Economia, banca i mercats financers · de determinats fenòmens, però no tindria la possibilitat...
Transcript of Economia, banca i mercats financers · de determinats fenòmens, però no tindria la possibilitat...
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 2
ÍNDEX
QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE EMPRESARI I CAPITALISTA ............................... 3
PER QUÈ UN EMPRESARI CREA UNA EMPRESA? .................................................. 8
L’EMPRESA PRIVADA I ELS COSTOS DE TRANSACCIÓ .......................................... 8
LA TEORIA DELS CONTRACTES .............................................................................. 10
CONCLUSIONS ........................................................................................................... 20
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 3
QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE EMPRESARI I CAPITALISTA
El terme empresari té moltes accepcions, María Moliner en el seu Diccionario de
uso del español li assigna paraules com: abordar, escometre, afrontar, arriscar-se,
obrir bretxa, decidir, embarcar-se en, obstinar-se, trencar gel, llançar-se,
organitzar, començar a… La literatura sobre el tema és, així mateix, amplíssima i
s’hi pot veure l’empresari com a factor de producció, com a coordinador i
creador de l’equilibri, com a gerent i líder carismàtic, com a innovador, com a
factor de creixement econòmic… Curiosament, els llibres d’economia del segle XX
han tractat poc del tema o ho han fet només parcialment i, en qualsevol cas,
quan ho han fet no li han donat la importància fonamental que té aquesta figura
en el procés d’assignació i optimització de recursos en contextos d’informació
dispersa. És veritat que, durant el segle XX, fins i tot premis Nobel d’Economia van
elaborar una “teoria de l’empresa”, però no una “teoria de l’empresari”.
Afortunadament, avui ja està reconegut comunament que el paper de
l’empresari no pot estar al marge de la teoria de l’empresa. No obstant això, la
figura de l’empresari sí que va estar present en el pensament dels autors clàssics
d’economia durant gran part dels segles XVIII i XIX. Van tractar el concepte
d’empresari, l’abast de les seves funcions i la seva importància en la vida
econòmica. És veritat que van posar l’èmfasi més aviat en “els capitalistes”, que,
per a ells, eren els que acumulaven, assignaven i controlaven el capital. Així,
Anne-Robert-Jacques Turgot considerava el capitalista com a emprenedor
perquè “és el que avança fons als factors i perquè afronta el risc”. Richard
Cantillon va introduir la paraula entrepreneur per referir-se a qui “afronta riscos
pagant a preus coneguts el que no sap si podrà vendre a preus amb benefici”.
Així mateix, en el pensament de Cantillon hi havia present la diferència entre els
que “aporten els fons per a un negoci i els que descobreixen l’oportunitat per
obtenir-ne guanys” i, encara que no va fer una referència explícita al risc, sí que
va dir que l’activitat dels comerciants, agricultors i industrials “està associada amb
esdeveniments futurs sobre els quals no hi ha certeses”.
Dos segles més tard, Ludwig von Mises definiria l’arrel de la funció empresarial de
qualsevol ésser humà com “l’acte d’assumir la incertesa”. El mateix Mises en el seu
llibre clau L’acció humana, va dir que aquesta “acció” s’ha de mirar des de
l’aspecte de la incertesa, inherent a la mateixa labor d’empresari, al qual va
qualificar com: “persona que actua d’acord amb els canvis que tenen lloc en les
dades del mercat”. Un deixeble de Mises i Premi Nobel d’Economia, Frederick
Hayeck, va parlar del coneixement dispers i la necessitat, per tant, d’establir
formes organitzatives que l’aprofitin al màxim i que, precisament, “els primers
dilemes als quals s’enfronta un empresari es relacionen amb el descobriment, la
mobilització i la integració d’aquest coneixement dispers”.
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 4
Abans que Mises i Hayeck, un altre “economista clàssic”, Jean-Baptiste Say, que
era, ell mateix, un empresari, va posar aquesta figura en el nucli de l’activitat
econòmica. És a J-B. Say a qui devem la distinció entre els integrants d’un procés
de producció: l’esforç laboral, el coneixement tècnic i l’aplicació d’aquests
coneixements, mitjançant un processos de coordinació i direcció, duta a terme
per l’empresari. En la visió de Say, l’empresari és un “intermediari entre propietaris
de recursos i consumidors” i assenyalarà que en seguir la demanda dels
consumidors, indicada pels preus, els empresaris porten el capital i els recursos cap
als sectors més rendibles. Igual que Cantillon, parlava de la separació entre les
funcions de l’empresari i l’oferent de capital en el procés econòmic. Al segle XX,
Frank Knight va distingir entre risc i incertesa; ambdues coses són clau en la labor
d’un empresari. El risc fa referència a un esdeveniment en el qual la probabilitat
d’un resultat pot ser establerta, raó per la qual podria tenir lloc la possibilitat
d’establir un contracte de segur sobre aquest resultat. En el cas de la incertesa, no
és possible establir una probabilitat de cap resultat. En aquest cas l’entrepreneur
podria buidar part del risc comptant amb informació sobre l’experiència anterior
de determinats fenòmens, però no tindria la possibilitat de disminuir la incertesa, ja
que és, per definició, només una estimació subjectiva.
No obstant això, com hem dit, la literatura econòmica del segle XX, en concret la
de tipus neoclàssic, va marcar un gir sobre aquest tema i l’empresari va quedar
absent del pensament econòmic gairebé del tot. En els llibres de la
“microeconomia neoclàssica”, com després veurem, es recorre al terme
impersonal d’empresa, però parlant-ne com una organització que compra béns
de producció, els transforma tècnicament i ven els béns finals que obté en el
procés. Per a “el seu tipus d’empresa” sempre se suposen donats els valors de les
variables clau, com: preus dels recursos i dels béns, la tecnologia i les relacions
entre els elements del model. Per això, la tasca econòmica en aquesta “empresa
neoclàssica” es redueix a triar la combinació òptima de producció i ocupació de
factors que maximitza els beneficis però sense que la figura de l’empresari
aparegui per enlloc, la qual cosa no pot deixar de sorprendre, ja que és
l’empresari que, amb la seva iniciativa i esperit emprenedor, es destaca d’entre
els altres, anticipa les demandes futures, determina l’ús dels recursos i assumeix
riscos i incerteses, fent-ho en base a les seves expectatives, que sempre pondera
amb els costos d’oportunitat de les rendibilitats alternatives existents i obtenint
unes estimacions de les quals no té cap certesa. Per això, els beneficis
empresarials provenen de l’encert en les previsions de les demandes futures i les
pèrdues deriven de les estimacions errades. Totalment el contrari del que ens diu
la teoria econòmica neoclàssica!
La conducta optimitzadora de l’agent econòmic de la teoria microeconòmica
neoclàssica no considera la tasca d’identificació dels millors cursos d’acció i dels
mitjans idonis per aconseguir-los. Per a això hauria d’integrar dues qüestions:
identificar finalitats i mitjans, d’una banda, i perseguir la màxima eficàcia, de
l’altra. L’empresari és clau per a ambdues coses i per això no es pot obviar,
perquè és el que té una capacitat especial per estar alerta davant de diverses
alternatives. Aquest és el seu business acumen (la seva “perspicàcia per als
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 5
negocis”), que resideix en el seu “saber on buscar”, la qual cosa li ve d’una
especial sensibilitat per captar dades de l’entorn que no diuen res a la majoria
però sí a ell i que són informacions disperses i atomitzades entre els diversos agents
econòmics.
Com els processos de mercat tenen lloc al llarg del temps l’activitat empresarial
és inseparable de la incertesa, però l’empresari no només assumeix incerteses,
sinó que també cal definir-lo com ho va fer Israel M. Kirzner, com la “persona prou
alerta per detectar oportunitats no descobertes i disposat a aprofitar-les per
obtenir-ne una recompensa”.
Per la seva banda, Joseph Allois Schumpeter considerava la innovació com un
factor a clau en l’actuació empresarial. Va arribar a dir que l’empresari es
prestava sempre a una labor de “destrucció creadora” perquè no està mai parat i
sempre en canvi continu, buscant noves oportunitats i aplicacions per als seus
productes o serveis. Kirzner, en certa manera, va corregir Schumpeter dient que
“l’empresari no és un provocador de destrucció al mercat per se” sinó que també
“es dedica a identificar ja tenia dins seu i s’havia d’implementar, ja es tracti
d’aplicacions tècniques dels avanços de la ciència o noves i millors assignacions
de recursos”. Kirzner el veu com un “corrector nat de descoordinacions prèvies” i
un “redireccionador de recursos cap a uns objectius més apropiats de
rendibilitat”. És a l’empresari, que ha vist necessitats i oposat sistemes de solució, a
qui devem que en obrir una aixeta surti aigua o que puguem tenir la possibilitat
d’un cafè calent cada matí… (És aquesta visió de l’actuació de l’empresari,
dinàmica i creadora, la que haurem de confrontar després amb el tractament
que va fer la teoria econòmica neoclàssica de l’empresa, que la veu d’una
manera “estàtica i sempre en equilibri”.)
Anys més tard, també Kirzner, classificarà l’activitat empresarial en tres tipus:
Arbitratge,
Especulació i
Innovació
L’arbitratge es refereix a compres i vendes instantànies (es podria pensar, per
exemple, en un mercat de derivats entre operacions spot i de futurs).
L’especulació s’entenia com un arbitratge però a través del temps, i la innovació
com la creació d’un nou producte, un mètode productiu o una organització
diferent.
Per a Kirzner, l’acció empresarial és sempre especulativa i arbitradora i l’empresari
“en estat d’alerta”, que busca descobrir i explotar desajustos, és un “empresari
pur”. L’“empresarialitat pura” és independent d’aspectes externs com la propietat
dels béns de capital. El “descobriment empresarial” té les característiques pròpies
d’una idea que ve a la ment de sobte a persones atentes i perspicaces i que
busquen engegar-la encara que no siguin capitalistes. Kirzner no nega que un
capitalista pugui ser un empresari, ni que un empresari pugui tenir recursos per a la
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 6
inversió. Però si a algú li ve una idea al cap i busca posar-la en pràctica, és senyal
que estem davant d’un “empresari pur”, independent que tingui o no possibilitats
o recursos financers per fer-ho.
Si un “empresari pur” (algú amb una idea brillant) no disposa de capital, se li
presenten dos escenaris: aconseguir un “capitalista de risc”, un simple aportador
de fons, o finançar-se amb un préstec. (Tinguem en compte que un business angel
que té milions no necessàriament descobreix per si mateix un projecte per als seus
fons, i representa el complement ideal per a qui té la facultat d’estar alerta i
descobrir una oportunitat). En el primer cas, el capitalista aporta la totalitat dels
fons i se suposa que hi haurà un repartiment de les participacions. Aquí, el
capitalista que arrisca els fons es converteix en empresari i continua sent, al mateix
temps, un capitalista. A més, segons el contracte establert, l’emprenedor ara
també és un capitalista per la seva participació accionarial. L’altre cas suposa un
préstec pel 100 % o combinacions mixtes de capital de l’emprenedor, del
prestador (sense participació accionarial) i fins i tot pot ser que hi hagi tercers
capitalistes. En tots els casos, la nova emprenedoria es cristal·litza en l’adquisició
de diferents actius que conformen l’empresa. Més tard, l’emprenedor també serà
propietari, d’acord amb la seva participació, dels productes elaborats per
l’empresa i dels resultats en cas que es materialitzin. En el primer cas, si el projecte
fracassa, les pèrdues recauen proporcionalment sobre el capitalista i
l’emprenedor que ha esdevingut capitalista. Però centrem-nos en el segon cas; és
possible parlar de pèrdues de l’emprenedor quan tot el capital prové d’un
préstec? L’emprenedor ara no és menys pobre que abans de tenir la idea, però sí
que és més pobre en comparació amb el moment d’adquirir els actius i fer-se
propietari… Diguem d’una vegada per totes, que “l’empresarialitat” és la força
motriu dels mercats, independentment de la propietat i el capital. També és cert
que les idees que al final es duen a terme depenen de l’accés al capital. El que
permet el procés d’aprenentatge, propi del mercat, és que els millors
descobriments tendeixin a aconseguir capital i els pitjors no.
Cal admetre la idea de l’empresari pur per dos motius: primer, perquè posa la
“categoria” d’empresarialitat en el descobriment, sense discriminar-la per la seva
vinculació amb la propietat i, segon, perquè representa una explicació de la
realitat empresarial on tants emprenedors expliquen “només” amb una idea
creadora de valor. Un “empresari pur”, tal com remarca Kirzner, no pot vendre
normalment la seva visió, ni el seu judici empresarial, en un mercat organitzat a
causa dels alts costos de transmissió del coneixement. Per aquest motiu, haurà
d’aconseguir el capital necessari per donar espai al naixement de l’empresa. A
més de poder estar separat, en tot o part, de la propietat del capital, l’empresari
pur es distingeix perquè assumeix la incertesa de les seves accions, la qual cosa és
una característica universal de l’acció humana. És a dir, l’aparició de les
signatures s’explica per un acte empresarial pur en primera instància. Poden
materialitzar-lo persones que ja disposen d’un capital o que el busquen amb
persones de fora, amb les quals després comparteixen la sort del projecte.
L’empresari pur de vegades està dins d’una mateixa empresa, ja que disposen de
departaments de R+D potents, en què es duen a terme activitats creatives per
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 7
descobrir noves oportunitats per engegar dins de la mateixa empresa o fent una
acció d’intraemprenedoria en societat amb el treballador creatiu i innovador.
Com que la capacitat empresarial està present, en major o menor mesura, en
cada individu, l’empresa ha d’aprofitar les habilitats dels seus membres per
descobrir com “crear valor”. (En l’empresa moderna, gran quantitat de
“descobriments empresarials” són producte dels gerents i els mateixos
professionals contractats i no tant dels tradicionals agents de la “teoria l’empresa”
de Coase.)
El creixement de les grans empreses seria inexplicable sense la figura del gerent o
del treballador que actua com a “empresari pur”. Com que la innovació és
necessària per al creixement d’una empresa, el seu propietari té com a missió
afegida mobilitzar les capacitats empresarials dels recursos humans de l’empresa
cap a aquesta finalitat. Però aquí, “la seva labor educadora” ha de ser la de fer-
los veure que tota innovació s’ha de plasmar en un “pla de negoci” que ha
d’aportar un “valor actual net” positiu o una rendibilitat superior a la taxa
d’ocupació del capital en una alternativa actual de similar risc. (Com incentiva
gerents i treballadors és una qüestió que tractarem després i que veurem que té
conseqüències importants.)
Aquest empresari també ha de transmetre als seus col·laboradors que
l’aprenentatge empresarial mai no para ni queda en un estat de repòs, ja que la
solució a qualsevol problema plantejat fa sorgir nous problemes. Els intents de
resoldre’ls, tinguin èxit o no, faran aparèixer nous problemes i, en conseqüència,
nou coneixement. L’empresari constitueix explícitament la força que mou
l’economia perquè és el que decideix l’ús dels factors productius. Per a Mises, no
són els gerents, sinó els empresaris purs i els capitalistes emprenedors els que tenen
la decisió més important des del punt de vista econòmic: definir cap a quins
sectors dirigir-se i com assignar els recursos escassos.
En resum, l’empresari és el que descobreix les oportunitats de benefici (participi o
no en el capital), pren les decisions per implementar la idees i les lidera. Hi pot
haver empresaris no capitalistes, però tots detecten oportunitats. La seva labor en
aquest descobriment d’oportunitats suposa un coneixement subjectiu, de tipus
pràctic, no articulable ni formalitzable com sí que ho és per a les ciències naturals.
Aquest coneixement és alhora quelcom molt fragmentat en la ment d’individus
aïllats i no coordinats, i que es dóna en condicions difícilment repetibles de temps i
espai. És evident que qui està alerta està en millors condicions de “caçar la idea”,
de la mateixa manera que qui passa molt de temps mirant el cel en nits amb
poca lluna té més possibilitats de veure un estel fugaç. (L’acte de tenir una idea
empresarial és semblat a estar “en el lloc i el moment adequat”.) És clar que
perquè aquesta “vigília” tingui èxit també cal una mica més que “adquirir patent
d’empresari” ja sigui per haver-se llicenciat en ADE o tenir un MBA. A més, tampoc
no és que “aquests diplomes” facin a un líder, com bé assenyala Henry Mitzberg
en el seu conegut llibre: Managers. Not MBAs.
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 8
PER QUÈ UN EMPRESARI CREA UNA EMPRESA?
L’EMPRESA PRIVADA I ELS COSTOS DE TRANSACCIÓ
Sabem que hi ha dos “ordres espontanis” fonamentals en el nostre sistema
econòmic: la propietat privada i els contractes voluntaris. La primera ens assegura
que disposem dels nostres béns i drets i, la segona, que podem habilitar entre
nosaltres i tercers relacions cooperatives i mútuament beneficioses de les
propietats de cadascú. (D’altra manera, no hi hauria possibilitat d’establir i
coordinar descentralitzadament una infinita quantitat d’accions per causa del
sistema de divisió del treball.) La propietat privada és una institució que no ha
inventat per ningú: va ser el producte secular d’una evolució social en la qual les
persones, en la seva lluita contra l’escassetat, van orientar les accions humanes
per satisfer les seves necessitats en col·laboració i no en lluita fratricida. En fer-ho,
van anar descobrint els instruments culturals, jurídics i econòmics més eficaços per
resoldre els seus problemes de vida i supervivència. Per això, la propietat privada
no és una altra cosa que un règim jurídic particular en el qual els drets de
propietat són drets subjectius de caràcter individual, exclusius i de lliure transmissió.
L’empresa privada no és res més que una forma específica d’organització i
control de la feina d’altres per part del propietari, que té dret al benefici final
obtingut.
El mercat coordina les decisions entre empreses, però sembla que poc o gens dins
de cadascuna. Fora de l’empresa, mercat i preus són la norma; dins de l’empresa,
només hi ha l’autoritat de l’empresari…?! Aquest és un tema que sembla molt
contradictori, perquè, si tan bons són el mercat i la informació dels preus… per
què acceptar la submissió i “la dictadura” d’un empresari? I, per la seva banda,
els empresaris, per què accepten “costos fixos” de treballadors que “integren” a
les seves empreses (els “enquadren”, com se sol dir amb un llenguatge “més
militar”) si podrien contractar-los lliurement al mercat com a professionals lliures
quan els necessitessin? Quina és la causa que un conjunt de persones es posin
d’acord per delegar en una altra la responsabilitat d’administrar i coordinar la
feina de tots, acceptant cadascun el que se li digui el que ha de fer, a canvi de
rebre un salari fix regular, no aleatori o no sotmès a variacions estacionals o
d’obtenció de treballs de tercers? En fer-ho esperen que, qui està al capdavant i
corre els riscos que ells no prenen i assumeix, a més, la incertesa no cognoscible,
compleixi la seva “promesa” de fer aquests pagaments. Per a això, el patrimoni
amb què inicialment compta aquesta persona és una garantia d’aquesta
esperança. És clar que, per al seu propi interès, l’empresari dirigirà l’empresa de tal
manera que no es perdi aquest patrimoni. Sense la garantia del patrimoni
compromès no hi hauria col·laboració voluntària del personal ni dels creditors
externs, ja siguin proveïdors o banquers.
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 9
La història ens aclareix suficientment aquest punt, la complexitat va ser, i és,
també avui, la causa, de l’associació empresarial. A l’edat mitjana van ser les
empreses navilieres les que primer es van constituir com a tals, per causa de les
dificultats i regs inherents a la seva actuació. Al segle XIX la complexitat de les
tècniques de fabricació i d’utilització de recursos i d’aplicació de la ciència no
haurien estat possibles sense aquesta actuació conjunta unificada que va
significar l’aparició de la corporació. Més a prop dels nostres dies, Ronald Coase,
que va ser Premi Nobel d’Economia, ens ho va explicar en un article molt simple
escrit en 1937. El va titular: The nature of the firm (‘La naturalesa de l’empresa’)
dient-nos que l’empresa (“la firma”, traduït literalment de l’anglès) es funda per ser
una estructura organitzativa afavoridora de la transmissió del coneixement i per
aportar una reducció dels costos de transacció. (Si unifico la presa de decisions no
hi ha necessitat de negociar al mercat cada servei que es requereix.) Però això
ens porta a preguntar-nos: per què no hi ha una sola empresa que ho faci tot en
una completa integració vertical…? La resposta ens la dóna, altre cop, Ronald
Coase: això és a causa que, diu Coase, conforme avança la centralització i la
grandària, els costos de control, gestió, administració i relació (i també hi
afegiríem els costos de desmotivació de les persones) s’eleven molt i anul·len els
avantatges de la centralització. El cost de produir internament no només inclou el
cost específic de fabricar, sinó que afegeix els d’organitzar la producció i de
trobar els proveïdors i negociar-hi. No tindria sentit negociar al mercat, per
exemple, cada servei laboral que una persona presta a l’empresa, i això fa que es
prefereixi un contracte general que estableixi relacions de jerarquia entre les parts.
Pot ser factible subcontractar la logística dins d’un contracte marc anual o fer-ho
cas per cas, però no té sentit fer res similar amb la feina d’un gerent o un director
comercial o un country manager i altres treballadors pels quals negociar i
contractar el seu treball diari seria altament costós. D’altra banda, entre els costos
de transacció més importants de passar pel mercat hi ha els de negociar,
informar-se, buscar i seleccionar preus i qualitats de productes. En general els
costos de transacció de fer servir el mercat disminueixen a mesura que augmenta
la integració de processos dins de la mateixa empresa. Per aquesta raó només
convindrà créixer en integració fins que els costos superin els avantatges o fins
quan hi hagi una empresa auxiliar a la qual subcontractar el treball i que sigui
capaç d’oferir la mateixa qualitat amb millors preus i serveis.
La inestabilitat monetària, un dels reflexos de la qual és la incertesa sobre la
inflació futura, dificulta l’establiment d’expectatives i, amb això, els costos
d’establir contractes amb proveïdors externs a l’empresa, la qual cosa significa
més costos de transacció de passar pel mercat i augmenta els incentius per a la
integració d’activitats dins d’una empresa. El sistema impositiu vigent en alguns
països pot facilitar la integració de processos dins d’una empresa i indueix a
“saltar-se transaccions” de mercat, cosa que incrementa que es vegi millor
agrupar-se dins d’una empresa.
D’altra banda, la no existència d’un complet estat de dret o una justícia deficient
augmenta els costos de transacció de passar pel mercat, en ser els contractes
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 10
menys confiables i la solució de demandes i arbitratge més onerosa, això també
augmenta els incentius a integrar activitats dins d’una empresa. Així mateix, un
sistema jurídic i regulador més feble pot minimitzar la importància dels drets de
propietat (per exemple, per temor a expropiacions), cosa que afectaria el desig
d’integració dins d’una empresa.
Una altra paradoxa que influeix a agrupar-se empresarialment és que els costos
de transacció impliquen altes dificultats per als accionistes minoritaris, en no poder
conèixer les decisions que es prenen o influir-hi, ja que el seu vot queda atomitzat
en la “massa social”. No obstant això, sabem que la seva existència és important
en totes les grans corporacions. La causa de la seva permanència és que, a
ambdues parts, els beneficia l’acord: als inversors els dóna “diversificació” en la
col·locació del seu capital, a més, poden entrar i sortir segons les seves
expectatives. Als “empresaris purs” els ofereix la possibilitat de comptar amb un
finançament en condicions de cost, eficàcia i seguretat superiors que si recorren a
grans inversors que imposarien les seves condicions. A més, en els moments
actuals, les necessitats dels grans projectes industrials superen qualsevol “fortuna”
personal i es fa necessari el concurs d’una multiplicitat d’aportadors de
finançament. Ens podríem preguntar per què no es recorre més a l’endeutament,
ja que aquest ofereix avantatges indubtables, des de menors costos fiscals a “no
esgotar” els recursos propis, passant per les possibilitats (això sí, passatgeres)
d’oferir rendibilitats altes als amos a igual xifra de beneficis quan s’està endeutat,
etc., però, per la seva mateixa especificitat, aquest recurs al deute queda limitat,
perquè, quant més deute, més risc d’entrar en una situació financera delicada. En
efecte, el deute s’ha de retornar i si els tipus d’interès van a l’alça i les taxes de
rendibilitat del negoci a la baixa, es pot donar “un palanquejament invers”.
LA TEORIA DELS CONTRACTES
L’activitat empresarial es pot entendre com una successió de contractes de
diversa naturalesa. Els costos de coordinar, vigilar i negociar els acords establerts
en els contractes són importants, igual que vigilar i obligar que es compleixin
aquests acords. Aquests “costos” tenen molt a veure per decidir utilitzar el mercat
o substituir-lo per una estructura de comandament vertical. Quan els propietaris,
per la complexitat i dimensions de l’empresa, es converteixen en principals, passen
a contractar gerents (agents) que condueixen l’empresa en el seu lloc. Es passa
així a un nou estadi en el qual es considera l’empresa com una manera especial
d’aplicació de la institució social dels “contractes”, que s’acaben per establir
d’una manera o una altra, explícitament o implícitament, com “una constant” en
la “cadena de treball” de qualsevol empresa.
Decidir qui és principal i qui agent és preguntar-se, en realitat, qui té més
competències o informació per acomplir l’activitat per a la qual se’l “contracta”.
Es pot contractar un metge com a gerent d’un centre sanitari, però ell mateix pot
assumir el paper de principal quan delegui en els seus metges assistents i en els
serveis d’infermeria. L’empresa acaba per ser un “ordre espontani” que les
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 11
persones ens hem donat en la societat per dur a terme millor un conjunt de
tasques, que han acabat per tenir un substrat jurídic més o menys ferm. Per a un
altre economista, també Premi Nobel d’Economia, Eugene Fama, la separació
entre propietaris i directius no tan sols no és dolenta sinó altament eficaç, perquè
actualment no és possible mantenir sempre unides les funcions d’assumpció de
riscos i de gerència. Hi ha mercats diferenciats per a cadascuna. El d’aportació
de fons amb risc es regeix pels mercats de valors, en què aquests riscos es poden
“diversificar” i també serveixen per exercir un control de si “agrada” o no el rumb
que imposen a l’empresa els seus directius en vendre i provocar la baixa de les
cotitzacions. Per la seva banda, els gerents estan interessats en el seu “propi
mercat”, que valora les seves carreres pels èxits aconseguits.
No obstant això, aquesta relació entre principal i agent no està exempta de
disfuncions. Per al principal, l’avantatge consisteix a poder aprofitar-se de les
competències i del “saber fer”, així com del domini d’informació de gestió, que té
l’agent. Però, al mateix temps, aquesta delegació origina un problema
d’asimetria: el principal acaba per disposar d’una informació imperfecta sobre
l’empresa de la qual és propietari i s’ha d’assegurar que l’agent orienta la seva
activitat al compliment dels objectius que li ha marcat i que no actua en profit
propi o, fins i tot, en clar perjudici dels seus interessos. Per tant, el principal es veu
confrontat amb el problema d’assegurar contractualment que el seu agent
aporta els rendiments que millor responen als seus interessos. Si fos possible que
totes les parts tinguessin informació perfecta i sense costos, llavors no caldria
recórrer a la funció de l’agent. Per això, l’objecte central de la Theory of Agency,
va a ser estudiar aquesta “configuració contractual” entre principal i agent, i es
va determinar aquesta relació per les condicions de “repartiment asimètric
d’informació i d’incertesa”, així com per l’assignació de riscos diferents. A més,
aquesta teoria planteja quins mecanismes (d’incentius, de control, o de sistemes
d’informació) poden ajudar a gestionar més eficientment aquests problemes.
La “teoria dels contractes” es recolza en unes idees bàsiques:
Es consideren les organitzacions i les seves relacions amb l’entorn com a
xarxes de contractes (nexus of contracts). S’hi estableix una organització
basada en l’ordre espontani dels contractes lliurement contrets per les
parts.
Hi ha un model de “comportaments” que se centra en la maximització de
la utilitat, atenció a les diferències d’interessos entre les parts i d’actituds
davant el risc, així com en una “racionalitat econòmica” de l’actuació de
l’empresa.
S’adopta una concepció sobre la influència que comporta l’asimetria en el
repartiment d’informació en les parts contractants.
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 12
S’entén que els contractes vinculen jurídicament o tàcitament drets,
competències i obligacions de les parts, així com el repartiment dels
beneficis obtinguts.
D’altra banda, aquesta teoria també pressuposa que la configuració òptima dels
“contractes d’agència” inclou tenir en compte i, en certa manera, efectuar “el
càlcul” (i la forma de combatre) els costos implícits en delegar en una altra
persona aquesta tasca d’agent. Cal saber:
Costos d’assumir que l’agent actuï més en benefici propi que de l’empresa.
És el risc que l’altra part pugui aprofitar el seu avantatge en informació o
coneixements de forma estratègica en profit propi i no de forma òptima en
favor dels interessos del principal.
Costos de les mesures de supervisió. Que d’emprendre el principal per
establir i controlar el compliment del contracte d’agència. Sobretot davant
un possible “oportunisme de l’agent” al qual abans ens referíem. Inclou el
cost de l’incentivament a l’agent pels resultats aconseguits i els riscos
assumits, així com clàusules de supervisió i avaluació de les activitats que
durà a terme.
Costos de la relació de l’agent amb el principal: Són els costos de vigilar
que l’agent no actua en contra de l’interès del principal. Per exemple:
auditories que caldrà passar, controls interns que s’hauran de disposar,
reporting periòdic, obtenció i procés d’informacions de vigilància, cost de
les clàusules de rescissió i no competència, o els costos per les obligacions
d’indemnitzar per possibles danys al principal. (Donat el marge de llibertat
en la seva activitat pròpia, l’agent pot triar entre diversos mitjans per a la
consecució dels objectius, mitjans que el principal no pot observar sempre
o exactament, o només mitjançant costos molt elevats.)
Costos residuals. Atribuïbles a la pèrdua de rendibilitat alternativa a
conseqüència d’una decisió o acció de l’agent que no n’aconsegueix el
màxim possible per al principal en termes comparatius.(Hipotèticament.)
Costos o inconvenients pels riscos implícits en l’elecció d’una persona
inadequada (adverse selection). És el problema que es planteja quan es
contracta una persona per a un lloc. Risc que s’intensifica amb l’àmbit
major o menor de les tasques delegades. Encara que el principal pugui
constatar, ex post, el resultat final (balanç, compte de resultats i altres
informes) no podrà, evidentment, aconseguir informació fiable sobre la
situació ex ante de les decisions que ha pres el seu agent o sobre els
esforços reals que ha fet. Així mateix, li pot resultar difícil el saber si els
resultats positius finals es deuen als esforços de l’agent o a les
circumstàncies externes. Es pot donar el cas que l’agent compleixi els seus
objectius sense realment fer altra cosa que “deixar-se portar” per un corrent
afavoridor de la marxa de l’economia (o la inversa: trobar-se l’agent sense
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 13
cobrar els seus incentius, malgrat els seus esforços, per haver entrat l’entorn
en un cicle de recessió).
Costos del “risc moral”. Per la possibilitat de conductes oportunistes per part
de l’agent, cosa que es coneix com a risc de hold up o cost de la “no
possibilitat d’observació” o d’“opacitat de l’acció de l’agent”.
L’“especificitat” de les transaccions i el seu grau de complexitat implícit és
el motiu bàsic perquè sorgeixi aquesta situació de risc moral. Aquesta
“opacitat” (hidden action) és “la que tempta l’agent” a reduir els seus
rendiments o a desatendre les seves obligacions o a aprofitar-se de la seva
posició en interès propi. De vegades, la indemnització de sortida pactada
en els contractes per part de l’agent és tal que aquest “se sent sempre
segur”, ja que, en cas de fer-ho malament o obtenir resultats deficients, si
l’acomiaden, li queda una “indemnització suculenta”, pla de pensions i
altres privilegis… Veiem que aquest problema sorgeix quan, a causa de
l’especificitat d’algunes inversions i a la impossibilitat d’establir contractes
tan summament complets, es dóna el cas que, un cop feta la inversió, es
produeix un comportament oportunista per part de la contrapart.
El problema del hold up ens planteja dues qüestions fonamentals:
o La primera és que els contractes són sempre incomplets i que
difícilment ho poden abastar tot.
o La segona és que, a causa d’aquesta limitació anterior, l’assignació
del poder, o “control ex post” que el principal tingui sobre els actius
és molt important. És per això que els auditors sempre acaben per
dir, davant de negligències greus o fracassos de la gestió per part
dels directius, constatades a posteriori i prèviament no comunicades
en els seus informes, que no és fàcil fer responsables ex ante a
aquests directius de possibles malversacions, actuacions il·lícites o del
mal ús dels recursos emprats. (Ja que no es pot emetre judici en
contra de les decisions d’un directiu, si en els estatuts de la societat
no figura limitació al seu poder pel que fa a despesa i inversió sobre
certs recursos o béns i drets, o si resulten excessivament ambigus.)
Com es pot lluitar contra aquests “costos” o en quina mesura pal·liar-los? Aquesta
qüestió ha ocupat molt els economistes, les contribucions d’alguns dels quals han
estat reconegudes amb el Premi Nobel d’Economia, com el de 2016 que va
recaure en els economistes Oliver Hart, catedràtic a Harvard i Bengt Holström
professor al MIT. Els treballs més importants del darrer s’han centrat en la
preocupació de per què l’agent (no estrictament propietari, o tan sols en un grau
mínim per tenir algun paquet accionarial) en dirigir l’empresa no busca o no se
sent compel·lit de manera total amb els objectius del principal. Per la seva banda,
Oliver Hart en el seu llibre Firms, Contracts and Financial Structure, publicat al 1995,
es va ocupar dels denominats contractes incomplets, que diu que són els que
tenen “llacunes”, acords poc clars o ambigüitats que s’han de resoldre, bé
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 14
mitjançant una renegociació entre les parts, bé amb la intervenció de la justícia.
En un món ideal de contractes complets, no caldria que hi hagués empreses, però
com que la vida real no és així, s’entén la importància que tenen els “contractes
incomplets” estudiats per Hart per a l’economia. Com va assenyalar el Comitè
Nobel en el seu escrit de justificació: “no estem parlant de qüestions merament
teòriques, sinó de temes amb nombroses aplicacions pràctiques, com el
finançament, les crisis empresarials, les fusions i adquisicions o el control corporatiu,
entre moltes d’altres…”
S’han posat més o menys en joc tres tipus bàsics de mesures d’ajust, i
complementàriament més que alternativament, per “disciplinar” la conducta de
l’agent:
1. Els incentius. És la fórmula més usada i la més present en totes les
empreses i en tots els nivells de delegació. Els éssers humans cooperem
però ens movem molt pel conegut aforisme “digues-me com em mesuraràs
i em recompensarà i et diré com actuaré en conseqüència”. Per això
resulta molt rellevant analitzar com els contractes d’agència plantegen els
incentius de les persones a fi i efecte que “cooperin” en la generació
conjunta de riquesa. Una forma de fer-ho és la “contribució als resultats”.
Per exemple, es fa que una part del sou del venedor depengui del seu
volum de vendes (comissió sobre el total venut). Això planteja almenys dues
“ineficiències majors” i algun altre problema pràctic de disseny del sistema.
Les ineficiències són que el venedor no domina el sistema de preus finals, a
causa que els descomptes possibles que es puguin fer li poden estar més o
menys vetats i que no sempre la seva actuació, bona o dolenta, és deguda
a la seva acció sinó a la conjuntura favorable o desfavorable del mercat.
D’altra banda si l’agent té una actitud adversa al risc, és clar que
sol·licitarà més incentius per donar el que se li demana, la qual cosa
empitjora les condicions per al principal. Una altra és que el sistema es
planteja només sobre un dels eixos que importen al principal i no sobre els
dos clau i “suficients”: la rendibilitat i el cost d’oportunitat. En efecte, el tenir
vendes amb benefici o marge positiu (ja sigui en el EBITDA, acrònim de
Earnings Before Interest, Tax, Depreciation and Amortization, o en el EBIT,
acrònim de Earning Before Interest and Taxes, que és igual al nostre
acrònim BAII, o Beneficis Abans de Interessos e Impostos) és una “condició
necessària” però no diu res de la implicació dels capitals que el venedor
(l’agent o gerent en el cas general) ha necessitat per donar aquests
marges. És a dir, aquesta fixació equivocada de l’incentiu sembla
desconèixer i no tenir en compte que, al principal, li importa, abans que res,
el % ROCE (Return on capital employed) i la seva comparació, en el mitjà-
llarg termini, amb el % de “cost d’oportunitat” d’ocupació alternativa
d’aquests capitals emprats. Si només estimulem la venda, o un marge sobre
vendes, incentivem el “reg moral” de fer-ho implicant capitals en
existències i en comptes per cobrar o utilitzar instal·lacions no estrictament
necessàries des d’un punt de vista d’“economia de capital”.
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 15
D’acord amb el Premi Nobel Holmström, hauríem de fer dependre la
remuneració variable de magnituds que “continguin poc soroll”, és a dir, de
variables que només depenguin del comportament dels agents i no de
circumstàncies externes. En el cas dels venedors, per exemple, la seva
remuneració es podria ponderar o establir en funció d’un “filtre” com el
creixement del PIB, per veure si “realment l’esforç és seu o de la
conjuntura”. En el cas dels gerents, el seu “bonus” no hauria de dependre
de com evoluciona el preu de les accions de la seva empresa sinó, per
exemple, de com evoluciona aquest valor respecte a la resta d’empreses
del seu sector. El que Holmström demana és, en definitiva, que els incentius
s’estableixin de manera que permetin estar relacionats amb l’esforç
particular de cada treballador. És veritat que sistemes com el de “direcció
per objectius” (DpO) van suposar, ja fa més de seixanta anys, un avanç
clau en aquest camp, però quan els objectius intermedis o parcials (els KPI)
no estan “convenientment alineats” amb el de “rendibilitat dels capitals
emprats sobre el cost d’oportunitat a mitjà termini” poden col·lidir greument
amb l’interès del principal.
Cal reconèixer, així mateix, que una simultània optimització en el
repartiment de riscos implica una certa conflictivitat entre aquests objectius
parcials. L’assignació òptima suposaria que el principal assumís tot el risc i
per això percebés els “beneficis del capital” i que l’agent rebés, “a canvi
del seu menor benefici en relació al seu esforç real”, un salari estable. Però
aquesta solució és insuficient com a estímul per a l’agent ja que el seu
rendiment no influiria en la seva remuneració. Això significa que els
contractes orientats a incentivar per resultats sempre s’han de fer en forma
de compromís per repartir resultats i riscos. També cal tenir en compte que
en l’eficàcia dels incentius influeix molt la cultura. Als països asiàtics, per
exemple, és difícil donar incentius individuals i destacar una persona per
davant dels seus companys, perquè se n’avergonyeix. Els models de
gerència, moltes vegades, estan desenvolupats per aplicar-los fronteres
endins d’alguns països i costa portar-los a la realitat d’altres.
2. Control directe del comportament de l’agent. Això implica acordar un
gran nombre de normes de conducta i d’accions de plena observança, i
sancionar l’agent en cas d’incompliment. La “teoria de l’agència” diu que
aquesta possibilitat només es pot dur a terme amb limitacions, ja que hi ha
un gran cabal d’informació que el principal hauria de rebre i no seria
possible fer-ho en condicions de complexitat mitjana o alta de les tasques
per fer. A més, la implementació d’aquests controls directes, quan són
exhaustius i “dictatorials”, afecten psicològicament l’actuació de les
persones. Henry Fayol va dir que “l’objectiu de l’organització consisteix a
aconseguir que la feina surti”. És a dir, que el seu objectiu ha de ser que “les
persones siguin eficaces i, les seves febleses, irrellevants”. La resposta a això
ha variat en el temps i constitueix tota l’armadura de la gerència moderna i
dels sistemes de lideratge de les empreses. En un primer moment hi van
donar resposta les idees tayloristes aplicades a inicis del segle XX. Frederick
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 16
Taylor creia que “l’organització de la feina havia de ser científica, no
discrecional”. Per això advocava per implantar qüestions com:
Màquines instal·lades amb criteris funcionals o juntes a igual
operació.
Operaris agrupats d’acord amb aquesta mateixa lògica (a causa
del seu nivell tècnic i cultural diferent i minvat).
Anàlisi de tasques, operacions i “gestos elementals” per treure’n un
“temps científic” de producció i del conjunt de les tasques.
L’operari no posa el mètode ni el varia, només és objecte de treball
dels “enginyers de mètodes i moviments”.
Un cap especialista per cada taller o secció o grup reduït de
treballadors.
Muntatge final i fabricació prèvia de les peces, separades en lloc i
temps.
Concepció de la motivació de les persones sota una òptica que
després recolliria la “teoria X” de McGregor:
o A ningú no li agrada treballar…
o Tots necessitem una supervisió propera…
o Tenim tendència a la desídia i a la mandra…
Per tant, només si ens estimulen i ens posen en tensió sota una òptica de
“pal i pastanaga” s’aconsegueixen, segons Taylor, bons resultats…
Lògicament, les citades idees de Taylor han resultat inaplicables a llarg
termini. S’ha de veure el seu èxit inicial dins d’un context de tècniques de
fabricació que eren complexes, comparades amb les del segle XIX, però
encara abastables dins d’una enginyeria de producció bastant simple i que
van tenir la seva lògica en l’ocupació d’uns treballadors, molts emigrants
nouvinguts als Estats Units, sense formació industrial, amb molt baix nivell
educatiu i amb bastant desconeixement de l’anglès, per la qual cosa, cal
reconèixer a aquesta “organització” que, en aquestes condicions
“infraestructurals”, sí que va tenir la seva raó de ser, però sota aquest únic
prisma d’eficàcia temporal i fora de tota consideració d’alienacions de la
persona humana o d’anul·lació de la seva creativitat i esperit col·laboratiu.
És precisament en aquesta marginació de les capacitats de la persona en
què va florir germen del que havia de ser la seva fi, excepte en el cas de
règims dictatorials extrems. (Utilització de treballadors gairebé esclavitzats a
l’Alemanya nazi i en el cas de l’extinta URSS, en la qual no es veure com
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 17
una simple curiositat o anècdota el fet que Lenin busqués que el llibre de
Taylor es traduís al rus i es difongués àmpliament.)
Com diem, les idees de Taylor van significar grans èxits de producció en els
anys vint del segle passat per la seva utilització en les cadenes de treball, com
en el cas de l’empresa Ford, però van perdre influx quan els consumidors,
exercint la seva llibertat i comptant amb més poder adquisitiu, van buscar no
tant un producte unificat i igualitari (el FORD “model T” sempre negre i
quadrat), produïble a cost mínim, això sí, però no amb atributs de diferenciació
i representació. (L’exemple contrari van ser els automòbils “segmentats” en
preu, aparença, atributs i dissenys diferents que van llançar les diverses
empreses i marques de General Motors). El fet que Alfred Sloan, el gran gerent
de General Motors, fos el campió de l’aplicació de les idees de Peter Drucker,
un economista austríac, no va ser pura coincidència, i aquestes contrasten
totalment amb les idees taylorianes. Heus aquí els supòsits incorporats per la
DpO de Drucker des del final dels anys quaranta i inici dels cinquanta del segle
XX:
Dirigir és delegar donant autonomia d’acció però sent responsable que
s’aconsegueixi l’objectiu de conjunt.
Dirigir és aclarir les missions dels responsables, fixar objectius amb ells
(coherents amb els de l’empresa en el seu conjunt) i avaluar-ne els
resultats i identificar possibilitats de millora.
La quantitat, la qualitat, el termini i el cost de les seves aportacions
(inclòs el “cost del capital emprat”) és el que importa quan s’avalua un
directiu.
Dirigir per objectius és apostar per una concepció de la motivació de les
persones en el treball que accepta que prefereixen que les jutgin pels
seus assoliments i resultats i que necessiten una direcció continuada en
els detalls.
3. Millora del sistema d’informació del principal sobre el seu agent. Alguns han
vist a aquests plantejaments de la DpO del punt anterior com a “naif” per jutjar
massa ingènuament la naturalesa col·laborativa dels directius. Però, advocant
a favor dels plantejaments més en línia amb la DpO, Eugene Fama, a qui ja
hem citat abans, diu que delegar no vol dir no “tenir sota control” i que no
s’han de menysprear aquests mecanismes de control que s’han de crear. En
qualsevol cas, per a Eugene Fama, l’important és que directius i aportadors de
finançament no es trobin en una situació de “risc moral”: si la sanció del mercat
no s’acaba per donar o no hi ha en l’horitzó (per exemple, si la fallida no és la
“pena suprema” per a uns i no es dóna el descrèdit de la seva actuació
gerencial per als altres) perquè els poders públics se sap que hi aniran al
darrere per no deixar caure l’empresa, tot acabarà anant malament pels més
febles i per al conjunt de la societat en què l’empresa està immersa.
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 18
En fer més transparent el que d’una altra manera continuaria sent “opac”, en el
que concerneix l’activitat de l’agent, es redueixen certament les temptacions
de comportaments oportunistes per part seva. Però ja hem vist que aquests
sistemes d’informació i control suposen “costos d’agència”. La solució pràctica
més usual a les empreses per implantar un mecanisme de control és el recurs a
la Board of Directors (EUA), a l’Ausichtsrat (Consell de Supervisió a Alemanya) o
el Conseil de Surveillance a França, que, només fins a cert punt, equival al
conegut Consell d’Administració del nostre ordenament mercantil a Espanya.
Aquests “comitès” tenen la funció de supervisar, en interès dels propietaris o
accionistes, el comportament de la gerència o reservar-se certes decisions
sobre iniciatives d’alt risc, o aprovar explícitament mesures d’aquest tipus, així
com nomenar els alts directius. Però cal tenir en compte, com també assenyala
l’economista Eugene Fama, que qualsevol decisió d’inversió implica un procés
en el qual es poden distingir quatre etapes:
Iniciativa. Presentació de projectes o de business case definint “els
contractes especials” al fet que aquesta assignació donarà lloc.
Elecció i ratificació. Decisió sobre a quins projectes s’assignen unes
disponibilitats limitades fent-ho en funció del judici sobre riscos i
expectatives de rendibilitat.
Implementació dels projectes aprovats. Presa de decisions i realització
de les activitats de cada projecte.
Vigilància. Control final dels resultats obtinguts amb una contínua i
prèvia “posada sota control” de l’evolució al llarg de l’execució.
A l’empresa capitalista tradicional, aquestes quatre etapes estaven
concentrades en un sol role. A les empreses actuals s’observa que la primera i
la tercera etapes s’agrupen en la gerència i l’staff de directius i la segona i
quarta en un altre tipus de persones. La raó d’això és que és molt més eficaç
fer-ho així. Per a les funcions d’iniciativa i implementació de la inversió, la
delegació, descentralització de decisions i la presa de mesures correctores
ràpides per part dels directius és el més adequat. Actualment, a més, l’empresa
característica de l’inici o mitjans del segle XX és massa onerosa pel que fa als
costos administratius i excessivament lenta i inflexible per adaptar-se als canvis
del mercat. Ni tan sols els administradors de primer nivell tenen el monopoli de
la saviesa i els treballadors que han de posar en pràctica l’estratègia o els
projectes d’inversió tenen prou contacte directe amb consumidors i mercats.
Per això és tan important el que el propietari cedeixi aquest role, ja que una
organització d’èxit necessita un flux constant de senyals de mercat que arribi a
tot arreu, i no només de dalt cap a baix. Si es nega aquest tipus d’informació als
treballadors, treballadors mitjans i caps, l’empresa deixa d’aprendre.
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 19
Una altra cosa és el tema del control, especialment perquè sempre es planteja
l’eterna pregunta: “qui controla els controladors?” Si els que exerceixen aquests
poders tenen la majoria de la propietat, en part el problema queda resolt, però
aquests consells muntats amb presències diverses, com en el cas de la
“cogestió”, especialment en el model alemany, cal dir que no han estat tan
eficaços com es va pensar que serien. (En realitat van ser una de les mesures
annexes a l’esperit ordoliberal o neoliberal de la fi de la segona guerra mundial
per donar entrada a la part social en el control de l’empresa i que es va
celebrar per pensar que tindrien la seva influència en la “pau social”.) El
problema es complica quan treballadors i directius són alhora agent i principal
en una cadena jeràrquica arborescent i ramificada, on es retroben el
“clientelisme” i l’obediència. Pensem, per exemple, en les empreses adquirides
pels seus directius i treballadors mitjançant una operació de “management by
out, normalment amb àmplia quantitat de deute. El gerent que esdevé
president té un poder absolut i els seus subordinats tenen difícil el rebatre les
seves opinions o oposar-se a les seves decisions, fins i tot dins d’un consell
d’administració o de vigilància, ja que els membres d’aquest consell sempre
acaben per ser nomenats (o manipulats) per cooptació pel president i el seu
grup de consellers afins.
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 20
CONCLUSIONS
1. La lliure transferència d’accions o participacions i la llibertat contractual
constitueixen la característica del dret de propietat dins d’una empresa. Els seus
mecanismes complexos són el fruit espontani d’una sèrie d’iniciatives i experiències
individuals decantades en una infinitat de repeticions d’actes de prova i error que
han donat lloc a unes organitzacions cada vegada més eficaces i en
perfeccionament continu. Per això, els mètodes de gestió i de control no són únics
i varien constantment. Només partint de la propietat privada arribem al fet que
pels interessos individuals el control dels recursos torna als que estan més
capacitats per treure’ls el rendiment adequat. És aquí on es retroben el que té una
idea (empresari pur) i qui té capacitat de finançar-la. El primer pot donar
arguments al segon d’una major rendibilitat que la que li dóna la seva col·locació
actual d’aquests fons, i el segon pot veure i jutjar riscos i rendibilitats.
2. L’empresa no és una societat política en la qual cap el recurs a la democràcia.
S’entra a l’empresa per contracte o adhesió i no hi pertoquen comportaments
assemblearis. Un ha de poder ser lliure de deixar-la, és clar, encara que això
sempre comportarà un cost per a ambdues parts. Actualment, molt pocs podríem
subsistir sense pertànyer a una empresa. Cal veure l’empresa com una emanació
de la societat civil, una creació temporal d’una associació de dret privat amb un
objectiu limitat, que només ha de seguir viva si aporta valor afegit en competència
amb moltes altres empreses. És veritat que l’empresa també es pot caracteritzar
com un lloc de trobada, ja que, fins a cert punt, és una relació dialèctica entre
molts interessos, com mostra la figura del quadre 1, en què uns aporten tesis i reben
contrapropostes antitètiques, però en què la negociació en l’àmbit intern i el
mecanisme dels preus en l’extern acaben per donar una síntesi.
3. Els que s’associen en empreses ho fan per estar convençuts que així poden
resoldre millor els problemes de rendibilitat i abordatge de riscos. L’avantatge
d’utilitzar l’empresa no és només que per mitjà d’aquesta produir surt menys car,
sinó també que es pot aconseguir més quantitat de producte més eficientment. A
més, també és un mecanisme de selecció de competències econòmiques.
4. La funció dels contractes és fer possible la col·laboració de principal i agent
reduint les incerteses que apareixen quan diversos éssers humans decideixen
col·laborar amb una finalitat econòmica. Els avantatges indubtables són que un
contracte s’accepta o es rebutja, es pot negociar i tornar a renegociar si escau.
5. Respecte al control que pot exercir el principal sobre l’agent. Hem vist com la
regla d’or acabarà sent la de la responsabilitat de cadascú. El propietari delegarà
en un agent que aconsegueixi “fer negocis” i afegeix aquest risc de delegació,
amb els seus costos inherents, als altres riscos. Ho fa perquè l’alternativa no li és
sempre factible, perquè no té coneixements, no pot abastar les complexitats
d’una gran corporació o busca, simplement, diversificar la seva inversió. Mentre el
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 21
seu “vot” al mercat de valors pot suposar una possibilitat de sanció, el seu agent
estarà atent a buscar l’objectiu de rendibilitat compatible amb la rendibilitat
alternativa del mercat. El capitalista perd poder en termes purs però ho accepta
perquè és la millor manera d’aconseguir els seus objectius. Això ho fa deixant-li
palès a l’agent quins són els mecanismes de control, reservant-se per a això, si
escau, certes facultats d’aprovació i decisió i deixant clarament establertes “les
palanques” que marquen la creació de valor.(Tal com mostren els quadres 2 i 3).
En la relació amb l’agent busca que ell mateix les conegui i les exigeixi a tots els
integrants de l’empresa, ja que, per al propietari que delega aquest poder, és clau
que el procés de presa de decisions estigui dissenyat perquè els treballadors pensin
i actuïn com a empresaris.
6. És absolutament necessari abandonar la creença que hi pot haver una forma
ideal d’empresa. La realitat és que n’hi ha moltes i cadascuna s’adapta a les
circumstàncies d’espai i temps, i estan dotades d’organitzacions variades. Només
la sanció de l’èxit a posteriori pot dir-nos fins a quin punt una forma empresarial ha
contribuït en major o menor mesura a aquest èxit.
7. Paper clau del mercat de valors. És on es pot entrar i sortir de l’accionariat d’una
empresa. Amb la seva tasca de correcció a la baixa de les cotitzacions, resol el
problema de control o sanció dels directius alhora que és un instrument de
limitació dels riscos, per les possibilitats d’inversió diversificada que representa. El
mercat de valors porta a terme aquestes tasques sense posar en dubte el principi
fonamental de la propietat i la lliure empresa. Si no hi ha aquest mercat, o no
resulta ser suficientment “fluït” per requisits governamentals, més protegits se
sentiran els directius perquè no hi ha sanció clara i relativament ràpida a la seva
falta de rendibilitat (FREC > WACC o CAPM)1, per les dificultats que tenen els
propietaris per “marxar de l’empresa”. Per això en les PYMES com més puguin els
accionistes accedir a un mercat secundari, en el qual puguin intercanviar les seves
participacions, més fàcilment desenvoluparan les seves empreses i les faran créixer.
1 Vegeu l’apèndix al final d’aquest tema
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 22
Quadre 1. L’empresa. constel·lació d’interessos?
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 23
Quadre 2. Una manera de resumir les diverses fonts de creació de valor
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 24
Quadre 3. Cadascú ha de saber trobar el seu lloc en la creació de valor
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 25
Qüestions per facilitar el seguiment, l’aprenentatge i el “repàs” del text.
1) L’activitat empresarial segons Kirzner es classifica en tres tipus:
Arbitratge,
Especulació i
Innovació
S’ha d’explicar en no més de dos paràgrafs, en 10 línies.
2) El mercat coordina les decisions entre empreses, però sembla que poc o gens
dins de cadascuna. Fora de l’empresa, mercat i preus són la norma; dins de
l’empresa, només hi ha l’autoritat de l’empresari…?! És un tema que sembla molt
contradictori… S’ha d’explicar en no més de dos paràgrafs, en 10 línies.
3) Cal admetre la idea de l’empresari pur per dos motius. S’ha d’explicar en no
més de dos paràgrafs, en 10 línies.
4) Per al principal, l’avantatge consisteix a poder aprofitar-se de les competències i
del “saber fer”, així com del domini d’informació de gestió, que té l’agent. Però, al
mateix temps, aquesta delegació origina un problema d’asimetria. S’ha d’explicar
en no més de dos paràgrafs, en 10 línies.
5) D’acord amb el Premi Nobel Holmström, hauríem de fer dependre la
remuneració variable de magnituds que “continguin poc soroll”… S’ha d’explicar
en no més de dos paràgrafs, en 10 línies
6) La funció dels contractes és fer possible la col·laboració de principal i agent
reduint les incerteses. S’ha d’explicar en no més de dos paràgrafs, en 10 línies.
7) La conducta optimitzadora de l’agent econòmic de la teoria microeconòmica
neoclàssica no considera la tasca d’identificació dels millors cursos d’acció i dels
mitjans idonis per aconseguir-los. Per això… S’ha d’explicar en no més de dos
paràgrafs, en 10 línies.
Paraules i frases clau a tenir en compte especialment i a entendre’n bé el
significat.
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 26
Empresa
Empresari
Principal
Agent
“teoria de l’empresa”
Contractes i “teoria dels contractes”
Asimetria d’informació entre principal i agent
Estímuls i remuneració variable de l’agent
“Costos d’agència”
Postulats del taylorisme
Principis d’una DpO
FREC contra WACC
Mesures d’ajust per disciplinar la conducta de l’agent
Apèndix explicatiu. Els conceptes: Capitals emprats, FREC, WACC, CAPM
Capitals emprats: Estan constituïts pels actius no corrents més les NOF (Necesidades
Operativas defondos o “working capital requeriments”)).És “la inversió” que
direccions operatives han utilitzat de mitjana en un exercici per crear, produir,
gastar i vendre, aconseguint amb això un determinat EBITDA (Earnings Before
Interest, Tax, Depreciation and Amortization).
CAPM (Capital Assets Pricing Model). En la terminologia francesa es coneix com a
MEDAF (Modèle d’equilibre des actif financiers). Representa el percentatge de
taxa de cost d’oportunitat dels fons propis o patrimoni net (equity). És la taxa
percentual a la qual els accionistes tendeixen a comparar-se quan coneixen el %
de “rendibilitat financera” que han obtingut en una empresa. S’obté per mitjà
d’una fórmula en la qual es té en compte el rendiment de la renda fixa més el
diferencial en renda variable (o expressió “risc d’un mercat” = “prima de risc” sobre
la inversió “segura”), però aquest diferencial es multiplica per un valor, conegut
com a factor beta, que informa de quant representa el diferencial de rendiment
del mateix valor i el del mercat, és a dir, la “volatilitat” del rendiment del mateix
valor sobre el % mitjà de rendibilitat del mercat. Tècnicament és el quocient entre,
(1) la covariància de les rendibilitats històriques de l’actiu que es tracti i les del
mercat de referència (IBEX35, EUROSTOXX50, etc.) i, (2) la variància de les diverses
taxes de rendibilitat obtingudes pel valor de referència en igual període. (Si és un
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 27
títol no cotitzat es prenen les mitjanes dels valors del seu sector.) La fórmula de
càlcul és:
CAPM = %Rf + [(%diferencial entre Rf i Rv) * %Beta]
Exemple: Si suposéssim que la renda fixa “sense risc” ha donat una rendibilitat
mitjana anual del 4 % i que la renda variable ha obtingut un rendiment superior al
deute públic del 5% (és a dir que ha obtingut un 9 %) i que som una empresa d’un
sector les reaccions en borsa del qual suposen variabilitat pel que fa a la mitjana
dels valors de l’IBEX o EUROSTOXX50, de manera que la seva Beta valgués 1,2. El
CAPM seria: 4 % + (5 % * 1,2) = 10 %.
WACC” (‘Weighted average cost of capital’). Taxa en % per saber del cost mitjà
ponderat de tots els recursos del passiu i del patrimoni net. És la taxa mitjana
ponderada que representa sintèticament el cost de les partides diferents del
“passiu total” (deute financer més patrimoni net). És la taxa que s’utilitzarà per
avaluar la rendibilitat dels actius (d’aquí el seu nom) o per jutjar la rendibilitat d’un
nou projecte d’inversió. Això és així per l’adopció del criteri que considera els
finançaments de l’empresa (propis i aliens) com un tot inseparable. (“Capital”
s’entén aquí en sentit anglosaxó: l’actiu existent en el balanç o bé aquest actiu un
cop deduïts els saldos de proveïdors i creditors no financers.)
Per calcular-lo, per als fons propis (patrimoni net) s’utilitza una taxa d’oportunitat
normalment sota la fórmula del CAPM (capital assets pricing model) i, per als
deutes, la taxa mitjana d’interès que correspongui. Aquestes taxes d’interès, abans
d’aplicar-les al càlcul del WACC, es corregeixen amb el tipus impositiu de l’impost
de societats perquè estiguin en el mateix plànol d’igualtat amb la taxa de
rendiment esperat pels accionistes. En puritat, els fons propis i els deutes sempre
s’entenen a valor de mercat (igual que les accions en borsa i els bons de deute),
els préstecs es valoren en funció de la correcció per l’estat de les taxes variables o
fixes i els terminis d’amortització.
Vegem, a continuació, un exemple només a l’efecte de comprensió per fer-ho
fàcil de seguir. (Suposem que els fons propis, capital i reserves, tenen un cost
d’oportunitat mesurat per una taxa de CAPM, del 10 % i que els préstecs a llarg
termini i els crèdits a curt termini tenen una taxa mitjana del 6 % ja després
d’impostos i que menyspreem el cost del finançament de proveïdors per passar
aquestes partides a l’actiu amb signe negatiu a l’efecte que els capitals emprats
siguin nets, només els actius no corrents i les NOF.)
ECONOMIA, BANCA I MERCATS FINANCERS Tema 2. L’empresa i l’empresari
© Tea Cegos, S.A. 2019 28
ACTIU PASSIU % de cost COST POND.
IMMOBILITZAT 500,00 € CAPITAL 500,00 € 10 % 50,00 €
ESTOCS 600,00 € RESERVES 150,00 € 10 % 15,00 €
CLIENTS 300,00 € DLP 250,00 € 6 % 15,00 €
ALTRES DEUT. 90,00 € PROVEÏDORS 580,00 € 0 % - €
DISPONIBLE 10,00 €
COMPTES
CRDT. 20,00 € 5 % 1,00 €
1.500,00 € 1.500,00 €
“WACC” =
5,40%
81 €/1.500 €
= 5,40%
És a dir, qualsevol quantitat que tinguem en l’actiu del balanç “costa”, a
l’exemple, un 5,4% o s’ha de considerar com “obligada” a (capaç de) produir una
taxa de rendibilitat superior a aquesta taxa mitjana de cost financer del passiu. (O
bé que la rendibilitat ha de ser superior a aquesta taxa si el que es vol és invertir ex
novo ja sigui en immobilitzat o en circulant). Per aquesta raó, en un deute amb un
client que decidim ajornar per facilitar-ne el cobrament, hem de considerar que el
% d’interès per mora que caldrà aplicar hauria de ser superior a aquest 5,4%. (No
obstant això, per llei es fixa cada any el % d’interès aplicable en aquests casos i cal
afegir que moltes vegades és preferible un acord per sota d’aquest % WACC o, fins
i tot, del % legal per tal de “tancar” o “assegurar” un cobrament morós.)
Rendibilitat econòmica o ROCE: És la ràtio entre (1) l’EBIT (Earnings Before Interest
and Taxes, o BAII, Beneficis Abans de Interessos e Impostos) al qui li restem els
impostos sense impostos (NOPAT en la terminologia anglosaxona; Net Operating
Profit After Taxes) i (2) els capitals empleats. Se la compara amb el WACC per
saber de la creació de valor.