Butlleti nr. 5 Cafès de Patrimoni

CAFÈS DE PATRIMONINr. 5. Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat juny15/febrer'16

Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat

Encetem un nou tema per al proper trimestre estival reflexionant, un cop més, sobre els perills a què s’enfronta actualment el nostre patrimoni cultural. La legislació que s’ha anat desenvolupant des de l’arribada de la democràcia ha permès grans avenços en la protecció dels béns patrimonials, homologant els sistemes de protecció català i espanyol als que podem trobar en la majoria de països occidentals més desenvolupats i sensibilitzats.

Malgrat tot, com ja vam veure durant el trimestre que vam dedicar al patrimoni en risc, aquesta legislació encara no garanteix prou la supervivència de tots els elements considerats d’interès per especialistes i ciutadans. Fets recents com l’enderroc d’un grup de cases modernistes del barri barceloní del Putxet, denunciat amb contundència pels veïns, posa de manifest les mancances existents encara en la protecció del patrimoni, especialment d’aquells elements de caràcter més local que no formen part de les grans fites artístiques del país però que donen caràcter, personalitat i identitat allí on s’aixequen.

Patrimoni abandonat: entre el perill i la seduccióSigui com sigui, el gran perill que amenaça el patrimoni actualment, i no només els béns més locals sinó també conjunts catalogats amb la màxima protecció, és la degradació per abandonament o per manca d’inversions.

Tot i les pèrdues sofertes al llarg dels segles, tant a Catalunya com arreu d’Europa s’hi conserven més testimonis del passat dels que l’administració pot conservar i garantir en bon estat. Com vam poder veure en el trimestre dedicat al patrimoni en risc, les inversions per restauració i conservació del patrimoni no arriben a tots els béns que ho necessiten i n’hi ha molts que estan en perill,

CAFÈS DE PATRIMONIPatrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat

Nr. 5_juny'15 – febrer'16

especialment els que es troben en mans privades. Casos com el de Can Ricart, a Barcelona, resulten molt simptomàtics: els veïns es mobilitzen durant anys per evitar l’enderroc d’un dels complexos industrials més interessants de Catalunya. Les seves campanyes donen fruit i el conjunt és catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional i l’administració comença a fer plans per rehabilitar-lo i allotjar-hi nous equipaments. Però la crisi ha paralitzat les inversions i les naus, tot i que ara estan protegides legalment i una part ja té un ús definit, continuen en perill perquè no han estat recuperades en la seva totalitat i el pas del temps continua degradant-ne les estructures.

De fet, l’abandonament i la degradació dels béns patrimonials és una de les tàctiques més utilitzades actualment per tal de fer desaparèixer elements del patrimoni col·lectiu que interfereixen en els plans dels agents polítics o econòmics. I és una tàctica que resulta especialment efectiva contra béns catalogats. Els propietaris deixen desprotegits aquests béns esperant que es degradin prou com per poder-ne demanar i certificar el caràcter ruïnós. Quan l’element patrimonial esdevé irrecuperable la seva catalogació queda sense efecte.

Aquesta tàctica és molt utilitzada per especuladors immobiliaris però també s’hi han apuntat en més d’una ocasió algunes administracions públiques. Un cas molt clar és el de l’Ajuntament de València. Com que l’anterior alcaldessa, Rita Barberà, no va aconseguir fer descatalogar la part del barri del Cabanyal que entorpia la prolongació d’una avinguda fins al mar, el consistori va optar per deixar degradar els seus edificis catalogats denegant qualsevol llicència per a rehabilitació.

Malgrat el perill que l’abandonament i degradació suposa per a la supervivència del patrimoni, cal fer notar, també, que aquest estat de deixadesa pot arribar a resultar atraient per a una part gens menyspreable de la societat. Des que el Romanticisme va elevar l’esplendor de les ruïnes a la categoria d’obra d’art, el patrimoni deixat, abandonat o derruït pot arribar a resultar molt atractiu als nostres ulls. Ens agradi o no, l’abandonament envolta el patrimoni de nous valors i qualitats, de nous atractius fins i tot, que es perden si aquest bé és recuperat i rehabilitat. No és estrany, doncs, trobar ciutadans que poden arribar a viure com una pèrdua la recuperació d’elements patrimonials que feia temps que es trobaven en estat semiruïnós. I de fet, tindrien el mateix atractiu conjunts com Escala Dei, Sant Pere de Rodes o els nombrosos castells medievals enrunats que hi ha arreu de Catalunya si se’n pogués recuperar el seu estat original?



La reutilització: entre l’oportunitat i el riscMés enllà de l’abandonament oportunista per motius especulatius, quan un bé patrimonial es troba buit i degradat és perquè ha quedat obsolet, perquè la utilitat i la finalitat amb què van ser realitzats ha desaparegut o ha deixat de tenir sentit. Per tant, més enllà de rehabilitar i restaurar aquest bé, si se’n vol garantir i allargar la pervivència cal donar-li un nou ús que permeti reutilitzar-lo tot adaptant-lo als nous temps.

Aquesta reutilització, tot i ser sempre una gran oportunitat per al patrimoni, no està exempta de perills. L’adaptació a les necessitats actuals acostuma a requerir transformacions molt profundes, i el gran risc és que aquestes modificacions arribin a alterar la naturalesa del bé patrimonial fins al punt de desvirtuar o destruir aquells elements que li donaven singularitat i, sobretot, que donaven sentit a la seva preservació i conservació. Queda clar, per tant, que la reutilització ha de tenir límits, perquè si es desvirtua el sentit del monument allò que es volia conservar desapareix, igual com desapareixeria si el bé fos destruït. Això explica que rehabilitacions i reutilitzacions no estiguin mai exemptes de polèmica. Entitats com SOS Monuments han denunciat activament algunes d’aquestes intervencions perquè les han considerat excessives.

De totes maneres, les grans obres de rehabilitació no sempre són imprescindibles i hi ha força elements patrimonials que podrien ser reutilitzats, ni que fos provisionalment, amb unes intervencions mínimes que garantissin, almenys, els requisits legals bàsics de seguretat. És el que han fet, per exemple, els veïns de Can Batlló, farts d’esperar que les naus d’aquest complex industrial barceloní s’obrissin al barri i els permetessin disposar d’espais i equipaments. Davant de la paralització dels projectes de reforma, les plataformes veïnals van aconseguir la cessió d’un bloc després d’haver amenaçat d’ocupar-lo.També amb unes intervencions mínimes es va poder donar ús, l’any 1992, al convent abandonat de la colònia de Cal Rosal, al Berguedà. L’associació cultural Konvent hi promou tot tipus d’activitats culturals i artístiques que l’han convertit en un espai de referència arreu de Catalunya.



Aquest concepte de la intervenció mínima també el podem trobar, de fet, en rehabilitacions promogudes per l’administració. L’arquitecte responsable de la recuperació de la fàbrica Oliva Artés de Barcelona, per exemple, ha apostat per fer-hi només les modificacions estrictament necessàries per als nous usos que ha d’assumir l’antiga fàbrica.Queda clar, doncs, que la rehabilitació i reutilització també plantegen reptes difícils, que les reformes integrals han de respectar la idiosincràsia que dóna valor al monument i que una rehabilitació massa invasiva no sempre ha de ser necessàriament una opció millor que la de la ruïna, especialment si es pot garantir un estat de “ruïna” consolidada.

Aquestes reflexions permeten constatar, un cop més, que la conservació i preservació del patrimoni no està, en cap cas, exempt de contradiccions. Esperem poder-ho debatre amb tots vosaltres en els propers mesos.

Equip Cafès de Patrimoni



Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat: ‘Quan els vapors ja no fumegen’, d’Agus Giralt

Can Batllo, by LaCol_JoanMassague

Nostàlgics, oblidem-nos, les ciutats no són maquetes que es puguin mantenir inalterables en el temps. S’han modificat en paral·lel als canvis de les societats que les han generat i ho seguiran fent. Però tampoc s’hi val que a cada generació es faci taula rasa del passat i s’eliminin tots els elements que ens permeten entendre a aquells que ens han precedit i per tant també a nosaltres mateixos.

Vet aquí el debat al voltant de la conservació del patrimoni. Una controversia complexa en que haurien de tenir-se en compte factors molt diversos. Malauradament, sovint l’especulació immobiliària i el lucre han passat per sobre de la memòria històrica, de l’art o de l’ús social dels edificis com una piconadora. Si ens centrem només a la ciutat de Barcelona podríem fer una llarga llista de destruccions que ens farien portar les mans al cap. Destruccions que, a més a més, poques vegades es fan en nom del bé comú, sinó que responen a interessos privats.

Però si a la nostra ciutat els especuladors immobiliaris han sigut els grans enemics del patrimoni sovint els moviments veïnals, que estaven defensant els barris de les agressions urbanístiques, n’han esdevingut els grans aliats. Una militància social que ha permès que multitud d’edificis gaudeixin d’una segona oportunitat que els fes útils a la comunitat.

Dels barris que formen Barcelona potser Sants, Hostafrancs i La Bordeta són els territoris on aquesta lluita ha deixat més fruïts tan en el camp del patrimoni com en el camp social, ja que molts espais s’han reconvertit en equipaments. De ben segur que la majoria dels santsencs actuals en algun moment de les seves vides han estudiat, passejat, consultat llibres, escoltat concerts o fins i tot practicat esports en antigues fàbriques reconvertides.

La crisi industrial dels anys setanta va deixar a Sants gran quantitat de cadàvers fabrils, edificis sense ús. Espais al cor d’un barri que era tant mancat d’equipaments bàsics com densament poblat. Però per als amos de les fàbriques i els promotors immobiliaris, aquella gran quantitat d’hectàrees lliures dins la ciutat significava una nova oportunitat per fer diners, un pla que semblava fàcil en la



Barcelona dels darrers anys del porciolisme. En paral·lel els veïns de Sants s’havien organitzat al voltant del Centre Social de Sants. L’entitat va reunir un grup professionals que de manera voluntària va elaborar un estudi sociològic del barri. Un estudi tan complert que fins i tot va ser utilitzat pel propi ajuntament barceloní. Amb aquest document a la mà els veïns començaren la llarga lluita per aconseguir els equipaments que mancaven a Sants.

Un dels espais emblemàtics d’aquesta lluita va ser l’Espanya Industrial. L’ocàs de la que havia sigut la fàbrica tèxtil més important de l’estat va obrir el terreny a l’especulació immobiliària, un fet que a més comptava amb la carta blanca de Porcioles. Si l’any 1953 al Pla Comarcal de Barcelona el terreny de la fàbrica apareixia catalogat com a tolerancia vivienda e industria y casco urbano una categoria que permetia edificar 1’75 m² per cada m² de terreny, cosa que volia dir que en l’espai de la fàbrica hi podrien arribar a viure 2.472 persones. L’any 1967 la qualificació que es demanava era la de ensanche intensivo, que augmentava l’edificabilitat fins als 3 m² per cada m² de terreny, un fet que equivaldria a 5.618 habitants. Però quan finalment la fàbrica es va tancar el projecte dels propietaris ja preveia habitatges per a 9.250 persones. El pla era clar, s’enderrocaria tot i s’edificarien grans blocs d’habitatges. De fet la construcció va començar sense els permisos d’obres, amb l’edificació d’un gran complex a tocar del Casinet d’Hostafrancs.

La lluita veïnal va aturar el projecte i finalment va aconseguir que la fàbrica fos reconvertida en un gran parc urbà que va conservar alguns elements de l’antic edifici. La Casa del Mig, l’antiga casa dels propietaris va ser reconvertida en una ludoteca; l’antiga guarderia va mantenir la funció reconvertint-se en una escola bressol pública i el Casinet d’Hostafrancs, que havia sigut local social i menjador de la fàbrica i que va mantenir la seva funció social reconvertint-se en centre cívic.La lluita del veïnat de Sants per defensar el territori va permetre que molts d’altres espais industrials que corrien perill de ser enderrocats fossin reconvertits en equipaments necessaris pel veïnat. Alguns exemples són el Vapor Vell, on l’empresa Rumasa planificava fer-hi un centre comercial però la lluita veïnal va salvar l’edifici principal de la fàbrica dels Güell, construcció de la primera meitat del segle XIX, per destinar-ho a una escola pública i a una biblioteca o la fàbrica Serra i Balet, una illa sencera del carrer de Begur que les immobiliàries planificaven convertir en habitatges però que una hàbil intervenció veïnal va permetre que fos un poliesportiu.

La darrera d’aquestes reconversions de fet encara està en procés, Can Batlló. L’any 1976 el terreny de Can Batlló, un enorme recinte fabril de 9 hectàrees, va ser requalificat al Pla General Metropolità com a equipaments i zones verdes, dos elements de què estava mancada la Bordeta. Però el cert és que el barri no va començar a gaudir de l’espai fins l’11 de juny del 2011, quan el veïnat hi va entrar després de quaranta anys de lluites. L’entrada veïnal dins Can Batlló va obrir una escletxa que ha permès que, enmig d’una destrucció generalitzada dels antics espais de la fàbrica, alguns blocs es conservin reconvertits en espais pels somnis i experiments de veïns i veïnes, com el Bloc 11, un espai autogestionat pels veïns que entre molts altres espais i projectes inclou una biblioteca, un rocòdrom o un auditori on es fan concerts i espectacles.

Sense les mobilitzacions veïnals seria molt complicat per als que ens dediquem a la història local a principis del segle XXI explicar que l’origen del nostre barri, tal i com l’entenem, es troba en la instal·lació dels grans vapors a partir de la segona meitat del segle XIX. Uns espais que podem veure i que ens permeten imaginar temps passats encara que avui en dia les seves segones vides els hagin reconvertit en biblioteques, piscines, centres cívics o parcs.

Agus GiraltMemòries de Sants i projecte Patrimonis Invisibles@AgusGiralt



Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat: ‘El patrimonio como oportunidad’, per Àngel Portolés

Hace 100 años, la llegada de la Filoxera marcó el final del vino en Viver (Castellón). Eran tiempos en los que la producción era abundante y las exportaciones hacían que este precioso caldo viajara sin descanso. Con la plaga, este modo de vida y este sistema productivo basado en el vino y su comercialización desaparece, enfrentando a la población a una búsqueda urgente y dramática de alternativas que permitieran subsistir tanto a corto (cereal) como a medio y largo plazo (frutales).Y como una de las consecuencias lógicas y directas de este cambio brutal del sistema, la adaptación de todo lo aprovechable del modelo anterior y la búsqueda de nuevos usos para todos los espacios y herramientas creados y utilizados hasta el momento para la vitivinicultura. Y entre todo este patrimonio suspendido, la definición de nuevos usos para los cubos en los que se almacenaba el mosto y donde fermentaba para ser vino.

Los cubos (trules, lagares) son construcciones generalmente cilíndricas o cuadrangulares realizadas con fuertes muros forrados en su interior con ladrillos bien ensamblados para evitar filtraciones y que pueden tener, dependiendo de los casos, una capacidad de varias decenas de miles de litros. La plaga de la Filoxera supuso para los cubos de vino la pérdida de su uso originario. Ya no volvieron a contener vino. En algunos casos, los cubos permanecieron intactos. En otros, los cubos se convirtieron en almacenes, pajares, habitaciones, cuartos de baño o garajes. En el peor de los casos, el destino de estas magníficas construcciones fue la destrucción para disponer de un espacio de almacenamiento mayor o como paso previo a la edificación de nuevas casas. En menos de 100 años, del vino en Viver quedó el recuerdo y la producción reducida al autoconsumo. La revolución de los últimos tiempos de los procesos, técnicas, gestión y marketing del “mundo-vino” para Viver no terminaron de llegar y la última bodega de Viver cerró definitivamente hace unos cuantos años.



La oportunidad del patrimonioY con todo este camino recorrido llegamos a 2013, que supone lo que podríamos empezar a vislumbrar como el inicio de un nuevo periodo dorado del vino para Viver aunque, en este caso, los indicadores son diametralmente opuestos a los clásicos, los litros de vino no son importantes y los bancales cultivados no son representativos.

Desde hace tres años, un grupo de personas trabaja en Viver para recuperar el patrimonio del vino, congelado durante todos estos años, y darle un nuevo uso. En este tiempo, el Grupo de recuperación de la cultura del vino en Viver ha localizado e inventariado, con el apoyo de la población, una parte importante de su patrimonio mueble e inmueble y ha localizado, hasta la fecha, más de 70 de estos cubos de vino y reunido un importante fondo inmaterial recogido a partir de entrevistas orales con vocabulario, canciones, dichos, anécdotas, historias y refranes y sobre el ciclo del vino en todos sus momentos clave: preparación del terreno, cuidados de la planta, vendimia, transporte, elaboración, almacenamiento y comercialización. Y en este proceso colectivo de definición de nuevos usos de un patrimonio hasta hace poco “en pausa” y de revalorización del patrimonio cultural y dinamización ciudadana en entornos rurales el Grupo ha ampliado sus objetivos introduciendo en la ecuación elementos como la necesaria participación e implicación del tejido asociativo de Viver en el proceso y la introducción, a partir de septiembre, del patrimonio cultural local en los contenidos pedagógicos del colegio público del pueblo, el Historiador Diago. Porque el objeto último de este proceso es introducir el patrimonio cultural de Viver en la vida de sus vecinos y vecinas. Para que lo sientan como propio. Y lo amen. Y sientan la necesidad de cuidarlo y protegerlo. De darlo a conocer. Para ellos mismos.

Y en este camino, el acompañamiento del proyecto Patrimoni del Programa de Extensión Universitaria de la Universitat Jaume I de Castellón (PEU-UJI) para ofrecer al Grupo de Viver y a otros grupos de la provincia de Castellón, los recursos y el apoyo suficiente para que puedan desarrollar su proyecto. A partir de la socialización del patrimonio cultural como punto de partida. Como uno de los caminos posibles, puede que el único, para la protección efectiva y afectiva de nuestro pasado.

Patrimoni es un proceso colectivo de revalorización del patrimonio cultural y dinamización ciudadana en entornos rurales que pretende hacer visible el patrimonio cultural, el valor y las posibilidades que tiene como recurso para la sociedad para formar una ciudadanía crítica y responsable con su patrimonio. Patrimoni se articula a partir de una red de grupos locales de voluntarios con proyectos reales de aproximación, interpretación y difusión del patrimonio que han ido apareciendo en estos años en el territorio y que han contado y cuentan con el acompañamiento del proyecto. Aunque cada uno tiene sus propias características que los hacen únicos, todos comparten un interés común por conocer y dar a conocer su patrimonio cultural y su consideración como recurso de desarrollo social, cultural y económico del territorio. En estos momentos, Patrimoni cuenta con 15 grupos que llevan a cabo proyectos locales sobre el conocimiento y puesta en valor de su patrimonio cultural pero que, en el marco del proyecto, interactúan mediante la búsqueda de puntos de encuentro, reflexión, análisis y diálogo permanente. Porque Patrimoni se define, además de como un proyecto de acompañamiento de iniciativas en el territorio sobre patrimonio cultural, como un espacio horizontal para el análisis, estudio y testeo de metodologías de participación y socialización del patrimonio cultural. Como un laboratorio en el que las interacciones surgidas provocan cambios. Evoluciones. Nuevos marcos desde los que trabajar y desde los que repensar un proyecto por definición, inquieto.Ángel Portolés Górriz. Gestor Cultural, treballa des d’Arsipe, Gestión del Patrimoni Cultural i coordina el projecte Patrimoni del Programa de Extensión Universitaria de la Universitat Jaume I de Castellón (PEU-UJI).



Cafès de Patrimoni a ArqueoMallorca

La passada setmana es van celebrar a la ciutat de Palma les jornades ArqueoMallorca destinades a la presentació de projectes duts a terme per a la dinamització del patrimoni de caràcter arqueològic. Tot i els problemes amb el trànsit aeri, vam poder assistir a les presentacions lamentant, únicament, haver-nos perdut les primeres, entre les quals hi havia l’ArqueoXarxa del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

ArqueoMallorca és un projecte que engloba diverses associacions i institucions com Mallorca Rural i el consorci Eurolocal juntament amb un nombrós grup d’agents del sector de l’arqueologia i el turisme a Mallorca, així com la col.laboració del Consell de Mallorca. Pretén dinamitzar el patrimoni arqueològic per oferir una proposta de valor diferenciada del turisme de sol i platja [us aconsellem visitar el seu nou web, és molt interessant i proposa diferents rutes pel territori].

Cafès de Patrimoni va poder fer una presentació del projecte com a projecte de dinamització eminentment virtual que buscava trobar un punt de trobada i debat de caràcter presencial i oferir un espai d’opinió fresc i informal. En el mateix bloc es va presentar un projecte com Artxipèlag que



busca crear nexes entre professionals del món de la cultura.

Una següent part va ser el protagonitzat per empreses privades que han fet del patrimoni el seu centre d’atenció. Menorca Arqueològica, la primera de les dues, proposa visites guiades i jocs a les xarxes entorn de l’arqueologia, principalment de caràcter talaiòtic, a l’illa de Menorca. Arqueolític, el segon exemple, utilitza tècniques d’arqueologia experimental i recerca per a oferir tallers que proposen una aproximació a la vida durant el neolític.

I sortint de la presentació més tradicional, un conjunt d’activitats paral·leles tenien com a funció oferir una visió d’altres possibilitats en el camp de la difusió entorn del coneixement arqueològic. Així per exemple, conjuntament amb l’Escola d’Hosteleria de Mallorca es va poder oferir un interessant tast de plats romans plantejats com un experiment que els professors de l’escola havien seguit per trobar sabors i textures adaptats als gustos actuals. També es va oferir una visita guiada pels exemples d’epigrafia del centre de Palma, així com diversos tallers destinats a nens i nenes. Finalment, un taller d’edició a Viquipèdia buscava maneres de difondre el coneixement de manera lliure a la xarxa.

Moltes gràcies Mallorca i moltes gràcies ArqueoMallorca per l’oportunitat, seguim en contacte!;)

Equip Cafès de Patrimoni



Visita al futur Museu Casteller de Catalunya

Dins el marc del nou tema que us hem plantejat, ‘Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat’, volem posar de manifest les mancances existents encara en la protecció del patrimoni, especialment d’aquells elements de caràcter més local que donen personalitat i identitat allà on s’aixequen, i el gran perill que els amenaça, com la degradació, l’abandonament o la manca d’inversions, però que amb la reutilització se’ls ofereix una oportunitat.

El proper dissabte 24 d’octubre us proposem una visita a un museu que encara no existeix, un espai patrimonial que enmarcarà la història d’una activitat de cultura popular que l’any 2010 va ser declarada Patrimoni Immaterial per l’UNESCO. Estem parlant del futur Museu Casteller de Catalunya, que s’està construïnt a la Plaça del Blat del centre històric de la capital de l’Alt Camp, Valls.



A la trobada podrem parlar sobre el plantejament inicial d’aquest futur museu, el projecte museogràfic fruit d’un concurs d’idees, i les ganes de revifar un centre històric despoblat, així com conèixer les previsions de rehabilitació d’un nucli caracteritzat per diferents bens d’interès nacional com la Capella del Roser, l’església de Sant Joan Baptista, o el barri jueu actualment en procés de millora. Farem una visita d’obres on serà l’espai del nou museu i coneixerem l’antic Convent del Carme, actual Escola Enxaneta recentment estrenada, i amb la qual s’ha volgut recuperar l’ús d’escola que des de l’època medieval havia tingut.

La nostra visita tindrà el següent horari:10:15 – Trobada a l’entrada del Convent del Carme a Valls (Alt Camp, Tarragona) amb el responsable de conduir el projecte del Museu, Jordi Bertran, i el cap d’Urbanisme de l’Ajuntament de Valls, Sergi Ramon.10:30 – Breu introducció al projecte i visita d’obres al Museu Casteller de Catalunya i al refugi antiaeri de la guerra civil al subsòl de la Plaça del Blat.12:30 – Coffe–break i debat amb els gestors sobre l’espai, el projecte i la gestió, així com altres qüestions del nostre interès relacionades amb els canvis produïts en l’àmbit casteller des de la proclamació de patrimoni immaterial i sobre el tema del trimestre que ens ocupa.14:00 – Fi de la visita.Cafès de patrimoni és una trobada informal de caràcter gratuït. Us recordem que les places són limitades a 15 persones. Si hi voleu assistir, escriviu-nos un correu electrònic comentant quantes persones sereu, si disposeu de vehicle propi i des d’on sortiu, així com si us penseu quedar a dinar per la zona (proposarem lloc). Preguem puntualitat.



Valoració de la visita al futur Museu Casteller de Catalunya, a Valls

Us presentem la valoració que vam dur a terme el passat 24 d’octubre al futur Museu Casteller de Catalunya que ens ha fet arribar la Marta Sánchez, @nenagamba a twitter. Encetem, a més, una proposta consistent en demanar als assistents la seva valoració de l’acte per tal de tenir una mirada més ampla i diversa:

Durant aquests últims mesos, dins del bloc temàtic, Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat, hem estat parlant de les oportunitats que el patrimoni encara pot aportar a la societat actual fins i tot quan han quedat obsolets, i de com determinats agents són els que aconsegueixen reactivar aquests.

La visita del 24 d’octubre a la ciutat de Valls ha estat l’exemple que, d’entre aquests dos pols que suposa l’abandonament i la reutilització, existeixen matisos, dinàmiques i gestions que cal posar sobre la taula. Un centre històric abandonat, el projecte del futur Museu Casteller de Catalunya i unes previsions de rehabilitació d’un nucli que, després de tants anys, sembla que comencin a produir-se, són els ingredients de la següent crònica d’una visita en petit comitè amb Cafès de Patrimoni.

El dia va començar a l’entrada del Convent del Carme a Valls, un dels edificis més antics de la ciutat, amb uns 7 segles d’història que, després d’una llarga i complexa rehabilitació, ha acabat recuperant-se com a seu de l’escola Enxaneta, però també com un espai obert per activitats culturals i socials. Allà ens va rebre el responsable de conduir el projecte del Museu Casteller, Jordi Bertran, i el cap d’Urbanisme de l’Ajuntament de Valls, Sergi Ramon.



Parlem d’un convent que, des del 1321 fins al 2015, ha tingut diferents usos i com a tal, les múltiples reformes que han acabat alterant part de la seva estructura. Tot i així, encara conserva elements singulars que en aquesta última restauració s’han posat en relleu. Parlem de mostres de pintura gòtica ubicades al claustre, datades entre els S.XIV-S.XV corresponents a escuts i llinatges de la ciutat, o elements estructurals del refractari original, avui coincident amb el menjador d’escola. En aquest context, els criteris de rehabilitació i restauració d’aquests elements han de conviure amb l’activitat d’una escola de primària. Barreres arquitectòniques per protegir aquestes pintures o ubicar definitivament el pati escolar a l’exterior de l’edifici són accions destinades a la protecció d’aquest patrimoni. Tot i així, també identifiquem oportunitats per fomentar el seu respecte cap als alumnes. Com podem integrar dins del programa educatiu del centre el fet de conviure en un espai patrimonial? La curiositat per conèixer aquests aspectes fan que vulguem mirar per un foradet aquest dia a dia.

La visita va continuar al futur Museu Casteller de Catalunya. Ubicat entre les places del Blat i de l’Oli. L’elecció d’aquest espai per albergar el futur museu ha propiciat l’enderrocament d’edificacions per tal d’esponjar trama urbana i connectar entre sí aquests dos espais emblemàtics vertebradors cultura popular dins d’un entorn força despoblat i degradat. Es pretén així, mitjançant un vestíbul a peu de carrer i que donarà accés al museu, vincular urbanisme amb cultura a través de la modificació dels traçats. La importància de la fluctuació entre el kilòmetre 0 del món casteller i la plaça del mercat de Valls pretén generar un trànsit de persones que impulsi, a més, la regeneració urbana a través de la difusió de valls i el comerç. A més, els voltants també estan patint reformes urbanístiques de diversos carrers del barri antic i del call Jueu. Les obres es van començar al maig i està previst que finalitzin al maig de 2016.



La pausa cafè amb Jordi Bertran, coordinador del futur Museu Casteller, no només ens va permetre entendre millor quin és el pla de revitalització del centre històric, sinó que també vam conèixer més a fons el procés de gestió del nou museu. La història del museu Casteller té un llarg recorregut, els seus primers projectes daten dels anys 60. Ara però, l’actual projecte museològic forma part d’un pla estratègic molt més gran i en el que també estan implicats altres equipaments culturals de la ciutat. L’exemple el trobem amb la inclusió del fòrum casteller dins d’aquest pla o amb la pluralitat d’usos paral·lels a la funció d’escola del Convent del Carme.

Aquesta estratègia respon a la idea de revitalitzar el centre històric a partir de l’ús que es fa de l’espai públic amb les festes populars i la construcció de diferents espais culturals que serveixin de punts estratègics per la fluctuació i trànsit de persones. Tot i que tot aquest desplegament està dirigit a la ciutat de Valls, el cert és que el museu no té la voluntat de ser un museu local en la seva totalitat. Les àrees temàtiques pensades des d’un inici tractaran de forma transversal aspectes històrics, artístics i científics, sense treure la mirada de les colles castelleres que existeixen arreu del territori. Una proposta força pluridisciplinari però que encara no s’ha acabat de definir. El projecte museogràfic està el punt final del procés de selecció. A partir de les 5 propostes guanyadores de la primera fase del concurs d’idees que va organitzar l’equip de coordinació, s’estan desenvolupant les propostes museogràfiques de la segona fase del concurs. Esperem, que en els pròxims mesos, puguem tenir el projecte guanyador i comprovar si tota la inversió i estratègies proposades aconsegueixen el seus objectius de forma respectuosa amb l’entorn.Moltes gràcies a tots els que ens van acompanyar en la visita i als amfitrions per l’acollida i el tracte que ens veu donar durant tot el matí.

Marta SánchezMembre del col·lectiu “Patrimonis Invisibles”



Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat: ‘MARCO de Vigo, una prisión panóptica convertida en centro de arte’, per Marta Viana Tomé.

El MARCO, Museo de Arte Contemporánea de Vigo, está situado en plena zona comercial de la ciudad, en la céntrica y peatonal calle del Príncipe, y ocupa el espacio de lo que fue la antigua sede de la cárcel y juzgados de Vigo (1880), un lugar muy ligado a la memoria colectiva y que constituye uno de los principales atractivos del centro.

La idea primigenia de crear un museo de arte contemporáneo en Vigo se planteó en 1994. Desde entonces hasta 2002, año de inauguración del MARCO, pasaron varios años durante los que se realizó y ejecutó el proyecto de rehabilitación y reconstrucción del antiguo edifico de los juzgados y cárcel de Vigo (1995), a cargo del equipo de arquitectos formado por Manuel Portolés Sanjuán, Francisco Javier García-Quijada Romero y Salvador Fraga Rivas.

El nuevo proyecto arquitectónico respetó en todo momento la tipología original del antiguo edificio, que se correspondía con el concepto de “panóptico” desarrollado por el filósofo británico Jeremy Bentham (1748-1832). Así, se mantuvo su esquema radial, restituyendo el panóptico central en su trazado cilíndrico y desplazando la entrada a las salas de exposición desde la fachada del edificio a su centro. Desde este se percibe la estructura del inmueble, constituido por tres galerías y cuatro patios que parten del núcleo central, todos ellos rodeados por salas perimetrales. También se prestó especial atención a la integración del edificio en el contexto urbano, dotándolo de un paseo peatonal, con escalinata, que lo comunica con las calles posteriores y con su entorno.



Así pues, el edificio que hoy acoge el MARCO tiene una importante historia, no solo por su especial tipología, sino por ocupar un espacio tan ligado a la memoria histórica de la ciudadanía. Aunque su acrónimo lo define como Museo, el MARCO no tiene colección permanente y funciona como centro de arte dinámico y participativo cuyo eje de programación son las exposiciones temporales.

Precisamente el pasado del edificio y su nuevo uso como centro de arte fue el punto de partida de una de las exposiciones inaugurales, ‘CARDINALES’ (noviembre 2002-febrero 2003). En ella se incluían, junto a obras de artistas contemporáneos relacionadas con las ideas de reclusión, vigilancia y control, los diseños originales de Jeremy Bentham sobre el panóptico radial, que viajaron de Londres a Vigo para ser mostrados al público. La muestra se inspiraba en este modelo arquitectónico, en su significado y sus implicaciones históricas, celebrando a la vez la transformación del inmueble y la noción de centro de arte contemporáneo como lugar de libertad, intercambio de experiencias, conocimiento y disfrute.

Unos meses antes, las jornadas de puertas abiertas tituladas “El hilo de Ariadna”, que incluían un recorrido por todo el edificio, mostraban en continuidad en el salón de actos el magnífico reportaje del fotógrafo Manuel G. Vicente sobre el estado del inmueble antes de la remodelación, con imágenes tomadas en noviembre de 1999.

Hoy en día, en noviembre de 2015, el MARCO acaba de cumplir 13 años y a lo largo de este tiempo han sido numerosos los artistas participantes en las exposiciones que han tomado como punto de partida la historia del edificio y su nuevo uso para llevar a cabo propuestas site-specific.



Un ejemplo sería la instalación de Tania Bruguera en la muestra ‘7+1 PROJECT ROOMS’, titulada Trabajo socialmente útil (2008), en la que reproducía esquemáticamente el aspecto original de una de las galerías de la planta baja, con celdas situadas a ambos lados de un corredor, cada una de ellas dedicada a un preso político. En un juego metafórico sobre luz y oscuridad, un invidente vestido con el uniforme de funcionario de prisiones servía de guía a cada visitante, conduciéndole a una de las celdas en la que permanecía encerrado la misma cantidad de minutos que años estuvo en prisión el preso correspondiente. Un experimento sobre la idea de visibilidad, con claras implicaciones políticas, que establecía una relación directa entre la no-visión de los guías ciegos y la propia experiencia del espectador.

Otra pieza en relación directa con la historia y memoria del edificio del MARCO fue la propuesta de la artista alemana Maria Eichhorn para la exposición ‘EL MEDIO ES EL MUSEO’, titulada Carta (2008), vinculada con el interés de la artista por cuestionar y analizar los contextos en los que la obra de arte tiene lugar y se legitima. En una de las salas de la planta baja se exhibía —escrita por ambas caras— una carta escrita por José Domínguez González a su pareja el 8 de febrero de 1937 desde la cárcel de Vigo (el MARCO), momentos antes de ser ejecutado. Partiendo de este documento, la intención de Eichhorn era recuperar una parte de la memoria del edificio, pero también de la ciudad de Vigo. La exhibición de la carta en las salas de exposición se completó con la publicación de la carta en prensa el 4 de julio de 2008, junto con el anuncio de la celebración de una mesa redonda en torno a esta pieza, el mismo día, en el salón de actos del MARCO.



Sirvan estos ejemplos como mención de las numerosas obras y proyectos que en estos años han puesto en relación, de forma más o menos explícita, alusiva o simbólica, la historia del edificio del MARCO, su transformación y su nueva función como centro de arte contemporáneo. Junto a las exposiciones temporales, también el programa educativo, las actividades de divulgación, publicaciones y la propia mediación con los visitantes en salas ofrecen múltiples oportunidades para rescatar la memoria de un edificio y todo lo que ello significa, para futuras generaciones. Marta Viana ToméResponsable de Comunicación y DidácticaMARCO, Museo de Arte Contemporánea de Vigo



Visita al barri de Sants de Barcelona

Edifici Foment Republicà de Sants, per Agus Giralt.

Dins el marc del tema que us hem anat plantejant, ‘ Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat’ , continuem posant de manifest les mancances existents encara en la protecció del patrimoni, especialment d’aquells elements de caràcter més local que donen personalitat i identitat allà on s’aixequen, i el gran perill que els amenaça, com la degradació, l’abandonament o la manca d’inversions, però que amb la reutilització se’ls ofereix una oportunitat. I un bon exemple és el què ara us proposarem, el d’un barri urbà metropolità.Abans però, us volem explicar que comencem una proposta nova, les col.laboracions amb companys/es que amb ganes plantegen idees i que acceptem de bon grat. I així aquesta trobada tan especial estarà coordinada per Marta Sánchez @nenagamba que ens durà de visita pel seu barri:

El proper dimecres 16 de desembre farem una visita de tarda pel barri de Sants de Barcelona, un territori urbà que es caracteritza per un passat industrial notable i que des de fa uns anys pateix una transformació urbanística destacada, amb intervencions de tipus constructiu i altres fenòmens, com la cessió i ocupació de molts d’aquests espais industrials que complementen una riquesa patrimonial destacada. A la trobada, visitarem una antiga fàbrica de rajoles que actualment és un Hivernacle i després coneixerem el Foment Republicà, un espai emblemàtic santsenc que actualment ocupen unes oficines i acabarem la nostra visita a l’Espai Obert Can Batlló que



tancarem amb el nostre ja habitual cafè.

La nostra visita tindrà el següent horari:17:30 – Trobada davant de la Biblioteca Vapor Vell (Barcelona, barri de Sants) amb la coordinadora de la visita, na Marta Sánchez, i Elisenda Rosàs, que ha centrat la seva tesi universitària en l’estudi del Foment Republicà i altres.17:45 – Visita a l’Hivernacle i al Foment Republicà.19:45 – Coffe–break i debat a l’Espai Obert Can Batlló. (cadascú es pagarà la seva consumició, espai autogestionat). 20:30 – Fi de la visita.



Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat: L’Ateneu Popular 9 Barris

L’Ateneu Popular 9 Barris està situat en el carrer Portlligat, a la frontera entre els barris de Trinitat Nova i de Roquetes, al Districte de Nou Barris de Barcelona.

Nou Barris era, i encara hi és considerat, com un districte de classe treballadora, i una ciutadania immigrant procedent de les onades d’immigració de la resta d’Espanya dels anys seixanta i setanta. Un barri que es va construir ràpid i sense els serveis públics bàsics, com ambulatoris i escoles, i menys encara amb serveis culturals, com biblioteques o teatres.

El barri es va anar equipant i urbanitzant a cop de reivindicació i treball voluntari, fet que encara marca el caràcter del seu teixit associatiu. Dins d’aquestes reivindicacions neix la de l’Ateneu Popular, encapçalada per un col·lectiu heterogeni format per activistes de la lluita urbana, membres de les associacions de veïns, dels centres socials i de grups artístics amateurs de Nou Barris i alguns de la resta de Barcelona. L’espai escollit per tirar endavant el projecte van ser els antics magatzems d’una planta asfàltica, ocupada quan unes dues-centes persones que van irrompre a la instal·lació per desmuntar-la i donar-li un ús sociocultural. Això passava l’any 1977.

El primer que es va fer va ser enderrocar les cubes de quitrà situades a l’exterior. Els magatzems i la cantina de la planta s’hi va instal·lar un escenari. Al sostre s’hi va pintar “Ateneo Popular 9 Barrios”. Un cop l’arrancada precàriament, el següent pas significatiu va ser organitzar les 30h d’activitats, que van portar a l’Ateneu diferents mostres culturals, començant a constituir-lo com un pol d’atracció escènic. A partir d’aquí, comença l’aliança amb el sector del circ. Per l’alçada de les naus que s’havien ocupat i pels terrenys que envoltaven la instal·lació, l’ateneu es va convertir en un lloc ideal per poder enfilar trapezis, practicar amb malabars o acollir artistes ambulants que hi plantaven les seves caravanes. Aquesta relació va acabar generant els projectes vinculats a la formació, tant d’infants i joves, com el dels mateixos artistes (l’Escola de Circ Rogelio Rivel), i a la vegada es va convertir també en l’entorn propici perquè comencessin a aparèixer nous espectacles i companyies.



L’Ateneu es va organitzar en assemblees i comissions, i amb la participació de persones a títol individual en la presa de decisions. La més important d’aquestes decisions va ser la de consolidar i confirmar la voluntat de transformar la fàbrica d’asfalt en un espai cultural. Les línies d’acció al principi van ser: la necessitat de donar a conèixer l’Ateneu i les seves activitats als barris, col·laborar amb altres entitats, potenciar les festes populars i reivindicar la remodelació de l’edifici, la transformació total.

Als anys 80 el projecte evoluciona cap a la constitució d’una associació, anomenada Bidó de Nou barris que és la que es proposa per a la gestió de l’equipament quan aquest passa a ser de titularitat municipal. Així, actualment, l’Ajuntament de Barcelona és el titular de l’equipament i l’associació Bidó de Nou Barris gestiona el projecte segons un model de gestió comunitària que és referència per altres equipaments culturals de la ciutat.

Actualment l’Ateneu compta amb un teatre i sala de concerts amb aforament per a 330 persones assegudes i unes 580 de peu. Comptem amb equips de so i llum que ens permeten acollir espectacles de qualsevol tipus, amb un escenari de 8x10m.

Entre els diferents grups que s’acullen estan el Grup de Foc de Nou Barris, recuperat durant els anys 70 i l’Arxiu Històric de Roquetes, arxiu format i impulsat pels mateixos veïns, que és dipositari de la memòria de moltes de les lluites i entitats del districte de Nou Barris.L’edifici va passar per dues reformes a fons, una l’any 1994 i la darrera l’any 2010, en tots dos processos d’obres l’activitat no s’ha aturat i ha ajudat a mantenir l’Ateneu com un punt de referència.En la darrera reforma (2010) l’Arxiu Històric de Roquetes, aconsegueix un local propi i marxa de l’edifici de l’Ateneu, movent les seves dependències al costat d’un altre projecte comunitari, 9barris



Acull, just davant de la Biblioteca de Roquetes.

La planta de l’Ateneu, malgrat les reivindicacions, ha continuat mantenint la mateixa forma que quan es va ocupar i manté una ferma voluntat de conservar la memòria històrica de com es va guanyar l’equipament.

Associació Bidó de Nou BarrisAteneu Popular 9 Barris



Valoració de la visita a Sants

L’últim debat del 2015, Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat: va finalitzar el passat mes de desembre amb una visita al barri de Sants. Un barri on podem trobar una mostra representativa del que succeeix amb el Patrimoni a altres zones de la ciutat. La reutilització com resposta a l’abandonament o manca d’inversions que pateix el patrimoni de caràcter més local és un dels exemples que s’ha plantejat fer visible.

La ruta ens va portar per tres espais que parlen de la transformació urbanística i social de Sants en els últims anys. En un barri on encara es respira l’essència de la industrialització, el seu desenvolupament ha acabat condicionant i acceptant diferents models de gestió del patrimoni arquitectònic. De la rehabilitació i l’activitat comercial d’espais industrials i ateneus, fins a la rehabilitació d’antigues naus amb la gestió veïnal directa.

El primer punt de trobada va ser l’Hivernacle, una antiga fàbrica de tins i aprestos que va ser construïda als anys 20 al voltant dels pocs terrenys agrícoles que encara es conservaven prop del Vapor Vell. En el moment de la finalització de l’activitat industrial, aquell espai va quedar abandonat i l’any 1997 una empresa de jardineria va remodel·lar les instal·lacions per a una nova activitat comercial. L’espai, que encara conserva part de la seva fisonomia original, continua obert al públic i organitzant diferents activitats i el lloguer de les seves instal·lacions per actes i rodatges.

L'Hivernacle @Jacqueline Glarner



Per altra banda trobem el Foment Republicà. Un edifici simbòlic que, tot i que mai va ser abandonat, ha estat seu de diferents entitats, sovint vinculades directament a la política o a un partit polític. De l’ Ateneu artístic de Sants al Foment Republicà on es va crear l’Esquerra Republicana de Catalunya passant per la Falange Española fins al 1980 que l’ocupà l’agrupació d’ Escoltes Catalanes. L’edifici continua sent propietat de la familia Batllori i actualment tenen llogades les seves instal·lacions a l’empresa Neventum. Durant la visita, Alberto Sanz de Neventum ens va obrir l’espai de l’antic Teatre. Una sala de forma rectangular coberta amb cel-ras d’enormes cassetons de guix amb una estructura de fusta i encanyissat. A la banda posterior, encara es conserva la forma de l’antic teatre que quedava definit amb tres pilars de separació. L’arc central era on hi havia l’escenari, avui desaparegut, i els altres dos arcs, actuaven de laterals de l’escenari.

Foment Republicà @Martí Casas

La ruta va finalitzar a l’espai de Can Batlló, al bloc onze. El debat de la visita va girar entorn de la rehabilitació d’espais que gaudeixen d’un reconeixement com a béns patrimonial, com per exemple espais que consten al catàleg en qualsevol de les seves categories. Malauradament es coneixen molts exemples d’elements arquitectònics destruïts a la darreria del segle XX alegant motius urbanístics. Una desaparició de patrimoni que, tot i així, encara podem trobar en casos com el que Agus Giralt ens referia fa un temps en un Quan els vapors ja no fumegena Cafès de Patrimoni.

és que és evident que el nostre patrimoni arquitectònic forma part de la nostra història i fer-lo desaparèixer o no tenir-ne cura és perdre oportunitats per conéixer el nostre passat o la nostra identitat en un marc urbà com Barcelona que fa perillar la identitats dels barris i antics pobles que la conformen des de finals del segle XIX.



Can Batlló @carmemix

Els diferents exemples visitats a la sortida representen projectes de treball a l’entorn del patrimoni arquitectònic que, lluny de suposar-ne la desaparició o la descontextualització, tracten de donar un nou ús respectant al màxim possible els usos per als quals van ser destinats. Espais com un “garden” dins una nau industrial, o un espai que reclama nous models socials a les naus d’una antiga fàbrica són, precisament exemples de com podem donar nous sentits a uns espais que, en altres temps, haurien desaparegut irremeiablement. Volem agrair a Elisenda Rosàs per acompanyar-nos durant la visita, a l’empresa Neventum i Andreu Batllori per obrir-nos la porta de les seves oficines.

Marta Sànchez@nenagamba



Patrimoni abandonat, patrimoni reutilitzat: ‘El Foment Republicà de Sants o l’anonimat d’un ateneu il·lustre’, per Elisenda Rosàs

Quan s’investiga un tema, d’entrada sovint es té la sensació que mai ningú l’ha estudiat abans. Sempre dins la incògnita de si la recerca que hem fet és prou exhaustiva i si hem descobert tot allò que estava al nostre abast, podem afirmar que el Foment Republicà de Sants és, amb tot, un espai poc estudiat. La prova és que no hi ha cap article i menys cap monografia que en parli; la bibliografia en parla de retop, només de forma secundària; els estudis que se n’han fet són parcials. La recerca que ara hem fet es basa en cinc punts: la recerca d’arxiu, l’estudi del fons de l’hemeroteca de La Vanguardia, l’estudi de la bibliografia existent, el recull de la informació oral i la presa directa d’informació del lloc.

A partir d’aquí hem elaborat un discurs obert –obert perquè de l’ateneu, se’n poden dir moltes més coses que les que hem dit- sobre la vida i miracles d’aquest espai, sobre algunes de les persones que el van trepitjar, sobre algunes de les festes que s’hi van ballar, sobre algunes de les músiques que hi van sonar i sobre algunes de les proclames que s’hi van llençar.

L’edifici, dissenyat pel mestre d’obres Enric Figueras, té molts elements d’interès, com les figures simbòliques del cos central de la façana, que expliquen la voluntat de formació cultural de l’ateneu. Però cal assenyalar que l’ateneu té dos elements especialment singulars.

Foment Republicà de Sants, Agus Giralt.



El primer, la membrana de fusta amb geometries calades que fa de fals sostre de la sala del teatre. El joc de llum que s’hi crea quan les finestres de la coberta són obertes és del tot excepcional per bonic i per inèdit.

El segon, l’embocadura del teatre que, a diferència de la gran majoria de teatres, està format per tres arcs en lloc d’un. Això és un element del tot singular en un teatre, ja que normalment les embocadures dels escenaris tenen dos laterals on els actors poden amagar-se abans de sortir en escena. Aquí, Figueras fa un joc ben interessant: si hi ha funció, es posen cortines als dos arcs laterals per poder crear un amagatall pels actors. Si no hi ha funció, el diafragma que separa l’escenari del públic queda molt més obert i és molt més diàfan.

Amb la nostra recerca hem vist, també, com aquesta petita joia arquitectònica centenària ha caminat molt arrapada del bracet de la vida social i política del nostre país, seguint els passos dels esdeveniments cívics més importants de casa nostra. En fem cinc cèntims.

El nostre ateneu neix l’any 1894 amb el nom Ateneo de Sans i esdevé l’entitat de l’elit santsenca. Sabem que el 1905 ja s’havia convertit en el Foment Artistich de Sans; llavors s’hi organitzaven balls de festa major, recol·lectes de beneficència i fins i tot mítings de propaganda antitaurina. Entre el 1910 i el 1923 el Foment Republicá Catalá de Sans passa a ocupar l’espai de l’entitat. En aquell moment el cafè situat al primer pis lluïa el cartell: Gran Cafè la Perla Brasilenya del Foment Republicá Catalá (No’s serveixen altres cafès que’ls procedents de Brasil). El Foment Republicà, que arrelava amb força al barri, enviava cada onze de setembre una corona de flors al monument de Rafael de Casanova. L’últim, l’onze de setembre de 1923. Dos dies després començava la dictadura de Primo de Rivera.

Llavors la música que sonava al nostre ateneu va canviar. El 1925, “un concierto de una reputada banda militar” inaugurava el Centro de la Unión Patriótica de Sans, la seu del partit de Primo de Rivera al nostre barri. Però la vida del Foment Republicà no s’havia extingit, continuava funcionant de forma clandestina. Com informa un dels butlletins de l’entitat del 1932, “D’aquelles reunions [clandestines], va sortir-ne novament la fundació del Foment Republicà, que hissava altra vegada (…) la senyera de la llibertat i de la catalanitat”. Així va ser com, durant la dictablanda del general Berenguer, es va tornar a articular el Foment Republicà que ocupà, de nou, l’ateneu.

En plena efervescència republicana s’organtiza, a corre-cuita, la Conferència d’Esquerres Catalanes els dies 17, 18 i 19 de març. Ràpid, perquè el 21 de març comença el període electoral. El 19 de març al matí es reunien al Foment Republicà de Sants els resprentants de les tres entitats que integraven la Conferència d’Esquerres. Lluís Companys, representant el Partit Republicà Català, exposava la importància de la congerència, formada també pel grup L’Opinió i per Estat Català. S’escollí de candidat, aclamat, Francesc Macià. Menys d’un mes després teníem república. I llavors va tornar la música de veritat al nostre ateneu, i les festes i el teatre i els balls. La comissió de festes del Foment, la reputada Penya Pollastre, organitzava una infinitat d’activitats lúdiques.

Va venir la guerra civil, aviat, a estroncar projectes. Les Patrulles de Control, que formaven part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i que s’havien creat el 10 d’agost del 1936, van estatjar-se a l’ateneu i el Foment Republicà va haver d’abandonar-lo per no tornar-hi mai més, com també va desaparèixer del país el projecte polític que el Foment representava. La vida de les Patrulles de Control, opaca i tèrbola, va ser curta.

Després dels fets de maig del 1937, la Generalitat encarregà a Sixte Illescas, un dels pocs arquitectes del GATCPAC que encara quedava a Barcelona, la creació de la Comissió mixta per a l’Administració i el Control de la Propietat Urbana amb l’objectiu d’arraconar els membres de les



patrulles i portar un control dels lloguers que cobrava la Generalitat. Aquesta Comissió també s’instal·là al nostre ateneu. Però, ja se sap, la vida a l’ateneu canvia ràpid. La Falange entrava al nostre edifici quan Franco entrava a Barcelona. Diuen els veïns de Sants que durant aquells anys el teatret de l’ateneu es va convertir en un saló de tir. Els trets eren la música que feia ballar els nous socis.

Elisenda Rosàs explicant la façana de l’Ateneu durant la visita a Sants

Al cap dels anys, Franco es va acabar morint. Poc després, el 20 d’abril del 1976, el GRAPO (Grupo Antifascista Primero de Octubre) va posar una bomba al vestíbul de l’ateneu per mirar d’espantar els falangistes, que s’hi havien enquistat. L’Andreu Batllori, amo de l’ateneu, per tal de poder cobrar la reparació de mans de l’assegurança, va anar a denunciar l’atemptat a la comissaria. La resposta que en va rebre no és innòcua: “Señor Batllori, en este país no hay bombas”. Tot una escena digna de la nostra transició.

I des de llavors que les activitats a l’ateneu s’han anat succeint sense gaire pena ni glòria. Els Escoltes Catalans s’hi van instal·lar una temporada, però finalment els propietaris van llogar-lo primer a una sala d’exposicions, després a una productora de cinema i actualment a una empresa que es dedica a l’organització de fires i que també utilitza l’espai com un lloc de co-working. Que avui l’ateneu s’hagi apartat de la vida cívica de Sants és potser també un senyal del nostre temps.

Elisenda Rosàs TosasArquitecta, actualment als Serveis Territorials de Tarragona del Departament de Cultura. És membre del grup de recerca ACPA. Arquitectura i ciutat. Programes artístics de Barcelona 1714-1808 de la Universitat de Barcelona i col·labora a l’Observatori d’Espais Escènics de la Universitat Politècnica de Catalunya.



CRÈDITS I AGRAÏMENTS

EQUIP PROJECTE CAFÈS DE PATRIMONI

Vàngelis Villar @vangelisvillarCarme Rodriguez @carmemixMartí Casas @Tinet2puntzero

AGRAÏMENTS

A tothom que ens heu fet costat des del primer dia del projecte. Gràcies per les observacions i les participacions virtuals i presencials a les visites que organitzem. També gràcies als autors dels textos per la vostra col.laboració desinteressada. Gràcies a tothom, el patrimoni és més viu que mai i ens correspon a tots, professionals, ciutadania, institucions i administracions preservar-lo com a element de cohesió i identitat social. MOLTES GRÀCIES!

CAFÈS DE PATRIMONIhttp://cafesdepatrimoni.wordpress.com/@cafesdepatr

CREATIVE COMMONS



Butlleti nr. 5 Cafès de Patrimoni

Documents

Transcript of Butlleti nr. 5 Cafès de Patrimoni