Democràcia participativa a les organitzacionsjosepcarol.cat/sites/default/files/democracia_p... ·...

Democràciaparticipativa a les organitzacions

Xavier Godàs

Democràcia participativa a les organitzacions© Fundació Escolta Josep Carol, 2003© Xavier Godàs, 2003

Disseny de la col·lecció:faino comunicació

Edita:Fundació Escolta Josep Carol

Imprimeix: Offset Color, s.l.

Dip. Leg.: B-24812-03

ISBN: 84-607-7861-4

En conveni amb:

Col.labora:

7

Presentació

Una de les prioritats de debat d’Escoltes Catalans enaquests darrers anys ha estat la triple condició quedefineix la nostra opció com a moviment: l’associativa,l’educativa i la juvenil. Justament, la TROCA –trobadade representants d’agrupaments– que es va celebrar elmarç de 2003 a Torredembarra (Tarragonès), quatreanys després del nostre III Congrés, es va centrar entractar aquests tres eixos i les seves implicacions.

La nostra condició juvenil és evident: la mitja d’edatde l’Assemblea General d’Escoltes Catalans és de 22anys, i el de la nostra Junta Permanent és de 28 anys.Igualment, el treball sobre la nostra dimensióeducativa ha estat intens en aquests darrers temps,fins al punt que l’expressió associacionisme educatiu,per a designar l’educació que es du a terme des delsagrupaments escoltes, és avui una expressió que hapres tot el seu significat.

L’eix associatiu, però, planteja una sèried’interrogants que és important d’esmentar. És obvique la nostra condició associativa comportal’aprofundiment democràtic en les nostres estructuresinternes i la generació de dinàmiques de participaciódemocràtica en la societat. Ara bé, ¿quin és el graumàxim de participació al qual es pot arribar?, ¿quines

8

són les possibilitats de desenvolupament que tenimper fer una organització més democràtica?

Actualment, la democràcia representativa de lessocietats occidentals està evidenciant els seus límits.Malgrat que l’expressió “participació ciutadana” estàcada cop més de moda, tot just estem als inicis de latransformació de la democràcia representativa cap aun model de democràcia més participativa, on laciutadania tingui molts més mecanismes eficaços departicipació i decisió en les qüestions que l’afecten, ialhora més control de les persones elegides alcapdavant de les institucions. Però encara queda unllarg camí per fer!

A Escoltes Catalans treballem la democràcia en dossentits: internament, promovent i enfortint els canalsde participació de totes les persones que conformenl’Associació; i externament, amb el compromísd’enfortir la democràcia i fer possibles els canvis, peraconseguir una transformació social que permetràtenir una societat més justa, solidària i sensediscriminacions.

En el primer dels sentits, la participació interna al’Associació, cal destacar que l’índex de participació al’Assemblea d’Escoltes Catalans, que es reuneixanualment, és dels més elevats que conec en el mónde les associacions. Hi assisteix quasi el 90% dels socismajors de 18 anys! L’Assemblea, que és el màximòrgan de govern, escull una Junta Permanent de setcàrrecs, amb un mandat de tres anys cadascun, per altreball executiu durant el curs. Cada any, els càrrecselectes hi presenten les memòries de la tasca feta i elsprogrames per al curs vinent, tot sotmès a votació pera la seva aprovació.

9

Però l’Assemblea, tot i ser el més important, no ésl’únic canal de participació intern on es podenexpressar inquietuds i fer propostes. El modelparticipatiu d’Escoltes Catalans neix del rebuig a lesestructures verticals com a resultat del’antiautoritarisme dels finals dels 60, i es basa en unaparticipació dels associats en diversos fòrums. Lesreunions mensuals de les diverses vegueries–agrupaments d’un mateix territori–, les trimestralsde les Branques –grups d’educadors de nois i noiesd’edats similars–, de la Junta General o del ConsellGeneral, fan que els esforços siguin coordinats i elfuncionament democràtic i participatiu, tot i que maies deixi de buscar nous sistemes que garanteixin unaparticipació més elevada, en un exercici permanent iconstructiu d’autocrítica.

Igual d’important és la participació interna dinsl’agrupament i fins i tot dins la unitat. La Declaracióde Principis diu en el seu punt 9 que «el mètodeeducatiu d’Escoltes Catalans tendirà a la formacióintegral de l’individu [...] educant els seus membres encomunitats democràtiques, conscientmentrelacionades amb la realitat viva del seu entornsocial». Els i les caps que estan portant endavant elprojecte aprenen a treballar en equip i a prendreresponsabilitats amb il·lusió, perquè són protagonistesd’un projecte autogestionat. L’experiència de lesreunions del Consell d’Agrupament, òrgan directiu decada agrupament escolta, els dissabtes després delcau, o els divendres a la nit, marquen tota una etapade moltes i molts joves, que aprenen a deliberar,assumir tasques, idear nous projectes i prendredecisions a través de processos plenamentparticipatius, pròxims al model assembleari. Però fins i

tot al Consell d’Agrupament, es fa evident que caldividir les responsabilitats i assumir-les a través decàrrecs, tant sigui responsabilitzant-se del material,com de la tresoreria, de la secretaria o sent-ne capd’Agrupament, triat pel Consell d’Agrupament i que enmolts casos comparteix un equip coordinador.

A les unitats, tant amb el follet més petit com amb lamembre del Clan més adulta, s’educa en laparticipació. Una clau de l’autogestió és saber-seorganitzar i repartir les feines, de forma cooperant iconstructiva, i les unitats internament promouen queels infants i joves siguin protagonistes del projecteeducatiu, i no mers usuaris d’una opció de lleure.

A més de la participació interna, i enllaçant amb elsegon dels sentits que té el treball de la democràcia aEscoltes Catalans, una part dels nostres mètodespedagògics és educar en la implicació social i en laparticipació a la vida col·lectiva. Aquest tipus departicipació externa es dóna tant a nivell d’associaciócom al nivell més local, el dels agrupaments escoltes,quan s’impliquen a la plataforma d’entitats juvenils oconsell de joventut del seu districte o poble, o quansurten al carrer a fer activitats obertes a d’altresinfants i joves per promoure els valors de la pau o lasostenibilitat mediambiental o la interculturalitat.

Seguint objectius del Pla Triennal 1999-2002 aprovatper l’Assemblea, a Escoltes Catalans s’ha augmentat larepercussió de la nostra acció en la construcció de lasocietat, tot promovent la participació política, des detots els àmbits, i implicant-nos en l’enfortiment delteixit associatiu, especialment des del ConsellNacional de la Joventut de Catalunya, així com

10

participant en el disseny de les polítiques de joventutals municipis, a Catalunya i a Europa, tant des delsconsells locals de joventut com des de la xarxaeuropea de representants escoltes en plataformes dejoventut o el propi Fòrum Europeu de la Joventut.

En definitiva, la participació, tant interna comexterna, és un dels eixos del mètode escolta i, alhora,un objectiu pedagògic transversal a tots els altres.Escoltes Catalans, tal i com reculen els nostresobjectius educatius, «vol i, per tant, ha de potenciarque els seus membres i les seves unitats participinactivament en la vida col·lectiva, aportant-hi el propiesforç per al seu millorament. La dimensió social del’ésser humà l’obliga a participar en la vida col·lectivai aquesta participació ha de tendir a una millora de lasocietat, i per tant, ha de ser activa a partir de l’entornimmediat. Ésser humà i societat no són deslligables ino s’entén el progrés de l’un sense l’altre».

L’escrit que avui editem d’en Xavier Godàs, sobre lademocràcia participativa i l’enfortiment dels sistemesde presa de decisió dins de les organitzacions,associacions i moviments socials, ens pot servir perseguir el debat permanent i constructiu que enspermeti avançar cap un model més participatiu a lanostra associació i als agrupaments que, alhora,ofereixi suficients garanties per a aquesta participació.

Elena Jiménez i BotíasCoordinadora de Política de Joventut d’Escoltes CatalansVicepresidenta del Fòrum Europeu de la Joventut, per la RegióEuropa de l’Associació Mundial de Guies Escoltes (WAGGGS)

11

Democràcia participativa a les organitzacions

15

La discussió sobre com trobar un model democràtic,tan dins les organitzacions com en la societat, quepermeti el màxim de participació en els processos depresa de decisió, s’arrossega aproximadament des defa quatre dècades. Va ser a partir de les ja mítiquesrevoltes socials de 1968, quan es va començar a parlarde nous moviments socials, i després el debat s’haanat estenent a d’altres formes d’organització cívicao política. De fet, avui dia els partits políticsprogressistes competeixen, amb major o menor èxit,per mostrar a la ciutadania els seus procedimentsdemocràtics interns.

En molts casos, d’aquest procés se n’ha ditevolucionar d’una democràcia representativa cap auna democràcia participativa, però la confusió arribaquan intentem definir què entenem per democràciaparticipativa, i més quan s’aplica a la manerad’organitzar-se d’associacions i moviments.

Històricament parlant, l’origen d’aquest interès perneutralitzar les relacions autoritàries a lesorganitzacions es troba en una autocrítica del’esquerra. Fixem-nos en el fet que els moviments i lesorganitzacions polítiques hereves de lesreivindicacions de finals dels passats anys seixanta

16

Xavier Godàs

(per exemple, l’ecopacifisme o el feminismecontemporani) han estat ideològicament agrupats,tant per activistes com per científics socials, enenunciats tals com “nova esquerra”, “esquerraalternativa”, “esquerra llibertària” o “antiautoritària” i“esquerra radical”.

A priori, resulta evident, doncs, que tots els enunciatsesmentats comparteixen dues idees bàsiques: unaprimera, que els nous moviments socials s’inscriuenen la tradició política de l’esquerra; i una segona, querebutgen els components autoritaris que en ocasionsl’han marcat. La idea de fons que unifica les altresdues és que els nous moviments socials desenvolupenuna crítica a la democràcia representativa, en base al’argument que no garanteix la participaciósistemàtica ni el control de la ciutadania sobre elsafers públics. Conseqüentment, es perceben elspartits parlamentaris com a màquines excessivamentburocratitzades, de baix o nul contingut democràtic.Més concretament, aquests moviments considereninsatisfactori el mètode de mobilització política propidels partits d’esquerra tradicionals, fonamentalmentel dels comunistes, perquè entenen queinstrumentalitza les reivindicacions populars.

La distinció entre l’esquerra i la dreta, però, no deixade ser significativa. Allò que s’esmena són elsparadigmes leninista i socialdemòcrata demobilització política, és a dir, els provinents del’esquerra de bona part del segle XX: del primer, esrebutja la idea de partit com a organització deprofessionals revolucionaris d’avantguarda, orientadainstrumentalment a la presa del poder; i del segon, esrebutja la seva vinculació gairebé exclusiva a la gestió

17


correctiva del capitalisme. Com a contrapartida, elsnous moviments socials advocarien per fórmulesorganitzatives descentralitzades i participatives,remarcant així l’objectiu d’autoorganitzar la societatcivil per damunt del propòsit de prendre el poder. Detota manera, noteu que aquest objectiu genèric nodesconsidera la política en si mateixa, sinó queemfasitza la seva dimensió ètico-participativa contrala concepció que la redueix a un simple exercici decorrelació de forces.

Aquesta voluntat de democratitzar l’acció política téla virtut d’haver-nos obligat a fixar l’atenció en lesestructures organitzatives –tant dels moviments comd’altra mena d’organitzacions– i, més en concret, enel procediment de presa de decisions que lesdefineixen. Ara bé, la qüestió que ens interessaresoldre és: com decidir què fer sense que algú enparticular, o un grup reduït, prengui decisions demanera més o menys unilateral?

Alguns han pretès resoldre el problema atacantl’existència de qualsevol òrgan de representació.Segons aquests, l’espai de comunicació percontrarestar o neutralitzar la representativitatradicaria en l’assemblea plenària. Els seus defensorsmés destacats promulguen una política contra totadirecció instituïda: és l’assemblearisme o democràciadirecta, que s’oposaria al suposat autoritarisme de lademocràcia representativa, a la vegada que permetriagarantir un augment de la capacitat crítica de lespersones; i això, al seu torn, redundaria en un majorconvenciment a l’hora de comprometre’s en l’acció.

18

Xavier Godàs

Cal matisar que no ens estem referint a les assembleescom a òrgans de govern d’associacions, que tenen unmandat estatutari, elegeixen uns càrrecs i sancionenuns programes, com ho és la d’Escoltes Catalans.Aquests òrgans associatius es complementen amb unscàrrecs electes i uns sistemes periòdics de rendició decomptes de l’òrgan o òrgans executius. En canvi, alque ens referim és a l’assemblea plenària com a òrganúnic de decisió d’un col·lectiu. És el model del’assemblearisme, que fa que la reunió on s’aplega latotalitat dels components sigui l’única instància ambcapacitat de decidir fins i tot la seva pròpiaconvocatòria. Per evitar confusió en aquest escrit, apartir d’ara quan parli d’assemblea em referiré aaquest òrgan únic dels moviments assemblearis.

Davant la proposta dels moviments assemblearis, enshem de preguntar: ¿L’assemblea és condició suficientperquè els seus integrants disposin de capacitatcrítica? ¿I permet, en qualsevol situació, garantirl’eficiència de l’acció? En relació a ambduesqüestions, en allò que segueix consideraré elsaspectes positius de l’assemblearisme, i desprésn’indicaré algunes conseqüències negatives.

19


La voluntat d’una forma d’organització radicalmentdemocràtica

La sociòloga Joyce Rothschild-Whitt explica moltbé1 què implica l’assemblearisme en el terrenyorganitzatiu. L’autor estudia les organitzacions quees caracteritzen per rebutjar la justificació del’autoritat que es desprèn dels òrgansrepresentatius, i les anomena “democràtico-col·lectivistes”. Vegem quines són les seves duescaracterístiques fonamentals.

Característica primera: no hi ha autoritat fora del’assemblea. En les organitzacions de caràcterassembleari, l’autoritat no deriva d’individusparticulars, siguin funcionaris, experts o dirigentsformalment instituïts, sinó del conjunt de membrescompresos en l’organització. Això pressuposa queaquests aprenguin a autodisciplinar-se de maneraque es pugui desenvolupar una dinàmica de grupcooperativa, sense que calgui l’establiment dejerarquies. En no haver-hi relacions jeràrquiques, lesdecisions preses esdevenen legítimes només sisorgeixen d’un procés deliberatiu igualitari, unprocés que requereix per arribar a alguna conclusióun consens sobre les decisions a prendre. En aquest

1. ROTHSCHILD-WHITT, Joyce: "The Collectivist Organization: an Alternativeto Rational-Bureaucratic Models", a: American Sociological Review, 44,1979, pp. 509-27. També es pot trobar una lectura prou profitosa que tractaqüestions com les aquí exposades a: LARAÑA, Enrique i Joseph GUSFIELD(eds): Los nuevos movimientos sociales: de la ideología a la identidad,Madrid, CIS, 1994.

20

Xavier Godàs

model, queden poc establertes les situacions sobreles que s’ha de prendre un acord: tant les decisionscom les operacions que s’hagin d’efectuar hauran deconsiderar en cada moment la particularitat del casa tractar. D’aquesta manera, es pretén disminuir elsàmbits de l’activitat de l’organització subjectes aregles de govern explícites.

Característica segona: el mètode és també la finalitat.El procés deliberatiu igualitari d’aquestesorganitzacions implica que el seu funcionament internté com a guia principal l’orientació a un valor suprem,que delimita les conviccions morals dels participants.En aquest context, l’estructura de l’organitzaciótendeix a l’horitzontalitat. Fixem-nos en alguns delsseus trets més importants: Un, la minimització dequalsevol mena de diferenciació interna, per tal deblocar les tendències a la jerarquització de posicions (is’emfasitza, especialment, la desdiferenciació entre eltreball manual i l’intel·lectual). Un altre, elsprocediments de rotació en les posicions que impliquinuna relativa concentració de responsabilitat oprotagonisme individual, com ara les de portaveu,delegat o coordinador. També, l’establiment d’equipsde treball (“comissions”, en llenguatge activista) dinsdels quals tothom és responsable per igual de la feinaa realitzar. I finalment, la “desmitificació” delconeixement especialitzat i l’intent de difondre’l entreel grup. Pel que fa a la mena de membres que aquestesorganitzacions cerquen, lògicament es valoren lesqualitats congruents amb l’orientació de valor del’organització en si, i es conjuga la capacitatd’iniciativa amb un esperit col·laborador com a qualitatexcel·lent. Sobre aquesta base, es treballen atributs talscom les habilitats de coordinació, organització i

21


dinamització de grups a partir de procediments noimperatius.

En resum, pel que aquí ens interessa, la característicacrucial que unifica aquestes dues seria que lesorganitzacions assembleàries –democràtico-col·lectivistes, en terminologia de Rothschild-Whitt–constitueixen un fi en si mateixes: el sistema derelacions que s’estableix en el seu interior segueix elsmateixos preceptes normatius que les formesalternatives d’organitzar la societat que proposa elgrup. El lema podria ser: “ja no val declarar aspirar ala igualtat i, en canvi, establir organitzacionsautoritàries”. Els partits comunistes de bona part delsegle XX constitueixen un exemple clar de lesincongruències que les organitzacions assembleàriespretenien evitar.

A priori, doncs, l’aspecte més positiu delfuncionament dels moviments assemblearis és el seucaràcter pedagògic: si la informació flueix pelconjunt de l’organització i circula horitzontalment,llavors l’assemblea proporciona la possibilitat dediscutir fonamentadament, de participar críticamenten les decisions a prendre, de comprendre cabdalmentla complexitat de les problemàtiques tractades. Elresultat més preuat del procés assembleari és quereforça el convenciment dels implicats sobre l’accióque desenvolupen, i el que és encara més important:consolida la democràcia com un referent polític ideal,tant com a valor a seguir com en la seva vessantprocedimental.

Ara bé, l’assemblearisme com a mètode de presa dedecisions també té els seus límits, que cal conèixer

22

Xavier Godàs

per tenir-los en compte. Un de preliminar és el mésevident: no pot haver-hi “democràcia directa” quan elcol·lectiu és massa gran com perquè en el debat hipugui participar tothom. Un grup de molts milers depersones, per exemple, no pot formar una assembleaon es tingui en compte el parer de tothom. Mésespecíficament, però, destacaré tres límits. Els dosprimers tenen a veure amb condicions aparentmentassembleàries, és a dir: (a) quan ens trobem en unescenari on s’exerceixen relacions de poder opaques,o (b) quan l’assemblea acaba limitant les capacitats ineutralizant el caràcter proactiu de determinatsparticipants. Finalment, el tercer dels límits posa aldamunt de la taula un problema recorrent: (c) ¿éspossible mantenir sense restriccions el funcionamentassembleari quan les persones implicades en l’acciósón moltes?

Amb tot plegat voldria arribar a dues conclusions:l’assemblearisme no esgota les relacions democràtiquesni és el paradigma de la democràcia participativa, sinóque n’és una part; i alhora, el procés assembleari nos’escapa de contenir en ocasions dinàmiquesparadoxalment antidemocràtiques.

Lideratges opacs contra lideratges legitimats

La primera limitació de l’assemblearisme ens permetabordar un tema que sempre hi resta ocult: el dellideratge. Sembla evident que en tota mena d’acciócol·lectiva hi ha personalitats que, per un o altre

23


motiu, destaquen per determinades qualitats, siguipels coneixements que tenen, per una alta capacitatorganitzativa i de treball, o perquè presenten una altasociabilitat.

També hi ha individus que destil·len amb naturalitatuna qualitat complementària, però força mésintangible que les precedents: el carisma. Els individuscarismàtics poden reunir totes o algunes de lesqualitats de la dinàmica de grups que faciliten l’acció,però el fet que destaquin radica en la seva capacitatemprenedora i de treball, imaginativa i influent. Quino ha conegut mai aquell o aquella que sap comorganitzar una discussió, facilitar els consensos i elsacords, o que transmet confiança demostrant semprela seva presència en la primera línia de treball?

En qualsevol relació democràtica ha de ser ineludibleel control del col·lectiu sobre les personalitatsinfluents, que es fonamenta en estendre entre elsmembres del grup l’actitud crítica i en la circulacióhoritzontal de la informació. Aquesta actitud facilitaque qui presenta qualitats de lideratge és vegi obligata saber delegar i deixar-se controlar, alhora quecontribueix positivament a la dinàmica de grupgràcies a les seves qualitats proactives. És el lideratgelegitimat pel col·lectiu. Des d’aquest punt de vista,resulta més positiu “institucionalitzar” les diferentstasques de comandament de l’acció col·lectiva que nopas negar-les. Si existeixen les figures del portaveu,del coordinador o del responsable de la comissió detreball, per posar alguns exemples, al grup li resultaràmés fàcil controlar els qui desenvolupen aquestestasques: els podran demanar comptes o, si s’escau,substituir-los. L’excel·lència democràtica dels òrgans

24

Xavier Godàs

de representació deriva de la base consensual del’autoritat, que en aquest sentit denota legitimitatper ostentar el càrrec i capacitat per desenvolupar lestasques que hi estan associades.

En canvi, des de l’òptica assembleària el tema dellideratge és complex i de difícil discussió, perquè escreu incorrecte assumir la possible funció d’aquesttipus de personalitats. Això és així fins al punt quedeterminades associacions o moviments socials,alhora que neguen la funció del lideratge,paradoxalment faciliten el sorgiment de situacionsantidemocràtiques que bloquen el procésassembleari.

Més concretament, quan es nega de manera “oficial”que hi hagi persones més influents que d’altres, el quegeneralment s’aconsegueix és treure del control delcol·lectiu aquelles persones que, visiblement,determinen la seva dinàmica. Ara bé, en lloc degenerar més democràcia, quan això succeeix és fàcilestablir relacions de dominació que minen el caràcterdemocràtic de l’assemblea; perquè la dominació, quesegueix existint, esdevé oculta en la seva formaexterior, mentre que en el fons pot arribar a seraclaparadora. La suposada absència de lideratgepermet que les regnes de la dinàmica del grup acabinen mans d’algú difús sobre qui resulta difícil incidir:és el lideratge opac d’una persona o persones que,rera l’excusa del tots som iguals, pot controlarinformació i no difondre-la, i pot jugar,individualment o per grups, amb les persones quecomponen el col·lectiu, per perseguir els seus propisobjectius i interessos –inclosos els de reconeixement.En síntesi, la negació a nivell discursiu de l’existència

25


de lideratges pot dur, contràriament, a la utilitzaciód’una posició de poder que no estigui reglamentadapel col·lectiu, i que no necessàriament ha de serbondadosa.

Fixem-nos, doncs, en un detall prou interessant: en elmarc d’una assemblea pot donar-se una relaciódemocràtica o autoritària. Vegem-ho amb una micamés deteniment. A diferència del que esmentàvem enel cas del lideratge legitimat, un procés assemblearipot implantar un lideratge opac que comporti unarelació autoritària, incontrolable, un lideratge fet abase de cafès i sopars amb individus seleccionats,mantingut gràcies al control de la informació que noes fa circular.

Dit ras i curt: si es desestima la institucionalitzaciód’òrgans de representació, per mínims que siguin, elprocés assembleari depèn absolutament de la bonavoluntat de les personalitats influents. Estaremd’acord, però, que la democràcia és un bé prou valuóscom perquè no hagi de dependre absolutament de labona o mala voluntat de les persones. Cal tenir encompte que els lideratges opacs que generenrelacions de dominació a vegades són difícils deresoldre, perquè per regla general traven l’exercici delseu poder en una malla de relacions personals que potarribar a incloure l’àmbit de la intimitat. Fins i tot, sila funció opaca del líder esdevé hegemònica ladinàmica del grup pot empitjorar i arribar a caure enun model semblant al d’una secta. Aquesta condicióes pot percebre quan el grup, seguint a algú,abandona l’actitud crítica i autocrítica, delega lapròpia capacitat de pensar en la d’una altra persona,adopta una actitud vigilant en relació als demés sobre

26

Xavier Godàs

la seva actitud respecte de les persones influents, o“tradueix” línies de pensaments complicades ensimples consignes o idees esquemàtiques idogmatitzades.

Hi ha un altre problema que no vull deixard’esmentar: quan la retòrica antiautoritàriademonitza l’existència del lideratge legitimat, és a dir,de la persona dinamitzadora, proactiva, que volassumir responsabilitats, es pot donar una situació enquè aquelles persones amb qualitats de lideratgedecideixen autocontenir-se, per por de semblarinteressades o amb afany de protagonisme. D’aquestamanera, es bloquegen aportacions que podrien seraltament positives per al funcionament del grup. Si lacapacitat d’iniciativa arriba a estar demonitzada, elgrup pren una orientació que arriba a blocar el procésde presa de decisions i l’acció mateixa. Les discussionses trivialitzen i l’absència de responsabilitatsdelimitades desfà el compromís individual amb elcol·lectiu. En tals situacions s’acostuma a generalitzarun ideal igualitarista ingenu, que no discrimina entreles diferents habilitats dels membres d’un grup.

Tothom és igual en la dinàmicaassembleària?

La segona limitació és que l’assemblearisme té moltpoc en compte les desiguals condicions delspotencials participants en l’assemblea. Perquè laparticipació pugui qualificar-se de democràtica, caltenir en compte les desiguals disponibilitats dels

27


membres del grup, donades les diverses condicionsde vida que acostumen a tenir les persones.Principalment, cal facilitar la participació d’aquellesque disposen de menys temps per implicar-se.Generalment, situacions com la jornada de treball oles obligacions familiars impossibiliten unaimplicació més estreta d’alguns individus en relació ad’altres.

Si l’assemblea és l’òrgan únic de decisió, es potgenerar la situació que qui més hores estigui disposata estar assegut en una reunió sense ordre del diapreestablert, més capacitat d’incidència tindrà.D’aquesta manera, es genera la paradoxa que en elsprocessos de presa de decisió només hi podenparticipar de manera sistemàtica individusrelativament lliures d’altres compromisos, mentreque es desmereixen aportacions potser menors depersones amb escasses disponibilitats horàries.

D’altra banda, val a dir que el mite de la base, del’espontaneïtat a l’hora d’actuar, no presenta capalternativa a la política convencional perquè ésextremadament ineficaç. L’espontaneïsme ésl’antipolítica, la idea ingènua segons la quall’organització i qualsevol òrgan de representaciódestrueixen la capacitat creativa dels mobilitzats.Fixem-nos en l’evidència històrica que tots elsmoviments socials que han fet més forat en l’àmbitde la política des de la II Guerra Mundial han estatsempre eficaçment organitzats, des del movimentnord-americà pels drets civils fins a les mobilitzacionseuropees contra la proliferació d’armament nucleardels recents anys vuitanta.

28

Xavier Godàs

El maig de 1968 a França o les mobilitzacions contrala guerra del Vietnam als Estats Units contaven entreles seves files amb desenes d’organitzacions quefacilitaven les mobilitzacions. Avui mateix, fa riureque els mitjans de comunicació afirmin el caràcterespontani de les grans manifestacions contràries a laguerra d’Irak, quan la Plataforma que les haimpulsades ha constituït, a la pràctica, l’àmbit decoordinació de més de dues-centes organitzacions detota mena.

Cal superar el suposat mite que, contràriament a lesorganitzacions estructurades, aquests movimentssurten “del carrer” a partir de ciutadans anònims, comper generació espontània. Les persones que han estatal capdavant de les mobilitzacions, o bé sónresponsables d’organitzacions, o bé són anticsdirigents d’alguns moviments desenvolupatsanteriorment.

Assemblearisme i movimentssocials

Anem ara a tractar el tercer dels límits que indicàvem,els problemes d’eficiència de l’assemblearisme quandesenvolupa l’acció de cara a un públic ciutadà ambel propòsit de rebre’n suport. Fixem-nos, per exemple,en un dilema que apareix sistemàticament en ladinàmica dels moviments socials. L’impacte o èxitd’una determinada campanya és la conseqüència dela capacitat quantitativa i qualitativa de mobilitzacióciutadana aconseguida. Sovint, però, l’increment del

29


nombre de participants en les accions no guarda unarelació automàtica amb l’assumpció total, per partd’aquests, ni del discurs de base del moviment ni delconjunt dels seus mètodes. Llavors, s’ha de fer front al’opció de “pragmatitzar” tant el discurs com lesdecisions pràctiques, a fi d’augmentar el nombre departicipants, o bé mantenir-los sense alteracions pertal de garantir una relació de congruència bentravada entre les finalitats que es declaren i el que esrealitza a la pràctica.

Fixeu-vos en els següents dos exemples per veure-homés clar. El moviment d’objectors insubmisos vaplantejar d’acabar amb el servei militar sense comptarexclusivament amb les seves pròpies forces: vadesenvolupar una tasca intensa per estendre elmissatge antimilitarista entre la ciutadania, comtambé va negociar amb d’altres organitzacions,inclosos els partits parlamentaris, per tal d’afavorir elsseus objectius. El moviment squatter o okupa, encanvi, presenta com a prioritat defensar “espaisalliberats” de l’especulació immobiliària, on els seusocupants puguin realitzar sense traves les sevesinquietuds ideològiques o estils de vida; però perregla general, parteixen de postures absolutamentinnegociables que els dificulta la relació amb d’altresactors socials.

Ambdues opcions –que, amb molta simplificació perfer-ho més comprensible, podríem caracteritzar coma “pragmàtica” l’una i com a “congruent” l’altra–, al’hora d’actuar tenen efectes diferents en la sevaestructura organitzativa, efectes que determinen elgrau en què el procediment assembleari de presa dedecisions constitueix un mètode operatiu.

30

Xavier Godàs

L’opció primera, la del “pragmatisme”, presentaresultats organitzatius prou coneguts: a majornombre de participants en un moviment social, mésimportància prenen els aspectes organitzatiusformals; és a dir, augmenta la necessitat d’algunsistema de representació, així com d’un major grau dedisciplina interna vinculada a les tasques decoordinació. En aquestes circumstàncies, constitueixun problema el temps que requereixen les relacionsdemocràtiques basades en el consens assembleari:Certament, tant la comunicació horitzontal com lapresa de decisions per consens produeixen un elevatgrau de compromís moral amb el grup, així com unamajor adaptació d’aquest a les solucions deproblemes complexos; però el procés decisionalresulta lent, fins al punt que es dóna el perill debloquejar el potencial de mobilització. Per tant, laqüestió rellevant seria: estem substancialmentd’acord en allò fonamental com perquè les decisionsque s’hagin de prendre en el dia a dia puguin recaureen alguna mena d’òrgan de representació?

L’opció segona, la de la “congruència”, presenta elproblema que el model del consens, en condicions demobilització política, detenta un efecte amb unpotencial democràtic discutible: la generació desituacions on es neutralitzen les diferències d’opinióen favor de la cerca de consens o del seumanteniment, per tal de no fer perillar l’activitat quees du a terme. Dit d’una altra manera: el sostenimentde l’acció unificada només esdevindria possible si elsindividus estan a priori substancialment d’acord entot. Aquesta segona opció garanteix, en principi, unamajor capacitat de combat que la primera, peròtindria com a probable conseqüència que el grup

31


prengués un caràcter exclusiu o autoreferencial, queexpressés més un ideal de vida que una activitatpolítica orientada al canvi social. Aquí la qüestiórellevant seria: ¿què és prioritari, aconseguir elscanvis socials que es proclamen o mantenir intacta lanostra idea de les relacions grupals?

En síntesi, el dilema quedaria expressat de la següentmanera: el perill de l’opció “pragmàtica” rauria encrear una lògica d’organització no plenamentassembleària, malgrat adquirir una major capacitatde resposta a un entorn polític dinàmic; mentre queel perill de l’opció “congruent” s’expressaria en el fetque probablement resultarà ineficaç una organitzacióde l’acció col·lectiva que estigui molt ajustadanormativament a les finalitats declarades, malgratl’alt nivell de combativitat que pugui oferir.

Democràcia participativa benentesa

Arribats a aquest punt, proposo retenir de tot plegatla següent conclusió. La deliberació assembleàriaconstitueix un principi democràtic ineludible que caporganització que es consideri a si mateixademocràtica ha d’ometre. Això significa que tots elsmembres d’una organització han de poder participardel procés de presa de decisions, inclosa ladeliberació. Les assemblees com a òrgans de governde les associacions tenen aquesta funció, permetentots els membres de participar i estan regulades perunes normes que donen garanties als qui hi

participen. Igualment, aquestes normes han degarantir també el rendiment de comptes de lespersones escollides per dur a terme unaresponsabilitat determinada.

Els sistemes de participació democràtica necessitend’una revisió constant, i això significa que cal seguiraprofundint en mètodes que permetin un major accésa la informació, una participació més plena en elsprocessos deliberatius –i no només amb unaperiodicitat llarga– i una millor capacitat de respostaa reptes immediats. Les noves tecnologies estan sentja un laboratori interessant per a aprofundir aquestesvies.

Ara bé, aprofundir en la democràcia en unaorganització no significa estendre el mètodeassembleari en tota dinàmica que aquesta puguigenerar. Arribar a acords gràcies a un procésdeliberatiu ben informat és important a l’hora de fixarel programa general d’actuació i prendre decisions queafecten el caràcter moral de l’organització. Però ladinàmica quotidiana de l’organització ha de seguircriteris d’eficiència i eficàcia si pretén afavorir algunamena de canvi social, i no rediscutir de bell nou allò jadiscutit i aprovat. És en aquest sentit que els òrgans derepresentació prenen relleu: no substitueixen ladeliberació assembleària, sinó que la concretendotant-la d’eficiència. La democràcia participativa hade ser, en alguna mesura, un punt intermig, dinàmic iplural, entre la democràcia representativa estricta, onla participació es redueix a la votació, il’assemblearisme sistemàtic, en què alguns puguinmanar efectivament sense haver de retre comptes aningú.

Xavier Godàs

32

Democràcia participativa a les organitzacionsjosepcarol.cat/sites/default/files/democracia_p... ·...

Documents

Transcript of Democràcia participativa a les organitzacionsjosepcarol.cat/sites/default/files/democracia_p... ·...