En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14C

AR

TES

CR

EUA

DES

2

TEMPS DE FRANJA digital 14

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Llitera

13 Cultura

15 Tema del mes

16 Ribagorça

17 Galeria de personatges

18 PP.CC.

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Tant de bo que l’Heraldofes el mateix!

El Simposi d’Història celebrat durant unasetmana a la seu de l’IEC a Barcelona titu-lat, amb més o menys encert, “Espanyacontra Catalunya” ha portat molta cua enmolts mitjans de comunicació i despertatmoltes polèmiques entre polítics d’arreul’Estat.

I jo, pensant una mica (no massa, que empodria agafar malt de cap) ne vaig traure al-gunes conclusions: Que problemes entreveïns, sempre n’hi ha hagut, ja des del neo-lític: quan et deixaves el corral obert algú etfurtava l’aladre. Que fer un memorial degreuges (sempre es veuen més els que et fana tu que no els que fas tu als altres) és sa, ca-tàrtic i de vegades alliberador.

Que posats a recopilar greuges, es millorfer-ho d’una vegada i despatxar el tema enuns dies concrets com és el cas d’aquest con-grés barcelonès (fa menys sang i enverinamenys l’ambient polític i social), i no pas fer-ho com ho està fent des de fa anys i panysl’Heraldo de Aragón, on no hi ha un dia /elsdiumenges, ració doble o triple) o no es pri-vi de soltar gats a la cara als maixants i mal-eïts catalans per lo mal que es porten ambAragó, al que aquells no es cansen d’espo-liar, un dia rere l’altre.

Tant de bo que, en lloc d’això se’ls acudísfer un simposi o jornades de set dies, titula-des: “Catalunya contra Aragó”, editadesdesprés en un suplement de 80 pàgines, ondenunciessen tot lo que volguessen denun-ciar. I que després callessen gairebé per sem-pre sobre aquesta qüestió.

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Olivera mil·lenària. Foto:Taula del Sénia

L’odi i animadversió de molts aragonesoscontra Catalunya i els catalans baixaria de se-gur molts graus. I tots n’eixiríem guanyant.

Marià Àlvarez

Desideri Lombarte evocat a Tarragona

El passat 7 de febrer en un acte solemnei emotiu l’Ajuntament de Tarragona va aco-llir com a fill adoptiu seu el Dr. Josep Sànc-hez Cervellò, actual Degà de la Facultat deLletres de la Universitat Rovira i Virgili. His-toriador reconegut i demòcrata lluitador, elprotagonista va reivindicar la seua doble con-dició de flixanco d’origen i tarragoní per elec-ció; significativament, ho va fer amb la lec-tura del poema “La pàtria menuda”, de De-sideri Lombarte, que va completar amb unfragment del “Discurs fúnebre de Pericles”recollit per Tucídides. Molt arrelat a les Ter-res de l’Ebre, sobre les quals ha realitzat di-versos estudis, Sànchez Cervelló va reunir alseu discurs l’evocació de les raïls pròpies delsversos de Desideri Lombarte i el marc de lli-bertats ciutadanes de la democràcia d’Ate-nes.

M. D. Gimeno

Adhesions a l’Any Desideri

Siento no poder acompañarles a la inau-guración del Any Desideri Lombarte. Lesdeseo mucho éxito. Un cariñoso abrazo.

Maria Antonia Martín ZorraquinoCatedràtica de Llengua Espanyola

de la Universitat de Saragossa

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14ED

ITO

RIA

L

Dies enrere, cinc alcaldes de laFranja van ser convidats al progra-ma El Matí de Catalunya Ràdio (po-deu recuperar l’àudio aquí: www.catradio.cat/audio/789334/El-catala-a-la-Franja-de-Ponent).

Va ser una tertúlia on no hi van fal-tar els tòpics habituals sobre la Fran-ja, a bastament coneguts per tothom.Els alcaldes es van mostrar en di-verses ocasions en contra del lapao:asseguren que tenen clar que el quees parla als seus pobles és català. Fan-tàstic. Ho celebrem. Ara bé, ambaixò no n’hi ha prou.

Recordem-ho: el 1984 es va im-pulsar la Declaració de Mequinen-sa, la famosa cimera d’alcaldes fran-jolins en la qual es va acordar que elGovern d’Aragó sol·licitaria al Mi-nisteri d’Educació que s’impartísuna assignatura optativa de llen-gua catalana. Els alcaldes, per laseua banda, es van comprometre afomentar l’ús públic del català alsseus pobles: retolació, edictes, mitjansde comunicació...

Doncs bé, el Ministeri va instaurarde seguida les classes optatives de ca-talà. I alguns ajuntaments –pocs– vanfer gestos tímids i escadussers perquèel català fos present en àmbits for-mals. I, a grans trets, aquí s’acaba lanormalització lingüística duta a ter-me a l’Aragó. Com tothom sap, ni elGovern d’Aragó ni els ajuntamentshan desenvolupat en aquestes dè-cades cap política lingüística ambcara i ulls amb l’objectiu de protegirel català.

A causa del rebombori del canvide denominació, l’1 de juny es vanreunir una colla d’alcaldes a Me-

EDITORIAL

Un discurs de cartó pedra

quinensa, com trenta anys abans, i esva signar l’anomenada Nova De-claració de Mequinensa. Aquestcop els alcaldes no es van embolicaramb tot això de normalitzar el catalàals seus pobles, i tampoc van fer capautocrítica. Una llàstima. En un fu-tur, els experts ja analitzaran el pa-per que han tingut les institucionsmunicipals en el declivi de la nostrallengua.

Hi insistim: celebrem que els al-caldes que tinguen tan clar que par-lem català. Estaria bé, però, que ar-ribés el dia que en fossen realmentconscients i comencessen a desen-volupar polítiques per tal que aques-ta llengua tinga una presència nor-mal als nostres pobles, en tant quellengua pròpia. I és que no, no tot ésculpa de Saragossa i del PAR.

“Els pobladors del nostreterritori eren catalans, i natres som descendentsd’aquella gent “

Epistolari (1981-1989), p. 81

El Palau Montcada aculld’Atades “Una estrellapara un deseo”//REDACCIÓ

La mostra itinerant “Una estrella para undeseo” va arribar el passat divendres 14 de fe-brer al Palau de Montcada de Fraga. Es trac-ta d’una exposició organitzada per AtadesOsca. en què es recullen dotze obres realit-zades per persones amb discapacitat intel·lec-tual al costat de dotze artistes aragonesos.

Aquesta mostra itinerant es va inaugurar elpassat mes de desembre a Osca, com a primeracte commemoratiu del 50 aniversari d’Ata-des, arriba ara a la capital fragatina per apro-par l’art de les persones amb discapacitat in-tel·lectual i la solidaritat de dotze artistes ara-gonesos. Aquesta exposició romandrà en el Pa-lau Montcada fins al dia 12 de març.

El lema “Una estrella para un deseo”, queaglutina tots els actes que Atades Osca cele-brarà enguany, fa al·lusió a la col·laboració coma element imprescindible per poder fer reali-tat els somnis i projectes de les persones ambdiscapacitat intel·lectual.

Reuniód’alcaldes aMequinensaa l’estiu de2013HUGO SOROLLA

http://www.catradio.cat/audio/789334/El-catala-a-la-Franja-de-Ponenthttp://www.catradio.cat/audio/789334/El-catala-a-la-Franja-de-Ponent

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14M

ATA

RR

AN

YA

4

Un relat descriptiu de París, on laciutat suggereix records i situacionsemocionals que va viure l’escriptoramb la seua parella que acabà demanera tràgica, és el guanyador delX Concurs de Relats Curts MatiesPallarés que Ramón Freixenet Estoltitulà “Paris era una festa –ho va dirHemingway– i tu i jo hi érem con-vidats”. L’escriptor d’origen sud-americà resident a Blanes ha guanyatdiferents premis en català al País Va-lencià –El Puig i Sant Vicent de Ras-peig– i al Principat –Cornellà, Mar-torelles i Barcelona. Les intrigues po-

licials justificades per la presència delterrorisme al País Basc que acabaamb una violenta revenja, és el temadel segon premi del periodista bilbaíIgnacio Echeverría que també haguanyat premis en narrativa i poesiaper tota Espanya: Madrid, Sevilla,Alacant, Jaén, Àvila...

Pena-roja ha concedit els X Pre-mis Vila de Pena-roja: el Concurs deRelats Curts Maties Pallarés i elConcurs de Pintura Desideri Lom-barte, coincidint amb la festa d’hi-vern dedicada als Sants Patrons dela vila Sant Fabià i Sant Sebastià. En

cada convocatòria del Concurs deRelats augmenten el nombre d’ori-ginals presentats que enguany ja ar-ribava als 110. Des de fa anys, ungran nombre de participants són deprocedència hispanoamericana.També destaquem la poca presènciade textos escrits en català en les úl-times convocatòries. El jurat valoraque la qualitat dels relats, en gene-ral, ha estat força destacada, i elsseus membres han coincidit bastanten les obres mereixedores dels gu-ardons.

El Xè Concurs de Pintura Desi-deri Lombarte va premiar Àngel Al-gueró, tortosí que va començar apintar de manera autodidacta el1992. Ha obtingut diferents guar-dons a Catalunya i Espanya i ha par-ticipat en diverses exposicions in-dividuals i col·lectives. El Diari deTarragona el va fer pintor del mesd’abril per ser un artista molt vin-culat amb les Terres de l’Ebre. TantÀngel Algueró com Ramon Frei-xenet van estar presents en l’acte ce-lebrat a Pena-roja i van rebre elspremis de mà de l’alcalde de la vilai el regidor de cultura.

En celebrar-se enguany la desenaconvocatòria, l’ajuntament de lavila com a promotor dels premis,està estudiant la possibilitat de pu-blicar un volum recopilatori de totsels relats guardonats en estos deuanys d’existència i que cada vegadasón més coneguts i compta amb mésparticipació.

X Premis Vila de Pena-roja// CARLES SANCHO

Entrega delsX Premis Vilade Pena-rojaCOMARQUES NORD

Shirley MacLean Beaty (Richmond, Virginia, abril 1934) // M. Llop

DONES

Actriu de cinema i de teatre que sempre m’emociona ambles seues interpretacions. També em motiva investigar la seuatrajectòria vital molt vinculada a creences i pràctiques esotè-riques. Nascuda a una família baptista d’origen anglès, el pare,i irlandès i escocès, la mare, després d’estudiar l’educació se-cundaria es traslladà a Nova York per fer-se actriu de Broad-way. Casada amb un home de negocis, Steve Parker, va teniruna filla; més endavant es divorcià per qüestions amoroses delseu marit. Políticament es coneguda per les relacions amb An-drew Peacock, antic aspirant a Primer Ministre d’Austràlia pelPartit Liberal, també fou amiga del diputat d’Ohio, Dennis Ku-cinich, candidat pels demòcrates en 2004 Els seus passos artísticsvan començar per ser ballarina i actriu de teatre. La primera

pel·lícula fou: Però... Qui va matar a en Harry? d’Alfred Hitch-cok. Amb Jack Lemmon va fer L’apartament, l’any 1960, deldirector Billy Wilder (va obtenir un premi BAFTA per la mi-llor actriu estrangera i un Globus d’Or per la millor actriu decomèdia musical) i en 1963 protagonitzà la pel·lícula Irma ladolça amb el mateix director i actor. Ha protagonitzat moltespel·lícules al costat d’actor importants com Paul Newman, Ro-bert Mitchum, Dean Martin, Gene Kelly... Al llarg de la seuacarrera artística ha acumulat molts premis: 1983 Oscar a la mi-llor actriu per La fuerza del cariño (El poder d’amor). És im-possible fer un resum d’aquesta dona que sap viure amb il·lu-sió tots les experiències vitals sense tenir com a bandera unabellesa física que mai va estar el motor d’obrir-li portes.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14M

ATA

RR

AN

YA

5

José Gómez Piquer, un veterinari il·lustrat// JAVIER ORTEGA

José Gómez Piquer era un vete-rinari il·lustrat. Va ser poeta, pintor,catedràtic de Patologia GeneralMèdica i de Nutrició, col·leccionis-ta d’edicions de El Quijote així comestudiós dels gossos i els gats en lapintura de Francisco de Goya.

La seva trajectòria com a profes-sor titular i catedràtic va transcórrera la Facultat de Veterinària de laUniversitat de Saragossa, la històriade la qual va recollir en el llibre Cró-nica de 150 años de estudios veteri-narios en Aragón (1847-1997) i en unaltre publicat amb motiu de les No-ces d’Or de la promoció de veteri-naris 1954-55, la seva, en el qual esplasma la Saragossa dels anys estu-diantils d’aquesta època juntamentamb la trajectòria professional de 16veterinaris.

Va escriure llibres de textos coma Manual práctico de análisis clíni-cas en Veterinaria o Fisiopatología dela reproducción y inseminación delos animales domésticos així com as-sajos de divulgació dedicats al gos ial gat en els refranys populars, his-tòries de cans famosos, els toros enla pintura o els gossos i els gats enla pintura i en la vida de don Fran-cisco de Goya. Segons les cartes delpintor, Gómez Piquer sosté que en-tre les aficions de Goya figuraven la

caça i els gossos, que va incloure endiversos quadres igual que els gats,aquests principalment en els aigua-forts (els Caprichos) i els tapissos.“Goya no es va oblidar dels animalsde companyia que va pintar des dediverses òptiques però sempre ambforma real, amable i de vegades ambun to satíric o crític”.

Pertanyia a l’Acadèmia de Doc-tors d’Espanya, va fer incursions enla poesia amb els llibres Piedras fó-siles i Revivires, i en la narrativa ambUn dia en la Alcarria (viatges) iComo llegué a ser la primera piedra(conte per a majors); pintava, varealitzar alguna exposició, i també vafer els seus pinitos com a il·lustradord’alguns dels seus llibres i el titulatMiguel de Cervantes & la física.

Era un entusiasta del El Quijote.Posseïa una bona col·lecció d’edi-cions de l’obra cervantina, que vanpoder veure’s el 2005, al Paranimf dela Universitat de Saragossa, ambmotiu de l’IV centenari de la sevapublicació. Es va exposar un cente-nar de Quijotes des del segle XVIIfins a l’actualitat, la majoria proce-dents de la col·lecció privada de JoséGómez Piquer, qui va assenyalarque nombroses còpies de la no-vel·la de Cervantes les va adquirir enciutats europees, durant els seus

El passat diumenge 16 va tenir llocla pujada al Tossal del Rei ambmotiu de la Renovació de la Flamade la Llengua, organitzada enguanyper les entitats excursionistes deReus. El dia, que no acompanyà ga-ire, no va poder amb la il·lusió delsreunits. L’acte constituí una defen-sa ferma de la llengua catalana con-tra els atacs sistemàtics del govern,a través d’iniciatives com l’infame“lapao”, la supressió de Canal 9, eltancament de les emissions de TV3i Catalunya Ràdio, els retalls humi-liants en l’ensenyament i un insu-portable etcètera, tal com han in-format els participants.

Pujada al Tossal del Rei// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

viatges com a professor universita-ri. Hi havia exemplars en anglès,francès, japonès, rus, italià, portuguès,grec i xinès.

José Gómez Piquer, veterinari iprofessor, va néixer a Valldalgorfa(Terol) el 1930 i va morir a Saragossal’11 de febrer de 2014

Facultat deVeterinària

de SaragossaUNIZAR.ES

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14M

ATA

RR

AN

YA

6

Català a les escoles // Juli Micolau

L’ARGADELL

Enguany farà 30 anys de la Iª Declaració de Mequinensa:una de les peticions va ser instar al Govern d’Aragó per in-troduir el català a les escoles franjolines. A pesar de ser unaassignatura optativa, el curs 1984/85 va sumar la voluntat depares i mares per demanar per als seus fills/es una classe encatalà. Així –amb col·laboració amb el Ministeri d’Educació iCiència– començava una etapa fructífera que no ha parat decréixer. Durant el primer curs s’iniciaven en l’aprenentatgede la llengua pròpia de l’Aragó oriental, el català, 791 alum-nes, 6 professors i 12 centres de 10 municipis. Deu anys des-prés, el curs 1994/95 l’evolució ja era espectacular: 3050 alum-nes, 24 mestres i 34 centres de 29 municipis. Del curs 2009/10l’Observatori de la Llengua Catalana dóna la següent infor-mació de l’alumnat que assisteix a classe de llengua catalanaals centres educatius d’infantil, primària, ESO i Batxillerat deles nostres comarques: el percentatge és del 81,76%, és a dir,3837 alumnes. Per una consulta feta fa un mes al Departamentd’Ensenyament de la DGA respecte al nombre de professors

totals de català a l’Aragó que consten sobre el curs 2013/14 ala Direcció General de Política Educativa i Educació Perma-nent són els següents: entre tots els cicles formatius hi ha 54professors de centres públics i concertats; entre ells estan elsmestres que imparteixen català com els que donen altres as-signatures en llengua catalana, principalment en centres au-toritzats amb un projecte bilingüe en català. Hauríem de su-mar també els 2 professors del Departament de LingüísticaGeneral i Hispànica (Àrea de Filologia Catalana) de la Uni-versitat de Saragossa que imparteixen les assignatures en ca-talà Lengua catalana I i II, Literatura Catalana i El catalán enAragón. Des d’aquí faig una crida a la població aragonesa peranimar-se a cursar eixes assignatures universitàries. Des de lameua modesta columna vull donar una gratitud immensa ales parts implicades; això és possible gràcies a tots: els pares,les mares i els/les mestres, en benefici dels nostres fills/es què,així, tindran garantida una millor formació amb molta méshumanitat.

La Fundació Lluís Carulla a Bar-celona va organitzar el 23 de generuna roda de premsa per a presentarels Premis Llibreria Serret de Lite-ratura Rural. El llibreter vall-de-rourà Octavi estava acompanyat al’acte per Carles Duarte com a di-rector de la Fundació Lluís Carulla,Joan Santanach d’editorial Barcino,Elodie Bourgeois d’editorial Ju-ventud, Mari Carme Jiménez del’Institut Ramon Muntaner i AlbertoMoragrega com a representant del’associació d’empresaris #3 Terri-toris –Matarranya, Terra Alta i Mo-rella–.

En total seran 5.000 euros el quees repartiran els premiats de les qua-

Presentació dels Premis Llibreria Serret de Literatura Rural a Barcelona// CARLES SANCHO

i narrativa que és, com a mínim, de150 fulls –en català, aragonès i cas-tellà–, excepte l’àlbum il·lustrat in-fantil que serà entre 24 i 40 pàgines.

Un dels objectius dels premis, se-gons les entitats que hi participen, éscol·laborar en la cohesió dels tres ter-ritoris que pertanyen a tres comu-nitats diferents però que tenen unselements comuns com són la llengua,el paisatge i la cultura. I volen seguircreixent per aconseguir desenvolu-par-se conjuntament per trencarunes línies divisòries polítiques ana-cròniques. La Taula del Sénia, l’as-sociació d’empresaris #3 Territoris ola Llibreria Serret són tres bonsexemples de col·laboració entreAragó, Catalunya i País Valencià.

L’endemà, a la presentació delspremis a Barcelona, l’Octavi Serrettenia programada una intervenció aAragón Televisión per anunciar pú-blicament els guardons a Saragossa.Recordem que els premis s’atorgu-en en les tres llengües de la comu-nitat aragonesa: català, aragonès icastellà, a més de l’anglès en l’àlbumil·lustrat infantil. També cal destacarque les editorials aragoneses PRA-MES i Gara d’Edizions col·laborenen l’edició dels treballs premiats.

tre categories convocades, a més dela publicació dels treballs guardo-nats. L’inici de la recollida d’origi-nals presentats s’inicia el 23 de ge-ner fins al 23 de maig i el veredictees farà públic el 30 d’agost a Vall-de-roures amb una gran festa literàriaper atorgar els premis. Finalmentcol·laboren amb la Llibreria Serret:el Museu de la Vida Rural de l’Es-pluga de Francolí, les editorials quepublicaran les obres –Barcino, Ju-ventud, PRAMES i Gara d’Edi-zions– i l’associació d’empresaris #3Territoris i Masia Roures.

En la documentació que es va lliu-rà en la roda de premsa es va con-cretar l’extensió dels treballs d’assaig

Presentaciódels PremisLlibreriaSerret a laFundacióCarulla deBarcelonaFUNDACIÓ LLUÍS

CARULLA

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14BA

IX C

INC

AI Cursa per la vida// ROSA ARQUÉ

tra una malaltia que tots i totes vol-drien fer desaparèixer.

L’AECC Baix Cinca és una orga-nització molt activa a Fraga i Co-marca. Fan xerrades informatives,cursos, jornades de prevenció, as-sessoria i activitats de recaptació perdestinar diners a projectes d’inves-tigació. L’èxit d’eixa I Cursa per lavida és una prova més del seu treballi el seu esforç.

El dia 16 de febrer al matí es va ce-lebrar a Fraga la “I Cursa per lavida” a benefici de la investigaciócontra el càncer i organitzada per lajunta local de l’Associació Espa-nyola Contra el Càncer Baix Cinca(AECC). També hi van col·laborarl’Ajuntament de Fraga, la Comarcadel Baix Cinca i el Club d’Atletismede Fraga.

La cursa era una més de les acti-vitats del dia mundial contra el càn-cer i des de l’organització afirmenque l’èxit va ser immens perquèmés de 1.500 persones hi van parti-cipar i van recórrer els 2 km que vandes del Passeig del Cegonyer fins alsjardins de Juan Carlos I. S’hi podiaanar corrent, caminant, amb patinsi això va fer encara més variada l’ac-tivitat perquè es veia gent de totes lesedats i de totes les condicions físi-ques, tots en un ambient molt rela-xat i molt alegre. La presidenta de

l’associació, Fina Escándil, va agrairla participació a tota la població i vareconèixer que estaven desbordadesper la quantitat de gent que volia par-ticipar a la cursa, es van acabar les sa-marretes, les bosses dels corredors iles polseres, però la gent continuavaarribant encantada de participar-hi.En realitat, va ser una cursa de con-vivència on la gent es mobilitzava percol·laborar amb la investigació con-

I Cursa per la vidaROSA ARQUÉ

Nova adaptació d’El Cafè de la Granota a teatre// CARME MESSEGUER

que tenien d’actuar a lamateixa Mequinensa i vaagrair la col·laboració, entot moment, dels mequi-nensans, des de la Regi-doria de Cultura de l’A-juntament fins a l’asses-sorament lingüístic pas-sant per les conversesamb diversitat d’infor-mants.

Si els contes de Mon-cada han estat portats alteatre més d’una vegada,

el fet que El Cafè de la Granota hajaestat designada enguany lecturaprescriptiva ha motivat que diversescompanyies de teatre escolar n’ha-gen proposat diferents versions si-multàniament. D’altra banda, untext de Desideri Lombarte va sertambé objecte d’anàlisi en unexamen de Selectivitat a Catalunyafa uns anys, encara que en aquellaocasió com a mostra de text dialec-tal.

Divendres 21 de febrer, la SalaGoya de Mequinensa tornava aacollir una nova adaptació de lanarrativa de Jesús Moncada alteatre. En aquesta ocasió es trac-tava d’una selecció de contes d’ElCafè de la Granota a càrrec de laCia Mea Culpa amb motiu de la in-clusió d’aquesta obra com a lecturaobligatòria de la matèria de Llen-gua catalana i literatura per a l’e-xamen de Selectivitat a Catalunya.

En una sala plena com un ou(com és habitual a Mequinensaquan de Jesús Moncada es tracta),l’escenari reproduïa el Cafè de lagranota la nit prèvia al trasllat al po-ble nou del matrimoni que el re-genta, amb tot de caixes de cartróconvenientment etiquetades per a lamudança. El diàleg elegíac de la pa-rella dóna peu a la inserció de di-versos contes a manera de records,que, salpebrats per declaracions degent de Mequinensa com a veus enoff i ambientat amb músiques i càn-

tics de profunda tradició al Poble,van donar un toc ben mequinensà ala representació que va agradard’allò més. El treballat tractamentdel llenguatge i el bon ofici inter-pretatiu d’actor i actriu es van veu-re arredonits per picades d’ullet a larealitat més actual sobre la llengua.

Just abans de començar la repre-sentació, que organitzava l’Ajunta-ment de la vila, un tercer membre dela companyia va manifestar el goig

Representaciód’El Cafè de la GranotaCIA MEA CULPA

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14BA

IX C

INC

A

a la Innovació Radiofònica, el ME-DEA Awards 2013 a la promoció dela Ciutadania Europea i altres pre-mis a nivell estatal i internacional, elprojecte TEA FM avança amb pasferm en la seva labor d’experimen-tació i creació.

13 de febrer, Dia Mundial de la Ràdio

Els objectius de la jornada sónconscienciar al públic i als mitjans decomunicació sobre la importància dela Ràdio; encoratjar als encarre-gats de prendre decisions a crear ioferir accés a la informació a travésde la ràdio; així com millorar les xar-xes i la cooperació internacional en-tre els organismes de radiodifusió.

Aquest any 2014, la UNESCO en-coratja a totes les ràdios a promou-re a través de les ones l’accés a la in-formació, a la llibertat d’expressió ia la igualtat de gènere.

Els alumnes del Taller de Ràdiodel centre aporten continguts alprograma especial emès el 13 de fe-brer, coincidint amb la commemo-ració del Dia Mundial de la Ràdio,en directe des de l’Estudi Ondas delCentre de Tecnologies Avançadesdel INAEM a Saragossa.

El programa especial denominat“Un món per escoltar”, amb el quales commemora el Dia Mundial de laRàdio, començà a la 1 de la tarda deldijous i va tenir per objectiu celebrarque la Ràdio està més viva quemai. Creativitat sonora, microes-pais, entrevistes, connexions inter-nacionals, debats, ficció sonora, ra-diodocumental, participació d’o-ïdores i col·laboradors, intercanvi decontinguts, música en viu van donarforma a vuit hores de ràdio en di-recte.

Durant el programa va poder es-coltar-se la salutació dels alumnesdel centre fragatí, encarregats de lesemissions del Taller de Ràdio de

l’IES Baix Cinca, en el qual recla-men que “la Ràdio és també delsmés joves”. D’aquesta manera esparticipa en la Convocatòria Esco-lar de Missatges Radiofònics que vallançar TEA FM per commemorarel Dia Mundial de la Ràdio.

Les emissions van poder seguir-se a través del Taller de Ràdio del’IES Baix Cinca, al 98.9 de l’FM pera Saragossa i voltants, a tot Aragó através de la TDT Radio i on-line pera tot el planeta des de la pàgina webwww.teafm.net o a través de l’apli-cació per a mòbils de TEA FM.

TEA FM va néixer en 2008 sotaels auspicis de l’Institut Aragonésd’Ocupació (INAEM) i el suporttècnic de la Corporació Aragonesade Ràdio i Televisió (CARTV).L’Escola Creativa de Ràdio TEAFM realitza una labor de formaciói difusió de noves formes de creaciói producció basades en la creativitatdel mitjà radiofònic del segle XXI.

Guanyador del Premi Ondas 2012

Gravació deltaller deRàdioREDACCIÓ

DIA MUNDIAL DE LA RÀDIO

El Taller de ràdio de l’IES Baix Cinca de Fragaparticipa al programa especial de TEA FM// REDACCIÓ

9

A començaments de 1971 va aterrar a l’Estat espanyol, con-vidat per Raimon, un barbut amb pinta de llenyaire, natural deNova York, que cantava música folk. Es tractava de Pete See-ger, un dels referents de la cançó protesta nord-americana. Deseguida, el governador civil va prohibir a Seeger d’actuar a Bar-celona en un concert programat pel 14 de febrer d’aquell any.Una setmana abans però, va poder cantar a Terrassa, amb po-licies de paisà fent el seguiment de la vetllada.

El mestre d’escola barceloní Jordi Llopart, que va fer tasquesde suport lingüístic (aleshores eren poquíssims els que domi-naven anglès), explica que l’expectació que va aixecar el no-vaiorquès va desbordar qualsevol previsió. Tant és així, que undels joves policies, d’aquells que havien enviat a «controlar»,es va atansar al camerino en companyia d’una noia «molt gua-pa» i, amablement, li va pregar a Llopart: «podries demanar-li (a Seeger) que em firmi un autògraf per a la meva prome-sa?» La xicota del “secreta” havia quedat captivada pel ian-qui que cantava cançons “perilloses”.

El 2004, en plena la guerra de l’Iraq, un amic de Seeger ex-plica que, un dia d’hivern plujós, mentre circulava cap a Bea-con, a les ribes del Hudson, on vivia el cantant, va observar, apeu de carretera, un home amb un cartell, on es podia llegir«pau». I és que el bard de les cançons “perilloses” sempre vaser durament crític amb les campanyes bel·licistes i el poderfinancer. Així com un defensor actiu dels drets civils dels afroa-mericans, dels drets sindicals, del medi ambient. Acompanyatd’un banjo de cinc cordes, instrument que Seeger definia com«una màquina que acorrala l’odi fins a obligar-lo a rendir-se»,

va aconseguir suscitar empatia en bé del compromís social. We shall ovecome, que pot traduir-se per Tots junts n’eixirem,

fou una de les cançons que més popularitat va donar a Seeger.És inspirada en un gospel de 1901, que anys més tard un col·lec-tiu d’afroamericanes va fer servir com a clam arran d’unes pro-testes laborals. I que poc després, Pete Seeger la va convertiren una balada de folk.

Com n’eixim? És el títol d’una taula redona a propòsit de laidentitat lingüística de la Franja de Ponent, convocat pel matíde dissabte 8-3-14 al palau Montcada de Fraga (St. Josep de Ca-lassanç 12), dins el context de la jornada Llengua i empatia. Ra-fel Ventura, periodista; Manel Mir, ensenyant; Josep AntonChauvell, polític; han confirmat la seva participació en el de-bat. El matí quedarà arrodonit amb un taller lingüístic dina-mitzat per David Vila i la conferència intitulada Literatura i em-patia a càrrec de Laura Borràs, directora de la Institució de lesLletres Catalanes. La vulnerabilitat de la nostra llengua a lescomarques catalanoparlants administrades des d’Aragó fa es-cruixir. I és que les dinàmiques escolars, institucionals, socials,des de fa generacions, predisposen a situar el castellà com a llen-gua neutra, vehicular, superior... tot i que l’autòctona és la ca-talana. No és estrany, aleshores, que fins i tot els xiquets cata-lanoparlants, en la seva majoria, hagin adquirit l’hàbit de par-lar-se en castellà. D’això se’n diu, ras i curt, substitució lingüística.Assistim, en tota regla, a un lingüicidi, que sembla no incomodar,el més mínim, a la democràcia espanyola del segle XXI.

Xesco Boix, que fou amic de Pete Seeger, afirmava que «siens ajuntem, hi ha sortida».

N’eixirem. A propòsit de la Franja // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14C

ULT

UR

A

A pesar que a la Ribera del Cin-ca encara no hi para el tren, unes 250persones es van concentrar dissab-te 1 de febrer a Fraga en suport a l’a-nomenat Tren de la llibertat contrala nova Llei de l’avortament que ei-xia d’Astúries en direcció a la capi-tal d’Espanya aquell mateix dia.

Convocades a través de les xarxessocials, una nodrida colla de donesi abundant presència masculina ensegon pla es van donar cita a la Pla-ça d’Espanya de Fraga per emularel Tren de la llibertat ballant laconga i cridant consignes com «Nos-altros parim, nosaltros decidim» o«Ai, quina amargura, ham de tornara la ruda», en al·lusió a l’herba quetradicionalment es feia servir per aposar fi a embarassos no desitjats.També es va llegir un manifest i di-versos poemes, i es van penjar pan-cartes reivindicatives de La Fraga-tina, monument a la dona de falde-

tes i icona de les do-nes de Fraga.

La llei aprovada re-centment per a regu-lar l’avortament, ofi-cialment Ley de Pro-tección de la Vida delConcebido y de losDerechos de la MujerEmbarazada, limita ados els supòsits perfer-ho: la violació o“anomalies fetals in-compatibles amb lavida”. Aquesta novallei suposa la deroga-ció de la de terminisde 2010 i és fins i totmés restrictiva que lade 1985, que permetial’avortament tambéen cas de malforma-cions o de risc psicològic per a lamare.

Pel dret a decidir... sobre l’avortament// CARME MESSEGUER

Monument a la dona de faldetes amb cartellsreividicatiusJULIO MORENO

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14EN

TR

EVIS

TA

Pregunta. El tipus de projecte teatralque enfoca el Festival Matarranya Ín-tim, ja seria una aposta d’alt risc so-cial en qualsevol context metropoli-tà; amb més raó, ha de suposar, tal-ment fer un triple salt mortal sensexarxa, promoure’l i organitzar-loen un context com és el medi ruralquan ratlla els mínims d’afluència depoblació. Què us va decidir invertirles energies i la logística de La Co-marca del Matarranya cap a un pro-jecte d’aquestes característiques ienvergadura? Paco Esteve. Decididament, oferir unprojecte cultural que sigui un refe-rent per al territori. Un projecte ambel que distingir-nos en tant a quali-tat i diversitat cultural. El Matarra-nya Íntim és un festival que ha de seritinerant en tots els pobles de la co-marca, i per la naturalesa artísticadel que aporta, tan excepcional, potser un reclam del que pot treure’nbenefici cada un dels pobles duranttots els estius que es programi. Pertant, ha d’acabar representant unadistinció per a nosaltres.

P. Quins factors van ser els determi-nants? P. Esteve. El tipus d’infraestructuraque precisa la idea del MatarranyaÍntim és, justament, el que nosaltrespodem oferir dins de la nostra Co-marca: les cases.P. És cert. De tots és sabuda la bellesai la riquesa de les cases del territori.Per dins i per fora, ja que en fer en-trar el púbic dins d’un espai privatcom és el d’una casa que pertany aalgú, els dónes l’oportunitat d’ex-plorar i gaudir d’aquest interior tanentranyable, ric i ple d’història quesón les cases dels pobles...P. Esteve. Així és. Pel contrari, si ha-guéssim hagut de contemplar unprojecte de grans escenografies iequips tècnics sofisticats, hauríemdesestimat el projecte a l’acte, ja quenosaltres no podem assumir-ne elpressupost, ni tenim els espais onallotjar-los. En canvi, amb aquest for-mat de petit teatre dins de les cases

A DALT: DavidArrufat i PacoEsteve. A BAIX:J.L. RodaMARTA MOMBLANT

de només 20 persones de públic percada sessió, amb un llum de cuina,ja queden il·luminats. David Arrufat. Des de la Comarcaportem anys incentivant el teatrecom a activitat social i cultural, es-tem recolzant els grups d’aficio-nats, a més dels cursets d’interpre-tació, tallers de monòlegs, les Jor-nades Culturals que alberguen ac-tuacions... A mi em va atrapar, pre-cisament, la singularitat de fer tea-tre dins les cases. P. Per què?D. Arrufat. Per vàries raons: A l’A-ragó no existeix res que s’hi assem-bli i vam pensar que era una mane-ra de fer entrellaçar l’afició existenti l’emergent amb un sentiment de re-valoració de la població. Per tant, nonomés és teatre, és patrimoni, ja queofereixes al públic descobrir l’ar-quitectura, i pel fet que durant el fes-tival has d’anar entrant i sortint dediferents cases d’una punta del po-ble a l’altra, ofereixes passejar pelscarrers, veure les tendes o aturar-tea prendre alguna cosa als cafès i a lesseves terrasses entre actuació i ac-tuació. P. Ens podries explicar breument,José Luís, els precedents?José Luís Roda. Es tracta de lligamsamb el poble: Jacobo Júlio té vinclesamb Ràfels des de fa anys. Té com-prada una casa que encara estan re-habilitant i a la que hi ve a passartemporades. Al voltant de l’any

CONVERSA AMB PACO ESTEVE, JOSÉ LUÍS RODA I DAVID ARRUFAT, AMB MOTIU DELI FESTIVAL MATARRANYA ÍNTIM CELEBRAT EL PASSAT ESTIU A RÀFELS

“És tant important invertir en cultura, com arreglar una font o un carrer”// MARTA MOMBLANT RIBAS

El passat estiu la Comarca delMatarranya va convertir-se en seudel I Festival Matarranya Íntim, iRàfels va ser el primer poble queels dies 3 i 4 d’agost va allotjaraquesta proposta de dinamitzaciócultural a través de les Arts Escè-niques. Finançat per la Comarcadel Matarranya, Francachela Tea-tro i Produccions La Tia Lola, estracte de Microespectacles a l’in-terior de les llars que, de maneraaltruista, van cedir els habitantsde Ràfels. Una volta provat l’èxitartístic de l’experiència, seiem aconversar amb el President de laComarca del Matarranya, Paco Es-teve, el Conseller de l’àrea de Ter-ritori José Luís Roda –també Con-seller de Ràfels–, i el tècnic de Cul-tura, David Arrufat.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14EN

TR

EVIS

TA

2011 Francachela Teatro assajava elseu espectacle de Cabaret a la casade Ràfels i deixava entrar als veïnsper a veure’n escenes i números amig procés de creació; més tard, du-rant les Fires de novembre, van co-mençar a portar els seus espectaclesi així es va establir la bona relacióentre ells i la gent del poble.P. És evident, que així s’han assentatles magnífiques bases per a què fospossible pensar a fer, d’un acte pun-tual, un festival amb vistes d’expan-sió comarcal i de projecció nacional. P. Esteve. Costa molt obrir un pro-jecte. P. Sí, hi estic d’acord. Però aquí heupassat la prova.P. Esteve. Projectes com aquest ensajuden a encarar el patrimoni cul-tural i involucrar a tot un territori.És prioritari que tots els projectesque es desenvolupin es puguin es-tendre per tota la comarca. Això ésel que dona identitat a una comar-ca i la nostra prioritat és mantenir elterritori. D. Arrufat. Fent comarca, interrela-ciones els pobles més enllà de la ten-dència artística. I això és fa a partird’involucrar a les associacions delspobles. La Comarca no vol ser no-més donador d’ajudes, vol posaratenció a les necessitats, i per a sa-tisfer-les, dóna suport a les associa-cions en el seu funcionament oferint-los formació adequada a la seva ac-tivitat. Els diners, com a tals, s’hande distribuir només a partir d’unprojecte totalment elaborat que jus-tifiqui la repercussió per a un bonnombre de pobles i que serveixi, perdamunt de tot, per a correlacionarels seus habitants.P. Esteve. Un referent de cultura dinsde la comarca és una de les bases dela cultura. P. Per a cobrir tots aquests objectiusintercomarcals que prioritzeu, comp-teu ja en el territori amb la cultura deles agrupacions corals i musicals, en-tre d’altres, les que amb tanta efi-ciència gestiona Margarita Celma i lagran tasca feta amb l’escola de mú-sica Banda Comarcal San Antón, queamb tot el circuit de concerts i ac-tuacions promouen també un granmoviment per tots els pobles. D. Arrufat. Pensem que el teatrepot servir per a la mateixa finalitat.I la manera que té d’apropar-se a la

gent la fórmula del Matarranya Ín-tim ajuda especialment a aquesta in-terrelació cultural de pobles i degent.P. De fet, és una ruta de peces curtesd’art viu a través del teatre, la dansa,la poesia escènica, la música en di-recte, el teatre d’objectes, els conta-contes per adults que es van succeintuna darrera de l’altra instal·lades enels dormitoris, els menjadors, les cui-nes, les terrasses...P. Esteve. La gent no ha d’anar al tea-tre, el teatre va a la gent.P. Amb tot, el teatre és una manifes-tació artística força complexa, en elsentit que els espectacles teatrals, perdefinició, ni que siguin de petit format,impliquen sempre la cohesió de mol-ta gent, afegim-hi la proposta alter-nativa, d’avantguarda, i la cota de risccreatiu del Matarranya Íntim... Totplegat és una forta aposta tant per l’e-missió artística com per l’expectativade la seva recepció.J.L. Roda. Un poble petit amb una ac-tivitat innovadora s’obre més. I aixòés extrapolable a totes les poblacionsdel nostre medi rural.D. Arrufat. Tot i que aquí no es va alteatre, amb les experiències anteriorsveiem que creix la rebuda de lagent per a veure coses diferents, i t’a-cabes adonant que la gent també potsimpatitzar molt bé, amb propostesarriscades, encara que als pobles noes tinguin el gran allau de referentsque es poden tenir a les ciutats. P. Encara que, minoria, és una mi-noria que també compta, no? D. Arrufat. Sí, i no s’ha de subestimarla intel·ligència de la gent per a va-lorar la qualitat o l’interès que potaportar una proposta per estranyaque sembli. P. Esteve. Una de les forces dels po-bles menuts és mantenir la micro-cultura social de tota la vida, això ésel que s’ha fet sempre a les festes delspatrons dels pobles. Creiem queamb la fórmula del Matarranya Ín-tim això també és possible per la in-terrelació que provoca entre lespersones, només que adequat alsnostres temps. Ara ja no només estracta d’organitzar una festa de bouspopular per a tothom, això és moltmés específic. Llaurar un projecte in-novador es anar invertint per a quèrepercuteixi en moltes més coses ala llarga, i perquè és important tenir

la capacitat de no apostar sempre enles coses de tota la vida. P. No puc deixar de pensar en laquantitat de subvencions que les ad-ministracions de tot l’Estat estan de-negant a projectes de cinema i/o deteatre que, en ser considerats d’alt risc,es desestimen, i vosaltres esteu de-mostrant amb aquesta valentia in-tuïtiva el valor d’apostar per una di-namització cultural d’avantguarda...D. Arrufat. Sí. Però ara el repte queens ve al damunt és un altre. Ésaconseguir fer-ho itinerant. P. Esteve. I el més complex de tot ple-gat: t’has de reunir amb els alcaldesi els has de convèncer que és tant im-portant invertir en cultura com ar-

reglar una font o uncarrer... Els has deconvèncer que va mésenllà de veure una ob-reta de teatre de 20’ enuna casa...P. Quina és, però, desde la Comarca del Ma-tarranya la valoraciód’aquest I Festival Ma-tarranya Íntim?

P. Esteve. La valoració és molt posi-tiva. La recompensa que hem rebutha multiplicat per deu l’esforç. J.L. Roda. A Ràfels, estem acostumatsa no tenir res, és un poble dels me-nuts, i mal comunicat, que no té mésde 150 habitants i vam aconseguir fervenir unes 900 persones, de les qualssabem que unes 200 podien ser delpropi territori i les 700 restantseren totes de fora. Vam aconseguirque ens vinguessin a veure gent deMorella, de Calanda, d’Alcanyís...Només de les mateixes rodalies dela província ja vam motivar un radid’uns 50 km, i després, la gent quevenia de Saragossa, de València, deMadrid, de Barcelona... ens constaque hi havia gent de tot l’Estat Es-panyol, estiuejants habituals delterritori atrets per la singularitat delfestival, i, especialment, gent d’arreu,del món de les Arts Escèniques.P. Esteve. Esperem que no es pariaquí, que cada any sigui una micamés.P. Teniu ja poble candidat pel IIFestival Matarranya Íntim?P. Esteve. Sí. La idea és portar-ho aRàfels i la convocatòria serà pel 1,2 i 3 d’agost. P. Us desitgem, doncs, molta sort, iallà ens trobarem.

Paco Esteve:«Un referent decultura dins de lacomarca és una deles bases de lacultura»

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14LL

ITER

A

Україна. El país de moda, de tantes desgràcies com acumu-la. Transliterat en alfabet romànic és Ukraiïna; d’ací la forma ca-talana: Ucraïna. El gentilici és “ucraïnès”, “ucraïnesa” (un co-negut periodista d’una cadena de televisió privada catalana enva dir l’altre dia ucrànios). Sens dubte i a jutjar per la seua his-tòria, deu ser una de les portes de l’Infern. Considerada pels rus-sos bressol del seu país, varegs, tàrtars, mongols, lituans, cosacs,polonesos, turcs, austríacs i russos se l’han anat passant com unapilota. Galítzia, Bucovina, Odessa o Crimea són noms que apa-reixen associats a totes les guerres de l’extrem oriental d’Euro-pa. Ucraïna fou l’escenari, a més, d’un dels genocidis més igno-miniosos que es recorden: l’anomenat Holodomor (‘la gran fam’),intent de Ióssif Stalin de deixar morir de fam tota la població pertal de substituir-la per russos. Alguns historiadors parlen de mésde tres milions i mig de morts.

Un autèntic, doncs, cacau religiós, ètnic i lingüístic. Ortodoxosde tres confessions diferents, grecocatòlics i catòlics romans, pro-testants i jueus. D’altra banda, ucraïnès, tàtar de Crimea (la res-

ta de tàtars van ser deportats al Kazakhstan, un altre regal delcamarada Ióssif), rutè, romanès, rus... El rus és la llengua avui ma-joritària als territoris orientals, especialment a la península deCrimea, lloc de vacances de la Nomenklatura i port principal dela flota del mar Negre i del Mediterrani, autèntica bomba de re-llotgeria que l’excamarada Vladímir, legítim successor del ca-marada Pepe adés esmentat, no es deixarà perdre de cap de lesmaneres...

Només recordo haver tingut una relació, molt de retruc, ambUcraïna. Fa molts anys, en temps de la Perestroika, vam trobarun restaurant rus molt agradable al barri vell de Brussel·les (crecque ja no existeix). Tenien el caviar a molt bon preu, i era de mol-ta qualitat. El problema va ser que se’m va disparar el gen ma-nyo i vaig voler prendre’l amb vi rus. Ens van portar un vi ne-gre de Crimea (l’únic que tenien), que va resultar ser una menade vi de missa que es donava de bufetades amb el caviar... Si aixòarriba a passar en temps actuals, de ben segur que hauria dit: “Cri-mea? Per mi, ja us la podeu quedar!”

УКРАЇНА // Ramon SistacTOT ENSENYANT LES DENTS

Com cada any des del 1987, el 26 degener va tenir lloc la Festa del Tossinod’Albelda. De les 27 edicions ininter-rompudes que s’han celebrat fins ara,la d’enguany ha estat probablement laque ha comptat amb una millor cli-matologia, cosa que s’ha traduït en unaassistència massiva de visitants (si béés cert que els anys que fa mal tempstambé s’hi aplega un gentam de por).

La Festa del Tossino és molt mésque un esdeveniment de matança deporcs. Per començar, és l’acte final deles festes de Sant Vicent, les festesd’hivern d’Albelda, que es van iniciarel 18 de gener amb llançament de co-ets, repicada de campanes i passeja-da de capgrossos, van continuar elsdies posteriors amb romeries a l’er-mita, partits de futbol, exposicions ar-tístiques, fogueres nocturnes, ballspopulars i concerts musicals, així comuna més que interessant conferènciasobre el cultiu ecològic de l’oliverar,fins que el 26 de gener es va tancar elcicle amb la multitudinària Festa delTossino que ací ressenyem.

A més, la Festa es fa coincidir ambuna Fira Artesana molt animada, queenguany va congregar un total de 92parades entre les quals hi havia pro-

ductors de pa, de coques, d’embotits,de formatges, de cerveses locals demil i un sabors, d’herbes medicinals,de taronges de Xerta, de joguets defusta, de globus, de bijuteria varia-da, etc. També hi havia l’estand deCanal Litera, la nova i exitosa ràdiocomarcal, que emetia una impara-ble selecció de música triada ambbon gust a una potència considera-ble.

Finalment, cal reconèixer que laFesta del Tossino no deixa de ser unmisteri. Almenys en dos sentits.Primer: els socis de la Penya ‘LoMagré’, organitzadors de l’acte, es-quarteren un porc al mig de la pla-ça i en fan el mondongo. Però el ma-terial elaborat després és consumitper més de cinc-mil persones. In-creïble, oi? D’acord, no és ben béaixí. Un dels membres de ‘Lo Ma-gré’ mos va aclarir que enguany ha-vien matat i repartit 28 porcs. Aixícom vuitanta litres de xocolata,més de mil magdalenes, mil dos-cents quilos de costelles i llom, i unaenorme ‘caldereta’ que a més decarn, cigrons, espinacs i cebes por-tava uns quatre-cents quilos detrumfes (i dos botelles de conyac!).

Misteri resolt.El segon misteri és més filosòfic:

Què és el que mos impulsa a milers depersones a acudir cada any a veure ferel mondongo d’un porc? És la nos-tàlgia d’un temps passat més bèstia iprimitiu? És la necessitat de consta-tar que els embotits que trobem al su-permercat tenen (o poden tindre) unorigen natural? És per olorar els aro-mes de les freixures rostides? És l’o-portunitat de deixar-mos veure en unlloc on segur que coneixerem algú? Ésla prova que els humans som socialsper naturalesa i necessitem envoltar-nos de gent a poc que podem? És totaixò junt i encara més coses? Segu-rament. Visiteu la pròxima edició ipotser ho esbrinareu. El que no és capmisteri és que hi tornarem a poc quepuguem.

Animaciómusical pels

carrersJ. ESPLUGA

La Festa del Tossino d’Albelda, molt més que una matança de porcs// J. ESPLUGA TRENC

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14C

ULT

UR

A

13

Fa 25 anys que el poeta penarogíDesideri Lombarte no ataülla elmón des del seu estimat mas del Mo-linar. El que ha estat l’autor matar-ranyenc en llengua catalana més in-fluent del segle XX va morir el 3d’octubre de 1989 deixant un llegatliterari amb segell propi que mar-caria la lluita en defensa del catalàa la Franja durant dècades. Per tald’homenatjar la seua rellevant figuraen el panorama literari, diversesassociacions han promogut l’AnyDesideri Lombarte, una iniciativacultural per reivindicar l’obra del’autor que s’inaugurà al santuari dela Mare de Déu de la Font el passat15 de febrer. La iniciativa es vaobrir amb discursos dels promotorsde la iniciativa i de l’alcalde de la lo-calitat, Francisco Esteve, i marca l’a-genda d’un 2014 carregat d’actes cul-turals en memòria de Desideri Lom-barte.

L’obertura de la commemoracióva estar marcada per la defensadel català, la llengua del poeta, en undels moments més complicats de lallengua a l’Aragó. Els participantsvan fer referència a les dificultats lin-güístiques i van coincidir a pregun-tar-se quina hauria estat la respos-ta de Desideri vers l’actual política

del Govern d’Aragó si hagués viscuten l’actualitat.

“Des de la seua mort, fa ara 25anys, hem anat cap enrere en llocd’avançar”, va lamentar l’alcaldede la localitat amfitriona. A la seuareflexió es va afegir la d’un dels or-ganitzadors, Rubén Lombarte, quiva recordar el valor de l’obra delpoeta en un moment en el que “ensmarginen per ser diferents, per par-lar català”. Josep Maria Baró, pre-sident de l’Associació Cultural delMatarranya, a assenyalar que “De-sideri fou el primer que va lluitar perdignificar la seua llengua i per plas-mar-la per escrit, ja que fins la seuairrupció en el panorama cultural,aquí tots deien que este dialecte delcatalà no s’escrivia”. L’acte va tan-car amb un emotiu concert del grupmusical Temps al Temps.

Al llarg dels propers mesos i finsla data exacta del 3 d’octubre, es pre-veuen nombrosos actes com marxesa peu, recitals, taules rodones, edicióde samarretes, etc. Tot això, orga-nitzat per l’Associació de Joves dePena-roja, les associacions cultu-rals Tastavins i del Matarranya i lacol·laboració de la Comarca i de l’A-juntament de la localitat.

El que va ser el primer acte d’i-

nauguració va comptar amb la par-ticipació d’una cinquantena de per-sones. En properes iniciatives, l’or-ganització preveu dur l’Any DesideriLombarte a diferents municipis de lacomarca. Això sí, la lectura conti-nuada que cada any se celebra a pro-posta de la Comarca del Matarranyapel dia de Sant Jordi, el 23 d’abril, tin-drà lloc enguany a Pena-roja, fent-hocoincidir amb l’efemèride. Precisa-ment, el títol que any rere any repesta lectura ininterrompuda en elDia del Llibre evoca un dels poemesde Desideri, ‘Quedaran les paraules’.

Sempre en la memòria

Desideri Lombarte nasqué un 7de febrer de 1937 en el mas del Mo-linar de Pena-roja. Les dificultatsd’aquells convulsos moments el vanimpulsar a abandonar la localitat als19 anys per cercar un futur millor aBarcelona. Allí va cursar estudiscom a delineant i va començar laseua carrera en un despatx d’arqui-tectura. També es va casar amb unaaltra penarogina emigrada, RosaliaGil, que encara hi viu.

Va ser una prematura malaltia laque el va fer retirar-se de la feina,marcant l’inici de la seua prolíficaobra literària. Tot i residir en la ca-pital catalana, Desideri mai oblidàels seus orígens, retornava amb fre-qüència a Pena-roja, i els costums, lallengua i els paisatges de la comar-ca prompte impregnaren totes lesseues creacions.

En només nou anys, Desideri vatreballar en multitud de poemes i re-copilacions literàries que serien pu-blicades al llarg de la dècada dels no-ranta i del 2000. A partir de 1991 ia títol pòstum veurien la llum Al’ombra de les roques del Masmut,Sentències comentades / Voldria ser,Romanços mai contats, Cartes a lamolinera, La bona vida i la malabava, Miracles de la Mare de Déu dela Font i altres poesies esparses i tam-bé Ataüllar el món des del Molinar.També va publicar dos treballs d’in-vestigació i una obra de teatre.

Presentacióde l’AnyDesideriLombarte aPena-rojaEMMA ZAFÓN

EN EL 25è ANIVERSARI DE LA MORT DEL POETA

Pena-roja enceta l’Any Desideri Lombarte// EMMA ZAFÓN

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14C

ULT

UR

A

14

Queretes: La col·lectivització..., d’Encarnita i Renato Simoni, un estudi pioner// PERE MUÑOZ HERNÀNDEZ

El fenomen de les col·lectivitza-cions com a institucions inspiradesen els principis anarcosindicalistes ésun dels temes més poc estudiats dela passada Guerra Civil. Precisamentper aquest fet l’obra d’Encarnita iRenato Simoni, Queretes. La col·lec-tivització d’un poble aragonès durantla Guerra Civil (1936-1938), publi-cat per l’Associació Cultural delMatarranya, és tan important per en-tendre aquest fenomen històric.

La primera consideració a realit-zar és el fet de ser pioner per parti-da doble. Primer com bé ens recor-da Julián Casanova Ruiz al pròleg,l’estudi té el mèrit de ser el pioneren l’àmbit de les col·lectivitzacions.És l’actualització de la memòria dellicenciatura presentada el 1977 a laUniversitat de Ginebra, un temaaleshores pràcticament desconegutper la historiografia. Malaurada-ment el franquisme havia esborratqualsevol indici que tingués a veu-re amb l’anarquisme i les col·lecti-vitats. D’aquesta memòria edità encastellà un resum el 1984 el Centrode Estudios Bajoaragoneses d’Al-canyís.

També podríem dir que és pionerpel que fa al tractament de la his-tòria local, un aspecte que a casanostra aleshores era gairebé exclu-siu d’erudits locals. Encarnita i Re-nato ens presentaren un model me-todològic basat en la nova inter-pretació del fets propi de la històriasocial.

El treball està presentat en dosapartats. El primer ens ofereix un re-trat socioeconòmic de la II Repú-blica entre el 1931 i 1936, el prota-gonisme de la CNT, la regió arago-nesa, el cas de Terol i el partit judi-cial de Vall-de-roures des de l’àmbitsocioeconòmic al primer terç del se-gle XX, centrant-se en el retrat delpoble de Queretes en tots els àmbits:geogràfics, lingüístics, demogràfics,econòmics i socials.

El segon retrata la Guerra Civil ila Col·lectivització des del juliol de1936, amb uns dies de control de la

dreta fins la res-posta antifeixista,moments on, tantQueretes com laresta de la comarcadel Matarranya i laveïna Terra Alta te-nen un semblantcomportament so-ciopolític, on laCNT, minoritària alprincipi del con-flicte, seria el veri-table protagonista,ocupant el buit depoder i el control de la situació.

La col·lectivitat, el somni del co-munisme llibertari, començaria aser una realitat a Queretes a partirde la primera quinzena d’agost: elsbéns dels insurrectes seran col·lec-tivitzats i la moneda serà substituïdaper vals emesos pel Comitè. Una ex-periència revolucionària que co-mençaria a dissoldre’s un any méstard, l’agost del 1937, encara que du-rarà fins el desembre.

La descripció de l’organitzaciódel treball, l’autogovern al poble i ala comarca, la vida social, la parti-cipació al Congrés de la FederacióRegional de les Col·lectivitats d’A-ragó a Casp (febrer del 1937), el su-port del Consell d’Aragó, les rela-cions amb els pobles veïns i amb elfront de guerra són aspectes departicular atenció.

Un capítol especial és el dedicata la “guerra i revolució” i en espe-cial la figura de “Batiste”, guerrilleranarquista per excel·lència del BaixAragó, entrevistat per Encarnita iRenato el 1977 al seu exili de Per-pinyà: “La presència de Batiste a laregió era suficient per a protegir lescol·lectivitats”.

Finalment, el 2 d’abril del 1938,Queretes, pràcticament buit per laproximitat del front de guerra, seriaocupat per l’exèrcit de Franco, es-tablint-se un post de comandamentde tropes italianes, era el final del’experiència revolucionària.

Mereix un capítol especial el de les

conclusions. La col·lectivitat fouuna creació espontània o imposada?Analitzant aspectes com la produc-tivitat, la presa de consciència so-bretot entre els més joves i, entred’altres, el nou paper de les dones.

No podem obviar els annexos,així com la bibliografia actualitzada,on es pot constatar que bona par dela bibliografia especialitzada és delsdarrers vint anys, posant un copmés de relleu el fet del qualificatiude “pioners” del treball de Encarnitai Renato. Com diu la dita, i mai mésben dit, només es pot ser universalpartint d’allò més local, des d’uncontext històric concret, com titulaval’edició en italià, amb aquest estudipodem entendre el fenomen de“l’autogestione nella Spagna re-pubblicana”.

Els autors a la bibliotecade casa seuaMARA SIMONI

PRESENTACIONS PREVISTES

Queretes, 21 de març: 20 h, Saló d’Actes

Vall-de-roures, 22 de març:12 h, llibreria Serret

Falset, 22 de març:19 h, Arxiu Comarcal del Priorat

Tarragona, 27 de març: 12 h, Universitat Rovira i Virgili, Sala de Juntes, Campus Catalunya

19 h, Llibreria La Rambla

Barcelona, 1 d’abril:Universitat de Barcelona

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14T

EMA

DEL

MESVall-de-roures, terra d’oliveres mil·lenàries

La Mancomunitat Taula del Sénia identifica set exemplars amb més de mil anysd’existència, i confia que puguen trobar-se’n més

// LLUÍS RAJADELL

el catàleg és preservar este patrimoninatural i, a més, donar-li rendibilitateconòmica com a atractiu turístic icom a suport per a una produccióoleícola específica i singular. Estosarbres es van plantar, com a promp-te, al segle XI, sota la dominació mu-sulmana.

Les institucions aragoneses s’hancomençat a interessar per esta ini-ciativa. El passat 6 de febrer una re-presentació de les diputacions pro-vincials de Tarragona, Castelló i Te-rol va visitar les oliveres mil·lenàriesde Vall-de-roures i després va re-córrer també olivars contemporanisde La Jana i Ulldecona. La Diputa-ció General d’Aragó ha recomanata les dues denominacions d’origend’oli aragoneses que preparen elsseus respectius catàlegs d’oliveresmil·lenàries. La Denominació BaixAragó ja ha manifestat el seu inte-rès pel projecte.

Cinc de les set oliveres mil·lenàriesde Vall-de-roures són de la varietatempelt, mentre que les altres duesson mançanal, la mateixa a què per-

tanyen les dues de Pena-roja. Tere-sa Adell confia en que puguen apa-rèixer més exemplars d’esta anti-guitat als tres pobles de Terol queformen part de la Taula. El nombreserà en qualsevol cas reduït perquèla major part de les oliveres velles dela comarca del Matarranya van mo-rir a la catastròfica gelada de febrerde 1956, que va tindre efectes de-vastadors per a l’economia i la de-mografia dels pobles.

Les principals acumulacions d’o-liveres mil·lenàries es troben a Ull-decona (Tarragona) i Canet lo Roig(Castelló), amb més de mil exem-plars en cada cas. La Jana, a Caste-lló, també presenta un bon nombreamb 939 arbres catalogats i la majorconcentració de tota la Taula amb 49oliveres mil·lenàries per kilòmetrequadrat. En total, entre els 21 pobleson han aparegut exemplars d’estaantiguitat sumen 4.769 arbres “del’època dels moros”. De moment,Vall-de-roures i Pena-roja queden enun lloc molt modest en l’inventari,però encara hi pot haver sorpreses.

Set oliveres mil·lenà-ries han estat localitza-des al terme municipalde Vall-de-roures arreld’una investigació de laMancomunitat Taula delSénia, que elabora uncatàleg de totes les oli-veres de més de mil anysde vida de 24 pobla-cions de les provínciesde Tarragona, Castelló iTerol situades als Portsde Beseit i el seu entorn.

Els exemplars de Vall-de-roures, repartits en-tre dues finques situadesa llevant del poble, s’a-fegeixen als dos que vanestar identificats a Pena-roja en un primer mo-ment. A Beseit, el tercerpoble terolenc de laMancomunitat, no sen’ha trobat cap d’estosarbres monumentals.

La Mancomunitat Taula del Séniai l’Ajuntament treballen en la pos-sibilitat d’habilitar una àrea visitableal voltant de les oliveres mil·lenàries.També contempla, amb la col·labo-ració de l’empresa oliera Torre Gat-xero, produir i comercialitzar l’oli ob-tingut del fruit d’estes històriques oli-veres. La gerent de la Mancomuni-tat Taula del Sénia, Maria TeresaAdell, considera, no obstant, que cal-dria un mínim de 100 oliveres mil·le-nàries per a que fóra viable la seuaproducció d’oli per separat.

Cinc de les oliveres de mil o mésde mil anys d’existència trobades aVall-de-roures estan a una fincacultivada i les altres dues, en un erm.Entre estes darreres, n’hi ha una dedimensions espectaculars, amb unasoca que, a 0,3 metres d’altura sobrela terra –on ramifica–, té 7,6 metresde perímetre. El criteri bàsic per acatalogar una olivera com a mil·le-nària és que, a 0,30 metres d’alçada,el tronc tingue més de 3 metres devoltant.

L’objectiu de la Taula a l’elaborar

Catalogaciód’una de lesoliveres deVall-de-rouresTAULA DEL SÉNIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14R

IBA

GO

RÇ

A

16

En els municipis de Montanui, LesPaüls, Bisauri, Castilló de Sos, Bo-nansa, i altres minúsculs nuclis de laRibagorça Oriental s’ha estès el des-ànim i el pessimisme, en veure ensor-rar-se un projecte de desenvolupa-ment turístic per a la zona que el go-vern anterior, presidit per Marcel·líIglesias, natural de Bonansa, havia im-pulsat i mimat.

El Pla General d’Ordenació Urba-na de Montanui, aprovat per la co-missió provincial d’urbanisme d’Oscaen 2008 va ser declarat nul per la SalaContenciosa Administrativa del Tri-bunal Superior de Justícia d’Aragó aprimers de febrer, per no haver tra-mitat l’avaluació ambiental estratègica(AAE), que emana d’una directiva delParlament i del Consell europeus, a laqual s’hauria d’haver sotmès l’Admi-nistració aragonesa.

Aquest Pla convertia en edificableuna extensió de 52 hectàrees a la vallde Castanesa, un dels 17 nuclis urbansde Montanui i permetia la construccióde 2.530 habitatges i 3.000 places ho-teleres, dins d’una ambiciós projecteurbanístic, el disseny del qual va serencarregat al prestigiós arquitectebritànic Norman Foster.

Aquest projecte havia de ser l’einanecessària per finançar un altre plamés ambiciós: l’ampliació de l’estaciód’esquí de Cerler (a la vall de Benasc)a través de Castanesa, el que haguésconvertit aquesta zona esquiable mésgran d’Europa.

Segons Luis de la Infanta, membrede l’associació Natura Rural, entitatque va demandar el projecte, i regidorde Montanui per CHA, “era un bo-geria pretendre convertir una pobla-ció de 100 habitatges en un complexturístic de segones residències ambmés de 4.000 edificis construïts en sòlno urbanitzable que es requalificavaper a l’ocasió” i afegeix que “preten-dre viure d’un negoci com el de la neu,que en aquests moments està agonit-zant, no tenia cap sentit”.

Per a José María Agullana, alcaldede Montanui, el projecte de Castane-sa era necessari “per poder garantir als

seus habitants un futur i un nivell devida similar al de les valls veïnes, quecompten amb estació d’esquí”. “En 10anys hem passat de 360 a 250 habi-tants” –adverteix.

Mariano Polanco, portaveu de laPlataforma en Defensa de les Mun-tanyes aplaudeix una decisió judicial“que enterra definitivament a un des-propòsit social, econòmic i ambiental,que, a més, no tenia cap viabilitat eco-nòmica perquè, amb la crisi, no hi hademanda per adquirir tants habitatgesi places hoteleres projectades”.

Tant Polanco com els portaveus deNaturalesa Rural lamenten “els mésde trenta milions gastats per Aramónen la compra de terrenys i projectes ur-banístics pagats per tots els aragone-sos”.

Aramón, un holding de la neu pro-pietari de la majoria de les estacionsd’esquí aragoneses participada al 50%pel govern aragonès i Ibercaja, va acor-dar amb l’Ajuntament de Montanuicomprar 180 hectàrees veïnes i inte-grants dels terrenys urbanitzables deCastanesa, per valor de 20,9 milions,als quals cal afegir els quatre milions

La fi d’un somni de neuLa decisió de la Justícia aragonesa d’invalidar el pla urbanístic de Montanui

crea dubtes sobre el futur d’aquesta vall ribagorçana

// MÀRIO SASOT

que van abonar a l’estudi d’arquitec-tura de Norman Foster i cinc en des-peses de planificació i infraestructures.

L’anul·lació del Pla de Castanesapot suposar un dur cop per a la ma-teixa viabilitat d’Aramón que ja ar-rossega un deute de 78 milions.

D’altra banda Miguel Aso, diputatregional per Izquierda Unida estudiademandar Aramón “per no havercondicionat el preu de compra dels ter-renys a que el projecte es dugués efec-tivament a terme”.

Tant el govern d’Aragó com Ara-món han anunciat la seua decisió derecórrer davant el Suprem la sentèn-cia de Castanesa “per salvar l’am-pliació de Cerler i donar un futur a lavall”, en paraules de Roberto Ber-múdez de Castro, conseller de Presi-dència i Justícia del govern d’Aragó ipresident de Aramón.

Laura Vigo, tinent d’alcalde deMontanui avança que els municipis ri-bagorçans afectats per l’anul·laciódel pla donaran suport els recursos“per intentar salvar tan sols una partdel projecte. Si no, estem abocats a ladesaparició”.

Plataformaen defensade lesmuntanyesd’AragóARAINFO.ORG

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14G

ALE

RIA

DE

PER

SO

NA

TG

ES

17

En el número 57 –juny de 2006– d’aquesta publicació pe-riòdica, m’esplaiava a propòsit dels coneguts i àmpliamentapreciats plaers gastronòmics produïts per la ingesta mode-rada de ‘xones/xonetes’ del País Valencià –gasteròpodes co-neguts al nord del mateix País Valencià i a les Terres de l’Ebreamb el nom de ‘vaquetes’; i al Poble amb la paràfrasi ‘caragolblanc de mont’–; és a dir, dels caragols de l’espècie –endèmicadel sud i l’oest de la Península Ibèrica– Iberus gualtieranusalonensis. Doncs bé, ara voldria esplaiar-me –també des d’unpunt de vista purament gastronòmic– d’una altra mena de ‘xo-netes’: les que es podem degustar a l’Aldea i, cal suposar, lacontornada més immediata. Pel que em comenta una compa-nya de feina originària d’eixa població del Delta, una ‘xoneta’és allà també un apreciat dolç –que bé podríem trobar en unabotiga dedicada a la venda de delicatessen– fet a partir de lesflors de la carabassera –collides a primera hora del maití, quanencara no ha eixit lo sol, perquè estiguen ben obertes– arre-bossades amb lleit, ou, farina, llevat, una mica de sifó i, un copfregides, cobertes amb pols de sucre i canyella. Amb tot, enscal anotar, em diuen fonts ben documentades, que les postresmés típiques o pròpies de l’Aldea (i d’altres poblacions delDelta de l’Ebre) és la paracota, un dolç elaborat a base de fa-rina i ous barrejats, en ocasions, amb figa o mel.

Les ‘xonetes’ –les flors arrebossades de la carabassera– de

l’Aldea m’evoquen (i sembla que no només a mi) en la figaoberta i sucosa del català popular (i de l’italià, si més no), i, nosé ben bé perquè, una corranda recollida al Poble que diu:“Maria, pel bé que et vull, / no et casos a la ribera. / No min-jaràs su bajoques / i flor de carabassera”; una folia documen-tada, ja al segle XIX en l’obra de Cels Gomis. I m’evocatambé altres corrandes que, observades amb nous ulls, trobemen una col·lecció de folies de les riberes de l’Ebre recollides iestudiades per Josep Cid: “Per a figues Riba-roja, / per car-xofes Ascó, / pero pa xiquetes boniques / Miquinensa i Faió.”Però ja poden ser bones, dolces i sucoses les figues de Riba-roja, les carxofes d’Ascó o les xonetes de l’Aldea (i del Deltaen general), que vos ben asseguro que una figa de Faió és, comdes de fa anys ens assenyala un conegut poeta local, lo somnide tot muixó. Esclar que em cal dir que mentre feia aquest rà-pid recorregut pels alguns dels productes més saborosos i nos-trats de les hortes ebrenques, m’ha vengut al magí el ressòd’una corranda generada al Poble però prou coneguda riuamunt i riu avall que diu, amb diverses variants: “Miquirensaestà perduda; / la culpa en tenen les dones / que en arribar alsquinze anys / ja no saben dormir soles.” No cal dir que la pèr-dua del Poblevell no es atribuïble, de cap de les maneres, ni ales mosses pretèrites ni a les mosses coetànies de la rialleravila de Mequinensa,

Xonetes i altres sucoses menges ebrenques // Esteve Betrià

Juan Maria Ferrer Figueras va nài-xer a Saragossa el 1929, amb pro-fundes arrels a la Terra Alta, i va mo-rir el passat 11 de gener a Gandesa.Llicenciat en Dret i Història i di-plomat en Heràldica. Publicista i edi-tor d’obres aragoneses i catalanes.Defensor i impulsor del bon veïnat-ge entre Catalunya i Aragó perquèva viure tota la vida entre els dos ter-ritoris de frontera. Molt orgullós dela seua pertinença a esta dualitat cul-tural que forma l’antiga Coronad’Aragó. Visqué a Chiprana on vaexercir com a secretari de l’ajunta-ment, el seu grat record entre la po-blació va portar al consistori a de-dicar-li un carrer com a homenatgeal seu excel·lent treball. A Casp, a to-car de Chiprana, va col·laborar en lesactivitats culturals programades pertotes les entitats locals: Grup Cul-tural Caspolí, Amics del Castell...Gran coneixedor del passat medie-val, una altra de les seues passions,va col·laborar en la restauració del

Ha mort Juan María Ferrer Figueras. Entre Catalunya i Aragó// CARLES SANCHO

U12

Reial Monestir de Rueda a Escatró,on recentment li van fer un home-natge i el van anomenar amic d’ho-nor. Tota esta activitat cultural delpersonatge el van dur a ser merei-xedor del Premi SIPA 2011 atorgatpel Centro de Iniciativas Turísticasde Aragón.

El camí de Sant Jaume de l’Ebreva ser un altre projecte culturalque va liderar. Així es va senyalitzarel tram del Baix Aragó i es va crearl’Associació del Camí de Sant Jau-me de les Terres de l’Ebre que ellmateix va presidir durant moltsanys. La seua vinculació amb laTerra Alta el va dur a comprar lacasa Coll a Vilalba dels Arcs, unacasa senyorial amb un ric patrimo-ni que ell es va encarregar de con-servar i restaurar i que va convertiren un veritable museu que ell ma-teix s’encarregava d’ensenyar-loorgullós als visitants fins quasi bé laseua mort. El seu germà Joaquín ésel propietari d’una altra casa pairal

excepcional deGandesa: Cal’Inquisidor oFigueres ori-gen del seu se-gon cognom.

Juan MariaFerrer Figue-ras va ser unactivista cultu-ral compromèsamb el territo-ri, amb unagran obra con-solidada, sem-pre disposat aajudar en dife-rents projecteshistòrics, depatrimoni o,més específics,d’heràldica

que era un autèntic especialista.Personatge humil i discret que hadeixat molts amics fruit de la seuarelació amb el món cultural.

Juan MariaFerrer

Figueras

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14PA

ÏSO

S C

ATA

LAN

S

18

Fa de mal fer d’escriure sobre una cosa que no ha passat. Peròdeixeu que m’avance a risc que m’haja de disculpar més enda-vant. Parlo de la taula redona anunciada en el si de la JornadaLlengua i empatia: Com n’eixirem?, anunciada per al 8 de març,a Fraga. Accepteu que el títol és clar i críptic alhora. Eixir-nos-en? De què? Sense anomenar la cosa substituïda del pronom itothom sabem de què parlem. I al mateix temps, no deixa d’a-magar la cosa (l’ou?). Parlem de llengua i de les dificultats peresdevenir usuaris normals, d’una llengua normal... Amb els ele-ments que comporta una reflexió al voltant de la llengua: els par-lants, la llengua parlada, l’ensenyament, la difusió, la presènciapública, etc. I també de les responsabilitats de les administra-cions, una de les cares polítiques del fenomen. A la vista dels com-ponents de la mesa, segur que deuran tractar tots aquests temesi que uns i altres faran diagnòstics no gaire difícils d’endevinar.

I cal organitzar actes per arribar on tothom ja sap el resultati per quants gols i punts anem perdent? No n’estic segur del tot,de si cal, però sí que espero que una jornada d’aquestes carac-terístiques, de l’any 2014, done respostes a expectatives dis-tanciades de les que presidien les dels anys 80 i 90, en què sem-pre ens mostràvem acabats d’eixir de l’ou, demanant perdó perexistir, sense acabar-nos de creure els nostres drets i amb unadependència paternalista sovint patètica de l’statu quo. Com quequi pregunta ja respon, segur que s’entén què vull de la jorna-da a aquestes alçades de la història: plantejaments raonats i va-

lents i propostes clares dirigides al redreçament de la llengua entots els “espais” fins a ocupar el lloc que li pertoca en una so-cietat normal d’avui.

Aquest 2014, tan esperat, per a la Franja és també l’aniversaride la Declaració de Mequinensa, la dels 17 alcaldes en defen-sa del català, la primera vegada que es feia un acte decididamenta favor del català des d’un nivell de l’administració. Trenta anysdesprés els avatars del temps, les mesquineses polítiques i la for-ça insuficient de la societat (de l’associacionisme, de la societatcivil) ens situen en una pantalla, com es diu ara, massa inicial,amb poc contingut i poca definició i amb uns responsables deproducció perniciosos per als usuaris. Em refereixo, es clar, alsresponsables polítics, els d’Aragó i els de Madrid que no nomésens limiten les dimensions de la pantalla sinó que ens aboquena l’apagada definitiva de la imatge i del so. I que quedi en me-tàfora.

Però jo pretenia un escrit en positiu, com volia marcar el tí-tol, com ens transmet la cançó dels Manel. A vegades ens en sor-tim. No se sap ben bé com, però les circumstàncies et porten al’eixida correcta. Nosaltres ara som encara a la fase de trobarel camí de l’eixida. I tinc l’esperança que la mesa redona del dia8 de març, al Palau Montcada de Fraga, ens en pot donar claus.I el 2014, ves per on, pot ser un bon moment per eixir-nos-en,de trobar el bon camí per poder viure de manera digna lin-güísticament parlant, sense almoines.

I a vegades ens en sortim // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

L’Estat Espanyol és part de lesNacions Unides i per tan li cal res-pectar la Carta, que en l’article 1,2,diu que els estats han d’observar elPrincipi de lliure determinació delspobles. El capítol XIV crea la CortInternacional de Justícia. AquestaCort estableix la vigència del DretInternacional: Doctrina dels seusdictàmens i sentències, vàlides per atots i per tant per l’Estat espanyol.Així el dictamen de 22 juliol del 2007diu que la legislació internacional noté cap prohibició sobre la declaracióunilateral d’independència i si unadisposició legal de l’Estat és contràriaa la declaració el dret de l’Estat, nopot prevaldre sobre la voluntat po-pular. Així, impedir l’expressió de lavoluntat popular és contrari al dretinternacional, i per tant l’Estat, tot ique es fonamentés en la Constitució,es situaria en la il·legalitat interna-cional.

Tampoc ha de resultar il·legal,

La legalitat internacional i l’espanyola en relació a les consultes sobiranistes// JOSEP MARIA BARÓ PUGÉS

l’autorització de consulta popular al’àmbit de comunitat autònoma i enel present cas a Catalunya, per sabersi es vol o no esdevenir Estat i queaquest sigui independent. La pre-gunta no és inconstitucional, perquèla Constitució preveu que la refor-ma pugui ser sense excloure el títolpreliminar sobre la unitat d’Espanya,cosa que significa que una reformapot preveure la independència de lesComunitats autònomes.

L’Article 87 de la Constitució fa-culta les Comunitats autònomes perpresentar una proposició de llei dereforma constitucional a les Corts.Resulta lògic que el parlament au-tònom consulti a la ciutadania de seuàmbit territorial. En el cas que fosaprovada la reforma, caldria el re-ferèndum de tot el poble espanyol.Si calgués modificar l’article 92 de laConstitució sobre referèndums con-sultius, es fa pel procediment del’article 167: majoria de 2/3 de les

Corts Generals. És qüestió d’alturade mires, perquè l’Estat se situï dinsde la realitat hispànica de pluralitatde nacions, reconeixent processosd’independència per a una futuraUnió Hispana de Països Lliures,com va ensenyar-nos el sistema po-lític de la Corona d’Aragó.

Parlament deCatalunya

ENCICLOPEDIA.CAT

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

4 /

mar

ç 20

14O

PIN

IÓ

19

“Només som un humil camí de sirga” (i II)// F. XAVIER RIERA

nim. Però la tindrem. Acabarem te-nint-la.

Martí i Pol, malalt com estava,acostumava a dir que l’important ala vida no és caure sinó mantenirsempre la capacitat i les ganes detornar-se a aixecar.

Aquests són els missatges posi-tius que m’interessa destacar avui,en aquest dia de celebració anualen què tan amablement ens heuvolgut distingir amb el VIè PremiFranja: cultura i territori.

I no se m’acut altra cosa per anaracabant que llegir-vos el paràgraffinal del preàmbul esmentat deGarcía Lorca, precisament escrit enuna llengua, el castellà, que, a dife-rència seva, no ens avergonyim denomenar amb tota naturalitat pelseu nom ni de parlar-la, com no hofem amb qualsevol altra llengua,entre més perquè les llengües nosón l’enemic ni la dificultat a supe-rar, sinó que l’autèntic drama, eldrac a derrotar, el constitueix la po-bresa intel·lectual i moral (per nodir misèria) de les ideologies queneguen l’evidència contra tota lò-gica i contra els sentiments de tantsparlants.

Acabava referint-se Lorca aquellllunyà 1929, a una carn, alegria itestimoni seus, a una particularlluita, que m’agradaria fer nostra ivostra, compartida, una lluita quemalauradament, pel que es veu,haurem de seguir mantenint sense

defallir ni un instant:«De todos modos, hay que dejar

claro, yo no vengo hoy a entretenera ustedes. Ni quiero, ni me importa,ni me da la gana. Más bien he ve-nido a hablar a ustedes cuerpo acuerpo. Lo que yo voy a hacer noes una conferencia, es una lecturade poesías, carne mía, alegría mía ytestimonio mío y yo necesito de-fenderme de este dragón enormeque tengo delante y que me puedecomer con sus trescientos bostezosde sus trescientas cabezas defrau-dadas. Y ésta es la lucha, porque yoquiero con vehemencia comuni-carme con vosotros, ya que he ve-nido, ya que estoy aquí, ya quesalgo por un instante de mi largo si-lencio poético, y no quiero darosmiel, porque no tengo, sino arena,o cicuta, o agua salada. Lucha cu-erpo a cuerpo de la cual no me im-porta salir vencido.»

Parlar, llegir i escriure en català,carn nostra, alegria nostra i testi-moni nostre; nosaltres necessitemdefensar-nos del drac enorme de laignomínia, aquest menyspreu into-lerable.

Ben lamentablement i trista-ment, García Lorca va morir comtots sabem, però avui encara ensinspira i ens segueix emocionant.La lluita continua.

Moltes gràcies pel premi i per se-guir treballant en la normalitzacióde la nostra llengua.

(...) Aquesta gent ens vol situaren la marginalitat, i quan ens negael pa i la sal, no ho fa per ignoràn-cia sinó per la mala fe a què elsporta la por. Deuen creure queaquest nostre i tan elemental dretlingüístic com és el voler que se’nsrespecti la llengua que parlem desegles, representa una amenaça a laseva identitat, que té una llengua icultura diferents i que no reconei-xen en la nostra. Potser és la por aque la llengua compartida ens portia estrènyer llaços emocionals i detota mena, més enllà de les fronte-res administratives, i ho viuen comuna amenaça. Però no se’n sortiran,a la llarga no se’n sortiran. La veri-tat i la raó acostumen a ser sempremassa tossudes i poderoses, i mésen aquest temps de xarxes socials ide generacions a venir que hem desuposar més desacomplexades i,per què no somiar-ho, més com-promeses. I és en aquesta línia queens cal seguir treballant.

És veritat que ells tenen la raó dela força, la dels vots, la del controlde les institucions, la de les lleis queimposen sense cap mena de vergo-nya ni sensibilitat, usant, abusant ifomentant la ignorància i el desco-neixement cultural i lingüístic degran part de la població. Perònosaltres, catalanoparlants, tenim laforça de la raó, la del món acadè-mic per descomptat, però també lade la voluntat de ser, la de la digni-tat, la de l’orgull de saber que par-lem una llengua mil·lenària. Nosal-tres no necessitem negar cap altrallengua per existir. En tenim proude reconèixer i dir ben clar i catalàque sí, que nosaltres SÍ parlemaquesta llengua i ho volem seguirfent amb totes les de la llei, una lleique ara per ara, a l’Aragó, no te-

Reproducció de les paraules d’a-graïment del president de la Fun-dació Amanda Llebot amb motiu dela recepció del «Premi Franja: Cul-tura i Territori 2012» el 23 de no-vembre de 2013 a Torrent de Cin-ca, durant la gala anual de l’IEBC.

Pep Labat,president del’IEBC, fententrega delpremi a en F.Xavier RieraJULIO MORENO