DESOLBEDIÈNCIA

Estem vivint la batalla definitiva en el món de l'energia entre allò que és nou i allò vell.

El model vell és el sistema centralitzat que podríem descriure de la següent manera:

Unes poques centrals o magatzems de combustible d'una enorme capacitat, complementats per immenses xarxes de transport per portar l'energia des d'aquest nombre reduït de punts de generació o emmagatzematge fins als llocs de consum.

Basat fonamentalment en combustibles fòssils, amb un suport menor, encara que no menyspreable, de l'energia nuclear.

Poques empreses, també d'enorme grandària, que actuen en règim de monopoli i oligopoli

El model nou, per la seva banda, és un sistema descentralitzat caracteritzat per:

Milions de petites plantes de generació vinculades al consum. Xarxes de distribució

d'àmbit local. Fonts renovables i molt més netes per produir energia

Un model en el qual la ciutadania recupera el control sobre un bé de primera necessitat, en el que l'energia deixa de ser patrimoni d'aquells pocs que porten dècades aprofitant la seva posició per acumular poder i influència.

Durant anys se'ns ha dit que les renovables són cares i que necessitem les fonts contaminants i a les grans corporacions que les gestionen per mantenir els nostres nivells de benestar i, fins i tot, la civilització mateixa. Però això cada dia que passa és menys cert. Ja podem treure un enorme tros del pastís a les grans empreses i a les seves formes contaminants de produir energia sense que impliqui el menor sacrifici, sinó més aviat tot el contrari, ja que un model basat en les renovables i l'eficiència suposa enormes avantatges:

Redueix les nostres emissions de CO2, així com altres impactes mediambientals com les emissions radioactives o les marees negres.

Redueix la nostra dependència energètica de l'exterior, cosa molt rellevant ja que importem més del 80% (inclòs urani) de les nostres necessitats energètiques.

Reduïm el nostre dèficit comercial, ja que aquest es deu fonamentalment a les importacions de combustibles fòssils.

Reduïm les tensions geoestratègiques i les guerres, que en la major part dels casos no són més que guerres pels recursos, fonamentalment matèries primeres energètiques.

Reduïm el poder dels enormes càrtels energètics que porten molt temps acumulant

riquesa i capacitat d'influència política i mediàtica. No ens podem permetre cremar tots els hidrocarburs que componen les reserves ja localitzades sense que el clima del planeta

es desestabilitzi definitivament. No podrem evitar que tot el combustible acabi a l'atmosfera, si no restem poder als propietaris d'aquests recursos.

La ciutadania recupera part del control sobre la seva pròpia vida i passa a dependre dels seus propis dispositius que utilitzen com a combustible recursos, gratuïts i disponibles arreu, com el sol o el vent.

Però per aconseguir que aquesta transició sigui possible, necessitem una reforma del

sistema energètic que posi en el centre l'interès general, tant de les persones com del planeta.

En lloc d'això, el Govern ha decidit que la solvència financera de les grans companyies ha

d’anar per davant. Que no es pot posar en risc els índexs de qualificació financera (Fitch, S&P, Moody) d'Iberdrola, GasNatural o Repsol, peti qui peti.

Tant és que aquestes companyies hagin comès enormes errors en les seves inversions,

sobretot en centrals de cicle combinat, el Govern estarà sempre disposat a regular perquè mantinguin els seus nivells d'ingressos, en una mostra més de com, arribat el cas, es

socialitzen les pèrdues de les grans companyies sistèmiques.

Trobem la prova més evident de quina és la prioritat del Govern en la regulació de l’AUTOCONSUM.

L'autoconsum, que més aviat hauríem d'anomenar autoproducció, segons en Pep Puig,

constitueix la major amenaça de les grans elèctriques, com podem veure en aquest senzill esquema causal:

1. Els ciutadans munten petites instal·lacions a sobre les seves teulades. Això implica una caiguda en el consum d'electricitat procedent de la xarxa de distribució i les centrals de generació de l'oligopoli.

2. Com el cost de la xarxa cal repartir-lo entre una menor quantitat d'energia, el resultat és

que fer ús de la xarxa es va encarint cada vegada més. Això hauria de ser així, la pròpia lògica del mercat en acció, aquesta que defensa tant el Govern com les grans empreses.

3. Si l'ús de la xarxa és més car, els kWh que ens venen les grans elèctriques puja de preu. Això fa encara més rendible col·locar panells o aerogeneradors, de manera que el

consum de la xarxa encara cau més. 4. Finalment les grans elèctriques renuncien a seguir gestionant la xarxa perquè s'ha

convertit en un negoci ruïnós. Procedeix llavors que el sector públic o cooperatives ciutadanes passin a prendre el control de les xarxes de distribució. I el que és més

important: A quin preu? Doncs a un preu completament devaluat, com correspon a un actiu que ningú vol, com aquestes cases a la costa que no hi ha manera de vendre-les. És

a dir, la fallida definitiva de les companyies de l'oligopoli.

Com que aquest escenari no es pot permetre, com la única cosa que importa és que les grans elèctriques segueixin guanyant el que han de guanyar, el Govern ha decidit fer

l'autoproducció inviable econòmicament.

Com? Amb un règim legal que no existeix en cap altra part del món que inclou càrregues administratives absolutament desproporcionades, però sobretot amb l'establiment de

l’anomenat peatge de suport, un invent d'Iberdrola que suposa que, per cada kWh que ens proporcionin els nostres panells i que consumim instantàniament (és a dir, sense fer cap ús

de la xarxa), hàgim de pagar al sistema uns 7 cèntims d'euro. Com l'electricitat que ens venen les grans elèctriques té un preu d'uns 12,5c€, l'estalvi es redueix a només la diferència, és a dir, uns 5,5c€.

Com ja haureu sentit repetides vegades, és com si per cada tomàquet que recol líssim en el nostre hort, en lloc de portar-lo directament a la nostra boca, haguéssim d'anar primer a la botiga de la cantonada a pagar-lo.

S'està plantejant la batalla final i està tenint lloc aquí, al nostre país. Si aconseguim aturar els peus a aquesta normativa inacceptable, estarem posant les bases per a la sostenibilitat energètica del planeta.

Per això cal posicionar-se, col·locar-se al costat correcte de la balança i compensar l'increïble poder econòmic de les grans corporacions.

És per això que cal desobeir. Desobeir en defensa del sol. DESOBEIR