EL CINEMA,ORÍGENS I EVOLUCIÓ

Carla Domingo

índex

Antecedents Orígen del cinema La recerca de nous productes

Antecedents

La llanterna màgica: Abans de l'aparició del cinema, s'utilitzaven aquestes per projectar imatges amb sensació de moviment. Unes de les més utilitzades van ser les “Fantasmagories”.

A finals del segle XVIII, acabada pràcticament la Revolució Francesa, va aparèixer en un antic convent un nou espectacle: una llanterna màgica que projectava en una paret.

Aquest espectacle va ser tota una innovació, ja que fins llavors s'oferien espectacles basats simplement en ombres xineses i espectacles rudimentaris creats amb llanternes màgiques.

L'escenari on es reproduien els espectacles potenciava les senssacións dels assistents, ja que l'ambient feia que siguès difícil diferenciar entre allò real i allò fantàstic.

Les fantasmagories més conegudes van ser les del belga Étiènne Gaspar Robert, autodenominat Robertson.

Per accedir al lloc on es projectava, s'havia de pagar alguns francs i passar per catacumbes i passadissos decorats amb esquelets, com si fos un preludi que ajudava a crear una atmosfera encara més tètrica

L'espectador, un cop a la sala de projecció, no sabía mai d'on podien aparèixer les visions fantasmals. Però Robintson era conscient de la imporància de crear ambient, per això s'encarregava d'ambientar la sala amb fums de colors i olors.

L'aparell de projeccións s'anomenava fantascopi (imatge dreta), que Robintson va construïr apartir de millores sobre invents creats i abandonats anteriorment per altres. Robintson va incorporar rodes que li permetien moure l'aparell a la seva voluntat per tota la sala.

L'espectacle va ser un èxit a París, i això va provocar que els projectors s'escampessin per tot el món.

Fins i tot ara, 70 anys després de la seva invenció, es segueixen fent projeccións fantasmagòriques.

2. Cronofotografia

Muybridge va ser el pioner en registrar el moviment d'éssers vius. El 1872 va ser contractat per demostrar que el cavall, quan galopa, aixeca les quatre potes de terra. Per fer-ho, va ubicar 12 càmeras al llarg d'una pista de carreres i a l'obturador de cada una va enganxar una corda de tal manera que seríen tallades pel cavall.

La percepció del moviment: El 1824 l'anglès Peter Mark Roget planteja el principi de la persistència rectiniana, segons el qual, l'ull té la capacitat de guardar l'ultima imatge que li arriba.

Amb una fracció de segon, l'estímul lluminós és gravat a la retina, i això proporciona visió del moviment i la sensació de contiunïtat.

Les joguines òptiques: Es van inventar diferents aparells simuladors del moviment a partir del fenòmen de la persistència, joguines òptiques.

Taumàtrop: disc de cartró que porta un dibuix pels dos costats. Quan aquest gira, dóna la il·lusió de superposar les imatges. Fenaquistoscopi: consisteix a fer girar la placa dels dibuixos de manera que s'obtingui una sensació de moviment de les imatges.

Zootrop: consisteix en un cilindre de metall amb ranures verticals. Através es miraven dibuixos i tenien la sensació d'estar en moviment. Praxinoscopi: precursor dels dibuixos animats, es basava en la descomposició del moviment i la projecció.

Les pel·lícules han tingut al llarg del segle XX un impacte substancial en les arts, la tecnologia, la política i la societat.

William K. Dickson, enginyer cap dels laboratoris Edison, se li atribueix la invenció d'una banda de cel·luloide que pot contenir seqüències d'imatges, es cobrien amb una gelatina fotosensible que enregistrava les variacións lumíniques.

Quinematògraf: Estava compost per dos invents de Dickson: el kinetograph, la primera càmera per captar imatges en moviment; i el kinetoscope, un espècie d'armari amb un visor individual que, per unes monedes, l'espectador podia veure un cel·lulòide que girava continuament.

Aquest invent va arribar a Europa, però Edison no va patentar-les i van surgir imitacions com ara la càmera de Robert William Paul.

Cinematògraf: Paul va tenir la idea de passar els quadres en moviment a una audiència col·lectiva, i va inventar un projector de pel·lícules.

Es va comensar a projectar a París a finals de 1895, i més tard, a causa del éxit d'aquestes, els germans Lumière van establir una xarxa de reporters per tot Europa com a documentalistes.

En aquells temps, les pel·lícules es veien principalment com un acte més a la funció de “vodevil”. Era conegut com “cinema d'atracció” .

El 1910 s'inventa el projector Pathé, primer aparell amb motor. Constava de focus intens i continu, objectiu òptic per ampliar la imatge nítidament, tracció mecànica, creu de malta i lector de so a la banda lateral, òptica o magnètica.

La recerca de nous productes

cinema sonor: 30 anys després del naixement del cinema es realitza el primer film sonor de la història: “El cantor de jazz”. Tot i això, el cinema fou sonor des dels seus incis. Les projeccións eren acompanyades de música en viu o gramòfon, que accentuava l'acció de les imatges i ajudava a l'ambientació general del públic.

No s'utilitzava el so sincronitzat en les pel·lícules per raons econòmiques. No fou fins que la Warner Bross provà de buscar algo nou: la sonorització dels films. La plena implantació del so es va produïr més tard, quan es va incorporar una banda de so a la cinta de la pel·lícula, el que coneixem avui en dia com a banda sonora.

Nous formats: Amb l'arribada de la televisió en els anys 50, el cinama ha de buscar nous procediments per afrontar la competència. Dos anys més tard, ja es fan gravacións tridimencionals per visualitzar-les amb ulleres polaritzades.

S'inventa un nou mètode, ralitzat per la productora MetroGM, un nou mètode que consistia en projectar per mitjà de tres projectors en igual sincronia.

Presentava dificultats per ocultar les línies on s'unien le simages. Degut al seu elevat cost, es va abandonar aquest sistema el 1963.

El 1953, la Fox presenta el sistema CINEMASCOPE, caracteritzat per l'ús d'imatges àmplies en les presses de filmació.

Això permetia projectar pel·lícules en més alta resolució, en pantalles més àmplies i eliminar distorsions.