El debat estatutari del 1932 - Joan Coromines...15 El debat estatutari del 1932 Així, doncs, per...

1

El debat estatutari del 1932Teresa Abelló Güell

3

El debat estatutari del 1932

5

El debat estatutari del 1932Teresa Abelló Güell

6

Primera edició (edició núm. 289) Barcelona, novembre de 2007

© by Teresa Abelló Güell (Elisenda Barbé Pou [biografies])

© Parlament de Catalunya Parc de la Ciutadella, s/n · 08003 Barcelonawww.parlament.cat · A/e: [email protected]. 933 046 635 · Fax 933 046 636

Procedència de les imatgesACD Arxiu del Congrés dels Diputats (Madrid)AGA Arxiu General de l’Administració (Alcalá de Henares) - Fons Cultura.

Mitjans de Comunicació Social de l’Estat. BiografiesAHCB-AF Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Arxiu FotogràficAHCB-H Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - HemerotecaAHFRC Arxiu Històric Fundació Rafael Campalans (Barcelona)

ANC Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès), diversos fons: — Generalitat de Catalunya (Segona República) — Manuel Duran i Bas - Lluís Duran i Ventosa — Francesc Macià — Fundació Pau Casals — Gabriel Casas i Galobardes, cortesia de Núria Casas Formiguera

FRC Fundació Rafael Campalans (Barcelona)BPR-CEHI Biblioteca del Pavelló de la República - Centre d’Estudis Històrics Internacionals (Barcelona)

BPC Biblioteca del Parlament de Catalunya (Barcelona)FJI-AF Fundació Josep Irla - Arxiu Fotogràfic (Barcelona)FWFF Fundación Wenceslao Fernández Flórez (la Corunya)HMM Hemeroteca Municipal de Madrid

Fotografia de la coberta: manifestació a favor de l’Estatut de Catalunya (14.04.1931) [modificada]. ANC - Fons Gabriel Casas i GalobardesFotografia del pròleg: Carles Fargas

Impressió: Impresiones Generales, SA Enquadernació: Relligats Flama, SA Tiratge: 1.000 exemplars

ISBN: 978-84-393-7587-6DL: B-37.134-2007

Al CD

Documents visuals

República Catalana Macià-Companys [fragment]. Filmoteca de Catalunya (Barcelona). Autor desconegutArribada d’Azaña [fragment]. Filmoteca de Catalunya. Llobet Gràcia

Documents sonors

Proclamació de la República Catalana. Col·lecció particularAprovació de l’Estatut. Col·lecció particular

Documents textuals

Diaris del Congrés dels Diputats. Arxiu del Congrés dels DiputatsDiscursos de lliurament de l’Estatut. Biblioteca del Parlament de CatalunyaPrimera sessió de la Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya. Arxiu Nacional de CatalunyaRecull d’articles de premsa publicats a Madrid i Barcelona. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Hemeroteca,

Biblioteca del Pavelló de la República - Centre d’Estudis Històrics Internacionals i Hemeroteca Municipal de Madrid

Impressió i gravació: Estudi gràfic Trespuntzero

DL: B-49.213-2007

BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP

Abelló Güell, TeresaEl debat estatutari del 1932Text en català, castellà i anglès. BibliografiaISBN 978-84-393-7587-6I. Catalunya. Parlament II. Títol1. Catalunya. Estatut (1932) - Història 2. Polítics - Catalunya - Biografia 3. Polítics - Espanya - Biografia 4. Catalunya - Política i govern - 1931/1939 5. Espanya - Política i govern - 1931/1939342.4(467.1)“1932”(091)

7

Taula de continguts

9

Pròleg . . . . .11

Introducció . . . . .17 El lideratge polític del catalanisme . . . . .19 Precedents de l’Estatut . . . . .21 El Pacte de Sant Sebastià . . . . .23 Tres dies de República Catalana . . . . .27

L’EstatutdeNúria . . . . .31 El Govern provisional de la Generalitat . . . . .33 L’Avantprojecte d’estatut . . . . .35 L’Estatut a Madrid . . . . .51 Biografies dels redactors de l’ Estatut de Núria . . . . .56 Edició oficial de l’Estatut de Núria . . . . .67

L’EstatutalesCorts . . . . .77 La Constitució i l’Estatut: «L’Estat integral» . . . . .79 L’Estat integral . . . . .81 Els parlamentaris catalans . . . . .84 L’Estatut de Núria passa pel sedàs de la Constitució . . . . .86 Comportament dels diversos grups al Parlament . . . . .90 Intervencions parlamentàries . . . . .95 Biografies de parlamentaris en el debat a Madrid . . . . 108 Text discutit a les Corts de la República . . . . 135

Labatallaentorndel’Estatut . . . . 141 Repercussions al carrer de la disputa parlamentària . . . . 143 La premsa davant l’Estatut . . . . 154

L’Estatutqueesvaaconseguir . . . . 173 L’aprovació de l’Estatut . . . . 175 Text oficial de l’Estatut de Catalunya . . . . 193

Bibliografia . . . . 205

Eldebateestatutariode1932 . . . . 211

The1932debateonthestatute . . . . 261

11

Pròleg

1212

Ernest Benach i PascualPresident del Parlament de Catalunya

13L’Estatut del 1932 va ser el primer estatut d’auto-

nomia que va tenir Catalunya. En el context de la Se-

gona República Espanyola, el debat i la transformació

de l’estructura territorial de l’Estat exemplificaven a

la perfecció l’estira-i-arronsa entre les nacionalitats

històriques i el poder unitari i centralista estatal. En

aquest sentit, la redacció de l’Estatut d’autonomia va

comportar per a Catalunya el reconeixement efectiu de

l’autonomia territorial, la definició de les institucions

d’autogovern i l’establiment i el repartiment de compe-

tències d’acord amb el nou marc estatal, malgrat que

el text final no satisfés la totalitat de les aspiracions

d’autogovern expressades pel poble de Catalunya a

l’Estatut de Núria.

A l’agost del 1931 s’aprovà —per mitjà d’un plebiscit

popular i amb un 99% de vots afirmatius— el Projecte

d’estatut, redactat a partir del reconeixement del dret

d’escollir el futur del poble català, tal com reflecteix el

seu preàmbul: «del dret que té Catalunya, com a poble,

a l’autodeterminació de la restauració de la unitat ca-

talana en proclamar-se la República, i de l’estat de dret

creat pels decrets de 21 d’abril i de 9 de maig d’aquest

any». I en un altre paràgraf del mateix preàmbul queda

clar l’anhel que va guiar la redacció d’aquest projecte:

«la voluntat de Catalunya no resulta expressada del tot

en els articles de l’Estatut, i les seves reserves obligades

vénen d’anhels fervorosament manifestats per l’opinió

pública pel que toca a l’estructuració general de l’Estat,

a l’escola primària, a l’exèrcit i a la defensa de la pau.

Catalunya vol que l’Estat espanyol s’estructuri d’una

manera que fes possible la federació entre tots els pobles

hispànics, ja establerta de moments per mitjà d’Estatuts

particulars com el nostre, ja d’una manera gradual.»

Un text avançat i que marcava un horitzó nacional de

relació amb l’Estat.

El 9 de setembre de 1932, després d’una forta cam-

panya d’afirmació espanyola i anticatalana i d’una

llarga i feixuga discussió parlamentària, les Corts de

la República van aprovar definitivament l’Estatut del

1932, que quedà ben lluny del projecte inicial que ha-

via rebut un suport massiu en el referèndum popular

convocat a Catalunya. Els canvis afectaven la cooficia-

litat del català i del castellà, en comptes de l’oficialitat

exclusiva del català; es disminuïen les competències

executives i minvaven també els recursos econòmics

procedents dels impostos, entre altres. Malgrat aques-

tes retallades significatives, malgrat la decepció i les

esperances frustrades, el text va ser una eina útil que

reprenia la tradició parlamentària de Catalunya, si més

no fins al temps de la dictadura franquista. Un text que

institucionalitzava l’autogovern amb el nom definitiu

de Generalitat de Catalunya, en un poder legislatiu, el

Parlament de Catalunya; un poder executiu, integrat

pel president de la Generalitat, que la representava al

més alt nivell, i el Consell Executiu, i un poder judici-

al, que culminava en el Tribunal de Cassació. La llista

d’atribucions de la Generalitat, fins llavors impensable,

incloïa el control de l’educació i la sanitat, l’establiment

de la llengua catalana com a llengua oficial, i la gestió i

la supervisió de l’ordre públic, entre altres competències

de la Generalitat restituïda.

L’autonomia política per a Catalunya constituïa,

doncs, la resposta a una reivindicació nacional i política

mantinguda en el temps, gairebé, fins i tot, contra la

història. O dit d’una altra manera, el reconeixement de

Catalunya com a realitat nacional existent a l’Estat resolia

14

TeresaAbellóPròleg

el deute amb una nació que havia demanat durant molt

de temps un règim propi d’autogovern. De fet, aquesta va

ser una de les grans qüestions que el règim de la Segona

República Espanyola —tot just proclamada— es va veure

obligat a resoldre amb urgència. Es va acordar donar

solució a la qüestió catalana en el sentit de reconèixer els

drets col·lectius nacionals. Tanmateix, un cop concedit el

règim d’autonomia a Catalunya, l’encaix d’aquesta amb

l’Estat continuà sent un dels eixos centrals que determinà

la realitat i el debat polític del Govern de la República.

El context històric de la Segona República (1931-

1936) va ser propici per a la recuperació, si més no en

part, dels drets que els catalans havien perdut amb la

promulgació del Decret de Nova Planta, arran de la

derrota militar catalana per l’exèrcit de Felip V l’any

1714, en la Guerra de Successió. De llavors ençà, i

mantenint el desig intacte, transmès de generació en

generació, el poble català havia aspirat a recuperar les

seves llibertats i els seus drets col·lectius. Així, Catalunya

reprenia el fil de la seva història com a nació.

El llibre El debat estatutari del 1932 fa un repàs

concís i conscient justament de tot l’intens procés de

gestació, discussió i aprovació del nou sistema de rela-

cions institucionals entre Catalunya i l’Estat espanyol,

des del fort lideratge que va exercir el catalanisme po-

lític, passant pel Pacte de Sant Sebastià, l’Avantprojecte

d’estatut aprovat per Catalunya i la batalla a l’entorn del

text estatutari a les Corts, a Madrid. Per tant, hi ha la

perspectiva àmplia i la intenció de transmetre una visió

global i al més completa possible de la tramitació del

text i de la realitat del país en la dècada de 1930. Una

mirada, amb la serenitat que dóna el pas del temps, a

uns anys convulsos, intensos i que van marcar la història

d’aquest país.

Tant és així que el Projecte d’estatut, el text primi-

geni aprovat per la ciutadania l’any 1931, abans de la

tramitació estatal, ha esdevingut un referent, una fita

en la memòria col·lectiva nacional. Per això, l’esperit

d’aquella proposta sorgida de la voluntat sobiranista

dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, una pro-

posta de relació bilateral amb Espanya liderada per una

classe política valenta i avançada al seu temps, ha estat

molt present en el procés de redacció del nou Estatut

de Catalunya del 2006.

L’acord del 30 de setembre de 2005 al Parlament de

Catalunya va sumar la majoria de les forces polítiques

de la cambra amb un horitzó comú: la millora de l’auto-

govern de Catalunya per a donar resposta als principals

problemes de la societat catalana contemporània i la

posada al dia de la relació de Catalunya amb l’Estat.

Aquest text, aquest acord, és hereu directe del text del

1932.

Catalunya té reptes de país, necessitats comunes, que

han de passar obligatòriament per sobre de conflictes

ideològics, partidistes o personalistes. Avui, com ahir,

ens cal unitat. Unitat per a superar dificultats col-

lectives. Unitat, però no només dels partits polítics a

l’hora d’exigir el que Catalunya necessita, sinó unitat

de país. De fet, aquesta unitat ens ha calgut sempre, al

llarg de la nostra història, i quan l’hem perduda, les

conseqüències han estat funestes. Malgrat la tossuderia

dels fets, malgrat les resistències amb què es troba una

vegada i una altra, el poble català sempre ha superat els

embats de la història quan ha anat a l’una.

15

Eldebatestatutaridel1932

Així, doncs, per als propers reptes a què Catalunya

ha de fer front (el desplegament de l’Estatut, una millor

gestió dels fluxos migratoris, les infraestructures i les

telecomunicacions, entre altres) cal la força de tothom,

cal que empenyem tots en una mateixa direcció. La

defensa dels interessos de Catalunya necessita tothom.

Ja no podem tornar enrere però sí que podem encarar

el present i el futur de la millor manera possible, amb

la força i l’èxit que dóna la unitat.

Aquesta obra, El debat estatutari del 1932, és un tre-

ball rigorós i ben documentat sobre el procés de redacció

i aprovació de l’Estatut d’autonomia de 1932. És un

llibre ple d’interès, de qualitat, un repàs històric d’una

etapa complexa del nostre passat recent, les influències

del qual arriben fins als nostres dies. Però també, en certa

manera, és una reivindicació del llegat d’una època, del

significat, de l’esperit, de les ànsies de llibertat del poble

de Catalunya. La llibertat de les persones, la llibertat

d’una nació: Catalunya.

Ernest Benach i Pascual

President del Parlament de Catalunya

17

Introducció

18

Auca editada per la Unió Catalanista, amb una visió particular i romàntica de la Història de Catalunya. Col·lecció particular

19El 9 de setembre de 1932, les Corts de la Segona Repú-blica Espanyola van aprovar l’Estatut d’autonomia de Ca-talunya, una llei que atorgava a Catalunya l’estatus de «región autónoma dentro del Estado español, con arreglo a la Constitución de la República y al presente Estatuto». El text aprovat era el resultat d’un debat llarg i tens sos-tingut al Parlament de Madrid que va implicar tota la so-cietat espanyola, però per fi l’Estat espanyol assumia una aspiració que el catalanisme perseguia d’una manera ex-plícita des de feia dècades.

Ellideratgepolíticdelcatalanisme

Durant anys el partit de la Lliga Regionalista, creat el 1901, s’havia erigit en portaveu quasi hegemònic de les reivindicacions catalanistes i havia aconseguit, malgrat les dificultats per a obtenir el vot popular barceloní, el predo-mini en la vida política catalana, per damunt de tota altra formació catalanista. Aquesta superioritat queda demos-trada pel fet que el partit va aconseguir controlar instituci-ons com les diputacions de Barcelona i Girona —des del 1907—, la Mancomunitat de Catalunya —des del 1914— i l’Ajuntament de Barcelona —des del 1915. La Lliga de-fensava un programa de «nacionalització» interna de Ca-talunya, com a pas previ per a assolir l’autonomia, i estava disposada a intervenir en la política espanyola, convençu-da de poder col·laborar en la modernització de l’Estat.

Quan la Lliga va irrompre en la vida política es va pre-sentar com a defensora d’un catalanisme pretesament in-terclassista, però a poc a poc va anar accentuant el caràc-ter conservador. Entre 1917 i 1923 l’actuació de la Lliga anava oscil·lant entre la pressió autonòmica, centrada en el Govern de la Mancomunitat i en la campanya pro Esta-tut de 1918-1919, i la participació intermitent en el Govern de l’Estat. El subterfugi utilitzat insistentment pels seus di-rigents per a referir-se a l’accidentalisme polític d’aquesta

situació —resumit en l’eslògan de Cambó en la campanya autonomista: «Monarquia?, República?, Catalunya!»— no podia amagar que, a partir del 1917, davant el perill crei-xent de veure’s desbordada a Catalunya per les forces an-timonàrquiques, s’anés acostant als partits dinàstics, com ho demostren les successives entrades al Govern. La greu crisi social que es visqué a Catalunya aquells anys va ac-centuar el conservadorisme del partit, i la necessitat de frenar el moviment obrer el va portar a col·laborar tàcita-ment amb el cop d’estat de Primo de Rivera. Finalment la passivitat dels dirigents de la Lliga davant el cop d’estat, l’acceptació de la Dictadura com un mal menor i, un cop caiguda aquesta, la defensa de la Monarquia posada de manifest en l’impuls, amb la decidida intervenció de Cam-bó, del Centre Constitucional (constituït a Madrid el 3 de març de 1931) van desacreditar el partit regionalista da-vant el catalanisme més popular i va quedar estigmatitzat com el partit de l’ordre.

L’acció colpista de Primo de Rivera (1923) s’havia ma-quinat amb l’aquiescència de les classes dirigents de l’oli-garquia agrària, la burgesia industrial i la Corona, que li van donar suport, i es va consumar amb la inhibició d’am-plis sectors socials que el sistema no havia sabut integrar. Tradicionalment s’ha destacat el caràcter provisional que hom va voler veure en el cop d’estat per a explicar les ad-hesions que va generar entre sectors determinats i l’apa-tia, o inhibició, que van demostrar altres. Però no es pot passar per alt que les solucions de «mà dura» tenien un ampli predicament en l’Europa d’aquells anys, on amplis sectors filosofaven sobre la debilitat i la ineficiència de les democràcies liberals, i denunciaven la corrupció del sis-tema, la qual cosa era particularment clara a l’Estat es-panyol.

La complaença amb què alguns sectors regionalistes havien acceptat les primeres declaracions del general va fer que la Lliga, a pesar que el 1924, esperonada per l’an-ticatalanisme manifest de Primo de Rivera, va fer pública

20

TeresaAbellóIntroducció

Francesc Cambó, dirigent de la Lliga Regionalista, en una intervenció per a Ràdio Barcelona. AHCB-AF. Alexandre Merletti

21

Eldebatestatutaridel1932Precedents de l’Estatut

la seva oposició a la Dictadura, ja no pogués recuperar el lideratge perdut. Durant la Dictadura, formacions po-lítiques republicanes, fins aleshores molt desarticulades i minoritàries, havien anat assumint la funció representa-tiva que havia tingut la Lliga en el camp del catalanisme, i quan va caure la Monarquia es van convertir en l’alterna-tiva viable de lideratge de les aspiracions autonòmiques.

El 1922 s’havia consolidat un seguit de grups naciona-listes, i la defensa del catalanisme passava a mans de la petita burgesia i de sectors més populars. Un sector jo-ve s’havia separat de la Lliga i havia fundat Acció Catala-na, sota la direcció de Jaume Bofill i Mates, Antoni Rovira i Virgili, i Lluís Nicolau i d’Olwer. El mateix any 1922, Fran-cesc Macià va crear l’organització independentista i mi-litaritzada Estat Català, el programa de la qual preveia la possibilitat d’una federació de pobles hispànics, fet que tindria ressò uns anys més tard en l’Avantprojecte d’esta-tut redactat a Núria. Al camp, l’antiga Federació d’Obrers Agrícoles de Catalunya es transformà en el sindicat agrí-cola Unió de Rabassaires, que va restar sota la influèn-cia de Lluís Companys i, més tard, d’Esquerra Republi-cana de Catalunya. El 1923 Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret van rebutjar el centralisme del PSOE i fun-daren la Unió Socialista de Catalunya.

La Dictadura va alimentar un clima generalitzat de de-safecte i de desprestigi de la Monarquia. En els moments d’últim sospir del règim el republicanisme veia la neces-sitat de fer un gran pacte entre forces afins per a plante-jar una alternativa d’esquerra amb elements catalanistes i obreristes. Les propostes de vertebració de l’esquer-ra van ser diverses, i les encapçalaven, des de posicions dispars, homes com Rovira i Virgili, Companys, Domin-go, i Macià des de l’exterior. Es prefiguraven dues línies: la que encapçalava Rovira i Virgili, més centrista, i la del grup de L’Opinió, a la qual s’adherien sectors més obre-ristes. Rovira i un grup de militants van abandonar Acció Catalana a començament del 1930 per la indefinició del

moviment respecte al republicanisme, i van fundar Acció Republicana de Catalunya. Per la seva banda, el grup que es prefigurava a l’entorn del diari L’Opinió impulsava una entesa entre els diferents sectors catalanistes i del movi-ment obrer, que es va concretar en la publicació del Ma-nifest d’Intel·ligència Republicana, el març del 1930; era un pas endavant en la recerca d’una via convergent, però no es va aconseguir anar més enllà de simples comitès de coordinació. Paral·lelament a aquestes propostes cal des-tacar la presència de partits i nuclis obrers que es volien reforçar refermant la seva identitat; de la fusió d’aquests en va sortir el Bloc Obrer i Camperol (BOC).

Un darrer esforç es va fer el 1931, tot just un mes abans de les eleccions municipals de l’abril. L’esquerra social i el catalanisme, veient que havia arribat el moment de donar el cop definitiu a la Monarquia, i convençuts de la incapa-citat d’aquesta i dels seus partidaris per solucionar el pro-blema català, van unir la lluita republicana i l’autonòmica en la Conferència d’Esquerres Catalanes, que tingué lloc a Sants (del 17 al 19 de març de 1931). D’aquí en va sor-tir el partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), per la unió del Partit Republicà Català, d’Estat Català, del grup de L’Opinió i de sectors independents del republicanisme catalanista. El mes següent, ERC, amb el vot obrer i me-nestral, va guanyar a Catalunya les eleccions municipals que van portar a la proclamació de la Segona República; de retruc, el nou partit aconseguia el poder a Catalunya i assumia el lideratge del procés autonòmic, que culminà amb l’aprovació de l’Estatut del 1932.

Precedentsdel’Estatut

Al llarg de la seva història el catalanisme polític havia fet diversos intents de concreció d’un poder autonòmic que no es va materialitzar fins al 1919, quan els diputats de la Mancomunitat de Catalunya i els parlamentaris catalans

22


al Congrés dels Diputats van aprovar un projecte d’estatut d’autonomia, que va comptar amb l’adhesió dels munici-pis catalans, però que ni tan sols va arribar a ser discutit al Congrés.

Tanmateix, aquest no era el primer programa de govern que s’elaborava. Ja el 1883, els republicans federals, pri-mers impulsors del catalanisme polític, havien redactat un projecte de constitució d’un estat català i, el 1892, l’agru-pació Unió Catalanista aprovà unes bases per a una cons-

titució regional catalana, les conegudes com a «Bases de Manresa», que resten com a referent en la història del ca-talanisme. A partir del 1901, quan els partits dinàstics van ser desplaçats definitivament de la circumscripció de Bar-celona per la Lliga Regionalista i els republicans, la qües-tió de l’autonomia va anar agafant entitat, i la Mancomu-nitat, constituïda el 1914 com a conseqüència del decret promulgat pel Govern Dato, que autoritzava les diputaci-ons provincials de les regions a mancomunar-se amb fina-litats administratives, no satisfeia les aspiracions autonò-miques de ningú.

La lluita per l’autonomia de Catalunya es reprengué l’any 1918. Des del novembre d’aquell any i fins al fe-brer del 1919, la campanya autonomista va ser molt in-tensa, i Espanya va viure «el problema català» amb mol-ta vehemència. Les condicions històriques i polítiques del moment hi van ajudar. L’acció es va produir en el context de la signatura de l’armistici que posà fi a la Guerra Eu-ropea i l’esclat reivindicatiu de les nacionalitats, fomen-tat per la proclamació dels Catorze punts de Wilson. Tot plegat s’esdevenia enmig de l’enfonsament dels imperis centrals (Rússia, Alemanya i Àustria - Hongria) que vivien les revolucions respectives, el ressorgiment de nacionali-tats irredemptes i l’eclosió soviètica. Es donava un con-junt de factors que aquí van facilitar l’acostament entre el republicanisme espanyol, d’una banda, i el nacionalisme d’esquerres, republicà per definició, i l’obrerisme, de l’al-tra, que a Catalunya constituïen l’alternativa al règim mo-nàrquic.

El 10 de novembre, un dia abans que se signés l’armis-tici, el dirigent republicà Francesc Layret va pronunciar una conferència en què resumia l’actitud del Partit Repu-blicà Català; el seu discurs va tenir molt en comú amb la confluència de circumstàncies que, uns anys més tard, van portar l’autonomia a Catalunya en el marc de la Sego-na República. Layret propugnava l’ideal nacionalista i de-mocràtic que ell reivindicava per a l’esquerra, i es presen-

«Bases de Manresa». Document elaborat per la Unió Catalanista el 1892. Representen la primera concreció del catalanisme polític. Col·lecció particular

23

Eldebatestatutaridel1932El Pacte de Sant Sebastià

tava com a federalista i no separatista. El diari obrerista La Lucha ho va reproduir: «Cuando hablo del reconoci miento de la nacionalidad catalana me refiero a su pleno y abso-luto reconocimiento político, económico y administrativo dentro de la República federal española. [...] el problema de Cataluña solo puede resolverse en horas de revoluci-ón o en tiempos de conmoción internacional. Es ésta una razón más que abona nuestra significación intensamente revolucionaria.»

En aquestes circumstàncies la Lliga va intentar cana-litzar de nou el catalanisme i s’esforçava a obtenir algun grau d’autonomia per a Catalunya. Al mateix temps volia impedir que l’esquerra catalanista, representada pel Partit Republicà Català de Francesc Layret i Marcel·lí Domingo, agafés el monopoli del moviment, i procurava separar tota possible coincidència del catalanisme d’esquerra amb el moviment obrer. La Lliga es debatia entre l’esperança de pactar amb un parlament, sempre esquerp, i la necessitat estratègica de no negar la sobirania de Catalunya i atan-sar-se al republicanisme, tot i que el considerava poc ca-talanista. Després del fracàs del Govern Maura - Cambó, i per tant de la voluntat de la Lliga d’hegemonitzar el Go-vern, aquesta inicià un moviment de reflux cap a la política catalana i se centrà en el projecte d’estatut abans esmen-tat, instrumentalitzant el poder que tenia en la Man co mu-nitat. Aquesta iniciativa també era defensada per repu-blicans i nacionalistes d’esquerra, i és en aquest context que Francesc Cambó i Marcel·lí Domingo van intervenir al Congrés en favor de l’autonomia. El Consell de la Manco-munitat va lliurar al cap del Govern, García Prieto, les Ba-ses per a l’autonomia de Catalunya, redactades per una comissió mixta de parlamentaris i consellers. Les desavi-nences sobre la petició catalana van precipitar la caiguda del Govern i la substitució de García Prieto per Romano-nes. El projecte va ser rebutjat per les Corts, la qual cosa comportà la retirada de tots els diputats catalans del Parla-ment. En un clima de màxima tensió política, Romanones

encarregà a una comissió extraparlamentària d’elaborar un nou projecte d’autonomia per a Catalunya, mentre, per la seva banda, l’Assemblea de la Mancomunitat redacta-va el seu propi Estatut. Aquest darrer va ser aprovat per la Mancomunitat (el 25 de gener de 1919) amb l’adhesió immediata de l’Assemblea de Municipis de Catalunya. Els dos projectes eren incomparables; el de la Mancomunitat parlava d’autonomia, i el del Govern, de descentralització. Les discussions sobre ambdós projectes van arribar a un punt mort abans que fossin presentats a les Corts, men-tre a Ca ta lunya l’entesa republicanoautonomista comen-çava a fer aigües a causa de les lluites socials, especial-ment cruentes a Barcelona. Aquestes es van agreujar en els anys següents fins a arribar, amb la presència del pis-tolerisme, a l’enfrontament de classes més dur viscut fins al moment a Catalunya, que està en la base dels suports a la Dictadura de Primo de Ribera.

A pesar del fracàs immediat del projecte autonomis-ta, el clima col·lectiu i la consciència política que culminà tota una història d’esforços del catalanisme no foren en va. Durant la Dictadura el catalanisme va radicalitzar els seus plantejaments, va fundar noves organitzacions i es va identificar decisivament amb el republicanisme i l’es-querra. El Projecte d’estatut elaborat per la Mancomunitat va ser un referent per a l’Estatut de Núria, i la discussió de l’Avantprojecte a les Corts republicanes va tornar a plante-jar, amb més o menys diferències i amb altres protagonis-tes, la qüestió central debatuda els anys 1918 i 1919.

ElPactedeSantSebastià

L’any 1930 va ser d’intensa activitat antimonàrquica. Els republicans, de tota tendència i de tot l’Estat, s’esforça-ven a impulsar una acció conjunta. Finalment es concertà una trobada dels diversos partits a la seu d’Unión Repu-blicana de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930).

24


A pesar de la voluntat i de les urgències per a reestruc-turar-se, l’esquerra catalana encara estava força desuni-da en un moment en què a la resta d’Espanya ja s’estava pactant el nou règim. Per tant els partits que van anar a Sant Sebastià hi van anar en nom propi i no pas com a representants de l’esquerra catalana. Allí, a més dels am-fitrions, s’hi va reunir una mostra àmplia de republicans: A. Lerroux, del Partit Republicà Radical; M. Azaña, d’Ac-ción Republicana; M. Domingo, A. de Albornoz i A. Ga-larza, del Partit Republicà Radical Socialista; N. Alcalá Zamora i M. Maura, per la Derecha Liberal Republicana; S. Casares Quiroga, de la Federación Republicana Galle-ga. A títol personal hi van participar I. Prieto, F. Sánchez Román, F. de los Rios, i J. Ortega y Gasset. De Catalunya hi van assistir: M. Mallol, d’Acció Republicana de Catalu-nya; J. Aiguader, d’Estat Català, i M. Carrasco i Formigue-ra, d’Acció Catalana.

Els acords que es van prendre establien que els re-presentants catalans donaven suport al comitè republicà que presidia Alcalá Zamora, i que de facto, era un govern provisional de la futura República, a canvi que aquest es comprometés a donar una solució jurídica al problema ca-talà, sota la fórmula d’un estatut o una constitució autòno-ma, que en paraules de J. Aiguader seria «proposada lliu-rement pel poble de Catalunya i acceptada per la majoria dels catalans expressada en referèndum votat per sufragi universal»; aquest referèndum més tard hauria de ser sot-mès a l’aprovació de les Corts constituents, en la part que feia referència a la delimitació d’atribucions entre el Go-vern de l’Estat i el Govern autònom de Catalunya. A pesar de l’escassa presència de partits catalans, el pacte seria assumit en un futur immediat per tots; era el símbol del fet que el catalanisme lligava la seva sort als republicans i, com diu Aiguader, «A San Sebastián, Catalunya féu ac-te de fidelitat revolucionària». Posteriorment, en ple debat parlamentari sobre l’Estat integral, seria reiteradament al-ludit, tant per ses senyories com per la premsa.

A mitjan octubre s’aconseguí crear a Catalunya un co-mitè revolucionari, que actuava en coordinació amb el de Madrid, en el qual també eren representats els socialistes. En un clima social tens, marcat per vagues i sublevacions, la situació s’aclaria dins l’esquerra. Domingo es trasllada-va definitivament a fer política a Madrid; Rovira, que veia fracassar el seu projecte de crear un grup dominant, es reunificava de bell nou amb Acció Catalana —ara recon-vertida al republicanisme— i, plegats, fundaven el Partit Catalanista Republicà (març del 1931). Companys s’ori-entava cap al grup de L’Opinió i amb els partits abans es-mentats van anar cap a la Conferència d’Esquerres; Macià havia retornat de l’exili el mes de febrer, i hi va arrossegar Estat Català. D’aquesta trobada, com s’ha dit, en va sortir ERC; el nou partit, a pesar de la seva extrema joventut, tenia homes de pes a ciutats i comarques, i, per sobre de tot, el carisma de Macià.

La nova correlació de forces creada a Catalunya tenia poc a veure amb el grup polític que havia anat a Sant Se-bastià, però el Pacte va ser assumit per tots. Quan es va proclamar la República, el Govern provisional que va assu-mir el poder el 14 d’abril de 1931 reflectia en la seva com-posició l’equilibri de les forces alineades en el compromís adoptat l’agost del 1930: N. Alcalá Zamora presidia la Re-pública i era una garantia de moderantisme, igual que M. Maura, germà de Gabriel, que havia estat part de l’últim govern de la Monarquia. El vell republicanisme, el repre-sentaven els radicals (Lerroux i Martínez Barrio) i els radi-calsocialistes (Domingo i Albornoz). L’autèntica novetat era la presència dels socialistes (tres ministres, Prieto, Largo Caballero i Fernando de los Ríos), i expressant el que es va anomenar «el fermento jacobino de la nueva ola republi-cana», Manuel Azaña, conegut intel·lectual, que en aquell moment era una incògnita política. Finalment la voluntat d’incorporar les aspiracions «regionals» en el marc de les llibertats republicanes incloïa una representació explícita-ment catalanista, Nicolau i d’Olwer, i galleguista, Casares

25

Eldebatestatutaridel1932El Pacte de Sant Sebastià

Companys, durant la proclamació de la República Espanyola des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra

26


Francesc Macià s’adreça als ciutadans després de proclamar la República Catalana des del balcó del Palau de la Generalitat de Barcelona. AHCB-AF. Josep Domínguez (14.04.1931)

27

Eldebatestatutaridel1932Tres dies de República Catalana

Quiroga. D’una manera immediata van aparèixer damunt la taula els temes fonamentals, que es van fer visibles en l’activitat parlamentària, el tractament dels quals s’havia compromès a Sant Sebastià: la reforma agrària, la defensa de la República i l’imperatiu de les aspiracions nacionalis-tes, que es va conèixer amb el nom genèric de «la qüestió catalana».

TresdiesdeRepúblicaCatalana

Cap al migdia del dia 14 d’abril, Companys, anticipant-se al Comitè Revolucionari de Madrid, va proclamar la Repú-blica Espanyola des del balcó de l’Ajuntament de Barcelo-na. Immediatament Macià, seguit d’altres membres del seu partit, es dirigí a la plaça de Sant Jaume. Va sortir al balcó de l’Ajuntament, on ja onejava una improvisada ban-dera republicana al costat de la bandera de Catalunya, i amb veu emocionada però forta va proclamar la Repúbli-ca Catalana, i en va assumir la representació màxima:

«En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Cata-là, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Fede-ració de Repúbliques Ibèriques ajudant-les a instaurar el nou règim amb totes les nostres forces.

»Queda, des d’aquest moment, format el govern de la República Catalana, que es reunirà al Palau de la Gene-ralitat. Els qui formaran el govern de Catalunya estaran, d’ací endavant, disposats a defensar les llibertats del nos-tre poble, a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la República.»

Macià, als seus setanta-dos anys, començà a treballar amb l’extraordinària vitalitat que hom li reconeixia. Es va enviar la notícia de la proclamació de la República Catala-na a tots els municipis de Catalunya, al Govern republicà de Madrid, que tot just s’havia format hores després de la proclamació de la República Catalana, a les ambaixades,

etc. Es va formar un govern provisional i van ser designats els nous càrrecs. Lluís Companys va ser nomenat governa-dor civil, i Jaume Aiguader, nou alcalde de Barcelona. El general Despujol va ser destituït com a capità general de Catalunya, i en lloc seu es va nomenar el general Eduar do López Ochoa, vell amic de Macià i republicà convençut. Enmig del rebombori, el lerrouxista Emiliano Iglesias havia ocupat el Govern Civil, però en va ser desallotjat per Lluís Companys, que s’hi presentà acompanyat de gent de la CNT, d’Estat Català i del catalanisme republicà.

Tres dies després de la proclamació de la República les coses van canviar. A la tarda del dia 17 van arribar a Bar-celona tres ministres del nou Govern republicà per parla-mentar amb Macià. De bon principi el Govern provisional no va veure clar el plantejament de República Federal que la proclamació de l’Estat Català dins la Federació de Re-públiques Ibèriques feia suposar. Tot i admetre uns com-promisos previs, consideraven que la situació era un obs-tacle per a la concòrdia necessària per a consolidar la República a tot l’Estat.

La delegació que va arribar de Madrid era integrada per tres ministres: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domin-go i Lluís Nicolau i d’Olwer, els dos últims, catalans. Des-prés d’un tens estira-i-arronsa, Macià va renunciar a la República Catalana a canvi de constituir un poder polític català autònom, que es va decidir denominar Generalitat, recuperant el nom històric del Govern català, i en espera d’un estatut d’autonomia que el Govern es comprometia a aprovar. La renúncia que va esdevenir de la reunió va ser un plantejament pragmàtic amb la finalitat de facilitar la consolidació de la titubejant República Espanyola i dona-va una fórmula viable per al Govern a Catalunya.

2828


Text del discurs de Francesc Macià en què proclama la República Catalana. Es va enviar a tots els ajuntaments de Catalunya. ANC - Fons Francesc Macià (14.04.1931)

2929

Eldebatestatutaride1932Tres dies de República Catalana

Text mecanografiat de Francesc Macià per a ser lliurat a la premsa, en què dóna a conèixer que es renuncia a la República Catalana i s’accepta la nova fórmula, la Generalitat. ANC - Fons Francesc Macià (18.04.1931)

Ordres emeses pel nou capità general de Catalunya per a la difusió de la proclamació del nou règim i el manteniment de l’ordre públic. ANC - Fons Francesc Macià (14.04.1931)

31

L’Estatut de Núria

Manifestació a favor de l’Estatut a Barcelona. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes

33ElGovernprovisionaldelaGeneralitat

La Generalitat, fins a l’aprovació de la Constitució, va viure, com la resta d’institucions republicanes, un període d’inte-rinitat marcat per la voluntat de pervivència de la sobirania de Catalunya. Tanmateix, aquesta es va poder mantenir amb renúncies més o menys grans i estava hipotecada pel reconeixement de la voluntat sobirana de les Corts consti-tuents. De fet, des que es va constituir, el Govern provisional de la Generalitat va practicar una autonomia relativament àmplia, limitada d’una manera formal per la inexistència d’una legislació autonòmica detallada, i obligada política-ment a mantenir les millors relacions possibles amb el Go-vern de la República. En aquest període el Govern provisio nal de la República i el de la Generalitat van mantenir una situ-ació de compromís, sostinguda pel reconeixement que hom feia del Pacte de Sant Sebastià. La Generalitat es veia forçada a consolidar urgentment la posició sobirana que li era reconeguda interinament, per a poder pressionar les Corts mitjançant fets consumats.

Després del 14 d’abril, la República va començar a fun-cionar a base de decrets. El 21 d’aquell mateix mes el Go-vern provisional va publicar un decret de regulació, mentre no poguessin actuar les Corts constituents, del funciona-ment del Govern en els diversos territoris. Feia referència al règim general que afectava les províncies; mencionava els cabildos insulars i la Diputació Foral de Navarra, preservava les atribucions que corresponien a les províncies basques en nom del concert econòmic, i al·ludia a la Generalitat de Catalunya, la qual cosa significava el reconeixement ofici-al de la institució. El decret, ultra reinstaurar la Generalitat, n’establia provisionalment les institucions: el Govern i l’As-semblea de Representants dels ajuntaments. Desapareixi-en del territori català les diputacions provincials, i el Govern provisional tenia competència per a dictar les disposicions que cregués pertinents per a l’organització de l’Assemblea amb representants dels ajuntaments acabats d’elegir.

Sobre aquesta base legal es començà a treballar. El ca-ràcter definitiu no s’assoliria fins després de l’aprovació de l’Estatut per les Corts constituents. En aquest interval Macià va accelerar al màxim tots els actes per a estruc-turar la Generalitat; encara no havien reaccionat tots res-pecte a Catalunya i el nou règim de Macià ja treballava, la qual cosa va provocar nombroses friccions. El Govern de la Generalitat va començar a governar sobre la base d’un decret d’autoorganització publicat el 28 d’abril de 1931 (BGC 1 / 30.05.1931), pel qual s’establien els diversos òr-gans que l’integraven. El va redactar Amadeu Hurtado, amb la col·laboració de Jaume Carner i del president de l’Audiència de Barcelona, Oriol Anguera de Sojo, i també hi van intervenir els advocats Martí Esteve i Joan Casano-vas. Era urgent comptar amb una estructura legal, i el text, enllestit a corre-cuita, es publicà amb data del 28 d’abril. Les presses i l’actuació, de vegades impulsiva i de vega-des recelosa, dels uns i dels altres feien que les picabara-lles fossin constants.

Macià va donar a conèixer el decret de la Generalitat sense informar del seu contingut el Govern provisional de la República. El ministre de la Governació, Miguel Maura, se sentí molest per la inclusió de la figura de «ministres» de la Generalitat. Maura, que mantenia moltes reticències respecte al president de la Generalitat i la seva actuació, va fer pública una nota, recollida en les seves memòries, en què declarava: «Me importa mucho que conste que cualquiera que sean los nombres con que se designen a sí mismas las autoridades de Cataluña, las atribuciones del Poder Central ni se delegan, ni se renuncian, ni se en-tregan. El Pacto de San Sebastián se cumplirá al pie de la letra, y hasta tanto que no hayan procedido los Ayun-tamientos de Cataluña a redactar el proyecto de Estatuto, que éste haya sido aprobado en plebiscito regional, y, por último, discutido y votado en las Cortes Constituyentes, el Poder Central no hará cesión de ninguna de las atribucio-nes que le competen.»

3434

TeresaAbellóL’Estatut de Núria

El 24 de maig de 1931, els regidors dels ajuntaments catalans van elegir els seus representants a la Diputació de la Generalitat, que havia de redactar l’Estatut. Text lliurat per la Generalitat provisional a la premsa en el qual figuren el nom dels diputats elegits, el nombre de vots obtinguts i la filiació política de cadascú. ANC - Fons Francesc Macià (24.05.1931)

35

Eldebatestatutaridel1932L’Avantprojecte d’estatut

En aquell moment ja era habitual que tothom es re-metés al Pacte de Sant Sebastià, però cadascú en feia una interpretació particular. Macià, per la seva banda, es mostrà ofès pel to emprat per Maura i es va emparar en el compromís pres pels ministres del Govern provisional de la República, en la reunió que va finiquitar la breu Re-pública Catalana. Novament calia conciliar posicions en-tre ambdós governs i, en aquesta ocasió, l’encarregat de gestionar, en nom de Macià, un compromís amb el Go-vern provisional fou A. Hurtado, que es desplaçà a Ma-drid. Finalment, amb la intervenció decidida d’Azaña, el decret del 28 d’abril va ser aprovat pel Consell de Minis-tres. Aquest decret establia la composició de la Generali-tat: un Govern provisional, o Consell, format pel president i els consellers; una assemblea de representants dels mu-nicipis, anomenada Diputació Provisional de la Generali-tat, i uns comissaris delegats del Govern de la Generalitat a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona.

El Govern de la Generalitat heretava les competències de les desaparegudes diputacions, podia resoldre per de-cret totes les qüestions d’interès general que no interfe-rissin en les matèries reservades al Govern provisional de la República, i tenia la potestat de convocar la Diputació sempre que ho cregués convenient. Les dificultats més grans a l’inici d’aquest període interí eren de tipus eco-nòmic. La Generalitat només disposava dels diners de les desaparegudes diputacions provincials.

La Diputació Provisional de la Generalitat, la compon-drien els representants dels ajuntaments de Catalunya, elegits segons les normes dictades pel Govern de la Ge-neralitat: els districtes electorals es feien coincidir amb els partits judicials; tots els regidors elegits eren electors, menys els que no haguessin estat proclamats per la Jun-ta del Cens. Aquest era un punt delicat, ja que es podia al·ludir a una hipotètica irregular constitució dels consis-toris a Catalunya, resultat de les directrius imposades per Macià durant els dies de la República Catalana segons les

quals només s’havien de constituir els ajuntaments que acceptessin el nou ordre. En aquest sentit l’Esquerra no va fer concessions, la qual cosa va provocar l’abstenció de la Lliga, de la Federació Socialista, dels federals, dels jaumins (carlins) i dels radicals, que van mantenir un únic representant a la Diputació. Tanmateix, el procediment garantia una majoria coherent dins l’Assemblea, en sinto-nia amb el Govern provisional de la Generalitat, la qual co-sa li permetria realitzar ràpidament el seu programa.

El 24 de maig els representants dels ajuntaments cata-lans es van reunir a la capital del partit judicial correspo-nent per designar els seus representants, un per districte, als quals se’n van afegir dos que escollien els consellers de Barcelona, Badalona, Sant Adrià de Besòs i Santa Co-loma de Gramanet, i nou més per Barcelona. Un total de quaranta-sis diputats (BGC 3 / 01.06.1931) entre els quals l’Esquerra tenia, com era previsible, una majoria aclapa-radora. La funció essencial d’aquesta Diputació estava re-lacionada amb l’Estatut de Catalunya. Li corresponia pre-sentar la ponència de l’Estatut i organitzar el plebiscit dels ajuntaments de Catalunya. Inicialment era la Diputació que havia d’aprovar l’Avantprojecte d’estatut, però un de-cret del Govern provisional de la República (9 de maig de 1931) va imposar que l’Estatut havia de ser acceptat per la mateixa assemblea i pels municipis abans que fos sot-mès a plebiscit popular. Aquestes condicions treien pes polític a la Diputació en l’aprovació de l’Estatut.

L’Avantprojected’estatut

Els representants dels municipis es van reunir per primera vegada el 9 de juny a l’edifici de l’antiga Diputació de Bar-celona, sota la presidència de Jaume Carner. L’objectiu primer era, com hem dit, l’elaboració de l’Estatut, i no es plantejà cap altra via que la inserció de Catalunya en una república federal. Immediatament es va nomenar la Po-

36


Francesc Macià, amb Jaume Carner, president de la comissió designada per la Diputació Provisional de la Generalitat per redactar l’Estatut, al Palau de la Generalitat. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (14.04.1931)

37


nència de l’Estatut. La componien onze diputats —Josep Puig i Pujades, Antoni Xirau i Palau, Pere Mías Codina, Domingo Piñana i Homedes, Lluís Companys, Josep Den-càs, Rafael Campalans, Jaume Bofill i Matas, Martí Esteve i Guau, Pere Coromines i Muntanya i Josep M. Serraclara i Costa—, el Consell de la Generalitat i els presidents de la Generalitat i de la Diputació. Les minories hi eren repre-sentades, tot i que s’hi mantenia el domini de l’Esquer-ra. Es partia d’una rotunda victòria electoral de les forces catalanistes d’esquerra, i en van quedar al marge la Lliga i els radicals de Lerroux; es prescindia així del catalanisme de dreta, al qual reiteradament s’havia imputat, amb raó, d’haver col·laborat amb la monarquia, malgrat que havia actuat en l’oposició bona part del regnat d’Alfons XIII.

Tot seguit es va designar una comissió redactora; la for-maven un representant d’Esquerra Republicana (Anto-ni Xirau), un de la Unió Socialista de Catalunya (Rafael Campalans), un del Partit Català Republicà (Martí Este-ve) i dos independents (Jaume Carner, que actuava com a president, i Pere Coromines).

A la segona sessió de la Diputació, Macià va fer llegir un missatge referent a la tasca que havien de fer els dipu-tats, que provocà noves friccions amb el Govern de la Re-pública. Macià va retreure la promesa feta pels ministres que es desplaçaren a Catalunya a negociar sobre la Ge-neralitat, segons la qual es comprometien a delegar funci-ons d’ensenyament, d’economia i de treball, de les quals només havia estat concedida una part de les d’ensenya-ment. En el seu discurs Macià al·ludí al no-compliment d’aquests compromisos i les seves paraules van provocar una ràpida reacció a Madrid: l’11 de juny, el Consell de Ministres va lliurar una nota a la premsa amb relació al missatge de Macià a la Diputació Provisional, en què es reiterava en la seva interpretació dels acords de Sant Se-bastià i refermava la sobirania de les futures Corts cons-tituents per a resoldre la qüestió catalana. Referent a les delegacions de funcions, deia: «Pel que fa a les afirmaci-

ons segons les quals ha existit un compromís no acom-plert per part d’algun Ministeri, cal declarar que no ha existit cap compromís oblidat del Govern, sinó una decla-ració personal i col·lectiva de predisposició d’ànim favo-rable que s’ha traduït progressivament en mesures reco-negudes pel mateix senyor Macià» (La Veu de Catalunya, 12.06.1931). En realitat el Govern de la República volia subratllar el fet que si havia pres mesures favorables a Catalunya no era perquè s’hi sentís obligat per cap acord o pacte, sinó que eren mesures fonamentades en la bona predisposició unilateral del Govern de la República.

El ministre de Treball, Largo Caballero, se sentí directa-ment al·ludit i irritat per les afirmacions de Macià. Tot ple-gat va provocar rèpliques i contrarèpliques reproduïdes a La Veu de Catalunya. De fet, darrere del problema que van generar les paraules de Macià s’intueix ja l’enfrontament latent entre els socialistes i el Govern de la Generalitat, la política del qual, segons el PSOE, afavoria els anarcosindi-calistes en detriment de la UGT. Aquest enfrontament va continuar més tard en la discussió de l’Estatut a les Corts i es manifestà principalment al voltant de la competència en qüestions de legislació social. En aquells moments era un incident més, però era també un avís que Catalunya no obtindria, de cara al futur, massa facilitats del Govern de la República perquè les Corts acceptessin l’Estatut que Cata-lunya començava a elaborar. S’evidenciava un distancia-ment progressiu entre la Generalitat i el Govern provisional de la República, i un enfrontament amb els socialistes del PSOE que veien la Generalitat com un perill per als interes-sos de llur sindicat, la UGT. Davant d’aquestes perspecti-ves el Govern de la Generalitat forçà la consolidació dels acords de Sant Sebastià per tots els mitjans al seu abast.

Els encarregats de redactar l’Estatut es van reunir a l’ho-tel de la vall de Núria, lloc que li va donar nom, i el 20 de juny el projecte ja estava llest. La ponència redactora va lliurar l’Avantprojecte al Consell de la Generalitat, i aquest encarregà a un grup de polítics catalans (Carner, Hurtado,

38


Campalans) que exposessin en privat al Govern espanyol el text elaborat. Segons Hurtado la discussió va discórrer en un clima de gran cordialitat. Alcalá Zamora hi va intro-duir algunes esmenes que foren acceptades pel Consell de la Generalitat, i intentà retardar l’aprovació de l’Estatut a Catalunya fins que les Corts haguessin estat constituïdes, amb la finalitat de poder copsar l’opinió dels partits abans de ser discutit. Aquesta darrera proposta no va ser accep-tada. El 14 de juliol la Diputació Provisional es va reunir per examinar el text, oficialment sense la participació del Govern de la Generalitat, que va ser aprovat sense massa dificultats, i es van adoptar els acords següents: «Primer. S’aprova el Projecte d’Estatut redactat per la Ponència no-menada a la sessió del dia 11 de juny proppassat, amb les esmenes que li han estat incorporades. Segon. Sotmeti’s l’Estatut aprovat al plebiscit d’Ajuntaments i al referèndum popular que disposa l’apartat b de l’article 22 del decret de la Generalitat del 15 de maig darrer. Tercer. Adreci’s a tots els Ajuntaments de Catalunya, amb data d’avui, una còpia íntegra de l’Estatut reformat. Quart. Els Ajuntaments hau-ran d’emetre el seu vot aprovant o refusant el projecte en sessió que cadascun d’ells haurà de celebrar necessària-ment abans o per tot el dia vint-i-sis del mes de juliol cor-rent. Cinquè. Els Ajuntaments trametran a la Generalitat, el mateix dia de la sessió, una còpia certificada de l’acta, en la part que faci referència al plebiscit. Sisè. El Projec-te d’Estatut serà sotmès al referèndum popular el dia 2 d’agost vinent. La votació es farà d’acord amb el mateix cens que ha regit en les darreres eleccions legislatives. El butlletí de vot contindrà la pregunta: “¿Accepteu el Pro-jecte d’Estatut aprovat per la Diputació de la Generalitat?” L’elector votarà “sí” o “no”. Setè. Per a completar l’orga-nització del plebiscit i del referèndum queda facultada la Mesa presidencial, per tal que, d’acord amb el Govern de la Generalitat i les Comissaries, realitzi les gestions perti-nents fins a la seva aprovació per les Corts constituents de la República. Vuitè. La Diputació acorda pregar al pre-

sident de la Generalitat que s’adreci a tots els diputats de Catalunya a les Corts constituents, encomanant-los la de-fensa d’aquest projecte d’Estatut per tal que sigui incorpo-rat a la Constitució de la República.» (BGC 6 / 17.07.1931). Tot seguit, el 17 de juliol un decret de la presidència dicta-va les disposicions necessàries per a organitzar el plebiscit als ajuntaments i per al referèndum popular.

La reacció a Catalunya dels partits davant l’Estatut va ser molt mesurada. Les minories li van donar suport;

Microfitxa (7,6 x 4,7 cm) enquadernada en pell feta pel gravador Ricard Ordinas. Porta la dedicatòria: «A en Francesc Macià, símbol de les aspiracions de Catalunya». ANC - Fons Francesc Macià

39


Lluhí, d’Esquerra, va assenyalar que «potser hauria vol-gut anar més enllà. Però en redactar-lo s’ha tingut en compte, s’ha tingut una cura exquisida que fos un Esta-tut que poguessin votar tots els catalans» (La Publicitat 15.07.1931). Que l’Estatut era obra de tots era quelcom que intentaven subratllar tots els responsables. Els repre-sentants d’Esquerra responien d’aquesta manera a la crí-tica de partidisme que hom va fer més endavant a l’Esta-tut, a despit del fet que els resultats de les eleccions de diputats del 28 de juny havien confirmat l’hegemonia del partit a Catalunya.

En termes generals, el projecte d’Estatut fou acceptat favorablement per quasi tota la premsa de Catalunya. A la fi tots els partits i les forces polítiques catalanes, tant si havien participat en l’elaboració com si no, es van mostrar disposades a donar-hi suport. Les divergències es fona-mentaren en detalls concrets i aspectes parcials. Aquest fet explica el vot absolutament favorable que rebé al ple-biscit popular del 2 d’agost de 1931. La majoria criticava com havia estat elaborat, la qual cosa, en el fons, repre-sentava una disconformitat amb el nou bloc hegemònic de partits que l’Esquerra acabdillava. Les crítiques es re-ferien a la insuficiència autonòmica (Lliga, federals, BOC) al suposat contingut doctrinal, ja fos religiós (tradicionalis-me catòlic) o social i econòmic (marxistes i sindicalistes). També hi havia actituds d’acceptació indiferent (anarquis-tes, PSOE) i de prevenció i acceptació recelosa (PRR). Gaziel escrivia a La Vanguardia (17 de juliol): «El Estatuto ha quedado reducido ya a estas horas a un Estatuto auto-nómico lleno de sensatez y cordura que no ha asustado a nadie, y el sindicalismo tendrá que adaptarse igualmente a las estrictas posibilidades de la realidad. Entonces, ¿qué va a quedar de la amalgama extremista?»

La Lliga Regionalista va expressar les seves reserves respecte al procediment seguit, però hi va donar suport. En el mateix sentit es va manifestar la Derecha Liberal Re-publicana de Cataluña. El Partido Republicano Democrá-

tico Federal, els federals històrics de Pi i Margall, en clara decadència a Catalunya, l’acceptaven però en criticaven les limitacions. Els carlins denunciaven el partidisme del text, manifestaven la seva disconformitat en la redacció i l’orientació ideològica en matèries concretes com la reli-gió, però valoraven el reconeixement de la personalitat de Catalunya que el text representava i «donaven permís» als seus seguidors per a votar-lo afirmativament.

La campanya de signatures a favor de l’Estatut va ser impressionant. Portada del llibre en què van expressar l’adhesió a l’Estatut persones residents a Barcelona procedents de fora de Catalunya. ANC - Fons Generalitat de Catalunya (Segona República) (14.04.1932)

4040


Notes de premsa sobre assumptes diversos fetes públiques per la Generalitat provisional. ANC - Fons Francesc Macià (01.08.1931)

La Generalitat provisional no va descuidar les relacions amb els representants de la premsa estrangera a Barcelona. Escrit on s’explica la trobada amb periodistes. ANC - Fons Francesc Macià (03.08.1931)

4141


La premsa donava a conèixer les activitats de la Generalitat provisional fins als detalls més nimis. Nota lliurada a la premsa per a ser publicada. ANC - Fons Francesc Macià (04.08.1931)

Després que Macià hagués lliurat el Projecte d’estatut al Govern de la República, arreu van començar les manifestacions a favor i en contra del text. Escrit que acompanyava el llibre de signatures de suport a l’Estatut que un grup de ciutadans nascuts fora de Catalunya va lliurar al president de la Generalitat. ANC - Fons Francesc Macià (07.08.1931)

42


La Federació Socialista Catalana (PSOE) l’acceptava en nom de la unitat a Catalunya. El Partit Republicà Radical, en compliment del que s’havia pactat a Sant Sebastià, es pronunciava a favor de l’Estatut, i es reservava les modifi-cacions que s’hi poguessin introduir durant el debat a les Corts. L’anarcosindicalisme va mostrar formalment la seva indiferència. Tanmateix, en el congrés extraordinari que la CNT havia celebrat l’11 de juny, quan la crisi entre la Con-federació i els grups burgesos de la naixent República ja es posava de manifest, havien defensat els estatuts d’autono-mia de les diverses regions, sempre que contribuïssin al progressisme social. No es definien en cap cas contra l’au-tonomia catalana, i l’acord adoptat deixava veure la simpa-tia respecte a ERC, que no tardaria a dividir la CNT, tot en-carant-la amb els grups més durs d’Estat Català i d’ERC, al poder. Per la seva banda, el BOC, representant de l’obre-risme nacionalista d’inspiració marxista i amb certa base cenetista, es manifestava disconforme amb el text perquè no recollia les seves aspiracions nacionalistes, i pel seu contingut reformista i burgès, però recomanava el vot afir-matiu ja que votar-hi en contra seria alimentar la reacció.

L’Estatut aprovat tenia cinquanta-dos articles, agrupats en vuit títols:

Títol I: Del territori i de les ciutats de Catalunya.Títol II: Atribucions del Poder de la República i de la Generalitat de Catalunya.Títol III: De la Generalitat de Catalunya.Títol IV: De les finances.Títol V: Dels conflictes de jurisdicció.Títol VI: De les garanties dels ciutadans.Títol VII: De l’adaptació de serveis.Títol VIII: Règim transitori.Era un desideràtum federalista (fins i tot preveia un go-

vern comú per als Països Catalans), que no va ser recollit per la Constitució (aprovada el desembre de 1931), la qual considerava Espanya com un estat integral. Hurtado, que hi va tenir una participació activa, ens en resumeix el con-

tingut: «L’Estatut era, dintre d’un respecte total al principi de l’autonomia, una obra de ponderació i de sensatesa. Després de l’afirmació autonomista i de declarar l’oficialitat de la llengua catalana amb l’ús del castellà en les relacions amb l’administració central de l’Estat, es classificaven les facultats de sobirania en tres seccions que eren: una sobre les matèries en les quals corresponia a l’Estat la legisla-ció i l’execució, una altra sobre aquelles la legislació de les quals corresponia a l’Estat i l’execució a Catalunya, i una

Full volant que es va distribuir el mateix dia del plebiscit. BPR-CEHI

43


Durant la campanya en favor del «sí», es va demanar la mobilització de les dones a favor de l’Estatut, tot i que elles encara no podien votar. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)

darrera sobre matèries de competència de Catalunya en legislació i execució. Les més importants entre aquestes eren les relatives a l’ensenyament, el dret civil, obres públi-ques, justícia i ordre públic, i s’establien per separat les re-gles d’ordenament i administració de les nostres finances. Però la novetat essencial respecte altres projectes anteri-ors era la de concretar les institucions polítiques de Catalu-

nya en la Generalitat, constituïda pel president, el Consell o Govern i el Parlament, sense cap altre poder que, com el d’un governador general, tingués la representació del Go-vern central. L’Estat tenia per a les seves funcions priva-tives les autoritats corresponents, que eren, en resum, el general de la Divisió militar, el delegat d’Hisenda i el cap d’Obres Públiques en les de caràcter nacional.»

44


El que es va aprovar a Núria era, malgrat tot, un estatut moderat; González Casanova, en el seu llibre Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), s’hi refereix: «la mo-deració i el capteniment de l’Estatut de Núria foren captats per la dreta liberal i pels diaris d’ordre de Barcelona», tot i així considerava el règim federal com l’únic marc cohe-

rent on es podia desenvolupar una autèntica autonomia, i la referència al principi d’autodeterminació es mantenia.

Els ajuntaments van efectuar el plebiscit municipal el 26 de juliol. Tots el van aprovar. El clima era d’eufòria ge-neralitzada, i la premsa publicava el resultat de les actes que els ajuntaments anaven remetent a la Generalitat.

El «sí» a l’Estatut va ser massiu. En la campanya, hi van participar tots els sectors socials i es van emprar tots els mitjans a l’abast. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)

45


Cartell sobre el posicionament de diversos polítics espanyols a favor d’un estatut. BPR-CEHI

46


Estand a la Rambla de Barcelona en què es demanaven signatures de suport a l’Estatut. El cartell que hi ha a sobre diu: «¡Aragoneses!, ¡Andaluces!, ¡Asturianos!, ¡Castellanos!, ¡Gallegos!, ¡Vascongados!, ¡Isleños! firmad en los pliegos de homenaje a Catalunya en la persona del gran patricio Macià.» ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes (01.07.1931)

S’especificava si era aprovat per aclamació, unanimitat o majoria, sense que sigui possible entrar en massa matisa-cions més.

La campanya propagandística prèvia al referèndum po-pular havia estat molt intensa. Les conferències i els actes polítics se succeïren i hom distribuí gran quantitat de fulls,

proclames, etc. La ràdio i l’aviació van col·laborar al costat de diverses entitats ciutadanes a difondre-la i a demanar el vot favorable. El Projecte d’estatut fou editat profusament i reproduït en els diaris regionals. Els eslògans anaven dirigits a tots els sectors de la població i apel·laven tant al republi-canisme i al reformisme social, com al catalanisme.

47


La campanya pro Estatut va mobilitzar tota la societat, que es va expressar en el plebiscit i estampant la signatura. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)

48


El violoncel·lista Pau Casals votant el dia en què es va celebrar el plebiscit de l’Estatut. ANC. Fundació Pau Casals

Començava una nova etapa política que les dones sabien que també era seva. Fent campanya per l’Estatut. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)

49


Palau de Justícia de Barcelona. Francesc Macià escolta la lectura dels resultats de l’escrutini de la votació de l’Estatut a Catalunya. AHCB-AF. Josep Domínguez (06.08.1931)

50


El president de la Generalitat i altres autoritats a les escales del Palau de Justícia després de l’escrutini de la votació per la Junta del Cens. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (06.08.1931)

51

Eldebatestatutaridel1932L’Estatut a Madrid

El 2 d’agost l’Estatut va ser votat per referèndum po-pular amb una participació aproximada del 75% del cens i amb el 99% de vots afirmatius. Les dones, privades del vot, reuniren 400.000 signatures d’adhesió al document de Núria. L’abstenció fou globalment del 25%, però a la ciutat de Barcelona, les abstencions i els vots negatius, nuls i en blanc van arribar quasi al 38%. Tanmateix, no s’han de treure conclusions precipitades, ja que si bé els vots en contra a Barcelona van ser uns tres mil, el nombre d’habitants de la ciutat que no havien nascut a Catalunya passava dels cent cinquanta mil. L’11 d’agost el Govern de la Generalitat va declarar oficial el Projecte d’estatut.

Tot seguit l’Estatut s’havia de portar a les Corts. El 13 d’agost de 1931 el president de la Generalitat provisional, Francesc Macià, va fer lliurament del Projecte de l’estatut al president del Govern provisional de la República per re-metre’l a les Corts constituents.

L’EstatutaMadrid

Mentre, el 28 de juny s’havien fet eleccions generals a les Corts constituents. Els resultats confirmaven a Catalunya el pes del bloc ERC-PCR-USC, responsable de l’elabora-ció de l’Estatut. En aquells comicis la victòria de l’esquer-ra fou claríssima. El clima que es va crear en la campa-nya electoral va col·laborar a la radicalització de l’esquerra social i, sens dubte, preparà l’èxit del futur referèndum so-bre l’Estatut. Hom iniciava un procés d’agitació social se-riós, com a pressió de la classe obrera catalana sobre el règim que havia sortit victoriós gràcies al seu suport con-juntural. Arreu es vivia una bona dosi de conflictivitat la-boral, alguns dirigents de l’Esquerra es van començar a inquietar per la magnitud d’aquest triomf i se’ls començà a aparèixer, altra vegada, l’espectre revolucionari.

Al marge d’aquests esdeveniments, el procés de trami-tació de l’Estatut anava seguint el seu curs. Una vegada

el projecte va estar en mans del Govern de la Generalitat, Hurtado, complint la promesa feta setmanes abans a Al-calá Zamora i d’acord amb Macià, va anar cap a Madrid, amb Carner, per fer conèixer el projecte al Govern provisi-onal. Era la primera anada de l’Estatut a Madrid. El viatge havia de ser privat, però la presència d’ambdós al Congrés —a causa de la insistència d’Alcalá Zamora— per a pre-sentar les seves respectives actes de diputats, va treure privacitat a la visita. Hurtado ho refereix així: «Tothom va saber que Carner i jo érem a Madrid, on se’ns havia ajun-tat Rafael Campalans, i que estudiàvem amb el Govern de la República l’Estatut d’autonomia de Catalunya, com deia Alcalá, dintre d’una perfecta cordialitat i coincidència de pensament i de propòsit. En unes entrevistes amb el president del Govern ens va presentar algunes observa-cions de redacció per a fer més precisos els termes de determinats articles i ens va sotmetre unes quantes esme-nes de caràcter administratiu i d’importància secundària; però aquest estudi fet en comú, amb el contrast natural d’idees oposades o almenys diferents, havia de tenir una gran influència en l’actitud coratjosa que hauria de pren-dre Alcalá Zamora a favor dels Estatuts d’autonomia en discutir-se la Constitució.» Tant Hurtado com Carner van tornar a Catalunya convençuts que la força de persuasió i l’autoritat política d’Azaña eren el suport més important amb què comptava Alcalá Zamora dins el Govern per a solucionar el que des d’alguns sectors de la resta de l’Es-tat s’interpretava com «el problema de Catalunya».

Macià, per la seva banda, va reunir els parlamentaris ca-talans acabats d’escollir, que havien d’anar a les Corts cons-tituents i els va demanar explícitament el suport a la redac-ció de l’Estatut, quan comencés la discussió parlamentària. Tanmateix, volia escoltar impressions i explicacions dels que havien anat a Madrid; tots van acceptar les esmenes de de-tall proposades per Alcalá Zamora, les quals van passar al text del Projecte d’estatut. Tot seguit alguna cosa va canviar. Hurtado ho explica: «No sé el que devia passar aquells di-

52


es a Madrid, probablement una conversa amb la fracció de desesperats del nou partit radical socialista, perquè durant la reunió ens va telefonar el jove Lluhí Vallescà des d’aque-lla capital per demanar amb gran vehemència, en nom pro-pi i dels amics Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar, que, per interès polític de gran transcendència, suspenguéssim in-definidament l’Assemblea a fi d’ajornar l’aprovació de l’Es-tatut fins a després de quedar constituïdes les noves Corts i conèixer l’actitud dels partits.» Les picabaralles internes entre els impulsors del projecte havien començat.

Aquesta petició, com ja s’ha dit, es va rebutjar de ple i es va seguir el programa previst, però era obvi que els proble-mes ja havien començat. La Diputació es va convocar i J. Carner va defensar el text redactat des de la presidència.

Superat el tràmit, A. Hurtado i J. Tarradellas van orga-nitzar el plebiscit, el primer es va encarregar de solucio-nar els aspectes jurídics, i el segon, de preparar els actes de propaganda.

Un cop aprovat i plebiscitat l’Estatut, l’activitat política es va desplaçar a Madrid, tot esperant la resolució de les Corts constituents. El 13 d’agost de 1931, Macià va marxar, acla-

mat per multituds, cap a Madrid, portant l’Estatut. L’acom-panyaven els parlamentaris Aiguader, Puig i Ferreter, Riera Puntí, Selvas, Carrasco Formiguera, Sbert, Gassol, i el di-putat del Parlament de Catalunya Trabal. El mateix dia de l’arribada a Madrid, a dos quarts de sis de la tarda, es va fer efectiu el lliurament de l’Estatut al president del Govern provisional de la República, al Palau de la Presidència. Per les declaracions d’Hurtado, que consultà amb Alcalá Za-mora i Azaña, semblava que l’Estatut havia estat ben re-but. Però oficialment el Govern no féu cap declaració refe-rent a l’Estatut i mantingué la seva posició segons la qual tota decisió corresponia a les Corts constituents.

El 18 d’agost el president Niceto Alcalá Zamora va pre-sentar el projecte a les Corts espanyoles. En aquell mo-ment hom destacava la bona predisposició amb què es va rebre la missió. Però quan, nou mesos més tard, va començar la discussió de l’Estatut a les Corts, les coses havien canviat. El debat es va eternitzar; durant més d’un any, el text de l’Estatut va donar lloc a discussions apas-sionades a favor i en contra de l’autonomia, i va dividir i oposar polítics i intel·lectuals de signe divers.

53


Francesc Macià a l’Estació de França, anant cap a Madrid per presentar el Projecte d’estatut al Govern de la República. Acompanyant el president es va desplaçar a Madrid una gran caravana automobilística. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes.

54


Francesc Macià, la seva filla, Jaume Aiguader, alcalde de Barcelona, i la seva dona són rebuts a l’arribada a l’hotel de Madrid.FJI-AF - Fons Francesc Macià (14.08.1931)

55


Reunió de parlamentaris catalans. Drets, d’esquerra a dreta: Antoni Xirau, Josep Tarradellas, Joan Selves, Joan Puig i Ferreter, Antoni Jiménez, Rafael Campalans, Ventura Gassol, Amadeu Hurtado, Gabriel Alomar, Joan Lluhí i Antoni M. Sbert. Asseguts, d’esquerra a dreta: Ramon Franco, Miquel Santaló, Jaume Aiguader, Lluís Companys, Francesc Macià, Lluís Nicolau i d’Olwer i Jaume Carner. FJI-AF - Fons Francesc Macià

56

Rafael Campalans i Puig FRC

Biografies dels redactors de l’ Estatut de Núria

57RafaelCampalansiPuigBarcelona, 1887 - Torredembarra, 1933

Rafael Campalans i Puig va ser un dels redactors de l’Avant-projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya en represen-tació de la Unió Socialista de Catalunya, i posteriorment va ser un dels seus defensors a les Corts espanyoles. Junta-ment amb Carner i amb Hurtado, va presentar a Madrid l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia a Alcalá Zamora.

A diferència dels polítics que van formar part de la po-nència redactora de l’Estatut, la majoria dels quals eren advocats i juristes, Campalans era enginyer industrial. En els seus viatges per a ampliar coneixements a Holanda, Bèlgica, Anglaterra, França, Suïssa i Alemanya va entrar en contacte amb la política i amb el moviment socialista europeu vinculat a la Segona Internacional. Tan bon punt va tornar a Espanya, es va afiliar al Partit Socialista Obrer Español (PSOE).

Des del 1914 Rafael Campalans va formar part de la Mancomunitat de Catalunya, i d’aquesta manera va anar adquirint una gran experiència en la gestió pública. Inicial-ment va ser designat director de Serveis d’Obres Públiques i el 1922 va ser nomenat secretari general d’Ensenyament Tècnic i Professional, per la seva vinculació al món edu-catiu, molt especialment a l’Escola del Treball, de la qual era professor i director des del 1918. Amb la Dictadura de Primo de Rivera va ser destituït de tots els seus càrrecs a la Mancomunitat i a l’Escola del Treball. Tot i això, junta-ment amb altres companys també acomiadats de l’Escola del Treball, va fundar l’Ateneu Polytechnicum, que va tenir una gran afluència d’estudiants matriculats.

Rafael Campalans i altres companys de la federació ca-talana del PSOE tenien fortes divergències d’opinió amb la direcció central del partit pel fet català i el tema sindical. Les diferències van acabar per ser tan grans que Cam-palans, Serra i Moret, Alomar i altres es van escindir del PSOE i, el juliol de 1923, van fundar la Unió Socialista de

Catalunya (USC). Durant els anys de clandestinitat sota la Dictadura de Primo de Rivera, Campalans, home fort del socialisme català, va assumir el lideratge del nou grup i va participar en els moviments revolucionaris i opositors.

Amb la proclamació de la Segona República, Campa-lans va sortir elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, designat conseller d’Instrucció Pública en el Govern pro-visional de la Generalitat de Catalunya i escollit membre de la ponència redactora de l’Estatut de Núria. El juny de 1931 va ser elegit diputat a les Corts constituents, i com a tal va participar en la defensa de l’Estatut d’autonomia en l’hemicicle espanyol. D’aquesta tasca en sorgí l’obra Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña, en què Campalans va aplegar alguns dels seus discursos parlamentaris en defensa de l’Estatut, que posen de manifest la crispació que hi va haver a les Corts en aquelles discussions.

En aquell moment de plenitud política i personal, Rafa-el Campalans va morir ofegat l’any 1933, quan només te-nia quaranta-sis anys, mentre es banyava a les platges de Torredembarra.

58


Jaume Carner i Romeu FJI-AF - Fons Francesc Macià

59

Eldebatestatutaridel1932Biografies dels redactors de l’ Estatut de Núria

JaumeCarneriRomeuEl Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934

Jaume Carner i Romeu, prestigiós advocat i polític, va ser un dels redactors del primer Projecte d’estatut d’autono-mia de Catalunya, amb el càrrec de president de la ponèn-cia redactora, la qual va cloure el text a Núria el 20 d’agost de 1931. Carner també es va encarregar de presentar-lo a Madrid a Alcalá Zamora.

La vinculació de Jaume Carner a la política es va produ-ir amb el naixement de diferents iniciatives catalanistes a final del segle XIX. Primer va ser membre de la Unió Cata-lanista; més endavant, del Centre Nacional Català, i des-prés, de la Lliga Regionalista, per la qual va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1901. En aquest partit, Jau-me Carner sempre va defensar la tendència republicana i d’esquerra davant la més conservadora, encapçalada per Prat de la Riba, fet que el convertí en el polític de referèn-cia del catalanisme entre els ambients més populars i en un dels promotors i posterior fundador del Centre Naciona-lista Republicà —que més tard va ser la Unió Federal Na-cionalista Republicana (UFNR), escissió de la Lliga.

El 1907 va accedir al càrrec de diputat a les Corts pel Vendrell, en la candidatura de Solidaritat Catalana. Va ocu-par l’escó de diputat fins al 1916, any en què no va ser re-elegit. Arran d’això va decidir allunyar-se de la política i de-dicar-se més intensament a la seva professió, l’advocacia. En aquests anys d’inactivitat pública, Jaume Carner es va convertir en un dels advocats més prestigiosos de Catalu-nya. Tenia un coneixement molt ampli de la legislació i de l’economia del país per l’exercici de la seva tasca professi-onal, que va plasmar en l’edició de diversos treballs.

La proclamació de la Segona República va fer tornar Jaume Carner al món de la política al costat de Francesc Macià. El juny de 1931 va ser elegit diputat a les Corts constituents per Esquerra Republicana de Catalunya, i va ser elegit pels membres de la Diputació Provisional de la

Generalitat de Catalunya per a la comissió que havia de redactar l’Avantprojecte de l’Estatut de Núria. Carner po-dia aportar a aquest projecte tota la seva experiència vital: personalment, era un republicà convençut i un catalanis-ta per definició; políticament, tenia una àmplia experiència tant en les institucions locals com en les governamentals; professionalment, coneixia en profunditat el món legislatiu, el jurídic i l’econòmic. Va ser el president de la ponència redactora de l’Estatut.

Jaume Carner va continuar compromès amb el projec-te republicà. El seu prestigi personal i polític va fer que, a final de 1931, fos designat ministre de Finances del segon Govern Azaña, càrrec des del qual va fer una gestió efi-caç, va plantejar la reforma tributària i va elaborar el primer pressupost de la República. Tot i la seva excel·lent tasca, el càncer que patia el va obligar a dimitir el càrrec el juny de 1933. Un any després va morir a Barcelona.

60


Pere Coromines i Montanya FJI-AF

61


PereCorominesiMontanyaBarcelona, 1870 - Buenos Aires, 1939

Pere Coromines i Montanya, polític, economista i escriptor, va participar en la ponència redactora de l’Estatut d’auto-nomia i, més endavant, un cop aquest va ser aprovat, va ser membre de la Comissió de Traspàs de Serveis, que ha-via de controlar el traspàs de competències de l’Estat a la Generalitat.

Coromines va entrar en contacte amb el món de la políti-ca a les darreries del segle XIX. Va simpatitzar amb els cor-rents nacionalistes i anarquitzants, a partir de la seva vin-culació amb el grup de la revista L’Avenç, la revista àcra-ta Ciencia Social i la colla del Foc Nou. Arran d’aquests contactes amb els grups anarquistes barcelonins se’l va relacionar amb l’atemptat del carrer dels Canvis Nous, el 1896, pel qual va ser detingut i condemnat en el procés de Montjuïc a vuit anys de presó, que li van ser commu-tats un any més tard pel desterrament a França. L’amnistia que li va ser concedida li va permetre de tornar a l’Estat i treballar com a funcionari a l’Ajuntament de Barcelona, al costat d’Ildefons Sunyol, i es va encarregar de les tasques vinculades a la gestió econòmica de la municipalitat. Alho-ra va reprendre la militància política. Primer es va afiliar a la Unió Republicana de Salmerón i després a la Unió Fe-deral Nacionalista Republicana, de la qual va ser el màxim dirigent en el moment de la seva fundació, el 1909. Per aquest partit va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Bar-celona i diputat a Corts, càrrec que va ocupar del 1910 al 1916.

El fracàs polític de la Unió Federal Nacionalista Republi-cana va causar en Coromines el mateix efecte que en Jau-me Carner. En perdre l’escó de diputat es va allunyar de la política i es va concentrar tant en la seva professió, l’ad-vocacia i l’economia, com en la seva passió, la literatura.

En aquest període, professionalment, va excel·lir especial-ment pel seu vessant d’economista.

En proclamar-se la Segona República va ser cridat per Esquerra Republicana de Catalunya com a membre de la ponència redactora de l’Avantprojecte d’estatut d’autono-mia. El van avalar tant la seva experiència política en les diferents instàncies públiques com el prestigi com a eco-nomista. Coromines, conscient del seu deure envers la pà-tria, va acceptar aquesta responsabilitat, i més endavant també va ser l’encarregat de vetllar pel correcte traspàs de competències cap a la Generalitat de Catalunya.

Durant l’etapa republicana va ser conseller de Justícia i Dret de la Generalitat i diputat a Corts per Lleida en re-presentació d’Esquerra Republicana, càrrec que va revali-dar en les eleccions del febrer de 1936. Amb l’esclat de la Guerra Civil fou designat comissari general dels museus de Catalunya, càrrec des del qual va intentar salvaguardar el patrimoni artístic català. Al final del conflicte es va exiliar, primer a França i després a l’Argentina.

62


Martí Esteve i Guau AGA

63


MartíEsteveiGuauTorà, 1895 - Ciutat de Mèxic, 1977

Martí Esteve i Guau, polític, publicista i advocat, va ser mem-bre de la ponència encarregada de redactar l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia de Catalunya en representació del Partit Catalanista Republicà, també conegut com a Acció Catalana Republicana, i posteriorment va ser un dels seus defensors a les Corts espanyoles. Tot i la seva joventut, comptava amb molta experiència política i de gestió en les institucions de govern públiques.

Esteve es va iniciar en el món de la política en els ren-gles del catalanisme, al costat de la Lliga Regionalista, en la qual ja va destacar com a secretari de la Joventut Naci-onalista de la Lliga. El 1922, Esteve es va escindir de la Lli-ga juntament amb alguns dels dirigents de la Joventut Na-cionalista, i van fundar el nou partit Acció Catalana (AC), que pretenia allunyar-se de l’oportunisme, el dretanisme i la tebior catalanista del partit regionalista i situar-se en el centre polític. Martí Esteve, des dels inicis, va ser membre del Comitè Executiu d’Acció Catalana i entre 1924 i 1929, en plena Dictadura del General Primo de Rivera, va ser el director del seu òrgan d’expressió, el diari La Publicitat. El partit va prendre un caire més republicà a partir del març del 1931, quan es va transformar formalment en el Partit Catalanista Republicà (PCR), en el qual Esteve començava a tenir un paper molt destacat.

No només va ser el seu prestigi dins del PCR el que es va valorar a l’hora d’escollir-lo membre de la ponència re-dactora de l’Estatut d’autonomia. Esteve comptava, a més, amb experiència en les institucions públiques. El primer càrrec que va exercir va ser el de secretari general de la Secció d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalu-nya, que li va oferir un bagatge important amb vista a la re-dacció de l’Estatut. A més, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga entre 1921 i 1923.

L’etapa republicana va ser, políticament, el període més actiu d’Esteve. Amb la proclamació de la Segona Repú-blica, Martí Esteve va ser elegit diputat al Parlament per Solsona, i el juny de 1931, diputat a les Corts constituents espanyoles, en les quals defensà l’Estatut d’autonomia. Van destacar els seus parlaments a favor de la implantació d

El debat estatutari del 1932 - Joan Coromines...15 El debat estatutari del 1932 Així, doncs, per...

Documents

Transcript of El debat estatutari del 1932 - Joan Coromines...15 El debat estatutari del 1932 Així, doncs, per...