De la Transició fins a

l’actualitat.

Índex.

La transició Espanyola…………………..…………………………………………………….pàg.03

Delimitació del período………………………………………………………….…………….pàg.06

La revolució dels clavells………………………………………………………………...…...pàg.08

El paper polític del rei Joan Carles I……………………………………….…………….…..pàg.10

Govern d’Arias Navarro…...…………………………………………………………………..pàg.12

Govern d’Adolfo Suàrez………….…………………………………………………………….pàg16

Govern de Felipe Gonzàlez…………………………………….…………………………….pàg.18

Govern de Jose María Aznar……………………………………………………..…………..pàg.20

Govern de Jose Luis Rodríguez Zapatero………………………………………………….pàg.22

Govern de Mariano Rajoy……………...……………………………………………………..pàg.24

Mort de Adolfo Suàrez…………..…………………………………………………………….pàg.26

Opinió personal………………………………………………….…………………...………...pàg.27

Bibliografia……………………………………………………………………………………...pàg.28

La Transició Espanyola.

La Transició Espanyola és el període històric durant el qual es va dur a terme el procés pel

qual Espanya va deixar enrere el règim dictatorial del general Francisco Franco i va passar a

regir-se per una constitució que consagrava un Estat social i democràtic de Dret.

Hi ha una àmplia diversi-

tat d'opinions respecte a

les dates que marcarien

el començament i la fi-

nalització del període i,

per tant, els límits del

mateix. Centrant-se en

el que sol considerar-se

pels historiadors com el

més precís, s'iniciaria

amb la mort del general

Franco, el 20 de novem-

bre de 1975, després de

la qual l'anomenat Con-

sell de Regència va assumir, de forma transitòria, les funcions de la Direcció del estat fins al

22 de novembre, data en què va ser proclamat rei davant les Corts i el Consell del Regne

Joan Carles i de Borbó.

El Rei va confirmar en el seu

lloc al President del Govern

del règim franquista, Carlos

Arias Navarro. Tanmateix,

aviat es manifestaria la dificul-

tat de dur a terme reformes

polítiques sota el seu Govern,

el que produiria un distancia-

ment cada vegada major en-

tre Arias Navarro i Joan Car-

les I.

Finalment el President del Govern va presentar la seva dimissió al rei el dia 1 de juliol de 1976.

Arias Navarro seria succeït en el càrrec per Adolfo Suárez, qui s'encarregaria d'entaular les con-

verses amb els principals líders dels diferents partits polítics i forces socials, més o menys legals

o tolerades, de cara a instaurar un règim democràtic a Espanya.

El camí utilitzat va ser l'elaboració d'una nova Llei Fonamental, la vuitena, la Llei per a la Refor-

ma Política que, no sense tensions, va ser finalment aprovada per les Corts i sotmesa a referèn-

dum el dia 15 de desembre de 1976. Com a conseqüència de la seva aprovació pel poble es-

panyol, aquesta llei es va promulgar el 4 de gener de 1977. aquesta norma contenia la derogació

tàcita del sistema polític franquista en només cinc articles i una convocatòria d'eleccions demo-

cràtiques.

Eleccions democràtiques des

de la Guerra Civil. La coalició

Unió de Centre Democràtic va

resultar la candidatura més

votada encara que no va

aconseguir la majoria absoluta

i va ser l'encarregada de for-

mar govern. A partir d'aquest

moment va començar el pro-

cés de construcció de la Democràcia a Espanya i de la redacció d'una nova constitució.

A principis de 1981 va dimitir Adolfo Suárez a causa del distanciament amb el Rei ia les pres-

sions internes del seu partit. Durant la celebració de la votació al Congrés dels Diputats per ele-

gir com a successor a Leopoldo Calvo-Sotelo es va produir el cop d'Estat dirigit per Antonio Teje-

ro, Alfonso Armada i Jaime Milans del Bosch, entre d'altres. El cop, conegut com 23-F, va fracas-

sar.

Les tensions internes de la UCD provocarien la seva desintegració al llarg de 1981 i 1982, arri-

bant finalment a dissoldre el 1983. El segment democristià acabaria integrant-se amb Aliança

Popular, passant així a ocupar la franja de centre-dreta. D'altra banda, els membres més pro-

pers a la socialdemocràcia s'unirien a les files del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).

Mentrestant, l'ex-president Adolfo Suárez i un grup de dissidents del seu anterior partit, la

UCD, van iniciar un nou projecte polític centrista que mantindria representació parlamentària

al Congrés fins a les eleccions generals de 1993, el Centre Democràtic i Social (CDS).

El PSOE va succeir a la UCD després d'obtenir majoria absoluta en les eleccions generals del

82, ocupant 202 dels 350 escons, i començant així la II Legislatura d'Espanya. Per primera ve-

gada des de les eleccions generals de 1936, un partit considerat d'esquerres o progressista

anava a formar govern.

L'explosió de llibertat que va sig-

nificar la transició va ser seguida

d'una etapa de creixement i ex-

pansió del periodisme amb

l'aparició de nous diaris i la con-

solidació dels ja coneguts com a

líders d'opinió i actors polítics.

La transició periodística que es

desenvolupa dins de la transició

democràtica i els canvis ideo-

lògics que experimenten els

mitjans de comunicació tindran una influència en els processos de canvis polítics generals que

es van vivint. Així, l'estudi dels textos editorials que publiquen als diaris ia la premsa en

aquests anys de transició permet fer una radiografia bastant exhaustiva de les mutacions i

canvis radicals en la presa de posicions oficials de les empreses periodístiques.

Durant els anys que va durar la transició van tenir lloc diversos centenars de morts, tant a les

mans de grups terroristes d'extrema esquerra, principalment ETA i el GRAPO, 1 com a per

atacs de grups terroristes d'extrema dreta; altres van morir a causa de la intervenció de les for-

ces de l'ordre públic. Les investigacions sobre aquest tema situen el nombre de víctimes mor-

tals en un interval de 500 a 700 persones (entre 1975 i els primers anys de la dècada dels 80),

la immensa majoria fruit d'atemptats terroristes, destacant la banda armada ETA, que va ser

directament responsable de bastant més de la meitat de les morts.

Delimitació del període.

No hi ha acord entre historiadors i periodistes respecte a quines serien les dates d'inici i final

de la Transició, sent l'únic període sobre el qual hi ha consens el comprès entre la mort del

dictador Francisco Franco el 20 de novembre de 1975 (o la consegüent proclamació de Joan

Carles I com a rei d'Espanya dos dies més tard) i la celebració de les primeres eleccions de-

mocràtiques el 15 de juny de 1977.

No obstant això, molts historiadors retarden el final del període fins a l'aprovació de la Consti-

tució el desembre de 1978 , moment en què consideren culminat el procés de transició institu-

cional des d'un règim dictatorial fins a un altre democràtic i constitucional . Altres perllonguen

una mica més el període, fins a la celebració de les primeres eleccions celebrades d'acord

amb la nova llei fonamental al març de 1979 . Més minoritària és la postura dels qui prolon-

guen el període fins l'intent fallit de cop d'Estat de febrer de 1981 , per entendre que fins lla-

vors hauria estat vigent l'amenaça colpista per part d'un sector de l'Exèrcit. Un sector perllonga

la durada de la Transició fins a la celebració de les eleccions que , a l'octubre de 1982 , van

donar el triomf al Partit Socialista Obrer Espanyol ( PSOE ) , moment en què deixa de gover-

nar la Unió de Centre Democràtic ( UCD ) , partit polític que va liderar el canvi de règim polític

Tampoc falten els que estableixen la fi d'aquest període el 1986, amb l'entrada del país a la

Comunitat Econòmica Europea ( futura Unió Europea) . Finalment , hi ha un sector clarament

minoritari que el perllonga fins a les eleccions de l'any 1996 en què va guanyar el Partit Popu-

lar , el que donaria al període una durada de més de vint anys.

Respecte a la data d'inici, nombrosos autors l'avancen al 20 de desembre de 1973, data de

l'assassinat del president Carrero Blanco, donada la importància que aquest tenia en l'estruc-

tura del règim i l'impacte que va tenir la seva desaparició, que va propiciar diversos intents de

reforma per assegurar la seva subsistència després de la mort de Franco. Finalment, un sec-

tor més minoritari el retrotreu fins i tot a l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Estat el 1966.

La Revolució dels Clavells.

El 25 d'abril de 1974 a Portugal es va produir amb èxit un aixecament militar per provocar la cai-

guda de la dictadura de l'Estat Novo sorgida el 1933, per donar origen a una república presiden-

cialista democràtica. La situació de Portugal i la veïna Espanya tenien moltes diferències, però

també similituds en el moment d'iniciar la transició democràtica:

-Les dictadures de Portugal i Espanya eren les més longeves d'Europa; la portuguesa sorgida

en 1933 i l'espanyola amb el cop d'estat de 1936 i la posterior Guerra Civil, comptant des del

primer dia amb el suport de la dictadura portuguesa.

-Les forces democràtiques de dreta o conservadors eren pràcticament inexistents en la vigília

dels canvis socials i polítics que s'acostaven, tot i ser gairebé inexistents, van aconseguir un

42,9% dels vots en les primeres eleccions democràtiques. En ambdós casos l'exèrcit era majori-

tàriament conservador.

-L'esquerra amb millor organització i aparentment amb més suport en ambdós països eren els

comunistes, el portuguès PCP i l'espanyol PCE, tant en política com en els sindicats, mentre

que els socialistes comencen a reorganitzar durant els anys 70, encara que la seva activitat en

el exili ia l'interior no havia desaparegut totalment des dels anys quaranta.

-Important presència de noves classes mitjanes que demanaven un canvi pacífic, entre altres

coses per l'experiència de la Guerra Civil a Espanya o la Guerra Colonial de Portugal.

-El fracàs de la participació social d'ambdós siste-

mes de partit únic.

-La posició reformista, per intentar continuar amb

el règim de partit únic però assumint una sèrie de

canvis, adoptada pels governs d'Arias Navarro

(1974-1976) i Marcelo Caetano (1968-1974), ha-

vien fracassat.

-Tant el PSOE i el seu sindicat UGT com el PCE i

CCOO, van considerar en un primer moment com

encertats el model rupturista del passat i la forma-

ció d'un govern provisional.

-A les forces armades sorgeixen organitzacions noves que recolzen els canvis, a Portugal el

Moviment de les Forces Armades portuguès, ia Espanya la Unió Militar Democràtica o la Unió

Democràtica de Soldats.

-Molts mitjans de comunicació d'ambdós països van ser censurats per la seva defensa dels

nous canvis socials i polítics.

-La accelerada descolonització del Sàhara Espanyol va estar influïda per la ràpida descoloni-

tzació portuguesa, que no obstant això havia patit molt més les conseqüències d'una llarga

guerra colonial a Àfrica amb centenars de milers de desertors i amb la guerra pràcticament

perduda enfront de les guerrilles.

La caiguda del règim portuguès va provo-

car una tremenda inquietud a les forces

que recolzaven el règim franquista, ja que

es van produir manifestacions multitu-

dinàries a favor de la revolució, la persecu-

ció per part de la policia política o l'entu-

siasme pels militars rebels, que eren situa-

cions que provocaven fortes reaccions re-

pressives. El Primer de Maig de 1974, més

d'un milió de persones va marxar pels ca-

rrers de Lisboa. Dos dies després, Franco i

el príncep Joan Carles van veure les imat-

ges d'aquests fets, manifestant bastant in-

quietud davant un un país que derivava

cap a l'esquerra amb una aparent gran presència dels comunistes.

-No obstant això, la deriva gairebé revolucionària de Portugal i la crítica situació espanyola

van causar molta preocupació a Europa, ja que sota la pressió de la Guerra Freda dirigents de

molts països pensaven que podien desestabilitzar l'equilibri de poders regional. Willy Brandt

va manifestar que com més a l'esquerra se situés Portugal, més a la dreta es posicionaria Es-

panya. Henry Kissinger es va expressar en el mateix sentit i es va mostrar d'acord que no hau-

ria de repetir-se aquesta situació al país veí, no havent permetre que abans de la mort de

Franco no hagués ja una oposició moderada. Durant aquests anys quan la Plataforma Demo-

cràtica liderada pel PSOE a Espanya va començar a guanyar protagonisme juntament amb

altres organitzacions opositores liderades pel PCE que van conformar (la Junta Democràtica).

Finalment ambdues organitzacions es van fusionar al març de 1976 creant Coordinació Demo-

cràtica més coneguda com la Platajunta.

El paper polític del rei Joan Carles I

Davant l'agreujament de la malaltia del dictador, el 30 d'octubre de 1975, i per segona i última

vegada, el príncep Joan Carles va assumir en funcions la Direcció de l'Estat. A la mort de

Franco, el consell de regència va assumir, de for-

ma igualment interina aquesta direcció. Joan Car-

les es va convertir dos dies després, el 22 de no-

vembre, en rei, en virtut de la Llei de la Successió

a la Prefectura de l'Estat. Fins llavors, el príncep

s'havia mantingut en un discret segon pla seguint

les pautes marcades per Franco. Però la desapa-

rició del general anava a permetre a Juan Carlos

facilitar, com a rei d'Espanya, la implantació d'un

sistema polític democràtic al país. Aquest projecte

comptava amb amplis suports dins i fora d'Espan-

ya: els països occidentals, un sector important del

capitalisme espanyol i internacional, la gran majo-

ria de l'oposició al franquisme i una part creixent

del propi règim franquista.

No obstant això, la transició va haver de superar

les resistències generades pel propi règim, en un

marc de tensions causades per grups radicals

d'extrema esquerra i grups franquistes d'extrema

dreta. Aquests últims, a més, comptaven amb un

suport considerable dins de l'exèrcit. Aquests

grups amenaçaven amb deteriorar la situació polí-

tica en excés, iniciant un procés d'involució.

La realització d'aquest projecte exigia que l'oposi-

ció controlés als seus partidaris per evitar qualse-

vol provocació i que l'exèrcit no caigués en la tem-

ptació d'intervenir en el procés polític i intentés

salvar les estructures franquistes. En aquesta do-

ble direcció es va moure l'actuació política del rei

Joan Carles i els seus col·laboradors.

Davant la nova etapa històrica que s'obria, hi havia tres postures clarament diferenciades:

-Els partidaris del règim franquista (coneguts com ultres o el búnquer), defensors del manteni-

ment de la legalitat franquista, o com a molt, de la seva actualització. Malgrat el seu escàs su-

port social, dominaven l'exèrcit i un òrgan fonamental dins de l'organització de l'Estat, el Con-

sell del Regne.

-L'oposició democràtica, organitzada primer en dues associacions de partits polítics, la Junta

Democràtica d'Espanya i la Plataforma de Convergència Democràtica, que van acabar fusio-

nant-se en l'associació Coordinació Democràtica, coneguda com Platajunta. Aquesta defensa-

va la ruptura legal amb el règim franquista per passar directament a un Estat democràtic.

-Torcuato Fernández Miranda, expresident interí del govern en 1973, professor de Dret Polític

de Joan Carles I, partidari de reformar les Lleis Fonamentals del Moviment mitjançant les se-

ves pròpies disposicions per

arribar així a la democràcia

evitant buits legals. En pa-

raules del propi Fernández

Miranda, es tractava d'anar

"de la llei a la llei a través

de la llei".

Joan Carles va iniciar el seu

regnat sense sortir de les

vies de la legalitat franquis-

ta. Així, va jurar fidelitat als

Principis del Moviment, va

prendre possessió de la co-

rona davant les Corts fran-

quistes i va respectar la Llei

Orgànica de l'Estat de 1966

per al nomenament del seu

primer Cap de Govern. No

obstant això, ja en el seu

discurs davant les Corts es

va mostrar obert a una

transformació del sistema

polític espanyol.

Govern d’Arias Navarro.

A mitjan novembre amb Franco hospitalitzat , Carlos Arias Navarro va presentar la seva dimis-

sió al llavors príncep, el que el va situar en una posició difícil. A principis de desembre Joan

Carles va confirmar a Arias Navarro per presidir el seu primer govern, cosa que aquest va igno-

rar, rebuig reflectit en la sorpresa del rei en veure que el dia 6 de desembre no surt a la premsa

aquesta ratificació. No obstant això, el rei li va demanar ajuda, a la qual va accedir, per aconse-

guir el nomenament de Torcuato Fernández Miranda al capdavant de la presidència del Consell

del Regne i de les Corts. Per a això es va ajustar a les pautes marcades per la Llei Orgànica de

l'Estat, sota les quals el Consell del Regne va proposar una terna de candidats afins al fran-

quisme: a més de Torcuato Fernández Miranda, estaven Licinio de la Fuente i Emilio Lamo de

Espinosa i Enríquez de Navarra. D'aquesta manera, el rei va aconseguir situar aquest fidel

col·laborador seu al capdavant de la presidència del Consell del Regne i de les Corts. Fernán-

dez Miranda era un vell franquista que, no obstant això, compartia amb el monarca la necessi-

tat que Espanya evolucionés a un sistema democràtic, i, per això, aportarà els seus sòlids co-

neixements jurídics a aquest projecte.

El nomenament d'Arias Navarro oferia un panorama clarament continuista i no augurava grans

transformacions polítiques. No obstant això, per iniciativa real i del president del Consell del

Regne, van entrar a formar part del nou govern ministres clarament reformistes com Manuel

Fraga Iribarne (Governació), José María de Areilza (Afers Exteriors) i Antonio Garrigues

(Justícia). Tots ells havien rebutjat en el seu moment l'Estatut d'Associacions del Moviment.

També va comptar amb la presència del democristià Alfonso Osorio al Presidència i de dos ex-

perts en l'aparell del mo-

viment: Rodolfo Martín

Villa (Sindicats) i Adolfo

Suárez (Moviment). Per

mantenir l'equilibri, es va

nomenar vicepresident

per a assumptes de De-

fensa a un militar incon-

dicionalment franquista:

el general Fernando de

Santiago.

La tímida reforma política promoguda per aquest gabinet es va limitar a les lleis "de Reunió i

Manifestació" i "d'Associacions Polítiques". La Llei de Reunió i Manifestació ampliava la lliber-

tat per reunir-se sense que fos necessària una autorització. La Llei d'Associacions Polítiques

permetia la creació de grups polítics, encara que sense el caràcter legal de partits polítics;

més havien d'acceptar els principis del Moviment i les Lleis Fonamentals. Només es van ins-

criure set associacions.

La situació que havia d'afrontar el nou govern era molt difícil. L'agitació de l'oposició anava en

augment, les manifestacions en petició d'una amnistia eren freqüents i al País Basc la tensió

creixia sense parar. ETA especialment i, en menor mesura, altres grups armats van prosseguir

amb els seus atemptats i el suport popular amb què podien comptar es manifestava en múlti-

ples actes de protesta.

Durant el mes de gener, uns sis mil treballadors iniciaven una vaga a Vitòria en contra del de-

cret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Dos mesos després con-

vocaven per tercera vegada una vaga general que va ser massivament seguida el dia 3 de

març. Aquest mateix dia la Policia Armada va entrar a l'Església Sant Francesc de Vitòria, en

la qual estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fent cas omís de la decisió del

rector i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Tot just uns segons des-

prés disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i abarrotat de gent creant indignació i

sobretot pànic. Els que van sortir per davant mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser

apallissats brutalment pels flancs i als del front els van disparar amb metralletes i pistoles. La

policia va resoldre a trets la situació que ella mateixa havia creat, matant a Pedro María Martí-

nez Oci, treballador de Forges Alave-

sas, de 27 anys, Francisco Aznar

Clemente, operari de fleques i estu-

diant, de 17 anys, Romualdo Barroso

Chaparro, de Agrator, de 19 anys,

José Castillo, de Basa (Grup Arre-

gui), de 32 anys. Dos mesos després

moriria Benvingut Pereda, treballador

de Grups Diferencials, amb 30 anys.

Dos obrers morts directament al lloc

dels fets, quatre ferits molt greus dels

quals tres moririen, més de seixanta

ferits greus, la meitat amb ferides de

bala, i centenars de ferits lleus.

Dissabte, Manuel Fraga, llavors ministre de la

Governació, juntament amb Rodolfo Martín Villa,

ministre de Relacions Sindicals i el General Cam-

pano, director de la Guàrdia Civil, intentaven, vi-

sitant als ferits, reduir l'impacte d'una decisió que

projectava davant el món el rostre més cruel i

bàrbar de la dictadura que representaven. Aquell

dijous el Secretari General del SPD d'Alemanya

cancel·lava l'entrevista amb Fraga, que participa-

va en una campanya diplomàtica per vendre in-

ternacionalment una reforma avalada per la mo-

narquia que havia quedat automàticament

desemmascarada.

Encara prohibits els drets de reunió, manifestació

i de vaga, els sindicats, il · legals també, al gener

convoquen vagues a tot Espanya. Van tenir es-

pecial importància en el cinturó industrial madrileny ia Vitòria. La resposta del govern va ser

l'habitual repressió policial, que a Vitòria va produir quatre manifestants morts i diversos cente-

nars de ferits el 9 de març durant una càrrega antidisturbis. En comptes de solucionar el conflic-

te, els altercats es van multiplicar i les vagues generals de protesta es van succeir durant diver-

sos mesos.

Aquests incidents acceleren l'acció de l'oposició democràtica i la seva unitat d'acció. La Junta

Democràtica i la Plataforma de Convergència es fusionen en la Coordinació Democràtica o Pla-

tajunta el 26 de març. Aquesta nova junta exerceix major pressió política sobre el govern, exi-

gint amnistia, llibertat sindical, democràcia i rebutjant les lleis reformistes.

Encara prohibits els drets de reunió, manifestació i de vaga, els sindicats, il · legals també, al

gener convoquen vagues a tot Espanya. Van tenir especial importància en el cinturó industrial

madrileny ia Vitòria. La resposta del govern va ser l'habitual repressió policial, que a Vitòria va

produir quatre manifestants morts i diversos centenars de ferits el 9 de març durant una càrrega

antidisturbis. En comptes de solucionar el conflicte, els altercats es van multiplicar i les vagues

generals de protesta es van succeir durant diversos mesos.

Aquests incidents acceleren l'acció de l'oposició democràtica i la seva unitat d'acció. La Junta

Democràtica i la Plataforma de Convergència es fusionen en la Coordinació Democràtica o Pla-

tajunta el 26 de març. Aquesta nova junta exerceix major pressió política sobre el govern, exi-

gint amnistia, llibertat sindical, democràcia i rebutjant les lleis reformistes.

El 9 de maig de 1976, va ser organitzat des del SECED

(Servei Central de Documentació) amb el vistiplau governa-

mental, utilitzant una de les dues corrents polítiques carlis-

tas amb l'anomenada "Operació Reconquesta" que es va

saldar amb dos morts davant la passivitat i col · laboració

de la Guàrdia Civil. En Montejurra, muntanya sagrada del

carlisme, se celebra anualment un Viacrucis des dels anys

quaranta. Quan anava a començar la processó des del mo-

nestir d'Irache, un grup de seguidors de Sixto de Borbó van

atacar a pedrades i cops de porra als reunits allà, partidaris

de Carles Hug davant la impassibilitat de la Guàrdia Civil i

la Policia Armada. Un dels agressors va esgrimir una pisto-

la i va disparar, ferint de mort a un carlista.

Poc després, ja iniciada l'as-

censió a la muntanya, en arri-

bar a l'accés al cim, els car-

lins es van topar amb un altre

grup armat que, després de

discutir amb vehemència, va

llançar una sèrie de trets i

ràfegues contra els pelegrins.

El resultat, un mort per una

bala al cor i diversos ferits

per trets.

L'oposició democràtica va

acusar el Govern de con-

nivència amb els agressors

basant-se en la incapacitat

per mantenir l'ordre públic

malgrat l'àmplia presència

policial, la facilitat amb la que

van escapar els assassins i

el fet que no van arribar a ser

sotmesos a judici, ja que es

van beneficiar de l'amnistia

política de 1977.

Govern d’Adolfo Suárez.

Adolfo Suárez González, I Duc de Suárez, Gran

d'Espanya (Cebreros 25 de setembre de 1932 -

Madrid 23 de març de 2014), va ser un polític i

advocat espanyol, president del Govern d'Es-

panya entre 1976 i 1981.

Suárez - figura clau , més important i positiva en

el període històric conegut com « Transició Es-

panyola » , procés de metamorfosi política a Es-

panya , on es va deixar enrere el règim dictato-

rial del general Francisco Franco i es va passar

a formar un sistema democràtic - va aconseguir,

després ser nomenat president del Govern pel

rei Joan Carles I el 1976 i tot i ser un descone-

gut per l'opinió pública del moment , que es du-

ran a terme diverses mesures que van reformar

el sistema previ com l'autoliquidació de les Corts

Franquistes o la legalització dels partits polítics (

inclosa la del Partit Comunista d'Espanya ) . Li-

derant la coalició Unió de Centre Democràtic (

UCD ) , va ser posteriorment escollit de nou president , per mitjà aquesta vegada de les urnes ,

en les eleccions generals de 1977 . El 1981 va abandonar el càrrec després de presentar la se-

va dimissió . Després d'aquesta , va crear al costat d'altres dirigents d'UCD el partit Centre De-

mocràtic i Social i va ser triat diputat en Corts en diverses eleccions generals , romanent en la

política fins a 1991 .Pels seus serveis al país, «lleialtat, esperit de servei, patriotisme, i mostres

de sacrifici en les missions que li van ser en-

comanades", el monarca li va concedir el Du-

cat de Suárez, amb Grandesa d'Espanya.

També va ser nomenat cavaller de la Insigne

Ordre del Toisón d'Or el 8 de juny de 2007

per a «reconèixer públicament laret de laReial

Espanyola, els caps d'Estat i de Govern i els

ciutadans que hagin tingut durant almenys

tres anys la Gran Creu, el segon grau de la

condecoració.

Va exercir diferents

càrrecs dins de les estruc-

tures del franquisme de la

mà d'Herrero Tejedor . Ai-

xí , el 1958 , passa a for-

mar part de la « Secreta-

ria General del Moviment

» ascendint , en 1961 , a

Cap del Gabinet Tècnic

del Sotssecretari General

, procurador en Corts per

Àvila en 196.717 i gover-

nador civil de Segòvia el 1968 . El 1969 és designat director general de Ràdio Televisió Es-

panyola , on ja havia exercit altres càrrecs entre 1964 i 1968 ; va romandre en aquest càrrec

fins a 1973 .

A l'abril de 1975 , novament de la mà d'Herrero Tejedor , és nomenat Sotssecretari General

del Moviment , càrrec que ocuparia fins a la mort del seu mentor el 12 de juny d'aquest any en

un accident d'automòbil .

L'11 de desembre de 1975, va entrar en el primer gabinet d'Arias Navarro format després de la

mort de Franco . Per suggeriment de Torcuato Fernández Miranda , Adolfo Suárez va ser no-

menat Ministre Secretari General del Movimiento.18

El 9 de juny de 1976, en un discurs sobre la Llei d'Associacions Polítiques davant les Corts

Espanyoles previ a la seva elecció , va citar uns versos d'Antonio Machado , mort a l'exili .

Govern de Felipe Gonzàlez.

Felipe González Márquez ( Sevilla 5 de març de 1942) és un polític espanyol , secretari gene-

ral del Partit Socialista Obrer Espanyol ( PSOE ) des de 1974 fins 1997 i tercer president del

Govern , des de la reinstauració de la democràcia a Espanya, entre 1982 i 1996 .

Va estar tretze anys i mig a la presidència del Govern , un dels mandats més llargs de la

història moderna - i de tota la democràcia - a Es-

panya . Sota la seva direcció el PSOE va acon-

seguir dues majories absolutes consecutives : la

de 1982 , amb 202 diputats al Congrés , i el

1986 , eleccions en les quals va obtenir 184

diputats ; així mateix , el 1989 va obtenir 175

diputats , exactament la meitat dels que compo-

nen l'hemicicle . El 1993 va perdre la majoria ab-

soluta , obtenint 159 diputats . Després d'aquest

resultat , el PSOE va pactar amb Convergència i

Unió per poder formar govern . El 1996 , va per-

dre les eleccions a l'assolir 141 diputats davant

156 que va aconseguir el Partit Popular . Va ser

triat diputat per última vegada el 2000, any en què va concórrer a les eleccions en la llista del

PSOE per Sevilla .

Felipe González és fill de Felipe González Helguera i Juana

Márquez Domínguez. El seu pare era un empresari rama-

der natural de Rasines (Cantàbria) militant d'Esquerra Re-

publicana que també militava al sindicat socialista UGT. El

matrimoni tenia un negoci de venda de vaques al barri sevi-

llà de Bellavista, que va reportar a la família una situació

econòmica relativament folgada. Aquest fet va permetre al

jove cursar el batxillerat al col · legi dels Pares Claretians, i

després el preuniversitari a l'Institut Sant Isidor, dos a Sevi-

lla. Posteriorment obtindria la llicenciaturDesprés de la vic-

tòria obtinguda pel PSOE a les eleccions del 28 d'octubre

de 1982, en què Felipe González va obtenir el 48,11% dels

sufragis i 202 diputats, sent aquesta la primera majoria ab-

soluta d'un partit a la democràcia a Espanya, a més d'ocupar la xifra més alta de diputats fins

a la data, va ser triat president del Govern espanyol pel Congrés dels diputats, i va encapçalar

un govern amb Alfonso Guerra de vice-

president. Aquest èxit va suposar que per

primera vegada des de les eleccions ge-

nerals de 1936, un partit d'esquerres ana-

va a formar govern. A més, segons molts

historiadors, va culminar el període cone-

gut com la transició espanyola iniciant-se

la II Legislatura.

Govern de Jose María Aznar.

José María Alfredo

Aznar López (Madrid,

25 febrer de 1953),

conegut com José Ma-

ría Aznar, és un polític

espanyol del Partit Po-

pular, del qual va ser

president entre 1990 i

2004. Va ocupar la

Presidència del Go-

vern d'Espanya entre

el 5 de maig de 1996 i

el 16 d'abril de 2004. Anteriorment va ser president de la Junta de Castella i Lleó, de 1987 a

1989.

Presideix la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials (FAES), el denominat «laboratori

d'idees del PP», que es constitueix com un think tank d'aquest partit, i des de 2011 és asses-

sor extern d'Endesa per a Llatinoamèrica.

És llicenciat en Dret per la Uni-

versitat Complutense de Madrid i

va exercir com a inspector d'Hi-

senda abans de dedicar-se com-

pletament a la política.És nét de

Manuel Aznar Zubigaray, perio-

dista, polític i diplomàtic nava-

rrès, i fill del també periodista

Manuel Aznar Acedo, que durant

la dictadura va ocupar diversos

càrrecs en organismes de radio-

difusió i propaganda. Durant la

seva joventut, va militar en el

Front van dirigir una actitud críti-

ca cap

el franquisme darrer i la seva façana política,

el Moviment Nacional, i que reivindicaven el

pensament original del fundador de la Falan-

ge, José Antonio Primo de Rivera. Aquesta

afiliació juvenil va deixar pas a un pensament

conservador

Llicenciat en Dret per la Universitat Complu-

tense de Madrid (1975) i funcionari d'Hisenda

com a Inspector de Finances de l'Estat (1976),

va iniciar una primerenca dedicació a la políti-

ca en el partit conservador Aliança Popular

(des de 1989, Partit Popular). El 1977 va con-

treure matrimoni amb Ana María Botella Se-

rrano amb qui té tres fills: José María Jr, Ana i

Alonso, i cinc néts: Valvanuz, (filla de José

María Jr) i Alejandro, Rodrigo, Pelayo i Alonso,

(fills d'Ana) .

A les eleccions generals anticipades del 3 de març de 1996, el Partit Popular va ser el partit

més votat. Amb tot, aquesta victòria no va ser tan àmplia com havien pronosticat les enques-

tes i el partit de José María Aznar va veure frustrat el seu objectiu d'obtenir la majoria absolu-

ta; ni tan sols va aconseguir una «majoria suficient» que li permetés governar sense haver de

recórrer al suport dels partits nacionalistes. Amb una

participació de més del 78%, el PP va aconseguir el

suport del 38,79% del cens i 156 diputats sobre un

total de 350, només va superar en uns tres-cents mil

vots al PSOE, que va aconseguir el 37,5% dels vots i

141 diputats, sense que es produís l'anunciat enso-

rrament de l'electorat socialista. En no aconseguir la

majoria absoluta, Aznar va haver de entaular nego-

ciacions amb les principals formacions nacionalistes

de Catalunya (CiU), País Basc (PNB) i Canàries

(CC).

Govern de Jose Luis Rodríguez Zapatero.

José Luis Rodríguez Zapatero

( Valladolid , 4 agost de 1960)

és un polític espanyol. Mem-

bre del Partit Socialista Obrer

Espanyol, forma part del Con-

sell d'Estat . Va ser el cinquè

president del Govern d'Es-

panya des de la Transició ,

després de la seva victòria en

les eleccions generals de

2004 , i de nou en la IX Legis-

latura , després de revalidar

el seu càrrec en les eleccions

generals de 2008 .

La seva època com a presi-

dent va estar dividida en dues

etapes , coincidents amb les

legislatures vuitena i novena

de la democràcia espanyola . Durant la seva primera etapa , les principals mesures del seu

govern van ser la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq , l'enviament de tropes a l'Afganis-

tan i la promoció de l'Aliança de Civilitzacions . L'estabilitat política i econòmica del període

2004-2007 va permetre el desenvolupa-

ment d'un programa progressista amb

accions com la legalització del matrimoni

homosexual , la Llei de la promoció de

l'autonomia personal i atenció a les per-

sones en situació de dependència , la

Llei per a la igualtat efectiva entre dones

i homes , la creació dels Jutjats de Vio-

lència sobre la Dona , una nova regula-

rització d'immigrants , l'intent de procés

de pau amb ETA , la Llei antitabac o la

reforma d'Estatuts d'Autonomia , com el

de Catalunya .

El 1986 va obtenir un escó al Congrés ( legisla-

tura 1986-1989) per la província de Lleó , con-

vertint-se en el diputat més jove de la càmera i

romanent fins a 2011 com a representant electe

. Les successives pròrrogues del servei militar

obligatori per raons d'estudis van acabar per

excusar d'aquest al ser elegit . Al Congrés dels

Diputats va formar part successivament de les

comissions de Justícia i Interior , Constitucional

, del Defensor del Poble i d'Administracions Pú-

bliques , en la qual era portaveu del seu grup .

La sorprenent elecció de Zapatero per a la Se-

cretaria General de la Federació Socialista Lleonesa ( FSL ) el 19 de juny de 1988, en el V

Congrés del PSOE provincial celebrat a Astorga , va ser lligada pels mitjans de comunicació a

un pacte entre els homes forts i faccions del socialisme lleonès , caracteritzat pels enfronta-

ments interns , la tradició sindicalista i una forta inclinació a l'obrerisme miner . La seva recone-

guda capacitat per llimar les discrepàncies ideològiques i personals entre els seus companys i

assossegar els ambients crispats anava a ser el millor instrument en la promoció política de qui

encara era a Madrid un diputat absolutament anònim .

Zapatero va ser reelegit secretari general amb el 68 % dels vots en el VII Comitè Regional

lleonès celebrat al juliol de 1994 . A les eleccions generals de 1996 Zapatero va mantenir el

seu escó al Congrés dels Diputats sempre per la Província de Lleó. A l'any següent Zapatero

va ser novament

reelegit secretari

general del

PSOE de Lleó , i

va entrar també

com a vocal a

l'Executiva Fede-

ral , màxim òrgan

del partit .

Govern de Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy Brey ( Santia-

go de Compostel · la, La Co-

runya , 27 març de 1955) és

un polític espanyol , presi-

dent del Govern de Espan-

ya1 2 des de l' jura del seu

càrrec davant el rei el 21 de

desembre de 2011. És tam-

bé president del Partit Popu-

lar -va ser reelegit en el 17 . º

Congrés celebrat a Sevilla al

febrer de 2012 - , i es va

exercir com a líder de l'oposició parlamentària durant els dos mandats (2004-2008 i 2008-2011)

del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero .

Com a resultat de la victòria del seu partit per majoria absoluta en les eleccions generals del 20

de novembre de 2011, el 21 de desembre de 2011 es va convertir en el sisè president del Go-

vern d'Espanya de la democràcia .

Anteriorment , Rajoy ja va servir com a ministre en els governs de José María Aznar en diver-

ses carteres entre 1996 i 2003 , i com a vicepresident

de l'Executiu de 2000 a 2003 . Entre 2003 i 2004 ,

quan va ser elegit president del Partit Popular , va

exercir el càrrec de secretari general de la formació.

Llicenciat en Dret per la Universitat de Santiago de

Compostel · la, va començar a preparar les oposicions

a registrador de la propietat en l'últim any de carrera i

les va aprovar l'any següent. Amb 24 anys es va con-

vertir en el registrador més jove de España.6 7 Va ser

destinat a Padró (La Corunya), a Villafranca del Bierzo

(Lleó) ia Santa Pola (Alacant) destí del qual encara és

titular. Amb aquesta mateixa edat, Rajoy va resultar

ferit a la cara com a conseqüència d'un accident de

trànsit. Des de llavors, sempre porta barba per ocultar

les cicatrius d'aquestes ferides.

Afiliat d'Aliança Popular ( AP

) , actualment denominat

Partit Popular ( PP ) , va ser

triat diputat en les primeres

eleccions autonòmiques ga-

llegues , celebrades el 20

d'octubre de 1981.

En 1982 va ser designat di-

rector general de Relacions

Institucionals de la Junta de

Galícia . En les eleccions

municipals del 8 de maig de

1983 va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Pontevedra . Al congrés extraordinari del partit

del mes de maig de 1988 va ser nomenat secretari general d'AP a Galícia .

L'11 de juny de 1983 va ser nomenat president de la Diputació Provincial de Pontevedra ,

càrrec que dempeñaría fins a desembre de 1986.10 En les eleccions generals del 22 de juny

de 1986, va obtenir un escó al Congrés dels Diputats com a cap de llista per Pontevedra , en-

cara que va renunciar al novembre per ser vicepresident de la Junta de Galícia després de la

dimissió de Xosé Luis Barreiro i la resta dels consellers , va ocupar aquest càrrec fins a finals

de setembre de 1987 .

Al gener de 1989 es refunda AP en un únic partit , que passa a denominar Partit Popular ( PP)

, amb Manuel Fraga Iribarne com a president ; Rajoy és nomenat membre del Comitè Executiu

Nacional del Partit Popular , renova la seva acta de diputat per Pontevedra i presideix la Co-

missió de Control Parlamentari de RTVE .

El 4 de setembre de 1989, José María Aznar- fins llavors president de la Junta de Castella i

Lleó -va ser elegit candidat a les eleccions generals , a proposta del propi Fraga , ia l'abril de

1990 , es va convertir en president del Partit Popular i Rajoy va ser elegit membre de l'Executi-

va Nacional i vicesecretari general del PP .

En les eleccions del 6 de juny de 1993, el

Partit Popular es va consolidar com a primer

partit de l'oposició i Rajoy va renovar la seva

acta de diputat per Pontevedra .

Mort de Adolfo Suàrez.

Va ser el coratge fet persona i el més ferm defensor dels valors del diàleg i del

consens. Però per sobre de tot, Adolfo Suárez González, que ha mort aquest

diumenge 23 de març als 81 anys després d'una llarga malaltia neurodegenera-

tiva, entra a la Història per haver dirigit un autèntic canvi en el curs dels assum-

ptes públics d'Espanya, que va transitar des de l'Estat dictatorial fins a la demo-

cràcia constitucional en només dos anys i mig, malgrat la intensitat dels esfo-

rços de l'extrema dreta i del terrorisme d'ETA i del GRAPO per impedir-ho, i de

les conspiracions de franquistes atrinxerats en l'immobilisme.

El portaveu de la família, Fermín Urbiola, amb la cara desencaixada ha fet

l'anunci oficial a les portes de la clínica Cemtro de Madrid davant els mitjans

congregats. Urbiola, en un breu parlament, ha hagut d'improvisar la confirmació

de la mort de l'expresident i ha donat les gràcies en nom de la família, informa

Ferran J. Pérez. Els metges han precisat que ha mort pel "deteriorament neu-

rològic".

Opinió personal.

Aquest treball a estat un poc llarg, però m’ha agradat ja que hem innovat en la forma de fer

els treballs, ja que mai havia fet una revista digital. I la veritat es que ha estat entretingut i

tenia ganes de fer-ho ja que ara només queda un treball per fer i es un mural per parelles,

cosa que no será tant pesat com hagi pogut esser altres treballs. I per altra part és l ‘ últim

més llarg de tot el curs que farem i la veritat és que estic bastant content.

Bibliografia.

http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez (21/04/14)

http://es.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3n_Espa%C3%B1ola (22/04/14)

http://roble.pntic.mec.es/cgee0016/4esohistoria/quincena11/textos/quincena11pdf.pdf

(22/04/14)

http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez (24/04/14)