Curs elemental de Valencià mòdul 1

CURS GRAU ELEMENTAL DE VALENCIÀ EDICIÓ ABRIL, 2014

1

CURS GRAU ELEMENTAL DE VALENCIÀ

MÒDUL 1


2

Unitat 1

Comprensió lectora

Exercicis: 1, 2, 3 i 4

Lèxic

La creació lèxica: derivació i composició

Per a crear paraules noves la llengua utilitza diversos procediments, com ara la derivació o la composició.

1. La derivació consistix en la modificació de paraules ja existents per a crear-ne de noves afegint components nous a la paraula original (anomenada primitiva). in+decent: indecent post+guerra: postguerra família+r: familiar cart(a)+er: carter

Si este element nou va davant rep el nom de prefix (indecent, postguerra); si va darrere, sufix (familiar, carter).

Fixeu-vos que els sufixos i prefixos (in-, post-, -ar, -er) no són paraules ja preexistents, sinó que sempre formen part d’una altra paraula.

2. La composició és la unió de dos paraules ja existents per formar-ne una de nova:

pinta+llavis: pintallavis poca+vergonya: pocavergonya

Fixeu-vos que les paraules que les formen ja existixen en la llengua: pinta, llavis, poca, vergo-nya.

De vegades les dos paraules primitives es poden unir mitjançant una preposició o conjunció:

cap+i+cua: capicua mal+de+cap: maldecap

La derivació

La derivació és un procediment pel qual, a partir d’una paraula primitiva, se’n crea una de dife-rent amb la unió d’un sufix o d’un prefix:

des+ajust: desajust co+operar: cooperar tap(a)+adora: tapadora teul(a)+ada: teulada


3

• La derivació per sufix permet la creació de classes de paraules diferents de la primitiva. En canvi, les creades amb prefix mantenen sempre la categoria original:

desitj(a) (verb)+able: desitjable (adjectiu) davant (adverbi)+al: davantal (substantiu) sub+títol (substantiu): subtítol (substantiu) pre+ocupar (verb): preocupar (verb)

• Les paraules sufixades poden canviar l’accent de la primitiva i, en canvi, les prefixades no:

símbol+isme: simbolisme terr(a)+assa: terrassa in+humà: inhumà dis+funció: disfunció

S’han de destacar els canvis fonètics i ortogràfics que ocorren en algunes paraules respecte de la primitiva. Canvis que també es donen en la formació del gènere i nombre dels substantius i adjectius:

Consonants Primitiu Derivat

p/b cap llop

cabet llobató

t/d salut buit

saludar buidatge

c/g (gu) amic groc

amigable groguenc

u/v esclau blau

esclavitud blavós

ig/tg (tj) mig desig

mitger desitjable

ig/g (j) boig roig

bogeria rojor

Ø/n funció torró

funcionari torroner

j (tj)/g (tg) taronja corretja

taronger corretger

g/gu sang sanguinari

s/ss cabàs cabassada

ç/c feliç felicitat

c/qu blanc blanquíssim

Exercici: 5


4

La sufixació La sufixació és un procediment de derivació consistent en l’addició d’un element (sufix) darre-re de la paraula primitiva per a formar-ne una de diferent. Este nou vocable pot mantindre la categoria gramatical de la paraula primitiva o bé canviar-la. La llista de sufixos és gran; els més productius són: Per a formar substantius

De substantius -er/a -ada -à/ana -eria -isme -ar

fusta animal guàrdia fusta impressió bèstia

fuster/a animalada guardià/ana fusteria impressionisme bestiar

D’adjectius -esa -or -ària -ia -ura -bilitat

vell/a coent llarg/a valent/a culte/a possible

vellesa coentor llargària valentia cultura possibilitat

De verbs -ció -ment -atge -dor/a

salvar patir muntar menjar

salvació patiment muntatge menjador

Per a formar adjectius

De substantius (*)

-à/ana -al -enc/a -ista -ístic/a -il -ari/ària -ar -ós/osa

ciutat verb avellana art òpera febra via pol orgull

ciutadà/ana verbal avellanenc artista operístic febril viari/ària polar orgullós/osa

D’adjectius -ós/osa -enc/a

verd/a gris/a

verdós/osa grisenc/a

De verbs -dor/a -ble -dís/dissa

patir agradar oblidar

patidor/a agradable oblidadís/issa

D’adverbis -à/ana -er/a

fora prop

forà/ana proper/a


5

Per a formar verbs

De substantius -ejar -itzar -ificar

gota síntesi classe

gotejar sintetitzar classificar

D’adjectius -ejar -itzar -ificar

net/a òptim/a sant/a

netejar optimitzar santificar

D’adverbis -ejar sovint sovintejar

Per a formar adverbis

D’adjectius -ment perdut/da perdudament

(*) Un cas particular és el dels gentilicis, les paraules que designen els habitants d’un lloc. Sempre deriven de noms propis (topònims). Els més habituals són:

-í/ina el Marroc Alacant

marroquí/ina alacantí/ina

-à/ana València Itàlia

valencià/ana italià/ana

-és/esa Romania França

romanés/esa francés/esa

-enc/a Castelló París

castellonenc/a parisenc/a

-er/a el Brasil Dénia

brasiler/a denier/a


La prefixació La prefixació és un procediment de derivació consistent en la unió d’un prefix davant de la paraula primitiva per a formar-ne una de diferent. El mot nou és de la mateixa categoria gra-matical de la paraula primitiva i, generalment, conserva la mateixa síl·laba tònica. Els principals prefixos són:

a/an adormir, asimètric, analfabet infra infraestructura, infraroig

ante anteposar, antesala inter internacional

anti antibiòtic, anticòs no- no-violència


6

bi bisexual, bipolar per perdurar, percaçar

con col·lectiu, concentrar post postguerra, postpart

contra contradir, contrafur pre preocupar, preavís

des descobrir, despassar pro pronom, proporció

dis distraure, disculpa re resseguir, reobrir

en/em encreuar, emmarcar sots sotsdelegat

entre entremig, entresuat sub subíndex, submarí

es esbudellar, escaldat super superposició

ex exclamar, exposició supra supranacional

extra extraordinària trans transport, transacció

hiper hipersensibilitat ultra ultralleuger

in irrellevant, innat vice vicesecretària

Cal destacar que els prefixos con i in poden variar de forma segons la paraula que els seguisca:

con+natural: connatural com+moure: commoure co+operar: cooperar col+laborar: col·laborar cor+respondre: correspondre

in+diferent: indiferent im+mortal: immortal il+legal: il·legal ir+responsable: irresponsable


La composició La composició és un procediment de formació de paraules consistent en la unió de dos parau-les per a formar-ne una de diferent. En el nou mot les paraules originàries s’escriuen juntes o separades amb guionet:

porta+mines: portamines sud+oest: sud-oest S’escriuen amb guionet les paraules compostes en què:

1. el primer element acaba en vocal i el segon comença per r, s o x, 2. el primer mot du accent gràfic.

Malva-rosa pèl-roja


7

I també en els numerals i els punts cardinals o quan hi pot haver confusió.

trenta-tres nord-oest Mont-roig Bell-lloc Pel que fa a la categoria gramatical resultant, el mot compost seguix el següent patró:

substantiu+substantiu substantiu autovia, aiguaneu

adjectiu+substantiu substantiu bonaventura, altaveu

verb+substantiu substantiu torcamans, paraigua

adverbi+substantiu substantiu menyspreu, malson

adjectiu+adjectiu adjectiu fisicoquímic, nouvingut

adverbi+adjectiu adjectiu benvingut, malsà

substantiu+adjectiu adjectiu pèl-roig, camallarg

substantiu+verb verb capgirar, colltòrcer

adverbi+verb verb malbaratar, menystindre

En alguns casos les paraules originàries s’ajunten mitjançant una preposició o una conjunció:

mal+de+cap: maldecap cap+i+cua: capicua

Exercicis: 3, 11 i 12

Morfosintaxi

El gènere dels substantius Tots els substantius, generalment els referits a persones i animals, poden tindre terminacions distintes segons el gènere (masculí i femení). És el cas de gat/gata o carter/cartera. D’altres, en canvi, només en tenen una: cadira, cotxe, cervesa.

• La regla general bàsica per a formar el femení dels substantius és afegir una -a al mas-culí:

conill/conilla xic/xica company/companya

Ara bé, hi ha noms que presenten altres particularitats:

Alguns, en afegir la -a, canvien l’última grafia: p>b,t>d, c>g, s>ss, l>l·l, f>v.

llop/lloba, nebot/neboda, amic/amiga, mes-tís/mestissa, pupil/pupil·la, serf/serva

Alguns altres, en afegir la -a, passen a ser pa-raules esdrúixoles, que cal accentuar.

canari/canària, savi/sàvia, esponta-ni/espontània, bohemi/bohèmia


8

Els masculins acabats en -e i -o àtones, i alguns acabats en -eu, canvien l’última vocal per -a.

mestre/mestra, moro/mora, hebreu/hebrea, sogre/sogra

Els masculins acabats en vocal tònica afigen -na.

alcoià/alcoiana, lleó/lleona, mallor-quí/mallorquina

Els masculins acabats en -au, -iu, -ou, i alguns en -eu, canvien la -u per -va.

esclau/esclava, escandinau/escandinava, detectiu/detectiva

Els acabats en -òleg fan el femení en -òloga. psicòleg/psicòloga, biòleg/biòloga, filò-leg/filòloga

Alguns substantius femenins són paraules amb arrel diferent.

marit/muller, gendre/nora, bou/vaca, ho-me/dona, cavall/egua

Alguns substantius femenins acaben en -iu, -ina i -essa.

tigre/tigressa, actor/actriu, heroi/heroïna, rei/reina, alcalde/alcaldessa

Alguns substantius masculins es formen sobre el femení amb la terminació -ot.

rabosa/rabosot, abella/abellot, brui-xa/bruixot, perdiu/perdigot

Molts noms són invariables, com ara els aca-bats en -aire, -cida, etc. Els que acaben en -ista també, però s’accepta el masculí en -iste (més propi de la llengua oral que de l’escrita).

el/la suïcida, el/la captaire, el/la gimnasta, el/la monarca, un taxista/e i una taxista, un artista/e i una artista

• En els noms d’animals que no tenen diferència de gènere, este s’explicita afegint mas-

cle o femella i sense canviar el gènere de l’article: la girafa mascle / la girafa femella, el rinoceront mascle / el rinoceront femella

• Hi ha, a més, paraules amb doble gènere: art, crisma, èmfasi, esfinx, fel, mar, vessant... • Hi ha alguns substantius que poden tindre dos significats totalment diferents segons el

gènere:

El canal (via d’aigua) La canal (conducte estret per a aigua)

El capital (diners) La capital (ciutat principal)

El clau (per a clavar) La clau (per a obrir)

El coma (quadre clínic greu) La coma (signe de puntuació)

El fi (el propòsit, l’objectiu) La fi (el final, l’acabament)

El full (de paper) La fulla (d’una planta o arbre)

El llum (aparell que fa llum) La llum (agent físic, claredat)

Un orde (disposició regular; congregació religiosa) Una orde (manament)

El pols (pulsacions) La pols (partícules en suspensió)

El pudor (vergonya) La pudor (mala olor)

El regle (instrument) La regla (norma; menstruació)

El salut (acte de saludar) La salut (estat físic sense malalties)


9

El son (acte de dormir) La son (ganes de dormir)

El terra (paviment) La terra (sòl agrícola, matèria, etc.)

A continuació hi ha una taula amb les paraules més usuals que tenen gènere diferent respecte del castellà:

Són masculines Són femenines

els afores el genoll les alicates la icona

un avantatge el greix una amargor la marató

el cap el llegum una anàlisi la marjal

el carrer el lleixiu una aroma la mona

un colom un lluç una arracada l’oïda

el compte el marge la botija una olor

el corcó el nas la butxaca les postres

el corrent el núvol la calor la rabosa

el costum el pebre la dent la resta

el deute el pendent la desfilada la sabata

el dubte el queixal una destrossa la suor

els espinacs el raïm la dita la teulada

un estratagema el somriure la disfressa la tomaca

un estruç el senyal una estrena la tonyina

el front el titella la llima la vall

Exercicis: 1, 2 i 3

El nombre dels substantius Pràcticament tots els substantius, a excepció d’uns pocs (generalment acabats en -s, com ara virus, llapis o temps), tenen flexió de nombre, és a dir, tenen singular i plural. És el cas de cot-xe/cotxes, pa/pans o barca/barques. • La regla general bàsica per a formar el plural dels substantius és afegir una -s al singular:

conill/conills individu/individus company/companys Ara bé, hi ha noms que seguixen altres regles:


10

Els acabats en -a àtona formen el plural en -es. Això de vegades provoca canvis ortogràfics: ça > ces, ca > ques, qua > qües, ga > gues, gua > gües, ja> ges.

pansa/panses, reina/reines, planeta/planetes força/forces, taca/taques, pasqua/pasqües, vaga/vagues, paraigua/paraigües, boja/boges

Els acabats en vocal tònica afigen -ns. Excepcions: vosté, el nom de les lletres, ter-mes infantils i alguns noms presos d’altres llengües.

processó/processons, bé/bens, oceà/oceans Però: vostés, les os, les pes, els papàs, cafés, purés, comités, xampús, ximpanzés, rajàs, sofàs

Els acabats en -s, -ç i -x afigen -os. Alguns dupliquen la -s.

mes/mesos, braç/braços, prefix/prefixos, peix/peixos, despatx/despatxos pas/passos

Els acabats en -sc, -st, -xt i -ig, poden afegir -s o -os.

disc: discs/discos gust: gusts/gustos text: texts/textos desig: desigs/desitjos

Alguns dels acabats en -e àtona també poden formar el plural afegint -ns.

home: homes/hòmens jove: joves/jóvens També: àsens, térmens, màrgens, òrfens, rà-vens, vèrgens

Són invariables:

Els dies de la setmana següents. el/els dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres

Els noms plans masculins acabats en -s el/els llapis, atles, globus, cactus, porus, tipus

Tots els noms femenins acabats en -s la/les càries, pols, tos, urbs

Estes paraules masculines el/els temps, algeps, fons, pus

Els compostos acabats en -s un/uns torcamans, un/uns paracaigudes

Hi ha alguns substantius que només s’usen en plural: les tisores, les bragues, els calçotets, les ulleres, els escacs, les exèquies, les alicates, els afores, els espinacs, les postres, els sostenidors, les cosquerelles, els diners... Finalment recordeu també que en valencià l’acabament en -sis només és pròpia d’alguns subs-tantius en la forma del plural, ja que en singular acaben en -si: la crisi / les crisis, l’oasi / els oasis, l’anàlisi / les anàlisis, etc.



11

El gènere i el nombre dels adjectius Els adjectius adopten el gènere del substantiu que modifiquen, amb el qual sempre concorden en gènere i nombre. Així, un substantiu femení plural com nadadores anirà acompanyat d’un adjectiu femení plural, com ara franceses. No és possible dir *Unes nadadores francesos o *Unes nadadores francesa. Habitualment l’adjectiu es col·loca darrere del substantiu.

Tenien un projecte engrescador. Interpretaren una cançó magnífica.

De vegades, per donar èmfasi, o perquè hi ha dos adjectius que completen el nom, se’n pot posar algun davant del substantiu:

Tenien un engrescador projecte. Interpretaren una magnífica cançó basca.

També hi ha vegades que els adjectius poden tindre significats diferents segons que vagen davant o darrere del nom:

És un pobre home. (‘poc important, infeliç’) És un home pobre. (‘que no és ric’)

Les regles per a formar el gènere i el nombre dels adjectius són les mateixes que hem vist per als substantius. Si de cas, convé ressaltar que, tenint en compte les formes de gènere possi-bles, els adjectius se solen classificar en:

• Adjectius d’una terminació. Tenen una única forma per al singular i una altra per al plural: amable/amables, superior/superiors, egoista/egoistes, idiota/idiotes, de-cent/decents, cruel/cruels, idiota/idiotes, vital/vitals, afí/afins, salvatge/salvatges, àgil/àgils, suau/suaus, etc.

• Adjectius de dos terminacions. Tenen dos formes per al singular (masculí i femení) i dos per al plural (masculí i femení):

Masculí singular Femení singular Masculí plural Femení plural

clar viu pla redó buit llis espés aeri fondo europeu roig psicòleg tranquil

clara viva plana redona buida llisa espessa aèria fonda europea roja psicòloga tranquil·la

clars vius plans redons buits llisos espessos aeris fondos europeus roigs/rojos psicòlegs tranquils

clares vives planes redones buides llises espesses aèries fondes europees roges psicòlogues tranquil·les


12

Recordeu que, a diferència del castellà, en valencià són de dos terminacions els adjectius habi-tuals següents: calent/calenta, comú/comuna, pobre/pobra, covard/covarda, dolç/dolça, ferm/ferma, fort/forta, gris/grisa, marroquí/marroquina, trist/trista, valent/valenta, verd/verda. Per exemple: La dona marroquina era molt forta i molt valenta, gens covarda. Observacions

1. També hi ha adjectius que només tenen doble forma en el singular o en el plural; per tant, només tenen tres formes. Són els adjectius que acaben en -aç, -iç i -oç, i els ad-jectius que, en masculí singular, acaben en -e.

MS FS MP FP

Acabats en -aç, -iç, -oç

audaç feliç feroç

audaços feliços feroços

audaces felices feroces

Masculí sin-gular en -e

ample negre tendre

ampla negra tendra

amples negres tendres

2. Els adjectius cru i nu, a pesar d’acabar en vocal tònica, no prenen la -n en la resta de

formes: cru, crua, crus, crues (no s’ha de dir *cruns o *crunes).

Exercicis: 8, 9, 10, 11 i 12

Els demostratius Els demostratius indiquen la proximitat o llunyania espacial, però també de vegades temporal, respecte de l’emissor. Es pot distingir entre determinants, pronoms neutres i adverbis. Tots tenen tres formes diferents segons el grau de proximitat, i els determinants també segons el gènere i el nombre. Hi ha tres graus de proximitat:

• Primer grau: proximitat respecte a l’emissor. • Segon grau: proximitat respecte al receptor o distància intermèdia de l’emissor. • Tercer grau: llunyania respecte de l’emissor i el receptor.

DETERMINANTS

Singular Plural

GRAU Masculí Femení Masculí Femení

Proximitat immediata este (aquest) esta (aquesta) estos (aquests)

estes (aquestes)


13

Proximitat intermèdia eixe (aqueix) eixa (aqueixa) eixos (aqueixos)

eixes (aqueixes)

Llunyania aquell aquella aquells aquelles

GRAU PRONOMS NEUTRES ADVERBIS

Proximitat immediata açò ací aquí

Proximitat intermèdia això ahí

Llunyania allò allí allà

Observacions

1. Els determinants presenten duplicitat de formes en els dos primers graus: simples (es-ta, eixa) i reforçades (aquesta, aqueixa). Les primeres són les més habituals en la llen-gua oral, però també són les usades preferentment en els mitjans de comunicació va-lencians i en les institucions valencianes. Les formes reforçades, de llarga tradició en la literatura clàssica valenciana, continuen usant-se àmpliament en la literatura actual i en els àmbits més formals.

2. Ací/aquí. La forma més general en valencià és ací, però aquí és la forma habitual del

parlar de les comarques més pròximes a la ciutat d’Alacant, i també de Dénia i Xàbia.

Exercici: 13

Els possessius Els possessius són determinants que indiquen relacions de possessió o de pertinença. En valencià hi ha dos classes de possessius:

• Possessius àtons. Sempre van davant del substantiu. Només s’usen davant d’alguns noms de parentiu (mon pare, ma germana, son tio, mos pares...), en algunes expressi-ons (ma vida, ma casa...), en algunes fórmules de tractament (Sa Majestat, Sa Sante-dat, Déu nostre senyor...), en poesia i en refranys (Cada olla té sa tapadora).

• Possessius tònics. S’usen en la resta de casos: cosa seua, la meua moto, el vostre viat-

ge, un amic meu. Cal destacar que les formes que van davant del substantiu porten sempre l’article determinat: el meu pis, el vostre llapis, la seua il·lusió.

Els possessius canvien de forma segons la persona, el gènere i el nombre:


14

Tònics

Singular Plural

Masculí Femení Masculí Femení

de mi el meu la meua els meus les meues

de tu el teu la teua els teus les teues

d’ell/ella, de vosté el seu la seua els seus les seues

de nosaltres el nostre la nostra els nostres les nostres

de vosaltres el vostre la vostra els vostres les vostres

d’ells/elles, de vostés el seu la seua els seus les seues

Àtons

Singular Plural

Masculí Femení Masculí Femení

de mi mon ma mos mes

de tu ton ta tos tes

d’ell/ella, de vosté son sa sos ses

de nosaltres nostre nostra nostres nostres

de vosaltres vostre vostra vostres vostres

d’ells/elles, de vostés son sa sos ses

Exercicis: 14 i 15

Ortografia i pronunciació

L’alfabet L’alfabet valencià consta de 26 lletres, a més de la ç que és una variant de la c i, com a tal, en el diccionari es buscarà dins de la lletra c.

Min. Maj. Nom Exemples

a A la a mà

b B la be (alta) barca

c C la ce cadira, ceba

ç Ç la ce trencada força, lluç


15

d D la de darrere

e E la e ple, mel

f F la efe família

g G la ge gos, gelat

h H la hac herba, ehem, hawaià

i I la i (llatina) dissabte, aire, iot

j J la jota jove

k K la ca karate

l L la ele laberint

m M la eme màquina

n N la ene niu

o O la o redó, allò

p P la pe pésol

q Q la cu quedar

r R la erre racó, cara

s S la esse sabó, posar

t T la te tisores

u U la u lluna

v V la ve (baixa) vindre

w W la ve doble Wagner

x X la ics panxa, xic, Xàtiva, caixa, taxi

y Y la i grega Nova York, canya

z Z la zeta zona

Observacions sobre les grafies que es pronuncien d’una manera diferent que en castellà (pe-rò igual que en moltes altres llengües)

• c. (ceba) Davant de e, i, es pronuncia com la s castellana. • ç. (força, lluç, feliçment) Es pronuncia com la s castellana. S’escriu davant de a, o, u, i

en final de síl·laba. • e oberta. (mel) S’ha d’obrir més la boca que quan es pronuncia una e en castellà. És la

mateixa vocal que apareix en la paraula anglesa any o en la francesa crème. • g. (gelat) Davant de e, i, la g es pronuncia amb un so idèntic a l’anglés judge , el francés

jaune o l’italià giovane. • j. (jove) Sempre es pronuncia amb el so que té la g davant de e, i. • o oberta. (allò) S’ha d’obrir més la boca que quan es pronuncia una o en castellà. És la

mateixa vocal que apareix en la paraula anglesa point o la francesa note. • la s sonora. (posar) Quan en valencià una s va sola entre vocals, té una realització so-

nora, semblant a la s castellana de rasgo o la francesa poison.


16

• v. (vindre) El valencià estàndard pronuncia esta lletra com a labiodental, és a dir, les dents superiors es col·loquen en contacte amb el llavi inferior, tal com també es pro-nuncia en francés, anglés o italià. De tota manera, la pronúncia com a b, tal com fa el castellà, està molt estesa en el valencià informal d’algunes zones.

• x. Esta lletra pot representar tres sons diferents:

1. (panxa, xic) Darrere d’una consonant (sempre) i al principi de paraula (la major part de vegades), es pronuncia com la ch castellana.

2. (Xàtiva, caixa) Darrere d’una i, i algunes vegades al principi de paraula (sobre-tot en alguns noms de llocs), es llegirà com la ch francesa o el grup anglés sh.

3. (taxi) En algunes paraules també es llig [ks].

• y. (Nova York, canya) Esta lletra, com la k o la w, només apareix en paraules proce-dents d’altres llengües. I també la trobem formant part del dígraf ny, amb el qual es representa el so que en castellà s’escriu amb la lletra modificada ñ.

• z. (zona) Sempre es realitza com una s sonora.

Els dígrafs Cada llengua té un determinat nombre de sons diferencials, que la gramàtica denomina fone-mes, i que varia d’un idioma a un altre. Però a l’hora d’escriure’ls ens trobem que la major part de llengües tenen més fonemes que grafies. Per tant, ha calgut arbitrar alguns procediments per a solucionar este desfasament. Els dos principals són:

• Que una mateixa grafia represente més d’un fonema. És el cas, per exemple, de la gra-fia e, que servix per a transcriure indistintament els fonemes /e/ i /Ɛ/ com ara en té-mer i cel.

• Els dígrafs, que són la unió de dos grafies que, juntes, representen un únic fonema. És el cas, per exemple, de ny que en la llengua escrita equival al fonema /ɲ/: pinya, bony.

Els dígrafs existents en valencià són:

Dígraf Pronunc. Exemples

GU(e,i) /g/ algues, guitarra, plagues

QU(e,i) /k/ qui, polques, taquigrafia

LL /λ/ cavall, castells, Llorenç, ella

NY /ɲ/ puny, canya, nyigo-nyigo

RR /r/ corriola, càrrega, marró

IG /tʃ/ veig, llebeig, Benifaraig

TX /tʃ/ txec, cartutx, clòtxina

SS /s/ Benissa, passar, essencial

TG(e,i) /dʒ/ corretger, mitges, paisatgista


17

TJ(a,o,u) /dʒ/ coratjós, platja, desitjar

TZ /dz/ o /z/ organitzar, realització, tretze

També hi ha lletres compostes que representen una combinació de dos consonants o bé una geminació (duplicació) d’alguna:

MM /mm/ commoció, immaculada, immillorable

NN /nn/ connexió, innecessari, innocent

TL /ll/ ametla, motle, guatla

TLL /λλ/ o /λ/ subratllar, rotllo,

TM /mm/ o /m/ setmana, atmosfera

TN /nn/ cotna, ètnic

L·L /ll/ o /l/ aquarel·la, nul·la, col·locar

Recordeu que en les combinacions tl, tll, tm i tn, la t indica una duplicació del so: no s’ha de pronunciar com a /t/. D’altra banda, la l·l (ele geminada) normalment es pronuncia com una simple l: només es du-plica en una pronúncia molt formal. Quan l’hàgeu d’escriure en l’ordinador, heu d’usar el punt volat que compartix tecla amb el 3 (maj. + 3). Si no ho feu així, i per exemple l’escriviu amb un punt baix, no es validaran bé els exercicis d’este curs.

Exercicis: 1, 2 i 3

Majúscules i minúscules L’ús de les majúscules en la lletra inicial d’algunes paraules fa dos funcions diferents:

• Funció distintiva, segons el tipus de paraula. Així els antropònims (noms propis de per-sona) s’escriuen sempre amb majúscula.

• Funció demarcativa (la posició de la paraula en el text). Per exemple s’escriu amb ma-júscula qualsevol paraula després d’un punt.

Convé recordar que les majúscules també s’han d’accentuar o portar dièresi, exactament igual com les minúscules. TIPUS DE PARAULA Com a norma general, s’escriuen amb majúscula inicial els noms propis, que designen un ser (persona o animal: Pere, Toby) i els topònims (noms propis de lloc: Gandia, Eslovàquia, els Ports). En canvi, van en minúscula els noms comuns: dona, senglar, arbre, gos, poble, casa. Així:


18

S’escriuen amb majúscula:

• Noms personals i cognoms: Pau Miralles, Joana Tur. • Noms de lloc: Otos, serra de Mariola, Europa, Saturn. • Noms d’institucions, empreses, organismes, entitats, partits polítics, etc.: Corts Valen-

cianes, Generalitat, Caixa Ontinyent, Centre Òptic Vila, Federació Valenciana de Futbol. • Formes protocol·làries de tractament: l’Honorable Conseller d’Hisenda i Administració

Pública, l’Excel·lentíssima Alcaldessa de València. • Les matèries i estudis acadèmics: Biologia, Francés, Dret, Enginyeria de Telecomunica-

cions. • Els títols d’obres de creació (literàries, artístiques, musicals, cinematogràfiques...) i pu-

blicacions: He llegit el Tirant este estiu. Has vist Imprebís? Has comprat el Levante? • Noms de festes i dies commemoratius: el Nou d’Octubre, Fogueres, Nadal, el Dia de la

Dona. • Marques i denominacions d’origen: un Ford Ka, Danone, vi de Borgonya.

S’escriuen amb minúscula:

• Els mots genèrics que acompanyen els noms propis d’accidents geogràfics i de topo-nímia urbana: el carrer Major, la plaça de Baix, el riu Millars, la platja del Postiguet.

• Els càrrecs: l’alcalde, la presidenta, el degà, la directora. • Els articles que acompanyen un topònim valencià o valencianitzat: l’Alcúdia, els Po-

blets, la Manxa. En el cas contrari s’escriuen en majúscula: Los Angeles, A Coruña, Las Palmas.

• Els gentilicis i els noms de llengües: francés, italià, suís, llatí (però Francés o Llatí si són assignatures).

• Els noms dels dies de la setmana i dels mesos: el dimarts, dia 23 de juliol. • Els punts cardinals: Vivim al sud de la ciutat (però s’escriuen en majúscula si formen

part d’un topònim: Sudan del Sud).

LA POSICIÓ EN EL TEXT

S’escriu amb majúscula:

• A principi de paràgraf i després de punt:

Enguany ha fet un oratge magnífic. No ha fet molta calor a l’estiu. A l’hivern tampoc va fer massa fred.

• Després dels signes d’admiració i d’interrogació, i de punts suspensius si es tracta de final de frase:

o Què busques? T’estava buscant a tu! o Van comprar llepolies, pastissets, begudes... Una autèntica festa!

• En les cartes, després de les fórmules de salutació i de comiat (encara que vagen se-guides per coma o dos punts):

Benvolgut client, Des de fa anys la nostra empresa...

Estimada Rosa: Com ja deus saber el dia 19...

Exercicis: 4 i 5


19

Expressió oral

Tasca 1. Unitat 1. Expressió oral

Expressió escrita

L’adequació Quan parlem o escrivim, adaptem el nostre text al context en què es produïx la comunicació. No s’utilitza, per exemple, el mateix registre lingüístic quan es deixa una nota a un familiar perquè baixe a comprar el pa que quan se sol·licita una subvenció a l’ajuntament per al club de bàsquet on juguen els fills. Esta propietat textual d’adaptar-se al medi, al context, s’anomena adequació, i les principals característiques que té són:

• Àmbit d’ús. N’hi ha de públics (una carta al director, una novel·la...) i de privats (un correu electrònic a una amiga, una conversa telefònica amb un familiar...).

• Registre. Pot ser formal (una ponència en un congrés, una sentència judicial), estàn-dard (un programa de ràdio, un periòdic) o col·loquial (una conversa entre germans).

• Canal. Un text pot ser oral (es diu i s’escolta) o escrit (s’escriu i es llig). • Intenció comunicativa. Segons la finalitat del que expressem, podem intentar narrar

(contar uns fets), convéncer algú d’alguna cosa, donar-li instruccions, explicar una co-sa...

Generalment adaptem els nostres missatges a estes característiques, i la major part de vega-des ho fem de manera inconscient.

Tasca 2. Unitat 1. Expressió escrita

Recapitulació

Exercicis: 1 i 2


20

Unitat 2

Comprensió lectora


Lèxic

La sinonímia i l’antonímia

LA SINONÍMIA Les paraules són sinònimes quan tenen el mateix significat o un de molt semblant, per exem-ple: portar/dur, barat/econòmic, senyal/marca. Cal tindre en compte que la sinonímia total, és a dir, quan dos paraules poden intercanviar-se en tots els contextos, no és molt freqüent. La més habitual és la sinonímia parcial. Es tracta de paraules que es poden intercanviar només en alguns contextos, és a dir, que són sinònimes només en alguna de les seues accepcions: aclarir i explicar són sinònims quan aclarir s’usa en sentit figurat: Li he aclarit / explicat els dub-tes. Però no ho són quan aclarir significa ‘fer menys espés’: Haurem d’aclarir la salsa. I no *Haurem d’explicar la salsa. I també tenim la sinonímia geogràfica, és a dir, aquelles paraules que són perfectament inter-canviables quant al significat, però que no són usades amb la mateixa freqüència en tot el do-mini lingüístic. Així, depenent del lloc, podem dir: arena o sorra, ací o aquí, pimentó o pebrera, dacsa o panís, encisam o lletuga, etc.

Exercicis: 1, 2, 3, 4 i 6

L’ANTONÍMIA Són antònims els mots que tenen significats contraris o oposats: pujar/baixar, poc/molt, blanc/negre. Hi ha diferents tipus d’antonímia: Antonímia complementària. Quan l’afirmació d’una de les dos paraules implica la negació de l’altra, els antònims són complementaris: dia/nit. Antonímia inversa. Quan l’afirmació d’una de les paraules implica l’existència de l’altra: com-prar/vendre, donar/rebre. Antonímia gradual. Quan entre les dos paraules és possible intercalar-ne d’altres segons una gradació: fred/fresc/tebi/calent.


21

Antonímia gramatical. Quan a una paraula s’afig un prefix que indica negació o oposició. Per exemple: a-, des-, dis-, i-, il-, im-, in-, ir-, no-...

normal/anormal, fer/desfer, continu/discontinu, lletrat/illetrat, lògic/il·lògic, presenta-ble/impresentable, feliç/-infeliç, regular/irregular, bel·ligerància/no-bel·ligerància.

Cal tindre en compte que una mateixa paraula pot presentar antònims diferents segons el context: clima fred / clima càlid, café fred / café calent, caràcter fred / caràcter apassionat.

Exercicis: 5, 7, 8, 9, 10, 11 i 12

La polisèmia Les paraules polisèmiques són les que tenen més d’un significat, els quals s’anomenen accep-cions. Les accepcions d’un mot es recullen i s’exemplifiquen en els diccionaris, on apareixen reunides en la mateixa entrada, sovint separades per números (1... 2...) o per doble barra ( // ).

Per exemple, la paraula cap pot tindre, entre altres, els significats següents: 1. a. m. ANAT. Part superior del cos humà i anterior i superior de molts animals, que conté els principals òrgans dels sentits i centres nerviosos. b. m. ADOB. Part d’una peça o d’un cuiro que correspon al cap de l’animal. 2. a. adj. Algun (no existint realment, sinó imaginat per a fer-lo objecte d’una negació, una exclusió, una interrogació, una suposició). Ja no queda cap taronja al rebost. No té cap intenció d’anar-se’n. Quantes vegades has anat a aquell poble? Cap. b. cap més (o cap més altre) Cap altre. Vés alerta i no et taques la camisa nova perquè no en tens cap més altra. c. no cap Ni un, ningú. 3. a. prep. En direcció a. Va cap a casa. Vés cap allí. S’arrima cap a l’esquerra. b. prep. [fig.] Aquella actriu camina cap a l’èxit. c. fer cap Anar, comparéixer. No va tardar molt de temps a fer cap a l’estació.


Morfologia i sintaxi

El present d’indicatiu El present d’indicatiu normalment designa fets que tenen lloc en el moment actual: Plou i no fa sol. Vinc del treball i me’n vaig cap a casa.


22

Però també pot designar accions que es fan habitualment o expressar fets atemporals: La ver-dura, la compre en el mercat. Tres i dos fan cinc. I, a més, també es pot referir al temps passat (present històric) o al futur: Jaume I conquesta Mallorca l’any 1229. Demà juguem un partit important. Les formes del present d’indicatiu dels verbs regulars són les següents:

1a CONJUGACIÓ

2a CONJUGACIÓ

3a CONJUGACIÓ

PURA INCOATIVA

CANTAR TÉMER PERDRE DORMIR SERVIR

-e cante -Ø tem perd -Ø dorm -isc servisc

-es cantes -s tems perds -s dorms -ixes (-eixes) servixes/eixes

-a canta -Ø tem perd -Ø dorm -ix (-eix) servix/eix

-em cantem -em temem perdem -im dormim -im servim

-eu canteu -eu temeu perdeu -iu dormiu -iu serviu

-en canten -en temen perden -en dormen -ixen (-eixen) servixen/eixen

Observacions 1) En la major part dels parlars valencians, el morfema de la primera persona de singular dels verbs de la primera conjugació acaba en -e, però en valencià septentrional (el Maestrat, l’Alcalatén, els Ports) acaba en -o (ballo, canto, treballo, trobo). 2) En conjugar els verbs de la 1a conjugació acabats en -car, -çar, -guar, -quar, -jar i -tjar, es produïxen canvis ortogràfics: evocar/evoques, adreçar/adrecem, enaiguar/enaigües, ade-quar/adeqüeu, netejar/netegeu, viatjar/viatgen. 3) Alguns verbs de la 3a conjugació que tenen o, e en el lexema (tossir, vestir) alternen amb u, i, respectivament, quan esta vocal es troba en síl·laba àtona: tossir/tusses/tossim; ves-tir/visten/vestim. 4) Els verbs de la 2a i 3a conjugacions el lexema dels quals acaba en -x, -c, -s, -g fan la segona persona del singular del present d’indicatiu en -es: mereixes, coneixes, vences, cuses, tusses, lliges, fuges. 5) Molts verbs de la 2a conjugació són velaritzats, és a dir, que tenen un so velar (representat per la grafia c i, en alguns, per l’aplec -sc) al final de la primera persona del singular del present d’indicatiu (córrec, duc, dic, prenc, vinc, cresc, meresc). Però este so no apareix en la resta de persones del present d’indicatiu (corres, corren). 6) En els verbs acabats en -iar (acariciar, anunciar, apropiar, beneficiar, canviar, copiar, denun-ciar, diferenciar, estalviar, estudiar, iniciar, negociar, premiar, presenciar, renunciar i alguns altres més) són planes -i l’accent recau sobre la i- les persones 1a, 2a, i 3a del singular i 3a del plural del present d’indicatiu: can-vi-e, can-vi-es, can-vi-a, can-vi-en.


23

7) La major part dels verbs de la 3a conjugació són incoatius, per això sol haver-hi la tendència a conjugar erròniament alguns verbs que pertanyen al model pur: jo sent, tu sents (i no *jo sentisc, *tu sentixes). Present d’indicatiu dels verbs irregulars més usuals El present d’indicatiu d’alguns verbs presenta particularitats que s’aparten del paradigma dels verbs regulars. Estes característiques afecten, sobretot, verbs de la 2a i de la 3a conjugacions, com es pot observar a continuació. Verbs velaritzats

- Acabats en -NDRE, -LDRE

ATENDRE: atenc, atens, atén, atenem, ateneu, atenen. PRENDRE: prenc, prens, pren, prenem, preneu, prenen. MOLDRE: molc, mols, mol, molem, moleu, molen.

- Acabats en -URE

BEURE: bec, beus, beu, bevem, beveu, beuen. CREURE: crec, creus, creu, creiem (o creem), creieu (o creeu), creuen. DEURE: dec, deus, deu, devem, deveu, deuen. ESCRIURE: escric, escrius, escriu, escrivim, escriviu, escriuen. RIURE: ric, rius, riu, riem, rieu, riuen. TRAURE: trac, traus, trau, traiem (o traem), traieu (o traeu), trauen. CAURE: caic, caus, cau, caiem (o caem), caieu (o caeu), cauen. VIURE: visc, vius, viu, vivim, viviu, viuen.

- Acabats en -ER, -ÉIXER

CONÉIXER: conec, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneixen. CÓRRER: córrec, corres, corre, correm, correu, corren. PERTÀNYER: pertanc, pertanys, pertany, pertanyem, pertanyeu, pertanyen. CRÉIXER: cresc, creixes, creix, creixem, creixeu, creixen. MERÉIXER: meresc, mereixes, mereix, mereixem, mereixeu, mereixen. NÀIXER: nasc, naixes, naix, naixem, naixeu, naixen.

Altres irregularitats

ANAR: vaig, vas, va, anem, aneu, van. CABRE: cap, caps, cap, cabem, cabeu, caben. DIR: dic, dius, diu, diem, dieu, diuen. DUR: duc, dus, du, duem, dueu, duen. EIXIR: isc, ixes, ix, eixim, eixiu, ixen. ESTAR: estic, estàs, està, estem, esteu, estan. FER: faig, fas, fa, fem, feu, fan. HAVER: he, has, ha, hem (o havem), heu (o haveu), han. OBRIR: òbric, obris, obri, obrim, obriu, obrin. OMPLIR: òmplic, omplis, ompli, omplim, ompliu, omplin. PODER: puc, pots, pot, podem, podeu, poden. SABER: sé, saps, sap, sabem, sabeu, saben.


24

SER: sóc, ets (o eres), és, som, sou, són. TINDRE o TENIR: tinc, tens, té, tenim, teniu, tenen. VEURE: veig, veus, veu, veiem (o veem), veieu (o veeu), veuen. VOLER: vull, vols, vol, volem, voleu, volen. VINDRE o VENIR: vinc, véns, ve, venim, veniu, vénen.

Exercicis: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12 i 13

Els numerals Els numerals poden ser: cardinals, ordinals, partitius, multiplicatius o col·lectius. Els numerals cardinals

Els numerals cardinals designen la quantitat exacta: seixanta roses, dos-centes vint-i-quatre jornades.

0 zero 11 onze 30 trenta

1 u (o un), una 12 dotze 40 quaranta

2 dos 13 tretze 50 cinquanta

3 tres 14 catorze 60 seixanta

4 quatre 15 quinze 70 setanta

5 cinc 16 setze 80 huitanta (o vuitanta)

6 sis 17 dèsset (o disset) 90 noranta

7 set 18 díhuit (o divuit) 100 cent

8 huit (o vuit) 19 dènou (o dinou) 200 dos-cents

9 nou 20 vint 1.000 mil

10 deu 21 vint-i-u, vint-i-una 1.000.000 un milió

1) El cardinal que designa la unitat pot adoptar la forma u o un. Escriurem un quan el numeral acompanya un substantiu (Compra’m un regal), i escriurem u en la resta de casos (He llegit el capítol u).

2) La forma del femení de dos pot ser dos o dues: dos persones o dues persones.

3) Per a escriure’ls, s’usa el guionet entre les desenes i les unitats (quaranta-cinc) i entre les unitats i les centenes (sis-cents), tal com s’estudiarà en l’apartat d’ortografia d’esta mateixa unitat (“regla del duc”). Així, la xifra 7.857 dies, l’escriurem: set mil huit-cents cinquanta-set dies.

4) Del 21 al 29 s’usa, a més del guionet, una i entre la unitat i la desena: vint-i-tres, vint-i-cinc, vint-i-huit. En canvi, entre el 31 i el 99 no s’usa la i: trenta-quatre, quaranta-set, noranta-nou.

Exercicis: 14 i 15


25

Els numerals ordinals

Els numerals ordinals indiquen l’orde o posició en una sèrie: Heu arribat els quarts. Ocupava la sèptima fila.

Tots els ordinals tenen flexió de gènere i nombre: primer, primera, primers, primeres.

Els quatre primers ordinals són: primer/a, segon/a, tercer/a i quart/a.

A partir del que fa 5 hi ha una doble possibilitat. La primera opció, amb la qual es poden for-mar els ordinals de totes les xifres, és amb el sufix -é per al masculí i -ena per al femení singular (cinqué/cinquena, sisé/sisena, seté/setena, huité/huitena, desé/desena, onzé/onzena, vin-té/vintena, trenta-dosé/trenta-dosena, etc.).

L’altra opció és per mitjà de les formes cultes per a les xifres entre el 5 i el 10 (quint/a, sext/a, sèptim/a, octau/octava, dècim/a) i per a les desenes (vigèsim/a, trigèsim/a, etc.).

D’altra banda, amb este mateix sentit col·loquialment també s’usa la construcció el que fa + el cardinal corresponent: la que fa nou, el que fa vint, etc. Els numerals partitius

Els numerals partitius expressen fraccions de la unitat: mig litre, una sisena part.

Presenten les formes pròpies mig/mitja i terç/terça. La resta es fan com els ordinals: quart/quarta, cinqué/cinquena o quint/quinta, sisé/sisena o sext/sexta, etc. Exemples: M’he menjat mitja coca. Ha comprat una quarta de carn. M’he begut un terç de cervesa. He cobrat una sexta part del deute. Em correspon pagar una catorzena part.

Recordeu que els partitius s’usen en la lectura dels nombres fraccionaris: 1/3 = un terç; 2/5 = dos cinquens, dos quints; 7/9 = set novens, etc. És habitual reforçar el partitiu amb el nom part: 3/10 = tres desenes parts. Els numerals multiplicatius

Els numerals multiplicatius expressen el nombre de vegades que s’augmenta una entitat.

Els més comuns són: doble, triple, quàdruple, quíntuple. Exemple: La moto li ha costat el triple del que esperava.

Els multiplicatius col·loquialment també s’expressen amb l’estructura “tantes vegades més”: sis vegades més, cent vegades més. Els numerals col·lectius

Els numerals col·lectius expressen conjunts formats per un nombre concret d’entitats.

Normalment presenten la mateixa forma que els ordinals femenins en -ena (dotzena, vintena, quarantena). Però, a més, hi ha altres formes com ara: parell, miler, duo, trimestre, bienni, centenari, etc.

Exercicis: 16 i 17


26


El guionet A banda de l’ús del guionet que vam estudiar en l’apartat de lèxic de la unitat 1, en què es va treballar la composició (gira-sol, sud-est, etc.), cal recordar també els usos següents d’este signe ortogràfic. El guionet en els numerals compostos Les quantitats s’escriuen separades generalment: dos milions de persones, tres mil euros, però unim amb un guionet les desenes i les unitats, i també els compostos de cent: cinquanta-dos, quatre-centes. La coneguda com a regla del duc ens ajuda a recordar la posició dels guionets en els numerals: estos es posen entre les desenes (D) i les unitats (U), i entre les unitats (U) i les centenes (C).

D – U – C D + U: vint-i-set, cinquanta-sis, huitanta-u

U + C: dos-cents, cinc-centes, sis-cents

Exercicis: 1 i 2 El guionet en els pronoms febles Per regla general, els pronoms febles van davant del verb, però es posen darrere necessària-ment si el verb és un infinitiu, un gerundi o un imperatiu. Si el verb acaba en consonant o en diftong decreixent, el pronom feble se separa per mitjà del guionet: Has de comprar-te el llibre. Estem animant-les cada partit. Apagueu-lo!

Exercicis: 3 i 4

La síl·laba, el diftong i el hiat

LA SÍL·LABA Les paraules estan formades per síl·labes: à-nec, mo-na, can-tar, hò-mens. Tota síl·laba està formada necessàriament per una vocal, que opcionalment pot anar acompanyada per una o més consonants. Segons el nombre de síl·labes, les paraules es classifiquen en monosíl·labes, si tenen només una síl·laba, per exemple: ma, vi, teu, molc, peus, tres, i polisíl·labes quan tenen més d’una síl·laba: po-ma, ca-di-ra, co-ber-tor, ci-èn-ci-a, en-co-rat-jar, a-no-ni-mat.


27

EL DIFTONG Un diftong és la unió d’una vocal qualsevol i d’una i o una u que es pronuncien en la mateixa síl·laba: ai-re, cou-re, piu-lar, guant, qua-tre. Quan la i o la u es troben davant, els diftongs s’anomenen diftongs creixents, perquè, en con-tacte amb la vocal, el grau d’obertura creix (la boca s’obri). En valencià només es pot parlar pròpiament de diftongs creixents quan tenim els grups gu + vocal i qu + vocal, sempre que gu i qu no siguen dígrafs i que, per tant, sone la vocal u.

DIFTONGS CREIXENTS

gu + vocal qu + vocal

llen-gua pas-qua

llen-gües pas-qües

lin-güis-ta a-qüí-fer

llen-guo-ta quo-cient

A més, també cal recordar que la i i la u, quan van a principi de paraula davant d’una altra vo-cal i quan van entre vocals, funcionen com a consonants i, per tant, formen una única síl·laba amb la vocal següent: iar-da, hie-na, io-gurt, ua-di; cre-uar, mo-uen, pa-io, bo-ia. Si, en canvi, la i o la u van darrere de la vocal, els diftongs s’anomenen diftongs decreixents, perquè l’obertura disminuïx (la boca es tanca). En este cas, es formaran diftongs després de qualsevol vocal.

DIFTONGS DECREIXENTS

vocal + i vocal + u

ai: ai-re au: au-daç

ei: Ei-vis-sa eu: teu-la-da

iu: fur-tiu

oi: boi-na ou: pou

ui: cui-ner

Exercicis: 9 i 10

EL HIAT Un hiat és la concurrència, dins d’una paraula, de dos vocals que no formen diftong i que, per tant, pertanyen a dos síl·labes diferents. Hi ha hiat en els casos següents:

• Quan dos vocals a, e, o van seguides: a-e-ro-port, o-a-si, po-e-ta. • Quan la i va precedida de consonant i seguida de vocal a, e, o: pa-ci-èn-ci-a, a-ten-ci-ó. • Quan la u va precedida d’una consonant diferent de q o de g i seguida de vocal a, e, o:

pèr-du-a, su-or.


28

• Quan, en dos vocals que formarien diftong, la segona és tònica (porta accent o dière-si): pa-ís, pa-ï-sos; ve-í, ve-ï-na.

Cal tindre en compte que:

• La h escrita entre vocals indica que estes no formen diftong i que pertanyen, per tant, a síl·labes diferents: pro-hi-bi-ci-ó, ve-hi-cle.

Exercicis: 5, 8 i 12 LA SEPARACIÓ DE PARAULES Quan escrivim i hem de separar una paraula, per exemple al final d’una línia, ho hem de fer tenint en compte que no es pot partir mai cap síl·laba. Per tant:

• No es pot trencar cap diftong: com-mou-re, guan-te-ra. • No es pot deixar cap lletra sola ni al final ni al principi de la línia: *a-varia, *avari-a. • S’han de separar els dígrafs o lletres compostes següents:

tm: set-ma-na tn: èt-ni-a tl: a-met-la tll: bit-llet tz: ma-gat-zem

tx: cot-xe tg: met-ge tj: plat-ja ss: a-ba-des-sa rr: car-ro

l·l: il-lu-si-ó sc: pis-ci-na mm: Im-ma-cu-la-da nn: An-na

• No s’han de separar mai els dígrafs següents:

qu: fre-qüent gu: ai-gua-der ig: tor-neig ny: ca-nya ll: ce-lla

• S’han de separar junts els prefixos i les parts que integren una paraula composta:

trans: trans-at-làn-tic nos: nos-al-tres des: des-em-bar-car in: in-a-de-quat


Expressió oral



29

Expressió escrita

La coherència La coherència és la propietat del text que ens permet crear textos en què es transmeta una determinada idea amb sentit i no un conjunt de frases aïllades sense cap relació. La coherència s’aconseguix amb la selecció i l’ordenació de la informació que volem exposar, de manera que les idees s’expressen de manera clara i entenedora. En escriure un text procurarem:

• que estiga clara la idea que volem exposar en el text i en el títol, si li’n posem. • que estiga ben estructurada la informació, de manera que la idea principal o les idees

principals es destaquen sobre les idees secundàries. • que la qualitat i la quantitat de la informació siga la que es requerix per a transmetre

les idees de manera clara: no hi han d’haver contradiccions, ni informació absurda o innecessària, i sí la informació suficient per a transmetre la idea principal.


Recapitulació

Exercicis: 1 i 2


30

Unitat 3

Comprensió lectora


Lèxic

Els diners i els negocis

un cèntim dos cèntims

cinc cèntims deu cèntims

vint cèntims cinquanta cèntims

MONEDES

un euro dos euros

cinc euros deu euros

vint euros cinquanta euros

cent euros dos-cents euros

BITLLETS

cinc-cents euros

Exercici: 1

el xec el taló la targeta de crèdit

la caixa forta la comissió el caixer automàtic

el rebut el cobrament el creditor

el pagament el contracte el balanç

la bancarrota el préstec la borsa

la comptabilitat la fallida el saldo

el pla de pensions la compravenda la transacció

la quota el frau el fisc

la crisi la rendibilitat la compra de valors

el compte corrent la llibreta d’estalvis el fons d’inversió

l’operació la transferència la hipoteca

SUBSTANTIUS

la nòmina la retenció l’avançament

Exercici: 2


31

borsari estalviador efectiu

mòdic pobre ric

car milionari malgastador

ADJECTIUS

financer rendible hipotecari

permutar garantir endeutar-se

comptar enriquir-se domiciliar

abaratir malbaratar assegurar

liquidar blanquejar actualitzar

traure ingressar operar

VERBS

estalviar cancel·lar bloquejar

Exercicis: 3 i 5

LOCUCIONS I FRASES FETES

A bon preu A compte A crèdit A granel A l’engròs A la bestreta A la menuda A terminis Anar tallant del tros Anar-se’n en orri Deixar pelat Disparar amb pólvora de rei Donar duros a quatre pessetes Estar en descobert Fer fallida Fer l’agost Fer negoci Fer un racó No tindre un clau Tapar un forat Tindre la mà foradada Tirar de veta Viure de renda

Exercicis: 4 i 6


32

REFRANYS

A la fira no vages si no tens diners: voràs moltes coses i no compraràs res. A qui gastar li dol, no compra el que vol. Afluixar la bossa. Amb diners carxofes, i amb papers milotxes. Amb diners, torrons. Carrer banyat, calaix eixut. Compte pagat, compte oblidat. Costar un renyó (i part de l’altre). Diners fan diners. Mà foradada, bossa escurada. Pagant, sant Pere canta. Quan els diners canten, tots callen. Qui es juga els diners, acaba sense res. Qui gasta molt i té poc, acaba com un canyot. Qui no guarda quan té, no gasta quan vol. Qui té poc, de poc s’alegra. Salut i pessetes, que la resta són punyetes. Ser més agarrat que un xotis. Tota pedra fa paret.

Exercici: 7


L’article L’article definit (o determinat): determina el substantiu que acompanya, indicant que és co-negut: Eixe és el llibre que volia, La taula que necessite és aquella.

masculí femení

singular el (l’) la (l’)

plural els les

L’article indefinit (o indeterminat): determina el substantiu d’una manera menys precisa, indi-cant que no és conegut: Volia una taula gran, Posa’m una garba de cebes tendres.

masculí femení

singular un una

plural uns unes


33

L’article personal: acompanyen alguns noms històrics: el rei En Jaume, la falla de Na Jordana, i també els noms propis de persona en fórmules de tractament formal: En Joan Carbó, Na Car-me, N’Enric, N’Amèlia Pujades. En este últim cas també podem usar el senyor o la senyora: el senyor Joan Carbó, la senyora Carme. Però si usem el cognom sol, haurem d’usar necessària-ment el senyor o la senyora: el senyor Jordà, la senyora Garcia.

masculí femení

singular En (N’) Na (N’)

Exercicis: 1, 2 i 3

L’article ‘lo’ La paraula lo té tres usos que cal aclarir: 1. Pronom feble. Fa funció de complement directe en frases com les següents: Este llibre, no vull deixar-lo a ningú; Busqueu el diccionari i porteu-lo a classe. Este ús sempre és correcte. 2. Article determinat. Històricament lo era un article masculí singular, tal com ens recorda el títol de la novel·la valenciana clàssica més important, Tirant lo Blanc (actualment el seu prota-gonista es diria Tirant el Blanc). Eixe ús es conserva en moltes expressions col·loquials (tot lo món, tot lo dia) i en algunes comarques com els Ports (lo pare, lo cotxe). El valencià actual pre-ferix la forma moderna el: tot el món, tot el dia, el pare, el cotxe. 2. Article neutre. En valencià col·loquial és molt usat, però la gramàtica no el considera correc-te, ja que en valencià històricament no ha tingut este valor diferenciat del de l’article masculí. Per tant, en la llengua formal cal buscar-li diferents solucions, depenent del cas: a) Quan té un valor abstracte. En la majoria dels casos es pot substituir per l’article el, encara que també es poden usar altres expressions: la, allò, la cosa, el fet, etc.

INCORRECTE CORRECTE

Lo que no sabia és que... El que no sabia és que...

Lo millor del cas és que… Allò (la cosa) millor del cas és que…

No distingix lo important de lo accessori. No distingix allò important d’allò accessori.

Ara ve lo millor. Ara ve la millor.

Lo estrany és que hages arribat. El fet estrany és que hages arribat.

b) Quan té un valor intensiu. De vegades, davant d’un adjectiu o d’un adverbi, pren este valor que podem substituir per una expressió quantificadora com ara: tan, tant, com, que. Vegem-ho amb uns exemples:


34

INCORRECTE CORRECTE

Lo lluny que estava! Que lluny que estava!

Puja lo més amunt que pugues. Puja tan amunt com pugues.

Juga tot lo que pugues. Juga tant com pugues.

M’ha sorprés lo espavilat que és. M’ha sorprés com és d’espavilat.

Ara em diràs lo gran que l’has feta. Ara em diràs com l’has feta de gran.

Vine lo més tard que pugues. Vine tan tard com pugues.

c) Locucions. La presència del lo en determinades expressions ens indica que no són genuïnes del valencià i, per tant, convé evitar-les. Algunes de les més usuals són:

CASTELLÀ VALENCIÀ

a lo mejor potser, a la millor, tal volta

a lo sumo com a molt, a tot estirar

a lo suyo a la seua, a la d’ell

de lo contrario si no, d’una altra manera, per contra

da lo mismo té igual, és igual, tant fa

en lo referente a pel que fa a, quant a

en lo sucesivo d’ara en avant, d’ara endavant

lo demás la resta

lo más mínimo gens ni miqueta

por lo general generalment, en general

por lo menos almenys

por lo tanto per tant

por lo visto pel que es veu, es veu que

Exercicis: 4, 5 i 6

Les formes no personals del verb. L’infinitiu

Hi ha algunes formes verbals que no expressen ni persona ni nombre. Són les formes no per-sonals. Les formes no personals dels verbs són: l’infinitiu, el gerundi i el participi. L’infinitiu És la forma que fem servir per a anomenar el verb, és a dir, el nom del verb. És per això que, quan volem buscar un verb en el diccionari, el busquem per la forma de l’infinitiu: cantar, en-tendre, dormir, etc.


35

En valencià són molt pocs els infinitius que es poden usar directament com a substantius, i que, per tant, admeten l’article davant o la forma del plural: el dinar, el sopar, el menjar, el deure, el somriure, el saber; els dinars, els sopars, els menjars, els deures, els somriures, els sabers. Per exemple: El dinar d’ahir estava boníssim, El xiquet ha de fer molts deures d’escola. Per això davant de la resta d’infinitius hem d’evitar posar l’article: Ignorar on estava la posava nerviosa (Incorrecte: *L’ignorar on estava...). L’infinitiu ens indica a quina conjugació pertany el verb: 1a -ar: cantar, ballar, trencar… 2a -er, -re: témer, batre, voler, prendre... Excepcionalment, també s’inclouen en esta conjuga-ció els verbs dir i dur. 3a -ir: partir, produir, enllestir… Algunes remarques sobre l’infinitiu 1. Són castellanismes alguns infinitius acabats en -éixer:

*floréixer> florir *favoréixer> afavorir *pertenéixer> pertànyer

Són correctes, però: créixer, conéixer, paréixer i meréixer. 2. Hi ha una sèrie de verbs de la segona conjugació que, per influència del castellà, es fan in-correctament de la tercera conjugació. Fixeu-vos en els verbs derivats de:

METRE BATRE CÓRRER FONDRE CLOURE ROMPRE

admetre batre córrer fondre incloure irrompre

permetre abatre recórrer infondre concloure corrompre

emetre combatre incórrer confondre recloure interrompre

remetre rebatre concórrer difondre excloure

Recordeu, per tant, que en valencià no hi ha verbs acabats en -mitir (es fan en -metre, amb una única excepció: dimitir), -batir (es fan en -batre), -currir (es fan en -córrer), -fundir (es fan en -fondre), en -cluir (es fan en -cloure) ni en -rumpir (es fan en -rompre). Si conjuguem estos verbs amb la terminació de la tercera conjugació (admitir*, rebatir*, incurrir*, etc.) els conju-garem malament en tota la seua flexió. Exemples:

INCORRECTE CORRECTE

No admitix les crítiques. No admet les crítiques.

Pere ha abatit un porc senglar. Pere ha abatut un porc senglar.


36

El jugador incurria en moltes faltes. El jugador incorria en moltes faltes.

S’ha confundit de carrer. S’ha confós de carrer.

Vull que m’incluïsques en la llista. Vull que m’inclogues en la llista.

Hem interrumpit el partit per la pluja. Hem interromput el partit per la pluja.

3. És incorrecte afegir una -r als infinitius que acaben en -re: *creurer, *mourer, *viurer, *traurer… (creure, moure, viure, traure…) 4. Recordeu que els infinitius dels verbs acabats en vocal + -ir NO porten dièresi: agrair, con-duir, etc.

Exercici: 7

Les formes no personals del verb. El gerundi

El gerundi El gerundi és la forma del verb més pròxima a l’adverbi: Va dir adéu ballant, Estudiant així segur que aprovaràs. 1a conjugació: -ant. Ex.: ballant, cantant, parlant... 2a conjugació: -ent. Ex.: batent, volent, caient... 3a conjugació: -int. Ex.: patint, dormint, eixint... Algunes remarques sobre el gerundi 1. Són incorrectes els gerundis en -guent i en -quent, habituals en el valencià col·loquial, però no admesos per la gramàtica.

INCORRECTE CORRECTE

*coneguent coneixent

*poguent podent

*ploguent plovent

*diguent dient

*meresquent mereixent

2. Recordeu el que s’ha explicat en el punt 2 de l’infinitiu perquè, tal com s’ha dit, afecta a tota la conjugació, gerundis inclosos:

INCORRECTE CORRECTE

*admitint admetent

*abatint abatent

*incurrint incorrent


37

*confundint confonent

*excluint excloent

3. Recordeu que els gerundis dels verbs acabats en vocal + -ir NO porten dièresi: agraint, con-duint, etc.

Exercicis: 8 i 9

Les formes no personals del verb. El participi

El participi El participi és equivalent a un adjectiu. Es pot usar:

• Amb el verb auxiliar haver en els temps compostos: Has trobat les claus? • Amb l’auxiliar ser en la veu passiva: El llibre va ser presentat en la fira del llibre. • Com a adjectiu qualificatiu: Vols una llesca de pa torrat?

Presenta quatre formes, perquè té gènere i nombre (masculí singular, femení singular, masculí plural i femení plural).

• 1a conjugació: -at, -ada, -ats, -ades. Ex.: cantat, cantada, cantats, cantades. • 2a conjugació: -ut, -uda, -uts, -udes. Ex.: batut, batuda, batuts, batudes. • 3a conjugació: -it, -ida, -its, -ides. Ex.: aplaudit, aplaudida, aplaudits, aplaudides.

- El participi ha de concordar en gènere i nombre amb el nom que acompanya quan té valor d’adjectiu: La carn torrada m’agrada molt.

- El participi també se sol fer concordar en gènere i nombre amb alguns pronoms febles de tercera persona en funció de complement directe: No trobe les tisores, tu les has vistes?

- Recordeu el que s’ha explicat en el punt 2 de l’infinitiu perquè, com s’ha dit, afecta a tota la conjugació, inclosos els participis:

INCORRECTE CORRECTE

*admitit admés

*abatit abatut

*incurrit incorregut

*confundit confós

*excluït exclòs

- Recordeu també que els participis dels verbs acabats en vocal + -ir SÍ que porten dièresi:

agraït, obeït, etc.


38

Participis irregulars

Molts verbs de la segona i tercera conjugació presenten participis irregulars que cal conéixer. PARTICIPIS ACABATS EN -GUT

La majoria dels verbs en què la primera persona del present d’indicatiu acaba en -c (jo bec, jo caic) i el present de subjuntiu té una -g- (que jo bega, que jo caiga), fan el participi en -gut. I també el verb haver. Per exemple:

beure begut

caure caigut

conéixer conegut

córrer corregut

ploure plogut

poder pogut

ser sigut

tindre tingut

vindre vingut

voler volgut

haver hagut

PARTICIPIS ACABATS EN -SCUT

créixer crescut

nàixer nascut

meréixer merescut

viure viscut

PARTICIPIS ACABATS EN -S/-SA

Acaben en -s els participis dels verbs acabats en -ndre (encendre: encés, encesa, ence-sos,enceses), en -metre (prometre: promés, promesa, promesos, promeses) i en -cloure (inclou-re:inclòs, inclosa, inclosos, incloses). Observeu que s’escriuen amb una -s- només. Per exemple:

entendre entés, entesa, entesos, enteses

prendre pres, presa, presos, preses

confondre confós, confosa, confosos, confoses

permetre permés, permesa, permesos, permeses

excloure exclòs, exclosa, exclosos, excloses


39

Excepcions. El verb vendre fa venut (i no *vengut). Els verbs tindre i vindre fan tingut i vingut, com hem vist més amunt. El verb pondre fa post. PARTICIPIS ACABATS EN -T En les formes del femení d’estos verbs, la -t no passa a -d-. Els més habituals són:

absoldre absolt, absolta, absolts, absoltes

cobrir cobert, coberta, coberts, cobertes

coure cuit, cuita, cuits, cuites

dir dit, dita, dits, dites

dur dut, duta, duts, dutes

escriure escrit, escrita, escrits, escrites

fer fet, feta, fets, fetes

moldre mòlt, mòlta, mòlts, mòltes

morir mort, morta, morts, mortes

obrir obert, oberta, oberts, obertes

pondre post, posta, posts/postos, postes

resoldre resolt, resolta, resolts, resoltes

riure rist, rista, rists/ristos, ristes (també s’admet rigut)

traure tret, treta, trets, tretes

veure vist, vista, vists/vistos, vistes

Finalment, recordeu que tots els verbs derivats dels anteriors es formaran de la mateixa mane-ra. Per exemple:

reconéixer reconegut, reconeguda, reconeguts, reconegudes Com conéixer

mantindre mantingut, mantinguda, mantinguts, mantingudes Com tindre

conviure conviscut, conviscuda, conviscuts, conviscudes Com viure

satisfer satisfet, satisfeta, satisfets, satisfetes Com fer

respondre respost, resposta, respostos, respostes Com pondre



40


L’apòstrof El signe de l’apòstrof consistix en una coma volada (‘) i no en un accent (´), com es posa de vegades i pot passar inadvertit. Recordeu que en el teclat de l’ordinador este signe compartix tecla amb el signe ?, en la barra superior. Si no useu en este curs el signe correcte, els exercicis no se vos validaran bé. Només escrivim l’apòstrof en les elisions que es produïxen per contacte amb l’article definit singular (el, la), l’article personal (en, na), la preposició de i molts pronoms febles. L’article EL

Davant de paraules començades per vocal o h. Ex.: l’home, l’animal.

Davant de les xifres que, en ser llegides, comencen per vocal. Ex.: l’1, l’11.

S’apostrofa (l’)

Davant de les sigles que, en ser llegides, comencen per vocal. Ex.: l’IVA, l’LSD.

Davant de paraules començades per i o u consonàntiques (també quan van precedides per h muda). Ex.: el iaio, el huitanta.

Excepcions

Davant de la hac aspirada. Ex.: el hall.

Exercici: 1

L’article LA

Davant de paraules començades per vocal o h. Ex.: l’escola, l’illa, l’hora, l’ungla. S’apostrofa (l’)

Davant de les sigles que, en ser llegides, comencen per vocal. Ex.: l’ONU, l’FP.

Davant de paraules començades per i o u àtones (també quan van precedides per h muda). Ex.: la idea, la hisenda, la unitat, la humitat.

Davant de paraules començades per i o u consonàntiques (també quan van precedides per h muda). Ex.: la iaia, la hiena, la huitantena.

Davant de la paraula una si es referix a l’hora, de la paraula ira i de la paraula host. Ex.: la una i mitja (però l’una i l’altra), la ira, la host.

Davant del nom de les lletres. Ex.: la erre.

Excepcions

Davant de la hac aspirada. Ex.: la Hillary.

Exercicis: 2 i 3


41

La preposició DE

S’apostrofa Davant de paraules començades per vocal o h. Ex.: d’aigua, d’hotel, d’11 euros.

Davant de paraules començades per i o u consonàntiques (també quan van pre-cedides per h muda). Ex.: de ioga, el dia de hui.

Excepcions

Davant de la hac aspirada. Ex.: de Hawaii.

Exercicis: 4 i 5

Les contraccions Quan les preposicions a, de i per van seguides dels articles el i els es formen les contraccions següents:

A EL AL Vaig al cine.

A ELS ALS Anirem als partits de bàsquet.

DE EL DEL Vinc del mercat.

DE ELS DELS No em parles dels videojocs.

PER EL PEL Camine pel pati.

PER ELS PELS Busca-ho pels armaris de la cuina.

Exercici: 8

La forma abreujada ca (‘casa de’) també forma contraccions amb els articles:

CA EL CAL Estic a cal metge.

CA ELS CALS Anem a cals iaios.

Però la contracció no es farà si l’article es pot apostrofar sobre la paraula següent. Exemples: Aniré a l’hort. Vénen de l’hospital. Tornen per l’avinguda. També s’han de fer les contraccions amb les preposicions compostes cap a, per a, fins a, des de. Exemples: Vaig cap al nord. Això és per al meu fill. Lluitarem fins al final. Venim a peu des del camp de futbol.

Exercicis: 6, 7, 9, 10 i 11

L’elisió L’elisió consistix en la supressió de la pronúncia d’una vocal àtona a final o principi de paraula quan entra en contacte amb la vocal final o inicial d’una altra paraula. Les elisions només es reflectixen en l’escriptura en els pocs casos en què usem l’apòstrof: l’article, la preposició de i els pronoms febles.


42

Però en la llengua parlada es fan moltes altres elisions que no es representen en la llengua escrita. Vegem-ne alguns exemples (la vocal subratllada és la que deixa de pronunciar-se):

• Sé que estava malalt. • Quina alegria que em dónes. • Entra ací! • L’amo ordena i tu fas. • Ara em veus? • Observa el que fa • Pretén que escrigues millor. • Si el veus, li ho dius. • Ompli el paper. • Si el compres, te’n penediràs. • No té mà esquerra. • Ve amb mi. • Este home • Falta mitja hora

Exercici: 12

Expressió oral


Expressió escrita

La cohesió. Els connectors textuals

LA COHESIÓ La cohesió és la propietat textual segons la qual les diferents parts d’un text estan ben trava-des per mitjà de mecanismes gramaticals. Un dels procediments per a aconseguir esta cohesió és l’ús dels connectors adequats. Repassem alguns d’estos elements. ELS CONNECTORS TEXTUALS CONNECTORS PER A ESTRUCTURAR UN TEXT

Per a introduir un tema

Respecte a... Pel que fa a... Quant a... En relació amb...


43

Per a marcar orde

1r: En primer lloc / Primer / Primerament / Per començar / D’entrada 2n: En segon lloc / Segon / Segonament 3r: En tercer lloc / Tercer / Tercerament Últim: En darrer lloc / Finalment / En últim lloc / Per a acabar

Per a fer distincions D’una banda, (...) De l’altra,... Per un costat, (...) Per l’altre,...

Per a afegir informació

A més a més A més Així mateix Després Tot seguit A continuació També D’altra banda

Per a reformular

És a dir, En altres paraules, Dit d’una altra manera,

Per a posar exemples

Per exemple Com a exemple En concret Com ara

Per a resumir

En resum En conjunt Globalment Ben mirat

Per a acabar

En conclusió En definitiva En conseqüència Al cap i a la fi Per tant Així doncs Per a acabar Finalment

Per a indicar causa

perquè (+ v. indicatiu) ja que vist que com que atés que a causa de gràcies a per culpa de

Per a indicar conseqüència

en conseqüència consegüentment per tant de manera que


44

per això

Per a indicar condició

Si En cas de A condició de

Per a indicar finalitat

perquè (+ v. subjuntiu) a fi de per tal que amb l’objectiu de amb la finalitat de

Per a indicar oposició

però en canvi al contrari ara bé així i tot tot i això no obstant això tanmateix a pesar d’això malgrat això

Per a indicar objecció

encara que a pesar que malgrat que tot i que per bé que

Exercicis: 1, 2 i 3


Recapitulació

Exercicis: 1 i 2


45

Unitat 4

Comprensió lectora


Lèxic

Exercicis: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10


L’imperfet d’indicatiu Usem este temps per a indicar una acció de passat durativa. Exemples: Em va dir que se sentia contenta i, mentres preníem un café, mirava les parelles que ballaven millor. La conjugació regular es forma de la manera següent:

1a conjugació 2a conjugació 3a conjugació

CANTAR TÉMER DORMIR

jo cantava temia dormia

tu cantaves temies dormies

ell, ella, vosté cantava temia dormia

nosaltres cantàvem temíem dormíem

vosaltres cantàveu temíeu dormíeu

ells, elles, vostés cantaven temien dormien

OBSERVACIONS 1. Els verbs de la primera conjugació fan l’imperfet amb v. 2. La primera i segona persona del plural (nosaltres, vosaltres) sempre porten accent. 3. Els verbs acabats en -ndre i -ldre perden la d: prenia, estenies, resolia, confoníem, ateníeu, molien. 4. Cal anar alerta amb l’ortografia dels verbs acabats en vocal + ir (en -air com agrair, en –eir com obeir, en -oir com desoir, i, sobretot per més abundants, en -uir com destruir). Estos verbs s’escriuen amb dièresi o accent en les sis formes: conduïa, conduïes, conduïa, conduíem, con-duíeu, conduïen.


46

VERBS IRREGULARS Les principals irregularitats que es presenten en este temps són les següents: 1. Verbs en què U > V. Són els verbs següents: BEURE: bevia, bevies, bevia, bevíem, bevíeu, bevien. DEURE: devia, devies, devia, devíem, devíeu, devien. ESCRIURE: escrivia, escrivies, escrivia, escrivíem, escrivíeu, escrivien. MOURE: movia, movies, movia, movíem, movíeu, movien. PLOURE: plovia. VIURE: vivia, vivies, vivia, vivíem, vivíeu, vivien. 2. Verbs amb I àtona. Fixeu-vos que en estos verbs la i funciona com una consonant i, per tant, sil·làbicament es llig unida a la vocal següent: fe-ia, dú-iem, que-ies, etc. En alguns d’estos verbs, en valencià col·loquial es perd la i, cosa que cal evitar en la llengua formal: *fea, *crees, *quéem, *veen, etc. Són els verbs següents: CAURE: queia, queies, queia, quéiem, quéieu, queien. CREURE: creia, creies, creia, créiem, créieu, creien. DIR: deia, deies, deia, déiem, déieu, deien. DUR: duia, duies, duia, dúiem, dúieu, duien. FER: feia, feies, feia, feia, féiem, féieu, feien. RIURE: reia, reies, reia, réiem, réieu, reien. TRAURE: treia, treies, treia, tréiem, tréieu, treien. VEURE: veia, veies, veia, véiem, véieu, veien. 3. Verbs amb I tònica. L’accent recau sobre la i, i per això porta sempre accent gràfic o dièresi. Sil·làbicament la i forma síl·laba independent de les altres síl·labes de la paraula: co-ï-a, in-clo-í-em. Els més habituals són els verbs següents: COURE: coïa, coïes, coïa, coíem, coíeu, coïen. CLOURE i els seus derivats (incloure, excloure, concloure): incloïa, incloïes, incloïa, incloíem, incloíeu, incloïen. PLAURE i el seu derivat complaure: complaïa, complaïes, complaïa, complaíem, complaíeu, complaïen. 4. Altres SER: era, eres, era, érem, éreu, eren. TINDRE: tenia, tenies, tenia, teníem, teníeu, tenien. VINDRE: venia, venies, venia, veníem, veníeu, venien.



47

El passat Per a expressar una acció puntual i acabada del passat podem usar el passat simple o bé el passat perifràstic. Estos dos passats tenen el mateix valor i són intercanviables en tots els con-textos, depenent el seu ús només de les preferències de cada zona o de cada parlant. Exemple: Ahir anàrem (o vam anar) a la fira d’agost de Xàtiva. EL PASSAT PERIFRÀSTIC D’INDICATIU En valencià el passat es pot expressar amb una forma composta ("perífrasi") construïda amb les següents formes particulars del verb anar i l’infinitiu del verb que volem conjugar:

AUXILIAR INFINITIU

jo vaig cantar

tu vas / vares decidir

ell/ella/vosté va acabar

nosaltres vam / vàrem començar

vosaltres vau / vàreu trencar

ells/elles/vostés van / varen caure

Fixeu-vos que esta forma és de passat, i no de futur, a diferència de les construccions sem-blants que trobem en altres llengües: castellà yo voy a cantar, francés tu vas décider, anglés she’s going to finish, etc. Vegem-ho amb dos exemples: a. Ahir jo vaig anar al museu. b. L’any passat nosaltres vàrem viatjar a Itàlia.

Exercicis: 5 i 6

EL PASSAT SIMPLE La conjugació regular del passat simple es fa de la manera següent:

1a conjugació 2a conjugació 3a conjugació

CANTAR PERDRE DORMIR

jo cantí perdí dormí

tu cantares perderes dormires

ell/ella/vosté cantà perdé dormí


48

nosaltres cantàrem perdérem dormírem

vosaltres cantàreu perdéreu dormíreu

ells/elles/vostés cantaren perderen dormiren

Fixeu-vos que la primera i la tercera persona del singular (jo, ell/ella/vosté), així com la primera i segona persona del plural (nosaltres, vosaltres), sempre porten accent. VERBS IRREGULARS 1. Verbs paral·lels al present de subjuntiu

ESTAR CAURE CRÉIXER EIXIR

jo estiguí caiguí cresquí isquí

tu estigueres caigueres cresqueres isqueres

ell/ella/vosté estigué caigué cresqué isqué

nosaltres estiguérem caiguérem cresquérem isquérem

vosaltres estiguéreu caiguéreu cresquéreu isquéreu

ells/elles/vostés estigueren caigueren cresqueren isqueren

Observeu que este temps es forma sovint de forma paral·lela al present de subjuntiu que s’estudiarà en el pròxim tema 5: jo estiga > jo estiguí, tu caigues > tu caigueres, ell cresca > ell cresqué. Per tant:

1. Els verbs que en la primera persona del present d’indicatiu tenen -c (jo tinc) fan el passat simple amb -gu- (jo tinguí).

2. Els verbs que en la primera persona del present d’indicatiu tenen -sc (jo visc) fan el passat simple amb -qu- (jo visquí).

2. Verbs amb formes especials FER: fiu, feres, féu, férem, féreu, feren. HAVER: haguí, hagueres, hagué, haguérem, haguéreu, hagueren. PODER: poguí, pogueres, pogué, poguérem, poguéreu, pogueren. SER: fui, fores, fon o fou, fórem, fóreu, foren. VEURE: viu, veres, véu, vérem, véreu, veren. VOLER: volguí, volgueres, volgué, volguérem, volguéreu, volgueren.

Exercicis: 7, 8 i 9


49

El perfet d’indicatiu El perfet és un temps compost construït amb les formes del verb haver i el participi del verb que volem conjugar. És un temps que designa accions passades ocorregudes en el mateix dia en què parlem o durant un temps que encara no es considera acabat (hui, enguany, esta set-mana, este mes, etc.).

AUXILIAR PARTICIPI

jo he cantat

tu has decidit

ell/ella/vosté ha acabat

nosaltres hem (o havem) eixit

vosaltres heu (o haveu) dut

ells/elles/vostés han caigut

Exemples: Jo he caminat molt este matí. Enguany nosaltres hem tingut molta sort. Ja heu aca-bat el treball?


Les preposicions

Són paraules invariables que relacionen el terme al qual s’anteposen amb un altre: pis de llo-guer, porta amb finestrons. Es dividixen en àtones (sense accent propi), tòniques i compostes.

ÀTONES

a Treballa a València.

amb Escriu amb estilogràfica.

de Tornen de l’estranger.

en Dorm en aquell costat.

per Amics per sempre.

COMPOSTES

cap a Tornen cap a casa.

com a Actua com a empresari.


50

des de Eixirem des de Menorca.

fins a Pugem fins a la cova.

per a Això és per a mi?

TÒNIQUES

contra Jugueu? Vosaltres contra mi.

durant Treballa durant la nit.

entre La distingia entre la multitud.

segons És culpable segons la llei.

sense Pòlissa sense límits.

sobre Parlàvem sobre l’examen.

vora Es van trobar vora mar.

Exercici: 13

Les preposicions àtones

Els principals usos de les preposicions àtones són els següents:

PRINCIPALS SIGNIFICATS EXEMPLES

a Lloc: - Direcció - Situació Temps Complement indirecte Altres casos

Joan va a Morella cada estiu. Ha viscut molts anys a Gandia. Arribaran demà a la nit. Va tornar el llibre a Lluïsa. Estava jugant a nines.

en Lloc (situació) Temps Altres casos

Viuen en pobles diferents. Fem el llit en un moment. No confia en ningú.

de Matèria Contingut Origen Possessió Altres casos

Té un armari de paret. Un plat d’arròs. És de Conca. La moto de Laura. Sempre parlen de política.

amb Companyia Instrument Altres casos

Passejava amb les amigues. Cuinava amb l’olla exprés. Va coincidir amb son pare


51

per Lloc per on Causa Altres casos

Tornem per l’avinguda. No va al metge per por. La cançó va ser cantada per la mare. Els accionistes han optat per la fusió.

• La preposició de s’ha d’apostrofar quan va seguida de vocal:

Pa d’ahir.

• Les preposicions a, de i per es poden contraure amb els articles determinats masculins:

El diumenge van als bars de moda. Vinc del metge. Viatgen pel nord. Sempre parla dels amics.

• Per a indicar la situació, s’usa:

1. A davant dels noms propis de lloc: Treballa a Alacant. 2. A o EN davant de l’article determinant: Viu en (o a) la casa del cantó. 3. EN en la resta de casos: Viu en una casa gran, Viu en esta casa, etc.

• Per indicar temps, recordeu que:

1. Les parts del dia (matí, vesprada, nit) s’introduïxen amb de o al/a la, i no amb per: de/al matí, de/a la vesprada, de/a la nit (incorrecte: *pel matí, *per la vesprada, *per la nit).

2. Els mesos de l’any s’introduïxen amb al, i no amb en: al febrer, a l’agost (incorrec-te: *en febrer, *en agost).

• A diferència del castellà, el complement directe de persona no porta la preposició a. Exemples: Mira el teu germà. Trobareu els amics al teatre. Visita la seua germana.

Exercicis: 14 i 15

Situacionals


52

Estos adverbis i preposicions s’usen per a situar les coses i les persones en l’espai.

ADVERBIS EXEMPLES INDIQUEN

prop lluny Vicent viu prop, no viu lluny: està a dos minuts de ma casa.

Proximitat i llunyania.

dins fora Quan fa fred, no vull eixir fora: estic molt bé dins de casa.

Posició espacial interior i exterior.

davant darrere A casa, davant tinc el carrer i darrere tinc un pati.

Posició davantera i posterior.

damunt davall Vaig deixar la roba damunt del llit i em vaig amagar davall de l’armari.

En la part superior i inferior.

sobre sota

Vaig deixar la roba sobre el llit i em vaig amagar sota l’armari. Vam parlar sobre eixe tema. La investigació s’ha fet sota la direcció del professor.

Equivalen a damunt i davall, pe-rò, a més, admeten els usos figu-rats.

dalt baix Vaig penjar un quadre dalt del llit. Des de baix, l’edifici pareix molt alt.

En la part superior i inferior, so-bretot quan no hi ha contacte.

amunt avall Vam remar riu amunt i vam trobar-nos uns piragüistes que anaven riu avall.

En direcció cap a la part superior i inferior.

a la dreta

a l’es-querra

Quan girem el carrer a la dreta, po-dem veure l’ajuntament a l’esquerra.

tot recte Podeu arribar a la plaça si aneu tot recte per este carrer.

En direcció recta.

al costat

enfront

Al costat de ma casa tinc una botiga i enfront hi ha un banc.

enmig Enmig de la gent, es trobava bé. Dins d’un grup.

al mig Hi ha una font al mig de la plaça. En el centre.

Exercicis: 16 i 17

Les preposicions compostes

Els principals usos de les preposicions compostes són els següents:


des de Inici Hem anat a la platja des de casa. Sap la notícia des de despús-ahir.


53

per a Finalitat Destinació Persona beneficiada

La música servirà per a calmar-nos. L’autobús per a Calp és aquell. El regal és per a tu.

cap a Destinació Anem cap a casa.

fins a Punt final Vam arribar fins a la mar. Van ballar fins a les quatre.

com a En qualitat de Com si fóra

Et parle com a mare. Actuaven com a bèsties.

• Les preposicions compostes no es poden escriure juntes mai. • Des de i fins a són l’inici i el final d’un moviment o període de temps: Van estar des de

les set i no van acabar fins a les tres. • Fins a es reduïx a fins en els tres casos següents:

1. Davant dels adverbis ací, ahí, allí, allà; ahir, demà, ara, enguany. Exemples: fins ací, fins demà, fins ara.

2. Davant de que. Exemple: fins que no vingues. 3. Davant de fa. Exemple: fins fa poc.

• Les formes de i a d’estes preposicions s’apostrofen o fan contraccions com les àtones. He telefonat des d’una cabina; Han arribat bé fins als últims metres; Viatgen cap al nord.


Les preposicions tòniques Els principals usos de les preposicions tòniques són els següents:


entre Relació Enmig de

Entre tu i jo no hi ha res. He trobat la pilota entre les herbes.

sense Privat de Va fer el dibuix sense mirar. S’ha quedat sense ganes de res.

contra Oposició, enfrontament Va lluitar contra el franquisme. El mar batia contra les roques. Disparava contra llandes buides.

sobre Tema de què es parla Altres casos

Discutixen sobre futbol. Va impartir un curs sobre botànica. La crisi recau sobre els desocupats.

vora Proximitat Aproximació

L’apartament està vora mar. Va tornar vora les quatre.


54

segons Punt de vista Atendre una norma

Segons els experts, les pluges... Segons la llei, no tens raó.

durant Duració Durant la tempesta no va parar de plorar. Durant la guerra vam passar fam.

• Sense significa el contrari que amb: Vol l’aigua amb gas o sense?

Exercicis: 21 i 22


L’accentuació

LA SÍL·LABA TÒNICA Totes les paraules de dos o més síl·labes en tenen una que es pronuncia més forta: és la síl·laba tònica (ànima, anima, animà; fàbrica, fabrica, fabricà; secretària, secretaria; Itàlia, italià). Sobre eixa síl·laba es posa l’accent gràfic quan les regles ortogràfiques ho demanen.

Exercici: 1

TIPUS DE PARAULES SEGONS L’ACCENT Segons la posició de la síl·laba tònica, les paraules poden ser: 1. Agudes. Quan la síl·laba tònica és l’última: ordinador, vosté. 2. Planes. Quan la síl·laba tònica és la penúltima: classe, dàtil. 3. Esdrúixoles. Quan la síl·laba tònica és l’antepenúltima: clàssica, música.

Exercicis: 2 i 3

CLASSES D’ACCENT En valencià posem un accent obert o greu (` ) sobre les vocals obertes (à, è, ò) i un accent tan-cat o agut (´ ) sobre les vocals tancades (é, í, ó, ú). Per tant:

- La vocal a, quan s’accentua, sempre porta accent obert: vindrà, sofà.

- Les vocals i, u, quan s’accentuen, sempre porten accent tancat: ací, ningú.

- Les vocals e, o, quan s’accentuen, poden portar accent obert o accent tancat, segons la pronunciació de la paraula: Novetlè, café, això, camió.

Exercicis: 4 i 5


55

L’ACCENT DE LES PARAULES AGUDES En valencià s’accentuen les paraules agudes que acaben en: 1. Vocal (-à, -è, -é, -ò, -ó, -í, -ú). Ex.: germà, vosté, allò, cançó, cosí, algú. En valencià només hi ha una paraula aguda de més d’una síl·laba que acaba amb e oberta: Novetlè (població de la Costera, prop de Xàtiva). I només hi ha quatre paraules agudes de més d’una síl·laba que acaben amb o oberta: açò, això, allò, però. Tota la resta de paraules agudes acabades en e i o porten accent tancat. Ex.: xilé, nové, bebé, ximpanzé, també, lleó, comissió, bessó, redó, marró. 2. Vocal seguida de s (-às, -és, -ís, -òs, -ós, -ús). Ex.: gimnàs, francés, avís, arròs, nervi-ós,autobús. En valencià no hi ha cap paraula acabada en -ès. I són poques les paraules que acaben en -òs. Les més habituals són: arròs, espòs, repòs i terròs (p. ex., un terròs de sucre). En canvi, hi ha molts adjectius que acaben en -ós. Ex.: blavós, trampós, tenebrós, supersticiós. 3. -én i -ín. Ex.: amén, (ell) comprén; Dublín, Berlín. Les paraules que tenen una única síl·laba generalment no porten accent: pla, bo, ple, tu, fi, cas, cos, etc. Però hi ha algunes excepcions (com ara les formes del verb ser: (jo) sóc, (ell) és, (ells) són) que porten accent diacrític. Les veurem més tard.

Exercici: 6

L’ACCENT DE LES PARAULES PLANES En valencià no s’accentuen les paraules planes que acaben en vocal, as, es, is, os, us, en, in. Ex.: examen, origen, dia, dies, dolmen. Per tant, accentuem les paraules acabades en:

1. Diftong. Ex.: cantàveu, temíeu, dormíeu. 2. Consonant, excepte les terminacions as, es, is, os, us, en, in. Ex.: exàmens, dòlmens,

orígens, dormíem, cantàvem, cràter, satèl·lit, públic, monòton, créixer.

Exercicis: 7, 8 i 9

L’ACCENT DE LES PARAULES ESDRÚIXOLES En valencià s’accentuen totes les paraules esdrúixoles. Ex.: gimnàstica, església, ciència, cen-tímetre, dòmino, música.



56

L’accentuació diacrítica

L’accent també permet distingir paraules que s’escriuen o es pronuncien de manera semblant però tenen un significat diferent. Este tipus d’accentuació s’anomena accentuació diacrítica i afecta tant les paraules monosíl·labes com les polisíl·labes. Algunes de les paraules que s’escriuen amb accent diacrític són:

AMB ACCENT DIACRÍTIC SENSE ACCENT DIACRÍTIC

bé, correctament be, nom de lletra

béns, fortuna be, bens, corder, corders

bóta, bótes, recipient

bóta, bótes, recipient per al vi bota, botes, verb botar bota, botes, calçat

déu, déus, divinitat deu, deus, número 10 deu, deus, verb deure

dóna, dónes, verb donar dona, dones, senyora

és, verb ser es, pronom feble

féu, passat simple del verb fer (ell féu) feu, present i imperatiu de fer(vosaltres feu) feu, territori feudal

fóra, verb ser fora, contrari de dins

mà, part del cos humà ma, possessiu àton

més, quantitatiu mes, part de l’any

mòlt/a/s/es, verb moldre molt/a/s/es, quantitatiu

món, univers mon, possessiu àton

móra, móres, fruit mora, mores, dona musulmana

nét/a/s/es, parentiu net/a/s/es, contrari de brut

ós, óssos, mamífer os, ossos, part de l’esquelet

pèl, pèls, cabell pel, pels, per + el o els

què, interrogatiu i relatiu que, pronom relatiu àton i conjunció

sé, verb saber se, pronom feble

sí, sís, afirmació

si, condicional si, pitrera, pit si, nota musical sis, nombre

sóc, verb ser soc, tronc sec

sòl, sòls, el terra sol, astre sol, nota musical sol, verb soler sol, sense companyia


57

té, verb tindre te, nom de lletra te, pronom feble te, infusió

ús, acció d’usar us, pronom feble

véns, vénen, verb vindre vens, venen, verb vendre

Algunes paraules compostes formades amb una paraula amb accent diacrític mantenen l’accent: adéu, rodamón, besnét, repèl, subsòl, etc.


La dièresi

La dièresi són els dos punts (¨) que escrivim damunt de les lletres i o u per a indicar que:

1. La u dels grups qüe, güe, qüi, güi no és muda. Ex.: següent, pasqües, pingüí, aqüífer. 2. La i i la u no formen diftong amb la vocal anterior. Ex.: raïm, Raül, Lluïsa, peüc, taüt, ve-

ïna. 3. La i intervocàlica no forma diftong ni amb la vocal anterior ni amb la posterior. Ex.:

agraïa, beneïen, traduïen.

Cal recordar que no s’ha d’usar la dièresi:

• Quan les vocals i o u, segons les regles de l’accentuació, porten accent. Ex. Lluís, veí, beneíem, agraíem, traduíeu, país.

• En les formes d’infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs de la tercera conjuga-ció. Ex.: agrair, agraint, agrairé, agrairia.

• En els sufixos -isme, -ista. Ex.: egoisme, egoista, ateisme. • Després d’un prefix o del primer element d’una paraula composta. Ex.: coincidència,

reunió, gastrointestinal. Però reüll sí que en porta. • En les terminacions cultes -us, -um. Ex.: Màrius, mèdium.


Expressió oral



58

Expressió escrita

La cohesió lèxica

A l’hora d’escriure un text, l’autor ha d’utilitzar paraules per a fer referència al tema sobre el qual escriu. Generalment, pot fer ús de la repetició lèxica (una taula... la taula... eixa taula...) o recórrer a la sinonímia per donar-li més riquesa expressiva i lingüística al seu text (el vaixell... la nau... el barco...). Les paraules que entren en relació entre si poden referir-se a un mateix objecte o personatge (el xiquet... eixa criatura... el mocós... el menut...) o a objectes diferents, però que mantenen una certa relació de significat entre ells (el gos... el gat... el canari...). L’ús de camps semàntics (grups de paraules que compartixen una part del seu significat) o camps lèxics (paraules que compartixen un mateix lexema: colom, colombaire) situen el lector en el context del tema tractat. Posem un exemple; les parts d’un vaixell, amb l’ús de paraules com popa, proa, coberta, escotilles..., permeten ampliar la descripció i donar més detalls en parlar d’un viatge en un creuer. Abans de redactar, és important preparar un esquema previ del que volem dir i assenyalar-se l’objectiu d’utilitzar paraules que formen part d’una mateixa situació comunicativa compartida amb els receptors del text. Ells poden interpretar el missatge gràcies als coneixements compar-tits en un entorn cultural determinat (camp conceptual). Per exemple, en parlar d’una discote-ca, podríem usar mots que no estan completament relacionats entre ells si no és dins d’eixe entorn: fum, soroll, nit, festa, diversió, música, llums, foscor, joventut, alcohol.

Exercicis: 1, 2 i 3


Recapitulació

Exercicis: 1 i 2


59

Crèdits

Curs de preparació per a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià del nivell Elemental

GENERALITAT VALENCIANA

DIRECCIÓ I COORDINACIÓ Francesc J. López Sánchez

Josep Sendra Chesa

CONTINGUTS Joan Alabadí Igual

Josep Fuster Muñoz Francesc J. López Sánchez Anna Maria Melià Granell

Júlia Sánchez Mena Josep Sendra Chesa Joan Torró Soriano

DISSENY I PROGRAMACIÓ Vicent Grau Martínez

SONORITZACIÓ Somàgic

Direcció artística Josep Lluís Siurana Gil

Veus Silvia Cabrera Martínez

Enric Puig Sapiña Josep Lluís Siurana Gil Marina Vinyals Colubi

Curs elemental de Valencià mòdul 1

Documents

Transcript of Curs elemental de Valencià mòdul 1