CRÒNICA DE FESTES 2005

José Vicente Verdú GisbertCronista Oficial de Festes

Considere obligat començar amb un agraïment exprés a tots aquells que m'han fet arribar les seues opinions sobre la meua primera crònica, publicada l'any passat, amb independència que hagen sigut favorables o desfavorables, perquè de tot s'aprén. Prenc nota de tots els suggeriments per a intentar millorar la present i les successives cròniques que escriga.

Si he de ser sincer, abans de començar les Festes temia veure arribar el moment d’haver de redactar aquest resum, pensant que, al cap i a la fi, la Festa és un cicle que es repeteix tots els anys, una rutina a la qual poca cosa nova s’hi pot afegir. No obstant això, al proppassat mes de setembre es van donar unes circumstàncies que em facilitaran la redacció sense haver d’acudir als tòpics de sempre. I tot això ho dic perquè per a mi, les Festes de l'any 2005 seran molt difícils d'oblidar. Bàsicament, hi ha dos motius: una persona i un fenomen meteorològic.

Em referisc en primer lloc a la persona. Es tracta de la Sra. Fabiana Andrea García (a qui d’ara endavant anomenaré Fabiana), la mantenidora de la passada Exaltació Festera, la qual, invitada oficialment per la Comissió de Festes i l'Excm. Ajuntament d'Ibi, es va haver de desplaçar des d'Argentina per tal de passar dues setmanes a Ibi, el poble dels seus besavis, que van emigrar a la Patagònia el 1911. A causa de la meua participació directa en el contacte i gestions perquè aquest viatge poguera dur-se a terme, vaig anhelar amb especial emoció l'arribada de Fabiana a Ibi i vaig viure intensament els dies que ella i la seua amiga Vilma Edit Zalazar van romandre entre nosaltres, on vaig fer tot el que es podia fer per tal que conegueren tots els detalls de la nostra societat actual, la seua cultura, indústria, festes i tradicions.

Per tot això, Fabiana serà la meu acompanyant al llarg d’aquesta crònica, la “estrela invitada” que, com en Festes, estarà al nostre costat comentant les seues observacions sobre tot allò que li mostràvem. Si algun lector vol conéixer més detalls de Fabiana i de la història dels seus avantpassats, li recomane la lectura de l'article que es va publicar en la Revista de Festes de l’any passat (La seducción de la palabra, pàgina 282) o la transcripció del seu discurs de mantenidora en l'Exaltació Festera que es publicarà al proper número de la nostra Revista.

El segon element que va marcar la Festa del 2005 va ser la pluja. A Ibi no érem conscients de la sort que teníem amb el clima, perquè feia 28 anys que no s'havia hagut de suspendre una Entrada per aquest motiu. Fins i tot havíem arribat a permetre’ns les bromes amb poblacions veïnes que tot just han patit, aquesta mena de dissort. Sia perquè ja ens arribava el torn, sia pel canvi climàtic, o més aviat, perquè el Katrina va estendre en excés els seus tentacles, la veritat és que ens va caure aigua “a manta”, la qual cosa va regirar la celebració de tot el programa d'actes i va obligar els responsables de la Comissió de Festes, que no tenien un pla “B”, a improvisar solucions sobre la marxa.

En el món, l'any 2005 va ser prolix en notícies tempestuoses, perquè, si més no, tot començà mentre encara es comptaven les víctimes del tsunami en l'Índic; la Unió Europea rebia el major dels colps amb el rebuig que hom va fer del seu text constitucional en els referèndums de França i d'Holanda, els quals van desactivar completament el procés de naixement de la Carta Magna de la UE per no se sap quant de temps; l'Exèrcit Republicà Irlandés, després de més de trenta anys de violència, va anunciar la fi de la seua lluita armada i els israelians van desallotjar els assentaments a Gaza.

A Espanya ens va donar temps a veure la negativa del Congrés a tramitar el Pla Ibarretxe mentre que se celebrava l'Any del Quixot i s'aprovava, no sense contestació popular, la llei del matrimoni entre persones del mateix sexe, alhora que Fernando Alonso, Rafa Nadal i Pedrosa ens regalaven un triomf rere l'altre.

A Ibi, els Almoràvits tenien problemes amb el veïnat i els propietaris de terrenys en L'Alamí enfrontats a l'Ajuntament i La Generala; però es va inaugurar la Plaça del Centenari (i el Mercadona!). Els nostres expedicionaris a l'Himàlaia, Rafa, Josete, Josep i Javi tornaven sans i estalvis, amb el temps just d'acudir als jardins de la Casa Gran que van albergar, un any més, la presentació de la Revista Oficial de Festes el dia 1 de setembre, amb una nombrosa assistència de públic ansiós per recollir el seu exemplar. Les crítiques a la publicació no trigaren en aparéixer, tan sols calgué el temps necessari perquè algun Capità o “Abanderà” o Comparsa hi trobara a faltar la seua foto. És natural, perquè la Revista de Festes ha d'arreplegar l'essència d’allò que han estat les Festes de l'any anterior, i sembla lògic i normal incloure alguna imatge dels seus principals protagonistes. Una errada, de totes totes involuntària, que va disgustar els seus responsables més que ningú.

És imprescindible buscar un buit per a referir-me a la celebració del 75 Aniversari de la fundació de la Comparsa Guerrers. Em consta que es va celebrar, i ben celebrat. Va haver-hi representació d'un sainet d'Emilio Mariel, exposició de fotos i bateig de bandera nova, els padrins de la qual van ser Paco Torres i la seua esposa Amparo. També va celebrar una missa en honor als guerrers difunts, en la que va col·laborar la seua volguda “Banda Ateneu Musical Sant Roc de Castalla”, i una dinar en “El Picaor” amb reconeixement de càrrecs (incloent la primera “Abanderà” de la Comparsa, la de l'any 1931).

Tan bon punt un grup d'afortunats es preparava el dimarts dia 6 per a la “prova de l'enllumenat”, Fabiana aterrava en l'aeroport d'Alacant carregada de maletes. Portava 27 hores de viatge, incloent-hi un canvi d'estació i d'hemisferi. No estava doncs per a moltes desfilades i es va conformar tot escoltant els sons de la banda de música. Hi havia més de 100 persones sopant a escoti, la qual cosa demostra l'afecte que hom té a aquest singular acte oficiós. L'alcaldessa va desfilar amb les “Abanderaes” i la pluja va fer la seua aparició al final del cercavila. I primer avís: Després de diversos mesos de sequedat, va estar tota la nit plovent (amb la falta que hi feia!).

L'endemà, més descansada, Fabiana va poder acudir a la recepció oficial en l'Ajuntament, on va lliurar alguns obsequis per a l'Alcaldessa i va rebre de mans de la primera autoritat local la típica tartana que regalem als nostres visitants il·lustres. Eixa nit, en la inauguració de l'enllumenat extraordinari, va començar a prendre contacte amb els elements que

caracteritzen les nostres festes (llum, música, focs artificials i sopar de germanor). El dia 8 va acudir al Casal per a saludar tot l'equip de la Comissió de Festes, va recórrer les dependències de l'edifici i va intercanviar regals.

El prolífic i polifacètic Emilio Mariel havia aconseguit el primer premi en el V Concurs de Sainets Festers (tres de tres) i, per tant la seua obra, La Vocalista, fou representada en el Teatre Salesià pel grup de teatre “Ni pa hui ni pa demà”, amb un èxit d'assistència total, tant el dia 7 com el 8. L'escena inicial, amb Juan Cotorra en pijama, augurava una bona estona de rialla, com així ho va ser.

En relació a les Entraetes es pot dir que el canvi introduït va resultar ser un encert, perquè es va notar una major presència de públic. D'una banda, en celebrar-se en cap de setmana, hi ha més temps per gaudir de la vetlada i, d'altra banda, el fet d'haver-hi més comparses que desfilen, augmenta l’expectació. Abans d'iniciar la desfilada els Almogàvers, el dia 9, hom va guardar un emotiu minut de silenci per la mort de F.S.D., fester de l’esmentada Comparsa mort dies abans en un accident de moto. Pel que fa a l’acte en si, cal fer-hi especial esment als Mossàrabs, que hi van destacar amb tres caporals batedors.

L'assaig de l'Exaltació Festera, es va haver de fer de pressa i corrents, perquè eixe mateix divendres 9, a la nit, els Tuareg inauguraven el seu nou local social després de culminar una important obra de reforma.

El dissabte 10 arribava el moment, diguem-ne cimera, l'acte que justificava la presència de Fabiana a Ibi, l'Exaltació Festera. A hores d’aquells moments, la nostra convidada, humil, de poques paraules, que portava gairebé tres dies entre nosaltres, ja no podia dominar els seus nervis al pensar que havia de pujar a l'escenari i pronunciar el seu pregó. Damunt, l'acte va començar amb quasi mitja hora de retard sobre l'horari previst, però el més greu del cas és que no fou a causa de problemes tècnics, sinó per la tardança de les autoritats (com deia la meua iaia, el qui deuria de donar llum, dóna fum) i molts dels 800 assistents que esperaven asseguts des de les 23,00 hores ho van considerar una falta de respecte. L'acte va començar amb una exhibició de danses carioques certament entretinguda; no eren moros ni cristians, però se'ns va apegar el ritme.

Excepte María Díaz Miralles, dels Templers, a qui una malaltia li va impedir participar en les Festes, totes les “Abanderaes” i els Capitans van fer eixe recorregut màgic a través del corredor del teatre, cobrint la curta distància que separa l'anonimat de la notorietat, i rebent el calorós aplaudiment del nombrós públic allí congregat.

La mantenidora, Fabiana García, amb el seu peculiar accent “rionegrino” y la seua pausada forma de parlar, va aconseguir captivar l'atenció de tots els congregats, en explicar l'aventura dels seus besavis iberuts, emigrats a la Patagònia Argentina a principis del segle passat. Conforme Fabiana parlava, se'ns feia un nus a la gola i no van ser poques les llàgrimes furtives deixades escapar pels ulls de molts dels qui també han conegut o viscut la tristesa de la migració i el desarrelament. La seua meravellosa dissertació, de a penes 15 minuts, va ser premiada amb un calorós aplaudiment del públic posat en peu, un fet que molt poques vegades hem observat.

Per segon any consecutiu, En Jaume Francesc Ripoll Martins es va posar al capdavant de la “Banda Unió Musical d'Ibi” per a dirigir l'Extraordinari Concert de Música Festera en el carrer Les Eres, front al Castell, que es va celebrar la nit del dilluns dia 12. Es va interpretar un interessant assortiment de pasdobles i marxes, algunes d'elles amb la col·laboració del “Grup de Dolçainers Colla La Foia”. Alguns dels compositors van estar presents, inclús el madrileny Manuel Lillo, autor del pasdoble Vicente Ferrero, dedicat a l'escultor del mateix nom. Només la baixa temperatura, prou palesa a les acaballes, va impedir que la vetlada fóra perfecta (la climatologia donava el segon avís).

A Fabiana els dies li passaven volant i volia fer moltes coses. Vam aprofitar aquests dies previs a Festes per a baixar a Alacant i localitzar la casa on va viure la seua besàvia (la qual ja no existeix), fer un recorregut pels castells pròxims (Castalla, Novelda, Saix, Villena, Banyeres de Mariola i Onil) i ensenyar-li a fer saginoses.

Amb el preludi de la Revetla del Fester en la Glorieta d'Espanya el dia 15, la majoria dels festers i festeres va iniciar eixa activitat frenètica que precedeix els dies grans. Muntar el soc, arreplegar la samarreta de l'Olleta i la pólvora, arreplegar vestits i complements, assistir a l'última Novena i concentrar-se enfront de l'Ajuntament. Més d'un fester opina que eixa nit no és apta per a protocols; l'Àngelus i el pregó de l'Alcaldessa amb prou penes si són escoltats per aquells mes pròxims a l'Ajuntament, perquè l'aldarull envolta la resta dels assistents; els festers, alguns francament animats, tenen pressa per anar-se'n a sopar i qualsevol intent de posar orde és inútil. Potser siga preferible deixar-ho així, perquè també té el seu encant.

De la Desfilada de l'Olleta, més del mateix. Pseudo-disfresses de Quixots i leticias, naips i ratolins, i altres de no se sap ben bé què. Per mitjà de l'esvalotada desfilada, els fotògrafs s’inflen a prendre fotos, les quals la majoria no veurem fins al dia del descans, quan ja serà massa tard per a esmenar res. No cal fer-ne comentaris.

Un dels canvis introduïts per la Comissió de Festes afectava la Diana i, concretament, el recorregut de les esquadres, que ha estat invertit. Hom va arrencar a l'altura del Casal, avançant cap a la font de la Plaça i, tot fent-li la volta, s’enfilà pel carrer Els Eres, alhora que un públic incondicional, i alguna que una altra festera que venia de la maquilladora, van poder aplaudir el pas de cada Comparsa.

Gairebé sense retard sobre l'horari previst va arrencar l'Entrada Cristiana amb la capitania de la Comparsa Mossàrabs. Tant de bo tinguera espai per a ressenyar la multitud de detalls i símbols històrics que contenia l'interessant ostentació del Capità i “Abanderà”, ideat per Ramón i Tere, amb dissenys de Loli Mayor i desenvolupat gràcies a la implicació total d'amics i familiars. Una primera esquadra especial va desfilar amb marxa cristiana (Aralk) i una segona, al final, amb marxa mora (Paco el Xollat), en clara al·lusió al mestissatge entre la creu i la mitjana lluna que suposa el mossàrab. Entre una i l’altra, caporals batedors, estendards amb pintures de la litúrgia mossàrab i plataformes amb un impressionant treball artesanal. I en el centre de tota aquest avalot, Ramón Climent Bernabeu i María Teresa Amorós Bernabeu, joiosos, veient el seu somni fet realitat al so de la marxa de misteriós nom, Xamarcai (de Paco Valor), regalada als seus fills Xavi, Marc i Aitana.

Però els detalls de bon gust no van acabar amb la capitania, perquè la resta de les comparses cristianes van completar una magnífica desfilada. Els Guerrers, amb ocasió del seu 75 Aniversari, van recuperar tres antigues indumentàries; els Contrabandistes van escenificar un dia de Fira d'Abril, la "Abanderà" Masera va sorprendre amb unes originals reproduccions, aparentment tridimensionals, d'alguns monuments iberuts, i en fi, ballets, cavalls, carrosses i esquadres especials van fer el deliri del públic.

Amb el temps just per a dinar, els espectadors prenien seient mentre que els trompeters anunciaven l'inici de l'Entrada Mora i el pare, el sogre, el germà i dos amics del Capità ultimaven els detalls de l'ostentació. Precedeixen l'Ambaixador Moro, els arcabussers, la guàrdia personal del Capità, la dansa tribal al so d'Atún-Gulum, peça estrenada a Ibi pel grup “Castell Vermell”, genets i jaima, fins que hi va arribar la fenomenal carrossa decorada amb símbols cabalístics, i on anava muntat Jaime Jover Belmonte, segon Capità dels Mudèjars. Li acompanyava la seua esposa i “Abanderà”, Mónica Ibáñez Carbonell, lluint un preciós vestit confeccionat per sa mare. El disseny general de l'ostentació era de Juan Palau i Jaime Jover, però el resultat va ser fruit de la col·laboració de tota la comissió de la Capitania que es va formar dins de la Comparsa.

I a mesura que anàvem gaudint cada cop més de l'espectacle, el cel va passar de gris a plomós i després a negre. De sobte s’aixecà una ventada inesperada, i, sense donar-nos temps per a reaccionar va començar a ploure, tronar i llampegar amb una força inusitada, forçant a interrompre l'acte. Alguns van tindre temps a arrecerar-se, però a molts l'aigua ens va calar.

La falta de costum va provocar una primera decisió precipitada: es va anunciar que l'Entrada es reprendria a les 10 de la nit. Hi ha diverses versions d'allò que s'hi esdevingué, però un cop la pluja s’havia aturat, no semblava lògic esperar tant, atés el fet que la majoria dels músics s'havien mullat i no tenien possibilitat de canviar-se, així que els Presidents i Delegats van acordar reiniciar la desfilada a les 20,30h. Feia una mica de pena veure les tribunes buides, les esquadres incompletes, els caporals despistats, però l'exemple de la “Abanderà” Pirata, amb un bon humor a prova de bomba, ens va contagiar i a poc a poc va anar recomponent-se la barrabassada i va desfilar fins a la “Abanderà” Tuareg, a la que pareixia perseguir la fatalitat. Però si hi ha algú que mereix una menció especial, aquests són els músics, que amb punt d'honor i professionalitat, van aguantar amerats fins al final i van permetre el lluïment dels festers.

Com més tard em recordava Ángel Sáez, l'última vegada que es va interrompre l'entrada va ser en 1977, precisament l'any en què els Cids desfilaven per primera vegada a Ibi; es va haver d'acabar l'Entrada Cristiana a la nit i la Mora l'endemà; i a més a més, no hi va haver Processó, precisament a causa la pluja. Esperem que, si més no, tarde un altre quart de segle en repetir-se el fenomen.

Dels actes celebrats durant el matí del dissabte 17 destacaré, pel costat positiu, el creixent esforç que s'observa entre les comparses per adornar les “boatos” de la Desfilada infantil, fent més renyida que mai la competició per aconseguir el primer premi que dota la Comissió de Festes. Pel negatiu, i amb tot el dolor del meu cor, he de criticar la falta de preparació del Contraban per part dels Maseros, perquè coneguda amb temps l'anunciada

negativa del nét del tio Cagamistos a exercir el paper, van improvisar en excés i van deslluir un tant este acte tan entranyable i particular.

Però era sens dubte el clima qui s'encabotava a deixar la seua empremta en estes Festes, provocant una altra situació insòlita. Recordem: els festers en els seus socs, molts esgotaven el café per a anar-se'n a disparar, el cel que es tornava a enfosquir i un nou ruixat que en a penes uns minuts va deixar clara la impossibilitat de celebrar l'Alardo. Perqué bé, com diu el refrany, a mal temps, bona cara; ens vam relaxar i vam poder gaudir d'uns inèdits moments de sobretaula, amenitzada amb banda de música.

De nou, calia alterar els horaris i en vista de la milloria, es va decidir celebrar l'Ambaixada Mora. Com que gairebé eren les 9 de la nit, el castell il·luminat ens va sorprendre pel seu imponent aspecte. Tot just al contrari, un gran estupor ens va causar comprovar que el Bàndol Moro duia a terme la seua conquista de la forma més incruenta mai presenciada, sense disparar ni una sola arcabussada, palesant, una vegada més, la falta de reflexió que va presidir alguna de les decisions preses sobre la marxa.

L'obligat retard amb què se succeïen els actes va obligar a iniciar l'Ofrena de Flors més tard d'allò que s'ha previst, encara que es va desenvolupar amb el lluïment habitual, únicament entelat per les baixes temperatures que vam haver de suportar. No cal dir que Fabiana no es perdia ni un sol minut de festa; present en tots els actes, feia centenars de fotos i prenia notes d’allò que anava veient i escoltant, encara que a estes altures ja dubtava que poguera transmetre als seus paisans una idea aproximada de tot allò que veia i vivia a Ibi.

Tanta inclemència meteorològica ens guardava una cara amable per al diumenge 18, quan era l'hora de començar la Guerrilla, el trajecte estava sorprenentment abarrotat de tiradors (una cosa poc habitual). Era lògic, perquè la suspensió de l'Alardo de la vesprada anterior va fer que els festers, amb ganes i pólvora, matinaren i participaren com mai en aquesta escaramussa, la duració de la qual fou superior a la normal. Per tot això, i si hom ha de jutjar per la cara de satisfacció de Toni Verdú, Cop dels Cides, crec que no exagere si dic que va ser la Guerrilla més extraordinària que mai no hem contemplat.

Dins d'eixe torn rotatiu que se segueix al si de la quadrilla de "Chumberos" que està assumint, des de fa uns anys, l'escenificació d'esta inconfusible execució, a Oscaruf-ben-Majo (Óscar Gallego Alcolea) li va correspondre representar el paper d'eixe Moro Traïdor a què les seues vel·leïtats sexuals, més pròximes esta vegada a la llonganissa que a la figa, li porten a ser afusellat després d'un juí sumaríssim, en el que no van faltar al·lusions a temes d'actualitat local (com l'aparent censura als Chumberos en el programa de festes o la urbanització de l'Alaespami).

Gràcies a la col·laboració de l'Excm. Ajuntament i la Diputació Provincial, hom va poder comptar en Missa Major amb la presència de l'”Orquestra Barroca Valenciana”, tot acompanyant la “Coral Ibense”, ambdues dirigides per Consuelo Sanchís, amb la interpretació d'un acurat repertori de música sacra. Una vegada finalitzada la Missa, Enrique Abad va anunciar als presents que l'any següent se celebrarà el 275 Aniversari de l'arribada de la Mare de Déu a Ibi i el 75 Aniversari de la seua coronació canònica.

En eixir a la plaça, el sol lluïa esplèndid i Fabiana i Vilma van aprofitar per a fer-se unes fotos front al monument a la Patrona. Mentre que els hi anava explicant diversos detalls sobre els actes festers que s'anaven succeint, m'assaltava constantment la intenció de preguntar-los què era el que més els agradava de tot. Tenia veritable curiositat per conéixer l'opinió d'unes persones arribades des de l'hemisferi sud, desconeixedores per complet de les nostres festes, però vaig fer un esforç i vaig preferir esperar pacientment que tot acabara perquè tingueren una imatge completa de tota la Festa.

Després de l'Alardo i l'Ambaixada Cristiana arribava l'esperat moment de conéixer els protagonistes de les pròximes Festes. Va haver-hi més sorpresa en conéixer el nom del capità cristià pels Almogàvers, Luis Miguel Pina Vilaplana; quant al moro pels Almoràvits, es van confirmar els rumors i Pepe Ramírez l'alcoià complirà amb eixe somni de ser Capità, un dels pocs càrrecs que no ha ostentat en la seua dilatada vida festera. Una vegada més va caldre lamentar l'absència de “Abanderà” en les comparses de Maseros, Templers i Pirates, mal endèmic de difícil explicació i menys justificació.

Amb un xicotet retard es va iniciar la Processó. Una curiosa conjunció astronòmica que no es produïa des de 1954, va permetre observar una magnífica Lluna Plena aguaitava sobre el castell quan arrencava la Processó, tot aportant una il·luminació de luxe al pas de la imatge de la Patrona d'Ibi, la Mare de Déu dels Desemparats. Però feia autèntic fred i es va notar menor presència de públic. Una vegada més, els fenòmens meteorològics s'encabotaven a deixar la seua empremta en les nostres festes de setembre.

Tot el bo s'acaba i després del colossal castell de focs artificials, els festers ens vam retirar als nostres respectius socs per a gaudir de l'últim sopar de germanor i posar fi a unes festes que seran, sens dubte, inoblidables.

Abans d’acomiadar Fabiana, que el dia 21 tornava a Argentina, em vaig disposar a fer-li la pregunta “del milió”: De tot el que has vist i escoltat, què és el que més t'ha agradat? Ella, dona poc parladora, em va contestar que tot li havia impressionat en gran manera, que mai s'haguera imaginat que una cosa així podia succeir en la terra del seu besavi i que no tenia paraules suficients per a agrair a l'Ajuntament, a la Comissió i a tots nosaltres l'hospitalitat i que se li haguera permés viure esta meravellosa experiència.

Però jo insistia en el fet que destacara alguna cosa, algun detall o acte concret i, sorprenentment, em va dir més o menys el següent: “Si hi ha una cosa que se m'ha quedat gravat per damunt de tot, és la constant presència de bandes de música tocant, desfilant carrer amunt i carrer avall. Els vestits, les carrosses, els tirs, tot m'ha fascinat, però eixa sensació d'estar escoltant constantment la música dels cercaviles no se m'oblidarà mai”.

No deixa de ser curiós, perquè potser la majoria pensa que les Festes d'Ibi destaquen per les seues Entrades, o per la seua Ofrena, o per qualsevol altre detall d'ostentació o grandiloqüència; no obstant, per a una forastera com Fabiana, després de quinze dies convivint amb nosaltres i ficada de ple en l'ambient fester, el més cridaner va ser eixa part de festa més informal que desenvolupem, quasi inconscientment, en el carrer, sense a penes protocol ni organització, pujant i baixant, camí de la casa de les “Abanderaes” i Capitans a

l'Ajuntament, o d'allí al soc, quasi com una rutina. Són moltes les reflexions que es poden fer sobre això, però deixarem que cadascú en faça les pròpies.

Jo acabe la meua segona crònica no sense abans reconéixer l'esforç de tot l'equip de la Comissió de Festes per fer front al cúmul de circumstàncies de força major que es van presentar sense avisar. Només em queda donar les gràcies a tots els qui m'han aportat algun tipus de dada o informació, lamentar no poder transcriure més àmpliament tants i tants detalls importants, demanar disculpes pels possibles errors o oblits, i insistir en el fet que rebré amb grat qualsevol suggeriment en la meua adreça de correu electrònic: basseta@gmail.com