En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA digital 20

Sumari

2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Ribagorça

13 Llitera

14 Tema del mes

16 Aragó

17 Galeria de personatges

18 Països Catalans

19 Cultura

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’ Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’ Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

CambonNo us pensésseu pas que l’autoodi envers

la llengua pròpia siga només una exclusivaaragonesa i espanyola en general, per mésque en tinguem grans exemples –tots re-cordareu, que quan es discutia la primera Lleide Llengües, uns ciutadans, arborats d’au-toodi, es van manifestar a la Codonyera con-tra la cooficialitat de la pròpia llengua, con-tra aquest patrimoni tan íntimament arago-nès que és el nostre català de l’Aragó. Undels arguments de més pes que s’exhibirenera que el català no es pot escriure. I evi-dentment ho exhibien escrit en català a lapancarta. L’autoodi fa de les seues quasi pertot arreu: ací mateix, a l’altra vessant dels Pi-rineus, a Cambon, en tenim una mostraben recent. S’hi volia instaurar una escola bi-lingüe francès-occità, però no ha pogut ser,perquè el dia 12 de febrer d’enguany hi hahagut una manifestació en contra, amb es-lògans com ‘L’occità divideix’ –però l’anglèsno: els mateixos manifestants es mostravenencantats que l’escola fos bilingüe anglès-francès–, o ‘La mateixa educació per a tot-hom’, una forma, subtil, de dir, ‘Francès pera tothom, occità per a ningú!’. Resultat: ElConsell Escolar s’ha negat a donar el visti-plau a l’escola bilingüe francès-occità aCambon i el projecte no ha prosperat. I aixòpassa a França, estat que se les dóna de lli-bertat, igualtat i fraternitat. Però la broma noacaba aquí: el diari d’on hem tret aquesta no-tícia, La Dépêche du Midi, ofereix, en con-trast amb l’autoodi i els resultats de Cambon,el bon tractament que la llengua occitana ila cultura que conforma tenen a Espanya, al’Aran. Això es veritat perquè l’Aran és a Ca-talunya, però si La Dépêche hagués fet una

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber la teuaopinió. Envia’ ns les teues cartes, tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Joan veny amb el 3r volumdel ADLC. Foto: Òmnium Cultural .

ullada a molts altres territoris espanyols, i enespecial al nostre Aragó, hauria vist que l’au-toodi hi és tant o més estès que a França. icom allà àmpliament fomentat pels Go-verns a tots els nivells.

Júlia Font

Moltes gràciesMoltes gràcies, per la puntualitat i el tre-

ball, referent a Temps de Franja, sempre taninteressant i fins i tot emotiva, la revista.

En aquest sentit el que explica de la sevaprofessió Carles Terès i l’homenatge al tre-ball de la terra de Juli Micolau, no fa tant detemps, quan el que menjàvem era realmentecològic; recordem les paraules i les eines. Iles particularitats de Ramon Sistac, sempretan apetitós: Home, tens dret a aixecar-te, mi-rar fantasmes ancestrals, posar-te sonda,anar descalç etc. etc., en el teu espai. Al car-rer no vas despullat, ni de cap per avall. Caldistingir entre la vida individual i la social.Una base legal comuna es necessària. LaConstitució és aquesta base legal. Tot es sus-ceptible de millora i de posar al dia, si hi hagent madura i responsable per a fer-ho ambequitat. El que no es pot admetre és que s’hosaltin tot a la torera, per interessos de poderper una part, i per l’altra un grup que posaper davant el secessionisme en plena crisieconòmica, sense que es treguin la lletra ‘E’d’esquerra. L’esquerra sempre ha estat perla convivència amb equitat, col·laboració,drets humans, i convivència en la diversitat.

Josefina Motis

3

N’hem parlat a basta-ment en aquestes pàgines,però ens veiem obligats atornar-hi. Ens referim alpaper que haurien de ju-gar les institucions muni-cipals dels diversos poblesde la Franja a l’hora depromoure l’ús social delcatalà. Retolació, edictes,mitjans de comunicaciómunicipals, activitats so-cioculturals de totamena... Els ajuntamentsdisposen d’un gran ventallde possibilitats per acon-seguir que la llengua prò-pia, al capdavall patri-moni local, tinga una pre-sència normal a la socie-tat. Si continua relegada ales situacions orals més in-formals i bandejada detota la resta d’àmbits,anirà desapareixent a poc a poc,com tothom sap. De fet, hi ha in-drets on això ja està passant.

Doncs bé, el cert és que tretd’honroses excepcions i de situa-cions més aviat puntuals, les mesu-res dels diversos ajuntaments perpromoure el català són més aviatminses. “En un futur, els expertsanalitzaran el paper que han tingutles institucions municipals en el de-clivi de la nostra llengua”, deia l’e-ditorial d’aquesta publicació ara faany, i l’afirmació no ha perdut ni unbri d’actualitat. Fins i tot un ajunta-ment que tant s’ha significat en ladefensa de la llengua i la culturapròpies del territori com és el deMequinensa, en el moment de pas-sar de les paraules als fets, massasovint es deixa portar per una inèr-cia anorreadora de la llengua prò-pia. Així, i a tall d’exemple, no hi hacap presència de la llengua local alsrètols que es van col·locar mesosenrere a les vores de la carreteraque travessa la població. Això es varepetir a l’hora d’instal·lar unaplaca, promoguda per l’Ajunta-ment, en homenatge als mequinen-sans deportats als camps nazis (ve-geu Temps de Franja 123): unaplaca promoguda per mequinen-

sans i dedicada a mequinensansperò que no està escrita en la llen-gua dels mequinensans.

Si bé malgrat tot ajuntamentscom el de Mequinensa ens donenalguna alegria, ni que siga de tanten tant, hi ha altre tipus d’ajunta-ments que es comporten, ras i curt,com si la seua població fos al bellmig de Castella, tot confonent de-sig i realitat. Segurament, el casmés paradigmàtic és l’Ajuntamentde Fraga i la seua agenda cultural.Enguany s’ha celebrat la terceraedició de l’inquietant festival FragaT Cuenta, que s’entesta en reivin-dicar la tradició oral d’aquesta po-blació deixant la seua llengua prò-pia en una posició anecdòtica. En-guany també torna el Marzo Poé-tico, un mes farcit d’activitats rela-ciones amb la poesia i amb un ho-menatjat com a fil conductor. Mais’ha aconseguit que el protagonistafos un poeta aragonès en català, ienguany no hi haurà una excepció.

Sembla que som lluny d’aconse-guir que hi haja ajuntaments queadquirisquen un compromís sòlidamb el català per tal que tinga unapresència normal als nostres po-bles, en tant que llengua pròpia.Però des de les associacions que

EDITORIAL

Ajuntaments, llengua i cultura. Encara

AJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

EDIT

OR

IAL

AJUNTAMENT DE FRAGA

editem aquesta publicació hi conti-nuem instint: el món local té la claude volta per garantir la pervivènciade la nostra llengua. No tot és culpade Saragossa i de l’inefable tàndemPAR-PP.

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

MA

TAR

RA

NY

A

Memòries de la Barraca // Carles Terès

Igual que el mestre Ramon Sistac, tinc accés al contingut dela revista abans de ser publicat. De fet, en això (i només en això)el supero, ja que tinc el privilegi de ser el darrer en omplir elmeu foradet. Anem al gra. He llegit la crònica de les vicissitudsde la Barraca, que va ser la meua primera i única penya a Que-retes —i arreu; mireu si en sóc, de fester. I, és clar, m’han vin-gut tot de records d’aquells temps.

La primera ubicació va ser al celler de casa Juan Manuel ‘elMadrilenyo’, amb entrada pel Remul, un lloc ben arrecerat demirades tafaneres. Jo era una criatura de 13 anys i pantalonscurts, que per motius que em reservo, havia estat acollit en aque-lla colla que em portaven entre un i tres anys d’avantatge. L’anysegüent ja vam passar a la ubicació de l’actual Barraca, al por-

tal de Sant Roc, més ‘cèntrica’ i amb un agradós porxo amb pe-drís a la porta. No explicaré el que hi fèiem ni, és clar, el quedesitjàvem fer-hi: els lectors se’n poden fer una idea, però aquellsestius nodrien la resta del meu any barceloní pel que fa a trans-gressions diverses. Poc va durar, ja que als disset vaig comen-çar a treballar i les vacances van quedar reduïdes a la mínimaexpressió. A més, com tenia els meus capricis i a casa no sobravani un ral, gran part de l’estiu anava a casa dels tiets d’Alfarràsa treballar en això de la fruita dolça. Així va arribar el tocadiscsi alguns altres ‘luxes’, però em vaig jugar les festes d’Agost deQueretes. No es pot tenir tot, en aquesta vida. Però la Barra-ca i la colla d’aleshores sempre seran en un lloc privilegiat dela meua memòria. Espero que se’n surtin.

L’ ESMOLET

El Consell d’Administració de laReserva Nacional de Caça delsPorts de Beseit-Tortosa ha adoptatles seues primeres mesures per evi-tar que l’epidèmia de sarna sarcò-tica que afecta a les cabres salvat-ges de la vessant catalana d’estemassís muntanyós acabo per afec-tar a tota la població dels Ports, es-timada en 5.000 exemplars.

La malaltia, que ha estat detec-tada a la comarca de la Terra Alta,té un percentatge de mortalitat quearriba fins al 95% dels animals con-tagiats. La Generalitat actua des deprimers d’any per contenir la pro-pagació de l’epidèmia. A finals delmes de gener, caçadors i agents ru-rals havien abatut, amb l’autoritza-ció de l’Administració catalana, 38cabres contagiades i el Departa-ment de Medi Ambient estimaveque hi havie un altre centenar d’a-nimals afectats.

La Generalitat acaba d’activaren cinc municipis la fase segona delpla de lluita contra la sarna, quesuspèn el sacrifici dels animals in-fectats al constatar que la progres-sió s’ha frenat. Des del Departa-ment de Medi Ambient recalquenque no s’ha detectat cap cas d’in-fecció dins de la Reserva de Caçadels Ports de Beseit.

El primer animal malalt es vatrobar entre Prat de Comte i Horta

Una epidèmia de sarna amenaça les cabres dels Ports de Beseit// LLUÍS RAJADELL

de Sant Joan, als voltants dels Portsde Beseit, al setembre de 2014 i, desde llavors, la malaltia, amb una altamortalitat, s’ha escampat.

El Departament de Medi Am-bient del Govern d’Aragó va pren-

Femella ambla seua criaal termed’ArnesCARLES TERÈS

dre les primeres mesures per evitarque la infecció afectare a les co-marques aragoneses a primers defebrer, quan va ordenar als seusagents forestals, al Servei Provin-cial d’Agricultura de Terol, als titu-lars de vedats de caça i a la Federa-ció Aragonesa de Caça que esti-gueren vigilants per detectar el mésaviat possible la penetració de laplaga a Aragó, que encara no s’haconstatat.

Davant de la progressió de lasarna entre les salvatges, la ReservaNacional de Caça dels Ports de Be-seit –dividida entre Aragó, Catalu-nya i País Valencià– va decidir am-pliar de forma notable el nombrede mascles de la modalitat trofeu acaçar.

Segons una font del Govern ara-gonès, esta mesura no afectarà sig-nificativament al conjunt de la po-blació de cabres perquè els masclesde la modalitat trofeu representenun percentatge molt menut de laxifra total.

La sarna de les cabres salvatgesno suposa cap risc per a la salut hu-mana, encara que pot contagiar ales cabres domèstiques. En este cas,el tractament curatiu és efectiu. Laprogressió de la malaltia es veu afa-vorida pel fred i l’època de celd’esta l’espècie, la més representa-tiva dels Ports de Beseit.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

MA

TAR

RA

NY

A

5

La VIII Trobada d’estudi per a lapreservació del patrimoni de la pe-dra seca als territoris de parla cata-lana se celebrarà enguany a Cala-ceit durant els dies 15, 16 i 17 demaig. La convocatòria està promo-guda per la Coordinadora d’Enti-tats per la Pedra Seca i organitzadaper l’Associació Cultural del Ma-tarranya amb la col·laboració del’ajuntament de Calaceit. Acaba depublicar-se el primer fullet infor-matiu amb la convocatòria de lesjornades i on s’especifiquen els ob-jectius, a qui s’adrecen, les bases

VIII Trobada de la Pedra Seca a Calaceit// CARLES SANCHO

per a presentar les comu-nicacions, els eixos temà-tics que es tractaran: voca-bulari i toponímia, catalo-gació, biodiversitat i pai-satge i característiquesconstructives de la pedraseca. Estes trobades esconvoquen cada dos anys itenen com a objectiu “di-fondre, coordinar, inter-canviar i vetllar pel patri-moni cultural de la pedraseca” de les terres de parlacatalana. És la primera ve-gada que les jornades es fan a laFranja i concretament a la comarcadel Matarranya. Els qui vulgueu as-sistir a la convocatòria ja ha co-mençat el període d’inscripcions ala trobada. Per tal d’accedir a unainformació més àmplia i detallada,els interessats podeu entrar a leswebs www.trobadapedraseca.cat oa www.facebook.com/pedraseca. I per a posar-se en contacte amb elsorganitzadors a l’adreça d’e-mail

Caseta depedra seca dela Vall del’Olivera de laVall del TormoCARLES SANCHO

Per Nadal l’amic Josep MiquelGràcia ens va fer un extraordinariregal literari a tots els lectors i se-guidors de la seua web ‘Lo Finestró’,el seu l’últim treball D’arbres, flors,fruits i llavors... una cinquantena depoemes que l’escriptor havia anatpublicant des de l’agost del 2013 ique ara havia recopilat i editat enformat de llibre digital. I és que enestos moments que ens toca viurede penúria econòmica en cultura,publicar en paper és una heroïcitat,i bé que ho sabem els qui tirem en-davant la nostra revista Temps deFranja. Els textos de Gràcia en pu-blicar-se en la web els acompanya-va d’artístiques fotografies quefeien referència a la composició. I ésque el nostre company és un per-sonatge ben polifacètic: poeta, fo-tògraf, economista, articulista, in-formàtic, pintor... En la breu intro-

Un nou poemari d’en Josep Miquel Gràcia// CARLES SANCHO

ducció al poemari justifica el seu tre-ball: “Tot just acabat el meu poe-mari Dietari en groc i amb la flore-ta groga de l’aromer abillant-me defragància encara el record, em gua-nyà el desig de parlar dels meus ar-bres, del sotabosc i de flors i essèn-cies metafísiques”. Amb D’arbres,flors, fruits i llavors... Josep MiquelGràcia ha continuat una obra poè-tica força interessant i extensa queva iniciar el 2002 publicant el seuprimer poemari Davall d’una oli-vera, li seguí Finestrons i finestretes(2004), Vers a vers a Barcelona(2005) que obtingué el Premi Gui-llem Nicolau 2004 del Govern d’A-ragó, Fets i temps de la Codonyera(2005), XXXIII poemes. Reflexionsi abstraccions (2005), Si les pedresparlaren.../Si las piedras hablasen...(2008), Dietari en groc (2008) no-vament Premi Guillem Nicolau

2007 del Govern d’Aragó i PasqualAndreu, lo Florit. Lo Floro en vers(2011) un bandoler ben famós a l’è-poca. En els seus poemaris ha fetservir de vegades el català de la Co-donyera o del Mesquí i altres voltesel català estàndard sense que afec-ti la qualitat literària dels seus tex-tos.

Josep MiquelGràcia

ASCUMA.COM

ascumapedraseca@gmail.com.L’última trobada de pedra seca vacelebrar-se a Les Preses a la co-marca catalana de la Garrotxa i s’hivan inscriure un centenar llarg departicipants. Dos anys abans l’am-fitriona va ser Vilafranca del Pene-dès. En posteriors comunicacionsl’organització establirà la progra-mació de les activitats que es durana terme durant les tres jornades dela convocatòria.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

MA

TAR

RA

NY

A

6

A foc lent // Juli Micolau

L’ ARGADELL

S’ha d’escoltar el brunzir de les abelles quan la terra té eltempir perfecte per assaonar el món de mel. S’ha de pensarsobre l’amor sereny mentre omplis d’aigua una tenalla olieraper afegir-hi olives amb un pessic just de sal acompanyant-lesamb l’aroma de la sadurija i la olor d’una timoneda eixam-plant l’estança d’una purificació ancestral. S’ha d’escoltar elpoble i a l’acadèmia. Però s’ha de rebutjar la demagògia i lamala praxi quan es tracta d’enraonar sobre qualsevol cosa.S’ha de llençar tot criteri intoxicador i fals. Ja em sabreu per-donar, benvolguts lectors, l’entrada literària feta amb la millorintenció humana. Però, de fet, del que vull parlar és de com elsdictàmens tècnics i/o científics, concretament filològics, sónignorats per bona part de la classe política dirigent a l’Aragó,seguint arguments estrictament il·lògics per animadversions ifòbies personals que s’esmunyen de tota tolerància i perden

motius per oferir-los la confiança en governs futurs. Com éspossible poder suprimir o modificar una llei que vol reconèi-xer i regular la llengua catalana del nostre territori? Una lleiha d’estar exposada contínuament al vaivé polític? Crec quecal traure el solatge tèrbol de l’oli per a deixar-lo brillant,transparent i vendible com s’ha d’apartar la morca per fer méspresentables les olives. Els partits polítics haurien de sabertriar els candidats més idonis per defensar el patrimoni cul-tural sense cap regateig estèril. Dic això –fent uns uns paral·le-lismes no sé si prou encertats– pensant amb l’esforç dels tre-balls de la majoria de la gent que escriu en aquesta revista afavor dels drets i obligacions que tenim davant del nostre ho-ritzó. Senyors dels sectors liberals i conservadors: ara, més quemai, no és temps per a cap Index Librorum Prohibitorum sinóque és moment d’immensa llibertat!!

La Barraca de Queretes, l’únic lo-cal on regularment encara es pot es-coltar música en viu al Matarranya,està passant per una situació ben di-fícil i complicada. El propietari del’immoble vol recuperar-lo i la via-bilitat com a negoci privat és clara-ment deficitària. Així, per tal de ti-rar endavant la sala, al desembrepassat va haver-hi la proposta deconvertir el local privat en Asso-ciació Cultural La Barraca formadaper socis que mitjançant el paga-ment d’una quota anual poguera ti-rar-lo endavant i que, a més de serun lloc de copes i de música en di-recte, diversificaria la seva activitatoferint als socis projeccions, confe-rències, xarrades, teatre, exposi-cions... Fernando Mallén, antic ge-rent del local, continua en esta novaetapa com un dels socis impulsors dela recent creada associació. Al fa-cebook de l’A. C. La Barraca teniula informació sobre la ‘Proposta defuncionament intern de l’A. C. LaBarraca’ document que es va pre-sentar en la primera assemblea del’entitat el passat 3 de gener i quebusquen la implicació del nous so-cis. Tot coincidint amb la reunió, esvan fer dos jornades dedicades a ho-menatjar l’actor i músic valenciàOvidi Montllor, en el desè aniversaride la seua desaparició. Així el dis-sabte es va projectar el documental‘Crònica d’un artista’ i l’endemà es

La Barraca de Queretes// CARLES SANCHO

vaoferir elconcert ‘GràciesOvidi’ amb l’actua-ció de Kike Pellicer alcontrabaix, Paco Prie-to a la guitarra i ArturGaya la veu.

La Barraca, activades del 1976 com apenya de jóvens que-retans i des de 1998com a bar de copes,ha programat regu-larment música en di-recte i, especialment,ha promocionat lesformacions jóvens delnostre territori. Du-rant l’hivern del 2006i la primavera del2007 en este espai van actuar granpart dels grups i cantautors quevan participar en el projecte de‘Sons del Matarranya’, coordinatper Marc Martí i promogut perl’Associació Cultural del Matarra-nya, que recordem van enregistrardos CD en el ‘I Recopilatori de les

Músiques del Matarranya’. La gentque forma part de La Barraca no volrenunciar a perdre este projectemusical per a la vila i afirma que, sifinalment, s’ha de tancar el local,buscaran un altre lloc per obrir unanova sala per continuar l’activitatcultural de la població.

Actuació delgrupcodonyeràAzero a laBarracaEDU (DETALLSDEVIDA.

BLOGSPOT.COM.ES)

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

BAIX

CIN

CAI Concurs literari de la Comarca

// REDACCIÓ

Diumenge 22 de febrer, a les12:00, a la seu de la Comarca delBaix Cinca, va tenir lloc l’entregade premis als guanyadors del «IConcurso literario Comarca Bajo/Baix Cinca», impulsat per l’àrea deCultura per fomentar i donar su-port a la creació literària i la lec-tura.

L’acte, conduït per Jaume Casas,va comptar amb una divertida iacurada dramatització de contes deJesús Moncada titulada Al cafè dela granota a càrrec de la companyiaLa remoreu teatre, amb l’adaptacióde relats dels llibres El Cafè de laGranota, Calaveres atònites, Cabò-ries estivals i Històries de la mà es-querra.

Seguidament es va donar pas allliurament dels premis, dotats, en lacategoria general, amb 1.000, 500 i300 euros respectivament i 300, 150i 100 en la categoria juvenil. L’obraguanyadora en la categoria generalva ser Conversaciones secretas, del’autor de Madrid Miguel Solera; elsegon premi va recaure en MaríaToca, de Santander, pel relat El pa-seador; i el tercer, després de la re-núncia d’altres dos concursants, en

l’obra tituladaJohn, de l’escrip-tor madrilenyMiguel ÁngelDueñas. En cate-goria juvenil laguanyadora vaser Etna Miró,de 13 anys i resi-dent a Lleida, pelrelat Pensamentsd’una reina; laresta de premisen la categoriajuvenil van que-dar deserts perfalta de qualitat.

Els responsa-bles de l’àrea deCultura de la Co-marca del BaixCinca es mostra-ven satisfets del’alta participa-ció –95 treballsen la categoriaabsoluta i 5 en lajuvenil– en aquesta primera convo-catòria del concurs, adreçat a es-criptors novells en castellà o en ca-talà. La convocatòria va anar

acompanyada, el juny passat, perun taller de literatura creativa acàrrec de l’escriptora mallorquinaLlucia Ramis.

Els quatreguanyadorsdel concursCOMARCA DEL

BAJO/BAIX CINCA

Un total de 90 alumnesdels diferents centres edu-catius de secundària i batxi-llerat de la Comarca del BaixCinca van practicar l’esquí elsdies 18, 19 i 20 de febrer al’estació d’Aramón Cerler.

L’àrea d’Esports de la Co-marca del Baix Cinca va pre-parar eixa nova proposta d’o-ci i esport amb l’objectiu d’a-profitar el període no lectiude la Setmana Blanca perfomentar l’esquí entre l’a-lumnat i aproximar la mun-tanya als joves. La proposta incloïal’accés a l’estació, el menjar a les pis-tes, el lloguer de material i cursets

90 alumnes de secundària i batxillerat van poderesquiar durant la Setmana Blanca// ROSA ARQUÉ

duïda de la pro-posta, una eixidad’un dia, el 19 defebrer, per a lespersones que novolien passar tresdies a les pistes.

Les dos pro-postes s’han in-clòs per primercamí a la progra-mació esportivacomarcal perquèen els últims anyss’havia constatat

una demanda potencial i ara ques’ha vist l’èxit de la iniciativa es mi-rarà de repetir altres anys.

Alumnes delBaix Cinca aCerlerCOMARCA BAIX CINCA

d’iniciació i perfeccionament tantd’esquí com d’snowboard. A més, laComarca va preparar una versió re-

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

BAIX

CIN

CA Presentació de La pell de la frontera a Fraga

// CARME MARTORELL

sempre present en l’àmbit rural,esdevé un símbol de la fugacitat delbenestar i posa en qüestió la cons-trucció que fem de l’alteritat: «Undia, caminant per l’horta, vaig pas-sar per la vora d’unaparella del poble queestaven collint, jo sa-bia qui eren, però ellsja no sabien qui era jo.L’home va preguntara la dona qui era quepassava. Ella li va con-testar que un moro.»En la mateixa línia, enLa pell de la fronteral’autor reflexionatambé sobre l’oficid’escriure, sovint desde l’escepticisme itambé en clau humo-rística: «–Els escrip-tors són rics, guanyenmolts duros. / –Jo noen guanyo gaires. / –Així no deus ser gai-re bon escriptor. / –No, no gaire, per aixòfaig un llibre sobreAlcarràs. Van pensarque l’escrigués un es-criptor que no fos gai-re bo, com que el po-ble és com és...».

L’acte va resultar

molt càlid i agradable per l’entorni la nombrosa assistència de públic,entre lectors, personalitats, i pa-rents i amics que van voler saludarl’autor de Saidí.

Dimecres 28 de gener cap al ves-pre, la Llibreria Badia de Fraga vaacollir la presentació del darrer lli-bre de Francesc Serés, La pell de lafrontera, un recull de reportatges li-teraris sobre l’empremta de la im-migració a les comarques fructíco-les del Segrià i del Baix Cinca (ve-geu TdF 123), en un acte organitzatconjuntament per la llibreria ma-teixa i l’Institut d’Estudis del BaixCinca.

L’autor va explicar que l’objectiudel llibre havia estat posar negre so-bre blanc els esdeveniments i les vi-vències que va provocar l’arribadamassiva –no ben quantificada– d’im-migrants a la zona a finals dels anys80, un fenomen sense resposta es-tructural des de l’Administració ique no es va fer visible fins que noes va produir la concentració d’im-migrants a la Plaça Catalunya deBarcelona de 2004.

Per a Serés –que té formaciód’antropòleg–, l’arribada de la im-migració va suposar una entrada alrovell de la globalització abans quese’n parlés als mitjans, alhora que untoc d’atenció al primer món abansde l’esclat de la crisi, quan encara esvivia en la bombolla que el benes-tar ens era inherent. En aquest sen-tit l’escriptor de Saidí va comentarque l’amenaça de la pedregada,

FrancescSerés i CarmeMesseguer enla presentacióde La pell dela fronteraJULIO MORENO

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

BAIX

CIN

CA

L’ABC es va passar una temporadeta ensabonant a l’AthleticClub de Bilbao perquè la totalitat de la plantilla eren «jugadorsespanyols». Les lloances del diari madrileny es van acabar el 1996amb l’arribada a La catedral d’un lateral esquerra amb passaportfrancès. Em refereixo a Bixente Lizarazu, fill de Sant Joan Lo-hitzune, País Basc del Nord. Fitxar jugadors nacionalment bas-cos, d’un costat o de l’altre del Pirineu, era coherent amb la po-lítica esportiva de la directiva bilbaina. Per l’ABC, Lizarazu fouun dels tants estrangers del futbol espanyol, per a la parròquiade San Mamés ha estat «un lleó de raça».

En aquesta línia mai han deixat de ser hongaresos aquells hon-garesos que viuen a la Romania actual. És el cas d’una part delssuposats romanesos residents en el Baix Cinca. Amb el Tractatdel Trianon (1920), signat al final de la Primera Guerra Mundial,sense moure’s de casa van deixar de ser oficialment hongaresos.De la nit al dia, un bocí d’Hongria s’havia convertit en Romania.En cap cas el govern de Budapest els tracte d’emigrants quan esdesplacen a l’Hongria actual. Ans al contrari, els facilita presta-cions en sanitat i en educació si s’escau. Els alemanys de l’anti-ga república democràtica tampoc consideraven que els alemanysde l’antiga república federal fossin d’un altre país. Ni a l’inrevés.Es tractava d’una sola nació trossejada en dos estats.

Parlant en primera persona, a finals dels vuitanta vaig acudirmés d’un agost a la cita universitària de Prada de Conflent, queen alguna ocasió vaig combinar, a sant Miquel de Cuixà, amb lesjornades internacionals del CIEMEN. A l’edifici principal del li-

ceu Renouvier, seu de la Universitat Catalana d’Estiu, recordovagament haver-hi vist la parada d’una entitat de la Franja de Po-nent, que no sé precisar. Van ser uns estius agradables i vaig fercontactes interessants, alguns dels quals conservo amb gent de di-ferents punts de la geografia catalana. Al cap i a la fi, aquest eraun dels reptes de la UCE: traçar lligams entre alumnes, profes-sors i altres participants. I així anar descobrint l’àmbit lingüísticen viu i en directe. Arran precisament de les coneixences, vaig pas-sar un Cap d’any en un poblet de la Safor. I més tard, m’ho vaigfer venir bé per visitar Guardamar, Elx, Alcoi, Ontinyent... Ar-ran dels tombs que fa la vida, també he viscut temporades a Va-lència i a Perpinyà. En cap dels dos casos em va ser fàcil adap-tar-m’hi. Però justament perquè m’estimo el país, els països, maim’he volgut sentir emigrant ni res per l’estil. Però reconec quehi hagut sempre algú, d’aquells que aparentment me’n podia re-fiar, que ha tractat de fer-me sentir estrany, aprofitant la situaciód’anormalitat existent a casa nostra.

Amb l’esperit de fer Països Catalans des del Baix Cinca, el matíde dissabte 7 de març el Casal Jaume I de Fraga convoca una novaedició de les jornades de dignificació lingüística, en el palau Mont-cada, a partir del vincle entre llengua i escola. Hi haurà una po-nència a càrrec del filòleg Pau Vidal; un debat amb diferents re-presentants de la Franja i la intervenció d’un dirigent d’Acció Cul-tural del País Valencià. La nit abans, la de divendres 6, és previstun sopar amb l’escriptor Francesc Serés. Hi seran benvinguts finsi tot emigrants, estrangers, desconeguts...

Mai et sentis estrany en els Països Catalans // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

Diumenge 8 de febrer, a les 11 delmatí, l’Institut d’Estudis del BaixCinca, centre col·laborador de l’Ins-tituto de Estudios Altoaragoneses,va celebrar la seua assemblea anualordinària.

El president de l’entitat, Pep La-bat, va donar compte de les activi-tats portades a terme l’any 2014, en-tre les quals va destacar la publica-ció del cançoner infantil Toca ma-netes –a partir del recull Les cançonsde la nostra gent de Josep Galan–, lesJornades Cinga dedicades a l’ex-plotació turística i cultural de Vil·laFortunatus, l’activitat d’animaciódel Tronc de Nadal dins la Firad’artesania de Fraga i l’edició d’uncalendari amb receptes de la cuinatradicional. Per la seua banda, JulioMoreno, secretari de l’entitat, va do-nar compte del balanç econòmic del’any i va presentar la previsió de l’e-xercici actual.

Pel que fa als projectes per al’any en curs, s’ha previst dedicar les

Jornades Cinga al patrimoni histo-ricoartístic i publicar l’estudi del’historiador Joaquín Salleras so-bre la reina Maria de Luna –l’esposade Martí l’Humà– com a senyora deFraga, treball dotat amb una BecaAmanda Llebot. Labat va destacarque es posarà al dia l’edició de l’a-nuari Cinga amb la publicació de di-versos treballs que van merèixer alseu moment les beques Amanda

Llebot en la convocatòria escolar iva anunciar la intenció de l’entitatde fer arribar al públic en general,en format de conferència, els treballsbecats en les convocatòries generalo escolar. A més, es mantindran lesactivitats que ja vénen sent habitualsanualment, entre les quals l’eixidanaturalista de primavera i l’ediciód’un calendari de temàtica tradi-cional.

Assemblea anual de l’IEBC-IEA// CARME MESSEGUER

Assistents al’Assemblea

anualCARME MESSEGUER

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

ENT

REV

ISTA

Pregunta. Com trobes la salut de lallengua, avui dia, a Mequinensa alBaix Cinca?Resposta. Mequinensa sempre haestat un poble clarament migratori,tant pel flux emigratori que ha ge-nerat, com per la potència recepto-ra d’immigració. Gent de tota Espa-nya hi ha fet cap pel comerç fluvialprimer, per les mines després i fi-nalment per les hidroelèctriques.Avui dia arriben tant emigrants dels«països de l’est» com dels païsosnòrdics. L’assimilació lingüística encatalà d’aquesta població és difícil, es-tablint-se la comunicació en castellào, qui pot, en anglès. En tots aquestsprocessos immigratoris ens trobemcom a resultat la consolidació del bi-lingüisme entre la població autòcto-na i la dificultat de donar aquest ca-ràcter als nouvinguts, malgrat algu-nes excepcions. Entre «els de casa»i potser la tercera generació dels nou-vinguts, es parla català intergenera-cionalment i sense problemes. Enaquest cas la salut de la llengua ésbona. El català, a Mequinensa, estàmés difós i consolidat que en moltesciutats catalanes, ja siguin grans commitjanes i petites. El problema del ca-talà a «lo poble», es de la rèmora im-posada al passat sobre el seu caired’«inferior». Per exemple: en l’im-portant moviment associatiu localquan hi són presents membres cas-tellanoparlants, es tendeix a utilitzar

el castellà. La situació sembla gro-tesca, ja que un grup de quinze o vintpersones catalanoparlants parlen encastellà per la presència d’una solapersona que parla castellà, i mésquan aquesta persona ha viscut al po-ble més de trenta anys, o fins i tot hanascut aquí. La raó adduïda és el res-pecte. No és res més que el resultatde la «campanya» sempiterna contral’ús social del català. Ningú se’n re-corda del respecte degut de l’indivi-du envers la seva pròpia col·lectivi-tat. Malgrat tot, això no sol passar enels grups d’amics on el català enca-ra roman sà i estalvi.

Una altra qüestió és a nivell insti-tucional, on oficialment no existeix.Aquí sí que trobem la imposició dela llengua castellana... A nivell co-marcal no sé ben bé com està. LaFranja no és una unitat territorial, noté connexions ni gaires lligams. Finsi tot les vies de comunicació, disse-nyades amb la lògica centralista, di-ficulten la interacció. Una relació queno té més lògica llevat de la situaciólingüística. Sí que puc parlar dels méspropers, per exemple Fraga, on sí quees percep un doble procés amb unmateix destí: la substitució genera-litzada del català pel castellà, i la de-fensa del «fragatí» com a «llengua»diferenciada, que provoca un majorretraïment del seu ús cap a l’àmbitpurament domèstic.P. Fa pocs dies hi va haver una polè-

JacintoBonalesARXIU

mica al municipi degut a que l’alum-nat del col·legi Maria Quintana va seravaluat als informes de «Llenguaoriental» referit a l’assignatura de«català», fet que ha generat la queixade les famílies. Com valores aquestsfets i la situació del català a l’educa-ció?R. El cas de l’«oriental» ha generatuna gran indignació, i ràpidament haestat assumit per la coneguda ironialocal: ara als currículums podem in-cloure el xinès, l’hindú, el coreà, etc.a més dels clàssics català i «polaco».Bromes a part, sembla unànime la re-acció en contra, ja que es tracta, denou, d’un atac contra la dignitat delshabitants d’aquest territori, que sommassa lluny, massa complicats, mas-sa diferents, i «no se’ls entén»; espe-cialment quan no se’ls vol entendre.I més a Mequinensa, que a més his-tòricament ha estat i és massa re-ivindicativa, massa d’esquerres. Éscert que gran part de la població técert recel envers el «català» norma-tivitzat i defensen «lo parlar del po-ble», no com a llengua diferenciadasinó per la preservació de les sevesvariants locals. Però una cosa ésaixò i una altra és atacar, com s’ata-ca, la difusió de l’ensenyament, es-pecialment pel seu vessant pragmà-tic: el títol de convalidació.

Una cosa és certa, la manca d’ofi-cialitat i d’una adaptació en l’edu-cació reglada a les condicions com a

JACINTO BONALES

“Les franges són riquesa en lo cultural i, per tant, són perilloses”// ÒSCAR ADAMUZ (MOVIMENT FRANJOLÍ PER LA LLENGUA)

Jacinto Bonales (Tremp, 1969), re-sident a Mequinensa, és doctor enhistòria i fa dècades que es dedicaa la recerca històrica i la gestió delpatrimoni, sobretot en l’àmbit locali comarcal. Ha publicat diversesobres en aquesta temàtica. Escriusobre la història mequinensana alblog «Al-Miknasiyya» i a l’entrevistaens parla de llengua (oriental?), ter-ritori, història i franges amb rigor,arguments i bona dosi de sentit del’humor

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

ENT

REV

ISTA

mínim bilingües locals és una granpedra al camí de la normalitat. Men-tre no s’estableixin mecanismes d’in-tegració plena i igualitària de la llen-gua pròpia, es camina vers la substi-tució del català pel castellà. A causadel sistema educatiu, ara el castellàés cultura, coneixement i futur, men-tre que el català o ve «de fora» o éssinònim de «paletisme», de gent depoble a qui s’ha de reorientar. Men-tre no es reguli una educació en ca-talà o amb un major nombre d’horesen aquesta llengua (més enllà de lasimple assignatura), s’estarà atemp-tant contra la cultura i la dignitat delpoble. Encara vivim un procés desubstitució lingüística vers el caste-llà impulsat per les autoritats políti-ques.P. La política lingüística de la DGAposa tots els esforços per a no ano-menar pel seu nom el català i l’ara-gonès, jugant a negar la filiació lin-güística catalana dels parlars de laFranja. En són conscients els ciuta-dans? Hi ha debat al carrer sobreaquests temes?R. Els ciutadans hem rebut ja moltscops, i sabem d’on venen els trets. Dedebat no n’hi ha gaire, ja que sempreacaba amb la mateixa qüestió: una al-tra vegada! La política lingüística estàben estudiada: cal dividir, i la millormanera és potenciar el localisme, do-nar relleu a la idiosincràsia de la llen-gua pròpia de cada poble diferen-ciant-la de la del poble veí... i si as-soleixen el rang de llengua pròpia mi-llor encara! és el pas més ràpid perla seva desaparició per vies «demo-cràtiques».

També cal destacar la idea cròni-ca d’alguns polítics que a Aragó caldiferenciar tots els aspectes possiblesrespecte a la cada cop més «diabòli-ca» comunitat autònoma veïna... P. Mequinensa històricament va per-tànyer al bisbat de Lleida fins mitjansdel segle XX. Aquesta relació histò-rica i l’afinitat cultural amb Catalunyapesa en l’imaginari col·lectiu del po-ble a dia d’avui? De quina manera? A Mequinensa la gent és de la Fran-ja. Això vol dir que són aragonesos.Que parlin català i que estiguin en la«línia» no comporta necessàriamentuna assimilació envers el veí. Nimolt menys. La relació històrica ambCatalunya va molt més enllà deqüestions institucionals (i el bisbat no

era més que això). L’afinitat culturalprové del procés repoblador, allàcap a l’edat mitjana. Tot un grapat depallaresos i urgellians –cristians, ésclar– així com ribagorçans (bàsica-ment de la franja «de dalt») van fercap a l’aiguabarreig: d’aquí tenim lallengua i les tradicions. Amb poste-rioritat la relació s’ha incrementat: lescomarques o regions socioeconòmi-ques pesen més que línies i centra-lismes. Si una lleu línia administrati-va separa la franja de Catalunya, unampli desert ho fa de Saragossa. Ca-sar-se a la Granja d’Escarp, Seròs oMassalcoreig, o allunyar-se a Can-dasnos... O riu avall cap a Riba-roja,Móra, Miravet i Tortosa, on el comerçpel riu donava vida a l’artesania, totacompanyat pel rec de l’Ebre, en ter-res catalanes... Actualment la relaciócontinua ferma: estudis superiors,serveis mèdics o comercials, fins i totl’oferta cultural lleidatana! I cal des-tacar les empreses de terres catalanesque donen serveis al poble. Cal dife-renciar, doncs, la frontera de la líniaadministrativa interna. Ja es pot es-tablir una dependència administrativaenvers Saragossa, que la dinàmica so-cial i econòmica es mantindrà ambmés enllà del Segre per la lògica del’estalvi i la comoditat.P. Com a historiador, pots explicar elper què d’aquesta nebulosa fronteraentre l’Aragó i Catalunya quan amb-dós territoris pertanyien a la Coronad’Aragó?R. Nebulosa frontera? Corona d’A-ragó? També van pertànyer a la Co-rona d’Aragó Sicília, Nàpols, o fins itot Neopàtria i el Ducat d’Atenes! Nocal barrejar conceptes que podenser equívocs. Aragó i Catalunya erendos entitats polítiques diferenciades,igual que València i les Illes. Totes per-tanyien a la Corona d’Aragó, és a dir,que totes tenien el mateix monarca.Punt i final. Aragó i Catalunya teniensistemes jurídics diferents, institu-cions polítiques pròpies i diferencia-des, els monarques juraven a les di-ferents Corts, i només en cas de mà-xima necessitat del monarca (o millordit, del sistema polític) s’ajuntaven elsrepresentants de les diferents corts.Recordem que al famós Compromísde Casp hi van anar representants deles diferents corts, cadascuna d’ellesestava reunida en una localitat dife-rent de cada reialme! Fins i tot per

passar d’Aragó a Catalunya i a la in-versa calia travessar la «frontera» queno era altra cosa que pagar els dretsduaners que havia establerts. Totaixò va canviar amb els decrets denova planta, a principis del segleXVIII. I parlo en plural, ja que perAragó i València també va haver-hi

greus conseqüències: laeliminació de les insti-tucions pròpies, la ho-mogeneïtzació, etc. Laplena «integració» ter-ritorial no culminaràfins la revolució liberal,és a dir, a la primerameitat del segle XIX,quan es creen les insti-tucions estatals centrals

actuals, amb la divisió de regions iprovíncies... P. Digue’ns tres bons propòsits peraquest 2015 que ajudin a normalitzari dignificar la llengua, la cultura i elterritori de la Franja.R. Bons propòsits? necessitem moltmés que això. Cal caminar senseaturar-nos: cal parlar. Sí, simple-ment, però parlar en la nostra llen-gua, aquí, allà, i amb tots els que enspuguin entendre (i un castellano-parlant nascut al territori l’entén). Calfer i difondre, compartir cultura encatalà, i cal transformar els localismesen cultura general mitjançant lacomparació, la comprensió, la difu-sió i el treball col·lectiu. Au! podeu

començar! P. L’última: Per tu laFranja és...R. La franja és una abs-tracció psicosomàtica.Allà on es crea una línia,es forma una franja. Ésel resultat de la incom-prensió, del centralismepolític i, per extensió,econòmic i social; fruitd’una tradició totalitària,

irrespectuosa, uniformadora que en-lloc d’unir en la diversitat, en la dife-rència, ho pretén fer a cop de decret,de retalls en les llibertats individualsi col·lectives. La Franja, les franges, sónàrees de confluència, són continuïtatsmés enllà de la voluntat política delssectors homogeneïtzadors. La frangessón riquesa en lo cultural i, per tant,són perilloses. Ah! i sobretot, són in-compreses pels «de més enllà» de lalínia... d’ambdós costats.

«Si una lleu líniaadministrativasepara la franjade Catalunya, unampli desert hofa de Saragossa»

«vivim un procésde substituciólingüística vers elcastellà impulsatper les autoritatspolítiques.»

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

RIB

AG

OR

ÇA Sant Sebastià al Pont de Suert:

entre la tradició i la solidaritat// GLÒRIA FRANCINO

Els dies 19, 20 i 21 es va celebraral Pont de Suert la 428a festivitat dela Confraria de de Sant Sebastià. Elseu origen se situa a l’any 1503 pelrector de Sirès, poble on existí tam-bé confraria, però el manuscrit quees conserva data de l’any 1586, èpo-ca en què la pesta assolava a moltsveïns del Pont de Suert, i en agraï-ment a Sant Sebastià i a Sant Roc, esva fundar la confraria que ha per-viscut fins avui.

El dia 19 se celebra la missa en ho-nor al sant i es canten el goigs, el dia20 es fa missa solemne, amb predi-cació especial, i una processó pelscarrers del Pont portant a Sant Se-bastià, és un dels actes religiosos mésconcorregut, i el dia 21 es fa missa enrecord dels confrares difunts. Elspriors durant l’any han de tenircura de canviar el mantell del sant.

En l’actualitat la confraria constade més de sis-cents confrares, tots ho-mes, caps de família, dels quals qua-tre-cents són d’escot, és a dir, paguenuna quota a l’any i poden assistir atots els àpats de la festa i als actes re-ligiosos, i uns dos-cents són confra-res de culte, assisteixen només als ac-tes religiosos, i a l’esmorzar del dia20 si hi són convidats. Cada any es re-noven els priors, que juntament ambles seves dones, les prioresses, hand’organitzar tot el que comportacomandes, pressupostos, compres iactivitats al voltant de la festa del pa-tró. Durant l’any, a part de reunionsdiverses, també participen i ajuden afer la parada de la Fira de la Girellaque se celebra al mes d’octubre,però és al gener quan comença unaactivitat frenètica.

Aquest any els priors han estatFrancisco J. Latorre i Carlos Fran-cino, sempre amb el suport de les se-ves dones, Rosa i M. Àngels, i so-bretot informats i acompanyats enles feines pels seus predecessors,Àngel Cereza i Jesús Rozados i es-poses. Ací és on comença la gene-rositat solidària, no només dels cap-davanters, que han de deixar les se-ves feines per uns dies, sinó de tot un

grup de gent, que col·labora a les fei-nes de la cuina, que són les més im-portants les dues setmanes ante-riors a la festivitat, sense oblidar elsuport de l’Ajuntament, Parròquiai altres entitats. A la cuina s’hi respiraun ambient de treball en harmoniai alegria per tenir-ho tot a punt elsdies corresponents.

Els àpats són tradicionals i ances-trals, i es procura que els productessiguin de la comarca; així la prime-ra nit del 19 hi ha escarola, cols ambarengada, doncs, les cols d’aquest anys’han conreat a horts d’Igüerri, Per-ves i Soperia; els fesols eren deMontanui, les pomes de Llesp, el cor-der també de la comarca, les nous sien troben també les compren delpaís... La vetlla de Sant Sebastià esfa un sopar, l’endemà esmorzar ones donen el freginat, les potes de cor-der –aquest any se’n van comprarmés de dues mil cinc-centes–, gire-lla —se’n van fer quatre-centes tren-ta-set–, després dinar, escudella, es-tofat de corder..., sopar a la nit, so-pes de pa cuinades a l’olla de 240 li-tres, que s’ha comprat enguany, l’en-demà esmorzar i dinar. Alguns d’a-quests àpats han arribat als tres-centsseixanta comensals, sense comptarels cambrers, cuineres, cuiner i aju-dants que ho fan en acabar els con-frares. Al dinar del dia 21 hi ha la ce-rimònia d’anomenar els nous priorsi es deixa una poma roia davant delspriors escollits, que són Josep Fran-si i Josep Manuel Pereira. Ells seranels qui, assessorats pels seus prede-

cessors, hauran d’organitzar lapropera festa del 2016. Perconcloure els àpats, el dia 21 elspriors antics i nous fan un so-par on conviden autoritats, fa-miliars i amics, i aquí ja hi as-sisteixen dones. ja que a la res-ta de menjars només hi assis-teixen homes.

La festa també la celebren aBarcelona i Lleida els confra-res que viuen a aquestes capi-tals. A Lleida la fan en dissab-te posterior i tenen els seus

priors, que aquest any han estat Jo-sep Sala i Josep Maria Carnicé, perorganitzar missa i dinar i la confec-ció d’una revisteta; a aquesta diadahi conviden als priors del Pont.

Tots aquests actes ja estan esta-blerts en el manuscrit que es con-serva de la fundació de la Confrariade Sant Sebastià, 1586, i el Llibre vellde 1730. I des de llavors ençà hancanviat moltes coses, però la devo-ció pel sant segueix ben viva, així hova demostrar el prior Francisco J. La-torre en l’emotiu escrit que va fer alrespecte, on explicava com feia qua-ranta anys ell va començar sentcambrer de la festa de Sant Sebas-tià, per passar a ser confrare i aquestany, prior. També aquests dos priorsamb l’ajut i interés d’altres persones,com el Sr. Tolo, han arreglat el des-patx de l’arxiu de la confraria al’antiga casa Cotori, que va ser do-nada a la vila del Pont de Suert, itambé els terrenys del costat, on jafa uns anys es va fer el nou local dela confraria on hi ha la cuina i elmenjador, que es converteix en salapolivalent per fer-hi altres activitatsdurant l’any.

No és gens d’estrany que la Con-fraria de Sant Sebastià fos declara-da festa d’interès nacional quan es vacomplir el seu 425è aniversari, ambun segell commemoratiu, i que rebésla Creu de Sant Jordi al 2011.

Per molts anys que hi hagi gent im-plicada, solidària i altruista en fer ac-tivitats que formen part de tota unapoblació i comarca.

Celebració deSant SebastiàGLÒRIA FRANCINO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

LLIT

ERA

13

Les paraules les carrega el dimoni. Una paraula interessadadita en el moment oportú pot causar un efecte devastador. Enaixò precisament es basa la demagògia: tocar les emocions i sen-timents de l’auditori perquè acabe acceptant acríticamentgarses pensant-se que són perdius. No és cap novetat: tant el mónde la política com el de la publicitat en van plens. Per no par-lar del periodisme (sovent deutor de la política i la publicitat)o de la sanitat i la farmacopea. I ací vaig. Darrerament, hem sa-but que el Sr. Máximo Martínez Jurado, president del ConsellGeneral d’Infermeria, ha denunciat que les anomenades dou-les (en grec clàssic ‘esclaves’, usat ara com a ‘assistents de ma-ternitat’) “posen en perill la salut de les mares i nadons amb pràc-tiques intrusives que haurien de ser competència exclusiva deles llevadores, i les ha acusades de canibalisme”.

Haig de dir, ja d’entrada, que no tinc una opinió formada so-bre la qüestió. Accepto que els diversos col·lectius vulguen de-fendre els seus legítims interessos gremials; això pot ser fins itot saludable, i estic disposat a escoltar els arguments d’uns i al-tres, per bé que també haig de confessar que el tema, ara per

ara, no m’apassiona. Allò que trobo intolerable és l’acusació decanibalisme. El canibalisme consisteix en la ingesta conscientd’un individu de la mateixa espècie; l’antropofàgia, al seu lloc,en la de carn humana. Així la femella del juntamanetes o pre-gadéu (mantis religiosa) es menja el mascle després de copu-lar amb ell. Bon profit li faça (la còpula i l’steak tartar), perquèés una caníbal. En canvi, un cocodril que es menja un explorador,és un antropòfag. I per això el famós Hannibal Lecter en reuniala doble condició: un humà caníbal és necessàriament antropòfag.

L’acusació a les doules ve, crec, perquè es veu que algunes re-comanen a les mares que després de parir es mengen la placenta.De ser així, no fotem, no fem trampes: eixes mares no es men-jaran pas un individu de l’espècie humana, sinó un rebuig delseu mateix cos. Altrament, empassar-se els mocs o menjar-se lesungles també seria canibalisme. Menjar-se la placenta pot ser,en tot cas, una porcada, però no es pot negar que és una pràc-tica estesa entre mamífers. I, porcada per porcada, no ho és tam-bé aprofitar-la (vés a saber amb quin consentiment i a benefi-ci de qui) per a fabricar productes cosmètics?

El menjar més tabú // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

portament i el bona gent que erentots els del poble. Vivien sense ran-cúnies del passat i s’ajudaven els unsals altres en el possible. Actual-ment sembla que es porten a beneirles mascotes, gats i gossos princi-palment.

A Albelda, a l’hivern, la festa deSant Sebastià ha anat guanyant im-portància i és un dia molt bonic deromeria a l’ermita, on es convida apanadó i beguda al assistents. Es potpujar a peu pel tossal o amb cotxeper un camí que s’ha condicionat. Ésel dia 20, i aquest any es va feraquesta celebració un dels dies de lafesta major.

Aquesta festa major és la de santVicent, el 22, en la que es conservencostums i al mateix tems, sempre hiha novetats.

Aquest any el dia abans hi haviaanunciada una conferència per partd’un especialista sobre la situació ac-tual de l’olivera i els olis. Tecnologia,promoció i mercat.

El dia 22 es fa la celebració reli-giosa a la col·legiata en nom d’aquestSant, la missa cantada per la CoralContrapunt del poble li dóna so-lemnitat. Després es va inaugurarl’exposició «Imágenes para el re-cuerdo» de la pintora d’osca Chonin

Com a marc són una manera deviure el canvi d’estació, el solsticid’hivern. Com a contingut són lesfestes de Nadalenques, Cap d’any,com una necessitat de trencar ruti-nes, de contactar amb la gent, decompartir energies.

Cada estació del l’any té les pròpies,segons els costums de temps antics.Quasi tots el mesos es fan celebra-cions i festes típiques. I de sants,marcades per les tradicions.

Com les festes de records tansingulars i màgics com al gener ésSant Antoni, «dels animals». Esportaven a la plaça els animals detreball per a beneir-los; la gent nicreia en divinitats ni practicava la re-ligió, però a algunes cerimònies,entre elles aquesta, no s’hi faltava.Era com una necessitat inconscientde buscar protecció on humana-ment no arribem. A la vegada, a lescriatures que anàvem a l’escola i alcatecisme i ens ensenyaven que noanar a missa i treballar per les fes-tes era pecat, ens tranquil·litzava,pensant que els nostres pares noeren tan dolents si portaven els ani-mals a beneir i anaven als enterra-ments. Sort que s’ha superat, en part,aquesta educació de normes exte-riors i cerimònies, oblidant el com-

Les festes d’hivern// JOSEFINA MOTIS

Laplana. Sempre hi ha activitatsinfantils, aquest dia van tenir disco-baby, pallassos i futbol.

Tampoc no hi falta mai i la sessióde ball tarda i nit. Un partit amb elClub Atlètic, d’Albelda. Al poblequasi sempre hi ha hagut un bonequip amb pretensions, l’entrenadoramb més satisfacció per la dedicaciói el divertiment que pel negoci, i unscamps ben condicionats. El que hi haara és al costat de la piscina ja fa unsquants anys.

A més per les festes majors no hifalta el festival de música i ballfolklòric. L’afició d’avis del tempspassat per la guitarra i les jotes, i acantar per part de joves i dones, s’hatransformat actualment amb la Ron-dalla Sant Roque de molta qualitat.

El diumenge després de la festa esfa la Festa del Tocino, de la que totsel anys hi ha notícies. Aquest anytambé hi ha anat molta gent a la quees convida a esmorzar, a provarproductes de la matança del porc ia un dinar amb caldereta i estofat. Elpoble s’omple de paradetes amb ex-posicions d’artesania, i de productestípic del mondongo.

Tot és possible, gràcies al treball del’ajuntament, de la responsable de labiblioteca i de la penya Lo Magré.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

TEM

A D

EL M

ES

14

Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes// ARTUR QUINTANA I FONT

ha 4 volums publicats dels 9 quen’ha de tenir, amb un total de 104mapes d’abundosos comentaris –alNALDC solament s’indiquen lesrespostes–, on en Veny sap fer d’unstemes aparentment àrids, una agra-dable, molt recomanable i a estonesdivertida lectura. Aquesta xifra,104mapes del PALDC enfront dels190 del NALDC, semblaria justifi-car el qualificatiu de ‘Petit’ que seli dóna, però no és pas així, perquèels seus mapes s’han triat en granpart per la variació, i allà on no n’hiha, o poca, el comentari no té gairesentit. Com que els anys no semblenpesar-li en Veny treballa a més en laredacció de les Scripta i projecciódialectal on s’apleguen etnotextosdonant especial interès als aspecteshistòrics de la llengua. I, paradoxesde l’escriptura: més que no pas pertots els seus immensos patracols queacabo de citar, en Veny ha arribat amolts lectors gràcies a la seua obraEls parlars catalans, constantmentreeditada, on presenta en bon estili bona llengua, sense engavanyadorstecnicismes, des de la minyona macadel català de l’Alguer als diftongsdel de la Codonyera i altres viles

matarranyenques: tiarra, cial, ciarz...En Veny té guanyada fama entrecompanys i estudiants de personaamable i assequible. I també d’ho-me just i digne i que quan cal sap de-nunciar la ignomínia: recordo comsi fos ara la cara que va posar quanli vaig dir, cercant ajut, que emprocessaven per defensar aquestpatrimoni tan íntimament aragonèsque és la nostra llengua catalana del’Aragó i la cultura que conforma.No se’n sabia avenir de tanta mal-vestat de governants i jutges. I en eldiscurs de gràcies que va pronunciara la Universitat d’Alacant el 12 dejuliol del 2014 en rebre la Medallad’Honor que atorga la Xarxa LluísVives, de la qual formen part els rec-tors de les universitats dels diferentsestats dels Països Catalans, va de-nunciar el gran desficaci d’anome-nar LAPAO el nostre català del’Aragó, recordant que un granpoeta d’aquella terra, en DesideriLombarte, ha testificat la seva per-manència: “Quan no quedarà res,[...], quedarà la paraula. Quedarà”,la paraula de la Franja, viva, aro-màtica, eterna, lluny d’etiquetes des-vertebradores, fidel als orígens.

Aquest 9 de febrer ha estat ator-gat a en Joan Veny i Clar, el 47è Pre-mi d’Honor de les Lletres Catalanes,premi que es concedeix anualmentdes del 1969 a una persona que enllengua catalana haja estat rellevanten el camp de les ciències o de leslletres, si bé en la pràctica els premiss’atorguen a gent de lletres. He mi-rat la llista dels anteriors premiatsi no n’he sabut trobar cap de cièn-cies, tot i que quan jo feia de juratdel Premi d’Honor recordo que al-guns se’n van esmentar com a pos-sibles candidats. Tanmateix cadavegada n’hi deu haver menys d’a-quests candidats, perquè ja fa tempsque a tot el món els de ciències handimitit majoritàriament de la llen-gua pròpia a favor de l’anglès, i elscatalanòfons no en són cap excep-ció. Joan Veny, mallorquí de Cam-pos, l’actual guardonat, és des del2002 catedràtic emèrit de la Uni-versitat de Barcelona, i amb ells’han format, en català cal subratllar,50 fornades d’estudiants. Ha treba-llat de sempre en la investigació il’ensenyament de la filologia ro-mànica, amb especial dedicació a lacatalana. I ací els seus camps de re-cerca preferits són la dialectologiai la geografia lingüística i en lacombinació d’ambdues: els atleslingüístics. Ha estat amb Lídia Ponsfigura cabdal del Nou Atles Lin-güístic del Domini Català, del qualn’han eixit sis volums dels nou quen’ha de constar –i que es poden con-sultar en línia. D’aquest magnumopus que cartografia 2.452 pregun-tes enquestades a 190 llocs, entre elsquals 20 de l’Aragó, en Veny n’ha fetpersonalment 69, un terç llarg de latotalitat –i concretament entrenosaltres els de les Paüls, Sopeira, LaPobla de Roda i Tolba–, seguint enaixò la tradició de molts dels seusmestres, Badia, Coromines, Moll...,de combinar el treball de campamb la de gabinet. Ha arrodonitaqueixa faenada amb una altra ensolitari: el Petit Atles Lingüístic delDomini Català. L’inicià el 2007 i n’hi

Joan VenyUNIVERSITAT

DE BARCELONA

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

TEM

A D

EL M

ESBenvolgut Joan Intervenció feta per Ramon Sistac davant la Secció Filològica de l’IEC l’any 2012

// RAMON SISTAC

ànim desinteressat, vas faltar a undels principis bàsics de tot bon pro-fessor: l’estudiant passerell, mal-destre, tímid, novençà... cal pico-nar-lo, capolar-lo, anihilar-lo... i dei-xar que la selecció natural faça laseua feina. Per a mi, aquesta va serla teua primera lliçó (certament ne-gativa).

Els anys anaven passant a la Fa-cultat, i ja faltava poc perquè la Ju-dit i jo comencéssem a fer manetesa classe de la Teresa Cabré. El teucurs de Dialectologia Catalana erauna mica com la manifestació del’11 de Setembre: multitudinari iple de gent de tot arreu. Un dia aclasse, parlaves de les famoses pa-latalitzacions ribagorçanes, i em vasdemanar públicament que pronun-ciés en el meu dialecte “clau”. Jo,disciplinat, vaig respondre “cllau”.Tot seguit em vas demanar“flama”. I jo, roig com un perdigot,“fllama”. Finalment li va tocar eltorn a “blau”. I em va faltar tempsper a contestar “assul”, davant lariallada general. Ací, amb la teuareacció gens irada, vas saltar-te unaaltra regla bàsica de la professió:l’estudiant que et contradiu a classecal humiliar-lo, no deixar-lo respi-rar, clavar-li una bala entre els ulls,per setciències... Sempre seràs untou, Joan, un tou...

Poc temps després, ben bé acabatd’esquerar com a filòleg, vaig pas-sar a fer classe a la facultat deLleida, tot posant en pràctica allòque tan malament m’havies ense-nyat. Era l’època de la lenta gesta-ció de la tesi doctoral. Com sol pas-sar en aquestes circumstàncies, eldia no tenia prou hores i els com-promisos acadèmics no em perme-tien d’avançar. Què t’haig d’expli-car! En alguns moments de molt dedesànim, o de navegació a la de-riva, em vas posar la mà a l’espatllai em vas dir: “Coratge, Ramon, co-ratge!”. M’ho vas repetir diversesvegades. D’entrada, em va resultaruna consigna enigmàtica, ja que enaquella època venia per casa unadona de fer feines andalusa que re-

petia tothora que la feina li donava“mushio corahe” i, a casa, en rèiema cor què vols. Anàlisi semantico-dialectal a banda, els teus “corat-ges” em van fer avançar fins als ob-jectius prèviament establerts, isense prendre-hi mal. I ací veig unaltre pecat teu contra el codi deon-tològic: tot bon professor desanimaels col·legues principiants i els posapals a les rodes... L’has de fer sentirinútil, un zero a l’esquerra; li has dedemostrar constantment que tu etsqui en sap i que ell no ha nascut pera formar part del regne dels esco-llits... Ets realment, Joan, un malexemple per a les noves genera-cions de professors (si és que n’hiha d’haver, al pas que anem...).

Faig via, que és tard i vol ploure.Al llarg dels anys he pogut com-provar, esmaperdut, com analitzesels fenòmens lingüístics passats i pre-sents bo i tenint en compte la seuadimensió social, històrica, geogràfi-ca, antropològica... He vist, escan-dalitzat, com, en comptes d’atrin-xerar-te en una escola o capelleta idisparar a tort i a dret contra qual-sevol cosa que bellugue, intentes in-terpretar cada fenomen des de laperspectiva i amb el mètode d’anà-lisi més convenient per a cada cir-cumstància. També he constatat,garratibat, que no imposes mai ni elteu punt de vista, ni el teu posicio-nament ideològic ni les teues maniesals que t’hem estat deixebles i com-panys. Ni tan sols arribes a tenir vo-cació de guru, de demiürg, de pareespiritual, de salvapàtries. I, encarapitjor, tens una visió global i globa-litzadora de la llengua catalana i delpaís que la parla, visió basada no enl’especulació, sinó en el coneixementempíric... Francament intolerable;gairebé diria que perillós...

Joan Veny, per culpa teua no sócric. En diners, naturalment, però síen amics i en coneixement. Iagraïsc al destí –o als déus si moltm’apures– la immensa fortunad’haver-te estat i d’estar-te encaraalumne, deixeble, col·lega i amic.

Per molts anys!

Em sap greu, amb ocasió del teu80è aniversari, retraure’t que hagesestat el responsable que em dedi-que a la dialectologia, i dir-te a mésque no t’ho perdonaré mai. Jo po-dria haver estat un home de profit(polític, rei d’Espanya, promotorimmobiliari...), però la teua in-fluència, naturalment nefasta iquan jo era massa tendre encara,no va permetre que eixís l’empre-nedor que portava a dins i... miracom em veig ara! Acumulant trien-nis (cada vegada més mal pagats) i,segons expressió casernària i quesant Pompeu em perdone, aún mequeda más mili que al palo de labandera.

Tot va començar ja fa vora unaquarantena d’anys, l’any de la mortdel Dictador, amb la meua arribadacom a estudiant a la Universitat deBarcelona. Era el primer curs. Unprofessor de cuyo nombre noquiero acordarme (disculpa’m lescites en castellà; ja vagarà de no fer-ne després de la independència);un professor, doncs, em va adreçara tu, com a cas irrecuperable, des-prés de comprovar que li havia pre-sentat un treball escrit en i sobreuna varietat lingüística difícil d’i-dentificar. Val a dir que en aquellaèpoca jo era encara analfabet encatalà, i que a més afirmava orgu-llós que parlava tres coses dife-rents: dues llengües i un dialecte,sense sospitar que una de les llen-gües (allò que jo creia que era el“català”) i el dialecte (el ribagorçà)eren la mateixa cosa, i que l’altrallengua (el castellà heretat de lamare), tal com l’havia rebut eramés aviat el dialecte hibridat d’ara-gonès que encara es parla al So-montano. El cas és que vas aconse-guir de desxifrar el treball –imfu-mable– i el meu garbuix mental, iem vas animar a continuar i apro-fundir en l’estudi d’aquella varietattan digna que avui ja no és un vul-gar dialecte, sinó que ha esdevingutidioma romànic amb tots els ets iels uts: la gloriosa llengua orienta-ragonesa, dita LAPAO. Amb el teu

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

AR

AG

Ó

16

El passat mes de gener es vanconvocar els premis literaris d’Ara-gó: “Premio de las Letras Aragone-sas 2014”, “Premio Miguel Labordeta2014” i “Premio Arnal Cavero-Gui-llem Nicolau 2014”. Tal com va apro-var el govern PP-PAR el febrer del2013, aquests tres premis són hono-rífics, això sí, als guanyadors se’ls lliu-rarà un magnífic diploma. Algú po-dria pensar que només amb estí-muls crematístics es podia fomentarla creació literària? I per això es diua la convocatòria “el premio és ho-norífico, entregándose un diplomaacreditativo”; heus aquí la clau de l’è-xit. No entenc com es van declarar de-serts l’any passat. Tot i que, d’altrabanda, el govern no es mostra pas delpuny estret quan diu al decret que:“La obra premiada estará libre de de-rechos de edición para que pueda serpublicada”. Queda prou clar, doncs,que no vol perjudicar els autorsapropiant-se dels seus drets. Ambaquest estímul no restarà de braçoscaiguts cap persona amb afició al’escriptura; és més, empenyerà a es-criure aquells aragonesos que no hohan fet mai, cercant el diploma ho-norífic i la llibertat de publicar lesseues obres en qualsevol editorial,amb la qual, de ben segur, podran ar-ribar a avantatjosos acords.

Pel que fa al Premi MiguelLabordeta està clarament es-tipulat que han de ser obres es-crites en castellà, tot i que nos’especifica si n’admetran enqualsevol modalitat del caste-llà d’Aragó. O potser no hi hacap modalitat pròpia del cas-tellà, Si així fos, visca la uni-formitat! Escoltant una con-versa entre un andalús, unval·lisoletà, un mexicà i unbolivià es fa del tot evident la man-ca de varietals dialectals del castellà.

Cal suposar que atesa la gran va-rietat de llengües pròpies a l’Aragó—el castellà no ho deu de ser, segonses desprèn de la convocatòria— laConselleria de Cultura va fusionar enun sol premi dos dels anteriors —eldel català i el del aragonès—, fentemergir el Premio Arnal Cavero-Guillem Nicolau per a “obras escri-tas en cualquiera de las lenguas y susmodalidades lingüísticas propias deAragón”. Totes les incongruències iles dubtes apareixen amb aquesta fra-se. El primer dubte: què se n’ha fetdel LAPAO i el LAPAPYP? En laconvocatòria, com es pot veure, esparla de llengües pròpies, però no esdiu quines, ni quantes en són. Al re-ferir-se a “sus modalidades lingüísti-cas propias de Aragón” es dóna a en-

tendre que les modalitats lingüísti-ques d’Aragó són diferents de les mo-dalitats d’altres indrets, però que lallengua podria ser la mateixa. El ca-talà té aquestes característiques, elLAPAO no, perquè només és d’A-ragó.

No us trenqueu massa el cap en re-soldre l’entrellat, tot és producte dements pertorbades per l’anticatala-nisme, tan minses de racionalitatcom abundoses de ressentiment. Hoqualificaré el més benèvolament queen sigui capaç: pur surrealisme delPP-PAR aragonès. Tant de bo perdinel poder el pròxim mes de maig.Quants mals de cap ens estalvia-ríem! Mentre tant proposo a la Tre-soreria aragonesa, per exemplaritat,pagar mitjançant diplomes honoríficsels sous dels càrrecs polítics de laConselleria de Cultura.

Alice Sommer (Praga 26/11/1903 - Londres 23/2/2014) // M. Llop

DONES

Alice Herz-Sommer és la més longeva supervivent delscamps de concentració de Hitler. Concertista d’origen jueu,txeca, amiga de Kafka i gran admiradora dels grans compo-sitors: Schumam, Beethoven, Mozart...El seu home i la seuamare van morir assassinats en els camps, però ella i el seu filles van salvar perquè podia tocar el piano per als nazis a The-resienstadt. Acabada la guerra va viure a Israel i Londres. Elseu fill també es va dedicar a la música. Alice era positiva; in-tentava transmetre esperança per la vida al mig de l’horror apartir de la música que era la seua salvació; era una altra for-ma d’enfrontar-se a la vida en els camps nazis. Hi ha diferentsautors que han escrit sobre el paper que la música va desen-volupar en els presoners dels nazis, amb arguments diferents(Pascal Quignard, Gilbert Rose, Primo Levi...) i els testimo-nis també són diferents. Al final de la guerra es van recopilar

més de 500 cançons gestades en els camps de concentració. Oli-vier Messiaen va composar Quartet per al fi dels temps a par-tir dels instruments que disposava com a presoner de guerraen 1940. El tango de Auschwitz és una cançó que una jove jue-va va compondre en est camp de concentració, que més tardva recopilar la ex presonera Irke Yanovski.

Si avui Alice Sommer ocupa la columna de dones és per l’im-pacte que em va produir veure-la, en els seus 108 anys, tocarel piano i parlar sobre la capacitat de mirar la vida des de lallum positiva i la bondat. L’any 2013, l’Academia concedí elpremi al documental de Malcolm Clarke: The Lady in num-ber 6, sobre la seua vida. Morí als 110 anys. Em quedo amb lafrase d’Alice: Les persones que no tenen cap relació amb la mú-sica, són pobres, no coneixen allò més bonic de la vida, de l’art.El secret de la vida és ser optimista; la vida és bellesa!

Surrealistes premis literaris del govern d’Aragó// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

Durant la redacció de la columna del passat mes de febrerem retornà al magí un mot al qual li estic donant voltes des defa gairebé un quart de segle: patxet. I d’altres associats, com arapatxo i, ben recentment, ratapatxet.

En el número del 4 de desembre de 1998 del setmanari tor-tosí L’Ebre publicava un text –la primera d’un seguit de col·la-boracions mensuals que s’allargaren durant gairebé deu anys,fins al 2008– amb el títol de ‘Fabra dixit’. Aquesta primeracol·laboració em va servir per justificar el títol de la secció:‘Digressions patxetines’; una col·laboració que deia textual-ment: “Tot i que mai no he sentit aplicar, ni oralment ni perescrit, ni ací ni allà, el nom patxet als naturals de les terres del’Ebre –desmentint d’alguna manera el Diccionari General dela Llengua Catalana de Pompeu Fabra, el Diccionari de laLlengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana i el recent Dic-cionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Cata-lans, per citar els tres diccionaris prescriptius del català, quedefineixen, de manera reiterada, ‘patxet’ com ‘Dit dels cata-lans occidentals, esp. de la ribera de l’Ebre’–, em resulta atrac-tiu pensar que els catalans nascuts en aquestes terres tinguemun nom propi –ni que siga d’origen forani i llibresc– que, encerta forma, ens identifica i singularitza dins de la comunitat

lingüística (i nacional?) catalana.És llarga la tradició que fa que mots fantasmes, o quasi fan-

tasmes, nascuts de la confusió d’un lexicògraf –en aquesta oca-sió Pere Labèrnia, que és qui per primera vegada recull i de-fineix, el 1839, el nom patxet al seu Diccionari de la LlenguaCatalana ab la correspondencia castellana y llatina– es difonen–ni que siga, en un primer moment, a través del llibres– fins es-devenir, relativament, populars. Això pot passar amb patxet, nomon més que un origen expressiu –com apunta Joan Corominesal seu DECat– m’agrada veure-hi un possible origen mossà-rab, tan propi del caràcter del país.

Així és que amb l’autoritat lexicogràfica del mestre Fabra,i la broma ‘etimològica’ que l’escriptor asconès Andreu Car-ranza fa a la pàgina 44 del Llibre de les set xibeques, he pen-sat intitular les meues digressions per al setmanari L’Ebre ambl’adjectiu ‘patxetí’, adjectiu que em serveix per expressar de ma-nera sintètica el que sóc –som?–: un català occidental de les ri-beres de l’Ebre.”

D’aleshores ençà, m’han arribat per camins diversos novesi nombroses aportacions lexicogràfiques que, sens dubte, me-reixen una altra entrada en aquesta secció, ‘U12’, de la nostrarevista.

Patxet // Esteve Betrià

U12

Laia Vaquer (Barcelona 1978) vaarribar a Vall-de-roures ara fa ca-torze anys. Li va agradar tant el nos-tre territori que va abandonar la ciu-tat comtal per establir-se definiti-vament a la capital del Matarranyaon ha viscut sense interrupcionsmassa llargues. I és que el seu entornsuggereix permanent inspiració enel seu ampli llenguatge artístic. Vainiciar la seua formació a la Facul-tat de Belles Arts de la Universitatde Barcelona on es va llicenciar, vafer un màster en creació artística i,el seu pròxim objectiu, el doctorat.Va interessar-se, en un primer mo-ment, sobretot, per la creació es-cultòrica. Així ha treballat i evolu-cionat en l’ampli i complex món dela imatge i les instal·lacions, que ésla relació que estableix el creador ar-tístic entre l’espai, l’objecte i la llumper expressar idees i sentiments.També ha experimentat amb el seupropi cos, el moviment i la integra-ció i relació amb el paisatge. Laia in-teractua a través del llenguatge dela natura pròpia i de l’entorn ambuna unitat no forçada. Hugo Roglan,el seu company, ha fet en mots ca-

sos de fotògraf id’intèrpret de la re-lació de l’artista i elmón exterior. Elseu treball artístices va fer mereixe-dor del primer pre-mi de la “Muestrade Arte Joven2007” patrocinatpel Govern d’Ara-gó. L’artista ha for-mat part del col·lec-tiu creatiu matar-ranyenc Arraïls queva presentar-se enuna exposició al’Antiga FàbricaNoguera de Beseitel 2012, si bé actualment s’hi ha des-vinculat. Ha participat principal-ment en exposicions col·lectives aForli i Fusignano –Itàlia– (2014), Sa-ragossa (2014), Barcelona (2013),Ourense (2012), Matarranya (2012),València (2011), Canfranc (2010)...I en altres mostres individuals a Tor-roella de Montgrí (2013), Saragos-sa (2013), Morella (2012), Saragos-sa (2012), Parets del Vallès (2010), al

castell de Vall-de-roures (2009), alMuseu Joan Cabré de Calaceit(2008)... Des del juny passat gestio-na l’espai ARTS&MÉS a Calaceit,local situat en una casa antiga res-taurada i rehabilitada per als noususos, vinculat amb el món artístic icultural. I, segurament, enguany ex-posi una nova mostra artística delseu treball en este mateix local ma-tarranyenc.

Laia Vaquer, una creadora en construcció constant// CARLES SANCHO

Laia Vaquer ala galeriavinotecaArts&Més deCalaceitCARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Ja sé que en aquest número hi trobareu sobre el mestre JoanVeny aportacions molt valuoses d’Artur Quintana i de RamonSistac; permeteu-me, però, que aprofite l’avinentesa del flamantPremi d’Honor de les Lletres Catalanes per escriure sobre “lallengua”, sí, encara més “llengua”. Vaig escoltar una entrevis-ta de la Terribas al mestre a Catalunya Ràdio, en presència deRamon Solsona, que va ser molt il·lustrativa i durant el pro-grama, entre altres coses, van convidar que la gent digués nomsde la ‘rosella’, el nostre ababol, de Fraga i de més llocs de laFranja. No continuaré per ací tot i reconèixer que em vaig que-dar ben agraït en sentir la paraula nostrada per les ones. La lli-çó ja és sabuda: parlem la mateixa llengua, el Nou Atles lingüísticdel domini català és un monument del savi mallorquí, on es veui es llegeix la disposició dels mots al llarg de tot el domini lin-güístic de la llengua catalana. Una meravella que ens fa eixirels parlants de les nostres comarques com a protagonistes alcostat dels territoris germans, és a dir, fills dels mateixos pro-genitors. Els savis ho tenen clar.

Però, com que a la Franja estem envoltats de mestretites de-fensors de “modalidades i lindezas vernáculas”, negadors d’e-vidències científiques, emparats pels qui manen des de Fran-co cap ací, no ens queda altre remei que quatre arreplegats d’a-questes comarques continuem amb el nostre mantra: parlemcatalà, parlem català, parlem català... És a dir clamem que nosal-tres parlem aquesta llengua i que fem el favor de parlar aques-

ta llengua. Les dues coses. La primera part no la té clara tot-hom per bé que avui poca gent nega la naturalesa catalana dela nostra llengua i, llevat de vergonyants brots, s’han arraco-nat definicions de xapurriat o patuès, clarament definidores d’au-toodi; pel que fa a l’imperatiu “parla català!”, això ja no ho tinctan clar. Després de tanta feina pedagògica de les associacionsculturals, després de tants anys de català a l’escola, la realitatés dolorosa i la llengua catalana ha reculat i perilla allò que somla part del domini on es parla més el català.

De tot plegat ens venia a parlar al programa de ràdio el saviJoan Veny, autor d’una obra justament als antípodes d’allò quefa el Govern d’Aragó i l’Administració aragonesa que ens diuenque no parlem català –i de passada, de manera imperativa, ensaboquen a no parlar-lo– i a més a més ens venen la idea de cons-tituir-nos en una reserva oriental lingüística aragonesa.

Ai!, quin mal fa sentir entre els xiquets i no tan xiquets elsnoms dels colors i el dies de la setmana en l’altra llengua nocatalana, de noms de carrers traduïts o de constatar l’ús crei-xent de sons estranys o... I és que tornar a parlar d’això és tor-nar a les beceroles, és com si no ens haguéssem mogut, es famolt pesat...

Pensem-hi: Els parlars de Joan Veny ens mostren amb la llen-gua que parlem al món; les modalidades lingüísticas aragone-sas ens amaguen la llengua i ens neguen l’existència. Això, pen-sem-hi.

El domini lingüístic // Francesc Ricart

NO SOM D’ EIXE MÓN

El Premi Gasull, organitzat per laPlataforma per la Llengua, entitatque realitza un treball impecable depromoció lingüística a Catalunya, esdecidix per votació popular. En-guany hi ha hagut una participacióde més de 8.000 persones, quasi eldoble que en l’edició passada, segonsl’organització. El percentatge devots més alt ha recaigut en EscolaValenciana.

Vicent Moreno, president de l’en-titat cívica, va dedicar el guardó alsvalencians: “Gràcies, gràcies de totcor a la gent que ha volgut destacarla nostra tasca. Aquest premi és dei per a la societat valenciana. Tan-tíssima gent que viu en valencià a unpaís que no sol ser retratat. Un PaísValencià que dóna l’esquena a l’es-peculació i la demagògia. Un paísconstruït des de la base, que digni-fica cada dia el fet d’estimar el nos-tre màxim tret d’identitat”.

Des de l’entitat s’ha agraït la tas-ca del jurat del Premi Martí Gasull

Escola Valenciana guardonada amb el Premi Martí Gasull de la Plataforma per la Llengua// REDACCIÓ

i de les persones que proposaren Es-cola valenciana com a candidata d’a-questa segona edició. Vicent More-no va destacar el paper d’aquest pre-mi: “Volem agrair la Plataformaper la Llengua el Premi Martí Ga-sull, un gran projecte que, seguint lafilosofia de qui li posa nom, servixper a donar a conèixer millor per-sones, entitats i empreses que tre-ballem en la nostra llengua i la in-tentem prestigiar cada dia”.

El president d’Escola Valencianatambé va recordar en l’acte que en-guany es commemoren 20 anys dela mort d’Ovidi Montllor: “El llegatde l’Ovidi és un pont entre Catalu-nya i el País Valencià. No s’enténl’Ovidi sense tot plegat”.

Des d’Escola Valenciana es vandestacar les principals línies d’ac-tuació de l’entitat durant la prime-ra meitat de 2015, tot un seguitd’accions concebudes amb el lemaL’escola que volem: des de la pre-sentació d’un model educatiu global

que està obert a aportacions i que técom a objectiu millorar el nostre sis-tema educatiu, fins a la “Crida perl’escola que volem”, que se celebraràel dissabte 21 de febrer o les Tro-bades d’Escoles en Valencià, elsgrans altaveus d’estima per la llen-gua i reivindicació de drets lingüís-tics al País Valencià.

Lliuramentdel guardó

PLATAFORMA

PER LA LLENGUA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 20

/ m

arç

2015

CU

LTU

RA

19

Anna Maria Moix// MARTA MOMBLANT RIBAS

imaginari no només és ric, sinó queés transversal. Aquest tret se’ns faevident tot fent immersió entre leslletres en les que va esdevenir mes-tra; en elles es fa palès un dels tretsmés característics dels pensadors iels artistes consolidats, la capacitatde desdibuixar les tan fangosesfronteres entre els gèneres; és aixícom d’entre les pàgines que l’AnnaMaria dedica bé sigui a la poesia, lanarrativa, el relat juvenil o el conteinfantil s’emanen universos plens dellibertat, joc i vitalitat. Una poèticaben personal.

Recentment a Barcelona, des dela contemporaneïtat del Col·lectiude Creadores Escèniques ProjecteVaca, hem vist en l’Anna MariaMoix una font d’inspiració per a lamaterialització dels nostres treballsescènics. En ella hi hem trobat unexemple de dona del seu tempsque va fer conviure Pensar l’escrip-tura i Pensar el món que l’envolta-va. Per tant, dins la Mostra de Tea-tre del Novembre Vaca 2014, que en-guany celebrava la seva 15a ediciói sempre giravoltant entorn una fi-gura femenina, hem desenvolupatun Happening –l’Instanteatre, unFet Teatral Singular, una lloança alprocés creatiu– i el petit espectacleliterari Còctel Ana María Moix ons’ha recreat multiformes fragments

de les seves pàgines escrites. Aquestdarrer, dirigit i dramatitzat perGemma Julià, prendrà un nou for-mat per tal d’iniciar la seva gira –de-sitjaríem veure’l prompte per les ter-res de la seva infantesa–; la compa-nyia, comptarà ara amb la inter-pretació de Teresa Urroz com aAnna Maria, i amb la de IsabelDíaz i la mateixa directora, que fa-ran eixir en escena dialogada una se-lecció del ventall de personatges quees desprenen de la ficció de la Moix;un debat amb el públic en donaràcloenda i es podrà veure aquestmes de març en entorns literaris talscom la Llibreria Pròleg de Barce-lona el dia 17 i, el dia 27 dins la pro-gramació del Dia Internacional dela Dona, a Mollet, a la Sala la Ma-rineta, a les vuit del vespre.

L’objectiu de tot aquest desple-gament escènic, obtenir-ne una fontde material –amb cos, moviment,rostres, expressions, mots, colors,fragments vitals...– amb el quecomptar per tal de recrear sota la ca-lidoscòpica perspectiva de l’equip deCreadores Escèniques contenidoresde la proposta original, l’imaginaride l’autora, culminant en el docu-mental que amb complicitat amb laFilmoteca de Catalunya i amb d’al-tres entitats públiques, se li estàrealitzant.

La literata i intel·lectualAnna Maria Moix i Messe-guer nascuda a Barcelonal’any 1947 i descendent deNonasp per part de mare,fou l’únic membre femeníinclòs a Nueve novísimospoetas españoles de JosepMaria Castellet –Edicions62–, antologia poètica quereuneix els poetes més re-novadors pels volts del 1960.Escriptora precoç, La sevairrupció en la literatura vaser vertiginosa: només entreel 1969 al 1973 ja va publi-car tres poemaris; la sevaobra conté també narrativa,contes i assaig destacant-nel’epistolari amb Rosa Cha-cel, el tractat sobre LaGauche Divine, el grup d’in-tel·lectuals i artistes del qual en foumembre distingit, i el seu Manifies-to personal del 2011, treball crític quereflecteix la visió general abatudadamunt la societat civil espanyola enels darrers anys.“La nena Moix”,com fou coneguda a l’inici del seudesvetllar literari, va rebre, entred’altres, el Premi Honoris Causa del’Aula de Poesia de la Universitat deBarcelona al 2004 i el Premi Creu deSant Jordi de la Generalitat de Ca-talunya el 2006, guardons que vanconsagrar una trajectòria absoluta-ment dedicada a les lletres, la culturai el pensament. Fa tot just un any, el28 de febrer del 2014, morí víctimad’un càncer, a Barcelona, als 66anys, i en el numero 112 de Tempsde Franja, ja se’n parlà del condolque a Nonasp es dedicava a la fa-mília, rememorant, per una banda elpregó de festes que l’Anna Mariadedicà a Nonasp l’any 1986 plaental poble, i per una altra, fent me-mòria dels seus germans, dos, en Te-renci, figura molt popular, i en Mi-quel, qui morí adolescent marcantprofundament la vida i l’obra del’autora, essent-ne ella la germanamés petita.

L’obra de l’Anna Maria Moixestà farcida d’imatges, atractives,captivadores, que en llegir-les es-quitxen les ànimes del lector. El seu

Anna MariaMoixARXIU