En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 119

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista:

Josep A. Chauvell

12 Llitera

14 Cultura

15 Tema del mes

16 Aragó

17 Galeria de personatges

18 PP.CC.

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Catàleg de Amb Calaceit

Recomano als lectors aficionats a l’art elcatàleg de l’exposició Amb Calaceit deRomà Vallès que podeu visitar al museuJoan Cabré de la capital cultural del Ma-tarranya que encara esteu a temps de veu-re fins a finals d’any. En el catàleg es recu-llen totes les obres exposades que corres-ponen a treballs fets per Vallès en els últimsanys: acrílics, acrílics mixts i collages. Itambé es fa un repàs a la llarga i profitosatrajectòria artística d’un dels pintors més im-portants de l’actual panorama internacio-nal encara actius i que té casa a Calaceit, onhi passa llargues temporades treballant-hi.El llibre té, a més, l’agradable particulari-tat de ser bilingüe –català i castellà– i estàpublicat pel Departament d’Educació, Uni-versitat, Cultura i Esport a càrrec de la con-sellera Maria Dolores Serrat. A voltes lescoses es fan bé i no tenim cap inconvenienten reconèixer-ho.

Arnau Timoneda

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Projecció dels Amics delCine de Fraga. Foto: @Marina Barrafon.

Els béns de la Franja

Els alcaldes de Berbegal, Peralta i Vila-nova de Sixena han aparegut davant lapremsa per a comunicar que tenen la in-tenció de convocar una manifestació mul-titudinària a la Plaça del Pilar de Saragos-sa contra l’actitud inactiva dels bisbesd’Osca i de Barbastre i per no voler cediral govern d’Aragó els béns de la Franja araexposats al museu diocesà de Lleida tal comreclama l’executiu aragonès. A part altresinterpretacions que argumenten denoten unsurrealisme en estat pur.

Ara, es veu que els enemics d’Aragó pas-sen a ser els dos bisbes, Alfonso Milián i Ju-lián Ruiz als quals no els hi calen enemics,amb aquests amics municipals.

Jo els preguntaria als alcaldes: per què fi-queu el nas en aquest assumpte? Són vos-tres les obres d’art? Al meu entendre per-tanyen a un bisbat o a un altre, o a una diò-cesi o a l’altra.

En aquest joc de disbarats els hi propo-so als alcaldes que publiquin un edicte in-vitant, i per què no ordenant, als feligresosque deixin d’assistir a la missa dominical finsque els bisbes no cedeixin les obres d’art alGovern d’Aragó.

Què dirà el Govern d’Aragó?

Lluís Roig

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

EDIT

OR

IAL

Ferran Mascarell, conseller deCultura de la Generalitat de Cata-lunya, en el seu discurs del passat 21de setembre a Calaceit amb ocasióde la Trobada de l’Associació Cul-tural del Matarranya, va utilitzar enun moment aquesta preciosa cita deJoan Fuster : “El català és la histò-ria d’un èxit col·lectiu”. Pot ser,per desgràcia, que aquesta frase,aplicada a la realitat del català delspobles aragonesos de parla catala-na, no ha arribat a ser aquesta feliçrealitat, s’ha quedat només en un de-sig no complert.

Si tinguéssim consciència a l’A-ragó d’aquest “èxit col·lectiu”, el ca-talà de la Franja no travessaria pelsmoments d’incertesa en els que araviu, en massa poblacions aragonesescatalanoparlants. I és que en moltsaspectes, la salut del nostre idioma,just és reconèixer-ho, ha empitjoratrespecte de la que era fa 20 anys.Fins i tot entre els que estimem i de-fensem la llengua dels nostres avant-passats, la practiquem i lluitem per-què no es perdi, s’escolten expres-sions com “la batalla per aconseguirque als nostres pobles es desterricom despectiu i inadequat el motchapurriau està tristament perdudai la guerra a favor del català a la nos-tra terra la perdrem sense remei”.Els veïns dels pobles de parla cata-lana s’aferren a que aquesta llenguaque parlen a tothora sempre s’haanomenat així, sense adonar-se’n dela incorrecció del mot, i per tant per-sisteixen en el seu error.

Malgrat tot, no podem cedir en latasca de desterrar l’analfabetismeenvers el català, que subsisteix alsnostres pobles i hem de seguir llui-tant per aconseguir aquell “èxitcol·lectiu” de Joan Fuster. La dar-rera Llei de Llengües d’Aragó ali-menta la incultura assumida du-rant segles perquè dóna vots a certspolítics, preferentment conserva-dors i immobilistes. I mentrestant,els contraris al català d’Aragó, tanenemics d’aquest idioma que ni tansols reconeixen la seua denomina-ció d’origen, s’uneixen en una ma-teixa causa contra els que volem queals pobles es pregoni en català per-

què és el que més es parla; que elsalcaldes publiquin els seus bans encatalà pel mateix motiu, que els ca-pellans celebrin la litúrgia catòlicaen la llengua vernacla tal com ho vadictar el Concili Vaticà II. I aques-ta llengua vernacla no és altra queel català . I volem que el metge aten-gui en català els seus pacients i elmestre ensenyi el català i en catalàels seus alumnes, que els forastersque arriben al poble respectin el ca-talà que parlem perquè és el nostreidioma. A més, volem que en els nos-tres pobles tots els veïns sàpiguenllegir i escriure en els dos idiomesque coneixen i no només en und’ells, com ara passa. Només això,res més, desitgem i dia rere dia ma-nifestem les associacions que de-fensem la cultura i la llengua de laFranja –ASCUMA, IEBC, CE-RIB...– i moltes persones més.Aquest ha de ser el nostre veritableèxit col·lectiu. Malgrat que tot allòque s’expressa en aquest articleeditorial podria semblar un temagastat i que ja avorreix, natros/nal-tros/natres/naltres/nosaltres no po-dem afluixar davant el desànim,hem de seguir ferms en la defensade la llengua que és “la història d’unèxit col·lectiu”. No volem la polè-mica i la disputa que acaben en ba-ralles fraternals. Volem el debat ci-vilitzat, sense aixecar la veu .

El Tribunal Constitucional ha ad-mès a tràmit el recurs contra la Lleide Llengües aprovada per les Cortsd’Aragó el passat mes de maig.Una excel·lent notícia, perquè l’alttribunal, si el consulta la Real Aca-demia Española (RAE ), no podràdir que el català no és llengua d’A-ragó, perquè els acadèmics la van re-conèixer el 1972. En el cas que lasentència del TC sigui favorable, al-menys sobre el nom de la nostrallengua, caldrà veure com acceptenel veredicte eixos que tantes vega-des i per tan variats motius políticss’omplen la boca d’articles consti-tucionals . Per desgràcia, no cal es-perar un ràpid pronunciament delTC sinó que és possible que vegi lallum quan molts d’aragonesos ca-talanoparlants ja no puguin assa-

EDITORIAL

La història d’un èxit col·lectiu

bentar-se’n. D’una manera o d’altra,més tard que aviat, hi haurà sen-tència i segur que traurà la raó enmolts punts de la darrera Llei deLlengües d’Aragó, la promoguda pelPP i el PAR, els quals recluten votspels pobles a força d’aprofitar i en-grandir els errors populars del pas-sat.

Comptem a la nostra terra ambexcel·lents escriptors, filòlegs, cate-dràtics en nombroses disciplines,publicacions de renom i institu-cions que defensem per tot arreu elcatalà d’Aragó. Tot i que, davant lapossibilitat que, en el si d’aquestscol·lectius, es pogués caure en el des-ànim i considerar que és la nostrauna causa perduda, doncs no, avuimés que mai hem de tenir presentla sentència de Joan Fuster: “el ca-talà és la història d’un èxit col·lec-tiu” . Un èxit col·lectiu per a tots elsterritoris on es parla, sense anar méslluny, a la Franja d’Aragó.

Any Salvador Espriu“Sabies, gegant delicat,que sense raó no es témai força..”

(Frase del dia per dimarts 12 de novembre)

FerranMascarell a laII Jornada de

Llengua iSocietatJ.M. GRÀCIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

MA

TAR

RA

NY

A

4

El plaer de les coses velles // Carles Terès

Escrivia J.V. Foix en el magnífic poema Sol i de dol «M’exaltael nou i m’enamora el vell». A mi també. Les coses noves m’a-graden, com a tothom, pel que tenen de novetat (disculpeu laredundància), d’expectatives per complir, de lluentor i frescor.M’exalten, vaja. Però davant la peça de roba amorosida per l’ús,de la ploma gastada de tant escriure, de la bicicleta mil voltesapedaçada, del rellotge impassible que va sumant dècades... elsentiment és d’afecte profund, d’agraïment, de complicitat.

Tanmateix, ai las! en el meu ofici això ja no té vigència. Elsaparells informàtics tenen una vida curta, efímera com una bom-bolla de sabó. Las càmeres fotogràfiques en són el paradigma:fa vint anys, una Hasselblad ben cuidada era una inversió pera tota la vida, una màquina perfecta i longeva. Ara és desesperantl’haver de renovar tots els aparells (des de l’ordinador a qual-sevol perifèric) periòdicament si es vol tenir accés a les noves

funcionalitats. Recordo que, si vaig poder instal·lar-me pro-fessionalment a Alcanyís va ser precisament gràcies als ordi-nadors, concretament als miraculosos Macintosh. Era al prin-cipi del 93. Només quatre o cinc anys abans, per a fer la meuafeina, precisava, a banda de molt d’espai (grans arxivadors pera fotolits, originals, documentació, negatius, repromaster, tau-les de dibuix i lot de regles, calaixos plens de gouache, aquarel·les,pinzells, Letrasets, aeròraf...), es necessitava una constel·lacióde proveïdors (fotocomposició, fotogravadors i totes les boti-gues especialitzades en materials) que fora d’una ciutat gran eradifícil tenir a mà. El que no sabia era que el preu d’aquesta «in-dependència» és l’esclavitud d’haver de comprar màquines no-ves cada pocs anys. I cada volta és pitjor. Què hi farem.

Per cert, algú recorda quan l’escombrera del poble era un in-dret ple de tresors amagats? Doncs això.

L’ESMOLET

Clarió, associació de mares i pa-res del Matarranya interessats perl’escola en català, va presentar-se aMont-roig el diumenge 4 d’agostamb la convocatòria “Alifara Clarióestimen la nostra llengua”, amb unatapeït programa d’actes tant per amenuts com per a pares: tallers,cercavila, dinar de convivència, pis-cina, parades de llibres, assemblea…El freixnedenc José Manuel Ara-gonés, president de l’entitat i ex-president d’ASCUMA, va ser l’en-carregat presentar l’associació i laJunta i en el seu parlament va asse-nyalar la progressiva pèrdua de lallengua catalana, en unes viles mésque en altres i principalment entrela canalla, a causa del seu despres-tigi per part de l’administració idels propis parlants, que pot acabar

significant, si no s’hi posaremei, amb la pèrdua de laseua transmissió genera-cional. Clarió està presenta internet i publica un blog-clariomatarranya.blogs-pot.com- on explica de ma-nera general la seua finali-tat, la composició i comfer-se’n soci. Estableixencom a objectius principalsdel col·lectiu: promoure iprestigiar a través de l’es-cola la llengua catalana,evitar la interrupció gene-racional de la mateixa, fo-

mentar el seu ús entre la canalla a

l’escola i al carrer i difondre els as-pectes positius de l’ús de la llenguamaterna per al desenvolupamentcognitiu i personal d’autoestima i elrespecte per la llengua pròpia. Lespropostes que fa l’entitat per a dura terme els seus objectius són: acti-vitats dins l’àmbit escolar i extraes-colar, millorar el coneixement delsmestres sobre el tema i afavorir la si-tuació legal de la llengua catalana al’Aragó. Cal trencar la inèrcia de lapoblació catalanoparlant i defensarla llengua pròpia del territori per noperdre un dels elements d’identitatcultural de la comarca del Matar-ranya.

Presentació de Clarió a Mont-roig// CARLES SANCHO

Manifestaciópels carrers de Mont-roigdurantl’Alifara ClarióCARLES TERÈS

Sobre literatura popular lapao

Companys: no fa gaire, en el curs de les meues investigacions sobre laliteratura popular lapao a la Codonyera he arreplegat un text altamentinteressant, i de molta actualitat. Per això us el faig a mans i us prego detot cor que en feu la més gran difusió. Com podreu veure no és pas untext satíric, una temàtica excessivament abundosa en la literatura popular.Ben al contrari és un text de lluita i esperança, èpic, que ve com l’anellal dit en aquests temps bèl·lics que vivim. Ací el teniu:

Himne de Lapaònia

Us n’estalvio la música. És la mateixa d’un altre cant èpic popular co-negudíssim. Avant!

Artur Quintana i Font

Ara és hora, lapaons,de lluitar com a lleons,PP/PAR, nostres senyors,mos han declarat la guerra.

Bon cop de lap!

Bon cop de lap,lapaons de la terra!Bon cop de lap!

Visca Lapaònia!

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

MA

TAR

RA

NY

A

5

Racisme i discriminació lingüística: l’article 7.3 de l’estatut d’Aragó I // Vicent de Melchor

En català no disposem d’un terme, com en racisme, que face re-ferència tant a la discriminació com al prejudici lingüístics. La dis-criminació lingüística, anàloga a la racial, es referix a tota formade comportament diferent basat en una distinció de llengua i s’en-trellaça inextricablement al prejudici lingüístic, més prompte unadisfunció emocional. Estos dos factors es manifesten també en ladiglòssia, una forma d’autorepressió que denota la mateixa vio-lència amb qué els esclaus negres acabaven compartint la ideo-logia dels seus amos. Exemples de discriminació lingüística: si esdecidix que el castellà (o l’anglès) s’estudiarà a l’escola 3 h set-manals, per 1 de català; o si s’autoritza a retolar les carreteres oels carrers en castellà, però no es fa en català; si una norma no ga-rantix que un ajuntament, o un banc, es comuniquen en català; o

bé quan el castellà pot, o ha de ser, usat formalment en la varie-tat estàndard, mentre en el cas del català es restringix esta varietata l’àmbit privat, i en canvi es fomenten les “modalitats”, etc.

I tanmateix, a l’Estatut d’Aragó hi ha l’article 7.3, que literal-ment diu: “Nadie podrá ser discriminado por razón de lengua”.Segons pareix, va ser inclòs originalment per “blindar” els dretsdels... castellanoparlants a la Franja (!), en especial de funciona-ris i professionals. Ara bé, i en això no hi devie pensar seguramentel Legislador, el contingut d’este article es pot girar com un guant:qualsevol aragonès catalanoparlant el pot invocar davant d’un tri-bunal i el Justícia. I, probablement més important, la norma com-mina l’Administració a desplegar mesures per impedir la discri-minació lingüística. (Continuarà.)

VANITAS VANITATIS

Al Saló de Plens de l’Ajuntamentde Calaceit va començar, a les 11:15hdel passat 21 de setembre, la 23a Tro-bada Cultural del Matarranya. Obríl’acte l’alcalde de Calaceit, José Ma-ría Salsech, per donar la benvingudaals assistents. Després de la presen-tació de la jornada i de l’associacióper part del president d’ASCUMA,prengué la paraula el president de lacomarca, Francisco Esteve. Tant l’al-calde com el president de la comarcamostraren el seu desig d’obrir tantles portes de l’Ajuntament com dela comarca per a la celebració d’a-quests tipus d’actes culturals i en de-fensa de la llengua. En parlar la di-rectora de Política Lingüística de laGeneralitat de Catalunya, EsterFranquesa, la Trobada Cultural vaprendre un doble camí: mentre unnombrós grup de persones es des-plaçaren a visitar els enterraments

ibèrics a la zona de la Pedrafita(Queretes, Arenys i Lledó) guiatsper Juan Luis Camps, al Saló dePlens s’hi inicià la “II Jornada sobreLlengua i Societat a les Terres deParla Catalana”, organitzada per laGeneralitat de Catalunya, amb re-presentants de gairebé totes les ter-res de parla catalana, i que obrí la di-rectora general de Política Lingüís-tica i coordinà i moderà M. ÀngelPradilla. Andreu Domingo va fer unbalanç i una perspectiva demogrà-fica dels territoris de llengua cata-lana i de la seua complicació demos-còpica. Montserrat Martínez va par-lar de la revisió metodològica de lesenquestes amb dades lingüístiques2000-2010. Natxo Sorolla va fer unadocumentada presentació dels co-neixements i usos del català en el di-ferents territoris —L’Alguer, An-dorra, Catalunya, Catalunya Nord,

23a Trobada Cultural d’ASCUMA a Calaceit// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Actuació delgrup RakelJ.M. GRÀCIA

La Franja, Illes Balears i ComunitatValenciana. I es va tancar la sessiómatinal amb la intervenció de Joa-quín Torres sobre la qüestió de latransmissió lingüística i el seu futur.Amb unes quantes intervencions delpúblic, com afegitó, s’arrodoniren elsactes.

Al dinar de germanor ens troba-rem una vuitantena de persones en-tre els socis d’ASCUMA i els assis-tents i intervinents de la “II Jornadasobre la Llengua i Societat”.

A les 17 h, al Teatre de la Ger-mandat, després d’una amena i ins-tructiva intervenció de Ramon Sis-tac, el conseller de Cultura de la Ge-neralitat de Catalunya, Sr. FerranMascarell, va fer una interessantconferència, “El català una llenguade futur, una llengua de tots”. Si al-guna cosa s’hauria de destacar de lesseues paraules seria aquesta: “El ca-talà necessita instruments d’estat” i“Espanya no ha sabut ser un estatplurilingüe al llarg del temps”

No cal dir que l’èxit de públic i laplena cordialitat van ser les caracte-rístiques principals de tota la jor-nada i tots els actes. El més trist i in-explicable —o pot ser no tant— vaser la no presència de cap represen-tant del govern aragonès, malgrathaver-hi estat invitats reiteradament.

Amb la brillant i emotiva actuacióde la calaceitana, Rakel, amb el seugermà Sergio a la guitarra—forçaaplaudits—, la jornada va arribar alseu final.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

MA

TAR

RA

NY

A

6

Emilia Carbó: creativitat i consciència en el medi ambient // Juli Micolau

L’ARGADELL

Emilia Carbó naix a Escucha l’any 1949. Ha viscut 27 anys aAnglaterra. Coneix el Matarranya a través d’un amic anglès queté una segona residència a Beseit.

Estudià Belles Arts a Londres. La seua tesi doctoral versa so-bre la pintura rupestre del riu Martín, per a donar a entendre lesseues escultures d’esquemes minimalistes.

Utilitza argila i tot ho treballa a mà. Per a la nostra amiga, laceràmica és el vincle que la transporta a una connexió amb lamare terra; es basa amb la figura humana i figures animals. Hafet exposicions a Irlanda, Estats Units, Anglaterra i Espanya, tantcol·lectives com individuals.

Com a persona d’esquerres es va vincular a CHA pel seu com-promís amb l’ecologia. És molt crítica amb la utilització de pes-ticides i herbicides a la natura pels danys que crea a les persones.Creu que el Matarranya és un paradís però alhora alerta de la

poca consciència que hi ha en quan a la cura de l’entorn. Actual-ment és regidora per CHA a l’ajuntament de la Torre del Comte.

Podeu veure les seues obres a l’estudi on treballa, al seu Tallerde Ceràmica. I contactar amb ella a: emycarbo@ hotmail.com

Faió va rebre una delegació de la regió nipona de Tohoku copejada pel tsunami// MÀRIO SASOT

Un grup d’empresaris i autoritatsprocedents de la regió nipona de To-hoku, afectada pel devastador tsu-nami de 2011, va visitar el passat ud’octubre el poble de Faió, que el 18novembre 1967 va quedar submer-git sota les aigües de l’embassamentde Riba-roja. La delegació japonesa,que va viatjar acompanyada d’ungrup d’estudiants de l’Escola Tèc-nica Superior d’Arquitectura de

Barcelona (ETSAB-UPC ), va ma-nifestar el seu interès a conèixerl’experiència històrica de recons-trucció física i econòmica del poblei els plans de futur de Faió.

La comitiva nipona va mostrar es-pecial interès en el model de traçaturbà del nou poble aixecat desprésd’aquell succés.

L’alcalde de Faió, José Arbonés,va fer davant la delegació asiàtica un

repàs de la trajectòria i desenvolu-pament del municipi en els últims 45anys. Posteriorment, la comitiva vaassistir a una presentació audiovi-sual sobre la història de la localitat.

A més, els representants japone-sos, els estudiants i els docents de laETSAB-UPC van compartir ambels representants públics i la pobla-ció de Faió en general les seues ex-periències en la preservació del pa-trimoni històric . En aquest sentit, ladelegació japonesa va explicar al-guns programes que s’estan duent aterme a Tohoku per a potenciar eldesenvolupament d’àrees rurals icrear vincles humans entre personesi territori atraient gent d’àrees ur-banes a les zones afectades per arealitzar activitats com recollida defruita o aplicar programes educatiusen el camp per a nens de zones ur-banes. També van entrar en el debataltres temes com la conveniència deconservar, com a record permanentde la tragèdia, edificis o estructuresde Tohoku danyades pel tsunami de2011. Al Japó, el debat sobreaquesta qüestió ha dut a la recentretirada d’un enorme vaixell pes-quer que, després d’encallar terraendins en la localitat de Kesen-numa, s’havia convertit en emblemavisible del drama.

Delegaciójaponesa a laseva arribadaa FaióGOVERN D'ARAGÓ

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

BAIX

CIN

CA

El programa de La 2 Para todos La 2 va reunir els ponents de la Segona Tro-bada de Poesia Iberoromànica de la Universitat de Barcelona (vegeu Tempsde Franja 118). Un dels participants és el mequinensà Hèctor B. Moret, que varecitar el seu poema Vergers riberencs envoltat d’un atrezzo del tot escaient (isubtitulat al castellà). L’espai es va emetre el 24 de setembre al migdia, i es vatornar a passar el mateix dia 24 al vespre.

El podeu recuperar a la pàgina de RTVE:http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-reportaje-poesia-frontera/2030762/.

Intervenció d’Hèctor B. Moret a La 2// REDACCIÓ

Emotiu i multitudinari homenatge a Paco Beltrán al Castell de Fraga// MÀRIO SASOT

amb el seu suport durant la seuaèpoca d’alcalde, amenitzaren i do-naren un to molt emotiu a l’acteamb un repertori que acabà ambels cors de “Nabuco” interpretatspels dos grups conjuntament.

Dissortadament, una malaltiaimpedí assistir al cantautor tero-lenc Joaquín Carbonell, que teniaprevist tancar l’acte del Castellamb lo “Romance de Chalamera”perquè fos interpretada pel públicassistent.

Més de 500 persones, que om-pliren de gom a gom la sala d’ac-tes del Castell de Fraga, van assistira l’homenatge a Francisco Bel-tran, alcalde de Fraga de 1979 a1992 i mort el passat mes de gener,organitzat per un grup d’amics i fa-miliars de “Sisco” i per l’agrupaciólocal del PSOE de Fraga. A més deles màximes autoritats locals, co-marcals i provincials acudiren al’acte nombrosos polítics socialis-tes que havien coincidit amb Bel-tran en les seues etapes d’alcaldeo diputat regional, entre ells el se-cretari general dels socialistes ara-gonesos, Javier Lambán, el regidori cap de l’agrupació local del PSOEMiguel Luis Lapeña, que presen-tà l’acte; los alcaldes de Saidí i Me-quinensa, Marco Ibarz i MagdaGòdia; l’ex-conseller de la DGAJosé Bada; l’ex alcalde de Graus,Ramón Miranda; el senador fragatíJosep Maria Becana i el senador iexpresident de la DGA, Marcel·líIglesias. Aquest últim va clourel’acte entregant el Premi Extraor-dinari Ernest Lluch a la famíliaBeltran-Borràs.

Al llarg de l’acte, fotografies i ví-deos recordaren passatges de lavida de Francisco Beltran, alter-nades amb intervencions en directed’alguns invitats. Uns van men-cionar “el profund i autèntic ca-ràcter cristià i socialista” de Sisco,i “el seu compromís pels pobres”.Altres, com Josep Prats feren al·lu-

sió a la seua rica experiència vi-tal (“Va saber llegir el llibre de lavida”) i a la seua coherència per-sonal: “Mai hi va haver un divorcientre les seues creences i la seuapràctica política”, o la seua vo-luntat de “ser pont entre les ins-titucions d’Aragó i Catalunya”.Altres recordarem les granstransformacions urbanístiques iculturals sofertes per Fraga du-rant el seu mandat.

La creació de l’associació CO-ACINCA, que Beltran presidí, ila seua lluita contra la construc-ció d’una Central Nuclear a Xa-lamera, als anys 70, van estar pre-sents en discursos com el de la exlocutora de Ràdio Fraga, MaríaJosé Arellano. Tampoc es vanamagar episodis tristos en la seuavida, com les agressions a emi-grants per part de joves de la lo-calitat que provocaren la seua di-missió com alcalde l’any 1992.

Un tema sobre el qual els ora-dors van passar de puntetes (sen-se esmentar-lo) va ser la seua de-fensa del Català a l’Aragó, tot ique va ser, entre altres coses, undels primers signants de la Decla-ració de Mequinensa. Tan sol l’ex-president d’Aragó, Santiago Mar-raco, en una intervenció gravadaen vídeo, comentà que “Paco Bel-tran, en aquets moments patiriamolt amb el tema de la LAPAO”.

La Banda de Música i la Coralde Fraga, dues institucions sorgides

Dibuix de F.Beltrán

RAMON MESALLES

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

BAIX

CIN

CA La nova associació Amics del Cine

recupera amb èxit el cinema a Fraga// HUGO SOROLLA

abonaments amoïna alguns mem-bres de la junta. “Cal anar moltamb compte amb quants en venem,perquè el Montcada té un afora-ment de 90 seients”, diu RamonMesalles. “Si comencem a veureque es queda gent fora haurem d’a-nar a una altra banda”.

A més a més, la nova associaciótambé està estudiant altres reptes,com ara programar sessions entresetmana de cinefòrum, o siga, ambun col·loqui posterior a l’entorn dela pel·lícula projectada. I el reptemés ambiciós: arribar a oferir pel·lí-cules d’estrena. “Cal entrar als cir-cuïts escaients i això és difícil i car,però si ens anem consolidant ho fa-rem”, assegura Mesalles.

Paco Tejero, prou conegut aFraga i comarca, feia mesos que do-nava voltes a la idea que la ciutatrecuperés d’una manera o d’una al-tra la projecció regular de pel·lícu-les. “Des que no tenim cine, els diu-menges a Fraga no hi ha res”, esqueixava. I és que fa més de sisanys que va tancar el cinema Flo-rida, després d’una llarga agonia.

Tejero ha anat aplegant gent de-lerosa de recuperar el cinema aFraga i aquest nucli de cinèfils haesdevingut la junta directiva d’unanova associació: Amics del Cine.En concret, la junta està formadaper Antonio Aubí, Joaquín Flo-rensa, Óscar Labat, Ramon Mesa-lles i l’esmentat Paco Tejero.

Després d’analitzar models di-versos, els Amics del Cine han op-tat per oferir projeccions quinze-nals, dos diumenges al mes, al Pa-lau Moncada. Si bé (de moment)no seran pel·lícules d’estrena, síque seran recents. De fet, les que hiha programades fins nadal són delsanys 2011 i 2012.

D’altra banda, els Amics delCine també es mostren comprome-sos amb la llengua de Fraga, el ca-talà. Així, la primera pel·lícula delmes s’oferirà doblada al castellà,mentre que la segona serà dobladaal català. De ben segur que hi hapocs indrets on s’exhibisca regular-ment una pel·lícula recent en llen-gua catalana.

La nova associació es va presen-tar en públic el 27 de setembre,amb gran èxit. Paco Tejero vaagrair l’interès de tothom per la ini-ciativa i va resumir l’esperit de lanova associació: “Amics del Cinevol enriquir el moviment culturalde Fraga amb la difusió estable depel·lícules”. Després hi va interve-nir l’Òscar Labat, que va explicarquin era el calendari de sessionsprevist.

El dia de la presentació es va ex-hibir El irlandés. El 20 d’octubre, ElGolpe. I el 27, Vull ser italià. I pelque fa a les pel·lícules que es pas-

saran les properes setmanes, aquestés el calendari previst: Blacktornsin destino (10 de novembre), Lesneus del Kilimanjaro (24 de no-vembre), Los descendientes (1 dedesembre) i Petites mentides senseimportància (15 de desembre).

En la seua estrena, els Amics deFraga van voler aclarir que les ex-hibicions es feien dins la legalitat.Precisament, com que cal cobrir elcost dels drets de difusió i altresdespeses, s’haurà de pagar entrada.En concret, 3€ la sessió, o bé 10€per un abonament trimestral. Laresposta del públic ha sigut moltpositiva i de moment ja s’han venutuna cinquantena d’abonaments.

Justament, el ritme de venda dels

La cultura a Fraga,amb una sabata i una espardenya // H. S.

Fraga torna a tindre sessions de cinema regulars. Com en altres ocasions, les as-sociacions, la gent, han hagut de compensar les mancances de l’Ajuntament deFraga, que pel que fa als afers culturals mai han sigut poques. Els continguts ha-bituals (abús de folklore, esdeveniments tronats com Fraga Cuenta…), en fi, quecadascú els valore com vulgue, però el dèficit d’infraestructures culturals ja no ad-met discussions. A banda de no tindre cinema, no tenim ni una sala d’actes comdéu mana, ni museu, ni teatre, ni espais per a les entitats, ni alberg municipal....Una bona amiga sempre té al cap un exemple que ho diu tot: mentre que a l’es-pai de l’escorxador de Lleida s’hi va fer un teatre, al de Fraga s’hi va fer un pàr-quing.

Cartells dedues de lespel·lículesdoblades alcatalà que esprojectaran aFraga

9

Amics francòfils, hauríeu de pensar més sovint que per cadafrancès que val la pena que admireu (ah, Baudelaire...) n’hiha mil que us escopirien a la cara només pel fet de parlar lallengua que parleu. I deu mil més que, sense escopir, us farienun somriure condescendent i us dirien «és clar, i tant, podeuparlar el vostre dialecte a casa, però cada dia no, que perjudi-queu els vostres fills».

Penseu que exagero? Ara que per fi el TGV us permetràanar a París prou de pressa, proveu-ho quan hi aneu, expli-queu, en el vostre francès més o menys precís, què és la vos-tra llengua i, sobretot, no us oblideu de dir que també es parlaa França, «dans les Pyrénées-Orientales», i així sí que veureuel cas amable que us fan els ciutadans d’aquest país. No us ob-lideu de comptar les escopinades, per metafòriques que siguin,i ja us adonareu que com més insistireu en el fet que una pe-tita part de Catalunya es troba a França, menys somrients se-ran els vostres interlocutors. Que sigueu prou mal educats pervoler potinejar el mapa d’Espanya és greu però perdonable,perquè Espanya no provoca a priori gaire empatia, però insi-nueu que us sentiu solidaris d’allò que pugui passar «amb elscatalans de França» i veureu ressorgir sota la màscara de cadafrancès el jacobí, el patriota, el resistent.

Per què parlo d’això ara? Per la rutina de l’amargor de veu-re com cada govern francès, amb una plàcida desimboltura, pro-met i enterra. François Hollande, al seu programa electoral, ha-via declarat (promesa número 56 de la seva llista oficial de pro-meses) que faria ratificar la Carta Europea de les Llengües Mi-noritàries. Acaben d’anunciar que hi renuncien, amb argúciespenoses de tan repetides sobre dificultats a trobar majories iproblemes a l’hora de revisar la Constitució. És clar, Hollan-de, com abans Chirac i Sarkozy, diu que si no es pot ratificarla carta, en canvi es pot legislar per tal que allò previst per la

carta sigui aplicat igualment. I com Mitterrand als anys vuitantaha creat un comitè consultiu el qual, probablement, com als anysvuitanta, no serà mai consultat de debò. A més, paral·lelament,el Ministeri d’Educació treballa en una gran Llei d’Orienta-ció i Refundació de l’Escola que, pel que fa a les llengües di-tes regionals és un retrocés d’almenys un quart de segle. El re-dactat gairebé final d’aquesta llei ja no organitza l’ensenyamentd’aquestes llengües, només «l’afavoreix» i «l’encoratja», és adir, que deixa que cada responsable acadèmic local faci el quevulgui, sense haver-se de sentir obligat a res. Un dels articlesés fins i tot un viatge al segle XIX, amb la humiliació com a tor-na, ja que diu que «els professors poden recórrer a les llengüesregionals cada vegada que pot ser útil per millorar l’ensenya-ment de la llengua francesa». El català per comparar-lo ambel francès i només si pot ser útil al francès.

I tot això ha estat aplaudit per una part de la premsa, perexemple la molt intransigent revista Marianne, que explica queaquestes llengües «són sovint dialectes locals unificats o recreatsartificialment i que gairebé ja no parla ningú» i que l’únic in-terès dels que militen en favor seu és de poder treure’n un be-nefici personal gràcies als llocs de treball creats per l’Estat.

Amics francòfils, i si aprofundíssiu en l’anglès? Si Charles Bau-delaire us commou, Walt Whitman no us deixarà indiferents.

Tots dos van ser grans innovadors i antipuritans. Si hagues-sen viscut avui en dia haurien estat uns antisistema, i si vanescriure en francès i anglès, respectivament, fou perquè va serl’instrument que tenien més a mà.... Evidentment ells són ab-solutament innocents i no tenen cap culpa de les malifetescausades pels Estats on van nàixer contra tota mena d’indí-genes, des de catalans a sioux o mexicans... Realment no sónoposables. Són simplement dos grans figures de la literaturauniversal...

Carta als francòfils, com sempre amagada // Joaquim Torrent

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

BAIX

CIN

CA

Després d’Andrés Aguilar vanarribar a la meta Xavier Gràcia iEneko Jovellar, ambdós del ClubTriatló Lleida. Alba Corbins, delQdB! de Corbins, va ser la primeradona i Luís Jordán, del Club Ciclis-ta Saidí, el primer corredor local.També van ser premiats el ciclistamés veterà, Juan Antonio Agustín,de 62 anys, i el més jove, Eloy Mon-tull, de 15 anys d’edat.

El barbastrenc Andrés Aguilar, guanya la 1a cursa Cicloturista / BTT de Saidí// MÀRIO SASOT

Andrés Aguilar, del Club CiclistaBarbastre, s’imposà en la categoriaabsoluta de la prova cicloturista enBTT organitzada pel Club CiclistaSaidí, celebrada el passat diumenge20 d’octubre al Camp Estable deMotocròs d’aquesta vila del BaixCinca, en una primera edició que vaaplegar mig centenar de partici-pants i molts espectadors de Saidí itota la comarca, ja que el bon tempsva acompanyar durant tot lo matí.La primera edició de la “CicloturistaBTT de Zaidín” es va desenvoluparamb total normalitat, sense inci-dents i el nombrós públic assistentva gaudir de les evolucions dels

corredors que van disputar la pro-va en categoria absoluta i exhibició.Els organitzadors van preparar doscircuits, un per a la part pedestre i unaltre per a la carrera en BTT, quevan fer les delícies dels participantsi dels espectadors.

La prova es va iniciar a les 10 delmatí després del control de signa-tures i finalitzà amb un dinar, abase de carn a la brasa, begudes ifruita de la localitat per a tots els as-sistents. Els corredors inscrits pro-venien de localitats com Saragossa,Lleida, Gimenells, Vilella, Fraga,Seròs, Alcarràs, Vellaguarda, Pontso Corbins.

Moment de la cursa

CLUB CICLISTA

DE SAIDÍ

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

ENT

REV

ISTA

Pregunta. Quina opinió tens de laLlei 3/2013 “de uso, protección y pro-moción de las lenguas y modalida-des lingüísticas propias de Aragón”aprovada el passat mes de maig?Resposta. Esta llei és una agressió in-justificable i un atemptat a la raó. Jopenso que és producte de la pressiódirecta d’un sector del PAR sobre elPP. Estic convençut que el PP no hohauria fet, que tot i la propaganda encontra hauria deixat la llei anteriorsense tocar. Ha estat per la pressiódel PAR, que en estos temes ésmolt més ultra que el PP. Quan nohi ha majoria absoluta, el PAR sem-pre te la sort de podre condicionarel govern. Ara només té set diputats,però ha condicionat totalment la re-dacció de la llei de llengües en unsentit vergonyós. És una involució entota regla.P. Però el regidor del PAR d’Alcam-pell va votar a favor del català ¿no? R. Va votar a favor perquè al PARencara queda gent raonable queveu les coses com són. Quan naltres(el PSOE) vam presentar la mocióal ple comarcal, de quatre repre-sentants del PAR, dos van votar a fa-

vor (l’alcalde de Baells i el de Cas-tellonroi) i dos van votar en contra(el d’Açanui i el de Binèfar). El re-gidor d’Alcampell està en la líniadels favorables al català, perquèencara hi ha un sector del PAR quecomparteix el sentit comú, però ésun sector molt minoritari. P. Des del teu punt de vista, quines re-percussions pot tindre esta la Llei dellengües?R. El perill més gran és que, empa-rant-se en que a Aragó no es parlacatalà, mos eliminen lo català de l’es-cola. A veure, jo crec que ixa llei nola desenvoluparan... Primer perquèqueda poca legislatura, i segon per-què no hi ha un clima propici per aque la puguen aplicar... Ara bé, si hofan, lo perill real és que diguen queno tenen per què subvencionar lesclasses de català i que les retiren.Això seria una desgràcia molt gran.Perquè a la Franja els alumnes queestudien català tenen molta méspreparació per a continuar estudis aCatalunya. La meua filla, per exem-ple, es va podre examinar del nivellC a Fraga gràcies a haver fet classesde català a l’escola d’ací. A més,

Josep A.ChauvellJ. ESPLUGA

aprendre a escriure en la pròpia llen-gua és un valor innegable per a lapersona. És una vergonya que un go-vern vulga evitar una cosa tan bàsi-ca per al desenvolupament de la ca-nalla (i de la gent gran!).P. Com has vist la reacció al territori?R. Jo he vist una reacció molt posi-tiva. A l’aprovació de la Segona De-claració de Mequinensa hi éremrepresentants de vint-i-vuit munici-pis i dos comarques. Ells diuen queno hi érem tots. Però és normal per-què els regidors del PP i del PAR nohi van acudir per consigna política.Només l’alcalde de Castellonroi(que és del PAR) hi va enviar un re-presentant, i un de Calaceit del PPhi va anar perquè està condicionatper un regidor d’ERC que el mar-ca molt curt. Los altres no es van be-llugar. És normal.P. Però suposo que també hi deviahaver gent del PSOE que hi va anarsense ganes...R. Això és una altra qüestió. Segu-rament és veritat, però és igual: hivan anar tots. Ja sé que a dins delPSOE tenim també problemes ambesto tema, sobretot per allà per Sa-

JOSEP A. CHAUVELL

«La Llei de Llengües és una agressióinjustificable»// J. ESPLUGA TRENC

Josep A. Chauvell és un històricactivista per la defensa del catalàa l’Aragó, un escriptor de recone-guda trajectòria, un agricultor queno renuncia a viure de la terra, i unpolític molt implicat amb la seua co-marca (des de fa tres legislatures ésalcalde d’Alcampell i també haestat president de la comarca de laLlitera). Ací mos parla de les vicis-situds dels petits municipis entemps de crisi, de les dificultats dela pagesia i reflexiona sobre dosdels temes d’actualitat que més l’a-moïnen per la involució social i po-lítica que representen: la llei de re-forma de les administracions localsi la llei de llengües d’Aragó.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

ENT

REV

ISTA

ragossa. Però he de dir que des dela Diputació d’Osca s’ha fet sempremolta pedagogia, i ha valgut moltque el vicepresident (Miguel Gràcia,l’alcalde d’Areny de Noguera) sigacatalanoparlant, que Marcelino hofos també... Això ha propiciat unamajor comprensió. Però sí és certque a dins del nostre partit encarahi ha gent que no ho entén. Als deSaragossa no els entra a la ceba, éscom si els parlesses de l’estratosfe-ra, d’una cosa marciana...P. Encara que ho entenguen, ho per-ceben com un vesper que només elsportarà problemes...R. Exactament. Però, en qualsevolcas, jo estic convençut que esta lleis’ha dut endavant perquè ha volgutel PAR, un sector del PAR molt ul-tradretà. Ja quan es va aprovar la lleide llengües del PSOE van tindreunes intervencions fora de lloc, ambuna bel·ligerància forassenyada. Ellssabran a què juguen. P. Ja fa tres legislatures que exercei-xes d’alcalde. Com és la teua feinadiària?R. La feina d’alcalde és molt apas-sionant perquè tens contacte per-manent amb els veïns. Només fasque fotre el peu al carrer i ja ve algúa dir-te alguna cosa. Quan vaig decasa meua a l’ajuntament sempreem trobo, pel cap baix, tres o quatrepersones que volen ser ateses. I si ettruquen a les dotze de la nit els hasd’atendre. És una feina agraïda,però... Si ho vols fer bé requereixmolta implicació. És molt directa, es-tàs a tocar de la roba de la gent.P. La crisi us està afectant molt?R. La feina d’un alcalde és mirar deresoldre els problemes que ixen enel dia a dia, però també mantindreuna perspectiva temporal, de legis-latura, per planificar i procurar lesobres i millores que es poden anarfent. Ara estem a una època de cri-si total perquè no hi ha cap tipus desubvenció del govern d’Aragó. Resde res. Zero total. Enguany l’únicaque mos han confirmat, però reta-llada, és la subvenció de l’escola in-fantil, i ja veurem si la cobrarem...De moment, mos hem de valdre delsplans provincials de la Diputació idel CEDER. A Alcampell tenim lasort que no estem excessivament en-deutats, fa quatre anys que no anemals crèdits i ho intentem fer tot

amb recursos propis. Però això voldir que s’ha de planificar molt bé. P. Et preocupa la Llei de “Raciona-lización y Sostenibilidad de la Ad-ministración Local” que el govern vaaprovar el passat mes de juliol?R. Això no té nom. És una autènti-ca bestiesa. Un atemptat directe al’autonomia local. Des del meu puntde vista, el motiu de fons és que hovolen privatitzar tot. Ho fan amb lasanitat, ho fan amb l’educació... i hofaran amb tot allò susceptible de fer-ne negoci. És una llei que estableixque tots els pobles de menys de vint-mil habitants perdran la gestió debona part dels seus serveis i com-petències i se’n farà càrrec la Dipu-tació provincial. A la província d’Os-ca, per exemple, això afectaria atots el municipis excepte la capital,perquè ni Montsó ni Barbastre ar-riben als vint-mil habitants. ¿Tu pen-ses que la Diputació d’Osca té ca-pacitat per a gestionar-ho? Evi-dentment no. ¿Per què ho fan? Per-què el que volen és fer negoci. Po-saran una sèrie d’empreses privadesa gestionar tots estos serveis... i a pa-gar entre tots. És una barbaritat. Nal-tres mos hi estem oposant de valent.La llei està aprovada però jo crecque no la podran portar a la pràcti-ca. Primer perquè només els quedendos anys de legislatura, i segon per-què els seus propis càrrecs munici-pals els ho impediran. Ja és prou di-fícil la vida als ajuntaments petits...i encara venen a complicar-nos-laamb lleis absurdes. Un nyap. Però unnyap molt interessat.P. Tu sempre has estat un agricultor enactiu. Com veus la pagesia actualment?R. La pagesia està en un moment de-licat. Però sempre hi hem estat. Es-tos anys hi ha hagut un parell d’anysbons perquè el cereal ha valgut mésdiners, l’alfals i el panís també, peròen canvi la fruita no, ni.... És tot moltconjuntural, un any la producció etval diners i l’altre no molla. És unsector que no està ben regulat per-què no hi ha suport. Ara en època decrisi pareix que la gent s’hi tindriaque quedar, però no. A més, cada ve-gada posen més normatives que noquadren amb la pagesia petita. Hi hauna sèrie de normes que fan riure,perquè han traspassat lleis de la in-dústria a l’agricultura, i és un absurd.Un absurd total. Per exemple, ara no

pots tindre cap familiar que t’ajude.Perquè pensen en grans empreses...Exactament, va encarat a això. A ferplegar els petits. A la Cooperativa deTamarit, de vint-i-quatre pagesosque som ara, només n’hi ha dos dejoves. Estem tocant al final... A Ta-marit, en tot lo terme no hi deu d’ha-ver més de set o vuit pagesos joves.I és un terme de dotze-mil hectàrees. P. Deuen de treballar molt...R. No, perquè ara los iaios de vui-tanta anys encara van al tractor i tre-ballen com el que més. Que si elsagafen els fotran un cul com un to-mate. S’estan carregant l’explotació

familiar agrària, que era elque aguantava el territori,perquè s’hi guanyava la vidala família, hi treballava ladona, hi treballaven els fillsa l’estiu... Això era el quesostenia el territori. Ara no.Ara tot s’ha de llogar, hohas de contractar tot, tots’ha de pagar... és impossi-ble. Hauries de tindre mol-ta terra per a podre fer-ho

en condicions. I ací el que tenim ésuna comarca de petits propietaris.Esta comarca no és de grans pro-pietaris, només n’hi ha quatre, degrans.P. Pareix que vulguen que ho tornea ser...R. Sí, tot va encaminat a això. Qual-sevol dia vindrà una empresa de ser-veis que portarà tota la terra de lacomarca, que amb quatre tractorsgrans vinguts de fora et llauraran, etsembraran, colliran i et donaran elque vulguen. I s’ha acabat. No pas-sarà gaire temps, ja ho veuràs. I hoportaran tot empreses...P. I les cooperatives d’ací no hi po-den fer res? Per a portar una empresade servicis de fora, potser val més fer-ho naltros...R. Podria ser si canviessen la men-talitat, però les cooperatives d’acís’han quedat parades. Una llàstima.Si les cooperatives de la comarcas’organitzessen i fessen una inversióen tractors i maquinària, podrienportar la terra de tothom. Però acondició que tothom comercialitzésels productes a través de la coope-rativa, això sí. Funcionaria segur.Però falta gent que tire del carro. So-bretot gent jove i amb ganes, quecada vegada n’hi ha menys.

«Aprendre a escriure en la pròpiallengua és un valorinnegable pera la persona»

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

LLIT

ERA

Un càmera, un tècnic de so, unperiodista i un traductor de la Tele-visió holandesa esbufeguen pelscosteruts carrers de Sant Esteve deLlitera. L’equip filma la plaça Ma-jor, un pèl deserta un migdia de fi-nals de juny, la façana de la senyo-rial Casa Salas, on estava instal·latl’hospital durant la Guerra, i s’en-caminen cap al fossar, on copsaranles imatges més commovedores.

Uns dies abans, en Joan Rovira,historiador local, activista cultural ipresident del Cellit, mentre investi-gava documents antics de l’arxiumunicipal de Sant Esteve de Lli-tera, va trobar les actes de defuncióde cinc soldats de la 45 Divisió re-publicana. Allà hi apareixia la se-güent informació:

• Eliseo Carola Castelló, naturalde Villalonga de Ter (Barcelona),mort de febres tifoides el 10 de no-vembre de 1937.

• Cloostra Hendric, holandès,mort de febres tifoides el 24 de no-vembre de 1937.

• Salvador Cabreras, mort decoma diabètic el 3 de desembre de1937.

• Dionisio Giménez, mort d’atacde cor el 23 de desembre de 1937.

• Ramón Altas, mort de nefritisaguda el 6 de gener de 1938.

Els seus cossos presumiblementes troben en la fossa comuna delfossar de Sant Esteve. En Joan Ro-vira ho va comentar a SebastiàAgudo, també de la junta del Celliti membre de l’associació interna-cional ‘Terra de Fraternitat / Terrede Fraternité’, dedicada entre altrescoses a la reivindicació de la me-mòria de les Brigades Internacio-nals que van participar a la Guerrad’Espanya. En Sebastià va observaruna curiosa similitud entre el co-gnom d’un d’aquells soldats mortsi el d’un dels representants de l’as-sociació a Holanda. Va agafar el te-lèfon i va trucar el seu amic holan-dès, Mario Kloostra, qui, efectiva-ment, li va respondre que el seu on-cle Hendric (Henk) Kloostra havia

Un brigadista holandès mort fa 75 anys apareix a Sant Esteve// J.E.T. / SEBASTIÀ AGUDO

mort a la Guerra d’Espanya i maino havien pogut saber-ne el para-dor.

Els germans Hendric, Johan iArie Kloostra varen venir a defen-sar la República Espanyola i parti-ciparen en diversos esdevenimentsbèl·lics amb la XI Brigada Interna-cional: a Brunete (juliol 1937), Te-rol (febrer 1938), Batea i Casp(març 1938), Gandesa (abril 1938),La Fatarella i Mora la Nova (maig1938), Ascó, Flix i Corbera d’Ebre(juliol 1938), Serra de Pàndols iSerra de Cavalls (agost-setembre1938). El pare de Mario, ArieKlooska, va ser ferit a la Batalla del’Ebre i evacuat cap a l’hospital deVic, des d’on posteriorment es des-plaçà cap a Barcelona per assistir alcomiat oficial a les Brigades Inter-nacionals el 28 d’octubre de 1938.Llavors tots els germans van tornarcap a Holanda, excepte Hendric, aqui van donar per mort. La versiómés estesa entre la família era quefou mort a la Batalla del Jarama.

En retornar a Holanda, els ger-mans Kloostra patiren represàliesdel seu govern, que els va retirar elpassaport i posar sota vigilància po-licial. Però amb l’inici de la SegonaGuerra Mundial van continuar enla lluita antifeixista com a membresde la ‘Resistència’ als Països Baixos,fins que foren detinguts pels nazis.El 1944 tots tres germans eren pre-soners al camp de concentració deDachau, d’on foren alliberats peruna Divisió nord-americana l’abrilde 1945. Inusualment, tots tres vansobreviure i van poder tornar a Ho-landa, en una epopeia que fa pocsanys va ser recollida en un llibre ti-tulat El Bus de Dachau, en referèn-cia a les peripècies per a regressaral seu país a través d’una Europadevastada.

El cas és que aquest estiu la fa-mília Kloostra, després de dècadesd’indagacions infructuoses i gràciesa una casualitat inesperada, va tenirnotícies del seu parent: L’oncleHenk no va morir al Jarama, sinó

que devia trobar-se al front d’A-ragó quan les febres tifoides el vanportar a l’hospital de rereguarda deSant Esteve de Llitera, i que el seucos descansa al fossar d’aquesta lo-calitat.

La família Kloostra es va despla-çar a Sant Esteve de Llitera acom-panyada d’un equip de la Televisióholandesa que està elaborant un do-cumental sobre el tema. Per a ells lasorpresa és doble, ja que vénen d’unpaís on les institucions públiqueshan procurat reparar amb la majorjustícia possible les ferides provoca-des pels conflictes bèl·lics de mitjansdel segle XX. No poden deixar desorprendre’s de l’actitud passiva dela majoria de les institucions espa-nyoles, que preferirien oblidar elscentenars de milers de desaparegutsi enterrats per les cunetes sense do-nar opció als seus familiars a tancarles ferides de l’ànima.

En Sebastià Agudo adverteix del’angoixa i les dificultats per a su-perar el dol de tantes famílies queno saben on trobar les restes delsseus éssers estimats. Per això MarioKloostra, en entrar al fossar de SantEsteve de Llitera, va romandre unallarga estona mut i emocionat al da-vant de la fossa comuna. La famíliaha demanat permís a l’Ajuntamentper a posar una placa en aquell in-dret en memòria de Henk Kloostrai els seus companys. En aquest casel procés de dol, finalment, co-mença a tancar-se.

MarioKloostra,

SebastiánAgudo i Jordi

Banque(traductor) al

davant deCasa Salas

J. ESPLUGA

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

LLIT

ERA

13

“Y, si volviera a nacer, de nuevo la mataría”. Una copla tra-dicional espanyola que posa els pèls de punta, pròpia d’una èpo-ca on la societat presentava una actitud laxa i fins i tot un xiccomprensiva davant la violència de sexe i el feminicidi. Del tema,se n’ha dit tot el que s’havia de dir i encara, dissortadament, nose n’ha dit prou, però avui no em toca parlar d’això (encara queme’n reservo el dret i la tanda) sinó, i com no, de política. I, per-dut en el món de les metàfores, ací us deixo un acudit de me-xicans. Resumit: conten que un mexicà va ser fet presoner peruna tribu de salvatges. El van informar que ells no eren caní-bals i no tenien intenció de menjar-se’l, però que tenien el cos-tum d’espellar els presoners de viu en viu i fer-ne amb la pellconvenientment adobada una magnífica canoa. Com és habi-tual en estos casos, abans de fer-ho li van concedir un últim de-sig, i ell, decidit, els va demanar un ganivet. Un cop l’hi van ha-ver donat, temorosos que aprofités l’ocasió per a atacar-los i es-capar, se’l va començar a clavar ell mateix per tot el cos, men-

tre cridava “¡tengan su pinche canoa, hijos de la chingada!”.No sé pas si ho haureu captat. L’acudit va pel famós “xoc de

trens” entre Catalunya i Espanya. Tant el “la maté porque eramía” com el “tengan su pinche canoa” no deixen de ser duesversions del mateix tòpic. Qui mana a Espanya no és capaç d’ad-metre que hi ha un problema, un problema que va fins i tot mésenllà de la política i l’economia perquè és profundament iden-titari i, en comptes de mirar de posar-hi remei –i aprofitar pera reprendre aquell regeneracionisme que van tancar en un ar-mari quan era el moment–, prefereix morir matant, tot invocantel dret inapel·lable a la propietat. Ben bé com en un divorci sen-se consentiment mutu, provocat pel fet que una de les parts jano està enamorada (si és que mai n’ha estat, que la hi van ca-sar per força). I, el problema més gran al meu entendre és que,per tal d’ajudar a superar en un sentit o en un altre el conflic-te, tan sols se’ns acut d’explicar-ho a partir de metàfores fàcilsi massa vistes. “Entre todos la mataron y ella sola se murió”.

“La maté porque era mía” // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

La Plataforma per la Llengua varealitzar, el passat 15 d’octubre, di-verses donacions de lots de jocs detaula en català (Verbàlia, Catan,Carcassonne, entre d’altres) a dife-rents centres d’educació secundàriade la Franja.

Amb aquesta donació, l’entitatvol donar suport, de manera efectivai original, a l’ensenyament en llen-gua catalana en aquest territori, onel català pateix una situació de mar-ginació, agreujada per la recentaprovació de la Llei de Llengüesaragonesa, que no només deixa enpaper mullat els tímids avenços enel reconeixement del català a l’A-ragó aconseguits en els darrers 30anys, sinó que també rebateja el ca-talà com a LAPAO (Lengua arago-nesa propia del área oriental) i no re-coneix la unitat de la llengua cata-lana. La donació ha comptat amb elsuport i la col·laboració de l’alcalded’El Campell, Josep Anton Chau-vell, que fou el primer batlle de laFranja de Ponent a refusar la novaLlei de Llengües, i de l’empresa De-vir, que ha cedit desinteressadamentels jocs de taula.

La Plataforma per la Llengua voldenunciar que la Llei de llengüesaprovada per les Corts d’Aragó éscontrària a la pròpia Constitució es-

panyola, atès que nega elcaràcter de llengua oficialal català i l’aragonès a l’A-ragó, contravenint l’article3 de l’esmentada constitu-ció, que estableix que elcastellà és la llengua espa-nyola oficial de l’Estat ique les altres llengües es-panyoles seran també ofi-cials en les respectives co-munitats autònomes d’a-cord amb els seus estatuts.La recent normativa tam-poc s’adapta als mínimsestablerts en la Carta Eu-ropea de les Llengües Re-gionals o Minoritàries,tractat internacional im-pulsat pel Consell d’Europa i signati ratificat per l’Estat espanyol, i pertant, d’obligat acompliment pel go-vern espanyol i aragonès.

La Plataforma per la Llengua escompromet a donar suport a totesles accions judicials i polítiques quebatlles, regidors i societat civil de laFranja decideixin emprendre contrala Llei de Llengües aprovada per lesCorts d’Aragó i en defensa de l’en-senyament en català, tant al TribunalConstitucional com a les instàncieseuropees com la Unió Europea i elConsell d’Europa. I a denunciar la

La Plataforma per la Llengua dóna lots de jocs de taula en català a instituts de la Franja// REDACCIÓ

situació de total desprotecció en quèqueda el català després de l’aprova-ció de la normativa i la manca dedrets lingüístics que pateixen els ciu-tadans de la Franja.

Les donacions inclouen lots ambels jocs de taula Verbàlia, Catan,Carcassonne, El desert prohibit iL’Illa prohibida, de Devir, que elsrepresentants de la Plataforma perla Llengua Eloi Torrents i Isabel Ro-mano han entregat en mà als centresd’educació secundària de les comar-ques de la Llitera i el Baix Cinca.

Catan, undels jocsdonats

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

CU

LTU

RA

14

Nancy Johnstone, autora d’Un hotel en la Costa Brava// VIRGILI IBARZ

A la revista Temps de Franja nú-mero 112 (gener 2012) es va publi-car un article sobre l’edició en catalàd’Un hotel a la costa i a la revista di-gital número 9 (maig 2013) un arti-cle de l’edició en castellà d’Un ho-tel en la Costa Brava, de NancyJohnstone.

Miquel Berga, Investigador prin-cipal del Departament d’Humanitatsde la Universitat Pompeu Fabra, au-tor de l’edició, introducció i post-scriptum de les versions en català ien castellà d’Un hotel a la costa, hafet un interesantíssim treball sobreNancy Johnstone.

Nancy Johnstone (Bath, 1906-?)va viure a Tossa de Mar des de l’oc-tubre de 1934 fins a gener de 1939.Nancy i el seu marit Archie van des-cobrir accidentalment Tossa de Mar.Pensen que han trobat un lloc ideali el seu propi destí. Sobre la situaciópolítica espanyola comparteixen lavisió de l’esquerra britànica: la Re-pública intenta consolidar una re-volució pacífica.

Archie Johnstone és un perio-dista i Nancy, una jove escriptora quepensa que a Tossa trobaran la ma-nera de guanyar-se la vida. El 1934construeixen un hotel, la Casa John-stone, a la façana marítima de Tos-sa. L’any següent els propietaris japertanyen al nucli de la colònia es-trangera. La primera temporadade l’hotel ha resultat un èxit.

Les perspectives per a l’estiu de1936 quedaran desfetes pel cop mi-litar i les seves conseqüències. ElsJohnstone renuncien a l’expatriacióque el govern britànic facilita als re-sidents a Espanya. Per a Berga,aquesta decisió es deu probablementa tres factors: el rebuig ideològic aun cop militar d’inspiració feixista,la percepció de l’actitud cínica delgovern britànic davant l’atac a la le-galitat republicana i, potser el mésdecisiu, els seus desitjos de no de-fraudar a la gent de Tossa que els ha-via acollit amb una gran hospitalitat.

Els Johnstone decideixen con-vertir el seu hotel en una colònia in-

fantil per a xiquets refugiats. Es fi-quen en contacte amb la Interna-tional Solidarity Fund per a què fa-ciliten l’arribada dels nens a la CasaJohnstone. El 1938 arriben dos grupsde xiquets d’Aragó. Són 28 en total:el primer grup de 9 i el segon de 19.Els Johnstone van protegir els“seus” xiquets des de la sortida deTossa el gener de 1939 fins a l’arri-bada a la localitat francesa de Be-sançon.

Sobre les seves experiències aTossa, Nancy Johnstone publica dosllibres: Hotel in Spain (1937) i Ho-tel in Flight (1939). Un hotel en laCosta Brava és un relat compactatd’aquells dos llibres, dels quals s’hanobviat alguns fragments que resul-tarien, segons el criteri de l’editor,poc adequats per al lector d’avui, is’han corregit petits error de trans-cripció.

Acabada la guerra ci-vil espanyola, i desprésde dedicar-se a laborshumanitàries als campsde concentració del sudde França, els Johnstonees van traslladar a Cu-ernavaca, Mèxic. Archiepassa els anys de la se-gona guerra mundialamb Nancy a Mèxic,però decideix tornar aLondres. Nancy i Archies’han separat. Nancys’ha casat amb un ciu-tadà francès, FernandCaron, i viuen a Guate-mala.

A finals de 1950, Nan-cy i Fernand retornen aTossa per a recuperar lapropietat de l’hotel.Sembla que, la famíliadels antics empleats, em-parada en la nova si-tuació política espa-nyola i en els anys trans-correguts sense notíciesdels propietaris, s’haapropiat de l’hotel, quees diu Hotel Casa Blan-

ca. La situació es desagradable i ro-cambolesca.

Al cap d’uns mesos, cansats de lasituació política local, Nancy i el seumarit decideixen abandonar Tossa.Es posen en contacte amb un anticsoci per a què gestioni la compra del’hotel. El 14 de setembre de 1951,Nancy visita les oficines de Faber &Faber per parlar del futur llibre ti-tulat Hotel recuperat, i acorden queella enviarà una proposta formal i eltext d’alguns capítols. Els problemesper a recuperar l’hotel acaben quan,per poders, “la veïna de Guatema-la” Nancy Johnstone ven a don Jai-me Varela Feijoo la seva propietatper un import de mil pessetes (unaquantitat irrisòria segons tots els pa-ràmetres de l’època), tal com cons-ta al Registre Civil de Tossa. A par-tir d’aquesta data es perd el rastrede Nancy.

NancyJohnstoneamb el seumarit ArchieTUSQUETS EDITORES

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

TEM

A D

EL M

ES

La cuirassa de les Ferreres, un ja-ciment de Calaceit del segle VI a. deCrist investigat inicialment per l’in-signe arqueòleg Joan Cabré, ha des-pertat un renovat interès entre els in-vestigadors després de la seua recentrestauració pel Museu Provincial deTerol. La peça, una de les més des-tacades de la sala dedicada a la pri-mera Edat del Ferro, respon a un mo-del desconegut a la Península Ibèri-ca i que està vinculat amb formes imaterials propis del nord dels Piri-neus, el centre d’Europa i, fins i tot,Grècia.

Un equip d’arqueòlegs del Ro-mano-Germanic Museum de Mainz(Alemània) dirigit per RaimonGraells intenta determinar l’origende l’excepcional cuirassa. L’investi-gador explica que la factura d’esteequipament bèl·lic indica contactesintensos i perllongats de les pobla-cions preibèriques amb cultures tanallunyades com les que es poden tro-bar en aquella època al nord d’Itàliai als Balcans.

Graells opina que l’armadura vaestar elaborada en un taller local in-fluït per tècniques importades o,més probablement, en un lloc costa-ner i obert a les influències foranesper la via marítima. El director delMuseu Provincial, Jaime VicenteRedón, explica que alguns aspectesdecoratius apunten a formes hel·lè-niques.

Per intentar concretar la proce-dència, especialistes del Consejo Su-perior de Investigaciones Científicas

Una cuirassa preibèrica “europeista”// LLUÍS RAJADELL

(CSIC) analitzaran el ferro utilitzaten la fabricació. Raimon Graellsopina que aquesta informació por ser-vir per determinar l’origen concret dela peça.

Graells afirma que la presència dela cuirassa en un enterrament de Ca-laceit indicaria influències culturalsmés enllà de la tècnica de fabricaciód’una arma defensiva i que apunta-rien a una societat dirigida per unaelit aristocràtica i guerrera.

Els experts consideren, no obstant,que les cuirasses de la tipologia de lesFerreres no van proliferar en l’èpo-ca preibèrica al no adaptar-se a lesformes de lluita del moment, que ex-igirien la màxima mobilitat dels guer-rers. Inicialment, es va considerar quela cuirassa protegia només la part da-vantera del cos però les investigacionsposteriors van evidenciar que la peçaconservada es completava amb un al-tra meitat per a l’esquena que es vaperdre. Siga pel que siga, el model nova fer fortuna, una circumstànciaque reforça la singularitat de la tro-balla de les Ferreres.

Per a l’investigador del Romano-Germanic Museum, una de les sin-gularitats de la cuirassa és que apa-reguere a Calaceit, un lloc molt allu-nyat del sud de França, on estan elsreferents contemporanis més prò-xims, mentre que no hi cap materialparegut en tota Catalunya.

La cuirassa forma part dels mate-rials descoberts casualment per unllaurador de Calaceit l’any 1903. Elric contingut arqueològic de l’enter-

rament es va dispersar per distintsllocs. Un dels elements més excep-cionals es el thymiaterion, un artísticpeu metàl·lic per a un vas ceràmic ex-posat al Museo Arqueológico Na-cional de Madrid. El Museu Provin-cial manté actualment contactes ambel Museu de les Antiguitats Nacionalsde Saint Germain en Laye (France)per la possible cessió d’alguns mate-rials procedents d’este mateix jaci-ment i que complementarien l’ex-posició de la cuirassa.

Guerrer íberdel segle VI

a.C.C. FERNÁNDEZ DEL

CASTILLO

Hècuba // M. Llop

DONES

Hècuba és la segona esposa de Príam, rei de Troia i un delspersonatges de la Ilíada. Segons la mitologia grega, és consideradafilla de Sangraris i de la nimfa Evagora. Eurípides presentavael drama Hècuba al públic atenès l’any 424 a. C. Mare de 14 fillssegons alguns autors i 19 segons la tradició. Els fills més famo-sos són: Hèctor, Paris, Políxena i Cassandra. Abans de la guer-ra de Troia, Príam i ella van enviar el seu fill menor, Polidor, jun-tament amb una gran riquesa, a la cort de Polimestor, rei de Trà-cia, perquè estigués fora de perill. Després de la presa de Tro-ia, l’exèrcit grec juntament amb les captives troianes entre lesquals es troba Hècuba, marxen i l’espectre del seu heroiAquil·les exigeix el sacrifici de Políxena sobre la seua tomba. Po-

líxena prefereix morir abans de ser esclava. Hècuba veu al marel cos sense vida del seu fill Polidor, assassinat pel rei de Tràciaquan va rebre la notícia de la derrota dels troians. El mateix Po-limestor es presenta davant Hècuba i fingeix estar afligit per ladesgràcia dels troians i menteix dient que Polidor segueix viu.Ella, per venjar-se, li diu que hi ha més tresors en un subterra-ni i en les botigues de les captives troianes. Quan el rei de Trà-cia i el seu fill entren són apunyalats per les troianes. Polimes-tor profetitza que Hècuba serà transformada en gossa i els seusbrams romandran per sempre en el cosmos. Hècuba represen-ta la tragèdia de la venjança i ha estat representada en impor-tants escenaris teatrals.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

AR

AG

Ó

16

L’organització cultural sa-ragossana Esfendemos as lu-engas va organitzar el passat28 de setembre, al parc Bruilde Saragossa, A tot estrús, I Jor-nada Esportiva per un AragóTrilingüe. Durant tot el dia esrealitzaren diverses activitatsque combinaren el joc, l’es-port, l’activitat física i la salutamb la diversitat lingüística icultural d’Aragó, fent-se totesles activitats en aragonès coma llengua vehicular.

Els actes del matí comen-çaren amb un taller de jocs tra-dicionals aragonesos, seguitsd’una gimcana trilingüe on esvan posar a prova els coneixements deles llengües i la història d’Aragó i ha-bilitats físiques i gimnàstiques dels par-ticipants.

L’acte central de les jornades va seruna correguda pedestre de kilòmetres,

amb eixida i arribada al mateix ParcBruil de Saragossa, on els partici-pants portaven un dorsal amb una pa-raula en aragonès o català triades perells mateixos, de les que la organitza-ció havia confeccionat. Un servidor, tot

Jornada esportiva a Saragossa en defensa d’un Aragó trilingüe// MÀRIO SASOT

i que no va córrer més d’unscentenars de metres, va portaral pit amb orgull la paraula“panís”, que tants records emdespertava de la meua infàn-cia a l’horta de Saidí, on lo iaioi lo pare ne van sembrar molt.

A la tarda, els assistentsvan poder conèixer un esporten expansió com el Bike Polo,del qual la ciutat de Saragos-sa és un referent pioner. L’As-sociació Bikepolo Saragossava impartir un taller on expli-caren la història i les regles deljoc. Després uns professio-nals del bikepolo van fer unaexhibició i ensenyaren a jugar

a tothom que va voler. La jornada acabà amb una taula ro-

dona sobre “Aficionats, esport, llenguai identitat”, al local del CSA A En-restida, seguida d’una “chenta” o àpatper a tots els assistents.

El passat dimarts, 24 de setem-bre, es va presentar al vestíbul delteatre Principal de Saragossa el nú-mero 3 de l’edició en paper de larevista de crítica cultural Crisis,editada per l’associació Erial Edi-cions. Davant la presència d’unavuitantena d’assistents, diferentsresponsables i redactors d’aquestarevista semestral donaren les clausdels diferents continguts d’aquesttercer número. Fernando Morlanes,director de la publicació i presidentd’Erial edicions, recordà dos perso-nes recentment desaparegudes ales que aquest número tributa unsentit homenatge: el dramaturg idirector escènic Mariano Cariñena,fundador de les companyies Teatrode Cámara i Teatro Estable, entrealtres, i Toñi Olaverri, cofundadorade la Llibreria de Dones de Sara-gossa, un instrument pioner del’important moviment feministaque es desenvolupà en aquesta ciu-

tat des dels anys 70 i 80. Eugenio Mateo va fer un breu re-

pàs dels articles inclosos en l’apar-tat monogràfic dedicat, en aquestaocasió, als conceptes de fantasia ifantasmes.

El periodista i escriptor Juan Do-mínguez Lasierra ressaltà la figurade dos escriptors que apareixen a lespàgines de la revista: el poeta Ro-sendo Tello, del qual van llegir unspoemes seus fets expressament pera aquest número els col·laboradorsde Crisis Mariano Anós i José TomásMartín Remón, i de l’escriptor, tra-ductor i professor Paco Úriz.

L’artista plàstic Sergio Abraín i Pi-lar Catalán recordaren els debatssorgits a la taula rodona “Art i no-ves tecnologies” que organitzà ErialEdicions fa uns mesos i que conti-nuaran en unes Jornades Universi-tàries, en col·laboració amb el grupRiff Raff de la Universitat de Sara-gossa els dies 22, 23 i 24 d’octubre.

Finalment, el professor d’aquestaUniversitat i membre del grup RiffRaff considerà “un èxit, modest,però èxit, a la fi”, l’evolució i el ni-vell de qualitat i pes intel·lectualaconseguit per la revista amb aquesttercer número i mostrà la seua con-fiança i seguretat que aquest nivellanirà creixent en el futur.

Presentació de la revista cultural Crisis// M.S.

Participants ala I ChornadaEsportiva

Presentacióde la revista

CrisisJOSÉ HERNÁNDEZ

BUSTAMANTE

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

En els darrers anys del segle XIX i, sobretot, durant el primerterç del segle XX, són nombrosos els excursionistes, científics iviatgers de tot tipus que es mostren interessats per documentargràficament les poblacions, la gent i els costums d’arreu del món;és a dir, per retratar les peculiaritats dels indrets que visiten. Und’aquests encuriosits viatgers i científics, que ara ens convé des-tacar, fou l’eminent geògraf, incipient etnògraf i historiador es-pecialitzat en la cartografia catalanoaragonesa Gonzalo de Re-paraz Ruiz.

Nascut a França, Gonzalo de Reparaz Ruiz (Sèvres, 1901-Lima,1984), fill del diplomàtic, polític i també geògraf hispanolusità Gon-zalo de Reparaz y Rodríguez–Báez (Oporto, 1860-Mèxic, 1939),residí a Barcelona de 1921 a 1939. En aquests anys fou un delsintroductors –des del Centre Excursionista de Catalunya, on ex-ercí funcions directives, i la Societat Catalana de Geografia, quecontribuí a fundar el 1935– de la geografia moderna al Principat.Com a aportacions més destacables a la ciència geogràfica ens calesmentar els seus treballs en la descripció geogràfica moderna dela Catalunya Central, així com els estudis sobre la cartografia his-tòrica catalana i els estudis cartogràfics, geogràfics, etnogràfics iarqueològics realitzats, a partir de 1951, al Perú al llarg dels mésde 30 anys de residència en aquest país.

A més de les seues nombroses publicacions bibliogràfiques icartogràfiques, també s’han de tenir en compte per completar el

conjunt de la seua obra, una extensa col·lecció de fotografies –fruit dels estudis, estades i viatges per diversos punts de la geo-grafia mediterrània, europea i americana– dipositada del 2005ençà a l’Institut Cartogràfic de Catalunya. D’aquesta col·lecciód’instantànies de Gonzalo de Reparaz tenen, per a molts dels lec-tors de la nostra revista, un especial interès les que féu a l’inicide la dècada de 1930 en dues localitats del Baix Cinca: Fraga iMequinensa. Una selecció d’aquestes imatges fotogràfiques d’es-cenari franjolí s’han reproduït enguany al número 89 (abril 2013)de la revista fragatina Fogaril i Calaxeira. Entre el centenar llargde fotografies localitzades a Mequinensa i Fraga, hi destaquen,gairebé com a documents etnogràfics, les dedicades a l’asseca-ment de figues a Fraga, a la finca de ca d’Anda, a la partida deMassarraval; i a la fabricació de teules a Mequinensa, en concretal barranc de la Teuleria, a la vora de la carretera que, encara ara,uneix Mequinensa i Torrent. Amb tot cal dir que la majoria d’ins-tantànies ambientades a Mequinensa de Gonzalo de Reparaz (quesignava els seus treballs en català com Gonçal de Reparaz fill,per tal de diferenciar-se de son pare, Gonzalo de Reparaz y Ro-dríguez–Báez), tenen com a objecte els paisatges dels voltantsde la vila.

No hi ha dubte que encara queda molta feina per fer per talde recuperar imatges, del passat de les nostres viles i de la nos-tra gent, conservades tant en arxius públics com privats.

Gonzalo de Reparaz Ruiz // Esteve Betrià

Juan Luis Camps Juan és un ena-morat de Queretes, el seu poble, oncada cap de setmana es desplaça desde Tortosa, on viu la resta de dies i tre-balla com a director de personal al’Hospital de la Verge de la Cinta dela capital del Baix Ebre. I és que ja deben jovenet ha practicat l’activismecultural en el seu municipi. A la dè-cada dels vuitanta del segle passat jaformava part de l’Associació Cultu-ral Gent Jove de Queretes amb com-panys com Antoni Llerda, Mari MarMarín, Gemma Momblanc, JoaquínLlerda... agrupació dinamitzadorade la cultura i la llengua de la vila.Anys més tard, Juan Luis s’implica-rà sobretot en el projecte de consti-tució i organització del Museu de laHistòria i l’Arqueologia de Queretesque recollia tota la recerca a la vila atot el terme municipal que havien ini-ciat els jóvens queretans des de la dè-cada dels vuitanta. Projecte que va seruna realitat el 2001 perquè un d’a-quells adolescents, l’Antoni, ara ja di-rigia la vila, s’havien fet grans i esta-ven preparats per assumir el prota-

Juan Luis Camps, activista cultural de Queretes// CARLES SANCHO

U12

gonisme local. Camps és historiadorde formació i ha publicat o ha parti-cipat en les següents obres: Cretas,una vila de la orden de Calatrava en-tre el Algars y el Matarranya (2002),Lledó, Arenys, Calaceit i Queretes:quatre pobles aragonesos al Bisbat deTortosa (2004), Toni Llerda, terra illengua (2006) i A costa de Cretas...laIglesia parroquial y la ermita (2008).També és membre molt actiu del’Associació Cultural del Matarranyaque li ha editat dos dels seus volums.És extraordinàriament actiu a face-book a través d’una altra disciplina:la fotografia. Organitza i participa, desde fa tres anys, les Jornades de laGuerra Civil de 1936 a Queretesamb conferències, exposicions i ci-nema, durant la primera setmanade desembre amb un gran èxit de pú-blic i que enguany celebra la terceraconvocatòria. Dinamitza les excur-sions per conèixer el patrimoni i enfa campanyes de recerca i manteni-ment a la vila i a tot el terme muni-cipal. Dins d’esta activitat, de per-manent recerca, l’última troballa ha

sigut el descobriment de les antigu-es presons que s’han trobat a l’edifi-ci de l’antiga Casa de la Vila i que s’in-tentarà restaurar i condicionar per aser visitades, incloent-les dins de laRuta de les Presons de Matarranya.També està recopilant i organitzantla toponímia local que ja havien ini-ciat amb Associació Cultural GentJove als anys noranta, una part de laqual ja publicada en el seu primer vo-lum del 2002. En la vint-i-tretzenaTrobada Cultural del Matarranyadel dia 21, l’acte central de la jorna-da matinal, va ser una visita guiada deJuan Luis al paratge de la Pedrafitaper veure els enterraments preibèricsde Queretes, Arenys i Lledó.

Juan LuisCamps

CARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

19 /

nov

emb

re 2

013

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Fa no gaire, ací, a TdeF considerava que les intervencions desdel públic a les jornades de l’estiu a la Llitera (pel que haviallegit i vist a la xarxa) responien als paràmetres de ja fa mésde trenta anys. Aquests dies, diferents exemples d’actuacionsestel·lars situades a Fraga han augmentat aquella percepció: nonomés no hem avançat gaire, sinó que reculem, potser peri-llosament, cap a la dissolució de la catalanitat...

És clar que els altres, els guardians de la puresa aragonesa-espanyola-anticatalana, deuen estar ben cofois perquè ells síque han progressat adequadament segons els principis que ema-nen del statu quo des del franquisme fins avui: som tan ara-gonesos (i espanyols) que qualsevol vianant es considera unaautoritat lingüística per exigir a una universitària alemanya queha de saber parlar castellà si ve a l’Aragó. És el que li retrauuna fragatina decenta a la protagonista del documental Són bo-jos aquests catalans?(*), en unes imatges i una conversa im-pagables, on la nostra sociolingüista domèstica llegia la carti-lla a l’atrevida alemanya per passejar pels carrers de Fraga par-lant només en català.

I som tan anticatalans com els qui més. El súmmum de l’e-

xaltació anticatalana s’ha viscut en la trobada gegantera de Fra-ga de les festes del Pilar d’enguany: unes persones –componentsde la Comissió de festes, o siga que no eren uns passavolantsqualssevol- van increpar la Colla dels gegants de Mollerussaperquè portaven (els gegants!) una estelada, un drap maligne,insuportable per a la sensibilitat dels fragatins pel que es va veu-re i sentir. La cosa ha eixit als mitjans i hi hem quedat ben re-tratats. Quin nivell! Quina vergonya!

Per alleugerir la pesantor d’aquest paper, vull acabar es-mentant la figura de Max Cahner, desaparegut aquests dies. Siencara hi ha algú que no en sap res, d’aquest gran home, quecorre a l’hemeroteca i a sant Google i que s’emplene de l’obraingent que ha propiciat. Molt em temo, però, que no hi troba-reu referències a la seva relació amb Fraga; però sóc testimo-ni que n’hi va tenir: Max Cahner, a la primeria dels anys setantava estar pel nostre poble, buscant complicitats amb personesd’aquesta part del país. Prenguem aire i respirem. Fem-lo ser-vir d’espill.

(*) http://etv.xiptv.cat/la-questio/capitol/son-bojos-aquests-catalans

Vergonya, senyors, vergonya // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Fa uns quants anys que les jorna-des anuals de conferències CingaFòrum s’han centrat en aspectes es-trictament culturals. Enguany, però,això ha canviat. I és que l’IEBC vadedicar, el passat 26 d’octubre, unCinga Fòrum a l’anàlisi de la Sani-tat al Baix Cinca.

L’historiador Joaquín Salleras vaposar en antecedents el públic ambla seua ponència La sanitat a Fragaals segles XIX i XX, un repàs a la si-tuació de la sanitat a la ciutat els dar-rers dos segles on no hi van faltartota mena de dades i anècdotes.Tal com el lector es pot imaginar, enels dos-cents anys estudiats per Sa-lleras, cal esperar a finals del segleXX per a començar a trobar-hi unasanitat digna.

Tot seguit, la regidora de sanitatSofia Barco va explicar el funcio-nament del Centre d’Alta Resolu-ció Baix Cinca, i més tard el dele-gat de la Generalitat a Lleida, Ra-mon Farré, va parlar sobre el con-veni sanitari entre Catalunya iAragó. Farré, amb un to molt con-ciliador, va assegurar que no hau-ria de ser un problema que els pa-

La sanitat del Baix Cinca, a debat al Cinga Fòrum 2013// REDACCIÓ

cients franjolins puguen continuarvisitant-se a Lleida.

Farré i Barco van coincidir, en di-verses intervencions, en la necessi-tat de blindar l’atenció sanitàriadels pacients franjolins a Lleida.Amb tot, va ser decebedor que totsdos parlessen de manera massa ge-nèrica. Es va trobar a faltar que labona voluntat que tots dos vanmostrar es concentrés en algunaproposta que intentés resoldre unasituació que preocupa a no poca po-blació.

Finalment, les diverses entitatssociosanitàries que hi ha a Fraga vanexplicar quines activitats duen aterme: l’Associació Espanyola Con-tra el Càncer (AECC) –en la seuadelegació al Baix Cinca–, la SabinaBlanca (que lluita contra la droga),el grup de suport a la lactància ma-terna PROPIT, l’associació de per-sones amb discapacitat Virgen de Pi-lar, el centre ocupacional per a per-sones amb discapacitat Atades il’associació contra l’Alzheimer deFraga AFEDAF.

Màrio Sasot iRamon FarréMARTA CANALES

Comarca del Matarranya, un territori, un compromís, amb la cultura i el patrimoni

El Ball del Poll a Torredarques