Pilarín BayésM. Àngels Ferrer

Historiadora de l’Art . Historiadora del Arte

Primer aniversari.

Primer aniversario.

33

«Sincerament crec que, abans que res, l’art és comunicació. Comunicació amb la gent que l’ha de mirar», escriu la Pila-rín en el llibre que ha dedicat als seus néts, Punyeta!. Mai tan ben dit en el seu cas. Comunicar-se a través de la il·lustració de manera honesta i generosa i al servei de la gent ha estat la tasca principal de la nostra estimada ninotaire Pilarín Bayés.

Catalunya és un país que ha destacat en l’àmbit de la il·lustració infantil mo-derna. Atenent-nos al segle xx, tenim els noms de Lola Anglada, Junceda, Xavier Nogués, Núria Llimona, Cornet, Apel·les Mestres o Opisso, i també revistes com el Papitu, que en fou un vehicle de difusió important. La Guerra Civil va estroncar una evolució natural i no és fins, més o menys, als anys seixanta que es pot parlar d’una represa protagonitzada per diversos autors i autores que la duen a terme amb vigor i constància. Són il·lustradors vin-culats a la revista Cavall Fort i a diverses col·leccions de llibres. Pilarín Bayés és un dels membres més rellevants d’aquesta represa alhora que la més popular, ja des de bon principi però sobretot a partir dels anys vuitanta. És la ninotaire i il-lustradora infantil més prolífica d’entre el segle xx i el xxi, amb una producció de més de 700 llibres i no milers sinó milions de dibuixos (sense exagerar). Seria impossible enumerar tota la seva

«Sinceramente creo que, ante todo, el arte es comunicación. Comunicación con la gente que lo ha de mirar», escribe Pilarín en el libro que ha dedicado a sus nietos, Punyeta! (¡Puñeta!) Nunca mejor dicho en su caso. Comunicarse a través de la ilus­tración de manera honesta y generosa y al servicio de la gente ha sido la tarea principal de nuestra querida dibujante Pilarín Bayés.

Cataluña es un país que ha destacado en el ámbito de la ilustración infantil mo­derna. Ciñéndonos al siglo XX, tenemos los nombres de Lola Anglada, Junceda, Xavier Nogués, Núria Llimona, Cornet, Apel·les Mestres o Opisso, y también revistas como Papitu, que fue un vehículo de difusión im­portante. La Guerra Civil truncó una evo­lución natural y no es hasta, más o menos, en los años sesenta que se puede hablar de una reanudación protagonizada por varios autores y autoras que la llevan a cabo con vigor y constancia. Son ilustradores vin­culados a la revista Cavall Fort y diversas colecciones de libros. Pilarín Bayés es uno de los miembros más relevantes de esta reanudación a la vez que la más popular, ya desde el principio pero sobre todo a par­tir de los años ochenta. Es la dibujante e ilustradora infantil más prolífica de entre el siglo XX y el XXI, con una producción de más de 700 libros y no miles sino millones de dibujos (sin exagerar). Sería imposible enumerar toda su producción en este espa­

Vestida de col·legiala.

Vestida de colegiala.

Donant el biberó a un xai.

Dando el biberón a un cordero.

34

producció en aquest espai: només cal con-sultar la seva pàgina web (www.pilarin.info) o navegar per Internet per veure la desmesura de la seva feina. L’obra que va realitzar a través de Cavall Fort, la revista en català dirigida per Albert Jané (persona que la va guiar professionalment quan hi va iniciar la col·laboració l’any 1964 i que seria decisiva en la seva vida i trajectòria artística), més la feina per a l’editorial La Galera, van significar el tret de sortida. L’obra per a l’editorial Martín Casanovas la va consolidar i l’Editorial Mediterrà-nia, amb la col·lecció Petites Històries (biografies de grans personatges en tots els àmbits i també d’entitats, institucions o comarques, entre altres, amb prop de 300 títols, traduïts a diferents idiomes), li ha permès desenvolupar-se en tota la seva plenitud. Són «petites» obres mestres i la síntesi de tot el que pretén la Pilarín en els seus dibuixos i eines educatives per a infants (extensives als adults) de primer ordre. Cal destacar també la seva col·laboració en la col·lecció Monumentos Contados a los Niños, d’Edicions Miguel Sánchez.

La Pilarín ha sobresortit no tan sols per tenir una producció tan abundant, sinó, fonamentalment, per haver creat un estil propi, personal i intransferible, inimitable, procliu a crear una escola que ningú s’atreveix a seguir per no caure en el calc o el plagi. Només els infants po-den imitar-la en els seus dibuixos. La seva obra és reconeixible a primer cop d’ull, mai no tenim el dubte de l’autoria. L’originalitat, doncs, és matèria primera de l’obra de la Pilarín i és fruit de la perso-nalitat d’una dona que és com els seus di-buixos: pletòrica, divertida, alegre, culta, curiosa, enginyosa, imaginativa, sociable,

cio: basta consultar su página web (www.pilarin.info) o navegar por Internet para ver la desmesura de su trabajo. La obra que realizó a través de Cavall Fort, la revista en catalán dirigida por Albert Jané (persona que la guió profesionalmente cuando inició su colaboración en el año 1964 y que sería decisiva en su vida y trayectoria artística), más el trabajo para la editorial La Gale­ra, significaron el pistoletazo de salida. La obra para la editorial Martín Casanovas la consolidó y la Editorial Mediterránea, con la colección Petites Històries (Pequeñas His­torias) (biografías de grandes personajes en todos los ámbitos y también de entidades, instituciones o comarcas, entre otros, con unos 300 títulos, traducidos a diferentes idiomas), le ha permitido desarrollarse en toda su plenitud. Son «pequeñas» obras maestras y la síntesis de todo lo que pre­tende Pilarín en sus dibujos y herramien­tas educativas para niños (extensivas a los adultos) de primer orden. Cabe destacar también su colaboración en la colección Monumentos Contados a los Niños, de Ediciones Miguel Sánchez.

Pilarín ha sobresalido no sólo por tener una producción tan abundante, sino, fun­damentalmente, por haber creado un estilo propio, personal e intransferible, inimitable, proclive a crear una escuela que nadie se atreve a seguir para no caer en el calco o el plagio. Sólo los niños pueden imitarla en sus dibujos. Su obra es reconocible a primera vista, nunca tenemos la duda de la autoría. La originalidad, pues, es materia prima de la obra de Pilarín y es fruto de la personalidad de una mujer que es como sus dibujos: pletórica, divertida, alegre, culta, curiosa, ingeniosa, imaginativa, sociable, pícara, traviesa, apasionada por el arte y la historia, receptiva de todo y por todo,

Pilarín als 4 anys. Pilarín a los 4 años.

D’excursió amb els pares, l’Antonio i la tia

Fernanda.

De excursión con sus padres, Antonio

y la tía Fernanda.

35

múrria, entremaliada, apassionada per l’art i la història, receptiva de tot i a tot, que va per la vida amb els ulls oberts i les antenes desplegades; que es manifesta a través d’una obra que, com ella mateixa, sempre mostra un sentit positiu de la vida. La seva filosofia és oferir una visió desmitificadora però alhora engrescadora del món, amb la difusió del coneixement com a via irrefutable.

Ha treballat tots els formats: el dibuix animat, la il·lustració de llibres de contes, de caràcter didàctic i de tots els àmbits: història, geografia, biografia, etnografia, narrativa , a més d’imatges soltes com felicitacions, calendaris, cartells, abece-daris i sil·labaris, mapes, imatgiaris, àl-bums, papereria, tires de còmic, acudits, auques, ceràmiques, caricatures, fulls de mà, pintures murals, joies, objectes de tota mena, jocs interactius o ninots en volum (gegants). Ha pintat una es-glésia, la de Sant Roc, ha treballat amb empreses de jocs infantils i de mobles i —cosa que també és força inaudita en el seu ram— fa quadres en format mitjà que ha donat a conèixer, principalment, a través de la Galeria El Carme de Vic, en una aposta decidida d’aquesta galeria cap a la integració de la il·lustració com a obra d’art plena i que dóna llibertat a la il·lustradora, que en els quadres no depèn d’un text i pot donar lliure albir al tema. Aquesta diversitat de format va com anell al dit a una tastaolletes com és la Pilarín, i només és possible gràcies a unes catorze hores diàries de feina, més un munt de desplaçaments i viatges. Per arrodonir la seva trajectòria artística, una escola de Sant Quirze del Vallès porta el seu nom, com també una biblioteca a Santa Coloma de Cervelló i una plaça a Vic; fa

que va por la vida con los ojos abiertos y las antenas desplegadas, que se manifiesta a través de una obra que, como ella misma, siempre muestra un sentido positivo de la vida. Su filosofía es ofrecer una visión des­mitificadora pero a la vez estimulante del mundo, con la difusión del conocimiento como vía irrefutable.

Ha trabajado todos los formatos: el dibujo animado, la ilustración de libros de cuentos, de carácter didáctico y en todos los ámbitos: historia, geografía, biografía, etnografía, narrativa..., además de imágenes sueltas como felicitaciones, calendarios, carteles, abecedarios y silabarios, mapas, imaginarios, álbumes, papelería, tiras de cómic, chistes, aucas, cerámicas, caricaturas, octavillas, pinturas murales, joyas, objetos de todo tipo, juegos interactivos o muñecos en volumen (gigantes). Ha pintado una iglesia, la de Sant Roc, ha trabajado con empresas de juegos infantiles y de muebles y —lo que también es bastante inaudito en su ramo— pinta cuadros en formato medio que ha dado a conocer, principalmente, a través de la Galería El Carme de Vic, en una apuesta decidida de esta galería hacia la integración de la ilustración como obra de arte llena y que da libertad a la ilustradora, que en los cuadros no depende de un texto y puede dar libre albedrío al tema. Esta di­versidad de formato va como anillo al dedo a una persona inquieta como es Pilarín, y sólo es posible gracias a unas catorce ho­ras diarias de trabajo, más un montón de desplazamientos y viajes. Para redondear su trayectoria artística, una escuela de Sant Quirze del Vallès lleva su nombre, así como una biblioteca en Santa Coloma de Cervelló y una plaza en Vic, hace una media de se­tenta u ochenta visitas anuales a las escue­las que la requieren y durante siete años se

Ramon Bayés i Turull, Pilarín i Glòria Bayés

i Marsans. Ramon Bayés i Turull, Pilarín y

Glòria Bayés i Marsans.

Exercicis espirituals al Centre Pare Claret.

Ejercicios espirituales en el Centro Pare Claret.

Amb el seu cosí Joaquim Bayés

i Marsans en un casament.

Con su primo Joaquim Bayés

Marsans en una boda.

36

una mitjana de setanta o vuitanta visites anuals a les escoles que la requereixen i durant set anys s’ha donat el premi Pilarín Bayés de narrativa de contes infantils. Ha estat jurat de multitud de premis, fa xerrades, concedeix entrevistes, forma part de documentals, ha participat en programes de radio i de televisió Com es pot comprendre, amb aquest embalum d’activitat, la majoria de nens i nenes del país saben qui és la Pilarín Bayés; i els adults també, és clar.

Vigatana lleial i valors humans

Si bé la qualitat i la prodigalitat de la seva obra, que ja analitzarem, la fan mereixe-dora d’aquesta Medalla d’Or de la ciutat de Vic, cal esmentar també que n’és me-reixedora pel seu vigatanisme. Un viga-tanisme basat, fonamentalment, en la profunda estimació, arrelament i lleialtat a la ciutat. Pilarín Bayés és una vigatana orgullosa de ser-ho. Una vigatana amb un marcat sentiment de pertinença a la ciutat. Vigatana que porta el nom de Vic i Catalunya arreu on va. Una ciutat que l’ha configurada i que ha contribuït a modelar-la, mentre que ella, feliç para-doxa, trenca motlles amb la seva peculiar manera de ser, allunyada de la que diuen que és pròpia de Vic.

Nascuda i crescuda en una casa de pedres romàniques i gòtiques de la plaça de la Catedral, ha format una família a Vic, amb el seu marit Joan M.Sala i els seus quatre fills (Maria, Roger, Martí i Marga), nascuts també a la ciutat. Viga-tana alumna del col·legi Escorial, va ser una vigatana, la bibliotecària Elvira Mo-las, qui li va descobrir el llibre il·lustrat a l’antiga biblioteca Balmes. Un professor

ha dado el premio Pilarín Bayés de narrativa de cuentos infantiles. Ha sido jurado de multitud de premios, da charlas, concede entrevistas, forma parte de documentales, ha participado en programas de radio y de televisión... Como se puede comprender, con este volumen de actividad, la mayoría de niños y niñas del país saben quien es Pilarín Bayés; y los adultos también, claro.

Vigatana leal y los valores humanos

Si bien la calidad y la prodigalidad de su obra, que ya analizaremos, la hacen merece­dora de esta Medalla de Oro de la ciudad de Vic, cabe mencionar también que es mere­cedora por su vigatanismo. Un vigatanismo basado, fundamentalmente, en la profunda estima, arraigo y lealtad a la ciudad. Pilarín Bayés es una vigatana orgullosa de serlo. Una vigatana con un marcado sentimiento de pertenencia a la ciudad. Vigatana que lleva el nombre de Vic y Cataluña allí donde va. Una ciudad que la ha configurado y que ha contribuido a modelarla, mientras que ella, feliz paradoja, rompe moldes con su peculiar manera de ser, alejada de la que dicen que es propia de Vic.

Nacida y crecida en una casa de piedras románicas y góticas de la Plaça de la Cate­dral, ha formado una familia en Vic, con su marido Joan M. Sala y sus cuatro hijos (Ma­ria, Roger, Martí y Marga), nacidos también en la ciudad. Vigatana alumna del colegio Escorial, fue otra vigatana, la bibliotecaria Elvira Molas, quien le descubrió el libro ilustrado en la antigua biblioteca Balmes. Un profesor de Bellas Artes le reprochaba que se decantaba demasiado por los colores vivos del románico que veía en el Museo Episcopal de Vic y que, ciertamente, es una influencia importante en su obra.

Pilarín i Joan M. Pilarín y Joan M.

El dia del seu casament. El día de su boda.

37

de Belles Arts li retreia que es decantava massa pels colors vius del romànic que veia al Museu Episcopal de Vic i que, certament, és una influència important en la seva obra.

El seu coneixement de Vic i la seva història és complet, n’és la guia més es-pecial. A Vic la coneix tothom, és molt popular, però no només pels dibuixos. Ho és perquè és la persona que mai no té un no, que ha col·laborat amb gairebé totes les entitats i institucions de la ciutat i amb la premsa local, que ha fet el pregó més important, el del Mercat del Ram, que ha il·lustrat el llibre La ciutat de Vic. És impossible per espai enumerar tots els actes on és requerida i als quals ella sempre respon amb la seva presència. Tota persona que participa de la vida pú-blica de la ciutat ho sap: en un moment o altre, ha rebut l’ajut o la col·laboració de la nostra entranyable ninotaire.

Aquesta entrega desimbolta està vin-culada a la generositat, un dels seus trets més encomiables: tot allò que ha après ho brinda generosament als altres, i no so-lament amb espècies, que serien els seus dibuixos. Els seus valors humans la fan també mereixedora d’aquesta medalla. Es recomana la lectura de l’esmentat llibre Punyeta! on, a partir de les seves creences cristianes, desgrana a manera de consell afectuós els comportaments i les actituds humanes que ella mateixa predica amb l’exemple. Una mena de consells que po-den ser llegits com un tractat d’ètica i de bonhomia, on es fa palès tot l’amor que ella sent pels seus, per l’art i per la seva terra, un tractat de pur sentit comú amb aquella espurna de rauxa i jovialitat que la caracteritza. En la mateixa línia cal parlar del seu compromís social. Ja quan estu-

Su conocimiento de Vic y su historia es completo, es la guía más especial. En Vic la conoce todo el mundo, es muy popular, pero no sólo por los dibujos. Lo es porque es la persona que nunca tiene un no, que ha colaborado con casi todas las entida­des e instituciones de la ciudad y con la prensa local, que ha hecho el pregón más importante, el del Mercat del Ram, que ha ilustrado el libro La ciutat de Vic. Es imposible por espacio enumerar todos los actos donde se la requiere y a los que ella siempre responde con su presencia. Toda persona que participa de la vida pública de la ciudad lo sabe: en un momento u otro, ha recibido la ayuda o la colaboración de nuestra entrañable dibujante.

Esta entrega desenfadada está vinculada a la generosidad, uno de sus rasgos más encomiables: todo lo que ha aprendido lo brinda generosamente a los demás, y no sólo con especies, que serían sus dibujos. Sus valores humanos la hacen también me­recedora de esta medalla. Se recomienda la lectura del mencionado libro Punyeta! (¡Puñeta!) donde, a partir de sus creencias cristianas, desmenuza a modo de consejo afectuoso los comportamientos y las ac­titudes humanas que ella misma predica con el ejemplo. Una tipo de consejos que pueden ser leídos como un tratado de ética y de bondad, donde se pone de manifiesto todo el amor que ella siente por los suyos, por el arte y por su tierra, un tratado de puro sentido común con aquella chispa de locura y jovialidad que la caracteriza. En la misma línea hay que hablar de su compromiso social. Ya cuando estudiaba en la Facultad de Bellas Artes en Barcelona formaba parte de movimientos católicos progresistas que impulsaban campañas a favor de los ne­cesitados, campañas con ciertos impulsos

A Cal Tendra. En Casa “Tendra”.

Interpretació de “El petó” de Klimt que va fer la

Pilarín. Interpretación de “El beso” de Klimt que

hizo Pilarín.

38

diava a la Facultat de Belles Arts a Barce-lona formava part de moviments catòlics progressistes que impulsaven campanyes a favor dels necessitats, campanyes amb certes embranzides antifranquistes fins allà on la censura i la repressió permetien, en uns anys d’oposició política encara clandestina i desorganitzada. Ella havia fet classes al Bogatell, ara zona de platges i oci i en aquells anys barri de barraques i de misèria. Com a ninotaire professional el seu compromís social s’ha incrementat i, ara que té més ressò i el pot aprofitar, participa en tota mena d’activitats a favor de causes humanitàries i socials. I això sent una dona que no en calla ni una, igual com no deixa detall per dibuixar en les seves escenes, però mai no ofèn ningú; a tot troba una disculpa, una justificació. Perquè la Pilarín no és de les artistes que només poden expressar-se a través de la seva obra, ella també s’expressa parlant. Sempre explica un munt d’anècdotes i d’històries. Té un discurs ben articulat, sap del que parla, amb enginy. És d’aque-lles persones que amb quatre paraules clava un fet, amb la definició exacta, pu-nyent, amb una capacitat de síntesi que és fruit d’àmplia cultura i intel·ligència desperta.

Compromís amb Catalunya

Cal esmentar també el seu compromís amb Catalunya. Compromís inqüesti-onable, sense fissures ni dubtes, d’una dona que simplement estima el país. Ho ha demostrat i ho demostra amb la seva actitud, amb actes, fets, paraules i di-buixos. El gruix dels seus llibres sobre el país és ingent: sobre institucions, enti-tats, personatges, història, geografia i un

antifranquistas hasta donde la censura y la represión permitían, en unos años de oposición política todavía clandestina y desorganizada. Ella había hecho clases en Bogatell, actualmente zona de playas y ocio y por aquellos años barrio de chabolas y de miseria. Como caricaturista profesional su compromiso social se ha incrementado y, ahora que tiene más eco y lo puede aprove­char, participa en todo tipo de actividades a favor de causas humanitarias y sociales. Y eso siendo una mujer que no se calla nada, al igual que no deja detalle para dibujar en sus escenas, pero nunca ofende a nadie, en todo encuentra una disculpa, una justifi­cación. Porque Pilarín no es de las artistas que sólo pueden expresarse a través de su obra, ella también se expresa hablando. Siempre explica un montón de anécdotas e historias. Tiene un discurso bien articulado, sabe de lo que habla, con ingenio. Es de aquellas personas que con cuatro palabras retrata un hecho, con la definición exacta, punzante, con una capacidad de síntesis que es fruto de una amplia cultura y de una inteligencia despierta.

Compromiso con Cataluña

Hay que mencionar también su compromiso con Cataluña. Compromiso incuestionable, sin fisuras ni dudas, de una mujer que sim­plemente ama el país. Lo ha demostrado y lo demuestra con su actitud, con actos, hechos, palabras y dibujos. El grueso de sus libros sobre el país es ingente: sobre instituciones, entidades, personajes, histo­ria, geografía y un larguísimo etcétera. La catalanidad la ha vivido desde siempre en el hogar familiar, pero toma conciencia del he­cho nacional catalán en los años sesenta del siglo XX a través de movimientos católicos

Amb la Maria. Con Maria.

39

llarguíssim etcètera. La catalanitat l’ha viscut des de sempre a la llar familiar, però pren consciència del fet nacional català els anys seixanta del segle xx a tra-vés de moviments catòlics progressistes i en companyia del seu marit, Joan M. Sala. Una consciència que mai no ha abandonat i que ha pogut desenvolupar àmpliament en la democràcia. En aquells anys seixanta, encara en plena dictadura franquista, el reconeixement de la iden-titat catalana anava unit a la recuperació de les llibertats democràtiques, aleshores en la clandestinitat de la militància po-lítica o, com era el seu cas, a través del treball i d’accions públiques en què, de manera subtil i torejant censures, s’anava filtrant el que era el país. Calia recuperar la cultura catalana que la Guerra Civil i el franquisme havien escamotejat. El que la Pilarín ha fet i fa per Catalunya des d’una eina cultural tan potent com és la il·lustració per a infants és prodigiós; a través de la seva obra ha fet tant o més que ningú o que qualsevol organisme polític no solament per la recuperació, sinó per allò que és més difícil encara, la preservació i la difusió. Els milers i mi-lers de nens i nenes que han gaudit dels dibuixos de la Pilarín segur que coneixen millor el país. No és estrany que ja l’any 1991 rebés la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

A tall d’anècdota per tancar aquest bloc, el seu llibre sobre les institucions catalanes de l’editorial Llavor va compor-tar que fos rebuda pel rei d’Espanya, Joan Carles I. El Borbó li va demanar si podia fer el llibre extensiu a les altres comunitats autònomes. La Pilarín li va contestar que si havia fet aquest primer i havia estat dedicat a les institucions catalanes era

progresistas y en compañía de su marido, Joan M. Sala. Una conciencia que nunca ha abandonado y que ha podido desarrollar ampliamente en la democracia. En aquellos años sesenta, todavía en plena dictadura franquista, el reconocimiento de la identi­dad catalana iba unido a la recuperación de las libertades democráticas, entonces en la clandestinidad de la militancia política o, como era su caso, a través del trabajo y de acciones públicas en las que, de manera sutil y toreando censuras, se iba filtrando lo que era el país. Había que recuperar la cultura catalana que la Guerra Civil y el franquis­mo habían escamoteado. Lo que Pilarín ha hecho y hace por Cataluña a través de una herramienta cultural tan potente como es la ilustración para niños es prodigioso, mediante su obra ha hecho tanto o más que nadie o que cualquier organismo político no sólo por la recuperación, sino por lo que es más difícil aún, la preservación y la difusión. Los miles y miles de niños y niñas que han disfrutado de los dibujos de Pilarín seguro que conocen mejor el país. No es extraño que ya en 1991 recibiera la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

A modo de anécdota para cerrar este bloque, su libro sobre las instituciones ca­talanas de la editorial Llavor supuso que fuera recibida por el rey de España, Juan Carlos I. El Borbón le pidió si podía hacer el libro extensivo a las demás comunidades autónomas. Pilarín le contestó que si había realizado este primero y había sido dedicado a las instituciones catalanas era porque nuestra cultura había sido muy maltratada. En todo caso, ha ido ilustrando libros sobre las instituciones de otras comunidades au­tónomas, porque Pilarín no es una persona cerrada, compagina su catalanismo (en el año 2010 apoya el referéndum por la inde­

Amb en Martí. Con Martí.

Amb en Joan M. i tres dels seus fills.

Con Joan M. y tres de sus hijos.

40

perquè la nostra cultura havia estat molt maltractada. En tot cas, ha anat il·lustrant llibres sobre les institucions d’altres co-munitats autònomes, perquè la Pilarín no és persona tancada, compagina el seu catalanisme (l’any 2010 dóna suport al referèndum per la independència que es va fer a diverses localitats catalanes) amb un universalisme inherent al seu tarannà, procedent d’una tradició familiar que ara es resumirà.

Còctel familiar

Pilarín Bayés prové d’un còctel familiar d’allò més distret. En la seva persona con-flueixen, per part paterna, el tradiciona-lisme d’una ruralia culta i científica de la Catalunya Vella, instal·lada al Montseny el segle xviii arran de la revolució francesa; una extensa família molt arrelada a Vic i a Catalunya, amb personatges que han contribuït a la història del nostre país en l’àmbit de les arts i les ciències i, en menor grau, de la política. I per part materna, l’aventura i el cosmopolitisme en una barreja de sang andalusa i argentina. No es pot entendre l’obra i la manera de ser de la Pilarín sense saber d’on prové. Va néixer a la plaça de la Catedral de Vic l’any 1941, com una alegria de la postguerra, com ella mateixa s’anomena. I en un nucli mil·lenari, lloc privilegiat per a una nena curiosa i tafanera: tot el que passava a Vic en aquells anys de postguerra passava a l’entorn de la Catedral i del Palau Epis-copal, el millor lloc per estar al cas dels esdeveniments ciutadans, molt marcats pels fets i episodis religiosos.

El seu besavi Antoni Bayés i Fuster era un metge de Tona que havia descobert els efectes benèfics de les aigües pudents de

pendencia que se hizo en varias localidades catalanas) con un universalismo inherente a su talante, procedente de una tradición familiar que ahora voy a resumir.

Cóctel familiar

Pilarín Bayés es fruto de un cóctel familiar de lo más pintoresco. En su persona con­fluyen, por parte paterna, el tradicionalis­mo de una campiña culta y científica de la Cataluña Vieja, instalada en el Montseny el siglo XVIII a raíz de la revolución fran­cesa, una extensa familia muy arraigada en Vic y en Cataluña, con personajes que han contribuido en la historia de nuestro país en el ámbito de las artes y las ciencias y, en menor grado, de la política. Y por parte materna, la aventura y el cosmopolitismo en una mezcla de sangre andaluza y ar­gentina. No se puede entender la obra y la forma de ser de Pilarín sin saber de donde proviene. Nació en la Plaça de la Catedral de Vic en el año 1941, como una alegría de la posguerra, como ella misma se denomina. Y en un núcleo milenario, lugar privilegiado para una niña curiosa y cotilla: todo lo que pasaba en Vic en aquellos años de posguerra pasaba alrededor de la Catedral y del Palau Episcopal, el mejor lugar para estar al tanto de los acontecimientos ciudadanos, muy marcados por hechos y episodios religiosos.

Su bisabuelo Antonio Bayés i Fuster era un médico de Tona que había descubierto los efectos benéficos de las aguas sulfuro­sas de la localidad. Había sido alcalde de Vic y participó en las guerras carlistas en el bando de los isabelinos, cárcel incluida, con mujer arriada que viajó a caballo de Tona a Ripoll para liberarlo. Uno de sus hijos, el abuelo de Pilarín, fue Candi Bayés, también médico, muy conocido y popular

Il·lustració del seu primer llibre John Steinbeck.

Ilustración de su primer libro John Steinbeck.

A casa seva. En su casa.

41

la localitat. Havia estat alcalde de Vic i participat en les guerres carlines al bàn-dol dels isabelins, presó inclosa, amb dona arriada que viatjà a cavall de Tona a Ripoll per alliberar-lo. Un dels seus fills, l’avi de la Pilarín, fou Candi Bayés, també metge, molt conegut i popular a Vic. Regeneracionista tradicionalista, era simpatitzant, doncs, del programa polític del bisbe Torres i Bages, aleshores persona que representava el poder a Vic i a gran part a Catalunya i del qual fou el metge personal. Candi Bayés es va casar amb Tura Vayreda, filla del pintor Joaquim Vayreda, que forma part de la història de la pintura catalana, introductor de l’Es-cola de Barbizon a Catalunya i fundador de l’Escola d’Olot de paisatge. Joaquim Vayreda, doncs, fou el besavi de la Pilarín. L’àvia Tura és fonamental en la trajectòria de la Pilarín. Havia acompanyat el seu pare a pintar, tenia sensibilitat artística i sabia valorar una peça d’art. Ella fou la que més va encoratjar la petita Pilarín a dibuixar i guardava tots els dibuixos que feia.

La família materna prové d’Andalu-sia i Argentina. L’avi, Miguel de Luna Pé rez del Río, va ser tot un personatge. S’autonomenava el primer xarnego que arribà a Barcelona, a principis del segle xx, procedent d’Antequera. Va estudiar enginyeria i es va quedar a Catalunya. Home emprenedor, va dur a terme l’elec-trificació de la zona del Pirineu lleidatà, i a la vegada era un home entès en art que visitava exposicions contínuament i que estava al dia de les tendències modernes. Exiliat a Holanda durant la Guerra Civil, es va casar amb Rosita Margenat, el pare de la qual, (besavi de la Pilarín) era un bon vivant que havia viscut una vida d’aventura

en Vic. Regeneracionista tradicionalista, era simpatizante, pues, del programa político del obispo Torras i Bages, la persona que entonces representaba el poder en Vic y en gran parte en Cataluña y del que fue médico personal. Candi Bayés se casó con Tura Vayreda, hija del pintor Joaquim Va­yreda, que forma parte de la historia de la pintura catalana, introductor de la Escuela de Barbizon en Cataluña y fundador de la Escola d’Olot de paisaje. Joaquim Vayreda, pues, fue el bisabuelo de Pilarín. La abuela Tura es fundamental en la trayectoria de Pilarín. Había acompañado a su padre a pintar, tenía sensibilidad artística y sabía valorar una pieza de arte. Ella fue la que más alentó a la pequeña Pilarín a dibujar y guardaba todos los dibujos que hacía.

La familia materna proviene de Andalu­cía y Argentina. El abuelo, Miguel de Luna Pérez del Río, fue todo un personaje. Se autoproclamaba el primer xarnego que llegó a Barcelona, a principios del siglo XX, proce­dente de Antequera. Estudió ingeniería y se quedó en Cataluña. Hombre emprendedor, llevó a cabo la electrificación de la zona del Pirineo leridano, y a la vez era un hombre entendido en arte que visitaba exposiciones continuamente y que estaba al día de las tendencias modernas. Exiliado en Holanda durante la Guerra Civil, se casó con Rosita Margenat, el padre de la cual, (bisabuelo de Pilarín) era un bon vivant que había vivido una vida de aventura y que había hecho fortuna en Argentina vendiendo vasijas y porcelanas. Progresista, había mandado a las hijas a estudiar a Europa, una de ellas era la abuela de Pilarín.

El padre de Pilarín, Antoni, era un hom­bre recto y reservado, también médico, que en Suiza se había especializado en los pul­mones. Era simpatizante de la Lliga Regio­

Els pares i en Roger. Los padres y Roger.

42

i que havia fet fortuna a l’Argentina venent terrisses i porcellanes. Progressista, havia enviat a les filles a estudiar a Europa; una d’elles era l’àvia de la Pilarín.

El pare de la Pilarín, Antoni, era home recte i reservat, també metge, que s’havia especialitzat en el pulmó a Suïssa. Era simpatitzant de la Lliga Regionalista i la Guerra Civil el va deixar esparverat. Interessat per l’art, havia viscut la febre vigatana per l’arqueologia de la mà de Josep Gudiol i Josep Serra i Campdela-creu, i més tard d’Eduard Junyent. Quan era metge del balneari de Tona va conèi-xer dues exòtiques bessones, les nétes de l’aventurer Margenat, i s’enamorà de l’Enriqueta, educada a Gibraltar, una dona bella, molt vital i de temperament andalús, que parlava anglès i que era el revés de la medalla d’ell. Segueix la saga familiar en medicina el seu germà Antoni, cardiòleg de reconegut prestigi interna-cional.

Pilarín Bayés és la viva expressió d’aquest context familiar. Va tenir la sort de conèixer i tractar els quatre avis i per ella són molt importants tot el reguitzell d’oncles i tietes, cosins i cosines, amb vides exòtiques que ella escoltava i que recorda perfectament. Va viure una in-fància càlida i amorosa, confortable, sen-se problemes greus, envoltada de molta gent, on els infants no es deixaven mai de banda. «La infància és la nostra pàtria i la resta de la nostra vida som exiliats», sol dir la Pilarín. Així doncs, aquest am-bient d’infància el té del tot interioritzat i es reflecteix a la seva obra. La menuda Pilarín estava l’aguait de tot i aflorà de manera natural la seva condició d’artista: dibuixava sense parar a qualsevol lloc; no té ni noció de quan va agafar el primer

nalista y la Guerra Civil lo dejó alarmado. Interesado en el arte, había vivido la fiebre vigatana por la arqueología de la mano de Josep Gudiol y Josep Serra i Campdelacreu, y más tarde de Eduard Junyent. Cuando era médico del balneario de Tona conoció dos exóticas gemelas, las nietas del aventure­ro Margenat, y se enamoró de Enriqueta, educada en Gibraltar, una mujer hermosa, muy vital y de temperamento andaluz, que hablaba inglés y que era la antítesis él. Sigue la saga familiar en medicina su hermano Antoni, cardiólogo de reconocido prestigio internacional.

Pilarín Bayés es la viva expresión de este contexto familiar. Tuvo la suerte de conocer y de tener trato con los cuatro abuelos y para ella son muy importantes toda la reta­híla de tíos y tías, primos y primas, con vidas exóticas que ella escuchaba y que recuerda perfectamente. Vivió una infancia cálida y amorosa, confortable, sin problemas graves, rodeada de mucha gente, donde los niños no se dejaban nunca de lado. «La infancia es nuestra patria y el resto de nuestra vida somos exiliados», suele decir Pilarín. Así pues, este ambiente de la infancia lo tiene del todo interiorizado y se refleja en su obra. La pequeña Pilarín estaba al tanto de todo y afloró de manera natural su condición de artista: dibujaba sin parar en cualquier lugar, no tiene noción de cuando cogió el pri­mer lápiz, era su juego preferido que nadie prohibía. Dibujaba tras las esquelas de los rico que llegaban a su casa porque eran de cartulina gruesa y le iban bien, y también detrás de la propaganda médica porque era de papel cuché y le servía. Mucha gente visitaba su casa y ella les dibujaba las caras en las suelas de los zapatos con carbones de la chimenea, aprovechando que ponían los pies ante esta. Asimismo, ya silueteaba

Ensenyant com dibuixa als seus fills.

Enseñando como dibuja a sus hijos.

43

llapis, era el seu joc preferit que ningú prohibia. Dibuixava darrere les esqueles dels rics que arribaven a casa seva perquè eren de cartolina gruixuda i li anaven bé, i també darrere la propaganda mèdica perquè era de paper cuixé i li servia. Molta gent visitava casa seva i ella en dibuixava les cares a les soles de les sabates amb carbons de la llar de foc, aprofitant que posaven els peus davant d’aquesta. Així mateix, ja siluetejava rostres a la sorra de la platja de Salou on passava les vacances a l’estiu.

Es pot considerar la seva primera il-lustració el Romancero Gitano, de García Lorca, realitzada amb la primera capsa de tintes de color Pelikan que li va regalar el seu cosí Candi Espona. Els estudis els va fer a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i s’inicià pro-fessionalment a la revista Cavall Fort i amb el llibre El meu pardal, de l’editorial La Galera. Des d’aleshores ha estat un no parar. Els viatges han estat part important en la seva trajectòria, tant pel que fa a la formació com a la professió. Viatgera entusiasta, ens ha transportat com una veritable cronista gràfica a cultures i ter-ritoris d’arreu del món. Un dels valors innegables dels seus dibuixos és la univer-salitat. Són adaptables, vàlids en àmbits culturals molt diferents, perquè encara que ella provingui d’una tradició europea, que sigui una persona molt arrelada al seu país, té una gran capacitat per entendre i plasmar amb exactitud qualsevol altre entorn cultural i reconèixer-ne els valors. Això es deu, també, al fet que la seva gran dosi d’imaginació no deixa de banda la realitat del que veu. Amb aquest punt ens endinsem, ara, a analitzar la seva obra.

rostros en la arena de la playa de Salou donde pasaba las vacaciones en verano.

Se puede considerar su primera ilustra­ción el Romancero Gitano, de García Lorca, realizada con la primera caja de tintas de color Pelikan que le regaló su primo Candi Espona. Los estudios los realizó en la Fa­cultad de Bellas Artes de la Universitat de Barcelona y se inició profesionalmente en la revista Cavall Fort y con el libro El meu pardal (Mi gorrión), de la editorial La Galera. Desde entonces ha sido un no parar. Los viajes han sido parte importante en su trayectoria, tanto en lo referente a la formación como a la profesión. Viajera entusiasta, nos ha transportado como una verdadera cronista gráfica a culturas y territorios de todo el mundo. Uno de los valores innegables de sus dibujos es la universalidad. Son adap­tables, válidos en ámbitos culturales muy diferentes, porque aunque ella provenga de una tradición europea, aunque sea una persona muy arraigada a su país, tiene una gran capacidad para entender y plasmar con exactitud cualquier otro entorno cultural y reconocer sus valores. Esto se debe, tam­bién, a que su gran dosis de imaginación no deja de lado la realidad de lo que ve. Con este punto nos adentramos, ahora, a analizar su obra.

Mostra escultòrica. Muestra escultórica.

44

Anàlisi de l’obra

L’obra de la Pilarín Bayés és com un mag-ma esplèndid on conviuen gairebé tots els elements que formen part de l’existència humana. La persona és omnipresent en tota la seva obra: homes i dones, de totes les edats, caracteritzats en els papers que els toca de representar segons la trama, text o fet del qual el dibuix és deutor i en el qual es basa.

Al llarg de la seva dilatada obra apa-reix tot el ventall d’una societat en dife-rents moments històrics o l’actual. Pocs il·lustradors poden entaforar gairebé tot l’eixam de vida humana, tants tipus de personatges, amb els respectius atributs o vestuari que els identifica, quefers diaris, objectes que els envolten i edificis, pobles o ciutats o paisatges en una escena. En una típica composició seva trobem gent important, els que sembla que ho són i els que no ho són, més els homes i les dones que no sabem qui són però que deuen ser importants perquè en fan la cara i van abillats com a tals. Només per esmentar un exemple entenedor: el príncep va de príncep, la bruixa de bruixa, el soldat de soldat, el carter de carter, i els personatges mítics i històrics s’han de guarnir i com-portar com a tals. Amb extrema habilitat, l’autora els desmitifica i enalteix alhora. Dels personatges n’exalta la caracterit-zació, amb tots els ets i uts, els gestos, els trets físics que els fan reconeixibles i inserits en l’entorn que els correspon. Tot està concatenat. A través de les escenes de la Pilarín, un nen o una nena poden aprendre com està organitzada una socie-tat humana. Començant pels rols masculí i femení, perfectament definits, seguits dels sentiments, els comportaments, les

Análisis de la obra

La obra de Pilarín Bayés es como un magma espléndido donde conviven casi todos los elementos que forman parte de la existencia humana. La persona es omnipresente en toda su obra: hombres y mujeres, de todas las edades, caracterizados en los papeles que les toca representar según la trama, texto o hecho del que el dibujo es deudor y en el que se basa.

A lo largo de su dilatada obra aparece todo el abanico de una sociedad en dife­rentes momentos históricos o la actual. Pocos ilustradores pueden encajonar casi todo el enjambre de vida humana, tantos tipos de personajes, con los respectivos atributos o el vestuario que los identifica, quehaceres diarios, objetos que los rodean y edificios, pueblos o ciudades, o paisajes en una escena. En una típica composición suya encontramos gente importante, los que parecen que lo son y los que no lo son, más los hombres y las mujeres que no sabemos quienes son pero que deben ser importantes porque tienen la cara y van ataviados como tales. Para mencionar un ejemplo compren­sible: el príncipe va de príncipe, la bruja de bruja, el soldado de soldado, el cartero de cartero, y los personajes míticos e históri­cos se tienen que guarnecer y comportarse como tales. Con extrema habilidad, la au­tora los desmitifica y los enaltece a la vez. De los personajes exalta la caracterización, con todos los pormenores, los gestos, los rasgos físicos que los hacen reconocibles e insertados en el entorno que les corres­ponde. Todo está concatenado. A través de las escenas de Pilarín, un niño o una niña pueden aprender cómo está organizada una sociedad humana. Empezando por los roles masculino y femenino, perfectamente

En Roger mirant llibres de la seva mare.

Roger mirando libros de su madre.

La Marga i la Pilarín. Marga y Pilarín.

45

entremaliadures dels petits, els costums, els hàbits, les activitats quotidianes, les diferents tasques, la representació dels càrrecs (de vegades en la mofa i la ridi-culització), tot integrat en un espai públic urbà o rural i en habitacions amb tot el parament de mobles i objectes que con-figuren un ambient.

La Pilarín és una cronista gràfica, per tant mai no crea ficció, tant si es basa en un text com si no. Si es basa en un text, la il·lustració ajuda a copsar-ne el sentit i aporta informació gràfica. Ella fa imatges recreades, basades sempre en la realitat del que li dóna el text, o en un fet, i és només a partir del que és el seu propi estil que dóna pas a la imaginació. Pilarín Bayés no s’inventa un món; és molt ima-ginativa però no entra en els viaranys de la fantasia. D’aquí que la seva obra tingui la virtut de la credibilitat.

De cada personatge n’exposa els trets essencials de la personalitat física i hu-mana, posa l’accent en la seva identitat, estatus social i professió; així, cada un arriba a ser un veritable document i tes-timoni d’una època. No hi ha figurants a la seva obra, tothom té la seva dosi de protagonisme; evidentment destaca qui és l’eix de l’escena: la resta de personatges li van a la saga i tot gira al seu entorn; no obstant, aquest entorn és tan o més rellevant. En aquest sentit, una de les claus de l’obra de la Pilarín és que no tendeix a individualitzar, no indueix al culte exagerat a la personalitat, perquè mai no deslliga qui retrata de l’espai vi-tal que l’envolta. Tot plegat, com un cor en la tipologia dels retaules gòtics del Museu Episcopal de Vic que ella coneix tan bé, tots els personatges intervenen en l’escena. Si us fixeu en una obra seva,

definidos, seguidos de los sentimientos, los comportamientos, las travesuras de los pequeños, las costumbres, los hábitos, las actividades cotidianas, las diferentes tareas, la representación de los cargos (a veces en la mofa y la ridiculización), todo integrado en un espacio público urbano o rural y en habitaciones con todo el menaje de muebles y objetos que configuran un ambiente.

Pilarín es una cronista gráfica, por lo tanto nunca crea ficción, tanto si se basa en un texto como si no. Si se basa en un texto, la ilustración ayuda a captar el sen­tido y aporta información gráfica. Ella hace imágenes recreadas, basadas siempre en la realidad que le da el texto, o en un hecho, y es sólo a partir de lo que es su propio estilo que da paso a la imaginación. Pilarín Bayés no se inventa un mundo, es muy imagina­tiva pero no entra en los meandros de la fantasía. De ahí que su obra tenga la virtud de la credibilidad.

De cada personaje expone los rasgos esenciales de la personalidad física y huma­na, hace hincapié en su identidad, estatus social y profesión, así, cada uno llega a ser un verdadero documento y testimonio de una época. No hay figurantes en su obra, todo el mundo tiene su dosis de protago­nismo; evidentemente destaca el que es el eje de la escena: el resto de personajes le van a la zaga y todo gira a su alrededor, no obstante, este entorno es tan o más relevante. En este sentido, una de las claves de la obra de Pilarín es que no tiende a individualizar, no induce al culto exagerado a la personalidad, porque nunca desliga a quien retrata del espacio vital que lo rodea. Todo ello, como un coro en la tipología de los retablos góticos del Museo Episcopal de Vic que ella conoce tan bien, todos los personajes intervienen en la escena. Si os

Dibuixant amb ploma. Dibujando con plumilla.

46

tothom està enfeinat, fa alguna cosa, o bé es dirigeix a algun lloc; cadascú té un paper assignat, fa el que ha de fer, fins i tot hi ha qui bada (i n’hi ha molts, de badocs, en els seus dibuixos), i també hi són presents els gossos, i sobretot els gats, sempre rondant per aquí o per allà. Res no és innocu, tot té un sentit, la ubica-ció justa. Res no és superficial en la seva obra, no és un dibuix ingenu encara que ho sembli: en aquest cas no podria haver dut a terme tal quantitat de publicacions de caràcter didàctic.

Tot és pura informació per al lector. En un dibuix de la Pilarín hi és tot, res no se li escapa. En conjunt, és fruit d’una artista d’àmplia cultura, d’un coneixement ampli de la realitat, de la condició huma-na, una mica psicòloga i sociòloga, que hi veu més enllà, que ha conegut i viscut esdeveniments ciutadans, amb records molt vius del que ha vist i escoltat, que ha estudiat fets històrics i, sobretot, que té unes dots d’observació i de retenció memorística fora de sèrie. Inesgotable capacitat per omplir un espai i muntar una escena: la profusió, doncs, esdevé el signe d’identitat de la Pilarín Bayés. Cal destacar que tota aquesta profusió, tot el que hem anomenat eixam de vida humana, grans i petits, hi entren amb tota naturalitat; res no és forçat en una escena de la Pilarín, tot flueix.

Entrant en el capítol d’influències en la seva obra, la principal té poc a veure amb la il·lustració, i molt amb el cinema. L’obra de la Pilarín té una relació directa amb els grans musicals cinematogràfics nord-americans: les pel·lícules de Fred Astaire, Ginger Rogers, Cyd Charisse i Gene Kelly, amb aquella gran profusió d’elements, on tot es mou, on cada personatge està carac-

fijáis en una obra suya, todo el mundo está ocupado, hace algo, o bien se dirige a algún lugar; cada uno tiene un papel asignado, hace lo que debe hacer, incluso hay quien está distraído (y hay muchos, distraídos, en sus dibujos), y también están presentes los perros y, sobre todo, los gatos, siempre merodeando por aquí o por allá. Nada es inocuo, todo tiene un sentido, la ubicación justa. Nada es superficial en su obra, no es un dibujo ingenuo aunque lo parezca: de ser así no podría haber llevado a cabo tal cantidad de publicaciones de carácter didáctico.

Todo es pura información para el lector. En un dibujo de Pilarín está todo, nada se le escapa. En conjunto, es fruto de una artista de amplia cultura, de un conocimiento am­plio de la realidad, de la condición humana, algo psicóloga y socióloga, que ve más allá, que ha conocido y vivido acontecimientos ciudadanos, con recuerdos muy vivos de lo que ha visto y escuchado, que ha estudiado hechos históricos y, sobre todo, que tiene unas dotes de observación y de retención memorística fuera de serie. Inagotable ca­pacidad para llenar un espacio y montar una escena: la profusión, pues, se vuelve el signo de identidad de Pilarín Bayés. Cabe destacar que toda esta profusión, todo lo que hemos denominado enjambre de vida humana, los mayores y los pequeños, entran con toda naturalidad, nada es forzado en una escena de Pilarín, todo fluye.

Por lo que respecta a las influencias en su obra, la principal tiene poco que ver con la ilustración, y mucho con el cine. La obra de Pilarín tiene una relación directa con los grandes musicales cinematográficos norte­americanos: las películas de Fred Astaire, Ginger Rogers, Cyd Charisse y Gene Kelly, con esa gran profusión de elementos, donde

Retrat de joventut. Retrato de juventud.

La Roser Capdevila i la Pilarín.

Roser Capdevila y Pilarín.

47

teritzat segons el que li correspon per guió i enalteix els tòpics. La mateixa Pilarín comenta que la pel·lícula que ha estat una inspiració constant és Un americà a París, de Vincente Minnelli, amb Gene Kelly i Leslie Caron. O els musicals de Roland Petit que va descobrir a París. També cal esmentar, en menor grau, els dibuixos animats de Walt Disney. En canvi, no es troba tanta influència procedent del ram de la il·lustració pròpiament dita, encara que sí que podem entrellucar trets d’Opis-so, sobretot pel que fa a les composicions multitudinàries; de Juan Ferrandiz, en la gràcia i la dolcesa; d’Hergé, amb Tintin, quan descriu elements d’altres cultures o en el rostre del mateix Tintin; o del gran il·lustrador anglès Arthur Rackham en la precisió del dibuix i en el tractament del binomi imaginació-realiat. Altres influències provenen de les imatges de la història de l’art, matèria que sempre li ha interessat i assignatura de la qual va treure matrícula d’honor quan estudiava Belles Arts; cal destacar-ho perquè en els seus dibuixos els estils arquitectònics sempre ressalten.

Altres influències no estrictament artístiques però que compten a l’hora d’analitzar la seva obra són la dèria per les processons de Setmana Santa i el fet que, quan estudiava a Barcelona, assistia als funerals dels rics per admirar-ne el ritual, que trobava d’una estètica sublim. A més, com a catòlica, li agraden la pompa i el cerimonial, que veiem reflectits en la seva obra. I hi ha també les influències més íntimes i personals. Una, ja esmentada, són vivències infantils a casa seva, sem-pre plena de gent, de molta vida social i celebracions amb cerimonials propis i prosopopeies, amb paraments de taula,

todo se mueve, donde cada personaje está caracterizado según lo que le corresponde por guión y ensalza los tópicos. La misma Pilarín comenta que la película que ha sido una inspiración constante es Un americano en París, de Vincent Minnelli, con Gene Kelly y Leslie Caron. O los musicales de Roland Petit que descubrió en París. También hay que mencionar, en menor grado, los dibujos animados de Walt Disney. En cambio, no hay tanta influencia procedente del ramo de la ilustración propiamente dicha, aun­que sí podemos atisbar rasgos de Opisso, sobre todo en cuanto a las composiciones multitudinarias; de Juan Ferrandiz, en la gracia y la dulzura; de Hergé, con Tintín, cuando describe elementos de otras cul­turas o en el rostro del mismo Tintín, o del gran ilustrador inglés Arthur Rackham en la precisión del dibujo y en el tratamiento del binomio imaginación­realidad. Otras influencias provienen de las imágenes de la historia del arte, materia que siempre le ha interesado y asignatura de la que sacó matrícula de honor cuando estudiaba Bellas Artes; cabe destacar que en sus dibujos los estilos arquitectónicos siempre resaltan.

Otras influencias no estrictamente ar­tísticas pero que cuentan en el momento de analizar su obra son su obsesión por las procesiones de Semana Santa y el hecho de que, cuando estudiaba en Barcelona, asistía a los funerales de los ricos para admirar el ritual, que encontraba de una estética sublime. Además, como católica, le gus­tan la pompa y el ceremonial, que vemos reflejados en su obra. Y hay también las in­fluencias más íntimas y personales. Una, ya mencionada, son las vivencias infantiles en su casa, siempre llena de gente, con mucha vida social y celebraciones con ceremoniales propios y prosopopeyas, con menaje de

Joan Homs i Pilarín. Joan Homs y Pilarín.

48

ostentació de vaixelles i cristalleries i unes golfes on hi havia de tot: baguls antics, quinqués, joguines, revistes tronades, tot amuntegat, típic d’aquelles cases on res no es llença i lloc d’exploració preferit de la Pilarín, que encara hi somia. L’altra, el fet d’haver estat mare de família nombrosa, de quatre fills, i ara àvia: a ells els deu part de la seva obra, gestada tot criant-los, observant-los, jugant amb ells. Molts dels nens i nenes que hi apareixien i apareixen són els seus.

Així doncs, reprenent el fil de l’anàlisi, en aquest retrat social que és el conjunt de l’obra de la Pilarín Bayés imperen la ironia i el bon humor. Una de les característi-ques és que no carrega contra persones en concret sinó contra un arquetip. Per tant, podem definir l’obra de la Pilarín com una obra fonamentada en el tòpic del temps que li toca viure i dels temps passats. Per ella, el tòpic és la clau per entendre el món, i els tòpics sempre amaguen part de veritat, fan conscient el subconscient i es presenten de forma distorsionada o exagerada per no posar massa en evi-dència les debilitats d’una manera de ser d’algú, d’una ciutat o d’un país. Les seves escenes tenen gràcia, sempre hi trobem un humor murri, són més de somriures que de riallades; és somriure que produeix veure una escena on s’endevina tot el que passa i reconeixem els personatges.

Pel que fa a la tècnica, la Pilarín dibui-xa sempre i tothora amb una facilitat que deixa astorat. Mà destra, pols segur, traç ferm, no hi ha inseguretat en la seva obra, tot flueix, com un corrent continu, alegre i fet de saltirons. Gran concreció, preci-sió, res d’experimentacions dubitatives. La línia corba és la que domina, sempre suau i dolça. El que determina el dibuix

mesa, ostentación de vajillas y cristalerías y un desván donde había de todo: baúles anti­guos, quinqués, juguetes, revistas antiguas, todo amontonado, típico de aquellas casas donde nada se tira y lugar de exploración preferido de Pilarín, que todavía sueña con ello. La otra, el hecho de haber sido madre de familia numerosa, de cuatro hijos, y ahora abuela: a ellos les debe parte de su obra, gestada criándolos, observándolos, jugando con ellos. Muchos de los niños y niñas que aparecían y aparecen son los suyos.

Así pues, retomando el hilo del análisis, en este retrato social que es el conjunto de la obra de Pilarín Bayés imperan la ironía y el buen humor. Una de las características es que no carga contra personas en concreto sino contra un arquetipo. Por lo tanto, po­demos definir la obra de Pilarín como una obra basada en el tópico del tiempo que le toca vivir y los tiempos pasados. Para ella, el tópico es la clave para entender el mundo, y los tópicos siempre esconden parte de verdad, hacen consciente el subconsciente y se presentan de forma distorsionada o exagerada para no poner demasiado en evidencia las debilidades de un modo de ser de alguien, de una ciudad o de un país. Sus escenas tienen gracia, siempre encontramos un humor pícaro, son más de sonrisas que de carcajadas, es la sonrisa que se produce al ver una escena donde se adivina todo lo que pasa y reconocemos los personajes.

En cuanto a la técnica, Pilarín dibuja siempre y en todo momento con una faci­lidad que deja anonadado. Mano diestra, pulso seguro, trazo firme, no hay insegu­ridad en su obra, todo fluye, como un co­rriente continuo, alegre y brincante. Gran concreción, precisión, nada de experimen­taciones dubitativas. La línea curva es la que domina, siempre suave y dulce. Lo que

Viatge a l’Àfrica. Viaje a África.

49

és la silueta, que és categòrica, configura la forma i dóna el pes i el volum. Fa ús del color, però si no en disposa la seva obra no perd gràcies a la rotunditat absoluta d’aquesta silueta, marca de la casa Pilarín. La fa en negre amb llapis o retolador i una tècnica mixta de plomí i tinta xine-sa. El primer pas es siluetejar; després, dins els contorns d’aquesta línia dispo-sa els colors fets amb llapis, de vegades aquarel·lats. Pocs colors, primaris, però ben harmonitzats. Uns colors animats i exquisits, que fugen de tota estridència. Fa servir l’aquarel·la per als fons, per tal d’aconseguir més efectes lumínics. Mai no pren apunts, dibuixa directament i rarament corregeix o estripa un dibuix.

Quan fa quadres o grans escenes empra una perspectiva no estricta, més basada en degradacions de plans, que amb els anys ha anat perfeccionant, per aconseguir una major resolució que li permet una distribució de tots els ele-ments en un espai del tot cohesionat, dins els paràmetres no acadèmics que requereix la il·lustració infantil. Cada peça té al·lusions a la superfície, al volum, i als efectes tàctils. Cares escotorides i ulls rodons, molt vius, una altra marca de la casa Pilarín. Tot plegat, posa de manifest la visió amable que té la Pilarín de la fauna humana, la confiança en la vida. Cada escena és diàfana presència, mostra de la joia de viure, amb una visió pròpia del món. Una obra de trajectòria coherent. No és ni ha estat autora de canvis sobtats: ha anat polint el dibuix, la composició i les escenes s’han tornat més profuses i més riques de colors i formes, sense deixar mai de ser ella mateixa.

determina el dibujo es la silueta, que es categórica, configura la forma y da el peso y el volumen. Hace uso del color, pero si no dispone de éste, su obra no disminuye gracias a la rotundidad absoluta de esta silueta, marca de la casa Pilarín. La hace en negro con lápiz o rotulador y una técnica mixta de plumilla y tinta china. El primer paso se siluetear, luego, dentro de los con­tornos de esta línea dispone los colores hechos con lápiz, a veces acuarelados. Pocos colores, primarios, pero bien armonizados. Unos colores animados y exquisitos, que huyen de toda estridencia. Usa la acua­rela para los fondos, para conseguir más efectos lumínicos. Nunca toma apuntes, dibuja directamente y raramente corrige o rompe un dibujo.

Cuando hace cuadros o grandes escenas emplea una perspectiva no estricta, basada en degradaciones de planos, que con los años ha ido perfeccionando, para conseguir una mayor resolución que le permite una distribución de todos los elementos en un espacio del todo cohesionado, dentro de los parámetros no académicos que requiere la ilustración infantil. Cada pieza tiene alusio­nes a la superficie, el volumen, y los efectos táctiles. Caras alegres y ojos redondos, muy vivos, otra marca de la casa Pilarín. Todo ello, pone de manifiesto la visión amable que tiene Pilarín de la fauna humana, la confianza en la vida. Cada escena es diá­fana presencia, muestra de la alegría de vivir, con una visión propia del mundo. Una obra de trayectoria coherente. No es ni ha sido autora de cambios repentinos: ha ido puliendo el dibujo, la composición y las escenas se han vuelto más profusas y más ricas en colores y formas, sin dejar nunca de ser ella misma.

Dibuixant en públic. Dibujando en público.

Decorat d’un arbre. Decorado de un árbol.

50

Estrategia pedagógica

Por último, una vez comentados los valores técnicos y conceptuales de su obra, cabe mencionar otro punto que la hace abso­lutamente merecedora casi de una segun­da medalla: ha conectado con los niños, que la adoran. Lo que más le preocupa es cómo hacer llegar a los niños el tema que trata y cómo y de qué manera lo pueden comprender. El infantil es el público más exigente, pero a la vez el más agradecido, el más receptivo, para ellos, todo es nuevo, todo les interesa, todo es sorprendente.

Pilarín no hace dibujos de niña, hechos por una mujer­niña —imposible por la avalancha de datos que aporta—, sino de una adulta que se dirige a los niños. Dibuja para ella, naturalmente, pero tiene claro que instruir al pequeño lector es su objetivo. En esta línea, la principal cualidad de la obra de Pilarín es el carácter didáctico. Por eso ha sido tan solicitada por editoriales especializadas en la enseñanza, como por ejemplo Eumo Editorial. La obra de Pilarín va mucho más allá del entretenimiento. Cuando tiene que dibujar temas o episodios históricos, baja la historia de su pedestal inaccesible y la hace accesible a los niños. Pilarín los instruye sin que se den cuenta, (ni ella tampoco se da cuenta, todo sea dicho) pero aporta tantas referencias y citas cul­turales o sociales que requiere un esfuerzo por parte del niño y la niña que miran. No les da un dibujo regalado o masticado, no son dibujos de un vistazo, la profusión y el cuidado por el detalle condicionan al niño a prestar mucha atención. Y la presta, claro: hay que fijar la vista, escrutar cada elemento de las escenas, porque todos están interco­nectados y tienen un sentido y una función. El niño se divierte, pero al mismo tiempo

Estratègia pedagògica

Per últim, una vegada comentats els valors tècnics i conceptuals de la seva obra, cal esmentar un altre punt que la fa absolu-tament mereixedora gairebé d’una segona medalla: ha connectat amb els infants, que l’adoren. El que més la preocupa és com fer arribar als infants el tema de què tracta i com i de quina manera el poden comprendre. L’infantil és el públic més exigent, però alhora el més agraït, el més receptiu; per ells, tot és nou, tot els inte-ressa, tot és sorprenent.

La Pilarín no fa dibuixos de nena, fets per una dona-nena —impossible pel de-vessall de dades que aporta—, sinó d’una adulta que s’adreça a la canalla. Dibuixa per a ella, naturalment, però té clar que instruir el petit lector és un objectiu. En aquesta línia, la principal qualitat de l’obra de la Pilarín és el caràcter didàctic. Per això ha estat tan sol·licitada per edi-torials especialitzades en l’ensenyament, com per exemple Eumo Editorial. L’obra de la Pilarín va molt més enllà d’un entre-teniment. Quan ha de dibuixar temes o episodis històrics, baixa la història del seu pedestal inaccessible i la fa accessible als infants. La Pilarín els instrueix sense que se n’adonin, (ni ella tampoc se n’adona, tot sigui dit) però aporta tantes referències i citacions culturals o socials que requereix un esforç per part del nen i la nena que miren. No els dóna un dibuix regalat o mastegat, no són dibuixos d’una ullada, la profusió i la cura pel detall condicionen l’infant a parar molta atenció. I la para, és clar: cal fixar la vista, escrutar cada element de les escenes, perquè tots estan interconnectats i tenen un sentit i una funció. El nen és diverteix, però alhora

Festa dels Traginers. Fiesta de los “Traginers”.

Explicant el Mercat de la meva àvia.

Explicando el “Mercat de la meva àvia”.

51

debe hacer funcionar la mente y hoy en día que se habla tanto de la cultura del esfuerzo que hay que inculcar a nuestros niños, un dibujo de Pilarín es toda una lección de estrategia pedagógica.

Por último, nada mejor que la voz de Pilarín: «Yo he querido hacer arte popular, para los niños, para los que todavía son capaces de mirar con ojos curiosos». Como ella, porque aún hoy, a los setenta años, comienza un dibujo como si fuera el primero y con la misma ilusión.

ha de fer rutllar la ment i avui dia que es parla tant de la cultura de l’esforç que cal inculcar als nostres infants, un dibuix de la Pilarín és tota una lliçó d’estratègia pedagògica.

Per acabar, res millor que la veu de la Pilarín: «Jo he volgut fer art popular, per als nens, per als que encara són capaços de mirar amb ulls tafaners». Com ella, perquè encara avui, als setanta anys, co-mença un dibuix com si fos el primer i amb la mateixa il·lusió.

Medalla d’Or de la ciutat de Vic.

Medalla de Oro de la ciudad de Vic.

Equip de treball a l’estudi de la Pilarín.

Equipo de trabajo en el estudio de Pilarín.

52

Quadres autobiogràfics Cuadros autobiográfi cos

Pati de l’escola - Patio de la escuela, 63 x 63 cmEl menjador de Can Bayés - El comedor de Can Bayés, 63 x 63 cm

5353

Pati de l’escola - Patio de la escuela, 63 x 63 cm

54

Vida universitària a Barcelona - Vida universitaria en Barcelona, 63 x 63 cm

5555

Cap a Montserrat amb en Joan M. - Hacia Montserrat con Joan M., 63 x 63 cm

56

Família Sala-Bayés a Ca la Pilarín - Familia Sala-Bayés en “Ca la Pilarín”, 63 x 63 cm

5757

La Pilarín viatja a Brasil - Pilarín viaja a Brasil, 63 x 63 cm

58

La Pilarín viatja a Xina - Pilarín viaja a China, 63 x 63 cm

5959

Els gegants de la Pilarín - Los gigantones de Pilarín, 63 x 63 cm