PROJECTE POLÍTIC DEL SOCIALISME DEMOCRÀTIC CATALANISTA I FEDERALISTA

Socialistes

de Catalunya

Ernest Lluch deia:

Que el socialisme és guanyar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles per a les persones que viuen en societat. És el permanent i irrenunciable combat dels humans per la llibertat i la justícia social; per construir una societat basada en l’autonomia individual i la solidaritat col.lectiva.

En el fons, el socialisme és una actitud moral contra tota dominació –del fort, del ric, de l’il.luminat…-, és a dir, per l’emancipació i la dignitat humanes.

Als i les socialistes no ens calen presentacions: tothom ens coneix, amb els nostres encerts i els nostres errors. Ens sabem hereus de la més vella i més jove de totes les causes, del vell i joveníssim desig de superació humana, tan vell com els nostres més antics predecessors; tan jove com les generacions que vénen.

Ens sentim seguidors de la humanitat disconforme de totes les èpoques, d’aquells que han s’han rebel·lat i han plantat cara. No de qualsevol manera, sinó mesurant les forces pròpies i les dels adversaris. I han sabut avançar amb decisió i cautela, afermant un pas darrera l’altre, sense caure en entelèquies o impossibles. Sense caure, tampoc, en absoluts: ni en els vells absoluts irracionals de sempre, ni en els monstres que fabrica la raó, tots dos igualment terrorífics; perquè els humans tenim un anhel d’absolut del qual no hem de fer ús en les coses del comú, perquè pot donar lloc al pitjor.

Cal tenir consciència de les limitacions humanes, sense concessions al pessimisme. Amb la tenacitat i el realisme de qui sap lliure i, doncs, responsable. Responsable de les pròpies obres com també de la marxa del comú.

Pels nostres errors, ens excusem. N’hem après la lliçó. Però també demanem memòria per als nostres encerts, els reivindiquem. Ens oblidem massa aviat dels avenços assolits i dels anhels, lluites i esforços que hi hem posat, que ens han costat. Des de l’endemà mateix d’assolir-los, és com si sempre n’haguéssim gaudit. Pensem que els avenços que els i les socialistes hem contribuït decisivament a aconseguir, obeint l’impuls de la ciutadania, ens identifiquen molt més que no pas els nostres errors, que han suposat la frustració de la nostra autèntica raó de ser, d’allò que representem i que constitueix el nostre compromís, la nostra identitat.

- Sovint hem estat acrítics amb els valors neoliberals que van fer-se hegemònics i que ens han dut al desastre que patim. No hem sabut oposar amb prou força els valors humanistes del socialisme democràtic a la noció fatalista que no existien alternatives

- La globalització econòmica i financera ens ha agafat desprevinguts i hem hagut de veure com es produïa de manera salvatge posant en risc quan no carregant-se les fites guanyades amb l’estat del benestar. No hem estat prou diligents a l’hora d’oposar-hi un poder democràtic amb projectes d’esquerra.

-A Catalunya i a Espanya vàrem trigar massa a percebre la gravetat de la crisi econòmica i social que ens venia al damunt i les nostres respostes es van veure atrapades per les polítiques de dreta que s’imposaven a la Unió Europea.

- El nostre partit ha caigut en el tancament. És cert que els altres també, però això no pot ser un consol per nosaltres, perquè no som un partit lligat al poder econòmic, sinó un partit que vol recollir els anhels i representar els interessos dels que vivim del nostre treball i no compta amb altra força que la dels seus electors i les seves electores.

Els nostres representants no sempre han sostingut una relació prou directa i continuada amb la ciutadania. Ja sabem les limitacions del sistema de representació vigent, dissenyat l’endemà del franquisme, més pensat per consolidar els partits que per fomentar la relació dels electes amb la ciutadania o per propiciar un joc parlamentari fluid i autònom. No hem fet prou per redefinir-ho.

- No hem estat prou alerta enfront dels desaprensius, del cínics, que corrompien el seu compromís de servei públic. Sabem que la condició humana en dóna en tots els àmbits de la vida: són els “cigrons negres” que apareixen a tot col·lectiu. En el camp de la política democràtica i de la representació ciutadana, però, el fet és incomparablement més greu. No en va es tracta del terreny de la cosa pública, que afecta tothom. No n’hi ha prou amb la bona aparença de les persones: la gent es pot corrompre.

Per això, cal establir sistemes de transparència plena que facin plenament eficaç el combat contra la corrupció. I cal, especialment, regular degudament el finançament dels partits polítics i els costos excessius de les campanyes electorals, de manera que es garanteixi la igualtat entre els partits de dreta i els d’esquerra.

- No hem pogut articular degudament i encapçalar el catalanisme d’esquerra des del socialisme democràtic, catalanista i federalista en resposta a la sentencia contra l’Estatut i al final d’etapa que comportava en la consciència de molts catalans i de molts de nosaltres, permetent que la indignació general fos capitalitzada per la confrontació entre els nacionalismes català i espanyol, interessats fonamentalment a aprofitar el carburant popular i els reflexos més atàvics per recuperar posicions de poder que havien perdut o que estaven en risc, tant en el cas de l’espanyolisme més ranci com en el cas del pujolisme, que malauradament no és, com ens volen fer creure, una cosa del passat, i té avui a Mas al capdavant.

Fem aquest inventari autocrític perquè el considerem imprescindible per avançar, per no tornar a ensopegar amb la mateix pedra. Encara que també demanem memòria per als nostres encerts, per allò que hem aconseguit realitzar, modificant les coses, transformant la realitat en la direcció que assenyalen els nostres valors de llibertat i de justícia social, en defensa del més febles, dels drets civils de les persones, de la preservació del medi ambient en solidaritat amb les generacions futures. Ens sentim orgullosos de moltes coses.

- Del llarg combat dels humans per la seva emancipació i del moviment obrer català, del qual hem format part en primera instància com a socialistes. Com del catalanisme de progrés i la resistència contra el franquisme, per les llibertats democràtiques i nacionals, dins del qual vàrem impulsar l’ampla unitat política i social de l’Assemblea de Catalunya, que donaria lloc a l’Entesa dels Catalans, de la qual el pujolisme de seguida es va desentendre.

- Del paper determinant del PSC a favor de la unitat civil del poble de Catalunya, amenaçada tant pel lerrouxisme com pel nacionalisme excloent. La unitat socialista –”Unitat socialista, força del poble”- en seria la màxima garantia i permetria quallar el propòsit compartit que expressa el lema “Som i serem un sol poble” que avui segueix plenament vigent.

- Del retorn de la Generalitat exiliada que la victòria dels “Socialistes de Catalunya” va aconseguir fer realitat el 1977, posant els interessos nacionals per sobre dels de partit, mentre el pujolisme es disposava, cas de guanyar, a ignorar la Generalitat exiliada i a substituir-la pel “Régimen Especial para Cataluña” que els havia ofert el govern de l’Estat.

- De la batalla per l’”escola comuna” que el PSC va encapçalar i guanyar, mentre el pujolisme propugnava la doble xarxa escolar, una en català i una altra en castellà, amb la separació que això comportava dels infants per raó de llengua.

- De la regeneració de les nostres ciutats, impulsada pels socialistes des dels Ajuntaments, amb la recuperació del carrer i del nom de cada cosa, amb la reparació dels estralls comesos per l’especulació del sòl i amb la proliferació d’equipaments ciutadans, una realitat que emergiria amb rotunditat a nivell mundial amb els Jocs Olímpics de 1992, que donarien al món i ens donarien a nosaltres mateixos una nova imatge de Catalunya, dinàmica, avançada, reconeguda.

- Del procés d’implantació i desenvolupament de l’estat de benestar, amb la generalització i modernització de la sanitat, la posada al dia de l’educació, l’actualització del sistema de pensions, promogut pels socialistes a nivell estatal.

- De l’impuls dels drets civils de les persones, totes elles diferents, però totes elles iguals en dignitat i, doncs, en drets, més enllà de les creences limitatives que particularment vulguin observar els uns o els altres; especialment l’impuls operat en el terreny de la igualtat de la dona i en el terreny de la igualtat amb independència de l’orientació sexual.

- Del govern d’Entesa a la Generalitat, que va impulsar una obra de govern de gran repercussió social i de reequilibri territorial como s’havia produït en els anteriors vint anys d’autogovern pujolista. I de la reforma de l’Estatut impulsada amb la intenció de promoure un desenvolupament plurinacional de la Constitució espanyola i un nou esquema de relació Catalunya/Espanya, mentre el pujolisme, encapçalat ara per Artur Mas, s’hi resistia primer, després s’hi sumava a remolc i, finalment, feia maximalisme per obtenir una foto.

- De l’aposta federal, tan vilipendiada pels nacionalismes contraposats, català i espanyol, i que, n’estem segurs, ha d’acabar donant lloc a un nou i prometedor encaix de la nació catalana en un estat espanyol plurinacional, pluricultural i plurilingüe, així que les actuals onades de canvi, tant a Catalunya com a Espanya, es trobin i s’alimentin mútuament.

Pensem que els encerts i els errors determinen el perfil de la nostra voluntat de canvi, de la nostra identitat. I que l’inventari autocrític dels nostres errors posa de manifest que n’hem après degudament i que som estat d’alerta per no reincidir-hi.

El PSC, que ha estat una gran força pel canvi en el passat, ambiciona tornar a ser-ho. Per això, vol començar per canviar ell mateix, per obrir-se a totes aquelles persones que vulguin ser-hi. Les necessitem i Catalunya les necessita. No la “Catalunya” abstracta que no distingeix entre dreta i esquerra, que serveix per alimentar finalitats amagades i lluites sordes de poder, sinó la Catalunya real i diversa de tots els seus homes i dones, de les necessitats i les esperances del poble ras, la Catalunya de la immensa majoria de progrés i de canvi que existeix entre nosaltres.

Els nostres objectius són clars. Es desprenen dels principis que han inspirat sempre la nostra trajectòria. I volen donar resposta, avui i aquí, a les necessitats i als anhels del poble ras, de la immensa majoria que ha sentit com l’ensulsiada requeia de manera injusta i aclaparadora sobres les seves espatlles.

1.- Substituir les actuals polítiques austericides per polítiques de reactivació de l’economia, que siguin sostenibles i que impulsin la recuperació i la creació de llocs de treball. Combatre el conformisme respecte de les quotes d’atur endèmic i apuntar a l’imperatiu socialista de plena ocupació.

2.- Treballar per la reducció de la distància creixent entre rendes, per l’eradicació de la precarietat i la misèria. Impulsar un programa de rescat en favor dels col·lectius més afectats per la crisi econòmica i social, particularment en favor de les promocions joves mancades de la deguda inserció professional o amb treballs extremadament precaris; com també pels aturats de llarga durada.

3.- Defensar l’estat del benestar, que el socialisme democràtic va guanyar a Europa, com a factor essencial i irrenunciable del contracte social vigent i com a un dels pilars legitimadors de la democràcia, fent front a les mesures d’austeritat injustificades que aprofiten l’ocasió per impulsar polítiques privatitzadores.

4.- Defensar i promoure la qualitat de l’escola pública i del conjunt del sistema educatiu públic, com a condició primera i essencial del dret de la ciutadania a la cultura i com a garantia de la igualtat d’oportunitats.

5.- Defensar i promoure la qualitat de la sanitat pública com a condició primera i essencial del dret de tothom a la salut i a la dignitat humana.

6.- Promoure la cultura de la sobrietat, que ens ha de permetre viure de manera més assossegada i també més responsable i sostenible, sense tornar a caure en els espirals de la falsa abundància i de les bombolles financeres, de manera solidària amb el necessari reequilibri mundial.

7.- Batallar per un gir europeista, per l’Europa dels ciutadans, per una majoria europea de les forces de progrés. Una Europa en la que manin els europeus i europees i no l’Estat més fort. Una Europa que esdevingui un poder democràtic d’incidència global i que, amb altres poders polítics continentals, sigui capaç d’embridar el poder financer i polític.

8.- Revitalitzar la democràcia, estendre-la més enllà de la política, a altres aspectes de la vida col·lectiva. Anar més enllà en la igualtat de gènere i, en general, en la igualtat a partir de la diferència i la singularitat de cadascú. Obrir nous sistemes de participació (referèndum, consultes…); i establir mecanismes de cogestió i d’autogestió en aquells serveis que ho permetin. Replantejar el sistema electoral, instituint les eleccions primàries i establint també circumscripcions més petites, en les que pugui articular-se una relació permanent entre els electors i electores i els seus representants democràtics directes.

9.- Establir una administració pública de vidre, absolutament neta i transparent, no tant per la via d’engavanyar-la amb excessius controls burocràtics, no sempre prou efectius, sinó per la via de garantir una transparència absoluta i instantània en tots els camps d’actuació, sense racons d’ombra, oberta a l’escrutini permanent de la ciutadania. Tolerància zero amb la penombra i la corrupció.

10.- Assolir un nou acord entre Catalunya i Espanya, en un marc federal que ha de comportar el ple reconeixement de la nació catalana i la redefinició d’Espanya com a realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüe, és a dir, compromesa també amb el desenvolupament i la unitat de la llengua catalana, deixant definitivament en el passat tota prestació assimiladora. Un marc que ha d’estar obert a la lliure associació entre els territoris que ho vulguin, per causa de determinats interessos compartits, com podria ser disposar d’una mateixa llengua; o d’interès a participar de forma mancomunada en el projecte d’Euroregió de l’Arc Mediterrani Occidental.

Només podrem avançar en aquests objectius amb la força de la gent, de la gran majoria del poble, i amb l’ajuda dels millors, dels que més en saben. Cal que superem errors, desencontres i malentesos. Per això, demanen ajuda. I convidem al retrobament, a fer pinya. La causa socialista ho demana i la causa de Catalunya ho necessita.

Per això, obrim ara el procés cap al proper Congrés del PSC, que haurà de tenir lloc a finals d’aquest any, i el declarem CONGRÉS OBERT. Fem una crida a tots els homes i dones que se senten socialistes a participar-hi. Especialment als joves que han après que no basta amb les bones intencions, sinó que cal organitzar-se per plantar cara a les injustícies del sistema, per poder canviar les coses.

Veiem aquest CONGRÉS OBERT com la resultant d’un procés també obert, articulat en dues fases:

Una primera fase fins a l’estiu, de caràcter informal, espontània, autoorganitzada, a partir de les actuals Agrupacions del PSC i dels col·lectius i ciutadans i ciutadanes que hi vulguin participar, que poden formar nuclis estables;

i una segona fase, a la tardor, en la qual el procés prengui forma per desembocar en el CONGRÉS OBERT.

Volem debatre a fons els objectius anunciats concretar-ne polítiques, enriquir-les amb els experts que hi vulguin col·laborar i amb tota la ciutadania que vulgui participar-hi.

També volem que aquest sigui el mètode permanent del nostre partit, recuperant les maneres obertes, participatives, autogestionàries, dels inicis de la unificació del socialisme català, unes maneres que entroncaren amb la tradició llibertària i construïren a Catalunya una gran formació del socialisme democràtic, participatiu i cooperatiu.

Escoltant, debatent, informant, mobilitzant, volem fer del PSC l’instrument estimulant, eficient i sòlid que els sectors més dinàmics i transformadors de la nostra societat necessiten. Un instrument obert, allunyat de doctrinarismes i dirigismes i també d’oportunitats i improvisacions.

Amb aquesta finalitat, ens proposem dotar al PSC d’un Consell Obert, constituït per tots els exponents plurals de la societat catalana, que vulguin participar i incidir en els nostres debats i resolucions de congrés a congrés, per a fer-los expressió fidel de les preocupacions i desitjos de la gent, en un debat nacional d’ampla participació permanent.

A tots ells adrecem la nostra crida i oferim el nostre compromís d’exemplaritat i transparència. Tenim una nova ambició de ressorgiment, amb modèstia i determinació. Sabem que tot redreçament requereix una certa grandesa i també una certa ràbia (ningú no té el monopoli de la indignació). I sobretot una obstinada tenacitat. Sabem que serem capaços.