El Dia a dia d'una lesió

EL DIA A DIA D’UNA LESIÓ

Pere Cortés Roca

Treball de Recerca

Tutor: José Luis Herrera

2n de Batxillerat 2

IES Montserrat

6 de novembre del 2013


1

Agraïments:

Aquest Treball de Recerca no hagués estat possible sense l’ajuda d’aquelles

persones que han estat en mi durant tot el procés de realització, així que

agraeixo al professor d’educació física i tutor de primer d’ ESO a l’I.E.S.

Montserrat i tutor del Treball, José Luis Herrera, la seva inestimable

col·laboració.

També vull agrair a totes les persones que em van ajudar en tot el procés de

recuperació des de la meva família fins els meus amics, passant per el

personal de l’hospital i el de rehabilitació. També la col·laboració i interès del

fisioterapeuta del Club Esportiu Europa, Marc Sisquella, que m’ha ajudat a

respondre molts dubtes sorgits.

Moltes gràcies.


2

ÍNDEX:

Pàgines

1. Introducció 3

2. Les fases d’una lesió de menisc 4

3. Dia a dia d’una lesió 7

Del 2 de gener al 14 de gener 8

Del 14 de gener al 28 de gener 13

4. Operació 17

5 i 6 de febrer 18

Del 5 de febrer al 18 de febrer 20

Del 18 de febrer al 4 de març 24

Del 4 de març al 19 de març 25

Del 19 de març al 13 d’abril 28

5. Fisiologia del genoll 32

Lligaments 34

Meniscs 35

6. Entrevista al fisioterapeuta 37

7. Conclusions 42

8. Bibliografia 44

9. Annexos 45

Història del C.E. Europa. 46

Ressonància magnètica 48

L’entrevista des del meu punt de vista 51


3

INTRODUCCIÓ:

Molts nens i nenes, quan són petits tenen un somni, ser futbolistes

professionals. Un somni el qual molt pocs arriben i que amb el pas del temps,

altres canvien per altres professions, però mai sense deixar de banda l’estima a

aquest esport. Aquest és el meu cas, com el de molts altres. Quan arribes a

una certa edat, i veus que et queda moltíssim camí per arribar-hi veus que

potser no és la millor opció. Tries un altre camí, en el meu cas els estudis de

ciències de l’activitat física i de l’esport. Però, com bé he dit abans, sense

deixar endarrere la il·lusió per seguir practicant l’esport de la meva vida. Per

sort puc gaudir i jugar en un club centenari de Barcelona, el Club Esportiu

Europa. En concret, sóc jugador del Juvenil “D” del club i jugo en la primera

divisió Juvenil de la federació de futbol de Catalunya.

Com tota activitat, esport, feina... el futbol té els seus riscos. Un d’ells i molt

comú són les lesions. Són ruptures, esquinços, derrames, sobrecarregues... tot

tipus d’anomalies físiques que no et permeten gaudir de l’activitat esportiva al

cent per cent.

El futbol, és un esport molt exigent físicament i quan portes el teu cos al límit

pots patir diverses lesions. Durant els anys que jugo he patit diferents petites

lesions, que amb un petit període de descans i alguna sessió de recuperació he

pogut superar amb facilitat. Però el dia 2 de gener del 2013 em vaig fer la lesió

més greu que he patit fins ara: un trencament del menisc intern del genoll dret.

Aquesta lesió va ser molt dura per a mi, ja que sóc una persona que li encanta

moure’s i fer molt esport. En aquest període que estava lesionat, sempre em

feia la mateixa pregunta: tornaré a sentir-me igual després de la lesió física i

psicològicament? Finalment vaig decidir que podria ser una bona tesi per un

treball de recerca, i juntament amb el meu tutor, el José Luis Herrera, hem

muntat un treball de recerca amb una finalitat i una conclusió: aprendre més

sobre l’anatomia del genoll i com la psicologia annexa d’una bona recuperació

física té un gran paper en la recuperació de la lesió.


4

LES FASES D’UNA LESIÓ DE MENISC.


5

Trencaments de menisc: són causats per un traumatisme indirecte exercit

sobre el genoll. Les característiques de l’accident gairebé sempre són les

mateixes:

Moviment brusc, ràpid i quasi instantani. Generalment violent.

Actua de tal manera que el genoll suporta tota la forta pressió del

traumatisme.

Sorprèn l’articulació en diferents situacions, com per exemple quan el

genoll es troba en hiperextensió forçada i violenta, com en el cas d’un

futbolista que dóna una puntada de peu al buit.

Símptomes: la successió dels fets normalment és la següent:

Dolor molt intens i, de vegades, esgarrant.

Limitació funcional de l’extremitat, generalment en el genoll es bloqueja

a la flexió.

Podem trobar derrame articular.

L’únic que varia és la intensitat dels símptomes.

Examen clínic:

Claudicació per dolor.

Augment del volum del genoll en menor o major intensitat, per culpa del

derrame.

Dolor a la pressió digital, sigui interna o externa.

No sempre s’aconsegueix realitzar un examen més complet ja que el

dolor de l’articulació és molt abundant.

Radiografia: generalment és normal ja que serveix per descartar qualsevol

tipus de lesió annexa. Com ara despreniments ossis per tracció, tumors...

Diagnòstic: en aquest moment, en la majoria de casos, només s’aconsegueix

determinar que es tracta d’una important lesió en parts toves. No és possible

identificar amb precisió una lesió determinada.

Tractament: el repòs del genoll serà absolut. Un embenat contundent obert

perquè no ens permeti la mobilitat de l’articulació. Prendre els antiinflamatoris


6

receptats pel metge. Col·locar-li gel amb abundància a la zona afectada. De 7 a

10 dies amb l’ajuda de crosses.

Més proves: es realitzen altres proves que ens ajuden a veure amb més

claredat l’abast de la lesió, com ara la ressonància magnètica. Aquesta prova

ajuda al doctor a valorar la lesió i decidir si cal algun tipus d’intervenció

quirúrgica.

Meniscectomia artroscòpica: és l’ intervenció que es fa servir en vies més

generals. Ens trobem múltiples avantatges. Ens permet una visualització global

de l’interior de l’articulació. També podem veure una resecció del menisc

selectiva, limitada pel segment trencat o lesionat del menisc, mantenint la resta

intacta. Amb bones tècniques és possible aconseguir una extracció del

despreniment de menisc de la càpsula. El post operatori és molt breu però

dolorós. Necessita una immobilització total d’uns 10 dies i després la

recuperació pot ser d’un termini temporal diferent per a cada persona.


7

DIA A DIA DE LA LESIÓ.


8

Dimecres 2 de gener

Després de cinc mesos de treball intens, entrenant mínim tres cops per

setmana arriben les vacances de Nadal. On el club ens dóna una setmana i

mitja de festa. Aquest dimecres, era el primer entreno després de la petita

pausa i el primer de l’any 2013. Naturalment, després de passar un petit

període sense realitzar una activitat física regular, el cos tècnic va preparar

unes sessions en les quals es treballés per millorar la forma física, fent

exercicis tàctics i tècnics. Al final de la sessió, vam fer una ronda de xuts a

porteria, lliures, és a dir, sense oposició. En aquell exercici final va ser on vaig

patir la lesió. Al colpejar la pilota, la cama es va estirar del tot i això va provocar

que notés un petit mal gest i “creck”. Normalment quan estàs en calent, quan

notes petites anomalies al teu cos, no les notes tant, i això és el que em va

passar a mi. Quan va acabar la sessió i el meu cos ja estava més relaxat

després de l’activitat física vaig començar a notar com un pinçament al genoll

dret cada cop que recolzava aquesta cama al terra. A mesura que anava

passant el temps m’anava fent més mal i el pinçament era cada cop més fort.

Després de sopar vaig prendre un antiinflamatori. En cap moment vaig pensar

en que aquest mal gest seria el principi d’una llarga experiència com la que he

passat.

Dijous 3 de gener

Quan em vaig aixecar del llit i vaig recolzar la cama dreta al terra per tal

d’incorporar-me vaig notar un dolor bastant agut a la zona del genoll, més

abundant del que sentia el dia anterior. Ràpidament vaig mirar-me el genoll i es

podia apreciar amb remota facilitat que tota la zona de l’articulació esmentada

anteriorment estava inflamada. La meva primera reacció va ser de preocupació

i de seguida vaig comunicar el que em passava als meus pares i a

l’entrenador. Vam quedar que aniria a veure a la fisioterapeuta del club i que

em faria una exploració per poder deduir l’abast de la lesió.


9

Vaig arribar al camp d’entrenament i li vaig explicar les sensacions que tenia a

la fisioterapeuta. Ella em va fer un seguit de proves d’exploració bàsiques per

tal de descartar lesions més greus. Primer de tot em vaig estirar a la llitera cap

per amunt mentre la fisioterapeuta em sostenia el taló de la cama lesionada,

amb la cama doblegada. Va fer pressió per comprimir el genoll mentre és

trencada la cama cap a dins i cap a fora per tal de generar molèstia o dolor. Un

clic o un dolor sobre la part interior de l'articulació indiquen una ruptura o

pinçament a l’interior del menisc. Aquest examen físic és conegut com a prova

de McMurray1.

Després de realitzar la prova de McMurray, per descartar una de les lesions

més comunes d’aquest esport (el trencament del lligament creuat anterior) va

procedir a fer-me un altre examen físic. Seguidament va descartar la lesió que

més temia, i em va recomanar que no practiqués més esport fins que no

m’hagués examinat un metge qualificat en traumatologia.

1 McMurray nom del doctor que va descubrir aquest examen físic.

Es veu com el professional

subjecta la cama lesionada, una

mà per la zona del genoll i l’altre

per el taló. La prova consisteix en

fer rotar la cama, buscant una

molèstia o un dolor.

Imatge d’un genoll inflamat a

causa d’un trencament de menisc


10

Informe mèdic de la visita d’urgències a la Clínica Sant Honorat.


11

Divendres 4 de gener

Conseqüent amb el consell que em va donar la fisioterapeuta del club, vaig

decidir, junt amb els meus pares anar d’urgències a l’hospital que cobreix la

meva assegurança. La Clínica Sant Honorat2. El doctor de traumatologia

d’urgències de la clínica primer de tot em va preguntar un per un sobre els

moviments que havia fet en quan vaig notar per primer cop el dolor. Aquesta

pregunta és clau per poder tenir més dades de la lesió patida. També em va

preguntar les sensacions que tenia. Li vaig respondre que tenia dificultats per

caminar i que cada cop que estirava la cama del tot, notava una pressió a la

part interna del genoll molt aguda.

Després d’aquestes preguntes va passar a fer-me un examen físic igual que el

que em va fer el dia anterior la fisioterapeuta del club, és a dir, que va aplicar-

me la prova de McMurray i va descartar un trencament dels lligaments creuats

anteriors. Posteriorment, vaig passar a la sala de raig x. Per tal de fer-me unes

radiografies per descartar cap anomalia ni cap lesió a l’estructura òssia (ròtula,

tíbia, peroné o fèmur). A la radiografia el metge va poder veure que no patia

cap lesió òssia i va tornar a realitzar-me la prova de McCurray.

Després d’aquests exàmens, va dictaminar i posar a l’expedient mèdic que

patia un pinçament al menisc intern del genoll dret. Va col·locar-me una bena

dura, per tal de immobilitzar l’articulació però a la vegada deixant una mica de

mobilitat. És una vena que s’aplica des de la cuixa fins quasi bé al final del

bessó. Amb la cama semi flexionada. Va aplicar-me un embenat compressiu

del genoll. Aquest embenat es fa servir per tal de reduir o contenir una

inflamació. Primer de tot em va col·locar el genoll en una posició de semi flexió

entre uns 5 o 10º. Aleshores em va aplicar una capa de bena de cotó que

envoltava just des del turmell fins quasi bé el final de la cuixa. Després em va

aplicar una bena adhesiva per sobre de la bena de cotó amb forma d’espiral

per tal d’aconseguir un grau adequat de tensió i de superposició.

2 Av. del Tibidabo, 20 (Sant Gervasi)


12

Em va receptar prendre’m un antiinflamatori cada 8 hores durant una setmana,

també ser ajudat durant deu dies per dues crosses. El metge em va marcar

dues setmanes de repòs i em va donar hora per tal de que el doctor em visités i

controlés l’evolució de la lesió.

Del divendres 4 de gener fins el 14 de gener

Van ser dues setmanes molt dures d’estar quasi deu dies caminant amb l’ajuda

de crosses i sense poder recolzar el peu dret a terra. Van ser dies on van

passar moltes sensacions i pensaments diferents. En cap moment vaig pensar

en que seria una lesió greu ja que quan va arribar el dia 14, vaig anar a visitar

al doctor. Primer de tot em va retirar la bena i em va fer un petit i ràpid examen

físic. Com era de preveure, la inflamació havia disminuït amb claredat i les

reacciones fisiològiques del meu genoll dret eren, dins de la situació, normals.

Per revisar el líquid sinovial del genoll, em va fer estirar totalment la cama, i

amb els nusets de la seva mà em va donar uns copets a la ròtula amb la

finalitat d’examinar la estabilitat del genoll. En el cas de que la ròtula s’hagués

mogut inestablement seria un clar símptoma de que es podria haver petat una

mica de líquid sinovial. Després d’aquesta revisió, va dictaminar que a falta de

proves més exactes, el resultat era de que havia sigut un pinçament de menisc

i que ja estava a punt per començar la rehabilitació esportiva al club. Per

assegurar-nos de que tot estava en ordre, em va donar hora a la Clínica

Manchón per tal de fer-me una ressonància magnètica.

En aquesta imatge es veu la bena

més superficial, una bena dura

que no em deixa estirar ni reprimir

la cama més de 5 º.


13

Del dilluns 14 de gener fins el 23 de gener

Després de la última visita al metge, i seguint les seves indicacions, vaig

començar una ràpida rehabilitació portada per la fisioterapeuta del club: la

Montse. Els dos primers dies només vaig fer exercicis de reforçament del

quàdriceps i del bíceps femoral de la cama dreta, per compensar l’esforç que

havia fet fins llavors la cama esquerra. Els exercicis començaven amb

estiraments, molt importants per no patir elongacions ni ruptures musculars al

tornar a practicar activitat física. Després, amb l’ajuda de una cinta elàstica,

lligada a un suport. Col·locar la cama de manera que la cinta t’aguanti per la

zona de la tíbia. I aguantant-te amb l’altre cama, consta en estirar cap

endavant, endarrere, a la dreta o a l’esquerra depenent si vols treballar

quàdriceps (endavant), bíceps femoral (darrera), abductors (dreta) i adductors

(esquerra). Després de fer 5 series de 20 segons de cada un passava a fer un

segon exercici. Amb l’ajuda del bosu3, feia diferents exercicis de propiocepció

amb dues finalitats: reforçar muscularment el quàdriceps i la resta de músculs

de la cama i augmentar la estabilitat del genoll. Finalment, per fer l’últim

exercici necessitava l’ajuda de la paret. Consistia en recolzar l’esquena i amb

les cames formar un angle de 90 graus. D’aquesta manera, treballava la

resistència dels músculs de la zona superior de la cama. Durant aquests dies,

la fisioterapeuta em va col·locar un” tapin neuromuscular”. Aquestes cintes

consisteixen en un innovador i efectiu mètode d’embenat que optimitza el

procés de recuperació del cos afavorint els processos regeneratius endògens;

últimament s’ha fet molt comú i popular entre els fisioterapeutes de tot el món.

3 El bosu

Em van col·locar el tapin des de la

zona interior de sobre del genoll

fins a la part exterior de sota del

genoll.


14

Després d’aquests dos dies vaig passar a començar a córrer, progressivament

per no patir altres lesions. Però sense deixar de banda els exercicis anteriors i

poc a poc vam anar augmentant la dificultat amb la ajuda de peses i cintes amb

més resistència. Una setmana després, l’evolució del genoll era la correcte i

amb el consentiment de la fisioterapeuta i del cos tècnic vam decidir començar

a entrenar amb suavitat, però ja amb el grup.

El dia 16 de gener vaig acudir a la clínica per tal de fer-me la ressonància

magnètica.

Vaig fer dos entrenaments progressius i l’estat del meu genoll era correcte. El

divendres, dia en que el cos tècnic dóna la llista de convocats, jo estava dins.

La idea era només jugar si el partit no era molt dur i que el rival deixés jugar

sense molt contacte físic.

Finalment vaig sortir al minut 76 i al fer el primer desplaçament vaig notar un

petit pinçament a la zona que havia estat afectada. A l’acabar el partit i ja en

fred, vaig estirar la cama però no s’estirava amb totalitat si no que semblava

que estava bloquejada. També se’m va bloquejar l’articulació, i el dilluns vaig

tornar a anar a la fisioterapeuta, i va tornar a fer tots els exàmens físics fets

anteriorment. El seu dictamen va ser que no practiqués esport fins que no

tingués els resultats de les proves i saber la opinió del metge especialista. Vaig

esperar a anar a buscar els resultats de la ressonància magnètica. Me’ls van

donar el dia 23 del mateix mes. La primera persona amb coneixement mèdic

que va llegir-los va ser la fisioterapeuta del club, ja que no tenia hora amb el

metge fins la setmana que ve. M’ho va deixar ben clar, tenia un trencament en

el menisc intern del genoll dret, i ràpidament em va fer saber que el millor era

passar per el quiròfan. Jo ja m’ho imaginava i per això no em vaig estranyar

gaire. Ara només faltava donar-li les proves al doctor, i que em digués el què.

Dilluns 28 de gener

Aquest dia tenia hora amb el meu traumatòleg, el Dr. Montiel, primer de tot em

va preguntar que tal estava. Li vaig explicar tot el que havia passat en la

setmana anterior, des del partit fins que tenia la cama bloquejada. Després va


15

mirar els resultats de la ressonància. Des del primer moment m’ho va deixar

clar, havia de passar pel quiròfan si o si. En alguns casos de trencament de

menisc no és necessari passar per el quiròfan perquè amb una bona

recuperació enfortint els quàdriceps, els bíceps femorals i bessons poden suplir

la funció del menisc. Però en el meu cas no podia ser, perquè havia perdut la

mobilitat total de l’extremitat. Em va estar explicant una mica el procediment de

l’operació i vam buscar una data el més aviat possible. Dilluns dia 5 de febrer,

dintre d’una setmana. Però abans de l’operació havia de passar les proves

“pre-operatòries”. Jo vaig acceptar decidit, quan abans em recuperés millor,

volia acabar la temporada amb el meu equip amb total normalitat.

Resultats de la ressonància magnètica.


16

Setmana del 28 de gener al 4 de febrer

A l’haver decidit la data tant ràpidament, al no tenir assimilat l’abast de la

lesió... va ser una setmana molt rara. En tot moment tenia l’operació en ment

però com he dit abans no en sabia la totalitat d’ella. Em pensava que era un pur

tràmit sense complicacions. S’anava apropant el dia de l’operació, tota la gent

que havia passat per ella em deia que estigués tranquil, que la recuperació, si

la feia bé, era ràpida.

El que em consolava més era que no m’havia trencat els lligaments creuats

anteriors. Una lesió que tot futbolista té por, que no vol patir i que requereix una

recuperació molt lenta i dolorosa.

Era el dia d’anar a fer el pre-operatori. Havia d’anar amb dejú per tal de fer-me

les anàlisis de sang. Després em van portar a una sala on em van fer un

electrocardiograma per veure que tot estava en ordre. Finalment em van fer

una radiografia als pulmons i al cor també, per assegurar que tot estava bé.

Totes aquestes proves són obligatòries abans d’entrar en un quiròfan pel fet de

que si les coses es compliquen no hi hagi més dificultats cardiovasculars. El

dilluns em van tornar els resultats. Els vaig portar al doctor perquè em donés el

vist i plau. Tot era correcte. Em va dir que l’endemà havia d’estar a les 12 a la

clínica de Sant Honorat amb dejú.


17

OPERACIÓ.


18

Dia 5 i 6 de febrer

Tard o d’hora havia d’arribar el dia. Un altre cop en dejú vaig sortir de casa.

Vaig voler anar caminant, per la simple raó de que estaria un temps caminant

amb ajuda de crosses i amb dificultat. Vaig arribar a l’hospital amb la meva

mare. Vam omplir el formulari d’ingrés a la clínica i ens van assignar una

habitació. Una infermera ens hi va acompanyar. Era una habitació normal, tal i

com esperava, amb un llit típic d’hospital, amb un armari gran, un lavabo, una

televisió i un sofà còmode per a les visites.

Va entrar una infermera i em va donar instruccions: primer de tot m’havia de

despullar i posar-me la bata blau clar típica. Al cap de 5 minuts va arribar una

altra infermera amb una màquina de depilar. Dit i fet, em va depilar un tros de la

cama dreta, concretament, des del començament del bessó fins la meitat de la

cuixa. Després de depilar-me vaig haver d’anar a la dutxa i netejar-me bé tot el

cos amb unes esponges especials que et donen allà. Ja dutxat em vaig tornar a

vestir amb la bata blava i em vaig estirar al llit. Va tornar la mateixa infermera, i

aquest cop em va col·locar un catèter a la zona anterior del canell per poder-

me subministrar substàncies directament a la sang.

Uns minuts després va aparèixer un noi, era el camiller... Ja era l’hora, i encara

no m’havia fet a l’idea fins al moment que vaig entrar a la zona de quiròfans.

D’aquesta part no me’n recordo molt. Però si que se que quan vaig entrar, vaig

saludar al doctor Montiel. Em va preguntar que tal estava i jo li vaig dir que bé.

Em moria de ganes de sortir d’allà, ja operat. Em va presentar els anestesistes.

Eren dos homes, que primer em van sedar i després em van injectar la

epidural.

Quan vaig recuperar bé el coneixement estava a una sala d’observació, amb la

cama embenada i amb una sensació de tenir molt de fred.


19

Llavors vaig sentir la pitjor sensació que podia tenir. Vaig tocar-me les cames i

no notava res, però ràpidament vaig recordar que m’havien posat l’epidural i

vaig entendre que en una estona se’m despertarien les cames. Al cap d’una

mitja hora em van pujar a l’habitació. Havien passat dues hores i mitja des de

que m’havia vingut a buscar el noi de la llitera fins que em va tornar.

Estava tota la meva família esperant-me a l’habitació. Tot havia anat molt bé i

poc a poc se m’anaven despertant les cames, i cada cop notava més dolor a la

zona del genoll dret. Van anar venint visites, jo estava bé però encara no havia

expulsat del cos l’anestèsia ni els sedants. Fins que vaig orinar, i ho vaig

expulsar tot.

La cama em feia bastant mal i per això em van injectar calmants via el catèter.

El doctor va passar al cap de dues hores per explicar-nos com havia anat tot,

tot correcte, m’havia extret el tros trencat del menisc. Ja havia superat la

primera part de la recuperació.

Seguidament em van portar el sopar, però primer m’havia de beure una

ampolla de 33 cl. d’aigua per veure si el meu cos tolerava aliments i líquids.

Efectivament, llavors vaig començar a sopar, un menjar molt mític en tot el

món, el menjar d’hospital. Tenia molta gana, així que m’ho vaig menjar tot.

Quan vaig acabar va venir una infermera i em va explicar com aniria la nit.

Aniria passant cada dues hores una infermera per fer-me proves vàries. Em

prenia la pressió, em punxava per veure el sucre de la sang i em prenien el

pols.

Aquí es pot observar l’embenat

posterior a l’operació, i en tot

momento aplicant-li gel per baixar

l’inflamació.


20

La nit es va fer molt llarga, el fet de tenir els talls al lateral del genoll no podia

dormir de costat. Entre que havia de dormir mirant cap amunt i que cada dues

hores em despertaven no vaig poder descansar gaire.

Es va fer de dia, em van portar l’esmorzar. Vaig passar tot el matí a l’habitació

amb companyia d’un amic. Finalment cap a la una del migdia va venir la

doctora i em va donar l’alta mèdica. Em vaig treure la bata, i per fi em vaig

vestir. Vaig agafar les crosses i vaig anar cap al cotxe.

Per sort, estava bastant conscienciat de que m’ho havia de prendre amb

paciència, que em quedaven un parell o tres de mesos sense poder fer vida

totalment normal.

Setmanes del 5 de febrer al 18 de febrer

El doctor m’havia manat repòs absolut. Això volia dir passar-me el dia estirat,

sigui el llit o sigui al sofà, sense fer cap mena d’esforç. Durant el dia havia

d’anar prenent antiinflamatoris i m’havia d’injectar heparina un cop al dia per

evitar coàguls en estat de repòs absolut.

Gràcies a tota la meva família i

amics van fer possible que fos una

setmana de repòs total


21

Vaig aprofitar la setmana per mirar sèries i estudiar, mentre de tant en tant

rebia alguna visita.

Al cap de setmana, junt amb els meus pares vam decidir que el passaríem al

poble. Amb el mateix objectiu, repòs absolut. Feia moltíssim fred, però el genoll

no em molestava. Quan va arribar la nit, em va començar a fer mal la zona

interior del genoll. Vaig pensar que era pel fred, i em vaig prendre un

antiinflamatori per poder dormir millor. Cap a les set del matí em vaig llevar

amb un dolor insuportable, vaig avisar als meus pares, i pensant fredament

vam decidir baixar a Barcelona per anar d’urgències i descartar el que més

possible era, una infecció.

Vam baixar ràpidament i per sort no hi havia gaire cua a urgències. Em van

atendre de seguida. Vaig explicar-li al doctor el que em passava, que tenia com

un dolor molt agut en tota la zona interior del genoll operat i que no ho trobava

normal. Ell va decidir que obriria la bena per examinar els talls i descartar la

infecció. Tot semblava correcte, va descartar la infecció i va arribar a la

conclusió de que en l’operació el doctor va poder tocar un nervi sensitiu que

passa molt a prop de la zona intervinguda i per això tenia aquell dolor.

Finalment em va canviar la bena i em va enviar cap casa per seguir fent repòs.

El dia 11 vaig anar a visitar el doctor que m’havia operat i que em portava tota

la recuperació. Li vaig explicar el que m’havia passat i va confirmar el que

m’havia dit l’altre doctor. Em va retirar la bena i em va treure els punts.

M’havien fet dos talls, un de 4 punts i l’altre de 3. Em va posar unes gasses a

sobre els talls perquè no s’infectessin i a sobre va col·locar-me una bena

elàstica per protegir-ho una mica. Seguidament em va omplir el full per poder

començar la rehabilitació el més aviat possible i em va dir que ja no calia que

m’injectés heparina.


22

La veritat és que tenia una sensibilitat fora del normal, només que em posés o

em tragués la bena ja notava un dolor intens. A tota la zona interior del genoll i

la part de dalt del bessó.

Només en arribar a casa vam trucar al centre de rehabilitació per començar el

més aviat possible. Ens van dir, per sort, que començaria l’endemà mateix.

Tenia moltes ganes de recuperar-me, només pensava en tornar a fer vida

normal.

Va arribar el dia 12, primer dia de rehabilitació. Començava a les quatre. Vaig

arribar a les quatre menys deu, amb una bossa on portava uns pantalons curts

d’esport. Vaig entrar i vaig parlar amb la recepcionista, em va fer omplir un

paper i em va dir que m’esperés a la sala d’espera. Quan em van cridar vaig

ensenyar-li totes les proves, i tots els papers de l’operació. Me’ls va examinar la

Gemma, la que seria la meva fisioterapeuta de la mútua. El primer dia va ser

senzill, tot era nou per mi, un vestidor comú, tot de lliteres amb diferents

aparells de recuperació. Des de matalassos, coixins, cintes... tot de material

que ajuda a recuperar qualsevol lesió.

Em vaig canviar i vaig estirar-me. Va venir la Gemma per explicar-me el que

havia de fer durant tota la recuperació, però no em va donar gaires detalls.

Seguidament, es va centrar en el que havia de fer aquell dia.

Era senzill, el més important era recuperar l’extensió i poder tornar a doblegar

l’extremitat. L’extensió la vaig treballar col·locant la cama dreta sobre un

coixinet i amb l’ajuda d’uns corrents estimuladors, cada un període determinat

de temps, havia d’empènyer cap avall i així cada cop estenia més.

Al treure’m l’embenat

posterior a l’operació i retirar-

me els punts, es veia la zona

afectada més inflada del

normal.


23

Després, tocava doblegar el genoll. M’ho notava molt tens, per aconseguir-ho

comptava amb l’ajuda d’una cinta elàstica, cada cop havia de estirar més cap a

mi. A cada estirada doblegava més la cama. Després d’aquest exercici tocava

recuperar una mica de musculatura. Com ho feia? Doncs estirava la cama i poc

a poc l’aixecava i aguantava vint segons amb la cama estirada. Així treballava

sobretot els quàdriceps.

A l’acabar aquest exercici passava a rebre un massatge de 10 minuts amb

l’ajuda de l’ultra so. L’ultra so al que ajudava era a desinflamar la zona a

l’exterior i a l’interior del genoll. Per acabar, una mica de mobilitat. Cada dia

havia de recolzar una mica més el peu a l’hora de caminar per tal d’agafar

força i confiança.

Passaven els dies, i cada dia era el mateix però els exercicis anaven

augmentant de dificultat i de temps. La idea principal era recuperar la mobilitat

total a l’extremitat i poder tornar a caminar, cada cop, amb menor ajuda de les

crosses.

Anaven passant els dies i cada cop m’anava baixant més la inflamació i la

irritació. També, cada dia, anava fent més força al recolzar la cama, així se

m’acostumava amb més facilitat.

El dia 18 de febrer, vaig assolir un gran pas en la recuperació, vaig aconseguir

una extensió i una flexió total de l’articulació. Des de llavors vaig començar a

Els corrents ajudaven a estimular

la musculatura i això em permetia

guanyar massa muscular.


24

augmentar de nivell els exercicis de musculació del quàdriceps i del bíceps

femoral.

Setmanes del 18 de febrer al 4 de març

Aquesta setmana va ser especialment ràpida, tenia moltes ganes de poder

caminar, ja que estava fart de les crosses. Et produïen molt dolor a les mans i a

les espatlles. El meu objectiu de la setmana era que el divendres comences a

caminar per casa, i així va ser. Vaig fer els exercicis que em manaven a

rehabilitació amb molta il·lusió i després vaig completar els exercicis opcionals

per fer a casa, que m’afavorien en el temps de recuperació. Els dies cada cop

passaven més ràpids fins que va arribar divendres, un gran dia per seguir

treballant en la recuperació. Vaig començar a caminar sense l’ajuda de crosses

per casa i, amb l’ajuda de només una pel carrer.

Després d’aquesta gran progressió vaig començar a fer els exercicis de

musculació de quàdriceps amb peses de tres kilograms i els del bíceps femoral

amb l’ajuda d’una cinta elàstica. Després vaig començar a fer exercicis

aeròbics. En que consistien aquests exercicis i quina finalitat tenien? Doncs

molt senzill: consistien en retornar una bona estabilitat al genoll i reforçar tota la

zona que envolta l’articulació. També tenien un objectiu de recuperar la

coordinació i els reflexes. Això ho treballava amb l’ajuda d’una pilota de tennis,

amb la que havia de fer figures pel terra. Anaven passant els dies i cada dia

tenia més confiança i més força a la cama.

Dos dies després la fisioterapeuta em va donar permís per començar a fer

bicicleta estàtica, era una gran notícia per a mi. L’esport és una necessitat vital

en la meva vida, i el fet de poder tornar a practicar-lo era una gran satisfacció.

Em va posar unes pautes per no començar massa fort i cada dia anar pujant

una mica més la dificultat.

Anava millorant gratament, i amb el pas dels dies vaig començar a caminar,

amb algun que altre dolor, però sense l’ajuda de res. Em tornava a sentir un

més, poder anar el ritme de la gent sense que tothom et miri i es pregunti que

t’has fet.


25

Al poder caminar, tocava començar a reforçar sèriament la musculació de la

cama dreta, per poder aconseguir igualar-la i tornar-la a la normalitat. Vaig

afegir peses de diferents magnituds per accelerar el procés de recuperació.

Avançava molt ràpidament però en tot moment tenia clar que valia més la pena

estar una mica més de temps recuperant-me que no tornar a jugar abans

d’hora i trencar-me ràpidament.

Finalment, va arribar el dia 4, un dia important pel meu futur. Tocava la segona

visita al cirurgià després de la operació. La visita va anar perfecte, vaig sentir

tot el que desitjava: que podia començar a fer vida normal i que quan jo

cregués podia deixar la rehabilitació de la mútua. Va dir que tot anava sobre

rodes i que si seguia així acabaria la recuperació abans d’hora.

Em va deixar totalment en mans de la fisioterapeuta del club, que ja em tenia

preparada una recuperació estrictament esportiva, dura i fructífera. Tenia

moltes ganes d’apropar-me al camp de futbol, i poder treballar a prop del meu

equip.

Setmanes del 4 al 19 de març

El següent dia després de la visita al doctor, vaig començar a anar al club. El

primer dia va ser només perquè em fes diferents exàmens físics. Primer de tot,

em va mesurar el perímetre dels meus malucs, per controlar la musculatura.

Els resultats van ser els esperats, tenia la cama operada una mica més prima

que l’altre. Tot i que normalment la cama dreta, la operada, era més ample al

ser dretà.

Seguidament em va donar instruccions per els dies següents. Havia de portar

oli per a que se’m desenganxessin les cicatrius i no es compactessin amb la

pell. També, havia de portar roba còmode per fer esport, és a dir, la roba en

que entrenem normalment. Necessitava un calçat adequat per fer els exercicis,

unes bambes de “running”4. I finalment, vam organitzar un pla de treball per fer

que la recuperació fos l’adequada i més ràpida possible.

4 Expressió anglesa referida a l’esport de córrer.


26

Vaig anar cada dia dues hores, dues setmanes senceres (dies de partit

inclosos). L’ordre del dia era el següent: només arribar em feia una frega de

cinc minuts a les cicatrius. Seguidament passava a fer exercicis de musculació

de la zona de la cuixa. Primer un exercici en que consistia, amb l’ajuda d’un

theraband5 (cinta elàstica) estendre i doblegar la cama fent força oposada. En

segon lloc, feia un exercici en que es centrava només en la zona del

quàdriceps. Consistia en fer pujar i baixar la cama recta, sense recolzar-la. Ara

ja tocava baixar al terreny de joc, on amb l’ajuda de la balla que separa el camp

de la grada, lligava la cinta elàstica en una de les balles, col·locava la cama

dreta dins i feia diferents exercicis, 75 repeticions de cada un amb la finalitat de

fer treballar el bíceps femoral, el quàdriceps, els abductors i els adductors.

Al finalitzar aquests exercicis passava a un dels exercicis que més carregava

físicament: consistia en aguantar amb una cama tot el pes mentre que l’altre

cama quedava penjant al següent esglaó. Primer mirant cap endavant, per tal

de fer treballar el bíceps femoral i després cap enrere per fer treballar el

quàdriceps. L’exercici el feia amb el complement d’un disc de 15 kg per fer el

treball més exigent i eren 3 repeticions de trenta segons.

Per acabar de treballar la musculatura de la zona de la cuixa, feia el que se’n

diuen “cadiretes”. Consisteix en col·locar les cames amb un angle de noranta

graus i recolzar l’esquena a una paret. I amb l’annex del disc, aguantar series

de dos minuts. Per acabar el tren inferior del cos, i per augmentar la estabilitat

del genoll, feia unes series de propiciació de 5 minuts al disc.

Finalment, per no deixar de treballar amb el tronc superior del cos, feia unes

series de flexions i d’abdominals. A l’acabar tots aquests exercicis tocava fer la

cosa més important de totes, fer estiraments. En feia un o dos per a cada

múscul de les cames.

5 Cinta elàstica esmentada anteriorment


27

Cada dos o tres dies anava dificultant els exercicis, perquè dia a dia, jo notava

una gran millora i la fisioterapeuta també ho notava. Van passar els dies

bastant ràpid però sense cap mena de dubte és molt dur veure que mentre tu

estàs recuperant per jugar, veure dia a dia centenars de nens entrenant i

gaudint del que de moment no pots fer.

Però quan la feina es fa ben feta, poc a poc, arriben les bones notícies. El dia

dinou de març va ser un dels molts dies ressaltats en la meva recuperació: vaig

començar a córrer.

Després d’un mes i mig sense córrer les sensacions

del principi van ser una mica estranyes. Però amb

el pas dels minuts la situació s’anava normalitzant

plàcidament. El primer dia vaig córrer durant uns

vint minuts i després, per variar, havia de fer els

exercicis que feia setmanes anteriors. Els primers

dies en que vaig començar a córrer em van tornar a

col·locar el tapin neuromuscular, ja que el bessó de

la cama dreta no estava al cent per cent.

Aquest cop, a diferència de l’última vegada, em van col·loca el tapin a la

zona del bessó. Es pot veure clarament com la cinta segueix la zona dels

tendons.

A la primera foto fent recuperació al Camp de L’Àliga un dia de partit.

La segona foto fent treball de bíceps femorals amb l’ajuda de la cinta

elàstica.


28

Setmanes del 19 de març al 13 d’abril

Van ser quasi dues setmanes en que el meu treball no va variar gaire. L’únic

diferent que passava era que cada dia anava augmentant el temps i el ritme de

la carrera continua. Els exercicis cada dia em costaven menys, i treballava amb

l’objectiu de començar a tocar pilota. Tot estava en ordre i el dia quatre d’abril,

va arribar un altre gran pas: vaig començar a fer canvis de ritme i de direccions.

Amb uns exercicis molt senzills en el que els meus genolls treballaven a un

ritme superior als demés exercicis. Del dia quatre al dia nou vaig estar

perfeccionant i augmentant de dificultat aquests exercicis. El dia vuit d’abril vaig

fer-me una revisió general amb la fisioterapeuta, vam tornar a mesurar

l’amplada de totes dues cames i es va veure que la cama dreta, la operada,

havia augmentat de volum respecte l’última revisió. Veient que tots els resultats

eren correctes em van donar una altre gran

notícia, si tot anava bé, l’endemà podia

començar a entrenar amb el grup.

Gran felicitat el dia del primer

entrenament amb el grup.

Al partit contra el Pubilla Casas, els meus companys van sortir

amb una samarreta al camp, on em donaven ànims per seguir

lluitant en la recuperació.


29

La satisfacció que en aquell moment vaig sentir va ser molt gran, però més

gran va ser el dia següent. Semblava mentida però el dia havia arribat, em vaig

calçar les botes, vaig baixar amb els meus companys, compartir la xerrada

tècnica típica abans de cada entreno, donar unes voltes amb ells, estirar, i per

fi, el que amb més ganes esperava, tocar pilota! Va ser un gran dia per a mi,

però havia d’anar poc a poc, perquè el meu cos es tornés a acostumar-se a

l’esport de contacte.

Vaig entrenar la resta de la setmana amb normalitat, i inesperadament, 4

mesos després, vaig tornar a estar a la llista de convocats pel partit del cap de

setmana. Sabia des d’un principi que si jugava jugaria molts pocs minuts o

senzillament cap, però m’era absolutament igual, només de canviar-me amb els

meus companys, passar la revisió i estar assegut a la banqueta ja era una gran

satisfacció. Era ja quasi el minut 65 quan l’entrenador em va dir que comencés

a escalfar, vaig aixecar-me ràpid, i no vaig tardar ni cinc segons a posar-m’hi.

Després de tres minuts que es van fer eterns, em va cridar, va donar-me dues

consignes tàctiques i només faltava que el joc s’aturés per poder entrar. Tots

els companys de la banqueta em van felicitar, això va ser una gran satisfacció

per mi i encara em va donar més força per entrar. Per fi es va aturar el joc, era

el minut setanta, l’entrenador va cridar al jugador que havia de ser substituït i

per fi va arribar el moment. Havia esperat quatre mesos i dotze dies en poder

tornar a jugar un partit oficial. A l’entrar al camp vaig sentir crits d’ànims des de

la grada, de gent que m’havia animat dia a dia i que havia fet que tot aquest

procés hagués sigut més entretingut. Sincerament, el resultat d’aquell partit no

em va preocupar gaire ja que tenia dintre meu un sentiment entre felicitat,

superació, treball... que no li vaig trobar una paraula per descriure’l.

També s’ha de dir que aquestes setmanes van ser molt tenses, tot estava bé,

però és cert que després d’estar tant temps parat i tant temps sense estar

forçant el meu cos a un nivell tant alt. Però tot anava bé, tot eren bones

sensacions. Estava molt content, bàsicament, tornava a sentir-me com

qualsevol altre.


30


31


32

FISIOLOGIA DEL GENOLL.


33

Al tren inferior6 trobem tres articulacions importants, la cintura (que marca el

començament i final de les cames), el genoll, i el turmell. No puc parlar de les

articulacions sense fer una petita introducció del que són. En una articulació

trobem uns conjunts de d’estructures que intervenen en la unió de dos o més

ossos. Les articulacions es poden classificar segons els teixits que intervenen

en la seva unió. Poden ser fibroses, cartilaginoses o sinovials. En el cos humà

podem trobar diferents tipus d’articulacions, com la sinartrosi (les que vindrien a

tenir una nul·la mobilitat), la símfisi (amb un sol moviment) i finalment la

diartrosi (amb major amplitud i complexitat de moviment). Però nosaltres ens

centrarem en el genoll, el gran protagonista del meu treball.

Si volem classificar el genoll segons el tipus de teixits que intervenen en la unió

d’ossos, el col·locaríem en les articulacions sinovials. Les articulacions

sinovials ens permeten dur a terme una amplia gamma de moviments. Això és

possible gràcies a que aquestes articulacions estan embolicades per una

coberta lliscant anomenada “sinòvia”. Més precisament, el genoll és una

articulació sinovial articulació frontissa. Aquest tipus d’articulacions són les que

ens permeten inclinar-nos i alçar-nos, és a dir fer moviments de frontissa.

El genoll és una de les extremitats més importants del nostre cos. Té múltiples

funcions, que seguidament aniré explicant. És una zona en que els humans ens

és molt susceptible a les lesions ja que aguanta tot el nostre pes.

Com he comentat anteriorment, el genoll és una zona vital per el nostre

funcionament del dia a dia. Des de que ens aixequem del llit fins que ens hi

tornem a estirar, aquesta extremitat l’utilitzem ja sigui per caminar, per córrer,

pujar i baixar escales, estar més còmodes quan estem asseguts, per saltar...

Quan pateixes una lesió al genoll te’n adones de tot això, que et fa la vida molt

més fàcil.

L’estructura del genoll és complexa, però no ho és més que les altres

articulacions importants. Com ja sabem és l’articulació que annexa el fèmur

amb la tíbia i ens permet una mobilitat i una estabilitat molt elevada. 6 De cintura cap avall.


34

Ara que em fet una introducció general de les articulacions seguida d’una del

genoll, ara em centraré en la seva anatomia. Conté una complexa càpsula

fibrosa i un gran nombre de lligaments que li donen l’estabilitat que parlava

anteriorment. Però encara que sigui molt estable no em d’oblidar que té una

gran mobilitat, que s’expressa amb moviments de flexió- extensió i rotació axial.

Lligaments:

Al genoll trobem quatre lligaments principals, els quals ens donen l’estabilitat

necessària. El primer que presentaré serà el lligament creuat anterior (LCA).

Aquest lligament és l’encarregat en unir la part lateral del fèmur amb la part de

davant de la tíbia, i com indica el seu nom, passant per darrera la ròtula

(anterior). Aquest lligament té una funció molt important, ens permet evitar un

desplaçament cap enrere de la tíbia respecte a la posició del fèmur. Però

aquesta funció a de ser contraposada a una altra, que ens permeti evitar el

desplaçament de la tíbia més enrere que la del fèmur. Aquesta funció la fa un

dels altres quatre lligaments, en aquest cas és el lligament creuat posterior

(LCP). El conjunt d’aquests dos lligaments tan importants és que ens

proporcionen una gran estabilitat rotacional al genoll. La seva lesió en

esportistes és molt comuna ja que són normalment causades en realitzar

activitats físiques molt agressives. La seva recuperació, normalment requereix l’

intervenció quirúrgica.

Després trobem el lligament lateral extern, és el lligament encarregat d’unir el

fèmur amb el peroné, exactament va des del còndil extern del fèmur i s’insereix

en la regió externa del cap del peroné. La seva principal funció és evitar un

moviment lateral exagerat del genoll i evitar lesions. També tenim el lligament

lateral intern (LLI). Aquest lligament és i té pràcticament la mateixa funció que

el lateral extern. Així que ens permet la mateixa estabilitat i ens protegeix de

l’extensió del genoll.


35

Meniscs:

Hi ha una altra estructura molt important, el gran protagonista del treball, el

menisc. Primer de tot em de saber que és una estructura fibrocartilaginosa en

una forma de mitja lluna, que només omple parcialment la cavitat de

l’articulació. El menisc no només el trobem al genoll, també el podem trobar a

altres articulacions com ara a la clavícula, a la mandíbula i a l’esternio.

Normalment, per això, quan parlem del menisc ens dirigim el que tenim situat al

genoll.

En el genoll hi trobem dos meniscs, l’intern i l’extern, les dues peces estan

formades, com he comentat anteriorment, per un teixit fibrocartilaginós que

actuen com a coixinets entre la tíbia i el fèmur. Els dos meniscs no tenen la

mateixa forma, el menisc intern té una forma semicircular mentre que l’extern té

una forma gairebé circular. La seva zona inferior és totalment aplanada ja que

així es pot adaptar a la superfície plana de l’extrem superior de la tíbia. En

canvi, per la part superior tenen una forma còncava de manera que formen una

cavitat on s’encaixen els còndils del fèmur. El seu gruix no és igual en tot ell, a

la vora més externa són més gruixuts i més prims cap a l’interior de l’articulació.

Per estar totalment encaixats, estan adherits pels seus extrems a la fossa

intercondilar de la tíbia, però d’altre banda estan lliures per la seva part central.

Això causa un desplaçament enrere en la flexió i endavant en l’extensió de

l’articulació.


36

Els meniscs tenen diverses funcions, una d’elles és que augmenten la

superfície de contacte entre els elements de ‘articulació i dissipen el pes del

cos, així aconsegueixen reduir la fricció dels cartílags i evita que en un futur

pateixin un desgast excessiu.

Per altre banda, els meniscs ens donen una estabilitat molt gran al genoll ja

que la cavitat que formen limita el lliscament dels còndils del fèmur sobre la

superfície de la tíbia.

Però els meniscs, com la majoria de components del nostre cos, també

pateixen lesions. La més freqüent és el trencament, causat per una flexió o

torsió excessiva i brusca de l’articulació. Els seus símptomes i conseqüències

són un dolor i una inflamació a l’articulació, i en alguns casos, si un bocí del

menisc trencat es situa en un indret on impedeix el moviment del genoll.

Normalment la recuperació d’aquest tipus de lesió es basa en una intervenció

quirúrgica on s’extreu el total del menisc trencat o el bocí que se n’hagi desprès

o sinó la reparació mitjançant la sutura. Normalment aquest tipus d’operacions

es duen a terme mitjançant artroscòpia.


37

Entrevista al fisioterapeuta del Club Esportiu Europa: Marc Sisquella.

Les preguntes de l’entrevista van ser escrites amb l’ajuda del tutor del Treball,

el José Luis, que en una de les reunions que vam fer, vam estructurar una

entrevista en que ens centréssim en diferents aspectes. Amb l’ajuda de

l’entrevista volia saber, des del punt de vista d’un professional aquests diferents

aspectes. Vam enfocar les primeres preguntes a l’apartat de recuperació, tant

psicològica com física. Seguidament, una pregunta dirigida al cos humà,

estrictament anatòmic. Finalment, les tres últimes qüestions es dirigien a la

relació que té el fisioterapeuta amb el pacient lesionat.

El Marc és un noi de 22 anys, va estudiar Fisioteràpia a la Universitat de Reus.

Em de tenir en compte de que el Marc no va ser el fisioterapeuta que em va

tractar durant la meva recuperació. Però el fet de que la fisioterapeuta que em

va tractar ja no treballa al club, ell va estar encantat de poder-me ajudar en

aquest àmbit del treball.

Ens vam trobar a la sala de fisioteràpia del Camp de l’Àliga. Era cap a les 18:15

hores de la tarda. Com cada dia, estava atenent i tractant els nois que havien

patit alguna lesió durant el dia o fent el seguiment protocol·lari.

Molt amablement va procedir a un descans de trenta minuts per respondrem

l’entrevista.


38

1. Què és fonamental en la recuperació de la lesió del trencament de

menisc intern? (Psicològicament i físicament)

Les lesions de genoll sempre són lesions molt complicades ja que és una

estructura que rep molta pressió i que s’encarrega de donar molta estabilitat

al nostre cos. Primer de tot, em de tenir en compte que aquestes lesions

amb intervenció quirúrgica són de llarga recuperació. Al ser de llarga

recuperació, els resultats tarden en arribar. És a dir, que segurament es

tarda un temps en notar que estàs millorant.

L’operació, en aquesta lesió, és fonamental ja que el menisc és una

estructura que no es regenera i en aquest cas la recuperació és més ràpida

i fructífera. El bon estat de la musculació també és un factor importantíssim

en la recuperació. Si així és, el procés és més ràpid, perquè ens dóna més

possibilitats de treballar la rehabilitació de la zona. Finalment, un bon estat

de forma general també és important, sense deixar de banda el treball

cardiovascular.

2. Quines dificultats ens podem trobar en la recuperació del

trencament del menisc després de l’ intervenció quirúrgica?

Primer de tot, el més immediat és aconseguir una bona adherència de la

cicatriu. És important ja que al contrari, no ens permetria una mobilitat

normal del genoll. També ens podem trobar en un contratemps molt comú

en la recuperació d’aquesta lesió, és que es trenqui la càpsula on es troba

el líquid sinovial. Això passa sovint, la producció excessiva de líquid per una

falta de costum és la principal causa d’aquesta anomalia. Així que el millor

remei a aquesta dificultat és controlar diàriament el líquid que és desprès de

la càpsula i programar un descans suficient. Igual d’important és introduir

l’impacta a l’hora que és convenient, si no fos així, podríem trobar-nos amb

vàries dificultats estalviables. En general podríem dir que seguir la pauta de

recuperació és el més recomanable per no patir imprevistos.


39

3. Quina és la rutina de recuperació, i quin factor té més importància?

Volum Progressió

Intensitat Alternança

Càrrega Descans

Primer de tot m’agradaria dir que hi ha un protocol on els dos primers

mesos són mesos en que no em de començar la carrera ni forçar molt

l’extremitat. Primer de tot és molt important reforçar tota la cama en

general, és molt important que la forma física sigui bona, ja que no és

possible una bona recuperació sense tenir un bon estat físic.

Referint-me a la segona part de la pregunta, els dos blocs són

fonamentals. És a dir, sense una d’aquestes parts la recuperació és

impensable. Totes juntes mantenen un gran equilibri que permeten

compensar-se una en l’altra.

4. Com és d’important és el pas del treball de recuperació estàtic al

treball de recuperació al terreny de joc? Centrant-nos amb

l’autoestima, la confiança i els dubtes que pot tenir el jugador.

Personalment crec aquesta pregunta té una única resposta. No es pot

separar l’estat físic de l’estat psicològic. Per entendre-ho millor, en el cas

de que una persona que va amb por, que no ho té clar que és el moment

per començar el nou pas, tindrà més facilitat per tornar-se a fer mal. No

obstant si tens una mala condició física també tens més números de

recaure o patir una lesió diferent.

Així que si fas la recuperació i has treballat bé, a obtingut una bona

condició física i està preparat per avançar en el procediment, els dubtes i

la confiança ajudaran a progressar adequadament i faran molt més fàcil

l’adaptació als canvis i a l’exigència.

Així que recalco el que he esmentat abans, no es pot separar l’estat físic

del psicològic.


40

5. Creus que el cos és tant savi com per fer possible una recuperació

sense el treball del fisioterapeuta?

Jo crec que no. T’ho raonaré. Crec que seria possible una recuperació

sense l’ajuda d’un professional en el cas de que la persona lesionada,

mantingués una vida totalment sedentària. És a dir, sense cap tipus

d’activitat física la qual forcés el seu cos a fer moviments i provocar

pressions gaire abundants. Però com que aquest no és el cas dels

pacients, primer de tot és indispensable un tractament mèdic controlat

per un metge. En el cas de que passi per quiròfan o en el cas que no, es

necessita un professional que et prepari un bon protocol i calendari de

recuperació per mantenir la vida que portava anteriorment a la lesió. Així

que em reafirmo en la resposta que he donat, no és tan savi com per

poder recuperar la lesió sol.

6. Quin afecte tenen les següents consideracions en la recuperació

d’una lesió com aquesta? Quina és la més important per aquest

cas? (Unes bones mans, bones tècniques i experiència).

Aquesta pregunta és molt interessant ja que només la pot contestar algú

que ha portat alguna lesió d’aquest tipus.

En aquest cas, unes bones mans no les necessites. En la recuperació

del menisc, al ser una estructura que amb el tacte exterior no hi podem

arribar no ens interessa el contacte directe. Si fos així no seria

necessària la intervenció quirúrgica. És a dir, les mans només són

necessàries si el pacient necessita algun tipus de tractament muscular

causat per la càrrega causada per la recuperació i el treball intens en

ella.

Les bones tècniques no són gaire importants, és veritat que són més

importants que unes bones mans ja que el fisioterapeuta és el que et

marca les pautes de recuperació però només pot incidir en un bon re

centratge del genoll, però poca cosa més podia fer.


41

Finalment ens queda l’experiència, jo crec que sense dubte, és la més

important. Saps al que t’enfrontes i això et facilita molt la programació de

la recuperació. També un bon coneixement teòric de l’articulació i de

anatomia en general és prou important.

7. Creus que la relació entre el fisioterapeuta i el pacient és vital?

Sí, sense cap mena de dubte. És vital, la confiança que el pacient li té al

fisioterapeuta és molt important per creure en la recuperació. És molt

important que el lesionat es cregui totalment i amb tota seguretat tot el

que l’especialista li dictamini. No obstant, crec que també es igual o més

important que el fisioterapeuta es guanyi la confiança del pacient, ja que

es molt important que quan li toqui fer exercicis a casa o quan ell no

estigui davant, els faci amb total confiança.


42

CONCLUSIONS:

El dia a dia d’una lesió és, finalment, el meu Treball de Recerca. Porto gaire

bé nou mesos fent el treball. Primer de tot vaig haver de triar el tema, seguit

d’una petita introducció on explico el perquè de la tria d’aquest tema. Després

vaig plantejar-me un esquema a seguir, que a mesura que anava avançant el

Treball l’he anat retocant. Tot i així, l’esquelet principal del treball ha seguit

igual.

Primer de tot, quan vaig decidir fer el treball sobre aquest tema, encara estava

acabant la recuperació. Així que vaig decidir prendre notes, fer fotos dels

exercicis i material que necessitava i finalment, anotar-me totes les sensacions

que sentia, tot el que feia i havia fet, tots els passos i exercicis que realitzava

per avançar amb la recuperació. També vaig aprofitar per preguntar a tots els

especialistes petits detalls que em podien servir a l’hora de redactar el treball.

Seguidament vaig començar a redactar l’apartat principal del treball, el dia a dia

de la lesió. Gràcies a totes les anotacions que faig fer mentre recuperava i a les

dates que vaig senyalar a un calendari vaig anar reconstruint el dia a dia, totes

les sensacions que tenia i emocions. Descrivia tot el que havia fet, exercicis de

recuperació, proves mèdiques, exàmens físics... Tampoc m’oblidaria de totes

les explicacions que m’havien donat tan com el doctor que em va operar, el Dr.

Montiel, la fisioterapeuta de la mútua, la Gemma ni la fisioterapeuta del Club, la

Montse. Aquest apartat del treball l’he fet pràcticament sol, perquè ve a ser un

diari personal d’aquest període tant intens el qual he viscut jo mateix. Per

acabar aquesta part, vaig adherir unes quantes fotos, que com he dit

anteriorment vaig fer durant la recuperació. L’estructura del diari és senzilla,

està escrita en passat i en primera persona

A l’acabar aquest apartat, que em va ocupar un bon temps, volia fer un apartat

en que parlés i expliqués l’anatomia del menisc, principal protagonista del

treball. Però no podia parlar del menisc sense abans fer una petita introducció

sobre l’articulació on es troba així que vaig començar a buscar informació sobre

l’anatomia del genoll. Vaig fer una breu explicació del tipus d’articulació que és i

després vaig comentar la seva estructura. Seguidament vaig centrar-me en els

meniscs, i vaig fer una explicació més extensa.


43

Posteriorment, vaig concretar una quedada amb el tutor. Aquesta reunió va ser

molt important ja que vaig preparar la tercera part del treball, l’entrevista a

l’actual fisioterapeuta del Club. Formular les preguntes no era fàcil, i amb

l’ajuda del tutor vam aconseguir redactar unes preguntes que tractaven els

diferents temes que volia investigar i tractar durant el treball. Després de fer

l’entrevista al fisioterapeuta, vaig decidir que seria interessant respondre les

preguntes des del meu punt de vista i així poder comparar les respostes del

professional i la de la persona que ha patit la lesió.

Aquestes tres parts, són les principals del meu treball. Però al final, amb l’ajuda

del tutor, vam decidir adjuntar-hi un parell d’annexos. El primer relacionat amb

el Club de futbol que em va portar la recuperació. És una petita introducció

explicant la seva història i les seves instal·lacions. Finalment vam decidir

adjuntar la ressonància magnètica.

Sóc totalment conscient que en un treball d’aquest tipus es necessiten uns

estudis més extensos sobre anatomia humana en el cas que volgués aprofundir

en l’àmbit més mèdic. Al no tenir aquests coneixements necessaris per

introduir-me en aquest apartat, amb el consentiment del tutor he prescindit

d’aquesta part.

Tot i que no ha estat gens fàcil redactar i construir aquest Treball de Recerca,

puc assegurar que estic satisfet de com ha quedat. M’ha agradat fer-lo i he

gaudit cercant informació i explicant les emocions i les capacitats físiques d’un

lesionat. També haig de reconèixer que recordar aquesta etapa no ha estat

fàcil, ja que com he dit en el treball, va ser un època bastant dura per mi.

Crec que aquest és el moment per respondre a la gran pregunta que em vaig

fer quan vaig decidir el tema del Treball : tornaré a sentir-me igual després de

la lesió físicament i psicològicament? La meva resposta és rotundament sí.

Com he demostrat al llarg de la recerca i del diari, puc reafirmar que sí, que la

clau de superar-ho és creure en que ho faràs i treballar dur dia a dia.

Ha valgut la pena!


44

BIBLIOGRAFIA

http://www.bibliotecadigitalcecova.com/contenido/revistas/cat7/pdf/manual_4.pdf

http://foro.mundoazulgrana.com.ar/index.php?topic=214228.0

http://escuela.med.puc.cl/publ/OrtopediaTraumatologia/Trau_Secc01/Trau_Sec01_43.html

http://www.ceeuropa.cat/web/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada

http://www.tapingneuromuscular.es/

http://www.bibliotecadigitalcecova.com/contenido/revistas/cat7/pdf/manual_4.pdf

http://foro.mundoazulgrana.com.ar/index.php?topic=214228.0

http://escuela.med.puc.cl/publ/OrtopediaTraumatologia/Trau_Secc01/Trau_Sec01_43.html

http://www.ceeuropa.cat/web/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada

http://www.tapingneuromuscular.es/


45

ANNEXOS.


46

ANNEX 1

CLUB ESPORTIU EUROPA

El Club Esportiu Europa, tal i com el coneixem avui en dia, neix el 1907.

Llavors, dos modestos clubs (el Provençal i el Madrid de Barcelona) van decidir

fusionar-se per poder assolir més altes fites dins el futbol català. Quan es va

haver de buscar un nom per a l'equip, per tal d'evitar majors despeses de

registre van aprofitar el nom d'un club a punt de desaparèixer i del que en

quedava la fitxa lliure, el FC Europa. Amb un petit canvi al nom, neixia el 5 de

juny de 1907 el "Club Deportivo Europa". Fins a finals de l'any 2006, l'Europa

ha tingut 29 presidents al llarg de la seva història. Originàriament l'equip vestia

a ratlles verticals blanques i blaves, però amb el pas dels anys canviaria la

samarreta per un coll llarg, tancat en forma vertical, que es va aplicar per

primera vegada la temporada 1917/1918. L'històric escapulari és originari de la

primera temporada a Primera Divisió (1929). L'element es va incorporar a la

samarreta perquè en aquella època era moda que els nens vestissin amb un

escapulari a la roba i, en la part esportiva, molts porters incorporaven

l'escapulari com a element visual diferencial a les seves equipacions.

Actualment el Club té dos camps de futbol, el més famós, situat al carrer

Sardenya amb el carrer Secretari Coloma és conegut com el Nou Sardenya.

L’altre camp el trobem a la Plaça Alfons Comín i és conegut com a Municipal

de l’Àliga.

Nou Sardenya

Inauguració: 1995 Aforament: 7.000 espectadors Mides camp: 100 x 63 metres Superfície: Gespa artificial

professional FIFA

Camp de l’Àliga

Inauguració: 1991(remodelació 2004) Aforament: 1.600 espectadors Mides camp: 101 x 63 metres Superfície: Gespa artificial professional

FIFA


47


48


49


50


51

L’entrevista des del meu punt de vista

1. En general crec que físicament és una lesió complicada ja que el genoll

és una articulació amb una estructura bastant complexa però si treballes

amb ganes i seguint la pauta necessària crec que la recuperació és

ràpida i satisfactòria. En l’àmbit psicològic crec que és més complicat, és

difícil estar en una situació on no pots fer una vida normal i depens en

quasi totalitat d’altres persones

2. Sense estar qualificat en aquest àmbit, només m’atreveixo a comentar

que un mal seguiment de la lesió i no treballar al màxim dintre de les

possibilitats pot causar múltiples dificultats físiques, i no creure en que

tot tornarà a ser igual et pot afectar psicològicament.

4. Jo crec que l’autoestima, la confiança i les ganes que té un mateix en el

seu estat, tan físic com psicològic és el pas clau en el canvi del treball de

gimnàs al treball de camp. També inclou un bon estat de forma,

relacionat amb l’ anteriorment esmentat.

7. Jo crec que és fonamental, la confiança amb el fisioterapeuta és vital. És

la persona que t’ajudarà a tornar a la vida normal, la persona que ha

estudiat per tal de poder-te ajudar,. Així que la recuperació dependrà en

part depenent de la confiança que hi ha entre jugador i fisioterapeuta.

El Dia a dia d'una lesió

Documents

Transcript of El Dia a dia d'una lesió