BUTLLETÍ D E UARXIU BIBLIOGRÀFIC

N.° 46 Vol. V Any 1977 Palau de l'Abat-Plaça de Sant Bernat Calbó- S A N T E S C R E U S (Tarragona)

Senyor Vice-president del Patronat del Monestir de Santes Creus , Senyor President de l 'Arxiu Bibliogràfic, socis de l 'Arxiu, amics de Santes Creus , batlle i regidors del nostre munic ipi :

S 'escau enguany e l 650 e aniversari de l a mort de Jaume I I , dit e l Just , ocorreguda a Barcelona el 2 de novembre del 1327, a l'avançada edat de seixanta anys (cal tenir present que, a l segle xiv , l'esperança de vida era més a prop dels trenta anys que dels quaranta) . L a malal -t ia i la v ida intensa que havia portat conferiren a l a seva imatge u n aspecte que féu escriure a l gran cronista Pere el Cerimoniós que e l rei havia mort «fort vell».

És ben sabut que gairebé tots els monarques del C a s a l de Barce -lona sostingueren relacions amistoses amb el nostre monestir de Santes Creus . Abans que J a u m e I I l'afavorís amb nombroses dona-cions de tot tipus, el seu avi , Jaume I , e l seu pare , Pere e l G r a n i e l seu germà, Alfons el F r a n c , havien atorgat a Santes Creus privilegis

* Parlament de Jaume Sobrequés i Callicó al monestir de Santes Creus el dia 4 de setembre de 1977 en ocasió dé la commemoració del 650è aniversari de la mort del rei Jaume I I d'Aragó. L'autor manifesta la seva reconeixença al seu bon amic i eminent historiador de Santes Creus, el senyor Eufemià Fort i Cogul, per la valuosa col·laboració què ha volgut atorgar-li per a la preparació d'aquest discurs, en fornir-li dades i docu-ments del més gran interès.

JAUME II I SANTES GREUS*

313

i béns que havien contribuït a la formació d'un domini que amb el temps s 'aniria eixamplant fins a esdevenir u n dels més importants de Catalunya. Jaume I I , però, fou el monarca de tota l a Història de Catalunya que més afecte sentí pel monestir del Gaià; és ben segur que, en aquest sentit, Jaume I I no féu res més que aprofundir el sentiment que el seu pare havia manifestat envers Santes Creus , fins a l punt de voler ésser-hi enterrat.

Permeteu-me, doncs, que avui, en commemorar el 650 e aniversari de l a mort de Jaume I I , vulgui evocar amb agraïment l 'obra que aquell sobirà realitzà a Santes Creus .

U n dels primers actes que el 1291 Jaume I I va fer en retornar de Sicília — d ' o n era rei d'ençà del 1285— per tal de succeir en el tron de Catalunya al seu germà Alfons, acabat de traspassar, fou el de venir a Santes Creus per visitar la tomba del seu pare. E n aque-l la ocasió, Jaume I I anava acompanyat d'un altre personatge eminent, Roger de Llúria, que també h i seria enterrat. E n la primera visita com a sobirà, desitjant honorar la memòria paterna, Jaume I I decidí de construir-hi u n mausoleu a l'alçada de la dignitat de qui havia de descansar-hi eternament.

L ' o b r a fou encomanada a l mestre Bartomeu, de Tarragona, que en fou el dissenyador, i a l mestre Gui l lem d'Orenga, de Vi la franca del Penedès, que en fou el constructor. E l propi sobirà es va encarregar de donar instruccions molt precises al mestre Bartomeu sobre la manera com s'havia de construir la tomba, i sobre el seu empla-çament «tocant al pi lar que h i h a al capdamunt del cor del prior i devers l 'altar de sant Andreu, i que el cos estigui disposat amb els peus a l'esmentat altar, tal com és costum». També per voluntat ex-pressa del monarca català, s'utilitzà en la realització del mausoleu u n a u r n a de pòrfir que el propi rei havia dut de Sicília. Tot seguit el sepulcre fou policromat, però aquesta decoració no va ésser gaire duradora, j a que, pocs anys després (1305), h o m va encarregar u n a segona obra de policromia al mestre lleidatà Andreu de Torre , la qual decoració encara avui podem contemplar en bona part .

E l 30 de novembre del 1300, festa de sant Andreu, i acabada j a l'óbra sepulcral , les restes mortals de Pere el G r a n foren traslladades solemnement des de l 'antic sepulcre del presbiteri al nou mausoleu bastit per voluntat del seu fill Jaume.

H o m h a dit, amb raó, que el panteó de Pere el G r a n , a Santes Creus , és u n dels més bells monuments funeraris que l 'art gòtic pro-duí a Catalunya. L'elegància i la sobrietat amb què fou bastit poc abans d'acabar el segle X I I I — é s , per tant, u n a de les primeres mostres de l 'art gòtic català— i l 'original baldaquí que cobreix la sepultura el fan digne del conqueridor de Sicília i del rei que, com a darrera prova d'amor filial, va oferir-lo a la memòria del seu pare.

E n u n a de les primeres visites del rei Just a Santes Creus decidí d'ésser-hi també enterrat. L a declaració solemne té la data de l ' l i de

3Í4

novembre del 1292. Quasi tres anys després (el 25 d'octubre del 1295) Jaume I I es mullerà a Vi labertran amb B l a n c a d'Anjou. EÏ rei , donant noves mostres de l'afecte que sentia pel monestir del Gaià, v a deter-minar de passar el pr imer Nadal de la seva vida matrimonial a Santes Creus , on la reina decidí d'ésser-hi també enterrada.

B l a n c a d'Anjou compartí la vida del sobirà de Catalunya durant quinze anys, j a que morí el 1310, no sense haver fet abans u n testa-ment (1308) en el qual feia nombroses deixes a la comunitat de Santes Creus . E l cos de l a sobirana fou traslladat, pocs dies després del tras-pàs, al monestir del Gaià, on v a ésser enterrada provisionalment fins que es construís u n a tomba digna de guardar les reials despulles en el repòs etern.

L ' i n i c i de les obres del mausoleu destinat a B l a n c a d'Anjou es retardà algun temps a causa del desig del rei de fer-lo construir amb pòrfirs duts de Grècia, el qual desig no es v a podér complir per l a mort de Gualter de Brienne, duc d'Atenes, que havia estat la persona elegida per enviar a Catalunya les pedres esmentades. Quan per fi es van iniciar les obres, Jaume I I havia decidit que e l sepulcre fos doble i que servís per contenir tant el cos de la seva pr imera esposa com les seves pròpies restes mortals .

Diverses persones van intervenir en l a construcció de l 'obra fune-rària: B e r t r a n de Riquer , mestre de l 'obra del Palau R e i a l de Barce -lona, en fou molt probablement el dissenyador i director; Pere .de Rocatallada, escultor de Lle ida , s'encarregà de l a realització de la part escultòrica; el també escultor lleidatà F r a n c e s c de Montflorit va fer l'estàtua de B l a n c a d'Anjou i la imatge de l a Mare de Déu, i potser també l'estàtua del rei que, per a alguns estudiosos de l 'art , és «la més bella efígie sepulcral catalana».

Acabada la tomba e l 1315, la reina B l a n c a h i fou traslladada el 12 de gener del 1316, en presència del propi re i , de l a reina Maria de Lusignan i de nombroses personalitats civils i eclesiàstiques de Catalunya.

Alguns notables afegits renaixentistes modificaren parcialment l a primitiva imatge d'aquest magnífic monument funerari amb què Jaume I I v a ornar el nostre monestir, sense fer-ne desmerèixer, però la primit iva bellesa.

L a influència artística de Jaume I I sobre Santes Creus no es limità a la construcció de les tombes del seu pare i de l a que havia de com-partir amb la pr imera muller , sinó que tingué encara altres aporta-cions que contribuïren de manera decisiva a configurar l a imatge mo-numental que el cenobi presenta encara avui . Aquest desinteressat mecenatge artístic de Jaume I I es posà en rel leu en diverses realit-zacions. E s m e n t e m , en pr imer lloc, la construcció del claustre. E l 1310, Jaume I I i la reina B l a n c a atorgaren 50.000 sous a l monestir per a l a construcció del refetor —- ja iniciada el 1302, i en l a qual treballaria el famós artista R e i n a r d de F o n o l l — i d'un claustre n o u (el gòtic).

315

http://Perehttp://de

E l 1313 hom posà l a pr imera pedra d'una obra que hom no acabaria fins el 1341, en ple regnat de Pere el Cerimoniós, nét de Jaume I I . És molt probable que el j a esmentat mestre B e r t r a n de Riquer fos el constructor del nou claustre de Santes Creus .

E l mecenatge artístic de Jaume I I es deixà sentir també en la construcció del portal del claustre, en el qual h o m constata, com a motiu ornamental , l a flor de lis de la reina B l a n c a i les quatre barres de l 'escut de Jaume I I .

- E l 1314, el rei Just dotà també econòmicament l 'obra de la cons-trucció del cimbori , que constitueix u n a de les mostres més notables del pr imer art gòtic català Així mateix, en temps de Jaume I I h o m construí el finestral gòtic de l'església. E l rei també féu proveir gene-rosament el monestir de llibres litúrgics i d'objectes per a l culte que en molts casos, eren veritables joies.

C o m h a escrit Eufemià F o r t , «una de les manifestacions més sor-prenents i valorables de l 'estima que el rei Jaume I I tingué a l monestir de Santes Creus és la seva dèria per enriquir-lo, no solament mate-rialment (. . .) sinó encimbellant-lo en l a consideració d'institució fecunda i prolífica». E n aquest sentit, Jaume I I volgué que Santes Creus estengués la seva influència espiritual cap a una altra banda de l a Confederació: a aquest esperit respongué l a fundació cistercenca de Valldigna, a l Regne de València. Així, el 1298 Jaume I I dotà Santes Creus amb terres i béns per tal que fundés en aquell l loc u n monestir filial, l 'abat del qual havia d'ésser confirmat pel de Santes Creus . A més a més, Santes Creus envia a Valldigna la comunitat inicial : 13 monjos presidits per l 'abat R a m o n de Sant Climent. D'aquesta manera, el nostre monestir estenia l a seva influència al germà regne de Valèn-cia , amb u n a tasca realment meritòria i només a l'abast de comunitats j a prou arrelades i amb u n potencial humà ben considerable.

L a creació per part de Jaume I I (1319) de l 'Orde Militar de Montesa, nascut després de la dissolució dels templers, amb la missió de con-tenir els musulmans al sur del regne de València, també estigué profundament vinculada a l monestir de Santes Creus . S i bé el nou orde estava subjecte al de Calatrava, quan el mestre d'aquest orde volia practicar l a visita a Montesa n'havia de donar compte a l'abat de Santes Creus i aquest tenia el dret de trobar-s'hi present. Aquesta atribució de l'abat de Santes Creus (establerta a la butlla papal del 1317) podia ésser delegada en el de Valldigna. H o m atorgà també a l'abat de Santes Creus la facultat de designar el pr imer mestre de Montesa. E n ésser fundat oficialment l 'orde, l'abat del nostre monestir nomenà Gui l lem d ' E r i l l pr imer mestre de Montesa. Aquesta tasca tu-telar de Santes Creus es perllongà durant uns 350 anys i no sempre fou fàcil: durant l a cr is i del 1640 i la guerra de Successió, Montesa defensà, primer , Felip I V i , després, el borbó Felip V .

L'afecte que sentia Jaume I I envers Santes Creus es palesà encara en el fet que atorgués la capellania reial major a l 'abat del nostre

316

monestir, càrrec que el seu germà, Alfons el F r a n c , havia conferit a l'abat del monestir aragonès de Sant Victorià de Sobrarbe. Aquesta dignitat, exercida per pr imera vegada e l 1298 per l'abat Bonanat de Vila-seca, es perllongà de manera activa fins a l segle xv; progressi-vament, el càrrec esdevingué honorífic.

Durant el període en què J a u m e I I va seure en e l tron de Cata-lunya, no solament s'ocupà d'engrandir i embellir el monestir de Santes Creus i de concedir els màxims honors als seus monjos, sinó que també v a tenir c u r a de la prosperitat material d'aquest cenobi. L e s mostres de la generositat i benvolença del monarca són nom-broses. L 'any 1297, el rei v a concedir al monestir el dret d'explotació d'unes salines del terme de Tamari t de M a r que havien estat donades a la comunitat cistercenca de Santes Creus per u n particular el 1229; el monarca, u l t r a confirmar aquesta donació, concedia als monjos la possibilitat d'atribuir les salines i l lur explotació a u n a tercera per-sona. E l mateix dia (30 de maig de 1297), de L le ida estant, Jaume I I adjudica a Santes Creus l'explotació d'una mena d'alcofoll —colorant per a la indústria tèxtil i matèria molt preuada del comerç de l'èpo-c a — en el terme del castell de Pontons, explotació que fou iniciada tot seguit i els drets de la qual conservà Santes Creus fins ben entrat el segle x v m .

Però aquestes concessions, malgrat l lur generositat, són de poca importància comparades amb la que Jaume I I oferí al monestir u n any després. E l 15 de maig del 1298, el monarca català va signar a Barcelona l 'anomenat Privilegi reial major, fet que per l a seva extraor-dinària importància j a vincularia per si sol la figura de Jaume el Just al nostre monestir. E n aquest singular document ratificava els privi -legis concedits a l monestir de Santes Creus pels seus avantpassats, els monarques Alfons el Cast , Pere el Catòlic i Jaume el Conqueridor. «En aquests privilegis — c o m diu Manuel R i u — es contenien tots els elements essencials de les franquícies, immunitats , l l ibertats, dona-cions, concessions, liberalitats, gràcies, beneficis, guiatges i altres privilegis atorgats» a Santes Creus . E l document conté u n detallat inventari de tots els drets econòmics i jurisdiccionals que tenia el mo-nestir en el moment de la concessió, i aquesta circumstància ens per-met de conèixer quin era el patrimoni de Santes Creus poc abans de l a fi del segle x i l l . E l s béns de la comunitat cistercenca incloïen, a més del monestir pròpiament dit, nombrosos castells, granges, llocs, masos, dominicatures, censals i cases distribuïts per tota Catalunya, bé que especialment concentrats a la Segarra, l a Conca de Barberà i l'Alt Camp.

Però l a generositat del rei Just no es v a estroncar amb aquesta especial concessió, i les mostres del favor amb què el monarca català emparava la comunitat de Santes Creus es van succeir ininterrom-pudament durant tot el seu regnat. Jaume I I l i concedí nous drets a Cervera i a Vi lafranca del Penedès, noves mercès que confirmaven

317

i ampliaven la jurisdicció senyorial dels monjos de Santes Creus sobre l lur domini territorial , i intervingué a favor de l a comunitat cister-cenca en diversos plets que aquesta va tenir amb alguns particulars i oficials reials.

E n c a r a , per l 'abril del 1327, pocs mesos abans de morir , Jaume I I s'encarregà de donar a l monestir que havia de guardar les seves des-pulles mortals u n castell , dues fargues, u n molí i altres drets i rèdits, que engrandiren més el patrimoni que posseia Santes Creus , i es preo-cupà que aquestes donacions fossin confirmades per l 'infant Alfons, governador general de tots els dominis de la Corona i hereu del tron de Catalunya.

L'especial afecte i consideració que Jaume I I v a tenir per Santes Creus es van veure recompensats amb l'absoluta fidelitat dels abats i de tota l a comunitat monàstica a la persona del sobirà de Catalunya. Aquest va honorar els monjos cistercencs bo i posant en l lurs mans diverses i delicades missions que permeteren, d'altra banda, que San-tes Creus mostrés explícitament l'agraïment que sentia pel reial bene-factor. Així, sabem (per l a correspondència mantiguda entre Jaume I I i l 'ambaixada catalano - aragonesa a la Cort papal) que, el 1304, Bona-nat de Vila-seca, abat de Santes Creus , va rebre junt amb l'abat de Poblet l 'alta responsabilitat de formar una comissió encarregada de reclamar, a aquells que encara no l 'haguessin pagat, el delme conce-dit pel papa al monarca català per fer front a les quantioses despe-ses necessàries per a la conquesta de Sardenya; per acomplir aquesta comesa s 'havia de comptar amb la confiança absoluta tant del papa c o m del rei , i ningú mil lor que fra Bonanat per dur-la a bon port.

Pocs anys després, Climent V , mitjançant unes lletres executòries proclamades a Montpeller per l'octubre del 1306, donava facultats a fra Bonanat de Vila-seca i a l'abat del monestir de Sant Cugat del Vallès per absoldre tots el mercaders catalans, excomunicats a causa d'haver mantingut relacions comercials amb Egipte, a canvi d'una almoina, l ' import de la qual s'havia de l l iurar a Jaume I I perquè fos utilitzada en la conquesta de Sardenya. U n a altra vegada trobem l'abat de Santes Creus compromès en una missió que exigia gaudir de la confiança reial i que, a més a més, suposava u n important servei al cap del Casa l de Barcelona.

F r a Bonanat de Vila-seca, el gran abat de Santes Creus , no es limità, però, a encarregar-se de tasques que exigien tenir el bene-plàcit tant del rei com del pontífex, sinó que també en v a realitzar d'altres més estrictament polítiques. Pocs mesos abans que s'ocupés de l'afer de les excomunions dels comerciants catalans que merca-dejaven amb els sarraïns, trobem el capellà reial major embrancat en una difícil missió diplomàtica: el possible casament de la infanta M ar ia amb el fill del rei de França Fel ip el Be l l . L 'ambaixada no va reeixir i no s'aconseguí el desitjat matrimoni . Però la confiança reial en el lleial servidor no v a decréixer, i tot seguit l i encarregà, junt

318

amb altres ambaixadors, que s'ocupés de resoldre davant el nou papa u n enutjós afer de temporalitats entre l'església de Tarragona i la casa reial . Aquesta vegada, fra Bonanat i els seus companys van tenir més èxit i van poder solucionar l'afer a la completa satisfacció del rei .

L a perfecta entesa entre Jaume I I i el monestir de Santes Creus que, com h e m vist, fou duradora i fecunda només es trencà en u n problema que va afectar molt directament el r e i : la negativa de l'infant Jaume a consumar el matrimoni amb l a infanta castellana El ionor , germana d'Alfons X I de Castella, per u n a banda, i l'oposició del rei a què l 'hereu de la Corona entrés a u n monestir. E n aquest afer e l rei es mostrà intransigent i només v a permetre davant l'obstinació del fill que l'infant primogènit fos cavaller de l 'Orde de Montesa, sense acceptar, però que el príncep professés a l monestir de Santes Creus , com desitjava i havia promès solemnement.

C o m a culminació de l'afectuosa inclinació que des de sempre havia tingut el rei Just per Santes Creus , disposà que el seu cos h i fos enterrat després de l l iurar l 'anima a l Totpoderós. L a pr imera manifestació d'aquest desig la va fer, com jà h e m dit, poc després de la seva arribada a Catalunya com a sobirà. E n el testament que va signar pel maig de 1327, reiterà el desig d'ésser enterrat a l costat de la seva primera muller , B l a n c a d'Anjou, i ho tornà a fer en e l codicil que va ordenar de fer poques hores abans de morir .

E l cronista Ramon Muntaner, en referir-se a l a mort de Jaume I I —esdevinguda el 2 de novembre de 1327— diu que «En Jacme d'Aragó passà d'aquesta vida en la ciutat de Barcelona lo davant dit dia. E Ueixà lo seu cos al monestir de Santes Creus , on j a u lo cos del beneït senyor rei E n Pere, son pare; e així, lo seu cos fo aportat ab gran solemnitat, e ab grans plors, e ab grans crits , e ab gran dolor de tots los seus sotmesos, al dit monestir; e fo enterrat l la , e h i foren sos fills, e de les filles partida, e prelats, e r ics hòmens e gran res dels mellors de sos regnes».

E n c a r a que Muntaner dóna a entendre que el trasllat a Santes Creus de les reials despulles mortals fou immediat, els diferents estudiosos del nostre monestir i del regnat del monarca, la mort del qual avui commemorem, no s'han posat d'acord en l a data en què Jaume I I fou realment enterrat en la seva tomba actual . Alguns au-tors sostenen que aquest enterrament es va retardar més de 80 anys; Eufemià F o r t , en canvi , basant-se en u n curós examen de les fonts coetànies, afirma que la cerimònia tingué lloc unes dues setmanes després del traspàs i que va ésser d'una extraordinària solemnitat.

E n qualsevol cas, el que és indubtable és que Jaume volgué des-cansar per sempre més en el monestir que ell havia contribuït a bast ir materialment, i el qual havia dotat generosament en tan diversos aspectes, com acabem de veure. Per tot el que hem dit, i per m i l altres motius que potser avui desconeixem, el n o m de Jaume I I restarà j a sempre unit íntimament a l de Santes Creus .

319

Per a aquells qui des de fa molts anys, o des de no en fa tants, h e m après a estimar no solament aquestes pedres centenàries i l lur bellesa, sino també el que Santes Creus representa per a Catalunya, l a figura de Jaume I I ocuparà, pel damunt de qualsevol a l tra valo-ració de l a seva tasca de govern, u n lloc d'honor entre els personatges més cabdals de la Història de Catalunya. I és per això que enguany, en commemorar-se el 650 e aniversari de la mort , h e m volgut dedi-car- l i aquest record, que jo voldria emocionat i ben afectuós. Moltes gràcies.

Jaume S O B R E Q U É S i C A L L I C Ó

320

E L 650 A N I V E R S A R I D E L A M O R T D E L R E I JAUME I I *

H a recaigut en la meva persona el deure, com a membre d'aquest Patronat, de recordar l a personalitat del rei Jaume I I el dia en què es compleixen els 650 anys de la seva mort . H e m d'expressar el nostre agraïment i satisfacció per aquesta consideració a la meva persona.

Jaume I I és enterrat a la propera església monacal i queda plena-ment justificat, retre homenatge a la seva persona al m a r c d'aquesta c a m b r a del monestir de Santes Creus , No pensem fer l'apologia del protector del monestir, puix que fa pocs mesos el meu col·lega i com-pany, el professor Jaume Sobrequés, ho v a fer en idèntic lloc i en recordança del mateix esdeveniment. H e m pensat parlar del re i , de l'estadista, de la persona de govern, de l 'home del seu temps; en fi, de Jaume I I .

Des de fa anys ens ha preocupat, professionalment, l 'estudi de l'època en la qual v a viure el rei Jaume I I : darreries del segle X I I I i inicis del segle x iv , moment de cruïlla a la història de la nostra terra i hem de creure que el nostre çomte-rei la va viure amb tota in-tensitat. F i n s ara , no havíem fet la síntesis de les nostres recerques n i exposat públicament els nostres resultats; per això pot ésser que aquest discurs sigui molt ambiciós pel tema i per l a problemàtica tractada, però hem cregut escaient donar-lo a conèixer en u n acte tan remarcable c o m és aquesta honorança de la memòria del rei Jàume I I .

Aquest va ésser el fill segon de Pere el G r a n i de Constança dè Hohenstaüfen, nét dels reis Jaume el Conqueridor i Manfred de Sicília. V a néixer, el 10 d'agost de 1267, a la ciutat de València, on nou anys més tard (27 jul iol 1276) va morir e l seu avi el rei Conqueridor, co-mençant Pere el G r a n u n regnat ple d'activitat i problemes; a l a seva

* Dissertació pronunciada el 2 de novembre de 1977 en Tacte funeral que el Patronat de Santes Creus dedicà al rei Jaume I I en ocasió del 650è aniversari de la seva mort. Presidia el Sr. Arquebisbe de Tarragona, Pre-sident del Patronat i altres autoritats, membres de l'organisme.

321

herència de comte-rei va afegir el compromís de vetllar pels inte-ressos sicilians de la seva muller Constança. Després de les desfetes de Benevento (22 febrer 1266) i de Togliacozzo (23 agost 1268), a conse-qüència de les quals perderen la vida el rei Manfred i el jove príncep Conradí, la reina Constança havia restat l 'hereva del reialme normand de les Dues Sicílies. L ' infant Jaume, com a segon fill de Pere el G r a n i de Constança, fou destinat a l'heretatge de les terres del seu avi Manfred. U n a vegada lliure l ' i l la del domini de Carles d'Anjou per l a presència de l'estol i exèrcit de Pere el G r a n , el nostre homenatjat, en companyia de la seva mare i dels seus germans Freder ic i Violant, se'n v a anar a Sicília i el 22 d'abril de 1283 desembarcava a Messina.

Als setze anys i com a lloctinent dels seus pares, Jaume I I va començar a governar el reialme sicilià, una terra molt diferent de la seva nadiua València i de l 'adusta ciutat d'Osca on va viure l a seva infantesa. Visitant , a la ciutat de Palerm, el palau reial , la seva capella i les tombes dels reis normands a la catedral, vàrem conjec-turar el xoc que el nostre futur comte-rei havia de sofrir en passar del nostre sever romànic a la riquesa dels mosaics i del pòrfir vermell . L a sorpresa i l 'impacte creiem que deuria ésser extraordinari al nostre jove príncep. L a tomba santescreuina del rei Pere respon, segurament, a la visió d'aquesta ufanosa riquesa sici l iana, sobretot dels monu-ments, de la seva capital, Palerm.

Mort Pere el G r a n , Jaume I I , el dia 2 de febrer de 1286, va ésser coronat, solemnement, com a rei de Sicília, a la ciutat de Palerm. Difícil era l'herència dels Hohenstaufen; els Anjou, amb l 'ajuda de França, dels Sants Pares i dels güelfs italians, eren u n a coalició superior a qualsevol de les que podien ajudar els comtes-reis catalans, perquè les forces gibelines eren inferiors en tots els terrenys. Pocs anys Jaume I I v a governar les terres sicilianes; el 18 de juny de 1291 el seu germà Alfons el L i b e r a l v a morir solter i sense descendència, i el rei Jaume era el seu hereu. E s v a veure obligat a deixar Itàlia i retornar a les terres patrimonials del casal barceloní. Coronat com a comte-rei va governar-les durant 36 anys i va morir als seixanta anys, el 2 de novembre de 1327, al Palau Reia l de Barcelona, a una vellesa poc aconseguida pels altres reis catalans; només el seu avi, Jaume el Conqueridor, i el seu nét, Pere el Cerimoniós, van assolir ultrapassar-la en morir als 68 i 67 anys.

No intentarem fer u n resum de la seva tasca de govern, ni una síntesi biogràfica. No pensem endinsar-nos en la història dels herois, sinó escatir la realitat d'un poble, del nostre poble català. E l rei Jaume creiem que fou u n home d'aquest poble i hem de judicar-lo com l'exponent de les característiques de l a seva generació.El seu mèrit va ésser que des de la seva situació de privilegi va saber com-prendre u n entorn històric molt concret i el v a encaminar a unes fites vàlides. E l fet que considerem la història dels herois, no vol dir que no acceptem la llibertat c o m a causa del desenvolupament histò-

322

r i c . Jaume I I , com a u n ésser que tenia l l iure albir, v a actuar en el si de l a comunitat que ell governava amb el prestigi, en part quasi divinal , que el rei tenia per a la gent de l ' E d a t Mit jana, i v a tenir la l l ibertat d'obrar, però sempre subordinat pel condicionament de la continuïtat i la m a j o r part de les vegades com a intèrpret de l a reali-tat històrica del seu poble.

A més, j u t j a r de forma subjectiva l 'enfilall dels fets històrics té u n peri l l : aconseguir u n a valoració completament mancada de lògica científica. No podem i no hem d'oblidar que les ciències humanes també tenen la seva metodologia; negligir-la per a considerar la histò-r i a de bons i dolents, o per a pensar en les seves conseqüències i assenyalar responsabilitats, o per à buscar solucions viables en al-tres circumstàncies, o per a preguntar-ne si hagués passat, en fi, tot això és deformar-la i eonvertir-la en quelcom que escapa dels valors científics de l a història i de les seves realitats, i és convertir-la en u n a novel·la històrica o en una narració del romanticisme l i terari .

E l s nostres reis dels segles x m i x i v van tenir l 'encert, o la bona sort, d'ésser enaltits amb una bril lant munió de cròniques d'un gran valor l i terari , veritables obres cabdals de les literatures romàntiques. Jaume el Conqueridor i Pere el Cerimoniós ens han deixat les seves memòries personals; per contra, B e r n a t Desclot, u n funcionari de la cort de Pere el G r a n , ens h a llegat una puntual relació de la tasca de govern del seu rei i de la problemàtica de les seves relacions amb els Anjou. És u n relat precís que ens permet poder estudiar aquest regnat. Per la seva part R a m o n Muntaner fou el cronista del seu poble, v a transformar en herois uns pobres i desheretats soldats de fortuna, els almogàvers; converteix l a seva narració en u n cant èpic en prosa. L'exaltació nacional del cronista va fer dels reis , dels quals sempre v a ésser u n lleial servidor, la més alta representació de la cata-lanitat i els més remarcables servents de la grandesa nacional. Aques-ta apologia del fet nacional, la qual els cronistes aporten a les seves obres, és essencial per a poder comprendre l a història de la nostra terra.

Aquests testimonis i l 'abundosa documentació de la cancelleria reial no h a estat prou aprofitada pels estudis monogràfics fets sobre la realitat històrica del traspàs del s e g l e ' x i n al x iv a les terres de Catalunya, és a dir , d'aquests 50 anys que s'escolen des de la mort de Jaume I a la de Jaume I I (1276 -1327). T e n i m les notables monogra-fies de F . Soldevila i de J . E . Martínez Ferrando, les obres d'aquest últim estan dedicades principalment a la vida familiar del rei Jau-me I I són les que poden interessar-nos, però aquestes aporten remar-cables notícies per a una interpretació de la seva personalitat. Quant a l seu entorn o a la realitat que va fer factible l a seva tasca de govern, — s ' h a de pensar que per sobre de tot era re i , i creiem que en v a ésser a la seva més palesa manifestació del mot—, en som desconeixedors. Amb tot, hem espigolat les dades que ens poden permetre reunir l a

323

documentació indispensable per a intentar aproximar-nos a la réalitat històrica del rei Jaume I I i el seu temps.

E l món polític del govern de Jaume I I va estar condicionat per l'herència del regnat del seu pare, el re i Pere. A la mort del seu germà, Alfons el L ibera l , s 'havia de resoldre la disputa de la sobirania de l ' i l la de Sicília contra els Anjou. Aquesta realitat el va obligar a f irmar la pau d'Anagni (24 juny 1295). A la mateixa es renunciava el domini de les terres sicilianes, fet que fou rescabalat amb la infeuda-ció de l ' i l la de Sardenya, la qual no va poder conquerir fins a les dar-reries del seu regnat, després d'una l larga tasca de preparació diplo-màtica en la qual es van escolar 25 anys. L'ocupació d'aquesta illa va menar una llarga successió de guerres amb Gènova, ocasionant una nova problemàtica als regnats dels seus successors, i a la fi, van provocar l'esgotament d'aquestes dues potències de la mediterrània occidental en benefici de Venècia, França i Castella. L 'acord d'Anagni va fer impossible la continuïtat de Jaume I I com a rei de Sicília; el seu germà Frederic I I I era coronat amb tota pompa i solemnitat a l a Catedral de Palerm el 25 de març de 1296. L a guerra entre els dos germans en v a ésser la conseqüència lògica. Alguns historiadors han fet greus retrets a J a u m e I I , però h e m de creure que aquesta era l'única solució viable. L a guerra va demostrar que la negociació era la mil lor solució; la pau de Caltabellota (31 d'agost de 1302) va permetre salvar, com tantes altres vegades ha succeït i succeirà a la història les aparences. Freder ic I I I j a no era rei de Sicília sinó de Trinàcria; el casal barceloní i els Anjou quedaven entroncats i agermanats pels matrimonis ; el sant pare Bonifaci V I I I no s'hi podia oposar, perquè tenia altres problemes i de moment la pau va és-ser u n fet i a més necessària. Pensem que els barcelonins aconseguiren poc després u n ampli privilegi per a l 'avituallament de la ciutat amb blat sicilià, que fou copiat ,— la seva importància en queda palesa—, al Llibre Vermell dels privilegis.

Jaume I I , després de la pau de Caltabellota, v a tenir a la Mediter-rània u n doble problema: la conquesta de Sardenya i l 'apropament diplomàtic a la família Lusignan, la qual governava l ' i l la de X i p r e , on h i havia els ports indispensables per a les naus catalanes a la ruta de les espècies. A r a bé, u n episodi secundari entre els esdeve-niments del regnat de Jaume I I , l'expedició dels almogàvers capi-tanejats per Roger de Flor , fou convertit per l 'obra del cronista R a m o n Muntaner en el centre de la problemàtica d'aquest sobirà. No podem negar que s'ha convertit en u n episodi sobresortint i llegen-dari ; amb tot, no deixa d'ésser u n a incidència dins la problemàtica mediterrània. L a realitat va ésser la transformació d'un imperi de mariners i mercaders en u n imperi político-militar i v a intentar-se aconseguir el domini i explotació econòmica de les terres situades al l larg de la ruta marítima, llocs obligats per a fer escala els navilis del mercaders i comerciants. Jaume I I va viure la mutació d'aquestes

324

concepcions de govern, que l'ambició o l a necessitat d'assegurar aquesta ruta , va donar aquest resultat, obrir noves directrius a l a política dels comtes - reis , de Catalunya i del conjunt dels estats de la Corona d'Aragó.

Aquesta nova orientació v a encetar aviat u n a inèdita problemàtica, molt més importnt i autèntica que no l'anecdòtica expedició dels almogàvers: la cr is i demogràfica. Les conquestes de Jaume I Van donar lloc a u n primer gran desplaçament humà arreu de Catalunya per a poder poblar les illes de Mal lorca i el reialme de València. Més tard se'n va desencadenar u n de segon per a nodrir els exèrcits de Pere el G r a n i de Jaume I I , els quals van anar-se'n a Sicília i a Sardenya. S i pensem que el rei Conqueridor va augmentar en una meitat l'extensió dels seus estats i que al reialme de València, a les darreries del seu regnat, hi havia u n a m a n c a molt crescuda de pobla-ció catalana, hem d'admetre que la tragèdia fou increïble en iniciar-se l'emigració a Sardenya, on es va intentar transplantar una massa de població per a portar a terme una completa catalanització de l ' i l la . S i considerem la c r i s i que la pesta de 1348 v a provocar a l potencial demogràfic català, creiem que abans d'aquesta data les nostres terres tenien u n equilibri demogràfic molt inestable. H e m pogut comprovar que la planificació urbanística del Camp de Tarragona portada a ter-me pels arquebisbes, com a senyors que n'eren a darreries del segle x n , va ésser d'un gran optimisme; l'extensió dels perímetres de les poblacions projectades no foren ocupats al l larg de l ' E d a t Mit jana. Mai van arr ibar tots el pobladors previstos; novelles possibilitats els van portar, segurament, a colonitzar Mallorca o València, i podem pensar també que algunes vegades es van abandonar les terres aca-bades de repoblar per a anar-se'n a les noves, arrossegats per l'es-perit d'aventura, com u n R a m o n Muntaner qualsevol, nat a la vi la empordanesa de Peralada i mort a la ciutat de València, després de recórrer tota la Mediterrània.

Però la nostra preocupació també s 'ha encaminat a buscar no tan sols la seva actuació pública, conseqüència de l a realitat histò-r i c a de la la nostra terra a r a fa 650 anys; sinó que també h e m intentat conèixer la seva personalitat, despullada de l 'anecdotari, i el seu pen-sament. Potser no s'han destacat p r o u alguns trets que ens podrien explicar la seva trajectòria vital , així com les relacions entre la seva pensa i la de la major ia dels seus súbdits. Jaume I I creiem que era u n gibel·lí, com la major ia dels seus vassalls : laics o eclesiàstics, no per convicció o vocació religiosa, sinó per necessitat política d'ençà que l'any 1213 en el camp de batalla de Muret , França, amb l 'a juda del Sants Pares intentava convertir-se en la potència hegemònica de l a Mediterrània occidental. H a v i a procurat introduir a l a política d'aquesta zona a la família cabalera de la dinastia francesa, els Anjou, fidels executors de la programàtica pensada pel reis de França. S i en aquest plantejament h i afegim la presència de l a reina Constança

325

de Hohenstaufen, víctima de l'ambició dels Anjou, el panorama queda plenament exposat per a u n a total comprensió de la seva inscripció a la ideologia gibel·lina.

A més, a la cort de Jaume I I es vivien intensament els nous cor-rents espirituals del franciscanisme. F i n s avui els historiadors, cap-ficats pr imer per la història política i mil i tar i més tard per la his-tòria econòmica, han oblidat la història social i del pensament, i en conseqüència no han valorat amb tota la seva transcendència la transformació que va produir-se en el pensament en aquest pas del segle X I I I a l x iv . Jaume el Conqueridor va morir a l a ciutat de Valèn-cia amb el desig d'anar-se'n a l monestir de Poblet, vestir la cogulla de monjo i morir com a tal . E l s seus besnéts, el rei Alfons el Benigne i l 'infant Pere, viuen i moren dintre el pensament franciscà. E l primer és l'únic comte-rei que no té l a seva tomba en u n monestir sinó en u n convent; el segon morint com u n modest l lec franciscà dedicat a l modest treball de porter de la seva comunitat. S i pensem que l'infant Pere va ésser l'única persona respectada pel seu nebot Pere el Ceri -moniós, el qual no es va distingir precisament pels seus sentiments familiars, això ens permet tenir u n parer molt correcte sobre la mentalitat d'una de les més bril lants personalitats del seu temps, el Comte de les Muntayes de Prades.

Avui no podem aportar u n esquema de l a transformació de les mentalitats i de la seva projecció a la societat des del rei al més petit dels seus súbdits, però és una realitat que se'ns imposa. L a reina Constança, segurament, va portar de la seva nadiua Sicília el pensament franciscà, en va ésser una admiradora i el seu desig, en morir , fou poder-se enterrar al convent dels franciscans de Barcelona. Havia estat a terres dels seus reialmes, tant peninsulars com després a Sicília, una gran protectora d'aquest orde religiós. E l rei Jaume I I també en fou u n destacat patrocinador: a la influència de la seva mare cal afegir la de la seva muller B l a n c a , j a que la família Anjou així mateix va estar molt lligada al desplegament dels nous corrents espirituals. A més la seva darrera muller, E l i s e n d a de Montcada, v a fer construir u n dels convents franciscans més extraordinaris de les nostres terres, el de Pedralbes, on és sebollida. Amb tot, el nostre rei no va trencar amb la tradició de fer-se enterrar en u n monestir. E n s hem preguntat moltes vegades per aquesta devoció vers el mones-tir de Santes Creus palesa per Pere el G r a n i Jaume I I ; fins a r a les explicacions i especulacions de la historiografia, mes o menys domès-tica, no ens convencen.

Podem pensar que va ésser u n acte de la l l iure voluntat del rei Pere i imitat pel seu fill Jaume. Pot ésser, però d'allò que quasi no tenim cap dubte és que Jaume I I v a imitar el seu pare. Per desgrà-cia la documentació coneguda no ens permet de compendre més bé el pensament de l'home medieval, que és u n mon, almenys per l'histo-riador, ple de contrasentits. L ' infant Joan, el fill de J a u m e I I dedicat

326

a l a carrera eclesiàstica, arquebisbe de Toledo, patriarca d'Alexandria i per fi administrador de l 'arquebisbat de Tarragona, havia estat educat a la Cartoixa de Scala Dei , situada a terres properes a Poblet i Santes Creus . I ens preguntem: per què no ho va fer en aquests monestirs de més tradició familiar?

Molts altres problemes podríem i hauríem de plantejar entorn als 36 anys del regnat de Jaume I I , quasi tants com l'edat mit jana dels seus contemporanis que per regla general no assolien gaire més dels 40 anys d'edat.

Creiem que Jaume I I va viure u n a realitat i que v a interpretar-la a m b el seu criteri d'home de grans dots de govern, com l a major ia dels Comtes-reis del casal barceloní. No h i ha dubte que la perso-nalitat del rei es desdibuixa després de la seva malalt ia de l 'any 1318; la seva sobrevivència generacional comporta u n a cr is i , però aquesta l 'hem de considerar no conjuntural sino més aviat estructural , perquè aquests darrers anys del seu regnat estan completament relacionats amb el regnat del seu fill Alfons el Benigne. Però la tragèdia personal de la sobrevivència no permet a l 'historiador poder judicar i menys fer retrets, aquesta no és la seva tasca, sinó que l i ca l investigar les causes de l a cris is , i aquest és el problema. Aquesta és l a qüestió que tenim plantejada en estudiar el regnat de Jaume I I . D'aquest re i , el qual va desitjar que les seves despulles fossin enterrades junt a les del seu pare, el rei Pere, en aquest nostre monestir de Santes Creus .

H e m pensat moltes vegades que aquestes dues tombes, que en recorden la l lunyana Sicília, en la qual van viure aquest dos reis , són tot u n símbol i el resum d'una realitat històrica. E n morir , avui fa 650 anys, el re i Jaume I I , hem de creure que la trajectòria històrica d'un poble estava assenyalada, i era él resultat d'un passat, i que per als homes que vivien a les nostres terres en aquesta data del segle xiv , el futur no podia preveure's . Aquest esdevenidor serà la nostra història, a la qual van participar tan activament el re i Jaume I I i els catalans del seü temps.

No els podem j u t j a r per les conseqüències: h e m de pensar que foren una realitat, van viure el seu temps i les exigències d'aquest poble. No hem de considerar, com s'ha dit, que a la història no h i h a ni bons ni dolents, i tampoc no podem considerar la possibilitat d'un procés reversible. L a història té una continuïtat i nosaltres en som el resultat. U n a realitat que avui recorda qui en el seu temps la va saber forjar junt amb tots els seus vassal ls : el rei Jaume I I mort fa 650 anys i que reposa eternament a la seva tomba à l'església d'aqüést monestir de Santes Creus .

Joan - F . C A B E S T A N Y i F O R T

327

B I B L I O G R A F I A

ARRIBAS PALAU, Antonio: La conquista de Cerdena por Jaime II de Aragón. — Instituto de Estudiós Mediterràneos. — Barcelona, 1952. — 493 pàgs. amb mapes.

Atlas de Catalunya. Geogràfic. Econòmic. Històric. — Diàfora, S . A . — Bar-celona, 1974. — 80 pàgs.

CABESTANY, J o a n - F . : Expansió catalana per la Mediterrànea. — E d . Bru-guera. Quaderns de Cultura, 24. — Barcelona, 1967. —111 pàgs.

CAPMANY, Antonio: Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. — Prologo de Fèlix Escalas Cha-mení. Introducción y notas por E . Giralt y Raventós. Revisión docu mental por C Batlle y Gallart. — Càmara Oficial de Comercio y Nave-gación. — Barcelona, 1961-1962. — 3 vols.

DUFOURCQ, Ch. E . : L'expansió catalana a la mediterrània occidental. Se-gles XIII i XIV. — E d . Vicens-Vives. Biografies catalanes. Sèrie assaigs, 4. — Barcelona, 1969. — 574 pàgs. amb il·lustracions.

DUFOURCQ, C h . - E . et G A U T I E R D A L C H E , J . : Histoire économique et sociale de l'Espagne chrétienne au Moyen Age. — Armand Colin. — París, 1976. — 288 pàgs.

F I N K E , Heinrich: Acta Aragonesia. — Berlin - Leipzig, 1908 -1922. — 3 vols. GARCIA SANZ, Arcadi: Història de la marina catalana.—Enciclopèdia Cata-

lana Aedos. — Barcelona, 1977. — 480 pàgs. amb il·lustracions. GIUNTA, Francesco: Aragonesi e catalani nel Mediterraneo. — U . Manfredi,

edit. — Palermo, 1953-1959. — 2 vols. Reedició del vol 2 (Palermo, 1972). GIUNTA, Francesco: Acta sicuto-aragonensia. — Istituto di Storia Medie-

vale. — Palermo, 1972. — 2 vols. G U A L CAMARENA, Miguel: Vocàbulario del comercio medieval. Colección de

aranceles aduaneros de la Corona de Aragón (Siglos XIII y XIV). — Publicaciones de la Diputación Provincial. — Tarragona, 1968. — 531 pp.

H I L L G A R T , J . N.: The Spanish Kingdoms. 1250-1516. Volume I . 1250-1410. Precariuos Balances. — Clarendon Press. — Oxford, 1976. — 455 pàgs. amb mapes.

Història de Catalunya. — Direcció J . Reglà. — Enciclopèdia Catalana Aedos. — Barcelona, 1969 i 1972. — 2 vols.

Història dels Catalans. — Direcció F . Soldevila. — E d . Ariel. — Barcelona, 1961-1974. —V o l s . 1 a 3 i 5.

MADURELL M A R I M O N , José M. a y G A R C I A SANZ, Arcadio: Comandas comer-ciales barcelonesas de la Baja Edad Media. — Colegio Notarial de Bar-celona.— Barcelona. 1973. — 467 pàgs.

MARTÍN, José Luis : Historia de Espaha. La Edad Media. —Instituto Gallach de librería y ediciones, S. L . — Barcelona, 1973 -1974. — 2 vols.

MARTÍNEZ FERRANDO, J . - E . : Jaime II de Aragón. Su vida familiar. — C S I C . Barcelona, 1948. — 2 vols.

— Els fills de Jaume I I . — E d . Aymà. Col·lecció «Guió d'Or», 18. —B a r c e -lona, 1950. — 236 pàgs. amb il·lustracions.

— Jaume II o el Seny Català. Alfons el Benigne. — E d . Aedos. Biblioteca Biogràfica, 11. — Barcelona, 1963. — 385 pàgs., amb il·lustracions.

MARTÍNEZ FERRANDO, J . - E . ; SOBREQUÉS, S.; BAGUÉ, E . : Els descendents de Pere el Gran. — E d . Teide. Biografies Catalanes, sèrie històrica, 6. — Barcelona, 1954. —191 pàgs.

MASIA DE R O S , Angeles: La Corona de Aragón y los estados del Norte de Àfrica. — Instituto de Estudiós Mediterràneos, — Barcelona, 1951. — 520 pàgs. amb mapes.

328

PASCOT, Jep: Els almogàvers. L'epopeia medieval dels catalans. 1302-1388. Edicions Proa. Història i Cultura de Catalunya. — Barcelona, 1972. — 215 pàgs.

N I C O L A U D 'OLWER, Lluís: L'expansió de Catalunya en la Mediterrània orien-tal.— Edicions Proa. Història i Cultura de Catalunya. — Barcelona, 1974, 3." ed. — 229 pàgs., amb il·lustracions.

Les quatre grans cròniques. — Pròleg i notes de Ferran Soldevila. — E d . Selecta. Biblioteca Perenne, 26. — Barcelona, 1971. —1299 pàgs.

REGLÀ, Juan: Francià, la Corona de Aragón y la frontera pirenaica. — C S I C — Madrid, 1951. — 2 vols.

R U B I Ó I L L U C H , Antoni: Documents per a la història de la cultura català-mig-eval.—Institut d'Estudis Catalans.—Barcelona, 1908-1921.—2 vols.

— Diplomatari de l'Orient català (1307-1409). —Inst i tut d'Estudis Cata-lans. — Barcelona, 1947. —65 + 798 pàgs.

RUNCIMAN, Steven: The Sicilian Vespers. A History of the Mediterranean world in the later Thirteenth Century. — Cambridge University Press.

— Cambridge, 1958. — X I I I + 355 pàgs., 3 mapes i il·lustracions. SALAVERT ROCA, Vicente: Cerdena y la expansión mediterrànea de la Corona

de Aragón (1297 -1314). — C S I C . — Madrid, 1956. — 2 vols. S H N E I D M A N , J . Lee: L'imperi catalana - aragonès (1200-1350). — E d . 62. Col-

lecció Estudis i documents, 23 i 24. — Barcelona, 1975. — 2 vols. S E T T O N , K E N N E T H M.: Los catalanes en Grècia. — Aymà S.A. editora. Eta-

pas y cumbres de la humanidad. — Barcelona, 1975. — 257 pàgs. SOLDEVILA, Ferran: Història de Catalunya. — E d . Alpha. — Barcelona, 1962¬

1963. — 3 vols. — Jaume I. Pere el Gran. — E d . Teide. Biografies catalanes, 5. — Barce-

lona, 1955.—171 pàgs. — Pere el Gran. Primera part: l'Infant. — Institut d'Estudis Catalans. —

Barcelona, 1950-1956. — 3 vols. — Pere el Gran. Segona part: el regnat fins a l'any 1282. — Institut d'Es-

tudis Catalans. — Barcelona, 1962. —115 pàgs. — Vida de Pere el Gran i d'Alfons el Liberal. — E d . Aedos. Biblioteca

biogràfica, 35. — Barcelona, 1963. — 404 pàgs. V I L A R , P.: Catalunya dins l'Espanya moderna. —Bú. 62. Col·lecció estudis

i documents, 1-4. — Barcelona, 1964-1968. — 4 vols. Z U R I T A , J . : Anales de la Corona de Aragón. — Edición preparada por Àngel

Canellas López. — Institución «Fernando el Católico». — Zaragoza, 1967¬1977. — 7 vols (en curs de reedició). Interessen els vols. 1 i 2.

2 329

M O R T I E N T E R R A M E N T DE JAUME I I *

El testament i la mort

Q u a n , p e r m o r t del s e u germà el r e i A l f o n s , J a u m e I I e m -prengué e l s e u viatge des de Sicília p e r a fer -se càrrec de l a c o r o n a c a t a l a n o - a r a g o n e s a , a n s d ' e m b a r c a r - s e dictà e l p r i m e r t e s t a m e n t que t e n i m c o n e g u t de l r e i . E r a e l d i a 15 de j u l i o l i a M e s s i n a . 1 A q u e s t t e s t a m e n t , a t o r g a t q u a n e n c a r a e l r e i e r a so l -ter , bàsicament només d e c l a r a v a , a m b e l t e s t i m o n i d ' u n s q u a n t s n o b l e s que l ' i n t e r v i n g u e r e n , c o m h e r e u s s e u s r e s p e c t i v a m e n t e l s s e u s g e r m a n s F r e d e r i c i P e r e .

N o t e n i m c a p a l t r a notícia d o c u m e n t a l de d a r r e r e s v o l u n t a t s d i s p o s a d e s p e l r e i J a u m e I I fins a l t e s t a m e n t a t o r g a t a l p a l a u r e i a l de B a r c e l o n a e l d i a 28 de m a i g de 1327, pocs m e s o s a b a n s de m o r i r . E n a q u e s t t e s t a m e n t anul·la tots e l s que fins l l a v o r s h a v i a atorgat , r e f e r m a e x p r e s s a m e n t l'elecció que j a t e n i a f e t a dé voler -se e n t e r r a r a l m o n e s t i r de S a n t e s G r e u s , j u n t a m e n t a m b l a s e v a d i f u n t a m u l l e r B l a n c a d ' A n j o u , i d e t e r m i n a e l c o m -p l i m e n t d ' u n p l e c de d i s p o s i c i o n s que p r o t o c o l i t z a e l n o t a r i e n a q u e l l r e g i s t r e , f a d i v e r s o s l legats i e s t a b l e i x l a s e v a successió a l a c o r o n a . 2

T r o b a n t - s e j a m o l t a t r a p a t , e l d i a d e T o t s S a n t s d ' a q u e l l m a -t e i x a n y , cridà a l a s e v a c a m b r a de l p a l a u r e i a l barceloní e l s e u c u r i a l n o t a r i B e r n a t d'Aversó a l q u a l dictà u n c o d i c i l p e l q u a l c o n f i r m a v a e n totes les seves p a r t s T ' e s m e n t a t t e s t a m e n t de l p a s s a t 28 de m a i g , i o r d e n a v a que f o s s i n p a g a t s u n s q u a n t s d e u t e s c o n t r e t s pe l r e i i que v a n r e l a c i o n a t s a l d o c u m e n t . 3 L ' e n -demà, e l r e i j a h a v i a m o r t .

E f e c t i v a m e n t , t r a d u i n t u n f r a g m e n t d ' u n a crònica domès-t i c a l l a t i n a " e l d i l l u n s que comptàvem e l s e g o n d i a de n o v e m b r e de l ' a n y 1327 de l'Encarnació d e l S e n y o r , a l f o s c a n t de l a n i t i a l a c i u t a t de B a r c e l o n a , l'excel·lentíssim s e n y o r J a u m e segon ,

* Capítol del llibre inèdit de l'autor: Jaume I I el Just i Santes Creus. 1. Arxiu de la Corona d'Aragó, de Barcelona, perg. de Jaume I I , n.° 7. 2. ACA, Reg. 548, f. 1. 3. ACA, Reg. 548, f. 13.

331

de g r a t a memòria r e i d*Aragó, c o m t e de B a r c e l o n a , feliçment s'adormí e n e l S e n y o r " . 4 U n c r o n i s t a c o n t e m p o r a n i , M u n t a n e r , e n s d i b u i x a a q u e s t a c o n c r e t a relació de l'òbit r e i a l :

" A e l l v e n e n m a l a l t i a t a l , e t a n greu , que sofferí m o l t de t r e b a y l l perquè m o l t e s vegades , axí c o m a s a n t s e n y o r , e bo, e graciós, e p le de s a n c t a fe cathòlica, confessà e combregà, e fo p e r n o l i a t , e h a c h tots los s a g r a m e n t s de l a s a n c t a E s g l e y a . E c o m tots los h a c h r e b u t s ab s o n b o n s e n y , e a b s a b o n a memòria, croà les m a n s e abràs l a c r e u , e posà lo s e u e s p e r i t e n les m a n s de n o s t r e s e n y o r J h e s u c h r i s t , d i l l u n s a dos j o r n s de n o e m b r e , del a n y 1327, a h o r a que h o m e n c e n i a les l l u m s ; lo d i t s e n y o r rey e n J a c m e d'Aragó morí a B a r c e l o n a lo d a m u n t d i t d i a . " 5

C a l c o n s i g n a r ací, però, que a l g u n a crònica a n t i g a a n o t a m a -l a m e n t e l d i a de l a m o r t d e l m o n a r c a , f e n t c o n s t a r que es produí e l d i a a b a n s de l a f e s t a de T o t s S a n t s — 3 1 d ' o c t u b r e — , e n l loc d e l d i a després — 2 de n o v e m b r e — c o m s a b e m inqüestionable-m e n t p e r l a documentació de l a c a n c e l l e r i a r e i a l . 6 A l t r a m e n t , c o m v e u r e m , és c o n t u n d e n t l a precisió d e l s e u e p i t a f i . 7 Però l a Crònica de s a n t J o a n de l a P e n y a , s e g o n s A r c o , d i u que e l r e i J a u m e I I "murió e n e d a t de L X V a n o s , e n l a c i u t a t de B a r c h i -n o n a , l a vigília de T o d o s los S a n t o s , e n e l a n y o de n u e s t r o S e n y o r . M . C C C . X X V I I . " . 8 A q u e s t a e r r a d a f o u p r o p a g a d a a t r a -vés de les còpies o a d a p t a c i o n s d ' a q u e s t a crònica a r a g o n e s a , s i

4. Archivo Histórico Nacional, de Madrid, cod. 459, f. 128". Gairebé amb idèntics mots es reitera aquesta notícia al mateix còdex, f. 100. Aquesta gairebé total identitat ens fa pensar que el text fou pres de la cèlebre crònica llatina del monjo del monestir fra Bartomeu de Canals. Vegeu el treball del Dr. Jordi Rubió i Balaguer, Fra B. de Canals i la seva desconeguda crònica llatina (s. XIV), «Homenaje a Johannes Vincke para el 11 de mayo de 1962» (Madrid, 1962-1963), pp. 221-241, i el nostre comen-tari Una contribució important al coneixement de l'escola historiogràfica de Santes Creus. «Santes Creus» I I (1963), pp. 335-337.

5. Muntaner, Ramon. Crònica, cap. 292. (Citem per capítols; per això no esmentem cap edició). Martínez Ferrando, J . Ernesto. Jaime II de Aragón. Su vida familiar. Barcelona, 1948, I , p. 281, transcriu gran part del fragment de la Crònica de Muntaner que hi fa referència, i comple-menta la notícia afegint que en un llibre d'òbits del monestir de Pedralbes, esmentat per sor Eulàlia Anzizu, historiadora d'aquell monestir, consta que el rei Jaume morí l'esmentat dia «circa horam pulsacionis cimbali latronis».

6. Bofarull y Mascaró, Próspero de, Los condes de Barcelona vindi-cadós. Barcelona, 1836, I I , p. 257.

7. «Defecit membris secunda nocte novembris...» 8. Arco, Ricardo del, Sepülcros de la Casa Real de Aragón, Madrid,

1945, p. 225. L'autor, almenys ací, no ens identifica aquesta «crònica pina-tense» de la qual copia el fragment. Creuríem que aquesta crònica degué ésser escrita cap a mitjan segle xiv, perquè el rei Pere I I I el Cerimoniós des de Barcelona el 4 de maig de 1373 demanava a l'abat del monestir ara-gonès de Sant Victorià de Sobrarb'e que li enviés una còpia de la crònica: «E enviat nos transsumpto de las crónicas que nos havedes feyto saber»

332

n o és que j a t r a n s c r i v i a l ' e r r a d a d ' a l g u n a l t r e l l o c . D ' a q u e s t a crònica p e n y a t e n c a potser h o transcriví e l p s e u d o B o a d e s ; 9 i e s m e n t e m a q u e s t c a s només p e r d e m o s t r a r que e l t e x t d e s a n t J o a n de l a P e n y a , o u n a l t r e d ' e m p a r e n t a t a m b e l l , c o r r i a a l a s e g o n a m e i t a t de l segle x v n , q u a n escriví e l f a l s a r i R o i g i Jalpí.

N o és e s t r a n y , d o n c s , i això sí que té interès e n e l n o s t r e c a s , c o m v e u r e m , que l ' a u t o r de les Antigualles de Poblet, l l i b r e que s a b e m r e d a c t a t e l 1587, digués que " m o r í lo r e y J a u m e de e d a t 66 a n y s lo d a r r e r de octubre a i n 1 3 3 7 " ; 1 0 i que f r a Vicenç P r a d a , m o n j o de Poblet també h o fes c o n s t a r — s e g u i n t les Antigua-lles— a l s e u Palida mors.11

El trasllat a Santes Creus

D i u M u n t a n e r : " D i l l u n s a dos j o r n s de n o e m b r e del a n y . M . C C C . X X . V I I . a h o r a q u e h o m e n c e n i a l e s l l u m s l o d i t s e n y o r rey e n J a u m e d'Aragó morí a B a r c e l o n a l o d a m u n t d i t d i a . E lexà lo s e u c o r s a l m o n e s t i r de S a n t e s C r e u s h o n fo p o r t a t ab g r a n s o l e m p n i t a t e ab g r a n s p l o r s e ab g r a n s c r i t s , e ab g r a n s dolors de tots los s e u s s o t m e s o s a l d i t m o n e s t i r de S a n t e s C r e u s , , e fo s o t e r r a t , e l l a f o r e n s o s f i l l s , e de les f i l les p a r t i d a , e p r e l a t s , e g r a n r e s dels m i l l o r s hòmens de sos r e g n e s " . 1 2 E n c a r a que M u n t a n e r s e m b l i i n d i c a r que e l c o s de l r e i d i f u n t anà a S a n t e s C r e u s de s e g u i d a d ' e s c a i g u d a l a s e v a m o r t , és b e n c e r t que ro-mangué u n b o n p a r e l l de s e t m a n e s d i p o s i t a t a l c o n v e n t de f r a -m e h o r s de B a r c e l o n a , tot e s p e r a n t que h i vingués a p r e s i d i r e l s e u s u c c e s s o r , l ' i n f a n t A l f o n s , que l l a v o r s e r a a S a r a g o s s a , o n

(ACA, Reg. 1238, f. 7; Rubió i Lluch, Antoni, Documents per a la història de ta cultura catalana migeval, Barcelona, 1908-1921, I , p. 245).

Ultra la còpia que degué ésser enviada al Cerimoniós, de la crònica de Sant Joan de la Penya se'n coneixen diversos altres transsumptes. Un d'ells, possiblement més tardà d'una centúria, i resumint, encara que almenys en aquest passatge, un veritable calc del text al·ludit, és el publicat per Riquer, Martín de, Crònica aragonesa del tiempo de Juan H, «Ana-íecta Sacra Tarraconensia», 17 (1954), pp. 1-30: «don Jaume de Aragón múrió en Barcelona devotament, en edat de . L X V I . anyos là vigilià de Todos Santos» (Biblioteca de Catalunya de Barcelona, ms. 353, f. 26"; Riquer, Crònica, p. 28).

9. Jaume I I «va finar la sua vida en la ciutat de Barcelona al darrer del mes d'octubre del any qui's contave del naixement de nostre Senyor Jesuchrist .M.CCC.XXVII.» Boades, Bernat, Llibre dels Feyts d'armes de Catalunya, Barcelona, 1930-1948 (5 v. «Els Nostres Clàssics»), I V , p. 147.

10. Antigualles de Poblet, ms. 1701 de la Biblioteca Nacional de Ma-drid, f. 6.

11. Palida mors aequo pede pulsat pauperum tabernas regumque turres, ms. de la Biblioteca d'Osca, f. 10.

12. Muntaner, Crònica, cap. 292.

333

e l 28 d 'octubre h a v i a m o r t l a s e v a m u l l e r T e r e s a d'Entença a l p a l a u de l ' A l j a f e r i a , de s o b r e p a r t .

E l c r o n i s t a domèstic de S a n t e s C r e u s e n s h o d i u així : " E l d i a de s a n t a E l i s a b e t , és a d i r , e l 13 de les c a l e n d e s de d e s e m b r e — 1 9 de n o v e m b r e d e l còmput n o r m a l — del m a t e i x a n y e l s e u cadàver fou p o r t a t e n a q u e s t m o n e s t i r de S a n t e s C r e u s a m b g r a n i s o l e m n e honorificència, p e r a r e b r e - h i s e p u l t u r a eclesiàs-t i c a . H i e r e n p r e s e n t s e l s e n y o r arquebisbe de S a r a g o s s a , c o n -j u n t a m e n t a m b e l v e n e r a b l e b isbe de G i r o n a i u n s q u a n t s d 'a l -t r e s p r e l a t s de l'Església, i b a s t a n t s a b a t s i d ' a l t r e s p e r s o n a t g e s eclesiàstics i d e d i v e r s o s ordes re l ig iosos . També h i e r e n l'ínclit i n f a n t A l f o n s , el s e n y o r f r a J a u m e de l 'orde m i l i t a r de M o n t e s a , e l s e n y o r i n f a n t P e r e c o m t e de Ribagorça i d'Empúries, i e l s e n y o r i n f a n t R a m o n B e r e n g u e r c o m t e de les M u n t a n y e s de P r a d e s ; així c o m també l a s e n y o r a B l a n c a , p r i o r e s s a del m o -n e s t i r de S i x e n a ; tots e l l s fills de l r e i d i f u n t . E l s q u a l s a s s i s t i r e n a l s e u e n t e r r a m e n t a m b u n a g r a n m u l t i t u d de b a r o n s , n o b l e s i c a v a l l e r s , t a n t d e l regne d'Aragó c o m del c o m t a t de B a r c e l o n a , a m b moltíssims probes h o m e s de les c i u t a t s i de les v i l e s de ls s e u s r e g n e s . " 1 3 E l d i a e x a c t e de l ' e n t e r r a m e n t o del dipòsit del cadàver a l m a u s o l e u , o n j a f e i a més de dotze a n y s que l ' e s p e r a v a l a s e v a d i f u n t a m u l l e r B l a n c a d ' A n j o u , s'escaigué e l d i j o u s 19 de n o v e m b r e següent, segons e n s c o n c r e t a u n a l t r e c r o n i s t a domèst ic . 1 4

Q u e e l t r a s l l a t d e l c o s d e l r e i J a u m e a S a n t e s C r e u s e s produí a q u e l l m a t e i x n o v e m b r e de l a s e v a m o r t , és u n fet i n c o n t r o v e r -t ib le . I c o m que l ' h a n c o n t r o v e r t i t a u t o r s de g r a n consideració, v a l l a p e n a que h o a c l a r i m i d e i x e m b e n s e n t a t . D i g u e m que t a n t l a Crònica de S a n t J o a n de l a P e n y a , i n v o c a d a p e r d e l A r c o ; c o m l a Crònica a r a g o n e s a d i v u l g a d a p e l p r o f e s s o r R i q u e r , d o n e n a e n t e n d r e que l ' e n t e r r a m e n t del c o s del r e i a S a n t e s C r e u s fou u n a c o s a s e g u i d a a l a m o r t r e i a l . E l p r i m e r t e x t d i u , t e x t u a l -m e n t : " E t fue s o t e r r a d o m u y t h o n r a d a m e n t e n e l m o n a s t e r i o de S a n c t a s C r u c e s e n e l a n y o de n u e s t r o S e n y o r . M . C C C . X X V T I . " ; i e l s e g o n : " F u e s o t e r r a d o e n S a n t e s C r e u s e n e l a n y o . M . C C C . X X V I I . " 1 5 A q u e s t h a e s t a t e l s e n t i r dels h i s t o r i a d o r s que n ' h a n p a r l a t . Z u r i t a , p o s e m p e r c a s , d i u : "Depositóse e l c u e r p o — d e J a u m e I I — e n e l m o n a s t e r i o d e los f r a y l e s m e n o r e s de B a r c e -l o n a , porque e l i n f a n t e d o n A l o n s o e s t a v a e n Aragón q u a n d o e l

13. AHNM. cod. 459, ff. 100v i 128*. 14. Domingo, Isidrus, Manuductio archivariorum monasterii Sancta-

rum Crucem, ms. procedent de Santes Creus, conservat al monestir de Vallbona de les Monges, on es perdé el 1936, f. 15v. Fort Cogul, E . , El His¬toriador de Santes Creus fray Domingo, sus precursores y el lïbro de Pedret, Santes Creus, 1949, p. 95.

15. Arco, Sepulcros, p. 225; Riquer, Crònica, p. 28.

334

r e y f alleció: y partió ïuego p a r a allà, después de a v e r c e l e b r a d o l a s e x e q u i a s de l a i n f a n t a e n Saragoça. Y e l cuèrpo de l r e y d o n J a y m e fué l l e v a d o a s e p u l t a r a l m o n a s t e r i o de S a n t a s c r e u s . " 1 6

A l t r a m e n t , l ' e s t a d a de l n o u r e i A l f o n s a l m o n e s t i r de S a n t e s G r e u s està p l u r a l m e n t d o c u m e n t a d a a q u e l l a segona, q u i n z e n a de n o v e m b r e , o n s a b e m que romangué a l g u n s d i e s . D u r a n t e ls q u a l s e n c a r a que n o p o d e m p r e c i s a r l a d a t a , s a b e m que e l n o u r e i , c o m a p r o c u r a d o r de l a s e v a g e r m a n a V i o l a n t , estengué a S a n t e s G r e u s l'assegurança de l a donació p r o p t e r n u p t i a s que f e i a e l príncep F e l i p , dèspota de R o m a n i a i fill d e l s e u homònim prín-cep de T a r e n t , per c a u s a del m u l l e r a m e n t a j u s t a t a m b l ' e s m e n -t a d a i n f a n t a de C a t a l u n y a , i que totalitzava f i n s a v u i t m i l m a r c s d ' a r g e n t a n u a l s ; a q u e s t d o c u m e n t e n pergamí que e n s ve r e f e r i t c o m u b i c a t a l R e g i s t r e de D o t s r e i a l s , i l a referència de l q u a l és s u f i c i e n t m e n t e x p r e s s i v a p e r a l n o s t r e c a s , n o h a e s t a t poss ib le de t r o b a r - l o a l ' A r x i u dè l a C o r o n a d'Aragó de B a r c e l o n a , o n e r a s e r v a t . 1 7 S i només t e n i m u n a referència d i g n a de crèdit de l ' i m p o r t a n t d o c u m e n t que a c a b e m de m e n c i o n a r , t e n i m c o m p l i d a coneixença d ' u n a l t r e que h i emeté p r e c i s a m e n t e l d i a 22 d ' a q u e l l n o v e m b r e de 1327: e s t r a c t a d ' u n a c a r t a a d r e -çada a l r e i de França e n l a q u a l l i f a s a b e r que l i envià e l c a v a -l l e r R a m o n de M e l a n y , a l q u a l c o n f i a que rebrà bé i donarà crèdit a tot allò que de p a r t de l r e i català l i exposarà. I , c u r i o -s a m e n t , e l n o u r e i s ' e x c u s a que d'ençà de l a m o r t de l s e u p a r e a l q u a l h a succeït a l a c o r o n a , que e n c a r a n o h a t i n g u t oportu -n i t a t de fer-se fer e l n o u segel l r e i a l , i que p e r això l a c a r t a v a m a r c a d a a m b e l segel l que a b a n s u s a v a c o m a primogènit i s u c -c e s s o r a l s r e g n e s . 1 8

A m b referència a a q u e s t a s o l e m n i t a t que concentrà t a n t a gernació a S a n t e s C r e u s , i que degué r e v e s t i r extraordinària p o m p a f u n e r a l , s a b e m que calgué d e s m u n t a r a l g u n e s de les v i -d r i e r e s a l tes de l'església per t a l de d o n a r p a s a l f u m que s ' a c u -m u l a v a a d i n s ; t a n t e s d e g u e r e n ésser l e s lluminàries e n c e s e s i l e s e n c e n s a c i o n s a l cadàver e n l e s d i v e r s e s abso l tes que h i p r a c t i c a r e n t a n t s p r e l a t s . C o n s t a p e r u n a c a r t a que e l r e i C e r i -moniós escriví a l'àbat de Poblet l ' I de j u n y de 1378 a m b ocasió de l f u n e r a l de l a r e i n a E l i o n o r de Sicília, p r e v e n i n t - l o " p e r ço

16. Zurita, Gerónimo de, Anales de Aragón, Saragossa, 1585, I I , f. 81*. Com ell, i només per a donar unes referències de tractadistes que hi fan especial referència; Bofarull y de Brocà, Antonio de, HL·toria civil crítica y eclesiàstica de Cataluna, Barcelona 1876-1878, I V , p. 227; Creus y Coro-minas, Teodoro, Santos Creus, Vilanova i la Geltrú, 1884, p. 35; Morera Llauradó, Emilio, Tarragona Cristiana, Tarragona, 1897-1967, I I , p. 332.

17. Olivar Bertrand, Rafael, Bodas reales entre Francià y la Corona de Aragón, Barcelona, 1947, p. 108.

18. ACA, Reg. 562, f. 2.

335

c o m h a i a m entès que q u a n t se féu l a traslació del r e y e n J a c m e , q u i fou t r a n s l a d a t e n S a n t e s C r e u s , l e v a r e n a l g u n e s v i d r i e r e s de l a e s g l e y a del d i t m o n a s t i r p e r t a l que p e r lo g r a n f u m dels b r a n d o n s n o ' s t r e n c a s s e n les d i t e s v i d r i e r e s " . 1 9

És F i n e s t r e s q u i ref iant -se m é s d 'aquel les cròniques a les q u a l s h e m fet referència, que n o p a s del m a t e i x Z u r i t a que es-m e n t a t a n s o v i n t e j a d a m e n t a p e u de p l a n a , qui inicià e l m a -lentès de l a retenció d e l c o s d e l r e i J a u m e I I d u r a n t més de v u i t a n t a a n y s després de l a s e v a m o r t a l c o n v e n t de f r a m e n o r s de B a r c e l o n a . D i u t e x t u a l m e n t : " L l e n o de méritos y días, pasó a m e j o r r e i n o e n l a c i u d a d de B a r c e l o n a , a 2 de n o v i e m b r e d e 1327. Y a u n q u e h a b i a o r d e n a d o e n s u t e s t a m e n t o s e r ente-r r a d o e n e l r e a l m o n a s t e r i o de S a n t a s C r u c e s , por e l e s p e c i a l a fecto que s i e m p r e le t u v o , fué depositado s u c u e r p o e n l a i g l e s i a d e l c o n v e n t o de los M e n o r e s de a q u e l l a c i u d a d h a s t a e l afio 1410, que fue t r a s l a d a d o a l d i c h o m o n a s t e r i o . " 2 0 A q u e s t t e x t féu a d -m e t r e a M a r t i n e l l e l r e t a r d d e l t r a s l l a t d e l cos de J a u m e I I a S a n t e s C r e u s fins a l 1410; i b a s a n t - s e només e n a q u e s t a citació d e M a r t i n e l l , u n t r a c t a d i s t a del r e i J a u m e t a n c o n s p i c u c o m Martínez F e r r a n d o , e n s d i u a q u e s t a s o r p r e n e n t p a r r a f a d a : " L a m u e r t e de D o n J a i m e — 2 de n o v i e m b r e — c a s i coincidió c o n l a f e c h a d e l a n i v e r s a r i o de l a de s u p a d r e — — 1 1 del m i s m o m e s — ( v o l d i r d e l r e i P e r e e l G r a n ) . Fué e n t e r r a d o p r o v i s i o n a l m e n t e , según c o s t u m b r e , e n e l m o n a s t e r i o de S a n F r a n c i s c o de B a r c e -l o n a . S e h a d i c h o que a fines de n o v i e m b r e del m i s m o afio de 1327 A l f o n s o e l B e n i g n o pasó u n a l a r g a t e m p o r a d a e n S a n t e s C r e u s c o n e l fin de d i s p o n e r l a s h o n r a s fúnebres c o r r e s p o n d i e n t e s a l a a l t a j e r a r q u i a de s u p a d r e ; p r o b a b l e m e n t e l a s s o l e m n i d a d e s se prolongarían v a r i o s días p a r a e m p a l m a r l a s c o n l a s que e r a c o s t u m b r e c e l e b r a r a Pedró e l G r a n d e . N o o b s t a n t e , los despojos de J a i m e I I n o f u e r o n t r a s l a d a d o s a d i c h o m o n a s t e r i o h a s t a

19. ACA, Reg. 1261, f. 111; publicat per Marés Deulovol, Federico, Las tumbas reales de los monarcas de Cataluna y Aragón del monasterio de Santa Maria de Poblet, Barcelona, 1952, p. 194. Davant l'evidència del document que parla de l'enterrament del rei Jaume — i l'únic enterrat d'aquest nom fou Jaume I I — , no ens expliquem com Josep Vives i Miret, Els sepulcres reials del monestir de Santes Creus, «Studia Monàstica», 6, Montserrat, 1964, pp. 359-379, p. 361, ho atribueix a l'enterrament del rei Pere I I el Gran. Més endavant veurem com, segons aquest autor, el cos del rei Jaume llavors encara hauria hagut de trigar una pila d'anys a arribar al monestir de Santes Creus, i els motius en què basa el retard, que li escau a l'ordit de la seva teoria sobre aspectes arqueològics de l'enterrament que li fan recusar el dipòsit del cadàver de Jaume I I el 1327. Vegeu Altisent, Agustí, Història de Poblet, Poblet, 1974, p. 282, que no assoleix de donar versemblança al supòsit vivesià.

20. Finestres y de Monsalvo, Jaime, Historia del real monasterio de nuestra Senora de Poblet, Barcelona, 1947-1949, I I , p. 141.

336

1 4 1 0 . " 2 1 L ' a s t o r a m e n t , a m b tot , a r r i b a a e s b a l a i r p e l que a q u e s t a u t o r , g e n e r a l m e n t t a n b e n d o c u m e n t a t i f o n a m e n t a t e n l e s s e v e s a f i r m a c i o n s , a r r i b a a a s s e g u r a r d ' u n a m a n e r a a b s o l u t a que e l r e i J a u m e f o u e n t e r r a t a m b hàbit franciscà. C e r t a m e n t , e n a q u e s t c a s e n s r e p o r t a o n es b a s a u n a t a n e s t r a n y a afirmació: u n a c a r t a f e t a pública p e r F i n k e o n e l r e i m a n i f e s t a l a g r a n devoció que s e n t e n v e r s s a n t F r a n c e s c , després de l a M a r e de D é ú . 2 2 No e s d e v i n d r i a gaire treballés r e p o r t a r a l t r e s t e s t i m o n i s de l ' e s t i m a f r a n c i s c a n a de J a u m e I I , p e r f e c t a m e n t c o m p a t i b l e a m b l a s e v a p r o f u n d a e s t i m a a l 'orde c i s t e r c e n c i , m é s c o n c r e -t a m e n t , a l m o n e s t i r de S a n t e s C r e u s . S i n'haguéssim de repor -t a r t e s t i m o n i s d o c u m e n t a l s n o acabaríem m a i . A q u e s t m a t e i x t r e b a l l n o s t r e c r e i e m que n'esdevé u n a p r o v a p r o u c o n t u n d e n t . A l t r a m e n t e l s e u epitaf i h o f a c o n s t a r , c o m v e u r e m a v i a t .

C a l i a d e n u n c i a r - h o , perquè l ' a u t o r i t a t ordinàriament inqües-t ionable del s e n y o r Martínez F e r r a n d o induí, a m b tota s e g u r e t a t a V i v e s i M i r e t que, a b a s e d ' a q u e l l o r d i t , e n c a r a r e t r a s s a u n e s q u a n t e s dècades més l'accés de l cadàver d e l r e i a l m a u s o l e u que s ' h a v i a fet b a s t i r p e r a c o m p a r t i r a m b B l a n c a d ' A n j o u , a m b r a o n s que n o c a l c o n t r a d i r ací. Només a s s e n y a l a r e m — u n a p r o v a més de d e s e n c a i x — que V i v e s , insòlitament, f a m o r i r e l r e i J a u m e e l d i a de T o t s S a n t s . 2 3

21. Martínez Ferrando, Jaime II, I , p. 281, fonamentant en el testimoni de Cèsar Martinell, El monestir de Santes Creus, Barcelona, 1929, que cita per les pp. 70 i 189. Martinell no diu d'on treu la notícia; però és evident que de Finestres, autor que cita a la Bibliografia en què s'empàra. Resulta, encara, més sorprenent l'afirmació de Martínez Ferrando, si con-siderem l'apreci que en la seva esmentada obra fa de la Crònica del Cerimoniós, Pagès, Amedée, Chronique catalane de Pierre IV d'Aragón, HI de Catalogne, dit le Cérémonieux ou del Punyalet, París, 1942, p. 49, que tantes vegades retreu per a consolidar parers, afirmacions i concrecions. E n aquest cas la Crònica esmenta fets que el cronista havia de recordar bé, i que podia recordar perfectament, sense cap mena de dubte. Diu, literalment, parlant del seu avi Jaume I I : «Passà d'esta vida en lo segon dia del mes de noembre de l'any de la Incarnació de nostre senyor Déu . M i C C C . X X V I I ; que és Comemoracio defunctorum, en la ciutat de Barce-lona, e fo soterrat en l'esgleya dels frares menors de la dita ciutat. Vehch lo dit senyor rei nostre pare de les parts d'Aragó per fer soterrar lo cor (sic!) del dit senyor rey en Jacme. E fo portat e soterrat en lo monestir de Santes Creus, on fo personalment lo dit senyor rey n'Anfòs e gran res dels prelats, e nobles, e moltes altres gents notables de nostres regnes.»

22. Martínez Ferrando, J . Ernesto, Exequias y enterramientos reales en la Corona de Aragón, «Boletín Arqueològica», Tarragona, 1947, pp. 57¬84, p. 67. L'esment de Heinrich Fincke, Acta Aragonensia, Berlin i Leipzig, 1907-1922, sobre el qual s'aferma i assenyala és al vol. I I I , p. 14.

23. Vives, Els Sepulcres, p. 373. L'autor reporta el testimoni de F i -nestres, no massa ben concretat, potser per errada d'impremta. Però no cal dubtar que l'afirmació de Martínez Ferrando l'empenyé fortament, l'obra del qual coneixia bé i posseïa.

337

L'epitafi

L a làpida de m a r b r e b l a n c que conté l'epitafi, del r e i J a u m e I I està e m p o t r a d a i e m m a r c a d a a l p a r a m e n t de l a p a r e t e n t r e l a c a p e l l a de l ' a l t a r m a j o r , i l a l a t e r a l d r e t a del qui m i r a ; és a d i r , a l m a t e i x c r e u e r de l'església e n c a r a d a a l m a u s o l e u , a l ' a l t r a b a n d a . E s c o n s e r v a b a s t a n t bé, de m a n e r a que l a s e v a l e c t u r a és a c c e s s i b l e , i p e r això h a e s t a t t r a n s c r i t a i p u b l i c a d a p e r diver-sos a u t o r s , més a v i a t n o m b r o s o s , cadascú a m b l a p e r s o n a l i n -terpretació de les a b r e v i a t u r e s que, c e r t a m e n t , e x i s t e i x e n ; o i n e x i s t e n t s que h i h a n v i s t o s u p l e r t . A q u e s t a m u l t i p l i c i t a t d ' i n -t e r p r e t a c i o n s a s s o l e i x i g u a l m e n t u n a p i l a de diferències e n l a concreció d ' a c c i d e n t s g r a m a t i c a l s , que, s e n s e a f e c t a r p r o f u n -d a m e n t e l s e n t i t de l 'epitaf i , l i p o d e n a t r i b u i r i n c o r r e c c i o n s n o t a b l e s .

N o r m a l m e n t , les v e r s i o n s que e n s d o n e n e ls a u t o r s que e n p a r l e n , j a vénen i n t e r p r e t a d e s . E n c o n e i x e m , però, dos que a l a p r i m e r i a de segle s ' a c a r a r e n d e c i d i d a m e n t i d i r e c t a a m b l a làpida i n ' a r r i s c a r e n u n a transcripció autèntica, a l c o s t a t de l a i n t e r -pretació l l u r : m e n t r e l ' u n , e l c a n o n g e B a r r a q u e r , 2 4 probable-m e n t n o arribà a c a l c a r a l g u n dels s e n y a l s a b r e v i a t i u s de l a làpida; l ' a l t r e , E l i a s de M o l i n s , 2 5 p r o b a b l e m e n t e ls m u l t i p l i c a . N a t u r a l m e n t , el fet que l a inscripció a p a r e g u i b e n c o n s e r v a d a , n o e x c l o u e l r i s c que c o m p o r t a de fa l les de l'acció d e s t r u c t o r a d e l s a n y s : l 'epitafi e n té j a s i s - c e n t s c i n q u a n t a . F a j a u n a c o l l a d ' a n y s que n o s a l t r e s n'arriscàrem ün c a l c a base de l q u a l , i n o s e n s e témer que no hàgim e s t a t de l tot feliços e n l ' e n c e r t , e n p r o p o s e m l a següent transcripció i interpretació : 2 6

24. Barraquer y Roviralta, Cayetano, Los religiosos en Cataluna du-rante la primera mitad del siglo XIX, Barcelona, 1915 -1918, I I I , pp. 364-365.

25. Elías de Molins, Antonio, Epígrafía catalana de la Edad Media. Inscripciones sepulcrales de los condes de Barcelona, rey es de Aragón, reinas, infantes, etc, «Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos», X V , Madrid, 1906, pp. 295 ss., pp. 295-297.

26. Per via de nota assenyalarem les variants més notables d'entre les versions més destacadament propagades i conegudes. Aquestes seran, per ordre d'antiguitat: Domingo, Manuductio, f. 15; Villanueva, X X , p. 116; Jaime Ripoll Vilamajor, Epitafios de personas reales, Vic, 1834 (ens valem de la reproducció a «Butlletí Arqueològic», Tarragona, 1923, p. 102); Bofa-rull, Condes, I I , p. 258; Bofarull, Historia, IV , p. 227; Buenaventura Her-nàndez Sanahuja, Historia del monasterio de SS. Creus, Tarragona, 1886, p. 17; Creus, Santes Creus, p. 36; Elías de Molins, p. 295; i Barraquer, Los religiosos, I I I , p. 364.

338

HORNAT: HANC TVMBAM: Q U I : S I M P L I C I T A T E : C O L U M B A M 2 7 E S T : I M I T A T V S : R E X : IACOBVS: H I C : T V M V L A T V S R E X : A R A G O N E N S I S : C O M E S : E T : D V X : B A R C H I N O N E N S I S MAIORICENSÏS: R E X : N E C : NON: C I C I L I E N S I S M O R I B V S : E T : V I T A : CONSORS: SVA: BLANCHA: MVNITA I L L V S T R I : NATA: K A R V L O : S I M V L : H I C : T V M V L A T A 2 8 N E C : FVTT: H I C : S E G N I S : I N : S V B D E N D I S : S I B I : R E G N I S S V B D I T A : SVNT: I T A Q V E 2 9 : S I B I : MVRCIA: S A R D I N I A Q V E F L O R V I T : H I C : Q V I N Q V E : R E G N I S : P E R : T E M P V S : VTRINQVE30 R E S T I T V I T : G R A T I S : T R I A : I V S : S E R V A N S : DEEITÀTIS H I C : H V M I L I S : C O R D E : P E C C A T I : MVNDVS: A: S O R D E M I S E R I C O R S : MVNDVS: ANIMO: S E R M O N E : FACVNDVS I V D I C I I S M ; I V S T V S : ARMIS : BEL·LOQVE: R O B V S T V S L E T V S : NON: M E S T V S : V V L T V : M I T I S Q V E : M O D E S T V S D I C I : P A C I F I C V S : M E R V I T : QVIA: PACIS : AMICVS R E G N A : T E N E T : C E L I : DOMINO: T E S T A N T E : F I D E L I C V M : S E : C O L L E G I T : H A B I T V M : C I S T E R : P R E E L E G I T C V I : Q V I : CVNCTA: R E G I T : PARCAT: Q V E : N E S C I V S : E G I T D E F E C I T : M E N B R I S (sic!) : S E C V N D A : N O C T E i N O V E M B R I S ANNO: M I L L E N O : C E N T V M : T E R : B I S : QVODQVE: D E N O S E P T E N O Q V E : PIA: S I B I : SISTAT»: V I R G O : MARIA: AMEN.

27. Hornat hac tumba qui simplicitate columba, segons Domingo i Hernàndez Sanahuja. Honoratur hac tumba qui simplicitate columba, segons Ripoll, Bofarull Çondes, i Bofarull Historia. Honoratur hanc tum-bam qui simplicitate columbam, segons Elías de Molins. I , encara, Hornat hac tumba, qui simplicitate columbe (o columbae), segons Barraquer.

28. Tumulatur, segons Villanueva, ben estranyament, perquè ni con-corda gramaticalment, ni rima amb el vers leoní.

29. Iamque, segons Villanueva, Ripoll, Bofarull Condes, i Bofarull Historia; no cal dubtar que la làpida diu itaque, altrament consona millor amb el vers leoní.

30. Utrique, segons Domingo i Creus. Utrimque, segons Villanueva, Ri -poll, Bofarull, Condes i Bofarull Historia. Vtriumque, segons Elías de Molins. Certament, cal llegir utrinque, què també consona millor amb la rima leònina quinqué.

31. ludicis, segons Domingo, Ripoll, Bofarull Condes, Bofarull Histo-ria, Creus i El ias de Molins. No hi ha dubte que la làpida diu iudictís, amb totes les lletres.

32. Domingo, Ripoll, Bofarull Condes i Bofarull Historia, afegeixen ací el mot dextera, que no hi ha a la làpida. Aquesta absència, j a coneguda nostra quan publicàrem el text de la làpida entre les altres notícies del monjo-autor tra Domingo —El historiador, p. 96— ens impel·lí a suprimir-hi aquest mot, que de cap manera no figura a la làpida.

Considerades les observacions que portem fetes davant les diverses versions que hem posat en joc, sembla que hom pot formular les conclu-sions següents: 1) Domingo transcriví de l'original, com Vülanueva i Ripoll. 2) E l s Bofarull, tant l'autor dels Condes, com el de la Historia, semblen tributaris de Ripoll. 3) Hernàndez Sanahuja, Creus, Elías de Molins i Barraquer s'acararen amb l'original, tot i que tenien a mà la

339

R e m a r q u e m que e ls q u a t r e v e r s o s d a r r e r s de l 'epitaf i del r e i P e r e e l G r a n vénen t r a n s c r i t s a m b lleugeríssimes a d a p t a c i o n s e n el p r e s e n t epitafi de l s e u fill-Jaume I I . Això potser v o l d i r que a q u e s t a redacció fou f e t a a l m a t e i x m o n e s t i r de S a n t e s G r e u s . I , v a l a d i r , que, e h g e n e r a l , pot ésser c o n s i d e r a d a m o l t s u p e r i o r a l a de l 'epitafi del s e u p a r e ; fins i tot la" r i m a l e o n i n a h i és a m b més d r i n g i perfecció. V a l l a p e n a de fer-ne l a comparació.

Els sufragis

" E l t e r c e r d i a de les n o n e s de l m e s de n o v e m b r e , que c o r r e s -p o n a l 3 de n o v e m b r e , és a d i r , l'endemà de l a s o l e m n i t a t que és f e s t a g e n e r a l m e n t a l a s a n t a església de Déu a f a v o r de tots e l s fidels d i f u n t s , c a d a a n y es f a e n e l p r e d i t m o n e s t i r (de S a n t e s C r e u s ) u n s o l e m n e a n i v e r s a r i e n s u f r a g i de l ' e s m e n t a t r e i J a u m e allí e n t e r r a t . I , a més a més d 'aquest a n i v e r s a r i per e l l , t a l c o m e l l e n v i d a h a v i a o r d e n a t , n o s o l a m e n t e n a q u e s t m o n e s t i r , sinó també e n m o l t e s d ' a l t r e s esglésies de l a c i u t a t de B a r c e l o n a o n el s e n y o r r e i morí, s o l e m n e m e n t i honorífica l ' e s m e n t a t d i a t r e s de n o v e m b r e de c a d a a n y es c e l e b r a u n a n i v e r s a r i p e r l a s e v a ànima, perquè e l l m a t e i x les dotà dels rèdits a n u a l s p e r t i n e n t s " . 3 5

A q u e s t s o l e m n e a n i v e r s a r i a n u a l se celebrà a S a n t e s C r e u s fins a l a d a r r e r i a de l m o n e s t i r . J a b e n avançat e l segle x v m , a q u e s t a s o l e m n i t a t n o s e m p r e p o d i a c o i h m i d i r a m b e l d i a 3 de n o v e m b r e , p e r m o t i v a c i o n s litúrgiques o r a o n s a t e n d i b l e s d ' a l t r a m e n a ; però e l f u n e r a l n o d e i x a v a d e c e l e b r a r - s e c a d a a n y u n d i a oportú pròxim a a q u e l l a d a t a , c o m e s t a b l e i x e l r i t u a l d i c t a t per l 'abat P a d r ó . 3 4

U n a a l t r a n o t a domèstica e n s a m p l i a e l c o n e i x e m e n t d ' a l t r e s s o l e m n i t a t s f u n e r a l s que e r e n c e l e b r a d e s a l m o n e s t i r de S a n t e s C r e u s e n s u f r a g i de l 'ànima del r e i J a u m e I I . D i g u e m - l a a m b e ls m a t e i x o s m o t s que l a recollí l ' a n o t a d o r de l segle x i v : " S ' h a de s a b e r bé que e l m a t e i x s e n y o r r e i [ J a u m e ] s i s m e s o s a b a n s del d i a de l a s e v a m o r t , donà i concedí, per mitjà d ' e s c r i p t u r a pú-b l i c a a v a l a d a i r o b o r a d a a m b l ' e s c u t r e i a l e n l a s e v a b o l l a de

versió publicada pels seus antecessors esmentats. 4) Elías de Molins, que també podia tenir a mà j a una copiosa col·lecció de versions dels seus precedents, no sabríem dir si se'n serví exclusivament, o també anà a Santes Creus a acarar-se amb l'original; si ho féu, se'n sortí amb ben poc aire.

33. AHNM, cod. 459, f. 100". Sobre els aniversaris barcelonins als quals fa referència aquesta relació casolana, vegeu l'important treball de mossèn Mas, L'aniversari del rei Jaume II a la seu i altres esglésies de Barcelona i el seu. territori, «Estudis Universitaris Catalans», 8 (1914), pp. 202-218.

34. Padró, Josep-Francesc, Officia aliquarum festivitatum que desunt

340

p l o m , a l m o n e s t i r de S a n t e s C r e u s i a l a s e v a c o m u n i t a t de m o n j o s , t r e s m i l s o u s de B a r c e l o n a d e l s rèdits que e n a q u e l l a ocasió disposà a f a v o r de l a s e v a ànima. D e l s q u a l s t r e s m i l s o u s n'assignà e s p e c i a l m e n t u n m i l e r a l l l o c a n o m e n a t e l s P r a t s [ d e R e i ] i e l s a l t r e s a d i v e r s o s l l o c s . I disposà que c a d a m e s fos c e l e b r a t u n a n i v e r s a r i e n s u f r a g i de l a s e v a à n i m a ; de t a l m a -n e r a que a q u e l l d i a e n què l ' a n i v e r s a r i fos c e l e b r a t , fos s e r v i d a p l e n a pitança a l a t a u l a c o n v e n t u a l . I q u e f o s s i n introduïts tretze pobres a d i n a r d i n t r e e l m o n e s t i r [ d e S a n t e s C r e u s ] de les m a -t e i x e s v i t u a l l e s de les q u a l s a q u e l l d i a f o s s i n proveïts e l s m o n j o s , i a l l loc de l m o n e s t i r que escaigués a l ' a b a t . A q u e s t s pobres , després de l l u r refecció s e r i e n m e n a t s a l d a v a n t de l túmul r e i a l , o n h a u r a n de r e s a r tretze v e g a d e s cadascú e l p a r e n o s t r e i també l ' A v e m a r i a e n s u f r a g i de l 'ànima de l ' e s m e n t a t s e n y o r r e i , i dels s e u s . I així m a t e i x disposà q u e diàriament, m e n t r e fos possible , dos p r e v e r e s c a n t e s s i n u n a col·lecta de d i f u n t s a profit de l a s e v a ànima, a l s a l t a r s de S a n t a M a r i a , de S a n t J a u m e i de S a n t E s t e v e de l m o n e s t i r o e n a l t r e l l o c a d e q u a t . 3 5

A q u e s t e s c o m m e m o r a c i o n s m e n s u a l s se c e l e b r a r e n d u r a n t m o l t s a n y s a S a n t e s C r e u s , i e n c o n e i x e m p u n t u a l m e n t les d a d e s a m b referència a l a d a r r e r i a de l segle x v : e l gener , e l d i a 14 ; febrer , 8 ; març, 6 ; a b r i l , 14 ; m a i g , 5 ; j u n y , 6 ; j u l i o l , 2 ; agost , 1 3 ; s e t e m b r e , 1 2 ; oc tubre , 10 ; n o v e m b r e , 3 ; i d e s e m b r e , 1 2 . 3 6

Eufemià P O R T I C O G U L

breviario cisterciense, ex breviario romano et codice benedictina dessump-ta, et a Sacra Rituum Congregacione approbata. Ad usum regii monasterii B.M.V. de Sanctis Crucibus, Tarragona, 1747, p. 99; Eufemià Fort i Cogul, L'abat Padró de Santes Creus i els seus «Officia aliquarum festivitatum», «II Congrés litúrgic de Montserrat», I I I , Montserrat, 1965, pp. 271-277, passim.

35. AHNM, cod. 459, f. 128\ Sobre aquestes funeralies reials, vegeu a E . Fort i Cogul, El Llegendari de Santes Creus, Barcelona, 1974; Els fune-rals reials, pp. 253 ss.

36. Fort i Cogul, Eufemià, Calendari santoral i de fundacions de Santes Creus a la darreria del segle XV, «Studia Monàstica», 9 (1967), pp. 7-74. L'assentament de la primera commemoració anual, 14 de gener, diu: «Se-renissimus dominus Jacobus hic sepultus constituit plenam pitanciam. E t fuie ordinatum per dompnum abbatem e