En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14C

AR

TES

CR

EUA

DES

2

TEMPS DE FRANJA digital 15

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Llitera

13 Ribagorça

14 Cultura

15 Tema del mes

16 Aragó

17 Galeria de personatges

18 PP.CC.

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Per la dignitat de l’aragonès i el català als “Premis de la Música aragonesa”

La música és una de les més populars ex-pressions de la cultura que, a Aragó, ens hadeixat a més molts artistes amb molt talenti projecció. La conservació de les nostresllengües s’ha fonamentat també d’una ma-nera bastant important en els músics i lle-tristes que les han utilitzat. Per això, des de“Esfendemos as luengas”, considerem for-ça important l’ús de les llengües d’Aragó,aragonès i català, en el món de la música iel reconeixement a les persones que, uti-litzant-les, ajuden a la seva conservació,prestigi i extensió.

Precisament per això, creiem que el trac-te que han rebut les nostres llengües en lesúltimes edicions dels Premis de la MúsicaAragonesa és més que millorable.

Ja des de l’any passat hi va haver un in-explicable canvi de nom. El premi que, desde 2005, s’havia anomenat “Premio a la me-jor canción en lengua minoritaria arago-nesa”, va passar a anomenar-se, en a XIVedició “Premio a la mejor canción en len-gua autóctona aragonesa”, donant així es-pai, no sabem si voluntàriament o no, a lesteories acientífiques i lingüicides del governd’Aragó.

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Foto de l’exposició“Mequinensa!” de Jesús Moncada.

Tant en el propi nom del premi, com a lagala, en els XV premis de la música ara-gonesa es va tornar a amagar el nom de lesllengües, aragonès i català, nomenant al pri-mer amb el més que caspós i vulgaritzadornom de “fabla” i oblidant la segona.

El lliurament del premi no només va es-quivar qualsevol tipus de reivindicació lin-güística, el que es podria fins i tot entendre,sinó que des dels guionistes de la gala es vamenysvalorar el premi qualificant-lo com“l’única oportunitat de moltes bandes pera aconseguir-ne un”. Tampoc ni els lliura-dors ni els premiats van fer cap gest amb lesllengües. No entenem les raons de l’orga-nització per infravalorar un premi que ellsmateixos convoquen i donen.

Des de l’organització dels premis de laMúsica Aragonesa es treballa en una imat-ge d’avantguarda cultural que, sovint, es veureflectida en els autors i autores pre-miats/des i fins i tot en la pròpia gala, la webi els recursos emprats. També es fa un grantreball en l’expansió de la música i la cul-tura amb més projecció recolzant moltesmúsiques i músics aragonesos, amb un re-coneixement que poques vegades els arri-ba des dels mitjans de comunicació gene-ralistes o fins i tot especialitzats.

Tanmateix, en allò que toca a la seva re-lació amb les llengües d’Aragó i la defen-sa d’aquesta part tan important i en perillde la cultura aragonesa, ens trobem amb tò-pics, folklorisme, i un desconeixement bas-tant preocupant de la situació i realitat del’aragonès i el català.

Esfendemos as Luengas

3

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14ED

ITO

RIA

L

“Queda derogada la Llei10/2009, de 22 de desembre,d’us, protecció i promocióde les llengües pròpies d’A-ragó, així com totes les dis-posicions d’igual o infe-rior rang que s’oposin alque és previst a la presentllei.” Aquesta és la dispo-sició derogatòria de la Lleide Llengües del PP-PARdel 9 de maig de l’any pas-sat. Una llei, aquesta últi-ma, que com hem dit mésd’una vegada, tenia com aúnic objectiu la derogacióde la que van aprovar elPSOE i la CHA el 22 dedesembre del 2009, altra-ment dit, que només ambla disposició derogatòriaesmentada n’hagués ha-gut prou.

Tot l’articulat de la Llei actual ésun despropòsit, volgudament inútili impossible de portar a terme. Fi-xi’s-hi bé el lector només en el títolde la llei, que a diferència de la de-rogada, parla de “les llengües i mo-dalitats lingüístiques d’Aragó”Quina forma tan barroera de sem-brar confusionisme i d’hissar labandera del populisme més acien-tífic! Quantes llengües pròpies pothaver-hi a l’Aragó? Quatre, deu,vint...? I modalitats lingüístiques decadascuna de les llengües? Tantescom pobles, o barris. o carrers, o, simés no, com famílies? Des de la pu-blicació de la Llei l’hem criticadaamb massa seny i molt de bona fequan hem parlat de la “lapao” i dela “lapapyp”, sense adonar-nos quel’aplicació real de la Llei podria do-nar origen a moltes i moltes “la-paos i “lapapyps”. Tot amb tot unaveritable disbauxa pseudolingüís-tica.

Aquest mes de maig es complirà

un any d’ençà la publicació d’a-questa Llei de Llengües del PP-PAR. Algú ens pot dir en quinsdrets dels ciutadans, aspectes o ma-tèries s’ha notat l’aplicació de lanova Llei? On són les mesures pera conservar, recuperar, promocio-nar, difondre i dignificar les “la-paos” i les “lapapyps”? Coneixeualguna mesura per augmentar lespublicacions en aquestes llengües oincrementar el seu ús en els mitjansde comunicació? Què se n’ha fetenvers els topònims de les comar-ques, pobles, monuments, carreres,etc., que haurien de ser bilingüessegons la Llei? Si una cosa deixaben clara i explícita la Llei és que“el castellà és la llengua oficial i uti-litzada a l’Aragó. Tots els aragone-sos tenen el dret i el deure de conèi-xer-la i utilitzar-la”. En quant a les“lapaos” i “lapapyps” serà la vo-luntarietat la norma reguladora.

L’Acadèmia Aragonesa de laLlengua, aquesta institució multi-

EDITORIAL

Una llei volgudament inútil

lingüe que preveu la Llei, formadaper savis coneixedors del multilin-güisme i de totes les seues varietatsdialectals des dels Pirineus fins alMatarranya, ni tant sols té aprovatsels seus estatuts per part del go-vern, i menys encara han estat no-menats els seus membres. Des deTemps de Franja estem expectants ia la vegada encuriosits i inquietsper conèixer els noms de tan il·lus-tres i cultes prohoms que accepta-ran la responsabilitat d’uns càrrecsde tan alta qualificació.

I ara per acabar va de debò: tantde bo no facin res per desenvolu-par aquesta Llei, volgudament iafortunadament inútil; seria pitjor.Només un exemple: quan la Lleidiu que s’han d’ajudar econòmica-ment les associacions que defensenla cultura i les llengües, i s’han defomentar de noves, el govern PP-PAR ha interpretat que la millorforma era treure-les-hi qualsevolsubvenció o ajut.

“Conversarem,

passejarem

i farem versos”

Epistolari (1981-1989) p. 128

Correcció a l’entrevista del TdF-121En la resposta de Renato Simoni, on hi deia “els anarquistes [...] després d’ha-

ver contribuït decisivament al triomf de la insurreccció a una part de Espanya”, enrealitat hauria de dir “els anarquistes [...] després d’haver contribuït decisivamenta evitar el triomf de la insurrecció a una part d’Espanya." La versió corregida espot consultar a l’Issuu: http://issuu.com/temps_de_franja/docs/tdf121web

ManuelBlasco (PAR) i DoloresSerrat (PP) ala sessió deles Corts ons’aprovà lanova lleiCORTES DE ARAGÓN.

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14M

ATA

RR

AN

YA

4

Jordilàndies // Carles Terès

Sant Jordi és una diada especial. Enguany vaig poder pas-sar-la a Barcelona, així les filles van poder viure aquest ambientque tant crida l’atenció a propis i forans. L’excusa era de pes:es feia una lectura pública de les tres obres finalistes del Pre-mi Crexells, entre les quals hi ha, sorprenentment, Licantropia.Això em va permetre gaudir del preciós jardí romàntic de l’A-teneu Barcelonès, i conèixer l’escriptor nord-català Joan-Lluis Lluís, finalista també amb l’esplèndida novel·la Cròniquesdel déu coix. L’altre nominat, el meu admirat Pep Coll, no vapoder assistir-hi per causa dels compromisos de l’exitosa Dostaüts negres i dos de blancs, l’altra competidora pel guardó. Vaigtenir l’honor de ser llegit, entre d’altres, per Manuel Ollé, unentusiasta de Licantropia; per Laura Borràs, directora de la ILC—a qui ja coneixia de ‘Priorat en persona’, organitzat pel Cen-tre Quim Soler de la literatura i el vi’ (quina combinació més

ben trobada!)— i per Jordi Sellas, director general de Promociói Cooperació Cultural. Vam gaudir de la companyia i el suportde dues amigues nonaspines, la Laia i l’Anna. Després, com sem-pre, vam haver de córrer per a complir els diversos encàrrecsi compromisos que teníem pendents.

En tornar a l’Aragó vaig veure que el sant patró que ens ager-mana aragonesos i catalans era motiu de polèmica des de lespàgines de l’infatigable Heraldo i d’altres mitjans de la co-munitat. No agradava que els “medios nacionales” haguessindonat tant protagonisme a “Sant Jordi” i tan poc a “San Jor-ge” (ja se sap que, a Aragó, l’únic nom oficial del sant és en lallengua que va arribar en darrer lloc a aquesta terra). I Twit-ter n’anava ple, d’orgull manyocastellà ferit. Un de ‘molt bo’deia més o menys “Si San Jorge viera esto de Sant Jordi se sui-cidaria”. No cal dir res més.

L’ESMOLET

“Quedaran les paraules” III Lec-tura continuada d’obres literàries delMatarranya va ser l’acte central dela celebració de Sant Jordi a la nos-tra comarca. Enguany, dins de l’AnyDesideri Lombarte, l’obra seleccio-nada va ser la novel·la de l’escriptorpena-rogí Les aventures del sastreRoc d’Arça publicada recentment enal col·lecció «Lo Trinquet» editadaper l’Instituto de Estudios Turolen-ses. El lloc de la convocatòria de lalectura va ser el Santuari de la Marede Déu de la Font a Pena-roja. Comcada any la Comarca del Matarranyaés qui convoca l’acte i on hi col·la-boren l’Associació Cultural del Ma-tarranya, l’Ajuntament i les entitats

pena-rogines. La música de la ban-da Peñarbés va complementar la lec-tura. El marc on es va desenvoluparl’emotiu acte va ser el magníficclaustre del santuari, a més, el tempsprimaveral va acompanyar la con-vocatòria festiva. Una trentena delectors i una vintena de músics vanamenitzar l’acte presenciat per mésd’un centenar d’espectadors queomplien el recinte. Per a la gent dePena-roja era la cloenda d’una llar-ga jornada que havia començat almatí amb una caminada pels masosdel terme i continuat amb un dinarde germanor al mateix santuari.

Les aventures del sastre Roc d’Ar-ça és una novel·la que ens situa al se-gle XVI a Pena-roja i on apareixenpersonatges perfectament docu-mentats per l’autor barrejats en al-tres d’inventats. La investigació his-tòrica que va fer l’escriptor a travésde l’estudi de la documentació de l’è-poca li va servir com a base per a re-crear la vila i narrar la vida dels per-sonatges que apareixen en l’obra.

Els que veníem de fora vam podertambé visitar una exposició d’art “Acop de cor” que s’havia inaugurat du-rant la Setmana Santa a l’interior deltemple gòtic, on hi participaven 5 ar-tistes vinculats al territori que pre-sentaven les seues últimes crea-cions: dibuixos, pintures i escultures.I és que l’ajuntament de la vila té laintenció de crear un Cicle d’Expo-

sicions dins del meravellós recinte re-ligiós del Santuari. El restaurant ihostal, el centre d’interpretació delporcí, la visita guiada del conjunt mo-numental, la sala d’exposicions iaudicions i les convocatòries festivesi culturals poden fer del Santuari dela Mare de Déu de la Font un delsllocs més emblemàtics de la comar-ca del Matarranya.

Al matí de la diada de Sant Jordi,la Llibreria Serret a Vall-de-rourestenia un protagonisme literari des-tacat. Tres escriptores signaven lli-bres: Marta Momblant de Beseit,Lola Salmeron d’Horta i MartaMayans d’Arnes. El paisatge i la gentde les nostres terres han estat unafont permanent d’inspiració en lesseues creacions literàries. Al costatde la taula dels llibres de les escrip-tores, un altre col·lectiu venia roses,es tractava de les anomenades An-tenes Informatives de la Comarcadel Matarranya una agrupació de jó-vens que treballa per organitzar ac-tivitats solidàries, de formació i d’o-ci i que coordina el Departament deJoventut.

La venda de llibres i roses tambés’han organitzat des de fa uns quantsanys a altres poblacions del Matar-ranya com a Calaceit, Queretes, Be-seit, Arenys i Lledó. I és que esta fes-ta de Sant Jordi va consolidant-secom una de les més importants en elnostre cicle festiu.

Sant Jordi al Matarranya// CARLES SANCHO

Concert alSantuari de laMare de Déude la FontSIGRID SCHMIDT VON

DER TWER

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14M

ATA

RR

AN

YA

5

Com més va més invisibles// ARTUR QUINTANA I FONT

El nostre Govern ha engegat desde fa uns anys una política culturalper a fer invisible la llengua catala-na de l’Aragó i la cultura que con-forma. Ja abans de promulgar l’ac-tual Llei de Llengües es va apressara suprimir el Projecte Jesús Mon-cada, que duia a les escoles els es-criptors aragonesos en català. Pocdesprés feia efectiva la citada Llei deLlengües que esborrava de iure lallengua catalana parlada a l’Aragó–de facto, evidentment, segueix exis-tint– i suprimia el premi Guillem Ni-colau que feia una vintena d’anysque atorgava a obres escrites en ca-talà. Aquestes són les accions mésconegudes d’aquest esforç gover-namental per a fer-nos invisibles. Nosón les úniques, i a més, han esti-mulat col·laboracions en el mateixsentit, conscientment o inconscient,de part de la societat civil. En tenimuna bona mostra al llibre, recent-ment publicat, d’en Juan DomínguezLasierra: Los Cisnes aragoneses. DeMarcial a los penúltimos poetas,Cuarte de Huerva: Delsan, 2013. Estracta d’una antologia comentada dela poesia aragonesa des d’en Marcialfins als poetes nascuts a la dècadadels setanta del segle passat, amb undarrer comentari, sense antologiatanmateix, fins a 2012. L’autor co-menta i antologa els poetes arago-nesos en llatí (17 pàgines), en àrabi ‘aljamiat’ (21 p.), en hebreu i ‘se-fardí’ (4 p.), en occità i gallec (19 p),en castellà (441 p.), en aragonès (7

p,). El comentari als poetes arago-nesos de llengua catalana és de cincratlles on en dóna 9 noms, i non’antologa cap. Esmenta també dosautors que van escriure en català al’Aragó: el comte de Guimerà, queen el barroc presidia l’Academia dela Pítima, del qual queda clar que noera aragonès, i B. F. Romeo y Bellocque escriu en català, com també hofa en francès o italià. La seva llenguanatural era l’aragonès i en aquestallengua és antologat. Les cinc ratllesdedicades a comentar la producciópoètíca sencera en català d’autorsaragonesos només es troba desprésd’una atenta lectura del llibre, per-què no n’hi ha cap referència a l’ìn-dex, mentre sí que n’hi ha per a to-tes les altres llengües aragoneses depoesia i als seus autors. Si compareuaquesta obra amb la de M. S. Cata-lán i A. Faro: Introducción a la his-toria de la literatura en Aragón. Sa-ragossa: Mira 2010, 460 p., publica-da, doncs, quan encara regien unesaltres lleis, veurem que a la literaturaaragonesa en català s’hi dedica uncapítol de 4 pàgines, i uns quants co-mentaris dins del cos de l’obra. Dequatre planes a cinc ratlles el procésd’invisibilitat de la literatura catalanade l’Aragó, fomentat eficaçmentpel Govern, ha fet passos de gegant.En el llibre d’en Domínguez La-sierra som a tocar del no-res pel quefa la poesia aragonesa en català. Tan-mateix qui no la hi busque, trauràbon profit d’aquesta antologia co-

mentada, tot i que la part dedicadaa la poesia en aragonès siga unamica magra: tres autors contempo-ranis (Conte, Nagore i Vicente deVera) i dos d’anteriors (Romeo yBelloc i Méndez Coarasa) enfrontde 15 poetes en aragonès al llibre deCatalán/Faro.

En Domínguez Lasierra escriuen un confidencial to de conviarsa,per dir-ho en el català de la Codo-nyera, que fa de bon llegir. Semblaque per imposicions editorials l’au-tor ha hagut de prescindir de forçanotes i de l’aparell bibliogràfic, i aixòés causa que moltes referències quedóna façan de mal trobar, com quanesmenta un poema d’en Sender,Las nubes blancas, del qual ens in-dica que en José Ignacio Micolau vatrobar-lo a El Pueblo d’Alcanyís (p.293). I és clar que trobo encertadís-sima la inclusió a l’antologia d’unsversos de Manuel Alvar, que no pucdeixar de citar:

7Por pura curiosidad: ¿Con cuántos muertos se hacela tumba de un general?

El Parlament Europeu i les llengües amenaçades (i III) // Vicent de Melchor

En esta tercera i última entrega sobre la Resolució[2013/2007(INI) || P7_TA(2013)0350] del Parlament Europeu,de l’11 de setembre del 2013 relativa a llengües en perill veuremalgunes mostres suplementàries de les propostes que fa el PEals Governs i les Regions de la UE. Així, el PE: #13 “Conside-ra que una política de revitalització lingüística es un esforç dellarga durada que ha de descansar en la planificació coordina-da i variada d’activitats en diversos àmbits, en particular l’e-ducació (amb l’educació preescolar i primària com a principalactiu)”; #17 “Fa remarca en la importància de la transmissió in-tergeneracional de les llengües amenaçades a l’interior de lesfamílies i en la promoció de l’ensenyança de les llengües ame-naçades de desaparició dins d’un sistema educatiu específic, si

calgués”; #35 “Creu que la Comissió ha de prestar atenció al fetque alguns Estats membres i algunes Regions estan posant enperill amb les seues polítiques la supervivència de llengües enl’interior de les seues fronteres”. A part, també són remarca-bles les 24 consideracions prèvies, com la K), segons la qual noes veu positiu que hi haja “idiomes europeus amenaçats de desa-parició, parlats per comunitats transfronteres, [que] són objectede nivells de protecció diferents segons l’Estat membre o la re-gió on viuen els seus parlants” o la T), que considera, netament,que “l’ensenyanca en la llengua materna és el mitjà més eficaçper apendre”. A més de les consideracions i les peticions, la Re-solució del Parlament Europeu inclou una secció de fonamentsjurídics sobre la qüestió, amb una vintena d’entrades.

VANITAS VANITATIS

FranchoNagore

BLOC IGNACIO

ALMUDÉVAR

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14M

ATA

RR

AN

YA

6

Oli d’oliva verge extra // Juli Micolau

L’ARGADELL

“No segueixis les petjades dels antics. Busca allò que ells vanbuscar”. Matsuo Bashô.

Sabem fer –oli– i fem saber que ja els regeneracionistes baix-aragonesos desitjaven, anhelaven fer avançar culturalment ieconòmicament unes terres deprimides com les nostres. Des-prés va arribar el debat –tot s’ha de dir, sense gaires efectes–d’una Reforma Agrària per portar dignitat al món camperol du-rant la II República. Si van existir somnis llibertaris col·lectivit-zant i mirant de millorar-se, encara que utòpicament. Si lesreivindicacions sindicals per afavorir les condicions laborals hanservit d’espill i de coixí, ara és moment de tocar qüestions depura lògica, sobretot una, el savoir faire en el comerç a nivellmundial. Un dels reptes del camp és saber eixir pel món, unmón molt competitiu on prima la qualitat-preu i la presentaciód’allò que es vol vendre.

En un viatge a Nova York l’any 1995 vaig poder constatar queels americans ja tenien en els seus restaurants ampolles d’oliamb dosificadors, i el tiraven a les amanides com si es tractésde perfum!! Em va sorprendre el grau de sofisticació dels ita-lians per comercialitzar l’oli: etiquetatge de luxe i ampolla dedisseny i, de contingut, el famós or líquid (amb la més que pro-bable possibilitat que fos exprimit d’unes olives del meu racó).

És un atreviment creure i fer creure que, el nostre producteestrella –l’oli d’oliva– podria distribuir-se i comercialitzar-sefora de les fronteres europees d’una manera més contundent.Hem de ser capaços de perdre eixe sentiment d’inferioritat res-pecte de qualsevol competidor i intentar fer la competència alsgrans mercaders del sector, els admirats italians. Seríem inge-nus pensar que això és un assumpte fàcil de tirar endavant peròno és impossible. Assumim i assimilem que tenim el millor olidel món però això és sinònim de saber-lo vendre al preu que licorrespon. I tot té el seu mercat. Això ho dic per pensar i ferpensar, sobretot veient autèntics buits a l’hora d’unir el teixitcooperatiu d’una manera decidida i eficaç. No val només unafusió de tres o quatre cooperatives d’aquí i quatre d’allà..., ésnecessari un àmbit més ample. Tenim una D.O. Baix Aragó. Se-ria un somni gratificant veure totes les cooperatives unides ambun sol nom; això donaria peu a poder contractar, com a mínim,un llicenciat en Ciències Empresarials per anar per fires inter-nacionals a obrir mercat, a contactar amb distribuïdors, etc. Sisom conscients que un bon producte sempre està a l’abast delspaladars exigents i decidim deixar de mirar-nos al melic peranar més allà dellà –lo món és gran– haurem fet un pas impor-tantíssim i històric per al nostre nivell adquisitiu..

L’interès que va despertar l’acte depresentació del llibre Queretes. Lacol·lectivització d’un poble aragonèsdurant la Guerra Civil (1936-1938) ala Universitat Central de Barcelona,el dimarts 1 d’abril, es demostra pelfet d’haver-hi de canviar l’aula peruna més gran, vist el nombre d’as-sistents que romanien dempeus.

Obrí l’acte el catedràtic de la Uni-versitat de Basilea i expert en filolo-gia romànica i lexicografia catalana,Germà Colon Domènec, el qual donàla paraula a Artur Quintana, expertfilòleg de català occidental i membrede l’IEC, que, entre altres coses, des-tacà la nul·la importància que la ma-joria dels historiadors li donen a lallengua, però que no era el cas delsautors del llibre que es presentava.Carles Terès va fer esment a la casu-ística dels treballs de la traducció delllibre: dialectització, alternances delcatalà occidental i oriental, diferentsversions del llibre... Si bé, la base pera la traducció ha estat la versió cas-tellana publicada, ha tingut sempre al

costat la versió italiana, així com lesnombroses ampliacions que els autorshan fet més recentment.

Tots dos autors van parlar del llibredistribuint-se els continguts i l’es-tructura. I així, Renato Simoni es vareferir a Queretes com a una expe-riència única al món de l’anarquisme,per a parlar després de les formes depoder en aquells moments, de l’es-tructura i formes de la propietat, del’analfabetisme i, per sobre de tot, deles fonts del treball –poca documen-tació escrita i el gran i imprescindiblevalor de les 40 llargues entrevistes.Encarnita Simoni dedicà les seues pa-raules a distingir les dues parts del lli-bre –de principis del segle XX fins ala República y la segona part dedi-cada a la República i més concreta-ment a la col·lectivització–, amb lesseues imbricacions i ruptures.

Val a dir, per acabar aquestes línies,que el llibre és del tot interessant, fà-cil de llegir i molt ben documentat: untreball de molts anys. Si bé es refereixa l’exemple de la col·lectivització a

Queretes, el llibre no és pas localis-ta, va molt més enllà del poble, de lacomarca i de la província. De fet espot considerar com un estudi delsprecedents i pràctiques llibertaries atot l’Aragó (Consell Regional deDefensa d’Aragó), un estudi rigorósi desapassionat i sense prendre cappartit o bandera. Sobre la traduccióal català, val a dir també que la pos-sible heterodòxia dialectal li dóna unplus al llibre que les versions anteriors—francesa, italiana i castellana—,lògicament no el podien copsar. For-ça recomanable la seua lectura.

Presentació aBarcelona

JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Presentació de La col·lectivització de Queretesa la Universitat de Barcelona// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14BA

IX C

INC

AEl Poble Vell de Mequinensa i Jesús Moncada al Born// A. COSO/B. DE MUSSOTS

jecte de tesi intitulat “Dante, S.A. lanovel·la inèdita i inacabada de JesúsMoncada”), il·lustrada amb la lectu-ra de paratges de la inacabada obraa càrrec d’Eduard Muntada i acom-panyada de comentaris sucosos perpart de Rosa Maria Moncada. Unaconferència i unes lectures magnífi-ques que van permetre als assistentsdescobrir i analitzar diferents aspec-tes de la inacabada novel·la, comara diverses referències autobiogrà-fiques sobre l’inici de l’estada de Je-sús Moncada a Barcelona.

El passat 1 d’abril, a l’espai Dalmaudel Born Centre Cultural de Barce-lona, es va inaugurar Mequinensa! Fo-tografies de Jesús Moncada. L’expo-sició la conformen una selecció d’u-na trentena de fotografies –en blanci negre– de les realitzades a finals dela dècada dels anys seixanta i als ini-cis de la dels setanta del segle passatper Jesús Moncada, poc abans que s’i-niciés l’enderrocament de les casesdel Poblevell com a conseqüència del’embassament de les aigües de l’E-bre a causa de la construcció de lapresa de Riba-roja.

A l’acte hi varen assistir l’alcaldessade Mequinensa, Magda Gòdia, el ti-nent alcalde de Cultura de l’Ajunta-ment de Barcelona, Jaume Ciurana,el director del Born Centre Cultural,Quim Torra i els comissaris de la mos-tra, Rosa Maria Moncada i Josep For-nés, director del Museu Etnològic deBarcelona. En el decurs de l’acte esva signar un conveni marc de col·la-

boració en l’àmbit de promoció i co-operació cultural entre Barcelona iMequinensa.

Aquesta exposició itinerant, pro-ducció del Museu Etnològic en col·la-boració amb l’Ajuntament de Me-quinensa, es va poder veure, per pri-mera vegada, a la Sala Miquel Ibarzde Mequinensa el setembre de l’anypassat, i també a l’espai a l’OctubreCentre de Cultura Contemporània deValencia entre el 14 de febrer al 13 demarç d’enguany. L’exposició, un copclausurada aquest mes de maig alBorn CC, es podrà veure al maig ijuny a la biblioteca Jaume Fuster delbarri de Gràcia de Barcelona i, ambposterioritat, a Lleida i altres pobla-cions del país.

En el marc d’aquesta exposiciófotogràfica, el dissabte 28 d’abril Xa-vier Iglésias –lector de català a la Uni-versitat del País Basc UPV/EHU,Campus d’Àlaba– va dictar una ex-cel·lent conferència (a partir del pro-

Publicació de llegendes del Baix Cinca// CARME MESSEGUER

hora autors de diverses històries, i po-den veure’s en exposició en la novaseu de la Comarca del Baix Cinca aFraga.

L’equip va començar a treballar alsetembre i s’ha beneficiat de les no-ves tecnologies, ja que hi ha inte-grants que no es van arribar a co-nèixer fins al moment de les pre-sentacions. El llibre ha tingut moltaacceptació en les diverses presenta-cions que se n’estan fent en totes lespoblacions de la comarca i ja s’estàpensant en editar un segon aplec.

De l’espenta de l’historiador fragatíJoaquín Salleras i del treball i lail·lusió d’un equip de 24 persones –en-tre redactors, traductors, dibuixants...–coordinades pel mateix Salleras i lavallobarina Elena Isábal, ha sorgituna publicació, Relatos/Llegendes/Stories, que aplega 24 relats de di-versa naturalesa que formen partde la tradició oral de la comarca delBaix Cinca.

En la publicació, que edita la Co-marca del Baix Cinca, hi han col·la-borat persones de cadascuna de les

onze poblacions que integren actual-ment la comarca, aportant llegendes,fets històrics, anècdotes, facècies ofins i tot històries de creació perso-nal, vinculades, això sí, al territori co-marcal. Els relats apareixen traduïtsa tres llengües, les dos pròpies de lacomarca i l’anglès, amb un afany dedifondre les nostres tradicions no no-més a les noves generacions sinó tam-bé al visitant. Les il·lustracions, ela-borades en diverses tècniques, hancorregut també a càrrec d’il·lustra-dors locals, que en ocasions són al-

Equip deredacció delllibre Relatos /Llegendes /Stories

Inauguracióal Born del’Exposició

sobreMoncada

AJUNTAMENT

DE MEQUINENSA

8

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14BA

IX C

INC

A

cansament, però, ara per ara, podemdir que la feina està feta.

El Grup de mestres del Departa-ment de Català del CEIP San José deCalasanz aprofita l’ocasió per donarles gràcies a tot el personal docent ino docent que col·labora amb elcol·legi tot fent, dins la jornada, unatarda inoblidable.

Una de les activitats que més sa-tisfacció ens dóna al Departament deLlengua Catalana de l’escola SanJosé de Calasanz és l’anomenat«Contapatis». Aquest serà el sisèanys que el celebrem. Ho hem fet latarda de l’onze d’abril; el més a proppossible a la festivitat de Sant Jordi.Quan vam començar es va progra-mar con una activitat de lecturaamb comprensió i expressió orals quepogués arribar a un gran nombre d’a-lumnes del centre. A mesura que haanat passant el temps s’hi han in-corporat activitats de música i dan-ses, dins i fora del Projecte Comenius,per tal de mostrar el que s’ha aprèscurs a curs. En un principi els alum-nes de tercer i cinquè son els alum-nes “contadors” que memoritzen i re-produeixen contes populars oral-ment, al pati de mestra, ajudats dematerials realitzats a tal fi. Els alum-nes “escoltadors” són els d’EducacióInfantil i Primer Cicle.

Paral·lelament els nivells de quarti sisè s’entrenen per a presentar-se aun Certamen de Lectura en VeuAlta, escollir els seus representants,projectar la veu...

Aquest any s’han estudiat d’unamanera especial les flors i, amb l’a-juda de les nostres famílies, s’ha pre-parat la I Exposició de flor natural alcentre.

Ens presenten l’acte i les danses undrac i una rosa, molt ben engalanats,gràcies a una mare molt artista quetenim fent manuals al nostre centre.Ells ens han anat dient a tothomquan havíem d’entrar o sortir a ba-llar. També s’ha comptat amb lacol·laboració d’ un grup de mares, pa-res i alumnes que portaven tam-bors, la percussió dels quals feia unbon caliu al nostre públic.

Els darrers d’aparèixer són lesnostres mascotes, un drac i un rato-lí. Són uns cabeçuts que porten elsalumnes de sisè i que ballen i rondenpel pati tot creant una gran expec-tació. Aquest any anaven acompa-nyats dels dracs aprenents.

Quan vam acabar tota la feina, ungrup de pares i mares, vestits de

percal, ens van preparar un dolç be-renar: coca amb xocolata. Bonís-sim!

Aquesta celebració es desenvolu-pa dins del Pla Lector del Centre idins el Projecte bilingüe de Catalàara que els projectes bilingües delcentre han arribat al sisè curs. Moltsesforços i moltes il·lusions, també

Xiquets delCEIP San Joséde CalasanzDOLORS SERVETO

VI «Contapatis» al CEIP San José de Calasanz de Fraga// DOLORS SERVETO

Dins dels actes comme-moratius de l’Any DesideriLombarte, el Duo recapte haportat el seu espectacle Ataü-llant el món des del Molinara dos localitats de la Riberadel Cinca, Saidí i Torrent.

A Saidí –poble d’origend’un dels dos integrants delduo– va acollir l’acte l’histò-ric Cinema Parcerisa dissab-te 5 d’abril, dins del marc deles jornades culturals, mentreque a Torrent l’actuació va te-nir lloc divendres 11 d’abril en la sala d’actes de la restaurada Casa Ferrabràs, coinci-dint amb la setmana cultural de la vila.

L’espectacle –amb la veu poderosa d’Antoni Bengochea i l’acompanyament musi-cal de Mario Sasot a la bandúrria o la mandolina elèctrica– repassa, en una escenografiaintimista, la trajectòria vital i literària del poeta pena-rogí amb una encertada seleccióde poemes i temes musicals.

La celebració de l’Any Lombarte ha posat de manifest que cal reeditar el material imprèsi sonor disponible per a difondre de manera més adequada la figura del poeta pena-rogí.

Recapte porta Lombarte a la Ribera del Cinca// CARME MESSEGUER

Actuació de recapte a Torrent. CARLOS GRIFOLL

9

Perpinyà. Anys 80. Matí d’un dissabte assolellat. L’autobús urbàs’atura en una de les parades cèntriques de la ciutat. Entre elsvianants que hi pugen, n’hi ha un que duu posat un impermea-ble xop i subjecta un paraigua regalimant aigua. Abans d’as-seure’s, profereix, entre el passatge, com si li sortís de l’ànima:«quin xàfec!, no deixa de ploure». Els viatgers resten atònits. Ala següent parada, l’escena es repeteix: un altre individu, equi-pat també amb roba de pluja, s’enfila a l’autobús com si estiguésplovent a bots i barrals. I quan s’adona del passatger de l’im-permeable, se li atansa i enceten una conversa, amb un to quees fan sentir, sobre les inclemències del temps. M’ha retornataquest episodi de teatre experimental, entre l’absurd i el di-vertiment, que fou protagonitzat per uns joves rossellonesos, men-tre llegia Ni ase ni bèstia (La Busca ed., Barcelona 2010). Es trac-ta del primer aterratge de David Vila i Ros (Sabadell, 1977) enel terreny dels contes a partir de la ficció, l’humor, l’imprevisi-ble, el grotesc.

La compra és el conte que més m’ha enganxat d’aquest re-cull. Tant el protagonista com el context és fàcilment imagina-ble. I, fins i tot, t’hi pots identificar (anant a comprar per la mare,de menut, recordo haver fet trapelleries a les botigues). Però so-bretot, et deleixes per saber com es resoldrà el relat. És tot unmèrit aconseguir crear aquell punt de tensió, que no et permetabandonar el llibre.

Malgrat que la fantasia és una constant en el llibre, l’autor as-segura, fent una rialla entremaliada, que de ficció, gens ni mica:«potser a primer cop d’ull (les històries) us semblaran un pèl exa-

gerades». De fet, per Ni ase ni bèstia hi desfilen animals parla-dors, monstres voladors, personatges nostrats (la Ventafocs; elrei Baltasar; el Comte Arnau; l’Alba i en Dídac d’El manuscritdel segon origen), els quals van existir (i continuen existint) enel nostre imaginari. «Els dracs viuen per sempre», diu la cançódedicada a Puff, el drac màgic. Això segurament explica que Vilaassenyali que els seus contes «estan basats en fets reals». La in-fantesa i l’adolescència, encara que configuri un passat romàn-tic, és un període cabdal en les persones. A més, amb Hollywoodi els mites que va forjar, tot era possible. El setè art ha estat unafactoria d’il·lusions que ha nodrit la imaginació dels nostres co-etanis i, a voltes, el desig d’assolir nous confins. Per mitjà de Niase ni bèstia ens desplacem de Vimbodí a Nova York; de Perpinyàa les Antilles; d’Irlanda a St. Feliu de Llobregat; de Monells alplaneta Mart... I quan passem per Estats Units, David Vila nopassa per alt les batalles de Little Big Horn i Wounded Knee:«l’exèrcit nord-americà acaba d’arrasar l’inofensiu poblat da-kota». El llibre és farcit de moments històrics trasbalsadors: «l’e-xèrcit nazi envaint Polònia, un calfred li recorre l’espinada»; «lacrisi humanitària del Darfur arriba a uns extrems insostenibles»;«una bomba ha explotat en ple centre de Tikrit».

Per l’autor, els relats són de revolta: «estan fets per pensar, iés que pensar és la manera més subtil de transgredir». Justamentperquè en els contes tot és possible, l’afany de voler canviar elmón, tasca en la qual els que ja som una mica granadets tambéhi hem de ser, esdevé una aspiració d’allò més noble. Això erai no era...

Per més que els nens es facin grans… // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14BA

IX C

INC

A

El dia 6 d’abril va tindrelloc l’Assemblea GeneralOrdinària de l’Institut d’Es-tudis del Baix Cinca/IEA, ala sala d’actes del PalauMontcada de Fraga. Comcada any, es va presentarals socis assistents el resumde l’estat de comptes, la me-mòria d’activitats de l’any2013 i el programa previstper enguany.

El president de l’associació, PepLabat, va detallar les activitats orga-nitzades per les diferents seccions del’IEBC i va recordar que la situacióeconòmica actual obliga a triar iprioritzar les activitats que s’assu-meixen des de l’IEBC. Malgrat el pro-blema econòmic, l’IEBC-IEA ha or-ganitzat jornades, editat llibres, par-ticipat en diverses publicacions, ator-gat premis a la normalització lin-güística i beques d’investigació. Amés, des de la secció de patrimoni his-

tòric i natural, s’ha elaborat un ca-lendari 2014 sobre arbres de Fraga is’han organitzat dues sortides natu-ralistes.

Segons Pep Labat, durant l’any2014 es continuaran les mateixes líniesde treball i sempre respectant les li-mitacions marcades per la situacióeconòmica. L’IEBC-IEA té previstprioritzar la tasca de promoció i nor-malització de la llengua catalana enl’ús públic i la reivindicació de la nos-tra llengua davant les institucions.

Assemblea General Ordinària de l’IEBC-IEA// ROSA ARQUÉ

Junta del’IEBCARXIU

Com a segona prioritat, es fo-mentarà el coneixement iconservació del patrimonicultural i natural de la co-marca a través de tot tipusd’activitats (jornades, confe-rències, eixides, publicacions).En tercer lloc, es potenciarà,de manera especial, la cultu-ra feta per investigadors de lacomarca sobre l’entorn geo-gràfic més pròxim, sobretot a

través de beques de recerca i la pu-blicació, en la mesura del possible, d’a-quests estudis. Per acabar, l’IEBC,mantindrà la coordinació amb l’Ins-titut d’Estudis Altoaragonesos i par-ticiparà en tots els projectes engegatsper Iniciativa Cultural de la Franja, co-ordinadora que aglutina les associa-cions culturals de les quatre comar-ques catalanoparlants de l’Aragó i perla Plataforma “Aragó Trilingüe”; es-pecialment a través de la revistaTemps de Franja i les xarxes socials.

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14EN

TR

EVIS

TA

Pregunta. Vas nàixer a Nonasp, l’any1952. Quins records tens de la teua in-fància allí?Resposta. Els meus records són elsde un nen feliç: jocs amb els amicsen el riu, en les hortes, el camp... persort no teníem ni televisor ni la Play;també passava estones en l’ebenis-teria del meu pare buscant en un ca-laix on tiraven els retalls de fusta queno servien i fent espases de fusta perjugar.P. El teu pare, Emilio Gimeno, eraebenista i feia talla en fusta. Creus queva tenir influència en tu i en la teuavocació artística?R. En un primer moment crec queno. Ell em va ensenyar a tallar i elssecrets de la fusta (conservo totes lesgúbies que utilitzava ); era un pro-cés artesà. Després, això em va aju-dar per aprovar les oposicions a Ma-drid i entrar a l’Escola d’Art com aprofessor.P. Els teus pares traslladen la seva re-sidència de Nonasp a Saragossa,com va ser el teu itinerari educatiu iartístic? Quan descobreixes la teuavocació/passió per l’escultura?R. Arribo a Saragossa i estudio en elcol·legi Sant Tomás d’Aquino diri-git pels Germans Labordeta, acaboel batxiller. M’atreia el dibuix i el vo-

lum i em matriculoa les Escola d’Arts iOficis que, enaquells dies, supliales manques delsensenyaments ar-tístics a l’Aragó alno tenir facultat deBelles Arts.

Tenia com a professors de Voluma Luis Martínez i Jorge Albareda,grans professionals que tenien laseua pròpia vida artística com a es-cultors. Ells i les classes d’Històriade Federico Torralba van despertaren mi una vocació que em portariaa pensar en l’escultura com unaprofessió.P. Quins han estat els artistes que méset van influir per desenvolupar el teuart escultòric? R. Com tot artista, he passat diver-ses èpoques d’influència artística. Enla meua primera etapa com a estu-diant, m’atreia l’obra dels clàssicscom: Michelangelo, Rodin, Brancu-si... Més tard, conforme anava evo-lucionant i assistint a esdevenimentsnacionals i internacionals, m’atreial’obra dels escultors espanyols de fi-nal de segle i també els actuals, co-incidint amb el fet que el panoramanacional era molt fecund i recone-

Imatge del’escultorSANTIAGO GIMENO

gut internacionalment: Miquel Na-varro, Miguel Muñoz , Cristina Igle-sias, Màxim Trueba... Així vaig anarevolucionant fins a adquirir un dis-curs escultòric propi.P. L’any 1992 vas rebre el Premi Isa-bel de Portugal. Què va significar pera tu?R. Va ser molt important; va repre-sentar un reconeixement i un estí-mul per seguir pel camí que estavainiciant .P. Què va constituir per a tu assistira la Universitat Menéndez Pelayo, enel curs sobre “L’escultura espanyo-la actual”, dirigit per Francisco Cal-vo Serraller?R. És un moment clau en la mevacarrera. Jo havia rebut una formacióclàssica a l’Escola, aquesta és l’èpocaen la qual vaig realitzar l’esculturade la Plaça San Felipe de Saragos-sa “Adolescent mirant la TorreNova”.

Estava fent les meues oposicions

SANTIAGO GIMENO LLOP, ESCULTOR

“La tècnica, la poso al servei de l’obra”// M. LLOP

“Vaig nàixer a Nonasp l’any 1952. Arribo a Saragossa iestudio en el col·legi Sant Tomás d’Aquino dirigit pels Ger-mans Labordeta, acabo el batxillerat. M’atreia el dibuix i elvolum i em matriculo a les Escola d’Arts i Oficis que, en aquellsdies, suplia les manques dels ensenyaments artístics a l’A-ragó al no tenir facultat de Belles Arts.

El Premi Isabel de Portugal, l’any 1992 va representar unreconeixement i un estímul per seguir pel camí que estavainiciant. Procuro explicar fets, vivències de l’ésser humà, jasigui en l’entorn urbà o en la seua interacció amb la natu-ralesa.

Algunes de les meues exposicions es diuen: Conductes,Petjades, Metamorfosis de la memòria, Territori Urbà, Ter-ritoris Transformats... Les anotacions i idees solc prendre-les dels meus viatges i les notícies del dia a dia de la societatactual.”

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14EN

TR

EVIS

TA

a Madrid i em vaig informar que launiversitat Menéndez Pelayo deSantander organitzava un seminariimpartit per Francisco Calvo Ser-raller, Simon Marxen, María Corrali els millors escultors del panoramanacional. Es tractava de “L’esculturaespanyola actual, una nova dimen-sió artística”. Tenia curiositat per co-nèixer altres formes d’entendre l’es-cultura i em vaig matricular. El queallí vaig escoltar em va fer replan-tejar-me el meu discurs escultòric.Fins llavors, jo tenia a l’ésser humàcom a referent en primera personai vaig passar a descobrir que el quede debò volia fer era explicar lesnostres vivències i inquietuds.P. Des de 1988 fins a 1991 vas parti-cipar en el Taller d’Escultura en Pe-dra de Calatorao mitjançant unabeca de la Diputació Provincial.Utilitzaves pedra i ara en les teuesobres utilitzes ferro, pigments, neó ialtres materials. La geometria apareixcom a expressió i entrada a espaismisteriosos amb caixes semiober-tes, arcs, cercles... què ens pots dir so-bre la teua “tècnica”?R. Els tallers d’Escultura de Cala-torao van ser fantàstics; van servirper conèixer altres formes de tre-ballar i pensar. Hi havia escultors demolts diferents llocs. Van estar diri-gits per Màxim Trueba el primer anyi per Xomín Badiola el següent,dos escultors de reconegut prestigi.

Quan penso en una obra, procu-ro utilitzar els materials que s’em-motllen millor a la idea, també pro-curo no adaptar la idea al material,sinó al contrari.

Moltes voltes, treballar amb ma-terials que no coneixes és un repteque et crea un plus de creativitat it’obre noves vies.

La tècnica, la poso al servei de l’o-bra; unes vegades suggereix un aca-bat polit i en unes altres l’inacabatfunciona molt bé.P. D’on procedeix la teua inspiració?R. Com he comentat anteriorment,procuro explicar fets, vivències del’ésser humà, ja sigui en l’entorn urbào en la seua interacció amb la natu-ralesa. Algunes de les meues expo-sicions es diuen: Conductes, Petjades,Metamorfosis de la memòria, Terri-tori Urbà, Territoris Transformats...Les anotacions i idees solc prendre-les dels meus viatges i les notícies deldia a dia de la societat actual. Algu-nes obres es diuen: La terra prome-sa, Xarxes, Nòmades, Caixa d’Artis-ta, Talaia, La Torre, Arc de SantMartí, Jardí d’Acer...P. Les teues obres són molt grans,imagino que el teu taller ha de sergrandiós, a més utilitzes màquines…Com és aquest treball que combinaplanxes d’acer, màquines, intel·ligèn-cia, art?R. Doncs no; el meu taller és mésaviat petit per a les obres que rea-litzo. Haig d’emmotllar-me a això.Quan faig alguna obra que requereixsuport tècnic, com a grues, la realit-zo en altres tallers. Normalment elnoranta per cent de les obres les rea-litzo jo sol i procuro utilitzar xapafina perquè no pesin molt, encaraque la sensació una volta acabadessigui la contrària.P. Tens un currículum envejable i hassumat una quantitat de premis im-portant; has realitzat moltes exposi-cions (no hi ha espai per enumerar-les) també d’obres petites; què des-tacaries de l’exposició a la Llotja deSaragossa?R. L’exposició de la Llotja ha re-presentat un desafiament personal.

Fa dos anys em van proposar aques-ta exposició en aquest espai tanbell però difícil per les seves di-mensions. Em van proposar realit-zar una retrospectiva de la meva car-rera; però jo vaig preferir fer obranova basada en la temàtica de totesles meues exposicions anteriors; peraixò l’he titulat “Camí de ressons”.Han estat dos anys de contínues vi-sites a la Llotja per fitar els espais onanirien col·locades les obres, cadas-cuna d’elles ha estat realitzada pera un espai en concret del lloc. Per-sonalment, em sento molt satisfetper l’acolliment del públic i de lapremsa i la crítica especialitzada. Nodestacaria res concret en particular,més aviat el conjunt, la comunió decadascuna d’elles amb l’espai on està

situada.P. Tinc especial emocióquan descobreixo lesteues petjades artísti-ques en diferents llocscom la Casa de la Donao amb la teva obra “Noi

assegut mirant la Torre nova”, Quantindrem a la terra que et va veure nài-xer, on s’alberguen les teues arrelsuna, o més, obres teues?R. Ja he explicat que aquesta obraque recorda la Torre Nova pertanya una altra època de la meua carre-ra, de la qual guardo entranyable re-cord.

Quant a l’assumpte del meu poblei les meues obres, et diré que fa jatemps que, a través d’Hipòlit –pel fetde ser amb qui més relació tinc a No-nasp– vaig expressar a l’Ajunta-ment el meu desig que el meu poblecomptés amb alguna obra meua,sense que, fins al moment, hagi re-but cap resposta.P. Enhorabona i gràcies

«Procuro explicarfets, vivències del’ésser humà»

ExposicióCamino deecosorganitzadaperl’Ajuntamentde SaragossaANTONIO ARRANZ

12

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14LL

ITER

A Homenatge als represaliats republicans// J. ESPLUGA TRENC

es van trobar els cossos de sis de lesvíctimes republicanes afusellades.L’ajuntament de l’època (gover-nat pel PCE) va sol·licitar a un jut-ge que fes l’exhumació dels cadà-vers, que es van traslladar al fossari van ser enterrats sota una làpidacommemorativa. Així una part delsfamiliars va poder honrar els seusmorts d’una manera digna. Aquellmateix any, l’ajuntament va pro-moure (sense èxit) la cerca dels dot-ze afusellats restants, onze delsquals es tenen sospites ben fona-mentades que es troben a Binèfar,en un paratge on els familiars hi vanposar un monòlit commemoratiu.En aquell moment, l’ajuntamentd’Alcampell també va retirar de lafaçana de l’església les inscripcionsque hi havia i va instal·lar a la pla-ça un monòlit dedicat a totes les víc-times de la guerra civil sota la fra-se ‘Memoria imperecedera por lapaz’.

Els actes d’homenatge d’enguanyhan consistit en la lectura de di-versos poemes i manifestos perpart dels familiars de les víctimes re-publicanes, encapçalades per Se-bastià Agudo Blanco, membre del’Anteneu Republicà i besnét d’undels afusellats que es van trobar

l’any 1986. El cantautor Rafael Ca-sas també va interpretar unes can-çons al·lusives. Sebastià Agudo ex-plica amb molta claredat el gran pa-timent i angoixa amb que viuen elsfamiliars que no saben on són elscossos dels seus parents desapare-guts, i es queixa amargament de lamanca de suport institucional perresoldre aquesta anòmala situació.Fins i tot, expressa la seua perple-xitat davant l’evidència que allò quees va poder fer a Alcampell l’any1986 possiblement avui ja no seriafactible, ja que després de l’afer Gar-zón no és fàcil que un jutge deci-deixi admetre a tràmit un cas d’a-quest tipus. La sensació de que vi-vim un temps retrògrad és evident.

L’acte va comptar amb una no-drida presència de familiars i de per-sones que es van apropar a partici-par en l’homenatge a les víctimes. Eldia següent, 14 d’abril, a la plaçad’Espanya de Binèfar es varen lle-gir els manifestos de rigor i Los Ti-tiriteros de Binéfar van representarun espectacle de titelles basat en larevolta republicana de Jaca de 1930.A més, els dies posteriors es van im-partir diverses conferències al vol-tant de la República com a sistemapolític.

Per a commemorar el 75è ani-versari del final de la Guerra Civili, per tant, de la II República Es-panyola, entre el 12 i el 24 d’abrill’Ateneu Republicà de Binèfar i Co-marca va organitzar diversos actesen el marc de les IV Jornades Re-publicanes de la Llitera. Un dels ac-tes més emotius va ser l’homenat-ge a les persones represaliades pelfranquisme. Perquè, més enllà de lesdesgràcies i morts provocats per laguerra en si, la postguerra va com-portar una inusitada repressió queva començar amb l’eliminació físi-ca de milers de persones i es va per-llongar durant dècades amb dife-rents nivells d’intensitat.

El cas d’Alcampell és particular-ment tràgic perquè, proporcional-ment, foren moltes les personesmortes i represaliades per la seua(suposada) adhesió a uns ideals o al-tres. Just després del cop militar de1936, grups anarquistes vinguts deCatalunya afusellaren tretze per-sones que consideraven faccioses; iun any i mig després, quan l’arribadade l’exèrcit rebel era imminent, elsanarquistes locals encara van apro-fitar per afusellar-ne dues més. Unaautèntica bestiesa difícil de pairper una societat petita com la nos-tra. L’abril de 1938, quan el front deguerra travessà la comarca, les no-ves autoritats franquistes varen ferun llistat de persones simpatitzantsamb l’esquerra o, simplement, ambles institucions republicanes, de lesquals en van afusellar divuit. Una al-tra bestiesa sense cap justificació enaquell nou ordre triomfant. Com vapassar arreu, les víctimes suposa-dament afins al franquisme vancomptar des del primer momentamb tot el reconeixement institu-cional, els seus noms foren inscritsa la façana de l’església i els seus fa-miliars desagreujats en la mesuradel possible. En canvi les víctimesrepublicanes van ser ignorades, lesseues restes amagades o perdudesi, sovent, els seus familiars encaran’estan buscant cossos per tal d’en-terrar-los i intentar tancar un eternprocés de dol.

L’any 1986, de manera accidental,

Homenatgeal fossard’AlcampellINMA GRACIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14R

IBA

GO

RÇ

A

13

En el moment que està més viva que mai la discussió sobre lapreeminència o no dels drets individuals sobre els col·lectius, oviceversa, em plau de fer una aferrissada defensa d’alguns d’in-dividuals que pareixen, d’entrada, una nimietat, una fotesa ocarallada, però que en el fons en el fons no són res més quemicromanifestacions d’un dels drets més fonamentals de lespersones: el dret a la discrepància, la dissidència, la mania per-sonal o, si molt m’apuràveu, el dret universal a tocar la peraperquè sí, perquè a hom li rota.

Jo sóc molt tradicional —que no vol dir pas tradicionalista—i, per Sant Jordi, regalo una rosa a la meua senyora esposa i, siés a tret (cosa cada vegada més infreqüent), a la meua senyorafilla. Tant me fa que siga una tradició urbanita, comercial, recent(de fet, crec que està documentada de molt antic)... per a mi ésuna tradició. I regalo això: una rosa, no pas un entrepà. Detestoels entrepans. I no entenc per què, en comptes d’una rosa, emvolen encolomar sempre un entrepà. La bellesa de la rosa rau,al meu entendre, en la seua simplicitat cromàtica: verd intensde la tija, granat o roig virol i envinat dels pètals. Se’m fa ridí-cul el paper de cel·lofana o d’alumini, l’espiga, la targeteta on

diu “Sant Jordi” (com si pogués ser el dia dels Innocents), lacinteta amb les quatre barres, la fulla d’esparreguera... Vinga, iquè més? Si jo vull una rosa, per què tanta parafernàlia? Doncsbé; cada diada de Sant Jordi tinc raons amb floristes, gitanes,estudiants... Ningú no em vol vendre una rosa despullada.

Igualment, les poques vegades que ixo de nit, en havent sopatem ve de gust de prendre un gintònic. Això mateix, un gintò-nic: ginebra rebaixada amb aigua tònica. No suporto lesbegudes gelades o aigualides, ni m’agrada de trobar-m’hi coses:ni llimó, ni cogombre, ni maduixes, ni enciam, ni macarrons...No vull gaspatxo, vull ginebra amb tònica. Doncs bé: tots elscambrers em volen linxar, volen veure el meu cap dalt d’unapica. Fins i tot la Pepita de Camporrells, que és la meua bar-woman de confiança. N’hi ha que han arribat explícitament aofendre’m!

Com deia el gran Brassens, «je ne fais pourtant de tort à per-sonne / en suivant mon chemin de petit bonhomme / mais lesbraves gens n’aimen pas que / l’on suive une autre routequ’eux...». És una manera de dir que a qui no li agrade que s’hifique fulles. Ah! I el vull fluixet fluixet... de tònica.

La mala reputació // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

In Memoriam Consol Roy (Benavarri)// GLÒRIA FRANCINO

Consol Roy estudiant a l’estudi pú-blic de Benavarri, ampliant el seu sa-ber a alguna ciutat més gran, buscantfeina, descobrint la passió per la fo-tografia, practicant aquesta profes-sió els caps de setmana que puiavaa Benavarri, on tenia la família i elsamics de la seva infantesa… I quanella més disfrutava en la seva feina,ve algú que li desfà el camí, que l’a-tura amb un cop sec i definitiu. Nohi ha dret! Però ha passat i no hi hares que ho justifiqui, res.

Em vénen al cap els esforços deles dones ribagorçanes: treballant alcamp, a casa, amb els animals, cui-dant els fills, cuinant, cosint, prepa-rant la roba per quan marxaven decasa els fills, fent un paquet dels pro-ductes de la terra perquè en gau-dissin els fills o aquells amb qui con-vivien, escrivint cartes als fills i fillesabsents, descobrint que després derentar al riu o al rentador o llavadorva arribar un electrodomèstic me-ravellós que ha ajudat a tenir lesmans de les dones lliures per fer al-tres feines…

Penso també en Maria de Jon-queres de les Planes d’Hostoles, lamare de Joan II d’Aragó i d’Elionor,que va patir injustícies per no ser de

classe noble, ja que tot i haver tin-gut dos fills amb Alfons d’Aragó,mai va poder-s’hi casar, però que esva comportar amb noblesa i valen-tia al segle XV, i es va refugiar a Be-navarri, on va morir i on està en-terrada.

Aquestes dones valentes: Maria deJonqueres, Consol Roy i tantes altresanònimes que han treballat i lluitatper un món millor, es mereixen totel nostre reconeixement i record.

Fa uns dies va ser l’aniversari dela mort injusta i injustificada d’unadona ribagorçana, símbol de totes lesdones. Un dia d’abril en què ella vaeixir a fer fotografies dels paisatgesprimaverals del seu poble, Benavarri,es va trobar, va fer supo-supo, ambun segador de vida, sense mira-ments, sense terminis...

La de la Consol era una vida ple-na d’il·lusions, d’activitats quotidia-nes, relacionades sempre amb lagent que l’envoltava i la seva terranatal. Una dona que no desaprofi-tava els seus caps de setmana sinóque el seu ull observador cercavaimatges per al record, per a poder ferexposicions a Benavarri o a Lleida,on residia.

Tot i no conèixer personalment aConsol Roy –tal com diem ací–, éscom si fos una amiga, una companyaque s’ha hagut d’obrir un camí desdel món rural al de la ciutat. I araque la gent ens queixem tant permotius ben palpables aguditzats perla crisi, voldria fer una reflexió i dirque les dones de poble –excepte ca-sos individuals de cases bones i po-tents econòmicament– no ho hemtingut mai fácil, ni abans que no esparlava de crisi ni ara. M’imagino a

Consol Roy i el Regidorde Cultura

de BenavarriMIQUEL ABAT

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14C

ULT

UR

A

14

Pere-Enric Barreda en el record// VICENT PITARCH I RAMON SISTAC (DELEGATS RESPECTIUS DE L’IEC A CASTELLÓ I A LLEIDA)

Al bellíssim cementeri de Benas-sal, el seu poble, fou soterrat el dia6 d’abril, en un acte emotiu i multi-tudinari, Pere-Enric Barreda, queacabava de trobar una mort sob-tada a Barcelona. Professor del de-partament de Filologia Llatina dela Universitat de Barcelona i inves-tigador de l’Institut de Recerca enCultures Medievals, de la mateixauniversitat, Pere-Enric era el cro-nista oficial de Benassal i d’Ares,ambdues localitats de l’Alt Maes-trat.

Llatinista prestigiós, va publicartreballs pioners de la història me-dieval de l’Alt Maestrat (especial-ment de Benassal) així com de lazona aragonesa veïna. Profunda-ment unit, des de jove, a l’obra i lle-gat de Carles Salvador, va dedicarbona part de la seua vida a l’ediciói promoció de la biografia i l’obradel mestre de Benassal –divulgadorde l’obra gramatical de PompeuFabra al País Valencià i un dels ar-tífexs de les Normes de Castelló–,del qual preparava l’edició del poe-mari inèdit Veles i gavines. Granimpulsor de la Fundació Carles

Salvador, era membre del patronatfundacional d’aquesta entitat ben-assalenca. Fou així mateix uncol·laborador incondicional del’Institut d’Estudis Catalans.

Pere-Enric Barreda és l’autord’una important col·laboració decaràcter històric, documentada ivalenta, al número 120 (gener de2014) de Temps de Franja: «Arran

de les manipulacions aragoneses,Fatás i l’Heraldo».

Ciutadà honest i compromèsamb la lluita per la dignitat nacio-nal del país i treballador incansablede la cultura, Pere-Enric Barredaés segurament l’erudit i humanistade més talla que ens ha donat Ben-assal des de mossèn Joaquim Gar-cia Girona.

L’estiu de2008, aBenassal, vorael monumenta CarlesSalvadorBLOG IMATGIES

Esta setmana santa, del 17 al 20d’abril, s’ha celebrat la XIX edicióde les Jornades Culturals de Peral-ta de la Sal. El programa ha inclòsactivitats a l’aire lliure (caminades,treballs al Salinar), exposicions,balls, cine i una sèrie de conferències:sobre ‘El turisme a la Llitera’ (perJ. Fernández i V. Broto), sobre ‘L’o-rigen geològic de les salines de Pe-ralta’ (per M. Buil), sobre ‘L’antic re-taule de la Parròquia de Peralta’(per J.A. Frías), i sobre ‘La peculiarevolució de la població de la Llite-ra’ (per P. Espluga).

Pel que mos va tocar, us fem cinccèntims d’esta radera xerrada: Tot ique la Llitera durant l’últim segle hamantingut una població estabilitza-da al voltant dels 18.000 habitants,

en realitat ha patit processos mi-gratoris molt intensos. Per un costat,una part important de la població dela muntanya va emigrar (a Catalu-

nya i als municipis del sud de la co-marca). Per un altre costat, durantlos raders 20 anys se’n van tantespersones com n’arriben, però ambuna diferència substancial: mentreentre les que marxen hi predominenles dones amb estudis, els que arri-ben són sobretot homes sense estu-dis. Així, s’arriba a la terrible con-clusió que l’estudi pot ser un delsfactors clau per explicar l’èxode, i elmunicipi que millor ho representa ésprecisament Peralta de la Sal, on lapresència dels Escolapis ha facilitatl’accés a estudis mitjans i superiorsi, per tant, una major emigració (encent anys passa de 2.404 a 240 ha-bitants). Ho hem d’interpretar comuna cosa normal o hi ha alguna cosaque falla? Lo debat queda obert.

Jornades Culturals de Peralta de la Sal// J. ESPLUGA I TRENC

Pepa Tomàspresenta PepEsplugaARXIU

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14T

EMA

DEL

MESSí o no al Parc Natural?

// EMMA ZAFÓN

ller en el decret per a limitar els pu-rins va encendre les alarmes al ter-ritori.

I potser per això, l’únic anuncipúblic que ha fet és que el seu de-partament té intenció d’enllestir elsPlans Rectors d’Ús i Gestió(PRUG) dels recursos naturalsabans que finalitze la legislatura.És clar que l’anunci es pot inter-pretar com el preludi de la declara-ció de Parc Natural per part de LesCorts d’Aragó, però allò cert ésque, per ara, la conselleria de MediAmbient desmenteix que la decisióes prendrà de forma unilateral.

El perquè del perquè del debat

La rotunda negativa dels propie-taris de finques a la declaració delParc Natural descansa sobre diver-sos motius. El primer i principal ésque els afectats per la protecció del’espai temen perdre autonomia enla gestió de les seues finques. Tal icom ha explicat la conselleria deMedi Ambient en repetides oca-sions, aquesta raó dista de la reali-tat que es produirà al Matarranya.Primer, perquè la declaració deParc Natural no implica restric-cions en l’ús tradicional dels terre-

nys. I segon, perquè part de l’ex-tensió d’Els Ports ja presenta res-triccions com la Reserva Nacionalde Caça i la superfície declaradacom a LIC (Lloc d’Interès Comu-nitari) i ZEPA (Zona d’EspecialProtecció per a les Aus).

El segon motiu pel qual s’oposenels propietaris és que no existeixcompensació a títol individual perpertànyer a un Parc Natural. ElGovern d’Aragó bonificarà per cadasuperfície de terreny que siga inclosaen l’espai protegit però aquesta in-versió econòmica es destinarà ínte-grament als ajuntaments. La quan-titat s’aprova cada any però apro-ximadament sol rondar els 30 eurosper hectàrea. Els propietaris de-manden que aquesta bonificacióels beneficie directament, criterique la conselleria de Medi Am-bient no està disposada a canviar.

Així la situació, una part de la so-cietat demana paralitzar un pro-jecte al qual no veuen cap tipus d’a-vantatge. En sentit oposat, ajunta-ments i empresaris, els més interes-sats en el projecte, guarden la ma-teixa postura de discreció que Mo-desto Lobón. La recta final de laprecampanya electoral de 2015 espostula com la clau per a desem-bossar aquesta controvèrsia. Ja sigacap a una direcció o cap a l’altra.

Juny de 2012. El Govern d’Aragófiltra la seua voluntat de declarar lapart aragonesa d’Els Ports com aParc Natural en un intent de dotarla província de Terol d’un espaiprotegit d’aquestes característi-ques. Novembre de 2013. La lentatramitació del projecte juntamentamb la manca d’informació i con-sens entre les persones afectades,els propietaris de part dels terrenys,enceta la polèmica amb successivesreunions i una arreplegada de fir-mes contra el Parc Natural. La di-visió que genera la voluntat de pro-tegir vora 9.000 hectàrees d’aquestespai ha alentit l’agenda de la con-selleria de Medi Ambient i ha con-figurat un procés molt més discret.

D’una banda, el conseller de l’à-rea, Modesto Lobón, busca evitaruna confrontació similar a la que esva viure l’any 2000 amb l’estació debombeig de Beseit, on fins i tot elsGEOS van haver d’intervenir con-tra desenes de veïns que protesta-ven contra la infraestructura. El re-cord d’aquell molest capítol entornde la defensa del medi natural hadeterminat els debats posteriorsque s’han produït a la comarca delMatarranya, entre ells, la declara-ció de Parc Natural a Els Ports. ElGovern d’Aragó n’és conscient i haimplantat una política de precauciói negociacions constants amb els al-caldes. Política que no fa més queavivar la incertesa entre els propie-taris de finques de Vall-de-roures,Pena-roja i Beseit.

D’altra banda, una part significa-tiva dels afectats critica la mancad’informació al respecte i veu en laprecaució del Govern aragonèsuna voluntat política d’aprovar unadeclaració unilateral de Parc Natu-ral sense el consens dels pobles. Encerta manera i des del darrer mesde setembre, les sospites dels ques’oposen a l’espai protegit trobenjustificació en el fet que el propiLobón va signar el decret pel quales declara una part del Matarranyacom a zona vulnerable per l’excésde vessaments de purí. Tot i queambdós temes no són equiparables,l’actitud no negociadora del conse-

Pintadaal·lusiva alParc Naturala BeseitRUBEN LOMBARTE

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14A

RA

GÓ

16

Buscar a Saragossa activitats vin-culades a la nostra llengua, a lanostra cultura, al nostre territori ésquasi impossible; ara i sempre, imenys amb els vents que corren.

Decideixo visitar l’exposició a LaLonja de l’escultor nonaspí Santia-go Gimeno Llop; és un dia que hopuc fer amb calma i m’agrada laidea. Abans obro el correu i unamic m’informa que el deu d’abrildel 2014 a les 19:30h hi ha la pre-sentació, a la llibreria Central, de lanovel·la: El penúltimo profeta d’enRamón Meseguer Albiac. Ja feiatemps que estava assabentada de lapreparació d’aquesta publicació i nodubto en assistir-hi. La gent que hoprepara m’agrada, l’editorial tambéi l’autor ja fa temps que li segueixola pista i aquesta no me la perdo. En-vio un correu a un amic per tal d’in-formar-li de l’acte i em contesta queno hi pot assistir, ja que el deu d’a-bril de 2014 a les 19:30h hi ha l’en-trega del premi a l’Associació Amicsde Nonasp per part del president delSIPA (Sindicato de Turismo i Pro-paganda de Aragón), Miguel Caba-llud. El SIPA premia a “persones or-dinàries que fan coses extraordinà-ries pel turisme i la cultura arago-nesa”. Felicitats Amics de Nonasp!

Tres activitats el mateix dia i a lamateixa hora! No m’ho puc creure!

Deixo tot i vaig a la presentaciódel llibre.

No puc descriure en tan poc espailes sensacions tan agradables, lesemocions que em van fer sentir en

l’acte de presentació del llibre d’enRamón Meseguer, descendent deMont-roig, de pares nonaspins. Elpenúltim profeta és un viatge cap al’interior de la ment del protagonistai del lector, on trobem la por a la so-litud, la por a la llibertat, la neces-sitat de seguir a algú que ens guia idomina la nostra existència. Però amés aquest viatge ens trasllada a lesprofunditats de sentiments com l’a-mor, en el seu doble vessant d’amorcarnal i amor cap a l’ésser humà. Elspersonatges van desfilant al llarg del

Deu d’abril, 2014, 19:30 h// MARINA D’ALGARS

llibre, conduint-nos a través de pas-satges realment deliciosos i originals,com quan defineix la jota ballada,que és sentida, expressada i descri-ta com un orgasme autèntic. Altresvegades el panorama que ens pre-senta l’autor és realment dantesc,com les delirants escenes viscudes enel manicomi. La ironia, l’humor, lacrítica a tota mena de dogmatismes,especialment al catolicisme, la so-cietat rural dels anys cinquanta deles nostres terres... Solament puc dir:llegiu-lo, llegiu-lo... val la pena!

Presentaciódel llibre Elpenúltimoprofeta deRamónMeseguerJOSÉ LUIS MORTE

REMACHA

Lluïsa Vidal i Puig (Barcelona, 1876-1918) // M. Llop

DONES

Pintora catalana; pertanyia a una família culta i benestant, se-gona filla de dotze germans. El seu pare era ebenista i decora-dor i es dedicava als negocis. Va créixer en un ambient de crea-ció artística, la família Vidal eren membres de la societat filhar-mònica i tenien una llotja al Liceu (una germana seua va ser laprimera esposa d’en Pau Casals). Va ser l’única pintora espanyolaque viatjà a París a estudiar i quan va tornar s’afilià al grup dedones feministes catòliques liderades per Carme Karr. Lluïsa esdedicà professionalment a la pintura, donava classes particularsal seu taller del carrer Salmeron (avui Gran de Gràcia) i col·la-borava en diferents revistes. Fou l’única dona que va exposar alsQuatre Gats. Col·laborà a la revista Feminal on il·lustrà contes

de les millors escriptores catalanes del moment (Dolors Mon-serdà, Caterina Albert...). Dona molt activa i compromesa so-cialment; formà part del Comitè Femení Pacifista de Catalunya.El 1910 s’incorporà a l’ Institut de Cultura i Biblioteca Popularper a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual foupresidenta del tribunal d’exàmens i jurat de la secció d’art. Tam-bé participà en el Patronat d’Obreres de l’Agulla (fundat per Do-lors Monserdà) i a La Llar (residència per a estudiants i professorsfundada per Carme Karr). Va pintar escenes de gènere, íntimes,paisatges, actes populars i retrats a l’oli i a la sanguina. La seuapintura s’inclou en el modernisme pels colors, la tècnica i els te-mes.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14G

ALE

RIA

DE

PER

SO

NA

TG

ES

17

Les primeres hores de la tarde del dia de Sant Jordi d’enguany,les he passat al gimnàs de l’institut del barri barceloní de la Trini-tat Vella on exerceixo com a docent. La comunitat educativa en pleha escoltat amb prou atenció com un parell de duets de noies i unde nois, tots sis d’origen marroquí, i una parella de noietes d’ori-gen romaní recitaven als seus companys d’institut i diversos pro-fessors i personal no docent cinc poemes de Desideri Lombarte (enconcret ‘La meua pàtria menuda’, ‘Lluny de tu’, ‘I el sarró portople’, ‘Me n’aniré’ i ‘Deixa’m posar davall’). Jo havia iniciat la ses-sió poètica recitant un parell de poemes de Joan Vinyoli (enguanytambé és Any Vinyoli, convé no oblidar-lo), un dels quals és ‘Ma-nobre’; l’altre, una descripció crepuscular extreta del recull D’u-na terra.

En acabar la jornada poèticoescolar, m’he dirigit cap al centrede la ciutat, en aquest cas al recentment inaugurat Born Centre Cul-tural, per visitar la mostra de fotografies que del Poblevell de Me-quinensa va fer Jesús Moncada fa gairebé 45 anys. Metre me lesestava mirant no he pogut evitar evocar fragments i l’escenari d’undels primers contes de l’escriptor mequinensà –es tracta d’un delstres contes moncadians que no estan vinculats, directament o no,amb Mequinensa i que, alhora, mostra trets autobiogràfics de l’au-tor–: ‘Història de dies senars’. Vet ací els fragments més claramentevocadors: “En aquell temps jo compartia les golfes d’una casa del

carrer de Girona amb un gat que es deia Caius. Em trobava sen-se feina i per viure pintava en sèrie batalles navals, postes de sol ipaisatges amb cérvols, pels quals em donaven una misèria. Tot justper mal menjar i pair pitjor. De nit escrivia històries de gent sen-zilla i parlava amb el gat. [...] De vegades fugíem de casa i vaga-bundejàvem tota la nit pels carrers. Un matí, tornàvem d’una d’a-quelles excursions nocturnes. [...] A l’estació de França vam veu-re la malenconiosa sortida dels trens nocturns. Clarejava quan ba-dàvem al Born, mentre descarregaven els camions de verdures ifruita. Allí, una peixatera maternal que ja ens coneixia d’altres ve-gades i sabia que érem artistes pobres havia regalat una sardinaal Caius. Cap a les set vam seure en un banc fins que havien co-mençat a regar els carrers. Això ens agradava molt. Era un goig tor-nar a casa per les voravies mullades i mirar la gent.”

Només em cal dir, perquè entengueu la motivació primera d’a-quest escrit, que l’època històrica en què ens cal situar aquest con-te moncadià d’ambient urbà coincideix (el Born va estar en fun-cionament com a mercat central de Barcelona fins al 1971) ambels anys (1969-1971) en què Jesús Moncada va fotografiar uns car-rers i unes racons d’una vila condemnada a desaparèixer; físicament.Com sap tothom, a salvaguardar el record i la vida dels darrers centanys d’aqueixa vila s’entregà Jesús Moncada a través de la crea-ció d’una obra literària intensa, rica i matisada. I gràfica; també.

Moncada al Born // Esteve Betrià

A principi del mes d’abril ens vadeixar, encara molt jove i en plena ac-tivitat docent i investigadora, Pere-Enric Barreda Edo. Nascut a Benas-sal –Alt Maestrat– ha sigut el Cro-nista Oficial de la seua vila i d’Aresdel Maestrat. Professor de la Uni-versitat de Barcelona de FilologiaLlatina i estudiós del poeta i gramà-tic valencià, també de Benassal, Car-les Salvador –1893-1955– impulsor dela normalització ortogràfica al PaísValencià que participà en la redaccióde les Normes de Castelló. Barreda,que residia a Barcelona, estava moltvinculat al Maestrat, territori queno entén de fronteres polítiques, tantal valencià com a l’aragonès, i va es-criure una extensa bibliografia perquèconeixia i estimava el país i les seuesgents com ningú. Entre els seus títolsmés celebrats tenim: Benassal, segleXX (2007), La carta de població deBenassal (1989), Les cartes de po-blació del Maestrat (2010), La Igle-suela del Cid (2010), Carles Salvador,una vida en imatges (2007), Crònicadocumentada d’Ares (2005)... Com ellmateix escrivia a la pàgina de l’Ins-

Pere-Enric Barreda, cronista del Maestrat// CARLES SANCHO

U12

titut de Recerca en Cultures Medie-vals dins d’este àmbit d’investigacióes dedicava a l’estudi i edició de tex-tos llatins tardans i medievals de do-cuments notarials, fons d’arxiu i ono-màstica medieval referits a les co-marques del Maestrat de Castelló i deTerol. També era un actiu blocairedes de ‘Coses del Maestrat, de Bar-celona, de Roma ... i de tot’ i col·la-borador molt actiu de l’Institut d’Es-tudis Catalans. Barreda va publicarrecentment en el Temps de Franja delmes de gener un article que titulava“Arran de les manifestacions ara-goneses, Fatás i l’Heraldo” –pàgs. 12i 13– el text feia referència a la di-nastia comtal-reial, als numerals i ti-tulacions, la llengua i els símbols i lacapital i les coronacions. Per a Bar-reda Ubieto, Fatás i Heraldo són elsgrans falsificadors de la història ara-gonesa i que, malauradament, comp-ten amb molts seguidors que, com aconseqüència dels seus textos in-cendiaris, han desenvolupat un anti-catalanisme malaltís a l’Aragó. Ell es-timava la terra dels seus orígens –PaísValencià–, la que l’havia acollit –Ca-

talunya– i la que tenia l’afecte perforts vincles de veïnatge –Aragó–. Nopodia entendre l’enfrontament entreterritoris que comparteixen un im-portant passat comú. Sempre quedaràel teu testimoni d’amor al país a tra-vés de l’extensa obra escrita.

Pere-EnricBarreda

ARXIU

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14PA

ÏSO

S C

ATA

LAN

S

18

En pocs dies hem conegut les morts d’Albert Manent i Ra-mon Malla, dues personalitats de primera fila que van tenir unpaper important en la segregació de les parròquies de la Franjade Ponent del bisbat de Lleida, en un dels episodis que més ressòvan aixecar. I, tanmateix, Manent estirava d’un costat i Malla noho feia prou des del seu, i fins i tot pareixia que ho feia en direc-ció contrària. La segregació, bé que ho hem dit a bastament, haestat un dels fets més traumàtics per a la catalanitat del territori.

Albert Manent, fill del poeta Marià Manent, premi d’Honor deles Lletres Catalanes va ser, entre altres mil-i-una coses més, undels impulsors de la campanya “Volem bisbes catalans”. Per certque el bisbe Ramon Malla es considera el primer bisbe electefruit de la campanya, en ser nomenat bisbe de Lleida el 1968 ensubstitució d’Aurelio del Pino, d’ingrata memòria.

Aquest homenot, Manent, una enciclopèdia en moviment, vamaldar cosa de no dir, perquè no es produís el pitafi que final-ment es va produir: la segregació del bisbat de Lleida de les par-ròquies pertanyents a l’administració aragonesa. Ramon Malla,ell i l’església catalana, en canvi, no van estar a l’alçada de les cir-cumstàncies i es van “abaixar les sotanes” per deixar escapar unsfeligresos d’unes terres que havien viscut en el que molta gententenem l’àmbit natural, el que ha conformat humanamentaquestes terres al llarg de més de mil anys d’història.

El tercer nom del titular per sort és viu. No, no té res a veure

amb els altres dos, que jo sàpiga. Però jo vull aprofitar la coinci-dència temporal del reconeixement oficial de la Generalitat ambla concessió de la Creu de Sant Jordi a Macari Gómez Quibus(MAC), de Reus, d’ascendència fragatina. MAC és l’autor d’in-finitud de cartells de pel·lícules populars. Un reconeixement di-rigit a l’autoestima, perquè sempre s’agraeix que algú recordi elsorígens i MAC em consta que els té presents.

No sé si us passa, però un s’esforça a reconèixer els signes delnostre temps; bé, els signes i els actes de les persones i –digueu-me fetitxista– segueixo l’estela de les que m’han tocat des de lameua condició de fragatí. D’ací el meu recordatori per a duespersonalitats com Manent i Malla, certament de signe “divers”en relació amb un dels fets cabdals que marquen aquest final desegle XX, el de la segregació de les parròquies, un fet que es coïaara fa 20 anys. No em sé estar de reproduir unes paraules de mos-sèn José María Leminyana, sí, aquell de Roda: “pues somos aje-nos a la catalanidad y no nos sentimos identificados con la igle-sia catalana” (La Vanguardia, 20.06.1994).

Extraordinari, els pastors de l’església catòlica... Així ens va ija no ens queden gaires més llençols per salvaguardar la catala-nitat per la qual tant va bregar Manent, i per la qual tan tebi esva mostrar Malla. I MAC què hi pinta? Segurament no gaire res,però un hi vol veure una mica de llum d’estrelles ni que siguenles dels cartells de cine que li han merescut la Creu de Sant Jordi.

Manent i Malla (i MAC) // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Nascut a Premià de Dalt el1930, era fill de Marià Ma-nent i Cisa, també escriptor.

“Albert Manent va desta-car en el camp de la poesia,la narrativa, l’assaig i la his-tòria; una obra consolidadaal llarg dels anys amb la pu-blicació de més de 50 lli-bres, un miler d’articles endiaris i uns 400 articles en re-vistes especialitzades. Laseva constància en aquestafany de consolidar la cul-tura de Catalunya li va ferimpulsar, participar i/o diri-gir complicades obres de ca-ire col·lectiu que han estatcabdals en la construcciód’una cultura catalana nor-malitzada: l’Enciclopèdia Ca-talana, el Diccionari d’histò-ria eclesiàstica de Catalunya,el Diccionari dels catalans d’Amèricao la Història de la Literatura Cata-lana.”

Va ser un dels fundadors de la re-vista Serra d’Or i de la Revista Ca-

Dol per la mort d’Albert Manent// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

talunya. El 2011 va rebre el Premid’Honor de les Lletres Catalanesque concedeix Omnium Cultural.

Va formar part del Departamentde Cultura, al costat de Max Cahner,

al primer govern de Jordi Pujol, i desdel seu càrrec institucional i poste-riorment, va ajudar força a les as-sociacions culturals franjolines al’hora de cercar subvencions.

AlbertManentARXIU

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

5 /

mai

g 20

14O

PIN

IÓ

19

El passat 29 de setembre la vila ri-bagorçana d’Areny va organitzar lajornada: “La Terreta: els orígens delcatalà”. L’acte servia per a inaugurarl’exposició temporal “Els orígens dela llengua catalana: Jo fideles vosseré” organitzada per l’IEC-Institutd’Estudis Catalans i els Ajuntamentsd’Areny i Tremp amb el suport de lesDiputacions d’Osca i Lleida que es vapoder veure fins a finals d’any al Cen-tre d’Interpretació de la Ribagorça.A l’acte també es va presentar un lli-bret amb el mateix títol, obra del fi-lòleg Josep Anton Rabella, cap del’Oficina d’Onomàstica de l’IEC.Entre els parlaments polítics el delsalcaldes Miguel Gracia i Víctor Or-rit. Desprès parlaren els filòlegs: Jo-sep Anton Rabella, Ramon Sistac iMaite Moret, presentats per la regi-dora de cultura de l’Ajuntament deTremp, Sílvia Romero.

El dia 25 de gener d’aquest any,l’exposició fou inaugurada a Tremp,amb els parlaments dels dos alcaldesi de la regidora de cultura. En la in-auguració van intervenir Joandomè-nec Ros, president de l’IEC; RamonSistac, delegat de l’IEC a Lleida, iJoan Antoni Rabella, cap de l’Ofici-na d’Onomàstica de l’IEC. Aquestaexposició es va poder veure a Tremptot el mes de febrer.

Els actes d’Areny i Tremp pretenendonar a conèixer el text més antic finsara conservat en llengua catalana(molt abans de les conegudes Homi-lies d’Organyà) és el jurament feudalque Radolf Oriol, castlà dels castellsd’Areny i Orrit, realitza al comteRamon IV del Pallars Jussà i a la com-tessa Ermessenda i alhora, revalorit-zar la llengua catalana a la Franja enun moment en que polítics i institu-cions com el Govern d’Aragó i lesCorts d’Aragó s’inventen llengüessense cap aportació científica queho justifiqui. A Areny i a Tremp, els fi-lòlegs van aportar les dades sufi-cients per a demostrar que la nostraparla és catalana i que en cap lloc delmón es diuen coses com llengua prò-pia d’una àrea determinada o lapao.

Per un altra banda es tractava de fi-car em valor un text de fa quasi milanys (primera meitat del segle XI) idemostrar que els orígens escrits dela llengua catalana es troben a la VallMitjana de la Noguera Ribagorçanai en concret a Areny i Orrit on fa qua-si un mil·lenni es parlava i s’escrivienalguns documents en llengua catala-na: gran diferència amb aqueststemps on seguim parlant en català iho escrivim tot en castellà.

Ara bé, sobta que, per a explicar unperíode històric de fa mil anys sols enparlin els filòlegs i no s’assessorind’historiadors que ho han investigati tot això amb el consentiment del’IEC i dels Ajuntaments organitza-dors de l’acte, i això que, d’historia-dors i medievalistes que parlin de laRibagorça n’hi ha un quants.

Del llibre presentat: “Els orígens dela llengua catalana” de Josep AntonRabella, veiem que a la contraportadahi ha els logos de les tres institucionsque ho editen: Ajuntament d’Areny,Institut d’Estudis Catalans i Ajunta-ment de Tremp, però en cap momentcita els editors ni l’editorial ni im-premta ni els crèdits, ni ISBN ni de-pòsit legal, ni any, res de res. En de-finitiva, no té cap registre: és un lli-bre fantasma que no té cap identifi-cador, és com conduir un cotxe ambmatricula, però sense cap certificat dematriculació, ni assegurança, ni ITV,ni res. I això ho fan l’IEC i els Ajun-taments d’Areny i Tremp??

En segon lloc: la contextualitzaciódel text amb la llengua parlada i es-crita d’aquell moment era molt im-portant, però en cap moment s’haparlat de la història del Comtat de Ri-bagorça, del Comtat del Pallars Jus-sà, de la importància d’Orrit com acap del pagus, de l’existència d’uncomtat o un vescomtat, o no, ambMiró I i Guillem (segle X); de com alsegle XI ja era més important Arenyo de que Areny i Montanyana depe-nien en aquella època del Comtat delPallars Jussà; de les guerres feudalsentre els comtes dels dos Pallars i laseva incidència a La Terreta, però clar

tot això era se-cundari. Un al-tre dels aspec-tes és la im-portància queel filòleg dónaal tema delsbisbats espe-cialment al dela Seu d’Urgellignorant el Bis-bat de Rodad’Isàvena osense comen-tar el paper

que van tenir els monestirs en l’or-ganització territorial d’aquells temps,com és el cas del monestir d’Alaó aSopeira, de gran importància per a lahistòria eclesiàstica d’Areny, Mon-tanyana, Castanesa, Peralta de laSal o Boí. S’ha de dir que el Bisbat dela Seu d’Urgell ha estat molt impor-tant, però aquesta importància pro-vé de la seva dependència arran de laconcòrdia de 1140, no d’un segleabans com diu l’autor. En aquellaèpoca, els bisbes de Roda eren quiconsagraven les esglésies de totaaquesta vall; de fet a finals de se-tembre 1123, el Bisbe Sant Ramon deRoda va consagrar l’església de SantPere d’Orrit, pocs mesos abans de laseva visita a Taüll per a fer el mateixamb les de Sant Climent i SantaMaria.

Comparteixo que era un bon mo-ment per a divulgar un text com el deRadolf Oriol, per a donar-lo a co-nèixer entre la societat, per a veureque la nostra parla és catalana i quecom a tota llengua pot ser parlada iescrita, per a mostrar “Jo fideles vosseré”, però aquesta frase que pot seraplicada a ser fidels a la nostra llen-gua, també ha de servir per a ser fi-dels a la història, i al patrimoni delsnostres pobles. Són els filòlegs els quehan de fer recerca lingüística i dia-lectològica i l’han d’explicar, peròquan es parla de temps tant llunyans,els errors històrics es resolen amb as-sessoraments d’historiadors i aquí, uncop més no s’ha fet.

Areny i la Terreta: els orígens de la llengua catalana// CARLES BARRULL

Coberta del llibre