Ciutats literàries. Londres
-
Upload
biblioteca-nou-barris -
Category
Documents
-
view
226 -
download
4
description
Transcript of Ciutats literàries. Londres
2
Autors nascuts a Londres
Ackroyd, Peter. La Conjura de Dominus.
Ackroyd, Peter. Los Lamb de Londres.
Ackroyd, Peter. Londres : una biografia.
Ackroyd, Peter. Poe : una vida truncada.
Ambler, Eric. Viaje al miedo.
Amis, Kingsley. La Suerte de Jim.
Auden, W. H. Carta de año nuevo.
Auden, W. H. .Los Señores del límite.
Auden, W. H. . Vint-i-set poemes.
Auden, W. H. El Prolífico y el devorador.
Byron, George Gordon Byron, Baron. Caín : un misteri.
Byron, George Gordon Byron, Baron. Poemas de amor.
Byron, George Gordon Byron, Baron. Poetas románticos ingleses .
Claremont, Chris. La Imposible patrulla-X.
Cornwell, Bernard. Arqueros del rey.
Cornwell, Bernard. La Batalla del Grial.
Cornwell, Bernard. La Canción de la espada.
Cornwell, Bernard. El Enemigo de Dios.
Cornwell, Bernard. Excalibur.
Cornwell, Bernard. El Fuerte.
Cornwell, Bernard. Northumbria, el último reino.
Cornwell, Bernard. Los Señores del Norte.
Cornwell, Bernard. Sharpe a la conquista de Francia.
Cornwell, Bernard. Sharpe y el tigre de Bengala.
Cornwell, Bernard. Sharpe y la fortaleza india.
Cornwell, Bernard. El Sitio de Calais.
Cornwell, Bernard. Stonehenge : una novela del año 2000 a.C.
Cornwell, Bernard. Svein, el del Caballo Blanco.
Gaskell, Elizabeth. Cranford.
Gaskell, Elizabeth. Lizzie Leigh.
Gaskell, Elizabeth. Norte y sur.
Graves, Robert. Adiós a todo eso.
Graves, Robert. Lawrence y los árabes.
Graves, Robert. D'amor, trenta poemes.
Graves, Robert. Déus i herois grecs.
Graves, Robert. La Guerra de Troia.
Graves, Robert. Rey Jesús.
Graves, Robert. El Vellocino de oro.
Heyer, Georgette. La Indomable Sophia.
Heyer, Georgette. El Tío Sylvester.
3
Heyer, Georgette. Venetia.
Amor en clima frío. Mitford, Nancy.
Morgan, Richard.Leyes de mercado.
Perry, Anne. El Ahogado del Támesis.
Perry, Anne. Ángeles en las tinieblas.
Perry, Anne. Los Asesinatos de Bethlehem Road.
Perry, Anne. Un Crimen en Buckingham Palace.
Perry, Anne. Defensa o traición.
Perry, Anne. Una Duda razonable
Perry, Anne. El Equilibrio de la balanza.
Perry, Anne. Esclavos de una obsesión.
Perry, Anne. Incendios en Highgate Rise.
Perry, Anne. El Misterio de Brunswick Gardens.
Perry, Anne. Las Tumbas del mañana.
Perry, Anne. El Viaje del perdón a Glen Orchy.
Perry, Anne. Una Visita navideña a Romney Marshes.
Renault, Mary. Alejandro Magno.
Renault, Mary. El Auriga.
Renault, Mary. La Máscara de Apolo.
Renault, Mary. El Noi persa.
Renault, Mary. Teseo : rey de Atenas.
Rendell, Ruth. La Alfombra del rey Salomón.
Rendell, Ruth. El Azar de la tragedia.
Rendell, Ruth. Bodas de azufre.
Rendell, Ruth. Un Cadáver para la boda.
Rendell, Ruth. Carne trémula.
Rendell, Ruth. Carretera de odios.
Rendell, Ruth. La Crueldad de los cuervos.
Rendell, Ruth. El Daño está hecho
Rendell, Ruth. Deseo criminal.
Rendell, Ruth. Linajes de sangre.
Rendell, Ruth. Las Llaves de la calle.
Rendell, Ruth. La Mariposa negra.
Rendell, Ruth. La Muñeca asesina.
Rendell, Ruth. El Rostro velado.
Rendell, Ruth. Simisola.
Rendell, Ruth. Un Simple fallo.
Rossetti, Christina Georgina. Lugares comunes.
Shelley, Mary Wollstonecraft. Frankenstein.
Shelley, Mary Wollstonecraft. La Transformación y otros cuentos.
Shelley, Mary Wollstonecraft. Maurice, o, la Cabana del pescador.
Smith, Zadie. Dents blanques.
Smith, Zadie. L'Home dels autògrafs.
4
Smith, Zadie. NW London.
Smith, Zadie. Sobre la bellesa.
Thubron, Colin. Hacia la última Ciudad.
Welsh, Louise. El Cuarto oscuro.
Woolf, Virginia. Al faro.
Woolf, Virginia. Els Anys.
Woolf, Virginia. Cartas a mujeres.
Woolf, Virginia. La Cortina de la mainadera.
Woolf, Virginia. El Cuarto de Jacob.
Woolf, Virginia. Dones i literatura : assaigs de crítica literària.
Woolf, Virginia. La Duquesa y el joyero, y otros relatos.
Woolf, Virginia. Flush : una biografia.
Woolf, Virginia. Londres.
Woolf, Virginia. Les Ones.
Woolf, Virginia. Orlando : una biografia.
Woolf, Virginia. La Señora Dalloway.
Woolf, Virginia. Viajes y viajeros.
Alguns autors nascuts a Anglaterra
Austen, Jane. La Abadía de Northanger
Austen, Jane. Amor i amistat.
Austen, Jane. El Castillo de Lesley y otras historias de juventud.
Austen, Jane. Emma.
Austen, Jane. Juicio y sentimiento.
Austen, Jane. Lady Susan ; Los Watson
Austen, Jane. Mansfield Park.
Austen, Jane. Orgull i prejudici.
Austen, Jane. Sentido y sensibilidad.
Brontë, Anne. Agnes Grey.
Brontë, Charlotte. Jane Eyre.
Brontë, Charlotte. El Profesor : una historia.
Brontë, Charlotte. Shirley : un relato.
Brontë, Emily. Cumbres borrascosas.
Carroll, Lewis. A través del mirall i allò que l'Alícia hi va trobar.
Carroll, Lewis. Alícia al país de les meravelles.
Carroll, Lewis. El Paraguas de la rectoría ; Cajón de sastre.
Christie, Agatha. Asesinato en el Orient Express.
Christie, Agatha. Poirot en Oriente.
Christie, Agatha. Cita con la muerte.
Christie, Agatha. Diez negritos ; El misterioso caso de Styles
Christie, Agatha. Muerte en la vicaría.
Christie, Agatha. Némesis ; Un crimen dormido.
5
Christie, Agatha. Primeros casos de Poirot.
Christie, Agatha. Maldad bajo el sol.
Dickens, Charles. Las Aventuras de Oliver Twist.
Dickens, Charles. Canción de Navidad.
Dickens, Charles. Cuento de Navidad
Dickens, Charles. David Copperfield.
Dickens, Charles. Temps difícils.
Dickens, Charles. Els Papers pòstums del Club Pickwick.
Greene, Graham. L'Americà tranquil.
Greene, Graham. El Ministeri de la por.
Greene, Graham. Monseñor Quijote.
Greene, Graham. Nuestro hombre en La Habana.
Greene, Graham. Orient Express.
Greene, Graham. El Tercer home.
Huxley, Aldous. Un Món feliç.
Huxley, Aldous. Si mi biblioteca ardiera esta noche : ensayos sobre arte, música, literatura y otras drogas
Rowling, J. K. Animales fantásticos y donde encontrarlos.
Rowling, J. K. Harry Potter i el calze de foc.
Rowling, J. K. Harry Potter i el misteri del Príncep
Rowling, J. K. Harry Potter i el pres d'Azkaban
Rowling, J. K. Harry Potter i l'orde del Fènix.
Shakespeare, William. Un Sueño de la noche de San Juan.
Shakespeare, William. Les Alegres casades de Windsor.
Shakespeare, William. Antoni i Cleopatra.
Shakespeare, William. El Mercader de Venecia.
Shakespeare, William. Hamlet.
Shakespeare, William. Julio César.
Shakespeare, William. Romeo y Julieta.
Shakespeare, William. Julio César.
Shakespeare, William. Coriolà.
6
Vols saber més d’aquests autors? Jane Austen
Jane Austen (Steventon, Hampshire, Anglaterra, 16 de desembre
de 1775 – Winchester, Hampshire, Anglaterra, 18 de juliol de 1817)
va ser una novel·lista anglesa. Les seves obres, entre les quals cal
destacar Orgull i prejudici, Seny i sentiment i Emma, són
generalment considerades clàssics de la literatura anglesa. La seva
penetrant anàlisi de la societat de l'època, unida al seu magistral ús
de la narració indirecta i de la ironia, fan d'Austen una de les més
influents i estimades novel·listes del segle XIX.
Biografia
Jane Austen va nàixer en una rectoria a Steventon, Hampshire, sent la benjamina dels
set fills del Reverend George Austen (1731–1805) i la seua esposa Cassandra (Leigh de
nom de soltera) (1739–1827).
Dos dels seus germans mascles James i Henry van seguir la carrera del pare i es van fer
clergues (el darrer al final de la seua vida després d'una reeixida carrera com a
banquer), mentre que Francis i Charles van seguir la carrera naval. Amb la seva única
germana, Cassandra, va mantenir una estreta relació durant tota la vida.
L'abundant correspondència entre les germanes ha proveït als historiadors la major
part de les dades sobre la vida de Jane Austen.
L'únic retrat indiscutit de Jane Austen és un esbós rudimentari i colorejat fet per
Cassandra, que actualment es conserva a la National Portrait Gallery de Londres.
L'any 1783, va ser educada breument per un familiar a Oxford, després a
Southampton, i finalment (1785–1786) va assistir a una escola de senyoretes en
l'abadia de Reading, Berkshire. El seu singular i avançat nivell d'educació pot haver
contribuït a la seua primerenca afició per la literatura, havent començat la seva
primera novel·la l'any 1789. La seva família també va propiciar la seua vocació; sovint
la família Austen representava obres de teatre, donant a Jane l'oportunitat de posar en
escena les seves pròpies històries. També solien emprar llibres de la biblioteca local,
llibres que van influir en l'estil d'Austen. El seu germà Henry la va encoratjar
especialment, i ell mateix era aficionat a escriure.
L'any 1801 la família va traslladar-se a la socialment estimada ciutat balneari de Bath,
que li va proporcionar l'ambient de moltes de les seves novel·les. Tanmateix, Jane
Austen, com el seu personatge Anne Elliot, sembla haver "persistit en el seu desgrat
per Bath", potser perquè la seva estada en aquesta ciutat va coincidir amb una situació
de precarietat financera de la seva família. L'any 1802, Austen va rebre una proposta
de matrimoni d'un ric però "gras i maldestre" home anomenat Harris Bigg-Wither, que
era sis anys més jove que ella. Aquest enllaç l'hauria alliberada de les dificultats i la
dependència que llavors anaven associats a l'estatus de fadrina. Aquestes
consideracions van poder condicionar-la a la seva acceptació inicial, només per a
7
canviar d'opinió l'endemà i refusar-hi. Tot sembla
indicar que ella no l'estimava. Després de la mort
de son pare, l'any 1805, Austen, la seva germana i
la seva mare van residir a Southampton amb el
seu germà Frank i la família d'aquest durant uns
quants anys, per a després traslladar-se a
Chawton l'any 1809. Aquesta casa és avui dia un
museu molt visitat pels turistes, i ha esdevingut un
lloc de pelegrinatge pels admiradors d'Austen.
Austen va viure a Chawton i hi va escriure les seves darreres novel·les. L'any 1816, va
començar a patir problemes de salut. Al maig de 1817 va traslladar-se a Winchester
per estar més a prop del seu metge. Avui dia s'especula que va patir la malaltia
d'Addison, una disfunció de les glàndules suprarenals que sovint és causada per la
tuberculosi. Aquesta malaltia era desconeguda en aquell temps. Altres, com ara un
dels seues biògrafs, Carol Shields, són partidaris de la hipòtesi que va morir de càncer
de mama. El seu estat va anar empitjorant, i el 8 de juliol de 1817 va morir a l'edat de
quaranta-un anys, sent enterrada a la Catedral de Winchester.
Obra
L'obra més popular d'Austen és Orgull i prejudici, que es considera un exponent de la
seva astuta comèdia de costums. Austen també va escriure una sàtira de les llavors
populars novel·les gòtiques d'Ann Radcliffe, L'abadia de Northanger, que va ser
publicada pòstumament.
Adherint-se a una pràctica comuna entre les escriptores de l'època, Austen va publicar
les seves obres de manera anònima; aquest fet va comportar que mai no s'integrés en
els cercles literaris influents.
Les comèdies de costums d'Austen, especialment Emma, sovint es posen com a
exemple de perfecció formal. Els crítics moderns continuen descobrint noves
perpectives en els incisius comentaris d'Austen sobre la situació de les senyoretes
solteres angleses dels últims anys de la dècada del 1790 i els primers de la dècada del
1800, una conseqüència de les lleis i costums en matèria d'herència, que atribuïen al
fill mascle de més edat la pràctica totalitat de l'herència familiar.
Tot i que la carrera d'Austen va coincidir amb el moviment romàntic, no va ser una
romàntica intensa i apassionada, podent trobar-se elements neoclàssics en la seva
obra. Les emocions passionals, en les novel·les d'Austen, habitualment comporten
perills: la dama jove que resa dues vegades al dia té més probabilitats de trobar la
felicitat vertadera que aquella que fuig amb un amant capritxós. Els valors artístics
d'Austen tenen més punts de contacte amb David Hume i John Locke que amb els seus
contemporanis William Wordsworth o Lord Byron. Entre les influències sobre Austen
cal destacar Samuel Johnson, William Cowper, Samuel Richardson,Walter Scott,
George Crabbe i Fanny Burney.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Jane_Austen
Cottage" on Jane Austen va viure els 8 darrers anys de la seva vida (avui un museu)
8
Espido Freire viaja al mundo de las hermanas Brontë y Jane Austen
Por Andrea Aguilar
Sábado, 21 de febrero de 2004
El comienzo de Orgullo y prejuicio anuncia: "Es una verdad
universalmente reconocida que el hombre soltero que posee una gran
fortuna debe necesitar esposa"
Jane Austen, su autora, y las hermanas Brontë hicieron caso omiso.
Inglesas, solteras, escritoras e hijas de reverendos protestantes,
rompieron moldes y sus novelas, escritas en el siglo XIX, siguen
cautivando. Espido Freire (Bilbao, 1974) ha sucumbido a su encanto y
en su último libro, Querida Jane, querida Charlotte (Aguilar), emprende
un viaje por los lugares de Inglaterra donde estas damas vivieron y por las obras que
escribieron.
Como contrapunto a la geografía literaria quedan los recuerdos y observaciones de la
escritora española, que viajó por vez primera a la isla en 1993 como estudiante de
Filología Inglesa. En la primavera de 2001 realizó el recorrido que ha plasmado en este
libro. "En estos años he visto una evolución muy peculiar en Inglaterra: de la tierra
idealizada del té y las rosas a una visión más gris de ladrillos y nubes", asegura. La
ganadora del Premio Planeta 1999 explica que de la Inglaterra retratada en Sentido y
sensibilidad o Jane Eyre "sólo queda una nostalgia muy bien explotada del mundo
perdido, de los tiempos gloriosos; tiendas especializadas que comercializan el placer
de la evocación".
El romanticismo apasionado de las hermanas Brontë y el mundo ordenado de Austen
"plantean conflictos actuales, pero la elección para las mujeres es ahora distinta. El
amor, para Austen, es una conciliación entre atracción, destino y fuerza de voluntad.
Para alcanzarlo hay que vencer el carácter; esto es
revolucionario", explica.
En su adolescencia, a Espido Freire le decían que se parecía a la
apasionada Catherine de Cumbres borrascosas -"a mí me
encantaba", confiesa-. Asegura tajante que no es mitómana: "Sólo
después de haber leído tanto he encontrado el entusiasmo para
hablar así de ellas". Define a Emma, la protagonista de la novela
de Austen, como "la típica amiga a la que quieres matar" y explica
que Emily Brontë era una mujer que "venía de otra dimensión: no
comía, tenía unos grandes ojos y se dejó morir tras la muerte de
su hermano".
http://elpais.com/diario/2004/02/21/cultura/1077318008_850215.html
9
Charles Dickens
Fill d’un funcionari, la seva infantesa fou trista a causa dels
problemes econòmics i afectius, fonts de la seva futura obra
narrativa.
Treballà en una fàbrica de betum, però una herència rebuda pel
seu pare —que havia estat a la presó— li permeté d’anar a
l’escola i, posteriorment, de treballar a casa d’un advocat.
De petit llegí Cervantes, Fielding i Smollett. Fou corresponsal del
Morning Herald (1831) al Parlament. El 1833 publicà una narració
costumista al Monthly Magazine i, més tard, unes altres al Morning Chronicle.
Aquestes narracions foren reunides en dos volums: Sketc.hes by Boz (1836).
El 1836 es casà amb Catherine Hogarth, filla del director del Morning Chronicle.
El 1837 els editors Champman i Hall li proposaren de redactar els epígrafs d’una sèrie
de dibuixos que narraven la grotesca història d’un club de caçadors. Aquest fou
l’embrió de The Posthumous Papers of the Pickwick Club (Pickwick, publicada en
fullets, del 1836 al 1837). Simultàniament, i també en fullets, publicà The Adventures
of Oliver Twist, on és perceptible un canvi de to narratiu.
Més tard escriví The Life and Adventures of Martin Chuzzlewit (1843), resultat d’un
viatge als EUA.
El cicle de Nadal començà amb Christmas Carol (1843) i continuà amb The Chimes
(1845) i The Cricket of the Hearth (1846). Escriví altres novel·les (Dombey and Son,
1848; David Copperfield, 1849; A Tale of Two Cities, 1859; Hard Times, 1854),
El 1858 se separà de la seva muller, però tampoc no trobà l’equilibri sentimental, i
aquesta inestabilitat es filtrà a The Great Expectations (1861), possiblement la seva
obra més madura.
Durant l’última etapa de la seva vida alternà la creació literària amb lectures de les
seves novel·les, i l’excés d’activitat li malmeté la salut. Deixà inacabat The Mistery of
Edwin Drood.
La narrativa de Dickens manifesta un cert desendreçament en la composició, un afany
per complaure el gran públic —servitud lògica en la novel·la vuitcentista—, uns
personatges excessivament rígids i un moralisme aclaparador. No obstant això,
s’imposà amb mèrits propis —fins a esdevenir una de les màximes figures de la
novel·la burgesa— per la seva generosa ironia, el minuciós estudi dels ressorts psíquics
i socials de la nova classe mitjana britànica i l’estranya vitalitat, realista i
fantasmagòrica alhora, que nodreix els seus relats. Foren traduïdes al català per Josep
Carner les seves obres Una cançó nadalenca (1918), Pickwick (1931), Les grans
esperances de Pip (1934) i David Copperfield (1964).
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-
catalana/EC-GEC-0022461.xml#.U0a0BzdrW94
10
Virginia Woolf.
Londres, 25 de gener de 1882 - Lewes, Sussex, 28 de març de
1941
va ser una escriptora anglesa.
Les novel·les L'habitació de Jacob (1922), Mrs Dalloway (1925,
que palesa la influència de la psicologia de Sigmund Freud tot
expressant els sentiments dels personatges mitjançant imatges,
metàfores i símbols) i Al far (1927) van destacar per, a part del seu
geni, la seva gran originalitat. Cal destacar les novel·les Els anys
(1937) i Entre els actes (1941). També va ser una destacada
defensora dels drets de la dona amb obres com Una habitació pròpia. Aquesta obra
està considerada com un text discutit, execrat i reivindicat però fundacional sobre la
dona i l'escriptura i el feminisme literari anglosaxó.
La seva tècnica de monòleg interior i estil poètic es consideren entre les contribucions
més importants de la novel·la moderna.
El 1962, l'escriptor britànic Edward Albee va escriure l'obra de teatre Qui té por de
Virginia Woolf? Va contribuir a fer famós el nom de l'escriptora, però la història no té
gaire a veure amb ella, és un drama matrimonial.
Biografia
Va introduir-se en el món de la literatura gràcies al seu pare Sir Leslie Stephen. Mai no
va anar a escola, els estudis els va fer a casa seva.
El 1912 es va casar amb Leonard Woolf, i amb diversos companys fundaren l'anomenat
grup de Bloomsbury (anomenat així arran del lloc on era situada la casa de la parella).
Juntament amb el seu marit va fundar l'editorial Hogarth Press, que va donar a
conèixer joves promeses de l'època que es van consagrar, com T.S. Eliot i K. Mansfield.
Els valors del grup de Bloomsbury encoratjaven un enfocament liberal de la sexualitat,
i el 1922 va conèixer l'escriptora i jardinera Vita Sackville-West, esposa de Harold
Nicolson. Després d'un començament temptatiu, van iniciar una relació sexual,que,
segons Sackville-West, només es va consumar dues vegades.
Patí la malaltia psíquica anomenada trastorn bipolar i se suïcidà, el 28 de març de 1941
al riu Ouse ficant-se pedres dins les butxaques de l'abric.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Virginia_Woolf
11
Anne Perry
Anne Perry (nom de naixement: Juliet Marion Hulme; Londres, 28
d'octubre de 1938) És una escriptora anglesa de renom, coneguda
per les seves novel·les policíaques ambientades a l'època victoriana.
Condemnada per homicidi quan només tenia quinze anys, la seva
història ha estat portada al cinema amb la pel·lícula Heavenly
creatures, entre altres.
Joventut
Filla del professor de física, Henry Hulme, a Juliet Hulme, que és el nom original d'Anne
Perry, li és diagnosticada de petita una tuberculosi, per la qual cosa es veurà forçada a
fer diverses estades en països de clima càlid per a recuperar-se (el Carib, Àfrica del
Sud, etc.). Als tretze anys, Juliet es reuneix de nou amb els seus pares quan es muden a
Nova Zelanda perquè el pare pugui ocupar el càrrec de rector de la Universitat de
Canterbury a Christchurch.
És allà on coneix a Pauline Parker, en qui trobarà una amiga íntima, amistat que no
serà vista amb bons ulls per l'entorn proper de les dues noies, que hi veuran
connotacions obsessives i homosexuals. Amb els primers signes de l'imminent divorci
dels seus pares, Juliet espera poder tornar a Anglaterra amb la seva amiga Pauline. La
mare d'aquesta, Honora Rieper, és, però, una ferma detractora de la creixent i íntima
amistat entre les dues noies. El 1954, aprofitant una sortida al bosc, la senyora Rieper
és colpejada per Pauline i Juliet fins a caure morta, homicidi que havia estat
prèviament planificat. Tot i que les dues amigues intenten simular un accident, les
circumstàncies del crim són aviat descobertes i les dues noies processades.
El judici troba un fort ressò internacional. El 29 d'agost de 1954, Juliet Hulme i Pauline
Rieper són condemnades per homicidi, però havent complert tot just els disset anys,
no se'ls aplica la pena capital, sinó que se'ls imposa una sentència de privació de
llibertat per un temps indefinit, amb la prohibició expressa de tornar-se a veure mai
més. Després de cinc anys de reclusió, ambdues són posades en llibertat.
12
Carrera com a escriptora
Després de sortir en llibertat el 1959, Perry va tornar a Gran Bretanya amb la seva
mare. Quan aquesta es va casar de nou, Perry va agafar el cognom del seu padrastre i
es va canviar el nom a Anne. Així, el nom d'Anne Perry no és pseudònim, sinó el seu
nom oficial des d'aleshores. Abans d'assolir fama com a escriptora, va haver de fer
diverses feines per guanyar-se la vida, entre els quals hostessa d’una aerolínia. Durant
una estada de cinc anys al sud de Califòrnia, es va convertir al mormonisme, religió que
encara professa avui.
Començà a escriure ja els anys 1960, però no fou fins al 1979 que va poder publicar la
seva primera novel·la, El botxí del carrer Cater (The Cater Street Hangman, publicat en
castellà a Amèrica com a El Verdugo de la Calle Cater, i a Espanya, Los Crímenes de
Cater Street), després de trobar les seves obres rebutjades durant anys.
Anne Perry viu amb son germà al poblet de Portmahomack, a Escòcia.
Els llibres d'Anne Perry s'han venut per tot el món, i han atès una xifra de vendes de
vint milions d'exemplars (dades del 2006). La majoria dels seus llibres han estat
traduïts a l'alemany, al francès i al castellà, entre altres idiomes, però no en consta cap
traducció en català.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Anne_Perry
13
Sabies que...? La literatura anglesa...
S'entén per literatura anglesa la literatura escrita en anglès (actual o antic) i a
Anglaterra. En un sentit més ampli, també es pot utilitzar per referir-se a literatura
escrita en anglès en altres països. Hi ha diverses literatures nacionals que també són
escrites sobretot en anglès. Vegeu literatura estatunidenca, literatura australiana,
literatura canadenca, literatura escocesa, literatura anglo-galesa, literatura irlandesa.
La literatura anglesa sorgeix a l'època medieval, quan es pot començar a parlar d'una
llengua anglesa diferenciada. La primera gran figura literària d'aquesta època és el
poeta Geoffrey Chaucer, però la gran figura de la literatura anglesa és William
Shakespeare, al segle XVI. La primera gran novel·la en anglès és Robinson Crusoe, de
Daniel Defoe.
Els períodes de la literatura anglesa, si bé segueixen les convecions estilístiques
europees, acostumen a estar associades al monarca, de manera que els reis poden
donar nom a un període o corrent.
Literatura medieval
Els primers poemes èpics orals pertanyien a la cultura dels
saxons, com el poema Beowulf, escrit en anglès antic. El primer
nom conegut és el de Cædmon, que recull la tradició saxona.
Amb la conquista normanda, el francès va penetrar a la cort i
va transformar la llengua anglesa. Es van popularitzar les
cançons de gesta continentals i van sorgir els poemes i històries
que envoltaven la llegenda del rei Artús, formant-se una saga
èpica i meravellosa. Als pobles es representaven obres de teatre basades en fragments
de la Bíblia o en escenes de misteri.
Geoffrey Chaucer, el primer autor conegut, va escriure els Contes de Canterbury, un
recull de contes inspirats en Boccaccio que donen pas al Renaixement anglès.
Període clàssic
La introducció de la impremta i el protestantisme van fer
proliferar les obres religioses i exemplars. La traducció de la
Bíblia (en la versió anomenada del rei Jaume) va ser una de les
empreses més destacades del seu temps.
Durant el regnat d'Elisabet I va sorgir la figura de William
Shakespeare i l'auge de l'anomenat període clàssic anglès. El
teatre es va renovar i va incorporar elements grecollatins i
al·lusions a la situació política i religiosa del país mentre que el
públic es va diversificar. Per contra, Ben Jonson conreava un
Geoffrey Chaucer
14
teatre tradicional i els seus personatges seguien la teoria dels quatre humors, a l'època
era considerat el gran dramaturg.
En poesia, es van compondre poemes inspirats en la tradició renaixentista italiana.
Destaquen els autors Edmund Spenser i Philip Sidney. Al barroc, es va imposar una
poesia de caràcter metafísic, com la de John Donne, o al·legòrica, com John Milton. A
les acaballes del període clàssic, la censura va fer aparèixer poesia satírica popular i un
cert retorn als temes moralitzants.
La Restauració
Amb la Restauració triomfen les novel·les angleses, amb noms com Daniel Defoe i John
Bunyan. Els seus protagonistes són bons cristians que viuen aventures i viatges de
creixement (en la tradició de la Bildungsroman alemanya).
Alguns autors intenten emular les cançons de gesta, ja que pensen que Anglaterra no
té una gran epopeia nacional com altres països. En el vessant de la lírica, s'innova en la
mètrica (John Dryden o Edmund Waller) i els temes giren al voltant de la tradició
pastoral, on es lloa la vida senzilla del camp i els encontres entre el poeta i una
pastora, per criticar el puritanisme oficial. Aphra Benn és una de les poques figures
femenines recordades del període, obrint un camí professional fecund al
romanticisme.
Els assajos filosòfics que havien començat a conrear-se a l'anterior etapa assoleixen la
seva maduresa, amb la figura de John Locke i el seu empirisme com a màxims
exponents.
Una segona etapa de la restauració és l'anomenada literatura augusta, que vol emular
l'esplendor romana imperial i que segueix els dictats del neoclassicisme. Dins aquest
període destaquen Alexander Pope en poesia i Jonathan Swift en prosa. La premsa
esdevé molt popular, amb publicacions periòdiques com Spectator.
El romanticisme
Anglaterra, juntament amb Alemanya, va ser un país líder
en la introducció del romanticisme a Europa. La poesia es
va dividir en dues escoles. La primera, anomenada lakista,
comptava amb Samuel Taylor Coleridge o William
Wordsworth, entre altres. Escriuen uns versos molt lírics,
centrats en el paisatge com a projecció de l'ànima del
poeta (el nom de l'escola ve dels llacs que lloaven a les
seves obres). La segona escola, anomenada dels poetes
maleïts, representa el romanticisme de la rebel·lió i inclou
autors com Lord Byron o John Keats.
Aquest segon corrent va inspirar la novel·la, amb autors com Mary Shelley o les
germanes Brontë. La novel·la es diversifica i apareixen els subgèneres, com l'amorosa
(que segueix la tradició de Samuel Richardson) o la gòtica, per exemple. Durant l'era
Charles Dickens
15
victoriana, la novel·la barrejava elements realistes i sentimentals, amb noms com
George Eliot o Charles Dickens. El vessant paròdic va estar representat sobretot per
Lewis Carroll.
El modernisme
El modernisme anglès no equival al català o hispanoamericà. És un corrent estètic
caracteritzat pel pessimisme existencial i la influències dels diferents moviments
d'avantguarda, però va mantenir gran part de les convencions romàntiques. Dura des
de principis del segle XX fins al final de la segona guerra mundial.
La novel·la modernista tracta temes quotidians i es descompon la unitat del paràgraf,
per reproduir el discurs de la ment (influència de les teories de Freud). Els autors més
valorats són James Joyce, Virginia Woolf, E.M. Foster i els escriptors americans
d'entreguerres, com William Faulkner o Ernest Hemingway. P.G. Wodehouse manté la
línia d'humor clàssic britànic.
La poesia també trenca amb les convencions formals i tracta de la mort i de temes
considerats tabú com el sexe. Són obres complicades, plenes d'al·lusions cultes, lluny
del sentimentalisme. Els poetes més destacats són T.S. Eliot, Ezra Pound o Gertrude
Stein.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_anglesa
16
Sabies que...? Londres
Capital del Regne Unit i del comtat metropolità
homònim, és la ciutat més populosa d’Europa i
una de les aglomeracions principals del
món.Situada a les ribes del Tàmesi, el nucli
primitiu sorgí en el punt de coincidència de les
influències marítimes i terrestres. La ciutat
s’assenta sobre una conca de roques argiloses
eocèniques travessades pel curs inferior del
Tàmesi, per dessota de les quals
es troba la creta blanca que aflora en els Downs, al Sud, i en els Chiltern Hills, al NW.
Antigament el llit fluvial es dividia, en alguns llocs, en diversos braços, que
circumdaven illes baixes, de sorra i argila, que encara conserven els noms: Chelsea,
Battersea, Thorney i Bermondsey.
El clima de Londres és bastant uniforme i humit. La temperatura mitjana anual és de
10,5°C, amb mitjanes de 5°C pel febrer i de 17,6°C pel juliol.
La pluviositat anual és de l’ordre dels 700 mm. Hi sovinteja la boira, generalment de no
gaire durada, però molt espessa cap al novembre (smog).
L’estructura de la ciutat canvià arran del gran incendi del 1666. A partir de mitjan segle
XVIII s’inicià el gran desenvolupament demogràfic (més de 700 000 h el 1750; 2 235
000 h el 1841), que culminà el 1941 amb 8 348 023 h, any que començà un procés
regressiu (8 182 550 h el 1961), molt accentuat en el centre de la ciutat.
L’expansió urbana de Londres ha estat sotmesa a un poderós sistema de planificació
de l’ús del sòl.
El riu Tàmesi al seu pas per Londres amb la nòria del Mil·leni La Green Belt Act establí,
el 1938, un anell d’espais oberts entorn de l’aglomeració aleshores existent, objectiu
que adquirí caràcter prioritari amb Town and Country Planning Act, del 1947, per la
qual es creà el Gran Londres, amb una àrea de 1 865 km2.
El 1965 fou establerta una nova ordenació administrativa, amb la creació del Greater
London Council. Aquest organisme, desaparegut el 1986, tenia cura de les funcions
més àmplies de la conurbació, i foren determinats els 32 districtes metropolitans de
Londres, 19 d’exteriors i 13 d’interiors, i el nucli antic (la City).
La regió de Londres comprèn l’aglomeració de Londres, més una corona exterior al
Green Belt, amb ciutats grans, com Guildford, Reading, Chelmsford i Maidstone,
situades entre 35 i 70 km del centre, de les quals provenen una gran part dels
commuters (migracions pendulars).
El riu Tàmesi al seu pas per Londres amb la nòria del Mil·leni
17
Dintre l’aglomeració hi ha una clara diferenciació espacial entre els barris centrals, les
àrees suburbanes tradicionals, les més modernes i una corona externa que
experimenta un fort creixement. Dins el barris centrals, Westminster —que enllaça
amb els barris rics del West End: Belgravia, Mayfair, Saint-Marylebone, Soho,
Kensington, Bloomsbury, amb places esbarjoses i grans parcs (Hyde Park, Regent's
Park). concentra les funcions polítiques, i la City, les activitats de negocis. Envolta els
barris centrals una aurèola d’àrees suburbanes tradicionals, de caràcter residencial
diferenciat: barris benestants de Hampstead, barris populars a l’East End i àrees mixtes
de residència i indústria als sectors de Hackney, Leyton i Tottenham. Destaquen els
extensos nuclis d’habitatges unitaris de Wandsworth, Greenwich i Croydon, amb petits
jardins individuals.
La millora dels transports col·lectius i l’expansió
dels automòbils ha afavorit el despoblament dels
barris centrals, a profit d’una nova aurèola
d’àrees suburbanes recents, on els espais verds
ocupen àmplies zones: Bromley, Beckenham,
Sutton i Leatherhead, al S, i Debden, Hainault,
Harold Hill i Hutton, a l’E.
A l’aureòla externa, l’estat construí, a partir del
1946, vuit noves ciutats (New Towns), previstes
per a residència i amb llocs de treball: Crawley, Basildon, Harlow, Hatfield, Welwyn,
Stevenage, Hemel Hempstead i Bracknell, amb una capacitat de 50 000 a 120 000 h, a
més de les de Milton Keynes, Northampton i Peterborough, més allunyades i previstes
per a una població de 200 000 a 250 000 h. A part d’aquesta actuació urbanística
oficial, creixen també molt els sectors exteriors promoguts per la iniciativa privada
(Slough, High Wycombe, Bletchley, Luton, etc).
El creixement demogràfic més fort s’experimenta, per tot això, en aquesta corona
externa. D’altra banda, la major part de les fàbriques i les oficines descentralitzades no
s’allunyen més de 80 km del centre de Londres, per la qual cosa la influència
immediata de la ciutat se centra a tot el SE anglès.
Londres reuneix pràcticament totes les funcions urbanes. Metròpoli política i
administrativa, hi destaquen també les funcions comercials (docs) i financeres (Stock
Exchange). El tràfic de mercaderies, efectuat en una gran part a través del port fluvial,
estès al llarg de 50 km a les vores del Tàmesi, hi ha promogut un fort desenvolupament
de les activitats terciàries.
Els avantports de Gravesend i Tilbury, per als grans transatlàntics, i el de Shell Haven,
per als petroliers, permeten de resoldre dificultats de maniobra als vaixells de gran
tonatge. Amb tot, el port de Londres no és ja el gran centre mundial de redistribució
que fou fins a la Primera Guerra Mundial, i sofreix, en certs productes, la competència
d’altres ports, com el de Southampton.
La catedral de Saint Paul, a Londres, obra de Christopher Wren
18
L’expansió industrial de Londres fou afavorida per la bona qualitat d’una mà d’obra de
gran ciutat, un forniment d’energia elèctrica en condicions competitives i la
disponibilitat de terrenys a poc preu a la mateixa vora del Tàmesi, factors que
atragueren indústries pesants i lleugeres: centrals elèctriques, fàbriques de ciment,
indústries d’òptica i electrònica, construccions mecàniques, indústria d’automòbils,
etc. També té indústries alimentàries i de la confecció i altres de típicament urbanes.
Londres és actualment el centre de gravetat de l’Anglaterra industrial, radicat, fins a la
crisi dels anys 30, en els “països negres” del NW. És també centre cultural i
intel·lectual: University of London, fundada el 1836 i City University, el 1966; així com
un important nus de comunicacions nacionals i internacionals (aeroports de Heathrow
i Gatwick).
Londres com a centre musical
Des de l’època Tudor, Londres ha estat un
nucli de vida musical molt activa, on confluïen
intèrprets i corrents artístics de tot el món. La
temporada musical cobreix tot l’any, sense
interrupció. La ciutat té teatres d’òpera, com
el Covent Garden, el Coliseum, seu de l’English
National Opera, i, antigament, el Drury Lane
Theatre; sales de concerts, com el Royal Albert
Hall (1871; amb capacitat per a 9.500
persones) i el Queen Elizabeth Hall; i institucions musicals, com la London Symphony
Orchestra (fundada el 1904), l’orquestra de la BBC (1930), la London Philharmonic
Orchestra (1932), el London Festival Ballet, etc.
El patrimoni arquitectònic i monumental
Entre els monuments de Londres sobresurt l’abadia de Westminster (s. XIII). A part
l’abadia, el principal edifici gòtic és la catedral de Southwark (s. XIII-XIV). La fortalesa
de la Torre de Londres, construïda en diverses èpoques des del regnat del
Conqueridor, acull el riquíssim tresor de la corona; molt a prop, el pont de la Torre,
abatible, damunt el Tàmesi (1886-94), és un dels emblemes de la ciutat.
La Banqueting House de Whitehall, d’Inigo Jones (1625), és una obra capdavantera del
pal·ladianisme imperant en una bona part de Londres. La catedral de Saint Paul, amb la
seva cúpula, molt important, és una obra mestra del classicisme de sir Christopher
Wren, construïda quan es cremà l’anterior, en el gran incendi del 1666. Del primer
quart del s. XIX, sobresurten les obres de l’arquitecte John Nash, modelador de
personals espais urbanístics, dels quals destaca la remodelació que féu del palau de
Buckingham (1702).
Royal Albert Hall, Londres © Lluís Prats
19
fortalesa de la Torre de Londres© Corel Professional Photos
D’una època posterior són les cases del Parlament (1840-50), obra neogòtica de sir
Charles Barry, la torre del rellotge de les quals és el famós Big Ben, i l’insòlit auditori
ovalat del Royal Albert Hall (1867-71). La ciutat disposa també de diferents espais punt
de trobada de londinencs i visitants com ara Trafalgar Square (1829-41), Picadilly
Circus, Covent Garden —un antic mercat de fruites i verdures—, Hyde Park, de més de
640 ha, etc. Entre els museus d’art destaquen el British Museum, la National Gallery of
London, el Victoria and Albert Museum, la Tate Gallery i la Wallace Collection.
La història
El Londres victorià en un gravat del segle passat© Corel Professional Photos
Londres es formà durant el segle I, després de la conquesta romana d’Anglaterra, amb
el nom de Londinium. L’enclavament de la ciutat com a centre del transport comercial
pel Tàmesi la convertí en una important cruïlla de camins.
Les invasions anglosaxones del segle V, retirats ja els romans, arruïnaren la ciutat; al
segle VII, però, Londres es desenvolupà novament, i esdevingué capital del regne
d’Essex. Des del segle IX fou el centre principal de comerç de l’illa amb el continent,
malgrat les incursions dels normands. Obtingué una certa autonomia de Guillem I el
Conqueridor, després de la batalla de Hastings (1066), i el 1191, sota Ricard I, pogué
organitzar-se corporativament. Capital del regne d’Anglaterra des del segle XIII, el
comerç permeté el creixement econòmic de la ciutat, que al segle XV tenia una
indústria tèxtil molt important. Es beneficià, a més, de la centralització política i el
desenvolupament del comerç marítim durant l’època dels Tudor i els Stuart; així, els
Merchant Adventurers rellevaren els hanseàtics (1560). Per la seva força econòmica i
20
política Londres fou la capital del partit parlamentari durant la guerra civil (segle XVII),
fet que li permeté d’obtenir la victòria.
Una greu epidèmia de pesta (1665) delmà fortament la població, i l’any següent un
incendi destruí pràcticament la ciutat.
Al començament del segle XVIII Londres començà a refer-se, i la revolució industrial i
l’expansió colonial anglesa consolidaren l’enriquiment de la ciutat. Durant el segle XIX,
i fins a la Segona Guerra Mundial, esdevingué el primer centre del comerç
internacional (engrandiment del port) i de les finances (proliferació de bancs, que es
convertiren en poderosos instruments de crèdit). Durant aquesta guerra fou durament
bombardejada per l’aviació alemanya, en l’anomenada batalla d' Anglaterra,. Els anys
1908, 1948 i 2012 s’hi celebraren els Jocs Olímpics.
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-
catalana/EC-GEC-0038390.xml?s.q=londres#.U0VYIDdrW94
21
Viaje literario a la ciudad del Támesis
El libro ‘Guía literaria de Londres’, recopila textos de grandes intelectuales sobre la
urbe.
Por Javier Molina Madrid 9 AGO 2012.
“Me voy de Londres porque el clima es demasiado bueno. No soporto cuando no
llueve”, dijo una vez (sarcásticamente) el gran cómico estadounidense Groucho Marx.
Razones no le faltaban. Y a pesar de su clima plúmbeo, Londres siempre fue una de las
ciudades más queridas y visitadas del mundo. La urbe ha cautivado a los intelectuales
desde hace siglos, y buena parte de ello se refleja en los textos recopilados en Guía
literaria de Londres (Ático de libros, 2012). Un complemento indispensable para
quienes quieren ir más allá del espectáculo olímpico y profundizar en la cultura y la
historia de la ciudad del Támesis.
El libro, editado por Joan Eloi Roca, propone un triple viaje: en el espacio, hacia los
monumentos londinenses; en el tiempo, hacia otras épocas de la historia; y en el
espíritu, hacia las mentes más creativas de la literatura universal. Las crónicas
históricas son el género más común de la obra. Comenzando desde el principio,
cuando Londinium fue fundada por comerciantes romanos en el año 43, hasta el
emocionado discurso del príncipe Carlos en 1987, pasando por el Londres medieval y el
moderno; el de la Gran Peste y el Gran Incendio de 1665 y 1666 respectivamente,
quizás los dos peores años de su historia.
La obra también nos propone un recorrido a través de 38 de los
mayores escritores e intelectuales de todos los tiempos. Tácito
(55-120) fue el primer gran historiador que aludió a la ciudad,
cuando no era más que un enclave comercial periférico. Al gran
cronista del Imperio romano le acompañan los textos de Beda el
Venerable (672-735), considerado “padre de la historia inglesa”,
del escritor romántico Washington Irving (1783-1859), del
creador de Robinson Crusoe, Daniel Defoe (1660-1731), del
paradigma de la novela victoriana, Charles Dickens (1812-1870), y
del maestro de maestros de la novela psicológica, Fiodor Dostoievski (1821-1881). Las
mejores páginas pertenecen a los autores decimonónicos, muchos de ellos testigos del
esplendor y las cloacas de la Revolución Industrial y la Época Victoriana.
Los avatares de la ciudad y sus ambientes lúbricos son temas muy concurridos. John
Evelyn y Samuel Pepys describen minuciosamente los incendios, pestes e invasiones
que sufrió la urbe. Aunque Jack London era norteamericano y Rudyard Kipling nació en
la India, ambos aparecen como expertos guías turísticos londinenses. En otro tono,
22
Oscar Wilde y James Boswell penetran en los bajos fondos del libertinaje y la
prostitución (explícitos los diarios del segundo).
Esta guía literaria es, además, un paseo por algunos de los lugares emblemáticos de la
ciudad. El lector puede subir a la Torre de Londres, atravesar el puente sobre el
Támesis o explorar las tumbas y las capillas de la abadía de Westminster y la catedral
de San Pablo. Puede optar por recrearse en los fumaderos de opio y los barrios de
prostitutas en el Haymarket, deleitarse con el paisaje urbano del Picadilly Circus,
trasnochar en los muelles cargados de niebla o despertar en los diáfanos amaneceres
del Hyde Park.
A pesar de algunas ausencias inexplicables, como la de Virginia Woolf (fantástica su
descripción de la ciudad en Orlando), Arthur Conan Doyle (véase la saga de Sherlock
Holmes) o George Orwell (el autor de 1984 escribió el muy recomendable, Sin blanca
en París y Londres), la Guía Literaria de Londres compone un fresco bastante completo
de una de las ciudades más interesantes del mundo y demuestra que hay tantos
Londres como habitantes y visitantes. Y tantos admiradores como maldicientes.
http://cultura.elpais.com/cultura/2012/08/09/actualidad/1344532175_733026.html
23
Guía literaria y visual de Londres
Irving en la Abadía
'Abadía de Westminster', por Thomas H. Sheperd (1792-1864). "En uno de esos sobrios
y melancólicos días de finales de otoño en que las sombras de la mañana y las de la
tarde tiñen la última decadencia del año de melancolía, pasé varias horas paseando
por la Abadía de Westminster. En la lúgubre belleza de aquel antiguo edificio hay algo
que conjuga bien con la estación y, al cruzar el umbral, sentí como si me hubiera
trasladado de súbito a los parajes de la antigüedad y fuera a perderme entre las
sombras de épocas pasadas". ('Libro de apuntes de Geoffrey Crayon', Washington
Irving, 1820)
El libertino entre libertinos
'Una conversación moderna a medianoche' (1765), de William Hogarth. "Escogí a una
de las chicas del Strand y fui a un patio con intención de disfrutarla con condón, pero
ella no tenía ninguno. Jugué un poco con ella. La muchacha se maravilló de mi tamaño,
y me dijo que si alguna vez le arrebataba la virginidad a una chica, la haría gritar"
('Diario de Londres', James Boswell,1760).
24
Dorian en el fumadero de Opio
'Fumadero de opio', dibujado por Luke Fides para 'El misterio de Edwin Drood', de
Charles Dickens. "Mientras Dorian ascendía apresuradamente los tres desvencijados
escalones, le asaltó un denso olor a opio. Respiró hondo y las aletas de la nariz se le
estremecieron de placer". (Oscar Wilde, 'El Retrato de Dorian Gray',1890)
Dostoiesvi y las londinenses
Grabado de Haymarket a medianoche. "Es un distrito que de noche frecuentan las
prostitutas a millares (...). Es una experiencia aterradora estar en medio de esa gente,
¡Y qué amalgama! Hay mujeres viejas, y otras tan hermosas que le hacen detenerse a
uno, boquiabierto. la verdad es que las inglesas son las mujeres mas bellas del
mundo". (Fiodor Dostoievski, 'Notas de invierno sobre impresiones de verano', 1863)
25
La masa de Lord Byron
Grabado de Ludgate Hill (1872), de Gustave Doré. "Una enorme masa de ladrillo, de
humo y de navios. / Una inmensa cúpula parda, como un sombrero de papel /
coronando a un bufón: ¡Eso es la ciudad de Londres!" (Lord Byron, 'Don Juan', 1824)
Una ciudad que no duerme
'El progreso de un libertino' (1735), de William Hogarth. "Nunca comas bollo, ostras,
bígaros o caramelos de menta en un autobus. Molesta a los demás pasajeros (...). Evita
trasnochar, el salmón encurtido, las reuniones públicas, los cruces abarrotados, las
alcantarillas, los carros de agua y comer demasiado." (Rudyard Kipling, 'Siete reglas
para vivir en Londres', carta de 1908)
26
La vieja Piccadilly
Fotografía de Piccadilly en 1907. "¿Hay algún hombre vivo que no haya oído hablar de
Piccadilly? (...) Picaddilly es una calle del West End de Londres, que va de este a oeste
con una considerable curva en el centro. En tiempos prehistóricos debió ser (imagino)
una agradable colina verde a cuyos pies había un lago rodeado de prados. Es una típica
calle de Londres, de la mejor clase, aunque del estilo antiguo.” (Francis Watt,
‘Piccadilly’, 1849-1927) "Es lo más parecido a un bulevar parisino que tiene Londres".
(Charles Dickens, 'Diccionario de Londres', 1879).
El poeta en la estación
Interior de la estación de King´s Cross en la época de G. K. Chesterton (1874-1936).
"Este cosmos circular del que el hombre es dios / posee soles y estrellas de verde,
dorado y rojo, / y nubes de humo que sobrevuelan las alturas, ocultando su cielo de
hierro". (Chesterton, 'La estación de King´s Cross')
http://politica.elpais.com/politica/2012/08/09/album/1344526686_183878.html#134
4526686_183878_1344527181