COM  ÉREM  ELS ROMANS?

TOTHOM IGUAL?

Si fossis un habitant d'una ciutat com Tarraco,  per exemple, i guaitessis per la finestra de casa teva durant una estona, ben segur  que  veuries  una  cosa  semblant  a   la que explica aquest text:

Als   carrers   de   Tarraco   s'hi   veu   molta  gent: artesans que tenen un taller i se'ls  veu   atrafegats   en   els   seus   obradors  oberts  al   carrer,   petits   comerciants  que venen els  seus productes  a   la  botiga o  instal∙lant les seves parades en el fòrum de   la   ciutat.   També   hi   veiem   soldats,  alguns semblen acabats d'arribar, d'altres  ja   deu   fer   més   temps   que   hi   són instal∙lats.

Alguns   d'aquests   soldats,   quan   es llicenciïn de l'exèrcit, es quedaran a viure a Tarraco i conrearan les terres que els donaran per poder  viure ells i la seva família.

També es veuen comerciants que porten els carros plens d'àmfores plenes del bon vi que es fa a la  comarca.

Ara passa un home vestit amb una túnica molt adornada. És un funcionari de Roma, un magistrat, un  jutge que vigila  que tothom compleixi   les   lleis.  Amb ell  va un altre  home  i semblen mantenir  una  conversa molt animada: aquest també va molt ben vestit, és un home ric, propietari de moltes terres  de conreu. Viu a la ciutat en una casa magnifica, la seva domus i, quan arriba el bon temps, acostuma a viure al camp, a les seves terres, a la seva luxosa vil∙la.

Al seu voltant,  per tot el carrer, es veuen altres persones,  la majoria va molt atrafegada, els seus  vestits són bastant senzills: poden ser homes lliures pobres.

Per tot el carrer es veuen altres persones. Els seus vestits són molt senzills: són esclaus. Uns porten  uns nens agafats de la mà. Que potser els duen a escola? Uns altres esclaus treballen arreglant una casa, vigilats de prop pel seu amo. D'altres traginen la seva mestressa en una llitera...

Els esclaus són comprats i venuts al mercat com si es tractés d'una mercaderia. Si tenen sort i l'amo és bona persona, estaran contents perquè seran ben tractats; si no, viuran molt malament.

Oriol Vergés, Història de Catalunya (adaptació)

ACTIVITATS

1. Subratlla en el  text  els mots que facin referència a persones que pertanyin a diverses “classes socials”.

I

2. Com sembla evident, no hi ha el mateix nombre de persones en cada un d'aquests grups, ni se'ls considera de la mateixa categoria dins la societat.  Per a reflectir amb més claredat quins són els grups més dominants es fa el que s'anomenen “ Piràmides d'estratificació social”.  Aquí   te  n'oferim una que correspon a  l'època  imperial  de  la  història  de  Roma (segles I­V d.C.). Localitza­hi o afegeix els mots que has subratllat en el text.

         emperador i família imperial

          ordo senatorius – senadors, cònsols

                ordo equester – alts funcionaris,        comandaments militars i cavallers

                                     ordo decurionum – funcionaris municipals,

ex­esclaus rics, comerciants

PLEBS rustica i urbana

lliures lliberts esclaus 

II

3. El text anomena el “fòrum”. En parlarem més endavant, però, què et sembla que pot ser, segons el context?

                    a. l'escola de la ciutat        b. la plaça pública.             c.  el port de la ciutat                  d. la casa més elegant de la ciutat

4. El text parla dels soldats llicenciats i les seves famílies. Amb qui et sembla que devien formar­les, per regla general?             a. Amb dones de Tarraco mateix.             b. Amb companyes seves de l'exèrcit.             c. Amb dones portades de Roma.             d. Cap de les anteriors.

           A continuació t'oferim un seguit de textos que parlen de l'esclavatge en el món romà 

l'economia del qual, cal recordar­ho, depenia de la utilització d'esclaus. Se'ls veia arreu de l'Imperi fent tot tipus de feina, des de metges fins a gladiadors. Els fragments que vénen tot seguit parlen de com tractaven els romans els seus esclaus:

FD­1.  Aquesta és una descripció dels esclaus que treballaven en un molí fariner:

Aquests pobres afamats esclaus, amb la pell blava pels cops i les esquenes cobertes  de cicatrius del fuet, es tapaven amb parracs, no amb roba,  tot   just  per   tapar­se   les  vergonyes.  Tenien  una  marca  al  front i el cabell afaitat a mig cap, i portaven cadenes de ferro  a les cames.

Apulei, cap al 157 d. C.

Relleu on es veu un amo que d na ordres als seus esclausó

FD­2. Alguns dels romans rics que posseïen finques van escriure   sobre   el   treball   que   s'hi   feia,   i   en   alguns d'aquests llibres es parla dels esclaus. Aquest fragment va ser escrit per Cató, que va viure entre el 234 i el 149 a.C.   A   més   d'amo   d'una   finca,   Cató   va   ser   escriptor, historiador i orador. Aquí descriu la quantitat de roba que donava als esclaus:

Roba: una túnica d'un metre i quart de llargada i una  capa cada dos anys. Cada vegada que lliuris   una túnica o una capa nova, recull la vella perquè  s'apedaci. Procura també que cada esclau rebi un bon parell d'esclops cada dos anys.

Cató, Tractat sobre l'agricultura

FD­3. Aquesta és la visió d'uns historiadors moderns sobre el tema:

Per exemple, si un esclau es posava malalt o era vell, no era  més útil al seu amo que una andròmina trencada. Els amos més pràctics els enviaven a l'arena  perquè alimentessin els lleons, o els deixaven morir; d'altres eren morts allà mateix.

R. Nichols i K. McLeish, Sota el punt de vista dels romans, 1976

III

FD­4. Molts escriptors romans, que normalment eren rics, tenien esclaus. Varró fou un escriptor romà que va viure des del 116 fins al 27 a.C.  i va escriure consells sobre el treball agrícola.

Hi ha tres tipus d'eines per al treball agrícola. El que parla (per exemple, els esclaus), el  que no pot parlar (per exemple, el bestiar) i el mut (per exemple, les arades).

Varró, Sobre l'agricultura, segle I a. C.

FD­5. L'escriptor romà Plini el Jove va escriure moltes cartes als seus amics sobre tot tipus de coses. Aquesta carta inclou les seves idees sobre com tractar els esclaus.

Sempre m'amoïna que els meus esclaus es posin malalts i morin, sobretot els més joves.  Però puc donar­los llibertat abans no morin. I també els permeto fer testament.

Plini el Jove, Cartes, 97­109 d.C.

  Cascs de gladiadors

  FD­6. Varró descriu la millor, segons ell,  manera de tractar els esclaus:

No hauries  de permetre  que  l'ànim dels   teus  treballadors  estigués  ni  massa  baix  ni  massa alt. No deixis que els capatassos facin servir el fuet si poden aconseguir els mateixos  resultats  infonent ànims als que treballen.  No compris massa esclaus d'un mateix país;  es  barallen entre ells.  Comprovaràs que els teus esclaus treballen millor si els tractes bé   i els  dónes menjar o roba extra, dies lliures o permís perquè el seu bestiar pasturi en la teva terra.

Varró, Sobre l'agricultura, segle I a.C.

FD­7. Els esclaus podien rebre la llibertat; eren els lliberts. L'emperador Claudi va encarregar tasques de govern a esclaus alliberats. L'historiador romà Suetoni descriu com tractava Claudi aquests antics esclaus.

Claudi   va   col∙locar   el   llibert   Fèlix   al   capdavant   de   l'exèrcit,   i   el   va   elegir   com   a  governador  de Judea.  Quan Harpocras  va   rebre   la   llibertat,  va  organitzar  espectacles  de  gladiadors.  Però  els preferits de  l'emperador eren el seu ajudant personal,  Narcís i  el seu tresorer de palau, Pallas. Ambdós van fer grans fortunes.

Suetoni, Vida dels Cèsars, 130 d. C.

IV

          L'any 73 a.C., un grup d'esclaus d'una escola de gladiadors que hi havia prop de Nàpols van   protestar   per   les   seves   condicions   de   vida   i   van   escapar.   El   seu   líder   era   un   esclau anomenat Espàrtac. Se'ls van ajuntar d'altres esclaus, i van terroritzar molts ciutadans. Dos anys van haver de passar fins que un poderós exèrcit romà va acabar amb la revolta. Al final de la lluita, 6.000 esclaus van ser fets presoners i crucificats al llarg de la Via Àpia, la calçada principal que anava de Roma a Càpua.

ACTIVITATS

5. De totes les classes socials del món romà potser la que més ens crida l'atenció, a causa de la seva inexistència jurídica en la nostra societat, són els esclaus. Parlem­ne:

a. Els romans no van ser ni els primers ni els únics que van tenir esclaus. Potser van   ser   els   primers   en   utilitzar­los   com   a   mà   d'obra   massiva,   però   d'altres civilitzacions els han fet servir. Quines en coneixes?

b. Com arribava un home lliure a ser esclau?

c. Com podia aconseguir, si és que podia, un esclau deixar de ser­ho?

6. En aquest  apartat  hem col∙locat  una  il∙lustració  que  fa  referència als  gladiadors. Justifica'n la presència.

 7. Com hem dit, de iure l'esclavatge ha desaparegut del nostre món. És igualment així 

de facto? Justifica la teva resposta.

 

V

ELS VESTITS I ELS PENTINATS DELS ROMANS

Les restes arqueològiques i els testimonis escrits ens han transmès una idea bastant clara del vestit habitual entre els romans. La primera conclusió que en traiem és que, independentment de l'època, gairebé tothom ens sembla vestit  de la mateixa manera. Aquesta és una impressió bastant encertada perquè, malgrat la seva llarga història, no es van produir canvis tan radicals ni tan freqüents com els que estem acostumats a contemplar en èpoques més recents i, no cal dir­ho, en els nostres dies.

Això no vol dir que no hi hagués modes diferents segons les èpoques, ni tampoc que tots els romans anessin d'uniforme, però sí que és cert que, independentment de la riquesa i de la qualitat de les robes o dels adornaments, es van mantenir sempre uns trets fonamentals comuns a tots els vestits, tant en els del ric com en els del pobre, en els de l'home com en els de la dona.

El vestit masculí

Són nombroses les escultures que ens ensenyen els romans  amb el seu  vestit  nacional:   la   toga.  Efectivament,  aquest  era  el   vestit  oficial  que els ciutadans   portaven   quan   estaven  en   públic.   Consistia   en   una   peça   de   llana blanca, gruixuda a l'hivern i fina a l'estiu, de forma el∙líptica i molt complicada de posar, fins al punt que calia l'ajut d'altri  (un esclau, per exemple). Precisament per   aquesta   complexitat,   i   a   partir   de   l'època   imperial,   va   ser   substituïda, ocasionalment, per vestits més pràctics que permetien més llibertat de moviment, com capes o capots, amb caputxa o sense, i mantells. Segons els adornaments que s'hi aplicaven, la toga tenia nom i funcions diverses: la  toga praetexta, per exemple, amb una orla porpra, era usada pels nens i els senadors.

Sota   la   toga  portaven   (tant  homes  com dones)   la   túnica,  de   teixits  diferents  segons l'època de l'any, cordada amb un cinturó i adornada  amb una banda, el clavus, que indicava l'ordre al qual pertanyia el seu portador (els senadors més ampla que els cavallers). Llarga fins els genolls, era la peça que es vestia per estar per casa i a la feina. Si feia fred, se'n posaven més d'una o es tapaven amb un mantell.

Els esclaus i la gent humil no duien res més que la túnica, sense toga a sobre.

VI

El vestit femení

La roba interior  femenina consistia en una camisa i una fascia pectoralis per sostenir el pit. El vestit era una túnica que arribava fins als peus, tan estreta   de dalt com de baix. Els teixits més freqüents eren la llana, el cotó, i lli i, més tard i per a les més riques, la seda. 

Atletes femenines amb fasciae pectorales i subligares

Sobre de  la  túnica portaven  la stola,  vestit   també   llarg,  de colors  variats, brodat a la vora i subjectat amb un cinturó adornat   amb   joies,   un   cordó   o   una   cinta amb   brodats   de   colors.   Per   sobre   de   tot duien un mantell que tapava l'esquena i, de vegades, el cap.

                                                                Dama romana col locant-se la · toga per damunt de la stola

En època imperial, els patricis es posaven sobre la stola una túnica curta confeccionada en seda i ricament brodada en or i plata.

El mantell femení  era la  palla. Col∙locada com un vel sobre el cap   era senyal de viduïtat.  De vegades, substituïen la  palla  pel  supparum, mantell  de roba lleugera, que arribava fins als peus. Feien servir també el peplum, que era un mantell rectangular que se subjectava a l'espatlla dreta amb una fibula.

                            FibulaTogaipalla

   Anells

El calçat

No hi havia diferència entre el calçat de l'home i el de la dona, excepte en la blanor de la pell i en la varietat de colors o d'adornaments. Hi havia tres tipus de calçat:  les sandàlies, subjectes amb tiretes de cuir entre els dits i amb cintes a les cames, els esclops i els calcei, sabates del ciutadà romà, amb llengüeta i cordons, que tapaven el peu fins al turmell i eren complement de la toga.

VII

 

 

 

Reconstrucci d'unes ó Sand liesà

sabates de legionari rom . à

Calceus

Complements i adorns

Els homes feien servir exclusivament l'anell. Durant la República només en portaven un, que utilitzaven també com a segell per a firmar. En època imperial va ser freqüent afegir­n'hi alguns més, fins i tot amb pedres precioses, fins a cobrir, de vegades, tots els dits de les mans.

             Per a les dones hi havia una àmplia gamma de joies i ornaments com sivelles, agulles   de   ganxo,   anells,   braçalets,   arracades,   collarets   i   cèrcols   per   als   turmells,   en   metalls preciosos   i  amb  incrustacions  de  pedres  de  gran  valor,  que  a  les   romanes  els  agradava  d'usar abundosament.

Barba i cabells

Els antics romans es deixaven créixer la barba i el cabell. Només a   partir   del   segle   III   a.C.,   per   influència   de   les   modes gregues, van començar a tallar­se el cabell i a afaitar­se la barba.   Hi   va   haver   èpoques   en   què   estava   de   moda afaitar­se, fins i tot el cap, i d'altres en què es duia la barba, més   o   menys   retallada,   i   el   cabell   llarg.   Tanmateix,   no existien uns hàbits uniformes per a tothom, sinó   tan sols tendències de la moda més o menys generalitzades. Sí es mantenien certs rituals, com el costum dels joves d'oferir la seva primera barba a una divinitat o el de no afaitar­se ni tallar­se el cabell per part dels que estaven de dol o dels 

que anaven a ser processats. En general, els joves solien dur barba fins que els sortien els primers cabells blancs. Afaitar­se era símbol d'envelliment.

VIII

Pel que fa al pentinat femení, mai va estar de moda el cabell curt. Les joves duien el cabell recollit amb un nus al clatell o en trenes formant un monyo. Entre les dones casades la varietat era més gran i els pentinats eren més complicats:   rínxols,   rets,  postissos,  perruques  rosses  i   tints  eren d'ús freqüent.

La   preocupació   pel   pentinat   era   tan   acusada  que,  en  alguns casos, quan s'esculpia un bust, l'artista tallava el pentinat en una peça de marbre solta per poder­lo canviar si variava la moda. 

J lia (S. I)ú

Aquesta variació en la moda del pentinat femení  (i masculí), unida a l'evolució del retrat, ajuden enormement els estudiosos a l'hora de datar restes arqueològiques que incloguin escultures amb el cap sencer. 

La higiene personal

Els romans eren curosos amb la seva higiene personal.  Diu Sèneca (S.I d.C.) que es rentaven cada dia la cara, els braços i les cames, i que prenien un bany complet cada nou dies, o bé al bany de casa, si n'hi havia, o bé a les termes o, fins i tot, en els rius.

     Ung entaris i estr gilsü í  

               També  dedicaven temps a arreglar­se  i embellir­se, per a la qual cosa disposaven d'estris com miralls metàl∙lics (no  coneixien  els  de cristall),  pintes  de  fusta,  d'os,  d'ivori  o  de plata;   i pinces i agulles de diferents mides per subjectar el pentinat i el vestit.

Mirall met l lic, lluernes, ung entari de vidre i agulles de monyoà · ü

        Els   productes   de   bellesa, especialment ungüents i perfums, eren molt variats. Feien servir oli perfumat   per   als   massatges   després   del   bany,   perfums   per   al cabell   i  el  cos   i  desodorants  contra   l'olor  d'aixelles   i  peus.  N'hi havia,  entre d'altres,  de rosa,  de safrà,  de  tarongina,  de  lliri,  de nard. Molts d'ells eren importats d'Orient i venuts a les  tabernae unguentariae.

Ung entaris de vidreü

També existia una gran quantitat  de cosmètics. La majoria de les dones es pintaven en 

sortir de casa, però també, de vegades, els homes es maquillaven els ulls, les celles i les parpelles. Els colors que més es feien servir eren el blanc i el rosat. Per dissimular les arrugues hi havia un producte fet amb farina de faves barrejades amb caragols assecats al sol i fets pols.

Les   romanes   es   pintaven   els   llavis   amb   carmí.   Els   agradava   el   cabell   ros   i,   per aconseguir­lo, es tenyien amb un tint a base de greixos i cendres que portaven des de Germània .

IX

Pinta

Dama romana sent pentinada i perfumada per les seves esclaves.

Aprofita aquestes imatges per a assenyalar i comentar els objectes que hi reconeguis.

FD­8. Amaga els teus defectes en la mesura que puguis, dissimula les imperfeccions del teu cos. Si ets petita,  asseu­te perquè, estant dreta, no sembli que estàs asseguda i estén el teu cos damunt el llit. Fins i tot aquí  tapa't els peus amb un vestit posat al damunt perquè no puguin prendre la mida de la teva talla. La que és  massa prima, que s'abilli amb vestits de teixit gruixut i que es posi a les espatlles un mantell ampli. La que  és pàl∙lida, que es cobreixi  el cos amb vestits ratllats de color vermell.  La que és massa morena que  recorri a l'ajut dels teixits blancs de Faros. Un peu deformat ha d'estar sempre amagat en calçat blanc com  la  neu.  Una cama prima  mai  no  s'ha  d'ensenyar  sense  corretges.  Unes  muscleres  no gaire  grosses  dissimulen unes espatlles primes, i un pit llis cal remarcar­lo amb un cosset.

Ovidi, Art amatòria

X

XI

XII

XIII

XIV

Indumentària de l'home romà

Subligar:  espècie de calces que, en les èpoques més antigues, els romans portaven com a única peça   sota   la   toga.   En   temps   de   la   República   i   de   l'Imperi   només   ho   portaven   els   homes   més tradicionals, els obrers en el treball, els que s'entrenaven al Camp de Mart i els còmics. 

Túnica interior o subucula: camisa de lli que es podia posar, en cas de fred, sota la túnica.

 TÚNICA: Vestit interior d'homes i dones  romans, estava feta de dues peces de llana cosides demanera que la de davant arribés fins als genolls i la del darrera fins al ventre de la cama i es cenyia a la cintura amb un cinturó. Es posava just sota la toga (la gent del poble i els esclaus no solien portar més que  la   túnica),   i  podia  ser  de dues classes:  recta  (blanca,   llisa   i  sense  adornaments)   i  clavata  o adornada  amb  el  clavus  (banda  porpra;  només  podien  portar­la  els   senadors   i   els   cavallers).  La utilitzada pels esclaus per a les feines diàries era la servilis amb una espatlla al descobert.

Túnica palmata: Blanca i brodada amb palmes; la utilitzaven els generals en el moment de passejar­se triomfals pels carrers de Roma.

SYNTHESIS o VESTIS CENATORIA: Espècie de gipó o armilla que es posava a sobre de la túnica per estar per casa, en els banquets i fora de casa a les festes Saturnals.

TOGA: Vestit oficial del ciutadà  romà  (a l'estranger o al que en càstig havia perdut la ciutadania li estava   prohibit   portar­la).  Era  una  peça   de   llana   gruixuda   tallada   en   el∙lipsi   i   de  col∙locació   molt complicada; el seu color era blanc (els pobres, els artesans i qualsevol  que volgués manifestar dol privat la portava de color terrós). Hi havia varis tipus de togues segons els ornaments que portessin:

Toga  praetexta:  amb  una  orla  porpra;   la  portaven  els  nens   i   les  nenes  de   famílies  nobles,  els magistrats suprems, els senadors i els sacerdots.Toga   pura  o  virilis:  sense   cap   tipus   d'ornament;   la   portaven   els   nois   quan   deixaven   la  toga praetexta (als 14 o 17 anys segons èpoques).Toga picta o palmata: brodada en or (palmata si el brodat s'assemblava a les fulles de palmera); la portaven els generals en el moment del triomf.Toga purpurea: de color porpra; la portaven els reis (quan n'hi havia), els censors en els funerals, els cònsols en els actes més solemnes i més tard els emperadors.Toga Trabea: de color porpra barrejat amb safrà; la portaven els augurs i sacerdots en el moment dels ritus.

XV

MANTELLS:  A partir de l'època imperial,  i per la seva incomoditat, la toga va ser substituïda per diverses classes de mantells, més pràctics i còmodes. Et descrivim alguns tipus de mantell:

Pallium: l'equivalent de l'himation dels grecs, estava fet de llana i es posava de forma molt semblant a la toga, però, en tenir menys tela i no ser necessari posar tanta cura en els doblecs, resultava més còmode.Paenula: espècie de capot tancat per totes bandes i amb una obertura pel cap, més estret i curt que la toga; estava fet de llana o cuir (a vegades de pell adobada, amb llana per dins per donar més calor) i s'utilitzava per protegir­se del fred o la pluja, principalment en els viatges.Lacerna:  manteleta  semblant  a  la clàmimide grega, però  més  llarga i  ampla,  que se subjectava a l'espatlla amb un fermall i permetia tapar­se totalment en cas de pluja o fred (fins i tot el cap, perquè tenia una caputxa). En el seu origen era d'ús exclusivament militar i feta de llana blanca o terrosa; a l'època imperial, però, es feia  de teixits més fins i de colors vius per a ús de persones acomodades. Era una peça molt utilitzada, tant en viatges com per protegir­se del fred o de la pluja quan s'assistia als jocs del circ o a l'amfiteatre.Bardocullos:  mantell   amb   caputxó   que   utilitzava   la   gent   més   pobre,   els   esclaus,   les   persones rústiques i els soldats rasos; a vegades s'embolicaven en ell per dormir.Caracalla:  mantell   amb  caputxó   que   l'emperador  Caracalla  utilitzava  sempre  en  els  campaments (d'aquí el sobrenom pel que se'l coneix; en realitat es deia M. Aureli Antoní) i que va imposar als seus soldats com abric de campanya; era llarg i cobria fins als peus.Paludamentum: mantell de color escarlata i porpra, brodat en or, propi dels generals en campanya.

PANTALONS: Bracae: pantalons que els soldats utilitzaven quan vivien o guerrejaven en terrenys molt freds, però que mai van portar a Roma; podien ser llargs fins als turmells o fins a mitja cama.Feminalia o  tibialia: bena o faixa que col∙locaven al voltant del tou de la cama i de les cuixes per protegir les cames del fred; era el substitut, d'ús habitual a Roma, de les mitges i els pantalons. 

CALÇAT: els homes i les dones romans utilitzaven el mateix tipus de calçat, l'única diferència era en el material, en els colors i els ornaments. Els tipus generals de calçat eren tres: sandàlies, esclops i sabates.

Soleae   i   baxae: eren sandàlies, les primeres amb sola de cuir, les segones amb sola de palmera, papir,  espart o salze,  subjectes al peu amb cintes;  aquestes últimes eren  les que utilitzava la gent pobra.Socci i   lignei calcei: eren dos models d'esclops; els segons estaven fets de fusta i s'utilitzaven per les feines del camp i per protegir­se del fang i la humitat a la ciutat.Calcei: eren sabates comuns que acompanyaven generalment a la toga.

CAPELLS: els romans portaven habitualment el cap descobert, però ocasionalment per protegir­se de   la  pluja  o  d'un sol   intens,  especialment  quan viatjaven,  utilitzaven  capells  d'ala  ampla,  com el petasus; un casquet de feltre o de pell d'ovella dit  pilleus era utilitzat habitualment per les persones humils i pels camperols. El cucullus era un caputxó gros pel fred o la pluja.

XVI

Indumentària de la dona romana

Subucula o túnica interior:  també dita túnica interior, era una camisa que es posava directament sobre la pell.Fascia pectoralis:  espècie de bena per subjectar el pit que es posava directament sobre la pell o sobre la subucula.Subligar: calces que utilitzaven per banyar­se.

TÚNICA: vestit interior d'homes i dones romans, feta amb dues peces de llana cosides de manera que la de davant arribava fins als genolls i la del darrera fins al tou de la cama; es cenyia a la cintura  per  un cinturó.  Les  matrones   romanes   la  portaven  sota  de   la  stola;   les  dones de  classe  popular generalment vestien només la túnica; si deixava una espatlla al descobert es deia servilis, i era la que utilitzaven normalment les esclaves per a les feines diàries.Stola: vestit nacional de les matrones romanes, com la toga per als homes. Era un vestit llarg subjecte a la cintura per un cinturó.

TOGA:  originàriament   va   ser   el   vestit   tradicional   d'homes   i   dones   romans,   però   quan   es   va generalitzar­la  stola  per a les dones,  la  toga  va ser imposada a les dones adúlteres i  de costums lleugeres.Toga praetexta: vestit que utilitzaven les nenes de classes acomodades fins que es casaven.Túnica recta o regilla: túnica llarga i recta de color blanc, amb un cinturó (cingulum) que cenyia la cintura. Era el vestit de casament de la noia romana.Flammeum: vel de color ataronjat  que tapava la cara de la núvia el dia del casament.

MANTELLS: Ricinum: mantell quadrat que tapava l'esquena i el cap. Les matrones se'l posaven en sortir de casa i, sobretot, en els dols.Palla:  va substituir el  ricinum  a finals de la República i a l'Imperi.  Era un gran mantell  que tapava totalment les matrones romanes quan sortien al carrer.Paenula: mantell de pell o feltre.

CALÇAT: no hi havia diferència entre el calçat que utilitzaven els homes i les dones, excepte perquè la  pell  era  més   tova,  els  colors  més  vius   i   variats   (vermell   i  daurat  principalment)   i   la   freqüència d'ornaments de totes classes (perles, etc.). Els tipus més freqüents eren:Solea: tipus de sandàlies consistents en una sola de cuir i una tira, també de cuir a l'entroncament del peu.Baxae: espardenyes fetes amb una sola de palmera, papir, espart o salze, subjectes al peu amb unes cintes. El tipus més senzill era utilitzat per les persones pobres, la gent acomodada les feia fer més luxoses.Socci:  o esclop. El  ligneus calceus  era un tipus d'esclop de fusta que s'utilitzava al camp, per les feines de pagesia, i a la ciutat quan el terra estava moll o enfangat.Calcei: eren les sabates normals que es solia portar amb la stola.

XVII

CAPELLS: Les romanes no utilitzaven capells. Les matrones es tapaven el cap amb una extrem de la palla quan sortien de casa.

ACCESSORIS: Umbrella o umbracullum: ombrel∙la per protegir­se del sol. Solia portar­la un esclau que seguia per darrera a la seva senyora. Flabellum: ventall. Els ventalls no eren plegables com els nostres; la seva forma habitual imitava una fulla i els més luxosos podien fer­se de papir, pell, tela o metall, matèries fàcils de decorar amb colors vius; alguns, els més cars, es feien amb plomes, sobretot de gall dindi.Aluta, Sacculus  i  vidulus:  eren els termes per denominar els portamonedes o bosses femenines, que tenien diverses formes i valor, com els actuals.Pila cristallina: boleta de cristall plena d'aigua calenta que les dones elegants portaven a les mans per escalfar­se.

JOIES:  Les romanes eren molt  afeccionades a portar tota classe de joies, algunes de gran valor: inuares o arracades (es posaven més d'una acada orella i el seu valor podia ser molt alt), comatoriae o agulla  de ganxo,  fibulae  o  sivelles,  mitrae  o  cintes   (adornades  amb or   i  pedres  precioses,  per compondre els pentinats), monilia o collarets, armillae o braçalets, cadenetes per al coll i els turmells, anells, etc.

ACTIVITATS

8. Vesteix l'home romà que et presentem segons les categories i les activitats següents:a) Com un senador romà que assisteix a un acte oficial.

b ) Com un home del poble que assisteix a un espectacle en un amfiteatre.c) Com un general que es passeja triomfal pels carrers de Roma.d) Com un home acomodat que es disposa a participar a les festes Saturnals.e) Com un esclau que va a buscar la toga del seu senyor a la tintoreria.f) Com un sacerdot en el moment de celebrar els ritus religiosos.g) Com un noi de 17 anys que pertany a una classe acomodada.h) Com un ciutadà que va a sortir de viatge en un dia d'hivern de molt de fred

            9. Vesteix la dona romana que et presentem segons les categories i les activitats següents:

a) Com una matrona que surt de compres en un dia humit d'hivern.b) Com una dona de classe popular que va a visitar una amiga o surt de viatge per assistir al casament d'una germana que viu a les províncies.c) Com una esclava que treballa en les tasques de la casa.d) Com una núvia el dia del seu casament.e) Com una noia jove de classe acomodada que surt a passejar a l'època de l'any que prefereixis.

XVIII

HOMES I DONES: LA FAMÍLIA ROMANA

Les dones

L'únic   àmbit   de   l'activitat   pública   en   què   les   dones   romanes podien participar  era  la   religió;  algunes d'elles  ens  són conegudes com a sacerdotesses  d'algun culte.  De  tota   la   resta de   les  activitats  cíviques  (la guerra,   la política,  la  llei),   les dones n'eren excloses. Cap veu es va alçar perquè tinguessin dret a votar, de la mateixa manera que a ningú se li acudia que els esclaus poguessin ser  lliures.  L'estatus polític  de les dones i  dels esclaus va ser, en aquest sentit, similar.

L viaí

  Els   autors   clàssics   ens   transmeten,   amb   alguna   excepció,   la imatge   d'una   dona   dedicada   a   les   virtuts   domèstiques.   Una   d'aquestes 

excepcions  va  ser  Lívia   (S.I  a/d.C.),  muller  d'August   i  mare  de  Tiberi,  que  va   tenir   una  enorme influència política.

    Els romans tenien per costum casar les filles quan encara eren molt joves, la qual cosa 

imposava a les noies una vida retirada quan arribaven a l'edat adulta; llavors esperaven que el pare els trobés un marit.

El matrimoni

Per a la moral social romana el matrimoni tenia com a finalitat perpetuar la família mitjançant la procreació de fills. El paterfamilias  prenia una dona per tenir­hi  fills,  però  no estava obligat a acceptar tots els que vinguessin. El pare podia, fins i tot, impedir la concepció i ordenar l'avortament, que només era castigat   si   es  practicava  sense  el  seu  coneixement.  Si   el   fill naixia, encara havia de passar un altre tràmit: ser rebut com a fill i no ser abandonat, al llarg del seu dies lustricus.

Els solters, d'altra banda, eren mal vistos a Roma; se'ls   considerava   persones   egoistes   que   no   desitjaven col∙laborar en el bé comú, i se'ls aplicaven forts impostos.

FD­9. Carta d'un home anomenat Hilarió a la seva esposa:

Les meves salutacions a Alis. Si vas de part, et desitjo el millor; si és un nen, cuida'l, però si  és una noia, deixa­la morir.

Trobada a Oxythynchus, Egipte, segle I a.C.

FD­10. Fins i tot els rics i els molt poderosos abandonen els nens perquè morin, de manera que els fills  que queden posseeixin més béns.

D'un llibre anomenat  Reliquiae de Musonius Rufus, que va viure en el segle I o II d.C.

XIX

Fins  que  el  pare  no  moria,  el   fill   no  podia  convertir­se  en paterfamilias  ni   tenir  un patrimoni  propi.  Fins aquell  moment,  el  pare  li assignava un peculium i el fill –o la filla si no estava casada o divorciada – continuava sota  la seva autoritat  (la famosa  patria potestas).  Tot   i  que socialment era mal vist, el pare podia, fins i tot, condemnar­los a mort en sentència privada.

    Bulla d'or

       Els únics romans lliures eren aquells homes que,   orfes   de   pare,   podien   constituir­se   en paterfamilias  i   tenir  un  patrimoni  propi.  Les  dones eren eternes menors, sempre sota la tutela d'algun home.

Ner amb la bullaó

                   L'educació dels fills

L'escola   (schola)   era   una   institució reconeguda.   El   calendari   religiós   marcava   els dies  de  descans.   Les  classes   es  donaven  als matins i hi anaven  nens i nenes; als dotze anys se   separaven.   Només   els   nens,   si   eren   de família   rica,   continuaven   estudiant.   Un grammaticus els ensenyava els autors clàssics i la mitologia; algunes nenes tenien un preceptor que   els   ensenyava   els   clàssics,   tot   i   que   als catorze   anys   la   nena   era   considerada   ja   una adulta (domina, kyria).

Els nens aprenien fonamentalment retòrica1, tot i que el   currículum estava  compost,   a   la  part   grega  de   l'Imperi,   per Llengua   Materna   (grec),   Homer,   Retòrica,   Filosofia,   Música   i Esport. Els grecs no aprenien llatí, mentre que els romans de la meitat occidental de l'Imperi aprenien llatí i grec i donaven menys importància a l'Esport i a la Música.

Com que qui  pagava les despeses de  l'escola eren els pares dels alumnes, una part molt nombrosa de la població no hi podia assistir.         

                                                 bacÀ

  Els   textos   clàssics   ofereixen   molts   exemples   de   nens   que   treballaven   des   de   molt jovenets en oficis ben diversos, i res fa pensar que assistissin a l'escola a partir dels dotze anys.

Als setze o disset anys, els nens "rics" abandonaven l'escola i  triaven entre la carrera pública (cursus honorum) i l'exèrcit.

1 Retòrica: Art de l'eloqüència, de l'expressió oral i escrita, fixada d'acord amb unes regles que, introduïdes a Grècia pels sofistes, es perpetuaren i s'enriquiren en la tradició successiva.

XX

No hi havia majoria d'edat legal, i passaven a ser adults quan el pare o el tutor els posava la  toga  virilis,  és  a  dir,   la   roba  d'home.  Sovint,   fins  al  matrimoni,   els   joves  gaudien  d'una  certa indulgència  paterna,   s'associaven  en  els  collegia   juvenum  i   practicaven  esports,   esgrima,   caça   i d'altres activitats de grup. Per als joves romans, pubertat i iniciació sexual eren pràcticament sinònims, mentre que per a les noies la virginitat tenia un caràcter gairebé sagrat.

ACTIVITATS 

10. Existeix en la nostra societat una figura com la del paterfamilias?

11. I la patria potestas?

12. Què   s'aprèn   quan   s'estudia   retòrica?   Per   què   era   tan   important   en   l'educació   dels   nois romans?

13. Quina et sembla que era la llengua de més prestigi cultural, el llatí o el grec? Raona la teva resposta.

14. Llegeix atentament el text "l'educació dels fills" i busca totes les similituds i totes les diferències que puguis entre el món romà antic  (pel que fa a aquest tema) i el nostre.

L'escriptura

Els estris d'escriptura eren molt variats. Feien servir el papir i el pergamí, com nosaltres el paper, encara que també escrivien sobre tauletes d'ivori.

Però aquests materials eren molt cars, pesats i difícils de fer servir (avui consumim més paper en un dia que pergamí i papir en alguns anys a Roma). Aquesta és una de les raons per les quals a l'aprenentatge de l'escriptura només hi tenien accés uns pocs, els més poderosos.

A   les   il∙lustracions   d'aquesta   pàgina   tens   estris d'escriptura:   una  tabella  amb   el seu   punxó,   un   tinter   i   diverses capses per a traslladar rotlles de papir o pergamí. 

XXI

ACTIVITATS

Vés investigant i digues:

15. Quins van ser els inventors del papir? Com es feia? Es podia fer a qualsevol part de l'imperi?

16. Quins  van ser  els   inventors  del  pergamí? Com es  feia?  Es podia   fer  a  qualsevol  part  de l'Imperi?

17. Qui va inventar el paper? Quan va arribar a Europa? Quins avantatges té si el comparem al papir o al pergamí?

XXII

EN QUÈ CRÈIEM ELS ROMANS?

La   religió   romana   es   caracteritzà   per   barrejar   tota   mena   de tradicions religioses, tant les autòctones com les estrangeres. Amb tot, en un principi,  els  romans divinitzaren  totes  les forces naturals   i  els  actes més transcendents de la vida dels homes.

Isis

FD­11.Lucina, a la qual invoquen les parteres, ... el qui obre la boca al  

vagit  dels  nadons és  anomenat  Vaticà,   ...   la  qui  protegeix  els  bressols és dita Cunina, ... la dels estímuls que mouen els homes a l'activitat excessiva en diuen Estímula. Estrènia és anomenada  la dea que ofereix gosadia i intrepidesa. Numèria és la que 

                ensenya els números.Agustí, La ciutat de Déu

Per   als   romans   eren   tan   importants   les   forces   divines   que protegien la família (els  Manes  , esperits dels avantpassats, els Lares, que vetllaven   per   la   llar   i   per   la   família,   i   els  Penates,   esperits   tutelars   dels queviures de la família) com les forces divines que protegien la natura.

____________        

FD­12. Veneració d'una deu d'aigua:

Oh, font Bandúsia, més transparent que el vidre, a tu, que ets  digna de vi dolç i de garlandes de flors, demà et serà ofert un cabridet  ... A tu no et poden tocar els dies més calorosos de l'ardent Canícula2;  tu ofereixes una fresca amable als bous fatigats per la rella3 i al ramat  vagarós.

Horaci, Odes

Moltes   d'aquestes   forces   divinitzades,   o  númens, esdevingueren   déus:  Saturn,  Júpiter,  Mart,  Vulcà,   ...   Els   romans,   ben disposats envers les religions forasteres, es van deixar influir pels etruscs sobretot  pel   que   fa  als   ritus,   a   l'associació   de  divinitats  de   tres   en   tres (tríades), i als col∙legis sacerdotals.

            Juno

ACTIVITATS

18. No només els romans divinitzaven les forces de la natura (el mar, el sol, ...): totes les civilitzacions antigues, com ara l'egípcia, la sumèria o la grega feren el mateix. Per què et sembla que ho feien?

2 Canícula: període d'unes quatre a sis setmanes que comprèn part del juliol i una gran part de l'agost, durant el qual fa molta calor.

3 Rella: peça de ferro, tallant per un extrem i amb mànec o cua a l'altre, mitjançant el qual és fixada al dental de l'arada, que serveix per a penetrar dins la terra i obrir­hi els solcs.

XXIII

19. La religió cristiana catòlica té uns elements que són extremadament semblants a la multitud de divinitats   que   trobem   exemplificada   en   la   font   documental   11;   se'ls   atribueixen   control   i protecció pel que fa a determinats aspectes de la natura i de la vida humana. Qui són? Posa'n algun exemple.

20. A cada casa romana, per senzilla que fos, hi havia un petit altar (sovint un prestatget) amb una llàntia d'oli encesa. Era el  larari. Per a què devia servir?

21. Què és un ritu? Posa'n algun exemple de la religió  cristiana catòlica, o de qualsevol altra que coneguis prou bé.

22. Existeix en la religió  cristiana catòlica (o en qualsevol altra que coneguis prou bé) alguna mena de tríada?

 DianaTambé  en establir  contacte amb els grecs,  van veure 

que hi havia moltes coincidències entre les seves divinitats i les gregues. Per això, ben aviat, la major part dels déus grecs foren assimilats pels romans. Així podem dir que els principals déus romans són els mateixos que els déus grecs, malgrat que el seu nom sigui diferent, llevat del cas d'Apol∙lo, que va conservar la seva denominació hel∙lènica. A continuació t'oferim una taula de les principals divinitats   olímpiques,   amb   els   seus   noms   en   llatí   i   grec,   qui   eren   i   què simbolitzaven, i els atributs en forma d'objectes o animals que els distingien.

Apol lo·

Pante ó(Roma)

XXIV

Nom llatí Nom grec Identitat i símbols Atributs

Júpiter

Juno

Minerva

Apol∙lo

Diana

Mercuri

Vulcà

Mart

Venus

Ceres

Neptú

Plutó

Vesta

Prosèrpina

Bacus

Zeus

Hera

Atena

Apol∙lo

Àrtemis

Hermes

Hefest

Ares

Afrodita

Demèter

Posidó

Hades

Hèstia

Persèfone

Dionís

Poder suprem sobre els déus i sobre els homes.

Esposa de Zeus. Matrimoni. 

Saviesa, arts i oficis, victòria a la guerra.

 Bellesa física, belles arts, màgia, medecina...

Castedat, caça.

Missatger dels déus i de les ànimes. Comerç, eloqüència.

 Foc, metall.

 Guerra.

Amor, bellesa femenina.

Agricultura, fecunditat, amor maternal.

Mar i  terratrèmols.

Reialme dels morts.

Llar familiar.

Filla de Demèter i esposa d'Hades. Mort i renovació.

La festa, la xerinola, el vi, .

  Àguila, ceptre, llamp.

  Paó reial, diadema.

  Òliba, olivera, casc, escut.

  Lira, fletxes.

  Arc, buirac, lluna creixent.

 Sandàlies, barret alat i caduceu4.

 Martell, tenalles, enclusa.

  Casc, armes.

  Petxina, coloma, poma.

   Espigues de blat, falç.

Trident i cavall.

Gos Cèrber, tron.

Flama.

Plantes.

Vinya, tirs, pantera.

4 Caduceu: atribut de Mercuri, emprat avui com a símbol del comerç, que consisteix en una vara amb dues ales al cim i dues serpents enrotllades tot al seu llarg.

XXV

ACTIVITATS

23. Els noms dels déus romans són encara presents en moltes paraules usuals. Esbrina quins noms de divinitats romanes són un element important dels mots següents i què hi tenen a veure:

Vulcanisme:

Marcial:

Jovial:

Cereal:

Plutoni:

Juny:

Apol∙lini:

Bacanal:

Veneri:

24. Associa els símbols següents amb el nom de les divinitats romanes i gregues:

XXVI

25. Completa els espais en blanc, i relaciona els dies amb la divinitat representada o simbolitzada en les imatges que t'oferim:

LLATÍ Dies Lunae Dies Martis Dies Mercurii Dies Iovis

CATALÀ

CASTELLÀ

GALLEC Xoves

FRANCÈS Mercredi

ITALIÀ Lunedí

ROMANÈS

LLATÍ Dies Veneris Dies SaturniSabattum

Dies SolisDies Dominica 

CATALÀCASTELLÀ domingo

GALLECFRANCÈS

ITALIÀ Domenica

ROMANÈS

XXVII

Tot   i   que   els   romans   no   van   dedicar   tanta   atenció   a   la   vida d'ultratomba com, per exemple, els egipcis, no van deixar mai de retre culte als seus morts, així com també als déus dels quals esperaven protecció. Tots els actes,   tant   els   públics   com   els   privats,   eren   sempre   precedits   per   ritus   i sacrificis.

Des d'època antiga,  el  paterfamílias  desenvolupa a  la seva  llar  el  paper  de sacerdot,   tot   fent  oferiments  als avantpassats i als déus protectors de la família.Pr apí

                                                Har spexú

     Els sacerdots,  que s'encarregaven de preparar   les festes   i   cerimònies   religioses,   eren   homes   dedicats també a la política o a d'altres activitats, i solien obtenir el càrrec pel seu prestigi.        Formaven   una   casta tancada   amb   una   gran 

influència política, perquè, entre d'altres coses, tenien el poder de predir el futur (dies fastos o nefastos), de manera que el seu consell era molt important per tal de prendre qualsevol decisió.

La religiositat del poble romà  era utilitària, la  qual  cosa va permetre  que Roma acceptés  sense problemes nombrosos ritus i creences dels països que anava conquerint.

             Sacrifici d'un toroRoma hagués pogut acceptar el cristianisme com un culte més en el si de l'imperi, però el 

fet que els cristians no acceptessin el culte a l'emperador va convertir la seva religió en un problema polític; el cristians van ser durament perseguits, fins al seu reconeixement oficial amb l'Edicte de Milà (313).

Maison Carr e (Nimes)é

FD­13. EDICTE DE MILÀ (313)

Jo,   Constantí   August,   i   jo   també,   Licini   August,  reunits   feliçment   a   Milà   per   tractar   de   tots   els  problemes que afecten la seguretat i el benestar  públics,   hem   cregut   el   nostre   deure   tractar  juntament  amb   la   resta  d'assumptes  que  vèiem  que mereixien   la  nostra  atenció  per  al  bé  de  la  majoria,   tractar,   repetim,  d'aquells  en què   rau el  respecte  a   la  divinitat,  a   fi  de concedir,   tant  als  cristians   com   als   altres,   facultat   per   seguir  lliurement   la   religió   que   cadascú   vulgui,   de   tal  manera que tota classe   de divinitat que habita a  la mansió celestial ens sigui favorable a nosaltres i  a tots els qui estan sota la nostra autoritat ...

Mitra

XXVIII

FD­ 14.Neró, per fer desaparèixer el rumor, substituí els culpables i aplicà refinadíssims turments a  

aquells que, malvistos per les seves abominacions, el poble anomenava cristians.Crist, del qual el grup agafà el nom, sota l'imperi de Tiberi fou lliurat al suplici pel procurador  

Ponç Pilat; reprimida de moment aquesta superstició  detestable, novament s'escampava, no solament a  Judea, on s'havia originat el mal, sinó també a Roma ... Primerament foren agafats els qui admetien ser  cristians,  després,  per  delació  d'aquells,  una multitud  d'altres  que  foren  convictes  no  tant  del  crim de  l'incendi com de l'odi envers el gènere humà. A les seves execucions hom hi afegí diversions, de manera  que coberts amb pells de feres morien de les queixalades dels gossos o bé, crucificats i coberts de flames,  quan es feia fosc, eren cremats com a teies nocturnes.

Tàcit, Annals

ACTIVITATS

26. Mira d'esbrinar algun dels sistemes que els sacerdots romans feien servir per predir el futur.

27. Per   què   els   romans   volien   saber   quins   dies   eren   fastos   i   quins   nefastos?  Hi   ha   alguna equivalència en la nostra cultura?

28. Per què diem que la religió romana era utilitària? Et sembla que l'actitud de l'Edicte de Milà també ho és? Raona la resposta.

29. Segons l'Edicte de Milà,a. tots els cristians hauran de ser súbdits de Roma.b. tots els romans hauran de ser cristians.c. cap romà podrà ser cristià.d. cap de les anteriors.

30. Per què creus que era tan important considerar l'emperador com a un déu o no fer­ho?

31. El text de Tàcit comença parlant d'un "rumor". Saps de què es tractava?

32. Què opina Tàcit del cristianisme? Demostra­ho fent servir les paraules del text.

33. Justifica la presència en aquestes pàgines d'una imatge de la deessa Isis.

XXIX

EL MENJAR EN LA VIDA ROMANA

Què menjaven?

En el menjar, com en tota la vida romana, hi va haver una   notable   evolució   dels   costums.   En   època republicana  l'austeritat   fou una de les característiques predominants: els romans no coneixien res més que els aliments   bàsics   que   els   proporcionava   la   terra,   com eren els cereals, els llegums, les hortalisses, la llet ­de cabra i d'ovella­ amb què fabricaven els iogurts afegint­hi   herbes   aromàtiques   com   la   farigola,   l'orenga   o   la menta, i els ous.

Esclaus cuinantAmb el  pas del   temps  i  amb l'opulència de  l'època 

imperial,  es van anar  introduint  nous costums,  i  a  les taules dels rics i poderosos van començar a aparèixer menjars   exòtics   i   refinats   portats   dels   llocs   més llunyans: faisans, galls de Pèrsia, galls dindi de l'Índia, 

conills d'Hispània, tonyines de Calcedònia, ostres i cloïsses de Tarent, musclos de l'Àtica, exquisits mariscs, aromàtiques fruites, caríssimes espècies i deliciosos dolços, que es menjaven acompanyats de bons vins.

La dieta dels camperols i dels pobres era molt més minsa, tant pel que fa a quantitat com a qualitat. Consistia bàsicament en "polenta", farina de civada barrejada amb d'altres grans que es menjava pastada i fregida, i "puls", una sopa a base de farina de blat i aigua, tot i que de vegades s'hi afegia porc. El pa no va ser d'ús comú fins cap al 200 a.C.

Els romans menjaven tres o quatre vegades al dia:   esmorzar   (ientaculum),   dinar   (prandium),   berenar (merenda) i sopar (cena). L'àpat principal era el sopar, que es feia en família, al final de la jornada; era el moment que s'aprofitava per celebrar alguna festa amb un àpat especial.

Com   que   Roma   no   podia   proveir   d'aliments bàsics   els   seus   habitants,   portava   de   les   províncies conquerides el blat,  l'oli   i  el  vi necessaris per alimentar la població.   Els   aliments   que   demanaven   els   rics   es compraven, sense que n'importés el preu, en llocs llunyans que pertanyien a l'Imperi, com era el cas de les espècies que es portaven des de l'Índia, per exemple.

                     Mosaic amb imatges d'aliments

XXX

ACTIVITATS

34. A continuació tens uns llistats amb productes que fàcilment es podien trobar als mercats de qualsevol dia en el fòrum d'una ciutat romana. Els coneixem gràcies a una llei feta per l'emperador Dioclecià (segle III d.C.), en la qual s’assenyalaven els preus que havien de tenir en els mercats de Roma.

cervell ous llet bolets dàtils oli raïm melpinyons garrofes cigrons pèsols fesols sèsam comícards  carxofes cols bledes alls carabassa melonsespinacs caragols farigola castanyes nous          avellanes      pastanaguescireres codonys peres llimones mores fetge conillmantega  faisà oca perdiu ànec pardals vi              ostres sardines  gàrum guatlles gínjols faves panses trufescebes figues llenties arròs escaroles romaní pomesllebre musclos pollastre pistatxos     estornells    llavors de lli       figues seques formatge fresc carn de cérvol     carn de be vi amb melgall dindi     olives negres llavors de cànem  carn de vedella      mostassa porros llonganissa formatge adobat cogombres       carn de porc

Si  vols   fer­te  un   “test”,   sobre  aquest   llistat,  marca  amb color  blau  aquells  productes  que  has menjat, amb color verd aquells que solament has vist una vegada i amb color vermell aquells que mai has sentit  anomenar.

Ara fes recompte:Productes de color blau:

Productes de color verd:

Productes de color vermell:

Finalment, per saber quina mena de "menjador" ets, segueix llegint:

Entre 60 i 84 blaus  Si hi ha majoria de color  blau, molt bé:  es nota que tens gana i t'agrada        menjar.

     Entre 60 i 84 verds       Si hi ha majoria de color verd, ets un tafaner, però a l'hora de tastar coses noves...  

     Entre 40 i 60 blaus o verds        Pots passar, encara se't pot dur a un restaurant a menjar sense fer el ridícul.

     Entre 20 i 40 blaus o verds       Tot això resulta una mica preocupant. No et podem treure de casa ...!

     Menys de 20 blaus o verds Necessites  urgentment  una   repassada!  Has  d'anar  al  mercat  a veure els productes que s'hi venen i la promesa 

                                       formal de menjar­te tot el que et posin a taula!             

XXXI

FD­15. Si et ve de gust elaborar una mica de gàrum, aquesta mena de condiment de peix tan preuada en l'antiguitat, aquí en tens una recepta, trobada en un manuscrit del segle IX provinent d'Echternach:

Agafeu el peix, sal i anís. Remeneu de tant en tant. Barregeu­li les herbes: menta fonoll  grec,  llorer,  sàlvia, etc. Coeu­ho a mig foc, retireu­ho i deixeu que reposi.  Conserveu­ho dins de recipients ben tancats.

FD­16. Marc Gavi Apici, que va viure a Roma al segle I d.C., va escriure un llibre de receptes de cuina i consells per als cuiners. D'entre les receptes n'hem triat aquesta per fer sardines:

Sarda ita fiat.  Coquitur et exossatur.  Teritur pipere,  ligustico,   thymo, origano, ruta, careota,  melle, et in uasculo ouis incissis ornatur impensa, uinum modice, acetum defritum et oleum uiridem.

N'hem trobada una altra de fa un pocs anys que ens explica una altra manera de cuinar les sardines. Comparem­les:

Segons Marc Gavi Apici Segons el receptari actual

Es couen les sardines i se'ls treu Es netegen les sardines traient­los el cap i      l'espina. S'esmicola pebre, sèseli,    l'espina. Es posen en una cassola de fang

farigola, orenga, ruda i es barreja                     amb pebre, farigola, orenga i cebaamb dàtils i mel. i es fregeixen una mica.En un pot s'arregla aquesta condi­                     Després s'hi afegeix vi blanc, vinagre, mentació amb ous batuts, una mica oli, sucre i es deixa reposar una estona.de vi, vinagre, vi cuit i oli verd.

35. Després   de   llegir   atentament   les   dues   receptes   de   la   FD­16,   sabries   dir   si   són   o   no semblants? (tingues en compte que hi ha prop de dos mil  anys de diferència entre  l'una i l'altra). Marca sobre el text de les dues receptes amb color vermell aquells elements comuns o semblants, i en blau els que trobis molt diferents.

 

Exterior d'una botiga Parada de mercat

XXXII

Com menjaven?

Els   banquets   tenien   una   funció   social   i   familiar   de primera categoria. Els convidats arribaven a la casa amb força antelació.  Allà  eren  rebuts  pels  esclaus,  que els recollien les sabates i la toga; se'ls oferia un bany calent i   perfumat   i   se'ls   rentava  els   peus   i   se'ls   perfumava. Seguidament, passaven a una gran sala, on l'amo de la casa   tenia   exposada   la   vaixella   per   al   banquet   i   els anava   explicant,   a   còpia   que   anaven   arribant,   la procedència i l'excel∙lència  de cadascuna de les peces de valor.

Cer mica sigil.lataà

Després passaven al menjador, on   els   esclaus   portaven   aigua perquè   poguessin   rentar­se   les mans.

    A partir del segle I, es va imposar el costum de menjar ajaguts i descalços, tot recolzant­se sobre el braç esquerre i menjant amb la mà dreta. El menjador es va adaptar  a aquest  costum i  va consistir  en  tres sofàs   inclinats   cap   enrere,   coberts   amb   coixins.   Es col∙locaven   a   tres   costats   de   la   taula   (d'aquí   que  el menjador s'anomeni  triclinium), deixant un costat obert per servir. 

    Cada convidat portava un esclau (seruus ad pedes)  que romania sempre prop del seu amo, pendent del seu servei, sobretot quan menjava o bevia massa.

         Ja que parlem de beure, comentem que el vi era indispensable en els bons àpats. El preparaven els esclaus, i la seva qualitat variava segons   la   categoria   dels   convidats.   Se   solia perfumar   (amb   roses,   per   exemple).   Es   prenia calent,  com  tota   la   resta  de  begudes,   i  barrejat amb aigua.

La   taula   es   parava   amb   exquisida atenció;   es   tapava   amb   riques   tovalles   i   s'hi col∙locava la sumptuosa   vaixella  i   tot  el  menjar. Les tovalles les posava l'amo de la casa, però els tovallons   se'ls   portava   cada   convidat;   el   tovalló (mappa) servia per netejar­se les mans, mocar­se, netejar­se la suor i la boca i també s'utilitzava per endur­se   a   casa   els   regals   amb   què   els obsequiava l'amfitrió.

XXXIII

Els aliments s'agafaven amb els dits de la mà dreta i amb l'esquerra s'aguantava el plat, fondo o pla, segons el menjar. Els vasos eren de gran luxe i s'usaven per beure l'aigua i el vi. No coneixien l'ús de la forquilla com a cobert, sí una forqueta de dues punxes.

FD­17.  Per   si   t'animes   a   preparar   un   sopar romà,   aquí   t'oferim   tres   receptes   d'aquell temps   (ja   les   hem   retocades   perquè   no s'apartin gaire dels gustos actuals)

FONS DE CARXOFES AMB SALSA

Ingredients per a quatre persones:8 carxofes grossetes.Un rajolí d'oli.Un pensament de sal.Una mica de coriandre.Uns quants grans de pebre.Un vaset de vi negre.

Peleu   les   carxofes   i   poseu­les  a  bullir vint minuts fins que quedin tendres. Feu una salsa amb la sal,   l'oli,  el  coriandre picat, el pebre sencer i el vi, i aboqueu­la damunt les carxofes abans de servir­les.

POLLASTRE A LA VARDA

Ingredients per a quatre persones:1 pollastre d'un quilo.1 manat de porros.2 ous durs.¼ de litre de llet.1 litre de vi negre.Oli, coriandre, pebre, sajolida i pinyons.

Talleu el pollastre a trossos i sofregiu­los amb l'oli. Després tireu­hi el vi, els porros nets, el coriandre i la sajolida.Quan veieu que tot ja està cuit, prepareu una picada amb el pebre i els pinyons i poseu­hi una mica del suc del pollastre i la llet procurant que quedi una salsa homogènia. Aboqueu aquest suc a la cassola amb el pollastre i espereu que arrenqui el bull. Traieu el pollastre. Barregeu la salsa amb els dos ous durs matxucats de manera que quedi  ben lligada. Poseu­la damunt el pollastre abans de servir­lo a taula.

PÚDING CARTAGINÈS

Ingredients per a quatre persones:200 grams de farina.½ litre de llet.800 grams de mató.100 grams de mel.3 ous.

Barregeu la farina amb la  llet  i treballeu la pasta de manera que no quedi  agrumollada. Afegiu­hi el mató,   la  mel   i  els  ous  sencers  a poc  a poc.  Feu­ho  coure  en  un  motlle  de   terrissa   fins  que  agafi consistència.

BON PROFIT!

XXXIV

Pocs rics, molts pobres

Contrastava   terriblement  amb   la   manera   de   viure   i   menjar  que  hem   descrit,   de   què gaudien  uns  pocs,   l'existència  precària   i  miserable  de   la  gran  majoria  del  poble   romà,  que  vivia pobrament   i,   fins   i   tot,  sobrevivia  gràcies  a  les  almoines   i  al   repartiment  de  blat  que  feia   l'Estat (annona). A aquests ajuts tenien dret, en un principi, tots els ciutadans, sense distinció social, i fins i tot alguns patricis se n'aprofitaven. En temps de Juli Cèsar, eren uns 320.000 els beneficiats; amb August, es van reduir a uns 200.000 (és difícil saber exactament si aquestes xifres coincidien amb el nombre d'indigents que tenia Roma en aquella època). La quantitat que es repartia era immensa, però les racions eren escasses. August duplicava les racions en èpoques d'escassetat.

L'emigració dels camperols a la ciutat va augmentar i amb ella va créixer el nombre de pidolaires que vivien als carrers i places de Roma. La crisi agrària,  les contínues guerres i la falta d'estímul  per  al  treball  van empitjorar   la situació.  Molts  d'aquests  pobres no tenien un  lloc fix  per dormir; carregats amb el seu matalàs, en arribar la nit, l'instal∙laven sota els porxos, en els boscos i fins i tot en el fòrum.

La picardia era freqüent en aquesta massa d'esparracats  que  fingien,  per  compadir   la gent, que eren nàufrags, que tenien una cama trencada, que eren cecs o tenien epilèpsia; d'altres vegades cantaven cançons pels carrers, acompanyant­se d'instruments senzills.

Aquest aspecte de la vida romana és el costat ombrívol del gran Imperi, i la conseqüència lògica de l'immens desenvolupament que va experimentar Roma, centre de la política, dels plaers i dels negocis de tot el món mediterrani.

36. Mira de trobar tants paral∙lelismes com puguis entre el que explica el text i la nostra societat actual.

XXXV

PARLEM LLATÍ?

Del llatí al català

Ara fa una mica més de 2.200 anys, els primers mercaders i soldats romans van desembarcar a Empúries. Era l'any 218 a.C., i del llatí que parlaven aquells   soldats   i   mercaders,   després   de   gairebé   deu   segles   d'evolució,   en resultà la llengua catalana.

Ja  llavors,   la   llengua  emprada per  aquells ciutadans   de   l'imperi   romà   s'havia   allunyat   dels models del llatí  clàssic i escrit,  i n’havia esdevingut una   llengua   força   diferent   que   ells   mateixos anomenaven  sermo uulgaris  o  parla vulgar. De tota manera i atès el nivell superior de progrés assolit per la civilització romana, el seu llatí popular acabà essent adoptat com la llengua pròpia de la gent del   país,   en   substitució   dels   parlars   que   eren   comuns   d'aquestes contrades.

CiceróAixí comença la història que ens va dur del llatí al català. Ara bé, 

aquest   camí   no   fou   pas   una   transició   ràpida   ni   senzilla.   Al   contrari, esdevingué un procés llarg i lent, que s'anà afermant i decidint a mesura 

que avançava la història, i en el qual influïren una colla d'aspectes. D'altra banda, el llatí mateix, com a   llengua   viva   que   era,   es   desenvolupava   com   un   corpus   sotraguejat   per   nombrosos   canvis   i transformacions. Canvis i transformacions accelerats, arreu de l'Imperi, per la pressió de les llengües indígenes que deixaven el seu rastre en el llatí popular. També hi contribuïren les diferències socials i la   diversa  procedència   geogràfica  entre  els   transmissors  del   llatí.   Posteriorment,   quan   l'any  476 l'Imperi  d'Occident desaparegué  a causa de les invasions dels pobles germànics, es trencaren els vincles comuns i ja no hi hagué la necessitat d'una llengua unificada.

És a partir de les invasions germàniques que les diferències entre els parlars s'accentuaren definitivament i s'accelerà el procés de la formació de noves llengües. Des del segle V fins al VIII, quan es produí la invasió dels àrabs, el llatí popular del territori peninsular s'anà diversificant i dialectalitzant.

                    Ara funer ria amb text epigr ficà à

De fet, la llengua que es parlava a l’actual Catalunya al segle VIII era ja el català.  Els seus habitants tenien consciència que el seu parlar era una  cosa   ben  diferent   del   llatí   que   sentien   quan   anaven,  per  exemple,   a l'església. La mateixa Església prengué consciència del problema i decidí que els sacerdots s'adrecessin al poble amb les seves respectives llengües per fer més eficaç  la comunicació.  Sens dubte, aquest fet accelerà l'aparició de les diferents llengües romàniques.

Som, doncs, indiscutiblement un poble llatí, i el llatí parlat és l'element bàsic de la nostra llengua, però no l'únic. En la formació de la llengua catalana han intervingut també altres elements lingüístics diferents del llatí, com ara les llengües preromanes, les dels pobles germànics i l'àrab, entre altres. Les primeres van influir sobre el llatí i encara perviuen en forma de "relíquies" lèxiques en el català actual. Les llengües dels pobles germànics i l'àrab es trobaren amb una nova llengua que era just en procés de gestació i també hi deixaren la seva petja. En segles posteriors, quan el català ja era considerat com una realitat lingüística del tot individualitzada, ha continuat rebent influències d'altres 

XXXVI

llengües,  a vegades per motius de veïnatge geogràfic   i  unes altres per  raons de prestigi   i  d'influx cultural. En veurem exemples:

elements   IBERO­BASCS:   pissarra,   esquerra,   bassa,   estalviar,   carabassa,   lleganya,   Àneu, Cardona, Gerri, Llessuí ...

elements GERMÀNICS: a)  en   el   lèxic   comú  –   blau,   fresc,   ric,   conrear,   fanga,   ban,   guardó,   guerra,   guardià,   melsa, esquena,   orgull,   escarnir,   recar,   gratar,   guarir,   còfia,   roba,   randa,   sabó,   sala,   banc,   rostir, bugada ... b) en l'onomàstica – Alfons, Àlvar, Arnau, Bernat, Elvira, Ferran, Ramon, Aribau, Gelabert, Riquer, Palafrugell... c)  en la gramàtica – el sufix derivatiu ­enc (argilenc, blavenc, nadalenc, muntanyenc, eivissenc, sabadellenc ...).

elements ÀRABS: a) en el lèxic comú – aldea, jutge, alcalde, sèquia, sínia, arròs, rajola, magatzem, drassana, garbí, llebeig, alquímia, química, alcohol, albergínia, carxofa, gerra, safata, almirall, alcaid... b) en l'onomàstica – Alcàntara, Belda, Borja, Massot, Rafecas, Ràfols, Almúnia, Alzira, Benidorm, Calaf, Mafumet ...

ACTIVITATS

37. Quina llengua es devia parlar a l’actual Catalunya abans de l'arribada dels romans?a. El català antic. c. El grec.b. El cartaginès. d. L'iber.

38. El text parla de "l'Imperi d'Occident". Què és que n'hi havia un d'Orient? Quants imperis romans hi havia al segle V? 

39. Mira de fer una llista, el  més completa possible, de les llengües romàniques que hi ha actualment.

40. Busca deu paraules catalanes que ens hagin arribat per influència de l'anglès.

XXXVI

El llatí, una llengua morta? 

Ben segur que moltes vegades, en llegir un diari, escoltant una conferència, fullejant un llibre o parlant amb una persona culta, haurem sentit expressions com ara aquestes:

No hi ha quòrum. Això s'ha de fer ipso facto. Aquest és el seu modus vivendi. Per sol∙licitar plaça cal escriure el currículum vitae. M'he equivocat, ha estat un lapsus linguae. La tesi de la Teresa ha estat qualificada d'excel∙lent cum laude. Mea culpa!

En zoologia i botànica, per exemple, s'utilitza el nom comú (gos, gladiol) i el nom científic (canis familiaris, gladiolus comunis) . Aquest últim permet que científics de qualsevol llengua sàpiguen de què estan parlant en fer servir tots el terme llatí.

De forma semblant, arreu del món, els elements químics s'identifiquen per la seva inicialllatina: el sodi és Na (natrium), la plata Ag d'argentum i l’or és Au d'aurum.

A més, des de la caiguda de Roma fins al segle XIX, el   llatí   va   ser   la   llengua   habitual   en   el   llenguatge administratiu, jurídic i de cultura. La formulació de la llei de la gravetat, per exemple, va ser descrita en llatí per Newton (1642­1727).

Arc de Sever (Roma)            Actualment, a principis del segle XXI, continua 

essent   emprat   per   l'església   catòlica   en   les   grans solemnitats   litúrgiques   i   en   les   encícliques   papals (Deus caritas est, 2005). La seva presència a la xarxa d'Internet és sorprenentment elevada.

El llatí és amb nosaltres en forma de cultismes com càtedra (cathedra), voluntat (voluntas) o radi (radius); en forma de semicultismes com ara mirall (miraculus) o espatlla (spatula); i, finalment, formant neologismes com àudio + visual o astro + nauta  i electro + domèstic,  aquests dos últims combinant arrels llatines i gregues.

El llatí,  per acabar, també perviu en l'onomàstica, amb més o menys canvis. És el cas dels  antropònims  Víctor,  Sílvia  o  Màrius,   que  mantenen   la  mateixa   forma  que  en   llatí,   o  Agustí (Augustinus),  Pol   i  Pau (Paulus)  i  Esteve (Stephanus), que han evolucionat  des de  la seva forma original.  Pel  que  fa  als   topònims  catalans,  moltíssims  deriven  del   llatí;  en  donem dos  exemples: castellus ha donat topònims com Castellar, Castellet o Castelló, i  villa és l'arrel de multitud de noms com Vilafranca, Vilanova, Vilasacra ...

XXXVI

41. A  les  pàgines  següents   trobaràs  5   fitxers  amb  les  mateixes  24  paraules  en  cinc   idiomes diferents (llatí, català, francès, castellà i italià). Situa­les de manera ordenada en la columna corresponent:

  leonis

  aranea

  apis

  culina

  nebulae

  culus

  portus

  petra

  farina

  panis

  canticum

  populus

  sal

  liber

  acqua

  porcus

  bucca

  nox

  finestra

  rosa

  lingua

  lex 

  turris

  formica

XXXIX

CATALÀ

FARINA PA ABELLA FINESTRA CUINA NÚVOL NIT POBLE TORRE AIGUA FORMIGA PORT PEDRA BOCA CUL PORC LLIBRE CANÇÓ SAL LLEÓ LLENGUA ARANYA ROSA LLEI

ESPANYOL

CULO VENTANA LIBRO LENGUA LEY PAN HARINA SAL ROSA LEÓN NUBE ARAÑA PUEBLO PIEDRA BOCA AGUA PIEDRA HORMIGA PUERTO COCINA PUERCO ABEJA TORRE CANCIÓN NOCHE

             FRANCÈS

EAU ABEILLE FARINE ARAIGNÉE PEUPLE PAIN FENÊTRE CUISINE LANGUE NUAGE SEL BOUCHE PIERRE LOI CHANSON ROSE FOURMIE PORC NUIT CUL LION TOUR LIVRE PORT

ITALIÀ

CUCINA PORCO NOTTE PIETRA SALE TORRE LEGGE ROSA POPOLO LINGUA RAGNO PANE FORMICA FARINA PORTO CULO BOCCA NUVOLA LEONE CANZONE LIBRO FINESTRA ACQUA APE

XL

42. A continuació t'oferim una llista de paraules llatines. Dedueix què deuen voler dir (en alguns casos, és molt senzill) i després busca una o dues paraules catalanes que se'n derivin:

VILLA – casa de camp. Vilatà, Vilanova.

AGRI ­ 

DOMINUS ­ 

CALENDA ­ 

NATURA ­ 

LEGIO ­ 

INSULA ­

LIBERTAS ­ 

VIR ­ 

AEDIFICIUM ­ 

MILITES ­

Fes una ullada a internet, tot posant en un cercador expressions com “lingua latina”, per exemple. Comentem què hi trobes?

XLI