Diari de Girona · 2009-01-01 · Reportatge El molí fondo Un molí paperer del segle XVIII a Sant...

Reportatge El molí fondo Un molí paperer del segle XVIII a Sant Joan les Fonts. PÀG. 2 i 3. Entrevista Josep M. Soler L’abatde Montserrat recorda es vincles amb Girona. PÀG. 4 i 5 . Entrevista F. Puigpelat «No sabem si Jesús va existir». PÀG. 9.

Dom

inic

alDiumenge 4de gener de 2009

Diari de Girona

ReportatgeLa Girona Grisa

La Girona dels anys seixanta sotala mirada i l’objectiu del fotògraf

Josep Buil Mayral. PÀGINES 6 i 7

2 DominicalDiumenge 4de gener de 2009

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

CoordinacióPili Turon

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: JOSEP BUIL MAYRAL (IMATGEDEL CORPUS DE 1966 A GIRONA, AMB FIDELSAGENOLLATS A LES ESCALES DE LA CATE-DRAL)

4 de gener de 2009

4 i 5 EntrevistaJosep Maria SolerL’abat de Montserrat recordael seu vincle amb Gironai valora diverses qüestionshistòriques i d’actualitatrelacionades amb l’Església

6 i 7 ReportatgeLa Girona grisaUn volum mostra les fotos queva fer de Girona durant els anys60 el fotògraf Josep Buil Mayral(Girona, 1920-Eivissa, 2005)

8 ReportatgeViure per ÀfricaUn llibre recull cartes que elmissioner gironí Josep Frigola haenviat en els seus 40 anys aBurkina Faso i el Níger

9 EntrevistaFrancesc Puigpelat«No sabem si Jesús va existir»

11 Artistes de l’Empordà Be Van der Heide

16 i 17 Tendències Que vénen els Reis!

SUMARI

El Molí

FondoSant Joan les Fonts va ser el lloc que Jacint Germà va escollir,

a la primera meitat del segle XVIII, per construir un molípaperer que es manté dempeus ja ben entrat el XXI.

TEXT I FOTOGRAFIA: XAVIER VALERI

Apoc a poc la calitja es va anar esvaint,de manera que els camps van quedar ala vista com una xarxa de taques ver-

des i ocres sota la serralada de Vivers. A lesfaldes de les muntanyes d’Aiguanegra i Rapàss’hi estenien masies medievals, allargassadesper les reformes dels anys pròspers. Enmig dela plana els dos rius es recargolaven entre elsprats i les arbredes. Al costat del curs fluvial,les esparses estructures ocres i grises dels mo-lins paperers i fariners, interrompien el verdhumit. En la unió dels cursos d’aigua reposa-va l’antic monestir i en les llunyanes crestes elscampanars de les remotes ermites es confo-nien amb les copes dels arbres.

Un paisatge garrotxí i antic com aquest, delqual encara ens queden restes, veia Jacint Ger-mà, negociant d’Olot, quan cercava amb la vis-ta l’indret on invertir en la construcció d’unmolí paperer a Sant Joan les Fonts, d’on es deiaque l’aigua era molt bona per a la fabricacióde paper. Va decidir caminar cap a una raco-nada, on el riu enfonsat sota les parets fluvialsdesapareixia. De sobte, va sentir un bramulcom no havia escoltat mai, va ficar-se enmigdels troncs d’alzina plens d’heura i molsa, deles falgueres, dels espinacals i de la fullaracamolla, i va veure l’aigua saltar escumejant elgran desnivell que havien format les pedresgrises de les colades de basalt. Les pupil·les seli devien obrir plenes de la bellesa de l’indreti de l’alegria del qui ha trobat el que busca.Mentre deixava enrere el brogit de l’aigua i re-tornava al sender estret que el duia cap a casa,pel cap ja se li formava la idea del que seria elMolí Fondo. Era en un temps en què encararessonaven els fets de la guerra de la Succes-sió, però les coses anaven bé per la gent ques’havia decidit pel bàndol guanyador.

Germà va haver de fer tractes amb el rectorde Montagut, Antoni Orts, que representava elcomte de Montagut i senyor de Sant Joan, Joande Margarit, de Biure i de Cruïlles. Un cop el31 de gener del 1723, el procurador generaldel regne va establir a favor seu una porció deterreny i el dret a utilitzar les aigües del riu Flu-vià per a la construcció d’un molí paperer, Ger-mà va tenir en propietat un terreny que limi-tava a orient amb les terres d’en Bianya, a mig-jorn amb les d’en Colom i a ponent i a tra-muntana amb el riu Fluvià. Pel dret a les ai-gües del riu va haver de pagar una entrada de6 dobles d’or i 4 lliures barceloneses a l’any.

EL CAPITAL DE JACINT GERMÀJacint Germà disposava de molt de capital, en-tre altres coses perquè acabada la Guerra deSuccessió entre els Àustries i els Borbons, elsguanyadors el varen nomenar administradordels reials segrestos. Era l’home que es feia cà-rrec de les propietats confiscades als vençuts.L’Ajuntament d’Olot, l’any 1729 va haver d’a-cudir a l’Audiència per impedir que Jacint Ger-mà, qui proporcionava pa a la tropa, elaboréspa blanc i el vengués als oficials, sense pagartaxes. Més tard, el 1740, Germà es va pagar uncàrrec de regidor vitalici.

L’any 1771 el molí, en plena activitat, va pas-sar al seu nét Esteve Bassols, professor en lleis,que va renunciar a favor de la seva germanaTeresa (vídua d’Anton Vayreda, notari d’Olot).Teresa Bassols i Germà va vendre’l al nego-ciant olotí Esteve Curós Serra i Igosa. En aquell5 de desembre del 1783, la vídua va assegurarque es volia treure de sobre els deutes que pe-saven sobre la propietat. En aquell moment,la propietat edificada comprenia una nau ambel molí i altres dependències, una casa conti-

1

Reportatge


Fotos:1 i 2El salt d’aigua delMolí Fondo, a laGarrotxa.3La construcció,situada a SantJoan les Fonts.

gua. Per tot això, Esteve Curós en va pagar7.000 lliures i va reconèixer que havia de pa-gar els censos de la propietat al comte de Mon-tagut, Pere Francesc Ignasi de Cruïlles. El MolíFondo, llavors, tenia una planta quadrada. Es-taria construït amb terra amassada i arrebossa-da damunt de carreus. La seva estructura era si-milar a la dels molins de l’època, amb tres plan-tes: soterrani, activitat paperera i miradors (pe-tites finestres necessàries per al secatge del pa-per). L’exterior del molí s'usava per a cultiusagrícoles, per a manutenció dels treballadors.El primer Molí Fondo està dibuixat enganxat ala fàbrica «La Reformada» a la pàgina 180 del lli-bre Les Parròquies i Comuns de Santa Eulàliade Begudà i Sant Joan les Fonts de FrancescCaula. Tanmateix, a les fotografies de la sego-na dècada del segle XX, ja no se’l reconeix.

Quan Curós va comprar el molí, Teresa Bas-sols i el seu germà el tenien arrendat a JosepAlva, paperer de Sant Joan, que feia paper defil de la marca que portava el seu nom. Enaquell temps, l'elaboració del paper era ma-nual, lenta i costosa. La matèria prima estavaconstituïda per draps vells, cordes, xarxes, ve-les de vaixells.... qualsevol element fet de cà-nem, cotó, lli, matèria vegetal fibrosa, al cap ia la fi. Aquest material es triava a l'espolsador,on era tallat amb l'ajut de les dalles o del ma-rrassà (elements essencials per tallar la matèriaprima), després s'introduïa al torn espolsadoron, mitjançant un moviment rotatori, s'elimi-nava la pols. Seguidament es procedia a la fer-mentació en fossa on els draps tallats restavenen aigua per espai de tres o quatre setmanes.El pas següent era trinxar-los a les piles ambmaces de fusta, accionades hidràulicament.Aquestes maces rebien noms diferents segonsels tipus de claus que tenien a l'extrem inferior.El resultat era una pasta fina que es barrejavaamb molta aigua dins una tina, dintre d'aques-ta es submergia l'alabrent (dipòsit), on l'aiguas'escolava a través de la tela metàl·lica i les fi-bres del que havien estat draps s'entrellaçavenfins a formar un nou material: el paper.

A començaments del segle XIX, en Josep Cu-rós va arrendar el molí a una gent de Sant Joan,que eren paperers antics i tenien lligams ambel clergat: la família Antiga. El 1858, Jaume An-tiga de Sant Joan les Fonts va presentar al cler-gue Ignasi Antiga a Sant Esteve de Bas. Elsarrendataris eren en Pere Antiga i la seva mareMargarida, amb experiència paperera, que elvan explotar amb efectivitat fins que al 1841Pere Capdevila va comprar la propietat del MolíFondo. Els Antiga van continuar l’activitat pa-perera. Així el 1908, un Josep Antiga feia d’en-quadernador al carrer Sant Esteve 21 d’Olot.

Dels paperers de Sant Joan se’n troben ras-tres a tot arreu de Catalunya on es feia paper.Així, en el desenvolupament de Gelida s’hi tro-ba que el personal paperer procedia d’altrespoblacions on la fabricació del paper era mésarrelada i generalment de la conca de l’Anoia:La Pobla de Claramunt, Capellades, St. Pere deRiudebitlles, Terrassola, Carme, la Torre de Cla-ramunt, St. Sadurní d’Anoia (i del terme de Su-birats)... i al llarg dels anys també d’altres llocs,el Papiol, la Riba, St. Joan les Fonts...

LA GRAN REFORMAPere Capdevila dugué a terme una reforma tanimportant que la nova fàbrica va passar a ano-menar-se «la Reformada». Era l’època de la for-mació industrial del poble, el 1855, al cap depoc de construir-se la Reformada, la família To-rras va començar la construcció de l’Obra Novauna mica més aigua avall que la Reformada ies construïen fàbriques de fil i cases.

El 1866 l’empresa, Capdevila i Cia va posaren funcionament la primera màquina de papercontinu que augmentà la producció notable-ment. A finals del segle passat hi havia quatreturbines que aprofitaven la força hidràulica d’unsalt de 12 metres, que es complementava ambuna màquina de vapor de 60 cavalls per salvarles irregularitats del capdal d’aigua del Fluvià.

En el Molí Fondo treballava la promesa d’enNofre, el pare de la Clareta, la protagonista dela novel·la de Josep Berga i Boix. L’escriptorpintor la va definir com una noia molt bonica,seriosa i treballadora que va ser fidel a en No-fre, un vidu, bon home, nou ric i molt més granque ella. En Nofre va retirar la seva promesa dela feina al Molí Fondo. De fet, en Nofre, un an-tic pagès, s’havia enriquit gràcies al desenvo-lupament d’una fàbrica de fil.

El 1883 la fàbrica Capdevila i companyia de-

clarava una màquina de paper continu per aimprimir d’1,5 metres d’ample (més grossa quela de la Torras) i pagava més contribució. El1891, el Molí Fondo va ser escollit pel corres-ponsal de La Il.lustració Catalana com la fà-brica més representativa de Sant Joan les Fonts.

El 1900 el seu propietari, en Joan Capdevilai Raurich, vivia al carrer Església i declarava uncarro i una cavalleria. A la fàbrica del senyorJoan hi treballaven una trentena de dones i unsseixanta homes. A l’inici de la primera vintenadel segle XX hi havia reclamacions dels obrers,s’havia acabat la bona època de guanys, cau-sats per la Guerra Europea i el senyor Joan jano era jove. L’11 de febrer de 1921, Joan Cap-devila i Rafel Torras van limitar el treball a qua-tre dies a la setmana. La causa era la crisi quetravessava la indústria paperera pel fet que elgovern havia suprimit els aranzels que grava-ven el paper que venia de l’estranger. En el ma-teix any, Joan Capdevila va entaular negocia-cions per l’associació amb opció de compraamb els seus veïns, que eren la família Torras.Al final, l’empresa Rafel Torras Juvinyà S. A. esva fer càrrec de la fàbrica amb tots els treba-lladors. La fàbrica comprada ocupava uns 2.539m2 i el salt d’aigua incrementava notablementla capacitat de la Torras, que ja tenia els saltsde Colom i l’Obra, de produir energia. La tota-litat de la finca comprenia uns 7.000 m2.

L’any 1922, la Torras donava feina a 168 ho-mes i 68 dones. A partir d’aquí, la història delMolí Fondo és part de la història de la Torras.Els nous propietaris, l’any 1925 van instal·lar-hi unas turbina Frits Neumeyer de construccióalemanya. El 1937, el Consell Municipal de SantJoan les Fonts va fer una emissió de bitllets d’u-na pesseta amb la imatge del Molí Fondo i laresclosa.

El 17 d’octubre del 1940 va tenir lloc una riua-da sense precedents, coneguda com l’aiguat.El riu va arribar a dur uns 15 milions de litresper segon, com a conseqüència de les onadesque es van produir en trencar-se els embassa-ments creats pels arbres. La part del Molí Fon-do més propera al riu va ser destruïda. L’es-tructura corba que està al costat de la resclosava desaparèixer i es va haver de tornar fer, i lareclosa va quedar molt malmesa. La fàbrica vahaver de romandre parada sis mesos.

Entre els anys 40 i 60 es van parar diversesvegades les màquines de paper del Molí Fon-do arran de les dificultats de subministramentde les matèries primeres. En els anys 60, enca-ra hi treballava gent provinent de l’empresaCapdevila. Així, el 1963 es va jubilar Joan OrriReixach i en l’època d’aquesta jubilació ja s’es-tava construint l’actual factoria paperera.

La Torras, amb el nom de Torras Hostench,va decidir –a causa de la situació i de la tipo-logia constructiva– abandonar el Molí Fondoen els anys 1966-1967 i instal·lar-se en el llocon hi ha la fàbrica actual. Tot i deixar en des-ús la Reformada, la Torras va continuar utilit-zant la vella turbina del Molí Fondo, fins que ala dècada dels 70 es va espatllar i no va resul-tar rendible arreglar-la.

ACORD AMB TORRASPAPELEl 20 d’octubre de 2004, l’Ajuntament de SantJoan les Fonts i l’empresa Torraspapel S.A. vanarribar a un acord, pel qual, a canvi de l’am-pliació de la zona industrial de l’empresa pac-tada en la revisió del Pla General d’OrdenacióUrbana, passa a mans municipals una finca demés de 7.000 metres quadrats de superfície, quecomprèn l’antiga fàbrica la Reformada i la res-closa del Molí Fondo.

6

2

3

En el període 1976-1977, col·laborà a l’Insti-tut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). El 1981fou ordenat sacerdot. Després dels estudis

eclesiàstics fets a Montserrat mateix, es traslladàa Roma, on es llicencià en Teologia. Durant 12anys tingué cura de la formació monàstica dels jo-ves monjos de Montserrat, tasca que compaginàamb la docència a l’Escola Filosòfica i Teològicade l’Abadia de Montserrat, de la qual fou el pre-fecte durant set anys, i també a l’Institut de Litúr-gia i al de Teologia Espiritual de Barcelona. La co-munitat de monjos l’escollí abat el 16 de maig de2000. És autor del llibre Tot Montserrat (1974) ide nombrosos articles i obres de litúrgia i espiri-tualitat.

Quins records guarda de la Girona de la sevainfantesa? Els d’una ciutat molt tranquil·la, ambuna gran presència de militars, funcionaris i cler-gues. I el d’una família molt unida.

Hi continua tenint relació, amb la ciutat? Sí,però més aviat molt poca, simplement en l’aspectefamiliar, llevat d’alguna visita institucional.

Al Col·legi dels Pares Claretians de Sabadellva entrar en contacte amb persones que elmarcaren molt, com el bisbe Pere Casaldàli-ga. Què significà per a vostè el seu mestratge?Era molt jove. Tenia 8 o 9 anys, però em va mar-car profundament, com als meus companys, perla seva coherència, senzillesa, preocupació perles persones més desafavorides... i per com ensencoratjava a viure la fe cristiana i la pregària.

L’any 1976, va fer una estada llarga a Jerusa-lem. Ens consta que valora molt aquella ex-periència. Per què va ser tan determinant? Vaser una experiència que em va marcar molt i que,d’alguna manera, va condicionar els meus estu-dis futurs. Em va obrir molts horitzons, vaig co-nèixer cristians de les diverses esglésies i comu-nitats eclesials i vaig viure molt de prop el mónàrab, tant de musulmans com de cristians, i el mónjueu. Vaig tenir ocasió de visitar força bé les terresbíbliques i, des d’aleshores, la lectura de la Bíbliaté un relleu molt especial per a mi.

Abans d’arribar a Montserrat, s’havia plante-jat entrar en altres monestirs. Per què, final-ment, va optar per Montserrat? Fonamental-ment buscava una comunitat de vida i de pregà-ria, però també una que tingués certa projeccióde tipus pastoral i cultural. Em va semblar queMontserrat reunia aquestes condicions, per bé queva ser l’últim monestir en el qual vaig pensar.

Alguna vegada s’ha parlat de vostè com a bis-be d’alguna diòcesi. Com valora aquesta pos-sibilitat? Mai no m’ho he pres com una possibi-litat viable quan ha sortit en els mitjans de comu-nicació. Entre altres coses perquè crec que la mevavocació és la d’estar en un monestir.

És abat des de l’any 2000. Amb quines cosesha volgut posar segell propi? Com li agrada-ria que es definís la seva etapa? Quan una co-munitat escull un abat no ho fa normalment ambvoluntat de ruptura, sinó d’una continuïtat inno-vadora. En aquest sentit he volgut continuar la tas-ca dels meus abats predecessors, el P. Abat Cas-sià i el P. Abat Sebastià, insistint en la seriositat dela vivència monàstica per part de cada monjo, enla comunió fraterna, en la pastoral del santuari in-tegrada en la de l’Església, particularment la deCatalunya, i afavorint el diàleg amb el pensamenti la cultura actuals, també amb els no creients. M’a-gradaria que al final del meu abadiat es poguésdir que Montserrat ha estat fidel a la seva missió.

Quin ha de ser el paper del Pare-Abat dintrede l’Església Catalana? El d’un dinamitzador delMonestir de Montserrat per tal que estigui al ser-vei de l’evangelització i de la vivència eclesial,particularment en els àmbits de la vida litúrgica,de la lectura de les Sagrades Escriptures i de l’a-colliment. Tenint sempre molt present allò que elpoble cristià viu en el concret de cada dia.

Com valora el moment actual de l’Església Ca-talana? Voldria defugir els tòpics habituals per-què crec que és més positiu, encara que fa menyssoroll un bosc que creix que no pas un arbre quecau i, per tant, diria que, si bé és veritat que elnombre de practicants i de persones comprome-ses amb la vida de l’Església disminueix, hi hamolts grups i moviments eclesials de gran vitali-tat i que busquen anar al fons de la vida de pre-gària i del seu compromís cristià. D’altra banda,

l’Església és molt present en les situacions de mar-ginació, de pobresa o de diversos tipus de feble-sa humana, sigui per edat o per manca de salut.

Fa unes setmanes va anunciar que estava d’a-cord amb la possibilitat de construir una con-ferència episcopal catalana. S’hi esmentavala Gran Bretanya, que compta amb dues con-ferències episcopals diferenciades, una per aAnglaterra i Gal·les i l’altra per a Escòcia. Què


Josep Maria Soler, abat de Montserrat, va néixer el 1946 a Santa Eugènia, on residí fins als 5 anys.Realitzà els estudis primaris i de batxillerat a l’Escola dels Pares Claretians de Sabadell; més tard, elsestudis filosòfics a Solsona. El 1970 entrà al Montserrat com a monjo i professà solemnement el 1975.

Vocaciómonàstica

JOSEP MARIA SOLER Abat de Montserrat

TEXT: DAVID PAGÈS I CASSÚ FOTOGRAFIA: ÒSCAR BARDAGÍ

Entrevista


pot dir d’aquesta qüestió? Vaig posar-ho com aexemple d’un fet que seria possible d’estendre aaltres zones geogràfiques. De tota manera, no crecque sigui una qüestió immediata.

Roma és molt especial per a vostè. S’hi va lli-cenciar en Teologia. Hi va sovint. Com valo-ra la relació de l’Església Catalana amb Roma?És una relació correcta, però crec que s’hauria d’a-nar potenciant per donar a conèixer millor enca-ra la realitat eclesial catalana.

El 2008 es va commemorar l’Any Oliba, ambmotiu del seu nomenament, ara fa mil anys,com a abat de Ripoll i de Sant Miquel de Cui-xà. Fou el fundador de Montserrat. Què endestacaria de la seva persona i obra? Primer,la seva opció de deixar el comtat i tots els seusbéns per fer-se monjo. Segon, la seva obra com aabat d’aquests dos monestirs i com a bisbe de Vic.Em sembla molt remarcable el seu interès per re-novar la vida de les comunitats parroquials i delsmonestirs, així com la seva obertura a la societatque naixia, en un moment en què s’extingia l’im-peri carolingi. També, l’acolliment que en fa, dela nova cultura i de les noves tècniques. I, enca-ra, la seva obra a favor de la justícia i la pau, devegades en contra dels interessos de la seva fa-mília, que el portà a instituir la Pau i Treva de Déu,que, de mica en mica, s’anà estenent per Europa.

Vostè és el president de la Fundació Pau Ca-sals. L’Abat Oliba i Pau Casals, tot i ser dos per-sonatges separats per 900 anys en el temps,es pot dir que són fàcilment vinculables permoltes causes? Sí, realment tenen molts puntsen contacte: l’amor per Catalunya, el treball, lapromoció de les persones i el respecte a la sevadignitat, la recerca de les solucions dels proble-mes, no amb la violència sinó a través del diàleg...Em plau recordar que Pau Casals, el 1971, a l’As-

semblea General de les Nacions Unides, va dirque Catalunya havia tingut el primer Parlament,abans que Anglaterra, per parlar de pau. Es refe-ria a la reunió de dirigents de la societat de l’è-poca convocada per l’Abat Oliba per acordar laPau i Treva de Déu.

Precisament, amb motiu del pregó de la fes-ta major de Ripoll, va qualificar l’abat Olibade pare de la pàtria catalana i va indicar quecal tenir molt clar el projecte de pàtria. Comles hem d’interpretar, aquestes paraules? Enl’actuació i els escrits de l’Abat Oliba hi ha aquestconcepte de pàtria aplicat a la Catalunya d’ales-hores, és a dir, la consciència que els comtats dela Marca Hispànica, dels quals cal destacar el tre-ball de l’abat Oliba per coordinar-los entorn delde Barcelona, compartien una identitat comuna.I crec que això ens estimula a no perdre la iden-titat com a poble, tot i l’obertura i acolliment quehem de tenir amb les persones que s’hi integren.

Li hem sentit a dir que en aquest moment hiha deu joves que fan els estudis correspo-nents per esdevenir monjos. Què porta, en elsegle XXI, un jove a entrar en un orde? Fona-mentalment el mateix que en altres èpoques: eldescobriment de la persona de Jesucrist, voler viu-re el seu Evangeli amb dedicació exclusiva, do-nar-se a la pregària i el desig de compartir-ho ambun grup de germans que han descobert la rique-sa que això aporta i el sentit que dóna a la vida.

Ha estat fàcil el procés d’adaptació de les re-gles del vostre fundador, Sant Benet, al segleXXI? Cal dir que la Regla de Sant Benet, escrita elsegle VI, és prou oberta a diverses adaptacions isituacions comunitàries i geogràfiques, fet que fafàcil que es pugui transposar a un altre momentde la història. La Regla de Sant Benet, evident-ment, no és un seguit de normes que s’han decomplir al peu de la lletra, sinó la proposta d’uncamí espiritual que s’ha de recórrer.

Ens pot parlar, a grans trets, de la vida quoti-diana d’un monjo de Montserrat. És una alter-nança de pregària comunitària i individual que téla primacia, i també de vida fraterna, de dedica-ció a les tasques pel bon funcionament del mo-nestir i de treball. Un treball que a Montserrat prenformes molt variades, com són l’estudi, l’en -senyament, la difusió i conservació del patrimonicultural, l’acolliment i l’atenció als pelegrins, etc.

Com es preparen els actes del mil·lenari deMontserrat, que tindrà lloc el 2025? Encara ésuna fita que queda força lluny, però estem mirantd’adequar els edificis i les instal·lacions perquèpuguin estar a l’abast de tots el pelegrins, perexemple, reduint les barreres arquitectòniques. El2009, però, hi haurà dues commemoracions quevoldria destacar. La primera: els 600 anys de la in-dependència de Montserrat respecte al Monestirde Ripoll i, per tant, 600 anys de ser una abadia.I la segona: els 50 anys de la dedicació de l’actualaltar de la basílica, que va suposar un moment forten l’aspecte comunitari i en la renovació litúrgicade moltes esglésies de Catalunya.

Els romiatges i pelegrinatges que hi ha aMontserrat són nombrosos i constants. Alllarg de l’any hi pugen més de dos milions depersones. Tot plegat, què ens indica? D’entra-da, jo diria que com a mínim dues coses. Que lagent continua sentint una inquietud espiritual,malgrat que l’ambient pugui estar més secularit-zat, i que Montserrat els atreu perquè hi trobenalgun tipus de resposta gràcies a l’atracció de laMare de Déu i a la irradiació que té la comunitat.A més, hi troben un entorn natural d’una bellesaúnica.

Fa pocs mesos va presidir els funerals delpare Cassià Just i de l’historiador Josep Be-net. Les seves vides són un testimoni ex-cel·lent dels valors que es cultiven a Mont ser -rat. Què en destacaria? La raó fonamental quemotiva la seva actuació, que és una profunda fecristiana, el convenciment que la llum de l’Evan-geli il·lumina totes les situacions humanes. D’a-quí en brolla un compromís a favor dels drets hu-mans, els valors democràtics, la promoció de lespersones amb algun tipus de minusvalidesa, l’a-tenció a problemàtiques socials com ara l’atur. I,per tant, una oposició ferma, però civilitzada iconstructiva, a la dictadura franquista, així com eltreball abnegat per a la reconciliació després dela Guerra Civil i del règim que la va seguir.

L’Escolania de Montserrat és un dels cors denois cantaires més antics d’Europa. Tots elsescolans tenen una formació musical d’alt ni-vell, juntament amb l’educació humana i in-tel·lectual. Què diria a uns pares que es plan-tegen de fer-hi entrar els seus fills? Diversescoses: que no és un lloc per preparar-se per sermonjo, que no és un internat, sinó un centre d’e-ducació integral molt personalitzada en el qual elconreu de la música ocupa un lloc molt impor-tant i en un ambient de família on els pares se sen-ten molt implicats i estableixen uns bons lligamsd’amistat entre ells.

El poeta de Montserrat per excel·lència és Ja-cint Verdaguer, autor d’El Virolai, de l’Himnedel Mil·lenari i de poemes tan populars comLa mort de l’escolà. Fins i tot, un volum depoesies porta el títol de «Montserrat» (1880).Ens imaginem que la relació devia ser moltespecial i molt fructífera. Certament algun his-toriador diu que hi va haver una interrelació talque Montserrat va contribuir a fer Mossèn Cintocom a poeta, i Mossèn Cinto va contribuir a ferMontserrat després de la desfeta de la Guerra delFrancès i de les lleis desamortitzadores. Amb totapropietat es pot dir que és el poeta que més béha captat la realitat de Montserrat, encara que l’ex-pressi amb unes imatges molt diferents de les nos-tres.

A l’hora de definir Montserrat, quina parau-la li agradaria que aparegués en primer lloc?Antena de l’Evangeli de Jesús.

La relació amb els diferents governs de la Ge-neralitat ha anat canviant amb el temps osempre s’ha mantingut igual? En els primersanys de la restauració del la Generalitat, la rela-ció va ser correcta, però sense gaire col·laboració,probablement perquè hi havia molta cosa a fercom a país. A partir dels anys 80 s’inicià una col·la-boració eficaç i un diàleg valuós per ambduesparts, que continua fins al dia d’avui.

La història de Montserrat és entrellaçable permolts costats amb la història del país. Esmentialguns episodis que destacaria de manera es-pecial. Sí, certament Montserrat entra a la histò-ria als inicis de la formació de Catalunya i algundels seus abats ha estat president de la Generali-tat. Els moments en els quals aquesta vinculacióencara es fa més forta és a partir de la Renaixen-ça, al segle XIX, quan Montserrat s’està recons-truint, després de la Guerra del Francès, i assu-meix un paper important en la defensa de la cul-tura i de la llengua catalanes, com succeeix tanten la dictadura de Primo de Rivera com en el rè-gim franquista. I també en la restauració demo-cràtica, oferint espais i compartint reflexions.

Ens agradaria que es referís al moment pre-sent de Catalunya. Com veu el país, tant enclau de present com de futur? I l’estat d’ànimcol·lectiu? Per un costat, amb molta capacitat cre-ativa i amb moltes possibilitats i, per l’altre, notoun estat d’ànim col·lectiu força pessimista, tant pelque fa a la crisi econòmica com al desenvolupa-ment de l’estatut i el finançament, i encara méspel que fa al manteniment de la identitat com apoble en el futur. De tota manera, crec que non’hem de ser, de pessimistes, i de la mateixa ma-nera que al llarg de la història hem superat totamena d’obstacles, també ara podem sortir-ne po-sitivament, tant o més que en les altres ocasions.És fonamental que en les coses importants anemmolt units per al bé dels interessos col·lectius.

El 10 d’abril, l’abadia benedictina va ser l’am-fitriona d’una trobada internacional entre lí-ders religiosos i personalitats de la societatcivil que van demanar no relacionar les reli-gions amb la violència i unir esforços per lapau i en contra dels problemes que amena-cen la humanitat. Quina valoració en fa, d’a-quella trobada? Va ser una trobada important,sobretot tenint present els líders que hi van par-ticipar (Mohammad Khatami, Aram I, AbdulazizO. Altwaijri, William F. Vendley), però sóc cons-cient que és una trobada més de les que es fanentre líders religiosos. Allò important és que to-tes les religions facin obra de pau i de respecte ala dignitat de cada home i de cada dona, que nos’instiguin conflictes bèl·lics o actes de violènciaper motius religiosos i que els governs no tapinamb falses motivacions religioses el que podenser interessos inconfessables de tipus econòmic,polític o geoestratègic.

Molt llarga va ser la posguerra a Girona.Probablement força més que a ciutatscom Barcelona, més cosmopolita tot i

estar més allunyada de la frontera i, per tant,d’una França que malgrat patir la seva guerraamb posterioritat avançava a passes gegantinessegle XX enllà. La Girona grisa no era una ex-pressió nascuda per definir el color d’una ciu-tat on les velles pedres predominaven, sinó so-bre tot per descriure una societat que –malgratels intents d’alguns sectors aïllats– es resistia atirar endavant. A agafar color. Per això el blanci negre de les fotografies de Josep Buil Mayral–que va morir pecisament en aquestes dates: el23 de desembre de 2005– copsa perfectamentl’esperit d’una ciutat sense color. Bé, per això iperquè Buil Mayral ha sigut un dels fotògrafsmés prestigiosos que aquesta ciutat ha donat.Per adonar-se d’això, només cal fullejar per so-bre el llibre que acaba d’editar el Servei de Ges-tió Documental, Arxius i Publicacions de l'A-juntament de Girona i Rigau Editors. El llibre re-cull una col·lecció d'imatges realitzades durantvint anys, i construeix un important retrat his-tòric de la societat gironina, especialment delsanys cinquanta i seixanta. Recull una bona part–bona per qualitat, que no per quantitat, si escompara amb tota la seva producció– de les se-ves fotografies gironines, i permeti-se’m la pre-cisió perquè més endavant, i fins al final de laseva vida, Buil es va dedicar a les fotografies ei-vissenques, per la quel cosa va ser també moltreconegut a les Pitiüses.

LA SEVA ACTIVITATBuil Mayral va exercir la seva activitat a Gironaentre els anys 1950 i final dels 60, quan es tras-lladà definitivament a Eivissa, on continuà laseva tasca professional i la seva participació enentitats d'àmbit fotogràfic. A Girona aquesta par-ticipació es concretà en l'impuls, com a soci d'-honor i fundador, de l'Associació Fotogràfica iCinematogràfica de Girona (AFICG), 1965, en-tre d'altres entitats. L'obra fotogràfica de JosepBuil va avalada per nombrosos premis en cer-tàmens i concursos tan d'àmbit local de les co-marques de Girona com estatal i internacional:Euro-Press, García Saez, Mostra Fotogràfica aXile... Així com per la seva participació en nom-brosesmostres i exposicions. Col·laborà amb di-ferents mitjans i agències d'informació i el 1981li fou concedit el premi d’Eivissa com a MillorFotògraf de Premsa.

Priker, entre els anys 1950 i 1970, Josep Builva compaginar la seva vocació com a fotògraf,amb l'ofici de comerciant en una merceria si-tuada al carrer Nou de Girona. Aquesta etapava ser, malgrat aquest cert diletantisme, una deles més productives, i va publicar fotografies endiverses publicacions de l'època com Los Sitiosi Presència. A més, va convertir-se en un habi-tual dels concursos de fotografia, i va guanyarun gran nombre de guardons que el van por-tar a assolir un notable reconeixement.

Va ser el 1970 quan va abandonar Girona per

GrisaLa Girona

El llibre que l’Ajuntament de Girona ha dedicat al fotògrafgironí Josep Buil Mayral és la millor manera de comprendre

perquè a aquesta ciutat se la denominava «grisa»

TEXT: ALBERT SOLER FOTOGRAFIA: JOSEP BUIL


1

2

2

Fotos:Sobre aquestes

línies, Josep BuilMayral (Girona,1920-

Eivissa, 2005), lesfotografies del qual,ara recollides en lli-

bre, il·lustren aquestarticle.

establir-se a l'illa d'Eivissa, des d'on va es va cen-trar en el fotoperiodisme, abandonant el ves-sant més artístic.

La col·lecció d'imatges recollides en el llibreconfigura un retrat històric de la societat giro-nina durant les dècades dels anys cinquanta iseixanta, com es pot observar en les que acom-panyen aquest text. Inundacions de Girona de1962, dones rentant la roba a la riba del Ter, des-filades de la festa de Corpus, la urbanització decarrers avui convertits en artèries importantscom Ramon Folch i Joan Maragall –encara ambdos sentits de la marxa–, la cobertura de la pla-ça Catalunya i, per suposat, l’Església, semprepresent en qualsevol manifestació ciutadana.

Lluny de quedar-se en els corrents més con-

vencionals, Josep Buil es va deixar impregnarper les tendències més innovadores que es prac-ticaven a Europa, especialment de l'escola deParís. Amb les influències de prestigiosos pro-fessionals com André Kertesz, Munkacsi o Car-tier-Bresson entre d'altres, el fotògraf gironí varetratar la seva ciutat –i després Eivissa– bus-cant sempre noves sensibilitats, com la seva par-ticular visió dels monuments de la ciutat de Gi-rona, la bellesa dels carrers del Barri Vell o l’a-vui centenària Costa Brava.

La seva estada posterior a Eivissa va deixaraixí mateix gran empremta a l’illa, a la qual vacedir una part del seu llegat. De fet, es podriadir que va ser més reconegut a Eivissa –on ésuna institució– que a Girona, si més no abans

de la publicació d’aquest llibre. La importànciade Buil Mayral a la societat pitiüsa dels 70 que-da clara amb una anècdota que narra la direc-tora del Museu Etnogràfic d'Eivissa, Lina San-sano: «Recordo quan érem nens i jugàvem al ca-rrer. A vegades vèiem passar a Buil Mayral ambla seva cambra. Sabíem que era l'únic fotògrafde premsa de les Pitiüses i ens el quedàvem mi-rant mentre caminava. Era gairebé com una es-trella. Una institució».

El volum inclou una extensa biografia del fo-tògraf, a més d'un anàlisis sobre la trajectòria deBuil i el context històric en el qual va viure. Elstextos han anat a càrrec de David Iglèsias, JoanNaranjo i Fina Navarrete, amb un pròleg de l’al-caldessa, Anna Pagans.

Reportatge


Fotos: Sobre aques-tes línies, esport al’estany de Banyoles(anys 60)1Passallís a Pedret(1955).2El pont de Pedra alsanys 60. 3Una dona renta laroba al riu Ter, cap al’any 19604Col·locació de l’es-cultura de la VergeMaria a la Catedral,el 15 d’agost de19625Retirada de l’àngeldel campanar de laCatedral (1960)6Urbanització de l’a-vinguda RamonFolch, l’any 1964

3

34 5

6

Reportatge


Viure per ÀfricaUn llibre recull algunes de les cartes que el missioner Josep Frigola ha anat enviant durant

quaranta anys de tasca entre l’actual Burkina Faso i el Níger

TEXT: JOAQUIM BOHIGAS

El capellà gironí Josep Frigola i Ribas (Ven-talló, 1941) compila, a Tota una vida perÀfrica (Cossetània, 2008), una sèrie de

cartes –on queda explicitada la cohesió entrevida personal i trajectòria pastoral– que per-meten resseguir quaranta anys (1966-2006) detasca missionera en el citat continent, conjugatsamb diverses estades a l'Alt Empordà. Tal comexplica Jaume Camprodon –bisbe emèrit de Gi-rona– en el pòrtic, en referència a les missives,«llegides sense reticiències, hom es troba caraa cara amb el missioner». El compilatori de tex-tos, farcits d'ironia intel·ligent i punyent, deri-va a saber el perquè, malgrat algunes inten-cions, Àfrica és la gran perjudicada del pensa-ment econòmic occidental. I ho vol explicar:«Em sembla que cal apropar més Àfrica a Eu-ropa i Europa a Àfrica. Pel camí més planer, po-sant-ho a l'abast de tothom, molt més enllà delstractats socioeconòmics i de les estratègies ge-opolítiques».

Els textos, distribuïts en dotze capítols, vandirigits a familiars i amics, i també n'hi ha d'al-tres publicats. Resumint, interpel·la el lector so-bre un trencament, que sembla no tenir retornentre un Primer Món que intenta sobreviure, iun altre que no se li permet. El missioner trans-met que els països desenvolupats tenen un greuproblema moral amb l'Àfrica, en temàtiquescom ara la fam. I ara no hi ha excusa per man-ca d'informació. Igual que passa en altres ca-sos semblants, després de tants anys, Josep Fri-gola reparteix la identificació identitària entrel'altempordanesa i l'africana.

UNA LLARGA TRAJECTÒRIAFrigola pertany a la Societat dels Missioners d'À-frica, coneguts com els Pares Blancs, en refe-rència a la túnica d'aquest color que usen. Latrajectòria, en tasca missionera, és dividible enquatre etapes. En «llesques», segons l'autor, queabarquen, aproximadament, una dècada. Laprimera comença el 21 d'octubre de 1965 a l'ac-tual Burkina Faso (abans Alt Volta). Hi haviaarribat, a redós del Concili Vaticà II, i tenia, perendavant, sis mesos d'aprenentatge de la llen-gua mossi. En una missió rural, aïllada, ambi-cionant fer grans canvis. Menjar-se el món. «Emvaig enamorar definitivament d'aquest món im'hi vaig casar per viure-hi», deixa escrit. Ha-via deixat enrera, entre d'altres, la formació alSeminari de Girona, on havia coincidit amb eltambé missioner gironí Joaquim Vallmajó, as-sassinat el 1994. «Moments, records entranya-bles que, amb el rerafons del martiri, s'anavenconvertint en testimoniatge colpidor i gloriós»,comenta Frigola.

La segona abarca des del 1975 i fins el can-vi al Níger (1985), que té «la vergonya de ser elpaís més pobre del món». Inclou un parèntesiamb animació missionera a Barcelona (1976-1980). Entre d'altres, el missioner copsa, enaquesta etapa, una certa separació entre «evan-gelització» i «desenvolupament» i inicia, junta-ment amb altres, l'alfabetització de joves i adultssegons la pedagogia popular del brasiler Pau-lo Freire (1921-1997).

La tercera etapa és partícip del «xoc culturali social», qualificat també de «pronòstic reser-vat» i «terrabastall interior», al Níger, aleshores,amb, aproximadament, el 95% de la poblaciómusulmana. «Viure en cristià és un risc cons-tant; a voltes, demana una certa heroïcitat», deia,des de Dogondoutchi, a l'octubre de 1986. Tam-bé que, més que l'atenció a la comunitat cris-tiana, pren rellevància la «relació humana, gra-tuïta i discreta». La quarta, des del 1995, i du-rant deu anys, ho resumeix en «consolidar elviscut i fressar l'esdevenidor». També a «viurela fe més frec de l'evangeli, despullant-se de lescreences i pràctiques que només entretenen ienlluernen». I «algun espectec gros» («portes en-

fora»): la construcció de dos centres socioedu-catius. Des del 2005, continua oferint «la forçafísica, mental i espiritual». Com a marc, defen-sava, des de Birkin Konni «a primers de no-vembre» de 1989, la premisa que «l'Àfrica em fapatir i m'enamora. L'Àfrica m'enriqueix apor-tant-me, dia rere dia, valors d'humanitat i trans-cendència». A propòsit del Níger, escrivia, perla festa de Tots Sants de 1992, que «si ara ma-teix, aquest nostre país, el donessin al parra-caire i li oferissin una bona propina per venir-lo a recollir, segur que no el voldria».

Sovint, la publicació d'un llibre no és accióinnocent. El rector de la parròquia de Sant Mar-tí, Martirià Brugada, explica, a manera d'epíleg,que «la realitat» de l'Església catòlica va, sovint,sobrepassa del que «pugui mostrar» des de les«estructures» de gestió. «Homes i dones ben di-versos que es senten vinculats a un projectecomú, vivint situacions compromeses molt di-verses», explica. Per tant, segons Brugada, elcompromís i la continuïtat temporal –«deixantenrere l'Empordà i glatint intensament per l'A-frica»– permeten afirmar que el compilatori decartes de Josep Frigola, com a testimoni vital,no és un simple «llibre de records o d'anècdo-tes». En aquest sentit, les cartes, que explicitenla màxima de visió global i acció local, són or-denades cronològicament indicant des de quinlloc van ser redactades, cosa que li atorguen unvalor de testimoniatge directe dels esdeveni-

ments que, en cada moment, l'impacten.Hi ha dues constants. La continuïtat en dos

àmbits clau per al desenvolupament humà:educació i sanitat. La promoció personal. Ol'«ajudar a ajudar-se a un mateix», deia el 2003.Per trencar un discurs fatalista, que immobilit-za. Del conjunt de cartes, queden explicitats elsforats del Níger, del qual deixa entreveure moltsinterrogants futurs. Des de Niamey, la capital,lamentava, el 2006, respecte al país, la depen-dència «excessiva» dels organismes internacio-nals, cosa que aboca a una inexistent autono-mia; la política del govern local de negar fetsper no danyar més la imatge del país, alhoraque «la majoria de la població porta a sobre lapròpia misèria i la del seu país»; «les situacionsd'emergència destaroten l'autopromoció i eldesenvolupament sostenible»; «els engranatgesadministratius i logístics internacionals sóncomplexos i s'enfarfeguen sovint»...

Josep Frigola és partidari d'un «esperit hu-manitari sostingut i una cultura solidària», queno ha de ser a redós de «sentir tocar a morts alsreportatges de la televisió». Com a advertència:«no ens fiem tant del gest caritatiu puntual queapaivaga sentiments». «Un heroi? Un superman?Un màrtir? Nooo, continuo sent en Pep Frigo-la. I, no cal dir-ho, de Peps i Pitos n'hi ha fere-dat per aquestes i altres contrades», comenta,en una carta redactada a Baskuré el 24 de maigde 1974.

1

3

4

2

Fotos:Sobre aquesteslínies, i de dalt abaix, Josep Frigola;ell mateix la missainternacionalOikoumene aRoses l'agost de2006; i la portadadel llibre. 1El missioner altem-pordanès, amb unamotocicleta que uti-litzava per visitar elspobles de l'Alt Volta,l'actual Burkina Faso(1974). 2Frigola, davant delcentre socioeducatiuWaye Kai, al Níger(2003).3El capellà gironí,amb un grup d'unasessió de formacióen una missió catòli-ca (1997).4Josep Frigola bate-jant una noia alNíger (1997).Fotografia:CossetàniaEdicions.

Francesc Puigpelat (Balaguer,1959) és un prolífic autor denovel·la, guanyador del Pre-

mi Josep Pla (Apocalipsi blanc,1999) o el Pin i Soler Ciutat de Ta-rragona (Roger de Flor, el lleó deConstantinople, 2002). Amb aquesttreball revisita la figura de Jesús deNatzaret, sense prejudicis ni eti-quetes. Fa anys, aquest era un te-rreny dels anglosaxons. Ara podemparlar amb un autor català, en unbar de Girona.

Com sorgeix la idea de fer la no-vel·la, de fer una alternativa a laversió oficial? Fa 10 anys vaig lle-gir una novel·la, molt dolenta, QmRan, una intriga sobre l’origen delcristianisme. Ja tenia la idea, hi heanat pensant tot aquest temps.

S’ha hagut de justificar moltesvegades per parlar d’aquesttema i ser català? Moltíssimes ve-gades! però no hauria de justificar-me, afortunadament aquest és unterritori on el que val és la llibertatde cadascú. No he de donar cap ex-plicació, i també la gent no ha dedonar explicació de perquè no elcompra o sí que el compra.

Aquest llibre, fa 10 anys, en ca-talà seria molt més difícil, ara te-nim un Sánchez Piñol, han can-viat les coses? Em fa gràcia queem parlis de Sánchez Piñol. Fa 10anys vaig guanyar el Josep Pla ambuna novel·la, Apocalipsi blanc, que després hihagut molta gent que m’ha dit que s’assemblaa Sánchez Piñol. No crec gaire en les tendèn-cies, cada autor cerca un univers i els seus pro-blemes, i ho reflecteix a la seva obra. Aquestanovel·la algú pot dir que no s’assembla gens ala meva trajectòria. Però jo crec que s’assem-bla a Apocalipsi blanc: hi ha un personatge queen busca un altre, el troba, descobreix moltescoses i descobreix que ell és com aquest per-sonatge.

Parla del cristianisme, que és una secta queaccepta prostitutes, gent de mal viure,aquesta és la causa del seu èxit? Sí, això ésun fet estudiat. No m’invento res.

Perquè agafa el tema dels prestamistes? Eltema financer és una invenció. El que sí que hiha és que antigament hi havia molts templesque actuaven com a bancs. Perquè rebien lesofrenes als déus. Els temples grecs són riquís-sims. I una de les coses que feien els reis enenvair un país, era saquejar els temples. Aquího vam veure a la Guerra Civil. Les esglésiesde la zona republicana, les saquejaven.

Les cremaven. Sí, però les riqueses les roba-ven. A Mesopotàmia i Egipte recollien molts di-ners, i el temple de Jerusalem era riquíssim per-què tres vegades a l’any, per les peregrinacions,recollia molts diners. Es podia pagar en mone-da romana.

El suïcidi de Jesús. Sí, és un tema antic. Crec

que la novel·la té 2 trames: un és el fil detecti-vesc: un banquer va a Jerusalem, surt la pri-mera nit a passejar, quan ja han crucificat Jesúsi se’l troba de carn i ossos. I diu: És aquest se-gur, no és un altre? Porta les mans embenades.Hi ha gent que creu que Jesús va ressuscitar, ihi ha gent que creu que és un sopar de duro,que és mentida. I que és una superstició comqualsevol altra. Davant d’aquestes possibilitats,hi ha una possibilitat intermitja: suposem queJesús va ressuscitar. Hi ha un truc per justificaraquest fenomen? La novel·la busca l’explicacióracional. Per això el protagonista és com Sher-lock Holmes. Hi ha un altre fil conductor, lareinterpretació del cristianisme, la deessa mare.

La religió segueix fil per randa els llibressagrats, però no es preocupa massa de laversemblança de les històries? Segons elscristians, Jesús era Déu. Només hi ha una ma-nera de ser cristià, ser literalista. En l’àmbit delVaticà. El que diuen els Evangelis és que Jesúsés el fill de Déu, i que Maria era literalment ver-ge. I si va parir va ser per alguna mena d’inse-minació artificial que no sabem com va ser. Ique Jesús va ser literalment crucificat i va res-suscitar. Busquem un sol capellà que digui queno és així! I si un paio és capaç de ressuscitar,és capaç de multiplicar els pans i els peixos.Però en el fons, la gent no s’ho empassa. Vaigassistir en un col·loqui a Millenium, i els teò-legs fugien d’estudi sobre si Jesús era Déu. Peròaixò no s’ho empassa ningú, has defer jocs deparaules per justificar-ho d’alguna manera.

Parla del viatge de Jesús a l’Índia, podemconsiderar Jesús el primer hippy? És unanovel·la molt estrambòtica. Però hi ha moltabase real. Hi ha Evangelis apòcrifs i alguns decanònics que parlen d’un germà bessó de Je-sús. I la tradició de sobreviure a la creu és moltantiga. Al 1916, un senyor anglès ja va fer unanovel·la sobre la supervivència de Jesús, i queSant Pau el va anar a veure. La clau de Jesús ésque no tenim ni idea de com va ser. No sabemsi Jesús va existir.

L’ésser humà té la necessitat de fer-se undogma. Com que de Jesús no sabem res, fun-ciona com a mirall. Quan mirem Jesús, ensveiem nosaltres mateixos. Perquè és com ensagradaria. Benet XVI el veu com un integristacristià; un capellà que treballa al Brasil amb elspobres, hi veu un marxista. Uns senyors de Ca-lifòrnia que prenen LSD als anys 60, què veuen:un hippy! Dan Brown hi veu un Jesús feminis-ta.

Ara es recupera la religió més femenina?Sí. Al paleolític els homes concebeixen la divi-nitat com a femenina. És el mite de la deessamare, que es va perdre perquè el Déu pare vaarraconar la Deessa mare. El Déu pare mor cadaany per ressuscitar. Aquest és l’esquema de lareligió neolítica, que és feminista i ecologista.

El futur és el neolític? Sí. L’ecologisme, en elfons, és la nostàlgia del Neolític, del paradísperdut. L’ecologisme, portat al seu extrem, ésvestir-nos amb pells i tornar a caçar.

Entrevista


Francesc Puigpelat Escriptor. Planteja una versió alternativa a la mort de Jesús

És a «La segona mort de Jesús de Natzaret» (Proa): Francesc Puigpelat novel·la un final diferent ala passió de Jesús. Visita Girona per explicar-nos la seva particular mirada sobre la vida d’undels principals creadors de principis ètics i religiosos de la humanitat.

“No sabem si Jesúsva existir”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTO: PERE VIRGILL

“Hi ha la gentque es creu

que Jesús varessuscitar, hiha la gent quecreu que és unsopar de duro,

que ésmentida. I que

és unasuperstició

com qualsevolaltra. Davantd’aquestes

possibilitats, hiha una

possibilitatintermèdia:

suposem queJesús va

ressuscitar. Hiha un truc per

justificaraquest

fenomen?“

Establiments

antics


Diuen que l’any 1926 a Cassà de la Sel-va hi havia molt pocs sastres; es potdir que dos o tres i encara no treba-

llaven plenament d’aquest ofici, que alterna-ven amb altres activitats. Joan Dausà i Ferrerhavia nascut l’agost de 1903 i després d’haverfet el seu aprenentatge en diversos establi-ments de Barcelona va muntar la seva pròpiasastreria al carrer de les Barraquetes, l’any1926, quan tenia 23 anys. Al cap de poc temps,però, va canviar de local i se’n va anar al ca-rrer de les Mesures, que avui es diu de JoanGener. Llavors les coses no eren com ara i lagent es feia els vestits a mida. Per això hi ha-via els sastres, per als homes, i les modistes,per a les dones. En alguns pobles les modis-tes també s’anomenaven «sastresses», perquè,segons s’explica, n’hi havia que feien vestitsper a homes.

Joan Dausà i Ferrer vestia a mida la gent deCassà de la Selva, Riudellots, Vilobí i poblesdels voltants. Es desplaçava a les diferentes vi-les amb una tartana i, de vegades, ho havia defer un parell o tres de cops per emprovar elsvestits a la clientela. Amb el temps va acon-seguir un bon nombre de parroquians, elsquals el cridaven perque els confeccionés elsvestits a mà. En aquella època els pagesos so-lien vestir roba de vellut, gruixut i del bo. Eraun vellut encartronat que abrigava molt. Elvestit, el feien servir per als dies de festa, peranar ben arreglats a missa o al casino del po-ble a fer petar la xerrada.

COMENÇAR DE NOUQuan va arribar la Guerra Civil en Joan va

seguir treballant en el seu negoci, però al capde dos anys va haver de marxar perquè, comque era de dretes, els republicans el van sen-tenciar a mort i el volien afusellar. Després dela guerra va tornar, però es va trobar que li ha-vien pres tot. No li quedava res, ni la tartana,ni les eines ni els patrons ni cap peça de roba.Va haver de començar altre cop de nou a fer-se un nom entre els clients de la comarca.

Joan Dausà no es va espantar i, amb una bi-cicleta, va tornar a recórrer tots els pobles delsvoltants i va lluitar molt per refer-se de les pèr-

dues. Al carrer de les Mesures s’hi va estar finsque es va jubilar en 1970.

Al seu costat, hi treballava des de molt joveel seu fill, Joan Dausà i Xiberta, que també se’nva anar a Barcelona a fer el seu aprenentatgede sastreria en diversos establiments de la ca-pital del Principat. En Joan tenia aleshores vintanys i abans de començar a treballar definiti-vament amb el seu pare, va estar un temps aCastellfollit de la Roca i a Caldes de Malave-lla.

Joan Dausà i Xiberta es va casar amb Joaqui-ma Ros i Mateu i van decidir canviar la sastreriade lloc, des del carrer de les Mesures a la plaçade la Coma, número 30, on és ara. Durant elsprimers anys va continuar fent de sastre amb for-ça clientela, igual que el seu pare, però les mo-

des es van anar imposant i el 1977 van fer unesreformes a l’establiment i, a banda de mantenirla sastreria, van agafar també la confecció ja fa-bricada. La clientela no va canviar, però, de micaen mica, es va anar imposant la demanda de ves-tits de confecció i la sastreria a mida va dismi-nuir molt.

L’any 1996 es va fer una altra remodelació detota la botiga. El fill d’en Joan i la Joaquima, Jo-sep Dausà i Ros, ja feia alguns anys que ajuda-va els seus pares, però actualment és qui portael negoci de la plaça de la Coma tot sol. Segonsexplica, ara es despatxa més roba de confeció.Tot i això, la sastreria continua funcionant i s’hifa algun vestit a mida, però també s’hi arreglenaquells que van massa amples o massa estretsper algun client.

Confeccions DausàCassà dela Selva

Va començar essent una satreria on es feien els vestits d’home amida. Van ser uns dels primers sastres del poble. L’actividat

segueix, però es combina amb la confecció moderna per vestir

Història

ConfeccionsDausà de Cassade la Selva vaser una de lesprimeres sastre-ries que hi vahaver al poble.Va iniciar les se-ves activitatsfent vestits amida, i el seupropietari haviade desplaçar-seamb tartana alspobles veïns perpoder mantenirla clientela. Du-rant la GuerraCivil ho van per-dre tot i van ha-ver de comen-çar de nou. Desdels anys setan-ta es ven con-fecció, però esmanté també lasastreria.

Origen1926FundadorJoan Dausà iFerrerPropietari actual Josep Dausà iRosTreballadorsRègim familiarActivitatVenda de pro-ductes de con-fecció i sastre-ria.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Be van der Heide va néi-xer a l’Holanda de l’est iva estudiar quatre anys

a l’acadèmia de Belles Artsd’Enschede. Durant la II Gue-rra Mundial la família va viureal camp, en diferents masies, ila pintora va aprendre a esti-mar la vida fora ciutat. Diu queara ja no podria viure lluny del’Empordà, on viuen les sevesdues filles i les seves respecti-ves famílies.

El 1963 va començar la vidaprofessional exposant al Mu-seu d’Enschede, però tot se-guit, en conèixer Hans Diemelque seria per sempre més elseu company, va marxar ambell al Canadà on va prosseguirels estudis d’art, i va practicarespecialment l’obra gràfica iva assistir a l’estimulant tallerGRAFF de Montreal.

El 1964, viatja durant un anyper Europa, l’Àsia i l’Àfrica i ex-plora les possibilitats de l’artexperimental: el 1966 presen-ta a Toronto les Pintures gas-tronòmiques i el 1979, a Mon-treal fa una exposició sobre elpeu que no és només la partdel cos que connecta amb laterra, sinó aquella part quequeda més lluny del cor. El fu-llet de mà de l’exposició anun-ciava que cada dijous l’artistarentaria els peus dels assis-tents.

Al Canadà, s’hi va quedarsetze anys, fent una exposiciórere l’altre, amb un parènteside tres anys que va passar a Is-tambul, on va exposar al Ger-man Cultural Center.

S’ha interessat també per lestècniques del mosaic i va rea-litzar un seguit de murals abs-tractes que li van fer guanyarfama: ja l’any 1967 li va ser en-carregat el gran mural del Pa-velló Holandès a l’Expo 67 deMontreal.

CASA A LONDRESDesprés d’aquell període deviatges, el 1982 la parella va fi-xar la seva residència a Lon-dres i des d’aleshores la pinto-ra treballa a l’Space Studio dela Berry street. Des de 1999 viuentre Londres i el Mas Poch deVilaritg. Cada any, a la fi del’estiu, fa una gran exposició dels seus treballsa la galeria que ha instal·lat als baixos del masde Vilaritg, en coincidència amb la diada de santMartí, festa del poble. Sorprenentment, he com-provat que té tants o més visitants que quan in-augura una exposició a la seva galeria de Lon-dres.

Sempre pinta en sèries, inspirant-se en cosesviscudes, fets o reflexions sobre les quals des-envolupa un determinat tema o idea i escriu:«Treballo, a partir d’una recerca personal sobrela veritat, sobre la identitat de la persona, sobrela vida, en una mena de meditació visual».

Als anys vuitanta fa grans pintures abstractesque semblen descriure túnels fantàstics excavats

a la terra i móns ignots i ocults. Si sempre ha-via tingut extraordinària facilitat pel dibuix, araes revela també com una gran colorista. Treba-lla per sèries deixant-se sempre endur pels sen-timents.

M’explica que la «Sèrie Insectes» té l’origen enuna estada de 1992 en una platja holandesa enple hivern. A la platja hi havia poca gent i totagent gran. En aquell ambient trist i melancòlices va fixar en una gavina morta sobre la sorra,de la qual no podia separar els ulls i la va pin-tar una i altra vegada, sempre la mateixa peròsempre diferent: d’aquella gavina va néixer unade les més extensa i variades sèrie que ha fetmai, la «Sèrie Insectes».

El 2002, fa una altra també llarga sèrie evo-cant els anys trenta que va titular «Enfant terri-ble» i aquest estiu he vist exposada al mas l’últi-ma de les seves sèries, «Col·lapse», inspirada enunes fotos de la destrucció de la ciutat de Dres-den a causa de la II Guerra Mundial que va veu-re al diari i en la quealsimbolitza el desastre quequalsevol guerra significa per una ciutat.

Be van der Heide és una dona que sempreté el somriure als llavis, acollidora, afectuosa,plena d’imaginació i extremadament sensible.No podria imaginar millor personificació de lajoie de vivre que ens va llegar Matisse que aques-ta pintora que sembla sentir-se, entre nosaltres,com una empordanesa més.

Artistes del’Empordà


Be van der Heideel sentiment a flor de pell

L’artista sempre pinta en sèries inspirant-se en coses viscudes, fets o reflexions

TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS FOTOGRAFIA: JOSÉ LUIS GARCÍA ABRIL

Fotos:A sobred’aquestes línies,l’estudi on treba-lla Be Van derHeide. 1L’artista a lagaleria del MasPoch de Vilaritg. 2Inauguracióde l’exposicióa l’Empordà.3«El gat decasa». 4«Sèrie col·lapse» 5«La família»

1

2

4 5

3

MariaLluïsa Borràs

Una de les coses que vaig heretar del meu pare va seruna interessant col·lecció de novel·les del gènere

policíac, que a ell li agradava molt. Novel·les de ConanDoyle, Agatha Christie, Erle Stanley Gardner, GeorgesSimenon... Les meves preferides, amb molt, eren les d'a-quest últim, especialment aquelles el protagonista de lesquals era el comissari Maigret.

Amb els anys m'he adonat que preferia Simenon noperquè el considerés millor que els altres, sinó perquèles novel·les de Maigret eren alguna cosa més que po-licíaques: eren, gairebé, literatura gastronòmica, perquècal veure com menjava el comissari; res a veure amb lamolt britànica dieta dels personatges de Christie o Doy-le, inclòs el refinat Sherlock Holmes, o el Perry Masondel nord-americà Stanley Gardner. Quina fam dónauna aventura de Maigret... El fet dolent és que dóna unafam selectiva, que el porta a un cap a les mai ben pon-derades receptes de la gran cuina francesa tradicional,moltes vegades a aquesta cuisine du terroir que és l'au-tèntica glòria dels nostres veïns.

Cada vegada que viatjo a París me les enginyo perprendre algun plat dels favorits del comissari, no sé, desd'un fetge de vedella a la burgesa a, com l'última vega-da, uns pedrers de vedella amb múrgoles. Són, per a mi,plats amb història; pot ser que petita, però història al capi a la fi. Per això l'altre dia, a Madrid, em va fer il·lusióque, sense avís previ, em posessin davant una moucla-de, plat a base de musclos que Maigret assaboreix endiversos dels seus casos. Són, per entendre'ns, uns mus-clos molt francesos, amb mantega, amb nata i amb es-calunyes. El plat és clàssic de la Charente, a la costa atlàn-tica, zona en la qual es crien molt bons musclos, enca-ra que no en corda, com aquí, sinó en pals de fusta; sónmusclos molt més petits que els gallecs, no omplen lesvalves, però tenen moltíssim gust.

Als musclos no se'ls dóna la importància que merei-xen. Gairebé ni els considerem marisc, i ho són. La pràc-tica totalitat dels que trobem als mercats procedeixen devivers; els musclos de roca són, ja, rara avis, a més queamb els mol·luscos bivalves cal tenir moltíssima cura iassegurar-se que han passat per la depuradora.

La forma més senzilla de gaudir d'uns musclos, a ban-da de «a l’estil naufragi de Juli Verne», és a dir, menjar-los crus, és obrir-los a la calor. Té els seus punts de re-finament, si vostès volen: posin en la cassola, a més delsmusclos -tots tancats: si hi ha algun obert, a les escom-braries amb ell-, una copeta d'albariño i uns grans depebre negre. Portin la cassola al foc i esperin que elsmol·luscos s'obrin; si algun ronseja, a fer companyia enel cub als que es van obrir massa aviat.

Els francesos prefereixen la mouclade. A mi m'agra-da molt. Hi ha diverses versions de la recepta; aquestaés tan vàlida com qualsevol. Netegin bé dos quilos demusclos, millor petits, eliminant bé les barbes. Esban-deixint-los en aigua unes quantes vegades. Posin en unaolla gran un got de vi blanc -un Valdeorras aniria moltbé- juntament amb un buquet garni fet amb una micade farigola, una fulleta de llorer i unes branquetes de ju-livert. Portin l'olla a foc viu i, quan trenqui el bull, afe-geixin els musclos. Retirin-los]quan s'obrin i passin-losa una altra olla. Facin bullir el líquid de la primera ollafins que redueixi una mica, colin-lo i reservin-lo. Piquintres o quatre escalunyes i reofeguin-les en dues culle-rades de mantega fins que insinuïn que volen prendrecolor. Afegeixin el caldo dels musclos i donin-li un bull.Tornin a colar-lo, passin-lo a un ençat i incorporin unaculleradeta de curri i, si és el seu gust, una mica de caie-na en pols. Afegeixin un decilitre de nata líquida. Do-nin-li un bull breu.

Batin dues gemmes amb un rajolí del caldo i dues cu-llerades de nata. Incorporin-les a l'olla i batin bé ambvaretes, sense que bulli. Afegeixin els musclos, als quehauran deixat només la valva que conté el mol·lusc, iescalfin el conjunt, cuidant que no bulli perquè la salsano es talli. Posin en els plats -fondos i calents- els mus-clos, banyin-los amb la salsa i serveixin immediatament.Un godello germà de l'usat a la cuina anirà molt bé; Mai-gret, diu Robert J. Courtine, bevia amb la mouclade unblanc de l'illa de Re, però ni és fàcil d'aconseguir ni crecque sigui millor que nostre godello. Brindin pel comis-sari i per Simenon amb el seu Valdeorras, i gaudeixin dela mouclade, la forma més francesa de menjar musclos.

Els musclos de MaigretCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Vi procedent d'una selecció deraïms de Muscat de Frontignan

conreades a la vinya Canal de Foixde la finca propietat de l'empresa alGarraf (Baix Penedès). Color grocpàlid i brillant. Notes de cítrics i frui-tes amb almívar, en boca és suaufresc, saborós i semidolç. Elaboratamb raïms sobremadurats de la va-rietat citada amb fermentació amb di-pòsits d'acerinoxidable de 500 litres.Presentació amb ampolla i etiquetamolt elegant de 0,375 litres. Reco-menat per postres i foie gras. El ce-ller elaborador Torre del Veguer si-tuat a Vilanova i la Geltrú ha obtin-gut amb aquest vi una puntuació de92 punts a la Guia Peñín i se situaentre un dels 15 millors Cellers delPenedès. Per a més informaciówww.torredelveguer.coms.

Torre delVeguer

El vi

Dolç verema tardana 2006

SSorteig d’un circuit mensual al nostre SPA per només demanar informació i si ens confirmes el teu casament et regalem un abonament d’un any

El vostre casament sobre el mar

Privilegiada ubicació, enclavadaentres dues cales i envoltada depins mediterranis amb magní-fiques vistes al mar. És el lloc idealper a la celebració del vostrecasament convertint-lo així en unesdeveniment inoblidable.

Possibilitat de realitzar celebra-cions civils vora el camí de ronda.

Gaudeix del nostre aperitiu servita la terrassa de l’hotel i de la salaamb vistes al mar sense columnesamb capacitat per a més de 200persones.

Podeu elaborar el vostre propimenú; garantim productes deprimera qualitat.

Esperem la vostra visita sense cap compromís!Ctra. Palamós s/n · 17250 Platja d’Aro (Girona) · Espanya

T. +34 972 652 311 · F. +34 972 652 576

[email protected] · www.parkhotelsanjorge.com

Ala planxa: aquesta tècnica és a mig camíentre la cocció en sec i la cocció en poc–o molt poc– greix. És una de les tècni-

ques estrella dels restaurants de peix i, si es fabé, pot obtenir uns excel·lents resultats ambpeixos com la sardina –amb permís de JosepPla, que deia que aquest peix només es potmenjar a la brasa– i, sobretot, orades, pagells,tonyines, etcètera. Hi solen sortir millor els pei-xos blaus o greixosos, o d'escata, a rodelles oa peces senceres que no pesin més d' uns 300grams. Si es fan servir talls o rodelles, val grei-xar bé la planxa.

Igualment, va bé per a la major part de ma-riscos: les gambes, els escamarlans, els llagos-tins –pel que fa als crustacis–, els popets, elssepionets i els calamarcets –en el regne deli-

ciós dels cefalòpodes– i, fins i tot, les tellines otellerines, les cloïsses, els musclos, així com lesespardenyes, són excel·lents fets a la planxa.En algun cas farem servir una tapadora, a fi deproduir un efecte de vapor que ajuda a obrirles valves, accelera la cocció i concentra el gust.Aquest procediment és molt propi d’Espanya,i sembla que els seus mestres indiscutibles –ipotser els iniciadors– foren els valencians. AValència hi he vist preparar així les tellines, lesclòtxines (musclos) i els deliciosos sepionets,servits amb all i oli.

La planxa –llisa, o sigui, sense estries– ha detenir una temperatura alta, que es pot abaixaruna vegada que veiem que el peix es desen-ganxa i, sobretot, en peces petites, petxines,gambes, etcètera, és convenient tirar-hi abans

un pols de sal.Variants tradicionals són la cocció a la llosa

–que es fa a muntanya amb la truita de riu–, dela qual, en certa manera, en vindrien les coc-cions a la planxa de calamars, sèpies, telleri-nes, etcètera, tal com es fa sobretot a la penín-sula Ibèrica però que ara ha arribat a la Cata-lunya francesa i a França: les «gambas à la plan-cha» hi són un reclam d’èxit.

Dita habitualment «al grill», aquesta és unamoderna cocció en sec, d'excel·lents resultats,que es fa col·locant la peça de peix damunt d'u-na graella, mentre que el foc –normalment elèc-tric– procedeix de la part superior. El grill o gra-tinador sol formar part d'un forn, per la qualcosa és una cocció a mig camí entre el sec i elmoll.

Peix i marisc Gastronomia


Aquesta tècnica, a mig camí entre la cocció en sec i en poc greix, és l’estrella dels restaurantsespecialitzats en peixos. Els millors resultats s’obtenen amb els blaus i també amb els mariscos

a la planxa

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

A Llançà es pesquen uns fantàstics es-camarlans, un deliciós marisc propide mars mes fredes –del nord d’Euro-

pa a les illes britàniques, però que arriba ala Costa Brava. Els pescadors els fan de laforma més bona: fregits, a la planxa o enarròs. Modernament, si són grossos, obertsper la meitat, també es fan al forn, sovint ambun allioli suau o mussolina d’all. Sempre sónmés bons que els que es fan en altres paï-sos, simplement –i malaguanyadament– bu-llits.

A Itàlia, aquests scampi (tal com s’ano-menen en italià) els fan arrebossats i a lescostes croates els posen també a l’arròs (ri-sotto, rizot). A Llançà, igualment, hi fan la lla-gosta del Cap de Creus –immillorable– fre-

gida: al restaurant Els Pescadors la broden.

ElaboracióSaleu i empebreu els escamarlans, i els tireuen una paella amb un fons d’oli ben calent.Doneu-hi unes voltes –pocs minuts, que sim-plement hagin perdut l’aspecte de cru, de-penent de la grandària– i serviu-los tot se-guit.

Notes– Es poden fer, igualment, a la planxa, quesigui ben calenta i neta (en cas contrari elsfaria amargar) i, preferentment, coberta ambuna mica de sal; llavors, no cal salar els es-camarlans.– Si agrada, s’hi pot afegir una mica de juli-vert i molt poc all.– No anomeneu, com ara es comença a feri podem veure en tants receptaris, «cigales»els escamarlans, ja que la cigala és un altremarisc; en castellà i gallec se’n diu «santia-guiño».– A Itàlia també es fan els escamarlans(scampi) fregits, arrebossats o no. Tambés’hi poden fer les gambes (gambes en ga-vardina) o els llagostins...

Ingredients

� 4 escamarlans«de la costa» perpersona (o que

pesin uns 200grams) � sal� oli� pebre negre

Escamarlans fregitsLa recepta

Quan cada any per aquestes dates parlemdels col.leccionismes populars relacionatsamb les festivitats nadalenques, d’Any

Nou i de Reis, no ens podem pas oblidar d’unaaltra varietat, a banda de les nadales i altres ti-pus de felicitacions, igualment força arrelada enel nostre costumari. Ens estem referint a la rifade Nadal especialment, i ja en un segon lloc ladel Nen, aquella que se celebra el dia 5 de ge-ner.

La Loterofília, com així s’anomena el col.lec-cionisme de loteria en qualsevol de les seves mo-dalitats –dècims, bitllets, administracions, col·lec-cions monogràfiques per a la seva il·lustració, ca-picues, per números… -, fins no fa pas gairesanys venia a representar una de les temàtiquesmés conreades, tot seguint la filatèlia, la numis-màtica, la cartofilia, la vitolfilia, i altres igualmentmultitudinàries com les dels tebeos, cromos, lli-bres o xapes de begudes. Aquí, en aquest terrenyd’esbarjo cultural també es produeixen modescícliques, i de sobte la gent deixà de recollir dè-cims de loteria, tot i que com sempre diem, percol·leccionar aquesta matèria no cal ser-ne juga-dor, igualment que com per remenar vitoles nocal ser forçosament fumador, ni per compilar se-gells de correus no cal anar a l’estanc a comprar-los. Es tracta, simplement, de recollir el que al-tres llencen.

El primer sorteig espanyol tingué lloc el 10de desembre de 1763, sota el regnat de CarlesIII. Com que aleshores no hi havia gaires col·lec-cionistes, no podem gaudir ara per ara d’exem-plars d’aquella novetat, i sembla ser que única-ment hom coneix un bitllet, que numerat amb el3.348 es conserva a l’Arxiu Nacional de Siman-cas.

En una de les il·lustracions que s’hi acom-panyen, podem veure loteria espanyola d’ultra-mar que comprèn des de Carles III fins a AlfonsXIII, amb dècims corresponents a diverses men-sualitats dels anys 1782, 1794, 1803, 1813, 1814,1840 i 1890: amb la utilització de monedes compesos i rals, i una major proliferació de l’illa deCuba. Una altra targeta ens mostra loteria nacio-nal del segle XX, amb exemplars de la II Repú-

blica, del Govern de Burgos, de l’Estat espanyol,i de Joan Carles I. Mentre que la tercera il·lustra-ció correspon a un gravat de 1873, al·lusiu al sor-teig nadalenc d’aquell any.

IL·LUSTRACIONS MONOGRÀFIQUESUn dels principals atractius dels dècims i bit-

llets de loteria sempre ha estat el de les il·lustra-cions, que a partir de 1960 la Loteria Nacionald’Espanya les englobaria en temes monogràficsi per anys. Així, el primer motiu fou La mujer enla pintura española, al qual en siguirien d’altres,igualment populars, com les arts i els antics ofi-cis, els monuments, els jocs infantils, les festes,les belles arts, els esports, els mitjans de comu-nicacions, els transports, les províncies i, en de-finitiva, tota una relació de temes que vénencomptant amb l’atenció de molta gent.

Altres orientacions per als aficionats que vul-guin ficar-s’hi poden ser aquestes: En primer lloci si es té l’oportunitat d’arreplegar exemplars an-tics, veurem que durant el segle XX s’han con-feccionat bitllets de tres mides diferents; l’ano-menat gran, en vigor fins a l’any 1963 inclòs; elmitjà, durant els anys 1964, 1965 i 1966; i el pe-tit o actual, a partir del 1967. El col·leccionismemés corrent és el de col·locar en els àlbumsadients un dècim de cada sorteig i per ordre cro-nològic; amb el temps aquests sortejos han arri-bat fins a passar el centenar de dates per any. A

continuació i d’acord amb la imaginació i el ca-prici de cadascun, les variacions poden ser in-esgotables i abans ja n’hem avançat unes quan-tes: dècim o un bitllet complet de cada sorteig itambé de cada sèrie, números capicues, de l’1 al80.000, els primers 1.000 números, dècims detots els sortejos d’una mateixa sèrie, númerosamb diversos dígits repetits en diferents posi-cions, segells de les administracions expenedo-res, dècims del mateix color, parelles, tires de 3,4 o 5 dècims, blocs de 4, miliards exactes, etc.

Igualment, es pot col·leccionar loteria es-trangera, que talment com la que tenim aquí solmostrar unes il·lustracions ben cridaneres i ambuns motius culturals i divulgatius sempre sug-gestius. Arribat a aquest nivell, és quan amb ma-jor necessitat hem de recórrer a l’intercanvi ambaltres practicants. Sense gastar pràcticament di-ners, l’aficionat espavilat i perseverant pot arri-bar a conformar una gran col·lecció. En aquestafaceta, hi ajuda també el Servei Nacional de Lo-terías, molt curós amb els col·leccionistes en fa-cilitar-los llistats de gent amb qui contactar, d’ad-ministracions espanyoles , i de les adreces d’uncentenar de serveis oficials de països de tot elmón.

I per cloure, una anècdota ben elemental:No coneixem ningú que col·leccioni dècims deloteria premiats...

Col.leccionisme


XavierRomero

Els sortejos de Nadal i del Nen, els més importants de tot el calendari de loteries

Rifes nadalenques

El 65% de les persones de 65 anys tenenquatre o més patologies cròniques. És unade les conclusions que posa de manifest

el llibre Atenció sanitària a l'ancià publicat perla Societat Espanyola de Medicina Geriàtrica.El geriatre Pedro Abizanda, explica que el trac-tament d'una patologia pot empitjorar d’altreso fer-ne aparèixer de noves. Per això adverteixdels riscos d'un mal abordatge d'aquests pa-cients i subratlla la importància de saber esta-blir les prioritats de les diferents malalties perevitar el deteriorament funcional de l'ancià, queés l’objectiu principal dels geriatres.

Precisament aquesta conjunció de patologiesés un dels factors que contribueixen a incre-mentar la dependència de l'ancià, com de-mostra l'estudi que analitza la incidència d'hi-pertensió arterial, malaltia coronària, cardiopa-tia, ictus, càncer, diabetis, artritis reumatoide,artrosi, demència, malaltia psiquiàtrica, osteo-porosi, fractura de maluc, Parkinson i malaltiapulmonar obstructiva crònica. Patir un d'a-quests trastorns dobla el risc de desenvoluparuna dependència funcional nova; patir-ne dos,ho incrementa més de quatre vegades i patir-ne tres suposa un risc 13 vegades més gran.

Les patologies més freqüents entre els mésgrans, segons aquest especialista, són les oste-oarticulars seguides del deteriorament dels sen-tits i hipertensió arterial, un grup de trastornsque no necessàriament són les que més disca-pacitat provoquen. Creiem, assenyala, que ésimportant que aquests ancians siguin tractatsper geriatres, ja que cal tenir en compte diver-sos aspectes que no sempre són contemplatsper altres especialitats. «És possible que el trac-tament d'una malaltia n’agreugi una altra ja exis-tent; que n’aparegui una de nova o que calguiun tractament addicional. Si no es coneixen lesmalalties més importants a tractar, la fisiologiade l'envelliment i les alteracions farmacocinè-tiques i farmacodinàmiques en l'ancià, coms'absorbeixen i com interactuen els medica-ments en les persones grans, que és completa-ment diferent que en els joves, és fàcil equivo-car-se i fer les coses malament», sosté.

DINOU MILIONS DE CRÒNICSSegons un estudi de Farmaindustria, 19 milionsd'espanyols pateixen malalties cròniques, in-dependentment de si es tracten o no. D'ells, en-tre 5 i 7 milions reben assistència de maneracontínua, encara que hi ha un gran nombre demalalts amb al·lèrgies, hipertensió arterial, altcolesterol, glucosa elevada, depressions, etc...que no reben assistència sistemàtica o que finsi tot no en reben cap. Tot això fa que a Espan-ya la taxa d'incidència d'una malaltia crònicasuperi els 48.000 malalts per cada 100.000 ha-bitants. El perfil del pacient crònic respon ald'una dona major de 65 anys, casada, amb baixnivell d'estudis, jubilada o mestressa de casa iusuària de la sanitat pública.

Segons l'enquesta, les patologies amb majorincidència són l'artrosi i els problemes reumà-tics, que afecten el 29%; la hipertensió arterial

(28%), les malalties cardiovasculars (14%), ladiabetis o la hipoglucèmia (14%) i el colesterolelevat (14,2%).

Els trastorns amb una major medicació sónl'Alzheimer i les demències, la diabetis, la hi-pertensió arterial, les depressions, les malaltiescardiovasculars i les respiratòries. Quant a lapercepció dels pacients sobre la malaltia, el càn-cer, l'Alzheimer, les afeccions cardiovasculars,les mentals i les neurològiques són les consi-derades més «greus», mentre que les malaltiesginecològiques, els problemes de la visió i lesal·lèrgies són les considerades més «lleus».

La majoria dels pacients espanyols creuenconèixer «bé» o «molt bé» la seva malaltia; i ésel metge, amb gran diferència, la principal fontd'informació. Diuen conèixer millor la seva ma-laltia els pacients de 30 a 50 anys, dones, ac-tius, que usen la sanitat privada, integrants d'as-sociacions de pacients, que viuen a municipismenors de 50.000 habitants. Només 5 de cada100 enquestats s'informa de la malaltia per al-tres canals que no siguin el metge.

La pràctica totalitat dels pacients espanyolsestà en tractament farmacològic amb medica-ments (96%); 11 de cada 100 reben tractamentquirúrgic i altres segueixen dietes pautades pelmetge, exercici físic i pautes de vida sana. Lafranja d'edat en la qual es consumeixen mésmedicaments oscil·la entre els 55 i 74 anys, i lescomunitats on s’assoleixen majors nivells sónExtremadura, Astúries, Múrcia i Aragó.

La valoració que els pacients fan de l'eficà-cia dels medicaments que prenen és molt po-sitiva. La majoria declaren complir «molt bé» elstractaments i un terç considera que els seguei-xen «bé». Els qui afirmen seguir-los millor sónels pacients de més edat, els inscrits en algunaassociació i els habitants de la zona nord-oest.Entre les raons per no complir els tractaments

se citen la desmotivació personal i el desànim,en la majoria dels casos; però els malalts crò-nics es refereixen també a la incomoditat, alsefectes secundaris, a l'escassa eficàcia de la te-ràpia o a l'elevat preu dels fàrmacs.

L'enquesta confirma que la majoria dels pa-cients crònics a Espanya, al voltant del 61%, nopaga res pels medicaments que consumeix.D'ells, el 91% supera els 65 anys, pel generalno estan actius i solen ser usuaris de l'àmbit sa-nitari públic. En qualsevol cas, la meitat delsmalalts enquestats no sap definir-se sobre si elpreu dels fàrmacs és excessiu, adequat o escàs.

El pacient crònic a Espanya té molt bona va-loració de l'assistència sanitària que rep; nomésel 17% la qualifica de regular i 4 de cada 100diuen no estar contents. El metge obté moltbona valoració per part dels pacients. I més detres quartes parts valoren molt bé l'assistènciafarmacològica. Quant a les queixes en l'assis-tència sanitària solen girar al voltant a les llis-tes d'espera per a les proves diagnòstiques, pera les intervencions o per a les cites amb l'es-pecialista. Menor és el disgust per la mala qua-litat de l'assistència (18%) i, ja en molt menormesura, els temps d'espera en consulta, el trac-te personal que rep el pacient, la falta de re-cursos i ajudes econòmiques, el desplaçamenti la distància al centre o la falta d'informació.

Quant a les prioritats, l'estudi revela que elmés important són els aspectes científics i detractament, deixant els assistencials i socials ensegon lloc. Preval, sobretot, tenir accés a commés i millors tractaments i que s'investigui so-bre la seva malaltia; per a un 37% el més im-portant és que s'acabi amb les llistes d'espera.

Malgrat que es recomanava una Unitat Ge-riàtrica d'Aguts per àrea de salut i per 250.000habitants, a Espanya només 38 hospitals –pú-blics i privats– disposen d'aquest servei.

Salut


RamónSánchezOcaña

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Malalties cròniquesEl 65 per cent de les persones majors de 65 anys pateixen quatre o més trastorns cronificats al

mateix temps. En el conjunt de la població, 19 milions d’espanyols pateixen una afecció crònica


Per a ell:1Esquís, Recon.2Ampolla de ViñaZaco, Bodegasbilbaínas.3Maletí de pell,Piquadro.4Rellotge,Burberry.5Estoig de colòniaBambú, amb gelde banyperfumat i cremaafter shave, AdolfoDomínguez.6Corbata,Armand Basi.7Rellotge, Adidas.8Braçalet de pell iacer, Diesel.9Tapabotonsamb logo,EmporioArmani.

1

2

3

4

7

5

98

5

Que vénen els Reis!Per més grans que ens fem, el 6 de gener continua sent un dia que ens agrada regalar i que ens regalin

ANA RODRÍGUEZ

Tendències


Per a ella:10Estoig de colòniaPsicodelic, ambxampú, cremahidratant brillant igel de banyperfumat, Pacha.11Cofre de fustaamb set demanicura, Zwilling.12Estoig de colòniaHechizo, ambminiatura i gel debany perfumat, Victorio&Lucchino.13Anell d’or blanc idiamants, Rabat.14Cofre ResponseJeunesse, ambcremes per alrostre i per alcontorn d’ulls,Matis.15Pinces ambcristalls deSwarovski,Tweezer.16Penjoll dediamants, Tous.17Diaris de tapesavellutades,Ordning&Reda.

L’ART DEL DESCANS

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

10

12

11

13

14

15

16

17

6

Música


Bandes sonores

Novetats

Noches de tormentaDiversosDecca

Richard Gere iDiane Lane, quehavien protago-nitzat CottonClub i Infiel, tor-nen a treballarjunts en aquestdrama romànticsobre una donaque s’acaba deseparar i un

metge que ha perdut a un pacient en el quiròfani que coincideixen en una tranquil·la i solitària illade Carolina del Nord, mentre es replantegen elseu futur. A l’hora de configurar el soundtrack delfilm, els seus responsables han tingut molt encompte la localització geogràfica, però també lacàrrega emocional. La banda sonora que està ple-na de temes blues i country, recupera clàssics deCount Basie, Dinah Washington –entre ells l’ex-cel·lent duet ‘A rockin good way’ interpretat al cos-tat de Brook Benton- i una de les cèlebres varia-cions de Bach del pianista Glen Gould. Existeixaixí mateix un altre CD amb l’score original de Je-anine Tesori. Lluís Poch

U2 treu nou disc al març

El nou disc delquartet irlandèsveurà la llum eldilluns 2 demarç de 2009,quatre anys imig després dela publicació deHow To Disman-tle An AtomicBomb, del quals'han venut finsavui nou milionsde còpies. NoLine On The Ho-rizon és el títolelegit pels du-blinesos, que amb aquest sumen ja dotze àlbumsd'estudi, producte d'una fructífera carrera que jadura més de trenta anys. Part de la mateixa va ob-tenir durant 2008 un precís i merescut record ambles reedicions «deluxe» dels seus tres primers àl-bums –Boy (1980), October (1981) i War (1983)–,que incloïen abundant material extra i remasterit-zació dirigida per The Edge, guitarrista del grup.També en 2008 es va publicar la reedició remaste-ritzada i en DVD del popular directe Under A BloodXarxa Sky (1983), enèsim capítol d'una encertadapolítica editorial que sap com treure partit al llegatd'un dels grups més populars de la història del rock.

Primeres confirmacions del FIBFranz Ferdinand, Kings of Leon i Paul Weller són lesprimeres estrelles confirmades per l'organitzaciódel FIB (Festival Internacional de Benicàssim) pera la seva edició de 2009. Els dos primers encap-çalaran el cartell de sengles dies, encara que estàper veure quin serà el repartiment de dates i esce-naris. L'actuació dels escocesos Franz Ferdinand,que aviat publicaran Tonight: Franz Ferdinand, elseu esperat tercer àlbum, és una de les grans no-tícies d'un festival que el 2009 arriba a la seva quin-zena edició. La presència dels nord-americansKings of Leon és una altra gran alegria per alsamants del rock independent, que a més podrangaudir del concert d'un artista tan carismàtic i in-fluent com Paul Weller, qui es troba en plena formacreativa als seus cinquanta anys. El FIB s’ha con-vertit en el principal festival musical de l’Estat.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = 50 años des-pués Raphael 2 = The PromiseIl Divo3 = AmaiaMontero AmaiaMontero 4 = PersonasEl canto del loco 5 = High SchoolMusical 3 BSO

REGNE UNIT

1 = The CircusTake That2 = Spirit LeonaLewis3 � Only by theNight Kings ofLeon 4 � Day & AgeThe Killers5 � Out of con-trol Girls Aloud

ESTATSUNITS

1 � FearlesTaylor Swift 2 � A Differentme Keyshia Cole 3 = IntuitionJamie Foxx4 � CircusBritney Spears 5 � I am...Sasha FierceBeyonce

SI DUBTES, ÉS LA TEVA! La MOSCA DE GIRONA us suggereix com a novetat que regaleu, aquest Nadal amb crisi,

un adhesiu o l’Auca com a obsequi de l’amic invisible. Sigueu originals i feu-la volar a la feina, a l’escola, amb la vostra parella o en família

o, fins i tot, amb els vostres amics. Un detallet ben original, surrealista i ben ple de llibertat. Apa, som-hi! Tots per Girona i per tots!

Vola amb ella amb llibertat i fes-la volar tu també aquestes festes.

PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (C. Hortes 20) - DISCOS COLL - LLIBRERIA CARLEMANY - LLIBRERIA GELI · LLIBRERIA 22Recordeu! Podeu adquirir l’Auca del nostre Sant Patró Sant Narcís per tan sols 3 euros (amb la mosca inclosa)

Als seus 61 anys, Ron Wood, guitarristadels Rolling Stones, explica la seva vidaen un llibre on mostra que els seus re-

cords han sobreviscut, miraculosament, a l'al-cohol i les drogues i en el qual confessa queels membres de la banda de rock més grandel món se senten sovint «presoners en unagàbia d'or». Memòries d'un Rolling Stone (Glo-bal Rhythm Press) és el títol sota el qual Woodrememora la seva vida, la d'algú que va néi-xer en una família de «gitanos aquàtics» del Tà-mesi i que ha arribat al més alt en les sevesdues passions, la música i la pintura, espe-cialment a la primera.

Va guanyar els seus primers diners de mis-satger d'una carnisseria o pintant rètols, men-tre intentava seguir les aficions musicals delsseus germans grans. Una taula de rentar va serel seu primer instrument i l'aparador d'una bo-tiga un dels seus primers escenaris. Va formarpart d'altres bandes i va tenir la seva pròpia,Faces, abans de convertir-se, oficialment el1976, en membre permanent dels Rolling Sto-nes, amb els quals va deixar endarrere les pe-núries de gires en furgonetes desmanegades

i s'obria a unmón d'avionsprivats «ambnoies despulla-des correntpels passadis-sos». Els re-cords de Woodserveixen perdonar pinzella-des a una infi-nitat de perso-natges. En unaocasió, perexemple, JohnLennon i YokoOno van trucara la porta de laseva habitaciód'hotel a NovaYork i, nomésentrar, el beatleli va dir a laseva dona «tu ala teva feina,cony!...» Aixíque ella es vadirigir a unacadira en unracó i es va po-sar a teixir,mentre el can-tant pregunta-va a Keith Ri-chards «quinaés la droga deldia?». Era l'he-roïna.

Rod Stewart,Jeff Beck, Bob Dylan, Eric Clapton, Tony Cur-tis -que li va regalar «les botes de vaquer queportava mentre follava amb Marilyn»-, o Bill iHillary Clinton, entre una llarga llista en la qualno falten narcotraficants, han format part dela vida de Ron Wood, que ha saltat diversesvegades del luxe a la bancarrota.

Ell i Keith Richards han estat, segons admet,els més golfos de la banda, encara que mai s'han canviat la sang, tal com es va rumorejar.El que sí van utilitzar per desenganxar-se ésl’electroxoc. Per més drogues que s'hagi pres,el seu problema ha estat l'alcohol, cosa quel’ha obligat a una lluita que ha estat una de lesmés dures de la seva vida. El 2002 va fer laseva primera gira «completament sobri»: «esta-va net, però també espantat».

Però els temps han canviat. Les seves habi-tacions d'hotels ja no són «la Central de Gres-ques», sinó un lloc en el qual, després delsconcerts, s'asseu a veure sèries de televisió (és«fanàtic» de CSI) i a aïllar-se, durant unes giresen les quals «estem envoltats constantment perfèrries mesures de seguretat» i «la gent ens per-segueix per tot arreu».

a la gàbia d’orVivint

Ron Wood, guitarra dels Roling Stones, explica la seva vida enun llibre que posa de manifest que si ha sobreviscut a

l’alcohol i les drogues ha sigut de pur miracle

TEXT: EFE

Wanted

Director: T. Bekmambetov.Intèrprets: J. McAvoy, Mor-gan Freeman, Angelina Jolie.Distribuïdora: Universal.Durada: 110 minuts.Basada en el còmic homònimde Mark Millar, és un autènticfestival de violència estilitza-da resolt amb tant desver-

gonyiment que no pot provocar altra cosa quesimpatia. Hi ha un parell de persecucions que fi-guraran a les antologies per la seva manca de res-pecte a les lleis de la gravetat. Impagable. P. P.

Viaje al centro de la Tierra

Director: Eric Brevig.Intèrprets: Brendan Fraser,Josh Hutcherson, A. Briem.Distribuïdora: Tripictures.Durada: 92 minuts.Sense ser res de l’altre món iassumint que la gràcia esveure-la al cinema (està ro-dada en 3-D), aquesta versiólliure del relat de Jules Verne

funciona bé gràcies a la manca de pretensions i,sobretot, per la capacitat del director per sostenirel ritme al llarg dels 90 minuts. És, en definitiva,una sèrie B amb consciència de causa que té enFraser l’actor ideal per guanyar-se l’espectador. Iagradarà a grans i petits, que ja té mèrit. P. P.

Asesinato justo

Director: Jon Avnet.Intèrprets: Robert De Niro, AlPacino, Carla Gugino.Distribuïdora: Sony.Durada: 101 minuts.La prova definitiva que DeNiro i Pacino s’han convertit

en la seva pròpia caricatura. Un thriller mediocred’un cineasta tirant a nefast, que malmet les po-ques idees que té servint-se de tics visuals decidi-dament equivocats. És la pel·lícula que TerenceHill i Bud Spencer haurien acabat fent en cas desaltar a Hollywood, només que la parella italianatenia, a la pràctica, molta més gràcia. P. P. Jonathan Mostow és un cas estranyíssim

en el panorama actual de mercenaris alservei de Hollywood. El 1997, després

d’un parell de treballs per a la televisió i unasèrie Z que no deu recordar ni ell mateix, vasorprendre crítica i públic amb Breakdown,angoixant encreuament entre western, filmd’acció i road movie de terror en què KurtRussell havia d’afrontar, en una carretera aï-llada de l’A-mèrica rural,el misterióssegrest de laseva dona. Erauna pel·lículanotable, ambuna tensiómolt aconse-guida que feia palpar un cineasta amb pos-sibilitats. Així va quedar revalidat tres anysdesprés amb la cinta d’aventures submarinesU-571, on denotava una magnífica habilitatper a la creació d’atmosferes claustrofòbi-ques. El moment clau de la seva carrera arri-ba el 2003, quan Mostow accepta l’encàrrecde dirigir la tercera entrega de Terminator;no cal dir que els freakies de mig món es vanafanyar a desacreditar-lo perquè, segons ells,no tenia el talent de James Cameron. Segu-rament és veritat, però el cert és que Mostowva sortir airós del repte i va tenir l’encert, amés, de firmar el millor final de la sèrie.

Cinc anys ha trigat aquest peculiar direc-tor a donar senyals de vida. El seu nou tre-

ball s’emmarca de nou en el cinema fantàs-tic i porta per títol Surrogates. Basada en lanovel·la gràfica de Robert Venditti i Brett Wel-dele, la cinta presenta algunes similituds ambel punt de partida de la versió cinematogrà-fica de Yo, Robot. En un futur no gaire llun-yà, la humanitat està aïllada de la Terra i viuel que entenem com a realitat a través de su-plents robòtics, és a dir, que els androides

són els que poblen les ciutats controlats men-talment pels humans. Quan un d’aquests su-plents (els surrogates) mor assassinat, les au-toritats decideixen confiar el cas a un policiahumà, Greer. I el que descobreix, per des-comptat, pot canviar la percepció que es téde les noves tecnologies. Bruce Willis és elprotagonista d’un film ideal per a la seva im-pagable vena cínica, tot i que Mostow ha tin-gut l’encert d’envoltar-lo d’esplèndids se-cundaris com Rosamund Pike, Ving Rhames,Devin Ratray, Michael Cudlitz i Radha Mit-chell, l’excel·lent protagonista de Melinda iMelinda, Silent Hill i El territorio de la bestia.Surrogates s’estrena als Estats Units el 25 desetembre de 2009.

Bruce Willis a

SurrogatesJonathan Mostow reapareix a les pantalles després de cinc anys

de silenci amb una altra pel·lícula emmarcada en el gènerefantàstic, després de «U-571» i la tercera part de «Terminator».

TEXT: PEP PRIETO

DVD

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Cinema

Bandes sonores

El GrecoVangelisPolydor

L’any 1995 Vangelisva editar un disc de-dicat al pintor El Gre-co –d’una tirada li-mitada a 3 mil exem-plars- a benefici delFons Nacional deGrècia, dedicat a larecuperació d’obresd’art. En poc temps

es va convertir en peça de col·leccionista. Tres anysmés tard, aquell àlbum i altres temes nous van co-mercialitzar-se en un altre CD titulat El Greco. Aquestdisc, no té res a veure amb cap dels dos anteriors.És la banda sonora de la pel·lícula sobre el pintorgrec que recentment ha dirigit Yannis Smaragdis, re-alitzador que ja havia treballat amb Vangelis en el filmCavafy. Per aquesta pel·lícula el músic ha creat unscore que va més enllà dels treballs atmosfèrics alsquals ens tenia acostumats últimament. Ha escrit di-verses melodies i utilitza un grup coral per emmar-car el moment històric que va viure el genial pintor.Lluís Poch


Els referentsEl film es basa en la novel·la gràfica de Robert

Venditti i Brett Weldele i té algunes similitudsamb el punt de partida de «Yo, Robot»

Més enllà de la pres-sió publicitària iconsumista, o de

les motivacions religiosesper qui les tingui, és inte-ressant veure amb quinaintensitat ens lliurem a lacelebració d'aquestes fes-tes. El mite d’un infant divíque es digna baixar finsaquest món perdut i tur-mentat per portar-hi unamica de llum i de consolomple el nostre cor debons sentiments i d’un certconfort emocional, però noper això deixem d’horro-ritzar-nos pels centenars demorts palestins, pels infantsvilment assassinats davantla indiferència de gran part dels governs o pels milers d’in-fants de l’Àfrica amb el ventre inflamat per la fam.

A més de la significació que pugui tenir actualment elNadal, sentim també que amb el nou any encetem un noucicle i no és estrany, doncs, que ens desitgem els uns alsaltres felicitat i prosperitat. Potser l'objecte que represen-ta més clarament aquest fet és l'agenda del nou any. Unaagenda en blanc, una agenda per omplir que simbolitzala capacitat que tenim les persones per a crear-nos la nos-tra realitat personal i col·lectiva, el nostre futur. La capa-citat que tenim per donar-nos noves oportunitats que es-tiguin d'acord amb el moment que estem vivint. Sigui enel camp sentimental, professional, social, espiritual o eco-nòmic és bo preguntar-nos si mantenim la complicitat ambels nostres somnis, si mantenim l'harmonia dels nostresactes amb els nostres anhels i els nostres valors.

És un bon moment, doncs, per concertar una cita ambnosaltres mateixos per tal de definir i concretar tots aquestsanhels, per donar-los forma i estructurar-los, i així dotar-los de la força i el poder que facin possible la seva realit-zació. Un simple exercici ens pot ajudar en aquest procésde presa de consciència. Agafem tres fulls de paper enblanc. Deixem per una vegada l’ordinador i utilitzem elsistema tradicional, ja que ens ajudarà a concentrar-nosmés eficaçment. En el primer full anirem escrivint totsaquelles coses que hem assolit en aquest any que s’haacabat. Potser a algunes persones els pot semblar que notenen res per apuntar, però si miren enrere amb equani-mitat i afecte vers elles mateixes veuran com comencena fluir ni que siguin petites coses, petits èxits que els fansentir bé i els serviran d’anclatge per definir el futur mésimmediat. Si fem l’exercici com una meditació, en un lloctranquil i sense interferències serà més fàcil que emer-geixin en la nostra consciència fets i circumstàncies queno sortirien si el féssim d’una forma més superficial.

Ara agafem el segon full en blanc. És el moment de ferneteja. Escrivim tot allò que no volem més en la nostravida. Trets del nostre caràcter, mals hàbits, addiccions, es-

tats interns que noens fan sentir bé,qui sap si tambétantes coses o ob-jectes acumulatsque ja no tenen uti-litat per a nosaltres,o tal vegada rela-cions insanes quenomés ens aportensofriment i malestar.I també tots elserrors comesos ique no volem tor-nar a cometre. Val lapena ser exhaustiu,perquè com més hosiguem més eficaçserà la neteja.

Arribats aquí ésel moment d’agafar el tercer full i escriure els nostres an-hels, els nostres somnis més preuats, tot allò que desit-gem que es faci present en la nostra vida. Potser desen-volupar noves habilitats, noves relacions, nova situacióprofessional. O noves realitats que vulguem experimen-tar. Agafem sense inhibicions la làmpada d’Aladí i no enslimitem, apuntem el que el nostre cor anhela realment.

Ja tenim les tres llistes escrites a mà. Agafem la prime-ra. Sigui el que sigui que hem assolit ho hem fet amb elpoder que hi ha dins nostre, amb les capacitats que ensha donat la vida. És important sentir-nos connectats ambaquest poder, doncs tal com diu Don Juan, el mestre deCastaneda: «Un guerrer sempre confia en el seu poder per-sonal, sigui gran o petit, perquè així aquest creix i es ma-nifesta». És també el moment de donar gràcies pels nos-tres assoliments, ja que la gratitud és la mare del poderinterior. Sentim la connexió amb aquest poder.

Ara treballarem amb la segona llista, amb tot allò queja no desitgem en la nostra vida, prenem consciència queel errors comesos ho han estat per manca de saviesa, peròtambé ens adonem que en prendre’n consciència ens enpodem desprendre i créixer en experiència i saviesa. I sí,prenem la decisió de deixar-ho enrere i també la respon-sabilitat de no ensopegar dues vegades en la mateixa pe-dra. Sentim-nos connectats amb aquesta sensació.

Agafem l’última llista, aquí hi ha els nostres somnis iaspiracions, i la nostra determinació de portar-ho a la re-alització. És important comprendre que aquesta llista estàtotalment vinculada a l’acció, instrument final de la realit-zació de les nostres aspiracions. Visualitzem de la formamés clara i nítida possible una situació en la que tot allòque hem apuntat ja està realitzat i connectem intensamentamb un sentiment de satisfacció i plenitud per aquests as-soliments, tant si son materials, psicològics o espirituals.

Guardem aquestes llistes en un sobre. Serà un sobremolt especial, ja que aquestes llistes simbolitzen poder,saviesa i acció. Guardem-les en un lloc ben personal. BonAny Nou, amics.

Se’ls mirava embadalit. Com sal-taven, com reien, com es mo-

vien. Ho feien tot al mateix mo-ment, seguint aquella melodia quese li ficava tan endins que sem-blava abraçar-li l’ànima..

Josep Grahit Grau va néixer el1883 a Girona. Era fill d’Emili Gra-hit Papell, destacat estudiós delssetges napoleònics i alcalde de laciutat a la darreria del segle XIX.Josep, igual que el seu pare, tam-bé va estudiar dret a la Universitatde Barcelona i es va llicenciar el1910. Abans que això passés,però, ja feia temps que col·labo-rava amb diverses publicacionsperiòdiques. Habitualment escri-via sobre història gironina i el mo-viment sardanístic. A més, el 1905,va fundar la revista Armonía, jun-tament amb el poeta Josep Tha-rrats. També va col·laborar ambScherzando, dedicada a la temà-tica musical, i que es va editar aGirona des del 1906 i fins el 1935.

Entre 1911 i 1914, va fer un pasmés en el camp periodístic assu-mint el càrrec de redactor en capde Patria, una publicació que sor-tia tres vegades al mes i que era laportaveu de les joventuts del Par-tit Conservador a Girona. Tresanys després, va iniciar una novaaventura: la Gaceta Jurídica, unarevista dedicada als professionalsdel món del dret i de la que va serfundador i director, juntamentamb el procurador de tribunalsNarcís Martí. La Gaceta va aparéi-xer duranta tota una dècada inite-rrompudament.

Al llarg d’aquest temps, GrahitGrau també va escriure diversosllibres, entre els que destaquenGerundianes, Recull sardanísticiLes campanes de Girona, a mésd’una biografia dedicada a l’histo-riador i polític Joaquim Botet i Sisó.

Grahit va combinar la seva pas-sió per l’escriptura amb la tasca desecretari del jutjat municipal, fei-na que va deixar en aconseguiruna plaça similar per un jutjat deBarcelona. A la capital, es va rela-cionar amb altres gironins que nooblidaven les seves arrels i s’orga-nitzaven en l’entorn d’una entitatanomenada Germandat de SantNarcís, de la qual aquest advocatarribaria a ser vicepresident. Tam-bé va ser secretari de la ComissióProvincial de Monuments de la de-marcació barcelonina.

El 1956 va fer 65 anys i es va ju-bilar. Aleshores va retornar a Gi-rona, on va dedicar-se a la recer-ca històrica i a escriure articles, so-bretot, per la Revista de Gerona iLos Sitios, on era freqüent llegir-litextos dedicats a la sardana. El1960 va ser la primera vegada queels aficionats a la dansa nacionalcatalana van triar una Ciutat Pubi-lla per promocionar la música decobla. L’escollida va ser Girona ies va aprofitar per concedir la Me-dalla al Mèrit Sardanista a JosepGrahit i Grau, que malauradamentno va poder recollir la distinció, jaque estava greument malalt. Gra-hit va morir el juliol de 1960 quantenia setanta anys.

Lectures


XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El primer full del’agenda Josep

GrahitGrau

XAVIER CARMANIUJOSEP MARIA LLAUGER

Gironins del segleXIX

Salvant les distàncies, que no són tantes lamentable-ment, la naturalesa i la situació de Gaza s'assemblen a

les dels guetos jueus que els nazis van implantar. Fins i totaquests coets artesanals i aquests subfusells que Hamàsenfronta a la poderosíssima màquina militar israeliana evo-quen l'armament de fortuna que els habitants del guetode Varsòvia van utilitzar en la desesperada insurrecció dela primavera de 1943. Les distàncies entre aquells terrorí-fics successos i aquests que tornen a torbar les conscièn-cies són, per descomptat, moltes, però no tantes com per-què en les consciències no pesi un esgarrifós dejá vu.

Tancats, amuntegats, empobrits, controlats, desposseïtsdels béns necessaris per a la satisfacció de les necessitatsbàsiques (aliments, combustible, medecines...), amenaçats

contínuament per una força militar aclaparadora, els ha-bitants de Gaza reviuen l’angoixa i impotència que vansentir milers de famílies i individus en aquells guetos in-famants. El menyspreu per la vida, la brutalizació dels ci-vils, el culte a la força que exhibeix el poble dominador,l'exèrcit dominador i invasor més exactament, són tambésimilars. Però la cosa més semblant de tot, el que més lli-ga a un gueto amb un altre, és la passivitat amb què la co-munitat internacional assisteix a la massacre.

S'ha parlat i escrit molt sobre la psicologia del com-portament israelià respecte al poble palestí, el maltractatque maltracta, i pot ser que, en efecte, alguna cosa d'aixòhi hagi. El que és segur, no obstant això, és que Gaza res-suscita la figura inhumana, infernal, del gueto.

El gueto de GazaRAFAEL TORRES

Josep M. [email protected]

Rafael TorresPeriodista

Televisió


Després de la parada que va patir 24 perla vaga de guionistes a Hollywood, l’es-trena de la setena temporada serà el dia

11 vinent. Per anar obrint boca als seguidorsde la ficció després d’un any sense senyal, Foxva emetre una pel·lícula de dues hores el pas-sat 23 de novembre en la qual es resumia totel que havia passat durant la sisena tempora-da. Kiefer Sutherland, que dóna vida al pro-tagonista Jack Bauer, confessa que va estar re-alment «frustrat» durant la vaga de guionistes.

«Durant el període que vam estar sensetreballar, vam intentar tenir algun contacteamb els guionistes. Després de set tempora-des treballant junts, érem amics i parlàvem

com a tals, però a l’hora de preguntar-losper la sèrie, es mostraven molt estrictes,sense dir res. El productor executiu, JohnCassar i jo vam arribar a dubtar del futur de24. Va ser molt frustrant», afirma Sutherland.A més, el protagonista afegeix que es vaposar «molt content» quan «tot va tornar a lanormalitat».

Una de les novetats que porta la setenatemporada i que es va deixar caure durantel resum de dues hores del novembre és elretorn de Tony Almeida, paper interpretatper Carlos Bernard, personatge que moriaen l’última temporada. «Els guionistes de 24són gent molt intel·ligent i creativa i han

desenvolupat una bona trama per a la tor-nada del personatge de Carlos Bernard a lasèrie», afirma Sutherland.

L’actor canadenc interpreta Jack Bauer,un agent federal que treballa per a l’agènciaUAT (Unitat Antiterrorista) que ha de lluitarcontra amenaces a la seguretat nacional delsEstats Units. El seu personatge és un delspocs que han estat a la ficció des de la pri-mera temporada. «Una de les coses méscomplicades de 24 és que treballo amb fan-tàstics actors i actrius, però tard o d’hora totsacaben assassinats», declara Sutherland. Laficció nord-americana ja està preparant elrodatge de la vuitena temporada.

El protagonista reconeix que es va sentir «molt frustrat» davant la parada dels escriptorsi que va arribar a patir per la continuïtat de la sèrie, que arriba ja a la setena temporada

DdG

La vaga de guionistes,

«24» i Kiefer

Dilluns 5 de gener22 DominicalDiumenge 4de gener de 2009

Av. Salvador Dalí, 16Figueres

Tel. 972 67 19 12

C/ Algavira, 5 bajosSt. Feliu de GuíxolsTel. 972 32 13 01

- Ortodoncia - Tratamientos garantizados- Estética dental - Seriedad y larga experiencia- Alta tecnología - Láser para caries (sin anestesia ni agujas)- Amplios horarios - Implantología (nuestros implantes no sufren aflojamientos con el tiempo)

ESPECIALISTAS EN IMPLANTOLOGÍA ORAL Y REHABILITACIONES BOCALESDENTALGRUP

FINANCIACIÓN AMEDIDA y hasta 36 cuotas

sin intereses

Els més vistosdel 23 al 29de desembre

CatalunyaAídaDiumenge 28 dede sem bre,Telecinco. 909.000espectadors(29,8%).

TN Vespre, cap desetmanaDiumenge 28 dedesembre, TV3.798.000 especta-dors (25,6%).

CSI MiamiDilluns 29 de des-embre, Telecinco.766.000 especta-dors (25,3%).

VentdelplàDimarts 23 de des-embre, TV3.729.000 especta-dors (22,2%).

APMDimarts 23 de des-embre, TV3.715.000 especta-dors (22,3%).

EspanyaAídaDiumenge 28 dedesembre,Telecinco.5.424.000 especta-dors (28,3%).

CSI MiamiDilluns 29 de des-embre, Telecinco.4.474.000 especta-dors (23,6%).

CSI Nueva YorkDilluns 29 de des-embre, Telecinco.4.405.000 especta-dors (23,9%).

Cuéntame cómo...Dijous 25 de des-embre, TVE1.4.337.000 especta-dors (24,2%).

Telediario 2Dilluns 29 de des-embre, TVE1.3.738.000 especta-dors (23,4%).

7.25

10.15

33Els animals sagrats dels faraonsDocumental que ens trasllada a l’anticegipte, un regne en el qual alguns animalstenien un caràcter sagrat, en alguns ca-sos equiparable als alts càrrecs del reg-ne i quasi sempre per damunt del poble i,per descomptat, dels esclaus.

TVE1Saber vivirManuel Torreiglesias presenta el veteràprograma matinat de TVE. La promociódels bon hàbits de salut, especialmentdes de l’alimentació i del lleuger exercici,són els secrets que han permès que esmantingui en pantalla després de moltsanys.

TV3Space JamL'estrella de la NBA Michael Jordan aju-da Buggs Bunny i els seus amics en un

partit de bàsquet contra uns alienígenes.La divertida barreja d'imatge real i anima-ció funciona molt bé.

CuatroHKMLa Laia està molt penedida de l’error queva cometre deixant fora Àlex dels crèditsde la cançó. Per això intentarà per tots els

mitjans reparar el seu error i recuperar laconfiança d’Àlex. Però no ho tindrà fàcil,perquè aquest ja no confia en ella i conti-nua enfadat. Per la seva banda, Rebecafa xantatge al seu pare i per fi aconsegueixque faci fora de casa Vanessa.

TelecincoHermanos y detectivesNo me quieras tanto. Una núvia mor en-verinada en l'altar en el qual està a puntde contraure matrimoni. Daniel, Lorenzo iCarmen -que es trobaven al parc d'atrac-cions passant un dia familiar- acaben in-volucrats en el casament i retenen tots elsconvidats per poder realitzar una primerainvestigació. Al llarg del dia van sortint ala llum secrets de família que comencena donar forma al cas.

Dimarts 6 de gener

12.05

15.15

17.30

01.15

TV3BrunoFilm de dibuixos animats. Una perillosís-sima banda vol fer-se amb el control delmón. El primer pas serà robar un sistemasecret de radar. Bruno the kid utilitzarà elsseus inesgotables recursos i la seva in-tel·ligència superior per a impedir-ho. Par-la sis idiomes, domina les arts marcials ité una extraordinària oïda musical. Quanel van contractar sabien tot això...però nosabien que era un nen.

CuatroFamaNova jornada de sofriment a l'Escola deFama. Després de l'expulsió en la jorna-da anterior, dos ballarins es veuran les ca-res sobre la pista de ball en El Desafío. Elguanyador podrà continuar la seva for-mació a l'Escola. Al perdedor, per contra,només l’espera la porta de sortida. La de-cisió estarà en mans de Víctor Ullate Ro-che, Lola González, Marbelys Zamora,Rafa Méndez, Sergio Alcover i Paula Váz-quez, la nova professora de jazz-fusió.Però al marge de l'expulsió del dia, el tre-ball a l'Escola continua a un ritme trepi-

dant. A més, aquest dimarts entrarà unaaltra nova parella per ocupar el lloc delsúltims eliminats.

TV3L’esbojarrada història de les galàxiesDirigida i protagonitzada per Mel Brooks,i amb Bill Pullman, John Candy, Rick Mo-ranis, Daphne Zunigai George Wyner, Estracta d'una paròdia de nombroses pel·lí-cules, principalment les de La Guerra deles Galàxies, Star Trek, Àlien, El planetadels simis, El mag de Oz, El pont sobre elriu Kwai i Acorralat.

La SextaRockefeller PlazaL'actriu protagonista dels Soprano centrael nou capítol de la comèdia i la cantantde soul Gladys Knight, també participa enaquest epissodi. En el següent, Jack surten secret amb Condoleezza Rice, la se-cretària d'Estat nord-americana. Jen-na]decideix acabar la seva relació ambDennis però aquest no l’hi posa gens fà-cil. En el xou, Toofer i Tracy tenen una dis-puta que afecta el desenvolupament delprograma, així que han d'assistir a unesxerrades per controlar la seva ira.

Dimecres 7 de gener

16.55

18.00

21.30

01.30

33Tresors del mónLa ruta pels diversos patrimonis de la hu-manitat ens porta avuyi a Damasc, la ca-pital de Síria que no per casualitat ha es-tat batejada com el «paradís al desert».Damasc és una de les ciutats més anti-gues que encara es conserven al món ibressol de la civilització mediterrània.

TelecincoYo soy BeaDesprés de ser expulsat de casa de Na-cho, Diego es disposa a passar la nit al

seu despatx de Bulevard 21, però és sor-près per Adriana i li ofereix allotjament alseu pis. L'arribada d'Isabel, la nova di-rectora de la revista, posa nerviosa a totala plantilla, especialment a Xalí, que s'es-força massa per agradar-li.

CuatroEl hormigueroL'equip d’El Hormiguero torna de vacan-ces. En aquesta dura volta i amb milers debones intencions per al nou any, Pablo Mo-tos, Trancas i Barrancas, Marron, RaquelMartos, Jandro, L'Home de Negre, Juan iDamián… tornen amb més experiments,més efectes papallones, més entrevistes,més performances. I si faltava algunacosa més, doncs més humor i més ganesde passar-s'ho bé. En la inauguració delnou any hi haurà el ballarí i coreògraf An-tonio Canales, amb el qual Pablo i les for-migues xerraran de l'últim espectacle queha presentat a Madrid, Bernarda Alba iFlamenc Pur, que podrà veure's pròxima-ment a d'altres ciutats espanyoles, comTarragona, Còrdova o Granada.

La sextaThe OfficeAl primer episodi Karen, ara la gerent re-gional de la sucursal d’Utica, tracta queStanley deixi Scranton i treballi amb ells.Quan Michael es nega que això ocorri, im-plica també a Jim i a Dwight en la guerrade sucursals, que acaba en un enfronta-ment personal i diversos desperfectes a

l'oficina de Karen. A El discurs, Dwights'ha d'enfrontar a la seva por de parlar enpúblic quan és nomenat venedor de l'any.Abans de la gran convenció en la qualhaurà de dir unes paraules, Dwight li de-mana a Michael que l’ajudi a vèncer laseva por. Mentrestant, Pam està molt ocu-pada amb els preparatius del seu casa-ment i Jim vol fugir de la ciutat.

17.15

23.30

17.10

Guia TV


� Parc infantil temàtic de 600 m2.

� Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

� Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitorsi els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

� Matinals especials per a escoles i grups.

� Bolera amb 12 pistes.

� Promocions cada dia de la setmana.

� Festes d’aniversari.

�Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Dijous 8 de gener

8.30

18.30

22.15

22.15

00.55

33La caiguda de RomaSisè episodi de la sèrie històrica La Romaantiga: grandesa i decadència d’un im-peri. Després dels darrers capítols de lasèrie, en la que es va veure com Romaarribava a ser un dels mé sgrans imperisd ela història i com després la corrupcióexistent va provocar certa decadència,veiem avui el seu final. Assetjada per lestribus que venien del nord, el que queda-va d’aquell gran exèrcit no va ser capaçde defensar la ciutat, que va caure enmans dels bàrbars.

TV3REXDoble episodi: Un asassinat perfecte iFu-gida cap a la mort. El pastor alemany mésfamós des de Rin tin tin ajudarà la policiaresoldre dos casos i a atrapar els culpa-bles.

TelecincoSin tetas no hay paraísoNadie hablará de nosotros cuando haya-mos muerto. Després d'haver recuperatels diners i els passaports falsos, Duque iCatalina inicien la fugida. No obstant això,es veuen obligats a aturar-se per les greusferides sofertes pel narcotraficant en el seuenfrontament amb Morón i els seus ho-mes. En una acció d'alt risc, Catalina se-gresta a un metge i l'obliga a curar el seuestimat. Llocs una altra vegada en camí,els fugitius es veuen assetjats per la Guàr-dia Civil i per l'equip policial de Torres, queels trepitja els talons.

CuatroMediumCrisi en el matrimoni Dubois. Cuatro aco-miada la quarta temporada de Mèdium,la sèrie de misteri protagonitzada per Pa-tricia Arquette. En el desenllaç d'aquestatemporada, Allison i Joe estan passantuna crisi matrimonial. Un dels motius és larelació laboral entre Meghan i Joe, un fetque no passa per alt Allison, que somiacontínuament en la infidelitat del seu ma-rit.

TV3Cançó d’esperançaFilm dirigit per Andor Szilágyi i interpretatper Franco Castellano i Ildikó Bánsági. Unmusic poc sociable acull a casa seva re-fugiats jueus. Són els anys de la persecu-ció nazi, i tot i que el soprano Irme Roseés jueu, la seva fama fa que la seva llar esrespecti.

Divendres 9 de gener

9.30

14.00

21.30

23.55

01.30

33Reinhold Messner a MongòliaEs tracta probablement, si no de l’alpinis-ta més gran de tots els temps, sí del mésconegut. l’Austríac Messner ens acom-panya a Mongòlia, que malgrat molta gentpugui pensarq ue estracta d’un país com-pletament planer, pot deparar moltes sor-preses.

Antena 3Los SimpsonDos episodis més de la família més co-neguda de Springfield: Cuando el díaestá claro i Gu gu gai pan.

La SextaNavy: Investigación criminalTres episodis seguits d’aquesta sèrie po-licíaca. A About l cos d'un home apareixsobre el muntacàrregues d'un edifici en

construcció. A El despertar, Gibbs se-gueix obsessionat amb la persona que vamantenir segrestada a Kate. I a Toque dequeda, un veterà de la Segona GuerraMundial confessa que fa 60 anys i durantuna crua batalla en Iwo Jima va assassi-nar el seu millor amic.

TV3Ghost ship: vaixell fantasmaFilm dirigit per Steve Beck i interpretat per Gabriel Byrne, Julianna Margulies, IsaiahWashington. La tripulació d'un vaixell es-pecialitzat a remolcar vaixells, acudeix ala recerca d'un luxós transatlàntic aban-donat, que ha estat vist a la deriva, i quesegons les lleis internacionals pertanyerà

a qui ho trobi. Descobreixen que diversespresències fantasmals ronden pel lloc.

La sextaExtrasEn el primer dels capítols, la carrerad'Andy es veu rellançada quan li oferei-xen un paper al costat de Daniel Radclif-fe (Harry Potter). En el segon episodi,Andy gravarà un anunci amb Chris Mar-tin, el cantant de Coldplay. Extras és unacomèdia de Ricky Gervais i Stephen Mer-chant, creadors també de The Office, queestà basada en la desesperada vida d'unmodest actor.

Dissabte 10 de gener

08.20

13.25

17.50

21.30

00.20

33De propEl programa ens apropa avui a la figura deQuimi Portet, tant a la seva vessant musi-cal com a la humana. Excomponent d’Elúltimo de la fila juntament amb ManoloGarcía, el català Portet fa temps que hainiciat una carrera en solitari, a la vegadaqwue dóna suport a altres intèrprets ca-talans. A més, es tracta d’una personasempre compromesa amb causes soli-dàries.

CuatroPressing Catch Raw Més espectacle, més combat i la possibi-litat de disfrutar amb els millors lluitadorsde wrestling. Triple H, John Cena, Kurt An-gle, Trish Stratus, Lita y Victoria són algu-nes de les estrelles de Pressing Catch Raw

TV3L’home de la pistola d’orLliurament número nou de la saga de Ja-mes Bond. Es tracta d'una producció ones continuen amb els standars proposatsper a Bond de les produccions Broccoli.

La trama és prou entretinguda. Moore ofe-reix la seva cara més hilarant que con-verteixen la pel·lícula, a vegades, en unasuccessió d'esquetxos (sobretot la lluitad'arts marcials amb les nebodes de l'a-gent col·laborador de Bond i les peripè-cies del turista americà).

TelecincoEscenas de matrimonioLa producció de José Luis Moreno conti-na amb l’audiència al seu favor, malgratles crítiques negatives que el programaarrossega des del seu començament. Larealitat, però, és que molta gent es sentidentificada amb les desavinences –i finsi tot els insults– de les tres parelles prota-gonistes de la sèrie.

CuatroLos 4.400Els desapareguts protagonistes dels4.400 continuen intentant refer les sevesvides de la manera més normal possible,malgrat els seus poders sobrenaturals. Enel primer episodi de la nit un dels 4.400,que posseeix poders telepàtics busca aju-da en el NTAC. No obstant això, l'agència,en comptes d'ajudar-lo, està més interes-sada en com el seu poder a ells. En el se-gon lliurament un dels 4.400 torna des-prés de 16 anys d'absència.

Recomanem

Presó sen-se llei

Dissabte 10. TV3, 00.00 h.Avery ho teniatot: una donapreciosa, un fill iuna beca per atornar a la uni-versitat. Però enun moment tots’esvaeix. Elque començaessent una nitde festa amb elsamics acabaamb la mortd’un policia iamb Avery entrereixes. És inno-cent, però pocimporta en unlloc que comp-ta amb les se-ves pròpies re-gles.

Any2001.PaísEstats Units.DirectorJohn Luessen-hopIntèrpretsRichard T. Jo-nes, GabrielCasseus, De’an-dreu Bonds.

Diari de Girona · 2009-01-01 · Reportatge El molí fondo Un molí paperer del segle XVIII a Sant...

Documents

Transcript of Diari de Girona · 2009-01-01 · Reportatge El molí fondo Un molí paperer del segle XVIII a Sant...