Al museu parisenc d’Orsay, vora el Sena, es potcontemplar una estàtua d’ònix, malaquita, lapislàtzulii marbres de color que va esculpir Louis-Ernest Bar-rias l’any 1899. Impregnada de l’erotisme de l’ArtNouveau, mostra una jove que despulla la seua belle-sa davant l’espectador. El seu títol, La Natura desco-brint-se davant la Ciència, constitueix una exaltacióde la ciència triomfant i del positivisme de la tercerarepública. Molt de camí han recorregut la ciència i lafilosofia des de llavors, sobretot en la primera meitatdel segle XX, i el ràpid progrés de la primera continuaavui sense aturar-se. Per contra, i jutjant precisamentdes d’una perspectiva històrica,la filosofia no travessa avui laseua època de major esplendor.

Se sol creure que el progrés,en general, és permanent. Peròno és així: no és gaire arriscatafirmar, per exemple, que l’ar-quitectura, la pintura o la músi-ca han conegut temps millors,llevat que construir edificiscada vegada més alts, utilitzarextravagants tècniques mixtessobre un llenç o abusar de lesdissonàncies i la percussióconstituesquen, per se, un progrés. El mateix es podriadir d’altres branques de l’art o del coneixement, entreles quals caldria incloure la filosofia. La constància enel progrés –de moment– és privativa de la ciència (i dela tecnologia). Això és degut, en bona mesura, a allòque el premi Nobel de física Eugene P. Wigner anome-nava el 1960 “irraonable efectivitat de les matemàti-ques”, és a dir, la sorprenent capacitat d’aquestes per aproporcionar l’esquema lògic i de càlcul que permetuna comprensió de la natura cada vegada més precisa:ja va dir Galileu en Il Saggiatore (1623) que la naturaestà escrita en llenguatge matemàtic, la cual cosa, ditsiga de pas, confereix a la nostra espècie un enormeavantatge evolutiu. Aquest augment del poder predic-tiu i descriptiu de la ciència, de la seua efectivitat, con-

trasta amb l’escassa eficàcia de la filosofia per donarcompte avui, segons la sòbria definició del diccionaride la RAE, de l’essència, propietats, causes i efectesde les coses naturals” i, també, de nosaltres mateixos,d’allò que som i de les nostres accions.

� ORIGEN DE LA FILOSOFIA

L’afirmació precedent pot sorprendre, però nos’hauria d’entendre com una crítica a la filosofia.També les civilitzacions travessen un període d’es-plendor abans d’iniciar la seua decadència: a ningú li

sorprèn avui la desaparició del’imperi romà, però és segur quemolts dels seus ciutadans vancontemplar la seua caiguda ambestupor recordant glòries passa-des, entre les quals, però, hau-rien pogut trobar alguna de lescauses del seu enfonsament. Demanera anàloga, és més quepossible que la filosofia, a causade les circumstàncies en què vanàixer, portara en si mateixa elgermen de les seues futureslimitacions. En efecte, els siste-

mes filosòfics clàssics van sorgir exclusivament –nopodia ser d’una altra manera– de la mera reflexió iintrospecció del filòsof, totes dues inevitablementmotivades i condicionades per allò que podríem ano-menar la seua experiència vital, diferent per a cadapersona. Això explica l’aparició de diferents sistemesfilosòfics segons les èpoques, cultures i, per descomp-tat, els mateixos filòsofs. Aquesta experiència vital tédos vessants, social i natural, resultat de la nostrainteracció amb els altres éssers humans (incloent-hieducació i formació) i amb la natura. Atès que lesidees de les persones depenen de la seua experiènciavital –molt més acusadament com més estreta és– noresulta sorprenent que la filosofia que van construiren depenguera.

CIÈNCIA I FILOSOFIA

José A. de Azcárraga*

26 Núm. 36 MÈTODE

En el passat, la filosofia ha estat una font essencial del coneixement. Avui, però, no

pot haver-hi veritable filosofia al marge de la ciència.

«ÉS MÉS QUE POSSIBLE QUE

LA FILOSOFIA, A CAUSA

DE LES CIRCUMSTÀNCIES

EN QUÈ VA NÀIXER, PORTARA

EN SI MATEIXA EL GERMEN

DE LES SEUES FUTURES

LIMITACIONS»

D • O • C • U • M • E • N • T

En la seua component natural (no social), l’expe-riència vital ha estat, fins fa ben poc, severament res-tringida per les limitacions dels nostres sentits. Sola-ment des de Galileu, al segle XVII, aquests han estatcomplementats per instruments capaços de percebreaspectes de la naturalesa abans inabastables i insospi-tats, de manera que podem dir que la filosofia tradi-cional ha ignorat aspectes essencials d’aquella. D’al-tra banda, el component humà i social de l’experièn-cia vital sempre va estar present en la gènesi de lafilosofia, però també aquí ha estat aliena, en granmesura, al coneixement científic. Els successors dePlató i d’Aristòtil han –o haurien– d’enfrontar-se avuiamb els rudiments de la fisiologia, l’etologia, la psi-cologia evolutiva, les xarxes neuronals i potser fins itot a la física quàntica –com, per exemple, va intentara Espanya Xavier Zubiri en els anys trenta– per tald’abordar alguns aspectes del coneixement i de lanaturalesa humana. Per això, tota filosofia que ignoreen l’actualitat allò que en temps d’Isaac Newton esdeia filosofia natural (recordeu el títol de l’obra mésgran de Newton, Philosophiae Naturalis PrincipiaMathematica, 1687), o les idees que van sorgir ambThe origin of species by means of natural selection(1859) de Charles Darwin, corre el risc de ser irrelle-vant o de reduir-se, simplement, a història de la filo-sofia, dit això en el sentit menys favorable a l’afirma-ció de Hegel segons la qual “la filosofia és l’estudi dela seua pròpia història”. En els albors del segle XXI,quan es pot discutir amb rigor sobre l’origen i evolu-ció de l’univers, l’aparició de la vida o indagar siexisteix fora del nostre planeta, quan es coneix elmecanisme –les mutacions genètiques i la selecciónatural– de l’aparició i evolució de les espècies, quanja es té un esborrany complet del genoma humà, quanalguns aspectes de l’ètica del comportament es podenanalitzar també des d’una perspectiva biològica permitjà de la sociobiologia, quan se sap que fins i totcertes comunitats de primats i de mamífers aquàticsposseeixen rudiments de cultura, quan la investigaciósobre els processos cerebrals i d’adquisició de conei-xements comença a arrancar, quan es parla fins i totde “neuroteologia”, no és possible la mera reflexió iintrospecció.

Crec que va ser el filòsof, matemàtic i mestre deBertrand Russell, Alfred N. Whitehead, qui va afirmarque tota la història de la filosofia es podria reduir anotes a peu de pàgina dels diàlegs platònics. La frase,encara que exagerada, cobra el seu vertader sentit si re-cordem que Plató va viure fa 2.400 anys. La filosofiano pot, avui, viure d’esquena al coneixement científic,i menys encara, tractar de relativitzar-lo en un intent

Núm. 36 MÈTODE 27

Al museu parisenc d’Orsay es potcontemplar una estàtua d’ònix,malaquita, lapislàtzuli i marbresde color que va esculpir Louis-Ernest Barrias. Impregnada del’erotisme de l’Art Nouveau,mostra una jove que despullala seua bellesa davant l’espec-tador. El seu títol, La Naturadescobrint-se davant la Cièn-cia, constitueix una exalta-ció de la ciència triomfanti del positivisme de la ter-cera república.

fútil de retenir un espai privilegiat o protegit, que és elque, en el fons, han intentat alguns filòsofs post-moderns amb les seues crítiques desmesurades a la ra-cionalitat i objectivitat de la ciència. La filosofia had’estar, avui, unida a la ciència. La ciència ens ajuda acomprendre com són les coses, no com ens semblen odesitjaríem que foren, i per tant és, a la llarga, més im-mune a les nostres preconcepcions, fílies i fòbies. Dela mateixa manera que els nostres sentits no estan pre-parats per a observar fenòmens relativistes o quàntics(la nostra experiència personal és inevitablement new-toniana i clàssica, no relativista ni quàntica), i per tantnecessiten de l’experimentació per poder observar lanatura tal com és, l’experiència vital a la qual em refe-ria abans no inclou el coneixement científic i per tantés insuficient per a un pensament filosòfic actual. Peraixò, i rememorant l’universalisme del Renaixement,la filosofia del segle XXI hauria d’incloure en el seu ba-gatge el coneixement científic o no serà filosofia, és adir, amor a la saviesa. Deia Einstein que “en aqueststemps materialistes en què vivim, l’única gent profun-dament religiosa són els investigadors científics serio-sos”. Potser es podria afirmar també que els autènticsfilòsofs d’avui són els que no ignoren la perspectivacientífica. Perquè, parafrasejant Ludwig Wittgenstein–encara que siga fora de context– “sobre allò que no es

pot parlar és millor guardar silenci”. I no deixade ser curiós que, també etimològicament,matemàtiques signifique coneixement.

� UN DEBAT FAMÓS:POPPER VS.WITTGENSTEIN

Wittgenstein, que suscitava entre elsseus deixebles una devoció quasi pròpiadel líder d’una secta, sostenia que no hi

havia veritables problemes filosòfics, sinó solamentdificultats lingüístiques que calia desentranyar perpoder establir els límits del pensament conceptual in-tel·ligible, i així ho va expressar en el seu Tractatuslogico-philosophicus (1921). El seu compatriota KarlPopper, vienès com ell, però més jove, sostenia percontra que sí que hi havia problemes filosòficsgenuïns: entre altres, la mateixa tesi de Wittgenstein.Així ho va defensar Popper en l’única ocasió en quèes va enfrontar al seu oponent, en un tempestuósdebat que tingué lloc al King’s College de Cambridgeel 1946, quan Wittgenstein era allí professor de la uni-versitat i Popper de la London School of Economics.A la conferència de Popper va assistir Bertrand Rus-sell, antic mentor de Wittgenstein: aquest, excitat,assetjat per Popper i potser renyat per Russell, va aca-bar eixint iradament del saló sense respondre a les crí-tiques. L’ambigu llegat filosòfic de Wittgenstein –hiha, fins i tot, dos Wittgensteins diferents: el de la pri-mera i el de la segona època– subjuga encara: éscuriosa la fascinació que exerceixen els textos esotè-rics, com si la seua obscuritat fóra garantia de valide-sa (un cosa que també s’esdevé amb els demolts filòsofs postmoderns, encara queWittgenstein renegaria de tot possibleparentiu). Deia Ortega y Gasset quela claredat és la cortesia dels filò-sofs. Malgrat la seua evident des-cortesia, Wittgenstein és conside-rat com un dels grans filòsofs detots els temps. Això no obstant,

28 Núm. 36 MÈTODE

Alfred N.Whitehead, a l’esquerra,qui va afirmar que tota la històriade la filosofia es podria reduir anotes a peu de pàgina dels diàlegsplatònics.A la dreta, Einstein. La teoria de larelativitat va malmetre també lesidees d’Immanuel Kant en el segleXVIII sobre l’espai i el temps, quesuposaven la seua existència prè-via en les nostres ments.

A la conferència de Popper va assistir Bertrand Russell, antic mentor de Wittgenstein: aquest últim,excitat, assetjat per Popper i potser renyat per Russell, va acabar eixint iradament del saló sense

respondre a les seues crítiques. L’ambigu llegat filosòfic de Wittgenstein subjuga encara: éscuriosa la fascinació que exerceixen els textos esotèrics, com si la seua obscuritat fóra

garantia de validesa.

trobe que la influència de les idees de Popper, moltesja assimilades i per això no sempre recordades com aseues, permeten considerar-lo avui com a vencedordel famós debat de 1946.

Pel que fa a la ciència, Popper, defensor del seucaràcter racional, considerava que aquesta és proba-blement l’única activitat humana en què els errors sóncriticats sistemàticament i, finalment, esmenats. Larefutació de les teories per mitjà de l’observació de lanatura i de l’experimentació constitueix l’essència, ila garantia d’èxit, del mètode científic. Una teoria queno és refutable té molt escàs valor: tan poc que ni tansols és falsa. En un moment donat hi pot haver mésd’una descripció o teories científiques competint entresi, però, a la llarga, l’experimentació decidirà a favord’alguna d’elles o d’una altra de nova. La naturalesa,que manca de prejuís o d’ideologia, és el jutge fred iimparcial que, encara que siga a la llarga, determinala possible supervivència d’una teoria. Per això laciència és universal: és compartida amb independèn-cia de la cultura, condició i inclinacions polítiques,religioses o filosòfiques dels científics. Aquestacaracterística de la ciència la fa, realment, única.

�nSUBSTRAT FILOSÒFIC DE LES TEORIESCIENTÍFIQUES

Per descomptat, les teories científiques poden tenir,en el seu origen, una inspiració filosòfica, però laqüestió més important no és què les va inspirar, sinó elseu poder explicatiu i predictiu, com també si s’adiuenamb l’experiència, que és el que determina la seuaselecció i eventual supervivència. Per exemple, elmecanicisme de Descartes va influir en Newton, i des-prés en la teoria de l’electro-magnetisme de Michael Fara-day i de James Clerck Maxwell(1864), però el llast que supo-sava l’èter va desaparèixer dela física en arribar la teoria dela relativitat especial d’Einsteinel 1905 i la noció de la propa-gació del camp electromagnèticen el buit. La teoria de la relati-vitat va malmetre també lesidees d’Immanuel Kant en elsegle XVIII sobre l’espai i eltemps, que suposaven la seuaexistència prèvia en les nostresments: avui dia sabem, d’acordamb la teoria de la relativitatgeneral d’Einstein, que la

mateixa geometria de l’espai-temps (de Riemann)pren part en els esdeveniments físics: la relativitatgeneral no és sinó la dinàmica de la geometria.

De manera anàloga, és possible que el pessimismede l’antic estudiant de matemàtiques Oswald Spenglercontribuïra a crear un clima revolucionari que afavorirales idees de Hermann Weyl, Erwin Schrödinger, Wer-ner Heisenberg o Kurt Gödel, tots ells de parla aleman-ya. Spengler va publicar al juliol de 1918, poc abansdel col·lapse del front occidental, Der Untergang desAbendlandes (La decadència d’Occident, traduïda aEspanya per García Morente el 1927). Per a Spengler,

la física occidental havia assolitel límit de les seues possibilitatsi requeria canvis radicals. Enca-ra que la influència de la filoso-fia històrica de Spengler a Ale-manya va ser enorme –es ferenseixanta edicions del llibre envuit anys– és segur que elsavenços revolucionaris deSchrödinger i Heisenberg en lafísica (1925) o de Gödel en lesmatemàtiques (1931) s’haurienproduït igualment. Amb tot,pocs estudiants de física omatemàtiques han sentit avuiparlar de Spengler.

El positivisme científic –latesi que la ciència solament

Núm. 36 MÈTODE 29

«EL POSITIVISME CIENTÍFIC

VA ENTRAR EN LA FÍSICA

EN EL SEGLE XIX DE LA MÀ

D’UN ALTRE VIENÈS, EL FÍSIC

I FILÒSOF ERNST MACH,

LES IDEES I ACTITUD

ANTIMETAFÍSICA DEL QUAL

VAN INFLUIR DESPRÉS

EN ELS COMENÇAMENTS (1923)

DEL CERCLE DE VIENA

I EN EL SEU “POSITIVISME

LÒGIC”»

Encara que la influència de la filosofia històrica de Spengler (a l’es-querra) a Alemanya va ser enorme –es feren seixanta edicions delseu llibre en vuit anys– és segur que els avenços revolucionaris deSchrödinger i Heisenberg (a la dreta) en la física (1925) o de Gödelen les matemàtiques (1931) s’haurien produït igualment. Amb tot,pocs estudiants de física o matemàtiques han sentit avui parlar deSpengler.

s’ha d’ocupar d’allò que és directament observable– vaentrar en la física en el segle XIX de la mà d’un altrevienès, el físic i filòsof Ernst Mach, les idees i actitudantimetafísica del qual van influir després (com elTractatus de Wittgenstein) en els començaments(1923) del Cercle de Viena i en el seu “positivismelògic”. El positivisme va influirtambé en alguns dels creadorsde la mecànica quàntica, comara Heisenberg, en especial enl’anàlisi de les seues relacionsd’indeterminació (1927), aixícom en l’Einstein de la primeraèpoca, en la formulació de lateoria de la relativitat especial.El positivisme no està allunyatde l’operacionalisme de PercyW. Bridgman (The logic ofmodern physics, 1927) segonsel qual un concepte s’ha dedefinir a través de l’operació que ha d’efectuar-se percontrastar-lo; recordeu la insistència einsteiniana de la“definició operacional” de simultaneïtat en la relativitatespecial. Després, Einstein va renegar del positivisme–i va criticar Mach, “bon físic i pèssim filòsof”– però,una vegada més, el punt de vista filosòfic és completa-ment aliè a la validesa de la relativitat o de la mecànicaquàntica. Una teoria d’inspiració purament positivistava ser la de la matriu S analítica (S per scattering o“dispersió”), proposada per Geoffrey S. Chew en elsanys 60 davant certes dificultats de les teories decamps (la base de moltes teories de la física), i l’origende la qual es remunta al mateix Heisenberg. Això noobstant, les modernes teories de camps de Yang-Millshan superat els problemes que van motivar la recercad’alternatives, i avui el model estàndard descriu amb

molta precisió la física del microcosmos. El resultat ésque, sense que ningú haja advocat per eliminar-lo, elpositivisme ha deixat d’influir en la física moderna,que segueix per altres verals. Res més aliè al positivis-me que les actuals teories de supercordes o la teoria M,en què l’aportació més prometedora és la seua estructu-ra matemàtica –la supersimetria– i la geometria subja-cent, atès que no hi ha res que hi siga, fins ara, experi-mentalment observable.

De fet, les teories més avançades de la física teòricaactual segueixen la línia preconitzada per Albert Eins-tein, Paul A. M. Dirac i molts més, segons la qual elcontingut geomètric i la bellesa matemàtica d’una teo-ria constitueixen aspectes importants. Com va dirprofèticament Dirac el 1931: “en aquests momentsexisteixen problemes fonamentals en la física teòri-ca… la solució dels quals requerirà una revisió de lesnostres idees més dràstica que qualsevol altra de pre-cedent. És molt probable que aquests canvis siguen tangrans que estiga més enllà de la capacitat humana tenirles necessàries noves idees intentant formular directa-ment els resultats experimentals en forma matemàtica.

Per això, el treballador teòrichaurà de procedir en el futurd’una manera més indirecta.Actualment, el mètode méspotent de progrés que es potsuggerir és l’ús de tots elsrecursos de la matemàtica puraper intentar perfeccionar igeneralitzar el formalismematemàtic que configura labase actual de la física teòrica i,després de cada èxit en aquestadirecció, tractar d’interpretarels nous aspectes matemàtics

en termes d’entitats físiques”. O, com va dir Einsteinel 1933: “els conceptes i principis fonamentals de lafísica teòrica són lliures invencions que descriuen ade-quadament la naturalesa”. Lluny queda, doncs, el cèle-bre hypotheses non fingo, amb què Newton manifesta-va el convenciment (erroni) que tots els ingredients dela seua teoria estaven directament extrets de l’expe-riència, o fins i tot el tradicional empirisme anglosaxó,representat especialment per l’anglès John Locke, l’es-cocès David Hume i també, en bona mesura, per l’ir-landès George Berkeley entre altres.

� CIÈNCIA I IDEOLOGIA

Locke (An essay concerning human understanding,1690), Berkeley (A treatise concerning the principles

30 Núm. 36 MÈTODE

Com va dir profèticamentDirac el 1931:“en aquestsmoments existeixenproblemes fonamentals enla física teòrica… la soluciódels quals requerirà unarevisió de les nostres ideesmés dràstica que qualsevolaltra de precedent. És moltprobable que aquests canvissiguen tan grans que estigamés enllà de la capacitathumana tenir lesnecessàries noves ideesintentant formulardirectament els resultatsexperimentals en formamatemàtica”.

«EL POSITIVISME HA DEIXAT

D’INFLUIR EN LA FÍSICA

MODERNA, QUE SEGUEIX PER

ALTRES VERALS. RES MÉS ALIÈ

AL POSITIVISME QUE LES

ACTUALS TEORIES DE

SUPERCORDES O LA TEORIA M»

of human knowledge, 1710),Hume (Enquiry concerninghuman undestanding, 1748),Russell (Human knowledge, itsscope and limits, 1948), Popper(Logik der forschung, 1934), imolts més van dedicar bonapart dels seus esforços a l’estu-di del coneixement humà i al’epistemologia, a la qual vanfer importants contribucions.Pense que a ningú d’ells liresultaria aliena l’afirmacióque la filosofia ha d’adoptar lafilosofia natural en la mésàmplia expressió del terme, ésa dir, la ciència; de fet, aquesta premissa ha estat jaacceptada per molts filòsofs, passats i actuals. Però ésigualment cert que no podem comprendre molts aspec-tes de la història de la ciència ignorant el pensamentfilosòfic. Per exemple, les idees dels atomistes sola-ment tenen avui interès històric, però els versos 822-857 contra les causes finals que en el segle I aC vaescriure en De rerum natura el romà Titus Lucreci,popularitzador de les idees dels grecs Demòcrit i -Epicur, no han perdut un bri de la seua força i convic-ció. I aquest no és un problema menor: la qüestió delfinalisme ha estat determinant per a la ciència en moltsmoments, fins que ha estat apartat per la teoria dar-winiana de l’evolució, encara avui ocasionalment con-siderada amb hostilitat precisament per aquest fet.Com a variant del finalisme pot jutjar-se la visió de

Gottfried W. Leibniz, que en el segle XVII afirmavaque vivim en el millor dels mons possibles, apreciacióque va ser satiritzada sense pietat per François MarieArouet, Voltaire, en el Càndid (1759). Això no obs-tant, aquesta visió també subjau en la formulació delprincipi de la mínima acció de Pierre Louis de Mau-pertuis, que a mitjan segle XVIII el va formular com aexpressió matemàtica del sentit en què el món era“millor”, i amb el propòsit de donar a la física unabase teleològica. Avui els principis d’acció constituei-xen un dels pilars de la física moderna, però ja despro-veïts d’aquesta vestidura filosòfica.

Una altra preconcepció, que com el finalisme técomponents filosòfics i religiosos, i que no n’és del totaliena, és l’antropocentrisme. En certa mesura, el pro-grés de la ciència es pot mesurar pel seu progressiuabandó, primer amb el triomf del copernicanisme (laTerra, el nostre planeta, no és el centre de l’univers) idesprés, també, amb la teoria de l’evolució: la nostra

és una espècie més, sotmesa alsmateixos avatars evolutius quela resta de les espècies i no–ignorant algunes pretensionsdel principi antròpic en cosmo-logia i els possibles efectes delfenomen de convergència evo-lutiva– la conseqüència final iinevitable de l’evolució. Lanatura acaba imposant el seucriteri: és com és, no com pot-ser desitjaríem que fóra. Elmateix podem dir de les filoso-fies polítiques: poca cosa quedaja vigent del materialismedialèctic de Marx, Engels,Lenin i Stalin, però ningú no

qüestiona la teoria de la relativitat, que inicialment vatenir dificultats a la Unió Soviètica pel seu suposatconflicte amb aquell. En general, la relació de la cièn-cia amb la filosofia, o amb les creences dominants enuna època donada, no ha estat fàcil. Però a la fi, en casde conflicte, sempre ha prevalgut la ciència: així va seren el cas de Galileu, amb la resistència inicial a la teo-ria de l’evolució o amb l’acarnissada persecució con-tra els defensors de la genètica de Mendel i Morgan ala Unió Soviètica de Stalin. Al meu parer, la raó éssenzilla: les creences i les ideologies solen ser finalis-tes i antropocèntriques, la naturalesa no; la naturalesano té cap ideologia, simplement és (encara que unaqüestió interessant és saber si podria ser també d’unaaltra manera), i la ciència constitueix, senzillament, elseu reflex. Així doncs, com va afirmar Einstein el

Núm. 36 MÈTODE 31

Com a variant del finalismepot jutjar-se la visió deGottfried W. Leibniz, queen el segle XVII afirmavaque vivim en el millor delsmons possibles, apreciacióque va ser satiritzada sensepietat per François MarieArouet, Voltaire, en elCàndid (1759).

«LES CREENCES

I LES IDEOLOGIES SOLEN

SER FINALISTES

I ANTROPOCÈNTRIQUES,

LA NATURALESA NO;

LA NATURALESA NO TÉ CAP

IDEOLOGIA, SIMPLEMENT

ÉS, I LA CIÈNCIA CONSTITUEIX,

SENZILLAMENT, EL SEU

REFLEX»

1953, davant la crítica d’unacadèmic soviètic a la teoria dela relativitat, “en el regne delsbuscadors de la veritat no exis-teix autoritat humana. Quivulga representar el paper demagistrat s’afonarà davant lesrialles dels déus”. Tenim el fas-cinant poder de trobar les lleisde la naturalesa, i fins i tot eld’usar-les en el nostre propiperjuí, però no el de canviar-les. I, com recorda Newton enla primera de les “regles per araonar en filosofia” que enu-mera en el llibre tercer delsseus Principia –curiosament,sense esmentar Guillem d’Ock-ham, que va establir un criterisemblant en el segle XIV– “nohem d’admetre més causes delsfenòmens naturals que les queal seu torn són certes i sufi-cients per a explicar-los”.

� EL FUTUR DE LACIÈNCIA, NECESSITAT DE LA FILOSOFIA

Fins on pot arribar la cièn-cia en la descripció d’aquestsfenòmens naturals? La ciènciaés un dels més grans i sorpre-nents triomfs de l’intel·lectehumà. Per això la qüestió fona-mental és si el nostre cervell, gran però limitat al cap-davall, és potencialment capaç de trobar la teoria deltot. Aquesta és una pregunta difícil, perquè la nostracapacitat cognitiva pot molt bé resultar insuficient peraprehendre l’univers que ens envolta: tampoc nopodem esperar que la intel·ligència dels ximpanzésbaste per comprendre la teoria de la relativitat. Potserla nostra ment no puga abraçar la naturalesa en el seuconjunt, encara que no hem de menystenir la creixentcapacitat d’aprenentatge dels ordinadors. Potser, finsi tot, la consciència siga una part essencial de totadescripció consistent de l’univers. D’altra banda, tam-poc no és segur que existesca aquesta teoria de tot. Jom’incline a pensar que sí: una resposta negativa seriaequivalent, crec, a negar la unitat i la mateixa con-sistència interna de l’univers. En qualsevol cas, l’acti-tud científica ha de ser de permanent insatisfacció

davant les preguntes que enca-ra no tenen resposta i de curio-sitat per conèixer-la.

El segle XX ha estat, entrealtres coses, el segle de la cièn-cia, que ha provat ser una fontessencial de coneixementsobre l’univers i sobre nosal-tres mateixos. Segons la defi-nició de la RAE esmentadaadés, no hi ha dubte que laciència és també filosofia.Però, paral·lelament, per com-prendre la ciència i la seuahistòria, per conèixer l’evolu-ció del pensament humà delqual aquella és una part essen-cial, per ser homes del nostretemps i no convertir-nos en elsbàrbars especialistes que criti-cava Ortega, és convenient co-nèixer la filosofia i la seua his-tòria. D’altra banda, si bé laciència ens pot ajudar a com-prendre l’origen d’alguns as-pectes de l’ètica, és obvi queno la pot determinar ni abra-çar-ne les múltiples facetes.Per tot això, el nostre deuteamb els grans pensadors –en elnostre llenguatge, en les nos-tres idees, fins i tot en allò quesom– és enorme, i conèixer-losés la millor manera de retre’lsel degut reconeixement. L’ex-

cel·lent llibre d’M. A. Sanchis, Filosofía griega yciencia moderna (edicions ACDE, 2002), que amb laseua aparició ha motivat aquest assaig, ens pot ajudaren aquest objectiu. El llibre, aliè a la tradicional dico-tomia entre les cultures científica i humanista –totesdues fan part d’una única cultura– és una amena i ins-tructiva introducció al pensament filosòfic i a l’episte-mologia, inclosa la de la ciència actual. El llibre delprofessor Sanchis serà un segur company en aquestfascinant retrobament amb la història del pensamentfilosòfic i la seua relació amb la ciència, i el seu autor,científic actiu de professió i humanista per vocació,un excel·lent guia. Perquè, en aquesta època de canvivertiginós, en què no és fàcil aventurar cap a onanem, bo serà saber, almenys, d’on venim.

*Catedràtic de Física Teòrica, Universitat de València i IFIC (CSIC-UVEG)

32 Núm. 36 MÈTODE

«LA CIÈNCIA ÉS UN DELS MÉS

GRANS I SORPRENENTS

TRIOMFS DE L’INTEL·LECTE

HUMÀ. PER AIXÒ LA QÜESTIÓ

FONAMENTAL ÉS SI EL NOSTRE

CERVELL, GRAN PERÒ LIMITAT

AL CAPDAVALL, ÉS

POTENCIALMENT CAPAÇ DE

TROBAR LA TEORIA DEL TOT»

L’excel·lent llibre de Miguel Ángel Sanchis, Filosofíagriega y ciencia moderna (edicions ACDE, 2002), queamb la seua aparició ha motivat aquest assaig, enspot ajudar a conèixer els clàssics. El llibre, aliè a latradicional dicotomia entre les cultures científica ihumanista –totes dues fan part d’una única cultura–és una amena i instructiva introducció al pensamentfilosòfic i a l’epistemologia.