida senzil i serè va provocar en Epicur un rebuig a la ciutat de la seva època, la política de consum, la inmoderació que convertia als humans en animals. Odiava la sumptuositat (luxe) sobre els quals vivia la societat perque aquesta porta inevitablement al dolor i la misèria.

3. Comentari de l'obra

11

Téngase presente sólo el cuadrifármaco : dios no se ha de temer, la muerte es insensible ; el bien es fácil de procurar, el mal, fácil de soportar.

Títol : Les quatre medicinesIdees principalsEn aquesta oració Epicur ens fa saber les pors de l'ésser humà : por als déus, por a la mort i al dolor. I afirma que si les eliminem tindrem la medicina per arribar a la felicitat. També anomenades les quatre màximes, les podem trobar en la seva ètica. D'una banda creu que la gent no ha de témer als deus perquè aquests es troben inmersos en el paradís de l'eternitat. És a dir, no presten atenció als afers humans. I tampoc em de patir per la mort, perquè realment és una il·lusió. L'opció més adient és gaudir de la vida i dels seus plaers. De vegades però, serà necessari patir per després gaudir d'un plaer més intens. Però aquest dolor, és suportable perquè després se segueix la felicitat.

ComentariAntigament la benaurança, nom amb els quals eren anomenats els déus, era identificada amb la inmortalitat i una vida plena de plaers i festes. Més tard Plató defensà que Déu creador és bo i generós i desitja que totes les coses que vinguin al món s'assemblin a ell i i siguin bones. Aristòtil afirmarà que existeix un enteniment inmortal (enteniment agent) capaç de fer-nos arribar l'universal i Plotí defensarà l'U com el principi suprem que regeix totes les coses, l'intel·lecte diví i l'ànima divina. Els estoics defensaran que existeix una ànima universal concebuda com la divinitat que per mitjà de les llavors (lógos spermatikós) crea el món, però d'aquí no se segueix que després tinguin poder sobre nosaltres. Donat que es suposa que aquesta divinitat solament té una funció creadora i emmagatzemadora de les ànimes.

Però els déus d'Epicur són éssers de bellesa perfecta que disposen de forma humana, i la seva felicitat es basa en la virtut. Aquesta els proporciona una vida eterna de plaers i els absenta de les seves preocupacions terrenals. Tampoc són creadors de la Terra, donat que aquesta és resultat de l'activitat dels àtoms, per això els déus no tenen el poder d'influir en l'evolució dels éssers humans ni en els seus afers. Aquests inmersos en la seva perfecció,es troben tan lluny de nosaltres, que no podem establir cap vincle amb ells i aquests al seu torn tampoc es preocupen per nosaltres. Es consideren éssers superiors encara que en realitat tenen les mateixes passions que nosaltres. La por als déus s'ha mantingut sempre, la gent ignorant allunyada de la virtut, creu que ha de mostrar respecte i commoure'ls amb ofrenes per no rebre cap càstic. Però Epicur pels motius que s'han esmentat opina que la gent no ha de patir.

En referència a la mort, un tema clau en la Carta a Meneceu, diu que la mort no existeix perquè és l'absència de la vida. I per tant no hem de patir per una cosa que no existeix, perquè quan la mort vingui nosaltres ja no hi serem. No ens hem de preocupar, aquestes pressions alteren la nostra

ataràxia i no ens permeten ser feliços. Hem d'aprofitar el present, valorar la vida i el temps. I a més no cal tampoc preocupar-se pel dolor perquè si hem tingut una vida feliç la nostre mort serà agradable. Un cop hem mort, l'ànima mor amb el cos i els àtoms es perden per l'univers. Aquest és un dels factors que presenta més diferències amb els altres filòsofs. L'única similitud que es pot concebre és l'afirmació de la seva existència i del cos.

Els seus predecessors com Plató i Aristòtil creien en la seva inmortalitat (en Aristòtil podem observar que l'ànima no és del tot inmortal) i rebutjaven el cos perquè el consideraven material (Plató) i perquè pensaven que mai podria oferir veritats objectives (potència).

Plató defensava que aquest formava part de la realitat sensible i en conseqüència no ens pot proporcionar cap coneixement cert, objectiu i necessari (parteixen de models del món intel·ligible). Aristòtil el considerà un objecte material, per aquest motiu no és capaç de contenir cap veritat en acte sinó en potència. Aquesta inseguretat provoca que el cos no sigui l'objecte de coneixement i sigui rebutjat. I en referència a l'ànima, per Plató és inmaterial i forma part del món de les idees i per Aristòtil és mortal, l'única cosa inmortal és l'enteniment agent (l'encarregat de portar-nos l'universal i de contenir les veritats en acte). Tot i això els tres filòsofs defensen que l'anima està dividida en tres parts : Racional (Plató) – Intel·lectual (Aristòtil) – Lógos (Epicur), que s'ocupen de l'activitat de l'enteniment. Irrascible (Plató) – Sensitiva (Aristòtil)- Sensació (Epicur). Aquí hi coincideixen Epicur i Aristòtil, tots dos afirmen que l'origen del coneixement són els sentits. Mentre que Plató en nega la seva validesa perquè no proporcionen cap coneixement cert. I per últim, la part concupiscible (Plató) – Vegetativa (Aristòtil) – Ment (Epicur). Aquestes parts no presenten cap similitud.Pel que fa a la unió entre cos i ànima, Plató afirma que és accidental (el cos és una presó per a l'ànima), per a Aristòtil és substancial perquè no es poden separar i Epicur no ens fa cap especificació, però es tracta d'una unió dependent i inseparable. Tant cos com ànima són materials, mortals i no es poden separar.

36Escupo sobre lo bello moral y los que vanamente lo admiran cuando no produce ningún placer.

Títol : El plaer és el pont cap a la felicitat

Idees principals Epicur té la finalitat, com tots els altres filòsofs d'arribar a la felicitat. El mitjà per arribar-hi és la recerca del plaer, aquest neix davant l'exaltació del cos. Concepte que no és tractat pels altres donat que és considera't el culpable de les passions humanes i que les persones s'allunyin de la vida religiosa. Els altres identifiquen la felicitat amb la beatitut divina. I Sòcrates és converteix en el model a seguir per Plató, Aristòtil i Plotí. Però hi ha un fet que es manté, la virtut és present al larg de totes les teories. Per Sòcrates es correspon al coneixement perquè gràcies a ell podem saber què és el bé i el mal i controlar el daimon. Plató identifica el bé amb la felicitat i podem arribar-hi per mitjà de la raó, és a dir, coneixent les idees. Aristòtil definirà la felicitat com la finalitat essencial de l'ésser i per arribar-hi hem de fer servir la virtut, l'activitat intel·lectual. Una vida d'acord amb la virtut ens ajuda a mantenir la consciència estable i a allunyar-nos dels vicis. Exceptuant a Epicur, els altres preferiexen prestar més atenció als déus que no pas a ells mateixos.

Perquè una actitut preocupada pel cos és considerada “bruta” i irrespectuosa cap els déus. Però com que Epicur afirma que no poden influir en nosaltres, no té por de parlar sobre el desig i abandonar la religiositat.

ComentariAquesta oració ens mostra l'hedonisme d'Epicur, recordem que la font de la felicitat la trobem en tot allò que proporciona plaer. Per tant, allò que no compleix aquest requisit és considerat inútil. La felicitat concebuda per Epicur no té cap fonament en la beatitut divina com és el cas de Sòcrates, Plató, Aristòtil, Plotí i els estoics que sí que la inclouen en la seva teoria eudemonista.

Davant la recerca de la felicitat hi podem distingir dues tendències : la tradició socràtica, a partir de la qual la concepció de la felicitat es correspon a la participació de la beatitut divina. Aquesta es basa en la presència de Déu en l'ànima humana i es realitza exercint el bé ( Déu = bé) i d'altra banda l'actitut epicuria.

La figura de Sòcrates ens mostra un filòsof que rebutja els béns materials i la vida en contraposició al bé moral sobre el qual Epicur mostra menyspreu. Existeix una presència divina dins de nosaltres, el daimon. El podem concebre com la virtut que ens ajuda a distingir entre el bé i el mal i en una interpretació més moderna la podem identificar amb la consciència. La vida moral que el daimon inspira és una vida dedicada a la virtut i a la contemplació religiosa.

Plató també creia que el camí més segur per aconseguir la beatitut era contemplar als déus per mitjà d'oracions, ofrenes i culte diví. Fins hi tot creia que alguns homes gràcies a la seva excepcional virtut mereixen una beatitut exemplar a la dels déus. Si la vida d'aquests havia sigut justa i santa després de la mort podrien romandre en l'Illa dels Benaurats on podrien gaudir de la felicitat més perfecta. Aquell capaç de mantenir en ordre el daimon haurà de ser necessàriament feliç. És a dir, haurà de regular els seus pensaments i centrar-se en les coses divines. Aquest serà l'únic camí pel qual podrà assolir una felicitat extraordinària.

Aristòtil afirmà que la divinitat es troba en l'home en l'Intel·lecte (virtut = esperit). I aquest trobarà també la felicitat en la vida espiritual. La suprema felicitat de l'home resideix llavors en la beatitut divina. I al igual que Epicur defensa que solament aquell que tingui bona salut pot arribar-hi. Epicur no ho explica amb aquestes paraules però sí que diu que la satisfacció de les necessitats primàries (com l'alimentació) és una de les condicions per arribar a la felicitat.

Plotí també va afirmar que la felicitat humana es basa en la presència divina en l'ànima i en l'impuls d'aquesta sobré el bé. I defensarà que Déu es troba dins nostre i que nosaltres li mostrem contemplació quan rebutgen totes les coses que ens allunyen d'ell. D'aquesta manera Plató, Aristòtil i Plotí ens deixen entendre que la presència divina de l'esperit en l'ànima no és suficient per si mateixa per garantir la felicitat humana. És necessari cultivar el jo interior cap a la divinitat.

En conclusió la suprema felicitat de l'ànima es pot qualificar d'una experiència mística. Tot i això podem percebre l'hedonisme en aquests tres autors d'influència socràtica : la vida de l'esperit i l'amor al Bé porten al “plaer” espiritual.

Els estoics curiosament presenten més similituts amb els sofistes que no pas amb Epicur. Perquè també basaven la felicitat humana en la presència de Déu en l'ànima i en l'amor al Bé. I encara que parlen sobre el plaer, aquest no es fonamenta en les coses bones de la vida sino en viure d'acord amb la natura. No existeix plaer més gran que ser virtuós. Perquè la natura de l'ésser forma part

de la natura de l'univers. I aquest equilibri entre ésser i natura regit per la virtut ens porta fins l'autarquia. Primer a la nostra autarquia i després a l'autarquia de l'univers. El sentit de la vida ens ve marcat pel lógos, aquest ens ajuda a distingir allò que està bé.L'únic bé que establien els estoics era el bé moral , la volunta d'exercir el bé.

Per la seva part, Epicur concep la participació de l'home en la beatitut divina de forma molt diferent en la mesura que per a ell la felicitat no resideix en el bé moral, ni en l'activitat del pensament, ni en la contemplació religiosa sino en el plaer. El savi no tindrà por als deus ni els invocarà, l'amor als déus no té perquè proporcionar-nos felicitat però sí serenitat. L'amor als déus és l'amor per la seva bellesa i perfecció. D'aquesta manera els déus es converteix en models de vida caracteritzats per una perfecta serenitat. Per arribar a aquesta serenitat (ataràxia) cal disciplinar els desitjos i examinar la consciència per mitjà de la virtut. Com hem dit abans sense virtut no hi ha felicitat. En aquest cas no significa viure d'acord amb la natura, ni conèixer les idees per mitjà de la virtut com deia Plató, ni és un conjunt d'hàbits assolits per la repetició dels actes com deia Aristòtil sino saber escollir.

En conclusió, tots ells busquen el mateix, però les eines per arribar-hi no són les mateixes i el concepte del Bé tampoc.

44Los epicúreos huyen de la política como daño y destrucción de la vida dichosa.

Títol : La política mai s'ha vist complerta profitosament

Idees principalsEpicur va aconsellar als seus amics que mai es dediquessin a la política perquè llavors no aconseguirien se feliços. Sobretot la criticà perquè mai ha sigut eficaç ni s'ha complert com deien els filòsofs. Creu que són falses afirmacions i que per això no són últils. Probablement aquest rebuig pot ser resultat d'haver sigut testimoni durant la seva joventut de la situació de desaorganització política que havia patit Atenes, una ciutat fins aquell moment exemplar políticament. I tampoc va entendre perquè els altres filòsofs mostraven tanta preocupació per els afers exteriors com és el cas de la política ,però en canvi, no s'havien interessat pel cos humà ni les seves inquietuts. Preferien evitar aquests temes que solament portaven a discussió ?

ComentariEpicur va elaborar una teoria allunyada de “l'home polític” establert per Plató i Aristòtil. Ell no volia que els seus amics es dediquessin a la política. Aquesta ocupació havia estat entesa pels altres com una entrega al bé comú però tenia els seus desavantatges. Segons Plató el polític no ha de mirar pel bé privat per això se li suprimeix la família i la propietat privada. Aristòtil en canvi no era tan exigent. Ambdos van establir formes de govern, l'aristocràcia en cas de Plató i la Politeia en cas d'Aristòtil però en la pràctica no existia cap model polític que asegurés l'èxit. Per aquest motiu Epicur va opinar que per formar bons “guardians”, és a dir, bons polítics, primer calia intensificar les relacions amb nosaltres mateixos per després organitzar-nos com a societat. Perquè de no ser així el polític mai podria aconseguir se feliç.

Cal que aprenguem a valorar-nos a nosaltres mateixos i als altres, no hi haurà ningú que faci mal a

l'altre. El primer pas era conèixer el cos , la ment i el seu funcionament. Aquesta teoria l'hem pogut veure reflectida en la seva ètica.

En aquest moment també entra en lloc la justíca : La justicia no fue desde el principio algo por sí misma, sino un cierto pacto sobre el no hacer ni sufrir daño surgido en las convenciones de unos y otros en repetidas ocasiones y en ciertos lugares. La justícia mai va existir com a tal, els humans som els qui la fan possible i neix a partir d'un acord per tal d'aturar el patiment i el dolor. Això condueix cap el plaer de la societat, una societat solidària regida pel sentiment de l'amistat. Per Plató i Aristòtil la justícia és considerada una virtut, és més, és la virtut màxima. I és molt important perquè es troba relacionada amb l'organització de la societat. D'una banda determina allò que ha de fer cadascú ( Plató) i d'altra s'encarregar d'establir uns drets i castigar els incompliments (Aristòtil). Però per Epicur la justícia té una funció més modesta, consisteix en unpacte entre els ciutadans per garantir el bé i minimitza el dolor. No s'estableix cap model d'organització. La societat no es troba dividida segons les classes socials perquè en la societat d'Epicur tothom és igual, l'única cosa que marca la diferència són els desitjos i plaers que escogim.

Màximes Capitals

27De los bienes de la sabiduría ofrece para la felicidad de la vida eterna, el mayor con mucho es la

adquisición de la amistat

Títol : Estima al proïsme i sigues més feliç

Idees principals L'amistat és considerada una de les condicions que garanteixen la nostra felicitat. Aquell que no té amics no és feliç. L'amistat no és natural perquè neix de l'interés però un cop s'ha conegut ens permet ser més solidaris amb els altres, millorar la convivència en comunitat i augmentar la serenitat perquè podem estar segurs de la fidelitat dels nostres amics.

Comentari Epicur considera l'amistat com la font de satisfacció i compensacions més important. Un sentiment que garanteix la convivència amb els altres i que va fer possible la filosofia d'Epicur. Sense el compliment d'aquest principi el Jardí d'Epicur mai hauria estat possible. És cert que augmenta la nostra dependència envers els altres, però davant la soletat i inseguretat de la vida resulta un remei més eficaç que els vincles a institucions polítiques. L'amistat elimina l'individualisme que caracteritza a la felicitat d'Epicur perquè permet projectar-nos als altres.

També té un caràcter utilitari perquè l'amistat no és natural. Necessitem de la companyia dels altres per a sobreviure. L'interés provoca aquesta tendència d'apropar-nos als altres. La vida no tindria sentit si haguessim de viure sols. Tal i com a va dir Aristòtil ningú triaria la vida si hagués de viure totalment sol. Però això no implica que ens hàgim de fer amics de tothom, perquè constantment apareixen crítiques a la munió. Per mitjà de la virtut podrem escollir aquells dignes de la nostra amistat i a partir dels quals podem proveïr-nos de més plaer (no es refereix a un plaer sexual). Va ser així com Epicur va formar una petita comunitat, qui va ser responsable de la seva felicitat i una mort honorable.

La seva teoria és comparable amb l'amistat d'Aristòtil.Aquest en canvi no entén l'amistat com un desig sino com una virtut indispensable. I en distingeix tres tipus : interés i utilitat (són considerades una amistat egoïsta) i per virtut (és l'autèntica amistat).Per aquest motiu solament podrem considerar amistat de veritat aquella que s'ha triat sense cap interés, és a dir, de forma lliure. No es tria per protegir-nos ni per ser més feliços. I també ha de donar-se entre iguals, han de tenir una moral i formes de pensar similars.

Vocabulari

1. Cos : Es converteix en el centre de la filosofia d'Epicur i en la mesura de totes les coses. El cos representa la realitat que som i la nostra essència. Tot allò que malmeti la nostra corporeïtat ha de ser rebutjat perquè pot alternar la nostra felicitat i serenitat interior. A partir del coneixement de les sensacions s'inclina cap a uns desitjos o cap a uns altres i aquests es converteix en la font de plaer i dolor.

2. Felicitat : És la finalitat de tots els éssers humans. És independent del temps perquè és sempre present i no entén d'edats, races ni classes socials. Hi podem arribar exercint la filosofia perquè aquesta ens ajudarà a escogir quin és el camí més adient. D'altra banda es troba molt lligada a la virtut, a l'ataràxia i a l'amistat.

3. Plaer : És per natura el bé. Els éssers humans tenen la tendència de cercar el plaer i fugir del dolor. Però això no significa que hàgim d'acceptar-los tots ni rebutjar tots els dolors perquè val la pena patir per després aconseguir un plaer més intens. Hi ha una relació entre la quantitat i la qualitat. És preferible viure poc temps però intensament que viure molt però no gaudir.

4. Hedonisme : Teoria que reivindica el plaer com un bé necessari i dóna importància a l'exaltació del cos. La base es fonamenta en el plaer i el dolor i adopta els sentits com l'origen del coneixement.

5. Ataràxia : Assoliment de la serenitat de l'ànima. Gràcies a la virtut, no ens deixem emportar pels desitjos. A diferència de les persones que viuen d'excessos i luxe, això els porta a duu una vida d'altibaixos que omple al seu torn l'ànima d'inquietud. També gràcies a la virtut podem eliminar les pors, com és el cas a la por als déus o a la mort, això ens dóna seguretat i tranquil·litat i per tant col·labora en la tasca d'arribar a la felicitat.

6. Autosufiència : També coneguda amb el principi d'autarquia, és un Estat on es viu amb allò que realment es necessita. Cal evitar els materialismes i les riqueses (desitjos no naturals ni necessaris). Epicur va afirmar diverses vegades que aquell més pobre és el més ric i alhora el més lliure dels homes. Perquè si ens allunyem de la massa i forgem el nostre propi pensament, sense

recórrer a la violència i a l'engany característic de la societat, podrem assolir la llibertat. I també va afirmar que si volies ser ric no havies d'augmentar les teves riqueses sino limitar els teus desitjos. Aquell que això compleixi assolirà la màxima felicitat, comparable a la dels déus. El más grande fruto de la autosuficiencia es la libertad.La autosuficiencia es la mayor de las riquezas.

7. Justícia : És el resultat d'un pacte entre els ciutadans per garantir el bé comú i evitar patiments. No ve marcada pels déus sino per la comunitat a partir d'un conjunt de lleis. I la seva manca ens pot portar cap els plaers desassenyats i el descontrol de les passions. El más grande fruto de la justicia es la serenidad del alma.

8. Divinitat : Els déus no són amos del destí humà, ni creadors del món ni s'identifiquen amb la justícia. Són semblants a nosaltres i tenen les mateixes passions. Però estan dotats d'infinita perfecció. Tambe s'havien convertit al llarg dels anys en una de les pors de la societat. Però això és innecessari perquè no tenen cap control sobre la vida humana. No presten atenció als afers humans, això significaria una alteració de la seva ataràxia, es troben distrets en la felicitat que els proporciona l'eternitat. Epicur defensà que és possible arribar a aquesta felicitat per mitjà de la virtut.

9. Virtut : Eina que s'encarrega d'apropar-nos al bé. Per aquest motiu és l'única capaç d'apropar-nos a la felicitat, determina les nostres eleccions, ens permet conèixer els límits, delimitar els plaers i eliminar les pors. En resum, permet organitzar els desitjos que ens impulsen a actuar, sense ella la vida de moderació que Epicur predicava no seria possible.

10. Àtoms : Són partícules invisibles, indivisibles amb una forma, pes i extensió determinades. Es mouen eternament en el buit. Aquest moviment canvia constantment, perquè l'univers està regit per la llibertat i no hi ha res determinat. Aquells que són esfèrics formen l'ànima, material i mortal.

Valoració personal

El que més em va cridar l'atenció després d'estudiar Epicur va ser el seu caràcter positiu, tan diferent de les altres filosofies i sobretot entenedor. Em va portar un aire fresc en comparació amb les altres, tan racionals i objectives. Considero la filosofia d'Epicur una filosofia simple, gens complexa i molt últil. Sens dubte és una filosofia molt pràctica i fins hi tot la consideraria universal. Perquè és aplicable actualment, no es troba lligada al temps ni a cap condició social. A més se'ns presenta d'una forma molt atractiva. Malgrat els anys que ens distancien realment l'ésser humà no ha canviat gens. Doncs la felicitat segueix sent la nostra finalitat, objecte d'estudis i d'entreteniment, ha esdevingut al llarg de la història una de les principals preocupacions juntament amb l'existència de l'univers i l'origen del coneixement. Per aquest motiu penso que és molt útil i apta per a tothom. I serà sempre necessària, encara més ara on sembla que la felicitat hagi esdevingut un fantasma.

Respecte la seva obra, llegir el llibre “Filosofia para la Felicidad” m'ha nodrit de molts coneixements, però he de dir que al principi em semblava una feina una mica feixuga i encara més quan els examens els tenim a prop i el temps és escàs.Però m'ha portat coses bones més que no em pensava. Sobretot he aprés la importància de saber escollir perquè això determina directament el nostre pensament i el fet d'equivocar-nos pot portar problemes innecesaris. I d'altra banda la importància de l'amistat i el seu caràcter interesat.

Realment si ho penses bé Epicur té raó, l'amistat sempre tindrà el seu origen en el bé que quelcom pot produir sobre nosaltres. El fet d'ajudar o d'estimar, encara que facis un bé sobre l'altre al mateix temps provoca un bé sobre tu que et fa ser feliç. En el cas que provoqués dolor possiblement no ho faries si després no hi ha un bé. Un clar exemple seria salvar la vida d'alguna persona, encara que puguis sortir malferit, el salvar a una persona t'aporta felicitat perquè saps que has fet una bona acció. En canvi si sapiguessis amb seguretat que pots morir, segurament no ho faries.També m'han sorgit dubtes, relacionats amb la virtut, perquè aquells que posseeixen la intel·ligència no obren de la forma adequada, ser virtuós no implica fer el bé ? La resposta més adequada suposo que seria que aquells que obren malament encara que els podem considerar intel·ligents no són virtuosos perquè no exerceixen el bé.

Deixant de banda la seva obra, crec que si l'hagués conegut m'hauria agradat com a persona. Aquesta actitut incomformista i d'oposició a les normes establertes m'agrada. Necessitem més gent com ell que pugui canviar les coses. Epicur va afirmar l'existència d'una sola realitat, va negar la inmortalitat de l'ànima, va rebutjar l'interés per la política i va crear una filosofia oberta a tothom , sigui home o dona, esclau o lliure, ric o pobre. Aquest caràcter lliure i positiu es veu reflectit en la seva teoria, també en la física. I encara que es va veure marginat, el podríem considerar una de les primeres víctimes de la censura, ell va continuar endavant. Ni tan sols l'esglèsia que en presumia de fer arribar-nos la felicitat no va poder aturar la seva expansió.En aquest aspecte em trobo d'acord amb ell. El fet que no doni importància a la divinitat, que tregui poder als déus i protagonisme m'agrada. Perquè fent-ho simplifica la vida, ens la fa més fàcil. Per què hem de duu una vida de contemplació com deien els sofistes ? Realment no entenc que això ens pugui aportar felicitat. No nego que ens pugui aportar seguretat en moments delicats. Però creure en alguna cosa depén de cadascú per això no crec que s'hagi d'imposar com una norma. Tampoc crec que tinguin cap influència sobre nosaltres fins hi tot dubto de la seva existència.

Antigament hi havia manifestacions de Déus, salvacions i miracles de Jesús. La religió afirma que Jesús ens va salvar, però amb la seva desaparació les coses no van millorar gaire. Pot ser si ell no hagués mort moltes massacres humanes no s'haurien executat. Que els déus no es fan cas està clar, Epicur té raó. Si existeixen perquè no aturen el mal ? Per què no canvien les coses ? Per què ens han creat tan imperfectes que ens fem mal entre nosaltres ? Però hi ha moments que canvio d'opinió. Els temes de la divinitat són delicats perquè no hi ha respostes, no hi res establert i tot és possible. De vegades quan em passa alguna cosa i després tot surt bé, penso que potser sí que hi ha algú que ens protegeix. Si no hagués fet això o no m'hagués recordat d'avisar o d'agafar alguna cosa a saber quin desastre hagués pogut passar ! Tant tú com jo podríem estar morts, però no ho estem i la resposta que per què no ho estem o per què hem nascut no la té ningú. Realment podríem ser un gos o una pedra però crec que algú ha volgut que no fos així.

Respecte la política, em trobo d'acord i en desacord. Primerament perquè Epicur va rebutjar-la i actualment jo també em trobo en un estat de rebuig en front aquesta. Crec que he perdut la confiança en qui ens governen. La meva visió és força negativa però sincera. Quan hem aconseguit una estabilitat política real ? Durant tot el temps que he estudiat història encara no he sigut testimoni de cap etapa justa i sincera. I encara menys ara on cada dia surt algun polític en els mitjans que ha robat a la ciutadania. El concepte de justícia promogut pels filòsofs inclós per Epicur mai s'ha complert, pot ser per la nostra condició com a humans que no som capaços d'aturar el dolor. O bé perquè la justícia és una utopia. Espero estar equivocada.

D'altra banda em trobo en desacord perquè allunyar-se de la política ens fa allunyar-nos de l'organització social. Sense una bona política la societat no pot conviure en pau al igual que amb una mala política. Per aquesta raó penso que és necessari que hi hagi gent que s'interessi per aquests temes.

Per últim m'agradaria manifestar també el meu consòl davant el patiment d'Epicur. Em fa la sensació que va patir força. Va haver d'exiliar-se en diverses ocasions, suportar les ofenses a l'escola i el rebuig de la societat. Positivament segur que això el va enfortir com a persona. La seva actitud de tirar endavant sigui quines siguin les dificultats la trobo exemplar. Una altra persona podria haver donat la raó a la majoria o haver-se deixat engolir per la massa. Però Epicur va dir jo penso això, qui vulgui que em segueixi i qui no que se'n vagi a pastar fang.

En conclusió, vull que quedi clar que tant el llibre com la seva teoria m'han agradat. M'ha semblat profitós i m'ha permés entendre el pensament d'aquella època. Podríem resumir la seva obra en tres paraules : gaudir , saber i compartir. Claus en la seva filosofia i que donen el títol al meu treball. I per acabar m'agradaria finalitzar-lo amb el següent fragment, un dels que més m'han impactat per la veritat que conté i dels que millor resumeixen la teoria d'Epicur.

5La felicidad y la dicha no la proporcionan ni la cantidad de riquezas ni la dignidad de nuestras ocupaciones ni ciertos cargos y poderes, sino la ausencia de sufrimiento, la mansedumbre de

nuestras pasiones y la disposición del alma al delimitar lo que es por naturaleza.

Bibliografia

LlibresLLEDÓ, E., GARCÍA, C., HADOT, P., (2013) Filosofía para la felicidad. Ed : errata naturaeLLEDÓ, E., CRUZ, M., GRANADA, M., VILLACAÑAS J., et al (2009) Història de la filosofia 2n batxillerat. Ed : Grup promotor santillanaVALVERDE, J. (1983) Historia del pensamiento. Ed: Edicions Orbis S.A NAVARRO, J.,CALVO T. (1983) Historia de la filosofía. Ed : Anaya

Documents electrònicsGLORIA, M., (1998) La carta a Pítocles i el rerum natura.Disponible a :<http://sedici.unlp.edu.ar/bitstream/handle/10915/10226/Documento_completo.pdf?sequence=1>

Pàgines websMARIA, J., (2001) Webdanoia. Disponible a :<http://www.webdianoia.com/helenismo/epicuro_bio.htm >