Any 5 • núm. 37 • La Franja, maig de 20042,30 e

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Entrevistaa Jaime GilL’empresaride Pena-rojarepassa lasituació delsector del porca la provínciade Terol

Memòria de Mont-roigCarles Andreu presenta a la vila dels seuspares el llibre Vida i mort del pareimare,una reflexió sobre la llengua materna

El Dia de la Faldeta a FragaMilers de fragatins i visitants van gaudirel dia de Sant Jordi d’una jornadad’exaltació de les tradicions locals

Frag

men

t de

l’oli

Meq

uine

nsa

(194

7) d

e M

ique

l Iba

rz

Miquel Ibarztorna a casaMiquel Ibarztorna a casa

Núm. 37. Maig de 2004 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

EDITEN:INSTITUCIÓ CULTURALDE LA FRANJAAssociació Cultural del MatarranyaC/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 11 52

A/e: associació@matarranya.comConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEAApartat de Correus 116, Fraga (Baix Cinca)

DIRECTOR:Màrio Sasot

CAP DE REDACCIÓ:Josep Galan

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Hipòlit Solé

REDACCIÓ:Enric Algars, Antoni Bengochea,Lluís Rajadell i Pasqual Vidal(el Matarranya). Jaume Casas, Josep Labat i Diana Pasqual (el Baix Cinca). Anna Enjuanes i Aleix Castellnou(la Llitera i la Ribagorça). Carme Messeguer (PPCC).

OPINIÓ:Susanna Barquín, Esteve Betrià,Tomàs Bosque, Josep A. Carrégalo,Miquel Estaña, Joaquim Montclús,Josep Puche, Francesc Ricart,Francesc Serès, Carles Sancho,Ramon Sistac i Carles Terès.

CORREU ELECTRÒNIC:temps@wanadoo.es

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT:974 47 19 93 / 93 805 02 70

MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ:Gràfiques del Matarranya, SLgrafiques@matarranya.com

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia, Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria PanadésSaragossaLibrería PórticoPza. San Francisco, 4. Tel. 976 55 73 18TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

La vulcada electoral del passat mes de marçque donà la presidència del govern espanyol alsocialista José Luis Rodríguez Zapatero ha creatuna sensació de normalitat, de respir, una menade benestar i de satisfacció entre els sectorsprogressistes que no es palpaba en aquest paísdes de de feia un parell de dècades. A més, lesexpectatives i les esperances de la la gent quevolia un canvi real en les formes, l’actitud i lamanera de governar, s’han mantingut més enllàde la diada electoral, per la decisió del nou execu-tiu de retirar les tropes d’Irak i del nomenamenten càrrecs de primera línia a persones amb unatrajectòria compromesa amb los drets humans oamb la defensa mediambiental de les terres llin-danes amb el riu Ebre.

Són tants els desencissos suportats per la ciuta-dania en los últims, i no tan últims, anys, que unssimples gestos i declaracions d’intencions (no hiha hagut temps per a més, perquè les polítiquesnecessiten temps per portar-se a terme) han estatrebuts com un aire nou engrescador.

Pensem que aquesta dinàmica positiva que esdesprèn del nucli central, de la cimera del poder,i de les mesures positives i esperançadores que,malgrat els problemes, van sortint del precedentgovern tripartit a Catalunya, s’ha d’estendre a totsels nivells de l’administració: la local, la provin-cial, l’autonòmica, i tot el teixit social, incloentles entitats culturals i ciutadanes, per a omplirles institucions d’un nou aire marcat per l’audà-cia i la imaginació política, el treball il·lusionanti la transparència.

Des d’Aragó, la DGA ja no té més excuses per

a no posar en marxa molts dels projectes anunciatsen les seues campanyes electorals, de continuarexercint una política timorata, lenta o massa prudenten temes com el PHN, la Llei de Lengües, en lesmesures de protecció mediambiental dels rius(com l’Aiguabarreig o el pantà de Riba-roja), enla acció cultural o educativa o en l’impuls deldesenvolupament industrial i turístic.

Poques voltes es donen situacions com la queestem vivint en aquests moments en que les prin-cipals institucions aragoneses (les tres diputa-cions, los ajuntaments de les tres capitals de provín-cia, el govern autonòmic i el de l’estat) són delmateix color polític.

Per això el govern aragonés té al nostre parer untriple repte en aquesta nova etapa: saber moure béles fitxes amb el govern de Madrid, on té unsquants peons en alguns llocs claus de la novaadministració, per a assolir moltes fites necesàriesquan a infraestructures de diferent signe, crucialsper al nostre desenvolupament com els regspendents, les comunicacions de l’eix central deFrança a Sagunt i l’eix oriental que travessés laFranja; l’AVE per Terol, etc.

Per altra banda, ha de demostrar, que a partd’ampliar l’actual sostre autonòmic ha de demos-trar la seua capacitat per a gestionar, traent elmàxim suc a les competències que ja té, traent enda-vant projectes col·lectius amb eficàcia i operati-vitat. Només així aconseguirà assolir lo tercerrepte: transmetre als aragonesos una sensació decanvi il·lusionant envers una societat de progréscada cop més justa, com la que transmet en aquestsprimers moments el govern central.

ESTISORESMiguel Estaña

Ara, a treballar

Núm. 37. Maig de 2004TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorFa uns dies vaig veure, en una cadena aragonesa de televisió

(Antena Aragón), un vídeo antropològic fet per l’equip d’Eu-genio Monesma sobre el procés de conreu, collita i elaboraciótradicional de les famoses i quasi mítiques figues de Fraga, ambla col·laboració de l’associació Amics de Fraga i la participa-

ció, com a extres i protagonistes, de la família Hernández. El que més em va emocionar va sersentir totes les explicacions del procés en un fragatí hermosíssim, viu i antic al temps, amb reto-lacions en castellà. Després de haver patit durant molts anys, com a oient i espectador, veient comels pobres artesans de Beseit, Maella, Tamarit, Benavarri o Fraga, explicaven com es feien unessàries o unes espardenyes en un castellà limitat i forçat, perquè a aquells periodistes «etnòlegs desaló» els inreressava divulgar tots els hàbits culturals menys la parla, em vaig reconciliar ambaquests companys de gremi i amb els etnòlegs de debò.

Seria desitjable que la futura televisió autonòmica utilitzés aquesta via per a donar a conèixerles altres llengües aragoneses als ciutadans. Un camí que les associacions defensores del catalài l’aragonès i les televisions locals d’aquestes zones també podrien trescar.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del director

Cartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaJaime Gil, propietari de l’empresa

«Virgen de la Fuente»

La Llitera i la Ribagorça

Tema del mes: L’obra pictòrica del mequinensàMiquel Ibarz s’exposa al museu

Camón Aznar de Saragossa

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

OpinióPa de Casa-Literaturas de Aragón

2

3

3

4

7

10

14

15

17

18

19

12

Autovia? Sí, però que se mos escolteEl passat mes de març, i en plena campanya

electoral, va provocar un gran rebombori lapublicació al BOE de l’estudi informatiu del’autovia Lleida-Vielha. Tota la premsa se va ferressò de la notícia i va destacar en els seus titu-lars les grans xifres que esta obra representa: 135Km, entre 1.015 i 1.021 milions d’euros d’in-versió, 7 túnels, 49 viaductes, 25 enllaços…

Ara bé, les grans xifres no són el més impor-tant per al nostre territori. Els nostres llocs, gransi xics, el que necessiten és que l’autovia no sigauna causa més de despoblació. Tot serà milloren el millor dels móns possibles, sempre que semos escolte quan presentem al·legacions: hi had’haver un nombre suficient d’eixides, que caplloc quede aïllat; les àrees de servei han d’estarben connectades als nuclis urbans, no mos calenàrees «autopisteres»; necessitem bona mira depassos per a camins, no podem ensopegar cons-tantment amb una frontera infranquejable.

Una altre aspecte clau és la preservació delmedi ambient. En este sentit, me preocupen,sobretot, quatre problemes: la contaminaciósonora, els dipòsits de runes, els desplaçamentsde la fauna i les cicatrius del terreny. Si bé l’au-tovia ha de ser un motor de desenvolupament pera les nostres comarques, no ho ha de ser al preude degradar el nostre ecosistema o la nostraqualitat de vida.

I una última cosa m’inquieta. Esta gran obrapodria ser l’excusa perfecta per a deixar durantanys la N-230 tal com ara la tenim. Cal que setorne a posar una bona capa d’asfalt als tramsdeteriorats per l’intens trànsit. A veri si ara semos quedaran aturats projectes públics i privatstot esperant el manà de l’autovia.

Si se fa l’autovia, volem que mos servisca pera progressar, que respecte el medi ambient i que

no paralitze els projectes actuals. Ara som enel moment de l’estudi informatiu, desprésvindran el projecte tècnic, la licitació i l’exe-cució. Esperem que en totes eixes fases setinguen en consideració les nostres peticions.

Alfredo Sancho GuardiaAlcalde de Benavarri

Marcelino Iglesias, què espera?Tot i que el govern Zapatero ha iniciat gestionsper tal que el català gaudeixi d’un reconeixe-ment europeu, territoris en els quals la nostrallengua és l’autòctona continuen marginats (lamarginació d’una llengua pròpia és una acti-tud antidemocràtica i deshumanitzadora). Emrefereixo a la Franja de Ponent, comarquesque depenen d’un govern del mateix colorpolític que el de Zapatero. I presidit per un cata-lanoparlant de Bonansa (Ribagorça), Marce-lino Iglesias. Aquestes marginacions lingüís-tiques i incoherències polítiques són les quedesacrediten una ideologia tan digna com lasocialista.

Quim GibertFraga, Baix Cinca

FE D’ERRATESEn el passat número 36, problemes tèc-nics d’impressió i maquetació van ferque sortiren alguns articles incomplets,en concret els de les pàgines 5, 8 i 14-15.Sentim molt de debó les molèsties causa-des i procurarem que aquestes errades noes tornen a repetir. Moltes gràcies per lavostra comprensió.

LA REDACCIÓ

Núm. 37. Maig de 2004 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYA

Comunitats virtuals

Els de la meua edat enstrobem a cavall entre els jovesplenament familiaritzats ambel món virtual i la generacióque va viure el naixement de latelevisió. Per això a voltes enssentim desbordats per l’allaude novetats, incapaços de reci-clar-nos. Sovint caiem en aixòtan patètic de blasmar la gene-ració que ens segueix i elogiarels valors de la nostra. És el queja van fer els nostres pares, iels avis, i els rebesavis dels rebe-savis. Però la veritat és que entreels joves hi ha un potencial dellibertat que va més enllà delque fins ara era possible. Criti-quem les hores passades davantl’ordinador, la llengua empo-brida, l’aparent dessídia. Peròla realitat és un altra: compar-tir coneixements, la cerca senselímits d’informació i la seuaverificació per diversoscanals… Tot plegat suposa unenderrocament de les barreresmentals, una nova concepcióde comunitat al marge de loca-litzacions geogràfiques. Uninformàtic, per exemple, potdesenvolupar una costosa apli-cació que, una volta creada,posa a disposició de tothom quela necessiti. Ell al seu torn tambéha fet us d’altres eines «penja-des» a la xarxa per algú altre.Això és un exemple del nouconcepte de pertinença: totstreballem per tots, tots estemdins el mateix vaixell.

Hi ha també qui apofitaaquest entorn per inventar-serealitats, crear associacionssense socis i construir llocsweb que es retroalimentenentre ells. Tanmateix en aixòles coses no han canviat: laveritat és tossuda i acaba eixinta la superfície.

Carles Terès

L’E

SM

OLE

T

En tot aquest any de la novalegislatura municipal, Massa-lió està apostant fort per laplena recuperació a tots elsnivells de la seua identitatcultural. Dins d’aquesta recu-peració, no hi podia faltar elretrobrament de la germanorhistòrica amb la gent de lescomarques de les Terres del’Ebre, del que el Matarranyahi forma part. Perquè això fospossible, l’Ajuntament deMassalió conjuntament amb elClub de Jóvens de la vila haorganitzat la primera Trobadade grallers per l’ú de maig festi-vitat del treball. A més a més,amb aquesta trobada, s’ha recu-

perat un dels apartats folklóricsmés genuí del Matarranya, moltcomú a totes aquestes terres:han tornat a sonar algunes deles nostres danses i cercavilesamb les gralles i els tabals.

En aquesta concentració vanparticipar: de les comarquesde la Ribera d’Ebre i la TerraAlta, les colles de Flix, Gande-sa, el Pinell de Brai i Caseres.Els d’Horta de Sant Joan, tot iestar aconvidats i a punt d’acu-dir, finalment no van poderestar-hi degut a un accident.Pel Matarranya hi havia elsgaiters de Maella, Calaceit iMassalió. De la comarca delBajo Aragón, els de Castelse-

rás, Híjar i Andorra. En totalvan concentar-se al voltant de130 gaiters.

La festa va començar per latarda en concentrar-se totes lescolles a l’Avinguda de laRedorta (carretera de circum-valació de la vila). Totes van ferl’entrada al poble fent sonar jales gralles i tabals fins l’arri-bada a la plaça Major. Desd’allí va fer-se una cercavilaper tornar a la Plaça. A aques-ta, des de un entaulat, cadacolla va participar individual-ment interpretant peces del seurepertori. Tant en la cercavilacom a la plaça van animar elfesteig els caps grossos deMaella i els gegants de Gande-sa que no van parar de ballar.

Acabats els actes, el Club deJóvens va preparar per a totesles colles un sopar de germa-nor al Saló de Ball.

Tal com és habitual a Massa-lió des de fa temps, tot vapresentar-se i fer-se en la nostrallengua, en català.

Des de fa anys, Massalió nopot concebre una gran festasense el Correfoc, afortunada-ment és algo que ha quedatmolt arrelat a la vila, i per aixòl’Ajuntament va col·laboraramb l’aportació del Correfocdel Pinell de Brai, fent la seuaeixida pels carrers del pobledesprés de sopar, a les onze dela nit. Per arredonir i com a fide festa va portar-se una disco-teca mòbil al Saló de Ball queva durar fins ben entrada lamatinada.

Com a cloenda només dir,que amb aquesta primeraTrobada de Grallers a Massa-lió, s’ha donat un pas més perafiançar i reafirmar la nostraidentitat cultural catalana, tanmenyspreuada en altres temps.

Primera Trobada de Grallersa Massalió

Pasqual Vidal

Núm. 37. Maig de 2004TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

Pena-roja celebra el quart Franja Rock

E.A.

Pena-roja de Tastavins va serl’escenari, el cap de setmanadel 23 i 24 d’abril, d’una novaedició del Franja Rock, unfestival lúdic i cultural queorganitza l’Associació de Jovesde Pena-roja. La festa arribaenguany a la quarta edició. Eldia 23, i coincidint amb SantJordi, el joves van oferir unatarda i nit molt animades, ambmúsica i ball per a tothom.

Les activitats van continuarel dissabte amb una variadaoferta per a tots els públics.Així, hi va haver exposicions,

teatre ijocsinfan-tils. Ladiver-sió peralsjovesamantsde l amúsica va arribar de nit, a partirde la una de la matinada, ambun concert de quatre grupsmusicals, un dels quals va serLos Draps, de la mateixa Pena-roja.

VIL

ES

I G

EN

TS Pedres i pans

Vivim en unes comarqueson, atesa l’escassedat d’opor-tunitats, potser resulta assen-yat mirar-se a l’espill de laComunitat Autònoma veïna,si més no per allò de la dita:«els catalans, de les pedresen treuen pans». I el cert ésque això de treure pans de lespedres a les nostres comar-ques hi ha qui ho sap fer, imolt bé. On és lo problema,doncs? Ni més ni menys: enlos qui apliquen la dita massabé, és a dir, massa al peu dela lletra, i creuen que val lapena omplir-se les pròpiesbutxaques malmetent sensecap mena de mirament terrai boscos, rius i valls, ambesgarrifoses explotacionsd’àrids que sovint nomésbeneficien determinadesgrans empreses, les quals, amés a més, solen ser de foradel territori. Parlo en gene-ral, però també pensant encasos concrets: com a exem-ple val la pena vore, perpensar i plorar, les extraccionsd’argiles al cor dels Ports deBese i t , a para tges comFormen ta , en una à r eapomposament declarada (perla Unió Europea, a instànciesde la corresponent ComunitatAutònoma) «Lloc d’interèscomunitari» (LIC) i «Zonad’Especial Protecció per a lesAus» (ZEPA). com poden sercompatibles aquests usosdestructius amb les figures deprotecció que beneficienpaisatgística i mediambien-talment l’ecosistema i lespersones que viuen en aquestentorn. Mal podem vendre labellesa dels nostres paisatgessi abans hem fet la vista gros-sa davant los qui mos losarrenquen literalment de lesmans. La tria és clara com lesaigües dels nostres rius: oapostem per usos sosteniblesi controlats o, aviat, no mosquedaran ni les pedres.

Josep Puche

A l’antic edifici on s’ubica-va el consultori mèdic de Cala-ceit hi haurà també una ofici-na de turisme. Segons vaexplicar Rosa Domènech,consellera de Cultura de lacomarca, «des d’aquí difon-drem totes les propostes cultu-rals i turístiques dels pobles delMatarranya. Aquí també esreuniran totes les associacionsde la comarca i desenvolupa-rem un programa culturalextens que arribi a tots elspobles».

Alumnes del Taller d’Ocupació de Fontdespatla descobreixen una estela funerària

Enric Algars

Fa unes setmanes, durant lestasques de restauració i condi-cionament que els membresdel Taller d’Ocupació estanduent a terme a l’antic cemen-teri medieval de Fondespatla,van aparèixer diferents peces depedra, entre les quals cal desta-car els fragments d’una estelafunerària, segons va explicarel director d’aquest taller.

El cementeri medieval és undels conjunts d’esteles funerà-ries més importants pel nombrede peces conservades i perl’originalitat dels relleus ambquè estan decorades. Elementscom ara corones reials, símbolsde l’heràldica eclesiàstica, dife-rents tipus de creus, represen-tacions al·legòriques de la mort,etc., conformen la rica icono-grafia d’aquest s ingularconjunt.

TROBALLA IMPORTANT

Els alumnes del Taller d’Ocupació que s’està duent a termeal poble van trobar a finals de gener les restes d’una d’aques-tes esteles funeràries. L’estela en qüestió presenta forma circu-lar i està decorada amb un relleu que representa una arquitecturafortificada, un castell, de disseny senzill i simètric.

Juntament amb la troballa també es van descobrir restesd’una pedra en què s’aprecien incisions preparatòries per a laconfecció d’una altra estela, la qual cosa sembla confirmar lahipòtesi de l’existència d’un obrador al poble, segons va infor-mar el director del Taller.

Es crea una oficina de turismepermanent per al Matarranya

E.A.

Núm. 37. Maig de 2004 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYA

Carles Andreu, profeta a la seua terra Presentació del llibre Vida i mort del Pareimare a Mont-roig

Josep Anton Llovet Lombarte

Mont-roig es troba en plenaebullició cultural. Si fa uns dieses va celebrar el cursetde lesCorals del Matarranya o lapresentació del llibre de l’au-tor novell David Albesa, el 8 demaig, Carles Andreu, escrip-tor, cantant i actor carregatd’experiència, ens va presentarel llibre del retorn als orígens:Vida i Mort del Pareimare. Apropòsit de l’imperatiu retornde la llengua materna.

El dissabte 8 de maig, i ambpresses des de Toulouse, onhavia actuat el dia abans, CarlesAndreu tornava a casa, al seuMont-roig, una de les «pàtriesmenudetes», com ell mateixdiu (l’altra és Sant Feliu deLlobregat, on va nàixer), poblede la seua família. Només hi vaser unes hores, però la seuaestada va ser profitosa i, crec,definitiva, ja que ens va trans-metre que les seues arrels erenmolt més fermes que el que ellmateix es pensava.

Amb el Saló de l’Ajuntamentple de gom a gom i, presidit perl’Alcalde de Mont-roig, l’acte

el presentà Javier Arrufat, enrepresentació de l’AssociacióCultural del Matarranya, i l’As-sociació «Sucarrats» de Mont-roig, de la que formen part totsels mont-rogins, associaciómolt activa i fructífera. Tambéhi va intervenir Rosa Domè-nech, representant de la comar-ca del Matarranya en el seuàmbit cultural, i l’AntoniBengochea, músic i filòlegcalaceità, conegut a la comar-ca per la seua tasca com reci-tador, que va presentar el llibre.Aquesta presentació va serespontània i directa, no exemp-ta d’humor, resaltant les quali-tats d’aquest excel·lent llibreque reivindica la nostra terra ila nostra llengua, que fa unemotiu homenatge a la figuradels Pares (el que ell diu «Parei-mare») i ens regala una refle-xió profunda del fet de la mort.

Envoltat de parents, amics iconeguts, la intervenció deCarles Andreu va tenir un caliuespecial, i es desenvolupà en unambient molt proper i familiar,aprofundint en alguns aspec-

tes de la seua obra. Ens explicà,per exemple, com, en morir elsseus pares, una força interior elva empènyer a dur a terme elllibre, amb «l’imperatiu retorna la llengua materna», lavariant local del català parlat aMont-roig. I això no és cosafútil, perque Carles no viu aEspanya des de l’any 1962; laseua muller és francesa i, comell mateix va dir, ell pensa enfrancès, i no ha tingut cap rela-ció amb matarranyencs (tretdels seus pares, que vivien aSant Feliu) i quan parla ambcatalans ho fa, com és natural,en ca t a l à o r i en t a l . Laconcurrència es va quedargratament impressionada pelfet que en Carles es puguésexpressar amb tota la facilitaten la parla mont-rogina. Real-ment va fer tota una demos-tració de principis. Principisque ells desenvolupà en parlardels costums i de la societatde Mont-roig, i que ell barre-java amb naturalitat sorprenent

amb referències internacionals,o amb personatges com Buñuelo Gaudí (tan diferents entreells) per posar-ne un exemple.Aquesta mentalitat oberta icreativa d’en Carles es fa pale-sa, sobretot, al poema surrea-lista que posa fi a la seua narra-ció.

L’acte va concloure amb unmolt entretingut concert delsnous valors musicals mont-rogins, alumnes de l’Escola deMúsica, que van interpretaruna més que notable selecciómusical.

Carles Andreu no va poderromandre gaire al seu poble(l’endemà havia d’actuar alTeatre de l’Odéon a París),però va deixar una part de laseua vida fermament arreladaal Matarranya. Esperem queles seues visites a la nostraterra tinguen més continuitat,però, si no pot ser tot el tempsque nosaltres desitjaríem,sempre podem gaudir del seullibre.

Núm. 37. Maig de 2004TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

Gran Dia de la Faldeta a FragaJaume Casas

Milers de persones, fraga-tins i visitants, van fruir elpassat 23 d’abril, d’un multi-tudinari Dia de la Faldeta, ambquè Fraga homenatja i exaltaels seus valors tradicionals,especialment el vestit tradi-cional de valons i faldetes. Lafesta convertí els casc històricde Fraga en una successió d’es-tampes i representacions decostums i estampes tradicio-nals. Així, a primera hora delmaití, es va iniciar la repre-sentació de la boda fragatina enquè la comitiva es va desplaçarfins a la plaça de Sant Salva-dor per recollir la nòvia, talcom es feia segles enrera, per,posteriorment, iniciar la cerca-vila fins a la plaça d’Espanya,el passeig del Cegonyer, i l’es-glésia de Sant Pere, on va tenirlloc la missa baturra. En eltrajecte, tant d’anada com detornada, la vista es recreavaobservant com s’elaboravenles famoses figues seques, ocom es fabricava el sabó, einesde cantarelleria, com els famo-sos cànters o els vencills.També es representava laconfecció de canyissos, tramesde canyes que tant serviend’antosta com de taula. Tambées podia trobar en una petita ibufona replaceta del casc antic,unes taules amb porrons iemboti t , i veïns i veïnesxerrant, abillades de l’època.Es pot dir que més d’un cente-nar de persones i més de deuassociacions van participar aconvertir el casc històric deFraga en un teatret, en unaestampa única d’allò que podiaser perfectament la Fraga deles darreries del segle XVIII ocomençaments del XIX. S’hihauria de sumar els centenarsd’homes i dones que van eixiral carrer amb els vestits tradi-cionals fragatins, donant colora la festa. Ells, amb els seusvalons i elles amb les seuesfaldetes, els pentinats de rosca

i els de picaport.Paral·lelament, al passeig del

Cegonyer, una multitud deparadetes amb llibres, roses,les darreres edicions d’asso-ciacions culturals i fins i totuna mesa de la Plataforma perun Riu Segur, replegant firmesper demanar a la CHE queescombre el riu Cinca.

Dos superviventsA la tarda va arribar l’acte

d’homenatge a les dones defaldetes, que lluïen en vida elvestit tradicional, les autènti-ques protagonistes de la festa.De les més de dos centes quereberen aquell primer home-natge fa 27 anys, al Cine Flori-da, a iniciativa de la PenyaFragatina –«eixos jovenots tanpocasoltes, que fan tan soroll»,com dirien elles– només enqueden dos en vida. Són la soArnona i la so Sisona, que jasolament poden lluir el vestit aca d’elles. L’acte va estarpresentat pels penyers majorsi el president de la Penya,Xavier Florensa, va tenir unrecord especial per a «aquestesjaies, que són l’últim exponentd’una manera d’entendre lavida, que són un símbol i unareferència de nosaltros matei-

xos». Per la seua banda, elbatlle de Fraga, Vicent Juan,va recordar que les dones defaldetes eren les que havienconservat «els nostres costums,la nostra llengua i la nostramanera de ser». L’alcaldetambé va remarcar el factor depromoció turística que repre-senta aquest dia, alhora que varemarcar en el seu discurs insti-tucional el creixement de lapoblació –un 7%– que hapermès superar la barrera delstretze mil habitants, la neces-sitat de transformar en regadiuels Monegres, la modernitzaciódels regs tradicionals i la cons-trucció de l’Àrea de Logísticadel Transport i Industrial.

L’acte va concloure ambl’actuació de la Rondalla de laPenya Fragatina, que va enge-gar el seu repertori amb el Ballde Palitrocs, recuperat fa, a lescassapenes, dos anys.

Una festa participativaEl Dia de la Faldeta s’ha

convertit en una de les festesmés participatives dels fraga-tins, des que va nàixer ara fa27 anys. L’ajuntament la vainstitucionalitzar el 1982, fent-la coincidir al el dia de SantJordi, Dia d’Aragó, i des de

l’any passat ha estat declaradacom a Festa d’Interès Turísticd’Aragó. Des d’aleshores haarribat a ser la cita cultural itradicional més important del’any.

El cap de setmana del 24 i 25d’abril es va celebrar la XenaTrobada de Boixets, amb unaparticipació rècord de més devuit-centes puntaires de pràc-ticament tot Espanya. El grupde teatre barcelonès PASTO-RA va actuar a la plaça d’Es-panya i per primera vegada vatenir lloc el I Mercadet d’arte-sania i antiguitats, mercat quees pretén consolidar en pròxi-mes edicions. També es va cele-brar la III Trobada de Bandesde Música, amb la presènciad’Alcorisa i Binèfar, a més amés de l’anfitriona de Fraga ila tradicional actuació de l’Es-cola de Jota de la Rondalla dela Penya Fragatina. Hi va haveresports, futbol, el Dia de laBicicleta, bàsquet, futbol salai pesca. La programació esprolongà fins a l’1 de Maig, enquè es reestrenà l’orgue de l’Es-glésia de Sant Pere, amb unconcert a càrrec de l’organistaadjunt de la catedral de Lleida,el fragatí mossèn JoaquimMessalles.

JAU

ME

CA

SAS

Núm. 37. Maig de 2004 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

De ToponímiaÚltimament he rebut críti-

ques per part de molt qualificatsinvestigadors que als premisRecerca de l’Ajuntament deFraga es demana massa. De fet,ja fa dos anys que no s’ator-guen per excessiva exigènciade qualitat. No passava així entemps del regidor de Culturade la capital del Baix Cinca,Paco Tejera, fundador delsAmics de Fraga, quan, aprofi-tant l’avinentesa, –ell i elsAmics– van decidir autocon-cedir-se el premi. Van crear unjurat ad hoc i van atorgar elpremi Recerca d’aquell any a lesgermanes Beán, que, suposa-dament, no tenen ni el batxille-rat i que en sa vida han investi-gat,per un futur, i mai començatni acabat treball sobre Toponí-mia del Municipi de Fraga. Lesmés expressives felicitacions aPaco i al jurat. Els va degué deconvéncer el currículum de lesgermanes: tres o quatre sainetsi punt. És clar que hi havia gatamagat. Com es podien atrevira presentar-se al premi? Tenienexperiència en el camp de laToponímia? Potser tenien elcarnet d’investigadores? Talvolta eren llicenciades en Histò-ria o Filologia? Estudis prima-ris. I això com pot ser?, espreguntaran: hi havia unamagat, un tapado. Algunsdiuen que el tapado era unenginyer químic, que iguals’atreveix amb gramàtiquescom amb Toponímies.

Per a més inri, uns anysdesprés es van adonar queaquest premi Recerca sobreToponímia del Municipi deFraga ja havia estat atorgat unparell d’anys abans a un catedrà-tic d’Institut de Lleida i profes-sor a la Universitat de Cervera.Fotuda de pota històrica!

Josep Galan

L’H

AM L’Aula de Natura de

l’Aiguabarreig es tralladarà a Seròs

Jaume Casas

L’Aula de Natura de l’Ai-guabarreig es traslladarà defi-nitivament a la localitat lleida-tana de Seròs, abandonat la queha estat la seua seu, des de fadeu anys, a Mequinensa.

La raó del trasllat obeeix,segons el coordinador de l’Es-tació Biològica de l’Aiguaba-rreig, Guillem Chacón, quel’Ajuntament de Mequinensa liha comunicat la seua intencióde no renovar el contracte delloguer del local municipal queacull aquesta aula de la natu-ra. Chacón s’ha planyut de lamanca de comunicació que hiha hagut amb l’actual equip degovern a l’Ajuntament mequi-nensà. Per això, i un copmantinguts contactes amb d’al-tres municipis de la zona, s’hadecidit el trasllat a Seròs. Calrecordar que l’Aiguabarreig ésun espai que abasta la confluèn-cia dels rius Cinca, Segre i

Ebre, a les comarques del BaixCinca, i el Baix Segre lleidatà,a més a més del Baix Aragósaragossà.

Per la seua banda, l’alcal-dessa de Mequinensa, MagdaGodia, ha assenyalat quel’Ajuntament s’ha limitat a noprorrogar el lloguer d’un localmunicipal, en què no s’hi esta-ven realitzant les activitats pera les quals es va llogar. MagdaGodia ha assenyalat, a més, queel lloguer estava a nom d’Ac-ció Cultural del País Valencià,que no té res a veure amb l’Es-tació ni amb Guillem Chacón.ACPV és l’entitat promotoradels Casals Jaume I, dels qualsen fou coordinador a la Franjael mateix Chacón, fins queaquesta associació el va desti-tuir del càrrec.

L’Aula de Natura s’ubicaràara a la segona planta del CentreCultural de Seròs, on es troba

la Biblioteca Municipal i la Salad’Exposicions. A Massalcoreig,hi continuarà essent el Centred’Interpretació de l’Aiguaba-rreig i a Almatret, la seu delCentre de l’Aiguabarreig Sud ilos Tossals. Amb el trasllat, lacapitalitat i totes les oficines icentres físics passen a ubicar-se a Catalunya.

Cal recordar que la seu del’Estació Biològica pensaseguir desenvolupant activitatsa la zona de Mequinensa tot ique seran treballs de camp queno requeriran l’haver desol·licitar un local a l’Ajunta-ment. Ací hi romandran enca-ra les seus de l’Estació biolò-gica i de l’Associació d’amicsde l’Aiguabarreig, «seus quetenen un caràcter més simbò-lic i privat que altra cosa»segons que ha assenyalat elmateix Guillem Chacón.

Entre els projectes en quèestà treballant actualment l’Es-tació Biològica de l’Aiguaba-rreig, en destaquen el II Semi-na r i de Ges t ió del’Aiguabarreig, previst per aaquest proper mes de juliol i laUniversitat d’Estiu de Ciènciesde la Natura, a l’agost. GuillemChacón ha assenyalat que«pensàvem que Mequinensa,per ser la primera localitat ones va començar a plantejar laprotecció i promoció de l’Ai-guabarreig, tindria un protago-nisme especial en aquestes duesactivitats, en l’organització deles quals hi participen elsgoverns aragonès i català i lesUniversitats de Saragossa i Llei-da, però ara haurem de repar-tir-les per altres municipispròxims com ara Faió i Alma-tret».

GU

ILLE

M C

HA

CO

N

Núm. 37. Maig de 2004TEMPS DE FRANJA 9EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

L’Aiguabarreig, reserva natural?Gilberto Obiol, Regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Mequinensa

El Govern d’Aragó, a travésde la Conselleria de MediAmbient de la D.G.A, fa laproposta de «Reserva Natural»de l’Aiguabarreig adduint elsefectes que podrien ocasionarla modificació del règim actualde la regulaciò del pantà, perles prioritats de l’ús que podriafer-se del transvasament del’Ebre a altres conques.

Desprès de les últimes elec-cions del 14 de març i de lesdeclaracions del PresidentRodríguez Zapatero, semblaclar que no s’emporten l’ai-gua. Llavors a Mequinensasorgeix la pregunta: per què lamesura és amb ca ràc te rd’urgència? On és el perillimmediat de sotjar les aus dellloc si en el seu dia ja es vadeclarar zona de ZEPA?

Mequinensa és un municipiamb recursos naturals moltimportants. Doncs bé, creiemque tot aquest embolic suposaràmés limitacions per al desenvo-lupament econòmic del nostrepoble, tenim serioses sospitesque les iniciatives turístiques,esportives i sobretot empresa-rials no es puguin veure afecta-des per la declaració en qüestió.

Si tenim en compte que aixòpot succeir, ens preguntem:Hauria d’existir més sensibili-tat per part de Medi Ambient,no afegint més problemes alterritori? En aquest sentit, no fagaire temps, el propi Conse-ller ens va empenyar la sevaparaula. Actualment els Ajun-taments de Mequinensa iTorrent de Cinca poden presen-tar al·legacions als organismes

La incerta glòriade Joan Sales

Francesc Serès

Aquells que us estimeu la bona literatura, la literatura que usexplica a vosaltres mateixos, els vostres neguits, les vostresinquietuds i voluntats, la literatura que crea i recrea móns autò-noms, teniu una cita ineludible amb un llibre de Joan Sales, unllibre meravellós que ha estat reeditat recentment.

Incerta glòria és un llibre que ens introdueix en un dels episo-dis més complexos de la nostra història recent. Les vivències d’unsmilicians catalans (ell va lluitar amb la Columna Durruti) en undels fronts morts d’Aragó serveixen per descriure aquells aspec-tes dels homes que segons Joan Fuster estan plens de perplexi-tats, ires, remordiments i esperances, la mateixa història de l’ho-me a través de la història propera.

La figura d’en Lluís, un dels soldats, el que se’ns apareix coma protagonista en la primera part, esdevé de mica en mica secundà-ria, en favor de la d’en Juli Soleràs, autèntica veu de la consciènciade la història de la guerra civil espanyola. I el mateix succeeixen els casos dels protagonistes de les parts successives, la Trini(dona d’en Lluís) i d’en Cruells, un exseminarista que se’n vaal front (al bàndol republicà) i que acabada la guerra torna a sercapellà: sempre hi sura la presència desequilibrant i obsessivad’en Juli Soleràs. Joan Sales recupera una certa èpica de laderrota que acaba amarant tota la narració, un cert sentit de lapèrdua de tots els referents que es creien importants i que tenenuna correspondència estètica i literària dins de la pròpia cons-trucció de la novel·la.

El paisatge, ja el coneixeu, el terreny que hi ha entre Osca ila serra d’Alcubierre, un terreny ben proper al nostre, eixut,trencat, ple d’asprors i de vivències antigues. I, no obstant, unpaisatge en què Sales hi fa surar tota la vida dels homes, els anhelsi els patiments. La guerra és el que més ha interessat a l’autor,i no pas per un gust pel poder i per la mort, sinó com a topos onpoder veure el comportament de l’home en els moments extrems.I és que el paisatge també és un extrem, per a Sales, també estàple dels excessos que es manifesten en l’home. I encara més,aquest paisatge dels Monegres, aquest desert habitat ple de lamisèria intemporal (no de la misèria momentània de la Barce-lona de la guerra i de la postguerra), d’uns pobles desballestats,plens de la brutícia eterna amb què es revesteix la pura super-vivència, d’una gent regida encara per unes normes socialsmedievals i sense cap més esperança que la de tenir el rebost pleun hivern més. La incerta glòria de l’anar vivint de tots plegatsque només els grans escriptors saben posar en joc, una incertaglòria que cal llegir, hi ha pocs autors que narrin el front d’Ara-gó com ho fa Joan Sales. La guerra omple el temps d’aquest llibregrandiós que ens ensenya tantes coses de nosaltres, dels nostrespares, dels nostres avis, del nostre paisatge, quina gran vacunacontra aquest oblit que van pactar els uns i els altres ara fa vint-i-cinc anys.

Literatura de la millor, literatura que parla d’aquest nosaltresque traspassa el temps, encara que sigui un nosaltres que conti-nuï per aquí, per aquestes terres. Ja ho veure-ho, a mi, passat-ges com aquest, em fan pensar que el llibre us agradarà:

«Els primers dies m’hi perdia, fins que vaig descobrir que elspaisatges d’Aragó no pertanyen a l’espai, sinó al temps; no són,doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui miraun instant; com qui mira l’instant fugaç cara a cara».

pertinents. Hi ha cap possibi-litat que les nostres al·legacionspuguin prosperar?

Mequinensa comença a conèi-xer les limitacions que li supo-sarà aquesta declaració deRESERVA, amb les acotacionsque el departament de MediAmbient li vol imposar i així, nopodrà fer l’ampliació de l’ac-tual polígon industrial existent.

Faran el mateix amb altresprojectes?

Les injustícies socials ieconòmiques que en aquestsúltims anys hem patit a Mequi-nensa per part dels organismesoficials, es poden consultar aqualsevol hemeroteca. Sí a lesaus! Sí a les persones i al seudesenvolupament! Reflexio-nem-hi!!!

Núm. 37. Maig de 2004 TEMPS DE FRANJA1010 ENTREVISTA

La Diputació Provincial deTerol va concedir el passatdia 23 d’abril la seua màxi-ma distinció a l’empresariramader Jaime Gil, que, alfront de «Virgen de la Fuen-te», una empresa amb seucompartida entre Pena-rojai Vall-de-roures, s’ha conver-tit en una referència obliga-da al sector del pernil a totala província de Terol. Dinsde la societat que encapçalaGil, hi ha un complex entra-mat d’escorxadors, indús-tries càrniques i granges.

Pregunta. Com van ser elseus inicis a la ramaderia delporcí?

Resposta. A l’any 1970,quan ens dedicàvem a laproducció de pollastres, vamcomençar a introduir-nos alsector del gorrino i, poc a poc,vam anar deixant de costat lesgranges d’aus. En dos o tresanys vam crear una explotació

de selecció i multiplicació deporcs amb un programa d’hi-bridació. Importàvem les maresLandrace de l p rog ramaSeguers Hybrid, de Bélgica, iels mascles Duroc, d’Itàlia(encara que la raça era d’ori-gen americà). Casualment, laselecció genética de la meuaempresa va ser la que va servircom a base per a la «Denomi-nación de Origen Jamón deTeruel». Durant els primersanys de la «Denominación deOrigen», «Virgen de la Fuen-te» va ser l’única empresaproveedora de gorrinos perproduir «Jamón de Teruel».

P. Quines instalacions s’in-clouen dins de la seua empre-sa?

R. Tenim granges pròpies almas d’Arsís, de selecció, i a lesPlanes, de multiplicació, ubica-des als termes de Pena-roja deTastavins i Mont-roig. A més,tenim dues granges de mares aVall-de-roures. Tota la produc-

P. Els problemes periòdicsde contaminació per purinspoden indicar que el sector hatocat sostre al Matarranya?

R. Tenim sucifient densitatramadera a la comarca delMatarranya i ara, pel que tenimque lluitar, és per una bonaqualitat ambiental.

P. Hi ha saturació de gran-ges?

R. Efectivament.P. Es podrà resoldre algun

dia de forma efectiva l’elimi-nació dels purins?

R. Per descomptat. Lluitemper buscar solucions a esteproblema. L’Administració tegran responsabilitat en estamateria i hauria de posar enmarxa ajuts per aconseguir una

ció d’estes mares es distribueixentre granges integrades pertota la comarca del Matarra-nya. També tenim una indústriacàrnica a Vall-de-roures ambfàbrica d’embotits i assecadorde pernils. La nostra plantillaronda les 55 persones.

P. L’arribada de potentscompanyies forànies, com VallCompanys, és un perill per a lesempreses locals?

R. Respecte a les empresesde producció de gorrinos,només ens preocupa el controlde la sanitat animal, pel demésno ens afecta.

P. Quina importància té laramaderia del gorrino per al’economia comarcal?

R. És el principal suport.

Jaime Gil, propietari de l’empresa «Virgen de la Fuente»

«Turisme i ramaderia seran compatibles si es tr

Jaime Gil a la seu de «Virgen de la Fuente»

Núm. 37. Maig de 2004TEMPS DE FRANJA 11ENTREVISTA

bona sanitat ambiental.P. És compatible un potent

sector ramader, com el delMatarranya, amb el turisme?

R. Poden ser compatiblessempre i quan es conseguiscauna solució eficaç per al proble-ma dels purins.

P. Com i per què va nàixer la«Denominación de OrigenJamón de Teruel»?

R. Va nàixer per l’entusias-me d’un grapat de ramaders iproductors de pernil que tení-em il·lusió i idees per produirun gorrino de gran qualitat iun pernil diferenciat de la restadels obtinguts del porc blanc.Per aconseguir-ho es va fer unja famós viatge a Parma i SanDanielo, per veure com funcio-naven les denominacions d’ori-gen de pernil existents a Itàlia.D’esta manera es va començara treballar en el projecte delque avui és la «Denominaciónde Origen Jamón de Teruel».

P. Quina importància té la«Denominación de Origen» enl’expansió de la ramaderia del

bles si es troba una solució als purins»

UNA VIDA DEDICADA A LA RAMADERIA

Jaime Gil va naixer a Pena-roja l’any 1923. La seua avança-da edat i els problemes de salut li van impedir replegar perso-nalment la Creu de Sant Jordi que li acaba d’atorgar la Dipu-tació Provincial de Terol en reconeixement al seu paper destacatcom a impulsor del potent sector ramader de la província. Gilva ser un dels fundadors de la «Denominación de Origen Jamónde Teruel». La seua vocació ramadera va tenir com a punt departida l’edat de 8 anys, quan va deixar l’escola per a cuidarun ramat de bestiar de sos pares. Inicialment, va inclinar-se perles granges de pollastres, un sector que va arraconar en bene-fici de la cria i transformació del gorrino, on és un dels lídersprovincials. Ha defensat sempre la necessitat de millorar la sani-tat i la qualitat dels animals per consolidar el sector. Entre d’al-tres càrrecs vinculats a la ramaderia, és vocal de la AsociaciónNacional de Porcicultura Científica. La seua empresa, «Virgende La Fuente», està fortament implantada a tota la comarca delMatarranya a través de explotacions pròpies i també d’unaàmplia xarxa de granges integrades.

porcí?R. Els darrers anys, la

«Denominación» ha propiciatl’augment del nombre d’ex-plotacions ramaderes i d’asse-

cadors de pernils, al mateixtemps que augmentaven lespeces de «Denominación deOrigen».

P. Per què la «Denomina-ción» només suposa una partmolt menuda del total decuixots produïts a la provínciade Terol?

R. Perquè posar en marxa la«Denominación» comportamolt esforç, estudis i anys delluita, i manca encara la incor-poració de moltes explotacionsramaderes al programa peraconseguir que tota la caban-ya de la província estiga tipi-ficada i dispose de races adien-tes per a producir «Jamón deTeruel».

P. Vosté que acumula tantsd’anys d’experiència, quin creuque és el secret d’un bonpernil?

R. Partir d’una ramaderiaamb genética adienta, alimen-tació natural i el temps de crei-xement suficient per a que lacarn i els cuixots tinguen la

infiltració de greix óptima, aixícom un periode d’assecat lenti natural. Això és el que dife-rencia el «Jamón de Teruel»de qualsevol altre pernil degorrino blanc.

P. La Creu de Sant Jordi queli ha atorgat la DiputacióProvincial de Terol és elcol·lofó de la seua carrera osolament un esglaó més?

R. El guardó de la Creu deSant Jordi que em va atorgar laDiputació de Terol és una gransatisfacció personal pel quesuposa de reconeixement delmeu treball i, a la meua edat,la millor recompensa a unatasca a la que he dedicat tota lameua vida. A més d’este guar-dó, a l’any 1981, el Ministerid’Agricultura em va atorgar la«Cruz del Mérito Agrícola yla Orden de Encomendador»per la meua lluita en defensa dela sanitat animal i contra laPesta porcina africana.

Lluís Rajadell

Núm. 37. Maig de 2004 TEMPS DE FRANJA1212 LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

Els escolars del Torricó van celebrar el Dia de la Comunitat Educativa en honor a Maria Moliner

Anna Enjuanes

Els escolars del Col·legiPúblic del Torricó, EnriqueEzquerra, van celebrar el passat30 de març el dia de la Comu-nitat educativa en honor deMaria Moliner, una aragonesaque va nèixer a Paniza i auto-ra del diccionari de l’us de lallengua espanyola que porta el

seu nom. A més va treballaren promocionar les bibliote-ques rurals.Els nens van treba-llar i analitzar la seua obra i vanfer ús del Diccionari de Moli-ner. La jornada va finalitzaramb la col·locació de dosplaques en un carrer queportarà el seu nóm.

Carles EmiliMontañés (II)

En l’anterior número parla-va ja d'aquest personatge i noserà la darrera vegada que hofaci per la senzilla raó, i noexagero, que Montañés haestat un dels catalans mésimportants d'aquests darrerscent anys.

L’escriptor Xavier Moretacaba de publicar una novel·la,premiada amb el Premi 23d’abril de 2004, sobre la vidade l’enginyer nord-americàFrederick Stark Pearson. Elllibre porta per títol Dr. Pear-son i en un subtítol l’autorafirma que va ser l'home queva portar la llum a Catalunya.

Moret parteix del llibre del’economista Barto RoigAmat, Orígenes de la Barce-lona Traction, (Conversacio-nes con Carlos E. Montañés),editat per la Universitat deNavarra el 1970. Aquest autor,al contrari que Moret, deixaben clar que qui va ser verita-blement el qui creà i desen-volupà la primera xarxamoderna de producció i distri-bució d’energia a Catalunya vaser l’enginyer Montañés. Pear-son va ser principalment elfinancer i tots dos van fundarla Barcelona Traction, mésendavant coneguda com laCanadenca. S’ha de tenir encompte que l’estada de Pear-son a Barcelona va ser moltcurta. Va arribar el 1911 i vamorir amb l’enfonsament deltransatlàntic Lusitania al maigde 1915. Pearson té dedicat aBarcelona un gran carrer, encanvi, Montañés és un desco-negut. És allò que ningú ésprofeta a la seva terra.

Montañés, a part del queapuntàvem en el passat article,va ser el qui va tirar endavantels tramvies elèctrics a Barce-lona, va col·laborar a revolu-cionar la xarxa telefònica i vaaconsellar a Juan March lacreació de FECSA.

Joaquim Montclús

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O Les biblioteques de la Llitera s’omplen de contes dins del programa«Conèixer a una escriptora»

Anna Enjuanes

La contacontes, MercèEscardó –escriptora, traducto-ta i bibliotecària a Parets delVallés– va visitar les bibliote-ques del Torricó, Albelda,Alcampell i Tamarit de Llite-ra on va deleitar i va deixarbocabadats als nens d’educa-

ció infantil amb els seus contesi objectes que anava traien dela seua bossa, que a les seuesmans agafaen vida propia.

Mercè Escardó, va assenya-lar la importància de contarcontes als nens i va deixar unmissatge per la reflexió: «els

contes són els còldols del riude la vida, que ens ajuden ariure quan hem de riure i aplorar quan hem de plorar i peraquest motiu quan més aviat elshi posem millor».

A Tamarit de Llitera va teniruna trobada també amb els pares.

Núm. 37. Maig de 2004TEMPS DE FRANJA 13LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

TOT ENSENYANT LES DENTS

Una de les característiques essencials d’estos terrompers on ensha tocat de viure (diguem-ne provisionalment l’«Europa occidentalde l’arc mediterrani») és la seua diversitat etnicocultural. Almenysper comparació amb l’altre macroterritori amb qui aspirem aldubtós honor de tallar l’abadejo a escala mundial: l’Amèricaoccidentalitzada, o europeïtzada, o criollitzada, o senzillamentanglòfona. Efectivament, en el món de la part d’ací pot ser quesiguem físicament poc variats, però presentem una gran diversi-tat d’ordre lingüístic i cultural i podríem dir que un grau (enca-ra) prou baix d’anivellament en estos paràmetres. Inversament,el món angloamericà està constituït de poblacions de gran rique-sa racial (en el sentit tradicional del terme), però que han estatpassades pel sedàs d’una homogeneïtzació cultural, lingüística iideològica sense parangó en el món contemporani: l’Americanway of life. Per això la «construcció» d’Europa –part d’ací i partd’allà– és un projecte de difícil encaix i, alhora, una utopia engres-cadora en funció de les condicions: una entitat (continent, país,estat?) amb un alt nivell de diversitat, capaç d’articular-se polí-ticament, pot ser estratègicament una gran alternativa a la super-potència matussera i monolítica a què estem acostumats. Si mésno aquesta és la idea que ens estan venent i que molt possible-ment vulguem comprar.

Aragó i Catalunya no deixen de ser-ne exemples a petita esca-

Ribagorça, petitaEuropa?

Ramon Sistac

la. L’Aragó modern pot (o ha de) regenerar-se a partir de la seuapluralitat interna, que d’altra banda tant li costa d’acceptar. Cata-lunya, amb una població molt més d’al·luvió, s’hi veu abocada,per bé que el seu mestissatge intrínsec d’una banda, i la necessi-tat de «fer pinya» davant les constants agressions externes, l’hanportada a generar models potser massa monolítics de catalanitat.Siga com siga, són territoris amb una complexitat interna que recor-da d’alguna manera la que presenta la mateixa Europa.

A una escala encara molt més reduïda, veiem com en els darrerstemps prolifera la reflexió sobre la Ribagorça. Fa unes poquessetmanes, per exemple, hem celebrat a Graus el III Seminari deles llengües de la Ribagorça. I el Centre d’Estudis Ribagorçansfins a cert punt en fa bandera, de la diversitat. I és que hi és benevident: administrativa, lingüística, cultural; però també climà-tica, paisatgística, orogràfica… I tot plegat em fa pensar si no enfem un gra massa. La Ribagorça és un territori històric, d’acord,i bona part d’ella es troba unificada en una comarca aragonesa.Però tinguem ben present que el Comtat de Ribagorça fou fruitdel feudalisme, no pas de la construcció d’una consciènciacol·lectiva (en aquella època no s’havien inventat encara). I lacomarca moderna (que ignora a més, i no podia ser d’altra mane-ra, el bocí de província de Lleida) no és més que un exercici, potserno gaire reeixit, d’enginyeria territorial. La Ribagorça és diver-sa perquè «Ribagorça» és més una denominació d’origen que nopas un nom de fort contingut identitari. Construir una «riba-gorçanitat» moderna d’encuny comarcalista, com ja han començata fer alguns polítics, pot donar com a resultat, més que una cons-trucció, una deconstrucció a l’estil de Ferran Adrià, que és unamanera sofisticada de dir un allioli que no lliga. Una altra cosasón els matrimonis de conveniència, però d’això en podem parlarun altre dia.

L’Ajuntament de Benavarri crea el Consell Municipal de la Llengua

Corresponsal

L’1 d’abril el ple municipal del’Ajuntament de Benavarri vaaprovar, amb set vots a favor idos en contra, la creació delConsell Municipal de la Llen-gua. Tal com afirma el regla-ment del Consell «la finalitat ésla de formular propostes i emetreinformes sobre la protecció, elfoment i l’ús de la llengua pecu-liar del nostre municipi». ElConsell estarà format per repre-sentants de les associacions, delspartits polítics i dels llocs agre-gats, a més del mestre de catalàde Benavarri i d’un represen-tant del Centre d’Estudis Riba-gorçans. L’Alcalde va dir queel Consell seria el marc partici-patiu per a parlar de llengua.

Olga Villagrasa (PSOE) vaexplicar el seu vot contrariperquè demanava ARO «direc-tament en espanyol i en bena-varrí, no en català». YolandaMachado (PAR), que també vavotar en contra, va subscriureles paraules d’Olga Villagrasa.La CHA, tot i votar a favor, vamanifestar-se en contra queARO estigués escrit, segonsJuan José Baró, «en català delPallars» i, segons CarlosCuéllar, «en català de PompeuFabra». Antonio Cosialls(PAR) va dir que «el nostrecatalà, el de Lleida i el deBarcelona són diferents, peròels tres han de seguir la matei-xa normativa escrita».

AR

XIU

DES

PER

TA F

ERR

O

Núm. 37. Maig de 2004 TEMPS DE FRANJA1414 TEMA DEL MES

Des del passat 20 d’abril finsal 20 de juny es pot veure en elMuseu Camón Aznar d’Iber-caja, al carrer Espoz y Mina23, de Saragossa, una importantrecopilació antològica de l’obraplàstica del pintor mequinensàafincat a Barcelona, MiquelIbarz (1920-1987).

La mostra consta de 53 pecescreades al llarg de 40 anys: desde 1947, any en el qual estandatades les seues primerespintures i dibuixos, fins alsdarrers dies de vida a Barcelo-na.

En les quatre sales habilita-des per aquesta exposició,comisariada per Ricardo García

Prats, es pot recórrer tota latrajectòria temàtica i d’estilsd’aquest mestre de la vanguàr-dia figurativa del segle XX,asidu de la Galeria Gaspar deBarcelona en les dècades 60 i70, però poc conegut en el seuentorn d’origen i pràcticamentanònim per al públic i la críti-ca artística de la capital arago-nesa.

En la seua primera etapapictòrica, Ibarz es vinculà estre-tament a la figuració cubistainspirada en Picasso, on resal-ta el volum i la sobrietat delcolor. A partir dels anys 60,amb una perllongada estànciaa Itàlia, els seus quadres es

L’obra pictòrica del mequinensàMiquel Ibarz s’exposa al museuCamón Aznar de Saragossa

Màrio Sasot

caracteritzen per una vivesacromàtica. En altres moments,els seus paissatges, sumamentestilitzats, són al llindar del’abstracció.

Quan a la temàtica de l’obraexposada al Camón Aznar,abunda el paissatge, entre elsquals destaquen dos quadresdedicats a Mequinensa. En unretalla la silueta de la serra i elCastell damunt, i un altre refle-xa les coloristes cases del poblevell. Tampoc falten els bode-gons i les figures de dones ixiquetes amb grans ulls arme-llats en situacions intimistes,que transmeten una barrejad’ingenuitat i malenconia.

A la sala central, en la plan-ta baixa del museu, destaquendos fragments de les pinturesmurals (olis sobre arpillera itaula) pintats entre 1948 i 1950,que il·lustraven l’altar centralde l’antiga església de Mequi-nensa, i que habitualment es

troben exposats a la casaconsistorial d’aquesta locali-tat.

La major part de les obresseleccionades per a aquestamostra són olis. A part hi hacinc dibuixos de tinta xinasobre paper i quatre aquarel·les.

Les peces han estat cedidesper la família del pintor, la gale-ria Joan Gaspar, l’Ajuntamentde Mequinensa, la col·leccióprivada de Manel Pons Prat, elMuseu de Pintura de San Polde Mar, les galeries d’art ErnestFleck i Dolors Junyent i elMuseu del Dibuix del Castellde Larrés (Osca).

Quan acabe la seua estànciaa Saragossa, la mostra es«partirà en dos» i es podràveure a la tardor, a partir del 15de setembre a la Sala d’Expo-sicions de l’Ajuntament deMequinensa una part, i l’altraal Palau de Montcada de Fragades de primers d’octubre. Paisatge (Mequinensa), 1947

Mural iglésia de Mequinensa (frag. 2), 1948-1950

Núm. 37. Maig de 2004TEMPS DE FRANJA 15ARAGó

11, ya en ban. Onze son esaños que leba l’AsoziaziónCultural Nogará-Religada enlas suyas charradas sobre lasparlas d’Aragón, en una faye-na que quiere dibulgar ypromozionar las dos luengaspropias d’Aragón.

D'es días 29 de marzo a'l 3d’abril baixo el marco de laBiblioteca d’Aragón de Zara-goza se tratón diferens temas,y asinas, el primer día la charra-da teneba por nombre «Lasinstituzions y las luengas». Ipartizipió Mario Sasot Escuer,bien conoixiu per toz es lectorsd'esta rebista, que fayó un anali-sis de las dificultaz que s'hatrobau el Catalán d’Aragóndende es años 70 y el puntomuerto en el que se troba enestes momentos per la no apro-bazión encara de la Lei deLuengas. Dimpuesas ChuséAragüés, como persona bincu-lada a la esfensa de l’aragonés

fayó una chicot repaso a ladibulgazión y promozión del’aragonés dende es 70.

El miércoles se parló detemas tan prezisos como «Lasiniciatibas de promozión ydibulgazión”, an que se fayóuna mesa redonda. I partizi-pón María del Carme Alcoveri Pinós, licenziada en Filolo-chía Romanica y Catalana,amás d’escritora y tradutora.Pietro Giménez Gómez, coor-dinador cheneral de la CollaMeyebal y colaborador decadena SER y Cadena 100, quecharró de las iniziatibas ligadasa la cultura aragonesa que biende Teruel. Chusé Inazio Naba-rro, lizenziau en filolochía ispa-nica, mayestro y escritor, quetrató el tema de la sensibiliza-zión cara la chen de l’aragonés,y es camins que cal caminar,chuntos, ta que no se pierda laluenga. El debate que i abió ala fin de tot estió prou enri-

Onzenas Chornadas d’as luengasd’Aragón, en Zaragoza

Sergio Mur (Asoziazión Nogará)

queixedor.El biernes baixo el título de

«Aprendendo d’os nuestrosbezins» les tocó el turno aMikel Arregi Pérez, natural dePamplona, lizenziau en Histo-ria y técnico superior en euske-ra, trató el tema d'es mobi-mientos sozials a fabor del’euskera y la implicazión del’Administrazión Publica,amás de las nuebas nezesidazsozials d’el presén, con unsensazión d’optimismo perode no baixar la guardia.

La oczitana Domenja Lecuo-na, miembra fundadera deLarvath, un grupo de mosicosoccitans, miembra de RàdioPaís (radio occitana que emiteexclusibamén en oczitán),charró sobre la situazión actualde l’oczitán, de la total insen-sibilidat d'el gubierno franzéscon las parlas d'el suyo estauincluyindo la inexistenzia dezensos que permitisen siñalar

l’estau real en el que se trobal’oczitán.

El sabado de maitins en lasede de Nogará en la carreraGavín de Zaragoza, el marro-quí Asan Ouahi, filologo deluenga franzesa y profesord’esta luenga y d’arabe enZaragoza nos ficó en el mundode la parla bereber, una luen-ga arrienda paixida a l’arago-nés dende el punto de bistaexistencial. Dimpuesas, y tarematar las chornadas, toz esque querión podión fer-se unmueso y un gutet en la birollaque se fayó en la sede de Noga-rá.

Estas chornadas deixón tanbuen sabor de boca como eldegüeno y el bin. Iniziatibascomo éstas son minister taprebar de que es cantals no nosfayan cayer, ta conoixer toz esproblemas que’n hi ha y mirarde trobar soluzions toz chun-tos.

Núm. 37. Maig de 2004 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

Campanya d’antropònims del Govern d’AragóMª del Carme Alcover

Aragó i Catalunya impulsen l’ensenyament del català a la Franja

Aleix Castellnou

Les Corts aragoneses instenal Departament d’Educació,Cultura i Deport del Governd’Aragó a publicar i distribuiren el termini de vint mesos unÍndex onomàstic de nomspropis de persona en les llen-gües i modalitats lingüístiquespròpies d’Aragó, aragonès icatalà, per garantir el dret detots els ciutadans a escollir perals seus descendents un nom enllengües i modalitats lingüísti-ques.

És la primera vegada ques’engega una campanya insti-tucional des del Govern d’Ara-gó. És competència de laComunitat Autònoma garantirla protecció de les llengües, iel dret dels seus parlants. Finsi tot, té competència exclusivaen matèria de Cultura, ambespecial atenció a les manifes-tacions culturals de les llen-

gües pròpies d’Aragó, vetllarper la seua conservació ipromoció.

La identificació del nompersonal amb una cultura i undeterminat territori és impor-tant per identificar als ciuta-dans amb el seu poble, comreflex de la pròpia identitat. Elnom, juntament amb el reforçdels cognoms ens indica elgènere, si home o dona i tambéper la llengua que el vehicula,es desprèn el territori: si éscroat (Danil: Daniel), txec(Pavel: Pau), gal·lès (Aleth:Alícia), gaèlic (Blath: Flora),occità (Magali: Margarida),suec (Greta: Margarida)…

A partir de la Llei 17/1977,de 4 de gener, sobre la reformade l’article 54 de la Llei deRegistre Civil, tornà a ser possi-ble inscriure el nom dels fillsen qualsevol de les llengües

espanyoles.Els noms poden ser geogrà-

fics, d’objectes, de coses, desantoral… en definitiva, qual-sevol nom, amb una únicacondició: la limitació exigidapel respecte a la dignitat de lapersona. Per tant ens podemposar el nom en castellà, gallec,euskera i català des de la Llei20/1994, de 6 de juliol o enqualsevol altra llengua.

Quan un matrimoni davantde la disjuntiva de: Quin nomli posem? hagi d’inscriure alseu fill al registre, sabrà queho pot fer en la llengua delnostre territori. Inclús la possi-bilitat de canviar-se el nom a lal lengua que més es t imi ,mitjançant una instància alregistre civil on sol·licitarà lamodificació del seu nom, apor-tant el DNI i el llibre de famí-lia, si és nascut abans del 1977.

A la franja aragonesa, la llen-gua oral practica amb certanormalitat els noms de perso-na en català: les Quimetes, elsTonis, i Joseps, són freqüentsa l’onomàstica, el que no sol serfreqüent és enregistrar-los civil-ment.

Aquesta campanya que esfarà arribar a tots els ajunta-ments d’Aragó, jutjats de paui registres civils per informa-ció pública ciutadana, invitaràa recuperar els noms oficial-ment. Una nova sensibilitats’ha instal·lada davant lesnostres institucions. Benvin-gudes les incitatives que contri-bueixen a l’extensió de l’ús ipromoció de la nostra llengua,necessitada de compromisosciutadans individuals i de posi-cionaments lingüístics endefensa de les llengües delterritori aragonès.

Mentre ens disposem apresenciar l’últim movimentde la gairebé eterna simfoniaelectoral, que ha de culminaramb les eleccions al ParlamentEuropeu, les relacions institu-cionals entre Aragó i Catalu-nya van millorant progressiva-ment. El nou mapa polític ques’ha anat dibuixant al llargd’aquests darrers mesos arreude l’Estat espanyol n’ha afavo-

rit l’entesa. D’això no hi hadubte, malgrat que encara esviuen moments de gran tensió,com és el cas de l’art de la Fran-ja. Aquest nou tarannà políticomple fins i tot algun editorialde l’Heraldo de Aragón, on elpassat dia 23 d’abril –diad’Aragó i diada de Sant Jordi–es podia llegir que és impres-cindible estretir els llaços entretotes dues comunitats autòno-

mes, perquè ens necessitem elsuns als altres, vindria a dir l’es-mentat diari.

La darrera trobada institu-cional catalano-aragonesa haestat entre les conselleres d’En-senyament i d’Educació delsGoverns català i aragonès,Marta Cid i Eva Almunia,respectivament, les quals vananunciar que es constituirà unacomissió mixta per contribuira la normalització de l’ensen-yament del català a la Franja.Aquesta comissió la formaranpersones de «reconegut presti-gi en el món de l’ensenyamentdel català”, segons va infor-mar en un comunicat el Governde la Generalitat de Catalunya.A més de l’ensenyament delcatalà, es vol col·laborar enaltres aspectes relacionats ambel món de l’educació. Aixímateix, les conselleres van

recordar que ja fa vint anys esva signar un conveni per ensen-yar català a les escoles de laFranja, i que ara es tracta deconcretar-lo i fer-lo efectiuendegant mesures com dotarde més recursos al professorati potenciar l’intercanvi d’alum-nes. D’altra banda, cal vincu-lar aquesta important trobada aldebat que s’ha generat recent-ment al voltant de la LOCE, laLlei Orgànica de Qualitat del’Educació que va aprovar l’an-terior Govern del PP sense capmena de consens i fent ús de laseva majoria absoluta a lCongrés dels Diputats. Efecti-vament, després de la defenes-tració del PHN i de l’anuncide la retirada de les tropesespanyoles d’Iraq, la polèmicallei educativa omple a horesd’ara la primera plana de l’ac-tualitat política.

ESTE

R M

EDIC

O

Núm. 37. Maig de 2004TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

GALERIA DE PERSONATGES

Voltorn(o)

Esteve Betrià

En la secció ‘Estampes riberenques’ del número de marçd’aquesta revista, Francesc Serés manifestava alguns dubtes iinquietuds a propòsit de la traducció al castellà de conceptes propisde determinat lèxic local del català de Saidí. En concret, el dubteque destaca l’escriptor saidinès havia sorgit en el moment de tras-lladar a l’espanyol el terme voltorn, nom amb que és conegut aSaidí (i també a Gòsol i, d’acord amb mossèn Griera, a Ando-rra, Pallars i Fraga) «el vent que va a la contra del cerç, un ventno gaire fresc (però que a l’estiu s’agraeix moltíssim) que ve delsud-est i que a molts llocs se’l coneix com a marinada o coml’aire d’aventar», i –afegeixo amb ajut de Joan Coromines–conegut com a garbí i garbinada en altres punts del dominilingüístic (com ara les riberes de l’Ebre fins a Mequinensa), que«puja a mitja tarda i de vegades té una força notable, tot i quemai no fa destrosses.» En fi, un vent estiuenc i casolà.

En Serés ens comenta que quan consultà, com cal, el diccio-nari Alcover-Moll, va trobar que la solució castellana que s’hiproposa, bochorno, no li acabava de fer el pes; cosa que nom’estranya mica, a mi tampoc me’l fa. Però l’escriptor saidinèstambé consultà, així com cal, el Coromines (i internet) i llavors

constatà, entre altres coses, que amb el nom de voltorno aquestvent és conegut en localitats castellanòfones de la província deSaragossa. Doncs bé, és ací on volia anar a parar.

Sovint els diccionaris bilingües no recullen, no poden recollir,lèxic local (o d’ús en un àmbit geogràfic restringit). Això ésespecialment freqüent quan els térmens descriuen elements dela natura (oratge, orografia, flora, fauna, etc.). Llavors el traduc-tor ha de recórrer, si en té oportunitat i no vol ésser gaire traïdor,a formes locals de la llengua d’arribada, de la llengua a què estradueix, prenent així una actitud que sovint permet conservar elsentit primitiu, i en certa manera la intencionalitat en l’ús de lavarietat geolingüística, dels térmens originals I en el nostre cas,vull dir en la traducció a l’espanyol de mots característics del catalàd’Aragó, la referència ha d’ésser el castellà d’Aragó. Afegiré queen ocasions fins i tot la referència caldrà que siga les romanallesde l’aragonès que encara mantenen vigència –això sí, sovint migesmorteïdes– entre els parlants castellanòfons d’Aragó. ¿Com espoden traduir térmens catalans d’ús en àmbits geogràfics restrin-gits com ara espona, glera, gavarnera o mitjana sinó és a travésde les formes pròpies del castellà d’Aragó ‘espuenda’, ‘glera’,‘gabardera’ i ‘mejana’?

No cal dir que, per a mi, la millor traducció, si es vol conser-var la varietat geogràfica i la marca d’origen, del terme catala-nosaidinès voltorn ha d’ésser el castellanoaragonès ‘voltorno’.És allò, tot parlant de noms de vents, que fa que l’única posibi-litat de traduir el cerç al castellà és a través del vent aragonèsper excel·lència: el ‘cierzo’.

Miquel Ibarz, pintor mequinensà«Les pintures de Mequinensa m’ajudaren a resoldre problemes compositius i de perspectiva»

Màrio Sasot

Miquel Ibarz va nàixer aMequinensa l’any 1920 i moríals 66 anys d’edat a Barcelonael 1987. Quan tenia dos o tresanys la seua família va emigrara Barcelona, on passà la infàn-cia i l’adolescència. Des de moltpetit demostrà interès i la seuavàlua per al dibuix i la pintura.

Després de la Guerra Civil,el jove Miquel decideix fer dela pintura la seua professió icomença a estudiar a l’Escola deBelles Arts i s’introdueix dinsdels cercles artístics vanguar-distes de Barcelona, trabantamistat amb Jordi Mercadé,Josep Maria García-Hort iJaume Muxart entre altres.

Dedicat de ple a la pintura,entre els anys 1948 i 1950realitzà per a l’esglèsia parro-

quial de la seua vila natal dosgrans murals, dels que es conser-ven dos fragments que esconserven a l’Ajuntament.

Segons el mateix artistacomentà en vida «les pinturesd’aquells murals em van servirper a fer front als problemescompositius i de perspectiva. Amés, vaig tenir que assumir elrepte de treballar amb masses decolor en grans superfícies».També va fer en aquella èpocaels murals de l’Escola del Mar.

L’any 52 aconsegueix unabeca per a viatjar a París onviurà un any en contacte amb elspioners de les vanguàrdes artís-tiques i començarà una etapade «figuració expresiva, un xicmelancòlica, de certes conno-tacions cubistes» –segons expli-

ca el comisari de la mostra quees pot veure al Museu CamónAznar de Saragossa, RicardoGarcía Prats.

Posteriorment, el 1957Miquel Ibarz viatjarà a Itàlia onexposarà a la Galeria L’Aste-risco de Roma. Aquesta estadainfluirà molt en la seua pinturaque esdevindrà una pintura méscolorista, més sensual i medi-terrània.

Des de llavors, la seua obracomença a ser coneguda inter-nacionalment i participa en dife-rents exposicions col·lectives aEspanya i Europa.

L’any 1966 rep el premi SantJordi, el 1969 obté el primerPremi de Gravat Ciutat de Barce-lona i el 1971 el primer premi depintura de Sant Pol de Mar.

Amb la seua mort el 1987acabà prematurament unatrajectòria de quasi 40 anys dedi-cats a la pintura, amb més de 30exposicions individuals icol·lectives, encara en la seuaplenitud artística i vital.

CRÒNIQUES TAGARINES

Núm. 37. Maig de 2004 TEMPS DE FRANJA1818 PAÏSOS CATALANS

Hi és al món? Vull dir si la Franja és té present en els monsplurals de la informació. Això és una cosa que em motiva i, desde fa temps, com d’altra gent deu fer, guardo multitud de retallsde premsa que tracten de la Franja i, no cal dir, bona part delmaterial publicat pels autors de la Franja (hi visquen, en visqueno no hi visquen).

Resposta: sí que hi som. No sé si tant com voldríem, ni si tantcom caldria; de fet, ja se sap allò dels centralismes i nosaltres,els frangistes, en patim tants de centralismes!

Aleshores m’he empescat que bé podria muntar l’article deles notícies d’allò que a mi m’ha cridat l’atenció aquests últimsmesos.

La primera tria és el dossier del número de febrer de la revis-ta Serra d’Or, dedicat a la Franja de Ponent i coordinat perHèctor Moret: segurament els especialistes més reconeguts dela Franja hi aporten en trenta planes el material més importantque s’ha fet els últims temps. Aquesta prestigiosa publicació edita-da per l’Abadia de Montserrat no és la única en fer un dossiersobre la Fraja. En el número 16 de la revista URC, en va sortirun que es titulava Gent, terra, paraules. Literatura de la Fran-

ja, de l’Ajuntament de Lleida, i que servidor alguna hora jahavia fet notar en aquest paper.

Quant a aportacions més humils, per més curtes, l’Avui és unamica massa esquerp i te l’has de mirar amb lupa o bé esperar quede tant en tant Isabel-Clara Simó, a la seua columna, hi esmentepersones o petites notícies que mostren grans inquietuds com, perexemple, que Carme Messeguer ha denunciat que «la Caixa» a Fragano disposa de documents publicitats en català. Pel que fa a El Punt,últimament es comporta, un dia sí i un altre també, com una menad’altaveu publicitari de les ofertes de G. Chacon. El diari Segreno cal dir que compleix de manera més regular amb el seu paperde premsa ponentina; tanmateix, no em resisteixo a triar la notí-cia –també la va traure l’Avui– de la «Polèmica a Aragó per lespostures d’ERC»: el senyor President va haver de fer front a lesacusacions poc menys que de confabulació del PSOE amb elpartit republicà i les seues apetències assimilacionistes; Iglesiasva respondre al PP que així –remenant, remenant– és com es faci-lita el camí dels qui no tenen res a pelar. Per sucar-hi pa!

I acabo amb un article de Vidal Vidal a Presència. Bé, es trac-ta d’un titular que m’ha fet feliç: Catxant la gent s’entén. Noconfondre amb el lema de les últimes eleccions de no sé quinpartit. L’article, però, no va ni de catxar ni de política, sinó dellengua, de reivindicar una llengua que té paraules com aquestverb potser una mica oblidat –esperem que no perdut– o bé lasonora i rotunda popa que no hauria de tenir rival amb les «tetes»que els finolis pareix que ens volen imposar. Sí, també en aquestarticle, la Franja hi era present d’una de les maneres més natu-rals: amb els mots que ens permeten dir el món.

Notícia d’articles oarticle de notícies

Francesc Ricart

SOM D’EIXE MÓN

En un número recent de larevista El Temps, no el de Fran-ja sinó el de València, en elnúmero 1014 de la tardaó del2003, el biòleg i novel·listaMartí Domínguez descriu lesqualitats, que en podríem direstètiques, de l’arbre conegutamb el nom d’oró, aïró o auró,arbre que creix entre nosaltresnomés al sud a l’Alt Mata-rranya i al nord a la Ribagorça.I declara: «Com podem restarindiferents aquests dies davantde la coloració fantàstica delsaurons? Aquest arbre semprecreix en solitari, no forma bosc,sovint colonitza algun petitbarranc, alguna torrentera, unespadat, o algun punt impene-trable del bosc. I així entre elpinar fosc, o entre el carrascarcolor ala de mosca, de sobteirrompeix el fenomenal esclatd’un auró, ci i llà, com puntsde foc». I parla també dels

L’oró i els poetesJúlia Llambert

poetes que canten els aurons,com l’alemany Georg Traklque ho fa dient-nos que «L’au-ró vermell murmura» i insistinten «La solitud i el remoreig del’auró». Martí Domínguez,gran lector i excel·lent conei-xedor de la literatura catalana,busca també algun poeta de lanostra llengua que haja cantatl’auró en els seus versos, i elsobta no trobar-ne cap, llevatd’en mossèn Cinto Verdaguer,que a Canigó ens parla de«Gentil plantat se queda al’ombra d’un aurò». És per aixòque al final del seu article enMartí Domínguez s’exclama:«Què espereu, poetes, a cantarels aurons de la vostra vall?Què més necessiteu per a espe-ronar-vos? Aurons vermells,que murmuren en la solitud delbosc d’una vesprada de tardor,una palpitació efusiva que nopodeu desaprofitar. Un motiu

per a sotjar les mudances delcolors i de la llum i de la vida».

Tanmateix el text d’enDomínguez em feia dubtar.Realment, tret d’en mossènCinto, no hi havia cap poeta quehagués cantat els aurons? Per lamemòria em semblava quecorrien versos d’en Desideri,no sé si llegits o escoltats deboca de l’Anton Bengochea, onels orons hi eren presents. I efec-tivament després d’una lecturaapressada, i segurament que noexhaustiva, em trobo amb trescites d´orons en la poesia d’enDesideri Lombarte. Una d’ellesés merament enumerativa delsorons. Es troba a «Jo què sóc?»i fa així: «Són arbre, lo pi, rourei oró». Les altres dues descriuenles qualitats estètiques mésdestacades dels orons segonsen Martí Domínguez: el remo-reig del vent entres les fullesdel orons, i l’esclat roig d’aques-

tes. Al vers «A la fulla de boix»escriu en Desideri: «A les fullesd’oró cantant al vent» i a «Totslos colors» diu «Foc i flama alsorons». En Desideri, commossèn Cinto, coneix bé l’arbrei, a més, el descriu amb els seustrets més pertinents. Aleshores,haurem de dir: «Què més voleu,crítics amables?, tenim –teniu–un poeta català que canta elsorons de la seua vall amb detalli entusiasme, Desideri Lombar-te, i que vosaltres, però, noconeixeu».

Tot plegat ens hauria de ferreflexionar sobre la recepcióde l ’ob ra d ’en Des ide r iLombarte fora de les fronteresde la Franja, malgrat que nohagen estat pocs els nostresesforços per a fomentar-la:edició de llibres, d’antologies,recitals, cançons i exposicions.Haurem d’esmolar idees per acontinuar difonent-la.

Núm. 37. Maig de 2004TEMPS DE FRANJA 1919REPORTATGE

Pa de casa-Literaturas de AragónBerenguer de Mussots

En el marc de les diferentsactuacions a favor de la llenguai la cultura catalanes de l’Ara-gó (ensenyament optatiu de lallengua catalana, creació depremi literari Guillem Nico-lau, ajuts a la investigació, etc.)iniciades pel Departament deCultura i Educació de la Dipu-tació General d’Aragó entre elsanys 1984 i 1987, cal ubicar lacreació de la col·lecció dellibres en català «Pa de Casa».E l p r ime r número de l acol·lecció, Contalles. Aixíparlem a les comarques de laFranja de Teresa ClaramuntAdell, s’edita el 1985, com laresta de títols de la col·lecció,a Saragossa. Amb tot, cal dirque els primers títols impresosforen els números 2 i 3, editatsun any abans, el 1984: Pa decasa. Converses sobre cosespassades i presents de la vilade Calaceit de Santiago Vidie-lla Jassà (edició a cura deWalter Heim i Artur Quintana,amb nota de presentació de lacol·lecció de José R. Bada inota biogràfica de José IgnacióMicolau Adell) i La nostra llen-gua. Gramàtica de llenguacatalana d’Artur Quintana, unaobra que conté, a més d’unagramàtica adaptada al catalàd’Aragó, una extensa mostrade literatura catalana d’autorsaragonesos.

El quart número editat de Pade Casa fou l’obra guanyadoradel primer premi de literatura encatalà Guillem Nicolau, lanovel·la de Josep A. ChauvellLarrègola L’home de França,reeditada l’any següent, el 1987.L’autor dels números 5 i 6 fouDesideri Lombarte Arrufat ambl’obra teatral Pena-roja i Valli-bona, pobles germans (1987),i el poemari Romanços de racóde foc i Poemes de vida i mort(1987). I encabat el silenci: sónels anys de plom (1987-1993)

en què el Govern d’Aragó esti-gué en mans de coalicionsformades pels regionalistesconservadors del PAR i pelsconservadors centralistes delPP, anys en què l’administracióaragonesa es caracteritzà perun encara més clar i ferotgerebuig a la llengua i la culturacatalanes d’Aragó.

Així no serà fins a finals de1993, amb el canvi polític en elGovern d’Aragó, en què esreprendrà la publicació d’obresliteràries en català per part dela Diputació General d’Aragóamb Les cançons de la nostragent de Josep Galán Castañ,número 7 de la col·lecció Pade Casa, una obra que haguéd’esperar cinc anys en els calai-xos de l’adminstració arago-nesa. Amb la publicació delnúmero 8 , e l s poemar i sRomanços mai contats i Boiresi borrims de Desideri Lombar-te, el 1994 la col·lecció Pa deCasa del Departament d’Edu-cació i Cultura de la DiputacióGeneral d’Aragó canvia de nomi passa a denominar-se Litera-turas de Aragón (Serie enLengua Catalana). Però el canvide nom no significa, ans alcontrari, que s’intensifique lapublicació de nous títols enaquesta col·lecció. D’alesho-res ençà, els responsables dela col·lecció Literaturas deAragón s’han limitat a editar,a empentes i redolons, les obresguanyadores del premi GuillemNicolau promogut pel mateixDepartament d’Educació iCultura. Així el 1997 es publi-ca en la col·lecció el segonpremi Guillem Nicolau atorgatdos anys abans a l’obra Joglarsde Frontera. La cançó d’autora l’Aragó catalanòfon de MarioSasot Escuer. Aqueix mateixany es publicà el número 10de la col·lecció, Manoll de JuliMicolau i Burgués, una obra

amb que el poeta de la Freix-neda havia obtingut el premiGuillem Nicolau en la convo-catòria de 1997. Dos anys méstard, 1999, s’edità el quartpremi Guillem Nicolau (1998),el poemari Temps perversd’Hèctor B Moret. El 2000s’edità el premi Guillem Nico-lau de l’any anterior, Recullsd’incerta vida de Josep SanMartín. En els últims quatreanys, cap nou títol s’ha afegita la col·lecció Literaturas deAragón (Serie en Lengua Cata-lana).

Lamentablement, en complir-se enguany el vintè aniversari dela publicació del primer títol dePa de Casa-Literaturas deAragón, hem de constatar quenomés s’han imprès 12 obres(un títol gairebé cada dos anys)en aquesta col·lecció, unacol·lecció que fou prou activa enels primers anys d’existènciaperò que a poc a poc ha anatperdent empenta. Potser ha arri-bat l’hora de pensar en revita-litzar-la si es vol que siga unacol·lecció emblemàtica de l’in-terès de l’administració arago-nesa per la llengua i la culturacatalanes d’Aragó. Una revita-lització necessària per a la difu-sió de l’obra dels escriptorsaragonesos en llengua catalanai que potser hauria de passarper la creació d’un consell edito-rial encarregat de fer possiblel’edició de tres obres a l’any(una de les quals hauria d’ésserel premi Guillem Nicolau-Desi-deri Lombarte de l’any ante-rior) i d’aquesta manera pal·lesarde manera fefaent que des del’administració aragonesa s’estàa favor de la literatura catalanad’origen aragonès. Però això,com el canvi de nom del premiGuillem Nicolau pel de DesideriLombarte, no és a les nostresmans, és l’administració arago-nesa qui té l’última paraula.

Any 5 • núm. 37 • La Franja, maig de 20042,30 e

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Entrevistaa Jaime GilL’empresaride Pena-rojarepassa lasituació delsector del porca la provínciade Terol

Memòria de Mont-roigCarles Andreu presenta a la vila dels seuspares el llibre Vida i mort del pareimare,una reflexió sobre la llengua materna

El Dia de la Faldeta a FragaMilers de fragatins i visitants van gaudirel dia de Sant Jordi d’una jornadad’exaltació de les tradicions locals

Frag

men

t de

l’oli

Meq

uine

nsa

(194

7) d

e M

ique

l Iba

rz

Miquel Ibarztorna a casaMiquel Ibarztorna a casa