El pi de Formentor

Mon cor estima un arbreMés vell que l'olivera,més poderós que el roure,més verd que el taronger,conserva de ses fullesl'eterna primavera,

i lluita amb les turmentesque assalten la ribera,com un gegant guerrer.

No guaita per ses fullesla flor enamorada;no va la fontanellases ombres a besar;

mes Déu ungí d'aromessa testa consagradai li donà per tron

l'esquerpa serralada,per font, la immensa mar.

Quan, lluny damunt les onesreneix la llum divina,

no canta per ses branquesl'ocell que encativam (hem captivat);

el crit sublim escoltade l'àliga marina,

O, del voltor que passa,sent l'ala gegantinaremoure son fullam.

Del llim d'aquesta terrasa vida no sustenta;

revincla (corbar-se) per les roquessa poderosa arrel,

té pluges i rosadesi vents i llum ardenta,i, com un vell profeta,rep vida i s'alimentade los amors del cel.

Arbre sublim! Del genin'és ell la viva imatge;domina les muntanyesi aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura,mes besa son ramatgeel cel qui l'enamora,

i té el llamp i l'oratgeper glòria i per delit.(deleite)

Oh! sí: que quan a llourebramulen les ventades

i sembla entre l'escumaque tombi el seu penyal,Llavors, ell riu i cantamés fort que les onades

i vencedor, espolsadamunt les nuvoladessa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja!sobre la terra impura,com a penyora santa

duré jo el teu record.Lluitar constant i vèncer,

regnar sobre l'alturai alimentar-se i viurede cel i de llum pura...o vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta!Traspassa la boirada

i arrela dins l'alturacom l'arbre en els penyals.Veuràs caure a tes plantes

la mar del món irada,i tes cançons tranquil·les

'niran per la ventadacom l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

SUM VERMISSOC UN CUC

Vegeu-me aquí, Senyor, á les vostres plantes,

despullat de tot bé, malalt i pobre,de mon no-res perdut dintre l’abisme.Cuc de la terra vil, per una estona

he vingut a la cendra á arrossegar-me.Fou mon braçol un gra de polsinera,i un altre gra serà lo meu sepulcre.Voldria ser quelcom per oferir-vos,però Vos em voleu petit i inútil,de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi el que us plagui, fulla secade les que el vent se’n porta, o gota

d’aiguade les que el sol sobre l’herba eixuga,

ó, si ho voleu, baboia del escarni.Soc un no-res, més mon no-res és vostre;vostre és, Senyor, i us ama i us estima.Feu de mi el que us plagui; no soc digne

d’anar als vostres peus; com arbre estèrilde soca i arrel, tireu-me de la terra;marfoneu-me, atuïu-me, anihileu-me.

Veniu á mi, congoixes del màrtir,veniu, oh Creus, mon or y ma fortuna,orneu mon front, engaloneu mos braços.Veniu, llorers i palmes del Calvari,Si em son aspres avui, abans del gairea vostre ombriu em serà dolç asseurem.

Espina del dolor, vine á punir-me,cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh

injúria;calúmnia, al meu voltant tos llots apila,

misèria, vine’m a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la roderaA on tots los qui passen em trepitgin;vull ser llançat com una escombrariadel palau al carrer, de la més alta

cima a la afrau, i de la afrau al còrrec.Escombreu mes petjades en l’altura;ja no hi faré més nosa, la pobresaserà lo meu tresor, serà l’oprobi

lo meu orgull, les penes, ma delícia.

Des de avui colliré els vilipendisy llengotegis com perles y topazisper la corona que en lo cel espero.Mira aquest cos insuportable, mira;cansat estic de tan feixuga càrrega;devora lo fossar, torna á la cendrade on ha sortit, vermis et non homo.Jo no soc pas la industriosa eruga

que entre el fullam de la morera filade finíssima seda lo sudari.

Jo me filo del cànem de mes penes;més , dintre aqueixa fosca sepultura,tornat com vos, Jesús, de mort á vida,jo hi trobaré unes ales de crisàlide

per volar-me’n amb Vos a vostra glòria.

**********

He trobat qui estimo.

Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra;

brolleu, himnes d’amor.

Com cantaria els núvols de la terra,

si tinc un cel al cor?

Jesús hi pren posada cada dia,

li parla cada nit,

i no hi batrà ses ales d’alegria

l’ocell d’amor ferit?

Sos braços amorosos em sostenen,

dintre sos ulls m’hi veig,

i místiques paraules van i venen

en celestial festeig.

Barregen nostres cors sa dolça flaire,

com flors d’arbre gentil

bressades a petons pel mateix aire,

l’aire de maig i abril.

Ja l’he trobat, Aquell que tant volia,

ja el tinc lligat i pres;

Ell amb mi s’estarà de nit i dia,

jo amb Ell per sempre més.

Se’m fonen a sos braços les entranyes,

com neu al raig de sol

quan, caient son vel d’or a les muntanyes,

aixeca al cel el vol.

Jesús, Jesús, oh sol de m’alegria,

si el món us conegués,

com gira-sol amant us voltaria,

de vostres ulls suspés.

Jesús, Jesús, oh bàlsam de mes penes,

mirall del meu encís,

sien sempre eixos braços mes cadenes,

eix cor, mon paradís.

Qui beu en vostre pit mai s’assedega,

Jesús sempre estimat;

oh, quan serà que jo torrents hi bega

per una eternitat!

Oh hermosura del cel!, des que us he vista,

no trobo res hermós;

ja alegre em semblarà la terra trista,

Jesús, si hi visc amb Vós.

Deixeu-me, Serafins, les vostres ales

per fer-li de dosser;

deixa’m l’aroma que als matins exhales,

oh flor del taronger.

Deixeu-me, rossinyols, per festejar-lo,

la dolça llengua d’or;

verges i flors del camp, per encensar-lo,

deixeu-me vostre cor.

Àngels que al món baixeu, com voladúries

d’abelles al roser,

endolciu vostra música i cantúries

perquè hi estigui a plaer!