CONTES BREUS PER SEGUIR LLEGINT AL BUS

Traducció lliure i personal de Guillem de Castro

PRÒLEG

Rellegeixo el pròleg que acompanyava la primera part de

aquesta antologia de contes que ara s’amplia. No son

poques les coses que, a mes de dos anys, diria d’altre

manera. Son inclòs mes las que evitaré repetir (el que farà

que aquest pròleg sigui encara mes fidel a la concepció

general de la col·lecció: la brevetat). Però, d’altre banda,

haig de dir que em tranquil·litza reconèixer allà, en aquelles

línies, algunes idees o conviccions que resten inalterables

fins avui.

Crec que la bona literatura – el que cadascú entengui per

bona literatura – està mes enllà del generes. Però, al

tractar-se aquesta de una selecció dins dels marges del que

podríem dir “narrativa breu”, es fa necessari posar en

evidència els criteris que han dut a triar aquests texts – i no

d’altres – del resta de l’obra dels autors triats. I marcar,

perquè no, les diferències que existeixen amb aquella

primera edició.

Deia, a mitjans del 2004, que aquell llibre estava compost

per les produccions mes breus – i al mateix temps, d’elles

les menys difoses, de vint mestres del conte. I citava, potser

com la guia mes reconeguda que havia encoratjat la

selecció, un fragment del assaig Filosofia de la composició

de Edgar Allan Poe, on l’escriptor – pare del conte modern

i un dels seus primers teòrics – es referia a al “unitat de

efecte” o “de impressió” de un text:

Si una obra literària es massa llarga per ser llegida en una sola vegada, es

precís resignar-se a perdre el importantissim efecte que es deriva de la

unitat de impressió, ja que si la lectura es fa en dos vegades, les activitats

mundanes interfereixen destruint al moment tota la totalitat. (...) El que

diem poema extens es, en realitat, una mera successió de poemes breus,

val a dir de breus efectes poètics. (...) Sembla evident doncs que tota obra

literària s’imposa un límit precís en el que pertoca a la seva extensió: el

límit de una sola sessió de lectura. (...) Resulta clar que la brevetat es deu

trobar en relació directe amb la intensitat del efecte cercat, i això últim

amb una sola condició: la de que cert grau de durada es requisit

indispensable per aconseguir un efecte qualsevol.

La recerca, llavors, s’havia limitat a contes breus i bons,

que es poguessin llegir en una espera, en un curt viatge:

d’una tirada. Idea que es va mantenir intacte al encarar el

segon llibre. També segueixen sent idèntiques les

motivacions: mantenir, com va quedar dit, aquella “mínima

victòria del principi de plaer per sobre el principi de

realitat” que significa llegir un bon text – un text

commovedor, transformador, pertorbador – en qualsevol

moment i en qualsevol lloc. Perquè el que llavors digué,

una mica en broma, “lectors de trànsit”, segueixen

constituint un evident fenomen a la nostra vida quotidiana:

Aquella gran quantitat de gent que tria llegir on pot – en

col·lectius, trens, soterranis, cues del banc – i com pot –

assentats o drets.

Sortosament, mots dels que pensaren que aquella selecció

de contes fou una bona idea – opinió que part de la crítica

va compartir, entenent que era possible posar en circulació

una antologia amb texts de indiscutible qualitat sota un títol

seductor i en una edició curosa – i venien reclamant

aquesta segona part. Aquí està.

Per aquesta remesa es va mantenir la decisió, fonamental,

de traduir cada conte de la seva llengua original al castellà

actual (*). D’aquells vint autors del 2004, vuit foren – per

evitar repeticions i enriquir la selecció – reemplaçats. Els

nous noms son els de Alexander Afanasiev, Stephen Crane,

Baldomero Lillo, Joaquin María Machado de Assis, Marcel

Schwob, Henry Sienkiewicz, Frank Stockton i Rubén

Dario. El text de Sienkiewicz, per exemple, una peça tan

sorprenent com inusual dins la producció literària, es

tradueix aquí al espanyol per primera vegada en dècades –

ja que no mes existia una vella versió del conte, bastant

imprecisa.

Resta esperar que aquests contes tornin a assortir el

mateix efecte, i aconsegueixen transformar les nostres

esperes – nostres vides – en quelcom menys rutinari i mes

amè i enriquidor.

Maximiliano Tomas.

Desembre de 2006.

(*) Català.

Alexander Afanasiev

LA CIÈNCIA MÀGICA.

Fa molt, molt de temps vivia en una barraca un vell

camperol amb la seva dona i el seu únic fill. El vell era

molt pobre i volia que el noi aprengués un ofici que fos el

seu consol en aquell moment i el sosteniment de la seva

vellesa. Però, ¿que es pot fer quan res no es te? El home va

dur al seu fill per pobles i llogarets amb la esperança de

trobar quelcom que el prengués com aprenent, però ningú

estava disposat a fer-se’n càrrec del noi i ensenyar-l’hi de

franc. El vell tornà a la barraca i plorà amb la seva dona,

planyent-se de la seva pobresa. Després de un temps, tornà

a dur el seu fill al poble. No mes arribaren, van topar amb

un desconegut que, veient-los, els hi va preguntar:

- Que succeeix, vell? Perquè estàs tant trist?

- ¡Com no estar-ho! – respongué el vell –He viatjat arreu

amb el meu fill, però ningú el vol prendre com aprenent

ni ensenyar-li de franc. I no en tinc de diners!

- Be, be. Deixa-m’ho a mi doncs – digué el desconegut –

En tres anys li ensenyaré tot el que li cal saber. Aquest

mateix dia, en tres anys, a la mateixa hora, el vindràs a

buscar: però recorda que no pots fer tard. Si arribes a

temps i reconeixes al teu fill, t’ho podràs endur. Sinó es

quedarà amb mi.

El vell s’alegrà tant, que no va pensar a preguntar al

desconegut qui era, on vivia o de quina manera instruiria al

seu fill. L’hi entregà al noi i tornà a casa seva. Ple de

felicitat va explicar la historia a la seva dona.

Però el desconegut era un bruixot.

Van passar els tres anys. El vell havia oblidat per

complert el dia, la hora i el lloc on havia entregat el seu fill

com aprenent i estava molt amoïnat. Però el noi, un dia

abans que es complís el terme, el va anar a veure sota la

forma de un au. Al arribar a la entrada de la barraca, va

donar un cop a terra amb la pota i es transformà en un jove

bell i ben plantat. Va entrar, saludà al seu pare i li digué:

- Pare meu, demà s’hauran complert els tres anys del meu

aprenentatge: no t’oblidis de venir-me a buscar.

I el va explicar el lloc a on havia de anar i la manera de

reconèixer-lo:

- No soc l’únic aprenent a la casa del meu patró. Hi ha

altres onze joves que estan al seu servei i no podran sortir

mai de casa seva, perquè els seus pares no van poder

reconèixer-los al seu degut moment. Si, per cas, no em

poguessis reconèixer tu a mi, hauria de quedar-me amb ell

per sempre, com el número dotze. Demà, quan en vinguis a

buscar, el meu patró ens farà sortir a tots sota la forma de

dotze coloms blancs, amb el mateix plomatge de cap a cua.

Però escolta’m be: els altres volaran molt alt, menys jo, que

en un moment pujaré molt mes amunt i superaré els demés.

Llavors el patró et preguntarà: “reconeixes al teu fill?”, i tu

senyalaràs el colom que vola mes alt. Després, et mostrarà

dotze poltres, tots dotze amb el mateix pelatge i grandària, i

crineres idèntiques. Quan els vegis passar, recorda una

cosa: tots els poltres estaran tranquils, menys jo, que en un

moment, picaré el terra amb la pota dreta. Llavors el patró

et preguntarà: “Reconeixes el teu fill?”, i tu, sense dubtar-

ne, em senyalaràs. I de seguida et mostrarà dotze bells

joves, tots de la mateixa alçada, la mateixa veu i el mateix

rostre, vestits de la mateixa manera. Quan els vegis,

recorda una cosa: en un moment, una mosca es pararà a la

galta dreta. Per aquest signe em podràs reconèixer.

S’acomiadà del seu pare, va sortir de la llar i després de

dar un cop a terra amb el peu, es tornà a convertir en au i va

sortir volant a la casa del seu patró. L’endemà següent. El

vell s’aixecà i va sortir a buscar al seu fill. Es va trobar el

bruixot.

- Vell! – escridassà el bruixot – He ensenyat al teu fill tot

el que havia de saber. Ara, sinó el reconeixes es quedarà

sempre amb mi.

I va soltar dotze coloms blancs, les dotze amb el mateix

plomatge de cap a cua, que van començar a volar. Després

digué:

- Reconeix el teu fill, vell!

- Com ho podré fer? Son totes iguals.

Va estar observant una estona fins que un dels coloms va

pujar molt mes enlaire que els altres. Llavors, senyalant-lo,

va dir:

- Crec que aquest es el meu fill.

- L’has reconegut, bon home – va respondre el bruixot.

Va soltà llavors dotze poltres, tots dotze amb el mateix

pelatge i crineres idèntiques. El vell s’apropà a ells i els va

examinar. I l’amo preguntà:

- Be, vell; has reconegut el teu fill?

- Un moment, si us plau, un moment.

En aquell moment, un dels poltres va picar el terra amb la

pota dreta. El vell respongué al moment:

- Crec que aquest es el meu fill.

- Molt be, vell. Ho has reconegut.

Per fi van aparèixer dotze joves, de la mateixa alçada, amb

el mateix color de cabell, la mateixa veu i el mateix rostres,

com si tots dotze fossin fills de la mateixa mare. El vell

s’apropà a cadascú d’ells, sense adonar-se de qui era el seu

fill. Ho va fer una vegada mes. La tercera vegada, va veure

una mosca aturada a la galta de un del nois, i va dir:

- Estic segur de que aquest es el meu fill.

- Molt be, vell. Ho has reconegut. Però no has estat tu el

ha sabut descobrir-ho, doncs l’astut ha estat ell.

El vell prengué al seu fill i es van dirigir a casa. Van

caminar una estona (però no se quant van tardar: als contes

tot passa ràpid, encara que la realitat es mes lenta). Es van

trobar amb uns caçadors que anaven darrere de cérvols i

isards, i davant d’ells corria un guineu al que empaitaven

de prop.

- Pare – va dir el noi – em transformaré en gos per

atrapar aquest guineu; quan se t’apropin els caçadors i

vulguin endur-s’ho, tu els hi diràs: “Senyors caçadors,

aquest es el meu gos, i a mi em pertany tot el que hagi

atrapat”. Els caçadors et respondran: “ ven-nos el teu

gos”, t’oferiran molt de diners. Ven-l’hi el gos, però per

res del mon els hi donis el collar ni la corretja.

I es va transformà en gos, va córrer darrere el guineu i el

va atrapar. Els caçadors s’aproparen, molt enutjats.

- Eh, vell! Perquè dimonis ens prives de la nostra presa?

- Senyors caçadors – respongué el vell – aquest es el meu

gos i ell em proveeix de aliments.

- Ven-nos-ho!

- Està be.

- Quant vols per ell?

- Cent rubles.

Els caçadors no van regatejar: l’hi van donar els diners i

marxaren amb el gos. El vell començà a treure’l el collar i

la corretja.

-Perquè li treus això?

- Senyors, soc un viatger. Quan se’m trenquin les vetes

de les meves sabates, aquesta corda en serà útil.

- Està be. Endu-te-la! L’hi van contestar els caçadors.

Van lligar al gos amb altre corretja i van marxar al galop.

Van cavalcà una bona estona. De sobte, van veure un altre

guineu i van soltar els gossos, que el van seguir un bon tros

sense abastar-lo. Llavors, un dels caçadors digué:

- Amics, veiem com es porta el nostre nou gos.

I el van soltar. Aviat el van perdre de vista: el guineu

corria per una banda i el gos va sortir corrents per l’altre.

Es va reunir amb el vell, i després de donar un cop al terra

amb la pota, es va tornar a transformar en un jove bell i ben

plantat. Així el vell i el seu fill seguiren el se camí.

Arribaren a la vora de un llac. Es van trobar amb uns

caçadors que que atrapaven oques, ànecs grisos i cignes.

Quan una bandada de oques va volar per sobre d’ells, el noi

va dir al seu pare:

- Pare meu, em transformaré en falcó per atrapar aquestes

oques; quan s’apropin els caçadors, els hi diràs: “Senyors,

aquest es el meu falcó i em proveeix d’aliments”. Els

caçadors et diran que els hi venguis. Dóna-les-hi el falcó,

però per res del mon els hi donis els lligams que el

subjecten les potes.

I en aquell moment es transformà en un brau falcó, es va

alçar per sobre la bandada de oques, comença a agafar-los i

a llençar-los avall. El vell quasi no podia plegar-los tots.

Els caçadors, al veure-ho, s’aproparen al vell.

- Eh, vell! Perquè dimonis ens prives de les nostres

preses?

- Senyors, aquest es el meu falcó i em proveeix

d’aliments.

- No voldries vendre-s’ho el teu falcó?

- Es clar que si!

- Quan vols per ell?

- Dos cents rubles.

Els caçadors el donaren els diners i van prendre el falcó.

El vell començà a treure-l’hi els lligams.

- Perquè l’hi treus això? Perquè et serveixen ?

- Amics meus, soc un viatger. Quan es trenquin les

cordons de les sabates, aquesta corda em serà de utilitat.

Els caçadors no van dir res i van seguir cercant preses de

caça. Al rato, o després de molt de temps, no ho se, van

veure una bandada de oques, que volaven per sobre dels

seus caps.

- Amics, deixem anar el nostre falcó!

Això van fer i no el tornaren a veure. El falcó es va

enlairar per sobre la badada de oques i volà cap el vell. Una

vegada allà va donar un cop a terra amb la pota i es va

convertir altre vegada en un jove bell i ben plantat. Van

marxar cap a casa molt contents.

Arribà diumenge. El noi va dir al seu pare:

- Pare, ara em transformaré en cavall. Ven –l’hi el cavall,

però per res del mon els hi donis les rendes, perquè llavors

ja no podré tornar a casa.

Va donar al terra amb el peu i es transformà en un

magnífic poltre. El pare el dugué fins al poble per vendre’l.

Els compradors envoltaren al vell. Un l’hi va oferir una

suma considerable, altre, un altre suma encara mes

considerable, i el tercer, una quantitat molt mes gran. Però

el bruixot l’hi va oferir un preu que superava tots els altres.

El vell li va vendre al seu fills, però no li va dar les rendes.

- Com em duré el cavall? – l’hi preguntà el bruixot –

Adonem-les, i així podré dur el cavall a la meva

cavallerissa. Després podràs venir a buscar-les, que ja

no em faran falta.

I tots els compradors s’hi van tornar contra el vell:

- El que has fet atempta contra les nostres costums. Quan

vens un cavall, també deus vendre les rendes.

Que podia fer?. El vell donà les rendes al bruixot.

El bruixot va conduir el cavall fins la cavallerissa, el tancà

a l’establia i el lligà amb força a la anella. El cavall quedà

amb el cap alçat, recolzat sobre les potes de darrere, doncs

les de davant no tocaven a terra.

- Be, filla meva – l’hi digué el bruixot – He pogut

comprar al noi astut!

- On es?

- A la establia.

La noia el va anar a veure. Va sentir compassió per el jove

y, com volia afluixar-les les rendes, el va deslligar de

l’anella. El cavall va començar a sacsejar el cap, fins que

aconseguir lliurar-se de les rendes, i tot de sobte va fugir

pel mig del camp.

La noia va córrer a buscar al seu pare.

- Perdoni’m pare! He comès una falta terrible. El cavall ha

fugit!

El bruixot va donar un cop al terra amb el peu, i es

transformà en un llop gris i va anar darrere el cavall. Va

aconseguir apropar-se en ell i quasi l’atrapa. Però just en

aquell moment el cavall va córrer cap el riu, va donar un

cop al terra amb la pota, i es va transformar en granota i es

llençà a l’aigua. El llop va fer el mateix sota la forma de un

peix. La granota va encreuà el riu nedant, arribà a l’altre

vora i es va trobar amb unes joves que rentaven roba. Es va

transformar aleshores en un anell d’or que, rodolant, va

anar a caure a les mans de la filla de un mercader. La filla

del mercader va veure l’anell, el va entomà i s’ho va posar

al dit. El bruixot tornà a la forma humana i l’hi digué a la

jove:

- Torna’m el meu anell d’or!

- Aquí el tens! – l’hi va dir la noia, tirant-l’hi a terra.

Quan l’anell tocà el terra, es transformà en perles fines que

es van dispersar per tot arreu. El bruixot es va convertir en

gall i començà a picar-les. Mentre estava distret amb

aquella tasca, una de les perles es va transformar en un

esparver i el va ferir de mort. Llavors l’esparver tornà a

prendre la forma de un jove bell i ben plantat, i la filla del

mercader s’hi va enamorar. Es van casar, i van viure

feliços. I aquest conte s’acabà.

Així acaba el conte. I ara, porteu-me una bona copa de

aiguardent.

Leonid Andreiev.

EL GEGANT.

- El gegant arribà, enorme, el enorme gegant. Era

enorme, enorme. ¡El enorme i ridícul gegant!. Amb les

seves gran mans amb dits grossos. Amb ers seus grans

peus, gruixuts com arbres, gruixuts, tan gruixuts. Va

arribar...i va caure!. Tan animal, tan ridícul, el gegant... Es

va quedar allà, al terra, amb la boca oberta, ridícul, com un

escura-chemeneies. Perquè has vingut, gegant?, Apa,

aixecat, gegant! Es tan tendre el bo de Dodik, tan amorós,

tan aferrat amb afecte a la seva mamà, junt al seu cor...el

seu cor... tan tendre i tan amorós! Els seus ulls son tan

bons, tan tendres, que es fan estimar. Abans, en plena pluja,

cavalcava sobre el seu cavallet. Com saps, gegant, Dodik

tenia un cavallet, un cavallet bo, sobre el que cavalcava i

anava donat salts fins al riuet, fins al bosc. Però, sabies

gegant, que al riuet de peixets hi havia molts peixets? No,

es clar que no ho saps, ets un tonto, gegant; però Dodik ho

sap: peixos molt petitets, molt preciosos. El sol es

reflecteix a l’aigua mentre ells juguen, petits, formosos,

ràpids. Si, gegant, tonto gegant: això tu no ho saps.

- Que ridícul es el gegant! Arribà i va caure! Pujava les

escales, tan tonto pujava, ensopegà i va caure. Que tonto es

el gegant! Però no vinguis aquí, gegant, ningú t’ha cridat.

Abans, Dodik feia cabrioles i corria, però ara es tan

amorós, tan tendre, amb una mamà tan bona, que l’estima

molt. L’estima mes que a res en el mon, mes que a la seva

pròpia vida, tant l’estima. Es la seva llum, la seva felicitat:

es felicitat. Ara es petit, molt petit, i la seva vida es

minúscula, però aviat creixerà i es tornarà com un gegant,

amb una llarga barba i grans bigotis; i la seva vida serà

també radiant, enorme, excel·lent. Serà bo i intel·ligent, i

fort com un gegant, tan fort i intel·ligent que tothom

l’estimarà, i tots el veuran amb orgull i alegria. Tindrà

moments obscurs a la seva vida, com tothom, però tindrà

molts moments feliços, lluminosos com el sol. Entrarà a la

vida essent bell i intel·ligent, i el cel lluirà sobre el seu cap,

i les aus cantaran les seves cançons, i l’aigua mormolarà

en les seves orelles amb estima. I ell dirà, desprès de fer

una ullada: “Tot es bo, tot es llum”.

- Espera! No es possible. Et tinc als meus braços, et tinc

fermat amb força, nen. No et fa por l’obscuritat? Mira, la

llum es veu per la finestra. Es la llum del carrer, un fanal,

tan ridícul! Apunta vers nosaltres i ens dona una mica de

tendre, mínima llum. Està dient: “Els hi daré una mica de

llum, els envolta tanta foscor!”. Quin fanal alt i llarg,

ridícul. Il·luminarà demà també. Ay, Deu meu, demà...!

- Si, si, si. El gegant. Es clar que si, per suposat. El

enorme, enorme gegant. Mes que el fanal, mes que el

campanar; y el molt ridícul arribà, i va caure! Ah, que tonto

es aquest gegant! Com es que no vas veure el graó? “Vaig

mirar cap a munt, no vaig parar atenció als meus peus”, diu

en veu baixa el gegant, tu saps, amb la seva gruixuda i

fonda veu. “Vaig mirar amunt!” Millor que haguessis mirat

avall, tonto gegant; ara ho has aprés. El meu estimat Dodik,

tan bo i tan tendre, tan intel·ligent, creixerà mes que tu i

caminarà per la ciutat, pels boscos i les muntanyes. Serà

fort i gosat, no tindrà por de res...ni a res. Arribarà al riuet i

passarà per sobre. Tothom el mirarà bocabadat, ridículs,

mentre ell passarà per sobre. I la seva vida serà tan gran i

tan formosa, radiant i excel·lent, i el sol, el nostre estimat

sol. Il·luminarà el seu camí. Des de l’alba, lluirà, tan

bo...Ay, Deu meu...!

Així parlava la mare, al mig de la nit obscura, aferrada al

cos del nen mort. Passejava d’una banda a l’altre de la

cambra i parlava, il·luminada per la llum del fanal que

entrava per la finestra. A l’altre cambra, el pare escoltava

cada paraula, i plorava.

Ambrose Bierce.

RECORD DE UN NAUFRAGI.

Mentre sortia de la casa, ella em va dir que jo era un vell

cruel, gens amable, i que esperava que mai, mai hi tornés.

Així que em vaig embarcar com maestre al Mudlark, que

salpava de Londres cap a on el capità creies convenient

navegar. No era aconsellable molestar al capità Abersouth

amb ordres, doncs quan no es sortia amb la seva, segons

deien, se les enginyava amb molta astúcia perquè el viatge

fos poc profitós. Els amos de Mudlark havien aprés a

tolerar-lo amb els anys, i el permetien fer el que volgués,

inclòs dur els carregaments que volgués als ports als ports

on es trobaven les dones mes atractives. Al viatge sobre el

que escric no duia cap carregament; el capità insistí en que

no mes serviria per fer mes lent i feixuc al Mudlark. Al

sentir-lo parlar es podria pensar que no sabia casi res del

seu ofici.

Havien pocs passatgers, no tants com rentamans i mossos

disposats per ells, doncs abans de embarcar la majoria dels

que van comprar passatges preguntaven on es dirigia el

vaixell, i com no rebien resposta tornaven als seus

respectius hotels i enviaven un bandit a bord per recollir el

equipatge. Però van quedar prous passatgers per causar mes

de un problema. Van aprendre a imitar el pas trontollós

propi dels mariners borratxos, i la coberta superior tenia

amb prou feines l’amplada necessària per permetre’ls anar

del castell de proa fins la bitàcola per poder posar els seus

rellotges en hora d’acord amb la brúixola del vaixell.

Constantment, li demanaven al capità Abersouth que deixés

anar l’ancora grossa no mes sentir-la caure a l’aigua, i de

cas es negava, l’amenaçaven amb escriure protestes als

diaris. Un dels seus entreteniments favorits era d’asseure’s

a sotavent del mascaró a explicar les seves experiències de

viatges anteriors, viatges que es destacaven en tots els

casos per dos notables successos: la freqüència huracans

sense precedents i la absoluta immunitat de narrador al

mareig. Era molt interessant veure’ls asseguts en filera

explicant aquestes històries, cadascú amb un gibrell en mig

les cames.

Un dia esclatà una gran tempesta. La mar escombrava la

coberta com si mai abans hagués vist un vaixell i es

proposés fruir-lo tot el que pogués.. El Mudlark va maldar

molt, moltíssim mes, es cert, que la tripulació, doncs

aquelles ànimes innocents havien descobert que un d’ells

tenia un parell de pantalons amb el cul de cuiro, i no van

fer altre cosa que asseure’s a jugar-s’ho a les cartes; al mes

de deixar port, cadascú dels mariners havia guanyat el

pantalon mes de una dotzena de vegades. Estava tan gastat

pel fet de pasar-ho una i altre vegada al guanyador que ja

poc quedava del pantalon excepte el cul, i al final el capità

llençà per la borda aquella part immortal, no amb malicia

ni hostilitat, sinó perquè tenia la habitud de donar cops de

peu al cul dels pantalons.

La fúria de la turmenta fou en augment fins que va

aconseguir violentar tant al Mudlark que el vaixell

començà a prendre i prendre aigua com abstemi; però

llavors semblà calmar-se al moment. No obstant, per ser

justos amb les turmentes de mar, després de trencar-nos els

arbres, arrabassar-nos el timó i els bots salvavides i fer-nos

un forat a alguna part inaccessible del casc, tot sovint

s’allunyen cercant un nou vaixell, i ens deixen la

responsabilitat de prendre les mesures que creiem

convenients. En aquest cas el capità va jutjar apropiat

asseure’s a llegir una novel·la de tres volums en el

baranatge de popa.

Veient que havia arribat mes o menys a la meitat del

segon volum, on segur que els amants ja es veien immersos

en els mes desesperats i angoixosos destrets, vaig pensar

que estaria particularment de bon humor, de manera que

em vaig apropar per informar-l’hi que el vaixell començava

a enfonsar-se.

- Be – va dir mentre tancava el llibre, però mantenint

l’índex entre les pàgines per senyalar el lloc – el vaixell ja

mai mes servirà per a res amb una sacsejada com aquesta.

Però, d’altre banda...molt l’hi agrairia que enviés al

contramestre a dissoldre aquell grupet que s’ha plegat allà a

pregar. Em sembla que el Mudlark no es una capella de

mariners.

-Però – l’hi vaig dir impacient – no es pot fer res per

reduir el pes del vaixell?

- Be – digué amb lentitud, pensatiu – dat que ja no queden

arbres que podem tallar ni carregament per... esperi,

podríem llençar per la borda als passatgers mes pesats i

corpulents, si li sembla de fer quelcom.

Es una bona idea...una inspiració genial. Em vaig dirigir a

tota velocitat al castell de proa, que, per estar menys

enfonsat el¡n l’agua que la resta, estava ple de passatgers,

vaig agafar pel clatell a un corpulent cavaller ja gran, el

vaig empènyer fins la borda i el vaig llençar al mar. No va

arribar a tocar l’aigua, va caure al bell mig de un cercle de

taurons que van saltar al seu encontre, amb els caps plegats

i les cues quasi fregant la superfície. Em sembla poc

probable que el vell cavaller se’n adonés del que pensaven

fer amb ell.

De seguida vaig llençar una dona al aigua i vaig llençar a

un bebè grassonet a la fura dels vents. La primera va

desaparèixer a les dents dels taurons, el segon es va repartir

entre les gavines.

Els hi explico aquests fets tal com van ocórrer. Em seria

ben fàcil fer una història edificant amb tot aquest material;

relatar, per exemple, com mentre m’ocupava de reduir el

pes del vaixell, em vaig sentir commogut per el abnegat

esperit de una bellíssima jove, que, per salvar la vida del

seu estimat, va empènyer a la seva mare envers a mi, al

temps que m’implorava que acceptés a la vella, però que

em compadís, ay, em compadís del seu adorable Henry.

Podria contar-les també que no sols prengué la vella dama,

tal com em va demanar la filla, sinó que de seguida vaig

engrapar al adorable Henry, i el vaig llençar rodolant a

sotavent tan lluny com vaig poder, però abans el vaig

trencar la esquena contra la borda i el vaig arrencar un bon

floc de cabells enrinxolats del cap. Podria seguir explicant-

les, que ja calmat, vaig robar un bot gran i, prenent a la

formosa donzella, em vaig allunyar del funest vaixell rumb

a la església de St. Massaker, a les illes Fidji, on varem

quedar units per un llaç que després vaig desfer amb les

dents quan me la vaig menjar. Però, la veritat, es que res

d’això va ocórrer, i no puc exposar-me a ser el primer

escriptor que explica mentides amb la sola finalitat de

interessar al lector. El que de veritat va ocorre fou això:

Mentre em trobava a l’alcàsser llençant passatgers per la

borda, un darrere l’altre, el capità Abersouth, que ja havia

acabat de llegir la seva novel·la, s’apropà a la popa i, sense

fer soroll, em va llençar a mi al mar.

Tantes vegades s’han explicat les sensacions de un home

a punt de ofegar-se, que em limitaré a explicar de una

manera molt succinta com la memòria revelà d’immediat

els seus mes íntims tresors: totes les escenes de la meva

atzarosa vida s’amuntegaven en el meu cervell, encara que

sense confusió ni disputa. Vaig veure tot el trajecte de la

meva vida estès davant els meus ulls, com un mapa del

Àfrica Central després del descobriment del goril·la. Hi era

també el bressol on vaig dormir de nen, afeblit per xarops

sedants; el cotxet de bebè, amb el que vaig estabornir al

mestre, fent força des de darrera, i en el que la meva

infantil espina dorsal adquirí la seva curvatura; la dida, que

cedia els seus llavis, primer a mi i desprès al jardiner; la

vella llar de la meva joventut, amb les heures i hipoteques;

el meu germà gran, que heretà per testament els deutes de

la família; la meva germana, que va fugir amb el compte

Von Pretzel, auriga de una molt respectable família

novaiorquesa; la meva mare, dempeus en postura de santa,

que estrenyia amb les mans el se devocionari contra els pits

postissos patentats per Madame Fahertini; el meu venerable

pare, assegut en front de la llar de foc, amb el cap canós

ajagut sobre el pit, les mans marcides encreuades

pacientment sobre la faldilla, esperant la mort amb

resignació cristiana, i ebri com un lord anglès; tot això, i

molt mes, va passar pels ulls de la meva ment, i

l’espectacle va ser de franc. Desprès vaig sentir un zum-

zum vibrant a les orelles – els meus sentits nedaren millor

que jo – i mentre m’enfonsava, a través de les insondables

fondàries, la llum ambarina que es reflectia sobre mi es va

anar apagant i aombrant fins assolir la foscor total. De

sobte, els meus peus van tocar quelcom de dur: era el fons.

Gràcies a Deu estava salvat!

Antón Chéjov

EN LA FOSCOR

Una mosca no massa gran es va obrir pas pel nas d’en

Gagin, assistent del procurador. Potser la va inspirar la

curiositat, o tal vegada arribà allà per eixelebrada o per

mor de un accident en mig la nit; sigui com fos, el nas es va

adonar de la presencia de un cos estrany i va fer gest de

esternudar. Gagin esternudà de manera impressionant, amb

tal descàrrega i tal soroll que el llit es va sacsejar i les molls

van tabalejar. La esposa de Gagin, Maria Mijailovna, una

dona rossa, grassoneta i fornida, també es sobresaltà i es va

despertar. Va mirar a traves de la foscor, llençà un sospir i

es va girar de l’altre banda. Als cinc minuts es va tornar a

girar, serrà les parpelles amb força, però ja no va poder

conciliar la son. Desprès de uns quants sospirs i de donar la

volta a una i un altre banda, s’aixecà, va passar per sobre el

seu home, es posà les plantofes i s’apropà a la finestra.

Fora era fosc. Amb prou feines es podia distingir els

voltants dels arbres i la taulada de la establia. Es veia, cap a

l’Est, una tènue pal·lidesa que aviat quedaria coberta per

els núvols. La quietud del ambient era perfecta, envoltada

en somnolència i bromes. Fins el guardià, contractat per

alterar el silenci, callava; inclús callava el rei de guatlla,

l’única criatura allada que no fuig dels estiuejants.

Maria Mijailovna fou qui trencà el silenci. Des de la

finestra, amb la mirada fixa a la eixida, llençà de sobte un

crit. L’hi va semblar que una ombra sorgia del verger del

alber desfullat en direcció a la casa. Per un segon va creure

que era una vaca o un cavall; però desprès de fregar-se els

ulls, distingí la silueta d’un home.

Notà llavors que l’ombra s’apropava a la finestra de la

cuina i, desprès de un moment de indecisió, posava un peu

al rebaix i desapareixia a la foscor de la finestra.

“Un lladre!”, pensà, i una pal·lidesa mortal li travessà el

rostre.

En un segon l’i creuà pel cap aquella imatge tan temuda

per les dones que a estiuejar al camp: un lladre se’ls fica

per la cuina, de la cuina al menjador... la argenteria del

armari de paret... desprès va a la habitació...amb una

destral...el rostre del bandit...les joies...les cames l’i

flaquejaren i un calfred l’i va córrer per la esquena.

- ¡Vasia! – cridà, sacsejant al seu home - ¡Vasili

Prokovich! Ah! Per Deu, no reacciona! Desperta, Vasili,

t’ho prego!

- Mmm...Si? – protestà l’assistent del procurador, aspirant

una gran glopada d’aire i llençant un gruny.

- Per l’amor a Deu, aixeca’t! Ha entrat un lladre a la

cuina! Estava mirant cap en fora i he vist que algú es ficava

per la finestra. Aviat arribarà al menjador...Els coberts son

a l’armari de paret! Vasili! Van entrar a la casa de Mavra

Yegorovna l’any passat!

- Que..., Que passa...?

- Deu meu! No m’entén. Escolta, idiota! T’estic dient que

he vist un home entrant per la finestra de la cuina. Pelagia

es durà un bon ensurt...i la argenteria es a l’armari de paret!

- Tonteries.

- No suporto mes, Vasili! Et parlo de un perill real i tu

t’estires a dormir i a roncar. Que et passa? Prefereixes que

ens robin i ens assassinen?

L’assistent del procurador s’aixecà lentament, va

asseure’s a al llit i començà a badallar.

- Deu meu! Quines criatures les dones! – mormolà – No

et deixen en pau ni a les nits! Despertar un home per

una tonteria així!

- Però, Vasili, et juro que he vist un home entrar per la

finestra.

- Be, i que? Deixa’l que entri...Estic segur que es el nuvi

de la Pelagia, el bomber.

- Com? Que has dit?

- Dic que es el bomber de la Pelagia, que ha vingut a

visitar-la.

- Pitjor encara! – udolà María Mijailovna – Pitjor que un

lladre! No penso permetre aquest cinisme a casa meva.

- Quina arrogància! Ara som virtuosos! No penses

permetre aquest cinisme? Com si això fos quelcom de

cínic! Perquè, de sobte, comences a usar mots

estrangeres? Estimada, es quelcom que succeeix des de

que el mon es mon, i la tradició ho justifica. De que ens

serveix un bomber, sinó es per fer-li l’amor a la

cuinera?

- No, Vasili! Parles com si no em coneguessis! Mai

permetré quelcom així ...a la meva casa. Has d’anar en

aquest moment a la cuina i dir-li que marxi! Ara

mateix! I demà li diré a la Pelagia que no es pot

rebaixar d’aquesta manera fent aquestes coses. Quan

em mori, podràs tolerar tota la immoralitat que vulguis

a casa teva, però fins llavors, res d’això! Ara, camina!

- Maleït sigui – renegà Gagin, fastiguejat – Utilitza el teu

microscòpic cervell de dona: a que haig d’anar?

- Vasili! Mira que em desmaio...

Gagin va maleir, es posà les plantofes, tornà a maleir i es

dirigí vers la cuina. Fora estava fosc com el fons de un

barril, i el assistent del procurador va haver de guiar-se pel

tacte. A les palpentes, arribà a la porta de la cambra dels

nens i despertà la mainadera.

Vasilisa – cridà – a nit et vas endur la meva bata per

raspallar-la. On es?

- Li vaig donar a la Pelagia per que ella la raspallés,

senyor!

- Quin descuit! Te la vas endur i no la vas tornar... Ara

haig d’anar per la casa sense la bata!

Arribant a la cuina, es dirigí al recó, a on, en una caixa

sota la prestatgeria dels pots i les olles, dormia la cuinera.

- Pelagia – va dir sacsejant-li la espatlla – Pelagia!

Perquè fingeixes? No estar dormida! Qui es el que

acaba de entrar per la finestra?

- Mmm...Eh...Bon dia! Per la finestra? Qui podia ser?

- Vinga, no serveix de res que em menteixis! El millor

que pots fer es dir-li a aquest bergant que marxi ben

ràpid. Em sents? No ha de fer res aquí!

- Es troba be, senyor, per amor a Deu? Es pensa que soc

tan tonta? Em passo tot el dia treballant, sense tant sols

un minut de repòs, i ara ve a parlar-me així en mig de la

nit! Quatre rubles al mes... a mes a mes de haver de

pagar el meu propi te i el meu sucre, i aquest es el

reconeixement que rebo pel treball que faig! Abans

vivia a la casa de un comerciant i mai em van insultar

de aquesta manera!

- Be, be, ara no em vinguis amb les teves queixes! En

aquest moment el teu amic ha de marxar. Ho entens?

- Hauria de donar-li vergonya, senyor – va dir la Pelagia,

i Gagin podia sentir les seves llàgrimes a la veu – Gent

tan elegant i educada, però sense la mes mínima idea

del molt que treballem... en aquesta vida miserable! –

va esclatar a plorar – que fàcil es ofendre’ns. No tenim

ningú que ens protegís!

- Be, ja està be...A mi no m’importa. La teva patrona es

la que m’envia. Pots deixar entrar al mateix dimoni per

la finestra, si vols. A mi mes igual!

L’únic que li quedava al assistent del procurador era

admetre que s’havia equivocat i tornar amb la seva esposa.

El que et deia, Pelagia – continuà – es que tu tens la meva

bata i havies de raspallar-la. On es?

- Ay, ho sento, senyor. Em vaig oblidar de posar-la a la

seva cadira. Està penjada en un ganxo prop del forn.

Gagin va anar fins el forn, prengué la bata i se va posar.

Tornà silenciós a la seva cambra.

Quan va sortir el seu home, Maria Mijailovna tornà a

posar-se al llit i esperà. Els primers tres minuts estava

tranqui-la, però desprès començà a preocupar-se.

“Quan tarda”, pensà. “No m’importa que sigui aquell

home...aquell immoral...però si es un lladre?”

I una vegada mes li va venir a la memòria la imatge del

seu marit entrant a la cuina a les fosques... un cop amb una

destral...morint, sense un gemec, en silenci total...un mar de

sang...

Van passar cinc minuts...cinc i mig...per fi, sis...una suor

freda li va córrer pel front.

- Vasili! – cridà – Vasili!

- Perquè crides tant? Soc aquí – sentí la veu del seu home i

les seves petjades – Te estant assassinant?

L’assistent del procurador es va apropar al llit i va seure al

costat.

No hi havia ningú en absolut – li explicà – Fou una

fantasia teva, criatura endimoniada... Pots dormir

tranquil·la. La tonta de la Pelagia es tan virtuosa com la

seva patrona. Que covard que ets! Que...!

L’assistent del procurador comença a burlar-se de la seva

dona. Estava ben despert en aquell moment i no desitjava

dormir.

Ets una covard! – i va riure – Hauries de anar demà al

metge per que et curi aquestes al·lucinacions, ets una

neuròtica!

- Quina olor a oli – el va interrompre la seva dona – a Oli

o quelcom així, ceba, o sopa de bròquil...

- Si... hi ha una olor... No en tinc de son. Vull dir, vaig a

encendre una espelma. On son els llumins? I, de pas,

t’ensenyaré la fotografia del procurador del Palau de

Justícia. Ens va donar a tos una fotografia amb el seu

autògraf quan es va acomiadar de nosaltres ahir.

Gagin rascà un llumí contra la paret i va encendre una

espelma. Però abans de que pogués llevar-se per anar a

buscar la fotografia, va sentir un crit esborronador a la

seva esquena. Es va girar i va notar que la seva dona el

mirava, amb els ulls tot oberts, plena de espant, ira i

horror...

- Et vas treure la bata a la cuina? – preguntà, pàl·lida.

- Perquè?

- Mira’t.

El assistent del procurador es va mirar al mirall i es va

empassar la saliva.

Sobre les espatlles no duia la bata, sinó el pardessú del

bomber. Com podia ser? Mentre tractava de trobar una

resposta, la dona començà a imaginar una escena molt

diferent, espantosa e intolerable: foscor, silenci,

murmuris...i moltes, moltes mes coses.

Kate Chopin

PENEDIMENT

Mamzelle Aurélie tenia una figura imponent, galtes

vermelles, cabells que canviaven del castany al gris, i una

mirada enèrgica. A la granja duia posat un barret d’home,

un vell pardessús militar blau quan feia fred i, de vegades,

botes de campanya.

Mamzelle Aurélie mai havia pensat en casar-se. Mai havia

estat enamorada. Ala vint anys va rebre una proposta de

matrimoni, que rebutjà de immediat, y als cinquanta seguia

ses penedir-se de la seva decisió.

Així que estava sola al mon, excepte pel seu gos Ponto,

els negres que vivien a las cabanyes i llauraven els camps,

les aus de corral, una quantes vaques, un parell de mules, la

seva escopeta (per disparar als falcons galliners) i la seva

religió.

Un matí, Mamzelle Aurélie estava a la veranda de casa,

mirant, amb les mans a la cintura, a un petit grup de nens

molt petits que podien haver caigut dels núvols, per lo

inesperat i desconcertant de la seva arribada, i tan

inoportuna. Eren els fills de la seva veïna mes propera,

Odile, que la veritat es que no era tan propera.

La jove havia aparegut cinc minuts abans, acomboiada

dels quatre nens. A braços duia a la petita Elodie,

arrossegava de una ma al rebel de Ti Nomme, mentre que

la Marcéline i Marcélette la seguien amb indecís pas.

Tenia la cara vermella i desfigurada per les llàgrimes i per

l’agitació. La greu malaltia de sa mare exigia la seva

presencia en un comptat veí, el seu marit estava lluny, a

Texas – que en ella li semblava a milers de kilòmetres de

distancia – i Valsin la esperava amb la carreta de mules per

dur-la a la estació.

-No hi ha alternativa, Mamzelle Aurélie. S’ha de quedar

els nens fins que torni. Dieu sait que no la molestaria si

hagués altre solució. Obligui’ls a que la obeeixin,

Mamzelle Aurélie, i castigui’ls quan sigui necessari. Be, jo,

com pot veure, estic mig embogida entre els nens i León

lluny de casa. I, tal vegada, no trobi a la meva pobre mare

encore amb vida! – horrible possibilitat que dugué a Odile

a un comiat final, precipitat i tremolós, de la seva

desconsolada família.

Els deixà amuntegats a la franja estreta de ombra al porxo

de la casa llarga i baixa. La blanca llum del sol escalfava

els vells taulons blancs; alguns pollastres picotejaven

l’herba al peu dels graons i un d’ells, el mes agosarat, pujà

els esglaons i començà a caminar per la galeria amb

pesantor i solemnitat, sense rumb fix. En l’aire es sentia un

agradable flaire a clavells i el so dels riures dels negres

arribaven a través del florit camp de cotó.

Mamzelle Aurélie es va quedar guaitant els nens. Mirà

amb ull crític a Marcéline, que trontollava sota el pes de

rodanxona Elodie. Examinà amb la mateixa atenció a

Marcélette, que barrejava les seves llàgrimes silencioses

amb la rebel·lia ostentosa i el sorollós dolor de Ti Nomme.

En aquests pocs instants contemplatius, va tractar de

recobrar la calma, mentre definia una línia de conducta que

coincidís amb la línia del deure. Va començà per el dinar.

Si aquestes haguessin estat les úniques responsabilitats de

Mamzelle Aurélie, se les hagués tret de sobre amb facilitat,

car el seu rebost estava ben proveït per aquestes menes de

emergències. Però els nens petits no son porquets:

necessiten i exigeixen unes cures que Mamzelle Aurélie no

esperava gens i estava molt mal preparada per fer-ho.

Els primers dies va ser, en veritat, molt maldestre en el

manejament dels fills de la Odile. Com havia de saber que

Marcélette acostumava a plorar quan la parlaven en veu

massa alta i autoritària? Era un tret típic de la Marcélette.

Es va assabentar de la passió per les flors de Ti Nomme no

mes després que el nen arrabasses les gardènies i els

clavells mes bonics del jardí, amb l’aparent propòsit de

estudiar amb detall la seva estructura botànica.

No hi ha prou dient-li, Mamzelle Aurélie – li va explicar

la Marcéline – El te de lligar a una cadira. Es el que sol fer

la maman sempre quan no es porta be: el lliga a una cadira.

La cadira a la que Mamzelle Aurélie va lligar a Ti

Nomme era ampla i còmoda, i com era una tarda calorosa,

el nen va aprofitar per fer una bona migdiada.

Al vespre, quan els va dur tots plegats al llit, de la mateixa

manera com hagués espantat pollastres al galliner, els nens

la van mirar destarotats. Que fer amb els petits camisoles

blancs que havien dut en fundes de coixins i que una ma

forta havia de sotragar fins que petessin com fuet de bou?

Que fer amb el cubell d’aigua que s’havia de posar al terra,

al mig de la cambra, per rentar amb suavitat i amb cura els

petits peus cansats, polsegosos i bronzejats pel sol? A

Marcéline i Marcélette els hi va fer molta gràcia que

Mamzelle Aurélie hagués cregut, ni per un instant, que Ti

Nomme podria adormir-se abans que li contessin el compte

de Croquemitaine o el del Loup-Garou, o tots dos; o que

Elodie pogués conciliar la son sens que la bressolessin als

braços o li cantessin una cançó de bressol.

- Creu-me, tia Ruby – confià Mamzelle Aurélie a la seva

cuinera – per la meva part, preferiria mil vegades fer-me’n

càrrec de una dotzena de plantacions que de quatre nens. Es

terrasent! Bonté! No vull saber res de nens!

- No esperava que sabés com tractar-los Mamzelle

Aurélie. Ho vaig comprovar ahir mentre observava a aquell

petit jugant amb les seves claus. No sabia vostè que jugar

amb claus tornen els nens entercs i caparruts? Així com

se’ls hi posen dures les dents si es miren al mirall. Aquestes

son les coses que s’han de saber quan es crien i eduquen

nens.

Per cert, Mamzelle Aurélie ni pretenia ni desitjava tenir

un coneixement tan subtil i transcendent envers el tema

com el que tenia la tia Ruby, que “va criar a cinc i en va

enterrar a sis” als seus bons temps. Es conformava a

aprendre dos o tres secretets de mare per les necessitats del

moment.

Els dits enganxosos de Ti Nomme la obligaren a

desempolsar blancs davantals que feia anys que no

s’usaven, i es va haver de acostumar a les seves besades

humides, a les manifestacions de la seva naturalesa

carinyosa i exuberant. Del prestatge mes baix del armari va

baixar el cosidor, que poques vegades usava i el posà al

abast de la ma com ho exigien els enagos estripats i les

bruses sense botons. Va necessitar alguns dies a habituar-se

als riures, els plors, les xerrameques que ressonaven tot el

dia, dins i fora de la casa. I van passar mes de dos nits

abans que pogués dormir còmodament amb el cosset

rodanxó i càlid de la Elodie estret contra ella, mentre el

dolç alè de la nena li fregava la galta com el suau aleteig de

un ocell.

Però a les dues setmanes Mamzelle Aurélie ja estava prou

acostumada a aquestes coses i havia deixat de queixar-se.

I fou també a les dues setmanes, mentre observava la

establia on menjava el bestiar al tardejar, quan Mamzelle

Aurélie va veure la carreta blava de Valsin a la corba del

camí. Odile estava asseguda al costat del mulato, molt dreta

i alerta. A mesura que s’acostaven, el rostre radiant de la

jove indicava que el retorn a la llar era un retorn feliç.

Però aquella arribada,sense previ avís i tan per sorpresa,

va sumir a Mamzelle Aurélie en un estat de atabalament

que quasi bordejava la agitació. S’havia de aplegar els

nens. On era en Ti Nomme? Allà al rafal, esmolant una

navalla a la pedra d’esmolar. I Marcéline i Marcélette?

Tallant i cosint roba de nines a un recó de la veranda. En

tant que Elodie, la nena es trobava segura als braços de

Mamzelle Aurélie i havia cridat de alegria en reconèixer la

carreta blava que duia de tornada a la seva mare.

Va passar la excitació; ja havien marxat. Quin silenci es

va fer quan averen marxat! Mamzelle Aurélie es va quedar

a la veranda, mirant i escoltant. Ja no veia la carreta; la

rogenca posta del sol i el crepuscle blau gris escamparen al

mateix temps una boira porpra per sobre els camps i el

camí que la va esborrar de la seva vista. Ja no podia sentir

el tractegi i el xerriqueix de les rodes. Però encara podia

sentir lluny les alegres veus bullicioses dels nens.

Va entrar a la casa. Li esperava molt treball, doncs els

nenes ho havien deixat tot en desordre, però no va iniciar la

feina de seguida. Mamzelle Aurélie es va assentar prop de

la taula. Va llançar una lenta mirada a través de la cambra,

on lliscaven les ombres de la vesprada, cada vegada mes

fosques al voltant de la seva figura solitària. Deixà caure el

cap sobre el braç doblegat i començà a plorar. Ah, com

plorava! No en silenci, com ho solen fer les dones. Va

plorar com un home, amb singlots que semblaven

esquinçar-li el fons de l’ànima. No es va apercebre que el

Ponto li llepava les mans.

Stephen Crane

AMB LA CARA CAP AMUNT

- Que farem ara? – digué el ajudant, inquiet i espantat.

- Enterrar-lo – respongué Timothy Lean.

Els dos oficials van fer caure les mirades cap el seu

company que jeia estirat als seus peus. Tenia el rostre

blavenc; els ulls brillants miraven cap el cel. Per sobre les

dos siluetes d’en peu, es sentia el xiulet de les bales, i al

cim del tossal, la prostrada infanteria Spitzbergen disparava

rítmiques descàrregues tancades.

- No creus que seria millor... – començà a dir l’ajudant –

Ho podríem deixar aquí fins demà.

- No – va dir Lean – No podré mantenir la nostra posició

mes d’una hora. Haig de retrocedir i em de enterrar al vell

Bill.

- Certament – replicà l’ajudant de immediat – Els teus

homes tenen eines de trinxera?

Lean cridà en direcció a la primera línia de foc i dos

homes s’aproparen lentament, amb un pic i una pala. Es

van quedar mirant en direcció als tiradors aguaitats de

Rostina. Les bales petaven prop de les seves orelles.

- Cava aquí – va ordenar Lean de mal humor.

Els homes, obligats a baixar la mirada a la gespa,

començaren a dar-se presa i a sentir por, doncs no podien

veure de on venien les bales. El cop sec del pic colpejant la

terra ressonava al mig del ràpid esclafit dels propers

projectils. Al rato, l’altre soldat ras començà a cavar amb la

pala.

- Suposo – va dir l’ajudant a poc a poc – hauríem de

buscar de buscar a la roba...coses.

Lean va dir que si amb el cap. Plegats, abstrets de forma

estranya, miraren el cadàver. Llavors, Lean va moure les

espatlles, com si es despertés de sobte.

- Si – respongué – serà millor que veiem que te.

Es posà de genolls i apropà les mans al cos del oficial

mort. Però les mans li tremolaren sobre els botons de la

jaqueta. El primer botó tenia un color vermell maó degut a

la sang seca, i Lean, semblava que no gosava tocar-ho.

- Va, segueix – va dir l’ajudant amb veu rauca.

Lean va estendre la ma rígida i els seus dits maneflejaren

amb feixugor els botons tacats de sang. Al final s’aixecà

amb la cara pàl·lida. Va trobar un rellotge, un siulet, una

pipa, una bossa de tabac, un mocador, un petit estoig de

cartes, i papers. Va mirar l’ajudant. Es va fer un silenci.

L’ajudant sentia que s’havia comportat com un covard al

permetre que Lean fes tot sol aquella feina tan depriment.

- Be – va dir Lean – això es tot, crec. Tu tens la seva

espasa i el revòlver.

- Si – respongué l’ajudant amb una ganyota. Però llavors,

amb una fúria inexplicable i sobtada, es dirigí als dos

soldats rasos:

- Perquè no s’afanyen amb aquesta tomba? Que es creuen

que estan fent? Va, ràpid, em senten? Mai he vist una

estupidesa semblant...

Al mateix temps que el ajudant cridava en un rampell de

colera, els dos homes lluitaven per la seva vida. De manera

constant, per sobre dels seus caps, xiulaven les bales.

Van acabar de cavar la tomba. No fou pas una obra

d’art...no mes un trist forat de poca fondària. Lean i el

ajudant es van mirar de nou en un rar i silenciós

enteniment.

De sobte, l’assistent va fer una riallada ronca i

esborronadora. Era un riure terrible, com les que sorgeixen

de aquella part del cervell que es veu estimulada per la

vibració dels nervis.

- Be – va dir a en Lean, rialler – Suposo que serà millor

que el llencem allà.

- Si – respongué Lean. Els dos soldats rasos esperaven

capficats en les seves eines. – Crec – digué Lean – que fora

millor que nosaltres mateixos el fiquem dins.

- Si – confirmà l’assistent. I Llavors, recordant que havia

obligat en Lean a regirar el cadàver, es va inclinà amb gran

enteresa i va agafar l’oficial mort de la roba. Lean se li va

apropar. Ambdós tingueren especial cura en no fregar el

cadàver amb els dits. Van tirar amb força; el cadàver es va

elevar, es mogué de una banda a l’altre, es tambalejà i al

final va caure dins la tomba, i els dos oficials, recobrant la

positura, es van mirar fixament l’un a l’altre. Van fer un

sospir de alleujament.

- Crec que hauríem... hauríem de dir quelcom. Recordes el

servei funerari, Tim?

- No sol pregar fins que es cobreixi la tomba – digué en

Lean.

- Ah, no? – digué l’ajudant, disgustat per haver comés

aquell error. – Ah, be – va dir de sobte – diguem...diguem

quelcom...mentre ens pugui sentir.

- Val – digué en Lean – recordes del rés?

- No recordo ni una sola línia – digué l’ajudant.

Lean restava indecís:

- Puc repetir dues línies, però...

- Be, fes-ho – insistí l’ajudant – Fins allà on puguis. Pitjor

es no res. I les besties aquelles ja ens tenen al seu punt de

mira.

Lean veié els seus dos homes.

- Atenció! – cridà una ordre.

Els soldats rasos es van quadrar amb cara d’aflicció.

L’ajudant va baixar el casc fins el genoll. Lean, amb el cap

descobert, s’hi posà en front la tomba. Els tiradors apostats

de Rostina disparaven sense parar.

- Oh, Pare, el nostre amic s’ha submergit a les profundes

aigües de la mort, però el seu esperit ha pujat cap a Tu,

com sorgeix la bombolla dels llavis dels ofegats. Et

supliquem, oh, Pare, que miris la bombolla surant y...

Lean, en tant que ronc i pudorós, havia seguit sense

vacil·lar fins aquell moment, però es va deturar desesperat i

mirà al cadàver.

L’ajudant es va moure amb ansietat.

- I des de les teves majestàtiques altures... – començà, i

llavors ell també quedà callat.

- I des de les teves majestàtiques altures – continuà Lean.

De sobte, l’ajudant recordà una frase final del servei

funerari de Spitzbergen, i va aprofitar-la amb la actitud

triomfant del home que ho ha recordat tot i por prosseguir.

- Oh, Deu, tinguis pietat...

- Oh, Deu, tinguis pietat...- corejà Lean.

- Pietat – repetí l’ajudant i s’aturà en sec.

- Pietat – seguí en Lean. Però llavors es va sentir

embargat per un profund sentiment de violència, i

girant-se cap els seus dos homes, els cridà amb crueltat

- : Llencin la terra!

El foc dels tiradors de Rostina era precís i continuat.

Un dels afligits soldats rasos s’avençà amb la pala. Aixecà

la primera palada, i per un instant de incomprensible

vacil·lació, la va mantenir sospesa sobre el cadàver que,

amb el rostre blavenc, el mirava fixament des de la tomba.

Llavors el soldat abocà la terra sobre... els peus.

Timothy Lean, va sentir com si l’haguessin tret de sobte

un gran pes de sobre. Per un moment va témer que el soldat

bolqués la terra sobre...sobre la cara. Però ho havia fet

sobre els peus. Un gran punt a favor...ja, ja!...La primera

palada havia caigut als peus. Quina satisfacció!

L’assistent comença a balbotejar.

- Be, es clar...un home amb el que em compartit tantes

coses durant tots aquests anys...impossible...no pot deixar,

com be saps, que els teus íntims amics es podreixin al aire

en el camp. Vostè, segueixi tirant terra, per l’amor de Deu!

Sobtadament el home amb la pala s’ajupí. Amb la ma

dreta va estrènyer el seu braç esquerre i mirà l’oficial

esperant ordres. Lean va recollir la pala del terra.

- Vagi-se’n a la reraguarda – li va dir al home ferit; i es va

dirigir al altre soldat -: Vostè també, posis a cobert.

M’encarrego jo de acabar tot això.

El home ferit va gatejar de manera precipitada cap el cim

del tossal sense desviar la mirada en direcció a les bales;

l’altre soldat el va seguir al mateix pas, però amb la

diferencia de que va mirar amb ansietat al darrere al menys

tres vegades.

Així es solen comportat...sovint...els ferits i els no ferits.

Timothy Lean omplí la pala, dubtà, i llavors, en un

moviment semblant a una ganyota de repugnància, llençà la

palada a la tomba. Quan la terra va caure, va fer un soroll:

plaf! Lean va fer una pausa de seguida i s’assecà el front

com un treballador esgotat.

- Tal vegada ens vem equivocar – va dir l’ajudant. Llençà

una mirada ximple al voltant – Pot ser hagués estat millor

no enterrar-lo just en aquell moment. Però, es clar, si

esperéssim fins demà el cos hagués estat...

- Maleït siguis! – va dir en Lean – Tanca la boca! No era

el oficial de mes alt rang!

Tornà a omplir la pala i llençà terra al fossar. La terra

sempre feia aquell soroll: plaf! Durant una bona estona,

Lean va treballar frenèticament, com un home que cava la

seva pròpia salvació.

En poc temps, no mes quedà a la vista el rostre blavenc.

Lean omplí de nou la pala.

- Deu meu! – va cridar al ajudant – Perquè no li vas donar

la volta de alguna manera quan el vas ficar allà? Això... –

llavors Lean començà a quequejar.

L’assistent va entendre. Fins i tot els llavis es van posar

lívids.

- Segueix, home, segueix! – digué, suplicant, quasi

cridant.

Lean balancejà la pala fins darrere. Aquesta es va avançar

corbada com un pèndol. Quan la terra va caure, va fer un

soroll: plaf!

Ruben Dario

HUITZILOPOXTLI

Vaig haver de anar, fa poc temps, en una comissió

periodística, de una ciutat fronterera dels Estats Units a un

punt mexicà en el que hi havia un destacament de

Carranza. Allà se’m va donar una recomanació i un

salconduit per poder entrar a la part del territori depenent

de Pancho Villa, el formidable guerriller i capitost militar.

Jo havia de veure a un amic, tinent de les milícies

revolucionàries, que m’havia ofert dades per les meves

informacions, assegurant-me que res hauria de témer durant

la meva permanència al seu camp.

Vaig fer el viatge, en automòbil, fins una mica mes de la

línia fronterera en companya de mister John Perhaps,

metge, i també home de periodisme, al servei de diaris

ianquis, i del Coronel Reguera, millor dit, el Pare Reguera,

un dels homes mes rars i terribles que hagi conegut en ma

vida. El Pare Reguera es un antic frare que, jove en temps

de Maximiliano, imperialista, naturalment, tombà en temps

de Porfirio Díaz de Emperador sense canviar en res de tot

el demès. Es un vell frare basc que creu que tot està

disposat per la resolució divina. Sobre tot, el dret diví del

comandament es per ell indiscutible.

- Porfirio dominà – deia – perquè Deu ho va voler. Perquè

així havia de ser.

- No digui macanas! – responia mister Perhaps, que havia

estat a l’Argentina.

Però en Porfirio l’hi va faltar la comunicació amb la

Divinitat... Al que no respecta el misteri se’l duu el diable!

I Porfirio ens va fer anar sense sotana pels carrers. En canvi

Madero...

Aquí, a Mèxic, sobre tot, es viu en un sol que està ple de

misteri. Tots aquets indis que hi son no respiren altre cosa.

I el destí de la nació mexicana està encara en poder de les

primitives divinitats dels aborígens. A d’altres llocs es diu:

“Grateu... i apareixerà el...”. Aquí no s’ha de gratar res. El

misteri azteca, o maya, viu en tot mexicà per molta barreja

social que hi hagi a la seva sang, i això en pocs.

- Coronel, prengui’s un whisky! – va dir mister Perhaps,

donant-li el seu flascó de ruolz.

- M’estimo mes el comiteco – respongué el Pare Reguera,

em donà un paper amb sal, que va treure de una bossa, i

una cantimplora plena de un licor mexicà.

Caminant, caminant, vem arribar al final de un bosc, on

ven sentir un crit:

“Alt!” Ens vem aturar. No es podia passar per allà. Uns

quants soldats indis, descalços, amb els seus grans barrets i

els seus rifles llestos, ens van aturar.

El vell Reguera parlamentà amb el principal, que coneixia

també al ianqui. Tot va acabar be. Ven tenir dos mules i un

cavallet per arribar al punt del nostre destí. Feia lluna quan

ven seguir la marxa. Vem anar pas a pas. De sobte vaig dir,

dirigint-me al vell Reguera:

- Reguera, com vol que el digui, Coronel o Pare?

- Com la que el va parir! – bufà el escarransit personatge.

- Ho dic – respongué – perquè li haig de preguntar per

coses que en a mi em preocupen prou.

Les dos mules anaven a una trotada regular, i sols mister

Perhaps s’aturava de quan en quan a arreglar la

sotaventrera del seu cavall, tot i que lo principal era engolir

el seu whisky.

Vaig deixar passar al ianqui al davant i després apropant

la meva cavalleria a la del Pare Reguera, li digué:

- Vostè es un home valent, pràctic i a l’antiga. A vostè el

respecten i l’estimen molt totes aquestes indiades.

Digui’m en confiança: es cert que encara es veuen aquí

coses extraordinàries? , com als temps de la

reconquesta?

- Bon diable se l’emporti a vostè! Te tabac?

Li donà un cigarro.

- Doncs li diré a vostè. Des de fa molts anys conec aquets

indis com a mi mateix, i visc entre ells com si fos un d’ells.

Vaig venir aquí molt marrec, en temps de Maximiliano. Ja

era cura i segueixo essent cura, i moriré cura.

- I...?

- No se fiqui en això.

- Te raó vostè, Pare; però si que em permetrà que

m’interessi per la seva estranya vida. Com vostè a pogut

ser tants d’anys sacerdot, militar, home que te una llegenda,

ficat tant de temps entre els indis, i al final aparèixer a la

Revolució amb Madero? No s’havia dit que Porfirio l’havia

guanyat a vostè?

El vell Reguera va fer una gran rialla.

- Mentre Porfirio va tenir a Deu, tot va anar molt be

, i això per Doña Carmen...

- Com, Pare?

- Doncs així...El que hi ha es que els altres deus...

- Quins, Pare?

- Els de la terra...

- Però vostè creu en ells?

- Calla, noi, i pren-te altre comiteco.

- Convidem – li vaig dir – a mister Perhaps que ja es molt

endavant.

- Eh, Perhaps! Perhaps!

El ianqui no ens va contestar.

- Esperi – li vaig dir, Pare Reguera; vaig a veure si el

trobo.

- No hi vagi – em contestà mirant el fons de la selva.

Prengui el seu comiteco.

L’alcohol azteca havia posat a la meva sang una activitat

singular. Al poc de caminar en silenci, el Pare em va dir:

- Si Madero no s’hagués deixat enganyar...

- Dels politics?

- No fill; dels diables...

- Com es això?

- Vostè sap.

- Lo del espiritisme...

- Res de això. El que hi ha es que ell va aconseguir posar-

se en comunicació amb els deus vells...

- Però, Pare...!

Si, noi, si, i t’ho dic perquè encara que jo digui missa,

això no treu tot el que he aprés per totes aquestes regions

en tots aquest anys... i t’adverteixo una cosa: amb la creu

aquí em fet ben poc, i per dins i per fora el ànima i las

formes dels primitius ídols en vencen...Aquí per

esclavitzar les divinitats d’abans no i van haver suficients

cadenes cristianes; i cada vegada que han pogut, i ara

sobre tot, aquets diables es mostren.

La meva mula va donar un salt cap en darrera tota

agitada i tremolosa, vaig voler fer-la passar i va ser

impossible.

- Quiet, quiet – em va dir Reguera.

Va treure un llarg ganivet i va tallà de un arbre un vergàs,

i desprès amb ell va donar uns cops al terra.

- No se esveri – em va dir – es una cascavell.

I vaig veure aleshores un gran escurçó que restava mort al

llarg del camí. I quan seguim el viatge, sentí una sorda

rialleta del pare...

- No em tornat a veure al ianqui – li digué.

- No es preocupi; ja el trobarem alguna vegada.

Vem seguir endavant. Vem haver de passar travessant un

gran arborat darrere de la qual es sentia el soroll d’aigua en

un forat. Al poc: “Alt!”.

- Altre vegada? – li digué en Reguera.

- Si – em respongué – Som al lloc mes delicat que

ocupen les tropes revolucionaries. Paciència!.

Un oficial amb altres soldats es van avançar. Reguera els

hi va parlar i vaig sentir respondre al oficial:

- Impossible anar mes endavant. Haurà de quedar-se aquí

fins la matinada.

Vem escollir per descansar un descampat sota un gran

arbre.

No cal dir que jo no podia dormir. Havia acabat el meu

tabac i li vaig demanar en Reguera.

- En tinc – em va dir – però amb marihuana.

Vaig acceptar però amb por, doncs conec els efectes de

aquesta herba encisadora , i em vaig posar a fumar. De

seguida el pare roncava i jo no podia dormir.

Tot era silenci a la selva, però silenci temorós, sota la

pàl·lida llum de la lluna. De sobte sentí lluny com un

gemec llarg i udolant, que després es va transformar en un

cor de udols. Jo coneixia aquella sinistra música de les

selves salvatges: era el udol dels coiots.

Em vaig incorporar quan vaig sentir que els clamors

s’apropaven. No em sentia be i me’n vaig recordar de la

marihuana del capellà. Seria això...

Els udols augmentaven. Sense despertar al vell Reguera,

prengué el meu revòlver i vaig anar cap a la banda on era el

perill.

Vaig caminar i em vaig internar un tant en el bosc, fins

que veié una mena de claredat que no era la de la lluna, ja

que la claredat lunar, fora del bosc era blanca, i aquesta,

dins, era daurada. Vaig seguir ficant-me fins on sentia una

vague remor de veus humanes alternant de tant en tant amb

els udols dels coiots.

Vaig avançar fins on em va ser possible. Això es el que

vaig veure : un enorme ídol de pedra, que era ídol i altar al

mateix temps, s’alçava en aquella claredat que havia vist.

Impossible detallar res. Dos caps de serp, que eren com

braços o tentacles del bloc, s’ajuntaven en la part superior,

sobre una mena de immensa testa descarnada, que tenia al

seu voltant un enfilall de mans tallades per sobre de un

collar de perles, i sota d’això, vaig veure, en vida de vida,

un moviment monstruós. Però abans de tot veié uns quant

indis, dels mateixos que ens havien servit per dur el nostre

equipatge, i que silenciosa i hieràticament giraven al

voltant de aquell altar vivent.

Vivent, perquè fixant-me be, i recordant les meves

lectures especials, em vaig convèncer que allò era un altar

de Teoyaomiqui, la deesa mexicana de la mort. A aquella

pedra s’agitaven serps vives, i adquiria el espectacle una

actualitat esgarrifosa.

Em vaig avançar. Sense udolar, en un silenci mortal,

arribà una tropa de coiots i va envoltat el misteriós altar.

Vaig notar que les serps, amuntegades, s’agitaven; i als

peus del bloc ofídic, un cos es movia, el cos de un home:

mister Perhaps estava allà.

Darrere un tronc d’arbre jo estava en un paorós silenci.

Vaig creure patir una al·lucinació; però lo que en realitat

havia era aquell gran cèrcol que formaven aquells llops de

Amèrica, aquells udolants coiots mes fatídics que els llops

de Europa.

L’endemà, quan vem arribar al campament, van haver de

cridar al metge per mi.

Vaig preguntar per el pare Reguera.

- El coronel Reguera – em va dir la persona que estava

prop meu – es en aquest moment ocupat. Li falten tres

per afusellar.

Franz Kafka

EL SILENCI DE LES SIRENES

Està comprovat que sistemes insuficients, inclòs infantils,

serveixen per defugir de un perill:

Per protegir-se de les sirenes, Odiseo es va tapar les

orelles amb cera i fa ver que el cadenessin al arbre major de

la seva nau. Menys els viatgers que ja havien sucumbit als

seus encanteris al sentir-les en la distància, molts hagueren

fet el mateix, si be es sabut que aquest recurs hagués estat

de poca ajuda. El cant de les sirenes ho penetrava tot, i la

passió dels seduïts era tal que podia destruir arbres i

cadenes. Però, Odiseo, conscient de aquell fet, li donà poca

importància. Confiava totalment en el seu manat de

cadenes i en el seu grapat de cera; així, es va enfrontar a les

sirenes amb innocent alegria.

Ara be, les sirenes tenen un arma molt mes perillosa que

el seu cant: el seu silenci. Encara que sabem que mai va

passar, es possible que algú fugis del seu cant, però mai

ningú va fugir mai del seu silenci. No hi ha al mon

sentiment comparable a la esbalaïdora supèrbia de haver-

les vençut amb les seves pròpies forces.

Per això les terribles seductores no van cantar quan

Odiseo passà pel seu costat: fos perquè sols amb el silenci

podien vèncer al seu adversari, fos perquè al veure la

bellesa del rostre de Odiseo, que no pensava en altre que no

fossin cadenes i cera, oblidaren la cançó.

De tots modus, Odiseo, per dir-ho de alguna manera, no

va percebre el silenci, perquè va pensar que elles estaven

cantant i que ell era l’únic que no las sentia. Per un moment

va poder veure les corbes del coll, el baf de la seva

profunda respiració, els ulls plens de llàgrimes i les boques

semiobertes. Per ell, tot fou part de la música que

s’evaporava al seu voltant sense ser captada per l’oïda

humà. Però aviat, malgrat la seva determinació, mentre

mirava en la distància, les sirenes van desaparèixer en el

mateix moment que arribaven al seu costat, i ja no las veure

mes.

Però les sirenes s’allargaven i entrecreuaven, mes

formoses que mai; desplegaven calfredantes cabelleres al

vent i acaronaven les roques amb les seves urpes. Ja no el

volien seduir, no mes volien atrapar el fulgor dels grans

ulls de Odiseo i conservar-lo per un segon.

Si les sirenes haguessin tingut consciencia, aquell mateix

dia haurien mort. Per`van seguir amb vida, i Odiseo fou

l’únic home que va aconseguir fugir dels seus encanteris.

A aquesta historia si afegeix un comentari. Es diu que

Odiseo, home savi, era astut com un guineu, tant que la

Deesa del Destí desconeixia el que guardava el seu cor.

Encara que ningú amb seny ho pugui comprendre, es

possible que Odiseo es donés compte de que les sirenes

romanguessin callades i representés una farsa per elles i

pels deus, diguem-ne que a modus de protecció.

Baldomero Lillo

LA COMPORTA NÚMERO DOTZE

En Pau s’aferrà instintivament a les cames del seu pare.

Li brunzien les oïdes, i el terra que fugia sota els seus peus

li produïa una estranya sensació de angoixa. Es creia

precipitat en aquell forat la negror del qual havia

entrellucat al ficar-se a la gàbia, i els seus grans ulls

miraven espantats les llòbrecs parets del pou en el que

s’enfonsaven amb vertiginosa rapidesa. En aquell silenciós

descens sense trepidació ni altre soroll que l’aigua degotant

sobre la teulada de ferro, les llums de les làmpades

semblaven extingir-se, i als seus dèbils llampades es

delineaven vagament en la penombra les escletxes i sortints

de la roca; una sèrie interminable de negres ombres que

volaven com sagetes cap amunt.

Passat un minut, va minvar la velocitat bruscament, els

peus s’assentaren amb mes solidesa al terra fugitiu i la

pesada carcassa de ferro, amb un aspre grinyolar de

frontisses i cadenes, va quedar immòbil a la entrada de la

galeria.

El vell prengué de la ma el petit i plegats es ficaren al

negre túnel. Eren els primers en arribar i el moviment de la

mina encara no començava. De la galeria, prou alta per

permetre el miner dreçar la seva alçada, no mes es distingia

part de la teulada creuada per grosses bigues. Les parets

laterals restaven invisibles a la profunda foscor que omplia

la vasta i llòbrega excavació.

A quaranta metres del pic es van aturar davant una mena

de gruta excavada a la roca. Del sostre clivellat, de color de

sutge, penjava un llantió de llauna, la claror macilent del

qual donava a la estança l’aparença de una cripta endolada

i plena d’ombres. Al fons, assegut rere una taula, un home

petit, ja una mica gran, prenia notes en un enorme registre.

El seu vestit negre feia ressortir la pal·lidesa del seu rostre

solcat per fondes arrugues. Al sentir soroll de passes

aixecà el cap i va fixar una mirada interrogadora en el vell

miner, que va avençà amb timidesa, dient-li amb veu plena

de submissió i respecte:

- Senyor, aquí duc el noi.

Els penetrants ulls del sobrestant abastaren d’un cop d’ull

el dèbil cosset del noiet. Els seus membres prims i la

infantil inconsciència del rostre bru en el que lluïen dos ulls

molt oberts com de una bestiola poruga el van impressionar

desfavorablement, i el seu cor, endurit per el diari

espectacle de tantes misèries va commoure’l pietosament

d’aquell petitó arrabassat dels seus jocs infantils, i

condemnat, com tantes infelices criatures, a llanguir

miserablement en les humils galeries, prop de les portes de

ventilació. Les dures faccions del rostre es suavitzaren, i

amb fingit aspror li digué al vell, que, molt inquiet per

aquell examen, fixava en ell una mirada ansiosa:

- Home! Aquest noiet es encara molt dèbil per el treball.

Es fill teu?

- Si, senyor.

- Doncs hauries de tenir llàstima dels seus pocs anys, i

abans d’enterrar-lo aquí, enviar-lo a la escola un temps.

- Senyor – balbejà la ruda veu del miner en la que vibrava

un accent de dolorosa súplica – som sis a casa i nomes un

el que treballa. Pau ja ha complert els vuit anys i es deu

guanyar el pa que menja, i com fill de miners, el seu ofici

ha de ser el dels seus majors, que no van tenir mai altre

escola que la mina.

La seva veu opaca i tremolosa s’extingí de sobte per un

accés de tos, però els seus ulls humits imploraven amb tal

insistència, que el capatàs vençut per aquell mut prec va

dur als seus llavis el siulet i arrencà de ell un agut so que

ressonà lluny al llarg de la deserta galeria. Es va sentir un

remor de passes precipitats i una fosca silueta es va

dibuixar al buit de la porta.

- Joan – digué l’homenet, dirigint-se al nou arribat – du

aquest noi a la comporta numero dotze. Reemplaçarà al

fill d’en Josep, el carreter, esclafat ahir per la esllavissada.

I tornant-se bruscament vers el vell, que començava a

mormolar una frase d’agraïment, li digué amb to dur i

sever:

- He vist que la darrera setmana no has aconseguit els

cinc calaixos que es el mínim diari que s’exigeix a cada

barrinaire. No oblidis que si això passa altre vegada, hauré

de donar-te de baixa per que el teu lloc l’ocupi altre mes

actiu.

I fent amb la destra un gest enèrgic, el va acomiadar.

Els tres marxaren en silenci i el remor de les seves

petjades en va anar allunyant poc a poc en la fosca

galeria. Caminaven al mig de dues fileres de vies que

tractaven de evitar les travesses enfonsades al fang,

allargant o escurçant el pas, guiant-se pel gruixuts claus

que sostenien les barres de acer. El guia, un home encara

jove, anava davant, i mes enrere, amb el petit Pau de la

ma, el seguia el vell amb la barba enfonsada al pit, molt

preocupat. Les paraules del capatàs i l’amenaça en ella

continguda havien omplert de angoixa el seu cor. Des de

feia temps la seva decadència era visible per tots; cada dia

s’apropava mes el fatal límit que una vegada traspassat

converteix al obrer vell en un trastot inútil dins la mina.

La feina, des de l’albada fins la nit, durant catorze hores

mortals, rebolcant-se com un rèptil en la estreta labor

trossava la hulla enfurismadament, aferrissant-se contra el

filó inesgotable, que tantes generacions de forçuts com ell

havien esgarrinxat sense parar a les entranyes de la terra.

Però aquella tenaç lluita sense treva convertia molt aviat

en vells decrèpits als mes joves i vigorosos. Allà, a la

llòbrega lludriguera humida i estreta, es corbaven les

esquenes i s’afluixaven els muscles i, com el poltre

saberut que s’escruix tremolós al veure la vara, els vells

miners cada matí sentien tremolar les seves carns al

contacte amb la vena. Però la fam es fibló mes eficaç que

el fuet o el esperó, i reprenien taciturns l’aclaparadora

tasca i, la veta sencera, crivellada per mil llocs per aquell

corcó humà,vibrava sutilment, enrunant-se tros a tros,

mossegada per la dent quadrangular del pic, com el sauló

de la riba davant els embats de la mar.

La sobtada detenció del guia arrencà al vell de les seves

tristes cabòries. Una porta els barrava el camí en aquella

direcció, i al terra arrambat a la paret hi havia un

embalum petit als voltants del qual es destacaven

confusament ferits per les vacil·lants llums de les

làmpades: era un nen de deu anys arraulit en un forat del

mur.

Amb els colzes als genolls i el pàl·lid rostre entre les

mans aflaquides, mut i immòbil, semblava no percebre als

obrers que traspassaren el llindar i el deixaren de nou

sumit a la foscor. Els ulls oberts, sense expressió, estaven

fixes tossudament vers amunt, absorts tal vegada, en la

contemplació de un panorama imaginari que, com el

miratge del desert, atreia les seves pupil·les assedegades

de llum, humides per la nostàlgia del llunyà claror del dia.

Encarregat del maneig d’aquella porta, passava les

interminables hores del seu tancament submergit en una

abstracció dolorosa, aclaparat per aquella enorme làpida

que ofegà per sempre en ell la inquieta i gràcil mobilitat

de la infància, els patiments de la qual deixen a l’ànima

que els comprenen una amargor infinita i un sentiment de

acerba execració vers el egoisme i la covardia humanes.

El dos homes i el nen, després de caminar una estona per

un corredor estret, desembocaren en un altre galeria de

arrossegament, las teulada de la qual queia una continua

pluja de gotes gruixudes d’aigua. Un sord i llunyà soroll,

com si un gegantí martell colpegis sobre els seus caps la

armadura del planeta, es sentia a voltes. Aquell remor,

que en Pau no encertava a explicar-se, era el xoc de les

onades als trencants de la costa. Caminaren encara un tros

i es trobaren per fi davant de la comporta número dotze.

- Aquí es – va dir el guia – aturant-se a frec de la fulla de

postes que girava subjecte a un marc de fusta incrustada a

una roca.

Les tenebres eren tan espesses que les rogenques llums

de les làmpades, subjectes a les viseres de les gorres de

cuiro, quasi no deixaven veure aquell obstacle.

Pau, que no s’explicava aquella sobtada aturada,

contemplava silenciós als seus acompanyants, els quals,

després de intercanviar unes paraules breus i ràpides, es

van posar a ensenyar amb jovialitat i valiment el maneig

de la comporta. El marrec, seguint les seves indicacions,

les va obrir i tancar varies vegades, esvaint la incertesa del

pare que temia que les forces del seu fill no fossin prou

per aquella tasca.

El vell manifestà la seva alegria acaronant la cabellera

del seu primogènit que. fins aleshores, no havia demostrat

ni cansament ni inquietud. La seva juvenil imaginació

impressionada per aquell nou i desconegut espectacle

estava atabalada i desorientada. Li semblava, de vegades,

que era en una cambra a les fosques i creia veure a cada

moment obrir-se una finestra i que entraven els lluents

raigs del sol, i encara que el seu inexpert cor no sentia ja

l’angoixa que va tenir al pou de baixada, aquells afalacs

als que no estava habituat li van despertar desconfiança.

Una llum lluí lluny a la galeria i després es va sentir el

grinyol de les rodes sobre la via, mentrestant un trot

pesant i ràpid feia trontollar el terra.

- Es la correguda! – Varen dir els dos homes al mateix

temps.

- Ep, Pau – va dir el vell – avia’m com compleixes la

teva obligació.

El petit, amb els punys serrats, recolzà el seu diminut cos

contra la fulla que va cedir lentament fins tocar la paret.

Just feta aquesta operació, un cavall fosc, suat i esbufegat,

va creuar davant ells, arrossegant un feixuc tren carregat

de mineral.

Els obrers es van mirar satisfets. El passerell era ja un

porter experimentat, i el vell, inclinant la seva gran

alçada, començà a parlar-li afalagadorament: ell no era ja

un noiet, com els que es quedaven allà dalt, que ploren per

res i sempre estan penjats de les faldilles de ses mares,

sinó un home, un valent, un obrer, es a dir, un camarada al

qui s’havia de tractar com a tal. I en breus paraules li va

fer entendre que els hi era forçat deixar-lo sol; però que

no tingués por, doncs a la mina hi havia molts de la seva

edat, fent la mateixa tasca; que ell hi estava a prop i el

vindria a veure de tant en tant, i una vegada acabada la

feina, tornarien plegats a casa.

En Pau sentia allò amb creixent espantament i per tota

resposta es va agafar ambdues mans a la brusa del miner.

Fins aleshores no se’n havia donat del que es demanava

de ell. El gir inesperat que prenia el que va creure un

simple passeig li va produir una por cerval, i dominat per

un desig vehementíssim de marxar de aquell lloc, de

veure a la seva mare i als seus germans i de retrobar-se de

nou a la llum del dia, no mes responia a les afectuoses

raons del seu pare, amb un “anem!” plorinyós i ple de por.

Ni promeses ni amenaces el convencien, i el “anem,

pare!” brollava dels seus llavis cada vegada mes condolit i

apressant.

Una violenta contrarietat es va pintar al rostre del vell

miner; però al veure aquells ulls plens de llàgrimes,

desolats i suplicants, aixecats cap en ell, la seva naixent

còlera va canviar en pietat infinita: era encara tan dèbil el

petit! I l’amor paternal, adormit al mes íntim del seu ser,

recobrà de sobte la seva força avassalladora.

El record de la seva vida, de aquells quaranta anys de

treballs i patiments, es va presentar tot d’una a la seva

imaginació, i amb fonda angoixa comprovà que de aquella

immensa tasca no mes li restava que tal vegada un cos

exhaust que tal vegada, llençarien de la mina molt aviat

com un destorb, i pensant que el mateix destí i esperava a

la trist criatura, li va escometre de sobte un desig imperiós

de disputar la seva presa a aquell monstre insaciable, que

arrabassava de la falda de les mares als fills encara no

crescuts per convertir-los en aquells pàries, les esquenes

dels quals reben amb el mateix estoïcisme el brutal cop

del amo i les carícies de les roques en les inclinades

galeries.

Però aquell sentiment de rebel·lió que començava a

germinar en ell s’extingí de sobte davant el record de la

seva pobre llar i dels sers afamats i despullats dels que era

l’únic sosteniment, i la seva vella experiència li demostrà

la insensatesa de la seva quimera. La mina no deixava

anar mai a qui havia atrapat i, com bagues noves que

substitueixen els vells i gastats de una cadena sense fi, allà

baix els fills succeïen els pares, i en el profund pou el

pujar i baixar de aquella marca vivent no s’interrompia

mai. Els petitons, respirant l’aire enverinat de la mina,

creixien raquítics, dèbils, pàl·lides, però havia que

resignar-se, per això havien nascut.

Amb resolut gest, el vell desembolicà de la seva cintura

una corda prima i forta, i malgrat la resistència i precs del

nen, el lligà amb ella per la meitat del cos i va assegurar

de seguida, l’altre punta a un gruixut pern incrustat a la

roca. Trossos de cordill enganxats a aquell ferro indicaven

que no era la primera vegada que prestava un servei

semblant.

La criatura, mig morta de terror, llençava uns crits

penetrants de paorosa angoixa, i van haver de fer servir la

violència per treure-li de entre les cames del seu pare, a

las que s’havia enganxat amb totes les seves forces. Els

seus precs i clamors omplien tota la galeria, sense que la

tendre víctima, mes desvalguda que el bíblic Isaac, sentis

una veu amiga que deturés el braç paternal armat contra la

seva pròpia carn, per el crim i la iniquitat dels homes.

Les seves veus cridant al vell que s’allunyava tenien uns

accents tan esquinçadors, tan fondos i vibrants, que el

desgraciat pare sentí altre vegada flaquejar la seva

resolució. Però aquell defalliment durà no mes un instant,

i tapant-se les orelles per no sentir aquells crits que li

tenallaven les entranyes, apressà la marxa, fugint de

aquell indret. Abans de abandonar la galeria, es va aturar

un instant i escoltà: una veueta tènue com una bufada

clamava lluny, molt lluny, debilitada per la distància:

- Mare! Mare!

Llavors apretà a córrer com un boig, empaitat per el

dolençós vagit, i no es va aturar mes que al trobar-se

davant la vena, al veure la qual, el seu dolor es va

transformar de sobte en furiosa ira i, empunyant el mànec

del pic, l’atacà amb ràbia. Al dur bloc queien els cops

com una espessa calamarsada sobre sonors vidres, i la

dent de acer s’enfonsava en aquella massa negra i lluent,

arrencant trossos enormes que s’amuntegaven en mig de

les cames del obrer, mentre una pols espessa cobría com

un vel la vacil·lant llum de la làmpada.

Les tallants arestes de carbó volaven amb força, ferint-lo

en el rostre, el coll, i el pit nu. Fils de sang es barrejaven

amb la suor copiosa que l’inundava el cos, i penetrava

com una falca a la bretxa oberta, eixamplant-se amb

l’afany del presidiari que forada el mur que l’oprimeix;

però sense la esperança que encoratja i enforteix al

presoner: trobar, al final de la jornada una vida nova,

plena de sol, d’aire i de llibertat.

Jack London

LA DENT DE LA BALENA

Els primers temps de les illes Fidji, John Starhurst va

entrar a la casa de la missió al poble de Rewa i anuncià el

seu propòsit de difondre el Evangeli per tot Vitu Levu.

Ara be, Vitu Levu vol dir “Gran Territori”, doncs es la

mes gran de les illes de tot l’arxipèlag. Aquí i allà al llarg

de les costes, vivien de una manera molt precària uns

quants missioners, comerciants, pescadors nadius i

desertors de vaixells baleners. El fum dels forns ardents se

enfilaven sota les seves finestres, i els cossos dels caiguts

eren rossegats no lluny de les seves portes, camí dels

banquets.

El Lotu o culte cristià quasi no progressava i mes aviat

semblava recular. Els caps, que es deien cristians i eren

acceptats en el si de la església, tenien la pertorbadora

habitud de reincidir en les seves velles creences amb el fi

de assaborir la carn de algú dels seus enemics favorits.

Menjar o ser menjat era la llei del territori; i menjar o ser

menjat, prometia seguir sent , per molt de temps mes, la

llei imperant en el territori. Hi havia caps, com Tanoa,

Tuiveikoso i Tuikilakila, que literalment es menjaren a

cents dels seus congèneres. Però entre tots aquests goluts,

hi havia un en especial, dit Ra Undreundre. Vivia a

Takiraqui i guardava un registre de les seves proeses

gustatives. Una filera de pedres davant de casa seva

marcava els cossos que havia consumit. La filera tenia dos

cents trenta passes de llarg i les pedres que la constituïen

sumaven un total de vuit-centes setanta i dos. Cada una de

les pedres representaven un cos. La fila de pedres podia

haver estat mes llarga, però per desgràcia, una petita

llança travessà la regió lumbar de Ra Undreundre en una

baralla als matolls de Somo Somo i el destacat cap va

acabà com plat principal a la taula de Naungavuli, la

mediocre filera del qual no mes arribava a quaranta vuit

pedres. Els tenaços missioners, atacats per les febres, es

dedicaven amb ardor a les seves tasques, una mica

descoratjats de vegades, tot i que no perdien la esperança

de que un fulgor sobtat del foc de Pentecosta produís una

gloriosa provisió d’ànimes. Però la Fidji caníbal romania

incommovible. Els antropòfags de cabell arrissat no

volien renunciar a les seves marmites mentre la reserva de

carn humana fos abundant. De vegades, quan la carn era

massa abundant, s’aprofitaven dels missioners, i deixaven

córrer la veu de que en tal o qual dia hauria una matança

amb barbacoa inclosa. Tot d’una els missioners

compraven les vides de les víctimes amb cigars de tabac,

vares de calicó i collarets de vidrets. . Malgrat tot, els caps

feien un bon negoci al desfer-se’n de aquella manera del

excedent de carn viva. A mes a mes, sempre podien sortir

de cacera i aconseguir-ne mes.

Fou en aquelles circumstàncies, precisament, quan John

Stahurst anuncià que difondria el Evangeli de costa a

costa, per tot el Gran Territori, i que començaria en les

boscúries muntanyoses de les fonts del riu Rewa. Les

seves paraules foren rebudes amb consternació.

Els mestres indígenes ploraren en silenci. Els seus

companys missioners tractaren en va de dissuadir-lo. El

rei de Rewa el va advertir que, sens dubte, els habitants de

la muntanya li aplicarien el kai-kai – kai-kai

significa”menjar” – i que ell, el rei de Rewa, havent-se

convertit al Lotu, es veuria forçat a declarar la guerra als

habitants de la muntanya. N’era conscient de que tal

vegada no els pogués vèncer. N’era conscient, també, de

que els muntanyencs podien aventurar-se riu avall i atacar

el poble de Rewa. Però, que podia fer? Si John Starhurst

insistia en anar a les muntanyes i ser menjat, hi hauria una

guerra que costaria centenars de vides.

Mes tard aquell dia, una comissió de caps del poble es

presentà davant de John Starhurst. El missioner els escoltà

i discutí en ells amb paciència, però no va cedir ni un punt

en el seu propòsit. Explicà als seus germans missioners

que no tenia vocació de màrtir, que havia rebut el mandat

diví de propagar el Evangeli a Vitu Levu, i que no mes

complia la voluntat del Senyor.

Als comerciants que l’anaren a veure i es van oposar

amb mes afany que els altres, els hi va dir: Les seves

objeccions no tenen cap valor. S’inspiren en el dany que

poder sofrir les seves mercaderies. Vostès estan

interessats en guanyar diners, i jo, en salvar ànimes. Es

necessari convertir els pagans de aquestes terres

tenebroses”.

John Starhurst no era un fanàtic. Hagués estat el primer

en negar aquesta imputació. Per sobre de tot, era un home

pràctic i sa.

Estava segur que la seva missió seria un èxit, i va tenir

visions en les que encenia la espurna de la Pentecosta en

les ànimes dels indígenes i inaugurava el renaixement que

es precipitaria fora de les muntanyes a tot el llarg i ample

del Gran Territori, de costa a costa, fins arribar a les illes

en mig del mar. No hi havia llampecs salvatges al seus

dolços ulls grisos; no mes que el fulgor de la pacient

resolució i de la fe inalterable en el Poder Superior que el

guiava.

No mes un home aprovava el seu projecte, i era Ra Vatu,

que el va encoratjar en secret i el va oferir proporcionar-li

guies fins els primers turons al peu de les muntanyes. Per

la seva banda, John Starhurst estava molt satisfet de la

conducta d’en Ra Vatu. De pagà incorregible, amb el cor

tan negre com les seves pràctiques, Ra Vatu començava a

irradiar llum. Parlava inclús de convertir-se en Lotu. Era

cert que tres anys abans havia expressat les mateixes

intencions, i hagués ingressat a la Església si no fos per

les objeccions d’en John Starhurst per la seva insistència

en presentar-se acompanyat de les seves quatre dones. Ra

Vatu tenia objeccions econòmiques i ètiques contra la

monogàmia. A mes a mes, la insignificant objecció del

missioner el va ofendre a mort, i, per demostrar que era un

home lliure i honorable, va brandar la seva enorme maça

per sobre el cap de Starhurst. El missioner va escapar per

un pel, ajupint-se a temps sota el garrot i aferrant-se al

salvatge fins que arribà el socors. Però tot això va ser

perdonat, i es va oblidar. Ra Vatu retornava a la església,

no no mes com un salvatge convers, sinó també com un

polígam convers. Va assegurar a Starhurst que seria

monògam així que morís la seva primera dona, que en

aquells moments estava malalta de gravetat.

John Starhurst inicià el seu viatge per les mandroses

aigües del Rewa en una de les canoes de Ra Vatu. La

canoa el duria, durant dos dies, fins el destí prefixat, i

després retornaria al poble. Lluny, retallades al cel, es

veien les grans muntanyes fumejants que formaven la

columna vertebral del Gran Territori. John Starhurst es va

passar tot el dia contemplant-les amb ànsia i impacient.

De vegades resava en silenci. En d’altres ocasions ,

s’unia a les seves pregaries en Narau, un mestre indígena,

que era Lotu des de feia set anys, des de el dia que fou

salvat pel doctor James Ellery Brown dels forns calents a

canvi del insignificant pagament de cent cigars de tabac,

dues flassades de cotó i un flascó gran de medecina

balsàmica. Al últim moment, després de vint hores de

música i precs solitaris, les oïdes d’en Narau sentiren la

crida divina que l’instava a acompanyar a John Starhurst a

la seva missió a les muntanyes.

- T’asseguro, senyor, que aniré amb tu – li va anunciar.

John Starhurst li da la benvinguda, amb sobri delit.

Verament, els Senyor era amb ell, no hi havia dubte,

doncs havia incitat a seguir-lo a una criatura de esperit tan

malmès com Narau.

- Has de tenir fe, molta mes fe – el renyava el missioner.

Aquell mateix dia un altre canoa remuntava el riu Rewa.

Però navegava amb una hora de retràs respecte al

missioner, i curava de no ser vista. Aquella canoa també

pertanyia a Ra Vatu. En ella viatjava Erirola, cosí germà i

home de confiança de Ra Vatu, i al petit cistell que

sempre tenia a la ma guardava una dent de balena. Era

una dent magnífica, de quinze centímetres de llarg i

bellíssimes proporcions, amb el seu marfil, amb el passar

dels anys, havia pres les tonalitats morades i groguenques.

La dent també era propietat d’en Ra Vatu; i a Fidji, quan

intervé la dent, poden ocórrer moltes coses. Doncs

aquesta es la virtut de la dent de balena. Qui el rebi no pot

rebutjar la petició que l’acompanya o la que la segueix. La

petició pot incloure des de una vida humana fins una

aliança tribal, i cap habitant de Fidji gosaria faltar al

compromís si acceptés la dent. De vegades es demora la

petició o el seu acompliment, amb nefastes

conseqüències.

Riu amunt, al poble de un cap de nom Mongondro, John

Starhurst es va prendre un descans al final del segon dia

de viatge. Al matí, acompanyat d’en Narau, pensava sortir

a peu cap les fumejants muntanyes, que vistes de prop en

aquell moment, es veien verdes i vellutades. Mongondro

era vell, petit, amb caràcter suau i bons modals, encara

que era curt de vista i afectat de elefantiasis, de manera

que ja no li atreien les turbulències de la guerra. Rebé al

missioner amb càlida hospitalitat, li va servir menjar a la

seva pròpia taula i fins i tot xerrà amb ell de assumptes

religiosos. Mongondro tenia una ment inquisitiva, i John

Starhurst es va sentir molt complagut quan li va demanar

la existència i el començament de les coses. Al acabar el

seu resum de la Creació segons el Gènesis, el missioner

va notar que en Mongondro estava profundament afectat.

El vell i petit cap va fumar en silenci una bona estona.

Després es va treure la pipa de la boca i va moure el cap

amb tristor.

- No pot ser – va dir – Jo, Mongondro, a la meva

joventut, era molt hàbil amb les eines de fusteria. No

obstant, faig haver de treballar tres mesos per fer una

canoa, una canoa petita, molt petita. I tu em dius que tota

la terra i tota l’aigua van ser creades per un sol home...

- No, foren fetes per Deu, l’únic Deu veritable – el va

interrompre el missioner.

- Es el mateix – continuà Mongondro – a que tota la terra

i tota l’aigua, els arbres, els peixos, les muntanyes, el sol,

la lluna i les estrelles, tos foren fets per un sol home! No,

no. Deixa’m dir-te que, a la meva joventut, vaig ser un

home hàbil, i malgrat això em va prendre tres mesos fer

una canoa petita. Es un conte per espantar els nens, però

cap home es capaç de creure-ho.

- Jo soc un home – respongué el missioner.

- Cert, ets un home. Però la meva humil comprensió no

pot entendre les teves creences.

- Però jo si crec que tot fou fet en set dies.

- Això es el que dius, això dius – mormolà el vell caníbal

en to conciliador.

No be John Starhurst i Narau anaren a dormir, Erirola

entrà amb cautela a la casa del cap, i després de un discurs

formal i diplomàtic, li va donar a Mongondro la dent de

balena.

El vell cap prengué la dent i el mirà durant molta estona.

Era una dent bellíssima i desitjava tenir-la. No obstant,

endevinà la petició que, sens dubte, venia amb la dent.

- No, no. La dent de balena es bella, però... – es moria de

ganes de tenir-la, però li va tornà a Eriola amb grans

disculpes.

Al albirar l’endemà, Starhurst ja era alçat, caminant a

grans passes per el viarany de la muntanya amb les seves

enormes botes de cuiro, seguit de prop pel fidel Narau.

Davant anava un guia nu que Mongondro els hi havia

facilitat per mostrar-les el camí fins el poble veí, on

arribaren a mig dia. Allà els esperava un nou guia. Quasi

dos kilòmetres darrere, caminava Erirola, pausada i

pesadament; duia la dent de balena en un cistell penjat a la

espatlla. Durant dos dies seguí caminant darrere del

missioner i oferint la dent als caps dels pobles pels que

passaven. Però poble rere poble fou rebutjat l’amulet. La

oferta era tan immediata a l’arribada del missioner que tots

endevinaren la petició que implicava, i ningú en va voler

saber res de ella.

S’havien internat en la fondària de les muntanyes i Erirola

va seguir per una drecera secreta i arribà a la fortalesa del

Buli de Gatoka. Ara be, el Buli no estava assabentat de la

imminent arribada de John Starhurst. A mes a mes, la dent

era bellíssima – un espècimen extraordinari – i tenia les

tonalitats mes exquisides. La dent fou presentada

públicament. El Buli de Gatoka, assegut a la seva millor

estora, envoltat per els homes mes importants i tres

sol·lícits espantadors de mosques a la esquena, es va dinar a

rebre de mans de aquell herald la dent de balena que li

brindava Ra Vatu i que havia dut a la muntanya els seu cosí

Erirola. Esclataren aplaudiments quan el obsequi va ser

acceptat, mentre els caps allà reunits, els heralds i els

espantadors de mosques, cridaren a cor:

- A,woi, woi, woi! A, woi, woi, woi! A tabua levu, woi,

woi! A mudua, mudua, mudua!

Aviat arribarà un home, un home blanc – començà a dir

Erirola, després de una apropiada pausa – Es un missioner i

vindrà avui. A Ra Vatu li agradaria tenir les seves botes.

Els hi vol regalar al seu bon amic Mongondro, i voldria

enviar-li amb els peus dins, doncs Mongondro es ja molt

vell i te malament les dents. Assegurat, oh gran Buli, de

que els peus arribin dins les botes. La resta fel missioner es

pot quedar aquí.

La alegria als ulls del Buli començà a esvair-se, i va mirar

al seu voltat amb dubtes. Però ja havia acceptat la dent.

- Una futesa com un missioner no te importància – el va

incità Eirola.

- No, una petitesa com un missioner no en te

d’importància – repetí el Buli, de nou senyor de si mateix –

Mongondro tindrà les seves botes. Vagin al viarany, joves,

tres o quatre de vostès,a cercar al missioner. I asseguri’ns

de dur també les botes.

-Es massa tard – va interrompre’l Erirola – Escoltin! Ja es

aquí!

Del espessor de la muntanya va aparèixer en John

Starhurst, seguit de prop per Narau. Les famoses botes, que

s’havien omplert d’aigua al travessar el rierol, treien petits

dolls d’aigua a cada passa. Starhurst mirà al seu voltant

amb ulls centellejants. Exaltat per una fe increbantable,

sense ombra de dubte o recel, es sentia joiós per tot el que

veia. Sabia que des de el inici dels temps era el primer

home blanc que gosava posar els peus a la fortalesa

inexpugnable de Gatoka.

Les cabanes cobertes de herba s’aferraven als pendents

espadats o sobresortien per sobre del torrentós Rewa. A

cada costat s’aixecava un immens precipici. No mes de tres

hores solars penetraven al angost congost. No hi havia

cocos ni bananes en lloc, tot i que la densa i tropical

vegetació ho envaïa tot, caient de les esquerdes abruptes

dels penya-segats com graciosos fistons i s’estenien pels

sortints fendides i clivellades. Al extrem del congost, el

Rewa donava un gran salt de dos cents cinquanta metres en

una sola arcada, mentre que la atmosfera de la fortalesa de

pedra bategava al ritme tronador de la cataracta.

John Starhurst va veure sortir al Buli i als seus seguidors

de la casa del cap.

- Els hi duc bones noves – fou la salutació del missioner.

- Qui t’envia? – digué el Buli,en veu baixa.

- Deu.

- Es un nom nou a Viti Levu – va somriure el Buli – De

quines illes, poblats o congosts es aquest cap?

- Es el cap de totes les illes, poblats, congosts – respongué

John Starhurst amb solemnitat – Es el Senyor del Cel i de

la Terra, i he vingut a difondre la Seva Paraula.

- M’envia pel teu intermediari dents de balena? – preguntà

el Buli, insolent.

- No, però mes valuós que les dents de balena es ...

- Entre caps es aquesta la costum – interrompí el Buli – O

els teu cap es un negre o tu ets un tonto per haver-te atrevit

a venir de les muntanyes amb les mans buides. Mira, altre

molt mes generós ha vingut a veure’m abans que tu.

I dient això, li mostrà la dent de balena que acabava de

rebre de Erirola.

Dels llavis d’en Narau sortí un gemec.

- Es la dent de balena de Ra Vatu – li xiuxiuejà a

Starhurst – El conec prou be, i ara si que estem perduts.

- Un gest molt amable de la teva part – respongué el

missioner, passant-se la ma per la llarga barba i posant-se

be les ulleres – Ra Vatu ha disposat que siguem ben rebuts.

Però Narau tornà a gemegar, i s’allunyà amb dissimulació

del home a qui havia seguit amb tanta fidelitat.

- Ra Vatu serà Lotu dins de poc – explicà Starhurst – i he

vingut a dur-te el Lotu a tu també.

- No en vull saber res del teu Lotu – respongué el Buli,

amb orgull – He decidit que avui mateix moris sota el pes

de la maça.

El Buli va fer un senyal a un dels seus robusts

muntanyencs que va dar una passa endavant brandint una

maça. Narau va córrer a amagar-se a la cabanya mes

propera, amb la intenció de amagar-se entre les dones i les

estores. Però John Starhurst s’abalança sobre el seu

executor, per sota de la maça, i el voltejà el coll amb els

seus braços. Des de aquesta avantatjosa posició, continuà la

discussió. Es jugava la vida a traves dels seus arguments – i

ho sabia – però no sentia ni por ni excitació.

- Faries mal en matar-me – li va dir a l’home – No te hi

fet mal, tampoc al Buli.

S’havia aferrat amb tanta força al coll del seu botxí que

ningú gosava a copejar-lo amb la maça. I segui aferrat al

home i continuà defensant la seva vida davant els que

clamaven la seva mort.

Soc John Starhurst – seguí parlant amb tota la calma – He

treballat tres anys a Fidji, i no ho he fet per diners. Soc aquí

per fer el be. Perquè em vols matar? La meva desaparició

no beneficia a ningú.

El Buli llençà una mirada a la dent de balena. Li pagaven

molt be per la mort del missioner.

El missioner estava envoltat d’un munt de salvatges nusos

que feien grans esforços per agafar-lo. Però retorçava i

contornava el cos amb tanta habilitat al voltant del seu

botxí, que resultava impossible assestar-li un cop mortal.

Erirola somrigué i el Buli es va enfurismà.

- Fora d’aquí – escridassà – Maca historia per explicar a la

costa: una dotzena de homes i un missioner, desarmat, tan

dèbil com una dona, pot mes que tots vosaltres.

- Espera, oh gran Buli – cridà John Starhurst entre

forcejament i forcejament – i jo mateix et venceré. Doncs

les meves armes son la Veritat i la Justícia, i cap home pot

contra elles.

- Llavors vine a mi – contestà el Buli – doncs la meva

arma es no mes una maça insignificant i, com be dius, no

podrà contra tu.

El grup s’allunyà de ell, y John Starhurst restà sol davant

el Buli, que es recolzava en una enorme maça plena de nus.

- Vine, doncs missioner i vencem – desafià el Buli.

- Així doncs, m’aproparé i et venceré – respongué John

Starhurst, netejant les seves ulleres i posant-les al recer,

mentre iniciava el avenç.

El Buli aixecà la maça i esperà.

- En primer lloc la meva mort no et beneficiarà gens –

començà a raonar.

- Deixaré que la meva maça et respongui – fou la resposta

del Buli.

I a cada argument donava la mateixa resposta, sense treure

els ulls de sobre del missioner, amb fi de anticipar-s’hi al

astut avenç per sota de la maça alçada. Llavors, per primera

vegada, John Starhurst va saber que la seva mort era

imminent. No va intentar l’avenç. Sota el sol, amb el cap

descobert, pregà en veu alta. Era la misteriosa imatge de

l’home blanc, ineludible e inevitable, que, amb la Bíblia,

bala o ampolla de rom, ha desafiat al sorprès salvatge al seu

propi territori. Així doncs en aquella posició es trobava

John Starhurst a la fortalesa de pedra del Buli de Gatoka.

- Perdona’ls perquè no saben el que fan – pregà – Deu

meu, tingués pietat de Fidji! Oh, Jehovà, sent les nostres

veus en nom del Senyor, el Teu Fill, a quin ens vas enviar

perquè tots els homes poguessin convertir-se en els Teus

fills! De Tu venim i a Tu tornarem! Ens envolten les

tenebres en aquestes terres, Oh Senyor. Però Tu ets

totpoderós i les podràs salvar. Estén la Teva Ma, Oh

Senyor, i salva a Fidji, salva els pobres caníbals de Fidji.

El Buli començà a impacientar-se.

- Ara et respondré – xiuxiuejà, i al mateix temps, va

brandir la seva maça ambdues mans.

Narau, amagat entre les dones i les estores, sentí el

impacte del cop i s’estremí. Llavors ressonà a les

muntanyes el himne de la mort, i mentre sentí paraules de

la funesta cançó, va saber que el cos del seu estimat

missioner era arrossegat al forn ardent:

Arrossega’m amb suavitat; arrossega’m amb dolçor.

Doncs jo soc el paladí de les meves terres.

Doneu les gràcies! Doneu les gràcies! Doneu les gràcies!

De seguida una veu preguntà per sobre el guirigall:

On es el home valent?

Cent veus cridaren la resposta:

Ha anat al forn ardent per ser rostit.

Demanà el solista:

On es el home covard?

Cent veus tornaren a cridar la resposta:

Ha anat a explicar-lo! Ha anat a explicar-lo! Ha anat a

explicar-lo!

Narau gemegà angoixat. Les paraules de la vella cançó

eren certes. Ell era el covard, i no li restava altre remei que

explicar el que havia passat.

Joaquin Maria Machado de Asís

MISSA DEL GALL

Mai podré entendre la conversa que vaig tenir amb una

senyora, fa molts d’anys. Jo tenia disset anys i ella trenta.

Fou el vespre de Nadal. Com havia quedat amb un amic per

trobar-nos a la missa del gall, m’estimà mes no dormir, així

que vem acordar que jo l’aniria a despertar-lo a mitja nit.

La casa a la que m’hostatjava era la del escrivà Meneses,

casat, en primeres noces, amb una cosina meva. La seva

segona muller, Concepció, i la mare de ella, em reberen

molt be quan vaig arribar, mesos enrere, de Mangaratiba a

Rio de Janeiro, per fer el curs introductori a la Universitat.

La meva vida era tranqui-la en aquella casa de pisos al

carrer del Senat, amb els meus llibres, poques relacions i

alguns passejades. La família no era massa nombrosa: el

escrivà, la seva dona, la sogra i dues esclaves. Costums

tradicionals. A les deu de la nit tothom se’n anava a la seva

cambra; a les dos quarts de onze, la casa dormia. Com jo

mai havia anat al teatre, cada vegada que sentia dir a

Meneses que anaven a una representació , li deia que

m’endugués. En aquelles ocasions la sogra feia una

ganyota i les esclaves unes rialles. Ell no deia res, es vestia,

sortia i tornava l’endemà. Després em vaig dar compte de

que el teatre era un eufemisme. Meneses estava en amors

amb una senyora, separada del seu marit, i dormia fora de

casa un cop per setmana. Concepció, al començament, va

patir molt quan es va assabentar de la existència de la

amant, però al final es resignà, s’acostumà i va acabar

creient que no era quelcom de tant dolent.

La bona de la Concepció! Li deien “la santa”, i feia honor

al sobrenom per la facilitat en que aguantava el desdeny del

seu marit. Realment era de temperament moderat, sense

extremismes, sense llàgrimes interminables ni moltes

rialles. Qualsevol hagués dit, en aquests temps, que era una

mahometana: hagués acceptat un harem sempre i quan es

guardessin les aparences. Deu em perdoni si la jutjo

malament. Tot en ella era mesurat i passiu. Fins i tot el seu

rostre era modest: ni molt maco ni molt lleig. Era el que es

diu una persona agradable. No parlava mal de ningú, ho

perdonava tot. No sabia odiar: es possible que no sabés

estimar tampoc.

Aquella nit de Nadal, el escrivà va anar al teatre. Jo devia

de estar en Mangaritiba, de vacances, però en vaig quedar

fins Nadal “per sentir la missa del gall a la ciutat”. La

família se’n va anar a dormir, com de costum, i jo em vaig

dirigir al saló de la entrada, vestit i llest. De allà havia de

anar al vestíbul per sortir de la casa sense despertar ningú.

Havien tres claus de la porta principal: una la tenia el

escrivà, l’altre me la duia jo i la tercera quedava a la casa.

- Però senyor Nogueira, que farà tantes hores? – em

preguntà la mare de la Concepció.

- Llegir, doña Ignàcia.

Tenia jo una novel·la, Los tres mosqueteros, en una vella

traducció, em sembla, del Jornal do Comercio. Vaig

asseure’m davant una taula que era al mig del saló, i a la

llum de un candeler de kerosene, en quan la casa es va

adormí, vaig muntar una vegada mes l’esvelt corser de

D’Artagnàn i partí a la recerca de aventures. A la estona

estava ebri de Dumas. Els minuts volaren, cosa que no

succeeix quan s’ha de esperar; quasi sense dar-me compte

sonaren les onze. Llavors, un lleuger remor que venia del

interior de la casa va interrompre la lectura. Es tractava de

passes que anaven del saló de visites al menjador. Vaig

alçar el cap i vaig veure abocar-se pel dentell de la porta a

doña Concepció.

- Encara no ha marxat? – em va preguntar.

- No, em sembla que encara no es mitja nit.

- Quina paciència!

Va entrar a la sala arrossegant les plantofes. Vestia una

bata blanca, mal lligada a la cintura. Com era prima,

semblava una aparició romàntica, cosa que anava molt be

amb el meu llibre d’aventures. Tanqué la novel·la; doña

Concepció s’assegué a la cadira que era en front meu, junt

al canapè. Quan li vaig preguntar si, sense voler, la havia

despertat, fent molt de soroll, en va dir de immediat:

- No, ni parlar-ne! No mes me he despertat.

La vaig mirar amb deteniment i dubtà de la seva resposta.

Aquells ulls no semblaven els de algú que s’acabés de

despertar; mes aviat donava la impressió de no haver

dormit en cap moment. Però aviat vaig desfer la idea, que

hagués tingut altre significat diferent si es tractés d’altre

persona, sense sospitar que tal vegada fos jo la causa que

no dormis i que em mentís per no disgustar-me. Ja he dit

que era bona, molt bona.

- Però aviat serà l’hora – li digué.

- Quina paciència la seva de esperar despert, mentre el seu

veí dorm! I esperar tot sol! No li fan por les ànimes del

altre mon? Me’n he donat que s’ha espantat al veure’m.

- M’ha semblat sentir passes, però llavors va aparèixer

vostè.

- Que cosa estava llegint? No m’ho digui, ja ho se; la

novel·la dels Mosqueters.

- Justament. Es molt bona.

- L’hi agraden les novel·les?.

- Si, molt.

- Ja ha llegit A Moreninha?

- Del doctor Macedo? La tinc a Mangaratiba.

- En a mi m’encanten les novel·les, però llegeixo poc, per

falta de temps. Quines ha llegit vostè?

Li vaig anomenà algunes. Concepció m’escoltà, amb el

cap recolzat al respatller i els ulls mig closos, mirant-me

atentament. De tant en tant s’humitejava els llavis amb la

llengua. Quan vaig acabar de parlar, no va dir res: vem

estar així per uns segons. Després alçà el cap, encreuà els

dits i es recolzà sobre les mans amb els colzes als braços de

la cadira, sense treure’m en cap moment els enormes ulls

de sobre.

“Deu estar avorrida”, pensà. Després vaig dir:

- Doña Concepció, crec que ja deu ser l’hora, i jo...

- No, no, encara es d’hora. He mirat el rellotge i son dos

quarts de dotze. Te temps. Vostè pot romandre despert

durant el dia si no ha dormit a la nit?

- Ho he fet.

- Jo no. Quan em quedo desperta una nit, l’altre dia no em

puc mantenir dempeus, i haig de dormir al menys mitja

hora. Serà que m’estic fent vella.

- Com que vella, doña Concepció!

Vaig dir aquestes paraules amb tal energia que va

somriure. D’habitud els seus gests eren lents i mantenia una

actitud tranquil·la; no obstant, en aquell moment s’aixecà

ràpidament, es va dirigir cap a l’altre banda del saló i va

donar algunes passes entre la finestra del carrer i el despatx

del seu marit. El seu desendreçament decorós em va

produir una impressió singular. Malgrat ser prima, es

remenava al caminar, com si li costés dur el pes del seu

cos; abans de aquella nit mai m’havia semblat tan cridaner

aquell gest en ella. Per moments s’aturava i examinava una

part de la cortina o recol·locava algú ornament del

aparador. Per fi es va aturar, en front a mi, amb la taula

entre nosaltres. No era massa ampli l’abast de les seves

idees: tornà a sorprendre de veure’m despert, esperant. Li

vaig repetir el que ella ja sabia, es a dir, que mai havia

sentit una missa del gall a la ciutat, i que no me la volia

perdre.

- Es igual que al camp; totes les misses se semblen.

- Segur, però aquí deuen ser mes luxoses, i amb mes gent.

Miri vostè com la Setmana Santa a la ciutat es mes maca

que al camp. Ja no li dic la festa de Sant Joan o de Sant

Antoni...

Poc a poc es va tornar a reclinar: recolzà els colzes sobre

el marbre de la taula i es tapà la cara amb les palmes

obertes. Com no tenia cordats les mànigues, aquestes

caigueren amb naturalitat i pogué veure la meitat dels

braços, molt blancs i no tan prims com havia pensat. No era

pas la primera vegada que veia quelcom així, si be no era

quelcom tan comú: però en aquell moment em va fer una

forta impressió. Le seves venes eren tan blaves que,

malgrat la poca llum, les podia contar des de el meu seient.

La presència de la Concepció fou mes fascinant que el meu

llibre. Vaig seguir dient el que pensava de les festes al

camp i a la ciutat, i moltes coses mes que se’m vingueren al

cap. Parlava barrejant els temes, sense saber perquè,

canviant les anècdotes i tornant al tema anterior; reia per

que em somriés i m’ensenyes les dents, blancs i iguals. No

tenia els ulls negres però si foscos: el nas allargada i llarga,

era un tant corba i li donava al rostre un aire interrogatiu.

Quan alçava una mica la veu em renyava:

- Mes baix! Mamà es pot despertar.

I mantenia la seva postura, el que m’omplia de gust

perquè els nostres rostres estaven a poca distància. En

realitat no era necessari alçar la veu per que m’escoltés:

estaven xiuxiuejant, jo mes que ella, perquè jo parlava mes.

De vegades es posava seria, molt seria, amb el cap una

mica inclinat. Al final es va cansar i va canviar de actitud i

de lloc. Va anar fins l’altre banda de la taula i s’assegué al

meu costat, al canapè. Quan em vaig girar vaig aconseguir

veure de cua d’ull la punta de les seves plantofes, però no

mes el segon que va durar en asseure’s, ja que aviat la

llarga bata les va cobrir per complert. Recordo que eren

negres. Concepció em va dir en veu baixa:

- Mamà està lluny per te la son molt lleugera; si s’arribés

a despertar, la pobre, no es podria tornar a dormir.

- Jo soc igual.

- Com? – em preguntà, reclinant el seu cos per sentir-me

millor.

Vaig anar a asseure’m a la cadira que estava al costat del

canapè i li vaig repetir la frase. Va riure per la

coincidència. En ella també li passava: érem tres amb el

somni lleuger.

- En ocasions jo soc com la mamà: quan em desperto em

costa tornar a dormir. Dono voltes al llit, m’aixeco, encenc

una espelma, passejo, torno a enllitar-me, però res.

- Com li ha passat aquesta nit.

- No, no – replicà.

No vaig entendre la negativa; tal vegada ella tampoc la

entengués. Les puntes del cinturó de la bata li fregaren els

genolls; millor dit, del genoll dret, perquè acabava

d’encreuar les cames. Desprès em va explicar un somni i en

va assegurar que havia tingut un sol malson, quan era nena.

Em va preguntar si jo en tenia de malsons. La conversa es

va anar embastant així, amb lentitud i per molta estona

sense que me’n adonés ni de l’hora ni de la missa. Sempre

que acabava alguna història o una explicació, ella me’n feia

un altre pregunta sobre un tema diferent, i jo tornava a

prendre altre vegada la paraula. De quan en quan,

m’advertia:

- Mes baix, mes baix...

Van haver-hi pauses, també. En dues o tres ocasions

pensà que es quedava dormida; però desprès de tancar els

ulls un instant, els obria novament sense son ni fatiga, com

si els hagués aclucat per veure millor. En una de aquelles

ocasions crec que es va adonar del absort que estava de la

seva persona, i els va tornar a aclucar, no se si amb

rapidesa o lentament. Algunes imatges de aquella nit em

semblen ara indefinides i confoses. Em contradic i

m’enredo. Una que tinc fresca a la memòria es que, en un

moment, ella, que quasi no era agradable, es va tornar

bella, bellíssima. Estava dreta amb els braços encreuats: jo,

per respecte envers ella, en volgué aixecar, però no em va

deixar. Em posà la ma a la espatlla i em va obligar a

quedar-me assentat. Vaig pensar que volia dir-me quelcom,

però es va estremir, com si tingués calfreds; em va donar la

esquena i tornà a la cadira, on jo havia estat llegint. Des de

allà alçà la vista al mirall que es trobava a sobre del canapè

i va senyalar dos gravats que penjaven de la paret.

- Aquets quadres estan vells. Li vaig demanar a Chiquinho

que comprès d’altres.

Chiquinho era el seu marit. Els quadres mostraven el

interès principal d’aquell home. Un representava a

Cleopatra: no recordo el tema de l’altre, però ambdós eren

de dones. Els dos eren vulgars: en aquella època no em

semblaren molt lletjos.

- Son bonics – vaig dir.

Son bonics, però estan tacats. I parlant amb franquesa,

hagués preferit que foren dos imatges de santes. Aquestes

son mes apropiades per la habitació de un noi o el saló de

un barber.

- Un barber? Vostè mai ha estat al saló de un barber.

- Però m’imagino que els clients, mentre esperen, parlen

de dones i amoretes, i es natural que el amo del local els hi

alegri la vista amb figures atractives. Però no es propi de

una casa de família. Es el que penso; però jo sol pensar

coses rares com aquesta. Fos com fos, no m’agraden els

quadres. Tinc una imatge de Nostra Senyora de la

Concepció, la meva madrina, que es molt maca. Però es

una escultura, no la puc penjar a la paret, ni tampoc ho vull.

La tinc al meu oratori.

La idea del oratori em recordà la missa; vaig pensar de era

tard i que li hauria de dir. Crec que vaig aconseguir obrir la

boca, però aviat la vaig tancar per escoltar el que em

contava, amb una dolçor, gràcia i llangor tals que omplien

la meva ànima de peresa i em feien oblidar la missa i la

església. Em va parlar de les seves devocions de nena i de

joveneta. Desprès parlà de unes anècdotes de ball, històries

de passejos, els seus records de Paquetà, tot plegat, quasi

sense interrupció. Quan es va cansar del passat, parlà del

present, de les feines de casa, del treball que donava la

família, que abans de casar-se li havien dit que era molt,

però que en realitat no era res. No m’ho va dir, però jo

sabia que s’havia casat als vint i set anys.

No canviava de lloc, com al començament, i mantenia la

mateixa actitud. No tenia ja els enormes ulls aclucats.

Començà a passejar la mirada per les parets.

- Hem de canviar el empaperat de la sala – anuncià

desprès de una estona, com si parlés amb ella mateixa.

Li vaig dar la raó, per dir qualsevol cosa, per sortir de

aquella mena de somni magnètic, o el que hagi estat, que

em travava la llengua i refrenava els sentits. Volia i no

volia acabar la conversa: feia esforços per retirar els ulls

de ella, i els desviava per un sentiment de respecte; però

la idea de que pogués semblar antipatia, encara que no ho

fos, m’obligava a fixar-los altre vegada en Concepció. La

conversa dequeia. Al carrer el silenci era absolut.

Per uns moments (no puc dir quant), arribarem a

quedant-se totalment muts. El únic remor era el dèbil

rossegar de un ratolí al despatx del seu marit, lo que em

va sotragar de aquella mena de somnolència. Volgué fer

esment, però no vaig saber com fer-ho. Concepció

començava a divagar. De sobte, sentí uns copets a la

finestra, des de el carrer, i una veu que cridava: “Missa

del gall! Missa del gall!”.

- Ací es el seu amic – va dir, mentre es posava dreta –

Que graciós, vostè era el que devia despertar-lo i es ell el

que el desperta en a vostè. Vagi, que ja deu ser l’hora.

Adéu.

- Serà l’hora? – digué.

- Per suposat.

- Missa del gall! – repetiren des de fora, dant un altre

copet.

- Vagi, vagi, no es faci esperar. Ha estat culpa meva.

Adéu, fins demà.

I amb la mateixa remenada, Concepció es dirigí pel

passadís vers el interior de la casa, amb suau pas. Sortí al

carrer i em trobà amb el veí, que m’esperava. Vem anar a

la església. Durant la missa, la imatge de Concepció es va

interposar mes d’una vegada entre el cura i jo; desprès de

tot, jo tenia disset anys. Al matí següent, a l’hora

d’esmorzar, parlà de la missa del gall i de la gent que hi

era a la església, però no vaig notar que despertés la

curiositat ni el interès de Concepció. Durant el dia, la vaig

veure comportar-se com sempre, natural i bondadosa,

sense res que ens recordés la conversa de la nit anterior.

Per Any Nou vaig estar a Mangaritiba. Quan tornà a Rio

de Janeiro, el escrivà havia mort de una feridura.

Concepció vivia a Engenho Novo, però no la vaig visitar

ni me la vaig trobar. Mes endavant, vaig saber, que

s’havia casat amb l’escrivent que succeí al seu marit.

Katherine Mansfield

EL VELL UNDERWOOD

El vell Underwood baixava amb pas solemne pel turó

ventós. Duia un paraigües negre en una ma i a l’altre, un

mocador nuat de lunars vermells i blancs. Duia posada

una gorra negra amb visera com la que usen els pilots. A

les orelles li brillaven dos arracades d’or i els seus petits

ulls esclafien com espurnes. I com espurnes fulguraven en

la ira latent del seu rostre barbut. A un costat del turó

s’estenia un bosc de pins que baixava del camí al mar. A

l’altre banda creixien mates d’herba i petits arbusts

manuka de flors blanques. Les branques mes altes dels

pins rugien com les onades i els troncs crepitaven com

fusta de vaixell. Les flors blanques de manuka volaven

pel ventós aire.

- Aaaah! – cridava el vell Underwood, agitant el

paraigües contra el vent que l’embromava, fuetejant-li i

quasi escanyant-li amb la capa negra.

- Aaaah! – bramava el,vent cent vegades mes fort,

omplint-li la boca i el nas de pols.

Al pit del vell Underwood quelcom retrunyia com un

martell: un, dos.. un, dos... sense parar, sempre igual. No

podia fer res. No era fort. No, no feia cap soroll, no mes

era un cop sord. Un, dos...un, dos... com si algú copegés

els grillons en una presó, algú en un indret

secret...bang...bang...bang..., intentat alliberar-se. Fes el

que fes, no podia ofegar el soroll, encara que tractés de

acomodar-se el gavany, estirar els braços, escopir o

maldir. Para! Para! Para! Para! El vell Underwood

començà a córrer , arrossegant els peus. Mes avall, la mar

trencava contra el mur de pedra i el petit poble

s’arrombollava fora del seu abast per enfrontar millor les

aigües grises. I mes amunt, a l’altre banda del turó,

s’aixecava la presó de alts murs vermells.

Per sobre s¡estenia el cel gris, tapat per núvols negres

torrentoses, semblants a teranyines. El vell Underwood

començà a disminuir el pas a mesura que s’apropava al

poble; i quan arribà a la primera casa va brandar el

paraigües com si fos el bastó de un herald i va treure pit,

mentre bellugava el cap a tort i a dret ràpidament. Les

cases a las afores del poble eren petites i lletges, i estaven

fetes de fusta; tenien dos finestres i una porta, una veranda

angosta i una franja verd d’herba al front. Algunes

gallines groguenques s’arraulien sota la veranda per

arrecerar-se del vent.

- Fora! – cridà el vell Underwood, i va riure al veure-les

fugir, i tornà a riure quan la dona va sortir a la porta i el

ma amenaçar amb un puny vermell ensabonat. En altre

eixida una nena tractava de baixar uns parracs de la corda

d’estendre la roba. Quan va veure el vell Underwood,

deixà caure el pal del tendal i va córrer donant alarits cap

a la porta. Començà a colpejar-la mentre escridassava:

“Mamà! Mamà!”. Amb els crits tornà el martelleig al pit

del vell Underwood. “Mamà! Mamà!” Va veure altre

vegada el rostre envellit amb la barba tremolosa i els

cabells blancs que assentien des de la finestra mentre se

l’enduien arrossegant-lo. Ma...mà! Ma...mà! Mirà cap a la

enorme presó vermella encimbellada a la punta del turó, i

va posar cara de voler començar a plorar.

A la cantonada, en front de la taverna, s’havien detingut

varies carretes, i alguns homes asseguts al porxo bevien i

xerraven. El vell Underwood volia un glop. Va entrar amb

indolència al bar. Era gairebé ple de joves i vells, amb

llargs gavanys, botes altes, i fuets a les mans per arriar

bestiar. Darrere la barra una robusta jove pèl-roja servia la

cervesa i tractava els homes amb descaradura. El vell

Underwood va lliscar a un costat com un gat. Ningú el va

mirar. Els homes no mes es miraren entre si, i un o dos es

van colzar. La noia assentí i va fer el ullet al home a qui

estava atenent. El vell va treure diners del mocador que

duia nuat i ho va esmunyir a la barra. La ma li tremolava.

No va parlar. La jove no es fixà en ell, va servir a tots i va

seguir amb la seva xerrada, i llavors, com per casualitat, li

va empènyer una gerra de cervesa. Sobre la barra havia un

enorme cadaf ple de clavells vermells. El vell Underwood

els mirava fixament mentre bevia, i arrufava el front.

Vermell...vermell...vermell...vermell!, copejava el martell.

Al bar feia calor i estava tan quiet com un estany, excepte

per la xerrera i la jove. La noia seguia rient. Ja! Ja! Això

els hi agradava als homes, doncs la jove tirà el cap enrere,

i els seus grans pits s’aixecaren i es sacsaren al ritme de

les seves rialles.

Havia un estrany assegut al recó. Va assenyalar al vell

Underwood.

- Sonat! – va dir un dels homes – Quan era jove, fa trenta

anys, un home de per aquí li va prendre la dona. L’home

es va assabentar i la va matar. Va passar vint anys a la

presó, allà dalt. Sortí sonat.

- Qui se la va prendre? – preguntà un home – No ho se.

Ell tampoc. Ningú ho sap. Era mariner fins que es va

casar amb ella. Sonat! – l’home escopí i va estendre la

saliva pel terra, encongint-se de espatlles – Es inofensiu.

El vell Underwood els va sentir. No es va girar, però

allargà la ma semblant una urpa i va esclafir els clavells

vermells.

- Eh! Eh! Animal! Eh! Canalla! – cridà la jove, inclinant-

se sobre la barra i tustant-li amb una gerra de llauna –

Fora d’aquí! Marxi! No vingui per aquí mai mes!

Algú el va potollar, es va escórrer com una rata. Caminà

per davant de les botigues del xinesos. Les fruites i les

verdures estaven apilades contra les finestres. Escampats

per la vereda havien trossos de calaixos de fusta i diaris

vells. Una dona va sortir enutjada de una botiga i el va

esbarriar un bujol de escombraries als seus peus. El vell

Underwood es va acostar a mirar per els vitralls i va veure

als xinesos asseguts en petits grups sobre vells barrils

jugant les cartes. Li van fer somriure. Es va quedar

mirant, amb el rostre contra el vidre i rient tontament.

Estaven asseguts molt quiets amb les seves llargues cues

al voltant del seus caps i els rostres grocs com les

llimones. Alguns duien ganivets al seu cinturó, i un vell

era assegut sol a terra, retorçant-se els dits encorbats i

llargs dels peus. Als xinesos no els importava la presència

del vell Underwood. Quan el veieren, van fer un gest

d’assentiment. Va anar fins la porta de la botiga i va obrir

amb cura. I va entrar una ratxa de vent que va escampar

les cartes.

- Ya! Ya! Ya, ya! – van cridar els xinesos, i el vell

Underwood sortí corrents, metre el martell colpejava

ràpid i amb força. Ya,ya!

Va desaparèixer al tombar la cantonada. Va imaginar

sentir un del xinesos darrere de ell, i es va escórrer dins de

una fusteria. Començà a panteixar ... Prop, sota un altre

pila de fusta, havia un munt de encenalls groguenques.

Mentre els observava es començaren a moure i va

aparèixer un gatet gris, bellugant la cua. Va caminar amb

delicadesa vers el vell Underwood i es va refregar amb la

seva màniga.. El martell al cor del vell Underwood

començà a bategar com boig. El va bategar amb força a la

gola, però al poc temps començà a calmar-se i a bategar

molt, molt dèbilment. “Gatet! Gatet! Gatet!” Així solia

cridar ella al gatet que li va dur del vaixell – Gatet! Gatet!

Gatet! – i desprès s’ajupia amb el plat entre les mans. Deu

meu! Senyor! El vell Underwood s’aixecà, va prendre el

gatet entre els braços i va començar a bressolar-lo davant

i darrere, mentre estrenyia el gatet contra el seu rostre. Era

suau i càlid i quasi no miolava. El vell enfonsà els seus

ulls al pel de l’animal. Deu meu! Senyor! Va encabir el

gatet entre els plecs del seu gavany, i sortí de la fusteria

caminant amb indolència cap els molls. Mentre

s’apropava al mar, se li dilataven les aletes del nas. El

vent enfurismat feia olor a maromes i brea, i a sal i a llim.

Creuà les vies del tren, va lliscar darrere les barraques del

moll i va seguir per un viarany de cendres que s’obria pas

a través de una filera de fonolls pudents vers les

canonades de pedra que abocaven les aigües fètides al

mar. Mirà vers els molls i cap els vaixells amb banderes

que onejaven al vent, i de sobte les velles, velles ànsies

s’empararen del vell Underwood.

- Ho faré! Ho faré! Ho faré! – mormolà.

Es va arrancar el gatet del gavany, el va balancejar de la

cua i el llençà a la boca de la claveguera. El martell

colpejava amb força. Aixecà orgullós el cap. Era jove

altre vegada. Va seguir caminant cap els molls, mes enllà

dels fardells de llana, dels ociosos i dels dròpols, fins al

final del embarcador. La mar succionava les bigues del

moll com si begués quelcom de la terra. Uns dels vaixells

estava carregant llana. Senti el soroll ronc de una grua i el

xiscle de un xiulet. Al final arribà al petit vaixell separat

de la resta, amb un tauló a manera de planxa, i no hi havia

senyals de ningú... de ningú en absolut. El vell

Underwood mirà una vegada mes cap el poble, cap la

presó posada en el turó com un ocell roig i vers les

embrollats núvols movent-se. Llavors pujà per la planxa

fins la coberta relliscosa. Va somriure i comença a

balandrejar-se, sacsejant el mocador vermell i blanc amb

la ma alçada. El seu vaixell! Meu! Meu! Meu!, colpejava

el martell. A sotavent, havia una porta entreoberta en la

que es llegia “Camarote”. Mirà dins. Un home dormia en

una llitera, la seva llitera, un home grandot amb un

gavany de mariner i una llarga barba i cabell ros escampat

a sobre el coixí vermell. I mirant-lo des de la paret

resplendia el seu retrat – el retrat de sa dona – somrient i

somrient al home grandot que jeia dormit.

Guy de Maupassant

EL LLADRE

- Els hi asseguro que no em creuràn.

- De totes maneres, va, explica-ho.

- Està be. Però, abans de començar, vull que sàpiguen

que la meva historia es veritable fins el mínim detall, per

mes inversemblant que sembli. No mes els pintors no es

sorprendrien, sobre tot, els vells que coneixeran aquella

època en la que els esperit faceciós tenia tant de poder

sobre nosaltres que ens obsessionava inclús en les

situacions mes serioses.

I el vell artista va seure, amb una cama a cada costat de

la cadira.

Tot això esdevenia al menjador de un hotel de Barbizon.

- Be, doncs – continuà – Aquella nit havien sopat a casa

del pobre Sorieul, que ja es mort, i que era el mes

apassionat del nostre grup. Érem tres: Sorieul, jo i Le

Poittevin, em sembla; encara que no gosaria afirmar que

el tercer fos ell. Em refereixo, com se’n hauran dat

compte, a Eugène Le Poittevin, el marí, que també es

mort, i no al paisatgista, que viu i segueix sent tant

talentut com sempre.

“Dir que sopàvem a casa de Sorieul vol dir que estàvem

borratxos. L’únic que es mantenia seré era Le Poittevin,

una mica marejat, si, però conscient al cap i a la fi. Èrem

joves en aquella època. Tirats sobre les catifes, a la petita

cambra que donava al taller, xerràvem de les coses mes

estrafolàries. Sorieul, recolzat d’esquena i amb les cames

sobre una cadira, parlava de batalles, discorria sobre els

uniformes del Imperi, i en un moment s’aixecà, anà fins el

seu enorme armari ple d’accessoris, tragué una guerrera

de hússar i se la va posar. Llavors li exigí a Le Poittevin

que es vestís de granader. Com aquest es resistia, els dos

el vem agafar per força, el despullarem i li vem posar un

immens uniforme, que quasi el tapà del tot”.

“Jo em vaig disfressar de cuirasser. Llavors, Sorieul ens

va fer executar una complicada sèrie de moviments.

Després cridà: “Ja que esta nit som soldats, hem de beure

com soldats!”.

“ Hi vem fer foc a un ponx, el vem beure, i llavors, per

segona vegada, el foc se elevà sobre el tassó ple fe rom.

Ens vem posar a cantar a crits cançons antigues, les

mateixes que vociferaren alguna vegada els veterans

soldats del gran exèrcit.

“De sobte, Le Poittevin, que malgrat tot, mantenia la

lucidesa, ens va dir que calléssim; un parell de segons

després, va dir en veu baixa: “Estic segur de ver sentit

passes al taller”. Sorieul es va posar dempeus com va

poder i cridà: “Un lladre! Quina sort!” i comença a

entonar la Marsellesa: A les armes, ciutadans...!

Es va precipitar vers una panòplia i va prendre varies

armes amb les que ens va equipar segons els nostres

uniformes: a mi em va tocar una mena de mosquet i un

sabre; a Le Poittevin, un enorme fusell amb baioneta, i

Sorieul, com no va trobar el que necessitava, prengué una

pistola del arçó, que es va posar a la faixa que duia a la

cintura, i va empunyar una destral d’abordatge. Amb molta

precaució obrí la porta del taller i el exèrcit entrà en

territori incert.

“Ja al centre de la enorme cambra atapeïda de llargs

quadres, mobles i altres objectes singulars i inesperats,

Sorieul digué: “em proclamo general. Tinguem un consell

de guerra: tu, els cuirassers, deus de evitat la fugida del

enemic, es a dir, deus tancar la porta amb clau. Tu, els

granaders, seràs la meva escolta”.

“Vaig procedir a la maniobra que m’havien ordenat i

després tornà al gruix del exèrcit, que realitzava un

reconeixement del indret.

“Quan estava a punt de agafar al lladre darrere un

paravent enorme, esclafí un soroll espantós. Em vaig

aixecar amb la espelma sempre a la ma. Le Poittevin

acabava de travessar amb la baioneta el pit de un maniquí,

al que Sorieul li desféu el cap a cops de destral. Després de

reconèixer el error, el general digué: “Siguem prudents”, i

vem continuar amb la operació.

“Després de vint minuts de registrar fins l’últim recó del

taller sense èxit, a Le Poittevin s li va ocórrer obrir el

enorme armari. Era profund i fosc. Aixeca el braç per

il·luminar-lo amb la espelma i recula estupefacte: allà havia

un home, un home de carn i os que em mirava. Ràpidament

vaig tancar la porta del armari, dongué dos voltes de clau i

vem celebrar nou consell.

Les opinions foren dispars. Sorieul volia ofegar al lladre

amb fum. Le Poittevin deia que el millor era matar-lo de

gana. Per la meva part, vaig proposar volar l’armari amb

pólvora.

Al final prevaler la idea de Le Poittevin i, mentre muntava

guàrdia amb el seu enorme fusell, els altres vem anar a

buscar les nostres pipes i el que quedava del ponx. Ens vem

instal·lar doncs en front de la porta tancada i vem beure a la

salut del nostre presoner.

Mitja hora mes tard, Sorieul va dir: “No importa.

M’agradaria veure’l de prop. I si el traiem a la força?

Vaig exclamà: “Molt be!”. Ens vem llençar sobre les

armes, obrirem la porta , i Sorieul, bandint la pistola del

arçó, descarregada, fou el primer en apropar-se.

El vem seguir cridant. Fou un espantós estrèpit a les

ombres; cinc minuts després de una lluita aferrissada, vem

treure de la foscor a una mena de vell bandit, canós, llardós

i vestit amb parracs.

El vem lligar de peus i mans i el vem seure en una butaca.

No va dir paraula.

Després Sorieul amb una embriaguesa espectacular es va

girar envers nosaltres: “Ara em de jutjar a aquest

miserable”.

Jo estava tan borratxo que la proposta em va semblar

completament normal.

Le Poittevin es va encarregar de la defensa, i jo, de

presentar l’acusació. Fou condemnat a mort per amplia

majoria, menys un vot, el del seu defensor.

“Executem-lo”, va dir en Sorieul. Però, de sobte, es va

veure atacat per un escrúpol: “Aquest home no pot morir

privat del auxili de la religió. Perquè no va algú a cercar un

capellà?

Vaig protestar, dient que era molt tard. Llavors, Sorieul

proposà que fos jo qui fes de capellà i va aconsellar al

criminal que m’ho confessés tot.

Pasaren prop de cinc minuts. L’home mirà a totes bandes

amb ulls de terror, com preguntant-se amb quina mena de

persones s’havia trobat. I llavors mormolà, amb veu aspra

y desgastada per l’alcohol: “S’estan burlant de mi,

senyors”.

Sorieul el va obligar a agenollar-se i per si no hagués estat

batejat de petit, li tirà sobre el cap un got de rom.

Després va dir: “Confessat am el senyor, que t’arriba’t

l’hora”.

Desesperat, el vell murri començà a cridar: “Socors!

Socors!” amb tal força que vem haver de emmordassar-lo

per no despertar els veïns. Començà a rodolar pel terra,

retorçant-se i dant cops de peu: va tirar avall alguns mobles

i va trencar alguns quadres. Per fi, Sorieul cridà, amb

impaciència: “Acabem amb ell!”, i apuntant al pobre

desgraciat estès al terra, pitjà el gallet de la pistola. El

percussor colpejà amb un soroll sec. Seguint el seu

exemple jo també vaig disparar. Com el meu fusell era de

espurna es produí una llampada que em va sorprendre.

Le Poittevin, molt seriós, pronuncià llavors les següents

paraules: “Tenim dret a matar a aquest home?”

Sorieul, estupefacte, li respongué: “L’hem condemnat a

mort!”.

Però Le Poittevin continuà: “No es deu afusellar a un

civil. De això s’encarrega el botxí. L’hem de dur a la

caserna.

L’argument ens semblà irrefutable. Vem aixecar l’home, i

com no podia caminar, el vem posar sobre un post de fusta,

el lligarem amb força i Le Poittevin i jo el carregarem

mentre Sorieul, armat fins les dents, tancava la marxa.

Al arribar a la caserna, el sentinella es va aturar. Avisarem

al cap de la guàrdia, que ens va reconèixer, i com estava

habituat a les nostres farses quotidianes, a les nostres

facècies pesades i als nostres inversemblants jocs, es va

acontentar a riure i ens rebutjà el nostre presoner.

Sorieul insistí. Però els soldats en recomanàrem

severament que ens retiréssim sense fer escàndol.

La tropa es posà en marxa fent cap fins el taller. “Que

farem ara amb el lladre?”, vaig dir.

Le Poittevin, commogut, va dir que devia estar molt

cansat el pobre. Efectivament, semblava agonitzar, lligat

amb les cordes i emmordassat sobre el post de fusta.

En vaig sentir envaït per una fonda compassió, compassió

de borratxo, i traient-li la mordassa, li vaig preguntar: “Be,

pobre vell...con et sents?”

“Prou ja, maleïts sigueu!”, gemegà. Inclús Sorieul es va

sentir commogut. Li va treure les cordes, el va fer seure i el

tutejà. Per reconfortar-lo vem anar de seguida a preparar

altre ponx. El lladre, mes tranquil , ens mirava assegut al

sofà. Quan la beguda va estar enllestida, li vem apropar un

got (inclús l’haguéssim sostingut el cap) i vem brindar.

El presoner va beure per tot un regiment. Però com

s’apropava l’albada, s’aixecà i va dir totalment en calma:

“Hauré de marxar, senyors, doncs haig de tornar a casa”

Ens vem posar molt tristos. Li vem pregar que no marxés,

però es va negar a quedar-se mes estona.

Li vem donar la ma, i Sorieul el va il·luminar el vestíbul

amb la espelma, mentre li cridava: “Vagi en compte al

passar per la porta!”

Tots vem riure quan va acabar el relat. L’home es va

aixecar, encengué sa pipa, i afeixí, dempeus davant

nosaltres:

- Però el mes divertit de la meva historia es que es certa.

21 de juny de 1882

O. Henry

UNA TRAGEDIA EN HARLEM

La senyora Fink va anar a visitar a la senyora Cassidy al

departament del pis de sota.

- No es una bellesa? – va dir la senyora Cassidy.

Plena d’orgull girà la cara per que la seva amiga la pogués

veure. Lluïa un ull mig clos amb una gran macadura

violàcia al voltant. Del llavi tallat li sortia una filet de sang,

i ambdós costats del coll tenia marques vermelles de dits.

- Al meu marit mai pensaria en fer-me’n quelcom així –

respongué la senyora Fink, amagant la seva enveja.

- No viuria amb un home – va dir la senyora Cassidy - que

no em colpís al menys un cop per setmana. Això vol dir

que l’importes. Però, caram, la última dosis que en va

donar en Jack no fou homeopàtica en absolut. Encara veig

els estels. De totes maneres la resta de la setmana es va

comportà com el home mes meravellós del mon per

compensar-me. Aquest ull be val un parell de bones

entrades al teatre i una brusa de seda, al menys.

- Confio – digué la senyora Fink, adoptant certa

complaença – que el senyor Fink sigui prou cavaller per

aixecar-me la ma.

- Apa, veiem, Maggie! – ria la senyora Cassidy, mentre es

posava una mica de aigua de hamamelis a les ferides per

baixar la inflor – Em sembla que estàs engelosida. El teu

home es massa estirat i avorrit com per apallissar-te. L’únic

que sap fer es asseure’s i practicar educació física amb el

diari quan arriba a casa. No em diguis que no es la pura

veritat!

- Per suposat que el senyor Fink llegeix amb atenció els

diaris quan arriba a casa – va reconèixer la senyora Fink,

amb un moviment de cap – però de cap manera pretén

convertir-me en un boxejador com Steve O’Donnell no mes

per divertir-se, t’ho puc assegurar.

La senyora Cassidy llançà una riallada de satisfacció de

mestressa de casa feliç i protegida. I com Cornelia, quan

exhibia les seves joies, es baixà el coll del kimono i mostrà

altre contusió molt apreciada de color terrós, amb vores

olivacis i ataronjats, una macadura quasi ja guarida del tot,

però encara viva en la memòria.

La senyora Fink es va dar per vençuda. La severa llum

dels seus ulls es suavitzà i va agafar un toc de d’admiració

envejosa. La senyora Cassidy i ella havien estat intimes

amigues a la fàbrica de caixes de cartró del centre

comercial de la ciutat abans de casar-se, un any enrere. Ella

i el seu home ocupaven aleshores el departament ubicat just

a sobre del de la Mame i el seu home. Així doncs que no

podia donar-se’n ínfules amb la Mame.

- No et fa mal quan et pega? – preguntà la senyora Fink,

amb curiositat.

- Fer-me’n mal! – la senyora Cassidy donà un crit agut de

plaer, en to de soprano – Be, veiem..., alguna vegada t’ha

caigut a sobre una paret de totxos ? Doncs així es com se

sent...com quan et comencen a treure de la runa. La

esquerra d’en Jack significa dues matinés i un nou parell de

sabates estil Òxford. I la seva dreta! Be, no mes un passeig

a Coney Island i sis parells de mitges de seda reixada la

poden compensar.

- Però, perquè et colpeja? – preguntà la senyora Fink, amb

els ulls ben oberts.

- No siguis beneita! – respongué la senyora Cassidy,

complaent – Perquè està borratxo, per suposat.

Generalment els dissabtes a la nit.

Però quins motius li dones? – insistí amb ansietat per

saber mes.

Bé, es que no me he casat amb ell? Jack arriba amb alguns

glops de mes a sobre; i aquí i soc jo, veritat? A quina altre

tindria dret a pegar-la? Ay, de que jo li trobi pegant a una

altre! De vegades es per que el dinar no està enllestit, de

vegades perquè si ho està. Jack no es massa exigent amb

això del motius. No mes beu i beu fins que recorda que està

casat. Llavors torna a casa i decideix posar les coses en

ordre.. Els dissabtes a la nit no mes canvià de lloc els

mobles amb puntes esmolades, per no tallar-me el cap quan

posa les mans a l’obra. Te un cop d’esquerre que es deixa

brunzint les orelles! De vegades em deixo vèncer al primer

assalt; però quan tinc ganes de divertir-me durant la

setmana o vull nova roba, m’aixeco i busco mes càstig.

Això es el que vaig fer ahir a la nit. Jack sap que vull

aquesta brusa de seda negra fa mes de un mes, i vaig pensar

que necessitaria quelcom mes que un ull de vellut per

aconseguir-la. Escolta’m be, Mag, t’aposto el gelat a que

me la du aquesta nit.

La senyora Fink restà pensarosa.

- El meu Mart – va dir – mai m’ha dat una pallissa en tota

la seva vida. Es com tu dius, Mame: arriba de molt mal

humor i ni tan sols te ganes de parlar. Mai em du a cap lloc.

A casa es un autèntic escalfacadires. Em compra coses,

però ho fa amb tan poques ganes que no les puc apreciar.

La senyora Cassidy envoltà amb el seu braç a la seva

amiga.

- Pobreta – digué – però no totes poden tenir un marit con

en Jack. Cap matrimoni fracassaria si tots els homes fossin

com en Jack. El que necessiten totes aquestes dones

descontentes que van per aquí es un home que arribi a casa

i els hi doni les seves bones nates al menys un cop per

setmana, i que desprès les compensi amb petons i bombons

de crema. Això faria les seves vides mes interessants. El

que jo vull es un home dominant que et colpeja quan està

borratxo i t’abraça quan no ho està. Lliuri’m Deu del home

que no te la valentia per fer cap de les dues coses!.

La senyora Fink sospirà.

De sobte els passadissos s’ompliren de soroll. I de cop i

volta el senyor Cassidy obrí la porta de un cop de peu. Duis

els braços carregats de paquets. Mame corri fins a ell i se li

penjà al coll. El ull sa li lluïa com la llum del amor que

resplendeix a la mirada de la donzella maorí quan recobra

el coneixement a la cabana del enamorat que l’ha estabornit

i arrossegat fins allà.

- Hola, vella! – cridà el senyor Cassidy. Deixà caure els

paquets i l’abraçà amb tanta força que l’aixecà del terra –

Tinc entrades pel circ de Barnum & Bailey, i si talles la

veta a un d’aquets paquets et trobaràs amb la brusa de seda.

Ah, bona nit, senyora Fink. No la he vist al arribar. Con

està l’amic Mart?

- Està molt be, senyor Cassidy, mercès – respongué la

senyora Fink. Be, me’n haig de anar. Mart arribarà aviat a

sopar. Demà et duré el motlle de costura que volies, Mame.

La senyora Fink pujà al seu pis i es va posar a plorar.

Plorava sense raó, com no mes pot plorar una dona, sense

cap motiu en especial, un plor absurd, verdaderament: el

plor mes efímer i desconsolat en el repertori del dolor.

Perquè Martin mai l’havia tustat? Era tan gran i tan fort

com Jack Cassidy. Tal vegada no la estimava, no sentia

afecte per ella? Mai es barallaven; arribava a casa i

s’asseia, silenciós, melancòlic, sense fer res. Complia amb

totes les obligacions del bon marit, però desconeixia els

plaers de la vida.

El vaixell del somnis de la senyora Fink s’havia calmat.

El capità no es decidia entre el púding de prunes i la

hamaca. Si tant sols sacseges el fustam o potollés la coberta

de tant en tant! I la senyora Fink va creure que el creuer

sobreeixiria de felicitat, amb escales als ports de les Illes

Delectables! Per`en aquell moment, per variar, estava al

punt de llençar la esponja, esgotada, sense una rascada com

resultat de tots aquets plàcids assalts amb sa parella de

entrenament de boxa. Per un instant quasi comença a odiar

a Mame. Mame, amb els seus tall i macadures, el seu

bàlsam de regals i petons, i aquell turbulent viatge amb el

seu pilot amorós, agressiu i brutal.

El senyor Fink arribà a casa a les set. Estava travessat per

la maledicció de la domesticitat. Mes allà del dentell del

seu còmode llar, no li agradava vagabundejar o vagarejar.

Era el home que mai perdia el tramvia, l’anaconda que es

tragava la seva pressa., l’arbre caigut, immòbil al terra.

- T’agrada el sopar Marc! – preguntà la senyora Fink, que

se havia esforçat mol en preparar-la.

- Mmm, si, el senyor Fink va emetre un gruny. Desprès

de sopar va anar a buscar els diaris i s’assentà sense

sabates, no mes amb les mitges posades: Aixequeu-se, oh

nou Dante e indiqueu-me on es troba el cercle de l’ínfer

per a l’home capaç de seure a casa no mes en mitjons!

Germanes de la Paciència, vosaltres que haveu suportat per

deure o per vincle les mitges de seda, fil, cotó o llana, no

creieu que correspon un nou càntic?

Al dia següent era el Dia del Treball. Les feines del

senyor Cassidy i del senyor Fink s’aturaren fins la propera

sortida del sol. El Treball, triomfant, hauria de desfilar i

distreure de diverses maneres.

La senyora Fink va dur aviat el motlle de costura a la

senyora Cassidy. Mame duia posada la seva brusa nova.

Fins i tot l’ull colpejat li brillava amb una espurna de

alegria. Jack estava penedit, amb gran profit per a tots, i

ambdós tenien un pla divertidíssim per passar el dia en

parcs i picnics i abundant cervesa Pilsener.

La enveja, cada vegada mes forta i plena de indignació

s’emparà de la senyora Fink mentre pujava al seu

apartament. Ah, que feliç semblava la Mame, amb les seves

macadures i els seus bàlsams tan oportuns! Però, perquè la

Mame havia de tenir el monopoli de la felicitat? Sense

dubte Martin Fink era tan home com Jack Cassidy. La seva

esposa hauria de passar-se la vida sense cops ni carícies?

De sobte, a la senyora Fink se li va ocorre una idea brillant

i esbalaïdora. Demostraria a la Mame que altres marits eren

tan capaces com Jack de usar els punys i tal vegada de ser

tan tendres com ell, desprès de les pallisses.

El feriat prometia ser no mes de nom per els Fink. A la

cuina, la senyora Fink havia de rentar munts de roba bruta

que havia deixat a remull la nit abans. El senyor Fink

estava assegut sense sabates llegint el diari. Tot indicava

que així haurien de passar el Dia del Treball.

Una onada de enveja agità el pit a la senyora Fink i molt

mes la agità una audaç decisió. Si el seu home no la

colpejava, si fins aquell moment no havia demostrat la seva

virilitat, les seves prerrogatives i el seu interès per la vida

conjugal, llavors seria necessari encoratjar-lo per que

complís amb el seu deure.

El senyor Fink encengué sa pipa i amb molta calma es

fregà un turmell amb l’altre peu descalç. Reposava en el

estat matrimonial com un grumoll de farina sense dissoldre

en un púding. Aquelles eren les seves aspiracions elísies:

asseure’s còmodament per abocar-se al mon a través de la

lletra impresa, envoltat de les pompes de sabó de la seva

estimada esposa i els agradables olors dels plats de

l’esmorzar ja retirats i els del dinar que encara estaven per

arribar. Estava lluny de pensar en moltes coses, però pegar

a la seva dona era l’últim que si la hagués ocorregut.

La senyora Fink obrí l’aigua calenta i posà les fustes de

rentar a l’aigua sabonosa. Del pis de sota sorgí el riure

alegre de la senyora Cassidy. Semblava una burla, com si

es vanagloriés de la seva pròpia felicitat davant de la

esposa mai colpejada de dalt. Havia arribat l’hora de la

senyora Fink.

De sobte, feta una fúria, es tornà vers l’home que llegia.

- Ociós i gandul! – cridà – Així que haig de matar-me

rentant roba i treballant a casa pels tipus fastigosos com tu?

Ets un home o ets un gos falder?

El senyor Fink, paralitzat per la sorpresa, deixà caure el

diari. La senyora Fink va témer que no la colpegés... que la

provocació no hagués estat suficient. Va salta sobre de ell i

el va pegar amb salvatgisme un cop de puny a la cara. En

aquell moment la va envair un estremiment de amor, com

no havia sentit feia molt de temps. Aixeca’t, Martin Fink, i

vine al teu regne! Ah, ara si que hauria de sentir el pes de la

seva ma, no mes per demostrar-li que ella si l’importava,

no mes per demostrar-li que si l’apreciava!.

El senyor Fink es posà dret a l’instant. Maggie tornà a

pegar-li un cop de puny a la barbeta amb l’altre ma. Tancà

els ulls en aquell instant terrible i a la vegada benaurat que

precedia al inevitable cop...mussità el nom del seu marit...i

es va inclinar per rebre la commoció tan esperada, en estat

suprem d’avidesa.

Al pis de sota el senyor Cassidy, penedit i avergonyit

estava empolvorant el ull a la Mame, llestos ja per

començar la xala. Del departament de sobre arribà la veu

estrident de una dona, el soroll de cops, entrebancs,

forcejaments, la caiguda de una cadira... les inconfusibles

senyals de un conflicte domèstic.

- Mart i Mag s’estan barallant? – suposà el senyor Cassidy

– No sabia que fessin aquestes coses. Pujo a veure si

necessiten a algú que els hi guareixi les ferides?

Un dels ulls de la senyora Cassidy resplendí com un

diamant. L’altre li brillà menys, com una pedra preciosa de

fantasia.

- Ah,ah! – digué en veu baixa i sense cap significat

aparent, com solen ser les exclamacions de les dones – Em

pregunto si...! Espera, Jack, vaig a pujar a veure que passa.

Pujà corrents. Quan arribà al passadís del pis superior, la

senyora Fink sortí per la porta de la cuina amb un

moviment ràpid i violent.

- Ay, Maggie – va dir la senyora Cassidy, en un murmuri

de alegria – Ho ha fet’ Ah! Ho ha fet?

La senyora Fink va córrer vers la seva amiga i començà a

plorar amb desesperació a la seva espatlla.

La senyora Cassidy va prendre entre les seves mans el

rostre de la Maggie i ho aixecà amb suavitat. Tenia la cara

banyada en plor, acalorada i pàl·lida a la vegada, però el

seu cutis de vellut, blanquíssim i rosat, amb les seves

atractives peques , no mostrava ni una esgarrinxada, ni una

macadura, ni una ferida dels covards punys del senyor

Fink.

- Diguem-ho, Maggie, si us plau – li pregà la Mame – o

entraré jo mateixa a esbrinar-ho. Que ha passat? T’ha

malmès? Que et va fer?

La senyora Fink tornà a enfonsar amb desesperació la cara

al pit de la seva amiga.

- Per amor de Deu, no obris aquella porta, Mame! –

sanglotà – i mai li diguis a ningú...ni una paraula.

Mart...ni em va tocar, y ...està...ay, Deu meu...! Està

rentant la roba...!

Edgar Allan Poe

EL DIMONI AL CAMPANARI

Que diu el rellotge?

Antiga dita

De modus general tots saben que el indret mes

meravellós del mon es - o era, per desgràcia – el municipi

holandès de Vondervotteimittiss. De totes maneres, com

queda a certa distància dels camins principals i es troba en

una ubicació un tant allunyada, potser molt pocs dels meus

lectors ho hagin visitat alguna vegada. Així doncs, en

consideració als que no ho han pogut conèixer, em sembla

adient explicar-ne alguns detalls del indret.. I això es,

realment molt necessari, doncs em proposo relatar-ne els

fets calamitosos que van ocórrer dins els seus confins, amb

la esperança d’atreure la compassió del públic. Els que em

coneixen saben que aconseguiré el que me he imposat de la

millor forma possible, amb tota la rigorosa imparcialitat , el

prudent anàlisis dels fets i la diligent confrontació amb les

autoritats que deuen distingir sempre a aquell que aspira al

títol de historiador.

Amb l’ajut de monedes, manuscrits i inscripcions, em

sento capacitat per afirmar, en forma positiva, que el

municipi de Vondervotteimittiss ha estat des de sempre en

les mateixes i precises condicions en que es troba a

l’actualitat. No obstant, respecte a la data dels seus

orígens, em temo que no mes puc parlar amb aquella mena

de precisió indefinida a la que els matemàtics es deuen

obligats a recórrer en algunes formules algebraiques.

M’atreveixo a dir que la data, donada la seva increïble

antiguitat, no pot ser menor que una quantitat determinada

qualsevol.

En el que respecta a la etimologia del nom

Vondervotteimittiss, confesso amb pena que em trobo

igualment en falta. Entre moltes opinions sobre aquest punt

tan delicat - algunes subtils, d’altres erudites i encara

d’altres tot el contrari – no me es possible triar qualsevol

que em sigui satisfactòria. Tal vegada la idea de Grogswigg

– semblant a la de Kroutapelnttey – pugui acceptar-se amb

cautela. Diu així: Vondervotteimittiss-Vonder, lege

Donder-Votteimittiss, quasi und Bleitziz-Bleitziz obsol: pro

Blitzen. Alguns obvis vestigis de fluid elèctric dalt la torre

de la Municipalitat recolzen encara aquesta deducció. De

qualsevol manera, preferiria no comprometre’m en un tema

de tanta importància i recomano al amable lector àvid de

mes informació que consulti els Orantiunculoe de Rebus

Proeter-Veteris, de Dundergutz; que vegi també a

Blunderbuzzard, De derivationibus, pàg. 27 a 5010, infòlio,

edició gòtica, caràcters en negre i vermell, amb crides i

sense signatures; i que revisi així mateix les notes

marginals de Stuffundpuff escrites a ma, amb els

subcomentaris de Gruntundguzzell.

Malgrat la foscor al voltant de la data de fundació de

Vondervotteimittiss, i de la etimologia del seu nom, no hi

ha dubte, com ja he dit, que ha existit sempre tal i com ho

trobem en l’actualitat. El home mes vell del municipi no

pot recordar ni la mes petita diferencia en la parença de

qualsevol lloc de l’aldea; i, en veritat, inclús la insinuació

de tal possibilitat es considera un insult. El poble està

ubicat en una vall perfectament circular, la circumferència

del qual mesura prop de quatre cents metres, i es troba

envoltat en la seva totalitat de plàcids turons. Fins avui, la

gent del lloc mai ha gosat a envoltar les seus cims.

Justifiquen aquest fet amb la excel·lent raó de que no

creuen que hi hagi res en absolut a l’altre banda.

Als límits de la vall (que es bastant planer i està

pavimentat en tota sa extensió amb rajols plans) s’estén una

filera contínua de seixanta cases petites. Aquestes, que

donen la esquena als turons, miren, per suposat, cap el

centre de la planura que es troba a seixanta metres de la

porta principal de cada llar. Cadascuna te un jardí davanter,

una senda circular, en rellotge de sol i vint-i-quatre

cabdells. Les construccions son tan iguals que es

impossible distingir una de l’altre. Degut a la seva extrema

antiguitat el estil de la arquitectura es quelcom estrany,

però per aquest motiu deixa de ser menys pintoresc i

impactant. Les cases son bastides amb petits totxos

vermells endurits al foc, amb vores negres, de manera que

les parets semblen un tauler d’escacs a gran escala. Els

aguilons miren al front, i hi han cornises, tan grans com la

resta de la casa, sobre les volades i les portes principals.

Les finestres son angostes i fondes, amb plafons de vidres

minúsculs i enormes bastiments. Al sostre hi ha una gran

quantitat de teules de llargs caires corbs. La fusta es, en

general, de tons foscos i molt tallada, però amb dissenys

poc variats, ja que, des de temps immemorials els tallistes

de Vondervotteimittiss mai han esculpits mes de dos

objectes: un rellotge i una coliflor. Però ho fan be, molt be,

i els intercalen amb singular enginy allà on es pugui

utilitzar el cisell.

Les vivendes son molt semblants tant per dins com per

fora, i els mobles son tots de un únic model. Els terres son

coberts per rajols quadrats, i les cadires i les taules son de

fusta negra amb potes fines i garretes. Els faldars de les

xemeneies s’alcen altes i amples, i no sols tenen rellotges i

coliflors tallats al front, sinó que, a mes a mes, sostenen al

centre de la part superior un autèntic rellotge que produeix

un poderós tic-tac, a part dels pitxers que contenen una

coliflor cadascú, ubicats als extrems com si fossin la

escorta. Entre cada cabdell i rellotge hi ha un xinés petit,

panxut, amb un gran forat al mig de la panxa a través del

qual es pot veure la esfera de un rellotge.

Les xemeneies son grans i fondes, amb cavallets de ferro

fos. Sempre crema un gran foc, sobre el que penja una olla

enorme plena de sauerkraut i carn de porc, que la

mestressa de casa se’n ocupa sempre de vigilar. Es una

dona gorda, entrada en anys, de petita alçada, amb ulls

celestes i galtes vermelles, i du posada una enorme gorra

que sembla un pa de sucre, guarnida amb vetes violàcies i

groguenques. El vestit es de tela burda feta de cotó i de

llana, de color taronja, llarg per darrere i curt a la cintura, la

veritat, molt curt en d’altres aspectes, doncs quasi no li

arriba a la meitat de la cama. Aquestes son un tant

gruixudes i també els turmells, però les tenen cobertes per

un parell molt fi de mitges verdes. Les sabates, de cuiro

rosat, estan lligades amb vetes grogues recollides en llassos

en forma de coliflor. A la ma esquerra du un petit i pesat

rellotge holandès; i a la dreta sosté un cullerot per el

sauerkraut i el porc. Als seus peus es troba un gat gros de

ratlles tigrades, al que els nois li han lligat a la cua, com

una broma, un rellotget daurat de repetició.

En aquell moment, els tres nois estan al jardí cuidant al

porc. Cadascú mideix menys de un metre d’alçada . Duen

posats barrets de tres pics decantats, armilles de color

violaci que els hi arriben fins les cuixes, calçons curts de

cuiro dant, mitges de llana roges, sabatots pesants amb

gruixudes sivelles de plata i llargs gavanys amb grans

botons de mareperla. Així mateix cadascú te una pipa a la

boca i un petit rellotge rodo a la ma dreta. Llença’n una

glopada de fum i miren; miren i llençant una glopada de

fum. El porc que es robust i mandrós, s’entreté unes

vegades en recollir les fulles que cauen de cabdells i

d’altres en potollar el rellotget daurat de repetició que els

nens entremaliats també li han posat a la cua, perquè es

vegi tan ben plantat com el gat.

Just a la porta principal, en una butaca de respatller alt i

seient folrat de cuiro, de potes firmes i corbes com les de

les taules, està assegut el mateix cap de la casa, ja bastant

gran. Es un vellet inflat en excés , de grans ulls rodons i

una enorme doble papada. El vestit que du posat se sembla

al dels nens, i no necessito abundar en descripcions. La

diferencia radica en que la seva pipa es una mica mes gran

que la dels nens, cosa que li permet llençar mes quantitat de

fum. Igual que ells te un rellotge però el guarda a la

butxaca. Dient la veritat, te quelcom mes important que fer

que mirar el rellotge, i això es el que els explicaré ara

mateix. Està assegut amb la cama dreta recolzada sobre el

genoll esquerra, te una expressió greu al rostre i conserva

sempre els ulls fixes, al menys un de ells, en cert objecte

notable al mig de la planura.

El objecte està situat a la torre de la Municipalitat. Els

membres del Consell son homes diminuts, rabassuts,

llepaires i intel·ligents, amb ulls grossos com plats i

enormes barballeres. Llueixen pardessús mes llargs, i les

sivelles de les seves sabates son mes grans que las de la

resta del habitants comuns de Vondervotteimittiss. Des de

que visc al municipi, han celebrat diverses reunions

extraordinàries en las que van adoptar tres importants

resolucions:

- “No està be alterar el curs normal de les coses.”

- “No hi ha res de tolerable fora de Vondervotteimittiss”,

i

- “Ens mantindrem fidels als nostres rellotges i coliflors.”

Sobre la sala de audiències del Municipi es troba la torre i

a la torre es troba el campanar, on i es, des de temps

immemorial, el orgull i meravella del poble: el gran

rellotge del Municipi de Vondervotteimittiss. I aquest es

l’objecte al que es giren els ulls dels vells cavallers

asseguts en butaques de seients folrats de cuiro.

El gran rellotge te set esferes – una a cada un del set

costats de la torre – de manera que es pot veure sense

dificultat des de tots els punts cardinals. Les esferes son

grans i blanques, i les agulles pesants i negres. Hi ha un

campaner la única tasca del qual es cuidar del rellotge, però

aquesta tasca es la mes perfecte de les sinecures, doncs el

rellotge de Vondervotteimittiss, que se sàpiga, mai ha

sofert cap desarranjament. Fins fa poc la simple suposició

de cosa semblant era considerada una heretgia. Des de els

temps mes remots registrats als arxius, la campana ha tocat

les hores amb regularitat. I, en efecte, el mateix ha passat

amb la resta de rellotges del municipi. Mai ha existit cap

indret on la hora fos mes precisa, exacte i puntual. Quan el

gran batall veia apropiat cantar “Les dotze!”, tots els seus

obedients seguidors obrien les goles a la vegada i responien

com si fossin un autèntic eco. En poques paraules, els bons

burgesos s’estimaven el seu sauerkraut, però al mateix

temps estaven orgullosos dels seus rellotges.

Les gents que frueixen de sinecures son objecte de mes o

menys veneració, i com el campaner de

Vondervotteimittiss te la mes perfecte de les sinecures es el

home mes respectat del mon sencer. Es el dignatari

principal del municipi, i fins i tot els porcs el contemplen

amb cert sentiment de reverència. Els faldons de la seva

jaqueta son molt mes llargs – la seva pipa, les sivelles de

les seves sabates, els seus ulls, la seva panxa son molt mes

grans – que els de qualsevol vell cavaller del poble; i en

quan la seva barballera no es no mes doble, sinó triple.

He descrit, doncs, el feliç estat de Vondervotteimittiss.

Ay, quin dissort que un quadre tan idíl·lic fos condemnat a

patir la pitjor de les desgràcies!.

Des de fa molt de temps els savis del poble han repetit

fins al cansament que “res de bo pot venir de l’altre banda

dels turons”; i en realitat questes paraules duien en si

mateix, sembla, els esperit de la profecia. Faltaven cinc

minuts per les dotze del migdia, el dia de abans ahir, quan

va aparèixer un objecte de caire estrany al cim dels turons

cap al Est. Per supòsit, el fet va atreure la atenció de

tothom, i cadascú dels vells i diminuts cavallers asseguts a

les butaques dels seients folrats amb cuiro van tornar un

dels seus ulls, ple d’aclaparament cap el fenomen, mentre

mantenien l’altre ull fix en el rellotge de la torre. Quan ja

no mes faltaven tres minuts per les dotze del migdia, es va

comprovar que el estrany objecte era un diminut personatge

de aspecte estranger. Baixava les turons amb gran rapidesa,

de manera que tots el pogueren divisar de seguida amb

diàfana claredat. Mai s’havia vist a Vondervotteimittiss a

ningú mes delicat i petit. Tenia el rostre fosc, del color del

tabac, un llarg nas aguilenc, els ulls tan petits com veces,

boca ampla, i una excel·lent dentadura que semblava ansiós

per mostrar, doncs somreia de orella a orella. Entre el

bigoti i les patilles poc quedava per veure del rostre. Duia

el cap descobert i el cabell pentinat amb rinxols embolicats

en papillotes. El vestit es composava de una jaqueta de gala

negra ajustada ( de una de les butxaques penjava la punta

llarga de un mocador blanc), calces negres de casimir,

mitges negres i gruixuts escarpins lligats amb gruixuts

llaços fet amb vetes de setí negre.. Sota un braç sostenia un

enorme chapeau-de-bras i, sota l’altre, un violí cinc

vegades mes gran que ell. A la ma esquerra duia una

tabaquera d’or, de la que prenia rapè sense parar, amb la

actitud mes presumida del mon, mentre baixava saltironant

pel turó amb tota mena de passes fantàstics. Deu nos en

guardi! Quin espectacle pels honorables burgesos de

Vondervotteimittiss!

Dient-ho amb franquesa: malgrat el seu somriure, el

personatge tenia un rostre atrevit i sinistre. I mentre saltava

enjogassat cap el poble, la singular aparença dels seus

escarpins comença a despertar no poques sospites. Mes

d’un burgés que el mirava aquell dia hagués dat qualsevol

cosa per espiar a sota el mocador blanc de batista que

penjava de una manera tan ostentosa de la butxaca de la

jaqueta de gala. Però, sobre tot, el que va despertar la mes

justa indignació fou que el vil brivall, mentre executava tan

aviat un fandango com una cabriola, no sembla tenir la mes

remota idea del que significava seguir el compàs de les

passes i mesurar-les el temps.

Mentrestant, la bona gent del municipi no havia tingut

encara la possibilitat de obrir del tot els ulls, quan, just mig

minut abans de que sonessin les dotze del migdia, el murri

va irrompre en mig dels habitants. Va fer un chassez aquí,

un balancez enllà, i llavors després de una pirouette i un

pas-de-zephyr, va composà una figura de fantasia que el va

elevà fins al campanar de la Municipalitat, on el campaner

fumava estupefacte en un estat entre digne i abatut. Però la

petita criatura l’agafà de immediat per el nas, a la que donà

una sacsejada i una estirada, li va enfonsar amb força el

gran chapeau-de-bras al cap, li va tapar els ulls i la boca

amb l’ala; i després, aixecant el enorme violí, el colpejà

amb el instrument tanta estona i amb tanta violència que,

estan el campaner tan gros i el violí tan buit, qualsevol

hagués jurat que tot un regiment de enormes tambors

tocava redobles infernals al campanar de la torre de

Vondervotteimittiss.

No hi ha manera de saber quin acte temerari de venjança

hagués inspirat en els habitants aquest cínic atac, de no

haver estat pel importantíssim fet de que faltava mig segon

per que toquessin les dotze de mig dia. Anava a sonar la

campana i era qüestió de absoluta i suprema necessitat que

tot miressin els seus rellotges. No obstant, resultava evident

que just en aquell moment el pillet a la torre estava fent

quelcom amb el rellotge que no tenia cap dret a fer-ho.

Però com en aquell moment començava a tocar, ningú tenia

temps per advertir les seves maniobres, perquè tots havien

de comptar els tocs de la campana.

- Una! – cantà el rellotge.

- Und! – replicà cadascú dels vells i diminuts cavallers,

asseguts a cada una de les butaques de seient folrat en

cuiro, de Vondervotteimittiss

- Una! – respongué també el seu rellotge.

- Und! – continuà el rellotge de la seva frau.

I:

- Und! – digueren els rellotges dels nens i els rellotgets

daurats de repetició de les cues del gat i del porc.

- Dos! – continuà la enorme campana.

I:

- Dwo! – repetiren tots els mecanismes dels rellotges

repetidors.

- Tres! Quatre! Cinc! Sis! Set! Vuit! Nou! – repicà la

campana.

- Drez! Kuatre! Zinc! Sech! Sieb! Otto! Neuven! –

respongueren els altres.

- Onze! – cridà la grossa.

- Jonze! – confirmaren les petites persones.

- Dotze! – exclamà la campana.

- Dwoce! – respongueren, perfectament satisfets, baixant

la veu.

- Jan dado laz dwoce! – van prorrompre tots els diminuts i

vells cavallers, guardant els seus rellotges. Però la campana

gran no havia acabat encara.

- Tretze! – dictà.

- Dreze! – exclamaren tots els diminuts i vells cavallers,

empal·lidint, deixant caure les pipes i aixecant la cama

dreta que tenien recolzada sobre la cama esquerra – Dreze!

– gemegaren – Dreze! Dreze! Mein Gott, son les dreze!

Com descriure la terrible escena que es va armar? Tot

Vondervotteimittiss esclatà de sobte en un lamentable

esvalot.

- Que pasrà com mein parriga? – gemegaren els nens –

Tenj jamvre jace ein jora!

- Que pasrà com mein kraut? – exclamaren totes les frau –

Son rekocides jace ein jora!

- Que pasrà com mein pipa? – maldiran tots els diminuts i

vells cavallers – Druenos und relambajos! Deve estar

apajada jace ein jora! – i tornaren a omplir-les de tabac,

morts de ràbia; s’assegueren en les seves butaques i

començaren a llençar glopades amb tanta rapidesa i fúria

que el fum mes dens i impenetrable va cobrir de immediat

tota la vall.

Mentrestant els cabdells s’anaven posant cada vegada mes

vermells i semblava que el mateix dimoni s’havia emparat

de tot el que tenia forma de rellotge. Els rellotges tallats als

mobles començaren a ballar com fossin embruixats, mentre

que els que es trobaven a les xemeneies quasi no podien

contenir la ira i s’entossudien en tocar, sense aturar-se, les

tretze hores, amb tants sacseigs i ondulacions dels pèndols

que resultava massa espantós a la vista. Però el pitjor de tot

era que ni els gats ni els porcs podien seguir suportant el

comportament dels rellotgets de repetició lligats a les seves

respectives cues, i ho demostraven corrent per tot arreu,

fregant i furgant, xisclant i cridant, miolant i bramulant,

tirant-se a les cares, ficant-se sota els enagos de la gent i

produint la estridència i confusió mes abominable que

qualsevol persona assenyada pogués imaginar. I per pitjor

dels mals, era evident que el petit i picardiós brivant de la

torre estava exercint el màxim de les seves nefastes

habilitats. De tant en tant, el murri es deixava veure a

través del fum. Allà estava, assegut al campanar sobre el

campaner, que jeia d’esquena al terra tan llarg com era. El

vilà aguantava entre les dents la soga de la campana i la

sacsejava sense parar amb el cap, fent tal desori, que les

oïdes em tornen a zumzejar no mes recordar-ho. Tenia a la

faldilla el enorme violí, que gratava sense ritme ni

harmonia amb les dues mans, pretenent fer una gran

interpretació, el imbècil,de la melodia Judy O’Flannagan i

Paddy O’Rafferty.

Vist que la situació havia arribat a un estat tan deplorable,

vaig abandonar amb repugnància el lloc.. I ara sol·licito la

ajuda de tots els amants de la hora exacta i del bon

sauerkraut. Anem-hi tots en massa al Municipi i restablim

el antic ordre a Vondervotteimittiss, fent fora de la torra a

aquell homenet.

Saki

LA RETICENCIA DE LADY ANNE

Egbert arribà a la amplia sala mal il·luminada amb la

actitud de un home insegur, que no sap si està entrant en un

colomar o en una fàbrica de explosius, però disposat a

enfrontar-se a qualsevol de les possibilitats. La petita

discussió domèstica durant l’esmorzar no s’havia acabat, i

el assumpte era saber fins quin punt Lady Anne estava

disposta a reprendre o a suspendre les hostilitats. La seva

postura sobre el braç de la butaca prop de la taula era mes

aviat rígida i forçada; en la penombra de la tarda de

desembre els quevedos de Egbert no l’ajudaven quasi res a

distingir la expressió del rostre de Lady Anne.

Per trencar el gel que, tal vegada, surés a l’ambient, va fer

un comentari sobre la qualitat obaga de la llum. Tant ell

com Lady Anne solien fer aquella observació entre les

quatre i mitja i les sis de la tarda durant el hivern i finals de

tardor; formava part de la seva vida marital. No tenia

resposta precisa i Lady Anne no aventurà cap.

Don Tarquinio era ajagut a la catifa persa, aprofitant el

calor de la xemeneia amb superba indiferència envers el

possible malhumor de Lady Anne. La seva raça persa era

tan pura com la catifa, i el seu pelatge lluïa ja el esplendor

del seu segon hivern. El servent, que tenia inclinacions

renaixentistes, l’havia batejat amb el nom de Don

Tarquinio. De haver estat per ells, Egbert i Lady Anne,

l’haguessin dit Pelusa, sens dubte, però no eren persones

insistents.

Egbert es serví una tassa de te. Com no havien indicis de

que cessés el silenci per iniciativa de Lady Anne, va

preparar altre escomesa heroica.

- El meu comentari durat l’esmorzar va ser no mes

especulatiu – explicà – Però sembla que li has dat un

significat massa personal.

Lady Anne seguí immutable darrera la seva barrera de

silenci. El pinsà omplí la pausa amb una tonada de Ifigenia

en Tàuride. Egbert ho va reconèixer de immediat perquè

era la única melodia que xiulava el pinsà, i de fet, ho van

comprar per la fama que ja tenia de xiular-la. Tant Egbert

com Lady Anne s’haguessin estimat quelcom de semblant a

El Guardià del Rei, la òpera favorita de tots dos. En

qüestions artístiques tenien gustos similars. S’inclinaven

per el art honest i explícit, una pintura, per exemple, que

expliqués la seva pròpia història, amb la generosa

col·laboració del títol. Un cavall de guerra sense genet amb

la muntura i les rendes en obvi desordre, que ingressa

trontollós a un pati ple de dones pàl·lides i defallents, amb

la menció al costat de “Noticies dolentes”, se’ls hi

apareixia al cap com una interpretació inconfusible de

alguna catàstrofe militar. Podien veure el que la pintura es

proposava transmetre i explicar-ho als seus amics amb

menys capacitat intel·lectual.

El silenci persistí. Per norma general, després de quatre

minuts de mutisme introductori, els disgusts de Lady Anne

s’expressaven amb soltesa i marcada loquacitat. Egbert

agafà la gerra de llet i abocà part del contingut a la

escudella de Don Tarquinio; com la escudella ja era plena,

el resultat fou un desagradable desbordament. Don

Tarquinio contemplà la escena amb mostres de sorpresa

que s’esvaïren en una indiferència deliberada així que

Egbert l’invità a beure part del líquid vessat. Don Tarquinio

estava disposat a acomplir molt papers en la seva vida, però

el de aspiradora de catifes no era un d’ells.

- No et sembla que ens estem comportant de una manera

ridícula? – va dir Egbert, animat.

Si Lady Anne estava d’acord, no va dir ni un mot.

- Admeto que va ser culpa meva en part – continuà

Egbert, cada cop menys animat – Al cap i a la fi, no soc res

mes que un esser humà, ja saps. Sembla que oblidis que no

mes soc un esser humà.

Insistí en el dit, com si hagués hagut al·lusions infundades

de que ell tenia característiques de sàtir, amb prolongacions

de boc on acabaven les humanes.

El pinsà tornà a cantar la tonada de Ifigenia en Tàuride.

Egbert començà a deprimir-se. Lady Anne no bevia el seu

te. Tal vegada no es trobava be. Però quan Lady Anne

estava indisposta, no acostumava a ser molt discreta.

“ningú sap el que em fa patir la indigestió”, era una de les

seves frases favorites; però la falta de coneixement no mes

es podia deure a una lleu sordesa., doncs la quantitat de

informació disponible sobre el tema hagués proporcionat

suficient material per una monografia.

Era obvi que Lady Anne no estava indisposta.

Egbert començà a creure que era objecte de un tracte poc

raonable; per instint començà fer concessions.

- Es molt probable – observà, mentre tractava de ubicar-se

al lloc mes cèntric de la catifa que Don Tarquinio tingués a

be concedir-li – que la culpa sigui meva. Estic disposat, si

de aquesta manera puc recuperar els nostres moments mes

feliços, a esforçar-me per dur una vida millor.

Es preguntà vagament com ho podria fer. Ja una mica

gran, l’arribaven les temptacions de una manera confusa i

sense massa insistència, com el pobre ajudant de

carnisseria que demana unes estrenes al febrer per la única i

il·lusòria raó que no el va tenir al desembre. No tenia la

mes mínima intenció de sucumbir a elles com tampoc de

comprar els coberts de peix o les boes de plomes que les

dames es veien forçades a rematar durant tot l’any a través

de la secció d’anuncis dels diaris. Però, tot i així havia

quelcom de impressionant en aquella renuncia espontània a

possibles atrocitats latents.

Lady Anne no va dar senyals de estar impressionada.

Egbert la va mirar, nerviós, a través dels seus quevedos.

Sortir perdent en una discussió amb ella no era novetat.

Però sortir perdent en un monòleg si que ho era, i del mes

humiliant.

- Vaig a canviar-me per sopar - anuncià en un to que

pretenia tenir un matis de duresa.

Ja a la porta, un últim rampell de debilitat el va impulsar a

fer un altre intent.

- Ens estem comportant de una manera molt estúpida, no

creus?.

“Idiota” fou el comentari mental de Don Tarquinio quan

es va tancar la porta darrere del Egbert. Després aixecà en

l’aire les seves vellutades potes davanteres i va saltar amb

gràcia a un prestatge de llibres, just a sota la gàbia del

pinsà. Per primera vegada semblava notar la existència del

ocell, però la veritat es que estava duent un pla de atac

meditat durant molt de temps, amb la exactitud que sorgeix

de una madura reflexió. El pinsà, que se havia cregut una

mena de dèspota, es va reduir sobtadament a un terç del seu

tamany natural. Començà a batre les ales indefens i a

emetre aguts xiscles. Havia costat vint i set xílings sense la

gàbia, però Lady Anne no va donar senyals de intervenir.

Feia dues hora que era morta.

Marcel Schwob

LA PESTA

CCCCI e mille l’an corant

Nella città di Trento Ré Rupert

Volle lo scudo mio essor copert

De l’arme suo Lion d’oro rampant.

CRONICA DEL PITTI

A Auguste Bréal

Jo, Bonacorso de Neri de Pitti, fill de Bonacorso,

confalonier de justícia de la comuna de Florència,l’escut de

la qual fou cobert l’any mil quatre-cents u, per ordre del rei

Rupert, a la ciutat de Trento, amb un lleó rampant, vull

referir, pel be dels meus descendents nobles, el que em va

succeí quan començà a recórrer el mon cercant aventures.

A l’any MCCCLXXIV, jove i sense diners, fugí de

Florència per un dels grans camins amb Matteo, el meu

company. La pesta havia devastat la ciutat. La infermetat

era sobtada, i atacava en ple carrer. Els ulls es posaven

vermells i ardents, la gola enroquia i el ventre s’inflava.

Després la llengua i la boca es cobrien de petites bosses

plenes de aigua irritant. El malalt es sentia posseït per la

set. Una tos seca els agitava durant moltes hores. Després

els membres es posaven rígids a les articulacions, la pell

quedava esquitxada de taques vermelles i inflades, que

algunes persones en deien bubes. Al final, els morts

acabaven amb el rostre distés i blanquinós, macadures

sagnants i la boca oberta com una trompeta. Les font

públiques seques per la calor, eren envoltades d’homes

encorbats i macilents que intentaven mullar-se el cap.

Molts queien dins i els treien després amb ganxos de les

carenes, negres per fang i amb el crani destrossat. Els

cadàvers terrossos cobrien els senders pels que, durant la

estació, corre el torrent de la pluja: el fetor era insuportable

i la por era terrible.

Però en Matteo era un bon jugador de daus; molt en vem

alegrar així que sortirem de la ciutat i vem beure vi, al

primer hostal que ven trobar, en honor a la nostra salvació

de la mortaldat. Allà ens vem trobar amb mercaders de

Gènova i de Pavía; els hi vem desafiar, cubilet en ma, i en

Matteo va guanyar dotze ducats. Per la meva part, els vaig

reptar a un joc de taula, i vaig tenir la bona sort de

embutxacar-me vint florins d’or. Amb aquells ducats i

florins vem comprar mules i un carregament de llana; i en

Matteo, que havia decidit anar a Prusia, va aconseguir una

provisió de safrà.

Varem recórrer els camins de Padua a Verona, després

tornarem a Padua per abastir-nos de mes llana, i vem

continuar el nostre viatge fins Venècia. De allà, creuarem

el mar, vem entrar a Eslavonia, visitarem belles ciutats i

arribarem fins als límits de Croàcia. A Buda, vaig

emmalaltir de febres i en Matteo em va deixar sol a

l’hostal, amb dotze ducats, i tornà a Florència, on el

requerien certs negocis i on se suposava que havia de

trobar-me amb ell. Em vaig quedar a una cambra seca i

polsegosa, estès sobre un costal de palla, sense metge, i

amb la porta oberta a la taverna. La nit de Sant Martí,

arribà una companya de pifres i flautistes, i amb ella, uns

quinze o setze soldats venecians i tudescs. Després de

beure una bona quantitat de gerres, aixafar les tasses

d’estany i llançar els càntirs contra la paret, començaren a

ballar al so de un pifre. Les seves cares vermelles i

rodanxones passaren pel davant de la meva porta, i quan

em van veure recolzat sobre el costal, decidirem

arrossegar-me per la taverna, cridant “O beus, o mors!”

després d’això em llençaren al aire varies vegades amb la

manta, mentre la febre em martellejava el cap, i acabaren

ficant-me al costal i tancar-me la obertura al voltant del

coll.

Vaig suar molt, pel que, sens dubte, em va baixar la febre

encara que cremava de ràbia. Tenia els braços travats i

m’havien tret l’alfange, amb el que m’hagués llençat sobre

les soldats, inclús cobert de palla. Però a la cintura, sota les

calces, tenia un curt ganivet embeinat; vaig aconseguir

lliscar la ma i amb ell vaig poder tallar la tela del costal.

Tal vegada la febre encara me enardia el cap, però el

record de la pesta que havíem deixat enrere a Florència, i

que després es va estendre per Eslavonia, es va unir a la

meva ment a una idea que m’havia fet del rostre de Sila, el

dictador llatí del que parla Ciceró. Segons deien els

atenesos, el dictador semblava una móra espolvoritzada de

farina. Decidí terroritzar els soldats venecians i tudescs, i

com era al mig de una cambra on el hostaler guardava les

seves provisions i les fruites en conserva, trencà

ràpidament un sac ple de farina de blat.. Em refregà el

rostre amb la pols, i quan vaig tenir un color entre groguenc

i blanc, em vaig fer una petita ferida al braç amb el ganivet

i em vaig empastifar amb sang per tacar la capa de farina

de manera irregular.. Després vaig tornar a ficar-me al

costal i vaig esperar als bandits borratxos. Per fi, arribaren,

rient i trontollant; quan em varen veure la cara blanca i

sagnant començaren a xocar entre ells i a cridar: “La pesta,

la pesta!”

No havia recuperat les armes, i el hostal ja era buit. Em

sentí guarit, gràcies a la transpiració que em van causar

aquells rufians, així que començà el viatge a Florència, on

havia de reunir-me amb Matteo.

Vaig trobar al meu company Matteo vagant per la

campanya florentina, molt abatussat. No gosava entrar a la

ciutat, doncs la pesta seguia fent estralls. Vem canviar de

rumb i ens dirigirem, en la nostra recerca de fortuna, cap

els Estats del Papa Gregori. Pujarem en direcció a Avinyó i

ens creuarem amb bàndols de homes armats, que duien

llances, piques i arcs: semblava que els ciutadans de

Bolònia s’havien rebel·lat contra el Papa, a demanda dels

florentins (cosa que ignoràvem). Allà ver armà bons jocs

amb els membres de un i altre partit, tant a la taula com als

daus, de manera que vem guanyar prop de tres cents ducats

i vuitanta florins d’or.

La ciutat de Bolònia estava quasi abandonada, i ens

reberen a les cases de banys amb crits de gaubança. Els

quartos no eren entapissats de palla com a d’altres ciutats

llombardes; no faltaven llitotxes, encara que els catres eren

trancats la majoria. Matteo es va trobar amb una amiga

florentina, Monna Giovanna. Per la meva part, com no

m’interessava conèixer el nom de la meva acompanyant,

vaig quedar satisfet.

Vem beure en abundància el vi local i cervesa, i menjarem

confitures i pastelets. Quan li contà la meva aventura al

Matteo, va fingir que anava al wàter, va baixar a la cuina i

tornà disfressat de malat de la pesta. Les noies dels banys

sortiren disparades, llençant crits aguts, fins que es van

tranquil·litzar i s’aproparen a tocar, encara temoroses, el

rostre d’en Matteo. Monna Giovanna no va voler estar amb

ell i es va quedar tremolant en un racó, mentre repetia que

Matteo tenia febre. Mentrestant, Matteo – que estava molt

begut – va recolzar el cap entre els atuells dispersos sobre

la taula, que es sacsejava per mor dels seus rinxols, i en

aquell moment es va començà a semblar a una màscara de

fusta pintada, com las que usen els saltimbanquis a les

seves representacions rodaires.

Al final marxarem de Bolònia, i després de moltes

aventures arribarem a Avinyó, on ens vem assabentar que

el Papa ficava a la presó a tots els florentins, i els manava

cremar junt amb els seus llibres, com venjança per la

rebel·lió. Però varem ser advertits massa tard, doncs els

sergents del mariscal del Papa ens van sorprendre a meitat

de la nit i ens abocaren a les masmorres de Avinyó.

Abans de la tortura, vem ser interrogats per un jutge que

ens condemnà, el forma provisoria, al calabós, fins que se

iniciés el procés, i a pa i aigua, com era costum en la

justícia eclesiàstica. Per sort, aconseguí amagar entre la

roba la nostra bossa, que tenia una mica de polenta i olives.

El fons del calabós estava ple de llot, i la nostra font

d’aire era un respirall reixat a ras de terra, que donava al

pati de la presó. Ens van introduir els peus per uns forats e

uns ceps de fusta molt pesats i tenien les mans subjectes

amb carenes fluixes, de manera que els nostres cossos es

tocaven del genoll a la espatlla. El encarregat de la guàrdia

ens fa ver el favor de dir-nos que rem sospitosos de

enverinament, ja que el Papa havia sabut, per certs

ambaixadors, que los confaloniers de la comuna de

Florència tenien el propòsit de matar-lo.

Allà estàvem, en la penombra de la presó sense sentir un

sol soroll, ignorants de la hora del dia o de la nit, amb el

greu perill de acabar a la foguera. Vaig recordar aleshores

el nostre ardit, i vaig concebre que la justícia papal tal

vegada ens fes fora de la presó per por a la malaltia. Amb

gran treball vaig abastar la meva polenta i decidirem que en

Matteo s’empastifaria el rostre i es tacaria amb sang mentre

jo cridava per atreure els algutzirs. Matteo va preparar la

seva màscara i començà a dar roncs udols, com si fos malat

de la gola. Jo vaig invocar a Nostra Senyora mentre

sacsejava les carenes. Però el calabós era profund, la porta

massa gruixuda, i queia la nit. Vem suplicar en va curant

varies hores. Per fi vaig deixar de cridar, però En Matteo va

seguir gemegant. Li da un cop amb el colze perquè

descansés fins que albirés el dia; els seus gemecs es

tornaren mes forts. El vaig tocar a les fosques; les meves

mans no mes arribaven al seu ventre, q1ue em va semblar

inflat com un bot. I llavors la por es va apoderar de mi,

però seguíem lligats sense poder moure’ns. Mentre en

Matteo cridava amb veu ronca “Aigua, aigua!”, de una

manera similar a un udol desesperat de una canilla

desenfrenada, la pàl·lida llum del alba va irrompre a través

del respirall. Llavors una suor freda em va recórrer els

membres, perquè, sota la màscara de pols amb taques de

sang seca, vaig veure que estava lívid , i reconeixè les

crostes blanques i les supuracions vermelles de la pesta de

Florència.

Henryk Sienkiewicz

SACHEM

Qui hagués imaginat aquell vespre, contemplant aquell

circ monumental que s’aixecava a la plaça principal de

Antílope, que tot just quinze anys abans no hi havia ni

senyals de aquell poble tan florent. Cap blanc s’hagués

arriscat llavors a apropar-se a la confluència dels dos rius

on l’havien construït. Les poques cabanes indies

disseminades per el indret feien terror als colons alemanys

de la regió. Els seus ocupants, indis de Texas, coneguts

com els Serps Negres, sabien defensar a mort el seu

territori, i mes de un cap de europeu imprudent havia patit

el horror del escalpel.

No obstant, tal com eren les coses, la situació no podia

durar massa temps mes.

Una nit de lluna plena, uns quants centenars de cares

pàl·lides caigueren sobre la aldea dormida. L’endemà, el

triomf de la nova causa de la civilització era total.

Chiavatta - així es deia la aldea indígena – fou cremada, i

van passar a ganivet a tots els seus habitants, sense

distinció ni de edat ni de sexe. No mes fugiren de la

massacra alguns guerrers que en aquella època del any

solien caçar en les planures.

En quant va quedar arrasada la aldea, als seus destructors

se’ls hi va ocórrer que es tractava de un bon lloc per

establir-se, així que no es va tardar en que sorgís de les

cendres de la Chiavatta bàrbara, amb l’ajuda de la

immigració alemanya, una Antílope civilitzada.

En menys de cinc anys la poblaven dos mil habitants; i

aquella quantitat es duplicà i molt aviat es triplicà gràcies a

la explotació de les mines de mercuri de la comarca.

Conforme a la llei de Lynch, dinou guerrers Serps Negres

– els darrers que aconseguiren capturar – foren penjats set

anys després del trist i tràgic fi dels seus, a la mateixa plaça

on aquella nit tocava la banda del circ.

Amb gran soroll i estridència sonava la banda, i hauria de

haver estat molt perspicaç el que hagués pogut distingir,

entre el públic que esperava el començament del espectacle

– rics comerciants i modestos treballadors – als homes

despietats que, quinze anys enrere, cremaren i degollaren

als pobladors indis a aquella mateixa plaça festiva.

Els curiosos s’amuntegaven per milers en les grades del

circ. A que era degut tant d’èxit? Tal vegada al legítim

desig de divertir-se una estona després de un dur dia de

treball? Tal vegada al orgull de ser honrats amb la

companya del cèlebre circ Dean, la visita del qual posava

de relleu, de totes totes, la importància del poble? Per

aquestes raons, sense cap dubte, però també per altre de

mes important.

El número dos del programa deia:

Dansa a la corda fluixa a quinze metres del terra, amb

acompanyament de música, per el cèlebre acròbata

Sachem, “el voltor roig”, cap dels Serps Negres, i últim

descendent real de la rasa i únic sobrevivent de la tribu.

Una vegada, el honorable senyor Dean va explicar a la

Taverna que, quinze anys enrere, al passar per Santa Fe, es

va trobà a un indi moribund , acompanyat per un nen.

Abans de morir, el vell li va dir que el noiet, fill del

Sachem dels Serps Negres, era el legítim hereter del seu

pare assassinat, i com tal el corresponia esser el cap

indiscutible de la tribu destruïda o escampada. El fill,

adoptat per la companya del circ, es va convertit amb el

tems en el primer acròbata. I el senyor Dean, que fins

arribar a Antílope ignorava el que havia passat a Chiavatta,

es va assabentar aquella nit de que el seu equilibrista anava

a dansar sobre la tomba del seu pare.

I al divulgar-se la notícia, el Sachem es convertí en la

great attraction. Els burgesos de Antílope anaren en massa

al circ, ansiosos de veure al únic supervivent de una rasa

que havien aniquilat, per exhibir-lo davant de les seves

mullers i fills, i davant dels recens arribats de Alemania,

que mai en sa vida havien vist un indi en persona. Amb

quin orgull digueren:

- Mirin! Mirin! Aquest es l’últim dels Serps negres que

nosaltres exterminéssim!

- Ah! Herr! Ych!

Quina grata satisfacció per l’amor propi! Les

exclamacions de admiració es barrejaven amb els relats de

les proeses del passat, mentre que en tota la ciutat es sentia

una sola paraula, repetida una i altre vegada:

- Sachem...Sachem...

Des de el mati, aviat, dominant el seu terror, els nens mes

valents pillardejaven pel voltants del circ, i s’esforçaven

per mirar a través de les obertures, en mig de les taules mal

posades... I els nois mes grans, envalentits aquell dia per

un esperit guerrer, s’estufaven per la plaça principal, trient

pit de una manera amenaçant...

Per fi van donar les vuit.

Era una nit , meravellosa, clara y estrellada. Des de lluny,

la brisa escampava pel poble el perfum del taronger,

barrejat amb l’aroma de la malta.

Il·luminaven el circ grans resplendors de llums provinents

de enormes torxes de pegunta que flamejaven entre alts

plomalls de fum negre, i una immensa aranya de petroli

sobre la pista.

Fora, a la porta, s’amuntegaven persones que no havien

pogut aconseguir entrades. Assistien resignats a la desfilada

de carruatges de la companya y, sobre tot, miraven i

comentaven la gran pintura de una batalla entre els rostres

pàl·lids i els pèl-roges. Darrere el teló, mentre entrexocaven

les gerres de cervesa a les taules de la taverna, se sentien

veus que demanaven:

Frisch Wasser! Frisch Bier! Aigua fresca! Cervesa!

Però sonà una campaneta i es va fer un profund silenci.

Apareixeran sis palafreners, calçats amb botes, i es van

ubicar en dues fileres davant la entrada de la pista, prop de

les cavallerisses.

Irromp entre les fileres un cavall a galop, sense rendes ni

muntura, sobre del qual cavalca un núvol de mussolina,

betes i tuls.

Lina, la écuyère, fa la seva aparició.

Comença la funció, amb l’acompanyament de la

orquestra.

Lina es tan bella que la jove Matilde, filla del cerveser de

Oppunciagasse, plena de inquietud, s’inclina vers el jove

Floss, el seu veí i propietari de una grocery, i el mormola a

la orella:

- M’estimaràs sempre?

Galopa el cavall. Esbufega com una locomotora.

Peten els fuets en l’aire.

Els pallassos, alguns dels quals s’han llençat a la pista

darrere la ballarina, s’esgargamellen, criden i es peguen

sonores bufetades, mentre que la ballarina girà sense parar

a bast del seu corser.

Esclaten els aplaudiments, i es multipliquen quan ella

desapareix darrere la cortina.

El espectacle es magnífic!

Però la paraula Sachem!, Sachem! Corre de boca en boca

entre els espectadors en quan cessen els aplaudiments.

I mentre els pallassos, davant la indiferència general,

executen ganyotes simiesques, els palafreners duen grans

entaulats de fusta que col·loquen a ambdós extrems de la

pista.

Els músics deixen de tocar el Yankee-Doodle i entonen la

lúgubre ària de Don Juan.

En aquell moment els mossos del circ tènden el filferro

entre els dos empostats.

De sobte, el feix vermell de les bengales sorgeix a la

entrada i inunda la pista amb els seus sagnants reflexes.

Tots esperen angoixats al terrible Sachem, l’últim dels

Serps Negres.

Però, que passa?

No es l’indi el que apareix, sinó el director de la

companya en persona, el honorable senyor Dean.

Saluda al públic i pren la paraula:

Humilment suplico als honorables i benèvols gentlemen,

així com a les no menys honorables ladies, que es quedin

quiets, no aplaudeixin i guardin el mes absolut silenci,

perquè el jefe indi està irritat i mes furiós que d’habitud.

Les paraules causen una gran impressió i, cosa curiosa!,

les mateixes personalitats de Antílope que van destruir

Chiavatta fa quinze anys experimenten en aquell moment

una sensació molt desagradable.

Fa no mes un instant, mentre la bella Lina executava

cabrioles sobre el cavall, tots eren contents de trobar-se

prop de la pista, en aquell indret baix des de on es podia

apreciar la totalitat del espectacle. Ara, malgrat tot, llença’n

mirades tristes cap els graons mes alts del circ, sentint,

contra les lleis de la física mes elementals, que quan mes

baix i son mes s’asfixien.

Recordarà el Voltor Roig el passat ? Potser no havia

crescut al si de la companya del honorable senyor Dean,

composada d’alemanys? Seria possible que no hagués

oblidat? Sembla increïble.

El ambient, quinze anys de vida de circ, el èxit

embriagador, sens dubte ha influït a l’ànima del Serp

Negre.

Chiavatta! Chiavatta!

I ells mateixos, els bons alemanys, no es veritat que es

troben en un país que no era el seu, lluny de la seva pàtria, i

no mes pensaven en ella quan el business ho permetia?

Abans que tot, per cert, el mes important en menjar i

beure.

L’últim dels Serps Negres – com els burgesos de Antílope

– estava convençut , sens dubte, de aquesta gran veritat.

Però un xiulet salvatge provinent de les establies,

interromp de sobte les reflexions dels espectadors. I

Sachem, desprès de la impacient espera a la que se ha

sotmès al públic, al fi apareix a la pista.

Se sent, com un murmuri que sorgeix de la multitud ,

aquestes paraules:

- Es ell! Es ell!

I de seguida, el mes absolut silenci.

No mes les bengales espetarreguen a la porta.

Totes les mirades es claven a la figura del jefe indi que es

dreça al circ...sobre la tomba dels seus.

Te l’aspecte majestàtic... i l’altivesa de un rei.

La capa, folrada de ermini blanc, emblema dels caps de

les tribus, el cobreix el portament altívol, el cos àgil, i tan

salvatge que evoca al temible jaguar.

El rostre, com esculpit en bronze, recorda el cap del

àguila. I el brillen els ulls, amb un fred resplendor, dos

autèntics ulls d’indi, serens i inclús indiferents.

Deixa vagarejar la vista sobre la multitud, com si volés

triar una víctima. Li tremolen les plomes al cap. Del cinyell

penja una destral i un ganivet per arrabassar a les víctimes

el seu cuiro de cabell.

A la ma, alhora no sosté un arc sinó una llarga perxa, el

balancí del equilibrista de la corda fluixa.

I, llavors, quan s’atura al centre de la pista, llença un

esborronador crit de guerra.

Es l’alarit dels Serps Negres.

Els que van anihilar a la població de Chiavatta recorden

be aquell sinistre alarit. I, qui ho creuria, els mateixos que

quinze anys abans no tremolaren davant aquest udol dels

guerrers indis, perceben en aquell moment que la suor els

hi cobreix el front.

- Silenci!

El director s’apropa al jefe indi i li parla com si el volgués

apaivagar i calmar.

La fera ha sentit el efecte del fre?

Sens dubte, perquè alhora, calmat, Sachem es balanceja

sobre la corda de filferro.

Amb els ulls clavats a la enorme aranya de petroli,

avença.

El fil es doblega amb força i per moments es torna

invisible: sembla que el indi surés a l’aire.

Puja, baixa, avença, s’endarrereix, avença de nou, cercant

l’equilibri.

Els seus braços, estesos, coberts per la capa d’ermini ,

semblen gegantines ales.

Trontolla... Sembla caure! No! S’adreça!

Esclaten continguts, breus aplaudiments que després

s’apaguen.

Aleshores el rostre del jefe indi adquireix una expressió

aterradora.

Un resplendor terrible llueix a sa mirada fixa en les torxes

i de sobte li brolla un cant de guerra.

Quina cosa increïble! El cap indi cantant en alemany! I el

públic pensa, amb un sospir de alleujament: “Ja no coneix

la llengua de les Serps Negres!”

Però tothom segueix escoltant el cant que es torna cada

vegada mes violent. Es un barreig de cant i crida

planyívola, salvatge i ronc, ple de tons ferotges.

Se senten aquestes paraules:

Tots els anys desprès de les grans pluges, cinc cents guerrers sortien de

Chiavatta pels senders de la guerra, pels camins de les grans caceres de

la primavera.

I quan retornaven, els cuirs cabelluts dels rostres pàl·lids guarnien les

cintures, mentre suportaven el pes de la carn i de les pells dels bisons.

I en honor d’ells, en els envelats cantaven i ballaven plens de

gaubança, per la gloria del Gran Esperit.

Chiavatta era feliç! Les dones treballaven en els wigwams, les nenes es

convertien en belles donetes i els nois aprenien a ser grans guerrers.

Els guerrers morien en els camps de la gloria i sortien de cacera amb

els seus pares a la Muntanyes de Argent.

Mai la sang de dones i nens tintà les seves destrals, doncs els guerrers

de Chiavatta eren homes generosos.

Chiavatta era poderosa quan els rostres pàl·lids arribaren de l’altre

banda dels mars llunyans i calaren foc a Chiavatta.

Es van lliscar furtivament en els wigwams mentre tothom dormia, i

clavaren les seus ganivets al pit dels homes, dones i nens.

Ja no existeix Chiavatta! Sobre el seu terra els blancs han construït els

seus wigwams de pedra.

Ja no existeix la tribu massacrada! Chiavatta destruïda clama venjança!

La veu del cap indi s’ha enrogallat.

El seu balanceig a la corda fluixa sembla el vol del

arcàngel roig de la venjança mentre planeja

immisericordiós sobre la multitud de sers humans.

Fins el director Dean s’ha posat nerviós.

Un silenci sepulcral regna al circ sobre el que plana la

amenaça del cap indi.

No mes quedà un nen de tota la tribu!

Era petit i dèbil, però va jurar davant el Esperit de la Terra venjar als

seus!

Jurà que veuria, en mig de un mar de foc i de sang, les cadàvers dels

rostres pàl·lids, homes, dones i nens per igual...!

Els últims mots, quasi inarticulats, son mes un brogit que

un càntic.

Dels graons brolla un remor, semblant al esbufec del vent

huracanat.

Acuiten a les ments milers de preguntes sense resposta.

Que farà aquell tigre implacable...? Que presagia...? Es

venjarà...ell...tot sol? Ens hem de quedar o fugir? Defensar-

nos? Però, com?

- Was ist das? Was ist das? Que es això? Que es això?

Que està passant? – mormolen les aterridores veus de les

dones.

I en aquell moment sorgeix del pit del jefe indi un alarit

que no te gens de humà.

Es gronxa amb mes violència, salta sobre el taulat de fusta

que està sota la enorme aranya i aixeca vers ella la perxa

venjadora.

Un paorós pensament travessa com un llamp pel cap dels

milers de espectadors:

- Va a trencar la làmpada e inundarà el circ de petroli en

flames!

Un crit de terror surt de totes les goles.

Però... que passa?

Se sent una ordre:

- Que ningú es mogui! Que ningú es mogui!

El jefe indi ha desaparegut!

No ha cremat el circ? On es? On s’amaga?

Aquí està! Aquí està novament!

Sachem se ha quedat sense esma. Se’l veu cansat i

abatut... Sosté amb una ma un plateret de llauna, que passa

entre els espectadors, al temps que suplica amb veu

planyívola:

- Siguin generosos, dames i cavallers! Es el meu petit

guany!

S’omple el pit dels espectadors:

“Però, alhora... el cant, l’amenaça, la làmpada?!”, pensa el

públic. “Tot això formava part del programa? No mes era

un truc del director? Un cop d’efecte?”

I un diluvi de monedes de dolar i de mig dolar cau sobre

el plateret. Qui es el que gosarà menysprear al últim dels

Serps Negres? No es pas veritat que Antílope s’aixeca

sobre les cendres de Chiavatta?

Aquelles bones persones tenen un gran cor!

Després del espectacle, Sachem beu cervesa amb el

assassins del seu poble, en senyal d’amistat.

La influencia que exerceix el mitjà en el Serp Negre es

evident.

Franck R. Stockton

LA DAMA O EL TIGRE?

Fa molt, molt de temps vivia un rei semibàrbar, les idees

del qual – encara que una mica refinades i polides pel

caràcter progressista dels seus llunyans veïns, els llatins –

seguien essent ampul·loses, florides i desbordants, tal com

corresponia a la meitat encara bàrbara de la seva estirp. Era

un home de fantasia exuberant i, a mes a mes, de tan

irresistible poder que els seus capricis es convertien en

realitat tant sols desitjant-los. Tenia gran predilecció en

conversar amb si mateix, i en quan ell i la seva persona es

posaven d’acord amb alguna cosa, l’assumpte es duia a

terme sense dilació. Quan tots els membres del seu règim

domèstic i polític seguien amb docilitat els curs

preestablert, el seu caràcter era dolç i jovial, però quan

sorgia el mes mínim entrebanc, i alguns dels seus orbes es

sortien de les seves òrbites, es tornava encara mes dolç i

jovial, doncs res el complaïa tant com desfer malifetes i

aixafar desnivells.

Entre les adquisicions que havia aconseguit suavitzar a

mitges la seva barbàrie estava la de la arena pública on, a

traves de mostres exemplars de valentia viril o bestial, les

ments dels seus súbdits es refinaven i cultivaven.

Però inclús allà s’afirmava la fantasia exuberant i

barbàrica. El circ del rei fou bastit, no amb el propòsit de

donar al poble la oportunitat de sentir els èxtasis dels

gladiadors moribunds, ni de permetre’l contemplar el

inevitable desenllaç de un conflicte entre opinions

religioses i goles afamades, sinó amb finalitats mes aptes

per ampliar i desenvolupar les energies mentals dels

súbdits. El ampli amfiteatre, amb les galeries que

l’envoltaven, les misterioses voltes i els paisatges

invisibles, era un agent de justícia poètica, on es castigava

el crim o es recompensava la virtut, a traves de decrets

imparcials i incorruptibles del atzar.

Quan s’acusava a un súbdit d’haver comès un crim la

importància del qual podia interessar al rei, s’anunciava

públicament que en un dia concret la sort del acusat

quedaria segellada a la arena del sobirà, una estructura que

tenia ben merescut el seu nom, doncs, encara que el seu

disseny i el seu plànol provenien de terres llunyanes, el seu

fi sorgí del cervell de aquest home que no mes respectava

la tradició de satisfer la seva fantasia, com autèntic rei que

era, i que imposava a totes les manifestacions del

pensament i de la activitat humana el opulent

desenvolupament del idealisme barbàric.

Quan el poble es reunia a les galeries, el sobirà, envoltat

de la seva cort, s’asseia al tro reial a un costat de la arena i

feia una senyal. Als seus peus s’obria una porta i el acusat

sortia al amfiteatre. En front ell, a l’altre banda del recinte,,

hi havia dues portes idèntiques i contigus. El deure i

privilegi del reu consistia en apropar-se a les portes i obrir

una de elles. Podia triar la que volgués; no estava sotmès a

cap orientació o influencia que no fos la del ja esmentat

atzar, incorruptible e imparcial. Al obrir una de les dos,

sorgia un tigre afamat, el mes fera i cruel que haguessin

pogut trobar, que es llençava de immediat sobre el acusat i

els destrossava el mil bocins com càstig per la seva

culpabilitat. Una vegada resolt de aquesta manera el cas del

criminal, doblaven les campanes de ferro en senyal de dol,

sorgien forts gemecs de les goles dels planyívols

contractats per la ocasió, ubicats al vorell exterior de la

arena i, el nombrós públic, amb els caps inclinats i els cors

anguniats, marxaven lentament cap les seves llars,

lamentant amb gran pesadesa que quelcom tan jove i

atractiu, o tan vell i respectat, hagués merescut una sort tan

nefasta.

Però si el reu obria l’altre porta, apareixia una dama, la

mes apropiada per els seus anys i posició social entre tots

els súbdits femenins de Sa Majestat, i amb aquella dama el

casaven de immediat en qualitat de premi a la seva

innocència. No importava que el acusat ja tingués esposa i

família, o que els seus afectes fossin compromesos amb

una persona de la seva elecció; el rei no permetia que

qüestions tan insignificants interferissin als seus grans

projectes de retribució i recompensa. El mateix que en

l’altre cas, les cerimònies es duien a bon punt de immediat,

i a la arena. S’obria altre porta als peus del rei, i un

sacerdot, seguit per un seguici de coristes i donzelles que

tocaven alegres melodies amb corns daurats i pifres mentre

es movien al ritme de una dansa nupcial, s’apropava on era

la parella, l’un al costat de l’altre, i la boda es duia a terme

amb rapidesa i joia. Llavors repicaven les festives

campanes de bronze en senyal de felicitat, la gent donava

vivas, i el home innocent, precedit de nens que tiraven flors

al seu camí, conduïa a la núvia a la seva llar.

Aquest era el mètode semibàrbar del rei per administrar

justícia. La seva perfecta imparcialitat era òbvia. El

criminal no podia saber de quina de les portes sortiria la

dama; obria la que volia, sense poder imaginar si, al instant

següent, seria devorat o nuvi. En algunes ocasions el tigre

sortia de una porta; en d’altres, de la porta contigua. Les

decisions del tribunal no sols eren imparcials, sinó també

definitives; el acusat rebia el càstig de immediat si

resultava culpable, i si demostrava la seva innocència, era

recompensat a l’acte, de bo o mal grat. Era impossible

escapar als judicis de la arena del Rei.

La institució arribà a ser molt popular. Quan la gent es

congregava en un d’aquells dies de aquells gran judicis,

mai sabien si haurien de ser testimonis de una matança

sagnant o de una alegre boda. La inseguretat atorgava a

l’ocasió un interès que d’altre modus no hauria tingut. Així

doncs les masses es divertien i quedaven satisfetes, i la part

pensant de la comunitat no podia al·legar injustícia contra

aquest pla. Doncs no es així que la decisió quedava en les

mans del propi acusat?

El Rei semibàrbar tenia una filla tan exuberant com les

mes florides fantasies seves i amb un esperit tan apassionat

i autoritari com el seu. Com sol ocorre en aquets casos, era

la nineta dels seus ulls i se la estimava mes que a la resta de

la humanitat. Entre els cortesans, havia un noiet que

ostentava aquella puresa de sang i una humilitat de rang

que solen ser comuns als herois de les narracions

romàntiques, aquells joves que acaben per enamorar-se de

les princeses reials. La princesa es sentia molt satisfeta amb

el seu amant, doncs era atractiu i valent fins un grau

inigualable en tot el regne, i ella l’estimava amb una passió

que contenia la suficient quantitat de barbarisme per fer-la

ardent i fogosa en extrem. La relació amorosa va prosperà

alegrement durant varius mesos , fins que un dia el rei va

descobrir per casualitat el enamorament. No va dubtà ni

vacil·là en quant al compliment del seu deure. El jove fou

empresonat immediatament i es fa fixà el dia del judici al

circ del rei. Aquesta era, doncs, una ocasió de especial

importància, i Sa Majestat, igual que tot el poble,

s’interessà de una manera molt especial pels preparatius i el

desenvolupament del judici. Mai abans havia passat que un

súbdit gosés estimar la filla del rei. Anys desprès , coses

semblants es van tornar comunes, però aleshores no

deixaven de ser noves i, en gran mesura, esbalaïdores.

Varen buscar en les gàbies de tigres del tot el regne, a les

besties mes ferotges e implacables, a la fi de poder escollir

per la arena al monstre mes cruel; i jutges competents

examinaren amb cura les fileres de donzelles joves i

formoses de tota la contrada, amb el propòsit de trobar una

núvia adient per el jove, en cas que el atzar no li deparés un

destí diferent. Tothom sabia, per suposat, que els càrrecs de

l’acusació eren certs. El noi havia estimat la princesa; i ni

en ell, ni en ella, ni a ningú d’altre, se li hagués ocorregut

refutar-ho. Però el rei, de cap manera, permetria que un fet

així s’immiscís en els procediments de un tribunal que

tanta satisfacció i delit li proporcionava. Mes enllà del

resultat, la sort del jove estava abocada, i el rei obtindria un

enorme plaer estètic no mes observant la marxa dels

esdeveniments, els quals determinarien , a la cap i a la fi, si

el macip hauria fet be o mal estimant la princesa.

Arribà el dia fixat. Van acudir gents des de els indrets mes

propers i llunyans, i barraren les grans galeries de la arena;

i multituds, sense possibilitat de ingressar, s’amuntegaren

en les murs exteriors. El rei i la seva cort s’ubicaren en els

seus respectius llocs, en front de les portes bessones,

aquells fatídics portals, tan terribles en la seva igualtat.

Tot era llest. Es va donar la senyal. Es va obri la porta

ubicada sota la llotja reial i aparegué a la arena el amant de

la princesa. Alt, bell, ros, la seva entrada fou rebuda amb

un murmuri de admiració i ansietat. La meitat del públic

ignorava que hagués viscut entre ells un jove amb tanta

plantositat. No era pas sorprenent, doncs, que la princesa

l’estimés! Terrible situació en la que es trobava!

Mentre el jove avançava per la arena, es va girar, com era

costum, per inclinar-se davant el rei, però no pensava en

absolut en aquell personatge real. Tenia els ulls clavats en

la princesa, que estava asseguda a la dreta del seu pare. De

no haver estat per la meitat barbàrica de la seva natura, es

probable que la dama no hagués estat allà, però la seva

anima apassionada i ardent no li hagués permès faltar a una

ocasió que l’interessava de una manera tan terrible. Des de

el moment en que va aparèixer el decret que decidí la sort

del seu estimat en el circ del rei, no mes havia pensat, nit i

dia, en aquell gran esdeveniment i en els diferents aspectes

que l’envoltaven. Com tenia mes poder, influència i

caràcter que qualsevol altre persona que s’hagués interessat

en un cas semblant, va aconseguir el que mai ningú havia

aconseguit fins aleshores: tenir el secret de les portes.

La princesa sabia en quin dels dos recintes, ubicats darrere

les portes, es trobava la gàbia del tigre , amb el reixat obert,

i en quina es trobava la dama. Era impossible que a través

de les massisses portes, entapissades amb pells gruixudes i

pesants, li arribés cap soroll o pressentiment a la persona

que devia apropar-se per obrir el fermall de una de elles.

Però l’or, i la força de voluntat pròpia de la muller, li

revelaren el secret a la princesa. I no sols sabia en quin dels

recintes es trobava la dama ja llesta per presentar-se radiant

i ruboritzada tan bon punt s’obrís la porta, sinó també qui

era ella. La donzella triada per recompensar al jove acusat,

si arribava a demostrar la seva innocència darrere el delicte

de pretendre una persona de tant alt llinatge, era una de les

damisel·les mes belles de la cort... i la princesa la odiava.

Havia vist sovint, o cregut veure, que aquella formosa

criatura llençava mirades de admiració al seu estimat, i de

vegades, fins va arribar a pensar que les mirades era

advertides per el jove e inclús correspostes. En una i altre

oportunitat, els havia vist xerrant, un o dos moments tant

sols, però es por dir molt en tan poc temps. Tal vegada

parlaren de coses sense importància però, com ho podia

saber? La noieta era encantadora, i no obstant, s’havia

atrevit a posar els seus ulls en l’amant de la princesa, i amb

tota la intensitat de la sang salvatge heretada de infinites

generacions de avantpassats bàrbars, detestava a la dona

que es ruboritzava i tremolava darrere la silenciosa porta.

Quan l’estimat es va girar i les mirades de ambdós es

trobaren – mentre que la princesa romania asseguda, mes

pàl·lida i blanca que cap d’altre en el vast oceà de rostres

angoixats que la envoltaven – el jove va percebre, gràcies

al poder de la ràpida percepció que els hi es atorgat als que

fusionen les seves ànimes en una sola, que ella sabia

darrere de qual porta s’agotnava el tigre i darrere la que es

trobava la dama. El jove no hagués esperat menys de la

princesa. Coneixia el seu caràcter, i dins de si, en el mes

recòndit de la seva ànima, estava segur de que ella no

descansaria fins que aconseguís desvetllar la incògnita,

ignorada per tots els presents, inclús per el rei. La única

esperança del jove es basava en l’èxit de la princesa en

dissipar el misteri; I a l’instant en que la va veure, va saber

que ho havia aconseguit, com ja ho sabia en el mes fondo

de la seva ànima.

Fou llavors quan, amb una ràpida i ansiosa mirada, li

llençà la pregunta: “Quina?” La princesa el va comprendre

com si li hagués fet la pregunta a crits des de on era. No

havia temps per perdre. La pregunta sorgí com un llamp i

de la mateixa manera fou contestada.

El braç dret de la princesa estava recolzat sobre el parapet

encoixinat. Aixecà la ma i va fer un moviment ràpid i lleu

vers a la dreta. Ningú mes que el seu amant ho va veure.

Totes les mirades eren fixes en l’home de la arena.

El jove es va girar, i amb passa segura i firma caminà a

través del espai buit. Sense dubtar ni un instant, anà fins la

porta dreta i la obrí.

Ara be, el os del moll de aquesta història es el següent: va

sortir el tigre per aquella porta, o la dama?

Quan mes ho pensem, mes difícil serà la resposta. Exigeix

un estudi del cor humà que ens duria a través de tortuosos

laberints de passió, dels que ens seria molt difícil de sortir-

ne. Pensa-hi, estimat lector, no com si la decisió depengués

de tu, sinó de aquella princesa semibàrbara i apassionada,

de ànima incandescent sota els focs combinats de la

desesperança i la gelosia. Ho havia perdut, però qui

l’hauria de posseir?

Quantes vegades, en somnis i en hores de vigília, la

sobresaltava el horror i es cobria el rostre amb les mans al

imaginar que el seu amant obria la porta on l’esperaven els

cruels ullals del tigre!

Però quantes vegades mes l’havia vist a l’altre porta!

Com, si en els seus dolorosos somniejos, grinyolava les

dents i s’arrabassava els cabells al veure el extasiat delit del

jove mentre obria la porta a la dama. Com la seva ànima

agonitzava quan el veia córrer vers aquella dona, de galtes

enrojolades i ulls resplendents de triomf; quan la duia de

braçet, amb tot el cos radiant de felicitat per haver

recuperar la vida; quan sentia els crits alegres de la

multitud i el so esbojarrat de les joioses campanes; quan

veia al sacerdot apropar-se a la parella, seguit del seu

seguici festiu, per convertir-los en marit i muller davant els

seus propis ulls, i quan els veia allunyar-se plegats per el

sender de flors, acompanyats per la impressionant cridòria

de la benaurada multitud, on s’ofegava el seu crit solitari de

desesper i es perdia per sempre.

No seria millor per en ell, morir al moment, i esperar-la en

les beneïdes regions semibàrbares del etern avenir?

I, no obstant, aquell horrible tigre, aquells alarits, aquella

sang!

Havia pres la seva decisió al instant, però sol després de

nits i de dies de angoixosa deliberació. La princesa va saber

que el jove li faria la pregunta, decidí la resposta i, sense el

mes mínim titubeig , va moure la ma cap a la dreta.

El problema de la seva decisió no s’ha de prendre a la

lleugera. I jo no soc ningú per pretendre ser l’únic capaç de

resoldre-ho. Per tant els hi plantejo en a vostés. Qui va

sortir per la porta? La dama o el tigre?.

Mark Twain

EL DISC DE LA MORT

I

Eren els temps de Oliver Cromwell. El coronel Mayfair

era el oficial mes jove del seu rang en els exèrcits de la

Commonwealth; no mes tenia trenta anys. Malgrat la seva

jovenesa, ja era un veterà colrat pels rigors de la guerra,

doncs havia començat la seva vida militar als disset anys.

Va participar en molts de combats i el seu coratge al camp

de batalla li va valdre, poc a poc, el seu alt càrrec en el

servei i l’admiració dels homes. Però ara es veia en serioses

dificultats ; una ombra planava sobre el seu futur.

Queia la nit hivernal, i fora, assotava la turmenta i la

foscor. Dins, regnava un silenci melancòlic, doncs el

coronel i la seva jove esposa parlaren del dolor fins el

cansament, llegiren la Bíblia i pregaren l’oració de la nit, i

ja no podien fer altre cosa que restar asseguts, agafats per

les mans, mirant el foc, i pensar... i esperar. No haurien de

esperar molt de temps, ho sabien, i la esposa es va estremir

al fer-ho.

Tenien una sola filla, la Abby, de set anys, adorada pels

dos. La nena no tardaria en baixar a dar-les el petó de bona

nit, i el coronel decidí parlar en aquell moment:

- Eixuga’t les llàgrimes i aparentem alegria, pel seu be.

Hem d’oblidar de moment el que ha de ocórrer – va dir.

- Ho faré. Els guardaré al meu cor, que se està destrossant.

- I Acceptarem els que ens hagi de venir, i ho suportarem

amb paciència, sabent que Ell ho fa tot amb rectitud i

bondat.

- I dient: facis la Seva Voluntat. Si, puc dir-ho des de el

fons de la meva ànima i la meva ment... i també ho diria

des de el fons del meu cor, si pogués. Ah, si pogués! Si

aquesta estimada ma que premo i beso per darrera vegada...

- Calla, amor meu! Ja ve la nena!

Una petita figura de cabells arrissats, en camisa de dormir,

aparegué per la porta i va córrer vers el seu pare, que la

abraçà i la besà amb fervor una, dos i tres vegades.

- Papi!, no em besis així que m’enredes el cabell.

- Ah, ho sento, ho sento molt. Em perdones, estimada?

- Per suposat, papi. Però de veritat ho sents? No estàs

fingint, i realment ho sents?

- Jutja tu mateixa, Abby – i el coronel es cobrí la cara

amb les mans i simulà sanglotar.

La nena, plena de remordiments al veure el fet tràgic que

havia causat, començà plorar i a tirar de les mans del seu

pare i a dir:

- Ay, papi, si us plau, no ploris! Abby no ho ha dit

seriosament; Abby no ho farà mai mes. Si us plau, papi –

mentre tirava i s’esforçava per separar els dits, va veure

fugaçment un ull darrere de la ma, i exclamà – Ah, papi,

entremaliat, no estàs plorant! Es una broma! I ara Abby

se’n va amb la seva mamà perquè tu no tractes be l’Abby.

La nena intentà abaixar-se, però el seu papà la abraçà amb

força i li digué:

- No, queda’t amb mi, estimada. Papi s’ha comportat

malament i ho admet, i li sap molt de greu. Aquí està,

deixa’l que et besi les llàgrimes; li demana perdó a l’Abby,

i farà tot el que l’Abby li digui quer ha de fer, com càstig.

Ja els petons es secaren i ni un dels rinxols s’ha

despentinat... i el que Abby mani...

I es van reconciliar; en un instant tornà la alegria i es va

il·luminar, la cara de la nena que començà a acaronar les

galtes del seu papà, mentre nomenava el càstig:

- Un conte! Un conte!

Atenció!

Els pares van contenir l’alè i escoltaren. Passes, quasi

imperceptibles entre les ratxes de vent! S’apropaven poc a

poc – mes forts, mes forts – i desprès passaren de llarg i

van desaparèixer. Els pares respiraren alleugerits, i el papà

va dir:

- Vols un conte, has dit? Alegre?

No, papi, un de por.

El pare volia contar un conte alegre, però la nena insistí en

els seus drets... Tal com van acordar, podia obtenir el que

volés. El coronel era un bon soldat purità i havia dat la seva

paraula. Es va retre compte de que havia de respectar-la.

- Papi – explicà la nena no has de contar-me contes

alegres sempre. La dida diu que no sempre la gent viu

moments feliços. Es cert, papi?, ella diu això.

La mamà va sospirà, i tornà a pensar en els seus

problemes.

- Es cert, estimada – respongué el pare amb suavitat –

Sempre arriben les preocupacions. Es una llàstima però es

veritat.

- Ah, aleshores explica’m algun conte sobre elles, papi...

un de por, així tots tremolarem i farem veure com si es

passés a nosaltres. Mami, apropa’t i agafa l’Abby de la ma,

de manera que si es massa terrible, serrà mes fàcil que el

suportem tots plegats, saps. Ja pots començar, papi.

- Be, havia una vegada tres coronels...

- Ah, que be! Jo conec coronels. Es fàcil, perquè tu ets un

i se com es vesteixen. Continua, papi.

- I en una batalla van cometre una falta de disciplina.

Les paraules importants li van resultar agradables a Abby,

i aixecant la vista, plena de sorpresa i interès:

- Això es menja? Es bo, papi? – preguntà.

Els pares esbossaren un somriure, el coronel digué:

No, es altre cosa, estimada. Es van extralimitar en el

compliment de les seves ordres.

- I això es...?

- No, tampoc es menja, igual que l’altre. Se’ls va ordenar

simular un atac a un post molt defès en una batalla quasi

perduda , amb la finalitat de dispersar l’enemic perquè les

forces de la Commonwealth tinguessin la possibilitat de

retrocedir; però, duts per el entusiasme, van passar per alt

les ordres i van convertir la simulació en un fet real. Van

prendre el post per assalt, sortiren victoriosos i guanyaren

la batalla. El general es va posar furiós per la seva

desobediència. Els lloà molt però els va enviar a Londres

per sotmetre’ls a judici.

- Aquest es el gran general Cromwell, papi?

- Si.

- Ah, jo l’he vist, papi! I quan passa per davant de la

nostra casa, tan magnífic en el seu gran cavall, amb els

soldats, sembla tan...tan...be, no se com, no se que sembla

no estar content, i es nota que la gent te por. Però jo no el

tinc por perquè en a mi no em mira així.

- Ah, la meva estimada xerraire. Be, els coronels van

anar a Londres com presoners i, sota la seva paraula de

honor, els hi van permetre anar a veure les seves famílies

per darrera...

Atenció!

Es van quedar escoltant en silenci. De nou, passes, però

una vegada mes, passaren de llarg. La mamà recolzà el

cap sobre l’espatlla del seu marit per amagar la seva

pal·lidesa.

- Arribaren aquest mati.

- Però papi, es un conte de veritat?

- Si, estimada.

- Que be! Així està molt millor. Segueix, papi. Però,

mami! Estimada mami, estàs plorant!

- No em facis cas, preciosa. Estava pensant en...en...les

pobre famílies.

- Però, no ploris, mami; tot sortirà be...veuràs; els contes

sempre acaben be. Segueix, papi, fins la part en que

visqueren feliços i menjaren perdius; així ja no plorarà. Ja

veuràs, mami! Segueix, papi.

- Abans de deixar que tornessin a casa, els dugueren a la

Torre.

- Ah, jo conec la Torre! Des de aquí la podem veure.

Segueix, papi.

- Segueix-ho el millor que puc...sota les circumstàncies. A

la Torre, la cort militar els va jutjar durant una hora, els va

declarar culpables i els condemnà a ser afusellats.

- A morir, papi?

- Si.

- Ay, que dolents!

- Estimada mami, estàs plorant altre vegada. No ho facis,

mami; aviat arribarà la part bona...veuràs. Donat presa,

papi! Fes-ho per mami. Ho has de explicar mes ràpid.

- Si, ho se, però es perquè m’aturo molt per pensar,

suposo.

- Però no ho has de fer, papi. Has de seguir endavant.

- Molt be, doncs. Els tres coronels...

- Els coneixes, papi?

- Si, amor meu.

- Ay, a mi m’agradaria conèixer-los. Me encanten les

coronels. Creus que em deixarien donar-s’hi un petó?

- Un d’ells si, preciosa. Avia’m... dóna’m un petó per ell.

- Te, papi... i aquests dos son per els altres. Crec que si em

deixarien que els besés, papi, perquè els hi diria: “El meu

papà també es un coronel, i molt valent, i ell hagués fet el

mateix que vostés, així que no pot ser tan dolent, diguin el

que diguin aquelles persones, i no s’han de avergonyir de

res”. Llavors em deixarien besar-los, no es cert, papi?

- Deu sap que si, filla meva!

- Mami, ay, mami, no deus de plorar. Ja arriba la part

feliç. Segueix, papi.

- Llavors, alguns es penediren... tots, en realitat. Em

refereixo a la cort militar. I anaren a veure al general, i li

van dir que havien complert amb el seu deure – perquè era

el seu deure, saps – i ara li pregaven que perdonés a dos

dels coronels, i que no mes afusellaren al altre. Els hi

semblava que amb un seria suficient com exemple per

l’exèrcit. Però el general era molt sever i els hi va retreure

que havent dut a terme el seu deure i alleugerit la seva

consciencia, volessin induir-lo a ser menys i tacar de

aquella manera el seu honor de soldat. Però li respongueren

que no li estaven demanant res que ells mateixos no farien

si ocupessin tan alt càrrec i tinguessin a les seves mans la

prerrogativa del perdó. Això el va impressionar. Va fer una

pausa i es quedà pensant, mentre desapareixia la severitat

del seu rostre. Aleshores demanà que esperessin i es retirà

al seu gabinet a demanar consell a Deu per mitjà de la

oració. I quan tornà a sortir, els hi va comunicar: “Faran un

sorteig. Ho decidiran ells, i dos conservaran la vida”.

- I ho van fer, papi, ho van fer? I quin va ser el que va

morir? Ay, pobre home.

- No, es van negar.

- No ho van fer, papi?

- No.

- Perquè?

- Van dir que el que tragués el gra fatal es condemnaria a

si mateix a morir a través de un acte voluntari, i això no

seria altre cosa que un suïcidi, es digui com es digui.

Afirmaren que eren cristians i que la Bíblia prohibia als

homes que es traguessin la vida. Enviaren aquella resposta i

digueren que estaven llestos...i que executaren no mes la

sentencia de la cort.

- I això que vol dir, papi?

- Que... els afusellaran.

Atenció!

El vent? No. Tram...tram...r-r-r-amble, dam-dam...r-r-r-

amble, damdam...

- Obrin!, en el nom del general!

- Ay, que be, papi. Son els soldats! Deixa’m que els obri,

papi, deixa’m a mi!

Donà un salt, va córrer cap a la porta i la obrí, cridant

contenta:

- Passin, passin! Aquí hi son, papi! Granaders! Conec als

granaders!

Entraren els soldats i es posaren en filera amb les armes a

la espatlla. L’oficial saludà, mentre el coronel condemnat

es mantenia dret i tornava la salutació. La seva esposa

estava al seu costat, pàl·lida i amb les faccions contrites per

el patiment intern, però sense dar cap altre mostra de dolor,

mentre que la nena observava el espectacle amb ulls

guspirejats...

Una llarga abraçada, del pare, la mare i la nena. Desprès

l’ordre: “A la Torre...Marxin!” Llavors el coronel sortí de

la casa marxant amb pas i comportament militar, seguit de

la filera de soldats. Llavors es va tancar la porta.

- Ay, mami. No es cert que ha resultat maco? T¡ho vaig

dir, i marxen a la Torre, i papi els va a veure. Ell...

- Ah, vine als meus braços, pobre criatura innocent...

II

L’endemà, l’afligida mare no pogué deixar el llit. Els

metges i les infermeres eren al seu costat i de quan en quan

mormolaven entre ells. A Abby no li permetien entrar a la

cambra i li digueren que sortís a jugar, que la mamà estava

molt malalta. La nena, ben abrigada, sortí i va jugar una

estona al jardí, però llavors li semblà estrany, i també

malament que el seu pare fos a la Torre sense saber el que

estava succeint a casa. S’havia de remeiar aquella situació,

i ella ho faria en persona.

Una hora després, la cort militar va rebre ordres de

presentar-se davant el general. Aquest estava dret, arrufat

de front i en posició rígida, amb els artells recolzats a la

taula, i els indicà que estava llest per escoltar el informe.

- Els hi hem demanat que tornessin a considerar la seva

decisió – digué el portaveu – els hi hem pregat. Però

insisteixen. No faran el sorteig. Estan disposats a morir,

però no a profanar la seva religió.

La cara del Regent es va aombrar, però no va dir res. Es

quedà rumiant una estona i després exposà:

- No moriran els tres. Altres faran el sorteig – els rostres

dels membres de la cort lluïren de gratitud – vagin a

buscar-los i ubiqui’ls a aquesta cambra. Que si posin un al

costat del altre, amb les cares girades cap a la paret i els

canells creuats a la esquena. Aviseu-me quan hi siguin allà.

Quan es va quedar sol, va asseure’s i de sobte va donar

una ordre a l’assistent:

- Vagi i porti’m el primer nen que passi per la porta.

El soldat no va tardar ni un segon en tornar; duia l’Abby

de la ma, la roba de la qual estava quasi coberta de neu. La

nena se’n va anar dreta cap el jefe de Estat, aquell

formidable personatge que feia tremolar els sobirans i

poderosos de la terra no mes anomenar-lo, i es va asseure a

la seva falda.

- El conec, senyor – va dir la nena – Vosté es el general.

Le he vist. Le he vist mentre passava davant de casa

meva. Tothom el tenia por, però jo no, perquè vosté no

semblava enfadat amb mi. Ho recorda, veritat? Duia posat

el meu vestit vermell, amb guarniments blaus a la part del

davant. Se’n recorda?

- Be... espera, deixa’m veure...jo...

- Em trobava just davant de la casa, la meva casa, sap?

- Be, estimada criatureta, m’hauria de sentir avergonyit,

però el diré que...

La nena el va interrompre, en to de retret:

- Ja veig: no ho recorda. Perquè? Jo no mi he oblidat de

vosté.

- Ara si que em sento avergonyit, però no t’oblidaré mes,

estimada nena. Et dono la meva paraula. Em podries

disculpar un moment? I seguirem sent bons amics tota la

vida, veritat?

- Si, de veritat que si. No se com ho va poder oblidar.

Deu de ser molt oblidadís, però jo també ho soc, de

vegades. De tots modus, el puc perdonar sense cap

problema, doncs crec que vosté vol ser bo i fer be les

coses, i crec que també es molt bondadós...però ha de

donar-me una abraçada com fa el meu papi. Fa fred.

Et daré totes les abraçades que vulguis, amigueta meva, i

seràs la meva vella amiga per sempre, d’ara en endavant,

no es cert? Em recordes a la meva filla quan era una nena.

Ja no ho es, però era amable, dolça i delicada com tu.

Tenia el teu encant, petita encisadora, la teva irresistible i

dolça confiança en els amics i amb els estranys per igual,

aquella confiança que sotmet a voluntari esclavatge a

tothom que rebi el seu preciós afalac. Solia quedar-se

entre els meus braços, com ho fas tu ara i allunyava amb

el seu encant el cansament i les preocupacions del meu

cor, i li donava pau, com ho fas tu ara.. Érem camarades e

iguals, i companys de jocs. Ja fa molt de temps que va

desaparèixer i es va esvair aquell agradable paradís, però

tu me l’has dut novament. Rep per això la benedicció de

un home aclaparat, petita criatura, tu que suportes el pes

de Anglaterra mentre jo descanso!.

- La estimava vosté molt, molt, molt, molt?

- Ah, veiem que en opines: ella donava ordres i jo obeïa.

- Crec que vosté es encisador. Vol dar-me un petó?

- Amb gust...i, a mes a mes ho considero un privilegi.

Te...Aquest es per tu, i aquest es per ella. No mes m’ho

has demanat i podies haver-m’ho ordenat, perquè la

representes, i ho que em manis, ho haig de obeir.

La nena va aplaudir encantada davant la idea de aquella

gran promoció, i llavors sentí un soroll proper, el pas fort i

regular d’homes marxant.

- Soldats, soldats, general! Abby els vols veure!

- Els veuràs, estimada, però espera un moment. Haig de

encarregar-te una missió.

Entrà un oficial i va fer una profunda reverencia.

- Ja han arribat, Sa Altesa – anuncià, tornà a fer una

reverencia, i sortí.

El jefe del Estat li donà a l’Abby tres petits discs de cera,

dos de blancs i un de vermell fort: doncs aquella missió

segellaria la mort del coronel al que li toqués el vermell.

- Ah, que maco aquest disc vermell! Son per mi?

- No, estimada nina. Son per altres. Aixeca la punta de

aquella cortina, allà, i veuràs tres homes en filera, de

esquenes a tu i amb les mans darrere...així... cadascú amb

les mans obertes, igual que una tassa. Posa una de

aquestes coses en cadascuna de les mans obertes, i

desprès torna on soc jo.

Abby va desaparèixer darrere la cortina, i el regent

quedà sol.

- Sens dubte – va dir, pietosament – se m’ha ocorri’t

aquest bon pensament durant el meu estat de perplexitat, i

m’ho ha enviat Ell, que sempre es present per ajudar als

que vacil·len i cerquen el Seu auxili. Ell sap be on ha de

recaure la elecció, i ha enviat al Seu missatger lliure de

pecat perquè es compleixi la Seva voluntat. Altre

s’equivocaria, però Ell no s’equivoca. Els camins del

Senyor son meravellosos i savis... Beneit sigui el Seu Sant

Nom!

La petita fada tancà la cortina darrere de ella i es va aturà

un instant per examinar amb avidesa i curiositat el

mobiliari de la nefasta cambra., les rígides figures de la

soldadesca i als presoners. Llavors se il·luminà la cara de

alegria, i va dir: “Caram, un d’ells es el papi! Reconec la

seva esquena. Vaig a dar-li el mes bonic!” S’apropà

contenta i deixà caure els discs a les mans obertes;

desprès va treure el cap per sota el braç del seu papà,

aixecà el rostre somrient i exclamà:

- Papi!, mira el que tens. T’ho he donat jo!

El pare va fer una ullada al fatal regal, va caure de

genolls i, en un paroxisme de amor i compassió, va

estrènyer contra el seu pit al seu innocent i petit botxí. Els

soldats, oficials, els presoners en llibertat, tots restaren

paralitzats per un instant davant la enormitat de la

tragèdia. Però aleshores la commovedora escena els

trencà el cor, se’ls hi van omplir els ulls de llàgrimes i

ploraren sense pudor. Durant uns minuts, va haver-hi un

silenci profund i reverent. Desprès l’oficial de la guàrdia

es va avançà, de mala gana, i va tocar el presoner a la

espatlla, mentre li deia, amb suavitat:

- Em sap greu, senyor, però el deure m’ho ordena.

- Ordena que? – preguntà la nina.

- Me l’haig de emportat. Em sap molt de greu.

- Endur-se’l ? On ?

- A...a...Deu m’ajudi! A l’altre banda de la fortalesa!

- Però no pot. La meva mare està malalta i vaig a endur-

me’l a casa – La nena es va soltà, pujà a la esquena del

seu pare i li va passar els braços al voltant del coll. Abby

ja està llesta, papi. Anem.

- Preciosa nina, no puc. M’haig de anar amb ells.

La nina saltà a terra i mirà al seu voltant, perplexa.

Llavors va córrer vers l’oficial, donà un cop de peu al terra,

indignada, i l’escridassà:

- Le he dit que la meva mare està malalta! I m’hauria de

escoltar. Solti’l. Ho ha de fer!

Ay, pobre nena. Tant de bo Deu m’ho permetés, però

realment m’ho haig d’endur. Atenció, guàrdies! En filera!

Armes a la esquena...!

Abby va desaparèixer com un llamp.

No va tardar en tornar, arrossegant al general per la ma.

Davant aquella formidable aparició, tots els presents

assumiren posició de firmes, els oficials feren la salutació i

els soldats presentaren armes.

- Detingui’ls, senyor! La meva mare està malalta i

necessita al meu papà. Els hi he dit que el soltessin, però no

m’han escoltat, ni em van fer cas, i se’l estan duent!

El general restà immòbil, com atordit.

- El teu papà, filla meva? Ell es el teu papà?

Per suposat. Sempre ho ha estat. Creu que li hagués dat el

disc vermell a un altre, quan m’estimo tant al meu papi?

No!.

Una expressió de horror transfigurà el rostre del regent.

- Que Deu m’ajudi! – exclamà – Per culpa dels paranys de

Satanàs he comès el acte mes cruel que pot cometre un

home! I ja no te remei, no te remei. Que puc fer?

Angoixada i impacient, Abby exclamà:

- Perquè no diu que el soltin? - i començà a plorar –

Digui-l’hi que ho soltin! Vosté em va dir que donès ordres,

i ara, la primera vegada que l’ordeno que faci algo, no ho

fa.

Una llum suau il·luminà el rostre vell i arrugat del general,

i va posar la ma sobre el cap de la petita tirana.

- Gràcies a Deu – va dir – per aquesta promesa

impensada, aquest accident que ens ha salvat, i gràcies

en a tu, inspirada per Ell, per recordar-me el meu

jurament oblidat. Ah! nina incomparable! Oficial,

obeeixi les seves ordres...ella parla per mi. El presoner

està perdonat. Deixi’l en llibertat!

Barcelona, a 22 de febrer del 2012.

==========================================