VIURE ENTRE MONTSÓ I LLEIDA:

Poblessecessionistesal segle XIX

Any 2 • núm. 6 • La Franja, abril de 2001300 PTA • 1,80 €

Nova Guiade BenavarriAquestAjuntamentestrena eslògani novapublicacióturística peratraure mésvisitants.

Entrevista a Guillem ChaconAquest naturalista, afincat a Mequinensa,acusa als governs aragonès i català de noprotegir prou aquesta confluència fluvial.

Museu d’Art RupestreL’Ajuntament de Queretes vol obtenircòpies de peces dels seus jaciments pera reinstal·lar-les a la seua localitat.

VIURE ENTRE MONTSÓ I LLEIDA:

Poblessecessionistesal segle XIX

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Said

í, un

a de

les

pobl

acio

ns q

ue a

l seg

le X

IX v

a de

man

ar la

seu

a ad

scrip

ció

a la

pro

vínc

ia d

e Ll

eida

DES

PER

TAFE

RR

O

Núm. 6. Abril de 2001 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

EDITEN:Associació Cultural del MatarranyaC/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 11 52

A/e: associació@matarranya.comConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEAApartat de Correus 116, Fraga (Baix Cinca)

DIRECTOR:Màrio Sasot

COORDINADORS:Josep Galan, Enric Marqués i Hipòlit Solé

COL·LABORADORS:D. Badia, S. Barber, A. Bengochea,F. Blanch, M. Blanc, J. Boix, D.Borbon, V. Borbon, T. Bosque, A.Capdevila, J.A. Carrégalo, J. Casas,C. Castañ, A. Castellnou, G. Chacon,J.A. Chauvell, A. Enjuanes, J.L.Escuer, M. Espitia, J. Espluga, P.Fontoba, R. Ferrer, G. Francino, J.Galan, Q. Gibert, M. Gimeno, À.Huguet, V. Ibarz, V. Labara, O. Labat,P. Labat, J. Laforga, C. Lapresta, A.Larrégola, J.M. Latorre, J.A. Llerda,E. Marqués, C. Martí, M. Martínez,Mauri, C. Massagué, M. Mateo, D.Maza, C. Mesalles, I. Micolau, J.Micolau, G. Miret, J. Montclús, H.Moret, A. Orús, J. Pallarol, A.Quintana, Ll. Rajadell, F. Ricart, M.Riu, M.C. Roca, E. Sabaté, A. Sáez,J. Salleras, M. Sampietro, J. SanMartín, C. Sancho, J.L. Seira, J.Seuma, R. Sistac, R. Solana, C.Terés, R. Ventura, P. Vidal, D.Vidallet, I. Zapater.

CORREU ELECTRÒNIC:tempsdefranja@wanadoo.es

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT:974 47 19 93 / 93 805 02 70

MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ:Gràfiques del Matarranya, SLgrafiques@matarranya.com

DIPÒSIT LEGAL:TE-88/2000

EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl CampellLlibreria AnnaEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia, Estanc Bollic,Llibreria CabreraLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezNonaspEstanc Mari CarmenSaidí Llibreria PanadésSaragossaKiosko Hermanos VidalTamaritEstanc PatritoVall-de-roures Llibreria Serret

El negoci de l’aigua

Assistim a la penosa i llarga marxa del PHNque el govern del PP vol dur a terme, pete quipete. Primer varen ser els 1.050 Hm3 d’aigua quehavien d’eixir directament del riu Ebre, peròarran de les multitudinàries manifestacions deSaragossa, Barcelona i Madrid, el ministre Matasha dit que ara ja no caldrà traure tanta aigua del’Ebre, perquè la resta es detraurà de les conces-sions que tenen els diferents canals.

Com era d’esperar, l’oposició inicial d’ara-gonesos i catalans de les Terres de l’Ebre, conti-nua, i a més, ara aquesta nova proposta no satisfàni al Govern de la Generalitat, ni al de la DGA,ni als regants i usuaris de l’aigua dels canals.

Què deu tenir aquest Plan Hidrológico Nacio-nal que fa que el Govern del Partit Popular elvulga tirar endavant, siga com siga? Si cal percollons, tal com va dir en Cañete! La respostaés molt senzilla: negoci.

Un govern de dreta té com a base i com a fona-ment de la seua existència el negoci. De tot se’npot traure un benefici: l’educació, la sanitat, elsbéns públics… I ara l’aigua.

L’aigua és un bé escàs, tothom n’és conscientd’aquesta realitat, hi ha molts diners a guanyar;però com és natural, aquests guanys aniran aparar a les mateixes butxaques de sempre.

El PHN és un disbarat per ell mateix, que enúltima instància només beneficiaria als que tenenmés en detriment dels que, veient l’aigua passaral seu costat, encara no li han pogut traure totel seu rendiment.

El gran negoci del transvasament de l’Ebre,però, no consisteix tant en el seu fi últim, quetambé, si no en l’inicial, en els milers i milers demilions de pessetes que costaria l’obra materialper a dur l’aigua a Almeria, València o Múrcia,aquest és el veritable objecte del desig, que fa quees freguen les mans les empreses constructores:totes amigues íntimes del govern del PP.

Igual que quan es varen construir les centralsnuclears, que el seu motiu de creació radicavaen els guanys de l’edificació de les mateixes, araens volen tornar a vendre la mateixa pel·lículadisfressada, però igual de dolenta que l’anterior.

S’haurà de continuar tocant a sometent i seguirmanifestant-nos en contra d’un absurd impropidel segle XXI i que només vol fer el de sempre,més rics als que ja ho són, els de la perifèria, percontra l’ interior del país pot quedar com ungran ermot que no valga més que per a caça.Potser és això el que volen.

Coincidint amb la inauguració de l’Any Euro-peu de les Llengües, iniciativa de la Unió Euro-pea i el Consell d’Europa que pretén de reconèi-xer la diversitat lingüística com un elementfonamental tant de l’herència europea com del seufutur, així com que esta riquesa «ha estat, és i seràun element clau del patrimoni europeu», el Governd’Aragó presentava a les Corts aragoneses elprojecte de llei per a regular l’ús de les llengüesparlades en el seu territori (català, castellà iaragonès).

Si la revista Batecs titulava en portada, a desem-bre de 1990, «Per la llengua, encara», aquest any2001, de ressonàncies mítiques per l’odissea deKubrick, pot ser el final d’una travessada de seglesdes de la senzilla realitat de molta gent a l’àridexponent argumental de la llei que pot i vol donarcarta de ciutadania a l’idioma de milers de ciuta-dans d’Aragó pel camí de la cooficialitat on ésemprat, i torna a fer recurrent el titular amb conno-tacions força emotives i amb explicitacions quepoden enterrar per sempre el sentit coercitiu del’expressió «esto es Aragón» i donar-li la novaversió, llargament desitjada, d’una terra noble ijusta que es retroba.

El Projecte és clarament millorable i, tanmateix,en la corda fluixa dels equilibris forçats, introdueixun equívoc greu: l’assimilació conceptual de parlai llengua.

Qualsevol anàlisi, i caldrà fer-ne una colla,demana una extensió impròpia d’un editorial.

Cal remarcar, però, tres aspectes claus: el prin-cipi de normalització lingüística, la seua gradua-litat, i la seua inexorabilitat amb data d’aplicació.

El mètode democràtic d’exposició pública il’aplicació en l’àmbit local a decisió dels Ajun-taments, aplicat també per exemple a Itàlia en elreconeixement de l’occità, el fa tota una Lletrade Convit a la mobilització social i política afavor de l’idioma comú, com ho feu mossèn Alco-ver fa 100 anys.

És, encara, el temps de creure en les nostrespròpies possibilitats, i d’actuar.

2001, Any Europeude les Llengües i de laLlei de Llengüesd’Aragó

SUBSCRIU-TE974 47 19 93 • 93 805 02 70

Núm. 6. Abril de 2001TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorJosep Espluga ens dóna a conèixer, en la pàgina del tema del

mes, unes interessants dades tretes del llibre De la Vegueria ala Província, obra del geògraf de la Universitat de Lleida JesúsBurgueño. Allí es recull l’escrit d’onze municipis aragonesos

del Baix Cinca i la Llitera que l’any 1821 sol·licitaven a les Corts lliberals espanyoles la seuaadscripció a la província de Lleida «sin que sirva de obstáculo el que los pueblos suplicantes hayanpertenecido al antiguo Reyno de Aragón».

Argumentaven per a prendre aquesta decisió «la circunstancia de hallarse estos pueblos a laizquierda del río Cinca y la de tener que ir de un continuo a Lérida para la venta de las produc-ciones de sus campos».

Aquest episodi ens demostra que res és inmutable i que la voluntat dels pobles canvie depe-nent de les cirscumstàncies de cada moment històric. S’havien aprovat les Corts Constituents deCàdis feie pocs anys i hi havie un consens popular favorable a articular una nació unitaria i fortaa través del sistema francès d’organització en províncies i, per adscriure’s a elles, predominavenles raons econòmiques i pràctiques sobre les tradicions històriques. Avui, a molts de nantros ensmouen més els criteris d’identitat cultural i lingüística que els d’àmbit econòmic o polític. Quèés el que mourà als franjolins del futur?

Màrio Sasot Escuer

CARTES CREUADES

Editorial

Salutació del director

Cartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaGuillem Chacon,

coordinador de l’EBA

La Llitera i la Ribagorça

Tema del mes:Viure entre

Montsó i Lleida

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

OpinióEls escuts heràldics

cartes dels lectors

2

3

3

4

7

10

12

15

16

17

18

19

el futur passa per que la llengua catalana tinguiun sol marc jurídic amb plena igualtat amb l’es-panyol, i això no és ofendre, és de sentit comú.

Paulí FontobaCalaceit

Ja tocaPer fi ha sortit l’avantprojecte de Llei de Llen-

gües a exposició pública dins la nostra Comu-nitat Autònoma. Ja fa temps, massa temps, quela nostra llengua és discriminada i minoritzada;la disfressen amb el nom de «xapurriau o xapu-rreu», a gust del consumidor; tots els noms sónvàlids, tots menys català.

El present, mirat des d’una perspectiva histò-rica, ens marca el futur; i al futur hem d’aspirarfent realitat el present.

Som una cultura amb onze milions de catala-noparlants que hauríem d’aspirar a tenir un únicmarc educatiu; i això que és tan difícil per alcatalà ningú ho discuteix amb l’espanyol que téel marc jurídic que li correspon.

I algú em podria dir:—La llengua catalana viu a cavall de diferents

autonomies: Principat; País Valencià; Illes Bale-ars, Alguer, Aragó, Catalunya Nord i Andorra.Que difícil es ficar-nos d’acord quan som gover-nats per gent d’ideologies diferents.Trobem la mateixa situació amb l’espanyol:Comunidad de Madrid, Castilla la Mancha,Andalucía, Múrcia, Extremadura i no cal dirmés… Ah!!! i els Paises Iberoamericanos.I tot això dins d’un estat que es diu democràtic iplurinacional, però la llengua de l’estat és l’es-panyol i els castellanoparlants tenen tots els drets,fins i tot el dret a exigir que parlis en la seva llen-gua; per contra nosaltres no tenim ni el dret natu-ral a que se’ns ensenyi amb la nostra pròpia llen-gua sense tenir que demanar permís a ningú.Que s’aprovi la llei de llengües a l’Aragó!, però

El català i els automobilistesL’altre dia anava jo passejant amb un bon amic,

vell lluitador antifraquista, progressista i directord’una prestigiosa revista cultural aragonesa per méssenyes, i li vaig comentar el naixement de la nostrarevista,Temps de Franja. Després de felicitar-se peraquesta aparició i animar-nos a les associacions patro-cinadores a continuar, em va sorprendre amb aques-ta pregunta:«i... no hi ha cap article escrit en castellà?,què no admitiu articles en aquesta llengua?»

Després d’eixir de l’estupefacció i de traurem desobre la careta de fonamentalista que,per un momenthavia sentit al meu rostre, vaig pensar que amb lesllengües minoritàries passa el mateix que amb elscarrers reservats per als vianants, que sempre estan«envaïts» per un o multitud de vehicles a motor.

Mira que n’hi ha de carrers, avingudes, carrete-res i autopistes per als cotxes! A molts llocs quasino queden ni voreres. Però no en tenen prou. Neces-siten ficar la seua poteta també als poquíssims espaisreservats per als que hi van a peu.

El mateix passa amb alguns parlants de llengüesoficials-estatals. Estan tan acostumats a caminar ambel seu vehicle lingüístic per tot arreu que no poden païrque hi hage un sol indret que no puguen trepitjar.

Marià Alvarez AmengualSaragossa

Núm. 6. Abril de 2001 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYA

Queretes vol recuperar el seu patrimoniLluís Rajadell

L’Ajuntament de Queretesvol obtenir còpies de les pintu-res rupestres llevantines deljaciment de la Roca dels Morosque estan dipositades al MuseuArqueològic de Catalunya, aBarcelona, per a reinstal·lar-les a l’abric d’on, segonscomenta l’alcalde Antoni Ller-da, «mai haurien d’haver eixit».

Les pintures de la Roca delsMoros van jugar un paper deci-siu a la identificació de l’artrupestre llevantí com una mani-festació cultural independentde l’art rupestre cantàbric. L’ar-queòleg naixcut a Calaceit JoanCabré al descobrir est abric deQueretes l’any 1903 va posarels solaments per a identificarl’art llevantí, que s’exten desdel final del Paleolític fins alNeolític.

Ara, l’Ajuntament de Quere-tes vol condicionar la Roca delsMoros per a que puga ser visi-tada. La iniciativa forma part

d’un projecte conjunt ambl’Ajuntament de Calaceit per acrear una ruta turística i cultu-ral que recorrerà poblatsibèrics, com els Castellans, ienclavaments d’art rupestrecom, la Roca dels Moros o elsGascons.

En conjunt, les actuacionsprevistes suposen una inversióde 18 milions de pessetes queels dos ajuntaments han dema-nat a la Conselleria de Culturade la DGA i que, segons indi-que Llerda, té moltes possibi-litats d’eixir endavant.

Una de las propostes delprojecte és reproduir al seu llocoriginal les figures de cèrvolsque a principis del segle XX esvan extraure de la Roca delsMoros i que estan actualmental Museu Arqueològic de Cata-lunya. Del mateix abric es vaextraure la figura d’un bou que,desgraciadament, s’ha perdutdefinitivament.

Antoni Llerda admet que lafórmula perfecta seria tornarles pintures originals de la Rocadels Moros a Queretes peròaquesta possibilitat és moltremota i per eixir endavanthaurie de ser negociada políti-cament. De moment, l’Ajun-tament es conformarà amb tenirles rèpliques.

Al poblat dels Castellans lesobres projectades inclouen laneteja de la malesa que haenvait les restes ibèriques, laconsolidació de les estructures

d’edificacions, la realitzaciód’accessos i la instal·lació decartells informatius. Paregutprograma de treball és el previstper als jaciments de pinturesrupestres.

Antoni Llerda explica que lacomarca del Matarranyapresenta una densitat de poblatsibèrics i de pintures rupestresllevantines més que suficientper a crear un parc cultural querendabilitze turísticamentaquestes manifestacions delpassat comarcal.

Massa preguntesL.R.

Fira d’Antiquaris a la Freixneda

Tonet PallarèsL’Associació Cultural delMatarranya ha manifestat laseua sorpresa pel seguimentdesproporcionat al que ha estatsotmesa per part de la GuàrdiaCivil una xarrada sobre el PlaHidrològic Nacional (PHN)organitzada per la citada Asso-ciació i l’Ajuntament de Cala-ceit el passat 28 de març.

L’acte va estar precedit d’untoc d’atenció de la GuàrdiaCivil preguntant a l’Ajunta-ment si estave autoritzat i si espreveien «incidents».

Després que la xarrada escelebrés sense cap contra-temps, com era d’esperar, el«marcatge» policial no es varelaxar. Al dia següent, undirectiu de l’Associació va

rebre una trucada de la Guàr-dia Civil per demanar tota menad’informacions sobre l’Asso-ciació Cultural del Matarranyaamb l’excusa que «s’estavenconfeccionant unes fitxes d’as-sociacions». Li van demanarinformació sobre activitats,responsables, número d’asso-ciats, finalitats…

Des de la Subdelegació delGovern de Terol asseguren queno hi cap ordre d’investigarl’activitat d’associacions niactes, com pot ser una xarradasobre el PHN. En tot cas, atri-bueixen l’excepcional interèsde la Guàrdia Civil per l’As-sociació Cultural del Mata-rranya a les labors «d’infor-mació» d’est cos de seguretat.

El dia 14 d’abril se celebraràper tercer any consecutiu laFira d’Antiquaris,Arts i Oficis,Monedes i Bitllets a la Vila dela Freixneda.

El carrer Pla i la plaça Majorservirà per acollir les diversesparades. Encara que és una fira decreació recent té molt bona accep-tació. Esperem que enguany espuga consolidar.

La Fira va ser impulsada perNumismatica Celma amb lacol·laboració de l’Ajuntamentde la Freixneda, la DiputacióProvincial, La Caja Rural, i lesMancomunicats de Municipisdel Matarranya i Turistica delMaestrat.

Pintures descobertes per Joan Cabré a la Roca dels Moros (barranc delCalapatar, Queretes)

Cartell de la III Fira d’Antiquaris dela Freixneda

Núm. 6. Abril de 2001TEMPS DE FRANJA 5VIL

ES

I G

EN

TS

EL MATARRANYA

El pantà de la Torre, el projecte més desitjat

Lluís Rajadell

Ataüllar el móndes del Molinar

Després d’haver-se publicatla totalitat de la poesia de l’es-criptor matarranyenc Deside-ri Lombarte Arrufat –1937-1989– creiem que va ser unaexcel·lent iniciativa editar unaantologia dels millors poemesdel pena-rogí i, així, ara haeixit al carrer Ataüllar el móndes del Molinar. Antologia líri-ca, edició a cura del poetamequinensà Hèctor Moret idel professor Artur Quintana.A més, el volum presenta lanovetat de dur dos CDs ambtots els poemes que recull elllibre recitats per la potent veudel rapsoda calaceità AntoniBengochea, que sap connectarcom ningú amb els expressiusversos i amb el llenguatge plede matisos de Desideri. Estaantologia és una forma agraï-da per al lector d’apropar-se alpoeta matarranyenc a travésd’un tast suggerent i precís dela seua extensa obra poètica:

La tria de poemes ha de serbona, em consta, perquè comdiuen els autors i amics de l’es-criptor:«som tres assidus lectors–i un també recitador– de l’obralírica d’aquest poeta matarran-yenc,obra que,a més,hem seguitgairebé des dels inicis». És a dir,escrita des del 1980 al 1989,nouanys d’intensa creació literàriatrencada per una mort traïdora enla plenitud del seu treball com aescriptor i poeta.

Este volum forma part de lacol·lecció «Lo Trull» –és elnúmero 7– editada per l’As-sociació Cultural del Mata-rranya a Calaceit a Gràfiquesdel Matarranya i que reculltextos de creació literària ique vol donar a conèixerl’obra d’escriptors d’expres-sió catalana nascuts o vincu-lats a la nostra comarca. Ante-r io rment en l a mate ixacol·lecció «Lo Trull» ja s’ha-vien editat tres poemaris delmateix escriptor pena-rogí.

Carles Sancho

El pantà de la Freixneda-laTorre del Compte, una deman-da de la conca del Matarranya–repartida entre les provínciesde Terol i Saragossa– des de famés de cinquanta anys, acabade donar un pas endavant ambla presentació del projecte deconstrucció per la Confedera-ció Hidrogràfica de l’Ebre(CHE) el passat dia 22 de marça l’ajuntament de la Freixneda.L’obra projectada suposarà unainversió de 10.300 milions depessetes i tindrà una capacitatde 25 hectòmetres cúbics.

Segons la major part delsajuntaments i dels regants, elpantà de la Freixneda és unaautèntica garantia de futur pera tota la conca. Segons la Plata-forma en Defensa del Mata-rranya –és una actuació «faraò-nica» i desproporcionada a lesnecessitats de la comarca.

Les principals inquietuds delregants afecten a com repercutiràel cost de l’obra –una «micacara», segons va reconèixer elpropi president de la CHE JoséVivente Lacasa, durant la presen-tació del projecte a la Freixneda–,i com es repartiran les noveshectàrees de regadiu previstesentre els pobles matarranyencs.

El projecte elaborat per laCHE preveu que, a més deregar les actuals 2.600 hectà-rees d’horta de la conca, elpantà permetrà ampliar lasuperfície regable en 2.400hectàrees.

El cost de l’obra serà afron-tat inicialment per l’Estat peròdesprés serà repercutit en elsusuaris durant els pròximscinquanta anys amb un interésdel 4%.

Com va demanar el presi-dent de la CHE, l’assembleava avalar el projecte, que endos mesos iniciarà el seu perí-ode d’informació pública per aque els afectats puguen presen-

tar les al·legacions que estimenoportunes.

Entre els arguments esgri-mits a favor del pantà, destacatambé la seua importància pera frenar les riuades del Mata-rranya. «Si hagués estat fet, elsefectes de la crescuda d’octu-bre passat haguessen estat moltmenys devastadors», segons elpresident de la CHE.

El Sindicat de Regants consi-dera l’obra necessària per adesterrar les periòdiques seque-res que pateix el Matarranya.Els darrers estius les collitesde fruita de la conca mitjana ibaixa s’han salvat per pèls,estalviant l’aigua i perdentqualitat al fruit recollit. El pantàde Pena –l’únic existent a totala conca actualment– estavaesgotat abans de produir-se lesriuades d’octubre de 2000. Ara,després de les inundacions, estàple i amb reserves suficientsper garantir tres o quatre anysd’abastiment.

El president de la Manco-munitat de Municipis del Mata-rranya i alcalde de Massalió,Ángel Meseguer, va qualificarla presentació del projecte de«moment històric per a lacomarca» i va plantejar estudiaruna millora de la qualitat del’aigua dels pobles de la comar-

ca a partir d’una canalitzaciódes del pantà de Pena, que asse-guraria aigua de muntanya debona qualitat.

La Plataforma en Defensadel Matarranya, que no va serinvitada a l’acte de presentaciódel projecte, ja ha anunciat quepresentarà al·legacions encontra per la seua repercussiónegativa sobre un riu proposatpel Govern d’Aragó com«Lugar de Interés Comunita-rio» per a la seua inclusió a laRed Natura 2000 –un conjuntd’espais de tot el continent desingular importància natural–.L’embassament inundarà 250hectàrees de superfície i 5,5kilòmetres de riu.

Els col·lectius conservacio-nistes assenyalen que la cons-trucció de dues basses, lateralsprevista per la CHE, i la moder-nització dels regadius podrienresoldre els problemes d’abas-timent que, periòdicament, esrepeteixen a la conca del Mata-rranya. Sols si estes mesuressón insuficients estan disposatsa estudiar altres actuacions, quehaurien de ser menys «agressi-ves» que el pantà de La Freix-neda, per exemple el pantà delPontet –projectat entre Maellai Massalió amb 7 hectòmetrescúbics de capacitat–.

Tram del riu Matarranya on està projectat el pantà de la Torre del Compte

Núm. 6. Abril de 2001 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYAC

OE

TS

Ja està aquí

Ha apa regu t , pe r f i ,l’avantprojecte de Llei deLlengües que el Governd’Aragó pensa remetre a lesCorts. És qüestió de que elsexperts s’ho estudien bé,però, després d’una lecturaràpida, la impressió que n’hetret és que no està malament,per a començar i tant de boque la discussió posterior oles maniobres dels contra-ris no l’aigualixquen. Conté,no obstant, un parell decoses que no m’acaben defer el pes. Una és l’ambi-güitat que comporta l’úsconstant de l’expressiólengua o modalidad lingüís-tica vernácula, que culminaquan autoritza als Ajunta-ments (art. 6è) a designar laseua modalitat lingüísticavernacla. Aquí, segons comvaiguen les coses pot passarde tot, des de proclamar co-oficial lo bellmuntà o elfragatí o coses pitjors. I elConsell Superior de Llen-gües que s’ha de crear, ha denormalitzar lo català i lesmodalitats vernacles enqüestió (art. 13). L’altra cosaa vigilar és la voluntarietatde l’ensenyança, perquèdeixa a l’elecció dels paresl’adquisició d’un dret queson fill té, tant si vol com sino, de conèixer la seua llen-gua materna. En tot cas,aquell, que s’opose hotindria que sol·licitar i justi-ficar, donant per sentat quelo normal ha de ser d’estu-diar-la. Ja veurem com acabatot això, jo no les tinc totes.

Miquel Blanc

La Franja no apareix en els mapespolítics, ni en els físics ni en els histò-rics. No s’identifica des d’un avió, ni espot fotografiar des d’un satèl·lit. Nosembla que sigui, doncs, cap realitathumana,econòmica,climàtica o paisat-gística definida. Fins i tot el seu nom éscontrovertit.

No obstant això, la interpretació delfet lingüístic i cultural de l’Aragó d’ex-pressió catalana és i ha estat durant elsegle XX un tema recurrent.Les contra-diccions inherents a la societat catala-noparlant, el retard d’Aragó a organit-zar-se com a projecte col·lectiu i lafredor que de vegades hi ha pogut haveren les relacions entre dues comunitatsgermanes, així com les característiquespròpies d’una zona de frontera o tran-sició, constitueixen en bona mida lescauses d’un interès que podria semblar,en una primera lectura, desmesurat pera la seua modesta extensió territorial.

Aquestes Jornades pretenen encetaruna reflexió més sobre el paper passat,present i futur de les regions frontereres,tradicionalment enteses com a zonesdespersonalitzades,reinterpretades ara coma punt d’encontre de diverses cultures.

Amb la col·laboració de l’Institutd’Estudis Ilerdencs,de l’Institut d’Estu-dis del Baix Cinca i de la Universitat deLleida.

A qui s’adrecen:Les Jornades van dirigides a totes lespersones, professionals o no, interessa-des en la matèria

Dates:4 i 5 de maig de 2001

Lloc:Divendres, 4 de maig a LleidaAula Magna de l’Institut d’EstudisIlerdencsPlaça de la catedral, s/n - LleidaTel.: 973 271 500

Dissabte, 5 de maig a FragaPalau MontcadaC. Sant Josep de Calassanç, 12FragaTel.: 974 472 533

Jornades científiques

De fronteres i mil·lennis: La Franja, any 2001Divendres 4 de maig a Lleida i dissabte 5 de maig a Fraga, 2001

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANSCoordinador científic: Ramon Sistac, Institut d’Estudis Catalans

AMARGORP

ítam,adielL,4aidserdneviD

00.9-03.8 óicatnemucodedadilloceR

03.9-00.9 óicaruguanI

IóisseS

51.01-03.9 ajnarFalaàlatacledsevitcepsreP:aicnèrefnoCgrebledieHedtatisrevinU,ANATNIUQRUTRA

53.01-51.01 aynulataCedsed:senegòxesnoisiV:aicnènoPsnalataCsidutsE’dtutitsnI,RETNEGRA.ANAOJ

55.01-53.01 ógarA’dsed:senegòxesnoisiV:aicnènoP,ógarA’dseuqitsíügnilstatiladomiseügnelledtatinU,POLLÈCREM

ógarA’dnrevoG

51.11-55.01 tabeD

54.11-51.11 èfac:asuaP

IIóisseS

03.21-54.11 ógarA’laanalatacarutaretilaL:aicnèrefnoCajnarFaledarutaretilaledrodagitsevni,TOSASOIRÀM

05.21-03.21 ónacledueplA:aicnènoPedosparirosseforp,AEHCOGNEBINOTNA

01.31-05.21 aretnorfaleD:aicnènoParbaFuepmoPtatisrevinU,ZRABIÈCREM

04.31-01.31 tabeD

adrat,adielL,4aidserdneviD

IIIóisseS

54.61-00.61 lareneGidutsE’l,adielLa:úmociapsenu’dtalcse’L:aicnèrefnoCadielLedtatisrevinU,ATEUQSUBNAOJ

50.71-54.61 snegírosleD:aicnènoPSISEONóicadnuF,SÚLCNOMMIUQAOJ

52.71-50.71 aisélgse’ledrepaplE:aicnènoPadielLedtatisrevinU,ÍTSUGADERFLA

55.71-52.71 tabeD

51.81-55.71 èfac:asuaP

VIóisseS

00.91-51.81 óicpecrepanu:ajnarFalaàlatacledóisolce'L:aicnèrefnoCaynulataCedtatilareneGaledtnemaynesnE’dtnematrapeD,TRACIRCSECNARF

02.91-00.91 analatacaugnellaledacidírujtatiroirefniaL:aicnènoPatsirujirosseforp,LORALLAPILUJ

04.91-02.91 uitaicossatnemivomlE:aicnènoPateopigelòlif,TEROMROTCÈH

01.02-04.91 tabeD

ítam,agarF,5etbassiD

VóisseS

54.9-00.9 sevitartsinimdaselederbosrepseuqimònocesnoicalerseL:aicnèrefnoCadielLedtatisrevinU,LLEROMNOMAR

03.01-54.9 emsilapicinumledsérgorplE:aicnèrefnoCócirroTledtnematnujA,ANALPRODAVLAS

00.11-03.01 atsiveraledóicatneserP ajnarFedspmeT

03.11-00.11 èfac:asuaP

03.21-03.11 areretnorfóicautisaltnavadstnematnujaslE:anodoraluaT

00.31-03.21 etpaceRouD:trecnoC

03.31-00.31 adneolC

InformacióInstitut d’Estudis Catalans

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona • Tel.: 932 701 621 • Fax: 932 701 180Adreça electrònica: informacio@iec.esAdreça d’Internet: http://www.iec.es

L’assistència és gratuïta, però les places són limitades a la cabuda de la sala. Per assistir-hi, cal reservar plaça adreçant-seal Servei d’Informació de l’IEC.

Núm. 6. Abril de 2001TEMPS DE FRANJA 7L’H

AM

EL BAIX CINCA

Pepistes

No fa gaire, els regidors delPP de l’Ajuntament de Fraga,entestats a seguir les consignesdel sector dur de Saragossa icontra el criteri d’universitats,lingüistes, filòlegs i, fins i tot,de la Real Academia Españo-la de la Lengua, es posiciona-ven contra la cooficialitat delcatalà a la Mancomunitat delBaix Cinca al·legant que «intro-duir el català a la comarca ésintroduir un element estrany,aliè a la manera de pensar delPP». L’estrany és que un sectordel PP no s’atenga als criteriscientífics.

Joaquín Llop, alcalde deNonasp, del PP, recentment(Temps de Franja-3) declara-va: «Quan va arribar l’en-questa de la DGA (la coofi-cialitat del català) es vaaprovar per unanimitat en plede l’Ajuntament amb els sisvots del PP i els tres delPSOE».

El novembre de 1997, l’al-calde del Campell, AntonioSolano, també del PP, esmostrava content i satisfet deque les Corts d’Aragó recla-messen una Llei de Llengüesper a Aragó, i postil·lava dient:«De fet, el nostre ajuntamentva ser un dels primers a decla-rar la cooficialitat del català».

El Sr. Moret i el Sr. Cortí,prohoms del PP a l’Ajunta-ment de Fraga, podrien pren-dre nota de l’article del mequi-nensà Josep Novials Solé (LaVoz del B.C.-1090) i de pasentendre que, ser del PP noimplica anar en contra de lesmàximes entitats acadèmi-ques; i que els Srs. Llop iSolano no són menys arago-nesos per defensar el català ales seues terres.

Josep Galan

Sergio Tortajada, nou president de la penya fragatinaL’Assemblea de la Penya renova la seua junta

Jaume Casas

La plataforma en defensa de les llengües recolza críticament l’avantprojecte de Llei

Màrio Sasot

L’assemblea General de Socisde la Penya Fragatina va esco-llir el passat mes de gener SergioTortajada com a nou presidentde l’entitat, al ser la seua candi-datura l’única que s’hi vapresentar. Sergio Tortajada tévint-i-set anys i en porta sis dinsde la junta directiva, havent exer-cit els dos darrers anys el càrrecde sotspresident de la juntaencapçalada per Ricardo Mesa-lles, a qui substitueix en lapresidència. El nou presidentva assenyalar a l’assemblea laseua disposició a que tots elssocis li fagen arribar les seuesinquietuds i iniciatives i vaconsiderar que la Penya Fraga-tina passa ara mateix per un bonmoment. Recuperar alguna de

les activitats que han perdutparticipació, com ara el descensde navades, amb canvi de datainclòs i millorar les relacionsamb l’Ajuntament seran els seusprincipals objectius.

L’assemblea de socis va apro-var el balanç econòmic de l’en-titat de l’any 2000, que presen-ta un dèfic i t de ga i rebé1.400.000 pts. Sobre un pres-supost total que gira entorn els40 milions. El més destacatd’aquest balanç ha estat les800.000 pts que es van perdredurant les passades Festes delPilar, un capítol que gairebésempre reportava beneficis. ElPilar que se celebra a Fraga peral mes d’Octubre suposa pràc-ticament la meitat de la despe-

sa de la Penya Fragatina, enti-tat que, a més d’altres activi-tats, manté set seccions: futbol,bàsquet, escacs, esquí, ronda-lla de jota, taller de ràdio i seccióinfantil.

Pel que fa a les activitatsprevistes per a aquest any, elmés destacable és el canvi dedates del Descens de Navadespel Cinca, que, tradicionalmentvenia ce lebrant-se e l 15d’agost. Després del parènteside l’any passat, en què la provava deixar de celebrar-se, perprimer camí en quinze anys, laPenya ha decidit recuperar-laperò traslladant-la al 8 de juliol,per tal d’intentar aconseguiruna major resposta de partici-pants i públic.

La Plataforma en defensa deles Llengües Monoritzadesd’Aragó es reuní el passat úd’abril al Palau Moncada deFraga per a analitzar l’avant-projecte de Llei de Llengües ielaborar esmenes conjuntes pera presentar-les dins l’actualperíode d’informació pública.

En un document fet públicdesprés de la reunió, els repre-sentants de les associacionspresents a la Plataforma quali-fiquen l’avantprojecte presen-tat pel govern d’Aragó, com«un document de treball vàlidper a realitzar esmenes i encerts aspectes positiu per quantestableix la cooficialitat del

català i l’aragonès en els terri-toris bilingües de la nostraregió».

Les esmenes consensuadesen aquesta reunió van encami-nades a clarificar els punts mésambigus o imprecisos dinsl’àmbit terminològic o jurídic,com són el mot de «modali-dad lingüística», omnipresenta tot l’articulat de la Llei ol’atribució que es dóna alsAjuntaments en matèria depolítica lingüística «que podriadesembocar en un secessio-nisme lingüístic», segons laPlataforma.

Dins l’apartat de l’Ensenya-ment, s’assenyalen els perills

de la «voluntarietat» i s’afe-geix que «s’hauria de garantiruna mínima competènciacomunicativa en la llenguaautòctona de tots els alumnesa l’acabar els diferents nivellseducatius».

Vista general de Fraga

RA

MO

N M

ESA

LLES

Núm. 6. Abril de 2001 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

Activitats de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA

La casa de frares hospitalers a Torrent de Cinca

Ramon Roman

Arbres i arbusts del Vedat de Fraga

D.B.

Aquest és el títol d’un llibre quepresenta, transcriu i tradueix unaplec de documents, datats desdel segle XII al XIV. Llur contin-gut és presentat al lector traduït alcatalà des del llatí o català de l’èpo-ca. La coordinació de l’edició correa càrrec d’en Joaquim Salleras, icoediten amb bona harmonia LaCasa de Fraga a Barcelona i l’Ins-titut d’Estudis del Baix Cinca-IEA.

L’àmbit geogràfic s’estén albell curs del Cinca, on en el seudarrer tram s’hi trobe Torrent ialgun poblet ja desaparegut com Torralba i Canals, depenent delshospitalers de Torrent. El protagonista és una institució: l’Ordedels frares de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem anomenats enel llenguatge planer com a frares hospitalers o sanjoanistes. Erenfrares-cavallers amb objectius militars per a ampliar les terres delreialme cristià recolzant al sobirà d’Aragó, i rebent privilegis perdur a terme llur misió.

Hi són presents en la narració amb fidelitat notarial, altrespersonatges com els senyors feudals de Fraga, el Justícia d’Ara-gó, els notaris reials, el poble amb llurs representants, els jurats,els Justícies de Fraga i de Torrent, els bisbes de les diòcesisveïnes, els barons catalans, el Comanador dels frares de Torrent,així com el cap de l’Orde, el Comanador d’Amposta, i els sobi-rans del regne d’Aragó comptes de la Casa de Barcelona. Els docu-ments parlen de la donació que feu el rei Alfons II d’Aragó, i Ide la Casa de Barcelona, del Castell de Torrent a la Santa Casade l’Hospital i al seu Comanador Hermoi de Rocafort junt ambel territori i les persones que en ell hi vivien: cavallers i homescristians, jueus i sarraïns. També revela les disputes entre elsfrares de l’Hospital de Torrent i els homes de Fraga sobre els límitsd’aquest territori.

23 d’abril, dia del llibreL’IEBC té previst commemorar el dia del llibre amb una

exposició, la qual recollirà les publicacions que la nostra enti-tat ha editat o coeditat al llarg dels darrers quinze anys. Lamostra pretén donar a conèixer al públic en general l’esforçeditorial que l’Institut ha realitzat entre els anys 1985 i 2000).Per això, s’exhibiran la totalitat de les més de cinquanta publi-cacions, entre llibres i revistes, en les que ha participat directao indirectament la nostra associació. A més, al voltant de la diada,es presentarà el llibre coeditat amb la Casa de Fraga de Barce-lona, La casa dels frares dels templers de Torrent de Cinca deRamon Roman i la tercera edició (nova versió «a color») del llibrede David Badia, Arbres i arbusts del vedat de Fraga. Per unaaltra part, es participarà en les tradicionals parades de llibres iroses a la rambla del Cegonyer.

Arbres i arbusts del Vedat deFragaAutor: David Badia VillasEdita: Institut d’Estudis delBaix Cinca-IEA. Colecció La Sitja, 6Edició: 3a (ampliada i a totcolor)Págines: 94Fotografies: 35Preu: 1500 ptes

Jornades de l’Institut d’Estudis CatalansL’IEBC i la Universitat de Lleida col·laboraran en les jorna-

des científiques «De fronteres i mil·lennis: la Franja, any 2001»organitzades per l’Institut d’Estudis Catalans. Aquestes, prete-nen reflexionar sobre les zones de frontera, llocs de trobada dediverses cultures. Es realitzaran dues sessions, el divendres 4 iel dissabte 5 de maig, a la Universitat de Lleida i al PalauMoncada de Fraga, respectivament. Les ponències abastaran tottipus de temes relacionats amb la Franja: llengua i la seua situa-ció jurídica, literatura, església, moviment associatiu, economia,política, etc.

Pep Labat

En aquesta guia es descriuen les plantes autòctones, de port arbo-ri i arbustiu, del Vedat de Fraga (Baix Cinca), un entorn recone-gut arreu pel seu prestigi botànic. El llibre inclou una breu descrip-ció de l’entorn (amb mapa de localització) i una clau per classificarles plantes, apartats que precedeixen al nucli central del llibre: lesfitxes descriptives de cada espècie vegetal. En aquestes fitxes esrecullen els noms científics i populars així com les principals carac-terístiques de cada planta (morfologia, propietats, etc.); a més amés, en aquesta 3a edició (dotze anys després de la modesta 1aedició!), s’afegeixen fotografies a tot color que, sens dubte, faci-liten la identificació dels diferents arbres i arbusts. La guia reuneixplantes tan comunes, com els pins o les argelagues, i també aque-lles més rares, com l’aranyoner postrat o la boixerola. En total esdescriuen una quarantena d’espècies que formen part dels pecu-liars boscos i matollars del Vedat, i que es distribueixen per parat-ges tan diversos com la Lliberola, la Vallcorna, el Barranc delsBoixos o la Serreta Negra. Es tracta d’un treball imprescindibleper aquells amants de la natura que volen reconèixer les plantesmés aparents del Vedat i d’altres serres i monts de les comarquesveïnes.

Núm. 6. Abril de 2001TEMPS DE FRANJA 9

Cara o creu?

Diana i Violeta Borbon

EL BAIX CINCA

Les nàiades de les nostres aigües

Juan José Bafaluy

Trobem una connexió Segrià-Baix Cinca: la mina de Vall-Fera.Tots sabem que vivim en una zona minera. Les muntanyes estanforadades per túnels dedicats a l’extracció de carbó. I de momentencara se’n produeix. La indústria minera proporciona moltsllocs de treball a la comarca. Podríem allargar el tema amb lesenergies renovables i no renovables, però no toca.

Concretament, la mina que ens ocupa està situada a mig camíentre la Granja d’Escarp i Mequinensa. No coneixem a quinnivell de producció es treballa, però segur que moltes persones

en depenen. I no només ens referim a l’aspecte econòmic. Volemparlar des del punt de vista «olfactiu».

La mineria no és una indústria «neta». Segons acords de la UnióEuropea, cada país té la producció de carbó limitada. Això influeixsobre els miners i les seues famílies. Però també sobre la resta depersones. Quin és el problema? L’excedent de carbó es crema enpunts determinats. El carbó de la zona és ric en sofre. En cremar-lo es produeix l’oxidació d’aquest element, obtenint-se un gas ques’acumula. No és recomanable, ja que fa una olor molt desagra-dable. Els miners han de suportar aquesta situació. Però no són elsúnics. Segons bufa el vent els veïns de la Granja i els de Mequi-nensa també sofrim les males olors. No sabem de qui és competèn-cia solucionar aquesta situació, si de l’empresa, dels treballadors,o dels qui sofrim les conseqüències. Ja és suficient dependre econò-micament d’una indústria amb data de caducitat, com per depen-dre «olfactivament» del caprici del cerç o la garbinada.

Les nàiades, bivalves d’ai-gua dolça, són un grup animalemparentat amb caragols illimacs, en pertànyer al mateixgrup dels mol·luscs. Aquestsanimals posseeixen conquillaamb dues valves i són cone-guts com grans musclos d’ai-gua o nàiades. El nom de nàia-des, provinent de la mitologiagrega, s’utilitzava per nome-nar els esperits (nimfes) guar-dianes de la puresa de lesaigües dolces dels nostres riusi llacs des de fa milions d’anyso a les sèquies més antigues deles riberes dels rius. Hi viuenincrustats en el fons alimen-tant-se de partícules, filtrantl’aigua, per la qual cosa, encerta manera, també la depu-ren. Diversificats en diversesespècies, al Baix Cinca se sapde l’existència de quatre espè-cies diferents que únicamentposseeixen nom científic.Aquestes són Margaritiferaauricularia, espècie en perilld’extinció i que va ser troba-da per primera vegada el 1919pel naturalista alemany Hassa les aigües de l’Ebre a Mequi-nensa. Aquesta espècie és la de

més grans dimensions i moltprobablement haja desapare-gut de les aigües de l’Ebre aMequinensa. La segueix endimensió Anodonta cygnea.Aquestes dos espècies podenabastar els 20 cm de llargà-ria. Aquests animals són unsbons indicadors de la qualitatde les aigües, per la qual cosala seua presència als rius

Cinca, Segre i Alcanadre, enembassaments com Riba-roja,Mequinensa i Santa Anna, enalgunes basses de reg i en lesantigues sèquies de reg tradi-cionals és un bon signe de laqualitat de l’aigua.

Amb tot, aquestes espèciesestan amenaçades i dos d’ellesprotegides per la llei, per aixòcal fer un esforç col·lectiu per

tal que aquests animals no desa-pareguen de les nostres aigües.La seua supervivència és garan-tia de futur per a les gents ribe-renques. Cal que, al fer obresa les sèquies i rius, es respec-ten aquests animals, traslla-dant-los, si és necessari, a llocspropers on puguen continuarla seua lenta vida, que pot arri-bar als 100 anys.

ESTAMPES RIBERENQUES

Nàiade, bivalva d’aigua dolça

Núm. 6. Abril de 2001 TEMPS DE FRANJA1010 ENTREVISTA

Guillem Chacon, coordinador de l’Estació Biològica de l’Ai

L’Aiguabarreig és la confluència fluvial de major interès biològic de la Península

Gui l l em Chacon v iu aMequinensa. De formació ésbiòleg especialitzat en gestióambiental, però en Guillem esconsidera a si mateix natura-lista, sense més. Aquest home,a banda de ser el responsabledel Casal Jaume I que hi ha almunicipi on resideix, gestional’empresa d’ecoturisme Camíde Sirga i és a la vegada el coor-dinador de l’Estació Biològicade l’Aiguabarrreig.

Pregunta: Què és l’EstacióBiològica de l’Aiguabarreig?

Resposta: És una entitatautònoma, a la manera d’unaONG, que va néixer l’any 1993amb la finalitat de defensar lazona que geogràficament ésdelimitable com l’àmbit onconflueixen els rius Segre,Cinca i Ebre. És tracta d’unespai natural de gran importàn-cia i riquesa pel que fa a lesespècies animals i vegetals quehi ha. Aquí, per exemple, hiconviuen ocells provinents deregions molt diferents, de talmanera que és l’únic lloc de lapenínsula en què això és dóna.

P. I to t p legat , com vacomençar?

R. Jo vaig venir a Mequi-nensa atret pels ocells, creantl’Estació Ornitològica del BaixCinca. Però en investigar sobreel terreny, resulta que tambéera precís ocupar-se de lesaltres formes de vida de la zona.És així que, amb el temps, vanéixer l’estació, i, actualment,és l’alter ego de la Secciód’Història Natural de l’Institutd’Estudis del Baix Cinca(IEBC).

P. Quines activitats desen-volupeu a l’estació?

R. A més d’ocupar-nos deprotegir i contribuir a la rege-neració del medi natural, l’es-

tació és una escola de la natu-ra, un centre d’educacióambiental. I val a dir que ésuna de les entitats d’aquestescaracterístiques que rep mésalumnes, atès que ens han visi-tat ja uns 6.000, provinents tantde Catalunya com d’Aragó.També, com és obvi, realitzemxerrades, cursos i seminarisamb especialistes de diversosàmbits.

P. Com es financia?R. D’entrada, els socis apor-

ten una quota. I hi col·laborenL’IEBC i, per a coses puntuals,les administracions aragonesa,catalana i estatal. També rebemajuts de la Unió Europea pel fetd’estar inserits en projectesd’abast internacional.

P. Geogràficament, quin ésl’espai que ocupa l’Aiguaba-rreig?

R. En un simposi cel·lebratel 1998 i per l’Institució Cata-lana d’Història Natural, il’IEBC, es va consensuar quel’Aiguabarreig comprén, per lavessant administrativamentcatalana, l’espai que va deSeròs a Almatret i, per l’ara-gonesa, el terreny que va deSaidí a Faió. És una zona quedescriu una Y. Comarcalment,abasta el Baix Segre, és a dir,el Segrià, el Baix Cinca i elMatarranya.

P. Abans apuntaves que l’Ai-guabarreig era un punt deconfluència fluvial...

R. Sí. Per la part nord,comença allà on el riu Alca-landre es troba amb el Cinca;pel sud, comença a la confluèn-cia del rius Matarranya i Ebre.Això és el mateix que dir, enefecte, que l’Aiguabarreig és laconfluència del Segre, delCinca i de l’Ebre.

P. I què és, biològicament,l’Aiguabarreig?

R. Biològicament, és unespai natural, com deia, de granriquesa. Però resulta que laconstrucció dels embassa-ments, sobretot, i l’acció de lamà de l’home en general, hohan malmés. Malgrat tot, l’Ai-guabarreig és la més granconfluència fluvial de la penín-sula i, probablement, la demajor interès biològic: hi hafauna i flora mediterrània i delnord d’Europa, i és una zonad’unió d’espècies de dos àmbitsmolt diferents. Per esmentaralguna dada, aquí hi transitenunes 280 espècies d’ocells al’any; al delta de l’Ebre, encanvi, unes 80 o 90.

P. De tot l’Aiguabarreig,quina part és biològicamentmés important?

R. La que va de Mequinen-sa a Torrent, d’una banda, i , del’altra, la que va de Massalco-reig a la Granja d’Escarp.

P. I quina és la consideracióque les adminstracions tenende la zona?

R. Fins fa ben poc, ni Cata-lunya ni Aragó havien fet resper preservar la zona, consta-ment castigada pels efectesd’algunes indústries i activi-tats nocives per a la conserva-ció del medi ambient. Elproblema, amb tot, és la disgre-

gació i, com a conseqüència,l’oblit en què ha restat fins arala zona.

P. En tot el temps que fa quelluiteu per l’Aiguabarreig, quèheu aconseguit?

R. De moment, hem acon-seguit que l’administració cata-lana reconegués l’Aiguaba-rreig. De la ribera del riu deSeròs a Almatret està recone-gut com a parc natural. De lapart aragonesa, per contra,encara no ho està, perquè tot haanat més lent. Així com Cata-lunya ha inclòs l’Aiguabarreigcom a zona que la Xarxa Natu-ra 2000 de la Unió Europea hade protegir, Aragó encara noho ha fet. Però a Catalunya,tanmateix, l’Aiguabarreignomés està reconegut formal-ment, i falta que això és mate-rialitzi.

P. Quines accions s’hauriende dur a terme per garantir lapreservació de l’Aiguabarreig?

R. Que es senyalitzi elterreny degudament, i ques’adoptin mesures de vigilàn-cia. També s’hauria d’elaborarun pla d’ordenació dels recur-sos naturals.

P. Quins avantantges i incon-venients pot tenir això per alshabitants de la zona?

R. L’Aiguabarreig pot repre-

Núm. 6. Abril de 2001TEMPS DE FRANJA 11ENTREVISTA

iguabarreig

sentar un àmbit privilegiat pera l’ecoturisme, una font d’in-gresos neta i de futur. Si la zonaes protegeix, els agricultorspoden rebre ajuts, es podendesenvolupar el sector del’Hostaleria, les empreses deturisme rural i natural, es potpropiciar la recuperació delsespais històrics d’interés, etcè-tera. D’altra banda, a l’Agri-cultura, l’eix vertebrador de lazona, li interessa més estarsituada a la vora d’un espainatural que a tocar, per exem-ple, d’un abocador de residus.Finalment, cal dir que tot plegatpot funcionar amb una inversiómínima permetent alhora quela zona segueixi sent el que és.

P. L’agricultura és el presenti el futur ?

R. L’agricultura és, certa-ment, el present, i el que ésevident és que les indústries, sino evaluen suficientment elsseus efectes, no representenpas el futur.

P. Aquesta idea, l’apliquenaquells que tenen potestat perfer-ho?

R. N’hi ha que sí. L’alcaldede Mequinensa, per exemple,ha evitat projectes empresa-rials que podrien ser nocius pera la zona, apostant clarament,en la mesura del possible, perun desenvolupament natural.Per això, entre d’altres coses,Mequinensa rep ajuts per recu-perar la ribera del riu, perrestaurar els boscos de ribera iper contribuir a la consolidacióde l’Estació Biològica de l’Ai-

guabarreig.P. Quina ha estat la darrera

bona notícia per a l’EstacióBiològica de l’Aiguabarreig ?

R. El passat 24 de març ensvam reunir amb els representatsdels municipis que delimitenl’Aiguabarreig. Des del 1993que tenim contactes amb elsajuntaments de la zona. Enaquesta darrera reunió vamconvidar a representants delsajuntaments de Seròs, Massal-coreig, la Granja d’Escarp,Alma-tret, Mequinensa, Faió i Fraga, itambé a representats de la Funda-ció Territori i Paissatge de Caixade Catalunya, l’obra sociald’aquesta entitat bancària, quevol invertir en aquests terrenys.

P. Quins temes vareu tractar?R. Si aconseguim que els

plens de tots els ajuntamentsarribin a un consens, com jaha estat aquí a Mequinensa, aSeròs i alguns altres consisto-ris, la fundació esmentada, coma obra social, adquiriria elsterrenys sense finalitat de lucreper retornar-los després ecolò-gicament condicionats. Elsrequisits per cedir-los serienque tot es dugués a terme ambgent de la zona i de manera noespeculativa amb la finalitat depossibilitar el desenvolupamenteconòmic i alhora ecològic dela zona. Gràcies a això, lafundació es comprometria apreservar la zona impedint l’as-sentament d’indústries nocivesper al medi ambient. L’Aigua-barreig és consolidaria, efecti-vament, com a parc natural.

P. I, finalment, com pot afec-tar a tot plegat el polèmic PlaHidrològic Nacional?

R. Aquest és ja un altretema...

Aleix Castellnou

PROJECTE D’ANIMACIÓ CULTURAL

A LES ESCOLES DE LA FRANJA

ACTIVITATS PER AL MES D’ABRIL:

3 d’abril: visita de l’escriptor J.A. Chauvell. CPVírgen del Portal de Maella.

4 d’abril: Qüento va qüento vingue. CRA DosAguas de Favara.

6 d’abril: Qüento va qüento vingue. CRA deNonasp.

9 d’abril: Taller de Collage a càrrec de M. Estaña.CP Vírgen del Portal de Maella.

9 d’abril: Taller de Màgia, a càrrec de GuillermoCastelló. CP Vicente Ferrer Ramos de Vall-de-roures.

10 d’abril: Actuació del grup «Maellans» al CRAde Torrent de Cinca.

10 d’abril: Qüento va qüento vingue. CP Vírgendel Portal de Maella.

10 d’abril: Taller de Màgia, a càrrec de GuillermoCastelló. CP Las Anas de Fraga.

11 d’abril: Actuació del Duo Recapte al IES Fco.Grande Covián de Vall-de-roures.

11d’abril: Qüento va qüento vingue. CP VicenteFerrer Ramos de Vall-de-roures.

11d’abril: Taller de Màgia, a càrrec de GuillermoCastelló. CP Vírgen del Portal de Maella.

L’Aiguabarreig potrepresentar una fontd’ingresos neta i de futur

Departamento de Educacióny Ciencia

Núm. 6. Abril de 2001 TEMPS DE FRANJA1212 LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

Benavarri, la porta del PirineuEnric Marqués

És l’eslògan de la nova publi-cació turística que fa uns mesosha eixit al carrer en ocasió de laFira d’Aurignac –vila francesad’Occitània, agermanada ambBenavarri des de fa anys– elmes de novembre passat.

Tota escrita a un sol idioma–castellà–, hi destaca la figura delque serà la mascota identificati-va del poble, «Berri», una guineumolt original i nom amb què elspobles dels voltants identifiquenals benavarrins (agradi o no asegons a qui). La paraula és elcap i la cua del nom del poble encatalà –Benavarri–.

A l’interior s’hi poden trobardades per poder passar uns dies ala capital ribagorçana,sense ni unafilfa d’avorriment: història, oci,aventura, gastronomia, cultura…

En l’edició de l’esmentadapublicació hi han col·laborat aparts iguals l’Ajuntament i casescomercials, fent una tiradaextensa, per fer-la arribar a firesi oficines de turisme de lesciutats més importants del país.

També s’han fet unes engan-xines amb l’eslògan «Benava-rri, la porta del Pirineu»,aquestes, sí, en català i encastellà (250 pts/PVP).

Sobre la capitalitatde la Llitera

L’any 1983, quan, ambmotiu de la celebració del diade la comarca, l’alcalde deTamarit, llavors FlorencioNadal, ens va entregar a totsels assistents, un projecte d’es-tatuts per a constituir laMancomunitat de la Llitera,vaig manifestar, tant en el plede l’Ajuntament d’Alcampell,com en les reunions de dele-gats dels municipis, els meusrepars en què Binèfar forma-ra part de la Mancomunitat ique, potser, fóra millor ques’unira amb Montsó, tal i comho desitjaven representantsd’aquesta última població.

Les raons eren prou signifi-catives: Binèfar era el munici-pi amb més habitants de la futu-ra Mancomunitat, era de llenguai cultura castellanes, aliena a laresta de poblacions i, finsllavors, ningú el considerava dela pròpia comarca de la Llitera,entre altres raons, perquè aques-ta no havia existit mai com a tal.

Interessos per part de l’al-calde de Tamarit i dels alcal-des d’Alcampell i Binèfar,varen influir, perquè Binèfar iEsplús foren part activa desdel principi de la Mancomu-nitat que es creà el dia 11d’abril de 1986 a Alcampell.

Ara, quinze anys més tardhem discutit, per activa i perpassiva, quina ha de ser lacapital de la futura comarca,i després de prou discussionsi enrenous veig que no hi haaltra solució que no passe perla capitalitat bicèfala, on Binè-far seria la capital adminis-trativa i Tamarit esdevindriacapital històricocultural.

Els temps han canviat i ja resés patrimoni exclusiu deningú. Només sobre la basedel diàleg ens podrem avenirdues comunitats lingüística-ment diferents que, per força,estem condemnades a enten-dre’ns i a respectar-nos.

Josep A. Chauvell

BASES:1. Les obres han de ser originals

i escrites en català.2. L’extensió serà d’un mínim de

dos folis per una cara i a les cate-gories C i D les narracions espresentaran obligatòriament, meca-nografiades a doble espai.

3. El tema serà de lliure elecció,podent anar acompanyat d’il·lustra-cions que hi facin referència.

4. El gènere literari d’aquestconcurs és la prosa.

5. Les obres vindran signadesper l’autor especificant-hi el cursescolar, el centre docent i l’adreçapersonal amb el número de telèfon.

6. Els originals es presentaranabans de l’1 d’abril de 2001 al’apartat de correus núm. 30, 22550TAMARIT DE LLITERA.

7. El lloc dels premis es comu-nicarà oportunament.

PREMIS:Categoria A: 9-10 anys1r Premi: un equip de fotogra-

fia i lot de llibres.2n Premi: un mini-cassete amb

auriculars i lot de llibres.

Categoria B: 11-12 anys1r Premi: una agenda electròni-

ca i lot de llibres.2n Premi: un sac de dormir i lot

de llibres.Categoria C: 13-14 anys1r Premi: una tenda de campan-

ya i lot de llibres.2n Premi: una bossa de viatge i

lot de llibres.Categoria D: 15-16 anys1r Premi: una minicadena musi-

cal i lot de llibres.2n Premi: un equip de dibuix

tècnic i lot de llibres.

CONCURS DE CARTELLS1. Poden participar-hi tots els

alumnes dels instituts de la Franja.2. Cada concursant podrà

presentar solament un original.3. Les obres han de ser originals

i inèdites, el tema serà lliure i elformat vindrà presentat en dissenyvertical.

4. El títol del cartell serà 14èPremi de Literatura DespertaFerro!, amb els caràcters gràfics idisseny a lliure elecció de l’autor.

5. Juntament amb el nom de

l’autor s’hi indicarà l’adreça i elnúmero de telèfon particular i el del’escola.

6. El jurat es compondrà demembres de l’associació, mestresi periodistes.

7. Els treballs es podran enviardirectament a l’apartat de correusnúm. 30 de Tamarit de Llitera (CP22550) o mitjançant el mestre de catalàdel centre docent que correspongui.

8. La data límit d’arribada seràel 5 d’abril.

9 . E l veredic te , que seràinapel·lable, es farà públic a travésdels mitjans de comunicació.

10. El cartell guanyador quedaràa determini de l’Associació deConsells de la Franja que en faràlliure difusió.

11. L’autor del cartell guanya-dor rebrà un premi de 5000 pts. iun obsequi el dia del lliurament depremis del concurs literari.

12. Qualsevol detall no previsten aquestes bases serà resolt perl’organització.

13. La participació en el Concurspressuposa l’acceptació d’aques-tes bases.

14è Premi de Literatura Infantil DESPERTA FERRO!El Torricó, 5 de maig de 2001

Convocat per:L’Associació de Consells Locals de la Franja per als alumnes d’ensenyament primari i secundari

Per a més informació i correspondència adreceu-vos a:Associació de Consells Locals de la FranjaApartat de correus 30 • 22550 Tamarit de Llitera

Com diu la portada: «Anem,en t r eu amb jo ,………ussorprendrà».

Núm. 6. Abril de 2001TEMPS DE FRANJA 13LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

TOT ENSENYANT LES DENTS

És negra nit a la capital i finalment he pogut pujar al tren. Haestat difícil de trobar bitllet, però en poc més de dues horetes seréa casa. És esgotador haver de desplaçar-se a Barcelona per fercoses que es podrien resoldre per telèfon. Per sort encara hetingut temps de fer un mos, perquè el tren “Estrella” no porta nirestaurant ni cafeteria. He sopat en un bar gallec de vora l’esta-ció, un entre tants. El cambrer, amable –a la nova Barcelona turís-tica no abunden–; el pop, més que acceptable. M’ha atès (elcambrer) en un català castís, empeltat de castellà i gallec. A unsaltres clients els ha parlat en un anglès passable, com a mínimaixí m’ho ha semblat. A d’altres en castellà. A una parella de brasi-lers que ha entrat a darrera hora, en gallec. Voluntarietat bona.

No pas com aquell altre de fa un temps, també a Barcelona.

El principi de la voluntarietat

Ramon Sistac

Vam sortir a sopar amb la parenta, a un lloc de moda. Els preusde la carta tallaven la respiració. A l’hora de fer la comanda, elcambrer, que patia del fetge, ens va dir que li parléssem encastellà. Li vam demanar, educadament i en la seua llengua, quecridés un company seu que ens entengués. Va venir el seu cap iens va entendre, però de tan mala gana i amb tanta mala llet queel sopar no ens va fer profit. I, a damunt, ens va costar un ull dela cara. Voluntarietat dolenta.

La primavera ve avançada, però de nit no es pot apreciarl’esplèndid espectacle de la Conca de Barberà esclatada delblanc dels ametllers. Amb la tènue llum del compartiment, el cata-cric-catacrac del tren m’estimula la imaginació. De sobte, he recor-dat aquell cartell de la guerra (potser del Josep Renau?). Un soldat,caigut i amb la cara ensangonada, t’esguarda acusador i t’assenyalaamb el dit: «I tu, què has fet per la victòria?». I és que el català«és cosa de tots» però «depèn de tu». Molt bonic. No hi haimposicions, tot és democràtic. Per la via de la voluntarietatsalvarem la llengua. Però... alerta! Allò que per a uns és volun-tari, als altres ens és obligatori. Al capdavall, no tots els ciuta-dans tenim els mateixos drets. Adreceu-vos, sinó, a la GuàrdiaCivil en català. A veure què passa.

Foment proposa desdoblar l’actual N-240 entreLleida i Osca i fer autovia de Lleida a Castillonroi

Rafel Ventura

Els tècnics del Ministeri deFoment han decidit que la futu-ra autovia Lleida-Osca es facia partir del desdoblament del’actual traçat de la N-240 perAlmacelles, Binèfar i Montsó.De tota manera, Foment tambété la intenció de fer al mateixtemps un tram d’autovia quediscorreria en paral·lel a la N-230 de Lleida a la població deCastillonroi però no continua-ria per la Llitera. Els tècnicsde Foment han enviat els estu-dis informatius d’aquests dostraçats al Ministeri de MediAmbient per la declaració del’impacte ambiental com a pasprevi per a la redacció defini-tiva del projecte constructiu.Aquestes infraestructuress’haurien d’iniciar a partir del2002 i haurien d’entrar enfuncionament abans del 2008.

En un principi quan es vacomençar a plantejar unir Llei-da i Osca a través d’autoviasempre s’havia parlat de desdo-

blar l’actual N-240 que entra ala Llitera pel sud des d’Alma-celles i fins a Binèfar. Aques-ta opció ha comptat sempre elsuport dels ajuntaments deltraçat, de la Diputació d’Oscai del propi Govern d’Aragó.

Davant la possibilitat de feraquesta autovia, un grupd’ajuntaments del nord delSegrià i de la Llitera Alta ambel suport de la Diputació deLleida van plantejar un traçatalternatiu que discorria paral·lela la N-230 des de Lleida i finsAlfarràs per travessar per laLlitera Alta entre Alcampell iTamarit i per Sant Esteve deLlitera per continuar amb eldesdoblament de la N-240 entreBinefar i l’Almunia en direccióa Osca.

Aquests ajuntaments veienen la possibilitat de l’autoviaLleida-Osca treure l’actual N-230 de l’interior de municipiscom Alguaire, Almenar oAlfarràs que suporten un volum

molt important de trànsit i laLlitera Alta tenir pel mig de lacomarca un eix important decomunicació com seria l’auto-via Lleida-Osca.

Al mateix temps, el PartitPopular anunciava en plenacampanya de les últimes elec-cions generals que tenia laintenció de convertir en auto-via l’actual N-230 des de Llei-da i fins a la Vall d’Aran.

La decisió dels tècnics deFoment que s’ha conegutaquest mes de març contem-pla fer l’autovia Lleida-Oscaper la N-240 i al mateix tempscontempla, en part, l’anome-nada opció nord de Lleida ifins a Castillonroi a la N-230però descarta continuar el traçatper la Llitera Alta com prete-nien els ajuntaments d’aques-ta zona.

Vista general de Castillonroi

Núm. 6. Abril de 2001 TEMPS DE FRANJA1414D

ES

PE

RTA

FE

RR

OLA LLITERA I LA RIBAGORÇA

Arxius

En molts dels nostres pobless’estan creant museus perrecuperar i mostrar el passat deles nostres viles. Però no s’estàobrant de la mateixa maneraen la recuperació dels arxiusi aquests són tan interessantscom els primers.

A moltes cases existeixenpapers i, fins i tot, pergamins dediverses èpoques, que podendonar molta llum per redesco-brir la història del nostre país ique a vegades van a parar a lesescombraries. Seria d’un graninterès que els ajuntaments,igual com fan amb els museusi les biblioteques, es preocu-pessin per recuperar aquestapart de la seva història i crees-sin i posessin al dia el seu arxiumunicipal.

D’una casa de Calaceit hanvingut a parar a les mevesmans uns papers que portenper títol: «Cuaderno de sumaspara el reparto de la contribu-ción del año 1840.Calaceite».D’aquests papers es desprènque Calaceit en aquest anytenia vuit capellans residentsa la població, tretze infançons(petita noblesa), dels qualsvuit són de la família Moix,dos militars i després apareixel poble en general distribuïtper carrers. Al final apareixenels propietaris de fora de lapoblació i els pobles delvoltant. Cada propietari téanotat el valor que se li dónaa les seves propietats així comel que ha de pagar. De totesaquestes xifres es pot fer unbon estudi econòmic de lapoblació i, fins i tot, de lespoblacions del voltant. Comaquests papers, ben segur queen moltes cases dels nostrespobles, encara en quedenmolts. Seria molt interessantque la gent els manifestés i, sino els donava, al menys que espogués fer una bona fotocòpia.Segur que les generacions quevindran els ho agrairan de totcor.

Joaquim Montclús

Coneguem la Ribagorça!

Glòria Francino

Després d’haver llegit l’arti-cle del Màrio Sasot, on es fapalesa la poca representacióque han tingut les nostrescomarques a la Fira Interna-cional de Turisme celebrada aMadrid el passat mes de febrer,ha arribat el moment de queescrigui l’article que tenia inmente. Si els que ho poden ferno ho fan, ens arriscarem elsque coneixem, una mica, allòque ens envolta. Així, doncs, usparlaré d’alguns racons de mónde la Ribagorça.

Començarem per Alaó queés un monestir romànic, consa-grat l’any 1123, el mateix anyque es va consagrar SantCliment de Taüll, pel bisbeSant Ramon de Roda d’Isàve-na. Aquesta església dedicadaa Santa Maria, d’unes propor-cions considerables, s’alçamajestuosa al costat del riuNoguera Ribagorçana, envol-tat de roques escarpades i verdsintensos. Us agradarà contem-plar la bellesa artística en lapedra molt ben treballada i enla conservació del temple–encara que, dit sigui de pas,li sobra l’aigua que les últi-mes pluges l’han atorgat–.Podeu fer una llarga passeja-da fins el pont romànic que hiha a tres minuts d’aquestconjunt i arribar fins la centrald’Escales, podeu passejar opescar truites, podeu seure unaestona a la plaça i menjar-vosaquell berenar o esmorzar quesap tan bo amb l’aigua demuntanya. Alaó és l’esglésiaparroquial del poble de Sopei-ra, situat a la N-230, entreAreny i el Pont de Suert, perpoder visitar-lo cal demanarla clau a una casa particular,

casa Eduardo, com a moltsdels llocs del Pirineu.

Si feu aquesta ruta, us podeuarribar a Areny on hi ha unaplaça gòtica, destrossada desdel punt de vista arquitectònic,però amb algunes de les anti-gues arcades. També hi troba-reu el museu audiovisual d’In-terpretació del Medi, que uspermetrà conèixer la comarcade la Ribagorça Oriental; moltrecomanable per a aquells quees volen fer una idea del què ésaquesta comarca tan despobla-da; obert a Setmana Santa i al’estiu. Passejar pel carrer SantMiquel us permetrà veure anti-gues portades de mig punt ambescuts, mostres del què va serel camí que porta a les runes delCastell d’Areny. Castells n’hihavia per tot arreu a la Riba-gorça, a Orrit, poblet de Cata-lunya molt proper a Areny,també n’hi havia. Restes enca-ra més velles son les desco-bertes dels dinosaures en aquestmunicipi. I si el que us agradaés endinsar-vos en un bosc deroures per gaudir de la naturai de l’art, aneu fins L’Hostaleta Cornudella de Valiera, i podeutrobar els dos dòlmens i el

menhir prehistòrics que hi ha,és millor que demaneu orien-tació a algun guia local.

Per arrodonir el dia, nohaurieu de deixar de veure elconjunt medieval de Montan-yana, a 20 km de Sopeira,baixant la N-230 a la dreta. Elcotxe l’heu de deixar a l’en-trada del poble, i llavors recó-rrer a peu, els estrets carreronsi creuar el pont, per anar cap ales esglésies, ja sigui la de SantJoan, o la dedicada a la Marede Déu de Baldós, ambduesromàniques i actualment enfase de restauració. Caminarun quart d’hora per contem-plar el paisatge, les restes de latorre circular i sobretot la porta-da, amb relleus del Pantocràtori d’altres figures de l’esglésiade la Mare de Déu de Baldós,val ben bé la pena. Podeu conti-nuar la vis i ta a l Pont deMontanyana, on hi ha una vellapalanca de fusta i donar unapassejada pel poble o aprofitarper assaborir un menjar casolàals diversos restaurants quetrobareu des d’aquest poble finsa Areny. En qualsevol èpocadóna bo veure aquests contornsferéstecs i amb història.

Monestir d’Alaó. Sopeira

RIC

AR

D S

OLA

NA

Núm. 6. Abril de 2001TEMPS DE FRANJA 15TEMA DEL MES

Viure entre Montsó i Lleida Una història per a la reflexió

Josep Espluga

Es veu que l’actual divisióterritorial espanyola prové deprincipis del segle XIX, concre-tament de les reformes impul-sades per la Constitució de Cadis(1812) i l’aprovació, després demoltes vicissituds polítiques, deles províncies actuals l’any 1833.Per tal de fer cinc cèntims delquè va succeir al llarg de totaquell procés resulta impres-cindible fullejar l’interessant iadmirable treball del geògraf dela Universitat de Lleida JesúsBurgueño en el seu llibre De laVegueria a la Província (RafelDalmau Editor, Barcelona,1995), on cita molts detalls refe-rits a les comarques aragonesesde l’anomenada Franja dePonent.

Allà es comenta que duranttot aquest període les autoritatsde la ciutat de Lleida van dur aterme una intensa campanya dereivindicació d’una demarcaciópròpia, per tal d’aconseguir lacapitalitat provincial. El marçde 1821, en assabentar-se que elprojecte governamental pres-cindia de Lleida, l’Ajuntamentde la ciutat va organitzar unarecollida de firmes en suport dela seva candidatura que va tindreun notable èxit, ja que aconse-guí l’aval de 139 municipis(certificats amb el segell del’Ajuntament i la signatura delbatlle) d’una àmplia àrea, queanava des del Cinca a la Sega-rra i del Montsec a les Garri-gues.

El més destacable és potserl’acció d’alguns municipisaragonesos que, en una peticiócol·lectiva, deien: «Los pueblosde Aragón que abajo firman, conla más atenta veneración hacenpresente: que la circunstanciade hallarse estos pueblos a laizquierda del río Cinca, y la detener que ir de un continuo a

Lérida para la venta de lasproducciones de sus campos,hace que tengan con los habi-tantes de dicha ciudad las másíntimas relaciones comerciales;y como de otra parte las conti-nuas avenidas del expresado ríoles distrae y priva de pasar alotro lado cuando quieren y lesconviene, es de aquí que cada díase aumenta más y más el comer-cio con aquella ciudad, […; peraixò sol·liciten al Congrés] queen las divisiones por provinciasde que está tratando, tenga abien nombrar por cabeza de unade ellas Lérida, y adjudicar a lamisma los pueblos que repre-sentan, por su proximidad conella y por las demás circunstan-cias que dexan expresadas, sinque sirva ni pueda servir deobstáculo el que los pueblossuplicantes hayan pertenecidoal antiguo Reyno de Aragón,tratándose como se trata del biengeneral de la Nación entera ydel particular de sus ciudada-nos» (Arxiu del Congrés delsDiputats:llig.78, exp.74, 18-III-1821; c i ta t a Burgueño,1995:111). Aquest text era subs-crit per representants d’Albelda,

Alcampell,Almudèfar, l’Almú-nia, Binaced, Binèfar, Fonts,Osso, Sant Esteve de Llitera,Saidí i Tamarit de Llitera (quealeshores incloïa Altorricó iAlgaió).

És una dada, com a mínim, pera reflexionar. En principi, sobtal’enorme sentit pràctic de la peti-ció, ja que en un moment en elqual els límits territorials s’ha-vien de redefinir, molts dels habi-tants de les nostres contradesvan triar allò que els anava millorper a la seua vida quotidiana, iper això van considerar lògicformar part de la demarcació deLleida. Però hi ha més dades aobservar, com el fet que la peti-ció està signada també perpobles no catalanoparlants(Montsó, Osso, Binaced, Fonts,l’Almúnia, Almudèfar). Això,com a mínim, implica que lallengua catalana no jugava elpaper tan preponderant queostenta avui dia, ni que siga anivell simbòlic, per a decidir lesadscripcions de les persones adeterminats territoris.

De fet, com ja sabem, totplegat es va resoldre d’una altramanera, ja que per a la delimi-

tació definitiva de les provín-cies es va tindre en compte uncriteri que, malgrat que ja haviaestat desestimat prèviament,diverses pressions polítiques vanobligar a tornar-lo a prendre enconsideració: s’havien de respec-tar les fronteres històriques delsantics regnes peninsulars. Aixòva impossibilitar l’adscripció del’àrea aragonesa compresa entreel Cinca i la Clamor a la provín-cia de Lleida. No obstant, proba-blement tampoc tothom deviaser favorable al traspàs. Noméscal fixar-se en les importantsabsències entre els municipissignants de la petició, com Fraga,Benavarri, Castellonroi, Alba-lat, Peralta de la Sal o altresmunicipis de pes.

Però el món continua rodant,i les relacions socials de la Llite-ra, el Baix Cinca i part de laRibagorça amb Lleida no handisminuït des d’aleshores. Peròcal tindre present que les deci-sions de pes que afecten la Fran-ja es prenen des de Saragossa, iper molt que el teixit socialtravesse la frontera amb facili-tat, és allà on cal defensar elspobles de la Franja.

Tamarit, va ser un dels municipis que al segle XIX va demanar l’adscripció a la província de Lleida

Núm. 6. Abril de 2001 TEMPS DE FRANJA1616 ARAGÓ

L’avantprojecte de Llei de Llengües passa a informació pública

Cooficialitat o patrimonialismeRedacció

El passat 13 de març, el conse-ller de Cultura de la DGA, JavierCallizo va presentar a l’opiniópública l’avantprojecte de Llei deLlengües que preveu la coofi-cialitat del català i l’aragonès ales zones on s’utilitzen habi-tualment, com es declara alpreàmbul de la Llei i que inten-ta ajustar-se al dictamen de polí-tica lingüística del 1997.

Segons alguns experts consul-tats «sembla una llei pensadades d’una concepció únicamentpatrimonial de les llengües,inclús un calc de la Llei de Patri-moni Cultural i Parcs Culturalsd’Aragó. L’avanprojecte dedicatot el capítol IV al tractament deprotecció i conservació patri-monial.

La Llei consta d’una part expo-sitiva amb un preàmbul, i unaaltra part dispositiva amb 41 arti-cles en sis capítols, 4 disposi-cions transitòries una derogatò-ria i dos finals.

Des del preàmbul apareixenmolt poc definits, barrejats o ambbastants restriccions, conceptescom llengua oficial, a l’article 1amb les modalitats o variantslocals de l’article 6, etc. El capí-tol V, sobre l’ensenyament, utilit-za a més un terme que generaconfusió: la immersió, de l’arti-cle 24. Immersió fa un escolararagonès que va a Xina i had’aprendre xinès. En el cas delsescolars de la Franja es deuràparlar d’un programa d’apro-fundiment en la llengua del país,però no d’immersió.

La proclama de l’oficialitat del’aragonès i del català a les zonesd’ús predominant a l’article 1, noencaixa amb el que s’enten queha de comportar l’oficialitat. Unallengua oficial pot ser voluntària?Així es preveu a l’article 23, is’hauria d’explicar.

Es proposa un ensenyamentbasat en la voluntarietat, gradua-litat i respecte i no apareix en

lloc la necessitat de garantir unconeixement suficient de la llen-gua objecte d’estudi. És un plan-tejament, que no harmonitza ambun tractament paritari amb lallengua oficial. Un règim decooficialitat no es proposa, s’es-tableix, directament. L’executiuno és un «club de debat» ni dedifusió cultural, si no que ha deprendre decisions.

Si abans havíem assenyalat al’article 2, quines eren les llen-gües oficials, aragonès i català,ara tenim a l’article sisè pel qualles modalitats podran ser decla-rades oficials segons acord delsajuntaments amb vot favorablede la majoria absoluta. No haví-em parlat de llengües?, araperquè apareixen les modalitats?

I aprofundint més, és que araun Ajuntament podrà decidirsobre si cal ensenyar Geografiao Història de l’Àrt? O francès dela Normandia o la Bretanya?Seran els regidors de cada muni-cipi els que hauran de dissenyarel model educatiu lingüísticaragonès? Són punts per a lareflexió.

En el capítol III es contemplala creació d’un Consell Superiorde les Llengües d’Aragó, queserà l’encarregat «de la norma-lització o normativització».

La seua estructura és un calcdel Consejo Aragonès del Patri-monio Cultural, òrgan que vetllapels béns patrimonials materi-als i immaterials: usos, costumscreacions, comportaments,etc.important si haguéssem devetllar solament per un patri-moni del passat, però no sufi-cient per impulsar l’adequaciódel patrimoni a la nova realitattecnològica, cultural, social,comercial, de mitjans de comu-nicació d’avui dia.

Quant l’ús públic, i al proce-diment administratiu, la lleipreveu com única llengua elcastellà. Pensem que, almenys les

resolucions administratives queposen fi al procediment hauriende ser bilingües dintre de l’Ad-ministració Autonòmica.

Això, entre d’altres coses és elque hi ha. A partir d’ara podrempresentar al·legacions, per escrit,abans del 13 de maig.

Les al·legacions es podenrealitzar per escrit a les següentsoficines i registres:

• Servei de Patrimoni Etnolò-gic, Lingüístic i Musical delDepartament de Cultura i turis-me de Saragossa, ubicat al Edifi-cio Pigantelli de Saragossa

(Passeig Mª Agustín, 36)• A les dependències admi-

nistratives del Govern d’Aragóde Saragossa: Plaça San PedroNolasco, 7.

• Oficines delegades delGovern d’Aragó a Alcanyís,Calatayud, Jaca, Ejea de losCaballeros, Tarazona; Així coma les Delegacions Territorials dela Diputació d’Aragó a Osca iTerol.

El text íntegre del projecte es potconsultar per internet a : http://www.matarranya.com/ascuma/llei.html

Jesús Moncada, premiat pels escriptors

Màrio Sasot

L’escriptor mequinensà JesúsMoncada estat triat, per vota-ció dels membres de l’Asso-ciació d’Escriptors en LlenguaCatalana (AELC) el millorescriptor en català dins la Iedició del Premi dels EscriptorsCatalans organitzat per aques-ta Associació.

El Premi, que no té dotacióeconòmica, se li ha atorgat «perla qualitat del conjunt de laseua obra narrativa i la seuasingularitat dins les lletres cata-

lanes». El lliurament es farà enel transcurs d’una Gala a Palmade Mallorca el dia 20 d’aquestmes d’abril.

Jesús Moncada, que enaquests moments està escribintla seua quarta novel·la, ambien-tada en la Barcelona dels anys60, confessà a Temps de Fran-ja sentir-se «molt emocionat,agraït i orgullòs per aquestpremi, especialment pel fet d’ha-ver estat concedit pels matei-xos companys de professió.»

Javier Callizo, conseller de Cultura de la DGA

Núm. 6. Abril de 2001TEMPS DE FRANJA 17

GALERIA DE PERSONATGES

GENT DE FRANJA

Bruixes a Pena-roja?

Esteve Betrià

CRÒNIQUES TAGARINES

Ja fa alguns anys, va arribar a les meues mans un breu llibreque podríem catalogar com d’història local i d’antropologia, unaobra certament curiosa per moltes coses. Es tracta de Un proce-so de brujería abierto en 1591 por el Arzobispado de Zaragoza(contra Catalina García, vecina de Peñarroya) de María Tausiet,editat el 1988 a Saragossa per la Institución Fernando el Cató-lico. M’interessà, en especial, dos aspectes: l’un de caràcter lite-rari i l’altre de caràcter lingüístic.

L’aspecte literari té a veure amb el fet que el llibre recull partde les actes d’un procés per bruixeria patit a finals del segle XVIper una dona de Pena-roja, Catalina Garcia –àlies na Dalmava–i tres veïnes més d’aquesta vila de l’Alt Matarranya: BàrbaraBonfill, Bàrbara Blanc i Susana Dalmau, filla de la Catalina. Gaire-bé 400 anys després d’aquest procés, en Desideri Lombarte, unfill de Pena-roja, fa en diferents moments de la seua obra poèti-ca i dramàtica una encesa defensa de les dones titllades de brui-xes per enfrontar-se a una societat patriarcal i clerical que lescondemna. Sé que en Desideri no arribà a conèixer aquest breullibret –a més les obres en què trobem conflictes entre les brui-

xes lombartines i la societat conservadora les escrigué abans dela publicació de Un proceso…–, el que ja no sé del cert és si aPena-roja encara es conserva el record d’uns fets tan antics comels que es recullen en l’obra de María Tausiet. Que tot podria ser.

L’altre aspecte que em cridà l’atenció, el lingüístic, de les actesfou adonar-me com, malgrat que foren redactades en llatí i encastellà per escrivans de Saragossa, i secundariament de Font-despatla, la llengua diària de les acusades i dels testimonis,majoritàriament també de Pena-roja, s’entreveu en alguns, benpocs, fragments de les actes: «Nadalmava» (amb aglutinació del’article personal femení, sembla que encara vigent a principisdel segle XVII a Pena-roja), «…y bebe un gotet de vino…», «…ladicha Dalmava es broyxa (=bruixa)…», «…mal en los mugro-nes…», «…y le oia dezir en nom de Jesus…», «…y a su pare-cer que dixo Jesus morta soy…», etc.

I per finalitzar aquesta breu nota, vet ací una última anotaciósobre llengües i llenguatges amagats: «…el notario le leyo unascosas que ella no las entendia mucho por ser lengua aragonesa[castellà vol dir] y como entendio algunas palabra en presenciadel dicho mossen Araguat dixo yo axo non he dit que quiere decir‘yo esso no lo he dicho’ y entonces vio que el notario se enojoy se encolerizo mucho con ella…». En això no hem avançat gairedel segle XVII ençà, encara ara els notaris i els jutges s’enojani s’encolerizan quan els administrats no coneixen la llengua delpoder o, en el millor dels casos, no entenem prou bé el llenguatgequasi críptic de l’administració.

Santiago Val, mestre i filòleg

«Tenia un deute amb els maellans»Màrio Sasot

San t i ago Va l Pa l ac io s(Codos, Saragossa, 1956) ésun mestre amb 22 anys dedocència a l’escola públicasempre compromès amb l’en-torn social i cultural dels seusalumnes. Lluny d’anar impo-sant la seua cultura i visió delmón, com fan habitualmentmoltes «forces vives» quan arri-ben a un poble desconegut,Santiago intenta aprendre dela cultura autòctona dels seushabitants i tracta de que elsseus alumnes l’estimen, l’es-tudien i aconsegueixen conèi-xer-la millor.

Fruit de la seua estància de10 anys com a mestre a Maellaés el llibre que acaba de publi-car el Departament d’Educa-ció de la DGA dins de l’acuradacol·lecció «Aragón en el aula»titolat Vocabulario dialectaldel habla de Maella (Aragón)(2000) que recopila, de mane-

ra científica, clara i ben estruc-turada, quasi quatre mil veusdel parlar català de Maella.

«Aquest llibre pretèn propor-cionar al professorat, habi-tualment forà i castellanopar-lant, una eina de treball en lapràctica comunicativa quoti-diana amb l’alumnat» –expli-ca Val.

«Al mateix temps he pretèsliquidar un deute amb el poblemaellà, la forma d’expressar-sedel qual ha set i continua sentsotmesa a un fort procés decastellanització, precisamentper la minoria ‘forastera’: elscapel lans i funcionar is»–afegeix.

Santiago Val, que a més de aMaella, ha estat treballant aaltres places com Alacón(Terol), i Renteria (Guipúscoa)és autor de nombrosos treballsi articles sobre les llengüesminoritàries d’Aragó i ha

impartit cursos i seminarissobre la llengua aragonesa. Tépublicats, a més de l’esmentatVocabulari de Maella, Apuntesta un curso alacetal d’arago-nés (1976) i Curso alazetald’aragonés (1980) en el quecreà un innovador mètode d’au-

toaprenentatge de l’aragonès.També, amb la col·laboraciód’altres autors, realitzà, l’any1989 un Estudio sobre bilin-güismo en el Matarraña zara-gozano.

Actualment t rebal le a lcol·legi Zalfonada, de la capi-

Núm. 6. Abril de 2001 TEMPS DE FRANJA1818 PAÏSOS CATALANS

En vint-i-quatre hores, dos esdeveniments i dues sensacions:una de freda i una altra de calenta: dimarts, 13 de març, s’anun-ciava a Catalunya Ràdio la nova de la presentació –al·leluia!–del projecte de la Llei de llengües a les Corts d’Aragó; ho feiasaber el mateix president, Marcel·lí Iglesias, a la tertúlia Postresde músic d’aquella emissora. L’altra, la freda, l’endemà vam sentirla notícia de la mort de Ramon Barnils el qual, precisament, eraun dels contertulians fixes de les postres que remena l’historia-dor ponentí Josep M. Solé Sabaté.

Com es lliguen ambdues coses? Doncs, a mi, em lliguen. LaLlei ha de ser un esdeveniment de primer ordre per a la nostragent pel significat que pot arribar a tenir i pel rendiment que entretots li puguem traure, malgrat les limitacions que ens temem quepresentarà. Els promulgadors de la llei, els receptors i practicantsde la llei, és a dir, tothom, cada u des del lloc que li correspon-ga haurà de fer força per emplenar-la de contingut i per guanyarles batalles que queden per la dignificació de la nostra llengua.I és que la llei no és altra cosa que un instrument i som nosal-tres, un a un, poble a poble, comarca a comarca, els qui ens hemde sumar per garantir l’ús del català al servei de la comunitatlingüística.

I Ramon Barnils? Deixeu que us en faça una mica de memò-

ria; conegut últimament pel gran (?) públic a partir de la seuapresència en el mitjà radiofònic (antològic el programa El lloro,el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, a les nits, d’ara jafa anys), Barnils, tanmateix, és conegut i valorat per la seuafeina com a professor de periodistes i com a periodista, per certque la premsa d’aquests dies, llevat d’El Temps, no ha fet un grandesplegament periodístic del seu decés. Ara algú podrà dir quedeu ser perquè no és tracta d’un personatge prou rellevant i ales-hores entraríem en qüestions de preferències i, fins i tot, detendències o tendenciositats. Doncs, torno a dir una altra voltaque sí, que per mi és molt important: de Ramon Barnils, i si voleuamb tendenciositat per part meua, en recalco el seu exemple, lesseues posicions valentes i calentes, sovint enfrontades amb lespassivitats dels altres quan es tractava de defensar individuali-tats al servei de col·lectius –sobretot el dels Països Catalans–, od’acusar sense manies les actituds claudicants de molts políticsdavant els problemes reals de la gent, o de mitjans de comuni-cació servils a interessos d’audiències… Escoltar-lo, o llegir-lo,ha estat sempre una sort, la sort de saber que el que et deia sona-va de manera franca i diàfana i, a la seua manera anarquitzant,incisiva i combativa a la fi.

Em vénen a la memòria uns versos de la cançó Lliçó de sumesi restes, d’Ovidi Montllor, una altra absència plorada: «Un mésun/ són dos./Dos més un/ són tres./Tres més un són quatre./Doncs,xiquets, no deixem /que ho faça un altre». Més simple no pot ser,vull dir la cançoneta i també la proposta, es tracta que d’un enun, però des de tot arreu, cal que ens anem fent nosaltres les coses–i la Llei de llengües també– i no hem de deixar que ens ho facenels altres, com també pregonava –amb el millor exemple– l’amicBarnils.

Dos dies de març

Francesc Ricart i Orús

SOM D’EIXE MÓN

Mirar-se amb els ulls de l’altreQuim Gibert

La imatge que tenim denosaltres mateixos està confi-gurada principalment per l’edu-cació familiar i la nostra socia-lització. També per la percepciódels missatges que rebem amesura que ens fem grans iadquirim ús de raó. Però quanel nostre comportament noaconsegueix estar a l’alçadad’una imatge socialmentreforçada des del poder polític,comercial i mediàtic, quedemal marge d’uns esquemes esta-tals preconcebuts.

Per motius d’ascendència,classe social, gènere, religió,relació de parella, color de lapell, ètnia… els humans, tant anivell individual com col·lectiu,podem ser infravalorats. Ni elsPaïsos Catalans ni cap pobleminoritzat s’han escapat

d’aquesta inclinació homoge-neïtzadora d’uns estats que enstoleren però que no ens respec-ten tal com som.

És així com la nostra formade ser esdevé una targeta depresentació contraproduent. Iens fa més mal que bé enmoltíssims àmbits de la nostraquotidianitat. Fins que ensacaba per fer entrar en conflic-te amb nosaltres mateixos. Si lacapacitat psíquica de la perso-na per afrontar aquest atzucacno és prou ferma i madura, ésmolt possible que visqui ambamargor i patiment aquestrebuig. I que per tal d’evitarmés angoixes, generi dinàmi-ques de sacrifici voluntari iabnegació de si mateix en bene-fici precisament dels que el fansentir malament. Tractant de

fer-nos estimar, d’esbandirdesesperadament el nostremalestar, anem quedant impreg-nats d’autoodi, justament el poloposat a l’autoestima.

Però com pot arribar unapersona a odiar-se a si matei-xa? L’odi flueix d’allò quecausa irritació. És fruit d’unsentiment d’inferioritat, d’unavisió estreta i dogmàtica de lavida. Qui el pateix és un seracomplexat que no s’acceptatal com és i necessita ocultar laidentitat. És així com fabrica unmàscara per sentir-se impor-tant, segur, aprovat per l’esta-tus dominant.

Allò més grotesc, però, ésquan interpreta el nou perso-natge amb la fe del convers. Sapque pot aixecar sospites, semblarun infiltrat. I això el fa ser més

papista que el papa, perquè elsque ara repudia són el miralld’una imatge, la d’ell, que liretorna esguerrada. La dignitatdels que ara repudia fa que esrecordi constantment d’unesarrels, les seves, que detesta.

També se sent terriblementcontrariat quan s’adona que percausa dels seus orígens no hadeixat de ser un intrús entre elsdel seu nou grup, i en conse-qüència, no és de fiar. Per mésesforços que esmerci fent-se elsimpàtic i el generós, sempreserà vist, tant per uns com pelsaltres, com el que és: un indig-ne que ha abandonat els seusquan més ho necessitaven.

Mirar-nos amb els nostresulls, sentir-nos amb el nostrecor, expressar-nos amb la nostraveu. Ser!

Núm. 6. Abril de 2001TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

Els escuts heràldicsNo ens deixem ensarronar

Valerià C. Labara i Ballestar

Quan visitem les grans super-fícies, fires comarcals, etc. éscada vegada més freqüent enso-pegar amb «els dels escuts».Aquests «professionals» ensofereixen, a preus que van desde les 500 pessetes a les 10.000o més, l’escut del nostre«cognom» pintat amb més omenys traça i luxe de colors,imprè s pe r o rd inado r osimplement descrit. La qualitatartística acostuma a ser fluixai la correcció heràldica escas-sa o nul·la, paral·lela a la deles descripcions, que sovintresulten incomprensibles.

Deixem clares algunes coses.Si ens adrecem a alguna perso-na de qualsevol dels nostrespobles petits i li demanem notí-cies d’algú o bé li parlem d’al-guna casa que siguin portadorsdel seu cognom, de seguida ensdirà el grau de parentiu que hité. També és molt probable queens indiqui que, tot i que portenel mateix cognom, no són famí-lia. De vegades és cert. En d’al-tres ocasions, el que passa ésque s’ha perdut la consciènciade parentiu, perquè els lligamses retrotrauen a una generaciómolt reculada, de la qual ja noqueda memòria. Això passa,generalment, a partir de la quar-ta generació, la dels besavis. Ami, per exemple, em passasovint, ja que els Labara deCandasnos pertanyen a duesgrans branques que, probable-ment, davallen d’un mateixindividu, que no hem pogutdocumentar amb exactitud peròque devia arribar al lloc durantel segle XVIII. En molts casos,però, aquesta comunitat deparentiu i de sang està plena-ment documentada i és benconeguda.

Ara bé, aquesta associaciórecíproca entre cognom i famí-lia, entre cognom i «sang», ésdifícil que existeixi entre tots

els Serra, Riu, Ferrer o Fusteraragonesos o catalans, de lamateixa manera que és ingenucreure que tots els Fernández oGarc ía espanyols s iguinparents. Per més tombs quehagin fet els avantpassatsd’aquestes famílies, no s’ex-plica que siguin els «pares» detanta gent que comparteixen elcognom però que no pertan-yen al mateix llinatge.

D’aquesta confusió llinatge-cognom, de la qual podríemdetallar més coses i casos (comalgunes trobades de personesportadores del cognom X enquè la casa pairal resulta queavui és el restaurant «Can X»,«casualment» el lloc queacollirà l’àpat «familiar»)s’aprofiten els «quincallers»d’escuts. D’aquesta confusiói, ho hem de reconèixer, del’enorme vanitat i comoditathumana de tots aquells ques’estimen més gastar-se unscalerons en la compra d’und’aquests escuts de coloraines,que guarnirà el rebedor, de lamateixa forma que l’enci-clopèdia, de gruixuts volumsenquadernats en pell, omple iembelleix la «llibreria» delsaló. Si el lector d’aquesteslínies no es considera un presu-mit sinó que simplement haestat sorprès en la seva bona fe,espero que s’adoni que aquelles«coloraines» del rebedor notenen res a veure amb ell. Valmés que les l lenc i i queemprengui el camí cap al conei-xement de la seva família. Ésun camí d’estudi i de curiosi-tat. Cal esmerçar-hi temps,paciència i alguns diners, però,a canvi, proporciona la satis-facció de recuperar les nostresarrels i el coneixement dels quiens han precedit: tota una lliçóde vida.

Si reflexionem una mica,convindrem que resulta trist

comprovar que persones quetenen cavalls de raça, gossos decasta i vaques que fan molta llet,tinguin a mà tota la documenta-ció referent als progenitorsd’aquests animals i, en canvi, nosiguin capaços de dir-nos elsegon cognom dels seus avis.RECORDEM:

• No existeixen escuts de«cognoms».

• Els escuts pertanyen allinatges, gairebé semprenobles, la qual cosa explica quesiguin més aviats pocs: elsBarrafon de Fraga, els Monfortde Torrent, els Ibarz de Mequi-nensa, els March de l’Areny, elsMoix de Calaceit, els Cariellode Tamarit… per dir-ne algunsde la Franja.

• No tothom té escut d’ar-mes. La majoria de llinatgesno en tenen ni n’han tingut mai.En cas que sospitem o creiemque algun avantpassat nostreen tenia, cal poder demostrar(per mitjà de la genealogia) quedavallem d’aquella persona,

posseïdora d’escut d’armes.• Fins i tot pot passar que

dins d’un mateix llinatge, unapart de la família sigui noble(els descendents d’una perso-na ennoblida) i una altra no.

• No es pot utilitzar l’escutd’un altre. Fins no fa gairesaixò era un delicte compara-ble a l’ús d’una identitat alie-na. Ara, demostra més aviatpuerilitat i un interès superficialper la història de la nostra famí-lia, per la nostra identitat: quel-com imperdonable, en especialper a les persones cultes.SI VOLEU SABER-NE MÉS:• FLUVIÀ I ESCORSA, Armand(1995) de A la recerca delsavantpassats . Barcelona:Curial.• Societat Catalana de Genea-logia, Heràldica, Sigil·lografiai Vexil·lologia. Jaume I, 33-51.08191 SANT CUGAT DELVALLÈS. Tel: 93 589 77 88,ext. 227.http://www.fut.es/~scghsv A/e: scghsv@tinet.fut.es)

T./Fax 978 85 07 56 • M. 646 64 49 10C/ Pla, 10 • 44588 Beseit(MATARRANYA-TEROL)

• Visites guiadesa conjunts urbans

• Rutes senderistes• Rutes Tot-terreny (4x4)

• Rutes i lloguer BTT• Activitats educatives

ORGANITZEM COLÒNIES I ACAMPADES D’ESTIUVine a viure l’aventura medieval a la comarca del Matarranya

Vine a viure els Ports

CONSULTA’NS PREUS als tels. 978 850 756 / 646 644 910