1

L’aparició d’aquest número 3 de POBLET coincideix amb unmoment de trasbals al món, després dels atemptats als Estats

Units. A l’última assemblea general de la Germandat de Po-blet, el proppassat estiu, el doctor Joan Majó va dissertar al finalsobre això que anomenem avui la "globalització", i ell mateix ensrecordava la necessitat que es "globalitzés" també la justícia i lasolidaritat, a part de l’economia i les telecomunicacions. L’esperit dela nostra revista i de la comunitat de Poblet participa del mateixreclam, a través dels ideals monàstics i la fe en el Déu dels Evangelis.

És en hores de conflicte i perplexitat com aquestes quan l’obradel treball i la pregària és fa més necessària que mai. L’aportació delCister és, en aquest sentit, essencial, amb el seu exemple continuatde construcció i conciliació, obert a tots els homes i dones que hansentit alguna vegada passar l’esperit per la seva vida. El Cister ésantic i és modern, és tradició i és novetat, perquè es compromet,des de la contemplació i la feina que no defalleix, amb la humanitatque pateix i que sempre espera trobar un interlocutor, fins a arribara Aquell amb qui el diàleg es fa salvador i no voldríem que mai

s’acabés. La revista POBLET es fa ressò d’aquesta vigència personal i testimo-nial del Cister, molt especialment, en aquest número, amb l’escrit inicial delpare Abat, el text sobre la vigència dels ideals del Cister, l’article d'AlexandreMasoliver sobre la importància de la Regla de Sant Benet, fins i tot més enllàdel monaquisme, i amb l’entrevista a l’Abat Rosavini, un monjo cabdal en larecuperació de la vida al monestir de Poblet després de la Guerra Civilespanyola. El lector trobarà igualment altres articles, cròniques i entrevistesque esperem que siguin del seu interès, com a reflex que són de la vida delMonestir i l’interès que desvetlla portes enfora.

Aprofitem per fer una crida a tos aquells i aquelles, siguin o no de laGermandat de Poblet, que vulguin fer-nos arribar els

seus escrits, per tal que n’estudiem la possibitat depublicació a la nostra revista. Estem segurs queaixí reforçarem l’interès d’aquesta i la sevacontinuïtat, sabent-nos fer dignes de laconfiança que hi té posada la Germandat i elsuport inestimable de la comunitat dels monjospobletans. El Consell de Redacció s’adhereixal missatge de pau amatent i constructiva queens desitja des d’aquestes mateixes pàginesl’Abat de Poblet, i felicita ben efusivament elNadal i l’Any Nou a tots els Germans i elslectors de la revista en general

1

2

DES DE LA TARDOR,PAU PER 365 DIES

DESDE EL OTOÑO,PAZ PARA 365 DÍAS

Señor: es hora.... Haz que sazonen los últimos fruto,

concédeles dos días más del sur, úrgeles a su madurez y mete en el vino espeso el postrer dulzor.

(R.M. Rilke)

Queridos Hermanos:

El vino espeso ya recogió ese últimodulzor y está en fermentación, y hasta he-mos probado el primer mosto de la cose-cha. Es la madurez del fruto. Todo tienesu tiempo y sazón, todas las tareas bajo

el sol, dice Cohelet. (Ecl 3,1) Y esteaño el tiempo de hacer llegar a to-

dos vosotros mi recuerdo y mismejores deseos de las fiestas deNavidad y del Año nuevo correa vosotros envuelto en las hojas

secas del otoño, con aromas de bo-dega y el tapiz multicolor de las vi-ñas que comienzan a impregnarse denostalgia, anunciando el silencioquieto y sosegado del invierno. Sonlas exigencias de la imprenta.

Pero yo no me quiero dejar im-presionar por las prisas de nuestra so-ciedad, y llevado por el ritmo sabiode la naturaleza puedo perfectamen-te ofreceros ahora una palabra de oto-ño, pero no seca, que os sirva de pre-paración del corazón para las fiestasde nuestra Redención, para la espe-ranza de un nuevo año. Esto no se im-provisa, lo sabéis. Cuando leáis estaslíneas estaremos en vísperas de Navi-dad, estaremos a punto de estrenar unnuevo año, una nueva esperanza... Y,

seguramente, ya con un nuevo ini-cio de la experiencia de cuan fácilse nos escapan los deseos de bien-estar y de felicidad, cuan fácil-mente se agostan las esperanzas,que precisan permanentemente

Senyor: ja n’és el temps... Feu que s’assaonin els darrers fruits,

concediu-los dos dies més del sud, urgiu-los a la seva maduració i poseu

en el vi espès la darrera dolçor. (R.M.Rilke)

Estimats Germans:

El vi espès ja va recollir aquesta últimadolçor i està en fermentació, i fins hemprovat el primer most de la collita. És lamaduresa del fruit. Tot té el seu moment,sota el cel, hi ha un temps per a cadacosa, diu Cohèlet. (Ecl 3,1) I aquestany el temps de fer arribar a totsvosaltres el meu record i els meusmillors desitjos de les festes deNadal i de l’Any nou corre avosaltres embolicat en les fullesseques de la tardor, amb aromesde celler i del tapís multicolor de lesvinyes que comencen a impregnar-se de nostàlgia, anunciant el silenciquiet i assossegat de l’hivern. Són lesexigències de la impremta.

Però jo no em vull deixar impres-sionar per les presses de la nostrasocietat, i dut pel ritme savi de lanaturalesa puc perfectament oferir-vos ara una paraula que us serveixiper a preparar el cor per a les festes dela nostra Redempció, per a l’esperan-ça d’un nou any. Això no s’improvisa,ho sabeu prou. Quan llegireuaquestes línies serem a les vigílies deNadal, estarem a punt d'estrenar unnou any, una nova esperança... I,segurament, ja amb un nou inici del’experiència de la facilitat amb quèse’ns escapen els desitjos debenestar i de felicitat, de coms’agosten les esperances, queprecisen de permanent renova-ció; que el nostre món, i per

2

3

de renovación; de que nuestro mundo, ypor supuesto nuestra vida concreta, no vana ir mejor con una copa de más, ni siquie-ra con la copa justa, ni con toda una gamade compras y tarjetas con buenos deseos,que evidentemente nos salen del corazón.En nuestro mundo ya no basta lo que nossale del corazón, es preciso mostrar el mis-mo corazón, poner todo el corazón en lamesa de la vida, con toda su capacidad debondad y de hacer el bien.

Y la reflexión otoñal es un buen cami-no para abrirnos a la vivencia de un nue-vo año. Evidentemente que el otoño yaha pasado, pero los sentimientos que elotoño despiertan siguen más o menos la-tentes en el corazón, en tu corazón. Y sir-ven. ¡Vaya si sirven!...

¿Quien no desea llevar su vida a unabuena sazón? El otoño nos enseña a pre-pararla con su invitación a la nostalgia, asoñar, a medida que se va recogiendo enun silencio roto por el ir y venir en alasdel viento de hojas secas. Todo va apare-ciendo árido, dorada y momentánea ve-jez que reviste y protege el incipiente di-namismo invernal, que es espera, acogidasilenciosa, contemplación serena. Todotiene su tiempo y sazón, todas las tareasbajo el sol. El invierno tiene esperanza,silencio, soledad. En el silencio de la no-che plantó Dios su tienda entre noso-tros. Y brotará un renuevo, llegará la pri-mavera. Tu corazón escuchará la salvaciónde Dios. Él es tu paz. Necesitamos la nos-talgia y el soñar del otoño. Necesitamosel silencio del invierno. Son la buena tie-rra para escuchar una palabra nueva. LaPalabra de la vida. Que Santa María, Rei-na de la paz, os bendiga a todos; que lapaz del Señor os acompañe a lo largo detodo el año. Los 365 días, ni uno más, niuno menos.

Josep Alegre Abad de Poblet.

descomptat la nostra vida concreta, noanirà millor amb una copa de més, ni tansols amb la copa justa, ni amb tota unagamma de compres i targetes amb bonsdesitjos, que, evidentment, ens surten delcor. En el nostre món ja no basta el queens surt del cor, cal mostrar el mateixcor, posar tot el cor a la taula de la vida,amb tota la seva capacitat de bondat i defer el bé.

I la reflexió tardorenca és un boncamí per a obrir-nos a la vivència d’unnou any. Evidentment, que la tardor jaha passat, però els sentiments que latardor desperten segueixen més omenys latents en el cor, en el teu cor. Iserveixen. ¡I tant si serveixen!...

Qui no desitja dur la seva vida a unabona saó? La tardor ens ensenya apreparar-la amb la seva invitació a lanostàlgia, a somniar, a mesura que es varecollint en un silenci trencat perl’anada i tornada en ales del vent defulles seques. Tot va apareixent àrid,daurada i momentània vellesa, querevesteix i protegeix l’incipient dina-misme de l’hivern , que és espera,acollida silenciosa, contemplació sere-na. Tot té el seu moment, sota el cel,hi ha un temps per a cada cosa.L’hivern té esperança, silenci, solitud.En el silenci de la nit Déu va plantar laseva tenda entre nosaltres. I naixerà unrebrot, arribarà la primavera. El teu corescoltarà la salvació de Déu. Ell és lateva pau. Necessitem la nostàlgia i elsomniar de la tardor. Necessitem elsilenci de l’hivern. Són la bona terra pera escoltar una paraula nova. La Paraulade la vida. Que Santa Maria, Reina de lapau, us beneeixi a tots; que la pau delSenyor us acompanyi al llarg de totl’any. Els 365 dies, ni un de més, ni un demenys.

Josep Alegre Abat de Poblet.

3

4

Cister naixia pobrement el 21 demarç del 1.098 al lloc despoblat deCîteaux, a la Borgonya, dins la

diòcesi de Chalon-sur-Saône. La funda-ció es feia en terres encara per artigar irompre.

Aviat els monjos “blancs”, es donaren aconèixer per la seva forta empenta decolonització agrària (en agricultura, ra-maderia i aprofitament hidràulic, mitjan-çant sèquies i molins drapers o de gra).

Un cas simptomàtic, és cap al 1150, elde Poblet. El comte Ramon Berenguer IVde Barcelona, fortament oposat finsllavors a tota nova fundació demonestirs dins els seus domi-nis, canvià de criteri de maneraespectacular, en adonar-se,com a senyor que era deMontpeller, de l´eficaçobra colonitzadora obra-da pels cistercencs dins elsseus dominis provençals,amb el sistema de grangesi potenciant l´ús delsgermans conversos.

Sens dubte la instituciódels germans conversos, llecso fratres barbati (els monjosanaven rasurats i duien la tonsuramonàstica) significà un granavenç social. Eren homeslliures, no esclaus(!), i duien elpes del treball manual per-metent als monjos dedicarmés temps al rés coral i a lalectio divina de l´Escriptura iels Sants Pares. Si bé, al principi, moltsd´ells eren analfabets (resaven en el propicor, rere del dels monjos, Parenostres,mentre els monjos cantaven l´ofici), se´lsconfià aviat la direcció de les granges, dela qual responien davant el monjoecònom o del governador de les baronies.

Per desgràcia, i com aquest nom jaindica, aviat els monestirs es feren moltrics i posseïren gran nombre de terres(agrupades en baronies) i de poblessencers, que eren sota el domini senyorialde l´Abat, a qui havien de pagar el delmede llur producció agrària. Això venia, defet, a desnaturalitzar l´austeritat del Cisterprimitiu!

Citem encara, com a cas extrem, el casdels cistercencs anglesos, que arribaren amonopolitzar el comerç de la llana; o delsaustríacs i bavaresos, respecte de laproducció de fusta de llurs extensíssims

boscos, encara avui existents.

Per això, podem ben bédir providencial el fet purifi-cador de la desamortitzaciódel XIX arreu d´Europa, sibé es féu molt malament,afavorint no pas els page-sos treballadors de lesterres monàstiques, sinó arics propietaris, que com-praven a baix preu elsdominis a l´Estat, necessitat

de diners.

Tot el monacat, va tenirun paper molt decisiu en el

conjunt de la cultura europea i dela vida religiosa.

Mitjançant l’art monàsticallò que és bell és conegutcom quelcom de clar, llumi-

nós i lluent, com allò de més veritable ipur... I l’art profà (moridor) és prolongaràen l’art sagrat, buscant allò de permanenti etern.

Avui, la vida és més dinàmica. Tot ésmoviment, pressa. I són molts els quiestan descol·locats, o bé no tenen lloc...

CISTER I EL SEU IMPACTEECONÒMIC, SOCIAL I CULTURAL

Escut de l’Abadiade Cîteaux

4

5

En la societat medieval els lligams ambel sagrat es fan mitjançant la vidareligiosa, la vida monàstica, que ve a seruna vida ordenada on també cadascú té elseu lloc per donar un sentit a la sevaexistència. I això succeïa així, abans quetot mitjançant els grans fastos litúrgics,pels quals l’home s’aboca en profunditat almón sagrat.

L’home té necessitat, sempre, d’esta-blir uns lligams més enllà de si mateix, queel porten a ser ell mateix. L’homedesborda l’home.

En el temps en què va néixer el Cisteres viu en una línia que caldria direspiritualista, desarrelada de la vida del’home.

No hi havia una distribució dels béns,sinó que la tendència era de crear unsdecorats grandiosos, d'adornar espaisper a la festa sagrada. Vivien presoners dela imatge del passat. D’un Déu de l’AnticTestament.

Quan arriba el s. XII, i es desvetllen lesciutats, es desenvolupa el comerç. I tambées comença a mirar Déu mitjançant lapersona de Jesús. Es desvetlla el desig deviure com ho van fer els deixebles deJesús. Neix el desig d’una religió mésinterior. I vénen els vents de la renovaciómonàstica.

El Cister aporta aquesta renovació. Novol inventar res, sinó tan sols tornar a lapuresa dels orígens. Trobarà en la societatun ambient favorable.

Proposen tres punts que giren en torna la Regla de sant Benet:

1) DIMENSIÓ COMUNITARIA.Tot el combat espiritual es realitza enequip. L’oració és més activa quan es fa engrup. Quan domina la unitat espiritual, laregla del silenci, observada per lamultitud d’homes, per tothom, fa possibleper cadascú la soledat del seu cor.

2) DIMENSIÓ ASCÈTICA. Elsamics de Jesús eren els pobres. El monjoha de viure com ells. Acceptar el treballmanual era propi dels pobres. El Cisterrestableix el treball, i no tant perdescansar l’esperit durant una hora, com

per conser-var el gust i fer-lo més adientper les ocupacions espirituals, diuGuillem de Sant Teodoric I per no viurede la suor dels pobres.

3) DIMENSIÓ PERSONAL. Aquestequip d’oració i treball; aquesta comuni-tat, cerca d’ésser l’instrument d’unaelevació espiritual.

“Ai del qui està sol, ja que si cau no hi hauràningú per aixecar-lo”.

Aquí és on el Cister fa la seva aportaciómés gran, com un trencament amb lamanera de viure d’abans, i on es fa unaobertura envers un horitzó nou. Sensesaber-ho el Cister fa una innovaciópregona, en fer possible als llindars del s.XIII, el moviment que donarà la sevaimportància a Occident a la PERSONA.

AQUÍ ESTÀ LA MODERNITATDEL CISTER

Hi ha un tornar a l’home interior. Peraixò no s’estimen les formes. Tan sols elfons mereix atenció. El que cal és canviarl’ànima. En el Cister la festa és interior.

“A la comunitat monàstica arriba el crit delshomes d’avui, que volen trobar un sentit a la vida.Nosaltres percebem en aquest crit la invocació delqui busca el pare oblidat i perdut (Lc 15,18-20; Jn14,8). Les dones i els homes d’avui ens demanen queels mostrem el Crist que coneix el Pare i ens l’harevelat, aquell Crist que amb la seva miradad’amor reconciliava els homes amb el Pare i ambells mateixos, tot comunicant-los l’única forçacapaç de guarir l’home sencer.

Deixant-nos interpel·lar pels interrogants delmón, amb plena solidaritat envers el qui elsexpressa, som cridats a mostrar amb paraules igestos d’avui les immenses riqueses que les nostresesglésies conserven a les arques de llurs tradicions”(Joan Pau II Orientale lumen nº4).

¿Arriba al Cister aquest crit dels homesd’avui? ¿Quin sentit té avui el monacat, iquè pot aportar a la marxa de la societat?

Moltes preguntes podríem fer-nos,però potser aquest escrit pot ser suficientper ajudar-nos a una reflexió i poder ferles nostres petites i valuoses aportacionsde cara a la Assemblea de la Germandatd’aquest any.

5

6

CRÒNICA DEL'ASSEMBLEAANUAL DE LAGERMANDAT

Foto

: Bed

mar

.

La reunió de l’Assemblea de laGermandat tingué lloc a Poblet eldissabte trenta de juny de 2001. Era

la segona reunió després de la represad’activitats per part de la Germandat i caldestacar la gran resposta dels germans.

A partir de dos quarts de deu del matíels germans s’anaren reunint a la sala decups o locutori gran, sota la imatge de SantBernat, la mateixa que lliurà al monestir laGermandat dels anys més difícils. Deuminuts abans de les deu la bandera de laGermandat encapçalava la processó pelclaustre cap a la basílica, una processó quees recuperava després de molts anys i queen el futur haurà de retrobar el seu caràcterde silenci i pregària cap a l’eucaristia. Al’església se celebrà l’eucaristia en la qual

participaren plegats monjos i germans,presidits per l’ Abat Josep i acompanyatspel bisbe Alberto Iniesta, de sojorn aPoblet; en la seva homilia el P. Abatdestacà el paper dels laics en l’Esglésiaactual, un protagonisme que a tots pertocaper a fer una Església “menys clerical i méslaical”. Durant la celebració actuà la co-ral "Les Veus del Camp", de Soleràs,coincidint amb la clausura del primer cursde cant gregorià celebrat al monestir,interpretant la missa "de Angelis" ifinalitzant amb el cant del Magníficat, deCiro Gras, un cop finalitzada la cerimònia.

Després tingué lloc a la Sala Capitularla tradicional assemblea general de laGermandat que s’inicià amb una salutaciódel Pare Abat. Seguí la lectura de lamemòria anual d’activitats, que es recullen el present número de la revista,l’informe de tresoreria, el d’obres delmonestir i sobre la revista Poblet a càrrecdels diferents membres de la Junta. Uncop beneïdes, el P. Abat procedí a laimposició de medalles als nous germansalhora que els hi lliurava un exemplarde la Regla de Sant Benet, el text bàsicdel monaquisme catòlic i del qual la

6

7

Foto

: Bed

mar

.

Germandat, gràcies a la cessió del text perpart de l’Abadia de Montserrat, n’ha fetuna edició especial per als membres,edició que permet la seva lectura diàriaseguint el ritme que d’aquesta es fa aPoblet, completant la lectura total del textquatre cops l’any. Tal com ens recorda elP. Alexandre Masoliver en aquest mateixnúmero, això pot ésser un signe més decomunió entre monjos i germans.Clogueren l’acte les paraules del Presidentde la Junta de la Germandat, Sr. RamonMaria Mullerat, recollides en el presentnúmero, i del P. Abat.

Tot seguit es lliurà als germans el nú-mero dos de la revista Poblet i l’exemplarde la Regla de Sant Benet, mentre es podiavisitar en el Locutori Gran l’exposició “Elsgrans monestirs de la Catalunya Nova”,cedida per la Fundació Caixa Tarragona.A les dues s’aplegaren els germans en elceller per a dinar plegats. El canvid’ubicació del dinar, del locutori al celler,respon al desig que germans i monjospuguem dinar plegats i que aquest àpatcausi la menor alteració en la vida de lacomunitat. Per això s'encarregà al restau-rant El Molí de Montblanc, alhora que laCasa Codorniu ens obsequiava amb el

cava. Durant les postres el President de laJunta obrí un torn obert de paraula alsgermans que expressaren diversesinquietuds i suggeriments dels quals laJunta ha pres bona nota. La conferènciade l’Excm. Sr. Joan Majó i Cruzate sobreels reptes de la globalització en la societatactual posà fi als actes. Fou una xerradaamena i distesa que interessà a tots elspresents. Per problemes d’agendadesafortunadament no hi pogué haver uncol·loqui al final.

La resposta dels germans fouàmpliament positiva tant pel que fa a laseva participació en l’assemblea com a lavoluntat majoritària de col·laborar amb lacomunitat. Certament caldrà milloraralguns aspectes organitzatius en el futur iprogramar activitats que omplin els espaisbuits de temps, especialment entrel’assemblea i l’àpat; però ben segur que totspodem estar satisfets de la represad’activitats de la Germandat que intentaalhora retrobar l’esperit inicial i aquellcaràcter espiritual que mai no hauriad’haver abandonat.

Un any més ens aplegàrem a Poblet.Que sigui per molts anys més.

Octavi Vilà

7

8

Discurs del President de la Junta de laGermandat de Poblet, RAMON M. MULLERATa la Assemblea General del dia 30 de juny de 2001

Foto: Bedmar.

Un filòsof català que ensenyasociologia a la universitatnordamericana de Berkeley, en

la seva trilogia La fi del mil·leni, sosté quehem entrat en un Món Nou com aconseqüència de la confluència de tresfenòmens: la revolució tecnològica, lacrisi paral·lela delcomunisme i delcapitalisme i la sevareestructuració, i l’apa-rició d’una sèrie defactors socioculturalscom l’humanisme, elfeminisme, els dretshumans i el mediam-bientalisme. AquestMón Nou començaamb la caiguda delmur de Berlín el 1989,dos-cents anys des-prés d’una altra fitahistòrica: la revoluciófrancesa.

Aquest Món Noues caracteritza per ladiscontinuïtat. Fins aracada segle solia desen-volupar els fenòmensdel precedent. Ara noés així. En certa mane-ra, avui hem d’apren-dre a desaprendre elque sabíem per a poder entendre aquestMón Nou. Mai el salt generacional haestat tan pronunciat com el present.

Aquest Món Nou es caracteritza

també per: la facilitat de lescomunicacions (la periodista de TheEconomist, Hellen Cairncros, ha parlat dela "mort de la distància"); el lideratgenordamericà que imposa la sevaeconomia, els seus costums i els seusvalors; una economia neo-liberal dirigi-

da per l’OrganitzacióMundial del Co-merç; la preponde-rància del progréstècnic; la compe-tència; el consumis-me; i la globalització,com a fenòmen eco-nòmic i social.

Aquesta globa-lització, tan magnífi-ca i tan rutilant, haconvertit el món enuna vila intercomu-nicada, interrela-cionada i interactiva(the global village).Però, a la vegada, unaglobalització que téel risc de fer cadavegada als rics mésrics i als pobres méspobres. D’aquí lesprotestes de Seattle,Davors, Praga, Barce-lona.

Una revista econòmica anglesa deiano fa molt que una quarta part de lahumanitat fabrica i usa les novestecnologies; dos quarts, no en fabrica

8

9

però les usa; i el darrer quart, ni tant solsn’ha sentit parlar de la seva existència.Un món on 3.000 milions de persones,la meitat de la població mundial, viu ambmenys de 2 dòlars al dia i 1.000 milions,una sisena part de la població, es trobaen situació d’extrema pobresa, és a dir,malviu amb menys d’1 dòlar per dia. Enaquest Món Nou, el genocidi forma partde les notícies diàries de la televisió; laguerra i la tortura són realitats sagnantsa tres hores de vol; i, malgrat que laDeclaració Universal dels Drets Humansde les Nacions Unides ha complert el seucinquantenari, la vulneració dels dretshumans és una constant a les societatsen vies de desenvolupament i també ales societats opulentes de l’occident.

Un pensador indi deia no fa molt que,si bé el món ja ha trobat un cos, li faltaun ànima.

Aquest Món Nou, encisat i dominatper l’avenç tecnològic no troba lloc pera Déu. Recentment, el Herald Tribune deiaque, després d’escanejar els cervells delsmonjos budistes tibetans en estat decontemplació, uns científics han arribata la conclusió que l'espiritualitat es potexplicar simplement en base a les xarxesneurològiques neurotransmissores i a laquímica cerebral; que l’experiència reli-giosa es fruit d’una mera activitatdecreixent del lòbul parietal del cervell;i que, per tant, Déu és una creació delcervell i no a l’inrevés.

Per això és admirable trobar avui aquíun grapat d'homes que es reuneixen unitsper una mateixa fe, inquietud espiritual iideals de vida.

És l’afecte que sentim pel Cister, perla comunitat de Poblet i per les pedresvenerables del Monestir el que ens aplegaen aquesta admirable Sala Capitular.

Pare Abat, monjos que composeu lacomunitat de Poblet, vosaltres sabeu i us

reiterem que tots els membres de laGermandat estem a la vostra disposició,col·lectivament com a Germandat, iindividualment com a germans de Poblet,per a cooperar en tot allò que puguemser útils. Vosaltres ens coneixeu, sabeuel que cada un pot aportar.

Però el nostre oferiment no éstotalment desinteressat. Els membres dela Germandat aspirem a fruir delsbeneficis espirituals de les vostrespregàries i de la vostra influència davantl’Altíssim i Santa Maria de Poblet. I emsembla molt que, en aquesta sinal·lagmad’intercanvis, els membres de laGermandat en sortim beneficiats.

Sovint ens acostem al Monestir ambles nostres cabòries, cansats de la lluitadiària, dels esforços dels nostres èxits idels fracassos, del combat constant en elmón tant exigent en què vivim. La paudel claustre i la solidesa de les sevespedres ens ajuden a trobar la correctainterpretació de les nostres cuites. Pobletens permet relativitzar els èxits de lesnostres petites victòries i el pes i ladecepció de les nostres derrotes.

Com veuen, l’activitat de laGermandat reinstaurada és molt intensa.Des que va ser nomenada, la Junta s’hareunit diverses vegades i també laComissió de la Revista. Voldria destacardos activitats d’aquests darrers mesos:

- La Revista Poblet, les característiquesde la qual han pogut veure i que han estatcomentades pel seu director, el Prof.Norbert Bilbeny.

- La segona és el Curs d’Iniciació a lainterpretació del Cant Gregorià, que avuies conclou i part dels fruits del qual hempogut disfrutar aquest matí.

Vull agrair als membres de la Junta ials germans que han col·laborat perquèaquestes activitats poguessin tenir èxit.

9

10

Vull també convidar a tots els germansque estiguin interessats a col·laborar enaquestes o altres iniciatives, que ens hodiguin. Necessitem l’ajuda de tots!

Vull anunciar-vos també que estempreparant la creació d’una fundació quepugui servir de receptacle de lesaportacions que es vulguin fer en el futur.

La Germandat és molt viva. Des del’any passat en què es va reconstruir, hanentrat més de 19 germans. I l’interès vaen augment. Des de l’última Junta en quès’aprobaren les noves incorporacions,s’han rebut encara moltes altres peticionsque hauran de ser considerades enulteriors juntes i proclamades enl’assamblea de l’any que ve.

Alguns m’han preguntat si hi haviainterès en augmentar indefinidament elnombre de germans o, pel contrari,mantenir-lo o restringir-lo. L’interès ésque tot el qui entri com a germà ho faciconscientment, és a dir, acceptantvoluntàriament vincular-se a Poblet, ser-vir la comunitat i al Monestir i ensemssentir-se creditor dels beneficis espiritualsde l’Orde.

Felicito als nous germans que hanentrat avui. Els dono la benvinguda i elsdesitjo que s’integrin amb els antics. Elsrebem amb els braços oberts.

Volem que la permanència iparticipació en la Germandat sigui sen-tida i viscuda i no merament passiva.Volem que els germans siguin conscientsi ajudin a assolir els objectius de laGermandat, que s’atansin a Poblet i queparticipin de les activitats del Monestir ide la Germandat.

El juny passat es va celebrar el seixantaaniversari de la restauració de lacomunitat monàstica del Monestir i aixòens obliga a felicitar al Pare Abat i a lacomunitat.

També voldria recordar amb elreconeixement a tots els membres de laGermandat que ens han precedit. Als quivaren fundar la Germandat ara fa seixantaanys i els qui la varen continuar, plens defe i d’amor als monjos i al monument. Vanser homes de fe i d’entrega que ens hande servir de model. Sant Pau (Hebreus,11,20) diu que la fe és el que dónatestimoni d’admiració als qui ens hanprecedit. Gràcies a aquest grapat d’homesde fe el Monestir s’ha pogut restaurar, lacomunitat és avui nombrosa, estable ifloreixent, i la Germandat és el queaquesta Sala Capitular demostra i enspermet de constatar.

Ara ens toca a nosaltres fer que elsesforços de tants donin plenitud de fruits.No els podem defraudar, hem decol·laborar amb la comunitat de maneraque els fruits espirituals i culturalsproliferin i s’expandeixin.

Com a President de la Junta, jo voldriaque els germans i els aspirants a germansveiessin l’ingrés i la permanència a laGermandat no només com un honor, quesens dubte ho és, sinó més com uncompromís d’entrega a la comunitat i aPoblet.

Tal com he començat aquest discurs,voldria acabar-lo parlant del futur. Ambla cooperació de tots podem fer que laGermandat tingui un futur pròsper en laconsecució dels seus objectius de fe iespiritualitat. Un futur de plenacol·laboració amb la comunitat i elMonestir.

Parafrasejant les paraules d’un filòsofmodern diré que “El futur no està en lesmans del destí, sinó en les nostres, ambl’ajuda de Déu”.

Moltes gràcies.Ramon M. Mullerat

10

11

Reverendíssim Pare Abat, SenyorPresident, membres de la comunitat,germans,

Em plau de fer balanç del darrer anyd'activitat de la Germandat del MonestirCistercenc de Santa Maria de Poblet, unany de represa i de retrobament per a totsnosaltres i la comunitat.

Com tots deuen saber el proppassat 22d'abril fou ordenat com a prevere el pareMaties Prades, actuant com a celebrant elbisbe emèrit de Castelló, Monsenyor JosepMaria Cases, en ser el P. Maties oriündd'aquella diòcesi germana. Felicitem de totcor al P. Maties per la seva ordenació. Elsdies 11 de juliol i sis d'agost feren les sevesrespectives professions solemnes Fra LlucM. Torcal i Fra Lluís Solà. La Germandatcelebra aquestes professions.

Noves incorporacions s'han produït a lacomunitat i Fra Rafel Barruè un copfinalitzat el seu noviciat farà, si Déu vol, laseva professió temporal el propvinent 11de juliol, solemnitat de Sant Benet. A aquestfet s'ha d'afegir l'enriquiment que per a lacomunitat populetana representa l'entradade dos nous postulants: el saragossà PereLluís Fondevilla i el bolivià Edwim Oblitas.Aquests esdeveniments demostren lacontinuïtat d'una comunitat que acompliael passat 24 de novembre els seixanta anysde la restauració monàstica a Poblet, unesdeveniment que, si bé passà un xicdesapercebut, tingué el reu ressò elproppassat 2 de juny amb un concert del'Orfeó de Santa Coloma de Queralt il'Orquestra de Cambra de l'Escola de Mú-sica de Capellades. Aquest concert,patrocinat per "La Caixa", comptà amb unanombrosa presència de públic.

També en els cultes, sobretot elsdiumenges i solemnitats, durant la SetmanaSanta, el Tríduum Pasqual i Nadal s'ha fetpresent la participació dels germans en unes

MEMÒRIAANUAL

celebracions a les que nosaltres hi somespecialment convidats.

El passat mes de novembre recordàremals nostres germans que ens ha precedit, totencomanant-los a Déu, primer a l'esglésiade Santa Anna a Barcelona, sota la imatgede Santa Maria, obra de Frederic Marès, idesprés a Poblet, comptant ambduescelebracions, presidides pel nostre estimatP. Prior, amb una amplíssima participacióde germans i familiars, que superà ambescreix la dels darrers anys.

La Junta de Govern de la Germandat hapreparat amb il·lusió la trobada d'avui a fique els diversos actes siguin plaents alsassistents. Tot just avui finalitza el primercurs de cant gregorià que té voluntat decontinuïtat en els propers anys. També avuies lliurarà el segon número de la revista se-mestral Poblet, que recuperà aquellacapçalera dels primers anys de larestauració. La revista vol ser vehicle decomunicació i està oberta a la col·laboracióde tots els germans. Amb el lliurament, amés, de la Regla de Sant Benet es volressaltar el nostre lligam amb la comunitat,que en fa d'ella la base de la seva vidacontemplativa.

En les diferents reunions de la Juntas'han examinat les sol·licituds de 19 nousgermans que han estat acceptats pel PareAbat per a formar part de la Germandat, laqual consta actualment, amb les novesincorporacions, de 348 membres.

El 7 doctubre, sota la presidència delMolt Honorable senyor Jordi Pujol,president de la Generalitat de Catalunya,es reuní el ple del Patronat de Poblet i tractàdiferents temes relacionats amb larestauració del monestir com és ara:

L'estat de la teulada de la girola del'església, de la qual es procedirà al seusanejament.

Els problemes de consolidació iconservació de la torre del rellotge, prime-ra porta d’accés al monestir i quedarrerament han retornat els pares salesians.Caldrà fer obres de consolidació d'aquestapart privilegiada del recinte monàstic.

11

12

També l'estat de conservació del retaulerenaixentista de Damià Forment, quepresideix la basílica, ha fet necessària laintervenció dels tècnics de la Conselleriade Cultura de la Generalitat per tal de fer-ne un diagnòstic i cercar les solucionsadients.

Quan encara es fan sentir les destrossescausades per l'aiguat de la tardor de 1994que afectà als barrancs de la Pena i deCastellfollit s'anuncia que la Conselleria deMedi Ambient en realitzarà la canalitzacióper evitar en el futur estralls similars.

Un cop remodelada la bassa dels frares,que assegura l'abastament d'aigua almonestir, caldrà procedir a instal·lar la xarxaantiincendis per a protegir el recinte en casde foc, restant a l'espera de l’execució delprojecte.

Dins d'aquest pla de millores destaca larevisió de l'itinerari turístic per tald'adequar-lo a la visita dels disminuïts físics,evitant les barreres arquitectòniques delrecorregut.

Actualment s’està duent a terme laremodelació de la "Casa dels Germans" iels nous serveis en front de les Torres Reials,obres que s'acabaran ben aviat.

Finalment, tal com s'ha fet ressò lapremsa àmpliament, s'ha endegat, prèviaautorització del Patronat, l'estudi de lessuposades restes del malaguanyat Príncepde Viana i les de les famílies dels Ducs deSogorb i de Cardona. El professor Botella,catedràtic d'antropologia de la Universitatde Granada, dirigeix les conclusionsd'aquest estudi que no afecta inicialmentles restes dels nostres comtes-reis servadesal monestir.

En els darrers mesos s'han produïtdiverses visites de relleu, així el Presidentdel Govern Espanyol, Excm. Sr. José MaríaAznar López, aprofità la cloenda de la Jor-nada Empresarial organitzada per Gresol alPalau de l'Abat, visitant el monestir, l'ArxiuTarradellas i compartint, durant unes hores,la vida de la comunitat amb la qual va dinaral refetor i amb qui compartí la recreació.Aquesta visita serví a més per a desbloquejarla construcció de l'hostatgeria que ha patit

al llarg dels darrers anys diversosendarreriments i que esdevindrà fonamentalper a l'acolliment dels hostes.

De caire ben diferent fou la visita els dies8, 9 i 10 de maig de 1500 escolars d'arreude Catalunya dins el programa «II Jornadade Monestirs» que a Poblet van aprendredetalls de la vida monàstica, van conèixerel monestir i realitzaren diverses activitats.

Dues obres han vist la llum darreramenti han enriquit la bibliografia populetana.D'una banda, el Pare Jesús M. Oliver, ambl’acompanyament de les meravellosesimatges de Francesc Bedmar, ens presentael llibre "Poblet: espai i temps", editat per laDiputació de Barcelona, organisme que alllarg de molts anys col·labora en larestauració de Poblet amb entrega igenerositat. També Fra Marc Vallès harealitzat una guia del monestir que ens hiendinsa física i espiritualment. Ambduesobres s'han fet imprescindibles en la biblio-teca de tots nosaltres i les podrem adquiriravui mateix a la taula destinada a aquestefecte a la sala dels cups.

L'art ha tingut també presència a Poblet.En els primers dies de desembre es poguévisitar l'exposició "La ruta del Cister vista pelsartistes Catalans", inaugurada amb lapresència del Molt Honorable senyor JoanRigol, President del Parlament deCatalunya. Una altra exposició "La Ruta delCister" ha visitat Tarragona, Reus iMontblanc i properament es podrà veure aParís. Ha estat organitzada per la Diputacióde Tarragona per a promoure aquesta partdel patrimoni cultural del nostre país.

Aquest darrer any d'activitat finalitzaamb l'Assemblea d'avui. La Germandat,amb l'aprovació definitiva dels seus estatuts,ha reemprès amb força i il·lusió de nou laseva activitat amb un objectiu clar que ensmou a tots: el d'estar prop de la comunitat,una comunitat que viu la Regla de SantBenet amb l'esperit dels pares Cistercencs,i que en el món d'avui esdevé un referentper a tots nosaltres. Aquesta tasca estàoberta a tots i de tots n'espera la sevacol·laboració i el seu suport.

Moltes gràcies.Octavi Vilà

12

13

Ferran Boneu i Companys, de LleidaLluís-Marcel Espasa i Frijhoff, de Poblet

Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, de BarcelonaJosep Herrero i Cabanyes, d'Artana

Francesc-Xavier Montesa i Manzano, de BarcelonaJesús Oliver-Bonjoch i Oliver, de St. Just Desvern

Albert Pàmies i Carrión, d'Espluga de FrancolíJordi Pàmies i Torrens, d'Espluga de Francolí

Ramon Saborit i Arnau, de NulesAntoni Segalés i Alegre, de Barcelona

Sergi Rodríguez i López-Ros, de BarcelonaDativo Salvia i Ocaña, de Barcelona

Carles Cuatrecases i Farga, de BarcelonaJoan Boqué i Genovard, de Reus

Joan Maria Llorens i Molné, d'AlcoverLlibert Cuatrecases i Membrado, de Barcelona

Josep Maria Segur i Vilalta, de BarcelonaCarles de Montoliu i de Carrasco, de Castell de Montsonís

Francesc Robinat i Elías, de TàrregaJaume Mullerat i Prat, de Chicago

Antoni Tarradellas i Bertran, de Barcelona

El dia 30 de juny de 2001 van rebre la medalla de laGermandat els següents germans, per ordre d’imposició:

Foto

: Bed

mar

.

13

14

PER A TU, GERMÀDE SANTA MARIA

DE POBLET

Sí, a tu, que ja has rebut -o el tensreservat, si no vas poder assistir-hi, enla passada festa de la Germandat- un

exemplar de la Santa Regla, la Regla queprofessem els monjos de Poblet, com totsels monjos i monges negres o blancs,benedictins o cistercencs, i en general totsels d´Occident, dins l´Església de Déu, comja fèiem d´antuvi, i va establir solemnementel concili IV del Laterà, el 1215. Ésdoncs, després dels Evangelis,el nostre codi jurídicfonamental, que, en elcas dels cistercencs dePoblet, han vingut aprecisar i posar aldia les Consti-tucions de l´Orde,les “Declaracionsdel Capítol Ge-neral sobre la vidacistercenca avui”;i les Constitu-cions de la nostraCongregació de laCorona d´Aragó,com ho féu en el segleXII la “Carta de caritat”,que en féu el primer Ordedins l´Església, articulat sobrel´autonomia dels diversos mo-nestirs, units pels llaços de la paternitati la filiació, i dotats d´un òrgan legislatiusuprem amb el Capítol General dels abatsi/o delegats dels mateixos monestirs. Si, com recomana el pare Abat en laseva breu Presentació, fent-te així més germànostre, llegeixes quatre vegades l´any el textbenedictí, com assenyalen als marges elfragment que correspon a cada data, o siprefereixes, senzillament, fer-ne una lectu-ra seguida per tal de profunditzar en el seuabast, t´adonaràs tot seguit, que és molt més,però, que no un pur text legal. Es tracta, enefecte, d´un venerable escrit patrístic del

segle VI, que traspua un pregon sentit espi-ritual. Vol, nogensmenys, dur, amb laprotecció de Déu, tots els qui en professar-lo, portem sota d´un Abat, que fa les vegadesdel Crist al monestir, vida comuna, bo iestimant-nos els uns als altres d´acord ambel sublim model de la comunitat primitivade Jerusalem que transcriu el llibre dels Fetsdels Apòstols, “als cims més elevats de doc-trina i de virtut”, com diu en acabar la Re-gla el mateix sant Benet amb feliç paradoxa,tot i tractar el seu text de “mínima Reglad´iniciació” (cap.72). Això ho farà possible, amb la gràciadivina, que mai no falta, al qui obra amb

bona intenció, la sàvia estructuraque el sant ha dreçat, amb

admirable claredat i dis-creció (que ha fet

possible el seu èxitdurador), estructura

que cerca la per-fecció de l´amoren la pràcticaamatent de lahumilitat (la cin-quena virtut car-dinal, i única ex-clusivament cris-

tiana entre elles,com ha dit amb

pregonesa el granmoralista contem-

porani pare BernatHäring). Benet n´ha ai-

xecat, en el seu capítol 7, unaescala de dotze graons al mode de

l´escala de Jacob, per arribar -novament lafecunda paradoxa- a la més sublim humilitat,per tal com hom baixa en ella en obrar ambexaltació i supèrbia i hom puja, al revés, totrevestint-se, com féu el Crist i canta elmeravellós himne del capítol segon de lacarta de Pau als Filipencs, o el mateixMagnificat marià, fent-se humil servent detots.

És el que vol fer de la seva vida senzillael monjo, simple cristià, que vol ser-ho,però, radicalment, a fons, dins l´Església, alservei dels germans. I ho fa tot professantseriosament en mans de l´abat, rere una

14

15

llarga provació, els 3 vots benedictins,l´estabilitat en el lloc, la vida en comú (Benetl´anomena conversatio morum, impossiblelògicament sense la pobresa personal i elcelibat), i l´obediència (cap.58, “sobre lamanera d´admetre els germans”, quan, ambparaules més modernes, ho tradueix per“lligar-se a la comunitat” concreta,respectivament, “viure com a monjo”, i “serobedient”). Explicitant-ho més, ha dit abans ja elpropi capítol, que hom és només realmentmonjo, “si és zelós per l´ofici diví, perl´obediència i per les humiliacions”.

Realment, l'ofici diví, l´oració pública del´Església iniciada pels monjos, que Benetanomena opus Dei, vertebra la jornada delmonjo i tota la seva vida a través d´una horanocturna (les Vigílies nocturnes o Matines) i 7de diürnes (2 de majors, Laudes de bon matí,i Vespres en pondre's el sol, i 5 de menors:Prima, avui desapareguda, Tèrcia, Sexta,Nona, i Completes, que tanca la jornadaavui amb la Salve mariana). Tres són elscàntics evangèlics que centren icaracteritzen Laudes, Vespres i Completes,i són, respec-tivament, el càntic de Zacarieso Benedictus; el de Maria, o Magnificat, ja citat;i el de Simeó, Nunc dimittis. Rere l´ofici diví, que cal que ocupi ellloc principal en la vida del monjo, aquestaes completa (i Benet en precisa curosamentl´horari) amb l´oració personal, típicamentcontemplativa (Benet la qualificasòbriament de breu i pura); la Lectio divina olectura espiritual, autèntica rúmia pausadade la Sagrada Escriptura, i rere d´ella, delsPares i dels autors espirituals moderns ocontemporanis, que més puguin ajudar-loen la seva vida; i el treball, l´opus manuum,primordialment agrícola en un principi i finsno fa gaire, i més diversificat avui, quan,ultra els serveis comunitaris imprescindi-bles, com la cuina, la neteja o la infermeria,comprèn també el treball intel·lectual(conferències, ponències en Congressos ocursets, llibres i articles), treballsingularment potenciat avui amb els nousmitjans informàtics; i pastoral dins l´esglésiamonàstica, en l'atenció dels fidels, ambl´Eucaristia celebrada sempre dignament i

solemne, i cantada a diari en la missa conven-tual (no podem oblidar el paper primordialexercit en aquest sentit en favor del ritusllatí, del cant gregorià, i de l´art litúrgic perCluny i, més austerament, pels cistercencsen l´Edat Mitjana, o modernament perSolesmes, Silos, o Montserrat a casa nostra);i el sagrament de la Penitència sobretot, ila direcció espiritual de qui ho demani. Íntimament relacionat amb això és elfet, típicament monàstic des de l´inici, del´hospitalitat, especialment de pobres ipelegrins, que cal acollir com si del mateixCrist es tractés (cap. 54), fet que relativitzala necessària clausura monàstica, sense laqual restaria del tot desnaturalitzada la sevavida, que el distingeix dels preveres secularso dels religiosos que duen una vidadirectament apostòlica. El monjo, en efecte, com a cristià queés i vol ser, ha de predicar l´Evangeli,certament amb la paraula (treball pastoralsobretot -no exclusivament- dins l´esglésiadel monestir, i treball intel·lectual), peròmés encara amb la presència estable en ellloc del monestir, que el defineix, il´exemple de vida. No sols no es desenténdels germans, sinó que cal que visqui a fonsla vida de l´Església. Això l´ha fet, al llargdels segles, apòstol, evangelizador icolonitzador de les terres reconquerides alssarraïns al Sud, o bé als eslaus encara pagans,als països escandinaus, al Bàltic o a Polònia. De sempre, ho han reconegut els Papes(ja sant Gregori I el Gran, el biògraf de santBenet, envià monjos a evangelitzarAnglaterra, i monjos enviats per ells són elspatrons d´Alemanya o el Centre delcontinent també). Pius XII féu de sant Benetel “Pare d´Europa”, 1947, i rere d´ell Pau VI,el seu “Patró principal”, 1964, títol aquestdarrer que comparteix, per voluntat de JoanPau II, amb els sants germans eslaus, monjostambé, Ciril i Metodi, al mode -goso dir-com una monja carmelita, una contemplativa,Teresina de Lisieux comparteix avui elpatronatge de les Missions amb FrancescXavier. Aquesta és, doncs, en l´essencial, la Re-gla que tens, germà, a les mans, uninstrument que pot ajudar-te a dur més a

15

16

fons la teva mateixa vida cristiana dinsl´Església, com a membre actiu i responsa-ble de la mateixa, i una iniciativa sorgidaper a potenciar el teu real agermanamentamb els monjos cistercencs de Santa Mariade Poblet, que, nascuts per iniciativa delcomte-rei Ramon Berenguer IV, senyor deMontpeller, que coneixia prou l´eficàciacolonitzadora dels cistercencs, en confià lafundació a l´abadia occitana de Fontfreda,de la línia de Claravall, per tal queencapçalessin la repoblació de la CatalunyaNova, ara ja possible una volta conqueritsels llocs de Lleida i Tortosa, i quan nomésrestava el petit reducte musulmà de Siurana. Això tingué lloc el 18 de gener de 1151,i la fundació pobletana, confirmada desprésen una segona donació termenada, seràbeneïda i confirmada succesivament per di-versos Papes, des del beat Eugeni III,deixeble de sant Bernat, a Alexandre III, queel canonitzà. El monestir viurà set segles, arribant aser el primer cenobi de Catalunya enimportància, amb abadies filials a l´Aragó -Piedra-, País Valencià -Benifassar-, i Mallor-ca -La Real-, més diversos prioratsdepenents (com Natzaret de Barcelona, casaprocura de Poblet, o el santuari marià delTallat, al límit amb l´Urgell i la Segarra, oel molt ric de Sant Vicent de la Roqueta,extramurs de València), i granges al pla o ala muntanya, i un extens senyoriu de 35pobles (entre d´altres Verdú, Vimbodí, laPobla de Cérvoles o Castellserà, aCatalunya, i Quart de Poblet i Aldaia, alPaís Valencià), més encara alguns molins degra o drapers, i drets de pastura al Pirineu.Això durà, bé que no sense dificultats, afinals del segle XVII i en el XVIII, fins al´ensulsiada de les mesuresdesamortitzadores dites de Mendizábal, el1835, i l´expulsió dels seus monjos. Providencialment, però, quan encarano s´havien escolat 100 anys des de la mortdel darrer dels monjos exclaustrats (i doncsPoblet i, en ell, la Congregació d´Aragó,conservaven la vida jurídica), el gran res-taurador de la casa que fou n´Eduard Todad´ençà dels anys 20 del passat segle, poguéveure renovellada la vida cistercenca a

Poblet, amb l´arribada de 4 monjos italians,cridats per ell, el 24 de novembre de 1940.Gràcies a Déu, la vida continua de llavorsençà al nostre monestir de la Conca deBarberà, on no han deixat d´afluir-hi lesvocacions, a Déu gràcies, i àdhuc n´hansortit els nous monestirs de Solius (Girona)i Valdediós (Astúries). Mort Toda el 1941, l´afortunada inicia-tiva de diversos prohoms del país,encapçalats per Felip Bertran i Güell, fundàel 1945 la nostra Germandat, que tingué unpaper de primer ordre en la restauració delmonument, i el sosteniment dels primersmonjos. Avui, quan el monestir, per la gràcia deDéu, pot ja sostenir-se per si sol, ja no li calel sosteniment econòmic providencial dela Germandat, que mai no podrem agrairprou, i així, quan, a més, el monument és jaquasi definitivament restaurat, aquesta prenun caire més espiritual, i essencial,d´agermanament amb els monjos en lacomunió d´oració, de mode que, suprimint-ne tota quota obligada, qualsevullaaportació econòmica voluntària puguicanalitzar-se en favor de les obres de caritati de justícia social de l´Església, o de lesOrganitzacions no governamentals (ONG),com són ara, en especial, Càritas o MansUnides. Una iniciativa simpàtica i interessantha estat, per part de la nova Junta, reduïda,i que cerca en el possible de comptar entreels seus membres representants de cadascundels antics Regnes de la Corona, és lad´editar un òrgan de comunicaciósovintejada entre els monjos i els germansamb la revista “Poblet”, 2ª època, quereprodueix fins ara, en volguda línia decontinuïtat, les formoses portades obra delbenemèrit xilògraf Enric-Cristòfor Ricart. Fins avui, han estat ja entregats alsgermans els dos primers números de la re-vista, que espera poder continuar d´ésserlliurada, en el possible, amb una periodicitatsemestral.

Alexandre Masoliver

16

17

L’any 1984 el Capítol de laCongregació Cistercenca de SantBernat responia a la invitació del

bisbe de Macetta, del rector de laparròquia de l’Abadia de Fiastra i de laFundació Giustiniani Bandini, propietàriadels terrenys de l’antiga abadia. Així, perrespondre a aquesta crida, el 21 de marçde 1985 tres monjos, amb l’abat GiovanniRosavini al capdavant, tots provinents del’Abadia de Chiaravale Milanese,protagonitzaven el retorn de la vidacomunitària a Fiastra, tres-cents seixanta-un anys després de la seva exclaustració.La comunitat actual està composta per unPrior, el P. Giovanni, un sotsprior, el P.Andrea, dos professos solemnes, FraGabriele i Fra Anselmo, un profés simple,Fra Isacco i dos novicis el P. Benedetto iFra Stefano. Acompanyats per l’abatemèrit Giovanni Rosavini, quecompleix la dita “Semel Abbas,semper Abbas” (un cop Abatsempre Abat).

L’Abadia de Chiaravalle diFiastra no era un assentamentnou per a l’Orde del Cister. El29 de novembre de l’any 1142,un petit grup de monjosprovinent de l’Abadia deChiaravalle de Milà, s’ins-tal·lava a la vall de Chienti, alpeu del Collalto entre Tolen-tino i Macerata on el Ducd’Espoleto i Marquès d’Ancona,Guarnerio I, pensant en la sevamort, havia donat algunes terresper a construir-hi una abadia.Eren una dotzena de monjos iun abat, tants com Crist i elsseus apòstols. No prou contents

L'ABADIA DESANTA MARIA DECHIARAVALLE DI

FIASTRA

amb l’emplaçament, es traslladaren al vellmig del bosc de Fiastra on buscaren lasolitud i viure del seu propi treball is’instal·laren en unes terres que, com totsels paratges triats pels cistercencs, estavensuficientment lluny de zones poblades,prop de vies de comunicació i on les terreseren fèrtils amb suficient aigua per al seuconreu.

En els seus inicis la construcció delmonestir fou simple, centrats en el claustreal nord l’església, de creu llatina i orienta-da a l’orient; al costat est del claustre labiblioteca, la sala capitular, el locutori,l’escriptori o sala d’estudi i, a sobre, eldormitori directament comunicat ambl’església; al sud el calefactor i la cuinajuntament amb el refetor; al costat oestles dependències dels germans conversosamb el seu propi dormitori, refetor, etc.En un principi s’aprofitaren les restes dela veïna ciutat romana d’Urbs Saglia,donant lloc, per exemple, a un refetor delsgermans conversos amb una columnatacentral provinent de les ruïnes de l’antigaciutat romana. La construcció de l’abadiadurà prop de cinquanta anys mentreaugmentava el nombre de membres de la

17

18

comunitat i l’expansió del domini territo-rial, essent necessària la divisió en granges,un total de sis, per així poder gestionarmillor les propietats. Un segle després dela seva fundació Fiastra assolia un papermolt important en el monaquisme italiàen terres i prestigi.

L’any 1422 Braccio da Montone,senyor de Perugia i guerrer mercenari,lluitava contra Ludovico Migliorati,senyor de Fermo i parent de l’abat deFiastra, Antoni Varano; conseqüència delseu pas fou la dispersió de la comunitat ila mort de molts dels seus membres. L’any1456 el papa Calixte III cedí l’abadia alcardenal Roderic Borgia, futur AlexandreVI, iniciant així l’època de decadència dela vida monacal dels abats comendatarisque foren set en total. A la mort del darrerd’aquests abats el papa Gregori XIII donàl’abadia i tots els seus territoris als jesuïtesque l’abandonaren en suprimir-se laCompanyia de Jesús a Itàlia l’any 1773,passant els béns al papat i cedint les terresen contracte d’enfiteusi a la famíliaBandini. Mort el darrer dels seus hereus,l’any 1974, es constituïa una fundació pera administrar les propietats. No seria finsl’any 1984, ja recordat, quan el Cistertornaria a Fiastra.

L’estil arquitectònic de Fiastra és de

transició del romànic al gòtic. L’església,amb un atri, pòrtic i rosetó meravellosos,té una nau de 70 metres de llargada i unaalçada de 25, deixant sentir l’austeritat del’Orde sense més elements decoratius queels ornaments florals, destacant algunsfrescos de l’època dels abats comendataris,com els del presbiteri, amb una crucifixiói les imatges de San Benet i San Bernat.Destaca, a més, el claustre, restaurat afinals del segle XV, on durant el segle XIXfou edificat el palau Bandini, destruintalgunes de les dependències monacalsoriginàries.

En aquest entorn ha retornat la vidamonàstica, ocupant tan sols una part delmonument mentre l’altra es dedica aactivitats de la fundació, com congressosi conferències, i a la visita turística. Lacomunitat de Fiastra viu amb austeritat laregla de Sant Benet amb un horari estricte:

4,40 Despertar-se.5 Matines i pregària personal.6.15 Laudes.7 Eucaristia i tot seguit esmorzar.8 Lectio Divina.9 Tèrcia.9,15 Capítol.9,20 Treball.12 Sexta.12,30 Dinar i temps lliure.14,30 Nona.14,45 Treball.18 Vespres.18,30 Lectio Divina.19 Sopar i recreació.20 Lectio Divina.20,15 Completes.20,30 Gran silenci.

És aquest l’entorn on viu el P. AbatGiovanni Rosavini amb una petitacomunitat ben prop del Mar Adriàtic i enun ambient de recolliment, austeritat ipregària.

Xavier Guinovart i Octavi Vilà

Comunitat actual del Monestir de Santa Maria deChiaravalle di Fiastra.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

18

19

Cuando se propuso entrevistar al P.Abad Rosavini en el Consejo deRedacción de nuestra revista

POBLET, la totalidad de los presentes loaceptó de inmediato. Más aún, en la atmós-fera se podía percibir perfectamente la ilu-sión de todos de poder leer los recuerdos ylos consejos del P. Rosavini.

Todas las personas vinculadas a Poblet he-mos leído en alguna de las muchas publica-ciones que nos hablan de la restauraciónmonástica, que el 24 de noviembre de 1940los primeros cuatro monjes procedentes dela Congregación cisterciense italiana, el P.Prior Giovanni Rosavini, los PP TommasoVona, Martíno Marini y Fray Giovanni Fio-ravanti reiniciaron la vida comunitaria cis-terciense en Poblet, ciento cinco años des-pués de la exclaustración.

Después de la pertinente autorización delP. Abad, contamos desde el inicio con la ayu-da del P. Prior, profundo conocedor de la vidapopuletana de los últimos 55 años y que fueadmitido en la Comunidad siendo el P.Rosavini Prior de Poblet.

El P. Tulla coordinó todos los detalles ypartimos los tres el pasado 12 de julio, des-pués de rezar Laudes en Poblet, con destinoal aeropuerto del Prat y, posteriormente, des-de el aeropuerto de Fiumicino nos desplaza-mos al Monasterio de Santa María de Fiastra,a orillas del Adriático.

Sobre las cinco de la tarde llegábamos alMonasterio de Fiastra. Sólo bajar del cochevimos a Fray Stefano, quien rápidamente nosreconoció y nos llevó a la presencia del P.Rosavini, que ya hacía horas que estaba pre-ocupado por el retraso de nuestra llegada.

Después de los abrazos de rigor y la granalegría del P. Rosavini al vernos, sobretodopor poder abrazar al P. Tulla, nos desplaza-mos al refectorio del Monasterio, donde nosobsequiaron con refrescos. Allí mismo el P.Tulla le hizo entrega del libro recientemen-

ENTREVISTA CON EL P. ABADGIOVANNI ROSAVINI

Poblet, 1940

ENTREVISTA CON EL P. ABADGIOVANNI ROSAVINI

19

20

te publicado por el P. Jesús M. Oliver y elfotógrafo Francesc Bedmar, miembro de laGermandat, “Poblet: espai i temps”. Cada foto-grafía que veía le traía recuerdos y nos hacíacomentarios del Poblet de los años 40.

Luego le hicimos entrega del libro tam-bién recientemente editado por la FundaciónCaixa Tarragona, “Els grans monestirs de laCatalunya Nova” y, mientras observaba las fo-tografías, él mismo, con la ayuda del P. Tulla,iban nombrando por su nombre a todos losmonjes de aquella época que aparecían enlas mismas.

Al hilo del ambiente, siempre sonriente,nos fue haciendo comentarios, que a nues-tro juicio, salían de lo más íntimo de un hom-bre que ve la mano de la pro-videncia a lo largo de su vida,y a quien podríamos definircomo un auténtico hombre deDios.

“El Sr. Toda -nos comen-taba- murió muy pronto, yello fue providencial paraque los monjes no tuviéra-mos que retornar a Italia. Sumuerte puso el monasterio adisposición de la Comuni-dad". “Recuerdo que volví deBarcelona de la reuniónconstituyente de la Herman-dad y encontré al P. MartinoMarini agonizante. Aquello lointerpreté como un designiode Dios”.

Mientras el P. Rosaviniiba desgranando sus recuerdos, fueron apa-reciendo poco a poco los monjes de la Co-munidad, que nos acogieron fraternalmente.

Después de vísperas, a las seis de la tar-de, y de la austera cena a la siete, salimoscon la Comunidad y los huéspedes a los jar-dines, donde el P. Giovanni, Prior de Fiastra-el Abad Rosavini está ya jubilado por laedad- nos obsequió con un helado y licorelaborado en el propio Monasterio.

Nos sentamos en forma de círculo, presi-didos por una imagen de la Virgen, y allí to-dos los monjes fueron mirando los libros que

había traído el P. Tulla, mientras el PadreAbate (así le llaman los monjes al AbadRosavini) explicaba los recuerdos de sus di-fíciles pero a la vez felices años en Poblet.

Tras el rezo de Completas y el canto dela “Salve”, nos acostamos todos no sin antesadvertirnos el P. Abad que podríamos conti-nuar la entrevista al día siguiente, acabadoel rezo de Tercia, a las nueve y cuarto de lamañana.

Al día siguiente nos sorprendió la vitali-dad del P. Abad que, a las cinco de la maña-na, ya participó en el Coro en el rezo deMaitines, así como en todos los actos delOficio Divino de la Comunidad. Despuésasistimos a Laudes, a las seis de la mañana, la

Misa comunitaria a las siete, el desayuno, yla Lectio Divina a las ocho. Después deTercia,tal como convinimos, pudimos continuar laentrevista, luego que nos enseñó personal-mente el Monasterio, acomodados esta vezen el Palacio Renacentista anejo al Monas-terio que actualmente es utilizado como sedede Congresos, siendo gestionado por la Fun-dación de Santa María de Fiastra que presi-de el P. Prior del citado Monasterio.

En este precioso marco, reiniciamos conel P. Rosavini la entrevista empezada el díaanterior. Nos explicó que había nacido en elpueblo de Castel de San Elia (Viterbo), don-

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

El P. Abad Rosavini junto al P. Prior de Poblet, P. Francesc M. Tulla, en el monasteriode Santa María de Fiastra.

20

21

de antiguamente hubo una antigua abadíacluniacense dedicada a San Elias. En la ac-tualidad, el lugar donde estaba el monaste-rio es el cementerio de la población quecuenta con dos mil habitantes. El P. Rosavinituvo cuatro hermanos, todos ya fallecidos,una hermana murió muy joven, estando élya en Poblet.

La vocación del P. Rosavini surgió sien-do él muy joven, casi un niño. Tal como eracostumbre en esa época, ingresó en la escuelavocacional cisterciense de San Severino consólo once años, en 1921, tras vencer la resis-tencia de su padre a que entrara tan peque-ño. Jugaron un papel muy importante en estaelección infantil las maestras de su escuelaque tenían una especial vinculación con elCister y la historia del antiguo monasteriode San Severino.

Después de tres años de bachillerato yde haber estudiado latín y griego, fue admi-tido como novicio, y al cabo de un año pro-fesó como monje. Era el 22 de diciembre de1925. De este primer cuarto del siglo XX elP. Rosavini recuerda especialmente la PrimeraGuerra Mundial, que fue terrible, y en laque murieron muchos hombres y sólo que-daron niños y ancianos.

En enero de 1926 fue enviado a Roma,donde en un año terminó los dos cursos quele quedaban del bachillerato y, a finales de1926, empezó sus estudios de filosofía en elInstituto Angelicum.

Fue ordenado sacerdote el 4 de julio de1932 y hasta 1937 estuvo de cillerero en elMonasterio de Santa Croce in Gerusalemme,cuya iglesia fue edificada por Santa Elena, lamadre del emperador Constantino. Se hallamuy próxima a la Basílica de San Juan deLetrán, en Roma.

Luego fue maestro de novicios en elMonasterio de Santa María de la Grazzie enla "Madonna dei Lumi". Este santuario, esta-ba regido por monjes cistercienses a peticiónde la cercana ciudad. De esta época el P.Rosavini tiene recuerdos muy gratos. Se tra-taba de una pequeña comunidad formada porcuatro monjes y cuatro novicios, muy cercade su pueblo natal y con unas vistas impre-sionantes del monte Solati.

En esta época fue reconocida por la San-ta Sede la Congregación Cisterciense Italia-na. Iban naciendo nuevos monasterios, aun-que los cistercienses italianos no tenían Es-tatuto reconocido por el gobierno fascistade aquel momento. En estos años hubo unintento de refundar la abadía de Chiaravalledella Colomba, fundada por el mismo SanBernardo, cerca del río Po.

En aquellos tiempos también se intentóque los monjes ocuparan una parroquia en ladiócesis de Vittorio-Beneto, pero finalmen-te no pudo ser ya que a pesar de que el obispoquería, el Consejo de la diócesis no quiso.

Pero en lo que realmente pensaban losmonjes cistercienses, y la ilusión personaldel P. Rosavini, era devolver la vida comuni-taria al Monasterio de Santa María deChiaravalle de Milán. El cardenal Schuster,monje benedictino recientemente beatifica-do, les dijo que no era posible, ya que se tra-taba de una parroquia y los monjescistercienses no debían ocuparse de estas ta-reas. En aquellos momentos, además, todoel monasterio estaba en manos privadas y elambiente no era el adecuado para restaurarel Monasterio de Milán.

El P. Rosavini soñaba con restaurar un mo-nasterio verdaderamente cisterciense en Ita-lia, pero todos estaban destruidos. Rezabapara que el Señor suscitara en el seno de laIglesia de aquel momento el espíritu que sus-citó en los santos padres fundadores delCister. Él continuaba pensando en Milán,pero las circunstancias le llevaron a Poblet.

Recibieron una tarjeta postal del P.Edmondo Bernardini, entonces Abad Gene-ral, desde Madrid y el superior les explicóque el P. Bernardini había viajado a Madrid,a solicitud del Gobierno, para pedir la res-tauración monástica del Monasterio dePoblet. El P. Rosavini, no conocía Poblet, laúnica referencia la tuvo de un sacerdote es-pañol, que le dijo que se trataba de un mo-nasterio muy bonito y grande.

El señor Eduard Toda, que como todossabemos fue el alma de la restauración mate-rial de Poblet y que residía en el mismo mo-nasterio, evitó nuevas destrucciones duran-te la guerra civil española. Había intentado

21

22

previamente que la Congregación Francesase hiciera cargo de Poblet. Toda había invi-tado al abad de Fontfreda (Casa Madre dePoblet), pero la Congregación en aquel mo-mento estaba al límite, debilidad aumentadaluego por la ocupación alemana. Finalmentelas circunstancias provocaron que los mon-jes de Fontfreda no pudiesen refundar Poblet.Hungría tampoco aceptó ya que estaban enplena guerra y con grandes problemas, y losalemanes tampoco pudieron porque estabansiendo sistemáticamente perseguidos por elrégimen de Hitler desde la década de los años30.

Sólo quedaba una Congregación posibley era la italiana, la cual, por fin, nos envió alos cuatro monjes refundadores, acompaña-dos del Abad General Bernardini, para la ce-remonia de la reinstauración monástica, juntocon el Abad de su Congregación, DomGregorio Billi.

Los abades Bernardini y Billi, se marcha-ron muy tranquilos, ya que el señor Toda lesdijo que en el plazo de tres meses estaría ha-bilitado el Claustro y dependencias de SanEsteban para poder establecerse allí la nuevacomunidad. Pero lo cierto es que al marcharse paralizaron las obras y no se reiniciaronhasta después de la muerte del propio Toda.

Durante todo este tiempo se alojaron ensólo cuatro habitaciones, encima de la por-tería actual, y usaron para el culto el presbi-terio del altar mayor. Eduard Toda les habíaprometido provisiones suficientes para susustento y el de la futura comunidad, peroéstas no tuvieron continuidad. El AbadRosavini, con cierta ironía, nos dijo: ”No pa-samos hambre, sólo que teníamos un apetitomuy grande”. La relación de Eduard Toda conla comunidad no fue siempre cordial y la res-tauración se limitaba a una pequeña comu-nidad dedicada a las tareas del culto y ocu-pando solo un parte pequeña del monaste-rio. Pero llegaron las primeras vocaciones,el P. Bernat Morgades, Dom Benet Farré yDom Robert Saladrigues. Poco después Todaenfermó gravemente.

Los monjes cuidaron al señor Toda du-rante su enfermedad y hasta su muerte. El P.Rosavini le administró la unción de los en-

fermos y el viático y él cree en su conver-sión verdadera antes de morir. Diplomáticode profesión, Toda habia sido el artífice dela restauración material de Poblet, sobrevi-viendo a la monarquía, la República, la gue-rra civil y los años iniciales del franquismo,un régimen para el que Toda no era espe-cialmente grato.

A su muerte la Comunidad, hasta enton-ces limitada en recursos, pudo disponer parasí de una parte del monasterio y de la peque-ña huerta del señor Toda, que era una ayudapara su sustento. Como nos recuerda el P.Rosavini, la providencia acompañaba a larestauración. Se pudo ocupar la casa del Pa-tronato y usar algunas otras dependencias.La vida comunitaria ya no se limitaría al en-torno del claustro de San Esteban.

Poco a poco el racionamiento de comidafue siendo menos duro, el huerto dio sus fru-tos y la situación dejó de ser extrema. Al mis-mo tiempo se empezó a vislumbrar la conti-nuidad de la vida monástica con la rápidaincorporación de nuevas vocaciones.

En todos aquellos momentos de extremadificultad el P. Rosavini, nunca dejó de pen-sar en Milán, pero aceptaba como voluntadde Dios el papel que le tocó jugar en Poblet.

El P. Morgades, fue de muy gran ayuda,por ser una vocación madura. Entró siendoya sacerdote. Había sido profesor durante al-gunos años en la escuela apostólica de losPadres Paúles de Bellpuig de Urgell. Al serel primer monje catalán tras la restauración,abrió puertas. Además sabía conectar con lagente y tuvo un papel muy eficaz.

Algunas voces pensaban que podría serelegido abad, pero para el P. Rosavini no erael momento. Textualmente nos dijo: “el P.Morgades valía mucho pero también tuvo al-gún defectillo al interpretar la vidamonástica”.

La señora Mercedes Escubós, era la pro-pietaria de los terrenos anejos al monasterioque serían de vital importancia para el futu-ro independiente de la comunidad. La inter-vención del señor Correa Véglison permitióque se pudieran comprar. Nos explicó el P.Rosavini, que el señor Correa, siendo gober-

22

23

nador civil de Barcelona, visitó Poblet y leentusiasmó. Aquella visita marcó el inicio deuna relación muy beneficiosa para que la co-munidad pudiera vivir en el monasterio connormalidad. Correa había realizado gestio-nes en favor de los productores de patatas yestos querían recompensarle. Él canalizó estedinero en la compra de los terrenos anejos almonasterio. El P. Rosavini le concedió el de-recho a coro (recordemos que en aquellostiempos no estaba permitido a los seglaresasistir al Oficio Divino) y el derecho a reci-bir sepultura en el recinto monástico, si bienno descansa en Poblet ya que tras su muerte,sus familiares, lo trasladaron al panteón fa-miliar de Santander.

Pero no todas las dificultades se debie-ron al concepto de restauración monásticaque pretendía el señor Eduard Toda. “La únicanoche que no he dormido en mi vida, fue enTarragona, cuando me quedé a dormir en elColegio de los Hermanos de las EscuelasCristianas (La Salle), para visitar a la maña-na siguiente al cardenal-arzobispo Dr. Ma-nuel Arce Ochotorena, con el objetivo deque nos hiciera entrega del Monasterio parala libre disposición de la Comunidad. DonManuel y la posición del Patronato, era queno podíamos ocuparlo. Pero yo sólo pensa-ba en mis novicios y en una comunidad que

iba creciendo y necesitábamos poder ocu-par el refectorio, la sala capitular, el dormi-torio principal, la biblioteca y dar sentidorealmente con nuestra presencia como mon-jes al monasterio que fue edificado para estefin y no para ser un museo. Finalmente, trasmuchas discusiones, logramos del señor Car-denal y del Patronato la libre disposición,con la única limitación de conjugar su usocon el mantenimiento de las visitas al mo-nasterio. Al conseguir aquello, sentí que laactual comunidad de Poblet tendría futuropor voluntad de Dios”.

De aquellos tiempos el P. Rosavini recor-daba: “Cada vez que necesitaba dinero meiba a Barcelona y lo pedía a personas afectasal monasterio. Poco a poco, tanto el P.Morgades como yo, fuimos pensando cómoorganizar a este conjunto de personas, sinlas cuales, nos hubiera sido muy difícil avan-zar como lo hicimos. Finalmente el P.Morgades supo canalizar la idea del señorFrancesc d'Assís Ripoll de constituir la ac-tual Hermandad del Monasterio Cistercien-se de Santa María de Poblet”.

“En un primer momento pensamos en elseñor Ripoll, presidente de la compañía Cros,como presidente, pero él pensó que tenía me-jores contactos con el régimen el señor Felipe

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

El P. Abad Rosavini en un momento de la entrevista en el palacio Bandini.

23

24

"Los auténticos monjes sonaquellos que buscan a Dios

y basta"

Bertrán y Güell, y me lo propuso”. Se inicióde esta forma una vinculación muy estrechaentre la familia Bertrán y el monasterio dePoblet.

En estos momen-tos el P. Rosavini, sedispuso a explicarnosuno de los sucesos quetiene gravados conmás fuerza en su men-te: la muerte del P. Martino Marini.“Llegué de Barcelona después de la reuniónconstituyente de la Hermandad y me encon-tré con que el P. Martino se estaba murien-do. Aquella muerte fue providencial, porquetodos entendieron nuestra delicada situación.Nevaba y enterramos al P. Martino, de acuer-do con el ritual cisterciense, sin caja y en sucogulla de coro. Todos nos dieron apoyo,pero especialmente la recién constituida Her-mandad, que estuvo allí, con gran sentidode la responsabilidad”.

Tras estos comentarios el P. Rosavini,hizo hincapié en que estos recuerdos no pre-tendían ser una biografía, y, además, nos re-cordó el libro que está preparando el P. JordiMaria Bou sobre los diez primeros años dela “Restauración monástica de Santa Maríade Poblet”. A continuación se dispuso a aca-bar sus reflexiones sobre su periodo comoPrior de Poblet con estas confidencias:

“A pesar de las dificultades, nunca tuvetentaciones de abandonar Poblet. Pero final-mente el P. Visitador me dijo que tenía quevolver a Italia y que para el bien de este mo-nasterio no debería tener ningún tipo de co-municación con la comunidad una vez estu-viera fuera. Recuerdo que fui a Barcelona apedir dinero a la Hermandad para poder vol-ver a Roma, pero inicialmente no querían dar-me el dinero, ya que no entendían por quétenía que marcharme de Poblet. Me prohi-bieron incluso escribir a mis hermanos mon-jes de Poblet. No obedecí del todo las órde-nes del Abad Billi, pero mis cartas nunca lle-garon a sus destinatarios. No me siento enabsoluto agraviado por lo ocurrido, y enaquellos momentos ofrecí a Dios este sacri-ficio, pero a pesar de los años transcurridostodavía recuerdo con dolor la decisión de se-

pararme de una manera tan radical de mi co-munidad de Poblet. Durante dos años, enRoma, me dediqué plenamente a administrarel sacramento de la confesión, que aún aho-

ra, a pesar de miavanzada edad, con-tinuo ejerciendo enel monasterio deFiastra, y cada vezque confesaba no po-

día dejar de pensar en mi disgustopor mi marcha de Poblet”.

“Recuerdo que vino a Roma el P. GregoriJordana y me prohibieron incluso saludarlepara no perturbar. Pasaron muchos años an-tes de que me permitieran recuperar el con-tacto con Poblet. Actualmente, me sientomuy feliz al ver que Poblet, finalmente y trasaquel sufrimiento, es una comunidad unidacon un abad escogido por todos”.

“Todavía no habían transcurrido dos añosde mi estancia en Roma, cuando el cardenalSchuster envió una tarjeta postal diciendoque Milán estaba libre. Fueron escogidos cua-tro monjes para reinstaurar la vida monásticaen este antiguo monasterio que se salvó mi-lagrosamente de las bombas que arrasaronla ciudad en la Segunda Guerra Mundial. Elpueblo estaba muy contento y en la fiesta deSan Bernardo, en procesión, los primeroscuatro monjes tomaron posesión de la Igle-sia. El resto de las dependencias monásticasno estaba en buen estado, tan sólo quedabael refectorio, la cocina y parte de las anti-guas dependencias para los monjes legos”.

Los cuatro monjes, entusiasmados por laacogida dispensada, se volcaron en el pue-blo, olvidando la auténtica función de unacomunidad monástica. Al propio cardenalSchuster y al clero de Milán no les gustó suactitud y escribieron al abad general expre-sándole su disgusto. El P. Rosavini fue envia-do en 1952 al recientemente reinstauradomonasterio para centrarlo en la vidamonástica. Al principio a la gente no le gus-tó y lo interpretó como si se encerraran en símismos, pero “un monasterio si no tiene vidaregular no tiene razón de existir.”

A continuación y a cuento de la vida re-gular el P. Rosavini nos habló de los riesgos

24

25

que para una comunidad monástica suponedejar entrar la política en su interior. Noshabló del abad Escarré y la relación perso-nal que mantuvieron tanto en Cataluña comocuando ambos estaban ya en Italia. Para elP. Rosavini la Iglesia está por encima de lapolítica y es universal y así se lo manifestó alabad Aureli Maria quien le dijo que tenía ra-zón, pero le recordó la especial dimensiónque supone Montserrat para Cataluña y suabad. El P. Rosavini le contestó que ni siquie-ra el abad de Montserrat en Cataluña debeentrometerse en asuntos políticos.

Le reprocharon al P. Rosavini en una oca-sión que en el Monasterio de Poblet se ad-mitían novicios del resto de España y el P.Rosavini dijo que si admitía novicios france-ses, americanos y de cualquier otra parte tam-bién debía aceptar a los españoles. En estepunto el P. Rosavini insistió mucho en quePoblet y cualquier monasterio es ante todo unacasa de oración al servicio de la Iglesia Univer-sal.

“En 1964 el P. Abad Kleiner me bendijocomo Abad de Milán, y allí estuve desde1952 hasta 1984, año de mi jubilación aba-cial”. En este punto nos recuerda que Milánsufrió también su crisis y ha sido elegido re-cientemente como Abad un joven sacerdotemuy equilibrado”.

De la semilla de Milán nos cuenta que se hanrepartido monjes a otros muchos monasterios y

se ha evitado el cierre de algunos de estos.“Cuando dejé de ser el superior de Milán

propuse al capítulo la reinstauraciónmonástica de Santa María de Fiastra y mepreguntaron si quería ir. Dije que sí y no mearrepiento de haber ido con sólo tres com-pañeros a iniciar la tercera restauraciónmonástica de mi vida.”

En este punto los redactores verifican queen esta pequeña comunidad de ocho mon-jes, con tan sólo diecisiete años de historia,se vive con autenticidad la regla y de unamanera muy austera. Se respira felicidad, asícomo una enorme devoción y respeto porparte de los monjes más jóvenes a la figuradel P. Abate. No nos extraña en absoluto queuna persona como el P. Rosavini sea feliz ensu vejez en este monasterio.

Con humildad nos explicó que la propie-dad del monasterio y de las 2000 hectáreasque lo rodean es de una fundación, siendo elpresidente de la misma el P. Prior, aunqueellos no utilizan para nada esos fondos queson íntegramente para el sostenimiento y re-cuperación del monasterio. La Fundación,nos continuó diciendo, la integran el obis-pado, la orden del Cister y los agricultoresque explotan las fincas. Los monjes puedentomar la tierra que estimen necesaria y pro-ceder a su cultivo.

Uno de los logros que al P. Rosavini le

Foto

: Bed

mar

El P. Abad Rosavini -primero por la derecha- junto a otros abades y obispos en la bendición abacialdel P. Josep Alegre.

25

26

hacen sentirse realmente en un monasterioes que tanto en Poblet como en Milán y enFiastra se ha conseguido que haya cemente-rio propio. En Fiastra ya hay un monje cis-terciense que espera la resurrección final, nosdijo. Aprovechamos para preguntarle dón-de deseaba ser enterrado y nos contestó conabsoluta humildad que donde dispusiera laOrden y que la distancia desde Fiastra, Miláno Poblet al cielo es la misma, pero que pare-ce lógico que el lugar de su reposo sea elúltimo monasterio donde sirvió a Dios.

Una vez en este punto continuamos nue-vamente hablando sobre Poblet y le pregun-tamos acerca de qué diferencias ve entre elPoblet actual y el de los años 1940 al 1950.

Nos dijo: “La comunidad ha sufrido mu-cho a lo largo de estos más de sesenta años.Cuando me vi forzado a irme, mi sucesor elP. Gregori Jordana (actualmente sacerdotesecular del obispado de Solsona, que vive enel Santuario de Santa María de Lord), no es-taba lo suficientemente maduro como paradirigir una numerosa y joven comunidad. Sihubiera esperado dos o tres años, a mi juiciolas cosas hubieran ido mejor. La situacióndentro de la Comunidad no era buena y apesar de que en 1952 se eligió como Abad alP. Edmon Garreta (actualmente en el priora-to de Solius), los temas de fondo no se re-solvieron, y en 1967 todavía había divisio-nes en Poblet. La fundación de Solius inten-tó resolver aquellos problemas que no sehabían resuelto en los años 50. En mi vejez,me gustaría mucho que me visitara nuestrohermano el P. Gregorio Jordana, que fue misucesor como superior del monasterio dePoblet.”

En este punto de la entrevista el P.Rosavini insistió en comentarnos que los au-ténticos monjes son aquellos que buscan aDios y basta. Y nos habló de la relación dela Hermandad con la Comunidad: “Es muyimportante que desde la Hermandad deissoporte a la Comunidad, pero jamás debéisintervenir ni inmiscuiros en la vida de losmonjes".

El P. Rosavini nos dijo a continuación: "¡Sihubieran perseverado todos los monjes comohan perseverado los hermanos!". Hay que

aclarar para aquellos lectores más jóvenes,que desde la misma fundación de la Ordendel Cister y hasta el Concilio Vaticano II, enPoblet y en todos los monasterioscistercienses y de todas las órdenesmonásticas existían los monjes de coro, queen su mayoría eran sacerdotes, y los monjeslegos o hermanos. Los monjes tenían máshoras dedicadas al Oficio Divino y menos altrabajo, frente a los hermanos que reducíany simplificaban el Oficio Divino y trabaja-ban más horas. Ambas comunidades de factovivían separadas.

A continuación recordó con mucho afec-to a Fray Arnaldo Mercader y Fray JuanDomènech, explicándonos algunas anécdo-tas de los años 40, como cuando Fray Arnaldose marchó del monasterio cansado de tantaspenalidades. Pero el P. Rosavini vaticinó:"Éste volverá". Y al cabo de unos días así su-cedió, y sigue en Poblet dándonos a todosuna lección de humildad después de toda unavida dedicada al trabajo y a la oración. Tam-bién nos explicó el caso de varios hermanosque, agotados por la tarea dijeron que se que-darían en la cama, a lo que el P. Rosavini con-testó: "El que se quede en la cama que nocoma". Pues bien, resulta que Fray Juan, queestaba realmente enfermo, no quería comer.Entonces el P. Rosavini le hizo comprenderque él sí que estaba dispensado del trabajopor no encontrarse bien.

Llegados a este punto de la entrevista, elP. Rosavini, insistió en acompañarnos a visi-tar las ruinas de la antigua y cercana ciudadromana de Urbs Saglia.

Una vez de retorno al monasterio toca-ron las campanas para acudir a Vísperas y,en el mismo instante, el P. Rosavini nos citópara el día siguiente después de rezar Tercia.Después de Vísperas, y sin olvidarnos de lagratificante recreación antes de Completasen los jardines del monasterio, agotamosnuestro segundo día de estancia.

A la mañana siguiente, puntualmente, fi-nalizado el rezo de Tercia, retomamos nue-vamente las conversaciones con el P.Rosavini. Esta vez nos empezó a hablar desu relación con el monasterio femenino deValldonzella de Barcelona:

26

27

"Cuando llegué a España, antes de tomarposesión, coincidiendo con la onomástica delP. Abad General, nos dieron la sorpresa de laentrega de un cáliz muy antiguo, propiedadde un monje exclaustrado de Poblet que ha-bía muerto como sacerdote secular. Antes demorir lo había entregado al monasterio deValldonzella haciendo prometer que se de-volvería a Poblet, si algún día volvía a tenervida monástica. Tan sólo lo sabían la madreabadesa y una monja. Yo siempre tuve mu-cha relación con Valldonzella".

A continuación nos explicó cuál es a sujuicio la situación actual de Poblet, con unnuevo abad elegido unánimemente por la co-munidad, que escogió a un monje de votossimples, nacido en un pueblo catalán "perono catalanista", frase ésta repetida varias ve-ces en el transcurso de nuestra larga entre-vista. El P. Rosavini nos quiso decir con ellola precaución con que la Iglesia Universaldebe mirar aquello que puede ser conside-rado como exceso. No ha de ser interpreta-do, pues, como algo peyorativo ni como faltade respeto hacia la cultura y la identidad deCataluña aunque es evidente que la situaciónpolítica de Cataluña, mientras el P. Rosaviniestuvo en Poblet, influyó en su criterio. Nosdestaca una de las muchas coincidencias desu vida. El 8 de noviembre de 1940, mien-tras Josep Alegre, actual abad de Poblet, na-cía en Ballobar, en Italia estaba agonizandoel padre del Abad Rosavini que estaba an-gustiado por tener que ir a Poblet. El P.Rosavini piensa que es demasiada casualidadpara ser una coincidencia, y que la providen-cia divina está detrás de estos hechos en losque un sacerdote después de años de vidapastoral decide hacerse monje y es elegidoAbad por todos sus hermanos a los pocosaños de vida monástica.

Siguió la conversación libremente y sinponer cortapisas a lo que el P. Rosavini de-seaba explicarnos:

"Cuando llegué a Barcelona me recibie-ron los señores Monreal y Paulí, ambosbuenos amigos de Poblet, que nos ayuda-ron enormemente. Gracias al señorMonreal, que era Comisario de Monumen-tos, se consiguieron muchas obras de arteque hoy están en Poblet,como también

gracias al señor Paulí, que era el jefe deinmuebles de la Caja de Pensiones”.

“Recuerdo con afecto cuando el señorBaeza Alegría, gobernador civil de Barcelo-na, compró la granja de Castellfullit y nos laregaló. Luego fue restaurada gracias a la ge-nerosidad del señor Valls Taberner. Tambiénnos ayudó mucho la familia Sabater, de Reus,que acogió al P. Martino y lo cuidó duranteunos meses ya que la Comunidad no teníamedios. Pienso también en los Clos de Vallsy el señor Ripoll de la Cros”.

Entre los años 45 y 46 se restauraron lasprincipales dependencias del monasterio: labiblioteca, el refectorio, la sala capitular y ellocutorio. En el 47 la capilla para los monjeslegos y en el 48 el coro de los monjes. “Re-cuerdo cuando el señor Felipe Bertran le dijoa su hijo Don Joaquín que le dejaría menosdinero cuando muriera, ya que costearon lasobras de restauración del refectorio. A lo queel hijo le contestó que le dejaba más de loque hubiera deseado”.

Casi al finalizar nuestra conversación noshabló de los tres amigos que soñaron conrestaurar Poblet, refiriéndose a Toda, Gaudíy Ribera. Ambos hicieron el bachillerato enReus y se entusiasmaron al descubrir Poblet.Hizo también referencia al piano que les re-galó el señor Toda, y que alegraba a aque-llos monjes que vivían, como dice el P.Rosavini, “con gran apetito”, con la músicaque él mismo tocaba y que recuerdan contanto afecto aquellos novicios, los actualesPP Benet y Robert. Nos decía con cierta iro-nía: “Necesitábamos comida y nos regaló unpiano”.

Antes de la comida nos despedimos delP. Rosavini y de toda la Comunidad, despuésde esperar a que llegara el P. Prior para que,como superior de la comunidad, nos dierasu permiso, sin el cual el P. Rosavini no nosdejaba marchar.

Cuando nos abrazamos en la puerta desalida, de una cosa estábamos seguros: quenos despedíamos de un hombre de Dios queha vivido y sigue viviendo con autenticidadsu vocación de monje.

Xavier Guinovart i Octavi Vilà

27

28

El 1908 escriví Eugeni d’Ors: “¿No és tristconsiderar, per exemple, que no puguemtenir encara “al nostre servei”, al servei de la nostra

causa nacional, homes com n'Eduard Toda?"1.

Efectivament, parlar de la figura d’Eduard Toda iGüell (Reus, 1855-Poblet, 1941) és endinsar-se en unade les biografies més dilatades de la Catalunyacontemporània. Aquest fill de Reus, que mereix un delscapítols dels “Homenots” de Josep Pla, tingué unatrajectòria vital certament agitada i plena de ricscontinguts i ressonàncies.

Apadrinat pel seu oncle matern, Josep Güell i Mer-cader, cursà i es llicencià en dret molt jove, i tot seguitemprengué una intensa vida diplomàtica que el portàa viatjar arreu del món: Egipte, la Xina, Sardenya,Finlàndia, Escòcia, França. Les seves immensesinquietuds culturals el convertiren en observador dela història, la cultura i l’actualitat dels països onsojornava. Amb una admirble facilitat per a l’escriptura,va publicar innombrables articles en nombrosespublicacions periòdiques. Encara més, va veureestampats llibres plens d’erudició, sobretot relacionatsamb Egipte i la Xina, on Toda se’ns mostra com undominador de l’arqueologia, l ’egiptologia,l’antropologia o la numismàtica. Per posar algunsexemples, citem aquí La vida en el Celeste Imperio (Ma-drid, 1887) o el monumental A través del Egipto (Ma-drid, 1889). Col.leccionista d’antiguitats, va ferdonació, en vida, de les seves peces a diversesinstitucions catalanes i espanyoles, com les d’Egipte,que forniren el Museu del seu amic Víctor Balaguer, aVilanova i la Geltrú, o les donacions al Museu Nacio-nal Arqueològic de Madrid (monedes).

Toda era també un consumat bibliòfil. Arribà aaplegar l’impressionant xifra de seixanta mil volums,que també llegà en vida a diverses entitats: Arxiu

Històric de la Ciutat de Barcelona (era íntim amicdel seu director, Agustí Duran i Sanpere), Biblio-

teca de Catalunya, Biblioteca del Col·legid’Advocats, Biblioteca del monestir de

Montserrat, Biblioteca del Centre de Lectu-ra de Reus, Biblioteca “Víctor Balaguer”, deVilanova i la Geltrú, i naturalment, Biblio-teca del monestir de Poblet. Relacionatamb això, Toda es consagrà com abibliògraf, escrivint per exemple, la mo-numental Bibliografia Espanyola d’Itàlia (5volums, Barcelona, 1927-1930), escrita encatalà en protesta per la repressió de la

28

29

nostra llengua nacional per part del ge-neral Primo de Rivera. Àdhuc, va arribara ésser professor de restauració ienquadernació de llibres a l’Escola deBibliotecàries de Barcelona, on teniatambé com a amic al seu directorcelebèrrim el Dr. Jordi Rubió i Balaguer.

De la mà de Marià Aguiló, un delsmotors de la nostra “Renaixença”, EduardToda recuperà per a Catalunya la memòriai realitat de la ciutat de l’Alguer, escrivintla important monografia Un poble catalàd’Itàlia: L’Alguer (Barcelona, 1888).

Un cop acabat el seu periple consular,Toda es dedicà als negocis durant unallarga estada a Londres, fent costat al’empresari basc Ramón de la Sota. Aplegàuna fortuna important, que com els gransmecenes com Francesc Cambó, emprà enobres culturals. En vida rebé diversosreconeixements, ocupant diversos càrrecsen institucions, com l’Institut d’EstudisCatalans, o bé ocupant la presidència de

la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Bar-celona (hi fou introduït per un dels seusmillors amics, el Dr. Jaume Barrera i Es-cudero, erudit director de la Biblioteca delSeminari de Barcelona), i d’altres quecomentarem més endavant.

Eduard Toda i Güell, però, tenia desdels 14 o 15 anys, una dèria especial,malgrat els múltiples interessos, viatges iocupacions, dels quals ara només n’hempogut fer un petit esbós. Aquesta obsessióera el monestir de Poblet, el gegantcistercenc de la Conca de Barberà. Moltprobablement, Toda visità Poblet per pri-mer cop el 1869, atenent a un dels seusdietaris. El jove reusenc restà impressionatpel vell monestir, ferit gairebé de mort desde l’abandó i expoli a resultes de ladesamortització del 1835. D’aquella èpocase’ns recorda el romàntic viatge de Todaamb algun dels seus joves amics reusencs(d’entre ells, Antoni Gaudí). Percircumstàncies vitals, només ell seria

Octubre de 1933. Reunió a Poblet de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

29

30

encarregat de portar a terme la restauraciódel cenobi, aquell somni daurat de lajoventut, seixanta anys més tard.Ràpidament, Toda publica, el 1870, a Reusl’opuscle Poblet. Descripción histórica, amb lavenda del qual ja pretenia recaptar fonsper a la restauració del monestir pobletà.Més volada tingué el seu article La destruccióde Poblet, publicat a la "Il·lustració Catala-na", i sobretot el seu llibre Poblet. Recorts dela Conca de Barbarà, estampat a Barcelonael 1883, on l’autor se’ns presenta encaracom un jove ardent republicà i anticlerical,tot plegat barrejant encerts, exageracionsi errors, com creure que l’arxiu de Poblethavia estat destruït pels fets de 1835. Forenaquestes unes posicions que ell mateixcorregiria i matisaria notablement en laseva producció de maduresa respecte a lahistòria pobletana.

Hem de fer un salt en el temps, seguintles petjades de Toda, allunyat durant tantsanys de Catalunya. Abans, però, dos petitsesments que cal destacar: el 1884, EduardToda, un dies abans de marxar cap aEgipte, descobreix amb entusiasme, l’arxiude Poblet, abandonat als baixos del’Acadèmia de la Història de Madrid. Jades del Caire, el reusenc en publica unextens índex de l’arxiu (a la revista "ElExcursionista” de Barcelona), poste-riorment aprofitat per Víctor Balaguer enla seva obra Las ruinas de Poblet (Madrid,1885). Com veiem, l’interès de Toda perPoblet no es redueix al salvament delmonument, sinó que s’estén a tot elpatrimoni pobletà entès com un tot: arxiu,biblioteca, retaules, peces i objectesartístics, ceràmica, ferros, vidres, tapissos,etc. Un interès que, com veurem, el mateixToda ampliarà, endinsant-se en la mateixahistòria del monestir, tot convertint-se enun dels millors historiadors que ha tingutla casa, malgrat no ésser un professionalde la investigació històrica.

El segon esment que cal fer ésimportant: quan Eduard Toda ja és a Lon-dres, publica, l’any 1915, l’opuscle Poblet,dins la col·lecció “Biblioteca d’Autors

Catalans”, de gran èxit entre el granpúblic, la qual cosa prova que el reusenc,a més de divulgar el coneixement, entreles classes populars, de la història dePoblet i la necessitat de restaurar-lo, nos’oblida mai, malgrat la llunyania física, delseu monestir tan estimat.

Aquest salt en el temps ens situa EduardToda en el seu retorn definitiu aCatalunya, per a viure els seus darrersanys, enriquit amb els seus negociscomercials. Abans, des d’Anglaterra, com-pra el convent d’Escornalbou, i cap al1920-21, s’hi instal·la, tot restaurant-lo(àdhuc estampà l’erudita obra Historia deEscornalbou, Tarragona, 1926). S’inicia aixíel darrer període de vint anys de la sevavida, on Eduard Toda desplegarà tot el seupotencial envers aquell objectiu gestat enplena adolescència: la restauraciópobletana. Escornalbou esdevindria,durant deu anys, la plataforma on Todaprepararia a fons aquesta restauració,abans d’instal·lar-se definitivament aPoblet, als anys 30 (creació del Patronat,1931), fins a la seva mort, esdevingudal’abril del 1941.

És en aquest període quan Eduard Todaaccedeix a importants càrrecs acadèmicstarragonins, amb l’objectiu ben calculatd’utilitzar-los en pro de la restauraciópobletana. Així, esdevé membre de laComissió de Monuments de la Provínciade Tarragona. També va ésser un elementclau -fins i tot president- de la ReialSocietat Arqueològica de Tarragona. Dinsaquest darrer estament, Toda dirigiràl’emblemàtic "Butlletí Arqueològic", on acada número hi apareixerà sistemà-ticament un article pobletà signat perToda. Fins i tot, Eduard Toda esdevindràmembre del Patronat del monestir germàde Santes Creus. Tot plegat culminarà ambla creació del Patronat del monestir dePoblet, el 14 de juny de 1930, essent-neEduard Toda el seu primer president, i ones farà efectiu l’inici material de larestauració pobletana.

Durant el període d’Escornalbou,

30

31

l’activitat de Toda envers tot el que feiareferència a Poblet fou molt important.Foren innombrables les gestions que portàa terme per preparar la gestació i creaciódel Patronat de Poblet i la recerca de fonsper al finançament de les obres. També,lògicament, per la meva condiciód’arxiver, he resseguit les accions de Todaa la recerca de la documentació pobletanadispersada. Durant aquells anys, l’il·lustrereusenc anà adquirint, per compra odonació, una quantitat molt important dedocuments pobletans, provinents en laseva major part de les comarquestarragonines. Toda concentrava ladocumentació a Escornalbou, on larestaurava i la classificava, ajudat peralguns historiadors i arxivers amics seus.Més endavant, féu relligar aquests fonsdocumentals, formant més de cent volums.Sabem molt bé que la major part de l’arxiude Poblet és a l’Arxiu Històric Nacionalde Madrid, però el volum de documentsque Toda va reunir és certamentimportant; ell mateix els cedí a la novacomunitat pobletana, un cop retornats elscistercencs al monestir, el 1940; aquestssón, doncs, els documents pobletans queavui es conserven a Poblet, i que han estatrecentment inventariats2 . Però el reusencanava més enllà. Ell es va preocupar delocalitzar documents i llibres pobletans(recordem aquí la cèlebre biblioteca delsegle XVII de Pere Antoni d’Aragó. Todaen va recuperar, per compra o cessió, uncentenar de volums, que avui són a mansde la comunitat cistercenca), en arxius ibiblioteques d’arreu (Madrid, Barcelona,Tarragona, etc.). En diverses ocasions vareclamar -primer des d’Escornalbou, idesprés des de Poblet mateix- a les altesinstitucions polítiques, la reunificació del’arxiu de Poblet, i el retorn integral delmateix al monestir. Ell mateix escomprometia a restaurar, classificar iinstal·lar correctament la documentació.Les seves peticions, però, van ésserdesateses sistemàticament.

Un altre aspecte pel qual Toda tinguéespecial cura fou la divulgació i propagan-

da de Poblet i de la seva història. Durantel període d’Escornalbou, al “ButlletíArqueològic” de Tarragona, hem comp-tabilitzat una vintena de llargs articles deToda, que denoten el seu interès per lahistòria pobletana. Així, és força plausi-ble deduir que el reusenc va idear, aEscornalbou, el programa d’escriure unahistòria global del monestir. Precisament,molts dels articles que publicà al llarg delsanys vint i trenta eren exercicispreparatoris dels seus llibres històricspobletans. Encara més, el 1925, EduardToda publica, a Tarragona, el magníficvolum Estudis Pobletans, format bàsicamentper capítols de la història de Poblet delssegles XVII i XVIII. En aquest llibre, Todaja anuncia que prepara una història delmonestir. De fet, els Estudis Pobletans serienla base del volum, fins fa poc inèdit, titulatLa Davallada de Poblet, que el monestir dePoblet va editar, el 1997, a cura del P.Alexandre Masoliver i de l'autor d'aquestarticle. En aquests textos, Eduard Todase’ns apareix com un veritable historiador,intuint aspectes que en aquella època noes consideraven encara prou importants:els estudis sòcioeconòmics, el règimsenyorial entès com a globalitat, i treballssobre la vida quotidiana de la comunitat,com per exemple el règim alimentari.

Toda, d’escriptura fàcil i brillant, donàaixí una lliçó als seus contemporanis, quanels estudis sobre Poblet, sobretot en mansd’arquitectes, es reduïen a estudiar elmonument i, en l’apartat històric, a pouarquasi exclusivament en la cèlebre històriapobletana del segle XVIII del pare JaumeFinestres. Un dels defectes que hem deretreure a Toda és el de no citar gairebémai les fonts, però el cert és que elltreballava sempre amb documentació ori-ginal -la que havia aplegat a Escornalbou,i que després traslladaria a Poblet-. Enconjunt, hem comptabilitzat 68 títols del’obra todiana referida al monestir dePoblet.

El somni d’Eduard Toda de restaurarPoblet va començar a fer-se realitat durantla dècada dels anys trenta. Ell s’intal·la a

31

32

La Biblioteca com a espai de classificació del Museu de Poblet (1934).

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

la casa del Mestre de Novicis, i, en plenamaduresa, engega aquest procés, vehiculatmitjançant el Patronat del monestir.Comença, doncs, de manera efectiva, lareconstrucció de Poblet. Només entre1930 i 1934 es gastaren 270 mil pessetesen les obres al cenobi. Nosaltres, però,hem pogut saber que aquestes quantitatsforen superiors, doncs el mateix Toda vainvertir bona part de la seva fortuna per-sonal en la restauració. Essent molt breus,direm que foren importants les actuacionsen els malmesos panteons reials, en diver-sos edificis del claustre major, com elcalefactori, la cuina o el templet. Es ferenmillores importants a les sales de la biblio-teca i de l’antic arxiu monàstic. Tambéforen decisives les obres al llarg de tota lamuralla de Pere III, amb les seves torresreials i les altres torres del recinte. En lapart exterior del monument s’actuà a laplaça major, en l’antic hospital de pobres,a la bosseria, etc. I en tot el conjunt delmonument, s’invertiren esforços notablesen paviments, portes, finestres, teulades,reixes. Durant aquells anys, les activitatsrestauradores a Poblet foren gairebéfebrils, amb centenars d’obrers treballanta les ordres de Toda, que es féu aconsellar

per experts arquitectes del moment.

És important de tenir també en comptela restauració de les Cases Noves, ladarrera construcció monumental delPoblet antic. Allà, Eduard Toda hi instal.laun museu, amb les obres d’art pobletanesque ell anava recuperant i aplegant. Aquestconjunt museogràfic seria, doncs, la baseinicial de l’actual Museu de Poblet. Àdhuc,Toda havia format, a finals del 1934, unarxiu fotogràfic pobletà amb gairebé dosmil unitats, començant per les mítiquesinstantànies de Laurent. Un dels seus mésestrets col·laboradors, el Dr. JoaquimGuitert, tenia cura d’aquest arxiu (fins a laseva lamentable ruptura de relacions, el1938).

Paral·lelament, les campanyes propa-gandístiques empreses per Toda s’inten-sificaren en aquests memorables anys 30.El 1933 s’instal·la a l’arxiu de Pobletl’exposició “Poblet 1830”, amb dibuixosdel mataroní Marià Ribas -gran amic deToda- que reconstruïen l’aspecte dePoblet abans de la desfeta (vegeu elmagnífic volum Poblet en 1830. Representaciódels monuments de l’històric monestir destruïts alsegle XIX, editat a Mataró el 1935, amb tex-

tos d’Eduard Toda i data-lladíssimes il·lustracionselaborades per MariàRibas).

El mateix arxiu i la bi-blioteca de Poblet foreninaugurats pel Patronat dePoblet el 1935, coincidintamb el centenari del’exclaustració monàstica.També, en ocasió d’aquestcentenari, Ràdio Asso-ciació de Catalunya pro-gramà unes al·locucionssobre Poblet destinades apromoure la restauraciódel monument, i referidesals més diversos vessantsde la història i l’actualitatpobletanes, que Toda s’en-carregà que es publi-

32

33

Eduard Toda a Ràdio Associació de Catalunya, el 1935, en conferències organitzades pro restauració de Poblet.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

quessin, sota el títol Per la restauració delmonestir de Poblet (Barcelona, 1935), ambtextos de personalitats tan il·lustres comAntoni Rovira i Virgili, Agustí Duran iSanpere, Ferran Soldevila, Joaquim Folchi Torres, Joan Amades i Josep Puig iCadafalch, entre d’altres.

L’any següent, per iniciativa de Toda icom a contribució al Congrés JurídicCatalà, s’organitzà a Poblet una exposicióde 237 documents jurídics de l’arxiu dePoblet, tot editant-se el corresponentcatàleg, a cura de Siegfried Bosch i Ma-nuel Cruells.

En l’aspecte bibliogràfic, el 1935Eduard Toda publica dos importantsobres. Un d’elles és La Destrucció de Poblet,1800-1900 (editada a Poblet), unadetalladíssima història de la desfetapobletana del segle XIX, obra prouconeguda i lloada dins l’obra todiana, i queformava també part de la seva història glo-bal del monestir. L’altra és Panteones Realesde Poblet (Tarragona, 1935), la monografia

dedicada a la dissortada sort que patí lajoia del nostre monestir: els panteonsreials, on Toda, documentadíssim, denun-cia els expolis de personalitats i entitatsrellevants de la cultura tarragonina, decol·leccionistes i antiquaris, i d’altres ausde rapinya, que acabaren per desfergairebé en la seva totalitat aquell magnífictresor de la corona catalanoaragonesa i dela casa ducal de Cardona.

Amb la guerrra civil del 1936,s’aturaren, lògicament, molts projectes.Malgrat tot, la Generalitat de Catalunyaactuà amb molt d’encert pel que fa almonestir de Poblet. Així, Eduard Toda founomenat comissari de la nostra instituciónacional, per a la protecció del cenobi. Ino només això. Poblet serví de dipòsit dediversos arxius històrics catalans, recollitsamb heroïcitat per un equip dirigit per unaaltra figura de la cultura catalana del’època, i íntim amic de Toda: el cerveríAgustí Duran i Sanpere. Fins i tot, EduardToda es permeté el luxe d’encarregar a

33

34

l’arxiver Joan Pons i Marquès, l’edició, el1938, del Cartulari de Poblet conservat ala Biblioteca Pública de Tarragona,estampació que sufragà l’Institut d’EstudisCatalans.

La correspondència de Toda adreçadaa Agustí Duran i Sanpere, ens certifica que,durant aquesta època es dedicà inten-sament a escriure l’esmentada obra LaDavallada de Poblet, fent-se ajudar perdiverses bibliotecàries i historiadors, coml’aleshores jove Eufemià Fort i Cogul (quearribaria ser el gran historiador de SantesCreus), sobretot en la transcripció dedocuments.

Amb el canvi de règim, podem imagi-nar-nos el respecte que es tenia envers lafigura d’Eduard Toda, en tot allò que esreferia al nostre monestir. Desprésd’algunes vacil·lacions, Toda fou nomenatde nou President del Patronat, el 1940,malgrat les evidents divergènciesideològiques amb els militars franquistesguanyadors.

Encara Eduard Toda pogué veure, ambgoig, com retornaven els monjoscistercencs a Poblet, el 1940. No caloblidar que Toda havia intervingut engestions adreçades al retorn de religiososal monestir pobletà, malgrat que algunesveus malintencionades opinin el contrari.

El nostre il·lustre personatge moria alseu estimat monestir de Poblet el 26 d’abrildel 1941, i seguint el seu desig, hi fousebollit, precisament en la diada de laMare de Déu de Montserrat, Patrona deCatalunya. En l’hora trista del seu traspàs,Eduard Toda tenia, però, el consol i el goigd’haver vist acomplert bona part del seusomni pobletà: el salvament delmonument i el retorn dels monjos blancs.

Tanmateix, la figura d’Eduard Toda ésd’aquelles que, havent tingut unarellevància notabilíssima dins la societatdel seu temps, va restar oblidada desprésde la seva desaparició física. Únicamentpodem ressenyar que en els anys seixanta,es feren dos notables reculls de la seva

extensa bibliografia (citem l’obra deDolors Pujol Solanellas, Bibliografia del’il·lustre reusenc Eduard Toda i Güell, Reus,1965), i que el 1975, el ja citat imalaguanyat Eufemià Fort i Cogul,publicava el millor treball biogràfic sobreEduard Toda que s’ha fet fins avui (EduardToda, tal com l’he conegut, Montserrat, 1975).El mateix Fort i Cogul ja apunta, ambencert i honestedat, que la gran biografiasobre Toda resta encara pendent de fer.

El 1991 s’escaigué el 50 aniversari deltraspàs d’Eduard Toda i Güell. Era unaocasió magnífica per a reivindicar i recor-dar, com s’escau, a una aital figura senyeradel nostre país. Tristament, l’efemèridepassà pràcticament desapercebuda, iúnicament ens consta l’edició d’un dietariinèdit de Toda sobre la Xina, a cura deDolors Folch (Eduard Toda i Güell: Viatgea la Xina, Barcelona, Departament de Cul-tura de la Generalitat, 1991), a més d’algunacte molt íntim i minoritari celebrat aPoblet i Escornalbou.

Durant tots aquests decennis posteriorsa la mort de Toda, s’han fet grans obres aPoblet, que han arribat fins a l’actualitat, ique han estat decisives per a la definitivarestauració del cenobi. Hem de dir, però,que durant el franquisme, el monestir dePoblet -Patronat, Germandat, etc.- fouutilitzat per certs elements molt propersal règim dictatorial. El paroxisme arribàel 1952, amb la inauguració de larestauració dels panteons reials i la visitadel general Franco al monestir, amb eldesplegament de tota la seva aparatosaparafernàlia. Fins i tot, el general exigíl’exhumació del cadàver d’aquell il·lustrelliurepensador anglès, Philip de Warton,atès i mort a Poblet al segle XVIII, i delqual el mateix Toda n’havia fet una petitabiografia (Curiositats de Poblet. Enterro d’unaventurer anglès, Tarragona, 1922). Noentrarem en més detalls d’aquella època,però sí insistirem que, si bé la figura d’EduardToda fou aparentment respectada, va planarsempre sobre la seva trajectòria vital unsilenci aclaparador. Àdhuc, alguns

34

35

1936. Congrès Jurídic Català a Poblet. Conferènciesd'Eduard Toda a la Sala Capitular.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

BIBLIOGRAFIA- Ajuntament de Reus: Eduard Toda i Güell, Guia de Lectura, 6, abril del 2001.- ALTISENT, Agustí: Història de Poblet, Poblet, 1974.- ARNAVAT, Albert: Eduard Toda i el Centre de Lectura de Reus, a “Revista del Centre de Lectura", 6ª. època, núm. 1 (Reus,octubre de 1993), pàg. 17.- BASSEGODA, Bonaventura: Eduard Toda, restaurador de Poblet, a “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, núm. 492(Barcelona, maig 1936), pàgs. 185-192.- CASASÚS, Josep M.: La descoberta de la catalanitat de l’Alguer en els reports periodístics d’Eduard Toda, a “Periodisme català que hafet història”, Barcelona, Proa, 1996, pàgs. 83-87.

historiadors s’atreviren, de manera lamen-table, a difamar-lo injustament. Així, JoanSerra i Vilaró acusà Toda d’inventar-se lahistòria pobletana, i de voler-se constituiren “abad laico del monasterio de Poblet”(Vegeu: Juan Serra y Vilaró: La Comisión deMonumentos Históricos y Artísticos de la provinciade Tarragona ante las ruinas del monasterio de Poblet,Tarragona, 1946, pàg. 235). També foudurament criticat pel seu antic col·laboradorJoaquim Guitert, en el, per altra banda, fluix

volum VI de la Historia del Real Monasterio dePoblet. Continuación de la Historia del Padre Finestres(Barcelona, Orbis, 1955). Finalment,esmentem Josep Joan Piquer i Jover,l’historiador de Vallbona de les Monges, elqual atribueix a Toda la paternitat d’una

suposada “llegenda negra” contra els monjos(una llegenda que, per altra banda, mai nova existir, i que Toda mai no va crear ni fo-mentar), basant-se -en una visió totalmentparcial de l’obra pobletana del reusenc- enels escrits jovenívols de Toda (vegeu l’articlede Piquer i Jover, Els monestirs cistercencs de do-nes de la Corona d’Aragó al segle XIX, dins elvolum “Miscel·lànea Populetana”, Poblet,1966, pàg. 523).

Tanmateix, tothom sabia (incloent-hi elsseus injustos detractors)que sense Eduard Toda,el Poblet contem-porani no hauria existit,i la ruïna del cenobihagués estat irreversible.

Avui dia resten enca-ra molts aspectes per aaprofundir en la granpersonalitat d’EduardToda i Güell. Cal quealgú posi fil a l’agulla, ifaci la gran biografia quees mereix. També calrecollir el seu exten-síssim epistolari, o béreeditar alguna de lesseves obres senyeres. Enqualsevol cas, en aquestbreu article hem volgutdestacar aquesta perso-nalitat tan remarcablede Catalunya, una vida

apassionant i apassio-nada, sobretot per totallò que es referia al nostre gran monestirde la Conca de Barberà i el seu ressorgiment.El deute que encara tenim amb Eduard Todaés, doncs, molt gran.

Gener Gonzalvo

35

. . .

36

El miércoles, día 7 de noviembre de 2001,por la mañana, vino a visitar Poblet, la jovenDuquesa de Cardona, Doña Casilda GhislaGuerrero Burgos y Fernández de Córdoba.Es huérfana de padres, por lo que muy joven(tiene 19 años) ha recibido el título. Resideen la ciudad de Córdoba (en Andalucía). Pro-

cedía de la villa de Cardona endonde ha estado allá cuatro días,para conocer su origen, y vol-vía, vía Zaragoza y Madrid, a suresidencia.

La saludó el padre Abad dePoblet, y el padre Prior la acom-pañó en la visita, enseñándoleel monasterio y los sepulcros desus antepasados. Al final se lehizo la entrega de folletos delMonasterio y del Museo.

La acompañaban: La "tuto-ra": Doña Antonia Rey Molina,y las tías: Doña Pilar ReyMolina; Doña Magdalena ReyMolina; y Doña María-LuisaRey Sánchez.

De parte de la "Fundació dela Vila medieval de Cardona",que ha organizado su estanciade cuatro días en la villahomónima, la acompañaba ensu visita a Poblet, Don LuisTorras, que es el presidente, ysu esposa doña Rosa-MaríaGuasch.

VISITA DUCALEN POBLET

- CAVALLÉ, Pere: Eduard Toda i Güell, a “Revista del Centre de Lectura”, núm. 18 (Reus, octubre del 1920).- FERRÉ, Dolors: Bibliografía de Eduardo Toda, a “Boletín Arqueológico”, Tarragona, fasc. 37-40 ( gener-desembre 1942),pàgs. 325-359.- FORT I COGUL, Eufemià: Eduard Toda, tal com l’he conegut, Montserrat, 1975.- GONZALVO I BOU, Gener: Eduard Toda: la passió per Poblet, Poblet, 1998.- GONZALVO I BOU, Gener: Eduard Toda, historiador de Poblet, a “Aplec de Treballs”, núm.15 (Montblanc, Centre d’Estudisde la Conca de Barberà, 1997), pàgs. 103-127.- GONZALVO I BOU, Gener: Cartes d’Escornalbou i Poblet. Un epistolari d’Eduard Toda a Agustí Duran i Sanpere (1922-1940),Poblet-Tàrrega, 2001.- MASSÓ, Jaume: Reus, Serra Vilaró i Tarragona, a “Revista del Centre de Lectura de Reus”, núm. 9, juny 1994, pàgs. 4-5.- MASSÓ, Jaume: Eduard Toda i el Museu de Reus (1933-1939), a “Informatiu Museu”, núm. 20 (Reus, Museu Comarcal Salva-dor Vilaseca, 2001), pàgs. 19-23.- PUJOL, Dolors: Bibliografia de l’il·lustre reusenc Eduard Toda i Güell, Reus, Centre de Lectura, 1963.- SANTASUSAGNA, Joaquim: Reus i els reusencs en el Renaixement de Catalunya fins al 1900, Reus, Associació d’Estudis Reusencs, 1982.1 Eugeni D’ORS: Glossari 1908-1909, ed. de 2001, Barcelona, Quaderns Crema, pàg. 302.2 TORNÉ i CUBELLS, Josep-Àngel: Arxiu de l’Abadia de Poblet, a “Guia dels Arxius Històrics de Catalunya”, 7 (Barcelona,

Departament de Cultura de la Generalitat, 1998), pàgs. 177-186.

Foto

: A. M

illa.

36

37

POBLET IGAUDÍL´arquitecte Antoni Gaudí no va co-

incidir en el temps de la seva vidaprofessional amb la recuperació de

Poblet. Aquesta manca de coincidènciaamb la posterior restauració del monestirés una realitat que comporta que lapresència de Poblet en la vida de Gaudísigui molt tangencial i gairebé anecdòtica.Havien passat uns cinc anys de la sevamort quan el seu antic company d´estudisa Reus, Eduard Toda i Güell, començà lagran obra de fer que el munt de runes enquè s´havia convertit Poblet agafés unaforma viva i atraient. No hi ha cap menade dubte que si això s´hagués esdevingutmolt abans, potser Toda hauria trobat unexcel·lent col·laborador en l´arquitecteGaudí. Toda s´instal·là a Poblet, i tenimuna bona mostra de la gran qualitat de total´obra que féu a Poblet i que encara avuipodem admirar, malgrat les limitacions

materials de l´època.Toda buscà sempreels treballadors i col·laboradors mésidonis; pensem per exemple en nomscom Jeroni Martorell, el gran arquitecte;el dibuixant i arqueòleg mataroní MariàRibas; el picapedrer Joan Mestres

“Joanet”, o el constructor Ribas i els seusfills que anaven al davant d´una bona co-lla de paletes. No hi ha cap dubte queGaudí hauria tingut un lloc de privilegien aquesta nòmina, pero no fou possible.Els cicles vitals de Gaudí i Toda no vancoincidir després d´uns anys escolars aReus. Podem demanar-nos el que hauriafet el gran arquitecte a Poblet. Hi haviatanta feina per fer! Potser hauria fet unanova construcció per suplir els panteonsreials desfets? Ell va fer un disseny per ales tombes dels reis de Mallorca a la cate-dral, però no es van arribar a realitzar. Opotser hauria reordenat els grans espaisinteriors?

37

38

No cal continuar per aquest camí perquèamb somnis no es pot escriure la història.

La primera vegada que apareix la his-torieta dels tres nois -Ribera, Gaudí i Toda-a Poblet, és el 20 de setembre del 1929 enun article publicat a la revista Tivissa enmemòria del doctor Josep Ribera i Sans.Toda després amplià aquest article en labiografia que publicà a Escornalbou, so-bre Ribera, l´any següent. Aquest llibreobtingué una gran difusió que interessàtant als biografs de Ribera com als deGaudí, que escamparen per tot arreu elsuposat fet. Més tard, amb motiu del desèaniversari de la mort de Gaudí, Todapublicà, el 12 de maig, un article a la re-vista El Matí. Aquests dos treballs són lafont de tota la història de la suposadaactividat infantil de Gaudí junt amb Todai Ribera a Poblet l´any 1870. Des de llavorsja havia passat més de mig segle i Todaera, a més del futur president del Patronatde Poblet, la gran figura que representavala reconstrucció del monestir. A aquest re-cord d´infància s´ajuntava el d´una petitamemòria que Toda havia fet el mateix1870 amb la col·laboració de Gaudí quesembla que hauria treballat en larealització d´uns dibuixos. Un d´aquests,conservat a l´arxiu de Poblet, ésl´escut de l´abat MiquelCuyàs (1760-1764) queells, infants, haurienconfós amb el delmonestir. Pero el fetde què a Reus Todademanés la col.la-boració del seu com-pany d´estudis, An-toni Gaudí, no volpas dir que se´n se-gueixi res més decaràcter personal.Toda hauria vingut aPoblet interessat pelseu amic i company,Josep Ribera, que haviaviscut a l´Espluga deFrancolí i on encara hivivia una seva germana.Sembla que aquesta prime-

ra visió de les imponents ruïnespopuletanes el deguè impressionar i deixàen la seva ànima infantil un desig perdu-rable de recuperar aquell monument.Després cadascú va seguir el seu camí a lavida, però per en Toda aquell desig varomandre viu i a la fi pogué realitzar-hofins a la seva mort, esdevinguda l´any1941, després de veure restaurada la vidamonàstica a Poblet.

Llavors la visió dels tres infants, imatgebonica i molt romàntica, caminant entreles ruïnes i refent una làpida sepulcral a lasala capitular, hauria estat més bé el fruitd´un ideal que al llarg del temps va prendreuna forma definitiva més que una realitat.No cal dir el que representava per a unnoi trobar-se en un món misteriós iatraient, com era el conjunt d´edificisabandonats de Poblet a la fi del segle XIX.És molt possible, gairebé segur, amb lacompanyia de Ribera i Toda o no, Gaudíva tenir l´oportunitat de veure les ruïnesde Poblet; la proximitat amb Reus ho feiamolt factible. Una persona com ell haviade rebre tota una sèrie d´imatges isensacions espirituals que després esdesenvoluparien al llarg de tota la sevavida. La idea romàntica d´unes ruines a la

pàl·lida llum de la lluna, encaraavui ens encisa. Tots els que

hem tingut oportunitat devisitar algun gran monu-

ment abandonat hemdeixat anar lliure lanostra imaginació, pelsseus espais sense límit, ala nostra fantasia. Jorecordo, per exemple, elmonestir de sant Pere deCasserres prop de Vic, oel castell de Burriac, alMaresme, o encara algu-nes ruïnes de Poblet comel palau de l´abat. Cer-

tament, avui cada vegadaés més difícil de trobar-ne

d’aquests espais perquèl´obra de restauració s´ha

realitzat gairebé per tot arreu.Escut de l’Abat Cuyàs

dissenyat per Antoni Gaudí.

38

39

Gaudí tenia prop de Reus, a més dePoblet, tota una sèrie de gransmonuments en estat de ruïna total, comeren Escornalbou, la cartoixa de ScalaDei, en certa manera Santes Creus, itantes restes de castells que encara es po-den veure a l´interior de les terrestarragonines. Si Toda ens representa alstres infants fent una obra “pràctica” derestauració amb la recomposició de lalàpida sepulcral de l´abat Pere Alferic, fetabocins a la sala capitular, hem de aveureen això un signe sensible -un sagrament-del que Toda volia fer i que després vaaconseguir a la seva maduresa.

Els autors quan parlen d’aquesta visitade Gaudí no es posen d’acord en la data,cosa que ja és prou significativa.

Ràfols només diu que entre 1868-1870fa un projecte de restauració de Pobletjuntament amb Toda i Ribera. Obra con-junta, i no explica res més.

Joan Bergós parla breument d’unaexcursió a Poblet de tots tres on prenguéla idea de fer un projecte de restauracióde Poblet engrescats pel jove Ribera.

Cèsar Martinell situa la visita l’any1867, vivint a casa d’una germana de Ri-bera a l’Espluga de Francolí, cosa quesabem de cert que no es va realitzarperquè en aquesta data Ribera marxà aviure a Almeria. La influència de les ruïnesde Poblet i la seva possible recuperacióva poder influir, segons el mateixMartinell, en la vocació d’arquitecte delnoi de quinze anys, per a la qual ja tenia adins la llavor que més tard esdesenvoluparia donant fruits tanextraordinaris.

Encara és més difícil el fet que Todaen un moment determinat digui que ellhavia estat a Poblet per primera vegadael 2 d’abril del 1870 i el dia 24 per segonavegada, sense allotjar-se a casa de lagermana de Ribera. Aquest, després deconviure tres anys amb Toda a Reus, del1864 al 1867, marxà aquest mateix any aviure a Almeria per causa de la mort delseu pare a l’Espluga de Francolí. Ribera,

sense pares, anà a viure a casa d’un onclepatern que tenia a Almeria. Allà continuàels seus estudis. Només Martinell posa lavisita de tots tres nois aquest any, peròsembla difícil que marxant després delcurs escolar tinguessin prou temps per de-dicar-se a fer turisme arqueològic en lestristes circumstàncies en què vivia Ribe-ra.

El que és cert és que Toda rebé de JosepRibera la coneixença de Poblet i elcontagià d’un entusiasme que haviad’acompanyar-lo tota la vida, i donariabons resultats els anys 1931-1941, fentpossible que el conjunt ruïnós delmonestir recuperés la vida i es projectéscap un futur que ha permés de recuperartot el monument en l’aspecte material iespiritual. Eufemià Fort que va conèixerToda i va fer una bona biografia, ens ex-plica en poques paraules el que en va re-sultar: “Tot l’ordit del pretès triunviratToda-Ribera-Gaudí anterior al 1870 no técap consistència, perquè abans d’aquellany Toda no coneixia sinó de nom elmonestir, segons confessió pròpia; que norepugna, ans concorda, amb l’altra copiosainformació que tenim sobre això. Creuriaque fou Toda tot sol l’autor del projecte;en tot cas la influència dels seus dos amicscal que sigui valorada molt diferentmentd’una col·laboració estreta, activa, eficienti real, que no existí mai, ni pogué existir.Aquesta atribució col·laborativa noperjudicava els mèrits de Toda, ans elsconferia relleu per causa de la celebritatque han assolit els personatges. Però nos’ajusta a la veritat dels fets”. Però de lesvisites segures que Gaudí devia fer, elltot sol, a Poblet, podem deixar anar unamica la nostra imaginació i veure’lpassejant per les muntanyes de Prades queenvolten el monestir.

Gaudí fou un home que va saber llegiri aprendre del llibre de la naturalesa. Totesles seves obres estan plenes d’unareferència directa. Aquelles paraules desant Bernat de Claravall: “S’aprenen méscoses en els boscos que en els llibres; elsarbres i les roques us ensenyaran coses que

39

40

no podríeu escoltar en altres llocs”.

Ell va saber fer-s’ho seu. No podemoblidar aquí, ni que sigui de passada, elcaràcter místic de l’arquitecte. De vegades,veient les formes rocoses que hi ha en lesbarrancades d’aquestes muntanyes, laimaginació no deixa de recordar en certsmoments les formes misterioses que hi haa la coberta de la casa Milà. Potser és sim-ple imaginació, però també podem creure,amb més fonament, que les seves visites livan poder donar motius d’inspiració enaquestes valls només treballades per l’aiguai el vent durant segles.

En tot el bagatge cultural de l’arqui-tecte, no podem dubtar que un monumentde les característiques de Poblet, haguerde deixar una petjada que l'ajudaria a ferde la seva activitat professional un art iuna visió de la vida singulars i irrepetibles.

Tenim, però, una visita ben documen-tada de Gaudí a Poblet, el 18 de maig del1882. Llavors tenia uns trenta anys i eraja un arquitecte conegut. (El Dr. JoanBassegoda descriu molt bé aquestesdeveniment en un article aparegut a larevista Temple el maig del 1980 i del qualJosep M. Tarragona i jo mateix en somdeutors). És una visita de caràcter mésromàntic i espiritual que no pasprofessional. Josep M. Tarragona ens diuque durant la seva adolescència Gaudíhavia visitat moltes vegades el monumentarruïnat i després ens descriu aquesta visi-ta feta amb un grup de 42 artistes iescriptors catalans, valencians imalloquins.

Abans havien fet una detallada visitadel monestir acompanyats pel consergeJosep Argilaga. Al vespre, després desopar, tinguè lloc una romàntica visita deles ruines de Poblet a la llum de la lluna.De sobte una explosió de llum i color va

omplir l'espai. Un grup de nois amb torxescorrien pel monestir i al mateix tempscomençaren a encendre's i esclatarbengales i coests de molts colors. semblaque la idea d'aquest espectacle pirotècnic,una mena d'espectacle de llum i so "avantla lettre", fou el mateix Gaudí junt amb elspintors Josep Brel i Dionís vaixeres. Totun èxit per la sorpresa i no dubtem de labellesa de l'espectacle nocturn. Després,l'emoció estètica deixà pas a un sentimentreligiòs, també molt propi del roman-ticisme, i en el presbiteri davant el retaulemutilat, el canonge Collell i mossèn Cin-to verdaguer entonaren la Salve regina. Ala matinada tornaren a l'Espluga no sensehaver viscut unes hores inoblidables.

Gaudí fou un arquitecte impossible declassificar en cap escola, ell fou únic, ungeni que va donar el seu nom a un estilpropi. No va poder treballar a Poblet perraons cronològiques, no va coincidir ambla recuperació del monestir. Com exempled'aquesta manca de sincronia tambépodem demanar-nos què n'hauria resultatd'una col·laboració del mestre amb elferrer de l'Espluga de Francolí, RamonMartí, que ha deixat durant cinquanta anysla mostra del seu treball per qualsevol racódel monestir.

Més tard tampoc hauria estat possibleperquè va viure dedicat totalment a l’obradel temple de la Sagrada Família a Barce-lona. Però el seu record i la seva obra vandeixar una petjada indeleble al’arquitectura i les seves arts auxiliars i enaixò podem veure el seu esperit presenten les grans obres que s’han fet a casanostra.(Conferència donada a Escornalbou el 8 de juliol del 2001).

Jesús M. Oliver Monestir de Poblet.

40

41

Dice Martín de Viciana en su “Cró-nica de Valencia"1, al referirse ala villa de Benicarló, que "han sa-

lido de la villa muchos hombres de valorpara Roma y otras partes”, citando en pri-mer lugar a Fray Pedro Boqués, Abad dePoblet.

“Histor”, en uno de sus “Apuntes parala historia” publicados en las páginas de“Benicarló Actual”2, cita la crónica deViciana y reproduce, de manera sucinta,la actuación de fray Pedro Boqués comoabad de Poblet, extrayendo los datos dela “Historia” del padre Finestres3.

Martín de Viciana escribió su “Cróni-ca” en 1562, es decir, mientras PedroBoqués era abad de Poblet, o sea, con ple-no conocimiento de causa y rigurosa con-temporaneidad, y en su texto afirma ro-tundamente que Boqués era hijo deBenicarló. Finestres, que escribió en el si-glo XVIII, dice solamente que era valen-ciano, lo cual no contradice la afirmaciónde Viciana.

A mayor abundamiento, siendo PedroBoqués abad de Poblet, ingresó como no-vicio otro benicarlando llamado PedroBoqués, que, con seguridad, debía ser fa-miliar y paisano del abad4.

Afirmada, pues, la naturaleza de PedroBoqués, al que a veces se le dice Bouquéso Bogués, se trata ahora de conocer algode su vida y de su obra.

Nació en Benicarló en 1503 y a los vein-te años, en 1523, recibió el hábito delCister, en Poblet, de manos del abad Do-mingo Porta (1502-1526).

Dice Finestres, y lo repite Doménech5

y Montaner, que era valenciano, peque-ño, de gran corazón y pensamientos ge-nerosos, además de tener un vivísimo in-

UN BENICARLANDO ILUSTRE:FRAY PEDRO BOQUÉS

Abad perpetuo del Monasterio de Pobletgenio. Fue muy afecto al Rey y cuida-dosísimo de la honra y reputación delmonasterio.

En 1531 el monje Pedro Boqués inter-vino en el extraño suceso de la rebelióncontra el abad Pedro Caixal (1526-1531),que fue encarcelado en el propio monas-terio por orden del prior.

Fue enviada una carta con la exposi-ción de los hechos al Emperador CarlosV y esta carta fue llevada a manos del Reypor los monjes Pedro Rausic y PedroBoqués.

Después del corto pontificado deGabriel Forés (1545-1546), el 27 de sep-tiembre de 1546 fue elegido Pedro Boquésabad perpetuo de Poblet, mientras se ha-llaba ausente del monasterio, de viaje porValencia.

La elección fue presidida por JaimeValls, abad de Santes Creus, y Boqués fueel séptimo abad populetano con el nom-bre de Pedro.

El 31 de enero de 1547 el Papa PauloII libró la oportuna bula de confirmación.

Poco después de ser elegido empren-dió una serie de visitas a los monasterioscisterciences por orden del Emperador,por lo que no pudo asistir al Consejo Ge-neral, reunido por el Príncipe Felipe el 5de julio de 1547 en la iglesia de Santa Ma-ría de Monzón.

El abad de Poblet fue convocado porcarta el 6 de abril de aquel año y en surepresentación asistió al Consejo OnofreDassio.

Pedro Boqués fue siempre un ardientedefensor de los reyes, tanto de Carlos Icomo de Felipe II, tratando de recabar laprotección de uno y otro para el monas-terio y escapar de las arbitrariedades de

41

42

algunos eclesiásticos.Prueba de ello fue el grave conflicto

iniciado en 1548, cuando el hasta enton-ces abad de Veruela, Infante Fernando deAragón, hijo del Rey Católico, fue desig-nado Arzobispo de Zaragoza e inme-diatamente nombró sucesor suyo enVeruela al que Finestres llama su apasio-nado amigo, Lope Marco.

A poco, y aprovechando la estancia enZaragoza del Abad General de Cîteaux,en ocasión de las bodas del ArchiduqueMaximiliano con la Infanta doña María,hija de Carlos I, logró arreglar en una no-che que el Abad General nombrara a frayLope Marco Comisario General de laOrden del Cister, con potestad para re-unir a los abades de Aragón, Cataluña yValencia, siempre que lo creyese oportu-no.

Esto creó serios problemas al abadBoqués de Poblet, ya que el nuevo Comi-sario General consiguió del Abad Gene-ral que nombrara a fray Florián Aguadoprior de Les Franqueses, propiedad dePoblet, sin tener en cuenta que el abad

Boqués tenía sometido a proceso a dichomonje.

Boqués acudió al Príncipe Felipe, Pa-trón de Poblet, el cual en carta de 22 deseptiembre de 1548 pidió al Abad Gene-ral que revocase el nombramiento y quese abstuviera de tratar fuera del monas-terio de Poblet nada que hiciera referen-cia a aquel cenobio y que, aun en el casode hacerlo en Poblet, fuera siempre en pre-sencia de un Real juez designado por elVirrey de Cataluña. El Abad General, envista del cariz que tomaba el asunto, re-gresó a Francia y dejó las manos libres alabad de Poblet.

Durante los primeros años deabaciazgo de fray Pedro Boqués el mo-nasterio de Poblet consiguió, merced albuen orden interno, importantes indul-gencias de varios prelados que lo visita-ron.

El 25 de mayo de 1547 el obispo deNicópolis, el dominico Francisco Roure,auxiliar del Arzobispo de Tarragona, Je-rónimo Doria, concedió indulgencias y pi-dió ser enterrado en el monasterio, como

Vista de Benicarló en 1562. Seguramente la más antigua imagen conservada de Benicarló.

42

43

así se hizo en la iglesia, en la parte de laEpístola del crucero, en 1558.

En 1550 el obispo de Tarsoa y en 1552el de Lérida concedieron nuevas indulgen-cias. Por último, Domingo Paleólogo,obispo de Chisi y legado apostólico delPapa Paulo IV, concedió a Poblet una in-dulgencia plenaria6.

En 1558 fue enterrado en Poblet el ilus-trado monje y médico doctor fray Juande la Peña.

En el capítulo de los enterramientos fi-guran también, durante el tiempo del abadBoqués, los de Alfonso de Aragón y Siciliay de su esposa, Juana Folch III, duquesade Cardona, siendo de notar que, segúnFinestres, no se había enterrado ningúnmiembro de la familia ducal de Cardonay de Segorbe desde el año 13227.

En 1558 falleció en Yuste el Empera-dor Carlos V, llamado Máximo, Augusto,Invictísimo, Germánico, Fortísimo yverdaderamente Católico.

El nuevo Rey Felipe II escribió al abadBoqués el 28 de julio del mismo año de suproclamación, comunicándole que habíaacudido al Abad General del Cister paraque le nombrase Visitador General, talcomo lo había sido ya en 1548.

Obtenida y aceptada la designación,el abad Boqués, con poderes de la InfantaGobernadora, doña Juana de Portugal,emprendió de nuevo la poco grata tareade visitar monasterios y corregir lo quefuera reprensible, contando además conla oposición del Arzobispo de Zaragoza,que mandó llamarlo a su presencia conintención de encarcelarlo.

No compareció al llamado el astutoBoqués y, después de exponer sus cuitasal Rey, consiguió, el 16 de abril de 1560,del nuevo Abad General de Citeaux, donLuis de Bessey, juntamente con el abad deSantes Creus, convocar capítulo de todoslos monasterios del Reino de Aragón paraexaminar la actuación llevada a cabo co-mo Visitador.

El Capítulo aprobó totalmente las re-formas introducidas por el abad Boqués y

a partir de 1564 se le confirió la potestadde visitar también los monasterios deClaraval y Morimond.

Con esto se llega al último año de lavida de fray Pedro Boqués.

A principios de año fue a Barcelona elabad para asistir personalmente a las Cor-tes convocadas por Felipe II. En el cursode las sesiones invitó al Rey a visitarPoblet8.

El monarca aceptó gustoso la propuestavisita al monasterio, del que era patrón, ycuyo abad tanto afecto le había demos-trado.

El Rey llegó a Poblet a las cuatro de latarde del Miércoles Santo, 29 de marzode 1564, después de disponer enTarragona que los archiduques y el séqui-to siguieran viaje a Valencia.

Existe un relato de la estancia del Rey es-

Lauda sepulcral de fray Pedro Boqués en la SalaCapitular del Monasterio de Poblet.

Foto

: Mas

43

44

crito por un monje anónimo que ofrecegran número de pormenores interesantesde la real e histórica visita.

Doce ancianos monjes acudieron a re-cibir al Rey al recinto exterior, Felipe IIpasó la primera puerta a caballo, dos mon-jes le tuvieron las bridas y el resto se dis-puso a ambos lados de la real cabalgaduray así anduvieron hasta la puerta de la clau-sura.

Al lado de la capilla de San Jorge elRey se apeó y se dispuso a cruzar la famo-sa puerta dorada, así llamada por las plan-chas de cobre que la recubrían y que ha-bían sido doradas para aquella ocasión pororden del abad9.

Abierta la puerta apareció la comuni-dad con el abad revestido de pontifical,acompañado de los socios, ministros ycantores con capas pluviales y cetros.

El atrio estaba ricamente adornado yel lujoso palio fue prontamente alzado so-bre las cabezas del Rey y el abad.

Procesionalmente llegaron hasta laiglesia mientras se cantaba el “Te DeumLaudamus”. El Rey se arrodilló en un re-clinatorio de brocado, rezó y recibió lue-go la bendición abacial.

Acto seguido, el abad Boqués se quitóla mitra, se arrodilló ante el monarca y lepidió permiso para que la comunidad hi-ciera el besamanos.

El Rey se descubrió y se sentó para re-cibir el homenaje de los monjes, peromantuvo sus manos bajo la capa, besandosolamente la tela el abad y la comunidad.

El Rey fue alojado en las antiguas de-pendencias abaciales, expresamente arre-gladas para la ocasión.

Por la tarde volvió a la Capilla Real parael rezo de Maitines y Laudes y, al día si-guiente, Jueves Santo, asistió a la coloca-ción del Santísimo en la custodia, sobreel monumento.

Pasó luego al refectorio y después dedescubrirse y dejar su capa y su espadalavó los pies a trece pobres y les dio de

comer, sirviéndoles personalmente. Al fi-nal de la comida les obsequió con oncereales y ropas de vestir.

El Viernes Santo llevó una cruz propiaal presbiterio para la adoración, partici-pando en todos los actos junto con losmonjes.

El Sábado de Gloria confesó y comul-gó en la capilla de San Esteban y pasó lue-go a la iglesia mayor para hacer entregadel cirio pascual y asistir a la Misa y Vís-peras.

Después de comer, el Rey abandonóPoblet, siendo despedido por la comuni-dad en la Galilea. Era el 1 de abril de156410.

La actividad reformadora y el favor realfueron dos objetivos del abad Boqués ple-namente conseguidos, pero no fueron susúnicas actividades.

Desde el punto de vista económico so-licitó y obtuvo permiso para vender lagranja de Cérvoles y las tierras del térmi-no de García, cerca de Tortosa, con lo quereunió fondos para adquirir la que luegose denominó baronía de Algerri, que com-prende el lugar de este nombre y los tér-minos de Boix, la Figuera, Almenara, Pe-nal y Llundelí11.

En la granja de Riudabella emprendióla construcción de un colegio para los frai-les de Poblet, pero la muerte interrumpióla obra, de la que sólo se hizo un granparedón con sus puertas y ventanas.

Según las Memorias contemporáneasde fray Angel Manrique, no había en Ca-taluña, en tiempos del abad Boqués, ma-yor patrimonio que el de Poblet, hecha lasalvedad del ducado de Cardona.

El abad benicarlando mandó comprarpara enriquecer el tesoro del conventounos tapices de Arras con la historia deSansón, cuatro piezas de raso rojo paragrandes solemnidades, paños para las tum-bas de los duques de Cardona y deSegorbe y encargó las casullas llamadasde las hojas de higuera, que no llegó a verconcluidas.

44

45

Compró una custodia de plata dorada,dos candelabros de mesa, una jarra y otraspiezas también de plata12.

También fue abad constructor y man-dó hacer la ampliación de la cocina de lacomunidad, llamada de la observancia,hasta la altura de la bóveda, así como unpozo para caso de grandes sequías en laprimera plaza de la entrada.

La cocina del abad Boqués tiene dosmagníficas fachadas formando ángulo conacuerdo curvilíneo, en el que se ve un es-cudo de piedra con la inscripción “Anno1560 PO” y timbrado de báculo y suda-rio.

Esta fachada angula constituye el máshermoso edificio populatano del sigloXVI, está muy bien conservado y presen-ta elegantes molduras.

Las armas del abad Boqués son tresherraduras dentro de una tarjetaatravesada por el báculo abacial,pero sólo se conocen dos luga-res en las que estén representa-das.

Opinaba el abad que lasobras las paga el monasterio yno su cabeza visible y que, porlo tanto, eran las armas de Pobletlas que mandó poner en las obras porél ordenadas. Además del ya referido es-cudo de la esquina de la cocina de la ob-servancia, aparecen las armas de Pobleten varios azulejos blancos y azules con lasbarras reales cortadas por una faja blancacon el anagrama PO y el báculo, queDoménech y Montaner encontró en elmonasterio y que son del tiempo del abadBoqués.

Las excepciones antes referidas son, enprimer lugar, los escudos con las tres he-rraduras, pintados en las tablas del techode los aposentos abaciales antiguos, queel abad mandó arreglar para la visita deFelipe II y que pagó de su pecunio; el se-gundo caso son los escudos que flanqueanla lauda sepulcral del abad en la sala capi-tular.

Durante su pontificado de dieciocho

años y un mes ingresaron en el monaste-rio setenta y nueve novicios, de los cualesseis dejaron los hábitos, a otro se le des-pidió por impedimento legítimo y pros-peraron en su vocación setenta y dos.

Uno de estos novicios fue el segundoPedro Boqués, referido más arriba.

Dentro del fecundo abadiazgo de esteabad hubo también lugar para la notaanecdótica.

Se ha dicho antes que entre los seten-ta y nueve novicios ingresados entre 1546y 1564 uno fue despedido por impedimen-to legítimo.

La historia la refiere Finestres y la co-mentan Víctor Balaguer, Jaime RamónVidales y Joaquín Guitert y Fontseré13.

Hacia 1545 llegó a las puertas del mo-nasterio un niño pidiendo protección,que le fue concedida y quedó como

criado.Era dócil, servidor y diligen-

te, y pronto se ganó las simpa-tías de los monjes, que gusto-sos le enseñaron las primerasletras. Al verlo estudioso e in-teligente le concedieron el há-

bito de novicio, en 1547.En 1552 el joven novicio, que dijo

llamarse Juan Bartolomé de Vilarroja, sepresentó ante el abad y entre lágrimas ysuspiros pidió confesar y reveló que noera tal novicio, sino una mujer que habíapodido ocultar su sexo durante la infan-cia, pero que no podía ya una vez alcan-zada la pubertad.

Se desconocen los motivos de tan in-usitada conducta, que permanece bajo elsecreto de confesión del abad Boqués,quien después de dar la absolución a lamuchacha, que se llamaba Isabel, la hizosalir del monasterio dando ingeniosas ex-cusas a la comunidad. Sólo después de al-gún tiempo, con gran misterio y secreto,los monjes se contaban uno a otro esteextraño suceso.

Según se lee en la “Guía de Tarragona”de Luis del Arco14: “en la Sala Cuarta del

45

46

Museo Arqueológico de Tarragona, dedi-cada a conservar restos arquitectónicos yescultóricos de Poblet, recogidos despuésde la exclaustración de 1835, se ve, entran-do a la derecha, una soberbia colecciónde capiteles de mármol blanco o piedradel país. Muchos son verdaderos mode-los de la arquitectura románica y los res-tantes pertenecen al arte ojival, tipo ca-racterístico de la Corona de Aragón.

Dentro de tres marcos hay, en este tes-tero, tres relieves magníficos. El primerorepresenta a una religiosa entre dos mon-jes que la miran con picaresca intención;el segundo es un escudo de alabastro conlas armas de Aragón sostenido por dos án-geles, y el tercero la constituyen tres mon-jes de ascéticos rostros y afiligranadosropajes que son una verdadera maravillade ejecución”.

Este primer relieve, que representa ados monjes que miran socarronamente auna figura central de hábito, se relacionacon la leyenda del falso monje que fue des-cubierto, no por propia confesión, sinopor el avanzado estado de su embarazo.Si esta leyenda y relieve se refieren a

Relieve escultórico con la leyenda del supuesto monje femenino detiempos del abad Boqués. Museo de Poblet.

Foto

: Mas

.

Bartolomé Juan de Vilarroja es cosa incier-ta, ya que Finestres nada dice de la gravi-dez del supuesto monje. De ser cierta laleyenda que inspiró al escultor, alguiendebió conocer la condición de Vilarrojaantes de que de ello se enterara el abad.

Estos fragmentos de Poblet fueron tras-ladados, en 1854, a Tarragona por donBuenaventura Hernández Sanahúja y que-daron ocultos en unos sótanos municipa-les hasta 1894, después de utilizar unosfragmentos para la tumba de Jaime I, en eltrascoro de la Catedral.

Desde 1894 a 1933 permanecieron enel Museo Provincial de Tarragona hastaque don Eduardo Toda los restituyó aPoblet15.

Pedro Boqués falleció el 26 de octubrede 1564, en la Granja Mitjana, que habíasido la primera residencia de los monjesde Poblet en tanto se levantaba el monu-mental monasterio.

Tenía al morir sesenta y un años deedad y cuarenta y dos de vida religiosa16,siendo en terrado en la Sala Capitular.

La causa de su muerte, al de-cir de un cronista, fue el malde piedra.

La lauda sepulcral con su efi-gie labrada en piedra gris mide2,10 por 0,87 m.17 y es la octa-va contando desde la izquier-da en la fila de once tumbasabaciales que figuran en la salagótica del Capítulo.

Ostenta, a ambos lados de lacabeza, sendos escudos herál-dicos con las armas de Boquésy alrededor de la losa se lee lasiguiente inscripción:“HIC IACET DOMINUSFRATER PETRUS BOQVES, QVIQUADRAGESIMUS QUARTUSFUJT ABBAS POPULETI, ETREGNAVIT 18 ANNIS. OBIJT 7KALENDAS NOVEMBRISANNO 1564”18

El hecho de que se le consi-

46

47

BIBLIOGRAFIA

1. MARTIN DE VICIANA, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino (1564). Publicada nueva-mente por la Sociedad de Bibliófilos de Valencia. Valencia, 1881. Vol. III, pág. 141.

2. Histor (RAMÓN CID LÓPEZ). Apuntes para la Historia (XX). Bernicarló Actual. Año III, n.0 22, mayo de 1973, pág. 2.

3. JAIME FINESTRES y DE MONSALVO. Historia del Real Monasterio de Poblet. Ilustrada con disertaciones curiosassobre la antigüedad de su fundación, catálogo de abades y memorias cronológicas de sus gobiernos con los papas, reyes yabades generales del Cister, tocante a Poblet. Vol. 1. Pablo Campins. Barcelona, 1746. Vol. 1 (1753), Vol. 11(1753), Vol. III(1756) y Vol. IV (1756). Joseph Barber, Cervera. VoIs. 1 al V. Ed. Orbis, Barcelona, 1947-1955 (Vol. IV, págs. 127/144).

4. FINESTRES, Vol. IV, pág. 144.

5. LUIS DOMÈNECH Y MONTANER. Historia y Arquitectura del Monasterio de Poblet. Montaner y Simón. Barcelo-na, 1927. Págs. 350/355.

6. DOM BERNARDO MORGADES, O.S. Cist. Historia de Poblet.Barcelona, 1948. Págs. 194/199.

7. La relación de los enterramientos en Poblet figura en el manuscrito de Fray Francesc Tolo, titulado: Compendiosa y curiosahistoria de les sepultures deis sereníssims senyors reys d'Aragó, persones nobles, baron~ i altres in¡inits cavallers, tots de díebre recordació, que sepultatsestan en el sagrat monestir de Poblet (1587). A base de este material elaboró Fray Vicente Prada, abad de Poblet de 1680 a 1684, sumanuscrito: Sepulcros de la casa Real de Aragón (1678), que, a su vez, sirvió de base al libro de Fray Jaime Finestres (1746).

8. EUFEMIÀ FORT I COGUL. Ingèrencia reial en el règim monàstic en temps de Felip II d’Espanya. VIII Congrés d’Històriade la Corona d'Aragó. bm. III, Vol. II. València, 1973. Págs. 179/195.

9. ANTONI PLADEVALL. Els monestirs catalans. Destino. Barcelona, 1968. Pág. 330. Ver también: Diccionari Enciclopèdicde la llengua catalana. Ed. Salvat. Barcelona, 1930. Vol. 1, pág. 422.

10. RAMÓN SALAS RICOMÀ. Monasterio de Poblet. Tarragona, 1893. Pág. 420.

11. AGUSTÍ ALTISENT. Història de Poblet. Poblet, 1974. Pág. 420.

12. JOAQUIM GUITERT I FONTSERÉ. Col.lecció de manuscrits inèdits dels monjos del Reial Monestir de Santa Mariade Poblet. La Selva del Camp, 1949. Vol. 7, pág. 24.

13. VÍCTOR BALAGUER. Las ruinas de Poblet. Madrid, 1885. Pág. 261. JAUME RAMON VIDALES. Poblet, narracions,tradicions i llegendes. L’Avenç, Barcelona, 1910. Páginas 87/88. JOAQUIM GUITERT I FONTSERÉ. Poblet, Guía, NotasHistórico-Artísticas del Monasterio. Leyendas y Tradiciones. Barcelona, 1921. Pág. 220.

14. LUIS DE ARCO. Guía artística de Tarragona y su provincia. Tarragona, 1906. Pág. 58.

15. EDUARDO TODA Y GÚELL. Panteones Reales de Poblet. Destrucción, envío de los fragmentos a Tarragona yabandono en los sótanos municipales en 1854. Traslado al Museo Provincial en 1894. Restitución al monasterio en 1933.Tarragona, 1935. Pág. 30.

16. Ed. Albertí. Diccionari Biogràfic. Barcelona, 1966. Vol. 1, pág. 348.

17. RICARDO DEL ARCO. Un abaciologio inédito de Poblet. Separata de la revista Universidad, nº 4-1935. Zaragoza, 1935.

18. EDUARD TODA GÜELL. La destrucció de Poblet. Barcelona, 1883. Pág. 38. Ver también: ANGEL DEL ARCO.Restos artísticos e inscripciones sepulcrales del Monasterio de Poblet. Barcelona, 1897. Pág. 31.

19. FRA IOSEPH ESCUDER. Serie de senyors abats del Real Monastir de Poblet. Manuscrito de 1714 a continuación del manus-crito de Fray VICENTE PRADA: Sepulcros de la Casa Real de Aragón 1678). Ver también: A. ALTISENT, Història de Poblet, pág. 653.

20. El autor quiere expresar públicamente su gratitud al monje de Poblet e ilustre historiador del cenobio, Dom AgustínAltisent, O. Cist., que tuvo la amabilidad de leer el manuscrito de este texto aportando valiosas rectificaciones y avalándolocon su indiscutible calidad de investigador.

dere en la lauda sepulcral el 44 abad dePoblet puede ser error, ya que, en opiniónde Finestres, debió ser el 50, aun cuandopara fray José Escuder fue el 51 y para frayAgustín Altisent es el 4919.

Aquí concluye la interesante y movida

historia del abad Pedro Boqués, inquietoreformador de Poblet, según las normastridentinas, e hijo ilustre y de digna re-cordación de la Villa de Benicarló20.

Joan Bassegoda

47

48

De la fundació de l’Estudi General alCol·legi de Sant Bernat

La Universitat de l’Estudi General deLleida era una fundació reial, la qualfou creada el 1300 per Jaume II el Just

(1291-1327), prèvia sol·licitud de la ciutati confirmació apostòlica de Bonifaci VIII(1294-1303) el 1297. Les facultatsautoritzades foren les de Dret (Civil iCanònic), Medicina i Arts; la de Teologiaserà autoritzada posteriorment pel papaMartí V (1417-1431). Atès que la llicènciaobtinguda en un Estudi General era ubiquedocendi, els estudiants hi acudien, donatque, per ells, dita llicència suposava unafont copiosa de privilegis.1

Els joves monjos estudiants de Poblet,no havent-hi facultat de Teologia a Lleida,ciutat molt propera, seguirien, habi-tualment, anant a París, Tolosa oMontpeller a estudiar teologia.

El papa Benet XII (1334-1342), del’orde del Cister, el qual havia estudiat enel Col·legi de Sant Bernat de París, el 1335,declarà oficialment col·legis cistercencs elsque hi havia a les universitats de París,Oxford, Tolosa i Montpeller, i fixà lesuniversitats a les quals havien de serenviats els seus religiosos, d’acord amb lesregions on es trobaven llurs monestirs, i aPoblet li correspongué enviar-los a Tolosa,a Montpeller o a París.

L’abat Guillem Agulló (1361-1393)pregà al rei la concessió d’una facultat deTeologia a Lleida, per tal que els monjosde Poblet hi poguessin acudir per poder-se graduar, donat que el trasllat dels reli-giosos a París resultava excessiva endespeses i riscos, petició que no prosperà.

L’abat Joan Martínez Mengucho (1413-

1433), demanà al papa Martí V que nofos obligatori per a Poblet enviar elsmonjos a estudiar a París la teologia, sinóque la poguessin aprendre al mateixmonestir o en algun altre lloc, sempre quefos donada per un mestre o batxiller enteologia. La petició fou autoritzada el1419.2 Tot i això, els graus amb validesauniversal solament es podien obtenir enuna universitat autoritzada.

Set anys després, el 19 d’octubre de1426, Martí V creava la Facultat deTeologia a l’Estudi General de Lleida i elseu successor, Eugeni IV (1431-1447), el9 de febrer de 1433, autoritzava, als reli-giosos, cursar els estudis de teologia a laUniversitat de Lleida, concedint alsestudiants els mateixos privilegis quegaudia la Universitat de Tolosa.3

Finalment, Poblet podia enviar els seusmonjos a estudiar teologia a Lleida, i comque tenia casa a la ciutat des del 1155,4 ésprobable que els estudiants hi fessin esta-da. Caldrà esperar, però, fins el 1568, quanla comunitat de Poblet decidí fundar elCol·legi de Sant Bernat a Lleida. El 1570era rector del col·legi Joan Tarròs,5 natu-ral d’Albatàrrec (el Segrià), doctor enTeologia, catedràtic de Sagrada Escripturaa l’Estudi General de Lleida i,posteriorment, abat de Poblet (1598-1602) i Vicari General de l’Orde des del1601. Morí el 1602.6

El col·legi era un notable edifici depedra picada, amb claustre i capella. Haviaestat la casa de la Pabordia Major de laSeu, situat a la vora del campanar de laSeu, enfront del palau de Montcada, so-bre del portal del carrer que muntava sotaels claustres de la Seu fins al palau delbisbe. Aquest portal, a partir d’aleshores,se’l conegué amb el nom de Portal delsBernats.7

EL COL·LEGI DE SANT BERNATDE POBLET A LLEIDA

48

49

Entrebancs envers la supervivènciadel Col·legi.

Abans del Col·legi de Sant Bernat, esfundaren, a l’ombra de l’Estudi General,els següents col·legis universitaris: el deSanta Maria, Assumpció o Col·legi Vell,el qual era per a estudiants clergues po-bres, i que el 1372, ja estava fundat; el dela cartoixa de Scala Dei, és citat el 1429, iel de la Concepció, o Col·legi Nou, fundatel 1559, que també era per a estudiantsclergues pobres. Posteriorment es fun-daren el dels Benets Claustrals, el 1592, iel de la Companyia de Jesús, establert el1603.8

El cronista Jeroni de Pujades, col·legialde la Concepció a partir de 1595, ensdeixà el següent testimoni: “lo millor de laCiutat era la Universitat, els seus col·legis i el granconcurs d’estudiants que cursaven totes les ciènciesdel seu temps en una població d’hiverns boirosos,que a vegades passava de quinze a vint dies sense

veure el sol”. I Bartomeu Joly, conseller ialmoiner del rei de França (després seràmonjo cistercenc), viatger el 1603,aprofitant la vinguda a Espanya de l’abatgeneral cistercenc, Edmond de la Croix,vingué a Lleida, procedent de Poblet, imanifestà la impressió que li produí elcarrer Major i la plaça de Sant Joan “plenad’estudiants que es passejaven amunt i avall ambel seu hàbit propi del col·legi o facultat a la qualpertanyien. Una universitat acreditada prin-cipalment per les aules d’ambdós drets, civil icanònic”.9

A partir del 1629 el Col·legi de Poblettopà amb greus inconvenients, donat queel Vicari General de l’Orde, MiquelEscartín,10 posà obstacles a l’abat dePoblet a fi que no enviés els seus monjosa estudiar a l’Estudi de Lleida sinó ald’Osca, on hi havia el col·legi comú detota la Congregació Cistercenca de laCorona d’Aragó, inconvenients que esprolongaren bastants anys.11 Però, els

Panoràmica de l'any 1525. L'edifici més elevat situat al cantó dret de la torre campanar de la Seu, després de 1568serà el Col·legi de Sant Bernat de Poblet. Es pot apreciar a la part inferior el portal que serà conegut com a Portaldels Bernats. (Obra d'Enric Garsaball amb la col·laboració de Josep Lladonosa i Pujol. Museu Morera de Lleida).

49

50

incidents més desgraciats per al col·legi itambé per a la ciutat, foren els esdevingutsen les guerres de Felip IV (1621-1665).

L’estiu de 1640, Catalunya aixecada enarmes contra Felip IV, es va acollir a laprotecció de Lluís XIII de França. Elministre francès nomenà virrei deCatalunya, al General Lamotte i aquestnomenà governador de la plaça de Lleidaa “monsieur” de Rogles, i com a lloctinenta M. de Saint Pol, els quals projectaren lafortificació de la part alta de la ciutat i coma primera mesura s’ordenà enderrocar lescases i conventssituats extramurs,per tal que l’enemicno pogués parape-tar-se en cas desetge. Com a con-seqüència d’això,les monges cister-cenques del mo-nestir de Sant Hi-lari, situat extra-murs i fundat el1220, van haverd’abandonar-lo afinals de 1640, pertal que fos ende-rrocat, i l’abat dePoblet, d’acordamb les jerarquiesdel Cister, va au-toritzar que s’allot-gessin al Col·legi de Sant Bernat.

El 15 de gener de 1642 ocupaven elcol·legi les següents monges: l’abadessaJerònima Pastor (1638-1664), la prioraFrancesca Pastor, la presidenta VictòriaSabata, Càndia Vilaplana, Caterina Biosca,Francesca Morata i Elisabet Morata, toteselles amb cognoms de conegudes famíliesciutadanes.12

Pel que fa al col·legi, la cosa no va aca-bar aquí: a primer de març de 1644, fourebuda l’ordre d’enderrocar el col·legi, iles monges l’abandonaren i s’instal·larenal Col·legi de la Concepció.13

Els col·legials es quedaren sense

col·legi i aleshores sí que, amb mésdispendi, hagueren d’anar a estudiar aOsca.

D’aquesta etapa del col·legi, solamentconeixem aquests rectors: Joan Tarròs(1570), Francesc Hernàndez (1624-1628),Pere Montilva (1628-1636), Bernat Núñez(1636-1640) i Maties Ricart (1640-1643);14 i, sense precisar els anys deprincipis del segle XVII, Antoni Alòs,Gaspar Benestrull i Marc Antoni deGuimerà.15

L’entorn de la Seu s’anà fortificant, i en

el baluard anomenat de l’Assumpció, esbastí un portal, actualment existent iconegut amb el nom de Portal delsBernats, situat en el mateix indret delprimitiu portal del mateix nom, el qual ensrecorda la presència dels monjos de Pobletque acudien al seu col·legi.

Reinstauració i trasllat

L’abat Josep Tresánchez (1684-1688),natural de Balaguer (la Noguera), anticestudiant a Lleida i exrector del col·legid’Osca, fou el que restablí el Col·legi deSant Bernat de Poblet a Lleida. La ciutates va comprometre a proporcionar casafranca, capaç i decent per als col·legials, i

D'esquerra a centre del dibuix, part posterior i hort del Col·legi de Sant Bernatestablert el 1686. En primer terme la Rambla d'Aragó. (Dibuix de Sebastià Tamarit).

50

51

el 21 d’octubre de 1685, l’abat disposaval’anada a Lleida de sis col·legials juntamentamb Ambrosi Berenguer, com a rector delcol·legi, i els mestres Baltasar Sayol,professor de Sagrada Escriptura, i GregoriRamon que ho era de teologia.

Els nouvinguts foren acollitsprovisionalment a la casa del matrimoniRamon Queraltó, catedràtic de Codi del’Estudi, i Margarida Sabata, hereva deldoctor Josep Sabata, la casa dels qualsestava situada a la plaça del carrer de laPalma.16

A mitjan del 1686 la comunitat adqui-rí la casa que havia pertangut al doctor del’Estudi i veguer de la ciutat, Antoni dePuig, la qual serà, definitivament, la seu

del Col·legi de Sant Bernat de Poblet.17

Dels successius rectors que regiren elcol·legi, podem citar els següents, per lesdates que coneixem: el 8 de novembre de1688, Josep Bernat; el 10 de febrer de

1698, Joan Pau Aragonés, cons-ta com a president; el 9 de febreri 18 de març de 1697, BaltasarSayol, a més de rector, constatambé com a prior de SantaMaria de les Franqueses(Balaguer) i com a catedràtic deSagrada Escriptura de l’Estudi;18

el 5 d’octubre de 1699, founomenat rector Fèlix Genover(el 1693 obté càtedra deTeologia i el 3 d’abril de 1699l’abat l’autoritzà a opositar aqualsevol càtedra de DretCanònic); i el 9 de juny de 1713,fou nomenat abat de PobletJosep Escuder (1713-1716), elqual havia estat també rector icatedràtic de l’Estudi.19

De Baltasar Sayol, val a dirque fou dues vegades rector,dotze anys catedràtic de Sagra-da Escriptura i dotze anys abatde Poblet (en els quadriennis1716-1720, 1724-1728 i 1732-1736).20

D’aquesta època conei-xem alguns monjos queobtingueren càtedra a les aulesde l’Estudi, dels quals a més delsesmentats podem citar elssegüents: Gregori Ramon, de

Vespres de Teologia (27 novembre1686);21 Bernat Gavàs, de Filosofia (30abril 1683), de Teologia (25 abril 1683) ide Prima de Teologia (2 gener 1705);Agustí Vilar, de Teologia (anys 1697-1699); i Josep Queralt, Sagrada Escriptura(anys 1700-1705).22

Extingides totes les universitats alPrincipat per reial decret d’11 de maig de1717, restà com a única la de Cervera (laSegarra), de nova creació, fundada per

Baluard de l'Assumpció bastit a mitjans del segle XVII i Portal delsBernats, situat on hi havia l'antic. (Fotografia de F. Esteve i López).

51

52

1 ESTEVE PERENDREU, Francisco: El régimen jurídico del Estudio General de Lleida (s. XIII-XVIII). Lleida: Pagès Editors, 1992,p. 51-64.2 ALTISENT, Agustí: Història de Poblet. Tarragona: Abadia de Poblet, 1974, p. 210, 243 i 362-363.3 BELTRÁN DE HEREDIA Y RUÍZ DE ALEGRÍA, Vicente: Aportació al butllari de l’Estudi General de Lleida 1345-1460. Lleida:Institut d’Estudis Ilerdencs, 1988, doc. 164 i 180, p. 72-73 i 79.4 LLADONOSA PUJOL, Josep: Lérida y sus relaciones con el Monasterio de Poblet. Lleida: Tipografia Selecta, 1954, [p. 2 i 14].5 Ibidem, [p. 22], nota 56.6 ALTISENT, op. cit., p. 455, 465, 475 i 496. El seu antecessor, l’abat Francesc Oliver de Boteller (1583-1598), es graduàde doctor en Teologia a l’Estudi General de Lleida (Ibidem, p. 461).7 LLADONOSA I PUJOL, Josep: Història de Lleida, vol. II. Tàrrega: F. Camps Calmet edit., 1974, p. 423; LLADONOSA IPUJOL, Josep: Las calles y plazas de Lérida a través de la historia, vol. IV. Lleida: Ajuntament, 1976, p. 348-349 i 353.8 ESTEVE, op. cit., p. 175-182.9 LLADONOSA, Història..., op. cit., p. 419. L’abat de Cîteaux, Edmond de la Croix, en aquesta visita de tots els monestirsespanyols, a Barcelona estant, morí el 21 d’agost del 1604 i fou traslladat a Poblet, on rebé sepultura (ALTISENT, op. cit.p. 479).10 Després serà bisbe de Lleida, del 1656 fins el 1664.11 LLADONOSA, Història..., op. cit., p. 423-424; ALTISENT, op. cit., p. 489 i 498-499.12 Arxiu Històric de Lleida. Not. G. Berenguer, reg. 312, f. 11v i 42v. L’any 1702 les monges eren 12 i també hi han elscognoms ciutadans dels Sabata, Segarra, Morata, Tudela i Queralt (LLADONOSA, Història..., p. 571, nota 58 ).13 LLADONOSA I PUJOL, Josep: “El monestir de monges de Sant Hilari”, Miscel·lània Populetana (Abadia de Poblet, 1966),p. 51-104, esp. p. 83-85.14 LLADONOSA, Lérida y sus relaciones..., op. cit., [p. 22], nota 56.15 ALTISENT, op. cit., p. 483. També hi ha relació de col·legials de principis del segle, estudiants de teologia: LlàtzerBerenguer, Josep Font, Jaume Pallarés, Joan Roig i Vicenç Pérez (Jaume Pallarés fou abat de Poblet en els quadriennis1636-1640 i 1644-1648). Altres abats que estudiaren a Lleida foren: Domènec Quílez (1628-632), Joaquim Arbolí (1656-1660) i Josep Tresánchez (1684-1688 i 1700-1704) (Ibidem, p. 499, 505 i 509).16 En aquest casal, l’any següent, també s’instal·laren provisionalment les monges fundadores del convent de les carmelitesdescalces (ESTEVE I PERENDREU, Francesc: “Francesc Pastor i Pinyana, mestrescola de l’Estudi General de Lleida (1620-1631)”, La Lleida del segle XVII (Col·lecció “Coneixes la teva ciutat...?”). Lleida: Pagès Editors i Ateneu Popular de Ponent,2001, p. 95-112). I en aquest indret, a mitjan del segle XVIII, s’edificà el col·legi, convent i església de les monges del’Ensenyança, religioses de la Companyia de Maria.17 LLADONOSA, Lérida y sus relaciones..., op. cit., p. [15-17]; LLADONOSA PUJOL, Josep: Las calles y plazas de Lérida a travésde la historia, vol. I. Lleida: Ajuntament, 1961, p. 130-135.18 Arxiu Històric de Lleida. Not. J. Monhereu, reg. 833, f. 316v; reg. 841, f. 59; reg. 826, f. 1; reg. 842, f. 136.19 ALTISENT, op. cit., p. 540-541, 590 i 654. L’abat Josep Rosés (1696-1700), el 1699 redactà uns estatuts per al col·legide Lleida i, el 1704, visità el col·legi i donà diverses disposicions disciplinars (Ibidem, p. 516 i 583).20 També fou lector al Col·legi de Sant Bernat d’Osca i prior de Natzaret de Barcelona (LLADONOSA, Lérida y sus relacio-nes..., op. cit., [p. 22], nota 60; ALTISENT, op. cit., p. 541 i 654).21 TERRER, Pedro: Jurisdicción Pontificia y Regia del Rector de la Universidad Literaria y Estudios Generales de Lérida. [Lleida, 1687], p.8.22 ESTEVE I PERENDREU, Francesc: “La docència de la teologia a Lleida, la càtedra del bisbe Conchillos i les altrescàtedres teològiques de l’Estudi General”, El bisbe Jaume Conchillos, l’humanisme a Catalunya (a cura de Ximo Company). Lleida:Amics de la Seu Vella, 1993, p. 141-179, esp. p. 165-166.23 ALTISENT, op. cit., p. 583 i 590.24 Ibidem, p. 554.

Felip V (1700-1746); el monarca ordenàel 1730 el trasllat del col·legi a Cervera.Manament a què donà compliment l’abatFèlix Genover (1728-1732), el qual haviaestat, com s’ha dit, rector del col·legi itambé catedràtic de l’Estudi.23

I d’aquesta manera, s’extingí laUniversitat de l’Estudi General de Lleidai el Col.legi de Sant Bernat de Poblet a

Lleida.

Finalment, el 1750, la comunitat vavendre la casa-col·legi al bisbe de Lleida,Gregori Galindo, per 2.000 lliures de Bar-celona, la qual tocava, paret per paret, ambla del bisbe.24

Francesc Esteve

52

53

Juny

Dia 2, dissabte: Ha tingut lloc a l’església del monestir un concert a càrrec del’Orfeó Santa Coloma i l’Orquestra de Cambra de l’Escola de Música de Capellades.El concert ha començat a les 9 h. de la nit, amb nombrosa assistència de públic. Eldirector ha estat el Sr. Frederic Prat, professor de cant del monestir.

Dia 10, diumenge: Han vingut a Poblet la Coral Hospital Sant Joan de Déu il’Orquestra de Cambra Sant Joan de Déu. Han interpretat diverses peces durant lamissa conventual i després han fet un concert a la sala dels cups. Eren dirigits pelDr. Miquel Rovirosa i el seu fill Ricard Rovirosa, amics del monestir.

Dia 11, dilluns: Han començat unes conferències donades per Mons. José MªCirarda sobre els fruits del Jubileu de l’any 2000. Mons. Cirarda va arribar dissabtedia 9 abans de Vespres.

Dia 15, divendres: Després de Laudes ha marxat Mons. José Mª Cirarda,arquebisbe emèrit de Pamplona.

Dia 23, dissabte: Ha arribat Mons. Alberto Iniesta per passar uns dies de recés almonestir.

Dia 28, dijous: Avui ha començat un curset de cant gregorià dirigit pel Prof.Lluís Virgili. En aquest curset, que era obert a persones de fora, hi han participatuna vintena de persones: uns cinc o sis monjos i uns quinze seglars. Es clourà elproper dia 30.

Dia 30, dissabte: Ha tingut lloc l'assemblea plenària de la Germandat de Poblet.La festa ha començat amb la reunió dels germans a la sala dels cups, des d’on hananat a l’església per a la missa conventual, presidida pel P. Abat i amb els cants engregorià. Després, a la sala capitular, hi ha hagut diversos parlaments: del P. Abat,donant la benvinguda; del Sr. Octavi Vilà, secretari de la Junta, informant delsprincipals esdeveniments de l’any; del Sr. Xavier Guinovart, tresorer, donant comptedels ingressos per aportacions; del Sr. Joan Bassegoda, vicepresident de la Junta,parlant de les obres; del Sr. Norbert Bilbeny, informant sobre la revista de laGermandat. Després s’ha imposat la medalla a vint-i-un nous germans i s’ha closl’acte amb un discurs del Sr. Ramon Mullerat, president de la Junta i unes paraulesdel P. Abat. El dinar s’ha fet a l’antic celler (amb gairebé 300 persones). Finalmenthi ha hagut una conferència del Sr. Joan Majó sobre la globalització.

El mateix dia s’han inaugurat a la sala dels cups dues exposicions de fotografies:una amb fotografies antigues de Poblet i organitzada per la Caixa Tarragona, queté per títol:“Els grans monestirs de la Catalunya Nova”; i una altra amb fotografiesde la Sra. Gràcia Barruè sobre els refugiats del Sàhara Occidental.

Juliol

Dia 1, diumenge: Aquest matí després de Laudes ha marxat Mons. Alberto Iniesta.

Dia 2, dilluns : El representant del Ministeri de Foment a Catalunya ha visitat elmonestir per veure el lloc on s’ha d’edificar l’hostatgeria externa.

Dia 6, divendres: El P. Abat i el P. Prior han anat a veure l’advocat de la casaTorres per parlar de les aigües del monestir.

Crònica de la Comunitat de juny a octubre de 2001

53

54

Dia 11, dimecres: Al migdia, fra Rafel Barrué ha fet la professió temporal a la salacapitular, en presència de la comunitat, familiars i amics.

Dia 15, diumenge: A la tarda, reunió del Capítol conventual per tractar de lesobres de canalització del riu de Pruners en el seu curs per l’interior del monestir.

Dia 26, dijous: Ha arribat a Poblet per fer uns dies de repòs, Mons. Ramon Torrella,arquebisbe emèrit de Tarragona.

Dia 29, diumenge: El P. Abat ha anat a la Seu d’Urgell per a la celebració del’eucaristia amb motiu de l’atorgament del títol d’arquebisbe “ad personam” a Mons.Joan Martí i Alanis, i de l’inici del ministeri de Mons. Joan Enric Vives com a bisbecoadjutor. Celebració presidida pel Nunci Mons. Manuel Monteiro.

AgostDia 2, dijous: Ha visitat el monestir Sor M. Christiane Hansen, monja del monestircistercenc alemany de Seligenthal. Fou notària al darrer Capítol General de l’Ordede l’any 2000.

Dia 6, dilluns: A la nit, després de Completes hi ha hagut un concert a càrrec delcor de cambra Gabrieli Ensemble i de l’octet de vent Limerick Wind Ensemble. Elsdos grups són de la ciutat de Limerick a Irlanda i el cor està dirigit pel català AlbertLussà.

Dia 10, divendres: Han vingut al monestir els monjos del monestir trapenc deSanta María de Huerta. Eren dinou en total. Han visitat el monestir i han compartitla missa conventual, el dinar i la recreació amb la comunitat de Poblet. Abans deVespres han prosseguit el seu viatge i han anat cap a Montserrat.

Dia 16, dijous: A la tarda, el Sr. Joan del Peso, Sotsdirector General de Boscos dela Generalitat, i el Sr. Antoni Vallvey, Director del Paratge Natural d’Interès Na-cional de Poblet, han explicat a la comunitat, reunida a la sala de conferències, elprojecte de canalització del riu de Pruners en el seu pas pel monestir de Poblet.

Dia 17, divendres: A les 10 h. del matí Capítol conventual per decidir laconveniència o no de les obres al riu de Pruners.

Dia 20, dilluns: Ha vingut el P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat, que hapresidit la missa conventual de la solemnitat de sant Bernat. Ha dinat amb lacomunitat i ha participat a la recreació junt amb alguns monjos de Montserrat quel’acompanyaven: el P. Adalbert Franquesa, el P. Andreu Marquès i el germà LluísMiralbés.

Dia 27, dilluns: Han començat les obres de renovació de la il·luminació de laplaça del monestir.

Setembre

Dia 2, diumenge: Avui, solemnitat dels sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia, havingut la tradicional peregrinació dels fidels d’Alzira, que han participat a lesMatines, Laudes i missa conventual.

Dia 10, dilluns: El P. Abat i el P. Alexandre han assistit a Barcelona, al Tanatori deles Corts, al funeral per a la Sra. Antònia Macià, viuda del President Josep Tarradellas,que va morir el passat dia 8 a les 5 h. de la tarda. Presidia el funeral Mons. JoanCarrera, bisbe auxiliar de Barcelona. Després han anat a Cervelló on s’ha fetl’enterrament.

54

55

Dia 12, dimecres: El P. Alexandre i el P. Maties han anat a Loiola on han participata la Setmana d’Estudis Monàstics, que aquest any tractava sobre el següent tema:Relectura dels valors monàstics en el món d’avui. Durarà fins al dia 18.

Dia 17, dilluns: Aquesta tarda han començat una sèrie de xerrades a càrrec deldominic P. José Fernández Moratiel. Han de tractar sobre el tema del silenci iduraran fins al proper dia 20.

Dia 22, dissabte: A la tarda ha tingut lloc l’ordenació com a prevere de Mn. JoanFrancesc Amigó a la catedral de Tarragona. Ordenació que presidia Mons. LluísMartínez Sistach. Hi han assistit el P. Jesús, el P. Josep M. i F. Rafel.

Dia 27, dijous: Excursió comunitària a Solius. Hi han participat divuit monjos dePoblet i ha consistit en la visita del monestir de Sant Pere de Rodes i de la canònicade Santa Maria de Vilabertran, pel matí. Al migdia hi ha hagut el dinar a Solius; i ala tarda, després de la visita del monestir, missa i Vespres.

Dia 28, divendres: Ha presidit la missa conventual Mn. Joan Francesc Amigó,que està acabat d’ordenar i que fou fa alguns anys profés temporal de Poblet.

Dia 30, diumenge: El P. Abat, acompanyat de F. Marc i F. Rafel, ha anat a Solsonaper participar en la catedral en l’eucaristia d’inici del ministeri episcopal com abisbe de Solsona de Mons. Jaume Traserra.

Octubre

Dia 6, dissabte: Reunió del Patronat de l’Arxiu del President Tarradellas. Haestat presidida per primera vegada pel P. Abat, ja que després de la defunció de laSra. Antònia Macià la presidència passa del Sr. Josep Tarradellas i Macià al P. Abatde Poblet. També l’arxiu deixa de ser un dipòsit per esdevenir propietat del monestirde Poblet. En aquesta reunió del Patronat s’ha parlat de la projectada exposiciódocumental que s’ha de fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, enocasió dels 25 anys del retorn del President Tarradellas, exposició prevista per acomençaments de 2003. També s’ha informat de la donació de diversos fonsdocumentals a l’arxiu.

Dia 10, dimecres: A la tarda, Capítol conventual per tractar de l’admissió alnoviciat dels postulants Edwim Oblitas i Pere Lluís Fondevilla. Rebran l'hàbit denovici en la solemnitat de la Immaculada Concepció.

Dia 21, diumenge: El P. Francesc Martínez-Sòria ha anat al monestir de mongescistercenques de Sant Benito de Talavera de la Reina (Toledo) per predicar-hi elsexercicis espirituals.

Dia 23, dimarts: El P. Jesús M. ha marxat aquest matí cap al monestir de mongescistercenques de Santa Cruz de Casarrubios del Monte (Toledo) per predicar-hiels exercicis espirituals.

Dia 24, dimecres: S'ha instal·lat una bastida davant del retaule major de l'església.Servirà perquè uns tècnics del Centre Restaurador de la Generalitat a Sant Cugatdel Vallès facin un estudi previ a la seva restauració.

Dia 25, dijous: El Sr. Lluís Prensa ha vingut per fer un curset de cant gregorià detres dies a la comunitat.

55

56

E l dia de laNativitat deMaria, 8 de

setembre del2.001, després dellarga malaltia, iquan li faltava pocmés d´un mes per complir els 97 anys,morí, confortada pels Sants Sagramentsi la Benedicció Apostòlica, n'AntòniaMacià, vda.Tarradellas.

Presidida, per absència del Sr. Car-denal, pel bisbe auxiliar Dr. Joan Ca-rrera, es digué a la capella del Tanatoride les Corts la missa exequial, el dillunsdia 10 de setembre. Encapçalava el dolfamiliar el seu fill Josep, la seva nora inéts, mentre el Molt HonorablePresident Jordi Pujol ho feia per al´oficial, amb una molt nombrosaassistència d´autoritats, familiars iamics (entre ells, els membres delPatronat de l´Arxiu MontserratTarradellas i Macià). Hi concelebraren,amb el seu confessor, Mn. Joan Galtés,el Pare Abat de Poblet i el pareAlexandre Masoliver, arxiver titular del´esmentat Arxiu.

Traslladades lesdespulles des-prés a SantaMaria de Cer-velló, s´hi cele-brà una segonamissa, presidida

pel Sr. Rector del poble, que mostrà demanera massiva el seu afecte pelPresident Tarradellas i la seva esposa,que fou finalment enterrada al mausoleufamiliar en el cementiri del poble, juntal seu marit. En resà les absoltes el pareAbat Josep Alegre de Poblet, i desprésd´unes acurades paraules d´agraïmentper part del fill, el dol es donà peracomiadat

Així ara, automàticament, l´Arxiupassa a ser propietat de Poblet, i el pareAbat el President.

Pot ser consultat pels investigadors,prèvia autorització -que no es nega maien la pràctica- d´una petita comissió,formada pel fill, Josep Tarradellas iMacià; pel pare Abat; i pel Dr. JosepMaria Bricall.

A partir del 2.016, podrà ser visitatpúblicament.

TRASPÀS D'ANTÒNIA MACIÀ,VDA. TARRADELLAS

Foto: Eugenio.

56

57

PROFESSIÓ SIMPLE DEFRA RAFEL RAMON BARRUÈ

Fra Rafel va néixer el 31 d'agost de1966 a Vila-real (Castelló). És el petitde cinc germans. Va passar la seva in-

fantesa i adolescència en el seu poble na-tal formant part de diferents grups de cairereligiós i també, més endavant, en altresde culturals. El 1992 es va llicenciar enBelles Arts a la Facultat de Sant Carles deValència. Més tard va obtenir una becad'arts plàstiques per la qual cosa estraslladà a Barcelona on hi visquè durantcinc anys. Finalitzada la beca va treballardurant dos anys en una empresa derestauració al mateix temps que feia deprofessor de dibuix en el Departamentd'Ensenyament de la Generalitat deCatalunya. El curs 1998-99 va fer el pri-mer curs de Ciències Religioses a laFacultat de Teologia de Catalunya.

Després de moltes estades al Monestirde Poblet, va entrar-hi com a postulant el4 d'octubre de 1999. Prengué l'hàbit denovici el primer de maig del 2000 i féu laseva professió simple o temporal en lasolemnitat de sant Benet, el passat 11 dejuliol, davant el P. Abat Josep Alegre i totala Comunitat.

La professió simple tingué lloc a la salacapitular a la una del migdia. Forenadmesos a la mateixa els seus pares,familiars i amics. La cerimònia es féusegons el ritual cistercenc en el qual el P.Abat demana al novici que es comprometia seguir fidelment la Regla de sant Benetd'acord amb els costums cistercencs. Elnovici llegeix un bocí de la Regla i, acontinuació, l'abat fa una al·locucióadient. Després de la mateixa el novicillegeix la cèdula de la professió, i, un copllegida, la signa i l'entrega al P. Abat. Totseguit l'Abat li treu l'escapulari i la faixablancs de novici i el revesteix ambl'escapulari i la faixa negres propis delsmonjos professos. Mentrestant la

Comunitat canta un salm. Finalment, el P.Abat dóna al nou profés una abraçada,signe de l'acolliment en la fraternitatcomunitària.

A continuació reproduïm l'al·locuciópronunciada pel P. Abat en aquestacerimònia de la professió simple de FraRafel.

Germà Rafel: Recorda’t d’una de lespreguntes amb la qual comencem aquestritu de la teva Professió temporal:

Germà estimat, que has estat batejat ambl’aigua i amb l’Esperit Sant; vols unir-te mésestretament a Déu amb el nou títol de la professióreligiosa?

I la teva resposta: Sí, ho vull.

En aquestes paraules hi ha dibuixat unprojecte apassionant de vida, i per aixòconvé tenir molt en compte la riquesa quehi ha tancada dintre, guardar-la dintre elcor, dintre el teu cor.

En primer lloc, hi ha un record delsprimers moments de la vida cristiana, coma deixeble del Crist, mitjançant elbaptisme, en el qual rebem la netedatespiritual amb l’amistat de Déu; i la sevafortalesa, la seva saviesa, per l’EsperitSant. Això és d’allò més gran per la nostravida: obtenir l’amistat de Déu, poder viureamb la seva gràcia, comptar amb la sevaforça per anar caminant envers Ell ambjoia. I en tot això, som iguals tots elscristians. Tots participem del mateixsacerdoci comú mitjançant el sagramentdel baptisme. Pel baptisme tots rebem unaconsagració i formem part d’una casa espiritual id’un sacerdoci comú en rebre l’Esperit Sant, perpoder oferir-nos com a hòstia viva, santa iagradable a Déu i donar testimoni del Crist.(Conc. Vaticà II, Lumen gentium,10)

Però, després, Déu ens crida alscristians a tasques més concretes en el

57

58

Foto

: A. M

illa.

camí de la nostra vida; i a la vegada ensdóna uns dons, unes capacitats, per poderrespondre a aquesta nova crida. A tu etcrida, ara, a viure una professió religiosa,com un camí per unir-te més estretamenta Déu, i per viure això t’ha donat uns donsper a la vida contemplativa, una bonacapacitat per a la vida monàstica.

Però viure més estretament unit a Déu,¿què vol dir això?

Vol dir, simplement, fer teva lavoluntat de Déu, treballar cada dia el teucor, de manera que arribi un moment enquè, com diu apassionadament Guillemde Saint Thierry, no puguis desitjar res més sinóallò que Déu desitja, que ja no puguis estimar sinó

allò que Déu estima. Però això no vol dir estarpregant tot el dia i oblidar-se de tot el quehi ha al teu voltant. Això vol dir, més bé,viure cada dia la preocupació d'endinsar-te dintre el misteri de Déu, que és unmisteri d’amor, un misteri que se’ns obre alvoltant nostre en la vida de la creació, enla vida de les persones. Estar mésestretament unit a Déu no suposa estarmés separat del món. Estar més estreta-ment unit a Déu, suposa descobrir comDéu ha vessat la seva bondat i la sevabellesa en el món; i que Déu estima tant almón que ha enviat el seu Fill en aquestmón, fet home, per donar-li la salvació;descobrir que Déu estima molt el món,que Déu estima sobretot les persones que

porten la seva preciosaimatge... I per tot això,estar més estretamentunit a Déu suposa, sem-pre, estimar amb mésforça i profunditat aquestmón. Estimar-lo ambl’amor amb el qual Déul’estima, que és l’amormés gran que hi ha, elmés veritable, l’amor mésgran del qual pot gaudirel cor humà.

Ens separem delmón, és veritat, però perrecollir tota la nostravida més plenament enaquest amor insondablede Déu; i poder desprésvessar-la amb més forçad’estimació sobre el món.Avui en el món s’estimapoc i malament. I aixòperquè l’home cada diaes posseeix menys a simateix. Tan sols té el delerde posseir coses, diners...Però no té al seu abastposseir-se a si mateix,estimar de veritat, perquèl’home reflexiona poc,perquè escolta poc, iperquè prega molt poc.

58

59

El monjo, en canvi, vol viure en elsilenci del monestir per escoltar: escoltarla veu de la creació, escoltar-se a si mateix,escoltar Déu; i arribar mitjançant aquestexercici d’escolta, que dóna serenor i paual cor, a tenir un domini sobre si mateix, iviure l’alegria de sentir-se estimat perDéu, però omplert d’una alegria que no espot amagar i necessitar dir-la i comunicar-la al món, als altres.

Guillem de Saint Thierry escriu unesparaules molt belles sobre la solitud delmonjo quan diu: Mai estic menys sol que quanestic sol amb Déu.

I és que la solitud amb Déu ens obreamb més força i veritat a la companyiadels homes, ens fa estar més a prop d’ells.Déu és amor obert a tothom; ser monjo éstreballar amb esperança per arribar a viureaquesta meravellosa obertura de l’amor.

Reps el nou títol de la professióreligiosa. ¿I què vol dir això?

Un títol és un rètol o un document queporta un missatge. Però sembla més béque aquest títol el portes tu mateix enllegir la fórmula de la Professió. I en certamanera és així. Tu llegeixes aquestafórmula de compromís monàstic que nove a ser sinó una manifestació d’allò queestà vivint el teu cor: l’amor de Déu.

Has viscut ja una experiència d’aquestamor de Déu com a novici, i ara vols viureaquesta vida monàstica en una relació mésestreta a la comunitat, continuant

purificant i perfeccionant el teu amor, elteu cor, a fi de fer més forta la teva relacióamb Déu. Suposa, com diu sant Bernat enel seu sermó sobre les propietats de lesdents, elegir un camí més breu i una vida méssegura, vivint sotmès a l’acció de l’Esperit.(Sermó 93)

Es tracta de continuar escrivint en elpreciós paper del teu cor un missatge peral teu Déu i per als homes. O, si hoprefereixes, anar pintant bellesa, unquadre, el quadre de l’amor de Déu al teucor. Llavors pren el pinzell més adient quees diu escoltar, llegeix i medita molt laParaula de Déu deixant-te seduir perella com deia poc abans de morir, un granbiblista monjo.

Pren la llum i la saviesa de la Reglamitjançant aquestes recomanacions tanboniques del text que hem escoltat delPròleg i que cal que tots guardem dintre elcor:

Parar l’orella, acollir de bon grat, posar enpràctica, tornar a Déu, renunciar als propis volerscom el Crist. Fer-ho tot amb la força d’Aquell queet crida. Viure en continu desvetllament, en unaalbada permanent, per fruir, contemplar sempre lallum deífica, o sentir la dolcesa de la seva veu.Perquè quina cosa més dolça per a nosaltres queaquesta veu del Senyor que ens invita? És el Senyorqui en la seva bondat ens va mostrant el camí de lavida.

Que el Senyor et beneeixi cada dia enaquest camí monàstic i et concedeixi elmeravellós do de la contemplació.

59

60

VISITA DELOS MONJESDE HUERTA

El viernes, día 10 de agosto del2001, nos visitan diecinuevecistercienses de la estrecha obser-

vancia, presididos por su abad, el pa-dre Isidoro-María Anguita Fontecha,

junto con el prior y el subprior,del Monasterio de Santa María deHuerta, en la provincia de Soria.

Era la devolución de la visitaque la Comunidad de Poblet hizoal mencionado Monasterio deHuerta el 22 de septiembre de1998, en ocasión de contemplarla Exposición sobre los “Monjes yMonasterios, el Cister en el me-dievo de Castilla y León”, que semontó allá para conmemorar los900 años de la fundación del Monas-terio de Cister. Visitamos la exposi-ción, el audiovisual y todas las restau-raciones parciales que se hicieron enaquel cenobio. Concelebramos luegojuntos la misa conventual y comimosdespués en fraternal armonía.

Lo mismo hicieron ellos aquí: Lle-garon a media mañana, siguieron todoel circuito turístico, se adentraron lue-go en la clausura, concelebramos jun-tos la misa conventual, comimos en elrefectorio y luego tuvimos distendidarecreación, hasta que a media tarde par-tieron para el monasterio deMontserrat, en donde les esperaban.

El monasterio de Huerta comenzóa tener existencia en Cántabros, conmonjes traídos de Verduns (Gascuña)por el emperador Alfonso VII en 1142.

En 1162 se traslada lacomunidad al vallesoriano que se llamóSanta María de Huer-ta. Con Huerta cami-nan estrechamenteenlazados los nom-bres de Alfonso VIII,el fundador, D. Ro-

drigo Jiménez de Rada, que dispuso portestamento ser enterrado en Huerta,Fernando III el Santo, que confirma lafundación y dotación de Huerta hechapor su abuelo. En tiempo de san Mar-tín de Finojosa, abad de Huerta y obis-po de Sigüenza, el cenobio fue

Foto

s: A

rxiu

Pob

let.

Los monjes de Poblet y de la Comunidadde Santa María de Huerta

60

61

objeto de distinción insigne por parte dereyes, príncipes y magnates. Huerta ha te-nido monjes ilustres, como Malaquías deAso, que fue nombrado obispo de Jaca

(+1606); Crisóstomo Henríquez (+1632),historiador que escribió el conocidoMenologium Cisterciense (los santos cistercienses);Luis de Estrada, consejero de Felipe II; Mi-guel de Fuentes, que en 1685 se convirtióen obispo de Lugo; Ángel Manrique, unode los más célebres gracias a sus AnalesCistercienses (la historia de la Orden), obra quequedó incompleta al ser nombrado obispode Badajoz; Pedro de Oviedo, renombra-

do teólogo; el también teólogo, Lorenzode Zamora, y otros. Después de las veja-ciones sufridas por el monasterio con mo-tivo de la Guerra de la Independencia y su

posterior supresión en laDesamortización de Men-dizábal, fue vaciado ente-ramente de sus bienes y sinduda hubiera desaparecidocomo tantos otros a no serporqué pasó a propiedaddel Marqués de Cerralbo,que se ocupó del monaste-rio, lo estudió e hizo unaligera restauración, y llegóa soñar con poder reinstalaren él un día a los monjescistercienses. El sueño lle-gó a materializarse cuandosu heredera puso en 1927las llaves entre las manos delos monjes de la Abadía deViaceli (prov. de San-

tander), que en 1930 lo volvieron a ocu-par, cien años después de que los agentesde Mendizábal cerraran sus puertas. Es glo-ria de Huerta la soberbia arquitectura desu templo y de sus claustros, la bella fábri-ca de su coro, de su incomparable refecto-rio, ejemplar sin igual del gótico cistercien-se, y la cocina añeja.

Francesc M. Tulla

Fra Anselm (es deia Josep Maria) Pujiulai Tomàs, va nèixer a Figueres, a la diòceside Girona, el 4 de novembre de 1926.Entrà a Poblet el 14 de juny de 1944, onvestí l’hàbit religiós el 2 d’agost de 1946,i professà el 10 d’agost de 1947, de mansdel llavors prior Giovanni Rosavini,essent testimonis de l’acte en Manuel deMontoliu de Tarragona i en RamonMartí de l’Espluga. Durant molts anysfou linotipista a la impremta, on deixavala feina molt acurada i polida. Morí a lamatinada del 5 de novembre de 2001, i

NECROLÒGICA

Imágen del Monasterio de Santa María de Huerta.

61

el funeral i enterrament tingueren llocl'endemà. Que descansi en pau!

62

“Aquí en Poblet todo está centrado entorno a la fe. Cualquier rincón es buenopara el recogimiento, la soledad, estar asolas con Dios y contigo mismo”, ha di-cho el que fue obispo intrépido por sucompromiso social durante la transición,monseñor Alberto Iniesta, en la actuali-dad obispo auxiliar emérito de Madrid.

Recluido en el silencio, no es que lehayan callado. Se ha callado. Desde quepor motivos de salud se retiró de la vidapública y de su acción pastoral en la con-flictiva barriada madrileña de Vallecas, defuerte incidencia marxis-ta en la época del tardo-franquismo, monseñorIniesta, el “obispo rojo”,como era adjetivado en-tonces, no concede en-trevistas ni hace declara-ciones. Sin embargo, éstaes una excepción con unahora larga de pulso.

El monasterio dePoblet es otro mundo consu status monástico, don-de el silencio tiene suselocuencias y la soledadse interrelaciona de ma-nera íntima y callada conla trascendencia. Y aPoblet ha vuelto de nue-vo el obispo AlbertoIniesta. Como todos losaños, desde 1973 cuando,camino de Premià de Mar para descansarunos días en casa de unos amigos, descu-brió Poblet con su monasterio y sus mon-jes del Cister. La curiosidad turística deentonces se convirtió en estancia de la se-mana de vacaciones prevista en el litoralbarcelonés. Quedó cautivado y se quedócon ellos.Poblet ha sido, y sigue siendo, su refugioy sanatorio. Lo fue en días de lucha so-cial, abriendo brecha con el Evangelio enlos muros del cinturón rojo de Madrid de

EL OBISPO INIESTA, UN HABITUAL DEPOBLET los años 70, y cuando los estragos de tan-

tos combates hicieron mella depresiva ensu espíritu de obispo de vanguardia. Aquí,en Poblet, recuperó su aliento físico y es-piritual. Durante unos meses, como enotras ocasiones más breves, el obispoIniesta compartió la vida monástica susti-tuyendo el báculo por la escoba, inmersoen la paz claustral de este cenobio, únicopara él, con sus espacios interiores, su artey su historia. Poblet fue su terapia y es to-davía su oasis.

Hemos coincidido de nuevo en Poblet.Iba él camino de la plegaria comunitariadel mediodía y concertamos la entrevistaa pesar de que “no concedo entrevistas ni hago

declaraciones”. Su relación con el mundosocial y periodístico tiene otros cauces:ejercicios espirituales, conferencias. Escri-bir, eso sí, ya lleva más de 40 libros, algu-nos de ellos en equipo, y su colaboraciónhabitual en Vida Nueva. Pero la excepciónvenía a ser como el complemento de aque-lla otra entrevista de hace 21 años, tam-bién en Poblet, cuando en el mar de lasideas se navegaba a dos velas: marxismo ycristianismo, y se cuestionaba su compa-tibilidad.

Foto

: Mela

ni d

’Urg

ell

62

63

Entonces, el polémico obispo estaba enel punto de mira del progresismo, que veíaen él el líder de la vindicación social delobrerismo y del proletariado desde posi-ciones eclesiales. Por el contrario, los detendencia involucionista arremetían en sucontra y no faltaron implicaciones políti-cas con amenazas de muerte que le obli-garon a dejar su espacio pastoral en la con-flictiva zona madrileña. En cambio en suidea pastoral, “la lucha por la justicia socialpertenece íntegramente al anuncio del Evangelio”.Y en ello está, sin orillar otras inquietudesque pertenecen también al corpus doctri-nal de la Iglesia.

Esta idea ya la tenía antes de llegar aMadrid como obispo auxiliar, donde tuvoque vivir el problema social más de cercay con más claridad y exigencia. La reali-dad del entorno suburbial desempolvó nopocas citas bíblicas y patrísticas en la men-te del joven e intrépido obispo que no tie-ne heráldica episcopal pero que, de tener-la, pondría como símbolo tres P, siglas deuna realidad que envuelve su figura: “po-bre, pequeño y pecador”, como se confie-sa el mismo.

La estancia del obispo Iniesta, enPoblet, se halla en la casa del “Patronat”,con sus ventanales góticos que se reflejanen el pequeño estanque pegado a sus mu-

ros, donde los nenúfares en flor flotan consuave encanto. La celda es de doble com-partimiento: despacho y dormitorio. Aquívive y escribe, lee y medita en su intimi-dad el prelado, dentro de la dimensióncontemplativa ideal que tiene Poblet.

Antes de ser cura y luego obispo,Iniesta fue periodista, dotado de una ex-presión fácil y gráfica dando fluidez a sucapacidad intelectual que brota en formade cascada apologética. Sus años, 78 ya,y la fatiga de los trabajos pastorales, vandoblegando, como la espiga sazonada, suenjuta figura.

Atrás quedan los recuerdos de su ju-ventud, marcada por la indiferencia reli-giosa, a pesar de pertenecer a una familiade derechas, haber militado en el Frentede Juventudes con entusiasmo y convic-ción y su frustrado intento de alistarse ala División Azul para ir a luchar contraRusia. Luego, con más conocimiento decausa, las cosas fueron por otros caminos,y como dice él: “Cuando estaba fuera de la Igle-sia era de derechas y luego ya dentro, mi propen-sión fue un tanto opuesta, rozando la izquierda”.

La suya fue una vocación tardía. “Yo em-pecé a practicar la fe a los 25 años”. Con losestudios primarios le pusieron a currar, pa-sando por distintos estadios de ensayoprofesional hasta colocarse en la Banca.

Foto

: Mela

ni d

’Urg

ell

El Obispo Iniesta en la misa de la asamblea de la Germandat de Poblet.

63

64

Un camino por etapas en el que Alguiense cruzó apeándole del caballo. Fue unacaída de retorno a sus raíces de creyente.En su conversión tuvo no poca influenciael catecismo de Ripalda comentado porMazo. De ahí su estima por esta obra doc-trinal, que guarda como un recuerdo deaquel proceso de inmersión espiritual.Confirmado a los 28 años entre chiqui-llos, el paso decisivo fue dado poco des-pués. “Para mí la confirmación fue el golpe degracia”. Y se fue para cura.

LA ETAPA MARXISTAEl espejismo marxista tuvo su encanto

entre hombres de la Iglesia, como Llanos,Comín y tantos otros que durante elposconcilio trataron de ensamblar de ma-nera compatible con el cristianismo. Cer-ca de ellos estaba Iniesta aunque “nunca meha convencido la doctrina marxista en su conjun-to, si bien se aceptara teóricamente que algunos ins-trumentos del análisis marxista pudieran servir alos cristianos como herramienta para una acciónsocial”.

Y añade: “ Pero después del inmenso fra-caso de la URSS y sus satélites, que ha dejadoa muchos pueblos sumidos en la miseria y el des-orden para muchos años, se comprueba que nisiquiera puede servir esa doctrina como instru-mento de transformación de la economía y de lasociedad. Tampoco el capitalismo salvaje es paralos cristianos la opción ideal. Ojalá se encon-trara otra vía para hacer entre todos un mundomás justo, fraternal y solidario. Y en este cam-po la doctrina social de la Iglesia tiene muchasluces y orientaciones que ofrecer”.

Iniesta está de vuelta. “Si alguienhubiera sido marxista de buena fe, deberíareconocer su error expresamente. Y si otrospudimos creer que pudiera servir como ins-trumento a los cristianos que quisieran haceresa opinión, aunque nosotros no la tomára-mos en modo alguno, debemos reconocerloclaramente y corregir nuestro error”. Suautodefinición es clara: “En mi juventudera progresista, mientras que ahora soy con-servador; como obispo, moderado, y comocristiano, renovador”. Y aclara: “Ni comohombre, ni como cristiano, ni como obispo,nunca he sido reaccionario”.

Su inquietud social no es que le ven-ga de raíz. Está inserta en el espíritu delEvangelio, en el mensaje de Jesús. For-

ma un todo del ministerio pastoral deeste predicador itinerante por España yel extranjero.

Retomamos el tema de Poblet. “Poblettiene una dimensión contemplativa ideal; aquí todoestá centrado en torno a la fe, y cualquier rincón esbueno para el recogimiento, la soledad, estar a so-las con Dios y contigo mismo”.

En opinión del obispo Iniesta, la vidamonástica sigue teniendo su razón de seren el siglo XXI, quizá con un sentido máseclesial y sociocultural que en el pasado.“Aquí el Espíritu Santo trata de hacer de cada monjeun retrato de estudio que no quedará acabado has-ta el fin».

Retirado en el seminario de Albacete,monseñor Iniesta trabaja y espera sin de-jar de avanzar por el “camino de plenitud”como dice él refiriéndose al futuro.

- ¿Quién va a escribir su biografía?- No hace falta. Ahí está lo dicho y

escrito. Ni siquiera mis memorias, comoalgunos han insistido. ¡Qué va!

Su colección de títulos publicados secompletará en breve con el nuevo libro“Qué es la Iglesia Madre”, con su perspectivade cristiano sobre la Iglesia.

La llamada a Vísperas corta el diálogo.Es hora de volver al coro para compartircon los monjes la plegaria vespertina queconcluirá con las Completas y el canto dela Salve, con su final embriagado de ter-nura atribuido a San Bernardo:”O clemens,o pia, o dulcis Virgo Maria”.

Los rayos del sol, camino del ocaso,alargan la sombra de los cipreses quejalonan el claustro, mientras las aves tri-nan de nuevo acomodándose en la espe-sura. Dentro de poco el silencio extende-rá su manto sobre Poblet, este silencio que,según Pla, “es obra de Dios y, por estarazón, sus efectos son eficientes y grandí-simos”.

Melani d’Urgell

"Poblet tieneuna dimensión

contemplativa ideal"

64

65

És evident que la mirada uniformitzael món. El costum en el mirar ho fatot igual en la ment. Això, no

obstant, l’art ens ho revela amb el distintiuessencial. Per exemple, el bressol de lestaques de fang contra el cel líquid deSussex, on els ulls contemplatius de Turnerho veuen; o el descobrir els enormesgirasols de Van Gogh en els seus quadresde llum violeta; o les estructurescezanianes dels paisatges de JoquimSunyer en les frondes de Felanitx, a Ma-llorca. Doncs, tot això existeix. Existeix

de veritat, individualitzat i concret, i l’artens ho revela en infinitat d’ocasions; ésobvi. I, sobre de tot, hi ha la fotografiaincisiva.

Hi ha també el sorprenent, com la«Rosa del Desert» de Finimour (Sàharaargelí), exposada en el Museu deGeologia; o els fòssils de peixos de Mont-ral (Alt Camp, Tarragona), que s’ensenyenen el Seminari de Barcelona; o elllangardaix de Turbera (Vall d’Aran) delMuseu de Zoologia; l ’esponja de

l’Antàrtida, exposada en l’Institut d’EstudisAvançats, de Blanes; o la "Epipaetus batifoli"planta extingida de l'Institut Botànic; o laviva conservació del "Simius saltarinus" i la"Scolopendra martirialis" del Museu Darder,de Banyoles.

Tot això són tresors. Són tresorsextingits de la natura, que han interessat inodrit una bibliografia que incitavatímidament al tema (amb els catalansrellevants constituïts per Font i Quer, R.Margalef, F. Masclans, R. Pujol, De Bolós,R. Folch, X. Duran, J. Agustí, E. Carbonell,A. Cebrià i R. Sala, a més d'altres).

Hom esbrina, per exemple, el"Dioscòrides" en la edició de 1566,traduïda i anotada pel doctor Andrés La-

guna, metge de Carles V. Diu del'"Hipo-campo" que "es un peque-ño animal marino, la cenit del cualincorporada con pez húmeda, ocon enxundia o con el amaracinoaplicado, hace crecer los cabellos,a dondequiera que hay alopecia.El hipocampo es un pececizico,que es la saboga o la cabeza y entodo el cuello se parece al cavallo,de los griegos llamado Hippocansicomo en el resto del cuerpo, a cier-tos gusanos bellosos, que se hallanen los jardines; los quales anima-les tomó su nombre".

Seguint amb el català Jaume Sal-vador (1644-1740), pel coneixe-ment del qual és precís traslladar-

se a Montjuïc, al Jardí Botànic i visitar elGabinet d'Història Natural de la FamíliaSalvador: biblioteca, tota ella decoradaamb pintures del segle XVII, les làminesde l'Herbari, el Lapidari, les fitxesdescriptives, la col·lecció de conxes, elspots de farmàcia resguardats ensumptuosos armaris amb pintures formi-dables de l'època; amb menció especialdel "Monstruorum Naturam" (Bolonia,1642) d'Ulyssis Aldobrando, el "Ga-zophilacii Naturae" (Londres, 1702-1711), etc.

LA PETRIFICACIÓDE LES SIRENES

65

66

Hom aprofundí en el "système de laNature", de Charles de Linné, en latraducció francesa de Venderstegen dePutte on es diu que "Sortant comme d'unprofund sommeil, je lève les yeux, ilss'ouvrent et mes sens sont frappésd'étonnement et l'aspect de l'immensitéde DIEU éternel, infini, tout-puissant quem'environne; pourtant je vois les tracesemprentes dans les choses qu'il a créées,partout, jusques dans les objects les pluspetits et presques nuls, quelle sagesse pui!".

Finalment va passar a l'excels comte deBuffon, traduït al castellà per JosephClavijo y Fajardo, a qui Goethe acusà dela seducció de la seva germana en latragèdia "Clavijo". Diu:"Algunos pareceque miran los gabinetes en que se colo-can las producciones de la Naturaleza,como depósitos destinados para ostenta-ción de quien los posee, o meramente paraexcitar una admiración estéril en los cu-riosos".

Ara, hom ha descobert la ReservaGeològica de la Haute-Provence, aCastellane. "A la rencontre entre la scienceet la mythologie, les sirènes qui vécurenten la Méditeranée ont suscité la naissancede dieux à queue de poisson à Babylone,mais la première sirène mythologiqueavait des ailes".

Què són les sirenes? En la mitologiagrega i romana, figura representada enforma de noia o de dona jove i bella a lapart superior del cos i d'ocell a la part in-ferior, però és també figura imaginàriameitat dona i meitat peix. Fillesd'Aquaellus i de Melpomene que amb llursveus atrauen els navegants, els fannaugrafar i els occeixen (Ulisses lligat alpal de la nau per no oir les veus enl'Odissea. A l'Edat Mitjana foren repre-sentades meitat dona i meitat peix.Etimologia: grec: "seràn"; llatí, "oeren";francès, "sirène"; provençal, "serena" icatalà: "sirena".

Caldrà aprofundir morfològicament el

cas de les sirenes i àdhuc n'ha descoberthistòricament algunes, com la Melusina.Són unes fotografies expressives, belles,emocionants per la seva intensitat. Lahistòria és la següent. Els Lussignan deXipre estan lligats a la fada Melusina, queapareix al palau on algun membre de lafamília és a les portes de la mort. Aquestafada és el fruit dels amors d'un reid'Albània i d'una bruixa que va atorgarMelusina el poder de convertir-se en sire-na cada dissabte de l'any, llevat el DissabteSant. Ramon, comte de Poitiers, la va rap-tar i s'hi va casar. Melusina va aportar unadot al matrimoni: el castell de Lussignan,que havia edificat màgicament en una solanit. En una ocasió Ramon va voler saberquè feia la seva dona els dissabtes i la vatrobar dins la banyera consertida en unasirena amb cua de peix. Melusina va fugiri, des de llavors, fa les seves aparicions enforma de serp alada, vola pels aires, alvoltant de la torre més alta del castell i fade sirena davant de Provenç.

Tot això són tresors. Són els tresorsextingits de la natura que varen ésserexposats a Barcelona, no fa gaire, sota ladirecció de l'Institut de Cultura del'Ajuntament. El Comissari de l'Ex-possició, David Jou, va dir que "ensagradaria que el visitant hagués arribat ala conclusió que els fons dels museus deBarcelona i el seu entorn són considera-bles, com a resultat de l'acumulació decol·leccions d'especialistes i d'afeccionats.Els museus en efecte, són els llocs mésadients on es conserven aquestescol·leccions i, a més, han estat possiblesgràcies a la generositat i lucidesa d'algunscol·leccionistes, alguns dels quals reunirencol·leccions de categoria internacional".

Joan Perucho

66

67

Está usted leyendo la entrevista número1.000 de «la contra». Comisionado por misdos compañeros de página, los tres valencia-nos de raíz, vecinazgo catalán, savia arago-nesa, veraneos baleares e intereses universa-les, brindo en ofrenda estas páginas y sus fa-tigas ante la tumba denuestro buen rey, Jaume I,que sea honrado por otromilenio, aquí en "Poblet".Escucho misa al alba y de-sayuno con los cister-cienses un café largo yamable que sabe mejor sinpalabras. Sólo los vencejosdesgarran con sus chillidosel aire limpio de la Cata-lunya Nova. Y el azar, oDios, o ambos, me pre-mian con una conversa-ción honda y sentida conel indómito abad Alegre,recio en su fe monacal y,al fin, con el padreAltisent, sabio y antiguo.Gracias "Poblet". Gracias,lector.

-¿De verdad que aquí hablausted con Dios?-Le aseguro que cuandono le dedico tiempopierdo la paz, y cuandose lo dedico tengo ener-gía y vigor para todo.-¿Cómo logra decirle algo?-Hummmm. Aquí la muerte es una ale-gría...-¿Y...?-Le estoy hablando de los Padres del De-sierto, de milenios de tradición de vidaascética y monástica. Quiero decir quetener la muerte siempre al lado, de com-pañera y amiga, es lo mejor para entenderqué somos los humanos y lo que nos pasa.-Calaveras en la celda... ¿No es macabro ese cultoen los monasterios?

-No hablo de eso. Me refiero a los Padresdel Desierto... A ver, ¿qué es lo peor quele puede suceder, lo más terrible?-No me atrevo a decirlo en voz alta.-Seguramente no es peor que morirse... Ymorirse no es malo. Por eso tener cerca ala muerte te ayuda a relativizar las cosas.Nos preocupamos por nimiedades. Y sa-berlo te deja muy tranquilo. Los años pa-san y se llevan todo. Al final sólo queda

aquello en lo que haspuesto todo tu amor,toda tu vida.-En su caso...-Yo lo he puesto en es-tos años en "Poblet".Cuando no dedico eltiempo suficiente aDios, a la contempla-ción, me siento mal, va-cío. Pierdo la paz inte-rior.-Pero si aquí no se oye nada.-Esa paz interior se ad-quiere con esfuerzo ymeditación, oración ytrabajo. Es una pacifi-cación interior.-¿Un estado mental distin-to?-Sí, agudiza la percep-ción de lo bueno y lomalo.-Explíquese, padre.-La vida contemplativa

hace gozar y sufrir con mayor intensidad.Ahonda en los sentimientos... He vistodetalles de una delicadeza exquisita entrelos monjes.-La verdad: cuesta imaginar esa paz.-Haga la prueba. Usted y cualquier lec-tor: pueden venir a pasar unos días connosotros aquí en "Poblet".-¿Cuánto cobran?-Nada.-Hay que rezar un montón.-En absoluto. Sólo se espera de ustedes, loshuéspedes, que respeten nuestro silencio

JOSEP ALEGRE:"¡Dejadnos ser monjes!"

Foto: A. Milla

67

68

y que se presenten en las horas de las co-midas.-¿Y se portan bien los invitados?-Pues sí, pero a algún huésped hay quepedirle que apague el móvil.-¡Qué tonto!-Pues sí, daba pena con el aparatito todoel día sonando. Así no podía pacificarse.-¿Pacificarse?-Se va haciendo el silencio, y al final tequedas solo y no tie-nes más remedio queenfrentarte contigomismo. A algunos lessucede esto, aquí, porprimera vez. Jamás sehabían enfrentadoconsigo mismos.-¡Hombre! Si ya te llevasbien...-No es sólo una cues-tión religiosa. Vivimosaturdidos y aturdiéndo-nos. Dése la oportunidad de encontrarsea sí mismo en el silencio. No volverá a serel mismo.-Me han dicho que, como abad, tiene usted muymala uva.-¡Ehhhh! ¿Quién...?-Algún político y comitiva, que se quedaron en lapuerta del monasterio sin poder entrar.-Puede...-¿Por qué?-Ése es nuestro mayor problema. Hacerentender a los demás que estamos aquíporque lo hemos elegido y que es exacta-mente lo que queremos. Sé que tenemosobligaciones porque "Poblet" es una ins-titución, pero... ¡Dejadnos ser monjes!-¿Tanto le importunan?-Para la comunidad perder la paz es unatragedia. Los peores momentos que re-cuerdo no han sido los que me han ocu-rrido desgracias, sino aquellos en los quetal vez no era tan grave lo que sucedía,pero había perdido la paz interior.-¿Quién les molesta?-Las asechanzas son muchas. A veces las

obligaciones culturales, políticas,institucionales son difíciles de conciliarcon la vida monástica. Pido respeto paraesta comunidad y la elección de vida queha hecho.-¿Cómo es un día de esa vida?-A las cinco, oración comunitaria: maiti-nes; después la lectio divina, tiempo de me-ditación de la Sagrada Escritura; otro tiem-po de oración comunitaria: laudes; aseo

personal, eucaristía alas ocho...-Todavía no han comidonada.-... desayuno, y des-pués tareas hasta launa menos cuarto;plegaria comunitaria,y comida con lectura.Breve descanso segui-do de trabajo de 14.30

a 17 horas. Otra lectio. Alas 19 horas, vísperas,

oración comunitaria; cena a las 19.30.Tiempo libre; lectura en la sala capitular.Completas, canto de la Salve a las 9 me-nos cuarto de la noche.-¿Y siguen teniendo voluntarios para este tipo devida?-Pues sí, los suficientes para mantener lacomunidad en 30 miembros.-¿De dónde son? ¿Qué hacían?-Uno de los postulantes, de Zaragoza, erafuncionario en la Seguridad Social. Hayun novicio de Villarreal y el otro postu-lante es un muchacho de Bolivia.-¿Aceptan monjes inmigrantes?-Por norma deben quedarse en los con-ventos de su país de origen, pero en Boli-via no había y aceptamos que viniera a"Poblet".-¿La orden está en retroceso?-Al contrario, avanzamos en Asia: en Viet-nam hemos fundado ya cinco monaste-rios con más de un centenar de monjescada uno.(Entrevista realitzada per Lluís Amiguet, "La Van-guardia", 03-07-2001)

La muerte aquí es una alegría, así quetengo 60 años, pero mi vejez esmotivo de satisfacción. Nací en

Ballobar, en la ribera del Cinca. Hace30 años que pensaba ser monje,

ingresé hace cinco y fui elegido abadpor todos los monjes de Poblet hace

dos años. Aquí luchamos cada díapara evitar que el mundo acabe con

una vida monástica milenaria.

68