CASSOLA LITERARIA Vicent Penya

L’àvia

Dins de la meua faceta

de narrador i poeta

he redactat un escrit

ni carn ni peix, sinó hibrid, (perdó: «híbrid»!)

una bella fantasia

mig relat mig poesia.

L’àvia Fina era una experta arrossera, igual et feia un arròs a banda

que un arròs amb bledes, un arròs negre que la típica paella valenciana,

però la seua especialitat més celebrada era, sens dubte, l’arròs al forn. L’avi

Josep no menjava una altra cosa per a dinar que no fóra arròs, arròs de

tota mena, i el dia que l’àvia cuinava l’arròs al forn, era una festa per a ell.

En morir l’avi, l’àvia va continuar amb el seu costum arrosser, però a

poc a poc el va abandonar perquè ja no tenia ningú que li fera les mateixes

lloances que li feia el seu home. Al final, ella també es va anar apagant

lentament, molt lentament.

L’àvia Fina hauria pogut obrir un restaurant com aquest, com Ca

l’Auela, on avui ens hem fotut un arròs al forn deliciós i abundós, però la

vida li va ser tan fugaç, li va passar tan de pressa, que no li va donar temps

de fer cap projecte d’aquesta mena.

Ara, davant de tots vosaltres, vull retre-li un petit homenatge amb

aquest poema:

1

CASSOLA LITERARIA Vicent Penya

L’àvia Fina deia que ja havia viscut

prou i massa i patia pels moments esmerçats

sense ser-ne prou digna. Era de l’any divuit

i havia corregut gran part del segle XX

entre espentes i bacs, entre malsons i somnis,

vanes il·lusions i esperances perdudes.

No sortia al carrer, tal com acostumava

per adquirir la força que li oferia un àmbit

de gestes quotidianes i de factibles lluites,

sinó que romania closa en el propi setge

com un gos arrupit o un mol·lusc sense closca.

Era molt seua, l’àvia, i estava tan exhausta

de viure sense ganes, d’esquivar determinis,

que va penjar els hàbits i ens va dir a reveure.

Tancà totes les portes i, bo i fent-se un bolic,

es retirà capbaixa a les estances fosques

del dubte i la incertesa. No patiu per mi —deia—,

no voldria fer pena ni tampoc ser un moble

en què tots entropessen i no saben què fer-ne.

Recordeu-me com sóc: aquesta pobra dona

que ha viscut prou i massa i ha corregut a espentes

gran part del segle XX. I va ser aleshores

que va fer un somriure, aclucà les parpelles

i s’adormí per sempre. Adéu, àvia Fina,

aquestes ratlles són un breu testimoniatge

del meu record de tu i de la meua estima.

2