CASSOLA LITERARIA Vicent Penya
L’àvia
Dins de la meua faceta
de narrador i poeta
he redactat un escrit
ni carn ni peix, sinó hibrid, (perdó: «híbrid»!)
una bella fantasia
mig relat mig poesia.
L’àvia Fina era una experta arrossera, igual et feia un arròs a banda
que un arròs amb bledes, un arròs negre que la típica paella valenciana,
però la seua especialitat més celebrada era, sens dubte, l’arròs al forn. L’avi
Josep no menjava una altra cosa per a dinar que no fóra arròs, arròs de
tota mena, i el dia que l’àvia cuinava l’arròs al forn, era una festa per a ell.
En morir l’avi, l’àvia va continuar amb el seu costum arrosser, però a
poc a poc el va abandonar perquè ja no tenia ningú que li fera les mateixes
lloances que li feia el seu home. Al final, ella també es va anar apagant
lentament, molt lentament.
L’àvia Fina hauria pogut obrir un restaurant com aquest, com Ca
l’Auela, on avui ens hem fotut un arròs al forn deliciós i abundós, però la
vida li va ser tan fugaç, li va passar tan de pressa, que no li va donar temps
de fer cap projecte d’aquesta mena.
Ara, davant de tots vosaltres, vull retre-li un petit homenatge amb
aquest poema:
1
CASSOLA LITERARIA Vicent Penya
L’àvia Fina deia que ja havia viscut
prou i massa i patia pels moments esmerçats
sense ser-ne prou digna. Era de l’any divuit
i havia corregut gran part del segle XX
entre espentes i bacs, entre malsons i somnis,
vanes il·lusions i esperances perdudes.
No sortia al carrer, tal com acostumava
per adquirir la força que li oferia un àmbit
de gestes quotidianes i de factibles lluites,
sinó que romania closa en el propi setge
com un gos arrupit o un mol·lusc sense closca.
Era molt seua, l’àvia, i estava tan exhausta
de viure sense ganes, d’esquivar determinis,
que va penjar els hàbits i ens va dir a reveure.
Tancà totes les portes i, bo i fent-se un bolic,
es retirà capbaixa a les estances fosques
del dubte i la incertesa. No patiu per mi —deia—,
no voldria fer pena ni tampoc ser un moble
en què tots entropessen i no saben què fer-ne.
Recordeu-me com sóc: aquesta pobra dona
que ha viscut prou i massa i ha corregut a espentes
gran part del segle XX. I va ser aleshores
que va fer un somriure, aclucà les parpelles
i s’adormí per sempre. Adéu, àvia Fina,
aquestes ratlles són un breu testimoniatge
del meu record de tu i de la meua estima.
2