Arribant a la Platja Llarga. Fotografia: Magda Valls

Caminant pel cap de Salou

17 d’abril de 2016

Monitora: Marina Castells Quero

Av. Prat de la Riba, 18 – 2n 43201 REUS 977 331 142 secretaria@gepec.org

www.gepec.cat

Amb el suport de:

ITINERARI Començarem a caminar a l'extrem nord de la platja de Llevant seguint el camí de ronda que segueix la costa arran d'aigua. Arribem a la platja dels Capellans, encerclada completament d'edificis. Encara conserva algun pi pinyer mostra de la vegetació natural que la cobria. Al final de la platja unes escaletes ens conduiran fins a la punta Purroig. Des d'aquest punt tenim una magnífica vista sobre la platja que acabem de deixar i les de Llevant i Ponent. Baixem fins la platgeta dels Llenguadets i tornem a remuntar tot resseguint el contorn de la costa fins la platja Llarga. Aquesta platja forma un talús on creixen plantes típiques dels sorrals: rave de mar, jull de platja... A l’extrem nord de la platja podem observar una duna fòssil. Passem pel costat d’un hotel fins els replanells on, si el dia és clar, ens espera una vista espectacular sobre el mar i les serralades de ponent. Duna fòssil als Replanells. Fotografia: Carme Barragan

A partir d’aquí el camí és de terra i voltat de vegetació. Ens dirigim cap a la cala de la penya tallada a la qual haurem d’arribar fent una petita marrada pels carrers propers. El nom d’aquesta cala fa referència a una a una paret de pedra en posició vertical, un estrat rocós configurat pels forts moviments de

l'escorça terrestre que es van produir en aquest indret. A la dreta de la cala els estrats estan gairebé horitzontals evidenciant el punt de trencament existent en aquesta platja. Pugem fins la part més alta, la Punta Prima, des d'on podrem veure l'altre costat de la Penya Tallada. La vegetació està retallada i ajaguda per l'embat del vent. Podrem veure pi blanc, llentiscle, bruc d'hivern, savina, margalló i fonoll marí, entre altres. Observem també els solcs pronunciats provocats per l'erosió en les parts de materials més tous que conformen aquesta punta.

Seguim endavant per la línia de costa fins a la Cala de la Font, separada de la Cala Vinya per un morro rocós calcari, encerclada d'edificis i amb un petit clap de pi blanc. Antigament va ser molt utilitzada per fondejar embarcacions i, en temps de pirates, sovint era utilitzada per les seves incursions.

Jull de platja (Elymus farctus)

Seguim les caletes i caminem sobre la mateixa roca a la qual s'arrapen les ensopegueres, el fonoll marí i altres plantes adaptades a les dures condicions del roquer. Aviat arribem a la Punta Grossa o del Cavall, una enorme massa rocosa de color gris que s'endinsa a la mar, rodejada d'espadats, amb els quals cal anar amb compte, sobretot l’anomenat del Dèntol. Aquest indret ens permet una vista excepcional sobre tota la costa i fins al Montsià. A recer d’aquest morrot s’hi conserva un petit búnquer de la guerra civil. Seguint el contorn del roquer, trobem claps de vegetació interessant amb margalló, arítjol, ullastre, bruc d’hivern, romer, coscoll... i algun punt de difícil accés com el pas de la Mala Dona a la zona rocosa anomenada del Santíssim. Si es vol es pot evitar aquest lloc passant pels carrers de dalt. Arribem a la cala Crancs. A l'hivern, quan la zona està tranquil·la, és un bon lloc per observar les aus marines capbussant-se per pescar el seu aliment. També s'hi poden observar diverses algues com l'enciam de mar que creix sobre les roques que toquen a l'aigua. Sortim de la cala pujant unes escales. Caminant sobre el roquer. Fotografia: Carme Barragan Dalt a la dreta trobem una finca tancada des de la qual es té una vista sobre la cala Morisca, minúscula, totalment rocosa i de molt difícil accés. Seguim pel carrer de la dreta i aviat veiem el far. A la nostra dreta observem els indrets rocosos del Martellet, el Racó de les Ànimes i la Creueta. Entrem al

recinte del far per l’accés que ens permet passar per sobre el penya-segat de la Falconera des del qual tenim àmplies vistes sobre el mar. Just abans de sortir de nou al carrer, trobem una bon clap de lliri de mar (Pancratium maritimum) que floreix i ens delecta amb el seu perfum durant els mesos d’estiu. El Far. Fotografia: Carme Barragan A la nostra dreta veiem el rocam coronat de bosc del Racó de Salou i, baix de tot, la platgeta del Reguerot del Clavegar, coberta de pedres i roques, incòmode pel bany però interessant per la presència de nombrosos

organismes marins. A partir d'aquesta platja reculem pel mateix carrer d’accés i ens endinsem al bosc. La vegetació creix directament sobre grans dunes que havien estat característiques de tota aquesta zona i que l'edificació ha fet desaparèixer gairebé completament. Passem pel fons de la barrancadeta per evitar ensorrar-nos. Vista sobre el mar, fotografia: Carme Barragan Al cap de munt trobem les runes d'un repetidor de TVE i una mica més enllà restes de construccions militars del temps de la guerra. Fidels al nostre objectiu de caminar el més aprop de l'aigua possible, anem a trobar el caire de l’espadat on alguns petits miradors ens ofereixen panoràmiques sobre la mar, la costa que deixem enrere i el Port de Tarragona. Aviat som a les envistes de la Pineda. Sota els nostres peus veiem les restes d'una gran pedrera. Aquest espai ha estat objecte de diversos projectes que, de moment, no s’han realitzat

Anem davallant per senderons entre bosc que, a mesura que baixem, es transforma en garriga. Passem entre la vegetació típica d'aquesta comunitat amb el garric o coscoll que li dóna nom, bruc d'hivern, pi blanc, esparreguera, llentiscle, estepes blanca, negra i borrera, aladern, margalló, ullastre, romer, arçot... Destaquem en alguns punts la gran presència de l'albada, de fullatge grisenc que floreix de groc a la primavera. Passem a la vora del interessant jaciment ibèric de la Cella dels segles II – III aC. A partir d’aqui trobem camí ample fins a les envistes de la platja del Racó, a La Pineda, on arribem després d’haver de superar algun tram més de roquer i passant per sobre les roques de l’espigó.

Arribant a la Pineda, fotografia: Mercè Bessó

ELS ROQUERS DE SALOU A tota la zona del Cap de Salou més propera a l'aigua, hi ha nombroses extensions de roca despullada, exposada al sol, al vent i al mar. Pocs éssers vius poden resistir les dures condicions d'aquests indrets eixuts, salats i amb tanta insolació. Només hi poden créixer aquelles plantes que han desenvolupat adaptacions concretes a aquests espais: fulles petites i punxents i una certa crassitud per raó de la salinitat. La comunitat que domina aquests llocs és la de limoniums i fonoll marí. El fonoll marí, que aprofita qualsevol escletxa de la roca per arrelar, és la planta més abundant. La segueixen en abundor les ensopegueres (Limonium sp) de les quals destaquem Limonium gibertii, endèmica d'aquest lloc. Hi trobem també l'esparreguera marina (Asparagus horridus) amb les fulles convertides en espines, la sempreviva borda (Helichrysum stoechas) i l'heliantem tomentós (Helianthemum nummularium). Juntament amb la vegetació autòctona podem observar-hi en alguns indrets l'atzavara (Agave americana) d'origen tropical i els dits de bruixa o bàlsam (Carpobrotus edulis) que ajudades pels humans, i molt adaptables a condicions difícils, esdevenen invasores i ocupen l'espai de la flora autòctona. Degut a la forta humanització de la costa de Salou, tant als roquissars com als sorrals, les comunitats vegetals litorals es veuen arraconades i empobrides pel que fa a la seva diversitat. Si la vegetació està afectada, més encara ho estan les espècies animals que en depenen. Si parlem dels roquissars, un ambient dur per a qualsevol organisme, els animals tenen l'avantatge de que en poden fugir quan els convé i, de fet,

molts només hi estan de pas. Entre els habitants del roquer hi ha les sargantanes que troben en les roques calentes, el seu indret ideal, i moixons com la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) i el còlit gris (Oenanthe oenanthe).

Ensopeguera (Limonium, sp)

cotxa fumada còlit gris

Fonoll marí (Crithmum maritimum) creix vora el mar i té propietats anti escorbútiques perque conté vitamina C. És per això que ja els antics navegants se'n emportaven en llurs travessies. Floreix de juny a gener. Es troba a les zones litorals d'Europa meridional, en especial a la costa mediterrània, on creix en estat silvestre. L'hàbitat més comú d'aquesta espècie són els roquissars litorals, ben aprop de la mar. És una planta comestible. Es cull tot l'any, triant les fulles i els brots tendres. A Mallorca es recull i es conserva en

vinagre pel seu consum. Es menja en amanides, com a verdura bullida, formant part de salses i envinagrat, com a acompanyant del pa amb oli.

Enciam de mar (Ulva lactuca) alga de color verd i forma laminar. Comestible si es renta bé de la sal. Indica una certa contaminació orgànica del litoral.

Rave de mar (Cakile martimum) Creix a l'arena, a ple sol. Les fulles, flors i tiges, es poden menjar amanides. De gust amargant, conté vitamina C i té propietats aperitives.

La Penya Tallada, fotografia Aniol Poblet

Fonts d'informació:

− Els sistemes naturals de Salou (Elaborat per l'Escola de Natura Cel Rogent amb el suport de l'Ajuntament de Salou, 1995)

− www.pajaricos.es (amb descripcions, imatges i cant) − wikipèdia

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Vols col·laborar amb el GEPEC-Ecologistes de Catalunya?

Una manera ben fàcil es fer-te’n soci o sòcia!

Pots fer-ho a www.gepec.cat o posa’t en contacte amb secretaria:

- a l’adreça de correu electrònic: secretaria@gepec.cat

- per telèfon al 977 33 11 42 (dimarts i dijous de 17 a 20, dimecres i divendres de 9 a 13)

Imprès en paper ecològic