Conferència Sr. Aguilar

Primerament, el senyor Aguilar ha posat en context la pesca del segle XXI respecte la

que es practicava al passat. Actualment, la pesca és molt major que la que es duia a

terme a principis del segle XX. Aquest increment ha vingut donat per la millora en les

tecnologies durant els últims cent anys i va arribat a un sostre de 100 milions de tones

peix a l’any durant els anys 90. Un dada encara més preocupant és el fet que, en

proporció, ara s’inverteix molt més esforç i recursos en aconseguir les mateixes tones

de peix que fa 20 anys. Per acabar l’introducció, el senyor Aguilar ha explicat que la

pesca és l’última i única activitat recol·lectora que encara fa l’ésser humà i, per

desgràcia, una de les més nocives.

Aquesta tragèdia ecològica (nom que li han donat els especialistes) ve definida per

diferents factors i causes, les quals podem dividir en dos grans grups:

Problemes intrínsecs de la pesca

En aquest apartat hi podem trobar principalment l’agressivitat dels mètodes de pesca.

Un clar exemple d’això és la pesca de ròssec, que consisteix en arrastrar una xarxa pels

fons marins per atrapar tot tipus de peix i originant uns danys col·laterals

incommensurables a la biodiversitat dels fons marins. Un altre tipus de xarxa molt

perjudicial és l’anomenada xarxa a la deriva. Aquestes últimes són xarxes flotants de

grans dimensions que atrapen moltes espècies de poc interès comercial i que, en cas

de trencar-se, van a la deriva matant tot allò que s’hi enreda.

Un altre factor inclòs en aquest grup és la poca especificitat d’algunes pesqueres.

Aquest problema contraresta un efecte positiu conegut com extinció comercial. Tal

fenomen es dona quan l’estoc (quantitat de certa espècie que és possible pescar) de

certa espècie comercial disminueix tant que els preus es disparen i la demanda

disminueix. D’aquesta manera, el pescador deixa d’explotar aquell tipus de peix i la

població d’aquest es restableix. Si les pesqueres són poc específiques, però, a l’hora de

pescar i pesquen molts tipus de peix diferent la seva economia es pot sustentar en

aquestes altres especies, i no deixen de sobreexplotar certa zona, extingint les més

damnificades.

Problemes relacionats amb la gestió governamental

En aquest apartat hi trobem problemes com la tragèdia dels bens comuns. Aquest

concepte defineix el fet que les pesqueres es beneficien dels bancs de peix de les

aigües internacionals però no han de pagar els perjudicis que causen (de fet ningú ho

fa) al medi. Per solucionar això s’han aprovat diverses normes a tot el món, però el seu

compliment només es pot controlar als oceans i mars del primer món. És per això que

moltes pesqueres (més del 20%) pesquen il·legalment en aigües del Índic, etc... on les

autoritats europees no poden arribar. Una conseqüència addiciona l d’aquesta pràctica

és que s’han de pagar forces de l’exèrcit perquè vigilin que no siguin atacades per

pirates. L’ injustícia d’aquest fet és palesa. També es fa difícil la recol·lecció de dades

de pesca per part d’aquestes embarcacions i no es pot fer un seguiment ajustat de la

situació dels estocs de cada espècie arreu del món

Un altre inconvenient mediambiental de la pesca llunyana és el fet que han de

congelar la pesca que envien cap als seus països mercat. Això significa que, per

guanyar espai, només s’aprofita la part més profitosa econòmicament parlant,

llançant-se la resta. En els taurons, per exemple, això significa conservar només l’aleta.

A més, durant els últims any els països pobres s’han convertit en les piscifactories

d’occident, devastant les seves àrees costeres i deixant-los amb tots els ecosistemes

marins destruïts. És el preu que la societat dels països rics paga, moltes vegades

inconscientment, per tal que espècies com les gambes siguin més barates als seus

mercats.

Conclusió

Finalment, les autoritats europees són les culpables de gran part d’aquesta destrucció

ecològica quan donen subvencions monstruoses al sector pesquer perquè ocupi un alt

percentatge de gent de les poblacions pesqueres. Altrament, el negoci de la pesca

seria improductiu en termes econòmics i moltes pesqueres plegarien, fent possible la

regeneració progressiva dels mars.

En conclusió, podem afirmar que la pesca és una xacra per a la biodiversitat i una

activitat destructiva amb poques previsions de millora. Aquests mals pronòstics es

reflexen en casos com l’Atlantic Down, el pesquer més gran de l’història. L’enorme buc

va col·lapsar (situació que es dona quan només es pesca el 10% del que es va arribar a

pescar en el seu temps de màxima explotació) ell sol gran part dels estocs de

Mauritània, de on el varen expulsar, i va camí de fer el mateix a Perú.

Per acabar, una dada que al grup ens ha fet pensar molt: la pesca col·lapsarà

completament l’any 2048 i a partir de llavors tot el peix vindrà de piscifactories (molt

més car i de menys qualitat).

Solució

Malgrat que el Sr. Aguilar ha admès que el monstre de la pesca té difícil solució, al

nostre grup n’hem buscat algunes. Per començar, és indispensable el control sobre la

pesca i sense aquest requisit bàsic no es pot construir una recuperació per el senzill fet

que no s’haurà aturat la destrucció.

Un cop aquest nivell s’hagi assolit s’hauria de començar a considerar l’ús cada cop

major de piscifactories. La pesca comercial està ja condemnada i no faria cap bé de

prolongar aquesta situació d’agressió al mar més de l’ estrictament necessari.

Aquest temps vindria determinat per el que es trigui en fer el canvi cap a la cria

artificial de peix. Òbviament no totes les espècies serien criades així i s’haurien de

destriar aquelles amb les quals és possible i ecològicament respectable de fer-ho o de

les que no.

Finalment, s’haurien de fer servir mètodes molt selectius per pescar les espècies

salvatges que no es criessin artificialment.

Roger Vargas

Lluís Camprubí

Gerard Roch