En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3C

AR

TES

CR

EUA

DES

2

TEMPS DE FRANJA digital 11

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

9 Llitera

10 Entrevista: Magda Godia

12 Tema del mes

13 Llitera

14 Cultura

17 Aragó

18 PP.CC

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsfranja@orange.es

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Els agrada la foto dels nazis

Fa unes setmanes, el Partit Popular d’Al-tafulla comparava l’acte de constitució del’Assemblea Nacional Catalana amb una fotod’una assemblea nazi. Foto que pel quesembla ha d’estar en l’arxiu fotogràfic delsregidors populars o en els seus manuals, jaque aquesta mateixa foto va ser utilitzada fauns mesos un regidor del Partit Popular dela Freixneda (Comarca del Matarranya). Estcomparava en el seu blog la votació a mà al-çada per triar al nou alcalde d’aquest mu-nicipi amb la mateixa assemblea nazi.https://docs.google.com/file/d/0B6rZ_Ix1htYwLUlOa-

21lRERDRDQ/edit?usp=sharing

http://www.lavanguardia.com/politica/2-

0130702/54377147673/pp-altafulla-acto-anc-nazi.html

Potser que aquests fets no tinguin res aveure, sigui una maleïda coincidència peròés intolerable que càrrecs públics, per petitsque siguin els municipis que representin, tin-guin la indecència de comparar un ple d’unajuntament triat democràticament o la cons-titució d’una organització legal amb una as-semblea nazi que representa un dels fets mésrebutjables de la història de la humanitat.

Quina llàstima que en territoris tan pro-pers com és el cas de Catalunya i Aragó, elsregidors del Partit Popular coincideixin ambtan mal gust i tan males formes a criticar alsque no veuen la vida de la mateixa forma.Hagués estat molt més positiu que hagues-

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teuescartes, tot indicant el teu nom ipoblació, a: tempsfranja@orange.es

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsfranja@orange.es

Imatge coberta: Magda Godia, alcaldessade Mequinensa. Foto: Ajuntament deMequinensa

sin coincidit afirmant que a Catalunya i a lapart més oriental d’Aragó parlem una ma-teixa llengua.

Joan GilAlcanyís

L’escola als pobles petits

Cada nou curs, en arribar l’estiu, als nostrespobles petits amb poca canalla, es presenta elproblema del manteniment de l’escola. Aques-ta vegada es necessiten com a mínim 6 alum-nes per obrir els centres. I és que els ajunta-ments volen tindre la vida que els dóna l’es-cola. Els menuts pels carrers són imprescin-dibles. A Lledó, l’any passat a la crida que vafer l’ajuntament, hi van arribar dos noves fa-mílies però una va tornar a marxar. I és queadaptar-se a la vida dels pobles a voltes resultadifícil. Així que aquest agost, altra vegada, esbuscaven famílies amb nens en edat escolar.La població comptava només amb 4 alumnesi en necessitaven 6. L’ajuntament enguany, peratraure nous pobladors, facilitava l’habitatgea les famílies a preu baix pagant el consisto-ri la meitat del lloguer. Abans de començar elcurs estaven d’enhorabona perquè havienaconseguit dos famílies i es mantenia l’esco-la. Curiosament aquesta informació l’heaconseguit a través de facebook des de Pi-namar a l’Argentina. Amb les xarxes socialsel món és un mocador.

Josefina Motis

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3ED

ITO

RIA

L

Res no és com ens havíem ima-ginat. El present no està fet de co-ets atòmics, autopistes siderals o ro-bots d’aspecte inquietant, però l’ex-plotació de l’home per l’home con-tinua, ningú no ha pogut aturar l’a-parició de noves guerres i el plane-ta s’escalfa i s’embruta a ritme ac-celerat. Igualment, la política no hacobert les expectatives que es vancrear fa quasi quaranta anys, quanimaginàvem que a dia d’avui viat-jaríem en platets voladors. Ja portemtants anys de democràcia formalcom en vam portar de dictadurafranquista, però algunes llibertats esresisteixen a arribar, els diversosproblemes nacionals de l’Estat nos’han resolt i la “caverna mediàtica”continua dominant els mitjans de di-fusió estatal.

Enguany hem tingut un estiu ca-lent, marcat –a l’Aragó i per allò queens afecta— per la nova “llei de llen-gües”. Una part de la població himanté un silenci sepulcral, atàvic iporuc, una altra encara fa conyetasobre el LAPAO (com si a horesd’ara encara pogués fer gràcia a nin-gú) i molts, ja farts, expressen indi-vidualment o col·lectivament laseua desafecció cap a este nou (i ala vegada tan vell!) estat de coses.Així a la Llitera i a la Ribagorça,com a molts altres indrets de laFranja i després de la cadena de pro-nunciaments municipals i comarcals,hi ha hagut un rosari d’actes reivin-dicatius de la llengua, molts d’ells or-ganitzats, guiats o protagonitzats perla nova plataforma Aragó pel cata-là, embrió d’organització que aple-ga, encara que no exclusivament,gent molt jove, tipa ja que els facenbeure amb una orella de ruc. AlCampell (dins la programació de les“tertúlies a la fresca” estiuenques),al Torricó, a Albelda, a Benavarri(ací organitzat per l’ajuntament), aTamarit... i, a l’hora d’escriure estesratlles, encara hi ha previst un altreacte a Areny. Actes reivindicatius i,alhora, festius, molt oberts al públic.En principi, cap novetat, si no fos perl’enorme expectativa que han creati l’altíssim nivell d’assistència quehan tingut. Un públic fins a cert punt

nou i sorprenent: gent, en bonapart, de la “no marcada”; gent detota edat i condició que comença aexpressar, també en qüestions lin-güístiques, la seua indignació. Lanostra població és poca i està moltenvellida, però això no vol dir pasque estiga disposada a acceptarsense més els despropòsits d’unspersonatges sinistres que han obli-dat quin és l’autèntic sentit del motdemocràcia (una paraula que, percert, solen confondre deliberada-ment amb demoscòpia, que tambés’ha format del grec). En última ins-tància, la presència d’eixa novagent jove en el moviment reivindi-catiu ens podria fer pensar en la ne-cessitat d’afavorir un relleu gene-racional en l’associacionisme cul-tural i cívic de la Franja. Una menad’assignatura pendent que estem se-gurs que amoïna bona part de leslectores i dels lectors d’esta revista.

A l’altre costat de l’escarransit iobsolet límit administratiu que enssepara de l’Alt Pirineu, del Ponenti de l’Ebre catalans hem pogutcomprovar com la gent ha deixat decreure que les vaques volen i ja noes mamen el dit. Bona part de la po-blació, en una operació sense pre-cedents per estos rodals, es va des-plaçar l’onze de setembre cap a lacosta, cap a l’antiga Via Augusta dels

EDITORIAL

Canviar la història

romans, per tal de demostrar que jano estan disposats que els facen pas-sar més amb raons. Un fet que, percert, va exhaurir el parc d’autocarsde les nostres comarques i, encara,d’Aragó endins. Es pot compartir ono l’esperit de la reivindicació, peròpotser fóra bo que aprenguéssem al-guna cosa dels nostres veïns: que lademocràcia es basa en el principi dela delegació de poder. Quan elsque tenen l’usdefruit d’eixe poderdelegat l’exerceixen contra la vo-luntat o els interessos dels autènticspropietaris, tot el sistema es col·lap-sa, i cal aleshores una renovació enprofunditat que demana necessà-riament una expressió col·lectiva,pels canals convencionals o per al-tres d’alternatius. No fer-ho seriasenzillament incívic. Allò de “mutsi a la gàbia i ací no ha passat res” noés de cap manera propi d’una de-mocràcia. Prenguem-ne nota.

Any Salvador Espriu“El món sencer trontolla sota unesferradures que no es cansen mai.”(Frase del dia per dimarts 1d’octubre)

Promoció deles samarretesde lacampanya«...continuoparlant encatalà!!!», dela plataformaAragó pelCatalàARAGOPELCATALA.COM

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3M

ATA

RR

AN

YA

4

El dia que l’Arquebisbe parlà en la llengua dels feligresos // Carles Terès

Quan l’Arquebisbe Ureña va entrar a l’església de Sant Ber-nat entre aplaudiments, va donar les gràcies en català. Me’n vaigalegrar, tot i que m’imaginava que seria un ‘bon dia’ tipus Bru-ce Springsteen, és a dir, per a quedar bé amb la parròquia (i maimillor dit). De tota manera, ja era molt, vist el menyspreu del’Església aragonesa cap a les llengües pròpies —res a veure ambels missioners, tan amatents a aprendre idiomes remots. En serdavant l’altar, però, vet aquí que fa el discurs de benvinguda tam-bé en català. Dic ‘en català’ perquè és com ell el va designar (resde valencià o d’altres denominacions menys honorables) es-mentant l’alegria que li produïa poder-lo usar en aquella partde l’arxidiòcesi. Em va envair una eufòria que, ensopit com sóc,no sol produir-me la festa major. L’Arquebisbe va explicar-nosque procedeix d’un poble d’Alacant, i per això compartia la llen-gua catalana amb els seus feligresos. Va celebrar la litúrgia en

castellà, tret de quan va baixar a donar-nos la pau a gairebé totsels parroquians, que deia «la pau sigue amb tu» amb un som-riure ample. Al final de la celebració va fer un altre parlamenten català, aquesta vegada sobre els seus orígens rurals. No vaigpoder evitar d’espiar de reüll els altres assistents i imaginar laseua estupefacció en veure la màxima autoritat de la diòcesiusant l’idioma de casa en acte i lloc tant solemne.

Mireu si n’estem, d’avesats a tanta garrotada, que anomenarles coses pel seu nom i usar la llengua dels feligresos es con-verteix en un acte extraordinari. Però, què voleu que hi faça:em vaig emocionar. Dels vint anys que duc a Aragó, a missahi he sentit tots els accents del castellà, però mai (tret del diadel meu casament, amb capellà dut des d’Horta), la llengua delsmatarranyencs. Algú em comenta sotto voce, que el papa Fran-cesc hi té alguna cosa a veure.

L’ESMOLET

Els dies tres i quatre d’agost es re-presentaren, a la vila matarranyen-ca de Ràfels, cinc microespectaclesavantguardistes, dins del festivalMatarranya Íntim (una transfor-mació del Cabanyal Íntim de Va-lència de la mà de Jacobo Julio, elqual té casa a Ràfels). Cinc casesparticulars van obrir les portes perconvertir-se en escenaris íntims deles representacions. Actors i públices movien en el mateix espai, de fet,en algunes obres participaven tots

plegats. Val a dir per començar, quel’èxit del festival va ser total: lesobres molt ben triades, els espais sin-gulars, la promoció i publicitat bendirigides, l’organització acurada i co-bertes totes les places dels dife-rents espectacles i funcions –en to-tal una cinquantena de representa-cions, deu per espectacle. Aplaudi-ments a dojo en totes elles.

Amb el suport de la Comarca delMatarranya, l’Ajuntament de Ràfels,Produccions la Tia Lola i Franca-chela Teatro, sota la direcció deIsabel Caballero i Jacobo Julio, i laproducció de Sara Sevilla; i unsquants col·laboradors econòmics,el festival va ser possible. L’èxit vaestar la recompensa.

Els espectacles que es van repre-

sentar deu vegades entre el dissab-te i diumenge, van ser els següents:Això ací no passa… no passa ni pocper la Companyia Almudena Fran-cés, Carrusel de los niños perdidospel Colectivo Piel, El día que cam-bié mi casa por una trompeta de co-lores per Maquinant Teatre, Enviu-dada per Pepa Cases, Üiqü’is per laPanda de Yolanda, La caseta d’A-nacleta per la Companyia Almude-na Francès i la vetllada musicalMúsica dels somnis al Molí de l’He-reu per Luna y panorama de los in-sectos (concert).

Per concloure cal dir que Matar-ranya Íntim ha estat el precedent de,potser, la millor iniciativa cultural dela Comarca, que de ben segur es re-petirà en el futur.

Matarranya Íntim.Portes obertes per al teatre a Ràfels// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Dues escenesdelsespectaclesNORBERT ERNST

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3M

ATA

RR

AN

YA

5

Les mestresses de casa de Bell-munt, en col·laboració amb l’Asso-ciació Cultural, Turística i Espor-tiva Amics del Mesquí d’aquestalocalitat, han muntat per a aquestestiu dues exposicions artístiques iartesanals que han estat obertes alllarg dels mesos d’agost i setembre,una a l’edifici de l’antic forn i l’altraa la sala de la pròpia associació cul-tural.

La mostra del Forn, al carrer delmateix nom, és d’artesania de lallar. Tot l’exposat allí està “Fet amà” per persones, d’ahir i d’avui,del poble. Mobles d’època, utensilisdomèstics que ja van passar a lahistòria però que es conserven enperfecte estat, estovalles, jocs dellit, brodats de totes les classes ipuntes de coixí de molt mèrit, estan

exposats per a delectança i admira-ció del públic sota els arcs de migpunt de l’antic forn de coure el pa.En total, més de 500 peces aporta-des pels veïns de la vila.

L’exposició artística de dibuixos,esmalts al foc i aquarel·les d’Àn-gels Guimerà és a la segona plantade la casa de Cultura EugenioBayod, del carrer Major, número 4,seu també de l’associació cultural.

Les dues exposicions han estatideades i muntades per Ana Car-rasco i Àngels Guimerà que hancomptat amb la col·laboració deJosé Inglada, Jordi Rebullida i al-tres membres de l’associació cultu-ral i van ser inaugurades al comen-çament de les festes patronals deBellmunt en honor de Sant Cosmei Sant Damià.

El Bergantes no es toca// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

“Fet a mà”, dues exposicions de lesmestresses de casa de Bellmunt// RAMÓN MUR

‘Fet a mà’, al’antic forn depa.RAMÓN MUR

Salvador Espriu, Raimon, Miró i Fuster // Josep Miquel Gràcia

Quan vaig al centre de Barcelona, plaça de Catalunya i vol-tants, gairebé sempre dono una passada pel carrer Tallers i en-tro en alguna de les botigues d’antics vinils —de segona o ter-cera mà, però ara també de nous, normalment de jazz, reeditatsrecentment. El dissabte 13 de juliol, en una d’aquestes habitualsvisites, vaig trobar l’LP de Raimon, Cançons de la roda del temps.No cal dir que després de la sorpresa, la troballa m’encomanàuna gran alegria. No tenia el disc —aquest estava en tan bon es-tat que potser no estava ni estrenat— i tres dies abans havia es-tat el centenari del naixement de Salvador Espriu. L’any 1966,Raimon havia posat música a dotze poemes d’Espriu, Cançonsde la roda del temps, del llibre El caminant i el mur. Joan Miróva pintar la magnífica portada i Joan Fuster va escriure la glos-sa de la contraportada. En voleu més encara? El disc es va po-

sar a la venda el 1967, ara fa 46 anys. L’any següent, Raimon can-taria a la Facultat d’Econòmiques de Madrid, quan jo estava apunt d’acabar la carrera. També vaig ser al concert, i com si fosahir, recordo amb molta emoció l’acte.

Retornant al disc, vull destacar la claredat, energia i especialcadència de la veu del primer Raimon. En escoltar “Cançó dela mort a l’alba”, “Cançó del capvespre” i alguna altra, medita-cions líriques del pas del temps i la mort, no es pot evitar de re-viure el crit reivindicatiu de “Al vent” o “Diguem no”. Segur queRaimon no pensaria en aquells moments, que la cançó “Inici delcàntic”, amb la qual va cloure el disc, com un tornar a comen-çar la roda del temps, s’havia de convertir en una de les més sol·li-citades i aplaudides en gairebé tots els concerts. “Ara digueu: laginesta floreix..., ara digueu..., ara digueu.”

Més de 600 persones es van mani-festar a Aiguaviva, el dissabte 10d’agost, dia de Sant Llorenç, patró dela vila, contra el projecte de la CHEde construir una presa de laminacióal riu Bergantes, enarborant pancar-tes: “Salvem lo nostre riu”, “No a lapresa, hi ha altres solucions”. La pla-taforma ciutadana “El Bergantes noes toca”, convocant de l’acte, ja haviademanat l’allargament del períoded’informació, i també havia fet arri-bar a la CHE més de 3.000 al·lega-cions contra el projecte. Represen-tants de Chunta Aragonesista erenpresents a la manifestació que va ar-ribar fins al riu, on es llegí un mani-fest. La plataforma contra el projec-te al·lega raons socials, econòmiquesi mediambientals. El Matarranya i elspobles valencians de la conca del Ber-gantes estan donant suport a la pla-taforma, la qual se sent com Davidcontra el Goliat que són PP i PAR, elsquals ocupen la majoria de les insti-tucions. La vall del Mesquí no es mou.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3M

ATA

RR

AN

YA

6

Manuscrits a llapis // Juli Micolau

L’ARGADELL

“L’home recorda certes coses perquè li són útils o perquè des-perten l’atenció de les seues més elevades facultats mentals, i l’a-nimal que presideix l’home recorda i oblida altres coses d’acordamb el seu contingut emotiu.” Aldous Huxley, Eyeless in Gaza.

Sí, Poesia als Parcs; el descans merescut de l’estiu ha vist i es-coltat la remor dels verds al Parc Natural del Delta de l’Ebredins dels actes del novè aplec de bouetes a Deltebre, concreta-ment a la barcassa de la Cava, al pas de Baló, en homenatge a laFranja de Ponent. Això va ser el proppassat 29 de juny amb elspoetes franjolins convidats Carles Andreu, Blanca Deusdad i unservidor.

I un mes més tard, els dies 26, 27 i 28 de juliol, organitzat perwww.olifante.com va tindre lloc a Litago i el Monasterio de Ve-ruela l’homenatge al poeta Luís Cernuda dins d’un munt d’actesdel XII Festival Internacional de Poesía Moncayo. Un total de 36

poetes vinguts d’arreu regalaren lectures pròpies: vam escoltardiferents llengües... i també van haver projeccions, actuacionsmusicals i dansa. Aquest Festival de Poesia és un autèntic refe-rent a l’Aragó.

I de pas ja puc fer la recomanació d’unes lectures que teniapendents: el primer és el poemari Echi nel crepuscolo, de LinaBraga. Llibre adquirit a Ivrea, Itàlia. L’altre, Ton monde est lemien. 39 poètes contemporains. L’Atelier Imaginaire-Le CastorAstral, antologia comprada després d’eixir de la BibliothèqueSainte-Geneviève, a la plaça du Panthéon, Paris.

Avui, per acabar la columna –tal i com estan les coses en po-lítica– començaré a llegir El precio de la cortesía. Retórica e in-novación en Quevedo y Gracián. Un estudio de la Vida de MarcoBruto y del Oráculo manual y arte de prudencia, per KennethKrabbenhoft.

Lincatropia i Cuestiones Bajoaragonesas, a la VI Jornada de Lectura Pública de Bellmunt// RAMON MUR

La novel·la Licantropía de CarlesTerès i l’assaig Cuestiones Bajaora-gonesas de José Ignacio Micolau vanser les obres escollides per a la VI Jor-nada de Lectura de Bellmunt que, persisè any consecutiu va tenir lloc enaquesta localitat baixaragonesa de lavall del Mesquí, el 15 d’agost, al patide la Casa Membrado.

Licantropia és el títol de la novel·laen català, de Carles Terès, originari deQueretes i resident entre Torredaq-rues i Alcanyís. L’obra va obtenir elPremi Guillem Nicolau 2011 del Go-vern d’Aragó a la millor obra arago-nesa escrita en llengua catalana.

Cuestiones Bajoaragonesas, publi-cat el 2009 pel Centre d’Estudios Ba-joaragoneses (CESBA), organismedependent de l’Institut de EstudiosTurolenses (IET) amb col·laboracióde l’Àrea de Cultura de la Comarcadel Baix Aragó és un llibre l’autor delqual, José Ignacio Micolau Adell,reflexiona sobre diferents aspectes re-lacionats amb la història i el presentde la comarca baixaragonesa. Enuns casos es tracta d’articles publicatsper l’autor en diversos mitjans de co-municació i en d’altres de noves re-flexions incloses per Micolau en el seullibre.

Tant en el cas de l’obra de Terèscom en el de la de Micolau, la lectu-ra no va ser completa, tot i que n’a-

bastà una part força extensa. L’or-ganització pretén d’aquesta forma po-der oferir als lectors obres en catalài en castellà, atès que Bellmunt és unapoblació bilingüe del Baix Aragó,igual que altres de les valls del Ber-gantes, Matarranya i Mesquí. Noobstant això, en alguna de les edicionsanteriors es van llegir obres en la sevatotalitat pel seu caràcter commemo-ratiu.

En tot cas, els llibres que es llegei-xen a la Jornada de Lectura Públicade Bellmunt, tant en català com encastellà, corresponen sempre a autorsbaixaragonesos i la seva temàticaestà relacionada amb la zona.

Les edicions anteriors de la Jor-nada de Lectura Pública de Bellmuntvan ser les següents:

2008:El porvenir de mi pueblo. Ba-talla a la centralitzación, de Juan PíoMembrado Ejerique. (Saragossa,1907).

2009: Si les pedres parlaren/Si laspiedras hablaran, de José MiguelGràcia i Jesús Pallarès (ASCUMA,Calaceit, 2008), obra dedicada a 45 er-mites del Baix Aragó Històric.

2010: Memòries d’una desmemo-riada mula vella, de Desideri Lom-barte (Sirius edicions, Barcelona,1997).

1999. Los pueblos dormidos, de Ra-fael Pamplona Escudero (Saragossa,

1910. Reedició del CESBA, Alcany-ís, 2010).

2011: Apuntes biográficos sobre elinsigne médico D. Andreu Piquer yArrufat... per Saturnino Arrufat [ElíasSAB]. (Alcanyís, Impremta de Vice-nte Estevan, 1901).

2012: Manifiesto ante la creación dela Sociedad Fomento del Bajo Aragón(Alcanyís, 1912). El Florit, recreaciópoètica en català de la vida de PascualAndreu’El Floro’per José MiguelGràcia Zapater.

Aquestes jornades de lectura pú-blica estan organitzades des de líni-ci (2008), per l’Associació Cultural,Turística i Esportiva Amics del Mes-quí de Bellmunt. El cartell anuncia-dor de la jornada és obra del disse-nyador gràfic Paco Fuster, soci de l’as-sociació cultural.

TomàsBosque

llegint untòrrid

fragment deLicantropia

CÈLIA ANTOLÍN

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3BA

IX C

INC

A

Jesús Moncada a la Setmanadel Llibre en català// CARLES SANCHO

lanes. Els participants destacaren laimportància de Camí de Sirga, una deles obres més rellevants de la litera-tura catalana, com ho confirma l’ha-ver estat traduïda a una vintena dellengües. A més es parlà de la seuaobra com a pintor, dibuixant i fotò-graf, reconeguda sobretot desprésde la seua mort. D’esta última acti-vitat artística, en gran part inèdita,properament es publicarà un volumd’una mostra de Moncada com a ex-cel·lent fotògraf d’aquella Mequi-nensa que desaparegué sota l’aiguadel pantà de l’Ebre en la dècada dels70 i que l’escriptor recuperà a travésde la seua obra literària i artística.

Com a homenatge als 25 anys de lapublicació de Camí de Sirga de JesúsMoncada, dins de la Setmana del Lli-bre en català a l’avinguda de la Ca-tedral de Barcelona i organitzada perla Institució de les Lletres Catalanes,es va programar la taula redona“Conversa. Celebrem Moncada”. Al’acte literari hi van participar Octa-vi Serret, el llibreter de Vall-de-roures, com a moderador, el mequi-nensà Hèctor Moret, escriptor, filò-leg i amic d’en Jesús i Albert Pujol di-rector de la Fira del Llibre Ebrenc deMóra d’Ebre. La taula va ser pre-sentada per Laura Borràs directorade la Institució de les Lletres Cata-

L’esperit tenaç, viatger i rebel deJoaquim Ibarz, corresponsal de LaVanguardia a Hispanoamèrica fins ala seva mort, al març de 2011, va tor-nar a recórrer durant el darrer cap desetmana de juny els carrers de laseva vila natal a través de les músiques,cercaviles, exposicions, projeccionsde curts i perfomances organitzades enla seva memòria dins del festival “Es-toesloquehay”, patrocinat per la Di-putació d’Osca, l’Ajuntament de Sai-dí i el Festival de Cinema d’Osca.

El record de Joaquim va estarpresent en l’exposició, als baixos del’Ajuntament, de més de 50 objectes(màscares asteques, barrets andins,quadres, fotografies, etc.) seleccionatsdel llegat de més de 3.000 pecesque alberga la seua “Casa de usted-Casa Vostra”, aquests dies engala-nada amb mantons de Manila i gar-landes multicolors als balcons.

Divendres, després de la inaugu-ració oficial de la mostra, el grup sa-ragossà Artea Teatre va improvisaruna hilarant festa dels morts mexi-cana, una barreja d’alegria i trans-cendència que va ser retratada per

Joaquim en moltes deles seues cròniques .

A la nit, els murciansde Ben Gunn MentoBand van evocar, ambel seu càlid recorregutmusical per ritmes ca-ribenys antics com elmento, el calypso o el son, països comJamaica, Cuba, Puerto rico, Colòm-bia, etc., dels quals Joaquim Ibarz vasaber-ne extreure l’essència de les se-ves penes i les seves esperances.

Després dels murcians, les baladescanalles i la veu clara i crítica de Víc-tor Coyote, el fundador del grupdels 80 Los Coyotes i encara una ico-na del rock amb sabor hispà per alsseus molts fans, entroncaven amb elperiodisme crític i incòmode per alpoder que practicava el periodista deSaidí en els seus articles.

Dissabte nit, el grup de rock ins-trumental heterodox i surfer de LosCoronas, encara recent la seva giraper Austràlia, van posar la guinda dequalitat d’aquesta onzena MostraArtística Rural “Estoesloquehay”amb un concert emotiu i vibrant on

van oferir gran part deles peces del seu últimtreball, “Adios San-cho” i versions impa-gables de grups comBeatles, Stones, Brincoso Marisol.

L’alcalde de Saidí,Marc Ibarz, va mostrar a les acaba-lles de les jornades la seva satisfac-ció “per la gran qualitat dels actesprogramats i l’alta participació delsveïns i gent vinguda de fora”.

“Hem aconseguit amb escreix –continuava Ibarz– realçar la figu-ra de Joaquim a nivell nacional i pro-jectar una imatge positiva del poble,que bona falta ens fa en aqueststemps”.

Durant la tarda del dissabte i deldiumenge es van projectar, al cinemamunicipal, els curts premiats al Fes-tival de Cinema d’Osca celebrataquest mes. Ambdues sessions vanser amenitzades, a la sortida, pels sonscubans dels lleidatans Són Sonitie,dissabte, i el grup de percussió localSaidukada, el diumenge, que posarenfi al Festival.

L’esperit de Joaquim Ibarz sobrevolàSaidí entre ritmes llatins i “canalles”// MÀRIO SASOT

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3BA

IX C

INC

A Publicació sobre el Priorat de Fraga// CARME MESSEGUER

Amb la conquesta cristiana deFraga el 1149, es va crear el Prioratde Sant Pere Apòstol i de Sant Mi-quel Arcàngel, l’evolució del qual haquedat recollida per Joaquín GuiralSatorres en el volum El priorato deSan Pedro de Fraga: 1149-1851.

Guiral ha confegit aquesta histò-ria bàsicament a partir dels llibres devisita pastoral que es conserven enl’Arxiu de la Catedral de Lleida, quesón els informes que el bisbe de Llei-da o els seus visitadors delegatselaboraven amb motiu de la visita deles diverses parròquies del bisbat. Laprimera de les visites de què es téconstància escrita és la de 1361.Per això l’autor s’ha servit tambéd’altra documentació complemen-tària, com l’emanada dels concilis dela tarraconense o l’Arxiu històricmunicipal de Fraga, ja que els arxiusparroquials es van cremar quan laguerra.

El priorat de Sant Pere va esde-venir Capítol (institució col·legiada)al segle XVI, moment en què ja es-tenia la seua jurisdicció més enllà delterme de Fraga, i al segle XVIII, ambla transformació de les institucionsmunicipals arran dels decrets de

Nova Planta, va assolir la seua mà-xima esplendor. Amb la firma, el1851, del Concordat entre la reinaIsabel II i el papa Pius IX es van ex-tingir la pràctica totalitat dels prio-rats d’Espanya, entre els quals els deSant Pere de Fraga.

El volum, de to didàctic i amb re-ferències a la situació històrica decada moment, constitueix un retratde la història de Fraga des de l’òp-tica del clergat i reflecteix les llumsi ombres de l’església en tots els se-gles en què la parròquia de Sant

Pere de Fraga va tenir la conside-ració de priorat.

Guiral té formació en teologia icom a graduat social i va exercir demestre i de gestor fins a la seua ju-bilació. Actualment coordina la re-vista de la llar del jubilat de Fraga iescriu poemes quan la natura l’ins-pira. El llibre, que ha estat editat pelmateix Guiral, es va presentar el di-jous 30 de maig en el Palau Mont-cada de Fraga. Els beneficis de laseua venda es destinaran a Càritasparroquial de Fraga.

Pel que fa a la Franja intuïm que molts dels vots obtingutsper les formacions més reaccionàries i contràries a la llenguaprovenen dels sectors que conformen allò que s’anomena elfranquisme sociològic, integrat per la gent més conservadorai reaccionària, lligada al caciquisme i, en el seu moment, al vellrègim. Evidentment, també hi hem d’afegir aquella bona gentque es deixa intoxicar pels tòpics i la demagògia, i que en el súm-mum de l’alienació voten contra el seu propi patrimoni cultural;però el pinyol d’aquest fruit enverinat el constitueix aquest fran-quisme sociològic.

I no són meres especulacions, hem pogut trobar dos textosparadigmàtics que, si més no, ho confirmen.

El primer text el constitueixen unes declaracions recollidesper J. L. Espluga en el seu llibre “Franja, frontera i Llengua”,corresponents a un veí de Saidí –adult i de gènere masculí-. Diu:“Gent que ha naixcut a Saidí que parla castellà n’hi ha, i n’hiha perquè... no sé com dir-ho, això va molt lligat a la ideolo-gia de la família. La gent que xarre en castellà, pràcticamental poble, pràcticament són gent que ha viscut sempre a l’am-paro del vell règim. Entenen lo català però és una forma de man-tindre els seus principis.” Més clar l’aigua...

El segon text correspon a l’antropòleg americà R. A. Barret,autor del llibre Benabarre, la modernización de un pueblo es-pañol, on afirma que (a Benavarri) “los notables hablaban cas-tellano (...). Incluso aquellas familias burguesas que residíanpermanentemente en Benabarre hablaban castellano. El res-to de los habitantes hablaban “ribagorzano” [...]. Casi todos losbenabarrenses podían también expresarse en castellano, y éstaera la lengua que empleaban en su trato con los “señoritos”y con los forasteros.” Igualment molt clar. Caldria, si de cas, re-marcar que la qualificació de “burguesas” per a certes famí-lies potser no seria massa escaient, més aviat es tractaria de granspropietaris lligats al món agrari, els uns enriquits més omenys recentment i els altres, els notables, amb un enriquiment–en tots dos casos sempre relatiu– que ja vindria de lluny. Cu-riosament aquests “notables” es correspondrien amb aquells“hidalgos” ribagorçans esmentats per Corominas i que havienfet del castellà un signe de distinció i la seua llengua d’expressió.De tota manera resulta evident que, com el cas de Saidí, en-tenen i entenien el català, ja que el contacte diari amb la llen-gua de la majoria de la població ho feia, ni que fos per im-pregnació, inevitable...

Dos testimoniatges bastant clarificadors // Joaquim Torrent

ESTAMPES RIBERENQUES

Molí farinerque vapertànyer alCapítol deFragaCARME MESSEGUER

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3LL

ITER

A

històries de llops de la nostra co-marca. Com que els components delClub de Lectura d’Alcampell havienllegit el llibre amb anterioritat, partdel debat va versar sobre dubtes i co-mentaris relatius a la trama i els per-sonatges, amb els quals molts delslectors (principalment lectores) s’ha-vien sentit molt identificats.

El cicle es va tancar el dissabte 24d’agost amb una tertúlia de JuanjoMallén, membre de la CooperativaJoaquín Costa de Binèfar i presidentde l’Associació d’Amics del Panís deConsum Humà i de la Llavor d’Al-fals Aragó. El ponent va explicarcom les grans corporacions de l’a-groindústria (sovent en connivènciaamb les agències estatals ) orientenla producció agrària cap a un modelespeculatiu, en el qual les innova-cions tecnològiques no responen ales necessitats dels agricultors i con-sumidors sinó als interessos de l’a-groindústria. Aquesta situació haconvertit la producció d’aliments enuna absurda cursa sense fi en la qualels agricultors cada vegada han detreballar més per guanyar menys.Això té conseqüències greus en co-marques agràries com les nostres, jaque es tracta d’un model que ex-pulsa població activa, contaminaenormement l’entorn i genera ali-ments pobres en nutrients i amb ele-vats nivells de residus tòxics. Des dela Cooperativa Joaquín Costa de Bi-nèfar ja fa més de 15 anys que s’es-tan buscant models alternatius, en lí-nia amb les propostes del movimentinternacional per la sobirania ali-mentària i els moviments anti-transgènics.

Les tertúlies van comptar amb l’a-nimació musical del cantautor localRafael Casas, que cada nit va inter-pretar un parell de cançons pròpiesi alguna versió (de Sisa i Llach aMoustaki o Roberto Carlos). Lestertúlies van comptar amb el suportde diverses associacions locals (LaBardisa, GRAPA i La Mula Groga),de l’àrea de cultura de l’Ajuntamentd’Alcampell, i del CELLIT pel quefa a difusió. Més detalls al webhttp://tertuliesalcampell.word-press.com/

Bona acollida de les tertúlies a la fresca d’Alcampell// J. ESPLUGA TRENC

El cicle de tertúlies d’estiu es vainaugurar el divendres 26 de juliolamb la intervenció dels filòlegs Ja-vier Giralt (Universitat de Sara-gossa) i Miquel Àngel Pradilla (Uni-versitat Rovira i Virgili), els qualsvan exposar amb tota claredat l’es-tat de les investigacions científi-ques i acadèmiques sobre les llen-gües d’Aragó . Javier Giralt va de-tallar el mapa de les llengües es par-len a Aragó i, en particular, a la co-marca de la Llitera: català nord-oc-cidental (o ribagorçà) a Albelda, Al-campell, Algaió, Altorricó, Baells,Valldellou, Camporrells, Castellon-roi i Tamarit; català amb marcadescaracterístiques aragoneses a Peraltade la Sal i Gavasa; dialectes detransició del català a l’aragonès aAçanui, Calassanç i Sant Esteve deLlitera; i aragonès al poblet d’Alins.I, evidentment, castellà a Esplucs, Bi-nèfar i Vencilló (tot i que, en aquestsdos últims, amb importants contin-gents de catalanòfons que hi hananat a viure des de la resta de la co-marca).

El professor Miquel Àngel Pra-dilla, per la seua banda, va dibuixaruna panoràmica general de l’estat dela llengua catalana en els territorison es parla, així com sobre les ten-sions socials i polítiques a què es veusotmesa. Des del seu punt de vista,hauríem de tenir una autoestimamolt alta per parlar català, i va la-mentar que no s’haja aconseguitcrear un sentit de comunitat globalde parlants, especialment perquè

Paco AznarTERTULIES

ALCAMPELL.

WORDPRESS.COM

des de Catalu-nya hi ha moltesresistències aobrir-se a (i a in-teressar-se per)altres territoris.El públic aques-ta nit va ser moltnombrós i el de-bat subsegüentmolt animat, do-nant lloc a rè-pliques molt su-coses per partdels ponents(podeu veure’nla transcripció a

la web de les tertúlies).El divendres 2 d’agost el ponent

va ser Paco Aznar, editor i directorde la revista Somos Litera, a dia d’a-vui probablement la publicació mésinfluent a la comarca. El ponent vadescriure la seua trajectòria pro-fessional a través de diversos mitjansde comunicació, sobretot en l’àmbitde la ràdio, fins que el 2009 va de-cidir fundar una revista mensual igratuïta. Una revista que, a mésd’informar de notícies d’actualitat,inclou també moltes històries sobreesdeveniments clau o personatgessingulars de la comarca. La fórmu-la ha tingut un èxit innegable i és unade les claus de la repercussió ob-tinguda per la revista en tan poctemps (set mil exemplars mensualsde tirada). Tot i ser una persona cas-tellanòfona (de Binèfar) el ponentva ser capaç d’impartir bona part dela seva xerrada en català, en solida-ritat amb la llengua del públic as-sistent i contra les hostilitats a quèes veu sotmesa en els raders temps.

El dissabte 17 d’agost la tertúlia vacomptar amb l’escriptor Carles Te-rès, que va explicar les circumstàn-cies que l’havien portat a escriure elseu premiat llibre Licantropia, unahipnòtica narració que va imaginara partir de certes històries que sonpare li explicava i que ell també haanat explicant a les seues filles. Car-les Terès ens va contar nombroseshistòries de licantropia del folkloreeuropeu i, en el temps de debat, en-cara va poder recopilar diverses

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3EN

TR

EVIS

TA

Pregunta. Vostè va nàixer a Mequi-nensa, quants anys fa que és alcal-dessa del seu poble?Resposta. Ja fa deu anys que sóc l’al-caldessa de Mequinensa.P. El fet de ser dona li ha donat méspossibilitats per a l’activitat políticatant al partit socialista com al muni-cipi?R. Més possibilitats no crec quen’hagi tingut; en tot cas potser elcontrari. Recordo els primers anysen què el fet que l’alcalde del poblefos una dona despertava alguna re-ticència. Ara, passat el temps janingú no se sorprèn de veure unadona al capdavant de la Corporació,és més, ara alguns agraeixen el trac-te femení en les relacions institu-cionals.P. Quina és la seua sensibilitat vers lesactuacions municipals? Són dife-rents d’una dona a homes?R. No haurien de ser diferents, peròen línies generals, crec que sí que hiha diferents sensibilitats a l’horad’actuar o decidir.P. Creu que les dones joves tenen mésinclinació cap a la política ara queabans?

R. No, jo crec que en aquests mo-ments la política no resulta atracti-va per a ningú. Potser encara hagi depassar un temps perquè dones ihomes tornin a creure en ella i no-més a través de bones pràctiques po-lítiques aconseguirem millors so-cietats i, per tant, caldrà implicar-seper recuperar el prestigi perdut.P. La Política com actuació de per-sones està molt menyspreada a cau-sa de la mancança d’ètica d’algunspolítics. Vostè creu que la població,en general, recuperarà la confiançaamb l’exercici de la política?R. És cert que la classe política estàmolt desacreditada, potser perquènomés transcendeix el que fan elsmals polítics que han utilitzat el seucàrrec per al seu lucre personal,oblidant alguns d’ells la seva ideo-logia, el seu projecte, fins i tot elsseus principis morals que podenser canviants en funció del que mésofereixi. Però jo penso que la so-cietat, a més de reprovar aquestesactuacions, ha de fer un altre exer-cici que és el d’aprovar amb majús-cules la tasca que realitzen molts po-lítics i la d’alcaldes i regidors d’a-

Magda GodiaIbarzAJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

quest país (que són la majoria ), quegovernen als seus pobles amb unaentrega i una dedicació digna d’elogi.Tots no poden ser en el mateix sac.P. És veritat que el poder corromp?R. A alguns sembla que sí, com la-mentablement estem veient. Detota manera, no crec que sigui unproblema del poder per si mateix,sinó de les persones que l’ocupen. P. Com a ciutadana que viu afectadaper la actual situació de crisis, què enspodria dir per donar-nos ànims pertirar endavant?R. Jo solc ser una persona que pen-sa en positiu i crec que fins en les pit-jors situacions també es poden fercoses importants. És moment perposar en marxa la imaginació i pot-ser ens sorprendrem dels resultats.P. Vostè és una aragonesa que parlacatalà. Quan utilitza el castellà, tra-dueix el seu pensament?R. Sí, m’adono de vegades que estictraduint el meu pensament quanparlo i escric. Aquesta traducció si-multània en ocasions, no deixa fluiramb facilitat el llenguatge i juga ma-les passades. Tanmateix, tampoc notinc dificultat per expressar-me en

MAGDA GODIA IBARZ, ALCALDESSA DE MEQUINENSA

«Una dona activa, entusiasta, emprenedorai valenta»// M. LLOP I RAMON MUR

Magda Godia és alcaldessa deMequinensa des de fa deu anys, ca-talanoparlant i defensora de laseua i nostra llengua. El fet de serdona li va ocasionar més dificultatsque facilitats en la gestió munici-pal, en els inicis. No obstant això,actualment esta actitud ja no exis-teix. És una persona que pensa enpositiu i creu que en les pitjors si-tuacions també es poden fer cosesimportants. Magda reconeix que elsalcaldes i els regidors que governenen els seus pobles tenen una de-dicació digna de lloar. “Moncada iMequinensa són dos mons que es-tan íntimament lligats i és a nosal-tres a qui ens correspon la tasca dedifusió”.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3EN

TR

EVIS

TA

castellà, llengua en la que m’heeducat i exercit la meva professiódurant molts anys.P. El seu municipi, Mequinensa, hatingut moltes transformacions en elsdarrers anys, especialment des delpunt de vista cultural i turístic. Quèens podria dir sobre les actuacionsque vostè ha portat a terme: espaiMoncada, projectes en el Poble Vell,Museu de la Mina...?R. El complex museístic del “PobleVell” és una gran actuació que s’hapogut dur a terme gràcies a l’apor-tació econòmica que aquest muni-cipi ha rebut del pla MINER.Conscients que existia un deutemoral amb els mequinensans quevan quedar despullats de les sevesarrels, la seva història, les seves tra-dicions, com a conseqüència de ladesaparició del seu poble, es vaapostar fort per desenvolupar unprojecte que tingués una doble fun-ció : d’una banda recuperar el nos-tre passat i deixar plasmat en aquestPoble Vell que Jesús Moncada va vo-ler mantenir viu a través de la sevaobra literària i al qual calia fer jus-tícia destinant per a ell un espai es-pecial on la seva persona i la sevaobra literària i pictòrica adquirís lamajor rellevància possible i per al-tra banda posar en valor Mequi-nensa com a reclam turístic-cultural.És una actuació de la qual em sen-to especialment orgullosa perquè elmuseu de la mina, l’exposició delpassat prehistòric, el museu d’His-tòria, l’Espai Montcada i el recor-regut Poble Vell a través de rutes li-teràries, formen un gran espai cul-tural que té una singularitat molt es-pecial i diferent d’altres ofertes i onl’aigua sempre és l’element prota-gonista.P. La data de l’1 de novembre de 1984està escrita en la historia amb la de-nominació de “La declaració deMequinensa”, quan es van reunir alcastell de la vila els alcaldes de laFranja, en el temps que el Sr. JoséBada era Conseller de cultura. Re-centment s’ha reafirmat aquesta de-claració tot i que l’actual Governd’Aragó actua en contra de la nostrallengua i la nostra cultura. Com viuaquest retrocés?R. Ho veig com un fet lamentable iinnecessari perquè les llengües hande servir per unir i no per separar.

M’entristeix que no es valori que enuna comunitat on es reconeix queparlem tres llengües no es conside-ri com una gran riquesa. I que esmenyspreï la sort que tenim a Ara-gó i s’opti per reconèixer com a llen-gua només el castellà.Barrejar ser, sentir i parlar és unacombinació perillosa que s’utilitzamolt, on apareixen paraules que in-toxiquen la qüestió: Catalunya, in-dependentistes, annexions, etc. Jocrec que tots sabem d’on som i on es-tem, per tant, aquesta no és la qües-tió. Només volem que el debat secentri en la llengua; tota la resta so-bra i perjudica. Algú pot dir que noparlo mateixa llengua que una per-sona de Lleida, Barcelona o Tarra-gona... amb els que m’hi entencperfectament parlant com ho faig almeu poble? He intervingut públi-cament davant d’acadèmics cata-lans a Barcelona i tots m’han entèssense cap problema. Els exemplespoden ser infinits. Aleshores pre-gunto, parlo català? Segons la novaLlei de Llengües, sembla que s’hau-rà de donar un nom a la llengua quees parla a cada poble. Passa això enalgun lloc del món? Quin reconei-xement tindrà? Hi haurà una gra-màtica de cada llengua a la qual po-der acudir per normalitzar la seva es-criptura? O, a nivell lingüístic, ensconvertirem en ciutadans de terce-ra categoria, perquè potser mai no hihagi aquest reconeixement?Els diferents governs han anat do-nant noms a la nostra llengua al llargdel temps, però la veritat és quenosaltres seguim parlant el que par-laven els nostres avantpassats, que esremunta al segle XIII, com així hoavalen documents escrits en catalàd’aquesta època que posseïm en elnostre arxiu municipal.Em nego a no tenir el mateix dretque qualsevol ciutadà a què se’m re-conegui que parlo una llengua.La llengua no pot servir per con-frontar, la llengua és sinònim de ri-quesa diversitat, tolerància i en totcas, la identitat no s’aconsegueixcanviant el nom per un altre identi-ficat amb el territori.P. Mequinensa és coneguda mun-dialment per les obres d’en JesúsMoncada, obra representada tambéal teatre, famoses no solament per laseua qualitat literària si no per la re-

flexió vers la destrucció d’un poble(de molts pobles) en pro dels inte-ressos econòmics, com actualment.Des del seu punt de vista, com es viua la vila la seua absència?R. Mequinensa té un deute moralamb Jesús Moncada. Un escriptorque dedica tota la seva obra literà-ria a narrar la forma de vida dels me-quinensans i els fets tan especialsque van succeir com va ser la desa-parició del Poble Vell.Ell va emprendre una tasca, ambuna feina callada, discreta, senzilla,sense ostentacions (era la seva ma-nera de ser) però la seva obra té unaexcel·lència literària, reconeguda itraduïda mundialment.Moncada i Mequinensa són dosnoms que estan íntimament lligats iels mequinensans ens considerem elsseus hereus morals. Conscients d’ai-xò, treballem cadascú des de la par-cel·la que ens correspon, tenint sem-pre present que, encara que ell ja nohi sigui, és a nosaltres a qui ens cor-

respon la tasca de protegir,promocionar i divulgar lafigura de l’escriptor i deMequinensa.P. Li queda temps per allleure? Ens agradaria saberquines aficions té.R. Com bé dius, queda poctemps per a l’oci, però la

veritat és que m’agrada estar elmés activa possible i de vegades finsa l’excés. Les meves aficions van aco-modant-se una mica a les inquietudsque apareixen estacionalment ambtreballs manuals. La música i la lec-tura, però, sempre hi són presents.Tinc molt abandonades la pintura iles activitats esportives.P. Què es allò que més recorda de laseua infànciaR. Els meus records d’infantesasempre estan relacionats amb lameva vida al Poble Vell. Els de jo-ventut amb la meva època d’estu-diant i d’adaptació al nou poble ambla família i amics.P. Magda Godia, com a dona, com apersona, què ens pot dir sobre la seua“filosofia de vida”?R. Implicació total en les mevesobligacions, tant familiars com pro-fessionals i polítiques, on el treballi la dedicació sempre ha estat lameva màxima.Moltes gràcies.

«Mequinensaté un deutemoral ambJesúsMoncada»

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3T

EMA

DEL

MES

La llibreria Serret de Vall-de-roures, acaba de complir 30 anys devida. Al llarg d’aquest temps, grà-cies al dinamisme comercial i elconstant activisme cultural del seupropietari, Octavi Serret, s’ha con-vertit en quelcom més que un llocde venda de llibres i diaris. SerretLlibres és avui dia un imprescindi-ble punt de trobada de la literaturai la cultura catalanes de la Franjaamb la Terra Alta i les Terres del’Ebre i un nexe d’unió entre au-tors i lectors d’expressió castellanai catalana.

Pel seu local, atapeït de llibres,on es poden trobar des dels best-sellers internacionals més conegutsfins a les més modestes publica-cions comarcals, han passat escrip-tors com Rosa Regàs, que aquestagost repetia visita per presentar elseu llibre Música de Cambra, Víc-tor Amela, assidu col·laborador iamic de Serret, Xavier Serra, AnaMª Matute, Lorenzo Silva, Ian Gib-son, Fernando Marías, FernandoMartínez Laínez, Fernando Sán-chez Dragó, Jesús Àvila Granados,Emilio Ruiz Barrachina, entremolts altres

A la llibreria Serret no hi hagairebé setmana sense presentaciód’un llibre pel seu propi autor,complint així un dels somnis d’Oc-tavi, gairebé des de nen. “Quanvaig obrir el meu primer quiosc-lli-breria, al carrer Belchite de Vall-de-roures, amb 16 anys, ja somiavaque algun dia els meus clients po-guessin comprar els llibres signats idedicats pel seu autor, com passa ales grans ciutats” –ens confessaSerret.

Ara, amb prop de 47 anys, OctaviSerret contempla satisfet com laseva pàgina web serretllibres.com,pionera en la difusió, distribució, ivenda de llibres en línia té unallista, de 7.500 clients i les seves no-vetats editorials, comentaris i esde-veniments culturals es difonenpuntual i massivament per Twiter,Facebook, el seu blog, etc. Gràcies

Llibreria Serret. 30 anys de compromís amb la cultura// MÀRIO SASOT

al seu esforç, les grans empresesd’edició i distribució espanyoles te-nen molt en compte aquest establi-ment, situat en un remot racó delMatarranya de Terol, per al llança-ment dels seus productes.

Octavi va muntar el seu primerquiosc-llibreria l’any 83 en el ma-teix local, posant una paret pel mig,on la seva família tenia una botigad’abonaments i insecticides

Uns anys més tard va adquirir ellocal actual des d’on projecta unainfinitat d’activitats.

“El primer acte públic importantque programem va ser el CongrésMatarranya Màgic, el 2003. Vanacudir un munt d’escriptors, entreells Sánchez Dragó, Javier Sierra,Emilio Ruiz Barrachina, Calleja,Sebastià d’Arbó, i tots ells van sig-nar els seus llibres a la llibreria” –explica el llibreter de Vall-de-roures.

Després van venir altres esdeve-niments similars amb temàtica di-versa, com el “Solstici d’estiu” a LaFreixneda, el 2004, que va agruparnombrosos poetes del Matarranya i

el seu entorn, o el projecte “Sobrerails”, les trobades estivals de “Es-criptors ebrencs” a través de la Firadel llibre de Móra d’Ebre, o l’edi-ció d’obres col·lectives com El riuque parla (2006), Galeria Ebrenca(2008), o L’arbreda ebrenca (2009).

L’any 2009 Serret va rebre elPremi Nacional de Cultura, queatorga el CONCA català, i el Premi“Franja. Llengua i territori “ de lesassociacions de la Franja, tots dosen reconeixement a la seva tascaeditorial i de difusió cultural al Ma-tarranya

Al juliol d’aquest mateix anySerret va editar Els follets del Ma-tarranya, de Javier Aguirre en tra-ducció catalana d’Antoni Bengoc-hea, que va ser presentat a la CasaAmetller de Barcelona juntamentamb la mostra fotogràfica “Matar-ranya Desconegut”.

Per a celebrar aquests 30 anys devida de la llibreria, Octavi Serret haorganitzat a l’agost la trobada lite-rària “Agost negre” i té previstmuntar un concurs Literari d’àmbitestatal.

Octavi Serretamb RosaRegàsOCTAVI SERRET

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3LL

ITER

A

13

èxit. Les activitats extra, a les festesmajors de tots el pobles, són molt in-tenses.

Aquest estiu 2013 ha estat marcatpel rebuig a la recent Llei de Llengües,amb activitats i manifest. El Cellit, enun manifest, declara la total i completadisconformitat amb aquesta llei perignorar els criteris filològics i lingüís-tics, que corresponen exclusivament ales comunitats acadèmiques i univer-sitàries.

La Plataforma Aragó pel Català de-fensa el fet de ser aragonès i parlar ca-talà, i que la llengua no sigui motiu dedisputes, sinó un mitjà per comunicar,per a tenir una bona relació amb tosel pobles, tant de Catalunya com d’A-ragó. Es reclama que s’escolti al moncientífic i acadèmic davant de la su-pressió de la denominació de Catalàper part de la nova llei. Aquesta Pla-taforma va fer una xerrada a Albeldael 9 d’agost, per part de X. Giralt deldepartament de Lingüística a la U. deSaragossa i J. Espluga del departamentde Sociologia a la UAB. Van assistir-hi 123 persones.

El 3 de setembre es va fer un altratrobada a Tamarit amb Josep Esplu-ga i Ramon Sistac com a ponents.

Estiu// JOSEFINA MOTIS

Calor, vacances per a uns, de treballper uns altres. Tot es queda quiet enuns llocs. Tot es mou en altres: Mar,muntanya, carreteres, festes, i activitatsculturals extra.

Cellit, a la a la Llitera, facilita in-formació sobre activitats de l’Institu-to de Estudios Altoaragoenses, rela-cionades amb béns culturals d’Aragó,ajudes per a la investigació, estudis ala muntanya, nits màgiques amb fes-tes i tertúlies.

Mitjançant el Cellit, em pogut veu-re interessants exposicions en diferentsambients i indrets. A la Llitera:

–Records d’ahir a les festes de Ga-vasa.

–L’obra gràfica de Katia Acín, quetracta de Ramon Acín, “Geometríadel hombre sin aristas”, s’acosta a lavida, obra i compromís anarcosindi-calista de la primera part del s. XX al’Aragó.

A Binèfar hi ha activitats importantsi atractives:

–Conferència de Víctor Pardo Lan-cina “Pedagogía de la Libertad.” so-bre Ramon Acín.

–Es va fer una primera edició d’I-maginaria, festival de titelles i imatgesen moviment.

–Hi va haver una conferència-xar-rada sobre “Sostenibilidad Me-dioambiental” tractant de l’extracciód’hidrocarburs per la tècnica súperagressiva fracking, pel que la empre-sa Frontera està demanant permís alGovern per instal·lar-se als nostres ter-ritoris i afectaria a Albelda, el Torri-có, Binèfar, Esplús Tamarit i Vencilló.

A Alcampell a darrers de juliol, esvan fer les Tertúlies a la fresca. El temade la llengua el van tractar Xavier Gi-ralt i M.A. Pradilla. De periodisme co-marcal en parlà Paco Aznar, directorde “Somos Litera”. De licantropia, enCarles Terès, del Matarranya. I d’al-ternatives al sistema agroalimentari,Juanjo Mallén, cooperativista.

A pobles com Albelda aquest estius’han programat activitats relaciona-des amb festivitats de final de curs, re-vetlles, festes de la sega i trilla, bere-nar de pesca a una bassa habitual, sor-tides, cine a la fresca, entre d’altres. Ala biblioteca al juny es va fer un cursd’inserció laboral per a joves i un al-tre de fotografia.

Per les festes majors d’estiu, car-rosses, música, penyes molt actives,sant Roc i recuperació de La Rambla—diuen que amb tot plegat ha estat un

Arran del contundent fiasco de Madrid en la candidatura delsJocs Olímpics de l’any 2020, les converses de carrer i les xarxessocials han anat plenes de comentaris de tot tipus (però gaire-bé sempre fotetes i immisericordes) sobre l’actuació estel·lar da-vant el COI de la Sra. Ana Botella, alcaldessa de Madrid. Co-mentaris que se centren bàsicament en el seu mal anglès i en al-guna frase antològica, com allò de “there is nothing quite like re-laxing cup of café con leche in Plaza Mayor?”. Mentre –així emconsta— bona part de la població de Madrid (i potser d’Espa-nya) aplaudeix en secret el fracàs d’un despropòsit tan gran entemps de crisi com la candidatura mateixa, la famosa “cavernamediàtica” cerca impossibles i increïbles contubernis i enemicsexteriors que justifiquen el daltabaix, encara més a partir de l’in-discutible èxit organitzatiu i logístic de la Via Catalana i la pos-sibilitat d’una candidatura pirinencobarcelonina per als jocs d’hi-vern de 2022.

Anem a pams. La “caverna” ja s’ho farà amb els seus contu-bernis, però ara voldria trencar una llança en favor de qui ja ésconeguda internacionalment com “Annie Bottle”. Que parle ma-lament l’anglès no em pareix cap delicte. Potser fins i tot caldriaagrair-li l’esforç. Tot i que, ben pensat, potser no ho va fer pas

per cortesia (al capdavall eren a Buenos Aires), sinó per vani-tat (ha de demostrar que la família Aznar és políglota més en-llà de la intimitat) i per fregar-ho pels morros al seu correligio-nari Mariano Rajoy, del qual l’única experiència més enllà delcastellà que se’n coneix (diuen que no sap ni gallec) va ser tam-bé de categoria: “It’s very dificult, todo esto”. El problema no ésla llengua, no. Ni tampoc la seua esperpèntica gesticulació o elseu posat d’extraterrestre. Cadascú té la gràcia que Déu li ha dati no s’hi pot fer més. A mi, el que de debò m’escandalitza són lesreferències. Pretendre que al món mundial saben què és un ma-drileño i una madrileña i que no cal traduir-ho... Convidar a pas-sejar pel Madrid de los Austrias, així en castellà, com si fos unamarca comercial o un hipermercat... I, sobretot, a qui li pot pas-sar pel cap que a les masses del planeta els farà vindre salivera,literalment se’ls farà la boca aigua, de pensar en el café con leche de Madrid? Potser no hi tenen el museu del Prado? O loshuevos rotos de Casa Lucio? Que no hi ha el Valle de los Caídos?

Parlem clar: Madrid és una ciutat molt bonica, però, en qües-tió de cafès, no és pas una referència mundial. I si continuen –alguns, els que hi manen– perdent el temps mirant-se el me-lic, se’ls acabarà passant l’arròs.

Cafè amb llet i qüestió nacional // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3C

ULT

UR

A

14

Bouesia 2013 i la Franja: de les Terres de l’Ebre al Matarranya// M.D. GIMENO

La poesia i els poetes de la Fran-ja van ser protagonistes de dos delsactes de la 9a edició de la Bouesia,celebrada enguany entre el 22 dejuny i el 17 d’agost. Reconegut i con-solidat festival lúdic i cultural, diri-git per Miquel Àngel Marín i JavierCaballero, el 29 de juny la barcassade la Cava a les Terres de l’Ebre vaacollir un bon nombre d’assistentsper escoltar els poemes del mont-rogí Carles Andreu, de Juli Micolau(de la Freixneda, Premi Guillem Ni-colau 1997 i 2008) i de la BlancaDeusdad (de Beseit), recitats pelsmateixos autors, que van connectarel paisatge matarranyenc amb les ai-gües tranquil·les i immenses delDelta. El recital, que forma part delcicle Poesia als parcs, patrocinatper la Diputació de Barcelona icoordinat per Carles Hac Mor il’Ester Xargay, va estar preceditd’un homenatge a Josep Arques, l’úl-tim barquer de la Cava, i va comp-tar amb els versos improvisats delversador Torreta, la rondalla Teixi-dor i la rondalla dels Tres Cantadors,acompanyats per balladors. A la nit

va continuar la festa poètica amb el“resitral” reivindicatiu de textos iinstruments de més de 30 “boue-tesses” i “bouetes” de totes les pro-cedències i disciplines.

Tres setmanes més tard, el 21 dejuliol, poetes de diverses procedèn-cies va fer un “Correbous” a laFranja, des de Mont-Roig de Tasta-vins, acompanyats del Carles An-dreu, que coordinava este projectede Poesia de Frontera. Tot seguit, elscarrers, edificis i paisatges de Pena-roja de Tastavins van ser recorregutsamb la veu dels versos de DesideriLombarte, des del castell, ataüllantel món del Molinar, a la Mare Déude la Font, de la mà de Joan Arru-fat: “Aquí, de qualsevol racó etsurt algú que et recita un vers. I aixòés màgic, com el Matarranya”, des-taca. Per a la Rosalia Gil, vídua delpoeta, que va recordar moments dela seua vida i obra, l’homenatge vaser “molt emotiu”. Després a Vall-de-roures, convocats per la llibreriaSerret, es van presentar diversos lli-bres a la sobretaula del dinar: Lamort del pare i mare de Carles An-

dreu; Campredó, 1931-1939. Repú-blica, revolució i guerra de l’Emig-di Subirats; Esferes Coincidents dela Raquel Estrada; Lengua, cienciay fronteras, recull d’estudis coordi-nats per José Enrique Gargallo,professor de Filologia Romànica ala UB; Frissons d’Ange de Ray-monde Jaccod, presidenta de l’As-sociació de Poetes francesos a Es-panya; i el bilingüe en català i fran-cès Canigonenc i Marinada de Ro-bert Saut, presentat per Philippe La-vaill. A la tertúlia, molt animada, vanintervindre el clarinet de Miquel Àn-gel Marín, lectures de poemes, im-provisacions d’altres, una xiuladacol·lectiva –”La vaca que xiula” éslema de la darrera edició de la Bo-uesia–, i intervencions teòriquessobre el xiular dels animals i els sonshumans o sobre l’origen primitiu dela nostra llengua comuna. Es vaaconseguir allò que els bouetes ano-menen la “boutopia”: que tots fan al-guna cosa d’alguna manera... Ambeste esperit és ben segur que conti-nuaran els lligams delto-franjolins enpròximes edicions de la Bouesia.

La barcassade la CavaESTER XARGAY

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3C

ULT

UR

A

En aquests temps miserables deLAPAOS i LAPAPYPS fa goig depoder ressenyar un llibre ben recent,El Aragonés: una lengua románica,que ja des de la primera pàgina dei-xa ben clar, no solament que a l’A-ragó es parlen tres llengües: arago-nès, català i castellà, sinó que a més,amb un esplèndid mapa, indica ambtot detall a on es parlen. El llibre ensha tornat una bona part de la nostradignitat d’aragonesos, i de persones,que el Govern s’esforça en furtar-nos amb la seva dita Llei de Llen-gües. L’obra havia aparegut com afulletó de El Periódico de gener amaig d’enguany, i ara, al juny s’ha pu-blicat en format de llibre, afegint-hiel Vocabulario básico bilingüe ara-gonés-castellano / castellano-arago-nés d’Antonio Martínez en quartaedició corregida i augmentada. El lli-bre va dirigit al públic castellano-parlant, que en gran part, com indi-quen els autors saben ben poc de lallengua i la literatura aragoneses, toti tenir-les ben a l’abast. En disset ca-pítols es presenta la història de lallengua aragonesa –bàsicament la ex-terna– i de la seua literatura des delperíode medieval a l’actualitat, acom-panyada de la de la cultura que hanconformat –aquest darrer aspecte ésuna encertada novetat. Cada capítolconté, a més, unes pàgines dedicadesa un autor de llengua aragonesa, ise’n dóna una mostra prou extensaen aragonès de la seva obra. Els ca-pítols se solen tancar amb una sec-ció, Fendo parola, on s’ofereix gran

El Aragonés: una lengua románica// ARTUR QUINTANA

part del vocabulari de l’aragonèsordenat per camps conceptuals. Apartir del capítol 10 s’hi inclou unanova secció que conté un curs pràc-tic d’aragonès. Al final del capítol 17hi ha una extensa i útil bibliografia.En resum: el llibre és molt ben fet,dóna molta informació i ho fa ambtota amenitat. Res, compreu-lo i di-fongueu-lo, que ja cal que ens cone-guem d’una santa vegada. De críticade detall, inevitablement en unaobra que ho vol abastar tot de la llen-gua aragonesa, se’n podria fer bas-tant. Em limitaré a una de sola: a lafrivolitat de voler-nos fer creure queel fet que la Pastorada de Castigaleucontinga fragment en aragonès és laprova que fa uns cent anys s’hi par-lava aragonès, substituït en l’actua-litat pel català. Frivolitats com aques-tas, o martingales de lingüística fic-ció –si ho preferiu d’anomenar així–

, desdiuen del tenor de l’obra, altra-ment molt digne. Això sí: ara que jatenim una excel·lent introducció a lallengua aragonesa i a la seua litera-tura caldria fer el mateix amb la llen-gua catalana de l’Aragó i la seua li-teratura, perquè si bé tothom sap alnostre país que existeix la llengua ca-talana, a la Catalunya diuen, són benpocs els que saben que aquesta llen-gua catalana, i la seua literatura, éstambé llengua pròpia i històrica del’Aragó. El millor fóra que ho iniciésRolde, que ha estat un dels grans ins-tigadors del llibre ací ressenyat, i ésuna de les comptades institucions quede sempre lluiten per l’Aragó trilin-güe, i fer-ho en col·laboració amb elDepartament de Català de la Uni-versitat i amb les associacions d’es-tudi i foment del català al nostre país.Com diuen els occitans La fe sens òb-ras, mòrta è.

Mapalingüísticd’Aragó del’anteprojectede Llei deLlengües de2001

Hannah Arendt (Hannover, 1906-Nova York, 1975) // M. Llop

DONES

Filòsofa, política alemanya d’origen jueu, educada de mane-ra liberal per la seua mare quan es va quedar vídua. A catorzeanys va llegir la Critica de la raó pura de Kant i Psicologia deles concepcions del món de Jaspers (director de la seua tesi: Elconcepte de l’amor en Sant Agustí, editada l’any 1929 a Berlín).Alumna de Heidegger, amb qui va mantenir una relació amo-rosa secreta durant molts anys. H. Arrendt tenia amistat amb pen-sadors, filòsofs, polítics... Casada amb Günther Anders, van viu-re a Frankfurt on ella escrivia i participava en seminaris. El 1932va fer una crítica del llibre d’Alice Rühle-Gerstel: El problemade la dona en l’actualitat. Unida als moviments sionistes solamentes considerava alemanya «per la llengua materna, la filosofia i

la poesia». Vivien en l’exili a Paris quan, el 1937, es va divorciar.El 1940 es va casar amb Heinrich Blücherl. Uns anys després ar-ribarien a Nova York amb la seua mare, on feia classes i escri-via. Després de la II Guerra Mundial va viatjar a Alemanya i vaescriure Existencialisme francès, filosofia que compartia amb elgran existencialista Albert Camus. Arendt destacà per l’infor-me que va elaborar sobre el Procés d’Eichmann (1962) per alThe New Yorker, que va provocar una gran irritació a la comu-nitat jueva. Els orígens del totalitarisme i les seues idees reco-pilades en diverses publicacions provoquen admiració vers unadona valenta, lluitadora i coherent amb la seua filosofia sobrel’ésser humà.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

33C

ULT

UR

A

16

Amb el títol “Mequinensa! Foto-grafies de Jesús Moncada” es va in-augurar dissabte 7 de setembre, en laSala d’exposicions Miquel Ibarz deMequinensa, una mostra de fotogra-fies de l’autor de Camí de sirga sobrevilatans, oficis i racons que van quedarsota les aigües amb la construcció delpantà de Riba-roja.

Aquesta mostra ha estat una ini-ciativa del Museu Etnològic de Bar-celona i suposa una primera concre-ció del conveni de col·laboració en te-màtica cultural que han signat l’A-juntament de Mequinensa i l’Ajun-tament de la Ciutat Comtal. L’acte va

comptar amb la presència de MagdaGòdia, alcaldessa de Mequinensa, enqualitat d’amfitriona, de Carles Salaen representació de l’Ajuntament deBarcelona, de Josep Fornés, directordel Museu Etnològic, i de Rosa Ma-ria Moncada, germana de l’escriptor.La selecció de les fotografies, així comdels textos que les acompanyen, ha es-tat a càrrec de Josep Fornés i deRosa Maria Moncada, i té un marcataccent antropològic, centrat en els ofi-cis i les formes de vida que van que-dar aturades en el record del poblevell de Mequinensa. L’exposició es po-drà visitar fins al 3 de novembre en

Exposició de fotografies de Moncada a Mequinensa// CARME MESSEGUER

No recordo en quina publicació periòdica (potser al desapa-regut setmanari El Món) vaig llegir fa una bona colla d’anysuna col·laboració de caràcter lingüisticoideològic de l’escriptoraMarta Pessarrodona en la que assenyalava que la gran majoria–per no dir la totalitat– de les llengües del nostre context cul-tural occidental, si més no, empraven –empren– mots inspiratsdirectament i formal en l’espanyol macho –i en el seu derivatmachismo– per referir-se a l’actitud que mostren determinatssectors de la societat quan atribueixen als hòmens una superio-ritat de valors, en tots els camps, sobre les dones; i això deu és-ser així perquè al nord dels Pirineus i del riu Grande es deu te-nir la impressió que és en el món hispanòfon (en el peninsulari en el de més enllà del mar) on aquesta actitud es manifestaamb una remarcable intensitat.

Dic la major part de les llengües europees perquè els ibèricscatalanoparlants (a causa dels mateixos escrúpols lingüístics quemostren els occitanoparlants quan al mot francès chauffeur–emprat, més en el passat que en l’actualitat, en bona part dellengües europees de fora de l’Estat francès per referir-se a lapersona que té per ofici conduir automòbils– li fan correspon-dre el mot occità calfaire; o quan els catalanoparlants de la Ca-talunya del Nord tradueixen el mot francès comité com a comi-

tat per referir-se a un grup de persones elegides o nomenadesper un partit o un col·lectiu per constituir una junta que té de-terminades atribucions) emprem, sobretot en àmbits formals, elmot ‘masclisme’, fent, al nostre entendre (meu i de la Marta Pes-sarrodona, si més no) d’aquesta manera una, diguem-ne, ultra-traducció del mot castellà machismo.

Potser és l’hora –si volem una llengua sense excessives servi-tuds– de seguir l’exemple de la resta de llengües europees i, sim-plement, adaptar formalment els macho i machismo espanyolsal català i, per tant, recollir en els nostres diccionaris les formes‘matxo’ i ‘matxisme’ amb un significat semblant al que trobemen els diccionaris de la resta de llengües europees.

O potser no, perquè havia oblidat apuntar que l’única –pelque sé– llengua europea, a més del català, que en lloc de fer unaadaptació formal fa una ultratraducció conceptual dels mots es-panyols macho i machismo és l’èuscar –si més no el peninsular.Tot plegat fa pensar que el masclisme/matxisme, més que unaactitud especialment intensa en el món hispanòfon, és una acti-tud especialment intensa en les diferents societats que ocupenla península Ibèrica, i illes adjacents, incloses la basca i la cata-lana. Ja sabeu, som –com proclamava ja fa anys en Joan ManuelSerrat– inevitablement ibèrics, mascles i cristians.

Masclisme versus matxisme // Esteve Betrià

dissabte i diumenge.La mostra forma part d’una expo-

sició més àmplia encara en prepara-ció que es podrà veure aviat a Barce-lona, Móra d’Ebre, València... Més en-llà de l’interès documental i artístic deles fotografies, la iniciativa és un noureconeixement de Barcelona cap a undels seus habitants més il·lustres, ja queJesús Moncada va residir en el barride Gràcia d’aquesta ciutat pràctica-ment durant tota la seua vida profes-sional. Paral·lelament, una editorial sa-ragossana està enllestint també lapublicació d’una àmplia selecció de fo-tografies obra d’aquest polifacètic ar-tiste mequinensà.

U12

Un jove JesúsMoncada

amb uncompany de

feina al’editorial

Montaner iSimón Actes de “pre-Santa”

La inauguració de l’exposició “Mequinensa! Fotografies de Jesús Mon-cada” es va emmarcar dins dels actes de “pre-Santa” previs a les festes enhonor de la patrona de la localitat, Santa Agatòclia (17 de setembre) i vacomptar amb l’afluència d’un públic entusiasta per tot allò que porta el nomdel Poble Vell o la signatura de Jesús Moncada. Durant l’acte es va proce-dir també al lliurament del premi al guanyador del cartell anunciador de lesfestes, Pablo Vidallet, mequinensà dissenyador gràfic que ha merescut aquestmateix premi en anteriors edicions. El tret d’eixida de les festes de la San-ta pròpiament dites va tenir lloc el divendres 13 de setembre, amb el pre-gó de festes, responsabilitat que enguany va recaure en Andreu Coso, me-quinensà també resident a Barcelona i col·laborador de Temps de Franja.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3A

RA

GÓ

17

El passat 27 de juliol va sortir pu-blicat al BOA les noves bases del Pro-grama Luzia Dueso “para la difusióndel aragonés y sus modalidades lin-güísticas en los centros docentes pú-blicos y privados concertados nouniversitarios de la Comunidad Au-tónoma de Aragón durante el curso2013-2014”.

Vista la seua programació, con-tinguts, objectius, etc., està clar queel Programa Luzia Dueso és la con-tinuació (ampliat en horitzons, queno en pressupost) del Proyeuto d’A-nimazion Cultural Luzia Dueso queva nàixer el 2006. Consisteix en unseguit d’activitats complementàriesper a enriquir i recolzar les classesd’aragonès, especialment als cen-tres de les comarques aragoneso-parlants, entesa aquesta denomina-ció com científicament s’ha entèstota la vida, lo que segons la Llei deLlengües recentment aprovada i dela que emana la normativa d’aquestProjecte seria el LAPAPIP (Llenguaaragonesa pròpia de les àrees pire-naica i pre-pirenaica).

La prova és que totes, absoluta-ment totes les més de 50 activitatsque s’ofereixen a les escoles estan re-lacionades exclusivament amb l’a-ragonès, des de la primera: “Lasdelerias del doctor escrabachinau”,impartida per Javier Vispe Mur finsa la 47, “Un dia en el acuario con-viviendo en aragonés”.

Una altra evidència és que per aaconseguir aquestes activitats ésprioritari que e les seues escoles s’im-

El programa Luzia Dueso, un pas més cap al genocidi lingüístic del català a l’Aragó// MÀRIO SASOT

partixque aragonès. Com les classesde català a les escoles de la Franja escontinuen dient així, català, aquestscentres no tindrien dret a aquestesni a cap altra activitat complemen-tària de reforç de la llengua. Posant-nos en l’absurd, aquests centres hau-rien de “disfressar” les classes de ca-talà com si fossen d’aragonès, i re-convertir als mestres de català de lesmés de 50 escoles i instituts de laFranja, tots ells amb la titulació encatalà exigida per a donar eixesclasses, adquirida a escoles de ma-gisteri i universitats homologades, enprofessors d’aragonès amb un “cursexprés” de reciclatge en aragonès.

L’altra alternativa, la restauraciódel Projecte Moncada d’animaciócultural a les escoles de la Franja, notindria possible cabuda en un terri-tori on, per la llei de llengües actu-alment en vigor, el català no n’és unallengua parlada.

En conclusió, que tot i que l’es-mentada Llei de Llengües parla dedues grans zones de la “llengua ara-gonesa”: la septentrional i la oriental,les activitats de foment, recuperaciói difusió, etc., s’adrecen clarament,únicament i exclusiva a la llengua“autènticament aragonesa” la de l’à-rea septentrional (LAPAPIC). Ambel llançament del Programa LuziaDueso, el català no sol deixa d’ano-menar-se així, com passava a la novallei de llengües, sinó que desapareixcom a llengua real del mapa lingüís-tic i educatiu d’Aragó, ja deixa de serobjecte de protecció i promoció.

Una altra conseqüència d’aquestajugada mestra que ha perpetrat laConselleria d’Educació, Cultura iEsports del Govern aragonès per aanar fent desaparèixer el català d’a-questes terres és que la convocatòriade participació al Programa L. Due-so ha tingut una rapidíssima i entu-siasta participació de pràcticament to-tes les associacions i entitats quetreballen per l’aragonès, tant a títol in-dividual com a col·lectiu, el que ga-ranteix la seua aplicació i un llarg fu-tur, tot i que la quantitat anual a re-partir per a totes les activitats i as-sociacions és de 6.000 euros.

Ironies de la Història// M.S.

El Projeuto d’Animazion Cultural Luzia Dueso, va nài-xer el curs 2006-2007 a iniciativa de la doctora, filòloga iprofessora d’Institut, Pilar Benítez. La seua proposta eraposar en marxa un projecte d’animació a les escoles ons’impartia aragonès a diferents comarques pirinenques,inspirat en el Projecte Moncada que, des de l’any 2000posava a l’abast de les escoles i mestres de català de laFranja activitats culturals en aquesta llengua. De fet, coma coordinador d’aquest Projecte li vaig passar a Pilar Be-

nítez, a petició seua, la memòria del P.M., amb els contin-guts, objectius, activitats, ponents, etc., que el va fer servir,adaptant-lo a les peculiars circumstàncies de l’aragonès,per a presentar al Govern aragonès el projecte LuziaDueso.

Resulta amargament paradoxal que l’actual govern re-gional PP-PAR, haja triat el Programa Luzia Dueso, “fill”d’alguna manera del Jesús Moncada, com arma propíciaper a assassinar definitivament al projecte “pare”.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3PA

ÏSO

S C

ATA

LAN

S

18

És el meu problema. Ho accepto. Jo continuo pensant en ca-talà perquè la catalanitat m’explica i des de la catalanitat en-tenc i conformo el (meu) món. Ara és temps de gínjols i de lle-dons i em sento content com un gínjol i de petit, amb un canut,jugàvem a tirar-nos els pinyolets. El meu món –no fa pas tant–va viure en companyia de les fogueres de Sant Antoni, de SantJoan, de Pasqua, amb el cóc amb ou de la padrina, amb els cócsamb codony; els panellets i panadons, fent festa el segon diade Nadal i celebrant les mascres pel Carnestoltes. Vivíem encatalà! Sense saber-ho, valga’m déu!, com els qui saben es-criure en prosa. Però hi vivíem d’una manera natural.

D’aquests anys, hi ha uns llibres modèlics i un bon sarpatd’obres que mostren tot un folklore clarament i indiscutible-ment català de ca nostra: Bllat colrat, que és un monument, oLes cançons de la nostra gent, reeditat de fa poc, un altre mo-nument, entre d’altres. Són treballs fruit de l’esforç enorme dela nostra gent que volia recuperar allò perdut, amagat, negat:la catalanitat dels nostres orígens, la catalanitat en què hauriade recolzar en bona lògica la nostra vida d’avui. I en canvi ambquè ens hem trobat i ens trobem?, amb què hem de conviure?Amb uns poders alienadors que han fet tot el que han pogut imés per fer-nos odiar allò que hauríem d’estimar, per fer-nosperdre la identitat. Orígens, identitat, Raimon, us sona?

Han passat els anys i la bona gent de les associacions quetreballa per recuperar els mots de les coses -que deia el cele-brat Espriu-, en veure que passen els anys i els aragonesos noes fien d’aquests catalans de la Franja, s’ha empescat una fór-mula: l’exaltació de la ‘propietat aragonesa’. M’explico: emmalfio de la descoberta del català llengua pròpia d’Aragó, emmalfio de treballar per las lenguas de Aragón, em malfio de po-sar la marca Aragó arreu en les nostres manifestacions cultu-rals i tot perquè la gent no s’esfurie, perquè el personal no sigaacusat de català, vade retro! No sé si m’he sabut explicar, i pot-ser encara m’haja embolicat més: continua sent un problemameu, no us preocupeu.

Però, tot i el meu problema, no em vull estar de continuar enla línia que vam començar fa més de 30 anys quan a Fraga, po-sem per cas un dia de setembre de 1979, hi preteníem explicaramb Galan la catalanitat de les nostres comarques. Aleshores,com aquest estiu en diferents actes a la Llitera, tal com he lle-git a la xarxa, la gent manifestava les pors que ens prenguenper catalans si diem que parlem català. Ves per on: el tempspareix que no passa i que som allà mateix i que pareix com sitot s’arreglés dient que som aragonesos per davant de tot, ique no mos barregen amb el món català, ai las, el món que ésel meu, sí, el dels gínjols i els lledons.

Gínjols i lledons // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Hi ha llibres que tenen el títol mésatractiu que d’altres. El museu de l’e-lefant és un títol atractiu; un museuamb un elefant, a qui no li agraden elselefants? Si aquest museu ens elcol·loquen a Ordino, un poblet depessebre al bell mig del Pirineuabans de l’esclat de la Guerra Civil,aleshores podem dir que a més d’a-tractiu és evocador, evocador d’unsfets i d’una època extraordinaris. I uspuc assegurar, després de llegir-lo àvi-dament, que el llibre no desmereix eltítol. És una obra que tracta d’An-dorra, de fets i gents andorrans, peròque traspassa completament les fron-teres del petit país. Sobre fets reals,l’autor basteix una novel·la igualmentinteressant per a qualsevol habitantd’aquests món global nostre.

El museu de l’elefant és el segon lli-bre que en Joan Peruga dedica a lanissaga dels Areny-Plandolit. Estàcentrat en Pau-Xavier, l’últim filldel patriarca dom Guillem i la sevasegona esposa, dona Carolina. Taxi-dermista, mag, metge, impulsor demuseus impossibles, va intentar crear-ne un que no tingués res a envejar als

El museu de l’elefant i l’editorial Andorra// MARIA J. NICOLÁS ROYES

museus americansque l’havien en-lluernat. Malaura-dament no va po-der veure’l acabat,entre d’altres cosesper que l’elefant, laguinda del pastís, laJúlia, va ser robadaa la Seu, quan la pu-javen a Andorra. Espot entendre queaquesta família hagicaptivat a en JoanPeruga i els hi hagidedicat dos llibres,de moment.

I per arrodonir aquesta relacióPeruga/Areny-Plandolit, l’editorialAndorra ha estat l’editora de Elmuseu de l’elefant. L’editorial An-dorra va ser fundada per dos socis, uneditor barceloní i l’andorrà BartomeuRebés, aquest últim casat amb una deles filles d’en Pau-Xavier d’Areny-Plandolit. En l’actualitat, l’editorialestà en mans d’un fill d’aquest ma-trimoni, Xavier Rebés, la seva donai el seu nebot.

La historia de l’editorial ens és méspropera en el temps però igualmentinteressant, feta de llibres que en elseu moment no estaven ben vistos aEspanya, pel que deien i per dir-hoen català. En el llibre editat amb mo-tiu del 40 aniversari de l’editorial, esrecull el discurs d’en Bartomeu Re-bés el dia de la inauguració... “no te-nim altre objecte que prestar un bonservei a les lletres i a la cultura cata-lanes ....”

Presentaciódel Museu del’ElefantEDITORIAL ANDORRA

19

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

1 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

3O

PIN

IÓ

Fa uns dies em vaig reunir asopar amb uns amics de les co-marques orientals d’Aragó;ja saben, amb aragonesos lallengua vernacla no és la cas-tellana, ni la polonesa, sinóaquesta que no té nom reco-negut pel Govern. I com jotambé la parlo i en ella vaigaprendre a parlar i a escoltarper primera vegada, els vaigdir “clar i català” per saludar-los: “La pau sigui amb vosal-tres”. I us juro que em van en-tendre. I fins i tot van celebrarl’ocurrència, però sonar a lesseues orelles la-pau com La-pao i aquesta com la guerra ales actuals circumstàncies.

Només la incompetència lingüís-tica i política ha pogut acabar ambuna llei de mínims que no imposa-va res a ningú i defensava només elsdrets lingüístics dels aragonesos.Per tal de lluir el típic cachirulo –benlligat, això sí– i presumir d’aixòcontra el sentit comú i el “seny” enparticular, els que governen aquí nonomés han posat a Aragó al mapasinó que l’han exposat a la vergonyapública en general. S’han donat a co-nèixer per a què el món sàpiga quimana a l’Aragó i que ells no reblen:que Tarazona no recula encara quemani la bula, que el Pilar aguanta albassal i els seus voltants com a arbreplantat a la riba. I que el baturro decos sencer –que s’han cregut!– nos’aparta del seu camí passi el quepassi: ja sigui el tren, el francès, lail·lustració o l’acadèmia... Lapao ésper a ells efectivament venjança iguerra contra el que considerenuna invasió catalana. Però si passael que no havia de passar i els aga-fa el tren, dic jo que s’atinguin a lesconseqüències.

Tanta incompetència s’explica sidel PAR es tracta, perquè és impa-rell encara que sigui d’aquí, però nomenys si es tracta dels popularsd’allà (de Ripoll) o de més avall i, entot cas, d’espanyols sense fronteresni mesura. Uns i altres estimen Es-panya però no la comprenen, creuenque l’Aragó és un barranc entre Cas-tella i Catalunya i no la costura de

les Espanyes. No entenen que a laFranja es salven les diferències i s’as-senta la costura d’Espanya, ignorenque aquesta no és una túnica in-consútil ni un esquinç necessari encontínua confrontació. Són unesvores. Però si aquests no ho impe-deixen, els veïns d’un i altre costats’entendran com sempre s’han entèsi faran un brodat salvant les dife-rències on ells volen fer un descosit.Perquè aquest és el destí històric i elvalor local afegit a aquest tros de ter-ra. Des dels temps de Marcial que vaanar a Roma i va enviar els seus lli-bres a la “alta Bílbilis” –la seva pà-tria natal, on tenia casa–. Espanya hasortit per l’Ebre al mar nostre decada dia i la cultura llatina ha pe-netrat a Ibèria remuntant el riuque li va donar el seu nom.

Si els polítics impedeixen la me-diació de la Franja sense remei, elsaragonesos que neguen la llengua nola mossegaran i es buscaran la vidai la llibertat on hi hagi lleis abans quereis efectivament. Perquè això sí, enl’amor a la llibertat són expertsaquells aragonesos vells que, as-sentats a la terra que van heretar,van voler tenir reis, sí, però no persobre de la llei sinó aquesta a propi aquells, si absoluts, el més lluny pos-sible. Doncs si ha de ser només percobrar impostos i imposar la seva vo-luntat: “Rei tingam i no el cone-gam”, com diuen al meu poble.

Constituït el primer govern de-

Sopar defranjolins aSaragossaCÈLIA ANTOLÍN

La PAO sigui amb vosaltres// JOSÉ BADA

mocràtic d’Aragó, em vaig fer càr-rec de la política lingüística amb tantd’èxit que ja el 1986 la TVE d’Ara-gó em va concedir “el limón de losValeros”. Els vaig donar les gràciesen català, i un dels que era llavors di-rector en el meu Departament emva servir d’intèrpret en aquella ce-rimònia bufa celebrada al Casino deMontes Blancos. Però no m’entre-tindré ara explicant batalletes. Re-cordaré només que al gener de 1984vaig reunir a Mequinensa als alcal-des de la Franja i després de la fa-mosa Declaració, al setembre delmateix any, vam començar les clas-ses optatives de català amb l’ajudainestimable de la Generalitat queens va facilitar els primers mestresen comissió de servei. El primer cursva començar en 12 centres i es va im-partir a 800 alumnes, actualments’ensenya català a 4.000 alumnes en45 pobles.

No seré jo qui reclami avui un pre-mi taronja pel que vaig fer fa ni mésni menys de gairebé tres dècades. Enaquest país surrealista em sento desobres recompensat amb el trofeuque em van donar llavors. Però vullque a la meva terra es reconega pelseu nom la meva llengua i els dretsdels qui la parlem. També m’agra-daria molt que Lapao d’Aragó i el“eccehomo” de Borja, dos nota-bles esperpents que han donat tantque parlar, ens donessin a tots al-guna cosa més que pensar.

Comarca del Matarranya, un territori, un compromís, amb la cultura i el patrimoni

Fogueres del Pilar. Els Petadors de la Vall del Tormo