1

V. BAYDAL SALA, «Nacionalisme i historiografia: La interpretació diversa de les propostes polítiques valencianes realitzades durant la Guerra del Francés», La

Guerra del Francès als territoris de parla catalana (1808-1814), El Bruc, 23, 24 i 25 de maig de 2008, en premsa.

Mitjançant la comparació de les interpretacions historiogràfiques realitzades sobre alguns dels projectes plantejats per diversos polítics valencians durant la Guerra del Francés hom pot observar la influència que el paradigma nacionalista de Joan Fuster ha exercit sobre la historiografia valenciana, tot distorsionant part de les anàlisis realitzades a partir de certes premisses aplicades a la trajectòria històrica valenciana, com ara la seua «desviació nacional» o la incapacitat de les seues classes dirigents. Per això, hi tractarem d’explicar les causes d’aquell esbiaixament fusterià, bo i proposant l’adopció d’un nou model interpretatiu per a l’estudi de la història valenciana que, com en el cas ací tractat, analitze els processos sociopolítics sense haver d’obeir a premisses nacionalistes prèvies i, alhora, siga capaç de conformar la base historiogràfica de nous projectes identitaris valencianistes.

1. UN VIRATGE BRUSC: LA INFLUÈNCIA DE JOAN FUSTER EN LA HISTORIOGRAFIA

NACIONALISTA VALENCIANA El primer que sorprèn en comparar les consideracions historiogràfiques realitzades pels regionalistes i els incipients nacionalistes valencians de començaments del segle XX amb les dels nacionalistes fusterians de la dècada de 1970 és l’enorme diferència a l’hora de valorar les propostes polítiques conservadores plantejades en el marc de les Corts de Cadis. Per exemple, en 1919 Francesc Almarche, president de l’associació Lo

Rat Penat, nucli originari del regionalisme moderat nascut al recer de la Renaixença, ponderava positivament la tasca de recuperació històrica i de defensa del particularisme valencià duta a terme pel diputat reialista Francesc Xavier Borrull:

Varón doctísimo fue y magistrado integérrimo, colmado de los dones del saber y la virtud, era la encarnación del antiguo y genuino carácter valenciano. Profundo conocedor y celoso amante de las populares instituciones españolas por cuya adaptación suspiraba y con tesón firme las defendió, como representante del Reino de Valencia, en las Cortes de Cádiz y con toda la aplastante lógica de su talento y con la seriedad del español neto y sano las fue presentando frente a los idealismos de los modernistas e ilusos que pretendieron imponer trajes exóticos al pueblo español. Nunca pagaremos bastante a su patriotismo el haber salvado de ser abolida la única institución foral que nos resta, el Tribunal de las Aguas.1

Així mateix en la mateixa època el radical republicà Eduard Martínez Ferrando s’expressava en termes similars en la seua Síntesi de criteri valencianista, bo i incloent-hi l’obra del publicista polític Bartomeu Ribelles, també conservador:

Malgrat bufar amb fúria l’huracà unitarista, per aquella època, un frare escriptor i patriota, el pare Bartolomé Ribelles, advocava en sos escrits per la restauració de les Corts Valencianes i el mateix insigne patrici D. Francisco Xavier Borrull, que combaté amb tant d’acert el còdex polític d’en Bonapart, acordat per a l’Espanya a l’Assemblea de Baiona per ésser contrari a la Constitució i Fur de València, combatia també, diputat per aquesta, a les Corts ja dites, l’espanyola de 1812 –traducció del pensament francés–

1 Francesc ALMARCHE (1919), Historiografía valenciana, València, La Voz Valenciana, p. 15.

2

logrant salvar, no sense grans esforços, el venerable Tribunal de les Aigües, que respectaren els segles.2

Per tant, malgrat les importants diferències ideològiques entre el regionalisme «ben entès» d’Almarche i el nacionalisme progressista de Martínez Ferrando,3 ambdós autors compartien una estimació semblantment positiva de les propostes moderades valencianes realitzades durant la Guerra del Francés. Tanmateix, cinquanta anys més tard, en el primer intent d’aproximació global a la tasca dels diputats valencians a Cadis, l’historiador Manuel Ardit, també nacionalista valencià, considerava que Borrull, encara que presentava vagues actituds reformistes, era en poques paraules «un persa de 1814»,

una visió que, amb certs matisos, ha mantingut fins a l’actualitat, tot qualificant les seues postures de «francament reaccionàries».4 Què havia succeït en aquell interval? Com era possible una visió politicohistoriogràfica tan dispar dins del mateix nacionalisme valencià? La resposta, al nostre entendre, es troba en la brutal ruptura que va suposar per a aquest corrent ideològic l’aparició en 1962 de l’obra de Joan Fuster, Nosaltres, els valencians. L’assaig de Fuster contenia dues premisses que van influenciar i encara influencien bona part de la historiografia nacionalista valenciana. D’una part, l’assagista de Sueca mantenia una concepció primordialista de les nacions que oscil·lava entre l’essencialisme i l’acumulativisme en considerar, des d’una perspectiva essencialista, que els «Països Catalans» eren una «comunitat natural» nascuda a l’Edat Mitjana, alhora que, amb una postura acumulativista, pensava que la «comunitat catalana» havia anat evolucionant, de forma que l’allunyament progressiu dels valencians d’aquella comunitat constituïa una «desviació» que era necessari corregir amb un nou projecte nacionalista valencià que fos «fidel a la seva catalanitat bàsica».D’altra part, la segona premissa estava intrínsecament lligada a la primera: si en l’època medieval els valencians havien estat «vers catalans» però en la contemporània fugien de la seua «comunitat nacional» primigènia era en bona mesura a causa de la feblesa i la «docilitat» permanents de les classes dirigents valencianes.5 D’aquesta manera, Fuster, influenciat per un cert marxisme gramscià,6 considerava que si bé a finals del segle XIX la potent burgesia conservadora catalana havia donat peu al naixement i consolidació del catalanisme, en canvi, al País Valencià la «“burgesia” autòctona, miop, sucursalista», no havia estat «a l’alçada de les circumstàncies» i

2 Eduard MARTÍNEZ FERRANDO (1918), Síntesi del criteri valencianista, Barcelona, Joventut Valencianista. 3 Com ha estat posat en relleu, Almarche representava un particularisme regionalista perfectament compatible amb el projecte nacional espanyol, mentre que Martínez Ferrando va ser coautor de la Declaració valencianista que donà carta de naturalesa a la primera articulació del nacionalisme valencià en 1918. Vegeu: Juan Vicente GARCÍA MARSILLA (2003), «F. Almarche», a Antoni Simon (cur.) (2003), Diccionari d’historiografia catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 59-60; José María CAMPILLO

(2003), «E. Martínez Ferrando», a Diccionari d’historiografia catalana, p. 781-782; Pedro RUIZ TORRES

(1998), «Nacionalismo y ciencia histórica en la representación del pasado valenciano», a Carlos Forcadell (cur.) (1998), Nacionalismo e historia, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1998, p. 122-126. 4 Manuel ARDIT (1968), Els valencians de les Corts de Cadis, Barcelona, Rafael Dalmau, p. 18. Per a les valoracions posteriors vegeu: Manuel ARDIT (1977), Revolución liberal y revuelta campesina, Barcelona, Ariel, p. 120-218; Manuel ARDIT (1980), Història dels Països Catalans. De 1714 a 1975, Barcelona, Edhasa, p. 194-198; Manuel ARDIT (1995), «Catalans i valencians a les corts de Cadis», a Borja de Riquer (cur.) (1995), Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, vol. 6, p. 222. 5 Joan FUSTER (1996), Nosaltres, els valencians, Barcelona, Edicions 62, p. 38, 125 i 229 [1a ed.: 1962]. 6 L’editor de la correspondència de Fuster ha assenyalat aquesta vaga influència del pensament d’Antonio Gramsci: Antoni FURIÓ (2002), «Joan Fuster fa pensable el país, que és el pas previ a fer-lo possible», Esquerra Nacional, 34 (juny), p. 6-7.

3

s’havia mostrat incapaç d’acomplir la missió històrica de bastir una societat liberal que reaccionara contra l’endarreriment de l’Espanya contemporània a través d’un projecte nacionalista propi. Ben al contrari, donat el seu caràcter agrari, el seu estancament i el seu immobilisme, les classes dominants havien continuat fidels al marc polític i identitari de l’Antic Regim, prolongat en el projecte de nació liberal espanyola iniciat a començaments del vuit-cents. Per tant, el País Valencià havia estat històricament un «país sense política», caracteritzat per «l’absència de “minories rectores” responsables», on les elits pensaven, parlaven i actuaven «d’esquenes als interessos més primaris de la societat».7

Així, sota l’enorme influència de la visió nacionalista i historiogràfica de Joan Fuster, les noves generacions d’historiadors valencians van realitzar durant els anys setanta del segle XX una sèrie d’investigacions que explicaven amb les mateixes premisses per què els valencians «“fallem” en tant que poble normal».8 En consonància amb aquella visió, per exemple, l’austriacisme valencià de la Guerra de Successió quedava reduït a una revolta agrària de camperols, les propostes polítiques conservadores realitzades durant la Guerra del Francés a simples maniobres reaccionàries, i les activitats de la Renaixença a un reprovable regionalisme espanyolista protagonitzat per una indolent i feble burgesia valenciana.9 Tanmateix, com ha advertit darrerament Pedro Ruiz Torres, aquella representació del passat valencià estava «poco dispuesta a confrontarse con el desarrollo de la investigación histórica», ja que repetia els inconvenients de la vella concepció nacionalista de la història en la qual hi havia una línia de direcció nacional que «a cada momento recordaba la discrepancia de los fenómenos estudiados respecto al camino ideal que debía seguir la trayectoria propuesta». En aquest sentit, el mateix autor considera «que cada vez es más necesario que una nueva forma de concebir el pasado y las diferentes trayectorias históricas sea capaz de ganar la conciencia colectiva de los distintos pueblos».10 Per això, per tal de superar la reducció de perspectives que comporta el paradigma nacionalista i historiogràfic contingut a l’obra de Joan Fuster, recentment hem proposat un model alternatiu d’anàlisi de la trajectòria històrica valenciana que recull les últimes aportacions científiques realitzades en el debat sobre l’origen de les nacions.

2. UN NOU MODEL INTERPRETATIU PER A L’ESTUDI DE LA TRAJECTÒRIA HISTÒRICA

VALENCIANA

La progressiva recepció de la perspectiva contemporaneista sobre les nacions ha indicat en els darrers anys la invalidesa de la proposta historiogràfica de Joan Fuster,11 bo i

7 Joan FUSTER (1996), Nosaltres, els valencians, p. 39, 200 i 229; J. FUSTER (1976), Un país sense

política, Barcelona, La Magrana. 8 Joan FUSTER (1996), Nosaltres, els valencians, p. 15. 9 Manuel ARDIT (1968), Els valencians de les Corts de Cadis; Carmen PÉREZ APARICIO (1981), De

l’alçament maulet al triomf botifler, València, Eliseu Climent; Alfons CUCÓ (1977), El valencianismo

político. 1874-1939, Barcelona, Ariel. 10 Pedro RUIZ TORRES (2001), «Nacionalismo y ciencia histórica en la representación del pasado valenciano», a Paul Preston i Ismael Saz (eds.) (2001), De la revolución liberal a la democracia

parlamentaria. Valencia (1808-1975), València, Universitat de València, p. 47-48. 11 Manuel Martí i Ferran Archilés han estat els que han aplicat aquesta perspectiva al cas valencià, tot seguint especialment la via teòrica de Miroslav Hroch i exclusivament per a l’època contemporània: Manuel MARTÍ i Ferran ARCHILÉS (1999) «España, ¿Nación de naciones? La construcción de la Nación española durante el siglo XIX: logros y límites de la asimilación en el caso valenciano?», Ayer (Madrid), 35, p. 171-190; Manuel MARTÍ i Ferran ARCHILÉS (2001), «Liberalismo, democracia, Estado-nación: una perspectiva valenciana (1875-c. 1914)», a De la revolución liberal a la democracia parlamentaria.

4

apuntant diverses hipòtesis de treball que aporten una mirada diferent sobre la concepció global de l’evolució històrica valenciana.12 L’esmentat paradigma contemporaneista, desenvolupat en la dècada dels vuitanta a partir de les obres d’Ernest Gellner, Eric J. Hobsbawm i Benedict Anderson, ha negat d’arrel les concepcions primordialistes mantingudes fins el moment –com la de Joan Fuster– en prendre com a punt de partida la idea que les nacions i les identitats nacionals són construccions polítiques i culturals estrictament contemporànies, lligades al nacionalisme emergent en les societats capitalistes occidentals organitzades en Estats-nació liberals des del segle XIX.13 D’acord amb aquesta visió, hem insistit en altre lloc en la necessitat de discernir amb claredat les diferents accepcions dels termes «nació» i «identitat nacional» aplicats a diverses èpoques històriques, tot proposant reservar-los en exclusiva per a l’edat contemporània, en complementarietat amb els de «regió» i «identitat regional». Així mateix, la utilització de categories alternatives com ara «comunitat ètnica» i «territori històric» s’ha revelat com una via útil per a fer intel·ligible l’evolució històrica de les identitats col·lectives associades a aquests dos conceptes –«identitat ètnica» i «identitat territorial»– en el context de les societats precontemporànies.14 En particular, en el cas del Regne de València s’observa que durant els segles medievals –especialment en el dos-cents i en el tres-cents– es va mantenir una «identitat ètnica» comú amb Catalunya i el Regne de Mallorca basada en uns mateixos paràmetres etnoculturals: la llengua, el llinatge i la religió. No obstant això, ja des del tres-cents i al llarg dels segles moderns els grups dominants de cada un d’aquells territoris van promocionar autorepresentacions col·lectives vinculades no ja als elements ètnics sinó a les consciències històriques particulars i als ordenaments juridicopolítics territorials, dels quals les oligarquies eren les principals beneficiàries gràcies a la seua participació en els diversos entramats institucionals que repartien el poder amb la monarquia. I, encara abolides aquelles estructures jurídiques i polítiques privatives amb la Nova Planta del segle XVIII, les identitats territorials van romandre en mantenir-se la memòria històrica dels col·lectius i la seua adscripció identitària a un mateix gentilici i a un territori ben delimitat. Amb tot, al llarg de la següent centúria, el vuit-cents, les identitats territorials heretades del passat van ser progressivament redefinides i integrades regionalment i provincialment en la nova identitat nacional vinculada al bastiment de l’Estat liberal espanyol. Per això, el primer gran fonament d’aquesta

Valencia (1808-1975), p. 143-162; Manuel MARTÍ i Ferran ARCHILÉS (2002), “Un país tan extraño como cualquier otro: la construcción de la identidad nacional española contemporánea”, a María Carmen

Romeo i Ismael Saz (eds.) (2002), El siglo XX. Historiografía e historia, València, Universitat de València, p. 245-278. 12 Per als moments històrics abans esmentats vegeu: Vicent BAYDAL (2007), “L’austriacisme valencià. Interpretacions historiogràfiques i nous enfocaments”, a Congrés L’aposta catalana a la Guerra de

Successió (1705-1707), Barcelona, Museu d’Història de Catalunya; Carmen GARCÍA MONERRIS (2002a), «Lectores de historia y hacedores de política en tiempos de fractura “constitucional”», Revista

electrónica de Historia constitucional, 3, <http://hc.rediris.es/03/Numero03.html?id=03> (consulta: 23 de abril de 2007); Manuel MARTÍ i Ferran ARCHILÉS (2002), “Renaixença i identitats nacionals al País Valencià”, a Miquel Nicolàs (ed.) (2002), Bernat i Baldoví i el seu temps, València, Universitat de València, p. 51-71; Rafael ROCA (2004), Teodor Llorente, el darrer patriarca, València, Bromera. 13 Ernest GELLNER (1983), Nations and Nationalism, Oxford, Blackwell; Eric J. HOBSBAWM i Thomas RANGER (eds.) (1983), The Invention of Tradition, Cambridge, Cambridge University Press; Benedict ANDERSON (1983), Imagined Communities: Reflexions on the Origins and Spread of Nationalism, Londres, Verso. 14 Vicent BAYDAL (2008), «“Què som, i per què som com som”. Un nou model interpretatiu per a l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana», La qüestió nacional valenciana (1707-2007).

Una revisió crítica, València, Universitat de València, en premsa.

5

construcció, la Guerra del Francés, representa un camp d’anàlisi privilegiat per a examinar la importància i la funció d’aquelles «identitats territorials» en les diverses propostes polítiques formulades des de les diferents pàtries històriques. 3. LA IDENTITAT TERRITORIAL EN LES PROPOSTES POLÍTIQUES VALENCIANES

REALITZADES DURANT LA GUERRA DEL FRANCÉS Com hem vist, el principal historiador que s’ha endinsat en la tasca política valenciana realitzada en el context de la Guerra del Francés, i concretament en les Corts de Cadis, ha estat Manuel Ardit.15 De forma general les seues anàlisis han presentat una forta dicotomia entre el liberalisme revolucionari de diputats com Joaquim Llorenç Villanueva, identificats amb la supressió de la Inquisició, la lluita antisenyorial i altres nocions associades al progrés, i el conservadorisme tradicionalista d’homes com Francesc Xavier Borrull, titllats d’ultrareaccionaris. Aquesta és una perspectiva comuna al conjunt de la historiografia espanyola que ha tractat la qüestió, tot i que en els darrers temps s’han aportat noves interpretacions globals que ajuden a entendre amb més profunditat les diferents visions polítiques plantejades en aquelles primeres Corts liberals. En aquest sentit, José María Portillo ha fet notar que el tronc discursiu entorn de la idea de llibertat es va dividir en dues branques des de l’inici: la dels revolucionaris, que feien residir la llibertat política en la capacitat de la nació per a establir un nou ordenament polític i modificar-lo posteriorment, i la dels conservadors o reformistes moderats, que consideraven que la llibertat radicava sobretot en la identitat històrica d’Espanya, entesa com la continuïtat de les diverses pàtries territorials. La conseqüència inherent a cada postura era una divergent atribució de sobirania a les Corts: per als primers aquestes tenien sobirania suficient per a fer i desfer sense límits historicistes, mentre que per als segons les Corts –com a maniobra conservadora– no podien erosionar la identitat històrica dels territoris.16 Així, a partir d’aquesta interpretació més complexa i matisada, hom pot capir de forma més intel·ligible el paper de les consciències i les identitats col·lectives vinculades als territoris històrics.

3.1. El liberalisme revolucionari: La memòria de les llibertats perdudes

Malgrat que per al cas català tant Ernest Lluch com Pere Anguera han recalcat que seria el liberalisme progressista qui rescataria la memòria dels antics territoris històrics per tal de depurar-ne les llibertats polítiques abans que el conservadorisme tradicionalista,17 el que s’adverteix en el cas valencià és que aquell record hi era present, però representava simplement un mite llunyà que justificava el canvi polític i servia de defensa a les acusacions de jacobinisme realitzades pels moderats. Així, per exemple, el germà de Joaquim Llorenç Villanueva, el magistrat Llorenç Tadeu Villanueva, també liberal,18

15 Vegeu les referències bibliogràfiques de la nota 4. 16 José María PORTILLO (2000), Revolución de nación. Orígenes de la cultura constitucional en España, Madrid, Boletín Oficial del Estado; José María PORTILLO (ed.) (2004), Pueblos, nación, constitución (en

torno a 1812), Vitòria, Ikusager, p. 101-142. 17 Ernest LLUCH (1998), “El liberalisme foralista en el segle XIX: Corona d’Aragó i País Basc”, L’Avenç

(Barcelona), 230 (novembre), p. 14-20; Pere ANGUERA (2000), Els precedents del catalanisme.

Catalanitat i anticentralisme: 1808-1868, Barcelona, Empúries. 18 Sobre el tres germans liberals Villanueva en parla breument Mariano PESET (2002), al pròleg de Maria Pilar Hernando i Ramon Aznar (2002), Xàtiva durant la Guerra del Francés, 1808-1814, Xàtiva, Mateu, p. 13-19.

6

s’expressava de la següent manera en el discurs d’obertura de la Audiència valenciana pronunciat en 1813:

Si todavía algún temoso o sistemático se persuade o quiere persuadir a los demás que nuestro Congreso nos ha presentado una constitución nueva y desconocida de nuestros mayores, respondedle vosotros, habitantes de la Corona antigua de Aragón. Hacédsela ver, reconocer y analizar, y después de todo no podrán menos de confesaros, que de los fueros y privilegios de la legislación aragonesa se han extraído las bases principales de esta grande obra. A vosotros, que gozasteis en otro tiempo de una constitución franca y liberal, no os deducirá por cierto el español ingrato, que intente proclamar como nuevas las leyes antiguas que con tanto teson y gloria sostuvieron vuestros mayores.19

Igualment, el liberal Antoni Pasqual Pujalte,20 natural d’Asp i jutge de primera instància al qual l’Ajuntament de València encarregà un informe per a la Comissió de Corts que finalment no arribà a redactar, emprà la seua admiració per la història valenciana i per l’antiga legislació foral de tipus aragonès com un mite que justificava els nous projectes revolucionaris. Malgrat que, segons Manuel Ardit, Pujalte defensava plantejaments «claramente autonomistas» car suposadament «preconitzava sense embuts la plena restauració de l’autonomia foral»,21 les seues paraules en l’Elogio fúnebre de los

valencianos que murieron en defensa de su patria la tarde del 28 de junio de 1808 no deixen lloc al dubte:

Desventurados vosotros si deseáis el restablecimiento de vuestras antiguas instituciones; conservadlas, sí, en la memoria como un monumento sagrado de vuestra antigua sabiduría, de vuestra gloria y prosperidad, y como una escuela de virtudes y patriotismo. Pero rodeados al presente de distintas necesidades, de nuevas ideas, nuevas relaciones y nueva política, menester habéis de nuevas leyes, las cuales formen desde la alta cumbre de los Pirineos hasta la embocadura del Tajo un solo pueblo y una sola familia.

22

Així, tot i que el magistrat valencià feia un exhaustiu repàs als personatges històrics valencians i , efectivament, a l’inici de l’obra plantejava que potser aquell moment era «el punto determinado por la Providencia para recobrar nuestros derechos y el esplendor de los siglos pasados», de seguida matisava que era necessària «una nueva constitución» o almenys «el restablecimiento de la antigua con las correcciones y mejoras que exigen los tiempos y las circunstancias», tot apostant per una representació nacional unicameral en què no tenien lloc els estaments. De fet, a l’hora de ponderar la seua admiració per la constitució de tipus aragonès, Pujalte en destacava com a principals elements jurídics la figura del Justícia d’Aragó, que garantia «el equilibrio de poderes», i sobretot «el santo

19 Llorenç Tadeu VILLANUEVA, Discurso, que restituida a la ciudad de Valencia la Audiencia territorial,

pronunció al tiempo de su apertura D. Lorenzo Villanueva, ministro más antiguo, el día 27 de julio del

año 1813, València, Benito Monfort, p. 10. 20 Francesc ALMARCHE (1910), «Ensayo de una bibliografía de folletos y papeles sobre la Guerra de la Independencia», Extracte de Publicaciones del Congreso de la Guerra de la Independencia, s. ll., s. n., p. 311. 21 Manuel ARDIT (1977), Revolución liberal y revuelta campesina, p. 165; Manuel ARDIT (1980), Història

dels Països Catalans. De 1714 a 1975, p. 195. Si bé és cert que en la carta que Pujalte envià a l’Ajuntament de València –citada per Ardit– per tal d’excusar-se de la redacció de l’informe el jutge semblava decantar-se per aquella restauració foral, els seus plantejaments constitucionals d’arrel liberal jacobina semblen plenament confirmats per les paraules ací exposades. 22 Antoni Pasqual PUJALTE (1809), Elogio fúnebre de los valencianos que murieron en defensa de su

patria la tarde del 28 de junio de 1808, Cadis, Quintana, p. 84-85.

7

Privilegio de la Unión», és a dir, el dret a la rebel·lió davant les actuacions autoritàries de la monarquia.23 En definitiva, doncs, per als liberals valencians el record dels antics sistemes polítics territorials de la Corona d’Aragó era bàsicament un mite justificatiu que fonamentava les seues noves propostes polítiques, així com també l’aplicació del mitjà revolucionari per a dur-les a la pràctica. 2.2. El conservadorisme tradicionalista: El territori històric com a model En línia amb la visió esmentada de José María Portillo, i també amb la interpretació que Ramon Grau i Josep Fontana han donat de la tasca intel·lectual del català moderat Antoni de Capmany,24 en el cas valencià s’adverteix igualment que l’historicisme territorial i la defensa de la identitat col·lectiva particular va servir per a vehicular els projectes de futur més complets proposats pels conservadors valencians. No es tractava simplement de pur reaccionarisme, sinó que aquells projectes moderats apostaven per un model historicista que permetia conjugar cert reformisme amb l’ordre social tradicional i la identitat col·lectiva de cada pàtria històrica. Primerament, observem que l’informe per a la Comissió de Corts redactat en 1810 per Bartomeu Ribelles, dominic i cronista del Regne, presentava una visió molt semblant a la de Capmany. Fet i fet, Ribelles hi adoptava la mateixa perspectiva historicista que trobava en la tradició del seu propi regne un model que assegurava l’equilibri entre poders i disposava un estable però dinàmic ordre social, una situació que, en conjunt, combatia l’absolutisme, salvaguardava la llibertat dels territoris i garantia el progrés de la societat. En aquest sentit, per a Capmany les constitucions territorials històriques d’Aragó, Catalunya, València i Navarra garantien la llibertat política i l’ordre, ja que vetllaven per «la observancia de las leyes» i permetien la participació política –en especial de l’estament popular– a través dels consells municipals i les diputacions territorials permanents encarregades de fer «reclamaciones y oposiciones contra toda infracción de lo sancionado en Cortes». A més a més, dins de la seua visió estamental d’una societat ordenada en cossos, atorgava als gremis un paper cabdal com a institucions oferents de seguretat i garants de l’enquadrament dels treballadors, puix constituïen «la propiedad del artesano, lo que le hace no ser un desarraigado y “tener patria”».25

En suma, com ha destacat Ramon Grau, l’obra erudita de Capmany proposava un complet programa de modernització historicista per a Espanya, basat culturalment en la llengua castellana i sociopolíticament en l’equilibri i la tradició que asseguraven les constitucions històriques: els cossos estamentals garantien l’ordre, però al mateix temps representaven una forma dinàmica de participació en el progrés polític i social per mitjà del govern de les corporacions econòmiques i polítiques.26

23 Antoni Pasqual PUJALTE (1809), Elogio fúnebre..., p. VI, XI i 76. 24 Ramon GRAU i Marina LÓPEZ (1988), «Antoni de Capmany: el primer model del pensament polític català modern», a A. Balcells (ed.) (1988), El pensament polític català del segle XVIII a mitjan segle XX, Barcelona, Edicions 62, p. 13-40; Josep FONTANA (2001), «Pròleg», a Antoni de Capmany (1792), Memoria histórica sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, Barcelona, Altafulla, p. 5 [ed. facsímil]. 25 José ÁLVAREZ JUNCO (1967), «Capmany y su informe sobre la necesidad de una constitución (1809)», Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid), 70, p. 528 i 549. 26 Ramon GRAU (1994), Antoni de Capmany i la renovació de l’historicisme polític català, Barcelona, Ajuntament de Barcelona.

8

Així mateix, per al cas valencià Bartomeu Ribelles, tot i que desatenia les propostes econòmiques, també trobava en la constitució històrica valenciana un model ordenat de progrés polític. D’aquesta manera, el dominic considerava que la legislació i la fiscalitat paccionades en Corts de l’antic regne valencià avalaven l’equilibri entre el rei i el regne, alhora que l’equilibri de poders a l’interior del regne venia donat per la participació política de tots els estaments, en particular, com també destacava Capmany, de l’estament popular, que a través de la seua presència en els consells municipals, l’administració de justícia i les Corts, havia vetllat sempre per la «subsistencia inalterable de las leyes fundamentales de la constitución valenciana». De fet, segons Ribelles, aquell tipus de participació política establerta en l’antic sistema foral havia permès el desenvolupament de les viles valencianes, ja que «pudieron en todo tiempo promover sus adelantos por medio de sus síndicos en las Cortes», una situació històrica que havia contrastat amb «la degradación fatal que reynaba en las Cortes del Reyno de Castilla». Així, Ribelles concloïa que, amb la porga de «certes imperfeccions», la constitució històrica valenciana podria servir per assegurar «la observancia de las leyes fundamentales, mejorar la legislación, desterrar abusos, administrar sin dilapidaciones las rentas de la Provincia y del Estado, sostener un exército respetable, y una marina poderosa». D’aquesta forma, «renacería la felicidad de los valencianos y aún de todos los españoles» amb un autèntic model històric, útil a la «regeneración a que en el día se aspira».27

Per la seua banda, el jurista valencià Francesc Xavier Borrull en el seu propi informe per a la Comissió de Corts també va presentar l’ordenament foral valencià com a garantia de l’antiabsolutisme en considerar que establia un perfecte equilibri entre els tres poders inspirats en Montesquieu, al temps que, d’acord amb Capmany, qualificava la constitució anglesa com «la más juiciosa y mejor dispuesta para conservar la libertad política». Com a fites primordials d’aquell equilibri institucional Borrull citava, d’una banda, la fiscalitat regnícola restringida als donatius de Corts –cosa que respectava els drets dels propietaris i limitava la capacitat executòria del rei–, i, d’altra banda, el paper fonamental del poder judicial, encarregat de modelar la societat a través d’una doble jurisdicció: la general –els Furs–, aplicada pels magistrats reials, i la particular –la municipal i senyorial, destacant-ne l’alfonsina o baixsenyorial–, impartida pels funcionaris locals, la noblesa i els propietaris mitjans, que en el Regne de València gaudien de certa jurisdicció.28 Així, com Ribelles, Borrull basava la seua proposta política en la defensa de la constitució històrica valenciana, encara que diferia notablement en la seua interpretació: si per al dominic el paper preponderant residia en la participació política de l’estament popular, per al jurista, en canvi, els protagonistes principals eren els magistrats i els propietaris.29 A més a més, a diferència de Ribelles, Borrull no presentava l’ordenament

27 Bartomeu RIBELLES (1810), Memorias histórico-críticas de las antiguas Cortes del Reyno de Valencia, València, Miguel Domingo, p. 24, 58, 64 i 99-100. 28 Francesc Xavier BORRULL (1810), Discurso sobre la constitución que dio al Reyno de Valencia su

invicto conquistador el Señor Don Jayme Primero, València, Benito Monfort. 29 Per això, Carmen García Monerris ha considerat que el pensament foralista de Borrull trobà pocs adeptes, ja que en aquells moments els propietaris mitjans als quals defensava no estaven tan interessats a consolidar els seus patrimonis com sobretot a aconseguir els nous drets polítics que els prometia el liberalisme. Amb tot, també ha estat suggerit que la proposta de Borrull tingué una certa continuïtat en el carlisme, que igualment atorgava a l’Estat un paper de mínims en defensa dels propietaris i protegia les particularitats dels territoris històrics front a l’uniformisme. Vegeu: Carmen GARCÍA MONERRIS (2002a),

9

foral valencià com un model extensiu a tot Espanya, sinó com un sistema que havia de retornar únicament al Regne de València, ja que els Furs estaven «acomodados a sus particulares circunstancias». Per tant, el jurista valencià es mostrava contrari a tota uniformització, ja que les diferències entre els diversos regnes en el «clima, situación, qualidad del terreno, necesidades, modo de vivir, inclinaciones, y costumbres de sus habitadores» obligava a adaptar les lleis de manera particular.30

En el fons, com ha advertit José María Portillo, les postures tan fèrriament defensores de les pàtries històriques representaven sobretot una mesura de prevenció conservadora per a restar sobirania al cos nacional i capacitat de maniobra als revolucionaris. No obstant això, al mateix temps aquell discurs implicava una proposta descentralitzadora vinculada a una forta identitat territorial heretada del passat. Així, per exemple, l’intens debat entorn del capítol primer del projecte constitucional anomenat Del territorio de las Españas mostra a les clares el nivell de consciència històrica identitària que vehiculaven les perspectives moderades. Tant el català Felip Aner d’Esteve com el valencià Borrull van manifestar fortes prevencions a qualsevol modificació de la integritat dels seus respectius territoris. Aner al·legà que «nadie es capaz de hacer que los catalanes se olviden que son catalanes» y que «si se trata de desmembrar el pueblo más mínimo, me opongo a la más pequeña desmembración».31 I, per la seua part, Borrull es mostrà contrari a la ambigüitat de l’articulat, puix considerava que:

Puede hacerse del territorio español en departamentos, quitando el nombre que actualmente tienen su diferentes reinos, y agregando los pueblos de los unos a los otros. Esto ha de ser perjudicialísimo; ha de impedir la íntima unión que media entre los pueblos de un mismo reino, y ha de encontrar la mayor resistencia entre ellos, suscitándose con este motivo trastornos y alborotos.32

Per això, el mateix Borrull s’oposà formalment a l’aprovació del capítol «sin que se añadan las palabras siguientes: “conservando cada reino su nombre y los pueblos que le pertenecen”». De fet, com a resultat d’aquestes actituds, mentre que els revolucionaris van apostar en general per administrar els territoris històrics a través d’organismes centrals implantats in situ, els conservadors es van mostrar partidaris de formar diputacions territorials a fi de governar les diverses entitats polítiques de la monarquia.33 En aquest sentit, per exemple, l’informe de Ribelles va ser expressament assumit per l’Audiència de València, tot afegint que la Diputació permanent territorial havia existit des de 1376, una referència probablement no exempta d’intencionalitat política.34 Així doncs, com ha fet notar Emilio La Parra, el disseny institucional proposat pels

«Lectores de historia y hacedores de política en tiempos de fractura “constitucional”»; Jesús MILLÁN

(1986), «Los rentistas valencianos entre el reformismo ilustrado y la revolución liberal», a Armando Alberola i Emilio La Parra (eds.) (1986), La Ilustración española. Actas del Coloquio Internacional

celebrado en Alicante: 1-4 octubre 1985, Alacant, Institut Juan Gil-Albert, p. 497-520. 30 Francesc Xavier BORRULL (1810), Discurso sobre la constitución..., p. 61. 31 Citat per Enric JARDÍ (1963), Els catalans de les Corts de Cadis, Barcelona, Rafael Dalmau, p. 49. 32 Citat per Manuel ARDIT (1977), Revolución liberal y revuelta campesina, p. 188. 33 Alfredo GALLEGO (1991), «España 1812: Cádiz, Estado unitario, en perspectiva histórica», Las Cortes

de Cádiz, Madrid, Marcial Pons, p. 125-166 [la cita a la p. 141]. 34 Carmen GARCÍA MONERRIS (2002a), «Lectores de historia y hacedores de política en tiempos de fractura “constitucional”», par. 57.

10

conservadors garantiria millor «los derechos históricos de los territorios de España y las libertades de sus pueblos».35 En definitiva, aquest tipus de conservadorisme sí que admetia cert reformisme, tot considerant, però, que la llibertat del cos nacional no consistia en la seua capacitat constituent sinó en la supremacia de les constitucions històriques com a ordenament al marge i per damunt de qualsevol altre poder: un ordenament equilibrat i basat en la tradició que seguia el model parlamentarista anglés, respectuós amb el passat, sense ruptures de l’ordre social vigent, però reformista a llarg termini, unes característiques que en si mateixes havien de garantir l’èxit de la reforma, la seguretat, certa llibertat política i el progrés de la nació.

4. A TALL DE CONCLUSIÓ

Tot i que les propostes conservadores realitzades durant la Guerra del Francés, en el seu intent de mantenir un ordre social jerarquitzat, eren més respectuoses amb la integritat i la representació política dels territoris històrics, aquelles han estat paradoxalment menystingudes per la historiografia nacionalista valenciana de les darreres dècades. Contràriament, aquesta, influenciada per la premissa fusteriana de la debilitat de les classes dominants valencianes, s’ha inclinat per valorar positivament els projectes liberals encara que aquells no presentaren la identitat territorial històrica com un model a seguir sinó simplement com un mite llunyà que justificava el canvi revolucionari. A Catalunya, en canvi, on no ha existit un procés d’influència similar a l’exercit per Joan Fuster al País Valencià, sinó que les propostes catalanistes han estat més diverses, hegemonitzades originàriament pel conservadorisme i cenyides al seu territori històric, els projectes moderats propis formulats en aquell moment històric no han estat rebutjats frontalment. Així, si bé Manuel Ardit ha jutjat negativament al valencià Borrull com un «epígon de la Il·lustració» i un «austriacista ressagat», Josep Fontana, contràriament, ha considerat la proposta tardanament il·lustrada de Capmany com la d’un «austriacista», però en aquest cas en sentit positiu:

Si amb aquest adjectiu s’entén que volem dir una voluntat de continuïtat amb les idees de desenvolupament d’unes institucions polítiques basades en la representació dels interessos fonamentals de la societat, que seria el model derrotat per l’absolutisme borbònic en la Guerra de Successió, amb resultats tan nefastos per a Catalunya com per al conjunt d’Espanya.36

Així mateix, a nivell espanyol, les recents interpretacions de José María Portillo fan més intel·ligibles –sense emetre judicis de valor– les idees presentades en el debat polític entre liberals revolucionaris i conservadors tradicionalistes. Igualment, del costat valencià Carmen García Monerris ha realitzat en els darrers anys els primers treballs d’anàlisi totalment aliens a la influència nacionalista i historiogràfica de Joan Fuster.37 Amb tot, l’estudi concret de l’evolució de la identitat col·lectiva associada al territori

35 Emilio LA PARRA (1995), «Francisco Xavier Borrull i Vilanova. Noticia biográfica», a Francesc Xavier Borrull (1831), Tratado de la distribución de las aguas del río Turia y del Tribunal de los Acequieros de

la huerta de Valencia, València, Empresa General Valenciana de l’Aigua, p. 25 [ed. facsímil]. 36 Manuel ARDIT (1977), Revolución liberal y revuelta campesina, p. 176 i 178; Josep FONTANA (2001), «Pròleg», a Memoria histórica sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, p. 5. 37 Carmen GARCÍA MONERRIS (2002a), «Lectores de historia y hacedores de política en tiempos de fractura “constitucional”»; Carmen GARCÍA MONERRIS (2002b), «La diversidad de proyectos políticos en el primer debate preconstitucional español: Canga Argüelles, Ribelles y Borrull en el contexto de la política valenciana», Hispania (Madrid), vol. LXII/1, 210, p. 113-139.

11

històric valencià continua essent negligida, entre d’altres coses, perquè precisament Fuster abominà d’ella en fer partir la seua proposta nacionalista gairebé en exclusiva de l’element lingüístic comú a catalans i balears. Tanmateix, com afirma Pedro Ruiz Torres bo i referint-se al nacionalisme fusterià, els recents coneixement historiogràfics han produït un «divorcio creciente entre historia científica y nacionalismo». Això suposa, al nostre parer, un problema real tant per a la historiografia nacionalista, que continua repetint certes premisses sense gaire reflexió, com per a la mateixa cohesió de la societat valenciana, ja que són necessaris certs consensos comuns en l’autorepresentació del passat per tal de posar les bases d’un projecte col·lectiu de futur que incloga el major nombre possible de pensaments polítics. Per això, tot seguint el paradigma contemporaneista de les nacions, proposem un model per a l’estudi de la trajectòria valenciana que atenga al paper de la identitat col·lectiva emanada del seu territori històric, de forma que els diversos processos sociopolítics puguen ser analitzats, com en el cas ací tractat, sense establir premisses prèvies. Així mateix, at last but not least, aquesta visió sobre el fet nacional pot constituir la base historiográfica de nous projectes identitaris valencians que generen més acceptació que l’aconseguida per la proposta nacionalista de Joan Fuster cinquanta anys després de la seua formulació.