FRANCESC VERDÚ

FRAGMENTS DELA MEMORIA

FRAGMENTS...

A la meua familiaAls Miqueros

TÍTOL ORIGINAL DE BRUNO RINALDIIL·LUSTRACIONS D'ANTONI MIRÓ

© FRANCESC VERDÚ©AMB-DISSENY:© B ALFAGRÀFIC S.A. - IMPRESSORS

Tel.: 965 54 47 99 - ALCOI

I.S.B.N.: 84-95614-22-7DIP. LEGAL: A-332-2002

FRANCESC VERDÚ

FRAGMENTS DELA MEMÒRIA

CASTELL DE FOC 2001 (Aiguafort, planxa de 33x25)

ALFAGRÀFICE D I T O R S

"Agraïments"

En primer lloc a Silvia pertotes les hores de descans queli he robat. També vull agrairel somriure i estímul permanetde la Xisca; a Josep Antoni perles pallisses que m'ha hagut desoportar; la presència discretadel meu amic Llorenç; lesparaules d'estímul de Sofia; elrigor i l'empenta de Jordi Raüli l'estima permanent de Carles.Gràcies a Antoni Miró i a lesimatges que ens ha cedit, aquestllibre té un poc més de vida.Finalment vull mostrar tambéel més sincer agraïment a laUniversitat Politècnica deValència que m'ha ajudat aaconseguir que la il·lusió que vanàixer el dia de Sant Jordi de2001, siga ara una realitat.

DESCANSET 2001 (Aiguafort, planxa de 33x25)

Index

El nostre poble 9

Pegar la volta als ponts 11

La Font Roja 15

Diumenge de Glòria 17

"Somnis" 19

"Músic" 23

Miquero 25

"Ballarina" 27

Anònims 29

La fàbrica d'il.lusions 31

Nit de Nadal 35

Dia de Nadal 37

Tornar a la terra 39

L'Escenari 41

La nostra veu.. ...43

TRONS I TABALL 2001 (Aiguafort, planxa de 33x25)

"El nostre poble"

És el nostre un poble afortunatperquè té la música a la sangi la festa al cor.

També ací han arribatles veus homogeneitzadoresque tot ho capolen.

Però nosaltres cremem amb pólvorales misèries íntimesi eixa solitud que cada diaesdevé més gran.

Al nostre poble, quan tanquem els ulls,encara ens arriben els somnis.

Abril 2001

ALARDO 2001 (Aiguafort, planxa de 33x25)

10

"Pegar la volta als ponts"

Voltes i més voltes en torn a uns ponts i a un poble,com el meu, que cada dia mor un poc, que cada dia ésmés vell i més pensarós.

Jo vinc poc, però sempre que ho faig també peguela volta als ponts. La meua mirada, desprovista decontinuïtat, és una i altra volta colpejada - aquell xicotque venia amb mi a l'escola pareix ja un vell o com haengreixat aquell altre!

Aquest mirar de sobte tants d'anys et traslladal'angoixa del pas del temps. De cop te n'adones com hapassat eixe temps, el teu temps. Veus vint o trenta anysen uns segons i et quedes callat, interiorment callat, sensevoler pensar massa el que has arribat a ésser. Després,a casa, quan et mires a l'espill, també corrobores el quehas arribat a ésser. (Mai no eixim ben parats d'aquestexamen, d'aquesta passada ràpida pel temps).

Al final t'acabes consolant, conformant. I ésprecisament aquesta conformació el que t'uneix més alsdemés. El temps, el nostre temps se'ns en va a tots.Som companys de la pèrdua. Sents en aquets moments,una mena de solidaritat amb tota eixa gent, conegudai desconeguda que transita al mateix temps que tu, per

n

aquets ponts, donant voltes i voltes, apagant-se poc a poc.És la teua gent: el teu paisatge, unes mirades que tenenrecords comuns, que han vist canviar eixe paisatge almateix temps que tu. Encara que a voltes voldries fugir,fugir de tanta evidència, estàs amb gent com tu i ettrobes bé amb ells. Encara que penses que per viure hasd'oblidar, oblidar constantment l'evidència aferrant-te aun somni inconscient, a un present incert i a un futursospitós, sempre sospitós; encara que ho penses, saps queestàs en aquest fluir, en aquest pas del riu de la vida.

Això sents i després tornen al cap les petitesil·lusions que ens ajuden a viure i t'atures a veure un llibrea la llibreria Llorens i penses si a aquestes hores et cauràbé un cafè al Campanar.

Tot açò ho estic escrivint un dia com hui, quedesprés de tres mesos he tornat al meu poble i he pegat lavolta als ponts de rigor. Però hi ha hagut dues impressionsdel meu voltar que no he pogut oblidar.

Per davant els "soldats" he vist una velleta,despentinada, amb es cabells del bescoll despentinatsd'estar moltes hores asseguda. Aquesta dona d'abric negrearrossegava els seus peus, poc i poc, i duia una borsa delsupermercat a cada mà. Dues borses poc plenes. Serien,suposava jo, el que hauria de menester per viure la seuasolitud.

Aquesta dona desarreglada, mirava a terra,arrossegant la vida, poc a poc, i les poques il·lusions queli quedaven les duia en aquelles borses poc plenes, una a

12

cada mà. Quan l'he avançada, de reüll, he cercat la seuamirada i allí he trobat una pau trista, sense esperança,plena d'abandó.

Acabant el passeig, prop de ma casa, mentreordenava les claus per obrir la porta, s'han creuat unaparella del "brassillo". Eren una mare major, molt major,i el seu fill d'uns quaranta anys. El fill, que semblavaretardat, passetjava ben agafat el seu orgull bondadós. Enla seua mirada es descobria un cel, un nirvana senzill quem'inspirava precisament bondat, un sentiment molt meui al mateix temps molt llunyà. I la mare! Quina mirada!Quin goig! Quina força! Cada arruga de la seua cara erauna vall, una vida, tota una lluita i la força d'eixa mirada,era l'essència de la vida. Com d'insignificant quedava laresta!

Ja en casa pense què seria d'aquell xicot sensela seua mare i també què seria d'aquella mare senseaquest xicot. La vida aferrada a la vida. Què petitesqueden, efectivament, les meues contrastades apreciacions,l'evidència dels altres, el meus cabells blancs! Què petita iinsignificant tota aquesta absurda comparació permanent!

La vida dóna voltes i voltes al voltant dels ponts,però hi ha qui es deixa dur i hi ha qui empeny la roda un ialtre dia, la roda que tot ho fa voltar.

Gener 1999

13

DONES D'ENTRADA 2001 (Aiguafort, planxa de 16,5x16,5)

14

"La Font Roja"

Als quaranta i tantsels vells amics havien viscut moltdeixant-se les vides per moltes terres,suportant sequedats i desconfiances.

Ara, quan l'agost se n'anava,caminaven, plens de melangiapel bosc de les seues entranyes,entre milers de carrasques.

"Ací, dins la senzillesa d'aquestescentenàries espectadores,està la nostra força", pensaven,"la nostra nuesa i la nostra fugida;la nostra força"; repetien,"la nostra llum i la nostra brisa".

Abraçant els vells troncs,ballaven aquells homenots,desitjant atrapar la calidesa d'aquella llum,el seu suc, l'eterna saviesa.

Agost 1998

GLORIERS 2001 (Aiguafort, planxa de 25x33)

Diumenge de Glòria

Avui, per primera volta, he acompanyat el Glorierode l'hospital. Ha estat un dia lluminós, amb eixa llumtan clara que només es dóna a alguns indrets de laMediterrània. Una llum nítida que convida a l'alegria i ala pau reposada. La música i la proximitat de les festestambé convidava a eixa alegria.

Primer l'arrancà de la Glòria a la Plaça d'Espanya;després la visita a la residència dels vells.

Hem arribat els festers i més de cent persones, totsben mudats. Accedim a la sala principal per uns corredorsplens d'estampetes religioses i cartells de "menjadorsd'homes" o "sala d'estar de dones". Ens esperaven lesdones, les velletes. Totes arreglades per a l'ocasió, atònitesi emocionades, contemplaven eixa riuada de gent ques'apropava. Recorde, encara no ho he pogut oblidar,una d'elles asseguda a la meua dreta que en escoltar lamúsica i veure els festers formats, s'ha posat a plorardesconsoladament. Plorava de pena, plorava de recordsque omplien la vida i que així, tots de cop no podiadigerir. Plorava perquè li pesava més el record que elpresent. Quan ja eixíem, per un altre corredor, he trobatuns vellets gitats i pràcticament immòbils. Només es veia

la seua prima i pàl.lida cara i uns enormes ulls que,atrapats en un cos, expressaven por i la inutilitat de lacovardia.

Després tots junts hem anat al Preventori. Hi haviaallí més de cinquanta interns, la major part d'ells malaltsd'Alzheimer. La mirada no era ací la d'un xiquet aterrat,més bé et trobaves amb mirades de confusió. La felicitat,senties, havia fugit i el laberint de la ment humanas'aixemplava i s'aixemplava fins diluir els limits. Aquestaabsència de limits, aquest no saber explicar els seussomriures de derrota i les seues mirades perdudes, hantornat a impactar-me en aquesta bonica matinada deprimavera.

Ja han acabat les filaetes i ha tornat la pau de la nit.Ha estat un dia intens i ara, fatigat, em sent feliç.

S'ha enriquit avui la meua apreciació per la vida i,el que probablement és més important, han quedat quasiinsignificants el riu de problemes, temors i preocupacionsque un sempre arrossega.

Aferrar-me a la bellesa d'aquesta matinada,aferrar-me a la vida i deixar oblidada la clau del "mundo"de les renúncies, era el que em deien eixes velletes ambels seus ulls que ballaven al so de la música.

Abril 1999

"Somnis"

A AMANDO BLANQUER

Al carrer de la Verge Mariaen aquell temps de silencis i negrors,quan la primavera olorava a misèria,un grup de xiquets jugava a romançosi retallant de les caixetes de mistos les cares,practicava el reballet.En aquell temps de crits d'infants, de somnis senzills,sortejant carros i pasteres,Amando espiava les xiquetesi abans que es feren les deu,camí de casa, posava notes a les estrelles,la, mi, si, do, i també somniava

No vos puc parlar d'aquell temps,dels seus somnis,ni d'aquell jovençol enamoradísque li composava els primers pasdoblesa la seua Maria Rosa;tampoc d'aquell "maestrico" de Godelleta,ni de les pensions ni mals de renyonsd'aquell somniador a qui els fideusse li empastraven mentre acabava de digerir el "Credo".

Si que ho puc fer d'aquesta ànima jovialque fa quatre dies vaig conèixer a València,de la seua defensa sense crits de lo nostrei de la seua enyorança que també és la meua.

MÚSICS I TIMBAL 2001 (Aiguafort, planxa de 25x16,5)

20

Vos puc cantar la mirada picaronad'eixe xiquet que ha tornat a la vidaper veure créixer els seus néts,i de la por que li té al seu cor que li jugamales passades quan li esclata el bemoll de l'emoció.De la força d'un jubilat que es sent lliure,ja criats els cinc fills, i d'eixa ànimaque li vessa per els ulls i que ens convida a abraçar.

Amando té l'estima al nomi la feina i l'esforç a la pell;i té el seu instrument,el so fet somni.

Avui quan les seues notesinicien el seu vol cap a l'aurora,quan enmig de la boiraestimem eixe firmament ple de música,li hem d'agrair la seua honestedat,el tornar-nos, sempre enriquida,la mirada d'aquell xiquet que corriaper la Verge Maria.

Fa molt poc que l'he coneguti admire com ell admira,com ens mostra el valor gegantde l'autèntica humilitat:finalment ell no és més que això,un vent d'Alcoi carregat d'estima,una vesprada d'abril,una prova ben vivadel valor d'un somriure.

Octubre 2001

LA BANDA 2001 (Aiguafort, planxa de 25x25)

"Músic"

A JOAN IBORRA

Dels seus cabells despentinatssaltaven gotes de suor prenyades de música,estels que enlluernaven els xiquetsconvidant-los a avançarper l'empedrat que du al cel.

Abraçat a la fumejant cistella,un d'aquells menuts,colpejant l'ansa amb l'oliosa mà,va reproduint meravellosamente tots el sons:el riu, el vent, la pluja i els trons.S'imagina com un "pirata" guerreral be del somriure de son paredirigint la rebel.lió: primer a casa,després al seu carrer i finalment al poble sencer;tots retronant a un cop del seu dit,demanant al cel més pluja prenyada de música.

La banda entona els sonsque el mestre crea

i el públic s'ompli de dianeros ben mudatsi esquadreros d'ànima alegre.Davant d'ells, al faristol,hi ha la ballarina xinesai la mora més sensual,el to del Mestre Blanqueri la manera més sentida de donar plaer.

Aquell dimarts d'octubreel teatre ple era un estelque, ballant damunt les seues ales,sostenint la respiració,volava com el més efímer Nureiev.

Darrere, el mateix Mediterrani,també ballava.

Octubre 2001

Miquero

Era any de capità,el primer any que vestit de Miquerovaig baixar a cavall l'entrà.Tenia dihuit anysi, després de l'aparició,mirant el castell de focs, entre plors,li deia al Ramis: "Açò no es pot acabar",i ell em responia:"Xiquet, lo bonico és que s'acabe,per a tornar a començar".

I ha començat, cada any;cada any una nova commocióa la meua ànima espectant,un tremolor a la pell quan tot un poble arrancael "Nostra festa ja...".

He rist amb Gaiato i amb Vicentíni he plorat el dia dels tronsquan tot eren perdonsi enyoràvem el nostre estimat Fermin.

He après de la dignitat festera dels majors,assaborint el petit detall,i he oblidat disputes i rencorscom hereu del més antic trellat.

He estat "fatigat",he trencat més de dos gotsi també, i qui no?,dues o tres tristors.

Amb orgull duc el brodat,les punxades de ma mare a l'esquenai m'ompli de goig veure la casa plena,(el timonet, la diana, la nostra ansietat)i per tots els costats, la manta miquera.

Em sent Miquero,encara un poc bardoll,ple de somnis, i d'il·lusions;tinc quaranta sis anysi enguany baixaré amb carrossa,és l'any del capità.

Octubre-Novembre. 2001

MIQUEROS 2001 (Aiguafort, planxa de 25x33)

"Ballarina"A SOL PICÓ

Al país on arribavatot el que el vent s'enduia,les estimes maltractadeses van reunir un diai decidiren constituir-se en déus.

Investits d'oblit i present,començaren a recobrartot el que en la tardor havia fugit,i amb proverbial forçaferen ballar la gran baldufa oblidada.

Reien les estimes un i altre dia,contemplant eixe ball, el seu temps,i amb carícies d'enyorançaanaven llimant, poc a poc,veta a veta,la fusta de la memòria.

Al país on anava a parartot el que el vent s'enduiadel cor del record,un dia il.luminat de somnis,va emergir una ballarinadespullada de tristors,un sol lleuger fruit del desig,gairabé ja una primavera.

Novembre-Desembre 2001

BOATO 2001 (Aiguafort, planxa de 33x25)

"Anònims"

A la Junta, a tantes Juntes

Nosaltres que passetgemalegrement pel jardí dels somnisi que envoltats de músicsarribem al mateix cel. . .

Nosaltres, que a les carrosses,a les esquadres o a cavall,recollim l'il·lusió d'un pobleun dia d'abril tots cap avall...

Nosaltres, tots nosaltres,hem de guardar el millor abraç a tota eixa gentque d'una manera callada, i tot l'any,suportant egoismes i oblidant el no puc més,omplin amb orgull el nostre castell d'il.lusió.

Als que res demanen, a tots ells,els devem la mà oberta;així i tot, mai no els podrem pagarla gelor de la seua entregada suor.

Novembre 2001

SANT JORDIET 2001 (Aiguafort, planxa de 33x25)

"La fàbrica d'il.lusions"

A ALEJANDRO I PAQUI

Ben de matí, en aquest primer dia faener del'any, una boira ben humida cobria tota la vall. Mentrem'apropava a la ciutat he consultat de reüll la nota del'empresa. La fàbrica d'il.lusions es trobava a la PlaçaJaume el Conqueridor. A una cafeteria, la primera que hetrobat oberta en arribar a Alcoi, repassava els detalls de lavisita que en uns moments iniciaria. Deien els papers quela fàbrica duia oberta uns trenta anys i, de cop, em venienal cap tots els tipus de problemes amb que em trobaria: elgenerador central de creativitat, el pou dels somnis migsec, l'índex de repeticions pels núvols, etc... Ja duiamés de quinze anys de feina; aquestes eren precisamentles meues especialitats: Enginyer Superior de Creació,branca autoestima, era el que posava a la meua tarja depresentació. Avui, però, em sentia realment expectant.Mai no havia revisat una fàbrica especialitzada encreacions de teatre i en festes de moros i cristians. Sentiauna gran curiositat professional per veure quines serienles conseqüències i els desgasts que produïa aquestaespecialització.

He pagat el cafè (per primera vegada en euros isembla que m'ha anat bé) i després de mitja hora he pogutaparcar el meu cotxe en aquell barri de trànsit infernal. Ales deu del matí em trobava, finalment, a la porta de unhuitè pis, l'entrada a la fàbrica.

La jornada ha estat intensíssima i s'ha allargat mésdel previst. A les set de la vesprada, esgotat i satisfet,he pogut acabar la tasca i deixar-ho tot pràcticamentarreglat.

Ja a la sortida del poble, a la mateixa cafeteria,m'he aturat per reposar forces i elaborar l'informe de la.visita.

Estic totalment impressionat per tot el que hevist. Quins resultats! En més de huit-cents projectesrevisats la mitja del nivell de fantasia ha estat de 9,21(de 1 a 10). I el que és més sorprenent i m'ha deixattotalment encisat: el desgast del generador central decreativitat era d'un 0,3 per 1000, pràcticament res. Entota la meua experiència professional només una voltahavia vist tan alt nivell de creació continuada i tan pocdesgast. Quina meravella!. Atot això hauríem d'afegir,que el pou dels somnis estava pràcticament ple i al'aroma excel·lent que desprenia només li sobrava unpoc de fum. El cor central de la fàbrica, per tant, estrobava en un estat excel·lent, com mai no ho hauriapogut imaginar. La resta de la fàbrica tenia quatre detallsper resoldre, bàsicament un petit excés de greix i, aixòsí, una peça relativament important que pràcticamentno funcionava.

El nivell de paciència contra la mediocritat estavabaix mínims i tenia la vàlvula trencada. Això haviacomençat a afectar la cèl.lula central de l'autoestima,que no és el cor, però sí el cervell d'aquest tipus defàbriques. He substituït la vàlvula i he deixat ple el nivellde paciència. Vull, però, consultar el meu col·lega experten medi ambient perquè em diga si aquell desgast tanfort pot ésser fruit d'una ciutat xicoteta tancada dinsd'una vall o, per contra, pot ésser degut a l'exposiciócontinuada a les festes de moros i cristians. Si qualsevold'aquestes hipòtesis es confirmarà, s'hauria d'acurtar eltemps de revisió i hauríem de tornar en quatre o cincanys. De cap manera hem de deixar que eixa centralde creativitat tan productiva s'arribe a deteriorar el mésmínim. Mai no ens ho podríem perdonar.

La nit i la gelor tornaven a cobrir aquesta ciutat quejo abandonava. No podia llevar-me del cap tots els estelsque havia tingut el plaer de poder revisar. Tota aquestagent que, carregada de borses, passetjava alegrement,sabria realment el que té al sí del seu poble?

Gener 2002

GRUP DE MÚSICA 2001 (Aiguafort, planxa de 33x25)

Nit de Nadal

És un dia de vent i fred.Al cel blau i netel visiten quatre núvolsque s'encanten a les penyesdel Barranc del Cinc.

Avui és diumengei tots desdejunem junts,xocolata amb xurros,i després, disparats,anem a arrasar botigues(avui obertes) per a fer lesdarreres compres d'aquest jocon comprem el que no necessitemi paguem el que no devem.

Ningú, però, es pot resistiri un es troba a la corseteria(sort que hi ha Rosita)o a la joieria, cercant no sapsben bé el què.

Per fi arribes a casai amagues els regals onels altres no els han amagati et quedes relaxat i derrotat.Saps que només et quedaper acabar el dia dues o tresmariscades, torró i més torró,figues seques, nousi tot el cava del món.

Serà una bona nit.

Desembre 2000

"Dia de Nadal"

Dia de Nadal,ben de matí ixes al carrer,la gelor és eixuta, i la ressacasembla que ho ompli tot.

Tal com t'agrada tornesa caminar en soledat pel teu poble.

T'adreces cap el cementeri,sempre que pots ho fas,i enmig d'eixa claretat grisxarres amb els avantpassats,Leonor, Matilde ...,i rememores qui s'ha mortdes de la darrera visita.Trobes companys de col·legii molts caminants del paisatgede la teua memòria.

Tornes cap Alcoirespirant eixa gelor tan teua;et sents sol, un poc buit.

Aspires la brisa de Mariolai envoltat de vida,mentre la ciutat desperta,et sents en pau, en la teua pau.

Ha fugit la tristori han tornat les ganes frenètiquesd'estimar la vida.

Desembre 2000

"Tornar a la terra"

Tornar a la vidai trobar un lloc de pauhui que l'ambició es debilita.

Tornar a la terra,roig fosc de la teua sangi fer les paus amb el passat.

No és per ventura en el passaton trobem les clausdel nostre recorregut?

No és l'olor d'un matíal carrer Casablanca el que il·luminaara el teu caminar?

No és aquella brisa a Sant Antoni,de matinada, amb ton pare,la mirada serena d'avui?

Tornar al teu sol i a la teua llumi ésser també llum.

Tornar a la vida,olla eixuta i arròs caldós,el diumenge la pilota i uns bons cigrons.

Gener 1996

BANDEROLES 2001 (Aiguafort, planxa de 25x25)

"L´Escenari"

A "L'Escenari" veníem carregats de somnisper a compartir la redentora revolució i, si hi havia sort,conèixer xicotes a les que puguérem besar.

Érem uns jovens pobres, quasi sense llenguatge,però havíem llegit que el món podia ser nostrei que la sexualitat alliberava l'home.

Després tornàvem de buit al llit i a les lectures,i, el dissabte que ve, de nou a "L'Escenari",a la "recherche" d'un home nou i d'una dona que ja éshora.

Hui, vint i tants anys després, he tornat a "L'Escenari",el cambrer, pelat del tot, no m'ha reconeguti jo tampoc no he conegut a ningú més.

Juny 2001

TRABUC 2001 (Aiguafort, planxa de 33x25)

"La nostra veu"

Jo tinc una veu,una veu xicoteta,una mar saladai un lledoner orgullós.

Tinc una terra mora,i un melangiós ametller,també una llengua que s'apagai una explosiva solitud.

Això és el que tincquasi un principi,quasi un record.

Febrer 2000

PLUJA 2001 (I REFLEX) (Aiguafort, planxa de 25x33)

MORO A CAVALL 2001 (Aiguafort, planxa de 33x25)

CAPITANIA MIQUEROS 2002

ALFAGRÀFICE D I T O R S

ALFAGRÀFIC