CRÒNICA DE FESTES 2007

[Nota: Vull dedicar esta Crònica a Juan Antonio Gisbert Alcaraz, fester que fóra Capità Moro en 1991 per la Comparsa Tuareg i que va morir el mateix dia que la Junta de Govern de la Comissió de Festes va aprovar este text després de la seua primera lectura]

Les Festes del 2006 van acabar donant pas a un pessimisme generalitzat entre la població i, com a conseqüència de les reflexions posteriors, la meua crònica de l'any passat concloïa llançant una pregunta: tan difícil ens resultaria posar-nos d'acord a adoptar tres o quatre mesures dràstiques pel bé de la Festa? Em satisfà dir un any després que, si llevem el qualificatiu de “dràstiques”, la resposta a la pregunta és afirmativa: som capaços.

El cicle fester que va culminar al setembre del 2007 va tindre, com dic, un mal inici a causa del desgavell d'horaris i organització de què tant s'ha parlat, però totes les persones que van ostentar algun càrrec de responsabilitat van tancar files davant de l'adversitat i es van conjurar per a impedir que es repetiren errades tan calamitoses. A ningú li haguera estranyat que l'equip de la Comissió de Festes presentara la seua dimissió en bloc, no obstant això no va ser així (només ho van fer algun dels seus membres) i junt amb Presidents i Delegats es va escometre la tasca de discutir sobre allò que s'ha ocorregut, identificar les seues causes i posar solucions.

Així que mentres tota Espanya estava pendent de les sessions del juí oral contra els islamistes que van cometre els atemptats del 11-M, de si Batasuna es podria presentar a les eleccions municipals, de la ruptura de la treva d'ETA, de l'aplicació del règim atenuat de presó a De Juana Chaos, i, sobretot, de les Eleccions Municipals, els festers unificaven criteris en successives reunions i el dia 2 de març es va plasmar per escrit el primer esborrany del que després seria conegut com “Decàleg”.

La Junta de Govern del 16 de març del 2007 el va aprovar sense cap vot en contra. I el dia 14 d'abril del 2007 es va reunir l'Assemblea Extraordinària de la Comissió de Festes per a, entre altres assumptes, ratificar l'acord de la Junta de Govern. El “Decàleg” consistia realment en una refosa de normes, acords i criteris ja adoptats en anys anteriors i no sempre ben aplicats, junt amb una modificació dels horaris habituals d'alguns actes. El més important, segons opinió pròpia expressada en totes eixes reunions, era donar-li la màxima difusió entre els festers (de manera que ningú pogueres al·legar ignorància) i població en general (davant de la que calia posar en valor l'esforç de consens realitzat).

I en relació directa amb l'anterior, em permetran que introduïsca en esta crònica una referència al que vaig poder observar en les Festes de Cocentaina, gràcies a l'amable invitació del meu company Ferrán Albors. Ja sé que les comparacions són odioses, que cada poble té les seues especialitats... ja ho sé, però deixen que els conte: a Cocentaina hi ha 14 Comparses i en l'Entrada desfilen 28 esquadres, de les quals només 4 són “especials” (les dels respectius Capitans i "Abanderats"). Durant les escasses 5 hores que va durar la desfilada vaig poder observar màxima serietat, màxima uniformitat, màxim respecte al

públic i les autoritats (amb girs d'esquadra enfront de la tribuna). Per a mi va ser la prova palpable que, salvant les distàncies, el que volíem fer a Ibi no era impossible.

Per segon any consecutiu, la presentació de la Revista Oficial de Festes (la que anomenem “programa”) es va dur a terme en el Saló d'Actes del Centre Cultural de la Vila, amb un format i solemnitat semblants als de l'any anterior. Tant el responsable de la Revista, Antonio Teruel, com posteriorment l'alcaldessa, es van dirigir al públic en valencià, fent menció Maite Parra a eixos sentiments i eixa il·lusió que afloren entre els ibenses quan arriben estes dates i ens disposem a rememorar la nostra història. Crec que la portada de la Revista, en la que dominava el color negre, obra dels artistes ibenses Alex Reig Marchal i Jesús Guillem Gisbert, ens va sorprendre a tots per la seua elegant combinació de símbols festers i jogueters. En el seu interior, les seccions habituals i, afortunadament, un tipus de lletra un poc més llegible.

Altres coses em van cridar l'atenció al principi del mes de setembre: una, l'encertada decisió de col·locar papereres de cartó al llarg del recorregut de les filaetes (encara que calga lamentar que molts no feren ús d'elles i quedara gran quantitat de gots escampats pel carrer); una altra, que des de l'1 de setembre estiguera encés l'enllumenat extraordinari durant tota la nit (no és que em parega malament, perquè dóna molt d'ambient a les filaetes, però potser cal plantejar-se avançar l'acte de la seua inauguració); i una altra, que els aparadors de les agències de viatges anunciaren ofertes per a Festes de setembre (7 nits a Mallorca, hotel 3 estreles, pensió completa i vol directe des d'Alacant, tot per 400 Euros, és a dir, quasi com el trage especial). D'altra banda, en Ràdio Ibi no paraven d'anunciar ofertes semblants, la qual cosa demostra que molts ibenses aprofiten els dies de Festes per a anar-se'n del poble. Els seus motius tindran.

Personalment, preferisc quedar-me i disfrutar del contacte amb la meua gent. Els meus amics Luis i Ori em recorden que fa 25 anys jo era President dels Maseros i ho evoquen perquè eixe va ser el seu primer any com a festers. Mentres desfilava junt amb el meu amic Berna vam comentar que fa 30 anys, quan començàrem com a festers, eixíem a desfilar sense demanar permís a ningú. Ens sentíem amos dels carrers i va costar assumir que no podíem donar un cercavila sense informar prèviament i sol·licitar el degut permís.

La família del Capità Cristià em va fer arribar la seua invitació al Concert del 2 de setembre, amb el que homenatjarien Juan presentant la marxa Juvabo, composta per Enrique i Carlos Montesinos (òpera prima en què apunten maneres que el temps, sens dubte, anirà formant). El Capità va prendre la paraula per a agrair els esforços dels seus amics, de la seua “Dansá”, de la seua esquadra, de la seua comparsa, però se li va anar la veu quan va reconéixer la labor de la seua filla Ruth. Algú va dir eixa nit “per a ser Capità cal tindre gent al voltant” i Juan, si de alguna cosa pot presumir, és d'això.

Com deia, després d'unes quantes nits funcionant, el 4 de setembre vam tindre el tradicional sopar per a la “prova” de l'enllumenat extraordinari. Prèviament es va celebrar una Junta de Govern en el Saló de Plens de l'Ajuntament en què el President va recordar a tots els presents el compromís adquirit de millorar les desfilades. L'alcaldessa va prendre la paraula per a demanar-nos “ser implacables [...] tener mano dura y que cada cual asuma sus

responsabilidades [...] evitar la falta de respeto al público […].” I al finalitzar ens va desitjar que “... acompañe el tiempo”.

L'endemà, primer dia de Novena, l'Església de la Transfiguració del Senyor es va omplir d'ibenses prou abans de l'hora prevista per a l'inici de la cerimònia religiosa. Segons he pogut esbrinar, Victorino Guillem Vicedo, Rabosa, és la persona que porta més anys cantant els “gojos”, però des de l'any 1990 es va alternant amb Nicolás Martínez i algun tenor mes. D'altra banda, el cor dels xiquets del col·legi Sant Joan i Sant Pau, baix la batuta de sor Ángeles, porta més de trenta anys tractant que la novena tinga un poc d'acompanyament musical, interés en què col·labora Francisco Torregrosa tocant l'orgue des que molts dels assistents tenen ús de raó.

A l'acabar la cerimònia religiosa, tots s'unixen a la multitud que abarrota el carrer per a presenciar la mascletá, el castell de focs artificials, l'encesa oficial de les lluminàries i la cercavila de la Banda d'Ibi entre els aplaudiments de tots aquells que senten amb emoció la proximitat dels nostres dies més grans.

I amb el Sainet Fester ens vam trobar amb una altra òpera prima, en este cas del gènere literari. L'obra Els Moretes ... en faldetes és la primera del jove i enginyós ibense Santi Vicedo Guillem -a qui des d'ací anime a continuar escrivint- i va ser representada els dies 5 i 6 de setembre pel grup de teatre “Mai estem tots”. L'autor i la seua família poden estar orgullosos perquè fer riure hui en dia és cada vegada més difícil i el públic que va omplir el Teatre Salesià en ambdós representacions s'ho va passar en gran, gràcies a la simpatia gastada per coneguts artistes locals com Enrique Satoca o Fernando Doménech. El que més o el que menys es va veure reflectit en algunes de les peripècies que passen els personatges de l'obra i, al final, va haver-hi moralitat inclosa.

En els dies que precedixen a les Festes hi ha lloc per a tot tipus de manifestacions artístiques, com per exemple, l'espectacular actuació en concert del grup “Azul y Negro” la nit del 7 de setembre, davant d'un públic que, majoritàriament, havia perdut la pista a esta pionera banda. Chafino es va encarregar de recordar en el seu blog que Carlos Vaso, component principal del grup, va ser el guitarrista que va ajudar a "Mecano" a gravar el seu primer disc en 1981.

A causa d'una lamentable errada en alguna publicació, inclús volent ser puntual, molta gent va arribar tard a l'inici de l'Exaltació Festera que, com sempre, es va celebrar en el Teatre Salesià el dia 8 de setembre. Corresponia exercir el càrrec de mantenidor a D. Vicente Barrachina Martínez, que va llegir una al·locució de 45 minuts. A pesar de la seua duració, Vicente no va tindre temps per a contar la totalitat d'anècdotes i relats que conformen eixa altra història no oficial que ningú s'ocupa d'escriure i que, gràcies a este discurs, podrà ser transcrita a la Revista de l'any que ve i ser conservada per al futur. L'acte va tornar a recuperar el Concert de la “Banda Unió Musical d'Ibi” com a colofó, encara que em continua pareixent un castic per als músics tindre'ls esperant per a tocar fins a les 2 del matí, quan molta gent ja s'ha anat en l'intermedi.

El diumenge 9 de setembre lluïa un matí meravellós, perfecte per a calfar l'ambient en els concursos de la Plaça de la Palla. Els Guerrers, Emilio i Ramón Mariel, van guanyar la final

de “Coto i Cau” a lo gran, matant als seus contrincants “de bac”, com agrada als campions. Mentres açò ocorria, en la Glorieta d'Espanya els tallers i atraccions infantils van atraure a multitud de xiquets. Per mitjà d'un enginyós sistema de repartiment de números i grups, centenars de xiquets van poder rebre el seu regal sense haver de fer grans cues.

Cada vegada són més les persones que assistixen a eixa cita obligada amb la música festera que constituïx l'Extraordinari Concert de Música Festera que se celebra junt al Castell, a càrrec de la nostra Unió Musical i baix la batuta de Jaume Francesc Ripoll Martins. En la primera part del concert van ser interpretades algunes peces conegudes -entre les que cal destacar les marxes mores Al Botijó (de Paco Valor), dedicada a l'homònima esquadra dels Chumberos, i Al'Murabitum (de José Rafael Pascual Vilaplana), estrenada l'any passat i dedicada al què fóra Cronista de Festes i últim Capità Moro per la Comparsa Almoràvits d'Ibi-. La segona part va estar dedicada a interpretar el repertori que la Banda d'Ibi va preparar per a la seua participació en el “V Certamen de Música Festera Altea la Vella”, on va obtindre el Primer Premi. Per a finalitzar i com bis fora de programa, la Banda va interpretar la marxa contrabandista Forolero (de José María Valls Satorre), mentres en el Castell s'encenia un simpàtic espectacle pirotècnic. No hi hi ha dubte a qualificar d'èxit rotund esta actuació. Els aficionats a este gènere musical van disfrutar de l'elevat nivell interpretatiu aconseguit per la nostra Banda i només cal lamentar que la retransmissió en diferit per TeleIbi, dies després, tinguera un so tan deficient.

El reclam de la “Orquesta Montecarlo” va ser suficient per a donar-li a la "Verbena del Fester" la rellevància que va tindre en altres temps. El muntatge de llum, so i veus va tindre una qualitat extraordinària, però pareix que absorbia més energia de la què ens podem permetre a Ibi i van botar els ploms. Em vaig entretindre xarrant amb Antonio Armero, el Tinent Alcalde de Festes, qui em va contar sobre les dos setmanes de treball intens que portaven en la Comissió de Festes, preparant actes, confeccionant cartells per a organitzar la desfilada de l'Entrada i amb la il·lusió posada en poder complir amb el “Decàleg” del que tant es parlava en eixos dies.

Al matí del dia 13 de setembre, diversos policies municipals, situats en llocs estratègics, feien el que es podia per donar-li fluïdesa al trànsit per uns carrers vibrants d'activitat. Res més acabar la Novena, l'acció es va traslladar al balcó de la Casa Consistorial des del que l'alcaldessa de la Vila va pronunciar el seu Pregó, en el que demanava “...Portes i finestres obertes, igual que els nostres cors...”. La Banda d'Ibi va interpretar l'himne nacional i el grup “Castell Vermell” la fanfàrria El Pregó amb intenció de toc de silenci que, com diu Bene, clama al públic impacient de “olleta” que la festa ja ha arribat.

El que ocorre a partir d'este moment (alegria, sopar, beguda, música i sarau) pertany a l'àmbit íntim de cada Comparsa. L'únic testimoni visible apareix hores més tard en forma de grups perfectament uniformats: una companyia sencera de la Legió, una estudiantina completa, la llicenciatura dels maseros “savis”, Fiona i un grapat de Srecks clònics, ballarines, coralistes i camellers tuareg pertot arreu.

Els excessos de la nit de l'Olleta es paguen l'endemà, i el primer dany col·lateral el patix la Diana, a la que acudixen comptats festers i escàs públic. Això no va impedir que cada

esquadra, perfectament uniformada, complira la missió de representar a la seua Comparsa en este primer acte de la trilogia festera.

L'Entrada Cristiana va començar a l'hora prevista. Sense cap retard, l'ostentació del Capità Cristià complia amb l'horari establit i les primeres plataformes arribaven davant de la tribuna de l'Ajuntament passats dotze minuts de les onze del matí. Es tenien seriosos dubtes que un “boato” tan nombrós com el que presentava el Capità Cristià poguera desfilar dins de l'espai temporal previst, però Juan Valls s'havia compromés a això i ho va complir. L'esquadra Ausonia, d'amics del Capità, va desfilar acompanyada del grup “Castell Vermell” que interpretava la peça Nit de llampecs, sardana obra del prolífic autor Pablo Herrero, oferida en primícia en format de marxa cristiana.

De forma extraordinàriament ordenada i compacta, esquadres, plataformes, maquetes, bandes, carros i carrosses, van passar enfront dels espectadors sense a penes detindre's. L'impressionant esforç de Ruth Valls, dissenyadora de tot el conjunt, va tindre com a recompensa un permanent aplaudiment del públic que assistia encantat a este malbaratament d'imaginació fet realitat pel treball de tota la família i amics del Capità. La Comparsa de Guerrers, així com la major part de Comparses Cristianes, va estar a l'altura del seu Capità i van desfilar dins dels horaris previstos. Com a nota emotiva destacaré que “Castell Vermell” va acompanyar la "Abanderá" de la Comparsa Cides, Mari Luz Martínez López, estrenant la marxa cristiana Llums, oferida en homenatge a ella i a sa mare, Luz López Lozano, difunta dies després de l'Avís.

Per la seua banda, la Comparsa Mossàrabs havia preparat alguna cosa especial per a celebrar el 25 aniversari de la seua fundació. Van participar totes les "Abanderaes" i els seus quatre Capitans, junt amb festers abillats amb els tres trages oficials que ha tingut la Comparsa i altres arribats d'Almansa, localitat en què els Mossàrabs són del Bàndol Moro, per a culminar amb un drac gegant en moviment que transportava la "Abanderá".

Amb un públic que s'anava a dinar a una hora raonable, els responsables de l'organització respiraven un poc més tranquils i es prenien un descans abans d'afrontar la següent prova de foc. No obstant això, el descans es va tornar en nerviosisme quan la pluja va fer la seua inoportuna aparició en escena. De nou el dubte davant de l'imprevist: què fer?, què els diem als músics?, quan pararà de ploure?... A Ibi anem acostumant-nos a reaccionar davant d'estes adversitats i hui en dia comptem, a més, amb la inestimable ajuda d'una emissora de TV Local que manté a tot el poble informat. Així que només comprovar que el temporal escampava, es tornava a convocar a tots els ibenses a l'inici de l'Entrada Mora, que va tindre lloc a les 19,15 hores (és a dir, amb més de dos hores de retard respecte a l'horari previst).

La pluja no havia aconseguit esborrar l'interés de tota la comunitat festera a complir uns horaris raonables i el Bàndol Moro, en conjunt, va estar a l'altura del Cristià. Un magnífica ostentació integrada per camells, carrosses, esquadres, ballets i cavalls, precedia a la carrossa del Capità Moro, Jose-Joaquin Armero López, amb un original disseny en què s'exhibien quatre misterioses dones, amb el cos seminuet i cobert d'un maquillatge que no ocultava part dels seus encants naturals. El Capità, verdader artífex del disseny de tot el

conjunt, no podia dissimular la seua satisfacció davant dels aplaudiments del públic que, majoritàriament, valorava de forma positiva el seu atreviment. Pareix increïble que el capità, amb l'única ajuda del seu germà, fora capaç de muntar tal espectacle, demostrant que treballant en solitari també s'aconseguixen grans èxits.

D'entre els incomptables detalls de l'Entrada Mora m'agradaria destacar que l'esquadra “Abisinioss”, de la Comparsa Pirates, celebrava el seu X Aniversari; que la “Unió Musical de La Cañada”, junt amb un grup de xaramiters de “Castell Vermell” va estrenar la marxa mora titulada Cachirri, composta per Bene Ripoll Belda i que els amics d'Emilio Valero Pina havien encarregat com a regal pel seu 50 aniversari. La menció de tots els protagonistes excedix de la missió d'esta crònica i baste reconéixer a tot el Bàndol Moro l'esforç realitzat per a aconseguir que l'entrada finalitzara a una hora raonable. El públic, per la seua banda, ens va recompensar a tots aguantant fins al final, potser també per a contemplar el pas de la Comparsa Almoràvits, que estrenava el seu nou trage oficial.

Eixa mateixa nit, en els socs, i l'endemà, en els carrers, no es parlava d'una altra cosa: Què bé ha eixit tot! I Que satisfets estem!. Tots havíem comprovat que era possible aconseguir-lo (i que inclús podríem millorar-lo). Els festers ibenses no podem pensar que la Festa té un “pilot automàtic” que s'encarrega de portar les coses al seu lloc. No, cada any és un nou examen per al que cal estudiar, preparar-se, concentrar-se i deixar el mínim espai als imprevistos. Tots junts ho podem aconseguir. Allò que s'ha ocorregut en 2006 no era culpa exclusiva de l'alcalde de Festes, a què tan injustament se li va crucificar l'any passat i que va tindre la gallardia de no abandonar la seua responsabilitat. A la vista del que ha passat enguany, Emilio Barrios podrà anar amb la cara molt alta i m'alegre per ell.

En el matí del dissabte 15 de setembre, Capitans i "Abanderaes" es concentraven per a acudir a la Missa del Fester, en la que el capellà oficiant suggeria a totes les Comparses que destinaren el 0,7 % del seu pressupost a obres de beneficència, una cosa que ja havien demanat les Cambreres de la Mare de Déu en una entrevista radiofònica de dies anteriors. Recorde que fa anys vaig fer eixa proposta en la meua Comparsa, que la va aprovar no sense fortes reticències, però responsables de directives posteriors han omés esta assignació.

Mentres Capitans, "Abanderaes" i autoritats arribaven a la tribuna de l'Ajuntament, enfront del Patronat es feien autèntics esforços per a organitzar l'arrancada del "Desfile Infantil". La gran quantitat de xiquets i xiquetes que van participar va suposar un verdader repte per als organitzadors, però una vegada més la responsabilitat va estar per damunt del menfotisme.

Així, doncs, ningú es va relaxar fins que el barco replet d'Almoràvits va tancar la cercavila donant pas immediatament al Contraban, on els Maseros saludaven els Contrabandistes amb càntics al·lusius a la condició de Reis Mags d'alguns dels seus components. Entre els productes de contraban que tradicionalment oferix Veri a Corneta, enguany es van incloure unes mantes de Bocairent (dia que per a tapar un poc les xiques que portava la carrossa del Capità Moro).

La puntualitat amb què s'anaven desenrotllant els actes va permetre inclús dur a terme la visita als ancians de l'Asilo de Sant Joaquin, que van poder disfrutar uns minuts de la presència de les "Abanderaes", Capitans, festers i músics, en el que ve a constituir un dels moments més ocults i entranyables de les nostres Festes.

Al contrari, la condició purament bèl·lica de les Festes es posa de manifest poc després, en l'Alardo. El primer d'ells, que transcorre pel carrer Constitució fins al Castell, era iniciat pel Cop de la Comparsa Almogàvers, exercit per un grup d'amics format per Mariano Díaz, Jesús Miñano i el italia Daniele Mutti. En la part central de la batalla, els cinc carregadors del Capità Cristià poc van poder fer contra els huit que formaven l'equip del Moro, per la qual cosa no és res estrany que haguera de batre's en retirada. Tancant l'avanç de les hosts de la mitjana lluna, el Cop de la Comparsa Almoràvits, José Miguel Amorós Valdés, armat amb un trabuc impressionant, executava la cerimònia del tir com poques vegades he pogut contemplar. Conforme avançava en direcció al Castell, els seus tirs botaven foc a l'abundant pólvora del sòl, generant curtes però perilloses flamerades que donaven un tint espectacular al seu cadenciós avanç.

Després de la escaramussa es va escenificar l'Ambaixada Mora, amb poca assistència de públic i de festers; curiosament, un grup de músics assentats en les tribunes del carrer Joaquín Vilanova van estar emprenyant tot l'acte, molestant l'ambaixador i als pocs que prestaven atenció al parlament (sempre hi ha algú disposat a boicotejar una conversació de pau).

I com no sols de Festa viuen els ibenses, poc abans de començar l'Ofrena de Flores, alguns van tindre temps de veure el final del partit de semifinals en què Espanya derrotava a Grècia i es plantava en la final de l'Eurobasquet. L'Ofrena es va iniciar amb un mínim retard i va transcórrer amb prou ritme; tots els participants van apretar espais per a imprimir un major dinamisme a la desfilada, amb la qual cosa es va aconseguir que en a penes noranta minuts passaren tots per la tribuna de l'Ajuntament. Crec que és la meua obligació fer-me eco d'alguns comentaris rebuts sobre la defectuosa il·luminació que s'instal·la en la zona de l'Ajuntament i que impedix que la retransmissió de l'acte es realitze en bones condicions. Els focus, situats enfront de les càmeres de TV, obliguen a filmar a contrallum, tot això repercutix de forma prou negativa en les imatges que arriben a les llars.

El nostre programa d'actes és exigent en grau summe i el que se'l pren seriosament hi ha de matinar el diumenge per a acudir a la Guerrilla. Va resultar descoratjador comprovar que a la cita van faltar tres "Abanderaes" (Mossàrabs, Mudèjars i Tuareg). A l'indagar sobre el fet als Delegats, se'm va contestar que, segons pareix, tenien problemes. No insistiré més, però compartisc l'opinió de tots aquells per als que el lloc de la "Abanderá" està, sempre i sense excepció, junt amb els festers del seu comparsa. Mal podem demanar-los a ells que se sacrifiquen i matinen per al tir si la seua "Abanderá" no ho fa. No hauríem de permetre que les obligacions substancials de les "Abanderaes" sucumbisquen enfront dels aspectes secundaris (vestimentes, perruqueria, maquillatge, etc.).

Mentres finalitzaven els tirs i el Bàndol Moro es retirava al Castell, en el que seria un avanç de la seua derrota final, el Moro Traïdor, encarnat per Pedro Beneyto, Bailarina, era baixat entre espentes i puntellons per un grup de Chumberos disposats a afusellar-lo, no sense

abans celebrar un Juí Sumaríssim prenyat de simpàtiques al·lusions a la política local, al Decàleg i als personatges festers.

No hi ha dubte que cal córrer molt si es vol deixar el trabuc, acudir al soc a esmorzar i canviar-se per a acudir a la Missa Major, però així és la Festa (després tenim tot l'any per a descansar). En el sermó, mossén Enrique Abad va insistir en el fet que la Festa brinda una ocasió propícia per a la integració, fent prou referències a la comunió d'idees, al respecte al no creient, a la necessitat considerar la parròquia com una cosa de tots -també dels no creients- que presta un servici a la comunitat, i en el cas concret del temple de la Transfiguració, a la necessitat implicar a tota la societat ibense en la seua necessària restauració (les obres de la qual estan a punt de començar quan ultime la redacció d'esta crònica).

El guió diu que en l'Alardo d'eixa mateixa vesprada les hosts cristianes han de derrotar les musulmanes. Ningú óssa alterar eixa inapel·lable trama i el Capità Cotorra aconseguix imposar-se al Capità Apatxe, tancant-lo en el Castell abans de dirigir-li la seua Ambaixada final. Esta vegada, el públic abarrota la zona del Castell perquè saben que immediatament té lloc l'emocionant Volta al Castell, acte en què els ibenses ens comprometem amb la continuïtat de les nostres Festes.

De nou vam poder observar que dos festers nats, dels compromesos amb els seus Comparses, prendrien el relleu. Pascual Gisbert Peidró serà el Capità Cristià per la Comparsa Contrabandistes, acompanyat de Julia Esteve com "Abanderá"; a més, Beatriz Valls serà la "Abanderá" de la Comparsa Guerrers; Carmen Latorre la dels Almogàvers; Begoña López la dels Templers; Elvira Albert la dels Maseros i Miriam Sala la dels Mossàrabs. Quant al Bàndol Moro, Mario Mira Pérez serà el Capità Moro per la Comparsa Pirates, junt amb la seua "Abanderá" Clara Torró; Raquel Cespedosa serà la "Abanderá" dels Mudèjars; Clara Serrano la dels Tuareg; i Rosa Luzon la dels Argelianos.

Trista conclusió de l'anterior: quatre Comparses sense "Abanderá" (Cides, Beduïns, Almoràvits i Chumberos). En les Comparses i en la Comissió es perden hores i hores discutint sobre els motius que provoquen estes absències, perquè són diversos i amb distinta influència, però pareix que la majoria opina que la qüestió econòmica està en la base del problema. En un poble com Ibi costa trobar catorze famílies o persones disposades, cada any, al sacrifici econòmic que suposa assumir el càrrec de "Abanderá".

La Processó va començar tan puntual que va haver-hi festers i festeres que no van arribar a temps (potser perquè no van voler perdre's la final de l'Eurobasquet, en la que Espanya va acabar perdent enfront de Rússia). La imatge de la Patrona d'Ibi, en l'honor de la qual se celebren tradicionalment estes Festes de Moros i Cristians, va recórrer els carrers entre el respectuós silenci de tots aquells que van voler acompanyar-la.

Este cronista s'alegra de poder acabar esta crònica amb optimisme, en contrast amb el que escriu l'any anterior. Des de tots els àmbits van arribar felicitacions als organitzadors, com per exemple, les de l'alcaldessa i l'actual equip de govern a la Comissió de Festes de Moros i Cristians per la seua excel·lent organització en estes passades Festes Majors, fent-les extensives a càrrecs festers, a totes les Comparses i les seues directives, i a tot el poble, per

“la gran labor común para que las fiestas en honor a la Patrona hayan sido tan espectaculares y brillantes y para que lo sigan siendo siempre”.

José Vicente Verdú GisbertCronista de la Comissió de Festes de Moros i Cristians d'Ibi