El cas del Secà, "de la Magdalena a l'Estepar"

El cas del Secà“de la Magdalena a l’Estepar”

CASTELLÓ 2003

E l c a s d e l S e c àE l c a s d e l S e c à“ D e l a M a g d a l e n a a l ’ E s t e p a r ”“ D e l a M a g d a l e n a a l ’ E s t e p a r ”

Dedicat a Amparo, Berta, Carme, Emília, M. Àngels i Santi, companyes de trajectei també a Ariadna que naixerà estimada en un món on l’estima és tan mancada.

I en el record el pare Miquel Batllori i Munné, l´humanista i erudit, l´home savi que ha llegat a lacultura universal una obra admirable que l’honora i ens dignifica com a poble i com a nació.

E l c a s d e l S e c àE l c a s d e l S e c à

El riu dels somnis Manel Garcia i Grau

Brancal Josep Miquel Carceller i Dolç

Els camins anomenats Quadra... Ferran Arasa i Gil

Evolució històrica del secà castellonenc... Javier Soriano Martí

El riu Sec o riu de Borriol M.Àngels Pons i Gozalbo i Ferran Aparisi i Monfort

La llàgrima del secà Josep Miquel Carceller i Dolç

Castelló i els projectes hidràulics de... Sergi Selma i Castell

(Re) creació del secà Francesc Mezquita i Broch

Les rompudes de terres: el procés històric... Javier Soriano Martí

A l’oest de la Séquia Major Eliseu R. Artola i del Campo

Temps de feina, temps d’esbarjo Amparo Carpi i Ballester

Una indústria antiga: els forns de calç Xavier Llombart i Bou

Masets i colles. Arquitectura al secà Miquel Gómez i Garcés

Les aigües subterrànies a Castelló Ignacio Morell Evangelista

El “Green” pel “Brown”? Golf de secà Ferran Aparisi i Monfort

Selecció de textos Josep Miquel Carceller i Dolç

Serra d’Engarceran Francesc Mezquita i Broch

4

5

9

19

25

35

49

59

63

69

77

81

87

99

103

107

113

“de la Magdalena a l’Estepar”

COLLA REBOMBORI 2003s u m a r is u m a r i

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”4

E l r i u d e l s s o m n i sE l r i u d e l s s o m n i s

Diuen que diuen que en algun llochi havia un poble dins mateix de l’aigua.

Al bell mig d’aquell llac hi havia una barca.En un costat de la barca hi havia un home.

I seguien dient que ben endins de la terra assecada hi havia un altre llac, fangós i fèrtil,

on l’esguard secret feia nàixer la floresta.Diuen que més endins del cor de l’home i del llac

hi havia també una ombra. I dins de l’ombratot un poble fitava sense fi

més enllà de l’horitzó. I des de les arrels de la veutot ho veia: aigua i més aigua dins mateix

del seu esguard.A l’altra riba dels somnis

hi havia, a més, un llibre i un espill. Dins de l’espill,moltes preguntes. Dins del llibre, una existència.

Més enllà de les respostes, una veuque s’esmicola com l’aigua fosca i oculta del cor.

I més ençà de l’existència, més aigua que brolla i s’amaga, brolla i s’amaga,

talment com el mateix horitzó fitat al bell mig dels ullals que enderroquen cadascun dels deserts.

I diuen que diuenque dins del riu hi ha ara també tot un altre riu,

un riu sec que nodreix d’oceans els ecos dels somnis.I diuen que també dins de la terra llefrosa s’escolta el xipolleig,

persistent i pensarós, d’un home i un pobleque serven dels miratges totes les onades

mentre arriben al petit port on malden per dreçar la nau.I, lentament i vigorosament,

arreceren la proa dels segles i les herències al bell mig de la mirada seca de l’aigua

i funden una pàtria.

Manel Garcia Grau

B r a n c a lB r a n c a l

5

L a raó dels set llibres, que no llibrets, que la Rebomboriadaha editat des de 1997 l’hem explicada força vegades per di-versos mitjans i en variades circumstàncies, també ací al

brancal que, com la paraula indica, enceta, any rere any, la tira-llonga de textos i d’il·lustracions que configuren la nostra aporta-ció a la coneixença i la reflexió sobre temes relacionats amb la nos-tra ciutat. És un deure emanat dels estatuts que ens legalitzen coma associació cultural i una obligació plaentera i engrescadora quemitja dotzena de rebomborians, autoconstituïts en Consell de Re-dacció, ens hem imposat, ben de gust, mentre no ens abandonenni les idees, ni els patrocinadors.

Ens estimem Castelló i les terres on se saluden amb un bon diaquan ix el sol i la gent que ho fa i, en el dia a dia, asseguren el fu-tur de la llengua que fem servir habitualment, el català, en totes lesseues variants geogràfiques, començant per la nostra, el castello-nenc o valencià septentrional i continuant per totes les altres que,juntes i unides, com passa en qualsevol idioma, formen una de-terminada i singularitzada llengua. Ens estimem també altres ciu-tats i altres terres i altra gent i altres llengües que hem aprés i quevolem que les nostres filles i els nostres fills aprenguen, i tant quesí! Com podria ser d’una altra manera? Volem tenir l’esperit obert,la mirada franca i la mà oberta, però estem cansats de rebre in-comprensions, plantofades i menyspreus per parlar i viure amb lallengua mil·lenària i romànica, filla del llatí, que els nostres avant-passats ens han llegat i que serveix i hauria de servir i haurà de ser-vir, si tenim voluntat i intel·ligència, per expressar i explicar qual-sevol cosa, qualsevol!, futbol o física quàntica, la tendresa de l’estima

Josep Miquel Carceller Dolç


o l’argumentació més polèmica, tant se val i... també,clar que sí aquest “Cas del Secà”del nostre terme mu-nicipal, que ens ocupa i ens preocupa enguany en unllibre, que, com sempre, compta amb textos de diver-sa mena i registre signats pels membres de l’esmentatConsell, per altres socis pagans de la Colla i per gentamiga, culta i saberuda, que arredoneix amb el seu ta-lent i els seus coneixements específics el conjunt i laforma que pretenem aconseguir.

Sincerament no tots confiàvem en la continuïtat d’a-quest projecte quan en aquell llunyà, i proper alhora,febrer del 97 l’hivern senyorejava i remullava la Pla-na, mentre des del nevat Penyagolosa ens arribava eldestarifat i poca-solta rei Carnestoltes i des de l’obra-dor de Castelló d’Impressió naixia aquell “El Caminàsi les ermites” Els optimistes, o realistes, però, tenien raói hem estat capaços els “consellers” de donar a llumsis projectes més, sense incloure el llibre-catàleg “Cas-telló Segle XX. Paisatge d’una ciutat” gràcies tambéal treball d’onze rebomborians més i de trenta-quatresaberuts que no paguen quota rebomboriana i cobrengratitud i, si poden assistir, productes gastronòmicsde bons establiments de la restauració de la capital delriu Sec.

Mireu, la cosa, si fa no fa, funciona així: unes set-manetes abans de la Magdalena ja podem fullejar i re-llegir el llibre, calentet de les màquines de la Impremta

i ens entra com una eufòria adolescent, l’agafem, elmirem, el remirem, l’olorem, comentem la jugada, ensfelicitem, sempre trobem algun detallet que podria ha-ver eixit millor, però peccata minuta fins ara. Uns anysagafem uns quants cotxes i omplim la vintena de cai-xes, caixa amunt, caixa avall; d’altres la furgoneta dela impremta ens les arrima al local de la Colla. No im-porta el procediment, el que compta és organitzar elrepartiment com cal: tants a la Fundació Davalos-Flet-cher, patrocinador des del principi, tants per a la res-ta de patrocinadors (des del 2000 la Caixa Rural Cas-telló, des del 2001 la bp, el 2001 Tecnicons 2000, s.l.,el 2002 Hormigones Mijares i enguany aquestes duesdarreres empreses també) tants per als conselleiros,tants per als escrivans de dins i de fora, de l’any i d’al-tres anys, tants per a cadascuna de les famílies re-bomborianes, tants per a coneguts i amics i amiguesen general, tants per a centres d’ensenyament i asso-ciacions vàries,... Fet l’organigrama del repartimentens fem un cafetó o ens empassem una cerveseta ambolives i parlem de la festa que s’aproxima i molt so-vint aprofitem la romeria per fer un llistat de bonspropòsits respecte al llibre de l’any vinent: que nomésenllestir el Magdalena Vítol, caldrà que ens reunimper decidir el tema, que si abans de l’estiu ja tindremlocalitzades totes les col·laboracions i clarets, clarets,els criteris de fons i forma, que si a principis de la tar-

7

dor ja estaran tots els textos enllestits, i els patroci-nadors assegurats,... La realitat s’imposa, però, i des-prés passa el que passa, els terminis no s’acompleixeni alguns, com jo, engeguen l’ordinador després de Reis.Què voleu que hi faça?. És tradició i les tradicions es-tan per a complir-les, o no? i així també és tradició quedels sis del consell uns s’especialitzen en la recercade col·laboradors (el que més, celebra la seua onomàs-tica el 29 de setembre) o en establir contactes ambpossibles patrocinadors, o concertar cites amb els pro-fessionals de les arts gràfiques que converteixen en lli-bre els disquettes, tot i que molt abans s’han pactatpàgines, formats, grams, coloraines, tiratges i d’altresminúcies o en la sempre complicada i paciençuda fei-na d’aconseguir l’ISBN, reservada ja in eternum al nos-tre geòleg-carter preferit, que si volguera, que ara ma-teix no sé ni m’importa si ho fa, podria convidar pelseu sant el 30 de maig de cada any, de la mateixa ma-nera que ho podria fer l’1 de gener, qui té en exclu-siva l’obligació de dibuixar mil i una il·lustracions id’il·lustrar mil i un dibuixos, molt sovint de pressa icorrents, com si tractara d’un concurs de pintura rà-pida, per culpa de mandrosos, com un servidor, queli presenten els textos amb tots els terminis passats isobrepassats, bàsicament per fotre’l (dispenseu-meel verb tan emprat i tan poc imaginatiu) deu de pen-sar ell, però, res d’això, que ací la mitja dotzeneta

de lletraferits ens estimem com germans, com bonsgermans i, de tan agermanats com estem. ens passemtres quartes parts del temps que estem junts, en pro-clamades reunions de treball, exercitant els músculsresponsables d’una tan humana activitat, com ho ésel riure, i d’una altra no menys humana, que és la deposar negres, o verds la resta dels humans, a alguns ialgunes més, no vull enganyar-vos i ja posats a dir laveritat, ai del membre del Consell de Redacció quetinga la mala pensada o la fatalitat de faltar a algunade les convocatòries!, cosa de la qual jo m’estalvie úl-timament, perquè aquests garrepes arrematats s’hanconfabulat per votar, sempre democràticament, aixòsí, que siga el saló menjador de ma casa l’escenari deles deliberacions. Doncs bé, ai, ara m’he quedat pa-rat, francament no sé si això del doncs no deu ser unpecat per manca/falta de genuïtat!, siga com siga, ambels textos impresos per les nostres domèstiques im-pressores arriba el primer procés de correcció, que bà-sicament solen fer-me el favor, m’estimen tant!, de dei-xar-me’l a mi, i, jo que sóc solament un filòlegaficionat, feta la primera passada, de vegades en faigdues, tampoc sóc tan malfainer!, faig una visita a l’a-vinguda del Mar per encarregar-li a un filòleg de ve-ritat que netege de qualsevol incorrecció lèxica, or-togràfica o gramatical els textos que han d’alimentarel disc dur dels ordinadors de la imprenta, que la molt


eficient Begoña domina amb facilíssima facilitat, sem-pre amatent a les nostres moltíssimes i m’imagine quepesadíssimes indicacions respecte de la maquetació ila darrera correcció ortogràfica, en una tercera fase depassar el filtre per estalviar-nos eixes errades que se’nshan escapat a tots, per a la qual és especialment boncaçador un conseller expert darrerament en aeroports.És un in crescendo, que alguns anys s’ha arribat a ferangoixant, com si ens anara la vida, pàgina rere pàgi-na, proves i més proves, repassada primera, repassa-da segona,...discussions sobre obertura d’accents, leshores que passen, el coll que fa mal, els cendrers ques’omplin i la intuició intuïtiva, que se m’està desen-volupant darrerament i que em diu, que ja fa tempsque la maquetadora en cap del senyor Pepe Tirado (nom’ix ara el nom exacte i tècnic del càrrec que ocupaella amb tant d’encert) ens ha ben jerarquitzat els quili donem la tabarra i ens té a tots encertadament ca-talogats, però, discreta i professional, com és, no diuni mu, almenys obertament, de manera que a tots ensrep amb el mateix educat i cordial somriure.

Procediments i actituds que determinen conceptesi es concreten en fets: un centenar llarg de pàgineson no hi cap tot, òbviament, però “Déu n’hi do!” comdiuen per allà dalt. Si hi capiera tot, potser, per exem-ple, entre altres moltes coses haguérem escrit algunacosa sobre comunicacions o planificacions urbanes

presents i futures, sobre ingenuïtats idíliques o cimen-tacions brutals, sobre la Universitat Jaume I, sobre lade moment poc seca, més aviat humida, nova estacióo, per què no, sobre el Sanatori reconvertit en Hos-pital de la Magdalena, construït en època de fam i demisèries de tot tipus, per véncer bacteris que els quientenien explicaven que fugien dels paratges secs, toti que, què voleu que us diga,...Almenys les vistes pa-gaven la pena. Tant de bo les lectores i els lectors dela setena entrega rebomboriana -la darrera serà (estàescrit en un conte que vol ser profètic del llibre de 2002)el febrer de 2026- puguen, en acabar la lectura, dir elmateix. Hi ha un refrany que afirma que el secà no dó-na pas tot el que promet. Infinitament pitjor són les per-sones que no ho fan i no diguem res si aquestes per-sones gestionen els assumptes públics, però això ja sónfigues d’un altre paner (ma mare em deia “les figues,donades o furtades” i ara no sabria dir-vos si és de co-llita pròpia o és un refrany secular, en tot cas que laperdonen els propietaris de figueres, però ella es va ferdona en la postguerra de la fam i el racionament) Con-cediu-nos, per favor, una vegada més, el benefici deldubte i accepteu com a bona la promesa que, efecti-vament, per aquest llibre, que tornarem a regalar, pa-garia la pena gastar-se alguns euros!

E l s c a m i n s a n o m e n a t s q u a d r a iE l s c a m i n s a n o m e n a t s q u a d r a il e s p a rl e s p a r c e l · l a c i o n s m e d i e v a l s d e lc e l · l a c i o n s m e d i e v a l s d e l

s e c à c a s t e l l o n e n c .s e c à c a s t e l l o n e n c .

9

Quadra és la denominació d’una sèrie de camins que tro-bem en tres sectors del secà al terme municipal de Cas-telló de la Plana. L’estudi d’aquests hodònims (topònims

caminers) es pot abordar des de tres punts de vista: geogràfic, histò-ric i onomàstic. Estan situats al nord-oest, oest i sud-oest de la ciu-tat i s’estenen per les partides de la Magdalena, el Bovalar, Bena-dressa, Marrada i Estepar. En la seua major part són camins rectes,de traçat paral·lel, que segueixen orientacions diferents en cadasector. Així es poden veure en els mapes topogràfics i fotografiesaèries. En conjunt, aquestes xarxes de camins són les traces d’unaparcel·lació geomètrica medieval que abasta una considerable su-perfície. Possiblement es tracta d’una de les intervencions més im-portants al terme amb la finalitat d’ordenar l’espai agrari d’una ma-nera geomètrica, que ha perdurat al llarg dels segles deixant unaempremta fòssil en el paisatge rural castellonenc.

El primer investigador que es va interessar per aquesta sèrie decamins i en va avançar una interpretació va ser el geògraf A. Ló-pez Gómez (1975), a qui en devem l’estudi més complet; les seuesconsideracions van ser arreplegades per mi en un treball sobre l’ar-queologia del terme municipal (Arasa, 1979). Pocs anys després,C. Domingo va tractar d’aquestes parcel·lacions en relació amb l’a-gricultura medieval. Amb posterioritat, Ll. Gimeno i F. Arasa (1993)els van estudiar des del punt de vista de la toponímia actual i J. Sán-chez Adell (1994) va arreplegar les referències toponímiques en la

Ferran Arasa i Gil


documentació medieval. Finalment, E. Ariño i altres (1994) van re-visar aquestes parcel·lacions assenyalant-ne l’origen medieval.

Estudiaré aquestes parcel·lacions dividint-les en sectors que de-nominaré A, B i C, i descriuré segons la seua proximitat a la ciutat,de nord a sud i d’est a oest. El primer sector (A) està situat al nord-oest de la ciutat i es troba a la partida del Bovalar, tot i que s’esténen el seu extrem est fins a la de la Magdalena. Està constituït perquatre camins paral·lels amb orientació NE-SW, tres dels quals con-serven topònims numerals començant des del més pròxim a la ciu-tat: quadra Segona, Tercera i Quarta, i tres més que es disposentransversalment. La que degué ser quadra Primera es coneix ambun gentilici: quadra del Borriolenc; en la documentació del segleXIV s’esmenta una “quadra Prima” que molt possiblement devia seraquesta. D’altra banda, les quadres segona i quarta -en el seu tramsituat a l’oest de la carretera de Morella- es coneixen amb els nomsde quadra del Jefe i de Sanxo, respectivament. El límit SW de lesdues primeres i la quarta és el riu Sec, mentre que en el cas de laTercera és un camí de traçat perpendicular i direcció NW-SE, el ca-mí del Collet.

D’aquestes quadres, la Quarta, situada ja al peu de muntanya,és la que presenta un traçat més sinuós, molt diferent al rectilini deles tres primeres. La llargària d’aquests camins és considerable: laquadra Segona amida poc més de 3 km. Pel que fa als camins trans-versals, amb direcció NW-SE, pel NE el límit d’aquest sector és laquadra de Colomer, que juntament amb l’extrem de la quadra Ter-cera, s’endinsa en la partida de la Magdalena. Cap al SW, els altresdos camins que completen aquesta trama geomètrica són les qua-dres de la Penyeta i dels Mestrets. Altres camins transversals i norectilinis que travessen aquest sector són el camí del Collet i el del’Enramada. El traçat de la carretera de Morella és clarament di-vergent a aquesta retícula de camins, per la qual cosa deu ser pos-terior. La distància aproximada que separa aquests camins és de375-400 m entre les quadres del Borriolenc i Segona, i entre aques-ta i la Tercera; i entre les transversals, de 600 m en la seua inter-secció amb la Tercera.

A

B

C

Sector Topònim

A Quadra del BorriolencQuadra Segona o del JefeQuadra TerceraQuadra Quarta o de SanxoQuadra de ColomerQuadra de la PenyetaQuadra dels Mestrets

B Quadra del Pi GrosQuadra de la SequiotaQuadra de l’ArmelarQuadra de GimenoQuadra de Lairon, del Maset o de la SaleraQuadra del SabonerQuadra del Morteràs, dels Cubs o del DepòsitQuadra de la Torta o del SargentQuadra de Cassanya o de la CostaQuadra de na Tora

11

El segon sector (B) està situat al sud sud-oest de la ciutat, al’est del camí Reial o de la Cova del Colom, i s’estén per les par-tides de Marrada i Estepar entre el riu Sec i el límit amb el termemunicipal d’Almassora. Està constituït per deu camins de traçaten la seua major part quasi paral·lel i orientats NNE-SSW. Algunsd’aquests camins es coneixen amb dos o tres noms i són, d’esta oest, els següents: la quadra del Pi Gros; de la Sequiota; de l’Ar-melar; de Gimeno; de Lairon, del Maset o de la Salera; del Sa-boner; del Morteràs, dels Cubs o del Depòsit; de la Torta o delSergent; de Cassanya o de la Costa; i de na Tora. D’aquests ca-mins, els més pròxims a la ciutat estan inserits en la seua xarxaurbana, com és el cas de la quadra de la Sequiota que passa aser la Gran Via en el casc urbà. D’altra banda, bona part d’a-quests camins fan de xarxa viària dels nombrosos grups periur-bans que existeixen al sud-oest de la ciutat. El límit septentrio-nal és el riu Sec en el cas de la quadra na Tora; la carretera del’Alcora per a les quadres de Cassanya, de la Torta i del Morteràs;i el camí Vell de l’Alcora per a les quadres del Saboner, de la Sa-lera i possiblement de Gimeno; per a la de la Sequiota és difícilde precisar, però podria ser-ho l’avinguda del Doctor Clarà, quepossiblement segueix el traçat d’aquest camí; finalment, la del PiGros acaba abans d’entrar a la ciutat, en la prolongació est delcarrer Pasqual Asensio. El límit meridional d’aquest sector és elcamí de la Ratlla d’Almassora, excepte en els casos de la quadradel Saboner que és el camí de Fadrell, i de Cassanya i de la Tor-ta que és la de na Tora en el seu tram meridional que canvia d’o-rientació, segons veurem a continuació.

La quadra de l’Armelar, que s’estén entre els camins de Fadrelli de la Ratlla d’Almassora, no està alineada amb cap altre camí quecontinue cap al nord, com hauria de ser la de Gimeno, i presentaun traçat sinuós, per la qual cosa deu ser posterior a la parcel·la-ció. La quadra de na Tora presenta la particularitat de comptar ambdos trams de diferent direcció: el septentrional manté l’orientacióde les quadres d’aquest sector, però poc abans d’arribar al camí delsPalos gira cap al SE en un llarg tram clarament divergent i rectilini

Sector Topònim

C Quadra o camí de la Cova del ColomQuadra de Ros, de l’Aljub o de Coll de ferroQuadra de l’Assagador o de PortolésQuadra de Breva o de Pere PasqualQuadra de Giner o del VelluterQuadra de Crussado o de CatalàQuadra de DonyanaQuadra i camí del NegrerQuadra de CuquerollaQuadra de VillalonQuadra del Menut o camí del Sequier


que s’endinsa en el terme municipal d’Almassora -on es coneix comel camí dels Hostalassos- i arriba fins a la partida de Ramonet, propdel riu Millars. Aquest tram de la quadra de na Tora fa de límit me-ridional d’una part de la parcel·lació i presenta una orientació di-ferent a la resta. Els camins que travessen aquests sector en sentitest-oest són el de Fadrell, que en la seua prolongació oest enllaçaamb el camí de la Ratlla d’Almassora a l’altura de la quadra delMorteràs, i el dels Palos o carretera de Ribesalbes que travessa totel terme. Aquests deuen constituir, juntament amb els que confi-guren els límits septentrional (el camí Vell de l’Alcora) i meridional(el camí de la Ratlla d’Almassora) d’aquest sector, la xarxa viàriapreexistent a la parcel·lació. D’altra banda, la quadra de Gimenova ser utilitzada per al traçat de l’antiga carretera N-340. La distàn-cia que separa aquests camins és de 360-390 m per a les quadresque hi ha entre la de na Tora i de Gimeno; de 360-400 m entre ladarrera i la de la Sequiota, i de 340-370 m entre aquesta i la delPi Gros, ambdues de traçat més irregular.

El tercer sector (C) es troba a l’oest sud-oest de la ciutat, a la par-tida de Benadressa, i és el més allunyat de la població. Començaamb el camí Reial o de la Cova del Colom, es prolonga cap a l’o-est -per l’antic pla de Benidreça- i s’estén pràcticament entre elriu Sec i el límit meridional del terme. Està constituït per onze ca-mins en la seua major part quasi paral·lels amb orientació NNW-SSE. Alguns d’aquests es coneixen amb dos o tres noms i són, d’esta oest, els següents: la quadra o camí de la Cova del Colom; de Ros,de l’Aljub o de Coll de ferro; de l’Assagador o de Portolés; de Bre-va o de Pere Pasqual; de Giner o del Velluter; de Crussado o de Ca-talà; de Donyana; la quadra i camí del Negrer; de Cuquerolla; deVillalon i del Menut o camí del Sequier. El límit septentrional és enalguns casos el camí Vell de Ribesalbes, com succeeix amb les qua-dres de Ros i de Breva; en altres és el camí de la Pedrera, com enel cas de la quadra de l’Assagador; finalment, en altres la continuïtatdel darrer tram entre la carretera de l’Alcora i el camí de la Pedre-ra està desplaçat lleugerament cap a l’oest, amb un traçat caracte-rístic que es coneix com “en baioneta”. Amb el límit meridional

M.G

ómez

13

passa el mateix: les quadres de l’Assagador i de Giner no continuenmés enllà del camí dels Palos.

El camí Vell de Ribesalbes és l’únic que travessa tot aquest sec-tor d’est a oest i sembla configurar-se com un eix de referència, pot-ser preexistent o almenys contemporani. L’orientació, l’equidistànciai el traçat rectilini d’aquests camins va perdent-se a mesura queavancem cap a l’oest. Això passa amb la quadra de Cuquerolla isobretot amb les de Villalon i del Menut, que es desvien més capal NW i presenten un traçat irregular al sud de la carretera de Ri-besalbes en el primer cas i al nord del camí del Negrer en el segon.Aquest fet fa pensar en la possibilitat que aquestes dues quadres noformen part de la parcel·lació original i que el seu traçat siga pos-terior. D’altra banda, a l’extrem meridional d’aquest sector, trobemun camí de traçat oblic NW-SE, la quadra d’Assensi, que enllaçales de Crussado i del Negrer, a partir del qual comença la quadrade Donyana. La distància que separa aquestes quadres és de 340-400 m per a les que hi ha entre les de Cuquerolla i de la Cova delColom. En aquest extens sector es troben les grans masies del secàcastellonenc, que en alguns casos donen nom a les quadres: el masd’Assensi, de Cid, de la Devesa, de Donyana, de Gasset, de Gi-meno, del Negrer, de Pessudo, de Pla, de Rambla, de Ramos, etc.

El camí que fa de divisòria entre els dos darrers sectors és elde la Cova del Colom, l’antic camí Reial, que entre el riu Sec i larambla de la Viuda segueix un traçat prou rectilini en direccióNNE-SSW i s’enfila cap a Vila-reial travessant primer la ramblade la Viuda -antigament d’Algonder- per l’antic pont i després elriu Millars pel pont de Santa Quitèria. L’orientació dels caminsdel sector oest és prou semblant a la dels dos terços septentrio-nals del camí Reial, que posteriorment gira lleugerament per adop-tar una direcció quasi exacta N-S. Per això sembla probable queel traçat dels camins que constitueixen el canemàs d’aquesta par-cel·lació prenguera com a referència el camí Reial. Aquest s’haconsiderat sempre que seguia el traçat de la via Augusta, el ca-mí romà construït en temps de l’emperador August que traves-sava el País Valencià de nord a sud. Així ha vingut a confirmar-

M.G

ómez


ho la troballa de tres fragments d’un mil·liari a 1’6 km al nord delriu Sec. Aquests monuments eren columnes de pedra situades adistàncies regulars de mil passes (1.481’5 m) on s’indicaven di-verses dades com el nom de la via, la distància des del lloc on co-mençava a comptar-se, l’emperador que l’havia manat construiro reparar, etc. Són, per tant, la millor prova per a confirmar l’o-rigen romà d’un camí.

Al sud del riu Sec, però, el traçat de la via Augusta és més dis-cutit, ja que el del camí reial sembla molt condicionat per la fun-dació de Vila-real al segle XIII i necessita travessar dos llits fluvials.Cap a l’est, el traçat rectilini del tram meridional de la quadra dena Tora, que s’enfila en direcció NW-SE cap a més avall del for-call que formen la rambla de la Viuda i el riu Millars, permet plan-tejar la hipòtesi que els enginyers romans preferiren que la via tra-vessara només un llit fluvial pel lloc on històricament sembla haverexistit un gual, desfigurat per la construcció del pont actual al se-gle XVIII. D’aquesta manera, la fundació de Vila-real al segle XIIIexplicaria el traçat del camí Reial i la construcció del pont de San-ta Quitèria. El traçat del camí romà hauria quedat parcialment inu-tilitzat en veure’s tallat al sud del riu Sec i es conservaria amb unallargària de 3’3 km fins a les proximitats del riu Millars, on desa-pareixeria de nou. Aquest tram de la quadra de na Tora podria ser,doncs, la traça més antiga d’aquesta xarxa de camins si admetemla hipòtesi del seu origen romà. Alguns trets donen suport a aques-ta interpretació: el traçat rectilini, l’orientació diferent a la de la tra-ma viària que l’envolta i el fet que continue en camins que canviensobtadament de direcció, cosa pròpia d’una via de comunicacióque ha perdut la seua utilitat per al llarg recorregut o fins i tot ha es-tat tallada de manera intencionada.

Com hem vist al principi, la raó de ser d’aquesta xarxa de ca-mins és una parcel·lació geomètrica que -segons el càlcul de A. Ló-pez Gómez- comprén una superfície aproximada de 1.814 ha., unapart considerable del terme municipal que té un total de 10.732 ha.Configuren el canemàs de la parcel·lació les divisòries que -com esfeia des d’època romana- adopten la forma de camins per a fer pos-

M.G

ómez

15

sible l’accés a les finques. La distància que separa els camins queconserven un traçat més rectilini és d’uns 355 m. El fet que aques-ta distancia coincidisca amb la meitat de les centúries o grans qua-drats de les divisions agràries romanes (centuriacions), que tenen710 m de costat, el va portar a plantejar la possibilitat que aques-tes tingueren un origen romà, sense descartar, però, que foren me-dievals. Els arguments en contra de l’origen romà, els hem vist enpart en la descripció anterior: la fragmentació en petits sectors ambdiferent orientació és contrària al que trobem en la majoria de par-cel·lacions romanes, el mòdul de mitja centúria no és l’utilitzat nor-malment, falten els camins perpendiculars que dibuixen la carac-terística retícula ortogonal, els camins amb què poden relacionar-sesón d’origen medieval, etc.

Descartat l’origen romà d’aquestes divisions, el més probable ésel medieval. El mateix A. López Gómez assenyala que la distàn-cia de 355 m concorda igualment amb el costat corresponent a qua-tre jovades, que seria el mòdul utilitzat en la parcel·lació. La re-gularitat en el mòdul podria indicar que els tres sectors es vanparcel·lar en la mateixa època, però cal recordar que la jovada s’u-tilitza en períodes més recents. La unitat lineal agrària valencianaera la corda de soguejar, que feia 40’77 m; 9 cordes fan 366’93 m,distància que s’aproxima a la que separa les quadres. D’altra ban-da, aquesta operació d’agrimensura degué generar amb seguretatdocumentació escrita, però fins ara no se n’ha trobat cap menciódirecta en els arxius, per la qual cosa només podem rastrejar les re-ferències toponímiques amb la finalitat d’esbrinar en quina èpocaes va fer.

En el Llibre d’Ordinacions de la vila de Castelló, estudiat perL. Revest (1957), es descriu l’amollonament del bovalar o devesade Castelló, situat al NW de la ciutat, els anys 1379-80, on figurendiverses referències a aquests camins, entre altres a un “camí de laquadra prima”, en el primer dels tres sectors descrits. Però és enel Llibre de vàlues de la peyta de 1371 on trobem la més antiga re-ferència a aquests camins coneguda fins al moment: la “quadra d’enPere d’Osqua” i les “quadres de n’Ocellona”. Això ens permet

M.G

ómez


datar aquestes parcel·lacions amb anterioritat a aquest any. De-gueren fer-se en els regnats de Jaume II (1291-1327), Alfons IV (1327-1336) o Pere IV (1336-1387). Particularment el primer va atorgar ala vila de Castelló nombrosos privilegis que van facilitar la seua con-solidació. Així, doncs, sembla probable una datació en la primerameitat del segle, anterior al període de crisi que comença amb laguerra contra Castella (1356) i les epidèmies de pesta (Rabassa,1999). Degué ser aleshores quan el municipi va encomanar a al-gun “topògraf” la realització d’aquestes divisions del secà, possi-blement amb la finalitat de posar en valor aquesta zona des del puntde vista de l’aprofitament agropecuari i de la seua valoració.

Segons hem assenyalat anteriorment, un fet cridaner d’aquestaparcel·lació és que -amb l’excepció del primer sector (A)- la retícu-la està formada només per camins paral·lels i no n’hi ha de trans-versals que configuren subdivisions quadrades o rectangulars; enuna paraula: no sembla haver unitats menors amb un mòdul cons-tant que puguen correspondre a un repartiment agrari. Resta ober-ta, doncs, la qüestió de la finalitat concreta d’aquestes parcel·lacions.Segons sabem pels estudis de J. Sánchez Adell (1973), el 1398 la ma-jor part del secà era bosc o matoll i les terres cultivades eren poquesi aïllades; en conjunt, al terme municipal hi havia 2.227 ha. treba-llades, a penes un 20% del total, de les quals 270 ha. (12%) erenparcel·les de botjar possiblement aprofitades per a pastures i llenya.

El terme quadra es degué utilitzar com una referència a la formageomètrica del parcel·lari resultant de la divisió agrària. Encara avuidia, per a persones coneixedores del terme, les quadres són camins“que formen quadrats”. Aquesta organització esquemàtica de la tra-ma parcel·lària apareix també en les terres d’horta, on s’utilitza eldiminutiu quadrella que -com assenyala Traver (1958)- no es corresponia amb un camí com en l’actualitat, sinó que s’aplicavanomés a les zones en què es dividia l’horta a efectes de la seuavaloració; per extensió, aquesta denominació va passar als camins,que són els que avui es designen amb aquests termes.

Els apel·latius de les quadres són molt variats i algunes d’ellesen tenen diversos, de manera que el nombre de topònims que tro-

M.G

ómez

17

bem és notablement superior al de camins: en l’enquesta oral a per-sones coneixedores del terme vam arreplegar un total de 57 topò-nims. Cal considerar, però, que amb el pas del temps la denomi-nació de quadra es deu haver estès a altres camins queoriginàriament no ho eren, com possiblement és el cas de les qua-dres de Villalon, del Menut i d’Assensi. La utilització de topònimsnumerals des del segle XIV recorda altres denominacions de ca-mins amb la mateixa funció en municipis pròxims com Vila-real,on trobem el terme sedeny (primer Sedeny, etc). Aquests caminssón coneguts per noms de persona (antropònims), de sants (ha-giotopònims), de vegetació (fitotopònims), etc. Així, ja hem vist queal Llibre de vàlues de la peyta de 1371 figuren una “quadra d’enPere d’Osqua” i unes “quadres de n’Ocellona”; i en el de 1468 fi-gura de nou la “primera quadra”, una “quadra d’en Berga” i una“quadra de Senta Bárbera”. En el Llibre d’Ordinacions apareix la“quadra dels Pins” i una “quadra de na Montergula” en els anys1379-80, quan es va amollonar el bovalar. Diverses quadres, doncs,eren conegudes -com avui dia- pels noms dels propietaris de fin-ques senyalades.

Per a descriure els topònims actuals podem classificar-los pergrups. Així, entre els antropònims, trobem els referits a gentilicis:quadra del Borriolenc; noms de pila: quadra de Clorinda, de Ge-naro; cognoms: quadra d’Assensi, de Breva, de Cassany, de Català,de Colomer, de Crussado, de Gimeno, de Giner, de Nos, de Pes-sudo, de Portolés, de Ros, de Sanxo, de Villalon, etc; renoms: qua-dra de Coll de Ferro, de Cumbeta, del Menut, del Negrer; hipoco-rístics: quadra de Tonet; noms d’oficis, professions, càrrecs, etc:quadra del Jefe, del Saboner, del Sergent, del Velluter; caracterís-tiques físiques: quadra de la Mamelluda, de la Torta; irònico-hu-morístics: quadra de Cuquerolla. Altres fan referència a hidrònims:quadra de l’Aljub, de la Bassa de don Víctor, del Depòsit, de la Se-quiota; orònims: quadra de la Penyeta; vies de comunicació: qua-dra de l’Assagador; edificacions: quadra de la Colònia, del Mor-teràs, del Matadero; d’arbres: quadra del Pi Gros, de l’Armelar;cavitats: quadra de la Cova del Colom, etc.

M.G

ómez


BI B L I O G R A F I A

ARASA I GIL, F. (1979): «Arqueologia del terme municipal de Castelló de laPlana», Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 6, Castelló dela Plana, pp. 121-179.

ARIÑO, E.; GURT, J. Mª; DE LANUZA, A. i PALET, J. M. (1994): «El estudiode los catastros rurales: una interpretación estratigráfica del paisaje», Zephyrus,XLVIII, Salamanca, pp. 189-217.

DOMINGO PÉREZ, C. (1983): La Plana de Castellón. Formación de un pai-saje agrario mediterráneo. Castelló de la Plana.

GIMENO, Ll. i ARASA, F. (1993): La toponímia del terme municipal de Cas-telló de la Plana. Castelló de la Plana.

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1975): «Posibles centuriaciones en Castellón de la Pla-na», Estudios sobre centuriaciones romanas en España. Madrid, pp. 129-136.

RABASSA VAQUER, C. (1999): «El Castelló rural: de la expansión a la crisis».Castelló de la Plana, pp. 165-180.

REVEST CORZO, L. (1957): Llibre d’Ordinacions de la Vila de Castelló de laPlana. Castelló de la Plana.

SÁNCHEZ ADELL, J. (1973): «Estructura agraria de Castellón de la Plana en1398», Saitabi, 23, València, pp. 147-175.

SÁNCHEZ ADELL, J. (1994): «Toponimia rural de Castellón de la Plana en laEdad Media (S. XIV-XV)», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, LXX,Castelló de la Plana, pp. 517-600.

TRAVER TOMÁS, V. (1958): Antigüedades de Castellón de la Plana. Castellóde la Plana.

J.M

.Car

celle

r

E v o l u c i ó h i s t ò r i c a d e l s e c àE v o l u c i ó h i s t ò r i c a d e l s e c àc a s t e l l o n e n c i l e sc a s t e l l o n e n c i l e s

t r a n s f o r m a c i o n s p rt r a n s f o r m a c i o n s p r o p i c i a d e so p i c i a d e sp e l p a n t à d e M a r i a C r i s t i n a :p e l p a n t à d e M a r i a C r i s t i n a :

l a m u t a c i ó d ’ u n p a i s a t g e a g r a r il a m u t a c i ó d ’ u n p a i s a t g e a g r a r i

19

L ’agricultura castellonenca s’ha caracteritzat al llarg de lahistòria per la diversitat dels seus productes (blat, vinya, garrofer, olivera, cànem, morera, arròs, hortalisses…), els

contrastos paisatgístics entre àrees ben definides (secà, regadiu imarjal) i la creació d’una cultura associada a un ús racional delsrecursos hídrics. Aquests elements, que aportaven una personali-tat pròpia a una activitat que va ser el motor de l’economia fins totjust fa cinquanta anys, han experimentat molts canvis en els últimscent anys.

La diversitat de conreus ha desaparegut des de finals del segle XIX,quan comença la febre citrícola i la Plana esdevé un autèntic «boscde tarongers», un espai agrícola on el monocultiu de cítrics suposaun 67% de les terres conreades. El terme municipal de Castelló estàdedicat en un 70% a l’agricultura (7.279 ha. en 1999) i les explota-cions de secà es redueixen a la mínima expressió perquè els terrenysregats suposen el 93% de la superfície agrícola.

Els límits paisatgístics entre regadiu i secà s’han difuminat a cau-sa de l’expansió citrícola en partides com Benadressa, Bovalar, Marrada, Estepar i Magdalena —les reconversions secà-regadiu esvan produir majoritàriament en el període 1870-1960—, mentreque la marjal s’ha vist afectada per una urbanització de densitat

Javier Soriano Martí


mitjana fins perdre una secular funcionalitat agrícola consolidadaamb les bonificacions.

La cultura de l’aigua també ha experimentat modificacions no-tables a mesura que augmentaven les terres de regadiu perquè l’ex-plotació original dels aqüífers —les sénies de tracció animal podienregar modestes extensions— és posteriorment suplantada per ex-traccions amb potents motors i motobombes, que provoquen unasobreexplotació dels recursos.

SITUACIÓ ACTUAL DEL SECÀ CASTELLONENC

El secà s’ha vist reduït de forma dràstica en l’últim terç del segleXX com a conseqüència de la progressiva ampliació dels regadiusi l’abandó de les terres marginals que van ser rompudes des de fi-nals del segle XVIII —bancals de Penyeta Roja, Muntanya Negra,la Galera i la Magdalena— quan major era la pressió demogràfica.Des dels anys seixanta aquesta reducció es compendia en un 35%(268 hectàrees) i desapareix per complet des dels anys vuitantaun dels conreus bàsics de la trilogia mediterrània com el blat. Enl’actualitat únicament persisteixen conreus arboris, ja que tant elsherbacis (cereals) com els industrials (cànem), les lleguminoses oels tubèrculs han deixat de practicar-se en la Plana. A pesar d’a-questa tendència, el 6,72% que representen les terres de secà enl’agricultura castellonenca encara significa la major extensió en lacomarca.

Les explotacions d’ametlers han perdut un 31% de la seua ex-tensió (en 1977 es treballaven 101 hectàrees), mentre que la dis-minució de la oleicultura és encara més acusada, ja que les olive-res han vist reduïda la superfícia en un 70% (en 1977 hi havia 50H) i segons les estadístiques únicament es conreen varietats per aobtenir olives de consum directe.

En contrast, els garrofers s’han convertit en el principal reductedel secà castellonenc: encara que en les dues últimes dècades laseva extensió s’ha reduït en 95 ha. (un 23%), encara ocupen 405ha. A pesar de la perfecta adaptació d’aquest conreu per a practi-

21

car l’agricultura a temps parcial, moltes explotacions estan aban-donades com a conseqüència de l’escàs valor de les garrofes —tra-dicionalment destinades a alimentar el bestiar de labor— i el seucostós procés de recol·lecció. (quadre 1)

En els anys setanta del segle XX (dades de 1977) es conreavenen el terme municipal espècies cerealícoles com el blat (45 ha.) ol’ordi (6 ha.), productes associats a economies de base agrària comla patata (208 ha.), el cigró (10 ha.) o el cànem (3 ha.). Eren elsúltims vestigis d’una agricultura caracteritzada per la diversitat queha trobat en la citricultura un substitut gairebé exclusiu. (quadre 2)

LA VISIÓ DELS CRONISTES

El llegat dels cronistes permet ratificar el dinamisme del paisat-ge agrari castellonenc, amb la continuada presència del garrofercom a conreu predominant en totes les èpoques. Viciana deixaconstància de la bona qualitat de les garrofes obtingudes a Caste-lló en la segona meitat del segle XVI, mentre que aquest producteconvertia Castelló en un dels principals ports comercials del mónper a la seua exportació a la fi del segle XVIII.

Cavanilles aporta informació addicional sobre l’agricultura cas-tellonenca quan al·ludeix a camps voltats de moreres i, entre altresconreus, fa referència al cànem, el blat de moro, el blat, l’alfals, leshortalisses, les oliveres, les vinyes i els garrofers. La principal co-llita a la fi del segle XVIII era el cànem, encara que el botànic en-cunya el terme bosc de tarongers per a al·ludir a la incipient ge-neralització dels horts de cítrics.

El fruit dels garrofers, en qualsevol cas, generava una importantactivitat en la Plana: «La multitud de individuos de ambos sexos yde todas edades que salen á recogerlas presentan un espectáculointeresante. Mirada de léjos parece un pequeño exército, en el qualse ven muchos armados de largas cañas de 16 á 20 palmos, queconservan parte de la raiz en arco para sacudir y hacer caer las al-garrobas; otros van en carros y caballerías para traer la cosecha».

En l’actualitat, els únics vestigis que resten d’aquestes al·lusions

Quadre I. Els terrenys conreats a Castelló

Agrícola 1999 Secà % total Regadiu % total Total

Conreus herbacis 0 0% 58 100% 58

Guaret 0 0% 1.040 100% 1.040

Cultius llenyosos 489 7,91% 5.692 92,09% 6.181

Totals 489 6,72% 6.790 93,28% 7.27

Font: Formularis 1-T. Conselleria d’Agricultura. Delegació de Castelló.Elaboració pròpia.

Quadre II. El secà castellonenc en 1999

Cultius llenyosos Ha. % sobre total

Ametler 69 14,11%

Olivar (oliva taula) 15 3,07%

Garrofer 405 82,82%

Total 489 100%

Font: Formularis 1-T. Conselleria d’Agricultura. Delegació de Castelló.Elaboració pròpia.


són horts abandonats, algunes explotacions aïllades d’ametlers com-pletament envoltats per grans explotacions citrícoles —proximitatsde la Galera—, així com ametlers i oliveres situats en el marge d’horts de tarongers com petjades residuals dels conreus de secàpracticats antany en partides com Benadressa.

LA TRANSFORMACIÓ GENERADA PEL PANTÀ DE MARÍA CRISTINA O DE

BENADRESSA

El regadiu citrícola és una realitat relativament contemporàniaen la Plana de Castelló i només a partir de 1903 se superen en lacomarca les 12.000 ha. dedicades a tarongers i mandariners. A par-tir d’aleshores les terres de secà registren una considerable reta-llada, xifrada a Castelló des de 1777 a 1999 en un 90%. El paisat-ge experimenta una autèntica mutació perquè 3.963 hectàrees sóntransformades en terres de regadiu o, més recentment, abandona-des o urbanitzades.

La febre citrícola va provocar que a Castelló es buscassen re-cursos hídrics addicionals als que subministrava des del segle XIIIel sistema de regs del Millars. La possibilitat d’embassar els cabalseventuals de la rambla de la Viuda, al costat de l’explotació de pousde forma mancomunada per diferents agricultors o societats, vanser les estratègies seguides per la societat decimonònica. La cons-titució de Fomento Agrícola Castellonense el 22 de desembre de1873 és una bona mostra de les necessitats generades per l’incre-ment de les terres de conreu i el consegüent augment de la demandad’aigua.

El primer projecte per a construir una presa en el llit de la ram-bla de la Viuda data de 1895, quan es pretenia embassar 23 Hm3

per a regar 4.500 hectàrees dels termes municipals de Castelló i Al-massora. Els precedents històrics eren massa evidents per a re-nunciar a un ambiciós projecte: des de 1320 l’aigua de la rambla ila procedent d’una surgència en el seu llit (les Fontanelles) s’apro-fitava per a activar el molí d’En Saloni —sepultat en el seu moment

23

pel pantà—; en 1747 s’autoritzà el reg de diverses parcel·les de Be-nadressa amb l’aigua excedentària d’aquesta instal·lació, mentreque en 1781 es va permetre construir una presa en la ubicació del’actual per a atendre idèntica sol·licitud.

L’escassesa de recursos econòmics i la magnitud del projecteoriginal van provocar que les obres, iniciades en 1901, no tinguessencontinuïtat. En 1913 el projecte va ser renovat i declarat d’interèspúblic i deu anys més tard se n’inaugurava la presa. La seua ca-pacitat definitiva, bastant minvada per l’entarquinament propiciatpels aports sedimentaris de la rambla i les filtracions del got, va que-dar fixada en 28 Hm3. Les obres van ser completades amb nou quilò-metres de canalitzacions i cinc sèquies de distribució que van per-metre transformar les terres de secà en fèrtils parcel·les de regadiuen partides com Benadressa, la Magdalena o el Bovalar, l’altitud deles quals havia impedit fins aleshores l’arribada de cabals superfi-cials. El denominat Canal del Pantà permet irrigar 2.250 ha., en-cara que sempre comptant amb les aportacions dels pous que sor-geixen per onsevulla en la primera meitat del segle XX.

Les transformacions de terres van ser operacions complexes, ja quehavien d’anivellar-se les parcel·les —els pendents començaven a plan-tejar inconvenients perquè el reg era a manta—, millorar la qualitat iprofunditat del sòl —va ser freqüent el transport de terra d’altres in-drets—, així com generar la xarxa de séquies. Aquestes labors van serrealitzades pels propis agricultors, que van realitzar una autèntica au-toexplotació per a modificar el paisatge agrari castellonenc. Els hortsde tarongers i mandarins —aquests últims són ara predominants encontraposició amb la situació vuitcentista— s’estenen fins els confinsoccidentals del terme municipal, generant un abancalament de gransparcel·les —l’extensió és la principal diferència amb el tradicional pai-satge minifundista d’horta regada— i aportant una nova personalitata les tradicionals masies —nucli de població disseminada propi delsecà—, que han d’adaptar-se a una realitat diferent.

La dinàmica paisatgística, en tot cas, respon a la perfecció aun diagnòstic realitzat en els anys vuitanta per Concepción Do-mingo: «Las reconversiones de secano más importantes práctica-

Figura 1. Evolució comparada de lessuperfícies de regadiu i secà a Castelló

Font: DOMINGO, 1983 i Formularis 1-T. Elaboració pròpia.


mente estaban conseguidas en los primeros años de la década delos sesenta. A partir de ahí, lo que se ha producido es, por unaparte, la prosecución de transformaciones en zonas de laderas y,por otra, la conversión de áreas de regadió tradicional en espaciosurbanos, industriales y vías de comunicación».


ARNALTE ALEGRE, Eladio (1988): El nacimiento de la agricultura en el País Va-lenciano. Institució Alfons el Magnànim, València, 145 pp.

CAVANILLES, Antonio Josef (1795-97): Observaciones sobre la Historia Natu-ral, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Obra en dostoms. Imprenta Real, Madrid: Tom I, 1795; Tom II, 1797. Edició facsímil Arts Grà-fiques Soler, València 1972.

Concepción DOMINGO PÉREZ (1983): La Plana de Castellón. Formación deun paisaje agrario mediterráneo. Caja de Ahorros de Castellón, Castelló de la Pla-na, 308 pp.

Jorge HERMOSILLA PLA (1997): El sector garrofero valenciano: pasado, pre-sente y futuro (Estudio geográfico). Diputació de València. València, 108 pp.

Casimiro MELIÁ TENA (1963): La economía en tiempos de Cavanilles. SocietatCastellonenca de Cultura, Castelló de la Plana, 35 pp.

Rafael RIBES PLA (1992): Historia del aprovechamiento de las aguas de la ram-bla de la Viuda. Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana, 98 pp.

VICIANA, Rafael Martí de (1564): Crónica del Reyno de Valencia. EdicionsHistórico-Artístiques S.A.. Borriana, 297 pp. Edició facsímil de 1986.

E l r i u S e c o r i u d e B o r r i o lE l r i u S e c o r i u d e B o r r i o l

25

A ixí començava el nostre article “La fauna de la marjal ésmolt especial” aparegut al llibre “Castelló, mar i marjal”de la Colla Rebombori. En ell es tractaven diferents as-

pectes de la plana que configura la marjal de Castelló i dels ani-mals que hi podem trobar. Per això hi venia a col.lació el co-mençament del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, on mencionauna bella plana, moltes bèsties i una bella aigua, però quina aigua?On està l’aigua d’aquella bella plana? Tal com ho representa Llullfa l’efecte de tractar-se d’un riu que circula per un prat.

Doncs bé a Castelló no sols tenim una bella plana i moltes bès-ties, sinó també un riu! En efecte un riu! ... Bé ... vaja... El que pas-sa és que hi ha molts tipus de rius.

Hi ha rius grans com el Volga i menuts con el Millars; cabalososcom l’Amazones i raquítics com el Sénia; de colors com el riu Blau oHoang-Ho, el Groc o Iang-Tse, el Colorado, el Verd o el Danubi blau,i en blanc i negre com el riu Negre o el Nil blanc; exorrèics com l’E-bre i endorrèics com el Jordà; afluents com el Ter i principals com elTúria; autòctons com el Palància i al.lòctons com el Xúquer; de llargscom el Tajo i de curts com el Belcàire; de navegables com el Missis-sippi i de no navegables com El Cervol, de nom difícil com el Gud-brandsdalen o de ben fàcil com el Po. Alguns tenen noms sonors comel Rin, d’altres cridaners com l’Eo, hi ha de nom cosmopolita com elMundo; hi ha de conseqüents, subseqüents, obseqüents i reseqüents;efluents i influents 1. I fins i tot hi ha qui no té aigua, com el riu Sec.

M. Àngels Pons i Gozalbo Ferran Aparisi i Monfort

EN UNA BELLA PLANA, PER ON PASSAVA UNA BELLA AIGUA,

ESTAVEN MOLTES BÈSTIES QUE VOLIEN ELEGIR REI

RAMON LLULL. EL LLIBRE DE LES BÈSTIES

Naixement del riu Sec

F. A

pari

si

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

Mapa conques hidrogràfiques.C.H. del Xuquer

26

PERÒ QUÈ ÉS UN RIU ?

Quan anàvem a escola ens deien que un riu era un corrent d’ai-gua que anava a parar a la mar, ens ho apreníem i ens quedàvemmés llargs que alguns rius, perdó, que amples.

Un riu, el podem definir com un corrent d’aigua, més o menyscontinu, de cabal que pot ésser molt variable, que drena una concad’una extensió almenys de dimensions comarcals. El riu té sempreinclinació aigües avall i compleix un treball erosiu, que amb el temps,tendeix a l’arrasament dels relleus i a l’anul.lació del pendent.

El cabal d’un riu és la quantitat d’aigua que porta un riu en undeterminat punt del seu curs, s’indica en m3 /s, o en l /s en els rius decabals molt exigus. Els cabals mitjans poden variar d’un any a l’altresegons la irregularitat pluviomètrica. Aquesta és major o menor se-gons el tipus de precipitació de cada conca i la seua dimensió. Lesconques de grans dimensions són poc irregulars, mentre que les pe-tites solen ser molt irregulars. De fet es pot passar d’una absoluta se-quera a una gran avinguda en poc de temps, pot ser hores només.

Després d’aquestes definicions i conceptes previs, cal centrar-se en el nostre riu.

EL RIU SEC

A les Costes de la Pobla, però dins del terme de Borriol, en unaformació de pissarres paleozòiques, els terrenys més antics de lesterres castellonenques, prop d’una mina de terra (s’extreuen pis-sarres per a la fabricació de ciment portland) entre boges, argela-gues i pins, naix el riu. Al principi i durant quasi bé la meitat delcurs porta aigua, és el riu de Borriol.

Realment és tracta d’un riuet, de 27 km de llarg, que recull les ai-gües d’una petita conca d’aproximadament uns 66 km2. La qual téforma d’una vall paral.lela a la costa de la qual resta separada peruna franja de muntanyes que fan de línia de separació d’aigües. Quede nord-est a sud-oest són l’Atalaia, la Mola del Morico, la Roca Blan-

Conca del riu Sec

27

ca, les Galles, la Raca, la Llobera, la Coma, la Joquera, el Tossal Gros,la Lloguera i la Muntanya Negra. Mentre que per la banda de ponentla separació de les aigües ve determinada per una línia imaginàriaque va des del mas del Basero al cim de la Penya, segueix en direc-ció nord-est a sud-oest per les crestes de la Serra entre els termes deBorriol i Vilafamés primer, i Borriol i Sant Joan de Moró després,fins arribar a la serra de Portell i el Monegre on es continua, més alsud, amb el tossal de Cucala i la muntanyeta de l’Abeller.

Des d’aquest punt el riu, que corria en direcció nord-est sud-oestgira i, es dirigeix ara, en direcció sud pel Pla del Moro per a imme-diatament girar en direcció est. A la vora de Castelló torna a girar endirecció nord-est fins que, en creuar el Caminàs a l’altura de Ramell,torç cap a l’est i passant el camí d’en Riera circula ja pel llit artificialfet a principi dels anys setanta. Passant per les partides de Brunella ila Mota i pel costat de la sèquia Travessera se l’ ha fet desembocar alMediterrani entre les partides de la Mota i de la Travessera.

El riu Sec presenta nombroses característiques dels torrents, es-pecialment al curs baix. Té un curs fix que sols porta aigua durantles grans pluges i, sobretot, no té desembocadura. Cap dels barrancsdel terme té desembocadura. L’aigua que porten, en arribar a la partmés baixa dels curs i perdre velocitat i capacitat de càrrega deixaels materials transportats en el propi curs i l’aigua circula sobre ellsformant nombrosos i irregulars filets, formant un ventall al.luvialo con de dejecció 2.

Al corrent principal li arriba l’aigua recollida al llarg de la con-ca mitjançant diversos barrancs. Per la dreta hi aboquen el de Bo-cavert, de les Solsides, de la Penya que es junta amb el de Codina,de Benifaet, de Cominells, de la Botalària i de les Ermites. Per lapart esquerra hi trobem els barrancs de l’Atalàia, de la Mola i d’Olà-ria o dels Porcs. A més dins del terme de Castelló hi ha, també,altres barrancs que vessen les aigües bé a la plana, cas del de laMagdalena, o bé a la rambla de la Viuda, cas del de Malvestit.

Des del seu naixement el riu porta certa quantitat d’aigua, mésbé poca, no oblidem que és un riu de secà. Forma un rierol que du-rant el seu recorregut pel terme de Borriol juga a amagar, ara em


veus ara no, ara ix a la superfície ara desapareix. Fins que prop dellímit del terme s’endinsa en la terra i ja no torna a circular, nor-malment. És, en efecte, un riu molt entusiasta, que si s’ha dur ai-gua, ell més a pressa i més aigua que ningú. És, val a dir-ho, unriu infantil, ara t’ajunte ara no t’ajunte, ara duc aigua ara no, queno tinc ganes. Però, que li anem a fer, ell és així. Pot estar anys sen-se dur ni una gota d’aigua en tot el terme de Castelló i de cop i vol-ta plou per les muntanyes de la capçalera i ala! riuada

Aquest comportament tant impulsiu és degut al fet que és un riumediterrani i, per tant, s’ajusta als trets de la pluviositat mediterrània.Aquest clima presenta un fenomen meteorològic molt característicque ara es coneix com a “gota freda”. I consisteix en això: durantel començament de l’hivern l’aire que està en contacte amb la mar,com que aquesta té un major calor específic que la terra, tarda mésa refredar-se, per tant l’aire està més calent i humit. Quan el ventbufa de la mar, eixes masses d’aire càlid i humit entren cap a terraon, si fa fred a les capes altes de l’atmosfera, es produeix la con-densació del vapor d’aigua donant abundant nuvolositat que pro-dueix intenses precipitacions. En resum, plou molt en poc de temps.L’aigua caiguda no pot absorbir-se per la terra i corre pels ves-sants als barrancs i d’allí al riu. El riu comença a córrer donant lloca una riuada que arrossega tot allò que troba al davant.

I és aleshores quan, com li ocorre a Santa Bàrbara “bendita quemos guarde la collita” que només ens recordem d’ella quan tro-na, ens adonem que ací tenim un riu. I vénen les lamentacions. Quesi cal netejar el llit del riu, perquè l’aigua circule bé. Que si no espot construir a les zones baixes per on circula l’aigua durant lesavingudes, etc.

PER QUÈ CAUSEN DANYS LES RIUADES?

Evidentment el concepte de causar danys està referit als béns ma-terials o, al que es pitjor, vides humanes. Perquè a la natura no li cau-sa cap mena de perjudici, ans al contrari. De fet formen les planes iaiguamolls litorals, zones molt riques des del punt de vista ecològic.

Vista des del pont de la carretera de Morella

F. A

pari

si

29

Precisament la fertilitat dels al.luvions dipositats pels torrents en elcon de dejecció, periòdicament renovats per les noves crescudes, comocorre en la plana de Castelló, fa que siguen paratges, on des de tempsimmemorial, s’han assentat les poblacions. Hi ha, fins i tot, la teoriahidràulica que en Antropologia explica el sorgiment de les civilitza-cions a la vora dels rius 3.

Però aquesta proximitat comporta un perill. A més, a mesura queuna població creix, va ocupant zones cada vegada més properes a lallera del torrent, augmentant el risc durant les grans avingudes. La llui-ta contra l’acció torrencial és sempre molt difícil. Les correccions mésimportants han de fer-se a la capçalera, evitant els efectes de les ai-gües salvatges amb una repoblació. Al canal de desguàs o vall del torrent el major perill és degut a l’erosió lateral que soscava el terreny,cal fer-li uns murs laterals de contenció especialment a les corbes onl’acció és més intensa. Al con de dejecció cal donar-li un curs fix decapacitat suficient i una repoblació adient per subjectar els al.luvions.

Així mateix cal tenir el llit del riu, encara que estiga sec, lliured’obstacles i de qualsevol mena de residu que la gent, no massa edu-cada, hi tira, per tal d’evitar que durant la crescuda de les aigües pu-guen cegar-se els ulls dels ponts, fent que es desborde.

En el cas del riu Sec, no oblidem que no tenia eixida natural a lamar; i que a partir de la cruïlla amb el camí d’En Riera, al baixar de lacota de 10 m a les partides de Brunella i Ramell (des d’on començal’actual canalització) l’aigua de les riuades s’acumulava als aiguamollsde la Travessera, el Senillar, Bovar, en fi tot les terres que formavenel Quadro, on, es conreava l’arròs. Cal tenir en compte que ací tam-bé aboquen els barrancs de la Parreta i de la Ratlla de Benicàssim,amb la qual cosa s’incrementa la quantitat d’aigua que s’acumula.

Després d’una riuada, especialment si han ocorregut desgràcies,es fan tot un recull de bones intencions i propòsits d’esmena. El malés que generalment no se sol passar d’això. I no és que no hi haja ha-gut riuades al llarg del temps.

Sembla, però, que aquest any 2003 començaran obres de condi-cionament del riu Sec, que falta li fa. Està prevista la canalització en-tre la autopista A-7 i la desembocadura, així com l’eliminació de l’es-


caló que han fet en el soterrament de la via. La qual cosa evitarà o al-menys minorarà el risc de riuades. També està previst que es cobris-ca el tram urbà del riu. Cal suposar que els autors del projecte, a mésde calcular-li una capacitat per a un cabal superior a les majors riua-des dels darrers cinc segles, tindran en compte el que no es quede ai-gua dins de la canal, per a evitar males olors i problemes sanitaris. Ai-xí com que no servirà com a allotjament provisional o no de personesdesfavorides. També, cal suposar que hauran considerat el risc d’em-bús per tal d’evitar-lo. Si així és ens alegrem perquè s’acabaran lesdesgràcies ocorregudes al llarg de la història, com podem veure-hotot seguit.

RIUADES A CASTELLÓ

Al llarg de la història de Castelló hi ha hagut moltes, i de vegadestràgiques, avingudes. Algunes, des de l’any 1716 fins l’any 1884, vé-nen recollides pels treballs de Balbás. En cita, com a més importants,les següents:

20 de novembre de 1716, gran temporals i riuades, es traslladà elSant Sepulcre en processó de pregària de la Sang a l’església major.

22 d’octubre de 1776, es desbordà el riu i inundà el raval de SantRoc i les partides de Coscollosa, Canet, Ramell i altres. El 23, 24 i 25continuà el temporal, un llamp matà a un veí, caigueren algunes ca-ses i arbres, amb gran angoixa de la gent. El 26 «á las nueve calmó al-go el temporal y fue trasladado sin ceremonia y sin acompañamientoalguno el Santo Sepulcro á la iglesia Mayor y expuesto á la venera-ción de los “espavoridos” (sic) fieles».

4 de desembre de 1783, es traslladà en processó de pregària el SantSepulcre a l’església Major a causa de grans pluges i tempestes.

3 de desembre de 1786, l’Ajuntament de Castelló acordà «qui-tar los embarazos que hay en el cauce del rio Seco al sitio de la Ma-rrada y ensanchar la cequiaza, para libertar á esta villa de una inun-dación que puede recelarse, con motivo de las crecidas y abundanteslluvias».

15 de octubre de 1793, grans pluges a Castelló. Es desbordà el riuPas per Borriol

F. A

pari

si

31

Sec i es negaren les partides de Coscollosa, de Canet, de Travessera,de Ramell i de Safra. L’aigua pujà cinc pams sobre la canal del riu, inun-dant el raval de Sant Roc. L’aigua que entrava pel portal de l’Om inundàtambé els carrers de Villamargo (Campoamor), de Gumbau, de Colo-ro (Bisbe Climent) i d’altres així com la Casa dels Orfes de Sant Vicent.

28 de setembre de 1829, grans pluges, que enaiguaren tota la Pla-na i es perderen totes las collites.

5 d’octubre de 1838, s’inundà la part baixa de la plaça Nova (avin-guda Rei en Jaume) i el raval de Sant Roc, es perderen les collites i trà-gicament s’ofegaren dos hòmens.

16 de Setembre de 1884, l’avinguda del riu Sec fou tan gran,que més de 300 carros passaren la nit a l’altra part del riu en la carretera de Catalunya. Els dies 18 i 19 les pluges foren torrencials,las tempestes se succeïen unes a les altres. El riu destruí la via fèrria de Barcelona.

4 de novembre de 1884, a la matinada i amb una pluja horroro-sa es desbordà el riu Sec, i inundà tota l’horta i en particular el Grau,on les aigües arribaren als dos metres d’altura. Les aigües del riu Secvan cobrir per complet els arcs del pont de la carretera de Morella ipassaren més d’un metre la llera i arribaren a la porta de Sant Roc. Elsdesperfectes de la via fèrria foren molt grans; se suspengué la circu-lació de trens que restaren totalment incomunicats. «El peligro es cons-tante, y si el Ayuntamiento no toma una seria medida y desvía el cur-so del río á su llegada a la playa, el día que menos se piense, puedeocurrir una catástrofe [...] El Ayuntamiento para hacer frente á tantasdesdichas, dio ocupación á todos cuantos braceros se presentaban;la Diputación colocó también á muchos en las obras del nuevo Hos-pital y el Gobierno concedió del fondo de calamidades mil pesetasá Castellón y 750 al Grao; y en el salón de actos del Instituto Provin-cial se celebraron dos magníficas veladas, lírico-literarias á benefi-ció de los pobres» diu ja Balbás en el seu llibre.

Al periòdic Mediterráneo del dia 6 d’octubre de 1949, i com aconseqüència de la tràgica riuada d’aquest any, Emilio Calduch faun recull de les riuades ocorregudes des de 1897, que fonamen-talment són les següents:

Vista des del pont dels Mestrets

F. A

pari

si


28 d’agost de 1897, gran tempesta i inundació. El “Clot del Me-nescal”, situat prop de la platja del Serrallo i de la séquia Mitgera (en-tre els termes de Castelló i Almassora), a causa de l’acumulació d’ai-gua, tenia quasi bé mig quilòmetre de diàmetre. Un llaurador, ignorantel perill que hi havia, va caure dins, desaparegueren el carro, el ca-vall i el cavaller.

13 de setembre de 1900 s’inundà al barri dels Escarabats, la pla-ceta de Mallorca i la dels pontets de Pere la Sidra, així com els carrers de la Fortuna, de Sant Cristòfol i de la Mistera (actualmentComte de Noroña). També s’inundà els Mestrets, el carrer Escola-no i Maestrat, així com els paratges pròxims del rajolar de Tomàs Pe-ris (el Rull), de “la Petita”, de “la Paciència” i de “la Gaspara”. Ambtot i això, malgrat la pluja i les inundacions, igualment es van exe-cutar dos presos a la càrcer. L’únic problema era que la gent teniadificultats per veure’n els cadàvers que estaven exposats al cemen-tiri, per la crescuda del riu Sec.

20 d’octubre de 1918, hi va haver grans pluges i s’inundà el ce-mentiri. Així mateix es desbordà el pantà de Maria Cristina. Aquestfou un any tràgic. Al setembre començà la més greu pandèmia de gripde la història, que durant el mes d’octubre va causar, a les terres cas-tellonenques, desenes de morts diaris. A més, el diumenge 17 denovembre, es produí la tragèdia del cine La Pau.

15 novembre 1924, es va desbordar el riu Sec, les aigües arriba-ren més enllà de la bateria del carrer Sant Roc, i s’inundà el carrer delGovernador. Al barranc de Fraga, que anava molt crescut, s’ofegàun carreter amb una mula i un ase.

28 de setembre de 1949, a les 7 de la vesprada i després de les in-tenses pluges se’n va eixir el riu pels Mestrets, i l’aigua arribà a unsdos metres. Al carrer de Sant Roc hi havia mig metre. A les 10 de lanit començaren a voltejar les campanes, es tallà l’electricitat, per avi-sar del greu perill. L’exercit i les tropes de marina del Grau, GuardiaCivil, bombers i voluntaris evacuaren nombroses persones, moltes d’e-lles al coll, d’aquests barris i foren allotjades al cine Goya i als localsde la Secció Femenina i Auxili Social. Van caure 139 l/m2. A l’endemàes trobaren 10 persones mortes, 4 xiquets, molts arrossegats fins a

Pont de l’antiga N-340

F. A

pari

si

33

les partides pròximes de Safra. Un dia després fou trobada encara unaaltra xiqueta sota un taronger. Fou una autèntica tragèdia que encaraperdura en la memòria de moltes persones que la patiren. Amb tot iaixò, es va tardar vint-i-un anys, després de la següent riuada, per feruna desembocadura al riu Sec.

5 d’octubre de 1969, començà a ploure la matinada del diu-menge i es van recollir 200 l/m2. Al pont de la Nacional València-Barcelona els troncs, branques i arbres sencers van taponar els ulls,l’aigua començà a saltar, arrancà la barana, causant greus danys ala gasolinera. La Guardia Civil tallà el trànsit i el va desviar pel cen-tre de la ciutat. A mig matí comença a minorar el cabal. Al pont delfinal del carrer Sogorb va saltar l’aigua vessant pels carrers adja-cents, omplí l’estadi Castàlia i arribà fins a la plaça de Teodor Iz-quierdo. Les boques de les clavegueres estaven obstruïdes pels ob-jectes que duia el riu, amb la qual cosa augmentava l’efecte de lariuada. Els bombers i la brigada d’obres van poder desembossar-les,alleugerint un poc la situació.

NOTES

1 Exorrèics: aquells que desemboquen a la mar. Endorrèics: quan aboquen a un llac. Princi-pal: corrent més important d’una conca, a ella li arriben les aportacions d’altres rius, els afluents.Conseqüents: són els que es desenvolupen sobre la superfície originària, ara inclinada, d’una antigaplanícia, el peneplà, seguint la línia de màxim pendent. Subseqüent: de direcció perpendicular al’anterior. Obseqüents: en sentit contrari als subseqüents. Reseqüents: similars als corrents conse-qüents però que no hi eren originàriament. Efluents, quan el riu al llarg del curs rep l’aportaciód’aigües subterrànies, propi de climes humids. Influents: quan perden aigua per infiltració durant elrecorregut, propi de zones humides. Autòctons: aquells que tenen tot el curs dins d’una determina-da comarca, regió o país. Al.lòctons: els que durant el seu recorregut circulen per diferents comar-ques, regions o països.

2 Els cons de dejecció o ventalls al.luvials es formen allà on la sobtada reducció del pendentdetermina la disminució de la velocitat i, en conseqüència la deposició de la càrrega. Tenen formad’un con ampli i deprimit, amb l’àpex cap a la desembocadura de la vall. Són típics de les regionssemiàrides. En la seva formació intervenen de manera important els transports en massa, com ara,les colades detrítiques i les fangoses. Es tracta d’una estructura molt inestable, sobre la superfíciede la qual les aigües del torrent corren per llits que varien d’una vegada a l’altra, dividint-se i unint-se uns als altres. En ocasions una crescuda pot destruir parcialment el con de dejecció, dipositant elsseus materials a major distància.

3.Conjunt de sediments transportats i dipositats per les aigües corrents. Estan constituïts per di-ferents materials, argiles, llims, arenes, graves, còdols, etc. d’origen variat. Procedeixen de l’erosióde les diferents roques de la conca fluvial.

El pont de ferroF.

Apa

risi


BIBLIOGRAFIA:

BABILONI TENA, S. (1984) Borriol, en el umbral de la Plana. Castelló, Socie-tat Castellonenca de Cultura. 177 pàgs

BALBAS, J.A. (1892) El libro de la Provincia de Castellón. Imprenta de J. Ar-mengot. Castelló. Edició facsimil. Ed. Confederación Española de Cajas de Aho-rro. Barcelona. 1987.

COMELLES, M i FERRÉS, L. (1993) La vida en rius i estanys. En FOLCH i GUILLÈN,R. (director) Biosfera. Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana. Vol V. (Mediterrànies)pàgs 152 - 163

GIMENO BETÍ, LL i ARASA GIL, F. (1993) La toponímia del terme municipal deCastelló de la Plana. Castelló. Excm Ajuntament de Castelló 155 pàgs.

MATARREDONA NEBOT, R.; PÉREZ CUEVA, A.; SANCHIS MOLL, E.J. (1989).Los ríos valencianos y su régimen. En SANCHIS MOLL, E.J. Guía de la Naturalezade la Comunidad Valenciana. València. Ed. Levante - El Mercantil Valenciano. Vol.II pàgs 491 - 520

MELÉNDEZ, B.; FUSTER, J.M. (1978) Geología. 4ª ed. Madrid, Ed. Paraninfo.911 pàgs.

MINISTERI DE MEDI AMBIENT (2002). Conques de la ConfederacióHidrogràfica del Xúquer. www.mma.es/cuencas/jucar/pdf/cuenca.pdf

PÉREZ CUEVAS, A. (1992) Els rius. En GIRALT i RADIGALES, J. (director) Geo-grafia General dels Països Catalans. Barcelona, Ed Enciclopèdia Catalana, Vol II,Pàg 1 -31

SERVICIO GEOGRÁFICO DEL EJÉRCITO. (1998) Mapa topográfico 30-25 y 32-25 1:50000. Castelló de la Plana i Illes Columbretes.

SERVICIO GEOGRÁFICO DEL EJÉRCITO. (1980) Mapa topográfico 30-24 y 31-24 1:50000. Vilafamés.

SERRAT, D.; et al. (1992) Geomorfologia. En FOLCH i GUILLÈN, R. (director)Història Natural dels Països Catalans. Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana. VolII, Pàg 376 - 389

STRAHLER, A.N.; (1979) Geografía Física. 4ª ed. Barcelona, Ed. Omega. 767 pàgs

Desembocadura. Pont avda. Ferrandis Salvador

F. A

pari

si

L a l l à g r i m a d e l s e c àL a l l à g r i m a d e l s e c à

35

S i el déu del temps haguera estat misericordiós hauria es-borrat del calendari aquell dia de juny que acomiadava laprimavera més trista i no haguera permés l’escena d’a-

quells dos hòmens que, asseguts a taula, s’empassaven en silenciuna sopa esclarissada, feta del dolor i de la desesperació pel futurque ja no tenien.

On esteu, pares?- es pregunta, indiferent a l’escridassada queacaba de rebre del conductor que ha frenat per no atropellar-lo ia les mirades que el soroll estrident ha provocat en els pocs via-nants, que tant d’hora, caminen davant del Casino Antic.

L’olla, que havien cuinat, com sempre a la llar, tenia la pocasubstància dels darrers temps: unes poques bledes i cardets, al-gun tros de creïlles, cap presència de botifarres seques, ni d’ossosde pernil, ni de cansalada o arròs i els pocs fesols que hi suravensemblaven cucs, o, potser ho eren. Del pa de farina de blat ja qua-si no hi guardaven memòria. Als pocs que sopaven aquella nitde dolor i de dol al mas no semblava importar-los això massa i lasensació de terrible buidor, que experimentaven a l’estómac i queels pujava cap a la gola en urpades dolorosíssimes, que els ompliend’angoixa i de desesperança, tenia altres arrels, més fondes, queels enverinaven l’ànima.

La megafonia de l’aeroport de Manises anuncia que l’avió queve de Santíago de Compostel·la arriba a l’hora anunciada. La do-na, que ha tardat més del que esperava a trobar plaça a l’aparca-ment, apressa el pas, s’atura davant la porta, xucla, àvidament, lacigarreta de tabac ros i, amb gest decidit, la llança abans d’entrar-

Josep Miquel Carceller i Dolç


hi. Avança el peu dret, però, de sobte, s’ho repensa, es gira, loca-litza la burilla, la mira uns segons, com penedida de l’acció i, enun rampell, s’ajup per recollir-la, no calcula, però, bé l’impuls iacaba estirada en situació poc decorosa, mig cos damunt el terralluent de l’interior, l’altre mig a l’exterior banyat per la pluja per-sistent que cau des de migdia.

Ja feia setmanes, mesos, que no escatainava cap gallina alcorral i dels conills solament les pells que penjaven a la falsa do-naven testimoni. Més temps encara que de les ovelles de la rabera petita no quedaven ni els ossos. Les garrofes i les figues seques, algunes olives i, en ocasions memorables, la troballa d’unsaquet ple de llesques de pa de segó, substituien les proteïnesanimals en l’alimentació dels que s’havien ajuntat al mas mésgran d’aquella partida del terme, al costat del barranc del Malvestit, que tenia dos edificis, el principal i un de més menutper als masovers. Ara el matrimoni propietari, que en temps depau vivia al carrer d’Enmig, els seus dos fills casats de feia poc iamb dos xiquets menuts cadascun, s’havien instal·lat en l’habi-tatge més gran del mas fugint dels bombardejos i convivien ambel masover, els seus tres fills i altres membres de la família.

Camina vacil·lant, assegurant cada passa, per aquell tram delcarrer de lAlcora on, no feia massa, les obres del nou aparcamenthavien provocat un esllavissament de terres que s’havia menjat unade les voreres. Un gos se li arrima i el segueix durant uns metres,pocs, els suficients perquè, hereu d’instints genètics seculars comés, comprenga que no traurà res de la seua companyia i el torne adeixar sol a unes passes de la Ronda Millars, nom que el temps per-petua, però que el mateix esdevenir dels anys ha convertit en unaevident fal·làcia, perquè ja no és camí de ronda més que en diesfestius i en hores nocturnes. Passa sense mirar i, quasi miraculo-sament, arriba a l’altra vorera sa i estalvi, perquè la sort i l’hora ma-tinera de diumenge han reduït el trànsit, habitualment tan espés d’a-quella zona.

Durant el dia la xicalla es repartia les hores entre les classes querebia del senyor Tomàs, mestre jubilat que havia enviudat feia poc

Arx

iu. J

. M. C

arce

ller

37

i, sol com estava, trobava allí companyia i una mica del poc men-jar que hi havia, l’ajuda esporàdica en les feines, cada vegada mésescadusseres i perilloses, que hi havia al camp i els jocs propis d’u-na mainada que jugava indiferent a la tragèdia que planava i a lafam, a la precarietat i a la misèria, sobrevingudes per una guerra,que coneixien, encara molt indirectament, per paraules soltes deles converses, lligades amb fil de por, que les dones que procura-ven callar i dissimular quan ells s’acostaven.

S’aixeca avergonyida i rabiosa. Rebutja amb un lleu gest d’a-graïment l’ajuda que li ofereix un guàrdia de seguretat i se’n vacap als lavabos per mirar d’asserenar-se i, alhora, retocar el ma-quillatge i comprovar que la roba no té cap dany. Es mira a l’espilli veu la cara d’una dona que encara fa goig, tot i que ja fa anysque necessita ajuda per dissimular arrugues i fracassos. Al seu cos-tat dues adolescents riuen sense mesura i ignoren, felices, la seuapresència.

El xiquet es va quedar mirant l’home que havien trobat quantornaven del pou d’Escrig. De lluny, cap el tossal de Manyet, es-coltava bordar gossos que ensumaven la mort. La mort gratuïta, vio-lenta, terrible. La que no tocava, la que repugnava a la natura i de-finia la condició humana més miserable. La que va començar a serpresència quotidiana en la vida d’aquell infant que acabava d’es-trenar els deu anys.

Entra a l’Hospital Provincial, ampliat i remodelat, i pregunta pelpare. Ningú no ha sentit parlar del nom que ell té a la boca i en laseua recerca obstinada, per passadissos i habitacions, solament tro-ba negatives i mirades d’estranyesa. Guaita per una finestra i veuun pati que reconeix de seguida, però no hi és el qui busca entreels hòmens que seuen als bancs o passegen mandrosament peraquell atri, rodejat de porxos i vestit de plantes, que li porta recordsde dolor i d’agonia.

Era la primera vegada que el xiquet veia un cadàver. De lluny lihavia semblat el ninot grotesc que els germans, els amics i ell ha-vien fet per a la darrera festa de Carnestoltes. Es va arrimar a poc,a poc, encuriosit i sense temença, com fascinat pel quadre que


dibuixava aquell infeliç soldat, sense botes, sense corretjam, sensecap arma, amb l’uniforme marronós estripat i tan brut que les hores de mullena, per la pluja que havia caigut durant la nit, nopodien dissimular. La sang tacava i alimentava la soca de lagarrofera on jeia el mort. La garrofera on el xiquet havia dibuixatamb una navalla les seues inicials: JTCT Uns ulls molt obertsmiraven el xiquet. Uns ulls que ja no enviaven imatges al cervell,però que encara dibuixaven la figura d’un arbre com aquell quesempre havia estat al costat del mas muntanyenc, on, encara nofeia vint anys, havia nascut.

Més tranquil·la ix dels lavabos -asèptics, de disseny, acabatsde netejar- i consulta els plafons que avisen d’horaris i de portesd’embarcament, d’eixides i d’arribades. L’avió que ve de Galícia jaha aterrat i en pocs minuts es retrobarà amb la filla. No fa moltsdies que se’n va anar, però li venia de gust venir a esperar-la. Undia de compres a València, ja li anava bé: tafanejar per les botigues,emprovar-se pantalons, faldilles, bruses, complements, sempre debona marca, de molta qualitat, comprovar que el règim dietètic fun-ciona, deixar-se afalagar les orelles per dependentes, ben ensenyades, que li lloen la figura, fer servir els diners de plàstic sen-se por, controladament sí, però generosament, molt generosament,perquè ja fa anys, tants com fa que es va casar, que si alguna co-sa li sobra són els diners.

Quan van arribar el pare i altres hòmens avisats pel germàmajor, el xiquet seguia parat davant el cos inert d’aquell jove de laSerra mort per fragments de metralla d’alguna bomba, fabricadaper matar, des d’un avió que volava per matar, accionada per algúque, segurament, tampoc sabria massa bé per quina raó li haviendit que matar un altre home estava bé i mereixia medalles iguardons. El pare el va apartar suaument posant-li al muscle lamà endurida, per tants anys de feina dura als camps, quasi tots escripturats a nom d’uns altres.

Travessa la via, ja sense carrils. Mira cap a la dreta i veu tot demàquines parades pel jorn festiu. Munts de terra i de grans rasesobertes li mostren un paisatge que no reconeix. La jubilada estació

39

de tren pren el sol i pateix en silenci de reuma i d’abandó. Segueixavant i al poc arriba a una cruïlla de carreteres que li és ben co-neguda. Reprén el camí, carretera de l’Alcora amunt, decidit, méslleuger. Amagat darrere d’edificis nous de trinca li sembla veure elMas Blau i uns minuts després s’atura davant la placa que assen-yala el carrer dels Camps Elisis. Llig el nom i l’associa a la Lluna,però no és capaç de recordar per què, ni tampoc sap per quina raó,immediatament una onada de gratitud i de tendresa li amara el cosi li rebaixa la tensió i l’obsessió que, des de fa hores, l’arrossega capa un habitatge buit de la partida de Benadressa.

A l’hivern el pare, després d’haver alimentat els animals i, de vegades, haver fet la neteja del corral, esmorzava i eixia al tros ambel matxo per llaurar, arreplegar alguna collita, abonar o prepararels camps per a sembrar. Molt sovint, si treballava alguna fincallunyana, no li pagava la pena dinar a casa i no hi tornava fins ala nit. La mort de la dona, feia dos anys, hores després de parir elseu tercer fill, tampoc ajudava perqué li abellira fer l’esforç. Matar-se a treballar l’ajudava a oblidar, però tot era mentida, aquella absència li rosegava el cor, com un corcó, lentament, sense descans.Els tres fills, que pujaven, gràcies a la cunyada i la neboda, no po-dien barrar el pas al dolor -somort de dia, punyent de nit- que l’a-companyava immisericorde en la seua vida honesta i rutinària.

Abraça la filla i se la mira preocupada i orgullosa alhora. Fa tempsque ja no discuteixen. La immensa estima que es professen ha aju-dat perquè, a la fi, el respecte presidisca una relació que havia tron-tollat durant uns anys. Ha entés que el que li desagradava de la seuafilla era, precisament, que havia seguit el camí a què ella, vint-i-cinc anys abans, havia renunciat, per amor, sí, però... Pugen al totterreny de molt alta gama i, aviat, enfilen l’autopista. Per uns se-gons passa rabent la Sagunt, més que bimil·lennària, on va treba-llar de mestra, amb companyes i companys fantàstics que li van en-senyar a estimar la vida i li van reforçar els ideals d’alliberament ide justícia, de renovació i de compromís que, com la sang, li corrien per les venes, amb densitat sovint major que els glòbuls ro-jos, que anàlisi rera anàlisi, la van obligar a guardar repòs durant


sis mesos i li van fer conéixer el jove i brillant metge, que li va can-viar els hàbits, la vida i els amics.

Van col·locar en un taüt fet a correcuita, el jove mort per “lapava” que des de feia setmanes vomitava foc i sembrava els campsde llavors que no donarien raïm, ni blat, ni tampoc oliveres, garrofeso ametlers, sinó durant molt de temps, solament misèria, odi,rancor i mort. Abans de donar-li terra el pare va examinar el cadàver, mentre renegava del malànima que l’havia mig despullat perfurtar-li roba, botes i armament. No li havia interessat, segurament, lacarta amb remitent escrita en un castellà farcit de valencianismes, ambquatre frases tòpiques i una foto que mostrava un home i una dona,que el pare va reconéixer com els masovers del Mas de Cambrils, alterme de la Serra, perquè feia uns quinze anys havia treballat a jornalper ells durant el temps de la sega de l’ordi i del blat.

Segueix avant, carretera-carrer ple d’habitatges a un costat i unaltre. Va deixant a l’esquerra la Quadra de la Salera, el Grup deSantiago, el Grup de Perales, la Quadra Saboner, el Grup d’Ara-gonesa, el Grup dels Cubs,...A la benzinera que hi ha abans dela rotonda que comunica amb la Universitat i la carretera que pu-ja a Borriol, beu aigua i alleugera la bufeta. Reemprén la marxa,però, de seguida, torna a aturar-se, escolta una remor de crits i en-tra. Unes quantes desenes de persones, criden, animen, insulteni aboquen adrenalina, mentre uns jòvens amb samarreta blan-quinegra juguen a futbol, en un camp d’herba que ha coneguttemps millors, i li discuteixen a un altre jove vestit de negre unadecisió que consideren injusta. Novament alguna cosa el reté itampoc recorda el perquè. Allò, el futbol, sap que li agrada i tam-bé sap que allí, al camp del Bovalar, que llig, pintat de negre enuna paret bastida fa molts anys, ell ha estat moltes vegades. Resmés. No fa el menor intent de recordar quan, ni com. Se’n va iquan ix veu una gran extensió de gespa que, ben alimentada ipentinada, aquesta sí, fa de jardí a una de les moltes fàbriquesde ceràmica que puntegen ací i allà la carretera. Quan encara noha arribat al Grup de Sant Josep, a la seua esquena un centenar degoles criden: “Gooool!”

Camp del Bovalar

J. M

. Car

celle

r

41

El pare va tardar un dia i quan va tornar l’acompanyaven en elcarro un home i una dona de poc més de quaranta anys, tot i quen’aparentaven molts més, i dues joves, vestides també totes denegre, una d’elles molt prima, amb ulls apagats i un color de pellgroguenc, d’uns quinze anys, no semblava gaudir de bona salut,l’altra, dos o tres anys major, més alta, semblava ja una dona i impressionava per la seua bellesa natural, feréstega, suggestiva i,malgrat que les llàgrimes li’ls havien enrogit, els seus ulls tenien unesguard clar i acariciador. Els quatre havien rebut la notícia quefeia un any temien rebre: aquella guerra que no comprenien elshavia matat el fill, el germà, el promés. El gos havia avisat ja feiamolts minuts i, davant la porta, la família del masover esperava ensilenci amb un posat seriós. Els propietaris ja no hi eren, feia unasetmana que havien tornat a la ciutat, sense donar massa raons. L’home va baixar del carro i va entrar a l’edifici més menut, senseesma, com el condemnat que és reu de mort. Va respirar molt fondo i va mirar cap a la caixa que estava al costat de l’escala,damunt unes cadires de boga.

Agafen l’eixida Castelló-Sud, passen per la ciutat del Transporti veuen la gran quantitat de cotxes que han fet servir milers de per-sones àvides d’oci i de consum. La filla pregunta pel pare. La res-posta, freda, que el situa a Estocolm, en un congrés, no té respos-ta, solament una mirada i un gest de desànim que no troba paraulesper incidir en un tema que li provoca un enfilall de contradiccions,que barregen amor, respecte i llibertat. Li agradaria que sa mareprenguera la iniciativa, que posara les cartes sobre la taula, que,si de debò, estima el pare com diu, lluite per recuperar-lo. Sap quela mare pateix i no entén per què no fa res per evitar-ho, semblacom si li agradara el paper de víctima. Avui, però, no gosa repetirarguments que ja ha esgrimit. Està cansada, molt cansada, indig-nada i cansada, orgullosa i cansada, deprimida i cansada, espe-rançada i cansada i...enamorada. El que ha vist, el que ha tocat,el que ha viscut, el que ha escoltat, el que ha llegit, aquests dies enla Galícia que pateix el verí que infecta la mar, les costes, les vi-des i les relacions humanes li ha conturbat l’ànima.


Els segons es van fer interminables, l’home no movia ni unmúscul, la cara de galtes xuclades, els ulls negres i petits, lescelles grises i estarrufades no manifestaven l’immens dolor que liprovocava la certesa que no hi havia equivocació possible: el seufill havia mort. Quan va eixir les tres dones estaven dempeus, alcostat del carro, la major enmig. A ella es va dirigir el seu marit ino calgué que diguera res. Feia hores que ella ja ho sabia i la cara que ara acabava de veure era la d’un home ancià, derrotat,enfonsat. Sobraven les paraules i van esclatar els crits i els plors. Elxiquet s’ho mirava tot, callat, com si entenguera la magnitud dela tragèdia. La tia i la cosina, que li feien de mare, el van mirar ivan reaccionar ràpidament, els va enviar a ell i a la resta dels in-fants a l’estatge superior del mas, on estaven les habitacions, sen-zilles, però acollidores, de parets lluïdes d’algeps corrent.

Després del Grup Reis la carretera fa una corba pronunciadai inicia una pujada necessària per creuar l’autopista. S’atura da-munt del pont i un motorista, que li diu el nom del porc i li es-menta tota la família, ha de maniobrar amb habilitat per esqui-var-lo. Intenta situar-se. A la vora, pensa amb rapidesa inusual,han d’estat la Venta de Rosita i la del Sol; aquell camí deu ser elque porta a Ribesalbes; per allí està el Riu Sec i allò, fa visera ambla mà i ho confirma, allò és el Sanatori! Clar, el sanatori, allí estàel pare! Deixa de mirar, no li interessa la tonalitat de colors marronosos, groguencs, i grisos, amagats entre tant de verd de ta-ronger colonitzador. No li interessa que el matí es desperte tanbonic, tan nítid, amb un cel tan blau, després d’uns dies de ventintens. No li interessa contestar a l’exabrupte que li llança un ca-mioner. No li preocupen cap de les notícies que ha escoltat a laràdio, encara no fa tres hores: ni catàstrofes ecològiques combi-nades amb interessos bastards i direccions i coordinacions ne-fastes, quan no inexistents; ni els tambors de guerra que sonen iressonen en tants parts del món, per a millor profit de la totpo-derosa indústria armamentista; ni la incomprensió secular, quanno l’odi més declarat, que manifesten cap a l’Espanya plural tantsciutadans; no li interessa res que no siga encaminar-se cap al

Sanatori desde la venta de Rosita

J. M

. Car

celle

r

43

Sanatori, aquell edifici, blanc que abasta tot el terme, quan co-mença a elevar-se el terreny.

S’havia fet de nit. Ben matinet, escoltava el xiquet, mentres’acabava el frugal sopar, el pare refaria el camí i els masovers dela Serra donarien cristiana sepultura al seu desventurat fill. Lesdones del mas, solidàries amb les nouvingudes van fer tot el pos-sible per consolar-les. No havien volgut sopar, però sí que havienacceptat agraïdes, les infusions de til·la i camamilla que elshavien ofert. No hi havia llum elèctrica al mas. El velatori s’il·lu-minava amb cresols d’oli i metxa i dos carburers. Les ombres ques’allargassaven i els sorolls de la nit augmentaven el dramatismede la situació. De nou la xicalla va ser enviada al pis superior. Elxiquet que compartia habitació i llit de matalàs de pallarofa amb elgermà menut va tardar a dormir-se, però, quan ho va fer, per aque-lles coses del cervell i de la infància, va somniar en dies diferents,molt més feliços.

Havia aparcat en doble fila davant la finca de la zona del Cen-sal, on la filla s’havia comprat un piset menudet, que ella soletes,després de l’entrada que, després de molt insistir-li va conseguir queli acceptara, estava pagant amb el que guanyava amb la seua fei-na de traductora. Dues habitacions, una cuina petita, un bany ambdutxa d’hidromassatge, un balconet ple de plantes, per a les que te-nia molta mà i un saló ple de llibres, que era el seu hàbitat natural,quan no estava de viatge. Vivia sola des que havia fracassat la seuaprimera relació seriosa. La vida en parella no havia durat ni dos me-sos. A ella li va costar molt menys refer-se. La seua feina, les clas-ses de natació, el footing, els àlbums de fotos, el gat, els canvis fre-qüents de pentinats i dels colors dels cabells, els amics tan bons quehavia fet últimament, les moltes activitats de voluntariat que li ocu-paven tantes hores, la seua feina de cap de setmana a l’hivernacled’una amiga, el cinema dues vegades per setmana, els DVD quellogava, la premsa diària que llegia a la cafeteria del costat de ca-sa, els sucs de mandarina per desdejunar, la promesa de l’estudiantde biologia corunyés de venir a veure-la en passar poques setma-nes, la certesa que tenia de què són les petites coses les que aca-


ben marcant el signe de la nostra vida i que aquesta vegada l’amorsí que havia arribat a la seua vida i que, per fi, havia aprés que aixòvolia dir que quan ell li dedicara un somriure ella sí que el veuriai no permetria que els seus ulls només travessaren la mirada de l’a-mat per escrutar l’horitzó de la feina que espera. “Doncs que es-pere!” Es va dutxar i després embolcallada en un batí es va estirarsobre el sofà i es va dormir. Encara era negra nit quan va sonar eltelèfon.

El xiquet va somniar aquella nit que estava jugant amb xiquetsdels masos veïns un darrera l’altre al “xurro-mediamanga i man-gotero”, a “lladres i civils”, a “la trompa”, al “cercolet”, al “potet”,al “da-li boli”, a la “gallineta cega” i encara uns quants altres. I enun segon somni, encara més llarg observava els majors jugant acartes: al guinyot, la brisca, el burro o el cinquet,...; o ballant jo-tes o fandangos a l’entrada o davant els masos, a la mínima oca-sió, aprofitant qualsevol festa o celebració i els molts masovers quetocaven algun instrument: guitarres, llaüts, ferrets, castanyetes quetenien habilitat per a cantar. I tornava el xiquet en el seu somni arecrear la coneixença dels pares en un d’aquells balls que tantesvegades li havia contat la tia, la germana de la mare; o acom-panyava el pare en una jornada de caça, que per al pare era fes-ta; o participava en les Festes de Pasqua, de Nadal, de Carnestoltes, de Sant Antoni i un any en la romeria a la Magdale-na; o mirava amb els ulls oberts com treballaven els curanders oguaridors. I, en el darrer somni, abans dels trons, va tornar a pren-dre la primera comunió a l’ermita del Carme, sa mare tan guapai tan mudada, son pare, que anava poc per les esglésies, amb elvestit de la boda, que encara li venia bé i ja no li va tornar a veu-re mai més i la foto d’estudi que li van fer a la ciutat i el capellà,que ara vivia amagat en un mas veí del camí del Negrer.

Dificultosament, ha travessat el riu Sec i caminant paral·lela-ment a l’autopista per la Quadra de Sancho, es desvia després perarribar al Mas de l’Enramada i accedir a la carretera-autovia quedes de la nova estació puja cap a Borriol, per finalment arribar aldarrer objectiu marcat feia hora i mitja: el Sanatori. Camina pels

45

voltants, per entre els pins i arriba a la terrassa que mira a la mar.Tot el terme se li presenta a la vista i, per uns segons, es queda ab-sort i recorda com era aquell paisatge seixanta anys enrera, quan elpare va morir allí. I, en un altre accés de lucidesa, li ve a la memò-ria una frase que feia pocs dies li havia escoltat a la filla: “Els jo-ves són els únics que tenen records, els vells ho obliden tot!” I araparla en veu alta i li contesta el que aleshores va callar: “Áixò noés veritat, filla!” Una avioneta que fa acrobàcies el desperta i tornaal seu estat habitual en els darrers temps, ja no és un home de se-tanta-cinc anys, cansat de viure, és, de vegades, un infant de vuitanys que té pare i mare i un germà major i viu feliç en un mas delsecà castellonenc i d’altres un infant de deu anys que encara ésfeliç, però molt menys i té un germà més, però no té mare i el pa-re ja no riu mai i encara d’altres un jovenent d’onze anys que plo-ra a l’Hospital quan la tia i la cosina el porten a visitar el pare ma-lalt i també, però molt poc, un homenet de catorze anys que agafala mà del pare quan mor consumit per la malaltia i la tristesa, derrotat, en una habitació del Sanatori que ara es diu, ell ja no hosap, Hospital La Magdalena.

Els trons no van ser trons, sinó trets de fusell. Eren les cinc dela matinada i dos soldats dels que dies després ocuparien Castellóper a les tropes franquistes, havien fet una passejada nocturna,per veure si augmentaven les seues possessions materials i enveure llum al mas es van acostar. El gos els va detectar i ràpidamentva passar d’un lladruc fluixet, dubtós encara com estava, a bordarnerviós. Van ser sols uns segons, els necessaris perquè un delssoldats el ferira de mort amb una certer cop de baioneta al coll. Elsqui vetlaven el cadàver encara no havien tingut temps de guaitara la porta, quan ja els tenien dins, amenaçant-los amb els fusells idemanant-los roba i menjar, en un castellà maldestre. Eren sol-dats reclutats al Marroc que havia estat colònia espanyola. Ningúno s’esperava el que va passar a continuació. La promesa del mortva avançar lentament cap a ells. Els soldats van riure i un dels dosla va agafar de la cintura i va voler besar-la, però abans que la seuaboca arribara a la pell d’ella, un afilat ganivet li havia travessat de

J. M

. Car

celle

r


part a part la gola. Ni cridar va poder i, amb els ulls esbatanatsper la sorpresa, va caure molt lentament, agafant-se a les cames, dela dona que un segon més tard moria abatuda pels trets que l’altresoldat va disparar. Aleshores tot es va precipitar. El soldat va seguirdisparant, i els crits van inundar la sala, el pare del xiquet, el vidumasover, es va llançar cap a ell i va tenir temps de colpejar-lo ambel puny, abans de rebre un tret al braç. El soldat, molt mes baix iprim, va retrocedir per la força del colp i es va estavellar contra laparet i va caure com un sac, desnucat. Quan els xiquets van guai-tar per l’escala ja havia acabat tot. Mai no van saber el que haviapassat. Ben de matí les arrels d’una garrofera que feia poc més d’undia havien estat regades amb sang, van rebre, agraïdes, una altrainesperada aportació de nutrients. Un carro va fer camí cap a la Serra, menat per un home que pujava per soterrar un fill, una fillai una nora que no va arribar a ser-ho. Ell i la dona pujaven per aixòi per deixar-se morir a sa casa. El pare va rebre un temps lesatencions del “tio Cento” un curander d’un mas veí, expert en her-bes i oracions que tenia fama de curar dislocacions, colps, lum-bago, reuma, “aliacrà” –la icterícia- i d’altres indisposicions i ma-lalties. La ferida no era molt greu i es va guarir en poques setmanes.La tuberculosi, que un any després se li va manifestar, no li la vapoder curar ningú.

La filla agafa el telèfon i mig adormida escolta la veu excitadade la mare que li pregunta si sap alguna cosa de l’avi. Es despertade cop i li pregunta nerviosa per què. La mare li explica, amb veutremolosa, que en arribar a casa la criada li ha dit que porta horescridant-la al mòbil perquè l’ancià, diagnosticat, no feia massa dela malaltia d’Alzheimer, està desaparegut des del matí. El mòbil noha registrat cap trucada perquè no tenia bateria. Era freqüent en ellaque s’oblidara de carregar-la! La policia està ja avisada. La filla esvist de pressa i corrents, baixa al garatge i puja a l’utilitari i, per laRonda Est, arriba en cinc minuts a la luxosa casa on havia viscutfins feia dos anys amb els pares, al camí del Lledó. Intenta calmarla mare, però s’adona que està tan nerviosa i preocupada com ella.Per tranquil·litzar-se va cap a la cuina i se serveix d’un termos la

47

til·la que ha preparat la criada per la mare. Quan torna cap el salóse li acut de sobte on pot ser l’avi, el pare de la mare que ella s’es-tima tant i, l’únic, pel qual va pensar ajornar, per un temps, la seuaemancipació. Feia dos mesos li havia demanat que el portara al mason vivien els seus pares. Li ho va contar a la mare i no el va portarperquè havia d’acabar una traducció urgent. Al dia següent ell jano recordava la conversa i ella va oblidar la petició. Ara li ha vin-gut, però, al cap. I per què no? La mare havia estat no feia massaanys i més o menys recordava el lloc, tot i que potser el mas ja noexistia. No importa, millor fer alguna cosa que quedar-se allí la-mentant-se. Truquen a la policia i els expliquen la seua sospita. Nofan cas del consell policial de quedar-se a casa perquè ja s’ocu-paran ells.

Quan ixen de casa, a llevant l’alba dibuixa taques grogues i ro-ges al negre de la nit. Cap a ponent el temps anuncia pluja. No famassa fred, és un hivern mandrós que encara no ha fet els deuresde portar el fred per gener com pertoca i espera el cicle vital de lanatura. Vint minuts més tard, després d’alguns dubtes i algunes mar-xes enrere, enfilen el camí correcte i la mare crida: “Allí està elmas”. Efectivament, enmig d’un immens camp de mandarines esveu, embolcallat de brumes, un casalot, que resisteix bé el pasdel temps. El cotxe avança el darrers metres molt a poc a poc, per-què aquell utilitari no està dissenyat per pistes de terra com aque-lla. Hi ha una tanca metàl·lica i una porta tancada amb cadenat queimpedeix accedir a la plantació de cítrics i al camí que porta a lacasa. No es veu l’avi enlloc i, quan ja comenten, que la suposicióera equivocada, a la filla, és a dir la néta, li sembla escoltar algu-na cosa, paren més atenció i, efectivament, s’escolten com uns la-ments, dins de l’hort, que feia seixanta-cinc anys no existia -els con-reus eren uns altres, la gent era una altra, el paisatge humanitzat,no s’assemblava gens- Cerquen decidides i a uns deu metres a ladreta de la porta troben un forat a la tanca i entren. Segueixen elsplors i en dos minuts apareix la figura del pare, de l’avi, que cer-cava la mare i el pare que l’havien deixat orfe feia tants anys. Estàassegut recolzat, quasi en posició fetal, sota una garrofera immen-

J. M

. Car

celle

r


sa, que, miraculosament els propietaris actuals i els anteriors hanrespectat, com una illa perduda enmig de l’immens oceà de ta-rongers, al llarg de tants anys. Una garrofera que des de feia sei-xanta-vuit anys té quatre lletres inscrites per una petita navalla fe-ta servir per una mà infantil.

El pare, l’avi aixeca el cap, es torca les llàgrimes i les mira unssegons abans de parlar, dirigint-se a la néta:

-“Mare, on eres?”La néta i la filla el miren amb els ulls enrogits i, delicadament,

com segur feia molt de temps que no feien, l’ajuden a alçar-se i, ca-dascuna per un braç, l’encaminen cap el cotxe.

-“Mare, on eres?”- torna a preguntar l’anciàI aleshores una de les dues li diu, amb veu tendra, mentre li aca-

ricia el cap:-“Havia fet un viatge molt llarg, però ja sóc ací. Anem a casa,

fill!”-“Però, mare, la nostra casa és aquesta”-“No, fill, ara tenim una casa nova, vine, allí ens espera el pare”

............

Un cotxe de la policia va arribar en aquell moment i un segonabans de començar a ploure, quan el sergent va mirar cap el cel, liva paréixer que un núvol dibuixava una llàgrima.

C a s t e l l ó i e l s p rC a s t e l l ó i e l s p r o j e c t e so j e c t e sh i d r à u l i c s e n l a R a m b l ah i d r à u l i c s e n l a R a m b l a

d e l a Vd e l a V i u d ai u d a

49

El començament del segle XVIII representà un daltabaix im-portant per a la majoria dels municipis valencians, no tantdes del punt de vista demogràfic, com havia succeït just un

segle abans amb l’expulsió dels moriscos, com per la desfeta econò-mica i social produïda per la guerra de Successió. El creixementdemogràfic tardà a reaccionar gairebé tres dècades, menys peròque la capacitat de l’estat, i, sobretot, dels consells municipals, pera fer front als creditors i a les càrregues i obligacions que aquellshavien contret amb motiu de l’esmentada guerra.

El segle XVIII, però, fou també el segle de la Il·lustració, una cen-túria durant la qual una sèrie d’il·lustrats reformistes posaren enpràctica mesures orientades a aconseguir un desenvolupament ge-neralitzat de la societat, no només en el terreny social, sinó tam-bé en la millora de la producció agrícola i la rompuda de noves terres. Els canvis afectaren notablement les terres de secà amb l’in-crement de noves superfícies regades, gràcies a construccions mo-destes que miraven d’aprofitar qualsevol cabal sobrant que enca-ra circulara per barrancs i rambles.

No es pot oblidar que l’horta tradicional de Castelló era aque-lla que aprofitava les aigües del riu Millars i s’estenia pel frontislitoral entre el barranquet d’Almassora i el molí de la Font als peusde la Magdalena. L’horta feia gairebé 27.000 fanecades (2.250hectàrees), una extensió quasi desenvolupada del tot entre les aca-balles del segle XIII i les primeries del XIV. Una franja costanera

Sergi Selma i Castell

Molí del Mercader

Pantà de Maria Cristina


d’aiguamolls alimentats per sobrants i per ullals, amb la Font dela Reina al capdavant, completava l’espai agrícola humit del termemunicipal de Castelló. Cap altre recurs hídric fou utilitzat per a de-dicar-lo a regar camps de terra.

L’INICI D’UNA NOVA AVENTURA HIDRÀULICA

És en aquell context de fallida econòmica post-bèlica que no re-sulta estranya la promulgació de decrets com el del 4 de març de1730, per part del rei Felip V, ordenant que es proposaren nous ar-bitris amb els quals fer front a la situació d’endeutament genera-litzat. Fou així com el Consell de la vila de Castelló inicià una no-va aventura hidràulica que, tot i no acabar-la ell mateix, deixà lespasses encaminades perquè altres personatges notables de la ciu-tat la continuaren. L’aventura pretenia aprofitar els recursos hídricssobrants de la Rambla de la Viuda, i tingué un punt àlgid a les darreries del segle XVIII amb l’intent, a més, de construir una colò-nia agrícola a la partida de Benadressa que no arribà a reeixir. L’a-profitament decidit i intensiu de les aigües hagué d’esperar mésd’un segle, amb la represa dels projectes originals per transformarmés de 400 hectàrees de terra i procurar l’abastiment urbà, amb lacreació de la societat Fomento Agrícola Castellonense i va finalit-zar al primer quart del segle XX amb la construcció del pantà deMaria Cristina per a regar 4.500 hectàrees de secà als termes deCastelló i d’Almassora.

Al final de tot el procés, l’aventura hidràulica acabà aconseguintels objectius previstos però, a més, dotà el terme de Castelló d’unasèrie de construccions pròpies de l’arquitectura de l’aigua queformen part, doncs, del nostre patrimoni històric, malauradamentoblidat quan no abandonat i finalment arrasat, com ha succeït ambel molí del Mercader. Sovint se’ns desperta l’instint conservacio-nista del nostre patrimoni cultural quan ja no es pot fer res sobredeterminades construccions.

Molí del Mercader. Casalicis originals

Molí del Mercader. Estat actual

51

EL CONSELL DE LA VILA I LES AIGÜES SOBRANTS DEL MOLÍ D’EN SALONI

En el curs de la Rambla, encara en terme de Vilafamés, hi haviael naixement d’unes fonts o ullals –conegudes per les Fontanelles–que foren aprofitades, des d’antuvi, per a moure el molí fariner ano-menat d’en Saloni en eixe mateix terme, prop del camí de Vilafa-més a Onda. Després de fer funcionar les moles, l’aigua tornava ala Rambla.

L’any 1731 el Consell de la Vila de Castelló prengué en consi-deració canalitzar eixes aigües sobrants i conduir-les a la partidade Benadressa, per tal de transformar en regadiu camps de secà ipoder disposar de nous recursos econòmics amb els quals fer fronta les seues obligacions. L’any següent es remetia una carta al rei Fe-lip V demanant-li la concessió de les aigües per a mutu benefici detots. I aquell mateix any es nomenaren comissionats per a parlaramb la vila de Vilafamés i també els perits arquitectes que feren l’es-tudi per a l’anivellament i la conducció de les aigües des del molíd’En Saloni, amb un cost d’obra estimat en 11.900 lliures.

Malgrat tot, la concessió no s’obtingué fins el 22 de desembre de1747. El 17 de febrer de 1750, el Consell encarregava a Juan de Ro-xas, professor de Matemàtiques i d’Arquitectura, que fera els pro-jectes definitius d’anivellament i d’obres per a conduir l’aigua. Aquestpersonatge és el mateix que anys després, en 1765, realitzaria undels millors plànols que hi ha sobre la Séquia Reial del Xúquer pocabans de la seua ampliació a finals del segle XVIII. Les despeses deles obres havien de repartir-se entre la població de Castelló, 2/3 partsde la qual eren pobres. A més, eclesiàstics, convents, esglésies, no-bles, cavallers i altres foren exonerats de fer cap pagament, amb laqual cosa la pressió fiscal sobre la resta dels ciutadans fou insupor-table. En eixes circumstàncies no resultà estrany que, ja des dels pri-mers moments, en les col·lectes per parròquies hi hagués nombro-ses negatives a satisfer les quotes impositives assignades en elrepartiment de la despesa de les obres. Això, acompanyat d’escàn-dols sobre el desviament de fons recaptats, acabà per enfonsar l’em-presa hidràulica que quedà aturada durant unes dècades.

B.B

arbe

ràM

.Góm

ez


SALVADOR CATALÀ “EL MERCADER” I LA COLÒNIA DE BENADRESSA

Durant el segle XVIII, la població de Castelló experimentà unatendència demogràfica similar a la resta de nuclis del País Valen-cià, duplicant amb escreix el nombre de veïns entre 1730 i 1795.Com succeí de forma generalitzada, les millores en la higiene, lasanitat i l’alimentació, i també la notable reducció de les taxes demortalitat infantil, permeteren a Castelló passar d’aproximadament5.700 habitants a més de 13.000 en eixos anys respectius.

Un comportament demogràfic com aquest condicionà i modelàel paisatge agrari en potenciar la rompuda de noves terres, abansermes o forestals; o bé amb la transformació del secà en camps irri-gats mitjançant obres hidràuliques que aprofitaven al màxim els ca-bals d’aigua circulant.

Este període coincideix amb la proliferació de les idees, els pro-jectes i les millores propugnades pels il·lustrats, que veien en l’ex-plotació de noves terres i la creació de noves infrastructures laforma de generar riquesa per al conjunt de la població. L’agricul-tura era entesa com la base de tot benestar i es reservava a la ini-ciativa privada un paper destacat en la promoció i el finançamentd’estes empreses.

Salvador Català, “el Mercader”, era un home de diners i co-merciant que tenia múltiples negocis, entre els quals hi havia no-liejar vaixells. També arribà a ser administrador del Reial Patrimo-ni i Regidor a l’Ajuntament de Castelló. L’any 1781, després d’havercomprat moltes terres a la partida de Benadressa, sol·licità la su-brogació de la concessió d’aigües que tenia el Consell de la Vila,respecte als sobrants del molí d’En Saloni de Vilafamés i que no ha-via pogut fer efectiva d’ençà del seu atorgament a mitjans de segle,per a regar les seues terres. L’autorització es produí el 17 de maigd’eixe mateix any.

Però els objectius de Salvador Català eren molt més ambi-ciosos en tant que pretenia establir una nova població, amb laconcessió de la jurisdicció alfonsina, per tal de colonitzar elterritori, i en última instància aconseguir un títol nobiliari. L’any

53

1791 li fou concedida l’autorització per a establir la població iel 1794 un títol menor.

Malgrat tot, l’any 1781 ja començà a definir-se l’estructura “ur-bana” del conjunt, amb la construcció de la casa principal, com abase d’una plaça àmplia, i de quinze habitatges més per a les fa-mílies dels llauradors, ordenades a banda i banda d’un carrer cen-tral que desembocava en la plaça. A més, també se sol·licità al bis-bat de Tortosa l’autorització per construir una capella que foubeneïda el 18 de febrer de 1783.

De forma paral·lela s’estava construint tota la infrastructura hidràu-lica, des de la captació i conducció de l’aigua fins als enginys in-dustrials que se n’aprofitarien. Així es va fer una presa de derivacióimmediata al molí d’En Saloni i es construí un abeurador per als ra-mats que transitaven a la vora per l’assegador reial. A continuaciós’inicià una séquia de quasi 2.800 metres de llargada, sovint exca-vada sobre el terreny rocós, quan no d’obra, amb un caixer de 4pams d’ample per 4 pams de fondo. En el seu recorregut fou ne-cessari construir un aqüeducte per salvar el barranc d’Almela.

A sota de l’emplaçament de la colònia de Benadressa es cons-truí un molí fariner i de paper, de dues moles i amb un salt d’aiguade 8’5 metres. Annexa al molí es feu també una fàbrica de pisa. Elmolí, conegut com “del Mercader”, fou concedit per Reial Privile-gi de Carles III. El cert és que fou el primer d’una sèrie de nous es-tabliments moliners al terme de Castelló, encara que tots els altresa l’horta regada per les aigües del Millars. Entre 1799 i 1840 esconstruïren 5 molins nous: el de Babiloni o del Salt de la Nóvia, eldel Toll, el d’Ortells, el de Cervera i el del Barranc o del gel; amés de la fàbrica de paper i després molí fariner de Catxo. Des delpunt de vista de l’enginyeria hidràulica, la dècada de 1780-1790és important per a Castelló perquè també es construí la séquianova minada que separava definitivament les aigües entre les po-blacions de Castelló i Almassora, des del nou partidor reial o Ca-sa de les Reixes fins al barranquet d’Almassora, d’on naixia tambéla nova séquia d’Almalafa que permeté la instal·lació d’alguns delsmolins esmentats abans.

Aqüeducte

S.Se

lma


El projecte fisiocràtic de Salvador Català tenia com a puntde partida l’heretat que posseïa a la partida de Benadressa, laqual feia 700 fanecades de terra, cent de les quals es transfor-maren en hortes amb moreres, mentre que la resta estava plan-tada de vinyes, garroferes, ametlers i una altra era campa. Ara bé,les seus pretensions i expectatives de transformació anaven moltmés enllà, i afectava no solament altres terres que posseïa en lamateixa partida o que en el futur adquirira i que eren incultes,muntanyoses o palmerars; sinó també les que volia transformaren el Pla del Sitjar, una zona situada vora la rambla però al mar-ge dret, en terme d’Onda, tal com recullen els mateixos capí-tols o estatuts que redactà per a la nova població. Es tractava,sense dubte, d’un projecte important de transformació de terresposades al servei de l’agricultura.

El traçat de tota esta infrastructura hidràulica és, a grans trets, el queencara hui es pot observar, tret de l’assut i el primer tram que han que-dat absorbits i destruïts per la construcció del pantà de Maria Cristina.Malgrat tot, encara es conserven 1.800 metres aproximadament de sé-quia, a trossos excavada en la roca i a trossos penjada del vessant dela muntanya. Cal destacar l’interessant aqüeducte, d’un sol arc i qua-si 10 m d’alçada, construït sobre el barranc d’Almela. Es tracta d’unaobra sòlida que permet a la séquia travessar l’accident orogràfic per unpunt angost i mantindre la cota de nivell. Una vegada superat l’esmentatbarranc, la séquia comença a tindre portells per on derivar aigua i re-gar els bancals que de forma esglaonada se succeeïxen fins al llit dela rambla. La morfologia dels camps respon a franges més o menys am-ples que es disposen paral·leles entre la séquia i la rambla, i les séquiesde distribució interna de l’aigua formen una trama reticular.

A l’extrem final de la séquia es troben les ruïnes actuals del vellmolí del Mercader que, fins fa molts pocs anys, encara es conserva-va en peu. Del vell casalici no queda cap paret, tret de la part baixad’algunes perimetrals que fan ara de marges. Allò que es conserva,però fora d’ús i amb alguna degradació, és la part hidràulica del mo-lí. Esta està formada per una bassa allargada de grans proporcions,amb parets de maçoneria lluïda a l’interior i amb contraforts externs

55

a mesura que s’accentua el desnivell del terreny. A l’extrem inferiores troba el cup vertical per a la caiguda de l’aigua que movia el ro-det i accionava les moles; poc abans i pel costat esquerre hi havia unvessador que permetia evacuar les aigües voltant el molí. Dels ca-caus, se’n conserven alguns trams de galeria inutilitzada, però resul-ta difícil reconstruir l’antiga circulació d’aigua que hi havia per tald’abastir els múltiples usos de l’edificació industrial. Malauradament,el molí de tres plantes amb coberta a dues aigües fou enderrocat, moltprobablement per un avançat estat de ruïna en deixar de funcionari ser abandonat cap a la segona meitat del segle XX.

A partir de 1787, pocs anys després d’haver construït el molí delMercader, començaren els problemes amb el molí d’En Saloni, pro-bablement per una certa competència industrial que disminuïaels guanys d’aquest últim. Els plets s’allargaren molt de temps,fins i tot continuats pels hereus respectius durant la primera mei-tat del segle XIX, amb uns resultats dispars segons el moment. Amitjans del segle XIX, el molí del Mercader no figura en el censde molins elaborat pel governador Campoamor, i si en canvi el d’enSaloni, segurament perquè aquell es trobava fora d’ús. De fet, pocanys després, el 1861, l’hereva del molí, Salvadora Català, monjadel convent de Santa Clara, el va vendre juntament amb les terresa Francisco Renau Lluesma, el qual el 1871 demanà permís per areconstruir l’assut que derivava l’aigua cap al molí.

El major perjudicat de tot este procés, que durà quasi un segle,fou el mateix Salvador Català, que acabà prou arruïnat i morí sen-se poder veure acomplits tots els seus projectes, entre ells la con-solidació i el desenvolupament de la colònia agrícola de Benadressaque es quedà en això, en projecte.

ANTONI BARRACHINA FABRA I LA CONSTITUCIÓ DE LA SOCIETAT FO-MENTO AGRÍCOLA CASTELLONENSE

Francesc Renau encarregà el projecte de reconstrucció de l’as-sut del molí del Mercader al mestre d’obres Antoni Barrachina iposà a les seues mans tota la documentació que hi havia dels an-

Contraforts de la bassa


tics projectes hidràulics, inclòs aquell que encarregà el Consellde la Vila a Juan de Roxas l’any 1750.

Amb aquesta informació, Antoni Barrachina feu un pas més enllài formulà un projecte de canalització de les aigües de la rambla pera regar 4.800 fanecades (400 hectàrees) de terra a la partida de Be-nadressa l’any 1872. Eixe mateix any, la Diputació Provincial, quetenia competències en la matèria, autoritzà el projecte i una con-cessió d’aigües de 171 l/s que corrien per la superfície, a més d’a-quelles que poguera captar del subsòl.

Les pretensions del projecte eren molt més ambicioses d’allòque s’havia aconseguit un segle abans, ja que volia incrementarla superfície de regadiu d’esta partida de Castelló en més d’un 250%.Ara bé, per tal de dur endavant la nova empresa hidràulica, Anto-ni Barrachina constituí amb altres persones la societat Fomento Agrí-cola Castellonense, el 22 de desembre de 1873, i en 1888 es trans-formà en Societat Anònima. Un any abans, les obres del projectees declararen acabades.

A principis de 1873, a Antoni Barrachina també li fou atorgadauna altra concessió d’aigües de la rambla amb l’obligació de cons-truir una presa o pantà, en l’estret del Tossal del Morral –actual em-plaçament del pantà de Maria Cristina–, per tal de regar terres, abas-tir la ciutat i l’estació del ferrocarril. Una concessió que fou declaradacaducada el 1887 per no haver-se efectuat. De fet, no ha de sor-prendre que aquest segon projecte no s’arribés ni a plantejar, per-què l’altre, el corresponent a la concessió de 1872, no aconseguítot l’èxit esperat. Malgrat disposar de la infraestructura hidràulicai de les possibilitats de reg, molts dels terratinents de la zona con-tinuaren mantenint les seus terres en secà.

Atesa la circumstància que moltes de les 400 ha. previstes noutilitzaven l’aigua de la concessió, la Foment plantejà, el mateixany 1887, una nova sol·licitud d’ús per a les aigües sobrants de reg:l’abastiment urbà de la ciutat de Castelló i el Grau. L’autoritzaciós’aconseguí finalment l’any 1903. El projecte d’obres havia decomençar per la construcció del dipòsit i després la canalització deconducció, per a acabar amb les de distribució. L’any 1914 les obres

S.Se

lma

57

estaven acabades, encara que el període no estigué absent de pletsi demandes, plantejades per terratinents de la zona, que culmina-ren amb l’aprovació de les Ordenances i Reglament de la Comu-nitat de Regants de Benadressa el 16 de setembre d’aquell any.

A la fi, el projecte hidràulic que posà en marxa Antoni Barra-china i la Fomento Agrícola Castellonense només fou capaç de trans-formar en regadiu 1.404 fanecades (unes 117 hectàrees de les 400previstes), que unides a les 92 fanecades que es regaven ja amb laséquia del molí del Mercader feien un total de quasi 1.500 faneca-des de terra regada en la partida de Benadressa a començamentsdel segle XX.

CARLES BARRACHINA - SOCIEDAD GENERAL DE RIEGOS I EL PANTÀ DE

MARIA CRISTINA

L’any 1895, Carles Barrachina Casaní, advocat i fill de l’es-mentat Antoni Barrachina, presentà un expedient i sol·licitud deconcessió d’aigües per a construir un pantà en la Rambla de la Viu-da. El projecte preveia l’aprofitament dels cabals continus i irre-gulars que circularen per la rambla, amb l’objectiu de donar reg a4.500 hectàrees de terra de secà en els termes de Castelló i Al-massora. La concessió es produí el 2 de juliol de 1900, i autorit-zava la construcció del pantà en el lloc conegut com l’estret delTossal del Morral.

En 1901 començaren oficialment les obres, però la concessiófou cedida el 1906 a la Sociedad General de Riegos, de Barcelona,que millorà les deficiències del projecte original i dugué a termeles obres, després d’aprovar-se les modificacions l’any 1913. Elpantà, anomenat de Maria Cristina, en homenatge a la regent, fouinaugurat el 30 de maig de 1925. El cost inicial fou estimat en 4’5milions de pessetes que els efectes de la primera guerra mundialelevaren a 12 milions. Les característiques tècniques d’aquest em-bassament són: una capacitat de 28 milions de m3, amb una presaesglaonada que fa 322 m de longitud a la part superior i té una alça-


da de 38 m. La seua planta és corba, està construïda amb ciment irevestida amb carreus. De fet, fou la primera obra d’aquest tipus queutilitzà el ciment al País Valencià. Aquestes obres eren temptativesmolt interessants, practicades sobre cursos d’aigua menors abans deproduir-se l’assalt als grans rius a partir del segon terç del segle XX.

La infrastructura hidràulica del projecte es completà amb unaxarxa densa de canals i séquies. El de desviació feia 5 quilòme-tres de llargària i el de distribució 9, del qual naixen altres cincséquies amb una longitud total de 30 quilòmetres.

A mitjans del segle XX ja es regaven unes 2.000 hectàrees de terra en les partides de Benadressa, Estepar, Marrada i Bovalar delterme de Castelló i part del terme d’Almassora. Una extensió ques’apropava a la de l’horta tradicional regada amb les aigües del Mi-llars des de feia segles. El procés de transformació agrícola anàincrementant-se de forma gradual per tota la zona, tot i que la granexpansió del regadiu es va veure afavorida amb les aportacions hí-driques que proporcionà la construcció del pantà del Sitjar sobreel riu Millars. Però eixa és ja una altra aventura hidràulica.


AA.VV. (1998): FACSA 125 años. Servei de publicacions de FACSA. Castellóde la Plana.

DEL REY AYNAT, M. (1985): “La Colonia de Benadressa”. Butlletí de la So-cietat Castellonenca de Cultura. Castelló de la Plana, t. LXI, p. 379-391.

GIMENO MICHAVILA, V. (1935): La rambla de la Viuda. Societat Castello-nenca de Cultura, Castelló de la Plana.

ORTELLS, V. i SELMA, S. (1993): Casa rural castellonenca. Casa rural i po-blament disseminat a les comarques castellonenques. Col·lecció Arquitectura,Arqueologia i Història, 1. Castelló de la Plana. Col·legi Oficial d’ Arquitectesde la Comunitat Valenciana.

Planta del molí del Mercader

( R e ) c r( R e ) c r e a c i ó d e l s e c àe a c i ó d e l s e c à

59

Durant molts anys hem vist el treball en terres de secà1, laterra eixuta disposada en bancals irregulars acompanya-da de vegades de masos solitaris envoltats per una vida

lenta i silenciosa.Els parats s’estenien representant les corbes de nivell geogràfi-

ques per aquells vessants costeruts guardant com els braços de lamare oliveres i garrofers enormes, desiguals, que s’enlairaven comombrel·les magnífiques. A mi m’agradava descobrir com despunta-va la mostra tendra i delicada, de colors diversos enmig de la ver-dor quallada, que anunciava la futura collita.

- Està ple de mostra- deia al meu iaio, com si hagués fet el grandescobriment; ell sense dir res, il·luminava de complaença la seuamirada clara, coneixedor de bestreta dels prodigis que la terra ator-gava puntualment a cada estació.

Sortosament, encara hem conegut els bancals treballats esperantpluges beneïdes, els solcs marcats per la rella, uns solcs pedrego-sos, ressecs, que no deixaven madurar cap vegetació, sols envoltantles soques dels arbres a recer d’una altra calidesa, o apropada al pa-rat, allí on no arriba la llaurada, amuntegant-se i resumint tot aquellmatissar feréstec: l’esbarzer, l’ullastre, el coscoll... embolicats ambles tiges de les esparragueres que s’enlairaven per les branquesprimeres fent de suport a les teranyines a l’aguait de la presa mésdistreta a punt de parany. Queden com taques de vegetació on esconcentra la verdor d’aquell microclima generós, que cada any que-da fora de les urpes necessàries de la rella.

Avui en dia és el tractor el que fa la feina, però fa pocs anys encarapassava l’haca realitzant el treball acurat apropant-se a cada raco-

Francesc Mezquita i Broch


nada amb habilitat i paciència. El tractor ha guanyat temps i eficà-cia, però els detalls d’aquella dedicació artesana han desaparegut.

En aquell paisatge, de tant en tant, també apareix la figuera, so-litària, amb els pàmpols expressius, oberts, projectant una ombramítica i pagana de les millors migdiades, entabuixant els cervells,menant la imaginació cap a regions secretes i extraordinàries, allòque diem de vegades, sense donar-li tot el significat que la imagi-nació ja ha llaurat: “Estar en la figuera”.

De lluny queda un horitzó arrecerat, una mena d’ordre natu-ral preparat per mans destres heretades de pares a fills com una de-dicació sagrada, d’oliveres centenàries endreçades amb una dedi-cació acurada i solemne, en la qual han tingut molt a veure plugesronyoses o excessives, vents furtius, aromes fortes que preparenamb un gust especial, l’oli de la vida. Però ara, mals averanys ame-nacen tot aquell ordre creat, quan es vol capgirar el temps naturali creix la dalla del formigó i el quitrà amb el deler enfurismat delbenefici oportunista i fàcil. Tot adobat i beneït amb informes i be-nediccions del cel i de la terra.

Més enllà, com sentinella de tota la contrada es troba el mas.Construït amb la idea d’una geometria senzilla, sense pretensions,de finestres menudes i fumeral que a penes destaca d’entre les teu-les. Un univers que ha omplit la vida familiar durant molts anysguardant les arrels de generacions anteriors com una mare. Prop,pot ser una noguera enorme aprofitant el raig d’aigua que vessa detant en tant d’un reguerol mandrós i que deixa al seu pas una cin-ta estreta de verdor. D’ell sentim el soroll del vent, la seua direcció,el silenci; allí hi arriben les aus mig perdudes que s’aventuren en-tre aquelles extensions desertes.

Així ho cantava el nostre poeta Carles Salvador:

Canta el gall de la masiai el sol puja la carena.

La muntanya se retroba i besael raig de sol tebi que surt

d’aquella serra propera

61

Però no és tan líric l’accent del treball solitari en mig del bancalo en el mas, cadascú fent el que li pertoca, parlant de forma escari-da i breu, dient les paraules necessàries amb el pensament posat enla taula o en el descans del llit. Segueix el poeta Carles Salvador:

A prop, el canterell.La falç al costat.

Les garbes en la faixa dels vencills.La cançó als llavis

i en els cuirosel vi.

Lluny del bancal el pensamenti l’orella al soroll del molí.

Quin pa farà l’esposa!Quin pa!

La realitat actual és molt distinta: la despoblació, l’abandonamento la transformació. La història ens ha deixat un paisatge que ara estàquiet, els matolls campen al seu aire i el brancam s’embolica en unalluita desesperada a la recerca de la llum. Les hores de treball en-cara s’endevinen en les pedres alineades a penes en els parats delsbancals, en els arbres centenaris.

També ha arribat el progrés, que ha aprofitat amb major rendibi-litat aquella terra. Un nou paisatge interromput pel rondineig pode-rós del “tot terreny” que s’ensenyoreix reviscolant els camins pe-dregosos quasi desapareguts, encetant el secà una altra època. Unhoritzó d’arbres ensinistrats que es perden entre tossals suaus, de-lectats per un rec sumís que ja no deixa cap excletxa a la incertesa.

Des de dalt, des de molt lluny, tot és controlat amb la mira-da superba que campa pel nou escenari, amb el somni secretdel benefici.

Com diu el poeta Juan Gil Albert en un magnífic poema queporta per títol Mi nostalgia3 ell haguera volgut saber treballar la


terra, vetlar per la vinya, vigilar l’olivera, segar el blat i fer moltesaltres feines que porta la terra. Acaba dient:

“Sólo así yo sabría oscuramentequé sabor verdadero guarda el hombrede su honradez antigua y su tristeza.”

NOTES

1 En primer lugar cabe establecer una distinción entre las tierras que, bien provistas de recursoshídridos, pueden satisfacer las necesidades de los cultivos que sobre ellas se asientan (regadio) y otras,que, por no contar con agua suficiente, solo mantienen cultivos más o menos xerófilos (secano).

Sancho Comins, José: (1979) La utilización agrícola del suelo de la província de Castellón,2 Salvador, Carles: (1929) Vermell en to major3 Juan Gil Albert:(1968) La trama inextricable

L e s rL e s r o m p u d e s d e t e r ro m p u d e s d e t e r r e s : e le s : e lp rp r o c é s h i s t ò r i c i a c t u a lo c é s h i s t ò r i c i a c t u a l

d ’ a m p l i a c i ó d e l s ò l a g r í c o l ad ’ a m p l i a c i ó d e l s ò l a g r í c o l a

63

E ls paisatges de secà castellonenc s’han vist sotmesos a unaevolució paisatgística contrastada al llarg de la història. Lesrompudes de terres són constants fins ple segle XX —fins i

tot persisteixen en l’actualitat per a generar nous espais de rega-diu—, seguint una progressió paral·lela a la dinàmica demogràfi-ca, encara que no és fins el Set-cents quan es conrea una superfí-cie majoritària del terme municipal —superior al 60%— i s’iniciala conquesta dels vessants muntanyencs de Penyeta Roja, Mun-tanya Negra, la Galera, la Joquera o el Desert de les Palmes mit-jançant costosos bancals.

Cavanilles destaca en la seua visita a la Plana que les principalsproduccions agrícoles del terme castellonenc cap a 1790 —es con-reaven uns 6.000 jornals segons les estimacions— eren precisa-ment obtingudes en el secà: cereal (10.000 cafiços), oli (4.000 arro-ves), garrofes (170.000 arroves), vi (15.000 cànters) i capolls deseda (8.000 lliures). No obstant això, per a garantir la regularitat deles collites, alguns productes com el blat eren sotmesos a reg enmoltes zones de la comarca. La competència amb les àrees rega-des resulta favorable fins ben entrat el segle XIX.

A partir d’aleshores la citricultura desplaça els conreus de secàcap a les terres més occidentals, les àrees marginals, així com elsterrenys amb més pendent i una major pedregositat, on fins i totsón trencades extensions amb sòls raquítics o litosòls. Les rompu-des adquireixen aleshores una nova significació, ja que els tradi-

Javier Soriano Martí


cionals bancals —generalment abandonats— troben un inesperatcomplement en les extenses terrasses destinades a introduir rendi-bles regadius. Més que roturacions pròpiament dites es pot parlard’autèntiques construccions de parcel·les.

L’INCREMENT DE LES TERRES CONREADES I L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA

La progressiva conquesta de terres per a l’agricultura a Caste-lló comença seguint els eixos viaris (camins de Borriol, l’Alcora, Vi-la-real, el Grau…) i en les àrees més pròximes a la ciutat. En ple se-gle XIV solament s’havia trencat un 20% del terme municipal i,encara que els sistemes de regadiu aportaven una forta competèn-cia en els sectors situats per sota dels 30 metres d’altitud, el secàencara era el paisatge agrari predominant. La suavitat dels pendents,l’accessibilitat i l’escàs valor productiu del terreny forestal propi-cien una gradual expansió del terreny conreat, amb la conquestade les terres més elevades.

El trencament de terres en les faldes de les muntanyes que deli-miten la plana litoral és una pràctica lligada a l’explosió demogràfi-ca iniciada a la fi del segle XVIII. En tot just cent anys es posa en con-reu la pràctica totalitat de partides com Benadressa, que veu incrementaten un 65% el seu terreny conreat. Aquestes transformacions suposa-ven un considerable esforç, ja que els sòls no eren aptes per a establirconreus que exigien un elevat rendiment davant la creixent demandad’aliments, tant per a la població com per al bestiar.

Quadre I. Evolució del terreny conreat en les partides de secà

Partides 1599 1692 1777 % 1599-1777Magdalena 1.115 1.132 1.140 2,19%Bovalar 878 888 928 5,39%Marrada 802 833 834 3,84%Benadressa 533 849 1.550 65,61%

Font: DOMINGO, 1983. Elaboració pròpia.

Figura 1. Distribució general de la superfície a Castelló (1999)Font: Formularis 1-T, Conselleria d’Agricultura.Elaboració pròpia.

65

En moltes ocasions, per a introduir nous conreus era neces-sari dinamitar la roca del subsòl —l’aflorament de la roca mare aescassos metres de la superfície és habitual en els glacis d’ero-sió— i formar capes edàfiques mitjançant el transport de terrade les proximitats. La pedregositat era combatuda mitjançant di-ferents mecanismes: les pedres, que es retiraven manualment ocarregades en cavalleries, podien convertir-se en matèria prime-ra per als forns de calç, s’acumulaven per a construir murs de pe-dra seca, es destinaven a la construcció (alqueries, masies, sè-quies…) o eren triturades per a aportar una textura més adequadaals sòls.

Amb anterioritat al segle XVIII les superfícies amb carrasquesi matorrals, al costat de denses pinedes —el seu últim vestigi enl’actualitat ho constitueix El Pinar, al Grau— formaven encara unimportant reducte que els continus trencaments van esgotant. Noés estrany que es busqués combustible en terrenys veïns, com aBorriol, davant la creixent carestia de sòl forestal en la Plana.Els conflictes generats per aquestes pràctiques van ser nombrosos—així ocorre en 1748 en la partida coneguda com Pouet de Be-nadressa— perquè la llenya era essencial en els sistemes de ca-lefacció domèstica, per a cuinar i elaborar aliments de primeranecessitat com el pa.

L’existència d’una autèntica reserva de terres per a anar incre-mentant el terreny conreat està perfectament documentada, ja queels denominats ermasios eren superfícies no rompudes que s’a-profitaven per a pastura i llenya. La seva extensió va reduint-sea poc a poc —568 ha. en 1599 i 215 ha. en 1777— a mesura quecreix la necessitat de generar aliments, fins ser suplantats ac-tualment pel denominat guaret social o especulatiu, consistent enl’abandó de parcel·les —tant de regadiu com de secà— per di-ferents causes: falta de continuïtat en l’explotació, baixos rendi-ments i, sobretot, les expectatives urbanístiques i les requalifica-ciones de sòl que tenen els propietaris. En l’actualitat, les extensionsqualificades com erm a pastures s’han reduït a la seua mínima ex-pressió (130 ha.).

Figura 2. Evolució de la població a Castelló(segles XV a XXI)Font: ORTELLS, 1999; Censos de Població INE; Padró 2002. Elaboració pròpia.


La màxima expansió de les rompudes arriba en els anys pos-teriors a la Guerra Civil, quan major era la necessitat d’incre-mentar les collites. Els boscos comunals del municipi, tant el Bo-valar com La Magdalena, són literalment exhaurits per a establirconreus o extraure llenya.

ELS CONTRASTOS ENTRE ELS ABANCALAMENTS HISTÒRICS I ELS ACTUALS

El secà castellonenc s’ha vist sotmés en les últimes dècadesdel segle XX a noves alteracions. En primer lloc, al costat dels es-cassos terrenys forestals, són transformats en superfícies citrícolesregades amb aigües procedents d’uns aqüífers sovint sobreexplo-tats. Encara que aquests abancalaments emulen els construïts enl’Edat Mitjana o el segle XVIII, les terrasses contemporànies resul-ten molt més extenses —les tradicionals eren estretes— i ni tan solses busquen parcel·les planes, ja que els mètodes de reg per dego-teig minimitzen o anul·len els riscos d’erosió per vessament super-ficial. Els horts que envolten la pedrera La Torreta i la Torreta d’A-lonso en són una bona mostra.

Aquestes transformacions, que s’introdueixen fins i tot en les pro-ximitats del Desert de les Palmes, han permès en les últimes dè-cades que la incessant pressió urbanística, industrial, terciària i deles vies de comunicació tot just haja reduït el terreny conreat, quees manté en xifres parelles gràcies a la creació d’aquestes parcel·lesde regadiu —gairebé unes 400 ha. segons les estimacions oficio-ses— que aporten una orla inèdita a la Plana amb els tarongers iels mandariners situats en altura.

La segona tendència és el massiu abandó de les explotacions. Moltshorts passen a una dinàmica natural que propicia la progressiva co-lonització de la seua superfície per herba i matorral, per a acabar es-quitxats per la conífera invasora per excel·lència en la muntanya bai-xa mediterrània, el pi carrasco (Pinus halepensis). Les formacions mixtesde pi, garrofer, olivera i ametler són habituals en àmplies zones dela Joquera, de Muntanya Negra, de La Coma i de Penyeta Roja.

Figura 3: Evolució del terreny conreat a Castelló de la PlanaFont: DOMINGO, 1983 i Formularis 1-T (Conselleria d’Agricultura). Elaboració pròpia.

67


ARNALTE ALEGRE, Eladio (1988): El nacimiento de la agricultura en el PaísValenciano. Institució Alfons el Magnànim. València, 145 pp.

CAVANILLES, Antonio Josef (1795-97): Observaciones sobre la HistoriaNatural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Obraen dos toms. Imprenta Real, Madrid: Tom I, 1795; Tom II, 1797. Edició facsímilArts Gràfiques Soler. València 1972.

DOMINGO PÉREZ, Concepción (1983): La Plana de Castellón. Formaciónde un paisaje agrario mediterráneo. Caixa d’Estalvis de Castelló. Castelló de laPlana, 308 pp.

HERMOSILLA PLA, Jorge (1997): El sector garrofero valenciano: pasado, pre-sente y futuro (Estudio geográfico). Diputació de València. València, 108 pp.

MELIÁ TENA, Casimiro (1963): La economía en tiempos de Cavanilles. So-cietat Castellonenca de Cultura. Castelló de la Plana, 35 pp.

ORTELLS CHABRERA, Vicent (1999). La ciudad de Castelló de la Plana. Excm.Ajuntament de Castelló. Castelló de la Plana.

RIBES PLA, Rafael (1992): Historia del aprovechamiento de las aguas de la ram-bla de la Viuda. Societat Castellonenca de Cultura. Castelló de la Plana, 98 pp.

SORIANO MARTÍ, Javier (1999): «Los rompimientos de tierras forestales enel siglo XVIII en el norte del País Valenciano. Cambios paisajísticos en el mar-co de la tendencia española», en Actas del IX Congreso de Historia Agraria, pp.487-496. Bilbao.

SORIANO MARTÍ, Javier (2002): Aprovechamientos históricos y situaciónactual del bosque en Castelló. Comité Económico y Social, Fundació Caixa Cas-telló-Bancaixa. Castelló de la Plana.

VICIANA, Rafael Martí de (1564): Crónica del Reyno de Valencia. EdicionsHistórico-Artístiques S.A.. Borriana, 297 pp. Edició facsímil de 1986.


Quan el secà riu, l’horta plora.

El secà és ingrat.

El secà no dóna pas tot el que promet.

El secà, no te’l deixes de la mà.

El secà, vendre’l quan més goig fa.

La terra de secà dura és de tractar.

Terra de bou, terra de tall; terra de secà, terra de pa.

Terra de regadiu fa tot el que diu; terra de secà a vegades se’n desdiu.

Terra de secà, terra de matar.

Terres de secà, pa amb pa.

rr e f r a n y se f r a n y sDel Secà

A l ’ o e s t d e l a S é q u i a M a j o rA l ’ o e s t d e l a S é q u i a M a j o r( u n c o p d ’ u l l a l s e c à d e C a s t e l l ó )( u n c o p d ’ u l l a l s e c à d e C a s t e l l ó )

69

Per això, vull parlard’ametlers i garrofers

de camps de vinya i barrancades,d’oliverars i tarongers.

De terra argila i de fang,de pols en la sang.

Vicent P. Albaro i Bachero

Des que m’abasta la memòria, i d’això ja comença a fer al-guns anys, sempre he escoltat el vocable “secà” associata una idea generalitzada de penúria, de carestia, de ne-

cessitat i de privació, en definitiva, de pobresa, almenys quant a lesparticularitats del terreny es refereix. Traslladada aquesta idea al ter-me de Castelló, serà fàcil endevinar el concepte, més o menys en-certat, que la majoria de persones té d’aquest racó del nostre poble.

El terme municipal de Castelló es dividia ja en tres classes deterra: La marjal o zona humida a la vora de la mar. L’horta, situa-da entre el camí de la Donació i la séquia Major. I finalment, la zo-na interior i més elevada, el secà, que abraça les terres que hi ha al’oest de la séquia Major i els termes municipals d’Almassora, alsud; Onda, l’Alcora, Moró i Borriol, a l’oest; i Benicàssim, al nord,estant incloses en aquest últim tros la muntanya del Desert de lesPalmes i altres turons com el tossal Gros o la penyeta Roja. Aques-ta extensió de terreny configurarà les partides de l’Estepar, de Be-nadressa, de Marrada, de Bovalar i de la Magdalena.

Eliseu R. Artola i del Campo

▲▲

▲▲


Durant un llarg període de temps, no tots els terrenys cultivablesvan estar transformats i aprofitats com en l’actualitat; els canvis vanser lentíssims.

El procés que segueix l’agricultura de la Plana es desenvolupade manera peculiar fonamentada d’una banda en les possibilitatsde regadiu i de l’altra en la constant rompuda (procés de condi-cionament del terreny) d’un secà que oferia unes condicions to-pogràfiques favorables, ja que la suavitat dels pendents no reque-ria condicionaments costosos en general. Així, l’evolució de lasuperfície rompuda a Castelló ha sigut la següent:

Segle XV 428 Ha Segle XVII 3.702 HaSegle XVI 3.328 Ha Segle XVIII 4.452 Ha

S’observa un gran augment de superfície rompuda entre els se-gles XV i XVI, i són les terres més pròximes al nucli de població lesque denoten una activitat més intensa i primerenca. La màxima ex-pansió de les rompudes s’aconsegueix en el S-XIX i es manté finsla meitat de la passada centúria, el punt d’inflexió, en què la im-plantació del monocultiu del taronger s’erigirà en la quasi únicaproducció agrícola.

Un factor fonamental per al conreu de les terres de secà és, sensdubte, el regadiu i l’aprofitament d’unes aigües que, en la zona queens ocupa, sempre s’han caracteritzat per la seua escassesa. Aixídoncs, l’enginy i la imaginació dels nostres avantpassats van jugar unimportant paper perquè el líquid element arribara a aquests terrenys.

Des d’un principi es va pensar en les aigües que, per la ramblade la Viuda, discorrien procedents del riu Llucena i d’unes fonts si-tuades en terrenys de l’Alcora i de Sant Joan de Moró. Conseqüènciad’això, va ser la construcció del molí d’en Saloni (S.XIV) i molt méstard, el molí de Mercader (S.XVIII).

Tot i això, la rehabilitació d’una antiga presa (S.XIX) i la cons-trucció de l’actual pantà de Maria Cristina (S.XX), a més de l’o-bertura de diversos pous per compte de la companyia encarrega-

Molí del Mercader en l’actualitat

S. S

elm

a

71

da de l’explotació del pantà (Societat General de Regs de Barce-lona) i d’altres construïts per la Comunitat de Regants de Bena-dresa -creada en 1914-, així com les ajudes rebudes del riu Mi-llars, les basses reguladores per al reg diürn i diversos pous obertsper comunitats particulars en les partides de secà, van configurarla infraestructura necessària per a la reconversió de les zones que,abans, havien sigut recuperades en extensió, i a les que es vaseguir denominant secà, encara després de la seua posada en reg.

Els conreus predominants en el secà eren les vinyes i els de ti-pus arbori, els més significatius dels quals foren: l’olivera, la fi-guera i sobretot la garrofera que tants beneficis va aportar més tard,encara que avui estiga quasi desapareguda al terme municipal deCastelló de la Plana.

Les vinyes ocupaven normalment els secans i en menor quan-titat l’horta. El caràcter d’aquesta planta s’adapta a tot tipus deterrenys, encara que agraeix un clima àrid i temperat, i no re-quereix grans treballs de condicionament, produint-se al voltantdels quatre anys els primers rendiments del cultiu. El conjuntd’aquests factors, unit al corrent expansiu que va sofrir aquestproducte en l’Europa medieval, va fer que la quantitat de vinyacultivada a Castelló fóra prou important, considerant els mitjanstècnics i humans existents en l’època (finals del S-XIV i principisdel S-XV). A partir d’aquest moment, es produirà un fort incre-ment en el grup de conreus arboris, en especial de la garrofera,el que suposarà el desplaçament de la vinya a un segon terme.

Tant l’olivera com la figuera mai van tenir, a Castelló, un pa-per rellevant, potser perquè no existia una dedicació a ells, an-terior a la conquesta cristiana en aquestes terres. Mentrestant, entotes les poblacions circumdants aquests conreus destaquen cla-rament. No per la seua poca rellevància, deixen de ser menyssignificatius i així ho demostren les nombroses almàsseres quevan arribar a ubicar-se a Castelló, així com la importància acon-seguida per les figues com a component en la dieta de la po-blació en general.


Donada la seua, ja comentada, transcendència en el secà cas-tellonenc, és necessari referir-se a la garrofera d’una manera pre-ferent i més extensa.

Encara que hi ha discrepàncies quant a la procedència (Nordd’Àfrica o d’Àsia Menor), no hi ha dubte que es tracta d’un arbregenuïnament mediterrani. Són doncs, les garroferes o garrofers, cul-tius de climes càlids o almenys suaus i regulars, veient-se afavo-rits pels terrenys solts, frescos i profunds, encara que generalmentse’ls reserven les pitjors terres, eixutes, àrides, pedregoses i calcà-ries. No obstant això, la garrofera gràcies a la seua rusticitat i la seuaescassa exigència, resisteix les adversitats més extremes.

Arbre de grans dimensions, arriba a més de quinze metres d’alça-da, i la seua arrel és gruixuda, tortuosa i ramificada. De jove, el troncés de color gris cendra adquirint amb el temps un aspecte rugós, ai-xí com un gran diàmetre. El període de creixement i desenvolupamentdura fins als 40 o 50 anys, després es manté estacionari i arriba a viu-re més d’un segle i mig. Les seues fulles, compostes, es reuneixen engrups de dos a sis parells, són simètriques, ovalades, obtuses i brillantsper la cara superior que és de color més verd que la inferior. Duren alvoltant de dos anys i es renoven constantment, apareixent les fullesnoves a la primavera per a l’estiu caure les velles.

Als vuit o deu anys comença a donar fruit i als vint, la seuaproducció ja comença a destacar. Aquest fruit, la garrofa, és una ta-vella entre deu i vint centímetres de longitud i color castany, méso menys fosca, segons la varietat. El seu interior conté una polpagrogrosa i de sabor dolç, així com unes llavors ovalades, dures icompactes, de la grandària d’una llentilla, anomenades garrofí.Les principals varietats de garroferes cultivades en la zona medi-terrània de la península són: Tendral, Negreta, Catxes, Matalafera,Rojal i Cassuda o Mollar. Varietats totes molt apreciades, es dife-rencien una d’una altra per la grandària de l’arbre i la seua frondo-sitat, així com el color, la grandària, la dolçor i la producció de lesgarrofes.

Els rendiments obtinguts d’aquests arbres varien en funció de laseua edat, diferenciant-se cinc períodes:

73

1. Des de la plantació fins als 10 anys = Sense rendiment.2. Dels 10 anys fins als 20 anys = de 10 a 40 Kg.3. Dels 20 anys fins als 30 anys = de 30 a 80 Kg.4. Dels 30 anys fins als 40 anys = de 60 a 120 Kg.5. Dels 40 anys endavant = de 100 a 200 Kg.

Des de temps, moltes i variades han sigut i són les utilitats de lesgarrofes:

- Com pinso. Senceres o trossejades, per als animals de tir, obé per a l’engreixament del bestiar porcí, o mesclades amb gra-mínies i altres farines vegetals per a l’alimentació de les vaqueslleteres.

- Per al consum humà. La seua dolçor fa abellidora el seu con-sum directe, sense cap transformació. Després de mòlta, s’obté unafarina que, en èpoques de penúria, solia utilitzar-se com succeda-ni del cacau en l’elaboració de xocolates de baixa qualitat. En al-guns països es fa servir per a preparar confitures, així com licorsamb un sabor un tant de característic. Finalment, cal esmentar queun dels components en la fabricació de goma de mastegar, no ésun altre que la farina del garrofí.

- En medicina. Atés que la polpa de la garrofa és rica en com-ponents astringents, s’emprava en l’alimentació dels xiquets afec-tats de gastroenteritis i altres processos gastrointestinals.

- En la indústria tèxtil. La farina del garrofí, mòlta molt finament,és força apreciada com aprest per a certs teixits.

Per a finalitzar aquest apartat i deixar manifest el protagonismeaconseguit per les garroferes a Castelló, només queda observarles xifres reflectides en diferents publicacions sobre l’extensió acon-seguida per aquest cultiu, que encara que no coincideixen quantal nombre exacte d’hectàrees, sí que ho fan quant al considera-ble increment de la superfície cultivada en determinades èpoques,així com la seua posterior disminució. Segons dades del Dr. JosepSánchez Adell:

Any 1599 321 Ha Any 1820 1183 HaAny 1692 648 Ha Any 1980 520 Ha

Així, es pot deduir que la màxima expansió d’aquest cultiu esprodueix durant els segles XVI i XVIII i encara més en el XIX, des-cendint una vegada avançat el segle XX, sobretot a partir de 1930,en transformar-se els secans en tarongerars, gràcies a l’augmentde les disponibilitats d’aigua per al reg i dels millors rendiments ob-tinguts pels agricultors cultivant cítrics. La xifra de 520 ha. (6240fanecades) existents en 1980, potser en la seua majoria es degue-ren a les situades en les zones més muntanyoses i desnivellades delterme municipal i que en l’actualitat es troben pràcticament aban-donades per resultar poc o gens rendible el cultiu en qüestió, so-bretot pel que fa a l’arreplegada de les collites.

Aquest breu repàs pel secà castellonenc, no estaria complet sino es fera menció a un dels seus elements més característics: el maso maset. Aquestes construccions, que en l’actualitat s’associen alconcepte de casa d’estiueig o de descans en els caps de setmana,exerceixen avui una funció molt distinta a la que en un principi esvan destinar, és a dir, a la de casa de camp en el més estricte sen-tit de la paraula, amb una funció fonamentalment agrícola.

La valoració dels masets sempre anava lligada a les terres an-nexes i les seues distintes categories variaven segons la quantitat iqualitat d’aquestes terres. Per tant la utilitat que es donava a aques-tes construccions, comprén des del simple magatzem de ferramentes,pinso, llenya i depòsit eventual de la collita, fins a espaioses edifi-cacions on, bé els seus amos o bé masovers assalariats, habitaventot l’any per estar localitzades en un lloc més remot i distant de laciutat. Eren de parets de pedra i d’argamassa d’arena i calç, enca-ra que algunes parts com quadres i porqueres estigueren fetes depedra i fang de terra argilosa. Disposaven de sostres de teula mo-runa a distints nivells. En la part baixa, i habitable de la casa, sesituaven la cuina, un rebost, el menjador amb la seua xemeneia o


▲▲

▲▲

75

llar per a l’hivern i alguna habitació. En el primer pis només hihavia habitacions. També tenien un pati per a accedir a les qua-dres, porqueres, galliners, pallers i algun magatzem on guardarles collites. Tots els masos disposaven d’una àmplia cisterna per aaprofitar l’aigua de pluja per a beure, cuinar i la neteja personal, iper a llavar la roba o per a abeurar el bestiar, utilitzaven els ano-menats aljubs, cavats en el sòl, com les cisternes, però que rebienl’aigua dels vessaments dels regats quan plovia.

Moltes coses s’han quedat en el tinter i més quan es pretén con-densar en unes poques línies un seguit de fets, dades, particulari-tats i circumstàncies, que tot plegat han configurat aquesta raco-nada del nostre poble. Referència per a alguns i incògnita per a lamajoria, no per desconegut, aquest indret és menys nostre: el secàde Castelló.

BIBLIOGRAFIA

ALBARO, Vicent P. (1993). “Poemes del secà”. Caixa Rural Sant Josep de L’Al-cora.

BELLVER, Melchor i CACHO, Vicente del (1888). “Influencia de la domina-ción arábiga en la provincia de Castellón”. Diputació de Castelló. Castelló.

DOMINGO, Concepción (1983). “La Plana de Castellón. Formación de unpaisaje agrario mediterraneo”. Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló. Edi-torial CECA. Madrid.

RIBÉS PLA, Rafael (1992). “Historia del aprovechamiento de las aguas de laRambla de la Viuda”. Societat Castellonenca de Cultura. Castelló.

RIBÉS PLA, Rafael (1998). “La garrofa i Castelló”. Col·lecció monografies delMuseu Etnològic Castellonenc. Publicacions de l’Ajuntament de Castelló de laPlana. Castelló.

RIBÉS PLA, Rafael (2000). “L’agricultura i Castelló (Popurri històric)”. Col·lec-ció monografies del Museu Etnològic Castellonenc. Publicacions de l’Ajunta-ment de Castelló de la Plana. Castelló.


Quan l’abril trona, l’ametlla és bona.

Avellanes, ametles i figues són bones amigues.

El bon ametller floreix pel gener.

Pel gener, poda el darrer ametller.

Mai ha passat es febrer sense vestir s’ametller.

L’ametller no dóna el fruit sinó a còpia de garrotades.

Pluges de maig, garrofes a raig.

Bon arbre és el garrofer que fa garrofes tot l’any; quan li cullen les d’enguany, ja té les de l’any que ve.

Déu dóna garrofes a qui no les pot rosegar.

Si vols mal a ta muller, duu-li llenya d’arborcer, i si li vols mal del tot, duu-li-la de garrofer.

rr e f r a n y se f r a n y sDe l’ametler i de la garrofera

TT e m p s d e f e i n a , t e m p s d ’ e s b a r j oe m p s d e f e i n a , t e m p s d ’ e s b a r j o

77

Quan parlem de secà ens vénen al cap comarques de l’in-terior, però ben a prop de nosaltres, als voltants de la ciu-tat de Castelló i fins als anys 60-70, també s’ha viscut i

s’ha treballat en el secà: garrofa, ametles, olives. Alguns d’aquestsllocs s’han modificat bé per habitatges o per la Universitat. Però al-tres, un poc més apartades, han estat abandonats i coberts per pinso s’han transformat en regadiu per poder cultivar tarongers.

Aquesta història no és per parlar tant de la ubicació dels cultiussinó per contar com transcorrien els dies en què es recollia un delsfruits crescuts i madurats durant la primavera i l’estiu, concreta-ment el de la garrofa.

Des de menuda he anat a la Magdalena i no tan sols de festa, per-què els estius, quan ja s’acabava quasi el mes d’agost, s’anava al masper recollir la garrofa i també per gaudir de l’aire lliure i del camp,ben bé girava tot al voltant del treball del camp. Allí l’horari de gi-tar-se i d’alçar-se depenia del sol i com per llum teniem carburs i cre-sols, no hi havia ni tele ni ràdio i a pesar d’això no ens avorríem.

Dies abans d’anar al mas, es pujava a emblanquinar-lo per talde netejar-lo de les inclemències de l’hivern. Quedava esplendo-rós i preparat per acollir la família que pujava a ocupar-lo durantquasi un mes i mig, abans que començara la tardor.

La pujada es feia en un carro on es carregava tot el que podiafer falta: galetes, Cola Cao, creïlles, ...., roba i algun matalàs quevenia a completar els de pallarofa que romanien tot l’any al mas.Al mig de tot anàvem les menudes i la tia-àvia. Al costat del ca-rro o entre les rodes ens acompanyava el gos. Eixíem a les 9 del

Amparo Carpi i Ballester

V. C

arpi


matí per poder ser dalt a les 12 i així poder descarregar i dinar. El viatge era molt entretingut entre els vaivens del carro i les bro-

fegades del carreter passàvem per Lledó, els molins del Caminàs,Sant Roc, la Magdalena i fins arribar al final pel camí-barranc del’Algepsar. Quan ja estàvem instal·lats, hi havia un o dos dies perdescansar i acoplar-nos al nou habitatge fins que arribaven els co-llidors i collidores que venien a peu des de Borriol. Com cada es-tiu, després de les salutacions, venien els comentaris referents alscanvis físics dels més menuts, contar els que els havia costat arri-bar i preveure els dies que cadascun d’ells i d’elles estarien, anirieni tornarien, etc. Ells també s’instal·laven al mas a un adossat que hihavia i que estava comunicat per la part més gran.

A primera hora del matí desdejunàvem quasi sempre ser llet con-densada amb malta que omplia tot el voltant amb una flaire dol-cenca. Per acompanyar el líquid hi havia galetes o pa torrat a lesbrases del foc de llenya. Després ja començava el treball, pujar alsbancals, començar a pegar cops a les garrofes amb una canya pertal que caigueren i recollir-les del terra. Les menudes ens incor-poràvem més tard i buscàvem a la colla guiant-nos pels sorolls delscops de la canya, pels comentaris i les rialles o bé per les cançonsque de vegades cantaven. Era una OT a la natura! De vegades, siomplíem ràpid el cabàs d’espart, féiem carreres per veure qui om-plia els sacs amb les garrofes recollides. Això era senyal que tre-ballàvem i erem grans.

A la nit, després de sopar, era entretingut sentir les històries i elscomentaris que contaven la gent gran, encara que jo entenia benpoques coses, però m’agradaven.

Una de les nits, mentre els major xerraven i a mi quasi se’m tan-caven els ulls, vàrem sentir un soroll fort i ens vam sobresaltar. Mi-rant cap la porta que comunicava les dependències del treballa-dors, que gairebé media mig metre, varen aparéixer els tres mésjoves de la colla espantats, els ulls tots oberts, tant com podien, iamb els braços i les cames fent remolins, això sí, no dien res peròestaven entossudits a cabre el tres a l’hora per aquell badall decomunicació. Quan es varen tranquil·litzar van passar un a un i,

79

recuperant l’alé, van poder explicar el que els havia passat. Havienvist un animal molt gran que volava pel damunt d’ells i van bai-xar els bancals igual com volien cabre per la petita porta. No va-ren voler tornar a eixir cap a fora encara que els acompanyara al-gú. La història va durar la resta dels dies, perquè les bromes, elsacudits i d’altres comentaris varen anar en augment.

Però el treball i les distraccions s’acabaven. Els sacs eren plensals bancals on s’anaven cosint amb l’objectiu que les garrofes notornaren a caure fora. Era l’hora que els matxos arribaren i forencarregats per anar apropant la collita a un lloc més pla on es carregaven els carros per traslladar la feina als magatzems quehavien comprat les garrofes. Els dos o tres dies que durava aques-ta altra part de la feina que marcava el final de l’estada al mas, trans-corria amb un altre tipus de distracció per a nosaltres, ja que elssacs plens dipositats a l’emparrat, eren com si fossen unes mun-tanyes que ens invitaven a pujar i gaudir de l’olor, entre àcid i dolç,de les garrofes i traíem aquelles que guaitaven per algun tros malpuntejat i, de seguida, passaven a les nostres boques i ens deixa-ven la llengua aspra i dolça alhora.

La tardor s’iniciava mentre tots els borriolencs ja tornaven capel poble. Nosaltres ens quedàvem uns dies més i quasi sempreens pillaven les pluges que ens permetien eixir a buscar caragols.Aquells caragols de muntanya de color clar i de mida gran s’es-llavissaven suaument per les soques de les garroferes, els timo-nets, romanís, fenolls, etc, que acabats de mullar per l’aigua des-prenien els olors característics del secà. I així, entre la frescor,les aromes, els sorolls suaus de la pluja que relliscava pels ar-bres, així com dels caragols que recorrien les herbes arribava elfinal de la vida al mas i replegant tot el que havíem dut tornàvema la ciutat a retrobar-nos amb l’escola i les feines ben diferentsals dies que havíem passat a la muntanya.


Del fem, el bon llaurador en fa plata i en fa or.

Llaurador que no torna afamat de la llaurada mala feina ha fet.

Llaurador jove, poc puny.

Quan la gavina visita el llaurador, malament pel pescador.

Ni terra llauradora, ni dona balladora.

Llaurada amb rucs, collita de pets.

Si abans de ploure has llaurat, tens mig any assegurat.

Pel gener, el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar.

Llaura bé poc tros i colliràs bon mos.

Quan a vora el riu està llaurat, fuig aviat si no vols ser emporta’t.

rr e f r a n y se f r a n y sDe la llaurança

U n a i n d ú s t r i a a n t i g a :U n a i n d ú s t r i a a n t i g a :e l s f o r n s d e c a l çe l s f o r n s d e c a l ç

81

L a utilització de la calç en la construcció està documentadaals segles baixmedievals, així el 1374 séstableix un con-flicte entre els ciutadans dÁlmassora i Castelló sobre la

construcció de forns que es resol de la manera següent: “ fer pui-xent francament e sens preu algú en lo terme de láltra universitatforn o forns de calz, guix, tallar pedres; e llenyes, verts o seques...així per a obs propis com a vendre... sens llicència que no dema-nen...”

Aquesta indústria de la calç, en els primers temps, només ser-via per a cobrir les necessitats de cada casa i rarament el produc-te era comercialitzat. Més tard, va tenir un creixement important.

La calç la podia fer qualsevol, però hi havia gent experta, elscalciners, els quals no sols vivien dáquesta activitat, sinó que enèpoques de poca feina sájuntaven i feien fornades de calç tot re-partint-se els beneficis després.

LA PEDRA

La pedra que s´hi utilitzava era la calcària, la més abundanten el nostre terme. Aquesta roca està essencialment formada percalcita o carbonat de calç (CO3Ca). Presenta com a característiquesprincipals: léfervescència per lácció dels àcids, deguda al des-preniment dánhídrid carbònic; la dissociabilitat sota lácció delcalor, per mitjà del qual se separen l´òxid de calç o calç viva (CaO)

Xaviert Llombart i Bou

Vull expressar el meu agraïment a Miquel Gómez per la seua col.laboració i amistat.

Forn Torreta d’Alonso

Forn partida de Benadressa

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

Forn a la partida de Benadressa

82

i diòxid de carboni (CO2) i un grau de duresa mitjana que corres-pon aproximadament al número 3 de léscala de Mohs.

De mitjana, cent quilos de pedra calcària es convertien en unsquaranta-sis o cinquanta quilos de calç viva, en forma dúns terrossos tous i molt porosos.

ELS FORNS

Normalment els forns eren construïts en llocs on hi haviaabundància de pedra i llenya i sempre sáprofitava un marge pera la seua instal.lació. Són unes construccions de pedra, de formacircular, amb una alçada déntre dos i quatre metres i una amplà-ria al voltant dels dos metres. Tot el conjunt hi era soterrat a lín-terior del marge excepte la part frontal. El sostre sobresortia un pocper dalt del nivell del pis del marge i estava descobert. Tota la vol-ta del forn està construïda en pedra seca i les juntes fetes en fangdárgila i la part exterior té un bon peu de murada de 50 a 70 cm.Tenien un portó o boca dún metre dálçada aproximadament enbase al sòl per on introduïen la pedra i la llenya. El fonament delforn sánomenava “olla”.

FORNS AL TERME DE CASTELLÓ

El primer forn del que vull escriure està situat a la partida de Be-nadressa i més concretament a la carretera de lémbassament deMaria Cristina.

És un forn amb dues unitats juntes aprofitant el marge del terrenyi al costat dúna pedrera, la qual sútilitzaria per extraure la pedraper a carregar el forn. Les dues unitats tenen una alçària dúns qua-tre metres, però mentre una délles té un diàmetre de dos metres,láltra en té sols un i mig. Les parets tenen una grossària dún me-tre. Tota la volta del forn està feta en pedra rejuntada amb argila.La boca té una amplària a la part interior dún metre i dos metresa léxterior.

83

Està prou ben conservat i sáprecien tots els elements dels qualshem parlat anteriorment. No sé per quan temps açò serà dáques-ta manera ja que les dues unitats del forn estan envoltades de dei-xalles i brossa humana.

Láltre forn està situat al voltant del barranc de la torreta d’A-lonso o del Baladre. És un forn del qual sols ens queda la boca ila paret davantera reforçada per tres contraforts. Lólla del forn haestat tapada per les runes de la pedrera del costat. És de grans di-mensions i pensem que posterior, per la tècnica de construcció,al forn de Benadressa.

CARREGAR EL FORN

El nostre calciner Josep Pons Andreu, ens comenta que la pedraes col.locava com si talment es volgués folrar el forn. Tota la pedraes tallava amb mall, martell o maça. Les primeres pedres formavenla base o assentament i totes estaven orientades en la mateixa di-recció. La següent capa sobresortia de lánterior uns dos centíme-tres i tenien una orientació contrària a les de baix. Açò té una ex-plicació perquè dáquesta manera el foc pot passar entre les pedres,callant-les, i afavorint-ne la cocció. Les pedres eren col.locades dei-xant entre elles una xicoteta junta, la qual permetia la dilataciódáquestes mantenint-les senceres. Les següents capes seguien so-bresortint de les de baix i les pedres eren cada vegada més gros-ses fins que es formava una volta que alguns calciners diuen de“pa de figa”. Després es posava “ripio”, reble, llesques o llescam,que són les restes de les pedres tallades, i es tapava el sostre.

La llenya per alimentar el forn era normalment malea i tota laque vulguera vendre el seu propietari als calciners.

Quan començava léncesa, ja no es podia parar fins que el mes-tre calciner deia que la pedra era ben cuita. La llenya cremavadia i nit i el foc es mantenia unes cinquanta-quatre hores, segonsla capacitat del forn, la qualitat de la pedra i la marxa del foc.

La manera de saber si la cocció era ja finalitzada es basava enel fum que treia el forn; així com pel color de la pedra. Quan ei-


xia fum blanc i la pedra tenia el color daurat és que ja era cuita.Després es tapava la boca o portó i es deixava refredar durant dosdies més. Era molt important trobar el punt adequat de la cocció,perquè si la pedra era poc cuita hi havia menys calç, era de pitjorqualitat i el preu també era inferior; però si te’n passaves, i a cau-sa de les impureses de les pedres, la calç resultant tenia una granquantitat de cendres , “cagaferro”... i la seua venda era difícil.

Com es diu a “Las ordenanzas para el Régimen y Gobiernode la Ilustre Villa de Castellón de la Plana de 1785. OrdenanzaLVII: No se permitirá la venta de la Cal que no esté bien cocida”.

Josep Pons ens comenta que es necessitaven quatre persones perfer una “fornà”. Mentre dos descansaven, els altres tallaven i afe-gien llenya. També que no bevien aigua sinó vi perquè láigua elsqueïa malament. I té una explicació ja que la pols del forn queinhalen en la cocció és òxid de calç o calç viva (CaO) i al mesclar-se amb láigua (H2O) es converteix en hidròxid de calç Ca (OH)2 ,per tant, a banda dels seus efectes, mai podíem imaginar una re-lació tan estreta entre la calç i el vi. Pel contacte amb la calç tam-bé tenien les mans pelades i el nas escaldat.

La calç, la treien en pedra, és a dir, conforme s´havia introduïti era venuda en arroves o quartons dárrova. Una arrova de calç

Porta forn Torreta d’Alonso

Forn amb dues unitats juntes a l’entrador del pantà de M.Cristina

Interior de l’olla

X. L

lom

bart

X. L

lom

bart

85

lány 1944 no arribava a les quatre pessetes. Però vint anys des-prés el preu es mantenia quasi igual perquè el quilogram de calçlány 1964 es pagava a 40 cèntims.

Els calciners per la seua feina cobraven el jornal de dia, el jor-nal de nit i totes les despeses que pugueren tindre mentre es feia lacocció: sopar, ressopar, vi... Josep Pons recorda que l´última “fornà”la va fer lány 1970.

EINES

Molta de la ferramenta emprada pels calciners no era específi-ca dáquest treball sinó que era utilitzada per llauradors, picape-drers etc. De tota manera les principals eines serien:

-Per tallar malea i fer llenya: aixades, serres, xerracs i destrals.-Per escallar la pedra: malls, martells (de quilo i mig), maces (de

quatre quilos) i cisells.-Per alimentar el forn: forques de ferro i escombrador el qual ser-

via per a remenar les brases del cendrer del forn i així que pogue-ra tindre més cabuda de llenya.

UTILITZACIONS DE LA CALÇ

La calç sémprava principalment en:La construcció. La calç era amerada amb aigua ( al contacte amb

láigua bollia) i després es mesclava amb arena o terra per fer elmorter i ja estava llesta per a obrar. La major part de les cases sóbra-ven amb aquest morter.

Per a emblanquinar. Mesclada amb aigua i amb brotxes o mat-xines sémblanquinaven i al mateix temps desinfectaven les faça-nes i parets de les cases així com els corrals.

Per a desinfectar láigua de les cisternes es posaven pedres de calç.Com a plaguicida ja que matava les erugues i altres insectes

de la terra . Primer séscampava i es llaurava després.També sén-sulfataven les plantes per evitar les plagues.

Josep Pons

Forn i eines

X. L

lom

bart


BIBLIOGRAFIA

FULLANA, M. (1984). Diccionari de l´art i dels oficis de la construcció.Editorial Moll. Mallorca.

ORDENANZAS...DE CASTELLÓN DE LA PLANA (1785). Imprenta de Beni-to Monfort. València.

TEMES D´ETNOGRAFIA VALENCIANA. VOLUM III (1985). Institució Alfonsel Magnànim. Alzira.

Fang i calç tapen molts mals.

Qui fa calç, va descalç.

La calç fa miracles.

rr e f r a n y se f r a n y sDe la calç

M a s e t s i c o l l e s .M a s e t s i c o l l e s .A rA r q u i t e c t u rq u i t e c t u r e s a l s e c àe s a l s e c à

87

Des de la rompuda de les terres1 i la consegüent planta-ció d’arbres i el conreu de productes de secà, el campa Castelló i fonamentalment en aquestes partides del

terme municipal en les seues parts més altes i muntanyoses, vanomplint-se de casetes i masets (en alguns casos –pocs- i a lazona del pla de Benadressa, són grans edificacions o masos dis-senyats per poder-hi fer una vida completament al marge de laciutat, com el cas del mas d’En Català o Colònia de Benadres-sa2) que resolen les necessitats de cada tipus de conreu: d’aixo-pluc per les persones i pels animals de treball i càrrega, de ma-gatzem provisional per les collites, de zona d’estada temporalpels propietaris...

Tanmateix, aquestes arquitectures s’acompanyaran dels elementsimprescindibles per fer-hi l’estada el més fàcil possible. Trobem cons-truccions complementàries com l’aljub i la cisterna3, el pou, el co-mú4, la quadra5 i la gossera6, escales d’accés als camps de conreu,camins en ocasions empedrats per remuntar millor les costeres quecal salvar, i parats de pedra seca, tancats pel ramat, etc.

Miquel Gómez i Garcés

“Al voltant dels anys cinquanta la població activa agrària estaria propdel 50 per cent mentre que a l’actualitat estem ratllant el 6 o el 7 per cent, una

xifra similar a la de la resta d’Europa. Tot aquest procés de pèrdua de població activa agrària i també i

sobretot el creixement físic de les ciutats han anat de la mà d’un canvi en laconsideració de la importància del món rural. El món urbà ha esdevingut

l’hegemònic i, altrament, el món rural s’ha convertit en el subordinat d’aquesti això s’ha fet saber als mateixos habitants del món rural.”

A. Aparici. (Vilafamés 1997)


Els conreus més habituals com la vinya, la garrofa, l’ametla, laoliva, etc, demanen de tot un grapat d’elements complementaris iespecífics, els quals han de ser distribuïts interiorment per tal ques’adapten a aquestes funcions amb la major senzillesa. Per tantno serà el mateix una caseta de pedra per trobar aixopluc un diade pluja o vent, que un mas o maset on conviuran uns dies els llau-radors i collidors del conreu –inclosos els propietaris- a més delsanimals domèstics i de càrrega.

La casa, amb la seua minúscula dimensió, devia garantir les ma-jors comoditats possibles per a facilitar la vida al seu si fora de l’habitatge habitual a la ciutat o poble (al secà castellonenc hi tre-ballaven jornalers de la ciutat, de Borriol, de Cabanes i de Be-nicàssim), per la qual cosa disposava de zones de dormir i de men-jar, i en ocasions per l’endreç personal o almenys per poder ferles deposicions. La zona de menjar quedava reduïda a una sala ambla llar i, en ocasions, un banc de cuina i la cisterna. La part de dor-mir era tan sols una sala comuna, amb màrfegues de pallerofa;aquesta podia estar a la planta alta o bé en un petit altell obert ala zona de menjar i damunt la mateixa llar de foc per aprofitar elseu caliu. Les necessitats fisiològiques, bé es feien al propi camp ,bé s’aprofitava l’estable dels cavalls, bé s’hi disposava, en pocs ca-sos, d’una construcció auxiliar feta expressament: el comú.

SITUACIÓ ACTUAL DE LES ARQUITECTURES

Cap dels conjunts edificats que descric, és a hores d’ara, com-plert en la seua totalitat; no hem trobat cap edifici intacte, tots es-tan més o menys deteriorats. Tots els edificis que comente estanabandonats pels propietaris des que deixaren de conrear-se els pro-ductes típics com ara la garrofa o el raïm, propis de les partidesmuntanyoses del terme. Des de finals dels seixanta que els camps,(a les partides del Bovalar, la Magdalena i l’Algepsar) estan erms idestaca el pi com a resultat dels successius incendis ocorreguts.

La falta d’ús i l’estat quasi de runes d’algunes arquitecturesha sigut accelerat per la mà d’algunes persones que no s’han estat

1a Caseta

2a Caseta

M. G

ómez

M. G

ómez

89

de destrossar allò que han trobat pel camp, bé pel fet de trencar-lo, bé per endur-se ferramenta o mobles, bé per... altres motius quedesconec.

Si a un li falta mitja casa, l’altre no té els sostre de la quadrani cap element auxiliar de dins, al tercer li manca el paviment,els envans interior, les finestres i part del sostre de la planta bai-xa, a més del sostre de la quadra. Únicament la primera edifica-ció és complerta (cal dir que és la més elemental de totes: tresparets i un sostre vegetal). Però totes elles podrien ser recons-truïdes, sinó rehabilitades amb els elements i la informació queara s’hi troba.

En qualsevol cas, tant l’arquitectura com el camp que l’envoltai el darrer conreu es troba en estat salvatge, ja què, ni tan sols espot circular per les sendes i camins que són plens d’arbres i arbustsque hi impedeixen el trànsit. Hi ha camins que s’han perdut, hiha parats de pedra que han caigut, hi ha motos que circulen pelcamp sense cap mirament amb el conjunt d’arquitectures, hi hatambé propietaris de ramats de bous que els deixen campar ambtotal llibertat, sense cap cura pel paisatge...

FUNCIÓ DE CADA ARQUITECTURA: ORGANITZACIÓ INTERIOR

Cal fer necessàriament quatre descripcions diferenciades ja quecada una d’aquestes construccions admet usos diferents de les altres tres, cadascuna pujant un escaló en la complexitat de la cons-trucció i de les funcions a realitzar. Però el destí bàsic de totes aques-tes construccions ha estat l’aixopluc quan feia mal temps i poder-en el seu cas- pernoctar-hi.

- La primera de les casetes, la situada a 200 metres d’altitud ial costat del castell d’En Nadal a la partida del Bovalar, és la méselemental i senzilla. De planta quadrada, i tres murs de pedra seca-sense cap tipus d’argamassa- i amb el sostre vegetal, amb bran-ques d’arbre i de canyes, rematat amb pedretes i terra per imper-meabilitzar-lo. Interiorment s’organitza pels petits buits que hi téa les parets per poder guardar eines xicotetes i el menjar i la be-

3a Caseta

M. G

ómez


guda; no disposa de porta. L’accés és tot l’ample i alt de la caba-na i orientada al sud amb un petit replà davant seu format pel pa-rat de pedra i el bancal, i enfront el barranc.

Aquesta caseta servia únicament d’aixopluc en moments de plu-ja o per a guardar menjar o eines durant el dia.

Descripció. La planta té unes dimensions de 3,00 x 3,00 metres,i de 1,70 metres d’alçada, amb coberta d’una vessant inclinada alsud. El terra és lleugerament inclinat amb pendent en la direccióde la porta i que coincideix amb la de la coberta. Els murs de tan-ca són fets amb pedra calcària col·locada en sec. El gruix de les pa-rets és de 60 cm. Disposa d’un petit finestró en la paret est de 10x 15 cm, i d’una post al mur de la banda oest on dipositar estrisde l’usuari.

- La segona cabanya està ubicada a la zona de l’Algepsar –par-tida de la Magdalena- a la cota 280, prop del terme de Borriol. Ésde planta circular, tota ella de pedra en sec i amb coberta de vol-ta també de pedra. Distribueix l’espai per a funcions diferents: lespersones a l’interior i l’animal de treball a l’exterior; la caseta és unrefugi més sòlid per a les persones i a l’exterior hi ha un petit tan-cat per a la cavalleria amb un mur lateral que resguarda del vent ique serveix de menjadora per a l’animal.

La seua funció és protegir tant els homes com les cavalleries.Interiorment hi té petits prestatges per preservar menjar i ferra-menta, amb la particularitat que són coberts per pedres planes in-clinades cap a fora per evitar que l’aigua de pluja puga mullarels elements allí dipositats. No disposa de porta de tanca.

De traça semicircular i orientada al sud, disposa d’amples mursde pedra calcària en sec d’entre 60 i 70 centímetres; el diàmetreexterior aproximat de la caseta és de 3,50 m i, l’alçada de 2,60 me-tres. La tanca de fora, la del corralet7, té un radi de 2,00 metres iuna alçada de 1,20 metres La façana principal, que és plana, tren-ca la forma rodona predominant a tot el conjunt. La coberta és fe-ta amb el que s’anomena de falsa volta, es a dir, feta posant una da-munt l’altra, tot un munt de pedres planes volades cada vegada més

1a Caseta al Bovalar

2a Caseta a l’Algepsar

91

juntes fins arribar al punt en què es tanca amb una pedra de mésgrans dimensions que cobreix el forat que pot quedar; tots els buitsque deixen aquestes pedres es tapen amb pedretes i terra dels vol-tants per impermeabilitzar la coberta. Aquesta acaba amb unaforma rodona.

Dins la cabana hi ha tres buits oberts en els murs - armaris deparet- els quals s’empraven per a deixar estris d’ús personal. Aquestsbuits tenen la pedra de dalt que els cobreix inclinada cap a fora perevitar que l’aigua de pluja puga caure damunt dels estris que s’hideixen dins.

Materials: L’únic material emprat en tota la caseta és la pedra del’entorn –calcària- , inclòs la llinda8 de la porta d’accés, de di-mensions considerables. El sòl és de terra i de pedres.

- El tercer maset és a dalt dels turons al nord de l’ermita de la Mag-dalena, a la cota 260 d’altitud. Aquesta casa ja conté tots els elementsque li confereixen eixe nom: disposa de dues zones ben diferencia-des, una pels collidors i l’altra pels animals, totes elles cobertes itancades amb accés únic per un pati comú descobert. La banda de laquadra –que aprofita un desnivell de terreny- té la menjadora i ele-ments per penjar els atifells de les cavalleries; la part de l’habitatge ésuna cambra única amb altell per a dormir, un pou, rebost i llar de foc.

Es tracta d’un edifici de planta quadrada amb un afegit per a laquadra, amb murs de pedra pastada amb fang i lluïda interiorment.Tot l’edifici és cobert amb teula, la casa amb peces corbes i la qua-dra amb teules planes o romanes. La façana interior de la casa tam-bé és arrebossada amb morter de calç. L’interior del maset és benaprofitat en tot el seu espai: llar de foc, cisterna interior que recullles aigües de la coberta, rebost, penjadors, finestra i porta de fustaper tancar la casa. El pati també es tanca amb una porta.

L’accés a aquest edifici es fa en el seu tram últim del camí peruna senda limitada per murs de pedra seca molt treballada, on apocs metres acaba el camí de carro.

Descripció. És un edifici amb totes les dependències precisesper una temporada curta o una setmanada. Coberta a un aigua i

3a Caseta a la Magdalena


que està distribuïda en dos espais connectats per l’accés o pati9

d’entrada. Al pati s’entra per una porta, i d’ací, per una altra a lacasa. La quadra no té porta i està oberta al pati. La quadra i la ca-sa han estat construïdes en diferents moments, ja que l’estable sem-bla estar superposat al costat del maset aprofitant un mur naturalde roca.

La casa és una sala múltiple amb llar de foc, rebost, cisterna, idalt de la xemeneia, accedint per una escala manual de fusta, un es-pai per a dormir; aquest és un entaulat de fusta damunt de tres ca-birons (avui inexistents). Hi ha una finestra orientada a l’est, de di-mensions reduïdes i enreixada, i un petit finestró triangular que dónaa la zona alta de dormir, dalt de la porta. Fora de la casa, junt a laporta d’accés, i orientat a l’est hi ha un banc de pedra per a seure.

La quadra disposa d’una menjadora per a més d’una haca o mat-xo, amb el front de fusta i s’endevinen forats als murs emprats perposar estaques on penjar estris diversos dels animals.

La recollida d’aigua queda resolta amb la que cau damunt de lacoberta quan plou i derivant l’aigua amb una canal fins la cisterna;aquesta queda fora de l’espai de la casa però, adossada a la ban-da oest i oberta per dins l’habitacle; d’aquesta manera aprofita l’ai-gua de la coberta de la casa i de la quadra.

Materials: El sostre està format per cabirons i llistons de fusta idamunt un tauler de rajoles massisses en què descansen les teu-les agafades amb fang. Els murs són de pedra de dos pams de gruixamb terra pastada i arrebossades interiorment amb morter de calçi pintats.

La coberta de la quadra és de cabirons i enllistonat de fusta i aldamunt teules planes de més recent fabricació industrial. L’exteriordel conjunt no està arrebossat, excepció dels costats de les portes ila finestra.

- El darrer o quart mas es troba en la continuïtat del camí de l’Al-gepsar a 130 metres d’alçada. Dins d’una progressió en els quatrecasals, aquest és el més gran i complert. Es tracta d’un edifici rec-tangular de dues plantes i cobert a dues aigües amb teules àrabs.

4a Caseta

M. G

ómez

93

D’un edifici més gran, la banda nord és tota en runes i allí es-tava la quadra. Originàriament la construcció tenia un sol cos –elcentral- al qual amb el temps se li afegí la part nord per la quadrai la part sud per a aixopluc dels jornalers. Avui tan sols resta la partcentral i la casa dels collidors.

A la zona dels treballadors hi ha la planta baixa amb una llar iun armari de paret i una escaleta de fusta per pujar a la sala de dalton hi ha el lloc per dormir suposadament amb màrfegues.

Descripció. És un edifici amb dos cossos construïts en diferentsèpoques; el principal és l’antic mas dels propietaris al qual se li vaafegir la part pels collidors i la part de la quadra. Més endavant,possiblement per qüestions d’herència, el mas va estar dividit endos, la part més baixa és ara enrunada. Ens interessa, però, la partno enderrocada.

La zona usada pels propietaris, més gran, disposa en la plan-ta baixa d’una llar amb armaris als costats, un banc per a cui-nar amb una pica i un aljup soterrat, i l’escala per pujar a dalt.S’accedeix per dues portes: la gran dóna a una zona d’em-parrat orientada a l’est i la menuda a la banda oest on estan lacisterna exterior i la caseta pel gos en un buit practicat en un pa-rat de pedra; no hi ha finestres. A la planta de dalt hi ha dos dor-mitoris, un d’ells és de pas, amb finestres enreixades i contrafi-nestra de fusta.

A la zona dels treballadors hi ha a la planta baixa una salaamb una llar i un armari –alacena– i una escaleta de fusta perpujar a la sala de dalt on hi ha el lloc per dormir, suposada-ment amb màrfegues. La finestra dóna a la banda oest i una al-tra de mínima expressió orientada al l’est. La porta d’accés hi ésper la banda oest i aquesta sala es comunica amb la cuina delspropietaris.

L’edifici recull l’aigua de les cobertes per omplir la cisterna,disposant en l’exterior d’un altre aljub d’aigua del terra; hi hauna caseta pel comú a l’exterior. Disposava d’altres estris per fermés fàcil la vida al mas: un safareig, una pica de pedra, unapetita font ornamental.

M. G

ómez


Materials: murs de pedra pastada amb fang i calç de dos pamsde gruix arrebossat interiorment amb algeps i exteriorment ambmorter de calç; paviment de rajoles massisses. Els sostre de la plan-ta baixa és de cabirons amb eixints i revoltons de rajola, lluïts ambalgeps, i amb paviment de ciment hidràulic al damunt. El sostre delteulat és de cabirons, enllistonat, tauler de rajola i teules rodonesde remat. Els paraments interiors són pintats en tot l’edifici. Les fi-nestres havien estat enreixades.

LES COLLES DE JORNALERS

Després de la descripció de les característiques dels habitatges con-vindrà que mirem quins eren els llogaters de la zona dels jornalers

Abans que res, cal explicar un poc la procedència de gran partde les colles de gent que hi anaven a recollir la garrofa del secàcastellonenc; venien de les terres de l’interior, bàsicament de Borriol i per a poder arribar a les diferents finques empraven lessendes i els camins que avui són desapareguts o desconeguts iabandonats com la senda de la Palla o camí de Borriol a la Costa,el camí de l’Algepsar, el camí de Penyeta Roja, camí del Collet,camí de Cabanes, camí de la Joquera, camí dels Mestrets, camí dela Pedrera, etc. Tots ells camins que connectaven els termes deCastelló i de Borriol.

Bé, en el nostre cas les quadrilles mamprenien el camí que desde l’ermita de Sant Vicent, de Borriol, pujava fins el coll de la mun-tanya de Raca o inici del barranc de l’Algepsar, des d’on baixa-ven fins les zones de garrofers. Quasi tots el masets i masos con-tenien un espai per la vida dels i de les collidores, com es veu alsdibuixos que acompanyen aquest treball. La distància des de Borriol fins el lloc de la feina no era massa gran, però sí la suficientperquè resultara incòmode i inversemblant haver de fer el camí totsi cada un dels dies de la campanya de recol·lecció de la garrofa desde Borriol fins el tall i a l’inrevés. Aquest era el motiu pel qual elsmasos i masets estaven condicionats per acollir els treballadors du-rant tota la campanya recol·lectora.10

V. C

arpi

95

Els treballadors portaven a sobre la roba, el menjar i les ferra-mentes, per a totes les jornades que havien de passar als bancals,i en la major part de les ocasions ho transportaven damunt de l’a-nimal de càrrega que els hi acompanyava: el matxo o l’haca ol’ase. Si el camí pel qual havien de transitar ho permetia, l’animalarrossegava un carro que també feia les tasques adients per trans-portar els sacs de garrofa fins el magatzem que les comprava icomercialitzava.

Aquest conjunt d’eines també solien estar recollides per la nitals corresponents masets, ja que n’hem trobat alguns amb qua-dra i menjadora pels animals coberta; cal dir però, que aquestaqüestió de tindre la quadra coberta, era necessària per les in-clemències climatològiques pròpies del final de l’estiu i l’inici dela tardor: les pluges sobtades eren i són habituals encara als me-sos de la tardor.

Les possibilitats en la composició de la colla de recol·lectors erenmolt variades: podien ser homes solament, homes i dones, i tam-bé, el que semblaria més freqüent una família al complet, forma-da no solament pels seus components directes (pare-mare-fills-fi-lles), sinó també altres familiars (nebots, germans o bé diversesfamílies amb vincles de sang: dos germans amb cadascuna de lesseues famílies...).

ENS HAN POSAT UN ACABAMENT...

Quasi no hem començat el segle XXI, i al terme municipal de Cas-telló és molt difícil trobar arquitectures rurals edificades no més enllàde fa cent anys, no més enrera del segle passat, el XX. Ha desapare-gut tot vestigi de construcció rural i dels seus estris i costums. Ha es-tat fonamentalment el resultat de la supressió del treball agrícola (imés que altre, el treball agrícola de secà: no es produeixen garro-fes, d’ametlers quasi no en queden, el vi ja no es conrea...) i el saltràpid a una cultura industrial on tot vestigi anterior cal suprimir-lo.

“Però també es tracta d’una qüestió de valors. La nostra socie-tat, profundament agrària fins a dates recents, sembla que ha as-

M. G

ómez


sumit sense majors debats l’escala de valors de la burgesia urbanade principis del segle xx, per la qual cosa no sent especial simpa-tia per la forma de vida rural tradicional, símbol dels orígens “po-bres i ignorants”, de les arrels “de poble” de les nostres famílies, lesquals deuen ser oblidades i superades i, fins i tot, amagades. Tal-ment com el parlar valencià.” Glikc, Guinot i Martínez. (València2000).

NOTES

1 Acció de cavar profundament la terra per a cultivar-la. b. f. AGR. Terra que ha sigut rompu-da per a cultivar-la.

2 Es tracta del resultat de la intervenció del propietari l’any 1782 per tal de crear una colòniao fàbrica agrícola de nova construcció amb casa principal, cases per als colons, ermita i dues pla-ces, a més de construccions auxiliars per a tasques econòmiques i de magatzem. (J.M. Del Rey. Ar-quitectura rural Valenciana, 1998, pàgs. 243-246)

3 Cisterna, depòsit ample i de poca profunditat tallat a la roca o fet d’obra, revestit per dins depedra i cobert de volta, utilitzat per a arreplegar l’aigua de la pluja

4 Lloc on es fan les defecacions i les miccions.5 Estable de cavalls o de muls.6 Lloc o caseta on s’arreplega el gos.7 Pati tancat immediat a la casa, al cel obert, totalment o en part, destinat a tindre-hi el bes-

tiar, amb departaments per als porcs, els conills (conillar), les gallines (galliner amb ponedors), elscoloms (colomar amb nials), etc.

8 Fusta o pedra travessera que tanca la part superior d’un portal o una finestra i que descansasobre els muntants.

9 Espai tancat i descobert a l’interior o a un costat d’un edifici.10 “Tant jornalers com propietaris hi baixaven a llaurar amb els matxos i a les altres feines com

segar, batre, recollir els fruits de camps, i de vegades es quedaven a les casetes o masos setmanessenceres per aprofitar les hores de sol.” (La ruta dels treballadors. Cabanes, 2001.)

BIBLIOGRAFIA

APARICI, A. (1999): Una xarxa que comunica móns desiguals, en Actes deles II Jornades Culturals de la Plana de l’Arc 1997. Vilafamés

CONSTANTE, J.L. (1980-81): Refugios rurales en el bajo maestrazgo: barra-ques i barraquetes. Revista Penyagolosa. II època, nº 15 Dip. Castelló.

DEL REY AYNAT, J.M. (1998): Arquitectura rural valenciana. Direcció Ge-neral de Patrimoni Artístic. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Genera-litat Valenciana.

- La casa tradicional. Temes d’etnografia valenciana. Institució Alfons el

M. G

ómez

97

Magnànim/Diputació de València. 1983GARCIA LISÓN, M, ZARAGOZA CATALÁN, A. (1983): Arquitectura rural pri-

mitiva en secà. Temes d’etnografia valenciana. Institució Alfons el Magnà-nim/Diputació de València.

GLICK, T.F., GUINOT, E., MARTINEZ, L.P. (2000): Els molins hidràulics va-lencians, tecnologia, història i context social. Institució Alfons el Magnànim/Di-putació de València.

GÓMEZ, M. : Construccions al Caminàs. El Caminàs i les ermites. CollaRebombori. (1997)

- Alqueries a l’horta de Castelló. De la plana, l’horta. Colla Rebombori. 1998 - Cases i coses. Els ravals i la vila als segles XVIII i XIX. De la vila. Oficis i cos-

tums. Colla Rebombori. 1999.- Camins i barraques a la marjal i altres cases al Grau. Castelló. Mar i marjal.

Colla Rebombori. 2000.MESEGUER, V, -SIMÓ, J.B. (1997): El patrimonio etnológico de Canet lo Roig.

Centre d’Estudis del Maestrat. ORTELLS CHABRERA, V, SELMA CASTELL, S. (1993): Casa rural castello-

nenca. Col·lecció arquitectura, arqueologia i història nº1, Colegio Oficial de Ar-quitectos de la comunidad valenciana, Demarcación de Castelló.

RIBÉS PLA, R.: L’agricultura i Castelló. Col·lecció Monografies del Museu Et-nològic Castellonenc. Ajuntament de Castelló. 2000

- La garrofa i Castelló. Col·lecció Monografies del Museu Etnològic Caste-llonenc. Ajuntament de Castelló. 1998

VV.AA. (2001): La Ruta dels Treballadors. Núm.1. VI Jornades Culturals dela Plana de l’Arc. Cabanes.

Caseta 1

Caseta 2

Caseta 3Caseta 4


Aigua de gener omple la bóta, però emprenya l’oliver.

Per la lluna nova del febrer esporga l’oliver.

Flor d’olivera per l’abril, oli just per amanir.

Entre olivera i olivera, dotze passes de carrera.

Oliveres del teu avi, figueres del teu pare i vinyes teues.

Olives i pa calent maten a la gent.

Si vols somiar, menja olives per sopar.

Les olives i les dones a les altres cases són més bones.

Oliva una, i si no és bona, ni una.

D’olives i de glans, tantes en cullen els xics com els grans.

rr e f r a n y se f r a n y sDe l’olivera

L e s a i g ü e s s u b t e r r à n i e s aL e s a i g ü e s s u b t e r r à n i e s aC a s t e l l óC a s t e l l ó

99

El terme municipal de Castelló ocupa la part septentrional dela Plana de Castelló i s’endinsa lleugerament en les estriba-cions sud-orientals del sistema muntanyós del Javalambre.

Els llits superficials que travessen el terme són la rambla de la Viuda,pel llit del qual transcorre una part del límit meridional del terme, iel riu Sec que travessa la ciutat i desapareix en la zona humida delQuadro de Castelló. Aquesta zona humida, coneguda com la Mar-jaleria és, precisament, la manifestació en superfície de les aigüessubterrànies, encara que es troba sotmesa a un considerable meca-nisme de dessecació. Alguns petits barrancs, com el de Fraga, com-pleten l’escassa xarxa de drenatge del terme. Tots aquests llits són in-termitents i fins i tot efímers, de manera que podem afirmar que enel terme de Castelló les úniques aigües superficials que hi ha són lesde la marjaleria. Tampoc no hi ha fonts en sentit estricte, tot i queencara es recorda l’existència passada de la font de la Barrassotaen el paratge que avui ocupen les instal·lacions de BP-Oil.

Ben diferent és el panorama pel que fa a les aigües subterrànies.La major part del terme s’assenta sobre l’aqüífer de la plana de Cas-telló, un dels més importants aqüífers de l’estat espanyol i, sensdubte, un dels més ben coneguts, fins i tot internacionalment. Defet l’aqüífer de la Plana és un dels set aqüífers de referència queconfiguren l’anomenada Xarxa Europea de Laboratoris de Camp(European Field Laboratory Network) que establí el Comitè de ges-tió de l’Acció COST 67 de la Unió Europea. Aquesta distinció, comjustifiquem més endavant, és de dubtós mèrit per tal com la raóprincipal de ser inclosa en aquesta llista selecta és l’alt grau de con-taminació que suporta.

Ignacio Morell Evangelista


Els dipòsits plioquaternaris de la Plana de Castelló donen lloca un important aqüífer detrític lliure, permeable per porositat in-tergranular. Està constituït per nivells i llentillons de conglome-rats, arenes i graves que s’intercalen i engloben dins un conjuntlimoargilós que conformen una única unitat aqüífera (fig. 1). Desdel punt de visita hidrogeològic es poden reconéixer, però, tres for-macions: una de superior constituïda per conglomerats, arenes igraves i una proporció de materials fins poc important, una d’in-termitja amb major abundància i de materials fins i un nivell infe-rior de litologia més grollera, amb predomini de graves. La per-meabilitat de les formacions superior i inferior és prou elevadamentre que els nivells intermedis són de baixa permeabilitat fins alpunt de semiconfinar parcialment el tram inferior (fig. 2).

El conjunt descansa indistintamernt sobre materials mesozoics,que constitueixen un segon aqüífer, o sobre sediments terciaris depermeabilitat variable. Moltes vegades l’impermeable de base, queconstitueix el mur de l’aqüífer, està definit per materials margososd’edat miocena sota els quals s’ha establert la presència d’un aqüí-fer detrític captiu, format per arenes i gresos que resulta ser sorgent.

El gruix de la formació detrítica és molt variable a conseqüèn-cia de les característiques geomètriques del substrat, però en l’àreade Castelló s’arriba a màxims gruixos de l’ordre de 150 metres.

Aquest aqüífer plioquaternari ha estat tradicionalment explotatsobretot per a abastament del municipi i per a usos agraris, espe-cialment al nivell superior, accessible mitjançant pous tradicionals.Més recentment les captacions atenyen també el nivell inferior itambé han arribat a captar l’aqüífer miocè subjacent.

El caràcter lliure de l’aqüífer i la intensa activitat agrícola des-plegada des de fa dècades han donat lloc a un clar procès de de-gradació de la qualitat de les aigües que esdevé especialment patenten el progressiu increment de les concentracions de nitrat i de sulfat.

Els nitrats, clarament relacionats amb l’aplicació de fertilitzants,presenten una distribució especial creixent cap a la costa on s’arriben a superar els 100 mg/l (fig. 3). Els valors més baixos quees troben en l’entorn de la confluència del riu Millars i la rambla

Fig.1. Mapa geològic de la Plana de Caselló1. Paleozoico; 2. Triásico; 3. Jurásico; 4. Cretácico;5. Mioceno; 6. Cuaternario

Fig.2. Tall geològic esquemàtic del sector central de laPlana de Castelló

Fig.3. Línies d’isocontinguts de nitrats en mg/l.Maig de 2001

101

de la Viuda són deguts a un ben conegut procés de recàrrega desde l’assut de Santa Quitèria.

Verticalment les majors concentracions de nitrats es troben alnivell superior, on arriben després de travessar la zona no satura-da, i les menors, fins i tot més baixes, al nivell inferior, circumstànciaque és deguda al seu caràcter de semiconfinat, és a dir, a la pro-tecció que suposa l’existència del nivell intermedi de baixa per-meabilitat.

D’altres contaminants que en major o menor mesura es trobenen les aigües subterrànies de Castelló són alguns residus de pla-guicides i zinc, aquest darrer probablement relacionat amb el pro-cés de dessecació de la marjaleria.

En la figura 4 es representa la piezometria de l’aqüífer i el sen-tit general del flux subterrani. El fet més significatiu és que en el sec-tor comprés entre el Grau i Benicàssim es troben nivells per sota elnivell del mar, cosa que provoca un clar procés d’intrusió marinaque salinitza progressivament les aigües d’aquest sector.

La franja septentrional del terme de Castelló s’endinsa en materialscretacis i juràssics, de natura carbonatada (calcàries i dolomies) queconstitueixen aqüífers de clar comportament càrstic. La importànciad’aquests aqüífers és notable per tal com, d’una banda, contenen ai-gua de qualitat excel·lent i, d’una altra, alimenten lateralment la Pla-na (figura 5). Aquesta alimentació és molt més eficaç entre els rius Mi-llars i Sec i, de menor entitat, en el sector septentrional, fet quecontribueix al procés de salinització abans esmentat.

Pel que fa al futur de les aigües subterrànies, la regeneració del’aquïfer de la Plana és problemàtica, per tal com l’elevada inèr-cia de l’aqüífer demana actuacions els efectes de les quals nomésseran apreciables a llarg termini. En síntesi, sembla necessari reduirl’explotació en el sector salinitzat, disminuir l’aplicació d’agroquí-mics, evitar altres focus puntuals de contaminació i, sobretot, esta-blir mecanismes de recuperació, entre els quals destaca per la seuaviabilitat i eficàcia, l’aplicació de tècniques de recàrrega artificial,aprofitant aigües excedents hivernals, aigües residuals depurades oaigües procedents d’altres sistemes.

Fig.4. Línies isopiezes, en metres s.n.mMaig de 2001

Fig.5. Representació esquemàtica de l’alimentaciólateral subterrània des dels aqüífers de vora

la Plana de Castelló


Les figues de juliol, porten dol.

En temps de figues i de raïms, eixampla els vestits.

Allioli, pa torrat, aiguardent i figues seques fan ballar endimoniat.

Darrere de les figues aigua i darrere de les peres vi.

La figa pelada put a arengada.

La figa per ser bona ha de tenir coll de penjat, roba de pobre i ull de viuda.

Les millors figues, se les mengen els dropos.

Qui sembra la figuera, no en menja les figues.

Val més coca dura que figa madura.

La llenya de figuera no fa bona brasa.

rr e f r a n y se f r a n y sDe la figuera

E l “ g rE l “ g r e e n ” p e l “ b re e n ” p e l “ b r o w n ” ?o w n ” ?g o l f d e s e c àg o l f d e s e c à

103

ORIGENS

L ’origen del golf és incert i polèmic. Alguns investiga-dors i erudits locals el situen al barranc de la Gasullaon els pintors ibers, mentre s’assecaven les pintures,

s’entretenien llançant pedres amb un gaiato des de la cova Re-mígia a l’altre marge del barranc. De fet, segons certs investi-gadors de les costums pairals, hom creu que fins els segles XVIIo XVIII es conservava una variant del golf a les terres castello-nenques. Aquesta modalitat era practicada amb l’aixada es-treta mentre cavaven les terres. Consistia en el següent: quanal cavar eixia una pedra, s’aixecaven, alçaven l’aixada late-ralment i, descrivint un harmoniós moviment dels braços, lidonaven un fort “drive” a la pedra llençant-la el més lluny pos-sible, preferentment a la finca del veí. És per això que aquestjoc era més conegut pel nom de “golfo”. En referència, mésque a la pràctica, al practicant.

D’altres, però, el situen en la “Pagànica” romana que eraun joc que practicaven els agricultors romans amb un bastócorbat i una pilota de plomes. Possiblement fou l’origen de totsels jocs medievals, entre ells:

La “Cambuca o Cambuta” que es jugava a Anglaterra el se-gle XIV. S’emprava un pal corbat i una bola de plomes que abase de colps s’havia de dur fins una marca feta al terra.

El “Jeu de mail“ originari del sud de França sembla derivatde la “Pagànica”. Es jugava amb un mail (mall, massa de fus-ta) i una pilota de fusta. Consistia en dur-la, cadascú la seva,

Ferran Aparisi i Monfort

Homes cap al forat. Cova foradada.Castelló open


fins al punt prefixat amb colps del mall. Guanyava el que hoaconseguia amb menys colps.

El “Chole” i el “Crosse” jocs d’origen franco-belga posterioral “Jeu de mail” que es juga amb pals i una bola, però perequips. El nom “crosse” (crossa) ve de la forma del bastó. Perfer el primer colp la pilota es col.locava en un suport o “tee”.Es considera, més bé, l’origen del hoquei.

El “Kolven” originari d’Holanda, rep també el nom de “Kolf”,consistia en passar la pilota, usant uns pals de ferro de cap pla,entre dos pals. Sembla més paregut al criquet.

De tota manera la història del golf es vincula directament ala d’Escòcia, malgrat que el seu origen o introducció no estigamassa clar. Popularment es considera que fou inventat pels pes-cadors, que, quan estaven ociosos a terra, es divertien colpe-jant una pedra amb un bastó a través dels “links” (terres ermesplenes de males herbes com la gespa) fins ficar-la en un forat.Curiosament el marcadors dels forats, que es conserven a Escò-cia, eren una nansa unida a una canya de bambú.

Al llarg del segle XVI el golf s’estengué des de la costa es-cocesa cap a l’interior i fou acceptat per les classes altes. Ja en1879 es fixaren les regles en el “Royal & Ancient Club of St.Andrews”. Durant l’època victoriana les classes mitjanes an-gleses que estiuejaven a Escòcia s’aficionaren a aquest esport.Després es propagà, com a jocs de cavallers, entre les classesaltes d’Estats Units d’Amèrica i d’allí a tot el món. També apa-regueren els golfistes professionals, que ensenyaven als nousaficionats i que competien entre ells, originant el golf actual.

BENEFICIS DEL GOLF

El golf és un esport que comporta grans beneficis. Es passeja tran-quil.lament activant la circulació sanguínia. Es respira l’aire pur delcamp. Es pot anar xerrant i establir noves amistats, relacions, ne-gocis, acords polítics, i un llarg etcètera. Es practica la punteria men-tre es realitzen harmoniosos “swings”. Com que no pot entrar nin-

Agricultor practicant el “drive”Segle XVIII

105

gú que no siga soci, els camps de golf actuen com autèntiquesmicroreserves d’animals salvatges, ja que no poden ser caçats. S’a-favoreixen els avanços tècnics, amb el desenvolupament de cotxeselèctrics per al desplaçament dels soferts esportistes.

INCONVENIENTS

Com ja s’ha dit, el golf actual s’originà a Escòcia en camps noconreats i plens d’herba, els “links”. L’herba creix de manera natu-ral en aquest clima plujós i fred dels “highlands”, per tant no es cul-tiva ex professo per a la pràctica del golf, més bé és un obstacle delmedi. De fet cal dur sabates amb tacs per no relliscar amb l’herbai la rosada dels prats.

Com que ací tenim un clima sec, en el manteniment de la ges-pa es gasten enormes quantitats d’aigua, un bé escàs com és bensabut. A més cal tenir molt de compte en el manteniment dels camps,la qual cosa encareix considerablement la pràctica d’aquest esport,impedint-hi l’accés de les classes menys privilegiades. Tot açò com-porta l’oposició de grups ecologistes, agricultors i persones cons-cienciades de la importància de l’aigua i del seu ús racional.

SOLUCIÓ

El golf de secà! Amb tots els beneficis del golf, però amb una integració total

al nostre terreny, a la nostra terra, al nostre paisatge, a la nostra Me-diterrània.

Tot consisteix a canviar el “green” (tot el terreny del forat ques’està jugant), que està recobert de gespa, pel “brown” (tot el terreny del forat que s’està jugant), que està recobert de terra.

Juntament amb algunes petites modificacions, com ara, substi-tuir els obstacles d’aigua per obstacles vegetals, mallades de plan-tes xeròfites, coscoll, argelagues, esbarzers.

Els “bunkers” (depressions plenes d’arena) es poden fer sensehaver de portar-la, només cal excavar un poc. A més es poden afe-

Obert de Magdalena


gir d’altres obstacles com ara els “walls” (parats dels bancals), queno sols fan el joc més emocionant sinó que millora la forma físicadels jugadors.

D’aquesta manera no sols no es gasta aigua, bé escàs i moltapreciat a les nostres terres, sinó que, a més a més, aconseguimnombrosos beneficis. Respires els efluvis de plantes aromàtiques.No cal portar el “tee” per al primer colp de cada forat, el podentrobar entre les roques, i, segons llocs, també trobarem poliol,saboritja, romaní, espígol, etc. No es pateix reuma per la humitatdel terreny. Quan t’avorreixes, esperant que llance el desmanyo-tat del contrincant, pots col.laborar amb els indígenes i, aprofitantla forma dels pals, collir garroferes i ametlers. Pots menjar fruits dela natura, móres, serbes, figues, etc. Quan és l’època, i mentreavances pel camp, pots collir olives verdes per trencar, espàrrecs,bolets, etc.

Cal tindre en compte que per a ficar la pilota al forat no fa capfalta l’herba, solament habilitat i tècnica del jugador. Hi ha d’altresesports que es juguen sobre diferents superfícies. El tennis es jugasobre herba, terra batuda, pista de fusta i pista sintètica. El hoqueies practica sobre herba, gel, pista; amb patins i sense.

Confiem que maduren les idees i puguem passar, com les ser-bes, del verd al marró, del “green” al “brown”.

Jugador al “brown”

S e l e c c i ó d e t e x t o sS e l e c c i ó d e t e x t o s

107

UN VESPRE AL SECÀ

Hora de misteri...Cel de melangia...Tremolar de branques al garroferal...Tarda que agonitza...Tristor sensual...

Al ponent hi ha núvols d’or i pedreria...El carro queixant-se, per la carreteralentament avança, de tan carregat;

segueixen les ombres dels que han replegatel fruit odorífic de la garrofera.

En les llomes pardes sonen les esquellesdels ramats que tornen camí dels corrals;i els arbres s’agranden, semblen animalsfantàstics, que vullguen engolir estrelles.Jo vaig dalt del carro sense pensar res,

sobre els sacs que ompliren bonament tombat;un infant en braços de la soletat,

sé el que són penes, sé el patir el que és...Cansament, peresa...Ulls mig adormits...

Clares veus llunyanes...Paraules confoses...Es perd ja la idea de totes les coses,Es cau en l’abisme de totes les nits.

Quan tot és silenci, als camps de secàsembla que la terra queda més dormida,

i hom sent que tot passa...Hom sent que és la vidatan sols l’alenada que del pit se’n va.

Daniel Martínez Ferrando “Escumes” 1936 (Recollit a “Cants de Treball” – Fullets per a l’escola 1

Recopilació de Ferran Zurriaga- Ed. Institució “Alfons el Magnànim”/Dip. de València, 1981)

Josep Miquel Carceller i Dolç


Sentet.- Em pareix, em pareix, que no em manca res. Tincal carro el paelló menut iel gran, la gerra de les olives, tresforcs d’alls, la taleca en els guisassos, el paner d’apedaçar,el sedàs. Les graelles, els banquets, la cadireta i la taula dellavar. El sac de garrofes, l’ordi i l’alfals. Els catres, les màr-fegues i els capçals.

“LA BADORA”

En un mas de Benadresaque tenia “Don Manuel”,passaren la nit de nòviosi els quatre dies següents,sens que ningú es donaracompte de l’estada d’ells,ja que com era l’hivernels veïns eren poquets.

I l’hereu, amb cara afable, mostrà al dimoni les garrofetes ten-dres que hi havia agafades per totes les branques, des de les gros-ses fins a les fines, i alguns pomells també que en creixien ape-gats als potents cimals.

-Què és això? –botà el diable tot desconcertat.-No s’ha acomplit el terme fixat, Caparlenc –sentencià en veu

forta don Pere-, perquè el garrofer és un arbre que no para mai:quan no en té de madures en té de verdes!.

Enric Valor – “ El jugador de Petrer” Obra literària completa

Volum II Ed. Gorg – València, 1976

J. Barberà i Cebrià –“Dels dos ravals” Castelló 1953 Ed. Caixa Rural de Castelló – 1984

Francesc Marín Melià “Gent popular de Castelló” Ed. –Castellonenca de Cultura – 1983

109

Les partides del Secà del terme municipal de Castelló sóncinc:

- Benadressa (topònim d’origen aràbic, documentat per pri-mera vegada en 1282 sota la forma Benidreça, amb manteni-ment de la i en el prefix, que es repeteix en 1315 en parlar de“lo coll de Benidreça” i de “lo Pla de Benidreça”, límit entreCastelló i Borriol (Sánchez Adell, 1988): La seua etimologia po-dria ésser Bani Idrís, nom d’una tribu nord-africana (Barceló To-rres, 1983). Ens trobem, doncs, amb un topònim clànic com-post del prefix Beni-, que hom troba també amb altres variants,seguit d’un antropònim. La –a final tindria el seu origen en unafeminització ocasionada per la seua utilització com a nom departida.

- Bovalar (topònim català, testimoni antic d’un ús, actual-ment oblidat: era una part vedada del terme on pasturaven elsbous, una devesa.

- Estepar (topònim català que correspon a la vegetació anti-ga del lloc. Estepar significa “lloc o camp on creixen moltes es-tepes” derivat d’una forma romànica stippa “planta del gènereCistus”)

- Magdalena (hagiotopònim català, en referència a la santaa qui està dedicada l’ermita del Castell Vell)

- Marrada (topònim català que es refereix a la denomina-ció d’un camí que no va dret a un lloc, a una desviació. TRA-VER, 1958, comenta aquest significat tot indicant que resultadifícil entendre el sentit d’aquesta desviació)

GIMENO BETÍ, Lluís/ ARASA GIL, Ferran – “La toponímia del terme municipal de Castelló de la Plana”

Ed. Ajuntament de Castelló - 1993


Secà:1. adj. (f. –ana)Sec per naturalesa; que no es rega més que amb la pluja2. m. Terreny naturalment sec, que no es rega artificialment, que

no rep altra humitat que la de la pluja.Del llatí siccanu, mateix significat.Assecar: (Secar) verb transitiu1.- Fer tornar sec un cos, traient-ne el suc de què està penetrat2.- Exposar a l’acció del sol o de l’aire una cosa humida per fer-

la tornar seca.3.- Matar o llevar el vigor vital a les plantes per l’acció de el ca-

lor o del fred massa rigorós.4.- Matar repentinament.Del llatí siccare, mateix significat.Eixugar:1.- Verb transitiu. Assecar una cosa humida llevant-ne el líquid

que conté o qui hi està adherit.2.- Verb transitiu. Emportar-se la humitat, el líquid que cobreix

una cosa o hi està contingut.Del llatí exsucare, mateix significat.Fanecada (Fanecà)Femení. Extensió de terra que es calcula que es pot sembrar amb

una faneca de gra; conté quatre quartons i és la dotzena part d’u-na hectàrea. Sis fanecades fan una cafissada i 36 fanecades equi-valen a una jovada. (Una hectàrea = 10.000 metres quadrats pertant 1 fanecada = 830 metres quadrats més o menys)

Etimologia: derivat de faneca: Femení. Mesura de grans que en certes regions conté vuit almuts i en

altres dotze; en el sistema mètric decimal la faneca té una equi-valència variable entre 30 i 55 litres. També s’anomena faneca elrecipient que té aquesta capacitat i serveix per a mesurar.

De l’àrab fanika, nom de certa mesura de grans

Diccionari “Català-Valencià-Balear” Alcover-Moll. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1980

111

La gran barrera, la frontera. La via del tren va marcar la divisò-ria entre “dos castellons” ben diferents. Cap plànol ha recollit maiaquest trencament urbà, però al Castelló dels anys seixanta i se-tanta, per tothom era habitual fer servir l’expressió “viure dalt de lavia”.

Els infants i els adolescents també érem conscients d’aquesta di-visió. No teníem edat ni capacitat per a reflexionar sobre aquest fe-nomen sociològic, no teníem bastida cap teorització acadèmica alrespecte, però les nostres enjogassades vides eren testimonis d’a-questa divisió urbana. La via i tot el que significava estava presentdia a dia en la nostra existència, i per això teníem la nostra pròpiateoria de la via. Era la unitat de mesura, la nostra referència. A uncostat la ciutat, a l’altre el nostre barri.

La zona de jocs de la xicalla del barri, poques vegades sobrepas-sava eixa barrera...Quan hi tornàvem de l’escola o de l’Institut (els po-quets que estudiàvem aquell batxillerat anterior al BUP) arribar a lavia era com assolir, com fer el cim d’un tossal de llargària infinita. Enssentíem de veritat a casa. Ja havíem arribat al barri, a les nostres pos-sessions. Recorde que, de vegades, quan fugíem de xiquets de la ciu-tat amb els qui ens havíem barallat, o fins i tot pensàvem que algunsadults ens empaitaven per alguna entremaliadura feta als seus carrers,la nostra meta no era aplegar cadascú a sa casa, el veritable objectiuera arribar a la via, sobrepassar-la...Ja ens sentíem segurs i des del cimens donàvem la volta i miràvem, amb menyspreu i un xic de supe-rioritat, l’altre Castelló. Estàvem convençuts que cap persona, ni granni menut, gosaria entrar a casa nostra, al nostre terrritori...

(...)

El Riu Sec no portava aigua, però era el nostre riu. Corria a l’al-tra banda de la general, la nostra frontera per l’oest, en teoria estractava d’un espai aliè al barri. No estava present en les nostres vi-des de forma quotidiana, però el riu era un lloc recurrent per a no-saltres. I tant que ho era, complia fil per randa les condicions ne-cessàries per a ser un dels nostres espais preferits de joc d’aventures.


Un territori de sinuosa llargària, salvatge, agrest, sorpresiu, ple deperills i prohibit...ideal per a la canalla del barri. El riu Sec erapart del nostre territori!

Per als majors el riu era com un gegant adormit del qual no par-laven mai i quan ho feien era per desprestigiar-lo. Ens volien fercreure que era un riu capaç de dur la mort i la desolació a tot Cas-telló en riuades que es repetien cada vint o trenta anys. És de veresque alguna havíem estat testimonis d’un riu desconegut, ple d’ai-gua que quasi arribava a dalt de tot del pont del cementiri, peròd’això a les riuades que algunes vegades ens contaven avis o paresanava un bon tros, pensàvem en la nostra ingènua condescendèn-cia cap al nostre amic el riu Sec.

Ben mirat he tingut sort de viure en la infància en aquest barri dedalt la via, un barri privilegiat el meu. Un barri ric si el mires ambbons ulls. (...), érem exportadors de piteres, pedres de la via i “caga-ferro”del tren, de rodes velles de camió, cotxes i motos, de rodamentsi boletes de ferro per jugar al “gua”... I a més a més, gràcies al riu,també érem rics en producció agrícola autòctona: l’espàrrec bord.No érem líders en produció com ara les comarques de l’Horta, la Cos-tera, l’Alacantí o el Baix Segura, però la gent de baix de la via veniaal nostre sector de riu per aconseguir els preuats espàrrecs verds.Els agradava força la truita d’espàrrecs. Els meus amics també en bus-caven però a mi em feia un no sé què...mai ho vaig consultar amb lamare, si ho hagués fet, segurament, m’haguera animat a portar-ne acasa de forma continuada i així ens haguérem estalviat un ingredientde la truita. En algunes cases, aquells anys s’havia de tenir molta ima-ginació per mantenir tota la família. Les autoritats del moment, mésenllà de la llet en pols i els altres productes made in USA, no es pre-ocupaven massa dels nostres àpats. Amb tot i tornant a l’espàrrec,el meu coneixement, a peu d’obra, del cicle vital d’eixa planta herbà-cia paràsita o, millor dit, de les agressions líquides i sòlides que ha-via de patir per part de persones i d’animals, sempre em va fer re-butjar la idea de llançar-me a la recolecció del filós i natural aliment.

DUCH I BALFAGÓ, Pere / MILLÁN, Pilar Fragments de capítols d’un llibre en preparació, encara sense títol.

S e r r a d ’ E n g a rS e r r a d ’ E n g a r c e r a nc e r a n

113

“Un campo de almendras espumosas”

Miguel Hernández

Des de dalt del turó, febrerés una mar rosa,

una planúria immensapacífica,

captiva en les hores incertesquan la vesprada s’esmuny

entre bancals i masosamb una serenor antiga.

Només l’aire s’escaudens i saborós

com una llaminadura.Una mel que navegaentre l’alè i el silenciembafant els sentits

i la vida. Decau l’hora,el sol s’acomiada

amb una tèbia carícia.Campa pertot una dolçor

primitiva.

Francesc Mezquita i Broch

S’acabà d’imprimir el llibre

“El cas del Secà. De la Magdalena a l’Estepar”

a l’obrador de Castelló d’Impressió, s.l.

el 15 de febrer de 2003

quan el rebombori

de molta gent, arreu del món,

esdevé manifestacions

en contra de la guerra,

demanant, “oh utopia!”

un “nunca máis”

que mai no arriba.

Refineria de Castelló

El cas del Secà, "de la Magdalena a l'Estepar"

Documents

Transcript of El cas del Secà, "de la Magdalena a l'Estepar"