Temps de Franja 83 - ascuma.org

Any 10 • núm. 83 • La Franja, febrer de 2009

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Imat

ge d

e la

Pire

na 2

009

al s

eu p

as p

el P

irine

u ar

agon

ès

Sant Antoni reviuEn molts pobles del Matarranya i delBaix Cinca les celebracions d’aquestafesta d’hivern han estat massives.

Entrevista aOctavi SerretEl llibretermatarranyencexplica la seuapassió pelsllibres i lacultura del seuterritori.

MA

RIN

A N

OG

UÉ

Surrealisme mequinensàEl pintor Josep Nicolau exposa la seuasorprenent obra a la seu de l’IEI abansde fer el salt a Nova York.

Ametlers florits a CalaceitFoto: Ricard Solana

Gossosa la neuGossos

a la neu

PIRENAPIRENA

Núm. 83. Febrer-març de 2009 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

Aragó és un territori on a més del castellà,conviuen històricament l’aragonés i el catalàcom a llengües pròpies. Per a protegir i asse-gurar la supervivència d’estes llengües entotes les seues varietats dialectals en les seuescomunitats lingüístiques és necessària la crea-ció, aprovació i aplicació urgent d’una Llei deLlengües adequada a les necessitats bàsiquesde cada llengua i territori.

Esta mesura legislativa ve demandada permultitud d’òrgans, institucions i documentsoficials implicats i relacionats amb la protec-ció del patrimoni lingüístic aragonés i univer-sal. Així, la Carta Europea de les LlengüesRegionals o Minoritàries, a través dels Infor-mes del Comité de Ministres del Consell d’Eu-ropa, insta a «l’adopció d’un marc jurídicespecífic per a la protecció i promoció delplurilingüisme a l’Aragó» (paràgrafs 115-118). A més, l’Estat Espanyol fa menció enaquesta carta a un reconeixement estatutarique encara no existix: «L’Estat Espanyol decla-ra que, als efectes previstos en els esmentatsarticles, s’entenen per llengües regionals ominoritàries, les llengües reconegudes en elsEstatuts d’Autonomia i/o en la legislació queels desenvolupa de les comunitats autònomesd’Aragó, Astúries, Catalunya, Euskadi, Galí-cia, Illes Balears, Navarra i València» (Art. 2.2i 3.1). També el Comité de Ministres delConsell d’Europa demana a les autoritatsespanyoles que «reforcen la protecció de l’ara-gonés (fabla) i del català a l’Aragó, inclòsl’establiment d’un marc jurídic apropiat.»(Punt 6). En la mateixa línia, l’Estatut d’Au-tonomia d’Aragó reclama que «Les llengüesi modalitats lingüístiques pròpies d’Aragógaudiran de protecció. Es garantirà la seuaensenyança i el dret dels parlants en la formaque establisca una llei de Corts d’Aragó pera les zones d’utilització predominant d’aque-lles.» (Art. 7); així com la Llei de PatrimoniCultural Aragonés sanciona que «Una llei dellengües d’Aragó proporcionarà el marc jurí-dic específic per a regular la cooficialitat del’aragonés i del català, llengües minoritàriesd’Aragó, així com l’efectivitat dels drets de lesrespectives comunitats lingüístiques, tant pelque fa a l’ensenyança de i en la llengua pròpia,com a la plena normalització de l’ús d’estesdos llengües en els seus respectius territoris.»(Disposició final segona). També l’Avantpro-jecte de Llei d’Educació d’Aragó es remet aesta al parlar d’educació: «Es desenvoluparàde la forma que indique la Llei de llengüespròpies d’Aragó» (Cap. 3; Art. 37.2).

En el cas que no haguera quedat patent la

necessitat i obligació de promulgar una Llei deLlengües que faça legals a l’aragonés i català,existixen també disposicions d’àmbit més gene-ral que obliguen, igualment, a la protecció perpart del Govern i de les autoritats competents dela diversitat lingüística d’Aragó. D’esta mane-ra, la Declaració Universal dels Drets Lingüís-tics, creada pel Consell de Drets Humans de lesNacions Unides exhorta als Estats i les institu-cions internacionals a continuar avançant entotes aquelles polítiques favorables al respecte,la promoció i l’ús social de totes les llengües,en tots els àmbits que afecten la vida individuali col·lectiva de les persones; i cal recordar quesegons esta declaració, a Aragó es viola un dretfonamental: «Tota comunitat lingüística té dretque la seua llengua siga utilitzada com a oficialdins del seu territori».

Per tot això, urgix que les autoritats aragone-ses actuen decididament complint la seua come-sa, de manera que es crega i s’aprove deguda-ment una Llei de Llengües com marc legalimprescindible, i s’aplique una política lingüís-tica per a la protecció i difusió de les llengüespròpies. Esta llei, per damunt de qualsevol ideo-logia, pacte, unitat o signe polític, ha de desen-volupar i protegir tots i cada un dels drets esta-blerts per la Declaració Universal dels DretsLingüístics, així com respondre a les peticionsi sancions que des de la Unió Europea, l’EstatEspanyol, l’Estatut d’Autonomia d’Aragó i laresta de disposicions i institucions es reclamenen favor del patrimoni lingüístic aragonés.

(Si voleu signar la vostra adhesió a este Mani-fest, el trobareu a: http://leydelenguas.com)

EDITA:

C/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 15 21

Associació Cultural del MatarranyaConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEACentre d’Estudis Ribagorçans (CeRib)

DIRECTOR:Màrio [email protected]

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Hipòlit Solé

CAP DE REDACCIÓ IMAQUETACIÓ GRÀFICA:Isabel Calaf • T. 661 470 [email protected]

COORDINACIÓ DE COMARQUES:Marta Canales

CONSELL DE REDACCIÓ:Antoni Bengochea, José MiguelGràcia, Artur Quintana, LluísRajadell i Carles Sancho (el Matarranya). Jaume Casas, Pep Labat i DamiàTorrent (el Baix Cinca). Carles Barrull, Glòria Francino iJosefina Motis (la Llitera i laRibagorça). Carme Messeguer (PPCC).

FOTOGRAFIA:Pep Labat, Sidrid Schmidt Von derTwer i Ricard Solana

OPINIÓ:Susanna Barquín, Esteve Betrià,Tomàs Bosque, Josep A. Carrégalo,Miquel Estaña, Quim Gibert, MarcMartí, Joaquim Montclús, FrancescRicart, Carles Sancho, Ramon Sistac,Natxo Sorolla, i Carles Terès.

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT: 978 85 15 21

IMPRESSIÓ i PRODUCCIÓ:Gràfiques del Matarranya, [email protected]

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709

EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia i Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria Panadés i Llibreria SorollaSaragossaPapelería Germinal. C/ Sepulcro, 21TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

Carta per la Llei de Llengües

Miquel Blanc i Josep Galan en el lliurament de firmes per la Llei de Llengües l’any 2002 al Palau de l’Alfajeria

RA

MO

N B

UET

AS

Temps de Franja 83 4/2/09 10:39 Página 2

Núm. 83. Febrer-març de 2009TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorQuan em vaig assabentar de que el periodista iraquià que va

llençar les seues sabates al ja expresident Bush durant una rodade premsa pòstuma que va celebrar aquest a Bagdag es deia ElSaidí, una gran corrent de simpatia amb ell va augmentar dinsdel meu esme.

Em va enorgullir que aquell «heroi d’a peu» tingués un cognom coincident amb el nom del meupoble.

Penso que l’Ajuntament de Saidí, a l’igual que es va agermanar fa anys amb el barri granadíde El Zaidín, hauria de tractar d’establir qualsevol vincle amb aquest periodista valent i honest.Podria nomenar-lo fill honorífic del poble, o invitar-lo, si alguna volta aconsegueix la llibertat, apassar uns dies per aquestes viles nostres de tantes reminiscències àrabs i organitzar-li un ciclede conferències per diversos pobles de la ribera. Fins i tot es podria pensar en dedicar-li un carrer,això sí, posant-li una placa una mica menys austera i trista que la que se li va posar al parc dedi-cat a l’il·lustre científic Alberto Galindo.

A més hi ha una altra excusa per a retre a Muhammad El Saidí un merescut homenatge. Saidíés una terra amb un percentatge de periodistes per habitants segons alguns observadors forans,superior al de qualsevol poble de la redolada, alguns dels quals podrien aidar en les gestions decontactar amb tan il·lustre col·lega.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del directorCartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaOctavi Serret, llibreter

i activista cultural del Matarranya,l’Ebre i la Franja

La Llitera

Cultura

Tema del mes

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

Opinió: Dues antologies franjatines

2

3

4

7

10

15

14

17

18

Sobre el museu DiocesàTot just s’ens diu que hi ha conflictes, o quan

maco és aquest museu. Des d’un «ni bé, ni mal,ni tot el contrari», es comenta una estrompas-sada per un desnivell a terra. Tenim entès quehi havia un museu segons la antiga Diòcesi deLleida amb obres d’Art dels pobles. Que alpassar aquests pobles a la diòcesi de Barbastredes d’allà es reclamen aquestes obres. Enspreguntem que, segons ens han ensenyat l’es-glésia té una autoritat esglaonada, però, que ésuniversal o horitzontal, segons territoris i posses-sions. Si és així, perquè una obra d’Albelda ode Saidí corresponent a l’Entitat no pot estar aun museu on es pugui exposar la seva estèticai valor? Suposem que les diòcesis són per aten-dre als pobles de la seva demarcació i que totescorresponen al patrimoni universal de l’ Esglé-sia. Així –innocentment–, què té més que unesobres estiguin uns quants kilòmetres més capaquí o allà?

A la gent dels pobles que han canviat deDiòcesi se’ls hi ha fet creure –no tan innocent-ment– que les obres del Museu Diocesà de Llei-da han estat FURTADES i s’han de tornar, alspobles?, no, a Barbastre. Demanem una bonainformació sobre l’origen d’aquestes obres d’art,com han anat a parar a Lleida, –la trajectòria–.Apart de que s’esclareixi el batibull sobre lalegitimitat de què estiguin a un lloc o un altre.

Josefina Motis

Ollaó/Oixque!Sorprès vaig llegir a TdF que el mot Xandra

és un basquisme ribagorçà. I tot i que em vantode conèixer poc o molt aquell parlar, el desco-nec. L’he buscat en diccionaris –fins i tot en l’Al-cover-Moll– però en va.

En la meva recerca, fullejant un diccionari desinònims veig sorprès que com sinònim d’ollaóhi posa, arril! I això no quadra amb els meusrecords… de fa setanta anys. Aleshores buscooixquet i hi posa també atril!

Permeteu-me un incís. A la primera meitatdel segle passat, a la Baixa Ribagorça tot eltransport es feia a bast. Normalment amb mulesi someres.

El cas és que en arribar a una cruïlla, o si totllaurant volies girar el parell, només calia cridarollaó! perquè les avaries giresin a la dreta ioixqué! perquè ho fessin a l’esquerra. Arri! eranomés per anar endavant. Txo! per aturar-se.

Tot i no coincidir amb els meus records pensoque les dues paraules no deuen ser un localis-me al ser als diccionaris.

Podrà algun col·laborador de TdF aclarir-meel significat de Xandra, l’abast geogràfic de lesaltres dues paraules i si també signifíquen arri!?

Em costa creure que les nostres, fossin unessomeres més llestes que les de les comarquesveïnes!

Campeu valents!

Josep MauriCasserres

12

19

16


Núm. 83. Febrer-març de 2009 TEMPS DE FRANJA4 Núm. 83. Febrer-març de 2009EL MATARRANYAL’E

SM

OLE

T Les edats

de la músicaHe comentat alguna volta que

ja no escolto com abans els bonsprogrames musicals de la ràdio:em deixo embolicar de tertú-lies i «actualitat». Tanmateix,per obra i gràcia del PodCast,m’he enganxat al programaDelicatessen, conduït per l’En-ric Puig a Icat FM. Potser ésperquè connecta amb els estilsque em plauen i m’aporta nous–nous per mi– intèrprets. Tambén’aprecio la sensibilitat per lespropostes fetes en la nostra llen-gua. He de confessar –ho sentoDaniel– que tinc una flaca perles d’arrel anglosaxona. Des dela primera adolescència vanseduir-me les cançons de la JoanBaez, Neil Young, Simon &Garfunkel o Leonard Cohen.Pel que fa als catalans, vaig tenirla fortuna que a l’escala delspares hi visqués –encara hi és–en Josep Maria Oranias, el qualcrec que posseïa tots els vinilsque s’editaven en català. I aixívaig poder anar més enllà delsLlach i Serrat: Sisa, Uc, Toti…i Pau Riba. Sempre recordaréaquell increïble Dioptria, decoberta surreal, lletres genials imúsiques fresques. Era unàlbum doble (Concèntric 1970)que tan sols contenia un LP.L’any 81 descobriria el perquèi el disc que faltava (Edigsa1978).

El fet és que les cançons del’adolescència i primera joven-tut s’han quedat tan clavadesal meu dedins que em conti-nuen emocionant. La músicaque vaig descobrint en la meuamaduresa la gaudeixo inten-sament, però rarament arribafins aquest nucli sensitiu on hiviuen els d’aleshores. Sóc jamassa vell per enamorar-me–musicalment de nou?

Carles Terès

La casa del SabinetJ.A. Carrégalo

Fa poc més d’un any vaveure la llum, en edició d’au-tor, el llibre La casa del Sabi-net. Historia de una familia dederechas, opera prima de PedroJ. Bel Caldú. Es tracta d’untreball d’investigació centraten els esdeveniments protago-nitzats per la família de l’autor,que s’inicia l’any 1852 amb elnaixement de Manuel BelEscurpí «El Sabinet», i quefinalitza cap a principis delsanys quaranta del segle XX,amb una incidència destacadaen els successos ocorreguts aFórnols durant la darrera guerracivil, i de manera molt parti-cular en el fet que quatre onclesde l’autor es van refugiar a laremota cova Cambriles.

Al Matarranya, llevat de l’es-tudi d’Encarna i Renato Simo-ni sobre la col·lectivització a

Queretes, de les memòries deRaimundo Suñer, alcalde repu-blicà de Calaceit, a cura deMiquel Blanc, i d’algun altretreball més, l’època de la guerracivil, i els esdeveniments quees van produir durant aquellperíode històric tan importantper a les nostres viles, han estatmolt poc estudiats. I és que,malauradament, la guerracontinua sent tabú, un obstacleque, pel moment, només s’atre-veixen a salvar els més intrè-pids. I Pedro J. Bel ho és quandecideix explicar-ho tot deta-lladament, i a donar els noms,els mots i els vincles familiarsd’aquells que d’una o altraforma en van ser protagonistes,tot i que ja preveu que eixasinceritat pot produir reaccionsde rebuig.

Al llarg del treball s’eviden-

cia la voluntat de tractar elstemes amb objectivitat, unaempresa no gens fàcil quan unparla de la pròpia família percausa de la tendència natural aidentificar-s’hi.

L’autor comenta que totesles informacions han segutcontrastades i, pel que fa a laqüestió de Cambriles, esmostra en obert desacord ambalgunes de les conclusionspresentades per GiménezCorbatón i per Ledesma al’obra Cambriles.

L’obra es tà e sc r i t a encastellà, però s’hi transcriuenmultitud d’expressions encatalà, i fins i tot algunaconversa. Parlant de la llen-gua, Bel afirma sense embutsque el que es parla a Fórnolsés català. I pel que fa a la qües-tió ortogràfica en eixa llengua,respecta la norma prou sovint,en general correctament, ambinconseqüències, encara queno sempre. D’altra banda, pelque fa a la informació facilita-da pels protagonistes dels fetso per testimonis presencials,de ben segur que l’autor ha detindre raons de pes per amantindre alguns dels seusinformadors en l’anonimat,però en un treball d’aquestescaracterístiques se n’hauriend’haver explicat les causes. Ifinalment, pel que fa a l’edició,la inclusió d’un índex hauriafacilitat el maneig i la consul-ta del treball.

En definitiva, i llevat d’ei-xos detalls, Bel ens presentaamb desimboltura un agosa-rat i interessant treball d’in-vestigació històrica local desde l’òptica d’una família dedretes —la de l’autor—, quetrenca amb la dinàmica nega-tiva seguida fins ara al Matar-ranya. Puc afirmar que elslectors el devoraran ambavidesa. I tinc la conviccióque, després de llegir-lo, ningúes quedarà indiferent.


Núm. 83. Febrer-març de 2009TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

Plom fosAquest és el nom «artístic»

de la guerra de Gaza, un nom«a l’americana» que notardarà a convertir-se en èxiten les pantalles cinematogrà-fiques, una denominació decampanya militar preparadaper figurar en els llibresd’història com mostra de«orgull dantesc» dels políticsi actuals caps militars d’Isra-el i de la diabòlica facciód’Hamàs. Actuacions que enel futur perpetuaran el recordd’una de les majors vergon-yes del segle present. La pori el terror són les armes quebrandeixen Israel i la facciód’Hamàs, en Palestina, unapor atroç que senten els ciuta-dans d’ambdós països, unapor manipulada pels seus diri-gents per portar-los a comba-tre uns contra altres, amb lapromesa d’atorgar-los majorseguretat, quan l’únic queaconsegueixen és generar mési més inseguretat, crear mési més enemics, assedegats devenjança. Si els uns i els altrespoguessin preguntar-li alsseus respectius déus si és lícitmatar altres éssers humans,amb tota seguretat nomésrebrien el menyspreu i laindignació com a resposta.Dissortadament, i sumant-sea altres petites «gestes» comla dels senyors de les Açores,amb actuacions tan irracio-nals i desproporcionades comles que està executant Israelcontra Palestina i les que moul’orgull suïcida dels cegatsd’Hamàs, el món circumdantveurà minvar profundament laseva seguretat durant lespròximes dècades. Esperemque abans que això succeei-xi, es fongui la vergonya, lapor i el terror; i els ciutadanssàpiguen escollir, no als polí-tics desbridats que ofereixen«mà dura» sinó a aquells mésardits i equilibrats que llui-ten amb el diàleg i ambaccions per la pau. Proumorts, ja!

Silvestre Hernàndez

VIL

ES

I G

EN

TS Sant Antoni al Matarranya

Carles Sancho

Enguany la festivitat de SantAntoni al Matarranya ha estatmés concorreguda que altresanys perquè coincidia amb uncap de setmana i això ha fet quehi hagueren més visitants a laconvocatòria. Des de fa unsquants anys aquesta singularfesta d’hivern ha recuperatl’antiga importància en elcalendari en recuperar tots elselements més significatius,alguns ben comuns a totes lesviles: els majordoms, lesplegues, les subhastes, lesfogueres, els diables, lesmenjades al voltant del foc, lesprocessons, els ditxos al sant,la benedicció dels animals, elsaltars a la plaça… A algunesviles són ben recents les recu-peracions de la festa com en elcas de Calaceit l’any passat,com podíeu llegir en una cròni-ca en aquesta mateixa publi-cació. Altres viles, per donarencara més importància a lacelebració, han fet coincidir lafesta amb altres convocatòriesculturals. És el cas de Pena-roja que ha aprofitat l’ocasióper presentar el seu primernúmero de la revista localPinna-rubea editada per l’As-sociació Cultural Tastavinsdedicada en aquesta ocasió a lahistòria local de la música,coincidint amb la celebraciódels 15 anys de la formaciólocal Los Draps i de l’existèn-cia a la població d’escola demúsica, banda, gaiters, xaran-ga… Una publicació escritatotalment en català a tot colori que té previst publicar un odos números anuals. La revis-ta, a més de música, informa deles activitats de l’associaciócultural, excursions, art, futbol,història, personatges, natura,cuina, entreteniments… Lapublicació està coordinada perElena Nito i Natxo Sorolla.Beseit també ha volgut fer delSant Antoni d’enguany unafesta més participativa per a

i a mans i filets. A la replace-ta del Palau a les birles. Alcarrer de Sant Roc, al costat dela plaça als tellos, a l’espar-denya i a saltar a la corda. Alcamp de petanca als pitxos.Per als més menuts de la vila,acompanyats dels pares, lesactivitats i els jocs es feien a lasala gran de l’interior del Palau.I per finalitzar estirada de cordaentre hòmens i dones a la plaça.El bon temps va acompanyarla jornada de jocs i això vaanimar a la gent a eixir al carrerper participar-hi. A conse-qüència de l’èxit de la jornadal’organització de la festa japreveu una altra convocatòriaper a la setmana cultural del’estiu el proper mes de juny.

tothom a través del programa‘Tots junts’. Un projecte inno-vador que va dedicar tota latarda de la festa a recuperar elsjocs tradicionals i populars dela població. En els carrers i lesplaces van coincidir iaios, paresi fills amb un mateix objectiu;passar-ho bé i crear un ambientfestiu en la població. Els mésgrans ensenyaven a jugar elsmenuts amb els seus jocs d’in-fantesa que els sorprenien posi-tivament. Així es van formar enel centre de la vila diferentsàrees de joc. A la plaça del’Ajuntament la paret de l’es-glésia servia, com feia moltsanys, de trinquet per jugar alsaque i als pedrissos del voltanta saltar a les gomes, a la morra

Celebració de Sant Antoni a Vall-de-roures

CA

RLE

S SA

CH

O


Núm. 83. Febrer-març de 2009 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYAL’A

RG

AD

ELL

Sobre els pastors

He tingut el privil·legi d’ha-ver treballat en un dels oficismés antics de l’home. Vaigconèixer el seu vocabulari, lesseues interpretacions clima-tològiques, els tractes, canvisde bestiar, costums, tràfecs,entreteniments, aficions…Pucdir que és el període de tempsen el qual vaig llegir més, mésràdio escoltava i més vaigescriure. Puc dir que va ser elmoment en el qual la sensacióde llibertat era profunda; enca-ra sabent que és un treball forçalligat d’obligacions i diari, béque el recordo. Recordeu apastors-poetes com Virgili,Miguel Hernández, OvidiMontllor…

Fa uns anys –quan encaraduia el ramat pels tossals ifreginals– vaig fer treball decamp i recollida de materialsper a una aproximació topo-nímica del terme municipal iel nucli urbà de la Fresne-da/Freixneda. Coneixeria elSr. Albert Manent després d’in-tercanviar impressions percarta, on m’encoratjava a feralhora un estudi dels noms delsnúvols, boires i vents del Ma-tarranya. Al cap d’un tempsel visitaria en el seu domicilidel carrer República Argenti-na de Barcelona; m’obse-quiaria amb tres llibres: eldietari «El vel de maia» del seupare, el poeta Marià Manent.També d’ell mateix el «Molíde l’Ombra» i «La vida de unpastor en Extremadura» en unaedició de cent exemplarsnumerats.

També recomano la lecturade La vida dels pastors deSalvador Vilarrasa, llibre publi-cat per l’Arxiu Museu Folklò-ric de Sant Pere de Ripoll.

Juli Micolau

Mostra del I Premi «Enrique Trulleque»Promeses de la pintura del Baix Aragóexposen a l’Ajuntament d’Alcanyís

Josep Puche

Les guanyadores del certà-men han estat Esther Galdóni Inmaculada Sáenz.

La Sala d’Exposicions del’Ajuntament d’Alcanyís acull,des del passat divendres 23 degener i fins el proper diumen-ge 8 de febrer, les obres gua-nyadores i seleccionades en elI Premi de Pintura Jove «Enri-que Trullenque», convocat pelpropi consistori alcanyissà i ‘LaCaixa’ amb la col·laboració dela Diputació Provincial de Teroli la Comarca del Baix Aragó.L’exposició, inaugurada aquestdivendres amb la presènciad’autoritats locals, comarcals iprovincials i de representantsde l’entitat financera, ofereixuna interessant i variada mostrade la millor pintura jove delBaix Aragó històric. De fet, enaquesta primera edició delPremi Enrique Trullenque eljurat va tenir una difícil elecciódavant l’alta qualitat general deles obres presentades; encaraque jóvens –d’edats entre unprecoç de 9 fins els 35 anys–,la quasi trentena de participants

en el certàmen alcanyissàconfirmen que la pintura baixa-ragonesa té per davant un futurbrillant que ja és present enmolts casos.

Les obres guanyadores hanestat Emprendiendo el Vuelo,d’Esther Galdón Naspreda (deVall-de-roures) i Esther, d’In-maculada Sáenz (d’Alcanyís);amdues pintores rebran unpremi en metàl·lic i l’adquisi-ció de les seues pintures perl’Ajuntament d’Alcanyís i ‘La

Caixa’. El jurat també ha deci-dit, com a premi accèsit, l’ad-quisició dels quadres Senderosrosas, de Susana Fuertes, Seca-dor, de Sara Magallón, Loszapatos rojos, d’InmaculadaSáenz, i Encuentros, d’AdriánPérez. La dotació del certàmenper a este any és d’un total de5.000 euros, a repartir entre elspremis a guanyadores i lesadquisicions. L’exposició recullun total de 21 obres seleccio-nades, de les 29 presentades.

JOSE

P P

UC

HE

Lliurament de premis a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament d’Alcanyís

Una de les obres presentades al concurs

JOSE

P P

UC

HE


Núm. 83. Febrer-març de 2009TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

Terra emergent Lleida i Nova York exhibeixen l’obraplàstica recent de Josep Nicolau

Andreu Coso

Amb aquest títol, Terraemergent, del 15 de gener al 8de febrer, el pintor mequinensàJosep Nicolau va exposar laseua obra a la ciutat de Lleida.La mostra es va poder veure ala sala Montsuar de l’Institutd’Estudis Ilerdencs.

A l’Acte inaugural hi assis-tiren, entre altres Joan Busque-ta i Gabriel Pena, president ivicepresident de l’I.E.I. respec-tivament; Magda Gòdia, alcal-dessa de Mequinensa i JordiEstruga, acadèmic de la ReialAcadèmia de Bones Lletres.Aquests dos últims van fer lapresentació de l’artista i la seuaobra a l’acte inaugural de l’ex-posició.

Jordi Estruga, en la sevaintervenció va qualificar JosepNicolau «com a un pintorsurrealista creador de critssense veu, realitzador deformes animades amb forçainterior, de planetes morts, demóns a venir, de drames i espe-rances, de suggeriments iavisos, un exemple d’artenergètic, i d’expressionismeabstracte». Estruga tambéapuntà que «si Josep Nicolauhagués tingut l’oportunitat deconviure amb els artistes iintel·lectuals que varen parti-cipar en les avantguardes fran-ceses molt probablementhaguera estat, artísticamentparlant, un dels més destacats».

També cal ressenyar lapresència a l’acte de personesrellevants del món cultural ipolític de Lleida, entre altres,Antoni Llevot, Diputat perLleida al Parlament de Cata-lunya, Montserrat Parra, Regi-dora de Cultura de l’Ajunta-ment d’aquesta ciutat, i pintorsde renom de la capital delSegre com en Màrius Carrete-

ro i Mercè Humedas.La meua primera impressió

al visitar l’exposició el diainaugural va ser que la magni-fica Sala Montsuar i l’obraimponent de Nicolau estavenfetes l’una per l’altra. Com sil’artista hagués pintat aquellsquadres amb aquelles formesi colors pensant que la salaMontsuar seria el marc idealper acollir-los i deixar-los-hiper sempre.

Després, contemplant elsquadres, vaig trobar-me davantd’una obra que reflectia unesestranyes formes atractivamentenigmàtiques, uns paisatgesimpossibles, difícilment desxi-frables. Però a l’entretenir-meen una contemplació més aten-ta i reflexiva, de seguida vaigpoder entrar en un joc decomplicitats amb aquellessingulars imatges que ara emsemblaven conegudes, fami-

liars. Sense adonar-me’n vaigsubmergir-me en un estat desensacions plàstiques evoca-dores de múltiples suggeri-ments. Colors, imatges, idees,donant-me voltes pel cap. Emvan acompanyar, fins i tot,quan ja havia abandonat lasala.

D’aquí a molt poc, al mes demaig, bona part d’aquesta obrade Josep Nicolau, que hempogut admirar aquests dies aLleida, es podrà veure tambéexposada als Estats Units, a laMontserrat Gallery de NovaYork, al barri de Chelsea, pres-tigiosa àrea de referència artís-tica mundial.

Definitivament, Mequinen-sa no sol ha demostrat ser unaterra d’escriptors, sinó tambéde brillants artistes plàstics,com el Miquel Ibarz, el JosepNicolau i el mateix escriptorJesús Moncada

EL C

RE

SO

L TDT

Han arribat los Nadals, ienguany pareix que uns delsregals indispensables ha deser el sintonitzador de la TDT.Ens diuen des de l’adminis-t r a c ió púb l i c a que e lcomprem perquè quan ja nofuncioni la senyal analògica,no podrem veure cap canal.La TDT, diuen, donarà millorqualitat, més quantitat i unmunt de canals… Bueno seràa on la puguin veure perquèlo que és al meu poble, res deres, ni senyal. Com sempre,los pobles menudets torna-rem a ser discriminats en lesnoves tecnologies. Ja vapassar amb la línea ADSL.«Sou molt poca població i ales cadenes privades no elsinteressa donar cobertura»diran. Lo de sempre.

Suposo que finalments’arreglarà. Lo que no veigclar és lo que passarà amb laTV3 i lo Canal 33. No estàmolt clar si al Matarranyapodrem seguir veient la teleen la nostra llengua, o el nousistema mos encaminarà capal monopoli de la televisióaragonesa. Espero que nosigui així. Tinc l’esperançaque no tinga que dixar deveure als polítics fent lo burroal Polònia, ni perdre’m els30 i 60 minuts, i molt menysquedar-me sense saber el quepassa als Ports de Beseit i ala resta del Matarranya,perquè esperar informacionsregular del temps als nostrespobles des de l’aragonesa éspura utopia.

Potser és prompte per aplantejar-ho, però los Ajun-taments, haurien de començara a reunir-se per veure comsolucionaran aquests proble-mes, la sintonització i la noeliminació dels canals en lanostra llengua. Perquè sinóho fan, sol ens quedarà veurecom des d’Aragó TV ignorenels nostres costums i la nostraparla.

Marc Martí

Envoltant a Josep Nicolau, d’esquerra a dreta: Gabriel Pena (vicepresidentde l’I.E.l.); Joan Busqueta (director de l’I.E.I.); Magda Gòdia (alcaldessa deMequinensa) i Jordi Estruga (de la Reial Acadèmia de Bones Lletres).


Núm. 83. Febrer-març de 2009 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

Embolicar la trocaUna servidora té targeta

sanitària de Catalunya, perquèla meua residència legal és aBarcelona, on treballo. Per això,puc fer servir els hospitals deBarcelona. És una llàstima quela meua família, la que viu aFraga, hage d’anar a Saragos-sa perquè l’Estat deu a Cata-lunya 10 milions d’euros percobrir el conveni de Sanitatentre Aragó i Catalunya. Hi haqui ha volgut fer demagògiad’un acord entre Aragó i Cata-lunya, i hi ha qui ha dit, des dela responsabilitat que hauria detenir un càrrec públic, que s’hade primar la salut de les perso-nes per damunt dels diners (dequines persones? i de quinsdiners?). A l’Aragó s’ha entèsi s’ha acordat una solució que,en la meua opinió, ha de sertransitòria, perquè la definitivaés que l’Estat pague el que deui financie com cal la sanitat.

Una altra troca que emboli-ca és la de la suposada fuitad’empreses d’un lloc a un altre.Que si aquesta empresa se’n vaa Lleida, que si aquesta se’n vaa Fraga. El Baix Cinca formapart de la regió econòmica deLleida, agrade o no agrade, i lesdecisions de les empreses esprenen després de valorar dife-rents possibilitats. Atraureempreses és important. Fa unsdies m’explicava un ex direc-tiu d’una empresa que vamarxar d’una població prope-ra a Fraga, que mos falta perso-nal. Té raó. És una zona atrac-tiva per comunicacions, permanca de conflictivitat laboral,però costa trobar personal pertreballar. Al Baix Cinca, ambmés demanda de treball, tindrí-em més oferta de treball.Curiós? Almenys una troca perreflexionar i no per embolicar.

Susanna Barquín

L’A

BA

BO

L

Assolir nous confins reque-reix travessar aquella línia queens fa vulnerables. Tambérequereix ser persistents. Encanvi, anar pel món sensearriscar a fi i efecte de no ofen-dre coarta l’espontaneïtat. Quitem molestar, no emprèniniciatives. I sense projectes, lavida discorre en la grisor.Benjamin Franklin, físic nord-americà, opinava que «aquellsque poden renunciar a la sevallibertat essencial per obteniruna petita seguretat temporalno mereixen ni llibertat nis egu re t a t» (Hera ldo deAragón, 16-8-08). Per contra,navegar en mars desconegutsés el que ens permet créixer iavançar. Francesc Torralbasosté que «els qui s’alliberendel jou de la seguretat icerquen decididament una vidaque tingui sentit, que mereixiser viscuda, són exemplars».Altrament, la seguretat esconverteix «en una presó». I ésque les pitjors cadenes són lesinteriors, aquelles que impe-deixen que ens mobilitzem.

A propòsit del Maig del 68,Jean-Paul Sastre va dir delsrevolucionaris parisencs: «hiha alguna cosa que ha sorgit de

vosaltres que trastorna, querenega de tot allò que ha fet dela nostra societat el que és. Estracta del que anomenaria l’ex-pansió del camp possible. Nohi renuncieu» (Presència, 23-5-08). Renunciar a la nostraidentitat lingüística tampoc ensho perdonaríem mai, per mésque el govern d’Aragó conti-nuï sense prendre cap mesuraper adoptar un marc jurídicespecífic de protecció i promo-ció del català a la Franja dePonent, malgrat que Conselld’Europa així ho exigeix. Dequè serveix, aleshores, queEspanya hagi ratificat la CartaEuropea de les Llengües(minoritzades) si després l’in-compleix? A tot estirar, lesinstitucions aragoneses es limi-ten a fer gestos simbòlics, aapropiar-se de la narrativa delsdrets lingüístics, però sensevoluntat d’actuar. Amb tot, unfutur en català és possible. Peraconseguir-ho, MohamasGandhi deia que «primer t’ig-noren; més tard se’n riuen; enacabat et combaten; i llavors…guanyes!».

Allò que des d’ara comptaràserà el que farem arran del queens han fet i ens continuen fent.

Perquè no fer res, negar elsproblemes, deixar passar eltemps… és esborrar-nos, fugir,trair-nos. En aquesta línia, elperiodista Ryszard Kapus-cinski ens alerta que per nomorir n’hi ha que se suïciden.I és que el desig sense accióesdevé una ficció. Rabindra-nath Tagore recalca que «Nopots travessar el mar simple-ment mirant-ne l’aigua».

Per aquest motiu, l’Institutd’Estudis del Baix Cincaconvoca el matí de dissabte28-2-09 a Fraga, sota el títolRemovent consciències, unajornada sobre la transgressiócívica amb ponències de Fran-cesc Torralba, filòsof; Sebas-tià Alzamora, gestor cultural;i un servidor. Ètica i trans-gressió, Llengua, dignitat itransgressió i Resiliència itransgressió són respectiva-ment les temàtiques de lesponències. També és previstauna xerrada amb Àngel Colom,de la Fundació CatDem, sobreL’activisme transgressor en elsegle XXI.

No vam quedar fa 60 anys,amb motiu de la DeclaracióUniversal dels Drets Humans,que tots naixem iguals i lliuresen dignitat i drets? Els drets noprescriuen. Ni tant sols el del’article 2, que instaura el «dreta la resistència contra l’opres-sió». L’advocat Sebastià Sale-llas subratllava que és retòricafirmar que tothom té dretsmentre no ens ho creguem iho demostrem exercint-los:«No els exercim perquè notenim consciència que sónnostres» (Presència, 13-6-08).Així doncs, és necessari fer-nosvaler des de la tendresa, l’as-sertivitat, la creativitat. I ésque treballar per la nostra llen-gua i cultura fa sentir bé, extra-ordinàriament bé.

Pròxima celebració a Fraga de les II Jornades sobre Transgressió Cívica

Sense risc no hi ha llibertatQuim Gibert

Correllengua 2002 a Fraga

GU

ILLE

M C

HA

CO

N


Núm. 83. Febrer-març de 2009TEMPS DE FRANJA 99EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

Conseqüències de l’empresonament

M. Pilar Aribau

El temps a la presó pot produir una sèrie de mancances.Mancances de personalitat, perque l’entrada a presó pot sertraumàtica, i es pot manifestar algun tipus de psicosi i, fins i tot,arribar a l’autolesió. Impotència, que s’experimenta davant dela incapacitat de fer res per millorar la situació penal i també perno poder sortir al pas de les necessitats de la família.

Es pot generar complex d’inferioritat, perquè la situació de presópot portar a l’intern a considerar-se inferior a les persones lliu-res. La falta d’intimitat pot portar a una pèrdua de personalitati d’identificació amb un mateix, degut a la relació constant ambels altres interns. Hi ha risc d’embrutir i refredar els sentiments.El grau d’interacció social pot estar molt minvat; de fet, les rela-cions interpersonals són molt complexes i estan molt mediatit-zades per l’ambient.

Es poden donar reaccions marcadament impulsives, en algunscasos producte d’un estrés molt aguditzat al qual es veuen expo-sats invariablement. Hi ha uns nivells d’agressivitat verbal elevatsi una manca d’al·licients, ja que l’intern és a la presó en contra

de la seua voluntat i, per tant, li costa col·laborar amb un siste-ma que el reté a la força. També es dóna inconstància en el propò-sits i en les voluntats.

L’intern necessita exercir la seua responsabilitat, perquè nodecideix, no actua amb llibertat, i es pot anul·lar la seua perso-nalitat. També necessita elevar l’autoestima, ser estimat i esti-mar-se. El seu ésser s’anul·la amb la condemna, i es rebutja aell mateix pels delictes comesos. Pateix d’un sentiment d’inu-tilitat i de culpabilitat subjectives, agreujades per l’exclusió i lamarginació socials.

Presenta tendències a l’aïllament, i sorgeixen signes de passi-vitat i desinterès.

A tot això, cal afegir mancances de tipus social, com l’aïlla-ment social, la inseguretat física, les mancances familiars, lamanca d’ocupació, la inactivitat, que fomenta la deshabituacióde rutines laborals que després necessitarà per viure en socie-tat, el rebuig social i la indigència social, perquè cal tenir presentque hi ha interns que no tenen a ningú, que no compten per aningú.

I també hi ha mancances d’altres tipus, com les sensorials. Devisió, perquè l’intern s’acostuma a la monotonia de colors i ala visió curta, perquè no hi ha visió de distàncies grans. D’au-dició, perquè els espais tancats propicien que el soroll siguielevat. Les olors i els sabors són reduïts, perque el gust es veuafectat per la monotonia en les menjades, i la pobresa olfactivaes deriva de la limitació d’olors i els desinfectants forts que s’uti-litzen en la neteja.

Saidí celebra Sant Antoni com en els vells tempsFelip Berenguer

La coincidència amb el capde setmana, unes temperatu-res relativament benignes ialgunes altres conjuncionsastrals desconegudes pelcronista, van fer que la tradi-cional festa d’hivern de Saidítornés a tindre la lluentor i laparticipació popular d’altrestemps, quan les bèsties i elscarruatges de tots els veïns delpoble s’engalanaven per apujar a l’ermita del sant patródels animals (dit això senseafany d’ofendre).

La festa començà el dijous ala nit amb fogueres, graelles ibidons estesos pels principalscarrers del poble on los veïnsvan tastar les sardines i llon-ganisses repartides gratuïta-ment per l’Ajuntament. Eldivendres la gent va aprofitarles piles de llenya i els bidonsinstal·lats per a coure la seua

pròpia carn (bueno, la seua no,la del tossino). Mentrestant, al’antic cinema Parcerissa, es vaprojectar la pel·lícula «MammaMia», portada pel Circuit Urge-llenc, que va estrenar el nouequip de so i una nova pantallaque, en paraules de l’alcaldes-sa del poble, Teresa Font,«permetrà que torne a Saidí locine de qualitat». Després, alpoliesportiu es va poder gaudirde l’actuació de la gran orques-tra saragossana Dama.

Però l’apoteosi festiva vatindre lloc el dissabte al maitíquan van pujar a l’ermita,després de fer el paseïllo per laplaça de missa 9 carrosses, 9,de les diferents ramaderies(colles de joves) del poble.Acompanyades per centenars icentenars d’assistents, on estrobaven més «forasters»(saidinencs residents fora del

poble) que mai, van deixarbocabadada a la concurrència,per la seua acurada decoració,pels motius còmics i crítics querepresentaven i per la perfectacaracterització dels personatgesque actuaven damunt de lescarrosses tirades per tractors.

Finalment, a dalt de l’ermi-ta, es va repartir el tradicional

«pa bendito» a tots els assis-tents i la gent va tornar cap ala vila. No es va poder celebrara dalt cap ofici religiós per estarl’ermita en obres de reparaciódel tellat. A la tarda, la gent vagaudir, al local del cine, de l’es-pectacle eròtic-còmic de lacompanyia de revista de LuisPardo.

JOSÉ

MIG

UEL

SA

SOT


Núm. 83. Febrer-març de 2009 TEMPS DE FRANJA10 ENTREVISTA

Octavi Serret, llibreter i activista cultural del Matarranya, de l’Ebre i de

«El meu ofici és el de llibreter, però estic molt sat

Octavi Serret (Vall-de-roures, 1965) és el propieta-ri de la llibreria Serret deVall-de-roures. Compta ambmés de 25 anys com a llibre-ter i quinze venent i promo-cionant llibres a través inter-ne t . La l l ibrer ia s ’haconvertit actualment en unlloc de trobada dels escriptorsde les terres de l’Ebre i delMatarranya i en l’espaicomercial on es pot trobartot el que s’ha publicat sobreaquest territori.

En la conversa que mante-nim amb l’amic Octavi,havent dinat en el bar Casal-duc, enfront mateix de la seuallibreria, en el creuament decarreteres, nucli comercialper excel·lència a la capitaldel Matarranya, el llibreter

ens mostra el seu caràcteravui més positiu que mai ambraó, perquè fa unes setma-nes va rebre el II Premi Fran-ja: Llengua i Territori ator-gat per l’ASCUMA i fa unsdies ha rebut la notícia de lapublicació del seu tercervolum de relats breus a partirde la selecció feta al SerretBlog. Ens avança que lapresentació del llibre Ebreblook. Relats d’aigua dolça alSerret Blog es farà el 24 degener, en una trobada d’au-tors que tindrà lloc a la llibre-ria Serret al migdia i que a latarda es presentarà a la veïnavila d’Arnes, d’on és la seuadona, al Molí de l’Oli. L’ac-te serà a càrrec de Jesús M.Tibau, Josep Igual i lesgermanes Pallarès –Neus i

Teresa–. Coordinarà laconvocatòria l’antropòlogaPepa Nogués, membre del’Associació Cultural LaBresca i de l’ASCUMA.L’edició i la selecció de relatsha estat a cura de CossetàniaEdicions. Entre els autorsmatarranyencs que aparei-xen en el recull tenim a Silves-tre Hernández i Susana Anto-l í . La major par t de l sescriptors ja havien partici-pat en el primer llibre derelats breus El riu que parla,com Jesús M. Tibau, JordiAndreu, Josep Igual, AlbertGuiu, Emigdi Subirats, Fran-cesca Aliern, Glòria Fandos,Maria-Josep Margalef ,Laura Mur, Teresa Bertran iVicent Sanz, altres no hihavia participat: J. CarlosGil, Joan M. Garcia, MariaLluïsa Gascon i Pere Casa-novas.

Pregunta. Com vas decidirde fer-te llibreter?

Resposta. Va ser en eixir del’escola que m’agradaven elllibres i volia vendre’n. Ambl’ajuda del meu pare vaminiciar els contactes amb leseditorials i van començar aenviar-ne per muntar el nego-ci. Encara que en un primermoment els productes de pape-reria eren majoritaris, no espodia ser només llibreter a Vall-de-roures, que era la meuavocació. Amb 15 anys, al 1981,ja havia iniciat el negoci. Elspr imers l l ibres que vaigcomençar a vendre parlaven

del nostre territori: Pueblos delBajo Aragón (1979) de Alber-to Gargallo, La arquitecturagótica religiosa del BajoAragón turolense (1983) deManuel Siurana i Viajar ycomer por el Maestrazgo(1985) de Giorgio della Roccaen castellà i, a partir del 1987,la col·lecció de Pa de Casaeditada pel Govern d’Aragó encatalà.

P. Com vas decidir-te o perquè vas decidir-te entrar a inter-net?

R. Ricard Solana, de Gràfi-ques del Matarranya, és qui emva introduir en el món d’inter-net l’any 1996. Ell ja tenia lapàgina web d’ASCUMAi ambaquell model que promocio-nava la venda de llibres d’AS-CUMA em va recomanar unaweb de la llibreria per fer elmateix. Jo en aquell momentencara no tenia ni ordinador. Enaquells moments la relació ambASCUMA, editora de moltsllibres, ja va ser molt intensamolt especialment amb RicardSolana, Cèlia Badet o qui escriuaquestes ratlles. La venda dellibres augmentava considera-blement i dos temes eren elsprioritaris: territori i llengua–ASCUMA– i senderisme–mapes–.

P. Quins serveis ofereixesdes d’internet?

R. Ofereixo a través d’inter-net la venda de llibres, unfòrum literari per fer comenta-ris, un noticiari cultural del’Ebre, Matarranya i la Franjai un blog de producció literà-ria per a oferir a tothom lapossibilitat per a publicar ieditar textos, sobretot, unaoportunitat per promocionarautors novells.

P. Ara has entrat en el mónde l’edició de llibres. Qui et vadonar l’empenta per entrar-hi?

R. Fa temps que ho duia alcap. Però el que tinc clar és

«En eixir de l’escola, em van agradar els llibres i vaigdecidir vendren’n»


Núm. 83. Febrer-març de 2009TEMPS DE FRANJA 1111ENTREVISTA

que la faena de publicar l’hande fer les editorials, jo hi puccol·laborar. Jo puc cedir elsmaterials, amb la lògica auto-rització dels autors, que m’arri-ben al blog perquè les editorialspuguen publicar. És la meuaparticipació per promocionarescriptors que no tenen prouempenta per publicar. Elseditors es refien del meu blogi de la qualitat dels textos quehi arriben i jo estic molt orgu-llós de veure el resultat de lacol·laboració.

P. En quins llibres has parti-cipat com a editor?

R. Extrets del meu blog tresreculls de narracions breus: Elriu que parla i Ebre blook encatalà i Madera de blog encastellà. Fora del blog: Mata-rraña desconocido, Gent delMatarranya, Els Ports i Memò-ries d’una desmemoriada mulavella.

P. Recordes quins són elsescriptors castellans mésimportants que han signatllibres en el teu local?

R.Ana Maria Matute, EmilioRuiz Barrachina, Jesús Avila,Sánchez Drago, FernandoMarías, Fernando MartínezLaínez…

P. Recordes quins són elsescriptors catalans més impor-tants que han signat llibres a lallibreria?

R. Vicent Pellicer, a qui vaigorganitzar la primera presen-tació de llibres, Jesús MariaTibau, Josep Igual, FrancescaAliern, Silvestre Hernández,

Lluís Rajadell…P. Et fa il·lusió la concessió

del «II Premi Franja: Llenguai Territori» atorgat per ASCU-MA?

R. M’ha fet molta il·lusióperquè el territori i la llenguasón dos dels temes prioritaris enla meua llibreria. ASCUMAvaser inici, com ja he dit abans,de la meua vocació, el primeresglaó que vaig haver de pujarper dedicar-me a la venda dellibres.

P. Quin ha estat el llibre o elsllibres més venuts a la teuallibreria editats per ASCUMA?

R. Les plantes medicinalsdel Matarranya de MiquelBlanc, La festa de Sant Antonial Matarranya de SalvadorPalomar i Montsant Fonts,Memòries d’una desmemoria-da mula vella de DesideriLombarte que ha aconseguituna tercera edició, Lo Molinar,principalment el primer volum,El banc de la paciència i altresnarracions de Tomàs Rivatambé amb una tercera edició…

P. Venda de material de pape-

reria i llibres, exposició, presen-tació i signatures de llibres,recitals musicopoètics… tot imés en aquesta llibreria. Nocreus que resulta claramentinsuficient aquest espai?

R. Sí, però a mi m’agradaaixí. No obstant això si fos unamica més gran seria millor. Enun local molt gran suposo queno m’hi sentiria prou bé.

P. Fins i tot has estat promo-tor d’itineraris literaris, quinsn’has organitzat i de quinsautors i llibres?

R. Principalment amb JesúsAvila Granados: itinerari de laruta càtara al Matarranya, la

ruta de les presons i del pa alMatarranya i l’any que ve laruta del temple a les Terres del’Ebre. Aquesta vegada amplia-rem el territori per visitar.

P. Quins altres objectiusfuturs tens com a llibreter?

No em plantejo objectius.En tot cas: seguir amb lapresentació i signatura dellibres, ampliar els serveis queofereixo a través d’internet,col·laborar en edicions dellibres, trobada d’autors del’Ebre al Matarranya…

Xerrant com a bons amicsel temps passa molt ràpid. Sónmés de les cinc quan hem deci-dit acabar l’entrevista i l’Octavise’n va corrents.

Des del bar comprova que nohi ha cap client esperant a laporta. Aquesta tarda obrirà unamica més tard la llibreria perculpa de l’entrevista a Tempsde Franja.

Gràcies Octavi.

Carles Sancho

«M’ha fet molta il·lusióel II Premi Franja perquè el territori i la llengua són dostemes prioritaris en la meua llibreria des de sempre»

«Tinc clar que la faenade publicar llibres és de les editorials, però m’encanta colaborar-hi»

e la Franja

isfet de promocionar territori, llengua i escriptors»


Núm. 83. Febrer-març de 2009 TEMPS DE FRANJA12 LA LLITERA

José Mur AinsaMolts personatges que

durant la seva vida van fersuficients mèrits i aportacionsper no restar en el desconei-xement o en l’oblit, no hanrebut mai el reconeixementdels seus conciutadans. Emrefereixo, per citar algunsexemples, a Josep Sanz i Cata-lán, fill de Pena-roja, que vadirigir el diari Tierra Bajad’Alcanyís o a Felipe Pitarquei Serrano, fill de Calaceit,important canonge de la cate-dral de Tortosa, i finalment aJosep Mur i Ainsa. Aquestdarrer, malgrat que va nàixera la comarca del Sobrarbe, esva casar amb una neboda deJuan Pío Membrado, de Bell-munt, i està enterrat en elcementiri d’aquesta vila.

Quan a principis de genervaig fer una visita a l’arxiu ibiblioteca de Juan Pío Membra-do a Bellmunt, el periodistaRamon Mur, el seu nebot, emva mostrar una fotografia querecentment havia descobert onhi eren: José Mur Ainsa, Fran-cesc Macià, Pere BoschGimpera i Joan Alavedra.

José Mur Ainsa va ser profes-sor i catedràtic de geometriaanalítica i càlcul infinitesimalde diverses universitats, gover-nador civil de Jaén i rector dela Universitat de Barcelonaquan després dels Fets d’Oc-tubre de 1934 es va suprimir elPatronat de la Universitat quepresidia el doctor BoschGimpera. Mur Ainsa forma partdel que Paul Preston anomenaLas Tres Españas del 36.Aquest catedràtic va ser repre-saliat pels republicans i despréspels franquistes. També vajugar un paper molt importanten els nostres pobles en el quees coneix com a regeneracio-nisme aragonès.

De tots aquests personatgesconvindria fer una bonabiografia, fent-los així justícia,i valorar les seves aportacions.

Joaquim Montclús

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O Nevades de tardorGlòria Francino

Aquesta tardor han caigutalgunes nevades a la Ribagorça.Si s’acompleix el refrany castellàAño de nieves, año de bienes, espodria pensar en un bon presa-gi per a la propera anyada, peròquan neva, el món queda ensilenci, com si es tractés d’unparèntesi de la vida.

Le volves de neu no fan sorollal caure al terra ni a les fulles delsarbres ni a les roques, senzilla-ment es van posant al seu lloc,i, sense dir res i poc a poc, fanuna capa que ho cobreix tot deblanc. I en la última nevada del13 de desembre, fins i tot, lesroques i les rellasques mésesquerpes conservaven la neucaiguda.

L’eix que comunica la comar-ca amb el món exterior, ja siguiel transport del comerç, de viat-gers o el turisme particular, és adir, la carretera N-230, quedadeserta, emmudeix. Només sesent el camió que trau la neu dela carretera. En aquesta ocasióhavia de fer gairebé vuitantakilòmetres per netejar-la. Tanta

n’havia caigut a tot arreu! Peròmés a la Baixa Ribagorça que al’Alta. Això acostuma a passarquan la neu ve de baix, del sudo del sudoest. Quan la carrete-ra està neta se senten una altravegada els cotxes. Sortosamentha nevat en cap de setmana, laqual cosa afavoreix la circulacióperquè els camions no acostu-men a treballar.

Tot i que la neu és un béeconòmic molt important enl’actualitat, ja que les pistes d’es-quí de la comarca: Boí-Taüll,Cerler, sense oblidar les veïnesde la Val d’Aran, viuen i orga-nitzen les seves empreses gràciesa la quantitat de neu que cau, ila vida de les poblacions que hiha als voltants gira en vers elturisme d’hivern. Malgrat aques-ta situació, per a la vida quoti-diana dels pobles petits, la neu,si dura gaires dies, es converteixen un impediment de la norma-litat. Com s’arribi a gelar, elscarrers es fan impracticables,les entrades i eixides dels poblespoden ser perilloses per als vehi-

cles motoritzats, i el caminarfora de les cases resulta perillósper a possibles caigudes i lesseves conseqüències.

Tant és així que la gent grandiu que la neu a les muntan-yes…. No s’expliquen aquestafelera que hi ha els caps desetmana per anar a gaudir ambels esquís i passar una jornadaal costat de la neu. Ara bé, atothom li agrada quedar-se rade-re la finestra observant com caula neu o bé descobrir al matí elpaissatge bucòlic i de postalnadalenca que s’ha pogut obser-var a gran part de la comarca.

Vista de Sopeira a les primeres nevades de desembre

GLÒ

RIA

FR

AN

CIN

O

FE D’ERRADESL’article aparegut al número

anterior de TdF, corresponent almes de gener de 2009, a la pàgi-na 14 amb el títol «El romànic dela Vall de Boí» signat, per MartaSerrano, pertany a la nostracol·laboradora Teresa Serrano.Per altra banda, l’autor de la fotodel grup musical La Chaminerade la pàgina 16, és Carmelo Este-ban, i no Ana Alfaro com pose alpeu de la imatge.


TEMPS DE FRANJA 13Núm. 83. Febrer-març de 2009 13LA LLITERA

TOT ENSENYANT LES DENTS

Vivim en un món d’incerteses, i alguns s’han de pessigar el braçper tal de convèncer-se que són vius, que tot plegat no és unsomni. I això mentre els autobusos de Barcelona informen laparròquia que probablement Déu no existeix i que cal que visquemla vida, que total són quatre dies (carpe diem quam minimum credu-la postero, ‘aprofita el dia i no confies en el demà’, en deia Hora-ci). Hi ha gent que, davant el panorama, no sap tirar ni endavantni endarrere, però el comú dels mortals ens aferrem a allò que ensés més palpable: la família, els amics, els companys. I si bé éscert que sovint som mesquins i actuem en contra dels altres,també ho és que davant les maltempsades fem pinya i responemcol·lectivament, com si cerquéssem en el grup una seguretatsuplementària davant dels perills que ens sotgen: en estos casosés quan més trobem a faltar la proximitat de la família, els amics,la col·lectivitat més propera. No és debades que és en eixescircumstàncies quan trenquem les barreres físiques que contro-len el nostre comportament i capteniment social: ens besem,toquem, abracem i arrimem amb persones amb qui habitualmentno ho faríem; en tenim necessitat.

Són raonaments que em vénen al cap com a conseqüència d’unsotrac que m’ha sorollat sentiments actuals i records antics. Noho tinc gaire clar, però deu fer una trentena d’anys, quan encaraérem un parell de matalots malfargats, tots dos, més tímids quela punyeta i peluts i alts com un sant Pau (segons algunes noiesde la comarca, fotetes elles, a causa de l’aigua de Camporrells).Era finals d’estiu i ell, José Luis, va insistir a baixar a la festa deBinèfar. Després de molts alts i baixos típics de l’edat (i potsertambé de l’època) finalment tenia xicota, i me la volia presentar.Espera inacabable, voltes i més voltes per les penyes de Binèfar,ingesta considerable de ponxo… No l’havia vist mai tan nerviós.Al final, quan jo ja començava a sospitar que m’estava prenentel pèl, va aparèixer ella, la Teresa. Era molt manya, eixerida i baixe-

Quan l’abraçada és el darrer recurs

Ramon Sistac

ta. Encara no havia descobert jo com funciona la llei de lescompensacions: els alts acabem perdent el cap per les baixetes i,com deia aquell, vicealrevés; tal com vaig poder comprovar jomateix passats no gaires anys. És un tòpic entre homes que lesdones els interfereixen les amistats de tota la vida (o vicealrevés),ja siga per gelosia o per tractar-se d’un ambient que no dominen.Puc donar fe que amb la Teresa, almenys, no va ser així. Ja de boncomençament, i per tal de fer-me el simpàtic, em vaig oferir a portar-los amb el meu bòlid supersònic (en aquells moments, un Seat 850groc), d’Osca a Binèfar, un dia d’estiu a l’hora de la calor. Comque el cotxe s’escalfava, vam haver de circular amb la calefaccióa tot estrop i havíem de parar cada pocs quilòmetres a ficar-hi aigua.Vam arribar blaïts, totalment deshidratats. I va ser tan generosaque no m’ho va tindre mai en compte (per bé que, per allò que esperdona però no s’oblida, m’ho va recordar tota la vida). La nostraamistat, doncs, no es va veure dificultada sinó que més aviat esva veure clarament incrementada i, més endavant, amb la Judit,es va perdre la consciència aquella dels «amics meus» o els «amicsteus». Fins i tot es pot dir que és una amistat heretada, sense capintervenció paterna, per les nostres filles (serà també per l’aiguade Camporrells, que només sabem fer nenes?).

Molt bones han estat les hores i, quan no han estat tan bones,mai no hi ha faltat una espatlla per a consolar. Una veu alegre iamiga, amb el seu incombustible accent de Binèfar (ens fèiem unfart de riure quan ens explicava com s’embolicaven els seus estu-diants de castellà a l’institut d’Alcarràs en explicar-los el desplaça-ment de l’accent. Així agarra és paraula plana, però agárraloesdrúixola. El problema és que ella pronunciava agarralóo!).Dissortadament ara ja no hi és, i ens deixa un gran buit i una grandesolació.

I, tanmateix, per bé que a parer dels autobusos Déu probable-ment no existeix (i si existeix, com deien al maig del 68, és el seuproblema), sense caure en tòpics i amb el convenciment mésabsolut, afirmo que la Teresa perviu en la memòria dels que hemtingut el privilegi de conèixer-la i, encara que el seu record desa-pareixerà amb nosaltres, també perviu i perviurà per sempre enla família que ha format i en tot allò que ha llegat a la gernacióde xicots i xicotes que ha contribuït a forjar.

Albelda espera rebre unescinc mil persones el diumenge25 de gener, amb motiu de 23edició de la Festa del Tossino,organitzada per la Penya «LoMagré», i que està declaradad’interès turístic i gastronòmicper part del Govern d’Aragó. Amés, enguany tancarà les Festeslocals de Sant Vicent. Elprograma d’actes començarà ales 8 hores amb la xocolatada,i a les 9,30, la degustació delrostit de carn a la brasa ambpicada d’all, julivert i oli. A les10 ho re s , a l a Rambla ,

començarà la Fira d’Artesaniai Productes Típics, i després,després del fer el mandongo,els Mossos i carreters d’Al-belda passejaran amb carro a totaquell que ho vulgui. A les 12començarà la missa cantadaper Rondalla de Sant Roc, i, ales 13,30, hi haurà el dinarpopular, al passeig, amb la típi-ca «olla barrejada», calderetade porc, fruita de la Llitera icafè de topí. Hi actuarà l’ani-mació del grup de música tradi-cional Tirurirus Free i unajornada de portes obertes, amb

demostracióde l’elaboraciód’oli d’oliva al’almàssera dela CooperativaAgrícola «SantI s i d r e» . Apartir de les17,30 hores, alpave l l ó , h ihaurà sessió deball, amb l’ac-tuació de l’or-questra Aqua-ri, i un sorteigpopular.

Albelda celebra la Festa del TossinoRedacció

JOSÉ

LLU

IS S

EIR

A


Núm. 83. Febrer-març de 2009 TEMPS DE FRANJA14 CULTURA

El passat mes de desembreva veure la llum el Diccionaride la Literatura Catalana del’Enciclopèdia Catalana, sota ladirecció d’Àlex Broch i Huesai amb les aportacions de més de100 especialistes.

És una obra de referència de1.242 pàgines, especialitzada itemàtica, raó de ser de totdiccionari d’aquestes caracte-rístiques. Com diu Àlex Brochen la Introducció: «El Diccio-nari que aquí presentem és undiccionari d’autors, obres ipersonatges. Més de 4.000entrades escrites per a donar-los a conèixer, per a copsar elbatec creador i intel·lectual detots aquells que, expressant-semajoritàriament en català, hanfet ús de la llengua literària iassagística per a construir iexplicar, o explicar-se, les raonsi els enigmes del món que tenendavant, o els sentiments i lespulsions de les persones quehi transiten i l’habiten.»

Seguint l’ordre alfabètic hi

Surt un Diccionari de la Literatura CatalanaJosé Miguel Gràcia

són els escriptors –des delorígens fins als joves autorsnascuts el 1975– de Catalu-nya, País Valencià, Illes Bale-ars, Andorra, Catalunya Nord,l’Alguer i la Franja. D’aques-ta hi trobem les entrades d’An-ton Abad i Chavarria, Susan-na Barquín i Castany, MiquelBlanc i Grau, Josep AntonCarrégalo i Sancho, JosepAnton Chauvell i Larrégola,Teresa Claramunt i Adell,Josep Lluís Espluga i Trenc,Josep Galan i Castany, JoséMiguel Gràcia Zapater, MercèIbarz i Ibarz, Teresa Jassà Casé,Desideri Lombarte i Arrufat,Marià López i Lacasa, JesúsMoncada i Estruga, GuillemNico lau , Ju l i Mico lau iBurgués, Joaquim Montclús iEsteban, Hèctor Moret i Coso,Víctor Oliva, Artur Quintana iFont, Lluís Rajadell i Andrés,Josep San Martín i Boncomp-te, Mario Sasot Escuer, Fran-cesc Serés i Guillén, RamonSistac i Vicén, Edmon Vallès i

Pedr ix , e tc .L’obra incor-p o r a t a m b écrítics, histo-riadors i inves-tigadors,bibliografies iun annex depremis litera-ris.

No cal dirq u e é s u n amagnífica obrade consu l t aque no ha def a l t a r a l e sbibliotequesinstitucionals i,perquè no, alsprestatges dequalsevolpersona quedesitgi tenir-laa prop per a serconsultada dequan en quan,o gaudir-la quan li plagui.

En tot cas, recomano allector de cercar l’ocasió per

trobar un bon descompte,perquè si no és així, hauràd’alleugerir-se la butxaca d’unsbons 78 euros.

Enguany farà vint-i-cinc anys de la Declaració de Mequinensa.Exactament l’u de febrer s’aplegaren a Mequinensa los repre-sentants de desset ajuntaments de la Franja –Areny, Benavarri,Bonansa, Calaceit, la Codonyera, Faió, Favara, Fraga, Mequi-nensa, Montanui, Nonasp, Pont de Montanyana, Saidí, Tolba,Torrent de Cinca,Vall-de-roures, Valljunquera– i van signar enpresència del Conseller de Cultura, José Ramón Bada, unadeclaració on deien entre altres coses que «RECONEIXEM:…que la llengua catalana que se parla a la Franja Oriental pertanyal patrimoni cultural d’Aragó. REBUTGEM les denomina-cions despectives de chapurreau i d’altres de paregudes que enca-ra s’apliquen a la nostra llengua materna» i afegien que cal acon-seguir la normalització de la llengua catalana a l’Aragó, i aixòvol dir «acceptar com a norma la gramàtica catalana sensemenyspreu de les peculiaritats lingüístiques de cada poble ocomarca». Proposaven per a començar l’ensenyament optatiudel català a les escoles. També que la DGA donés suport a laproducció literària en català, i que la Universitat de Saragossaes «face càrrec de les necessitats culturals i lingüístiques de l’Ara-gó». Los alcaids i conseller signataris per la seua part se compro-metien a fomentar l’ús públic del català als respectius ajunta-

ments –retolació bilingüe de carrers i places, edictes, mitjansde comunicació, etc. Aqueixa declaració havia anat precedidaper una altra de pareguda el 22 de gener del mateix 1984 de setalcaids de la Ribagorça, entre ells lo de Bonansa, que alesho-res era en Marcelino Iglesias. Ara, vint-i-cinc anys desprésconvé fer balanç dels ressons aconseguits per eixes declaracions:s’ha generalitzat prou l’ensenyament optatiu del català i enalguns pocs casos s’ensenyen algunes altres assignatures enaqueixa llengua –allò que per als declarants era només unprimer pas, amenaça en fer-se final–; la DGAha instituït un premianual, el Guillem Nicolau, a una obra escrita en català i pocacosa més; la Universitat de Saragossa segueix sense fer-segairebé càrrec de les necessitats especialment lingüístiques del’Aragó –i en el cas de l’aragonès de manera escandalosa. Quanta les mesures normalitzadores a què es comprometeren elsalcaids aquestes són escasses i sovint inexistents.

Per aquest mes de febrer el govern aragonès prepara un senzillacte commemoratiu en aquesta localitat. Esperem que es traduei-xi en un compromís per a una imminent normalització.

Artur Quintana

MEQUINENSA, 25 ANYS


Núm. 83. Febrer-març de 2009TEMPS DE FRANJA 1515TEMA DEL MES

Fa dinou anys, un home vadecidir que era possible que elsPirineus acollissin una granprova de trineus de gossos.Els temps li ha donat la raó, ila Pirena, la prova de múixingmés important del sud d’Eu-ropa, emociona, any rera any,milers d’aficionats i especta-dors. Pep Parés, creador i orga-nitzador de la prova, vacomençar a organitzar-la el1991, i des d’aleshores no haparat de créixer. Enguany, mésde 30 participants vinguts detot Europa recorreran lesnostres muntanyes durantquinze dies en una competicióen què els animals, l’esforç iel respecte a la natura són elsprincipals protagonistes.

El múixing, esport d’hivernconsistent en el tir de trineusamb gossos, va néixer a Alas-ka. Allà, com en altres indretsnòrdics, els trineus amb gossoseren el mitjà de transport mésutilitzat. L’any 1925 el poblatde Nome va patir una greuepidèmia de diftèria al mateixtemps que quedava incomu-nicat per un fort temporal, inomés gràcies als gossos esva poder aconseguir arribar atemps amb les medecines ialiments que permetrien salvarcentenars de vides. Dècadesmés tard, i per commemoraraquesta gesta, se celebrava laprimera edició d’Iditarod, ambel mateix recorregut quehavien fet els trineus salva-dors, i el múixing començavala seva aventura com a esport.

Des d’aquel ls pr imerspassos a Alaska ha passat moltde temps, i ara són els Piri-neus que acullen una de lestravesses més importantsd’Europa. Del quinze al tren-ta de gener, el campament dela Pirena es desplaça de vall envall per fer possible aquestgran esdeveniment.

Les etapes aragoneses: aP a r t a c ú a , F o r m i g a l iCandanchú

Després d’una exi tosapresentació a Barcelona,Madrid i Saragossa, la cara-vana de la Pirena va dirigir-secap a les muntanyes aragone-ses per començar la cursa. Laprimera etapa, ja prometia: unrecorregut de 26 quilometrespels paratges de a Partacúa,una serralada de la Vall de Tenapropera a les localitats dePiedrafita i Tramacastiella. Toti que el cel es va anar ennu-volant al llarg del dia, els parti-cipants van poder gaudird’unes bones condicions defred i neu. El dia va tenir unmarcat caràcter navarrès, jaque els dos primers llocs delpodi van ser per a competidorsd’aquesta zona.

L’endemà els núvols que jas’havien començat a insinuarel dia anterior van tapar tot elcel, acompanyats de boira ipluja. Quan plou sobre neu laprimera capa es fon, i aixòresulta molt perillós pelsgossos que arrosseguen eltrineu, ja que poden patir

lesions si una de les seves potess’enfonsa en excés en la neu is’hi queda atrapada. Aquestfet, juntament amb la mala visi-bilitat, va fer que els organit-zadors decidissin suspendrel’etapa de Formigal.

Per compensar aquesta enso-pegada, un cel blau rebia laPirena el dia següent a Candan-chú. Les siluetes de la Zapati-lla, el Tobazo i el Pico del Aspedominaven un circuit tècnicde 13 quilometres, en òptimes

condicions gràcies a la nevadade la nit anterior i als set grausnegatius de temperatura. Elmúixer alemany Tom Andres,vencedor de l’anterior edició dela Pirena, va ser el vencedor del’etapa.

L’aventura continuaLa P i r ena t o t j u s t ha

començat. Les etapes arago-neses no són res més que elcomençament d’una aventuraque després visitarà, entre d’al-tres indrets, la Val d’Aran,Andorra, l’estació francesa dePlateau de Beille, i la Molina.Nombroses valls pirinenquesseran escenari de la prova que,com cada any ofereix tot tipusde reptes. Recorreguts de tottipus exigeixen el millor de totsels participants: des de gransdesnivells fins a autèntiquesproves de resistència. Mencióespecial mereixen les tresetapes nocturnes que estanprevistes per aquesta edició,en què les estrelles seran el telóde fons. No hi ha cap dubteque la Pirena té tots els ingre-dients per ser un autèntic desa-fiament per a gossos i persones,a més d’un espectacle quemereix la pena de viure.

Pirena, la gran travessa dels PirineusMarina Nogué

PER ACLARIR-SE: BREU DICCIONARI DEL MÚIXING

Com tots els esports, el múixing té el seu propi vocabulari.Els conductors del trineus s’anomenen múixers, i aquestsestan sovint tirats per gossos nòrdics provinents de diversesraces del nord d’Europa, Àsia i Amèrica, molt forts i resistentsal cansament i a les baixes temperatures. Estan disposatsdavant del trineu en l’anomenat tir en tàndem, tir en què elsgossos estan disposats els uns darrere els altres, individualmento per parelles, propi de les competicions de múixing. Els tirsen tàndem poden ser simples, si els gossos estan disposats d’unen un, o dobles, si els gossos estan disposats de dos en dos.Abans de començar les etapes els múixers es reuneixen amborganitzadors i jutges per comentar-ne les característiquesprincipals en l’anomenada reunió de múixers, que serveix pera explicar el recorregut als participants i per a indicar-los elsobstacles, els punts més difícils, l’estat de la pista i la senya-lització utilitzada.


Núm. 83. Febrer-març de 2009 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

Amb una més que lloablevoluntat de síntesi, es presen-ta aquest nou volum sobre lafigura del gran impulsor delnacionalisme aragonès GasparTorrente. Amb el llibre se li havolgut retre homenatge en el75è aniversari de la fundaciódel primer partir nacionalistade l’Aragó: Estado Aragonés.

Fa vint anys que Enric Julià,nebot d’en Torrente, publicàla seua primera monografia:Gaspar Torrente, entre Cata-lunya i l’Aragó. Aquell any1988 publicava Antonio Peiróal Rolde: Gaspar Torrente, cienaños de nacionalismo arago-nés . Textos polítics, quepodiem considerar una visiómés aragonesa del protago-nista. Aquestes obres iniciarendues línies d’investigació enparal·lel, catalana i aragonesa,malgrat que en molts momentsno difereixen massa. Aquestllibre aspira a harmonitzar

aquestes dues línies i fer-lesconvergents, com convergentseren els sentiments d’enTorrente, ja que es considera-va català i aragonès, ideologiaque volia fer extensible als dospobles.

Ell es veia com un home deFranja en el sentit general. Eranatural de Campo (Osca), a laRibagorça de parla aragonesade transició al català (o ambforta influència del català) itenia avantpassats a la Riba-gorça de parla catalana i al BaixCinca. Als deu anys ja era aBarcelona, on es formà perso-nalment i culturalment i méstard políticament en el nacio-nalisme català com seguidorde Francesc Macià. Més tardalternaria la seua militància enpartits nacionalistes aragone-sos amb les simpaties per l’Es-querra Republicana de Cata-lunya, cosa que no es com-prengué gaire especialment a

Gaspar Torrente entre l’EstatCatalà i el Estado Aragonés Publicat un estudi de Joaquim Montclús i Enric Julià

Antoni Bengochea

l’Aragó. Aquest llibre aportanoves dades sobre la seuaformació en el nacionalismecatalà que ell, pressionat per laseua família, va fer desaparèi-xer quan la victòria franquis-ta, cosa que no va fer amb els eu pa s sa t nac iona l i s t aaragonès, que el règim vaconsiderar més bé exòtic i nomassa perillós.

Aquest llibre de Montclús-Julià és tan ben documentat(malgrat no ser tan exhaustiu)com el clàssic d’en Julià, peròmés ben organitzat i força méspedagògic.

Volem acabar fent esmentde dues citacions que podeutrobar al llibre i que clarifi-quen aspectes cabdals de lapersonalitat política de Torren-te:

«El noranta nou per cent delsaragonesos de parla castellanano senten l’orgull que sento jod’haver nascut a Aragó. Ellsmés aviat senten la vergonya,per això a vegades s’anomenenespanyols, jo, no: jo sócaragonès».

I referint-se a la seva opciópo l í t i ca a l e s e l ecc ionsdemocràtiques de novembredel 32 afirma:

«Nosaltres, per la nostra part,els aragonesos esquerrans, elsaragonesos nacionalistes ir epub l i c ans , e l s ob re r smanuals, els fervents arago-nesistes, els que en tot momentde lluita i per damunt de totdefensem la personalitat d’Ara-gó com a pàtria nostra, sabemen aquests moments precisosquina és la nostra candidaturai els homes que hem de votar,precisament que la que responmillor al nostre pensament i ala nostra convicció política noés altra que la d’EsquerraRepublicana de Catalunya».

Marta MataPer què començar una secció

dedicada a dones rellevantsamb Marta Mata? Perquè emva impactar la seua vitalitat icoherència personal i profes-sional. Perquè tenim molt aaprendre d’una dona com ella.

Marta Mata ha estat una granmestra i pedagoga. Va nàixer aBarcelona el 22 de juny de1926. Alumna del PatronatEscola de l’Ajuntament deBarcelona on la seua mare,Àngels Garriga, era mestra,estudià lliure Filosofia i Lletresi es va llicenciar en Pedagogial’any 1953.

Impulsora de les EscolesNoves, un moviment de reno-vació pedagògica que culminàen la II República, al 1965inicià amb sis mestres més l’Es-cola de mestres Rosa Sensat idesprés l’Escola d’Estiu. El1976 s’afilià a ConvergènciaSocialista (després PSC). Foudiputada a les Corts de Madridel 1977, Diputada del Parla-ment de Catalunya, Senadorai Vicepresidenta del ConsellEscolar de l’Estat de 1987 a1995. Dimití al 2002 comConsellera per desacord amb elfuncionament poc democràticde l’organisme i des de 2004presidí el Consell Escolar del’Estat. També va ser regidorad’Educació a l’Ajuntament deBarcelona.

Doctora Honoris Causa perla UAB, Creu de Sant Jordi iCreu Alfonso X el Sabio, haescrit diferents llibres i articlessobre ensenyament i pronunciatmoltes conferències, a algunesde les quals he tingut la sortd’assistir. Ens va deixar el 27de juny de 2006.

Gràcies, Marta, per l’exem-ple de vida i per tot el què enshas ensenyat.

M.Llop

DO

NE

S


Núm. 83. Febrer-març de 2009TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

GALERIA DE PERSONATGES

Antoni Roca Villarroya (laFreixneda, 1938). Son pare vaestar vinculat amb els principis ivalors de la II República per laqual cosa en acabar la guerra civil(1936-1939) va ser repressaliat iempressonat a Alcanyís i moririaa finals de 1940. La seua maretambé va estar a la presó i jutja-da en un consell de guerra.

Als 6 anyets es trasllada aBarcelona, ingressant en un orfa-nat de Teià. Als 8 anys passa aviure a Sant Joan Despí. Als 12es posa a treballar, de matí en unforn i de tarde en una fàbrica dexocolate a Cornellà de Llobre-gat. Als tretze anys la familia se’nva a Barecelona, al barri deGràcia. Apartir dels catorze inicial’aprenentatge de l’ofici d’elec-tricista del qual l’ha exercit finsa jubilar-se. L’any 1961 es casa;va a viure al barri d’Horta-Guinar-

dó. Cap a l’any 1970 comença laseua vinculació social-veïnal itambé política. Militant del PSUCen la clandestinitat i posterior-ment a IC-Verds. L’any 1973forma part de la comissió gesto-ra per fundar l’Associació deVeïns i Veïnes Joan Maragall delGuinardó, integrat en diferentsjuntes i sent president en dife-rents etapes.

Per ser cabut li reconeixerienles seues lluites i reivindicacionsd’una manera peculiar: elsgegants del barri li van fer uncapgros, realitzat per l’escultorXavier Jansana.

L’any 1990 li concedeixen elPremi Horta-Guinardó a laPromoció de la vida associativai la participació ciutadana, per laseua continuada tasca de treballdesinteressat en benefici del barri,per la seua constància i fidelitat

Pistes sobre una paranoia lingüístico-nacional

Esteve Betrià

De tant en tant m’assalta un dubte: m’estic tornant paranoic o jasóc un paranoic de manual? És a dir, d’acord amb el diccionari gene-ral, m’interrogo sobre si pateixo «una psicosi caracteritzada per l’apa-rició d’idees delirants i obsessives, generalment de grandesa, de perse-cució, d’anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament”? Per sort,tot sembla indicar que, de patir-la, es tractaria d’una paranoia de tipuslingüístic, o sociolingüístic, o –si es vol– lingüisticonacional; no sédefinir-la amb prou exactitud. En tot cas es tractaria d’una de lesparanoies més suportables (i recordem ara que la paranoia és la méssana de les bogeries). Una paranoia –una sana bogeria– que se’mmanifesta quan tot deambulant per la capital de Catalunya em trobo,per posar alguns casos, amb l’anunci de la inauguració d’un nouhotel al Paseo de Gracia, llig al casell d’una parada d’autobús unanunci sobre una botiga de roba interior femenina ubicada a laRambla de Cataluña, veig en els laterals d’una furgoneta que unabotiga de queviures està domiciliada al carrer Buenavista o que unaresidència per a la gent gran acaba d’obrir portes al carrer Consejode Ciento o al carrer Cerdeña o Rosellón (no vull entrar en qües-tions purament ortogràfiques que fan que els carrers Provença,Còrsega, València, etc. te’ls trobes sovint escrits Provenza, Corce-ga, Valencia en anuncis o cartells d’empreses privades).

La paranoia en ocasions és tan forta que em fa témer que un dia

qualsevol em trobaré que algun establiment comercial anunciarà lainauguració del seu local a la Plaza Calvo Sotelo o, encara pitjor,a la Plaza Francisco Maciá(n). Amb tot, cal dir que la meua para-noia sociolingüística la tinc relativament controlada; no em séimaginar un anunci que faça referència a l’obertura d’un establi-ment comercial a l’Avenida del Generalísimo, a l’Avenida José Anto-nio, a l’Avenida del Marqués del Duero o al Paseo del General Mola.Ara, tothom –potser perquè mai no es van oblidar del tot els topò-nims originals (però, ai las!, mai no se sap)– anomena aquestes viesurbanes barcelonines amb el topònims «neutres» de Diagonal, GranVia, Paral·lel i Passeig de Sant Joan.

Una nova pista sobre la meua paranoia té a veure amb la retola-ció pública a la ciutat de Barcelona –si ara parlo de Barcelona ésperquè és on resideixo bona part de l’any, si bé la resta de l’any lapasso a Almenasp, en terra tagarina– i més en concret, en la reto-lació del metro de la ciutat comtal. Com tothom ja haurà notat, somen plena guerra antitabac, per tant no ha d’estranyar gaire trobar-nos als vagons dels ferrocarrils subterranis de la capital de Cata-lunya amb un text en català que diu ‘No fumeu en tot l’àmbit delMetro’, acompanyat de la corresponent traducció castellana Nofumar en todo el ámbito del Metro i de la corresponent versió angle-sa No smoking anywhere on the Metro premises. La meua paranoiade caràcter lingüístic fa adonar-me tot seguit que si el text catalàs’hagués redactat a partir del text anglès –o directament amb pensa-ment i execució catalans– hauria pogut quedar una cosa com ara‘No fumeu enlloc de les instal·lacions del Metro’. Però no ha estataixí. Però no us amoïneu, no fos cas que us assaltés la paranoia: totaixò són només pistes, rastres, d’una enrevessada i massa llarga histò-ria sociolingüística.

CRÒNIQUES TAGARINES

ocasionalment a la nostra revis-ta Temps de Franja.

Manté casa a la Freixneda is’interessa molt, tant pel presentcom pel futur urbanístic i cultu-ral de la vila.

És també un gran viatger –delMatarranya al món– però és,sobretot, una gran persona.

Antoni Roca Villarroya«Lo cant d’un figotero del Matarranya l’escolto al Guinardó. Del Matarranya al món»

Juli Micolaua les conviccions de pràcticademocràtica, tot donant al barriexemple inqüestionable de civis-me solidari.

L’any 1999, per la seua trajectò-ria en la defensa de les virtuts ivalors ciutadans, pel seu compro-mís social i per la seua fonamen-tal aportació al moviment veïnald’Horta-Guinardó, l’Alcalde deBarcelona Sr. Joan Clos li comu-nicava que l’Ajuntament deBarcelona acordava en ConsellPlenari, concedir-li la Medallad’Honor de Barcelona en reco-neixement a la vostra trajectòriaprofessional i a la vostra qualitathumana que us distingeix com aciutadà que honora Barcelona.Per contribuir a la consolidació delvalor del civisme i a la millora dela qualitat de vida de la ciutat.

És membre d’ASCUMA desde fa molts anys i col·labora


Núm. 83. Febrer-març de 2009 TEMPS DE FRANJA18 PAÏSOS CATALANS

Aquests dos adjectius formen un sintagma ben estrany. Deixeu-me explicar com els he aplegat. Si els catalans, segons un docu-ment eixit de l’Institut d’Estudis Catalans (l’IEC) el proppas-sat mes de setembre, es troben en un estat de perplexitat idesorientació sense precedents, nosaltres que som els catalansmés perifèrics podem arribar a deduir que la nostra perplexitatés extrema, perifèrica, i de desorientació màxima, sobretot, almeu entendre, si continuem orientats i embadocats en el ponentaragonès i espanyol. Ja sé que més d’un ara m’assenyala ambel dit índex i m’acusa de fer trampa perquè l’IEC parlava de Cata-lunya en l’article tan esmentat i a més, en referir-se a les causesde la perplexitat i la desorientació, apuntava la constatació deno considerar-se (Catalunya) motor d’Espanya o la incapacitatde (Catalunya) reaccionar davant el fenomen de la nova immi-gració. Hi deia més coses, és clar, però us les estalvio per noallargar-ho.

I per què coi ens poses a nosaltres en un article com aquest?,pot arribar a mastegar el o la del dit inquisidor, potser a puntde canviar el dit i el gest. Certament, nosaltres, els de la Fran-ja no hem estat mai motor econòmic ni fàbrica de cap ens supe-rior (ja m’enteneu: ni de cap comarca, llevat potser de Fraga…,ni d’Aragó…, ni de Catalunya!), per tant, poc que ens podemveure concernits per allò de deixar de ser motor de res ni de ningú;quant a la cosa de la immigració, em fa que el pitjor és que noens hem plantejat què pot suposar el fenomen en aquest racóde món català, o sigui en aquesta perifèria. I ho dic perquè siels catalans «continentals» estan desorientats davant els efec-tes de la immigració actual és perquè –i perdoneu la simplifi-

cació– les persones immigrants a Catalunya s’han d’integrar amés d’una cultura i massa sovint, i amb massa diferència, s’hand’integrar en la cultura espanyola, la de l’Estat, abans que enla catalana, la del país que els acull. Ai, coi!, i a la Franja quinaés la cultura de referència? L’espanyola, l’aragonesa… I lacatalanoperifèrica quin lloc ocupa? Ja sóc conscient que em posoen llibres de cavalleries molt complicats i que, amb aquests voltsi revolts, us poso més aviat mal de cap i no us dono cap satis-facció.

I el bo del cas és que aquest articulista pensava en tot això noa partir del text de l’IEC sinó de les últimes notícies relaciona-des amb la Fundació Ramon Llull que, com sabeu, és l’orga-nisme que es proposa impulsar el català al món i que ho vol ferdes de la pròpia condició internacional, en englobar represen-tants dels quatre Estats on hi ha la llengua catalana: el governd’Andorra, el de Catalunya, el de les Illes Balears, la Xarxa deCiutats Valencianes Ramon Llull (acabades d’incorporar), elConsell General francès dels Pirineus Orientals i la ciutat de l’Al-guer. I la Franja on és? Com pot arribar a formar-ne part? Perquina via?, per la del govern d’Aragó? Suposo que seria una viapossible, tal com estan les coses avui; però no pareix que sigauna prioritat del govern de M. Iglesias a la vista de la pressamostrada en el quefer de la no-nata llei de llengües. Doncsquina eixida o entrada hi hauria d’haver per a la nostra perifè-ria? Repasseu els socis de la Fundació i fixeu-vos en el parèn-tesi referit a les ciutats valencianes: Gandia, Sueca, Morella iVinaròs han decidit tirar pel dret, «passar» del govern de Fran-cisco Camps i incorporar-se a la Fundació perquè saben que ambELS ALTRES hi ha possibilitats de reeixir. I, contràriament, lallicó és senzilla, sols com els mussols ningú no se n’eixirà. Persi no està clar, estem parlant de reeixir de la llengua comunadels territoris de l’àmbit lingüístic català.

No sé si m’he sabut explicar de la tria del sintagma i encaraheu quedat més distrets i perplexos i, és clar, tan perifèrics comabans de llegir el paper.

Perplexos perifèrics

Francesc Ricart

SOM D’EIXE MÓN

El passat dissabte 20 dedesembre, al teatre d’Artà(Mallorca), va tenir lloc la Nitde la Cultura 2008, que orga-nitza l’Obra Cultural Balear.L’entitat, referent de la defen-sa i difusió de la cultura cata-lana a les Illes, viu un momentdolç en augment d’adhesionsi d’implantació territorial.

En el discurs inaugural,Jaume Mateu, president del’OCB, va destacar les millo-res que s’han fet en el procésde normalització lingüística enels darrers anys per garantirels drets dels catalanoparlantsi fer més visible la llengua.També va presentar la campan-ya «Cafè per la llengua», que,

Anticicló sobre ses illesCarme Messeguer

amb la participació de perso-nalitats tan populars com eltenista Rafael Nadal o l’exfut-bolista Miquel Àngel Nadal,pretén avivar el debat sobre lanecessitat de mantenir la llen-gua pròpia.

En el transcurs de la vetlla-da, amenitzada, entre d’altresartistes, per Tomeu Penya, PepBou o Núria Feliu, es van ator-gar els Premis 31 de desembrea persones o entitats que desta-quen pel seu compromís cívici per la defensa del país. Entreels guardonats hi ha MiquelBarceló (Felanitx, 1957), autorde la cúpula de la seu de lesNacions Unides a Ginebra.

Aquesta edició s’ha vist arre-

donida amb la reincorporaciódel Govern balear a l’InstitutRamon Llull, oficialitzada alsetembre al Consolat de Mar dePalma, pels màxims represen-tants dels governs balear (Fran-cesc Antich, PSIB-PSOE) icatalà (José Montilla, PSC, iJosep Lluís Carod-Rovira,ERC). Després de la defeccióde les Illes fa quatre anys (entemps del president JaumeMatas, PP), la reintegració hacoincidit amb un canvi en elsestatuts de l’IRL, pels qualsels dos territoris tindran repre-sentació paritària en la direc-tiva i la seu s’alternarà entrePalma i Barcelona. L’InstitutRamon Llull tindrà també

representació de l’Institut d’Es-tudis Baleàrics, l’Institut d’Es-tudis Catalans, la Institució deles Lletres Catalanes i la Xarxad’Universitats Joan LluísVives.

L’Institut Ramon Llull, enca-rregat de la projecció exteriorde la cultura catalana,es trobaintegrat en la Fundació RamonLlull, que els governs de Cata-lunya, Andorra i les Illes vanconstituir al mes de març; hihan sol·licitat també l’adhesióel Consell General dels Piri-neus Orientals i l’Ajuntamentde l’Alguer, i cal treballar enca-ra perquè s’hi sumen d’algunamanera el País Valencià i laFranja d’Aragó.


Núm. 83. Febrer-març de 2009TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

No fa gaire han aparegutdues antologies franjatines, unaper a la prosa i l’altra per a lapoesia des dels inicis als nostresdies, curosament editades iamplament comentades, peròno pas de la nostra franja, sinóde l’altra, l’asturiana. Es trac-ta de Xoán Babarro González(Ed.): Évos un amaicer guapo.Aproximación á poesía enlingua galega do Principado deAsturias. Vigo: Universidadede Vigo 2007 (Òlga), que java per la segona edició, i SusoFernández Acevedo (Ed.): Aherdade que nós temos. Histo-ria e escolma da prosa en gale-go do Eo-Navia. Vigo: Univer-sidade de Vigo 2008 (Òlga).La col·lecció Òlga –aquest motgallec vol dir, segons lescomarques, ‘solc’o ‘ria menu-da, caleta’– on han aparegutaquestes antologies anunciatambé la propera aparició d’unaantología del teatre a cura deRita Bugallo –és llàstima queels títols d’aquesta col·lecciómanquen de numeració. Ambaquesta altra Franja ens uneixuna situació gairebé del totanàloga. Només cal canviarl’orientació: si ací és política-

ment correcte dir Franja Orien-tal, allà s’ha de dir Franxa Occi-dental, i mentre ací es lingüís-ticament correcte dir Franja dePonent –car a ponent del domi-ni lingüístic català- allà s’ha dedir Franxa de Oriente –car aorient del domini lingüísticgallec. Altrament tot és pràcti-cament igual: ací com allà elsrespectius governs fan com sino sabessen que la constituciódiu que les llengües espanyo-les no castellanes –és a diraragonés, asturià, basc, català,gallec i occità- seran oficials, ineguen en els seus estatuts lacooficilitat del gallec i l’astu-rià per un cantó, i la de l’ara-gonès i del català per l’altra.Però les analogies no s’acabenamb això: si ací s’anomena elcatalà no només amb aquestnom, ans també amb el dexapurriau, català d’Aragó,aragonés oriental, la nostra llen-gua, patuès, favarol, torredar-quí etc., allà diuen galego/galle-go, fala, chapurreado, gallegoasturiano, gallego de Asturias,galego-portugués asturiano,asturiano occidental, bablegallego, bable occidental, astur-galaico, eonaviego, –perquè la

Franxa es troba entre els rius Eoi Navia-, santallés, tapiego etc.Diferències tanmateix n’hi haalgunes: allà hi ha un ense-nyament optatiu del gallec mésaviat escàs i amb una ortogra-fia no precisament unitària,mentre ací en aquest momentl’ensenyament del català s’haprou generalitzat i amb unaortografia com cal . Peròdeixem-nos de mesquines iodioses comparacions i perme-teu-me que us explica breu-ment com són aquestes duesesplèndides antologies franxa-tines: tant l’una com l’altrapresenten textos des del segleXIII fins al XXI, no només dellibres i revistes, ans també dela xarxa. Al període medievals’observa que mentre la prosa,això sí només la documental, ésben representada, no passa elmateix en la poesia, on noméses pot antologar un autor, eltrobador Fernán do Lago –igualcom nosaltres que només tenimun autor medieval conegut, enGuillem Nicolau, el del premi.Des de la segona meitat delsegle XV fins als primers anysdel XX el gallec desapareixquasi del tot com a llenguaescrita. Aquests llargs anys, elsanomenats Séculos Escuros–equivalents amb certs desfa-saments a la Decadència–s’omplen, llevat de comptats

textos escrits, gràcies a la lite-ratura popular oral, recollidamajoritàriament als segles XXi XXI –exactament igual comentre nosaltres. Això sí tant enun cas com en l’altre aquestaliteratura popular és extraor-dinàriament rica i variada. ElRexurdimento –l’equivalentgallec de la Renaixença– arrelàprou tard a la Franxa, a princi-pis del XX, però força mésaviat que entre nosaltres i ambmolta més volada –a la Franjagairebé no es pot parlar deRenaixença fins als darrersanys del franquisme. A l’ac-tualitat la producció literària al’Astúries gallegòfona –comtambé, com prou sabeu, al’Aragó catalanòfon– malgrattots els entrebancs, que nofalten ni a un territori ni a l’al-tre, és força considerable. Entrenosaltres, ara com ara, no tenimres de comparable a aquestesantologies: les dues antologiesPunt per agulla i Memòria dela set, publicades als Quadernsde la Glera el 1993, registravennomés la poesia i prosa des definals del franquisme. Darre-rament s’ha redactat una anto-logia de la poesia del BaixAragó de llengua catalana delsinicis als nostres dies ques’hauria de publicar dins laprojectada col·lecció Lo Trin-quet de l’IET.

Dues antologies franjatinesArtur Quintana

MER

CÈ

GIL

I

SUBSCRIU–T’HI978 85 15 21

[email protected]


Any 10 • núm. 83 • La Franja, febrer de 2009

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Peu

de

foto

Sant Antoni reviuEn molts pobles del Matarranya i delBaix Cinca les celebracions d’aquestafesta d’hivern han estat massives.

Entrevista aOctavi SerretEl llibretermatarranyencexplica la seuapassió pelsllibres i lacultura del seuterritori.

AU

TOR

Surrealisme mequinensàEl pintor Josep Nicolau exposa la seuasorprenent obra a la seu de l’IEI abansde fer el salt a Nova York.

Ametlers florits a CalaceitFoto: Ricard Solana

Gossosa la neuGossos

a la neu

PIRENAPIRENA

Temps de Franja 83 - ascuma.org

Documents

Transcript of Temps de Franja 83 - ascuma.org